Bond Style, 13 de març, hivern 2009

007, A Fantasy Bond Theme - Barry Adamson ( Soul Murder - 1992)

P6R, 99.8 FM, EJDM, Si aquest programa a començat amb aquestes notes tant característic i a més porta per títol “Bond Style”, doncs ja podeu tenir clar per on aniran els tiros aquesta nit. Tiros de Walther PPK calibre 7,65, és clar. Sí senyor, es tracta d’ell, del míte, del icono de la virilitaz i masculinidez himself. Bond, James Bond. Això que sona és de Barry Adamson, ex baixista dels Bad Seeds, i músic molt cinematogràfic i estilols, i en aquesta cançó diu: “Once upon a time in Kingston Town, there was little boy named Bond. James Bond. James always had a thing about becoming a secret agent. He would sit at classroom at school and dream of all the missions he would be sendt on, and all the different countries he could go spying insteat of listening to the teacher. After school, James would walk home and pretend to be calling HQ on the radio. At the end of the day, he woul lie down on his bed. Announce himself that mission had been acomplished, and before his mom yeld for him to put the light out, he would dream of standing before Her Majesty the Queen, wrily proclaiming: "In case there's trouble, or we're under atttack , have no fear, because Bond is Black”¿Qui no ha somniat mai de crio ser Bond, James Bond? Eliminar els dolentots amb una simple mirada, conduïr espatarrants deportius, beure cocktails originals, ser encantador i glamorous, guanyar al poker, i sobretot-sobretot follar com un campeón a totes hores i moments. Aquesta nit tindrem tot de cançons de les seves películes, tant versions originals com versions, i cançons dels seus universos paral·lels. A ello puessss.

From Russia With Love - Count Basie ( From Russia With Love - 1963)
Goldfinger (Propellerheads mix) - Shirley Bassey & Propellerheads ( Goldfinger - 1964)

Bien. Bond, James Bond. La Saga, el canon, el mite, l’heroi, el referent estètic, l'icono pop, el british style, el luxe, el bon vivant. Ian Fleming, un personatge en si mismo, se'l va treure de la màniga el 1952 a partir de retalls de la seva pròpia personalitat, de la del seu jo imaginat i fantasios, i també d'altres personatges que havia conegut. Casino Royale va ser la primera novel·la, el 1952. Va fer 20 noveles fins a la seva mort el 1964. Una franquícia que amb altres autoros ha continuat fins el mateix 2008.

Bien. La estructura és bastant clàssica: Espectacular seqüència de crèdits, amb un sicario del malo-malíssimo, merder al canto amb morts i tal. Bond als HQ on M li enxufa la missió, xascarillo amb Moneypenny, Q i tota la seva gadjeteria: boligrafs adormidera, botons d’americana amb spray mata mal alè, rubber-dildoes i tal. El Cotxe: Aston Martin, Lotus, BMW Z’z (en parlarem més tard), i el viatget a algun lloc exòtic de postal (Jamaica, Bahamas, França, Suïssa, Anglaterra, Estats Units (Nova Orleans, SanFran, California), Japó, Russia, Egipte, Espanya, Italia, India), per follar-se al malo-malíssimo (paradigmàtic il capo d’SPECTRA acaronant el gat). Bien, Tonelades de sofisticació: Casinos, esports d’élite (golf, polo), vestits de Prada, objectes de luxe, oficines en barris de l’alta societat, palacetes amb Hectàres de boscos, criats. Xampany i Martinis Shaked, not Stirred (en parlarem més tard)... Un polvo amb la mala malíssima, lluita, escapatòria, més lluita i derrota sobre la bocina al minut 95 del malo malíssimo: el mon salvat. Seqüència de crèdits amb el James Bond Theme del John Barry. Aixecar-se de la butaca, espolsar-se les crispetes de la falda, i enfilar la sortida entre la cua de gent. Pel carrer caminar amb les espatlles amples i mirada desafiadora, i entrar al Seat Ibiza mirant pel retrovisor si algú ens segueix.

