Ma petite Fru-Fru, 20 de febrer, hivern 2009

Attends ou va-t'en - France Gall

P6R, 99.8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu "Ma petite Fru-Fru", veurem més tard perquè. Sona Attends ou va-t’en de France Gall, que en una versió orquestral de Paul Mouriat era la sintonia d’entrada del mític programa Flor de Pasión del Juan de Pablos. France Gall explica una història d’impaciència masculina, ¿perquè en concret? A saber. “Espera’m o ves-te’n però no m’aborreixis” li diu altiva. Però després tracta d’engatusar al pollu amb incitants promeses futures, “si et quedes i m’esperes, demà veuràs que xaxi mos ho pasarem”. ¿Quin TAE deu donar invertir en promeses femenines d’aquestes? ¿Quants sacrificis o mal rotllos invertits, a canvi de l’expectativa de polvos futurs? Grans decissions financeres en èpoques d’incertesa mundial. Tenim una horeta replena de boniques i fins i tot precioses cançons cantades per casquivanes francesetes d’angelical aspecte, de mirada inocent. Preciositats d’aspecte indefens que, coses del doble fons dels baguls, son capaces de buscar-te la eterna condemna a les calderes de Pere Botero. Angelets que abans sàpigues d’on t’ha caigut l’hostia, s’han convertit en objecte dels més tèrbols dels teus somnis foscos, escabrosos i amagats. Noietes, de d’una fragilitat tan transparentment aparent, que sense que te n’adonis et deixen feliç i satisfet en la mismísm descalabro, indigència, ignominia -ja sigui material, sentimental, o sexual. Content i satisfet, com ho estaries a la sortida d’un casino portant només el típic tonnel que et queda després de perdre-ho ab-so-lu-ta-ment tot en una fastuosa partida de poker (¿sentimental? ¿sexual? ¿financer?). El polvo del segle. Polvus erit, polvus Turner-it. Així doncs, France Gall, Juliett Grecó, Brigitte Bardot, Françoise Hardy, Sylvie Vartan, Mireille Mathieu, Chantal Goya, Jacquelinne Taïeb... una sagrada estirpe que continua avuí dia amb dignes successores com Coraline Clement, o la mismissima inquilina de l’Elisee, la presidenta de la Ggepublicq’. O per exemple l’esplèndida, adorable, i adorada Lula, a qui em d’agraïr la seva suggerència/petició d’aquest programa tan especial. Sujuru que he disfrutat molt fent aquesta petita sel·lecció. A veure que tal queda...

Salle Des Pas Perdus - Coralie Clement

Hem escoltat Coralie Clement, germana de Benjamin Biolay. Fa un temps Byolai va fer un bonic disc amb millor títol, “la derive des continents”. “La deriva dels continents”, abanda d’aquest disc de Byolai, és també una peli Franco-Belga que parla d’amors, i també la teoria que diu que els continents en un origen venenien de la Pangea i es mouen. Van movent-se lentament en una -no costa gaire posar-hi una mica d'ensucrada lírica evocadora- melancòlica, despreucupada i mandrosa deriva entre un Big Bang i el següent, indiferents a glaciacions, canvis climàtics o efimereses com la web .2. Costa de creure que la cosa més sòlida que et pots tirar a la cara, el terra que trepitges, es mogui. Vull dir, si se’t mou el que tens sota els peus, allí on t’acabaran enterrarant, ¿quin tipus de punts de referència moral sòlids pots esperar trobar? És difícil. És dificil mantenir els punts de referència. Sobretot passades les 6 de la matinada i després d’una severa sessió de vodkas amb taronja. Els continents, igual com els grans principis morals o les rajoles enganxosos dels bars de copes a les tantes de la matinada, deriven lentament, aserrín aserran los maderos de San Juan, yet les claus segueixen on han estat sempre: en el fondo del mar matarile-rile-ron.

Xim-pom

La chanson des vieux amants - Juliette Gréco
Le Ciel Dans Une Chambre - Carla Bruni
Une Historie de Plage - Brigitte Bardot
Nothing To Lose - Claudine Longet

Hem escoltat Claudine Longet, posant la seva veu angelical a la canço d’Henry Mancini de la BSO del Guateque de Blake Edwards. De posat encisador, era la dolçura i ingènua personificació de la inocència i indefensió al Guateque, davant de Peter Sellers. Inocència personificada, Claudine Longet. Famosa per aquest paper, per diversos discs d’èxit i famosa també perquè el 1976, mentre el seu amant (un famós esquiador olímpic americà) sortia de la dutxa mig en boles, li va clavar dos tiros per l’esquena deixant-lo sec. “un accident, estava aprenent a fer anar la pistola i se’m va disparar” sollozava davant el jurat, “els meus tres fillets em necessiten” Sembla que la poli d’Aspen, Colorado, la va cagar severament recollint les proves. En una prèvia de OJ Simpson, només li van caure 30 dies de presó per “negligència”. En acabat el judici se’n va anar de vacances amb el seu advocat, qui va deixar dona i crios per casar-se amb la Longet –sembla que feliçment fins avui dia. Després d’això, i coneixent els antecedents, un només pot que admirar la terrible determinació i sang freda de l’advocat, casant-se amb ella. Feda confiança en la reincerció. Longet, paradigma de l’aparent fragilitat d’aquestes francesetes. Encara que si jo fos de l’advocat potser em dutxaria sempre-sempre de cara a la porta.