Thunderball - Tom Jones ( Thunderball - 1965)
You Only Liive Twice - Soft Cell ( you only live twice - 1967)
Twiggy Twiggy / Twiggy vs Bond - Pizzicato 5 ( Made in USA - 1994)

Estarem d’acord en que Bond representa la moderna encarnació del mite, de l’heroi protagonista de les noveles de cavalleria del SXX (XXI), el desfacedor de entuertos, martillo de herejes, l’Amadís de Gaula, el Tirant lo Blanc, el Material de Bretanya, el Lancelot del Lago, el rei Artur. El princep valent que després de matar el drac s’emporta la princesa al catre, a copular desenfrenadament qual martillo percutor.

A la novela clàssica de cavalleries li va sortir una imitadora. Una novela que les agafava de model però per enfotre-se’n. Per ridiculitzar el seu cànon, els seus tics i personatges, però sobretot criticar el seu temps, les seves estructures socials, en definitva la seva realitat quotidiana. Aquesta imitació va acabar per convertir-se en una cumbre de la literatura universal, i el seu personatge principal -el Quixot, és clar- va superar de llarg el seus models. A la moderna encarnació del mite -el nostre Bond- també li han sortit imitadors, aquest que estan sonant ara: Maxwell Smart Superajete 86, Austin Powers, Anacleto Agente Secreto i per sobre tots ells Mortadelo y Filemon agentes de la TIA. Veient la distància que aquesta tribu es queda del Quixot, no es pot dir que la la nostra era surti gaire ben parada.

Get Smart-Casino Royale - Frank Pourcel Agents ( Casino Royale/Maxwell Smart - 1967)
Diamonds are forever (Mantronik 007 mix) - Shirley Bassey ( Diamonds Are Forever - 1971)

En quant a pelis, Bond és fonamentalment imparell. De les 22 películes de la saga oficial d’EON Productions, del traspassat Broccoli, el 72,7% corresponen a anys imparells, i només el 27,3 % són d’anys parell.

1. Dr. No (1962-Sean Connery)
2. From Russia With Love (1963-Sean Connery)
3. Goldfinger (1964-Sean Connery)
4. Thunderball (1965-Sean Connery)
5. You Only Live Twice (1967-Sean Connery)
6. On Her Majesty's Secret Service (1969-George Lazenby)
7. Diamonds Are Forever (1971-Sean Connery)
8. Live and Let Die (1973-Roger Moore)
9. The Man with the Golden Gun (1974-Roger Moore)
10. The Spy Who Loved Me (1977-Roger Moore)
11. Moonraker (1979-Roger Moore)
12. For Your Eyes Only (1981-Roger Moore)
13. Octopussy (1983-Roger Moore)
14. A View to a Kill (1985-Roger Moore)
15. The Living Daylights (1987-Timothy Dalton)
16. Licence to Kill (1989-Timothy Dalton)
17. GoldenEye (1995-Pierce Brosnan)
18. Tomorrow Never Dies (1997-Pierce Brosnan)
19. The World is Not Enough (1999-Pierce Brosnan)
20. Die Another Day (2002-Pierce Brosnan)
21. Casino Royale (2006-Daniel Craig)
22. Quantum of Solace (2008-Daniel Craig)
23. "Bond 23" (2011-Daniel Craig)
* Casino Royale (1967-David Niven, Peter Sellers i Woddy Allen)
* Never Say Never Again (1983-Sean Connery)

Moonraker - The Ian Rich Orchestra ( Moonraker - 1979)
Solo para mis ojos - Los Sencillos ( Encasadenadie - 1989)

“Solo Ursula Andress i James Bond, en la pelicula del Dr No, pudieron igual tu estilo y esa forma de ser. Ramos de rosas, Champagne frances, solo para ti, una mujer de carrera, una top model: solo para mis ojos.”

All Time High - Pulp ( Octopussy - 1983)

James Bond ha conduït molts cotxes, pero sin duda si a una marca se l'associa és amb l'Aston Martin: Aston Martin DB5, DB7 V8 Vantage, V12 Vanquish; Lotus Esprit; BMW Z3, BMW 750iL, BMW Z8, el Citroen 2CV groc a "for your eyes only" corrent entre camps d’olives a espanya, escapant d'un Peugeot 504 negre, i també un Renault 11 per París que acaba escapçat per dalt i pel cul. Fins i tot a "From a View to a Kill", una impresionant BSA M20. La primer aparició però, va ser amb un simpàtic descapotable Sunbeam Alpine. En venen algún per uns 6.000 €.

A la darrera Casino Royale de 2007, Bond juga a poker amb el primer dolent (la primera pantalla com si diguessim) i li guanya un Aston Martin DB5 clàssic del '64 idèntic als que conduia a Goldfinger (1964) i Thunderball (1965), i és curiós perquè és com una autoreferència elíptica, endavant i al mateix temps endarrera en el temps. Endavant perquè en l'ordre de les noveles Casino Royale és la primera i doncs la peli és una precuela, de totes les anteriors, de manera que ens ensenya un cotxe que ell mateix conduirà en el futur, i endarrera perquè estan ambientada la peli en el nostre 2007, mostra un bellissim i impactant cotxe clàssic de 1964 que Bond va conduïr en la pell de Sean Conery. Més tard, en la mateixa Casino Royale, i ja al Casino de Montenegro, Q li envia la última joya d’Aston Martin, el DBS V12 de 2007, un impressionant nou model que es veia per primer cop en públic en el rodatge de la peli. Aquest nou i ultim model d'Aston Martin pren el mateix nom DBS que el famós model fabricat entre 1967 i 72 i que també era “cotxe Bond” a “On Her Magesty’s Secret Service”.

A View to Kill - Duran Duran ( A View to Kill - 1985)

Gadgeteria, Rellotges: Bond és un home fonamentalment de Rolex: Ha portat diferents Rolex Submariner 15 anys seguits, des de Dr. No (1962) fins que a The Spy Who Loved Me (1977) es va passar a Seiko, amb qui va continuar fins que a The Living Daylights (1987) va tornar als Rolex Submariner, també per la següent, Licence To Kill (1989). El 1995 amb GoldenEye es va passar a l'Omega Seamaster i fins el Quantum of Solace . Plomes: A Goldeneye (1995) Q proporciona a Bond una Parker Jotter que és en realitat una granada: 3 clicks i s'arma, uns altres 3 i es desarma. Cameres: a On Her Majesty's Secret Service (1969) fa servir una Minox A/IIIs. A la novela Goldfinger, usa una preciosa i clàssica Leica M3. Gemelos: Dupont en va crear uns d'exclusius per la peli Casino Royal, que es poden comprar amb un certificat d'autenticitat conforme son iguals que els de la peli. De Dupond també han aparegut diversos encendedors, clauers i carteres.

The Living Daylights - A-ha ( The Living Daylights - 1987)

La frase més emblemàtica de Bond, probablement sigui un Dry Martini de Vodka “shaken, not stirred”. Aquest “shaken, not stirred” amaga una serie de suposicions implicites que caldria desmuntar amb una mica de calma. La primera és que Bond és un bevedor monotemàtic. No. Fals. El seu repertori de cops és àmpli i variat. De fet ni tan sols el Dry Martini és la seva beguda més habitual: De les 101 vegades que apareix pimplant a les pelis, 32 corresponen a Cava (...) ops! hehe Perdoneu, em trec la barretina: Un tio amb l'estil i el mon de Bond mai ha begut Cava sinó Xampany (Principalment Bollinger i Dom Perignon). Seguit, ara sí, del Martini de vodka (20), Vi (11), Vodka plain (9), Indeterminades (8), Conyac (3), Bourbon 3, Ron 2, Scotch 2, i una llarga llista amb una sola aparició, com una Birra, un Mojito, un Jerez...