C'est A L'amour Auquel Je Pense - Françoise Hardy
Celui que j'aime - Mireille Mathieu
Ce Soir Je M'en Vais - Jacqueline Taieb

A mitjans dels 90’s Los vigilantes de la playa es van convertir en iconos mundials. Per aquelles èpoques el meu amic – per ser exactes conegut- era la versió paellera: era vigilant de sombrilles, tumbones i patins de Cala Crancs. Tot el puto dia a la platja. I clar, follava com un campeón. Es follava producte nacional i d’importació, allò sí era multiculturalitat i tolerància autèntica i sincera. Res d’aquest buenismo de karakia. Va ser ell qui em va explicar el gran misteri, l’Enigma en majúscules, mentre m’assenyalava d’entre el grupillo de francesos que damunt les tovalloles es doraven lentament a la planxa, a la xavalina de qui estava enamorat (“ma petite Fru-Fru”, li deia de conya mentre l’ensartava reiteradament a cornades). Però estavem a la platja, en aquell seu món dominat pel sol d’agost (o de juliol o de setembre, tan li fot). Entre la sorra i la sombrilla hi havia una tauleta, la seva tauleta sobre la sorra i sota la sombrilla. “Fixa’t” em va dir, porto dies observant-los, ara arriba aquest tio: dóna un petó a la galta als tios i dos a les ties, muac-muac, però en sec arriba un altre i en fa dos a tothom tios i ties. I en sec un altre i en dona dos als tios i tres a les ties” un enigma, em deia, “¿com saben quan i a qui li toquen quants petons? ¿i això de donar-se petons entre els tios?. Aquí hi ha algo raro-raro...” Al cap de quinze dies, Sa petite Fru-Fru se’n va tornar a casa (a Lyon, Bourdeus, Bouganville...¿qui sap?). I, clar como está mandao, mai més van saber res l’un de l’altre. Hores d’ara el codi secret del número de petons continua sent el mateix misteri insondable. El temps i la distància no ens han fet més savis, però sí més indiferents, lu que ben mirat no deixa de ser un acceptable succedani.

Mon Amour, Mon Ami - Marie Laforet
Le temps de l'amour - Françoise Hardy
Le coeur qui jazze - France Gall

11 de la nit, finals de febrer de 1967, Paris, un Citroën Tiburon negre trepitja un toll d’aigua aparcant davant el Night Club. En surt l’home impassible. Vesteix americana i barret. Al vestibul del Night Club, la noia del guardarropia intercanvia un ticket pel barret i la gavardina. L’home impassible no recull el ticket. Es queda damunt el taulell. De l’interior, barrejades amb l’ambient tèrbol de fum de tabac, arriben notes de piano. Un estandard jazzy cantat per una noia. Dret enmig de la sala l’home impassible fa un cop d’ull circular. Sentades a les taules parelles clandestines buiden els seus gots fent temps per tocar-se en algun llit llogat. Indiferent a si algú ha reparat en ell, l’home impassible avança fins la noia que canta. Un dry martini damunt el piano macera l’oliveta amb calma, com si tot el temps del món s’anés a congelar. L’home impassible s’aboca sobre la noia del piano, les mans enguantades dins l’americana. La noia del piano li susurra coincidint amb un solo de piano “no hauries d’haver vingut, Jeff”. L’home impassible contesta amb un mig-somriure tort. (...) Jo no tinc ni puta idea de fins on cal portar el sentit del deure, ni si l’extrem sentit del deure de l’home impassible es confón amb el sentit de la vida, ni de si al final, la vida te cap sentit sense deure. Aquell mig somriure tort finalment no es veurà en el muntatge final. De fons, barrejat amb l’ambient fosc i alcoholitzat sóna le coeur qui jazze de la France Gall.

Ne Me Laisse Pas L'Aimer - Brigitte Bardot
Comment le Revoir - Chantal Goya
Ne dis Rien - Anna Karina & Gainsbourg

Sis i mitja matinada, negre nit, foscor total. Em desperto dur, trempat, roent. Em refrego amb violència amb la dóna que tinc al costat, l’empalo. Es desperta, ens toquem, ens esgarrapem, ens consumem, ens consumim. I pegant les últimes culades, en aquelles brevíiiiiissimes centèssimes que dura el clímax, en aquelles que t’és donat d’intuïr quin és el verdader sentit de tot l’univers, (es a dir: que no n’hi ha cap de sentit) em veig rodejat de multitud de silents testimonis lumínics. Observat. Controlat. Leds vermells i verds, indicadors de càrrega del mòbil, de la PS, standbys de la tele, del DVD, els números il·luminats del despertador, la llumeta del intercomunicador del crio. He follat en la foscor inscrit en un cercle de minúsculs ulls vermells i verds. En aquelles petites micronèssimes de segons entenc que mai podré escapar. ¿de què? ¿tenen algun sentit les senyals? ¿Fars vermells i verds en la foscor per salvar algun improbable naufragi? ¿entrades de ports a l’abric de furibundes tempestes? Ni puta idea tio, ni puta idea. Em desmunto llarg al llit, semi-inconscient i groggy, i amb molt de cuidado de no treure-la, penso que me la pela tot, tio. Abans de caure en una profunda hibernació, per algun puestu dintre el tarro rebota un pensament: “almenys ja tinc un temilla pel programa de les francesetes”.

Je T'Aime Moi Non Plus - Brigitte Bardot & Gainsbourg
Commen te Dire Adieu? - Françoise Hardy
Ne te'n va pas - Sylvie Vartan
7 Heures du Matin - Jacqueline Taieb
Laisse Tomber Les Filles - France Gall