La segona implicació vindria a ser que un Dry martin shaken és la reostia, lo més de lo més. No. Fals. Cal desmitificar el “shaken” (not stirred) en favor del “stirred”. Bien. A veure, en general els Dry Martinistes experts solen preferir precisament el stirred (es a dir remenat dins un vas mesclador) que no pas shaked (es a dir agitat dins una cocktelera). Molt més espectacular i visual lo segon, clar. Però no sempre el que compta és la espectacularitat, vive l'estil irrenunciable. De fet, més que l'estil, el més important sol ser el resultat final, i en això l'stirred guanya per golejada al shaked. I m’explico: partint de l'amplitud de possibilitats, podriem considerar que un Dry Martini més o menys canònig seria uns 75 ml de vodka i uns 15 de Vermut sec amb oliveta o rodanxa de llimona, al gust. Bien. La història és trobar el punt just de frescor com per fer el trago lleuger, passable i refrescant, que aquesta frescor aguanti fins el final del trago de manera que els últims no siguin temperatura ambient, i clar, tot això sense que s'aigualeixi l'invent. Està molt clar que el que li dona un fred més durador és agitar-lo a la cocktelera plena de cubitos. Quisir si tu pilles la cocktelera i et vols marcar una vacilada davant la penya, li pegaràs una bona sacudida, però clar, el vodka i el vermut s'emportaran una gran quantitat d'aigua que aigualirà el resultat final. La cosa canvia si ho remenes (amb una cullera metàlica per exemle) dins un vas mesclador, és a dir: gel dins el vas, tires el vermut i el vodka, remenes lleugerament procurant no trencar el gel, i doncs que el l'alcohol només s'empapi lleugerament de la frescor, sense pillar massa aigua. Una altra opció és tenir copes de Martini en fred, abocar el vermut i després abocar el vodka tret del congelador. I aleshores ens apareix, alehop, un Diamond Martini, on no hi ha mescla de cap tipus perquè tot s'aboca directament dins la copa.

A les pelis Bond se l'ha vist principalment amb Vodkes Stolychanya i Smirnoff blue, i en quant al vermut, prefereix Martini & Rossi, encara que algun cop se l'ha vist amb Cinzano. Alguns diàlegs sucosos: una primera aparició ja a la primera peli, Dr. No Un cambrer serviex la beguda a Bond a la seva habitació: "One medium dry vodka martini, mixed like you said, sir, and not stirred." I a més El Doctor No ofereix una beguda a un capturat 007 "A medium dry martini, lemon peel, shaken, not stirred." “¿Vodka?" pregunta 007. "Of course." , respon el Dr. No. I a Nunca digas nunca jamás En un bar exterior en Nassau, Bond beu un Martini. La guapa l'esquitxa mentre fa esqui aquàtic al pasar junt el bar. Li va a demanar perdò al Bond: "How reckless of me, I made you all wet." Bond replica: "Yes, but my martini's still dry." Finalment a Casino Royal Bond acaba de perdre deu mil·lions i demana al cambrer: “Vodka martini.”. “Shaken or stirred?”. Bond: “Do I look like I give a damn?”.

En aquesta mateixa Casino Royal Apareix una recepta original de l'Ian Fleming personificat en Bond: el conegut com Vesper Martini. Bond demana primer un Martini Vodka, però se'n penedeix i rectifica: "Wait... three measures of Gordon's; one of vodka; half a measure of Kina Lillet. Shake it over ice, and add a thin slice of lemon peel”.

The World In Not Enough - Garbage ( The World In Not Enough - 1999)
The Look Of Love - Susana Hoffs ( Casino Royale/Austin Powers - 1967/1997)

Bien, hem parlat, del Bond Mite, dels seus cotxes, dels cocktails, de complements... de tots aquests gustos tan elitistes, però ¿i les seves apetencies sexuals? Quisir els seus gustos més personals i retorcidos al llit? Bién. Està clar que Bond és un follador nat, que ha copulat amb centenars o potser fins i tot milers de fèmines. Algunes per gust, altres per feina, i probablement algunes altres simplement per matar el temps. Però mai hem l'hem vist en acció, i doncs no sabem què és exactament el que li posa. Vistos els seus gustos glamurosos en general, és fa difícil imaginar-se'l amb apetències convencionals, no? Quisir, un missionero quatre manxades i a cagar. No. Un se l'imagina amb un repartiment més variat, més currat. Fins aquí fale. Però, quin enfoc dona a aquest variat repartiment? Algun fetixisme en especial? O és un plain vainilla, sense gust per ambientacions escabroses, cuirs, làtigus i tal. Bién. Està més que clar que una personalitat forta i dominant com la seva ens podria fer pensar en algú a qui agrada posem per cas, lligar a l'amant a quatre potes per les quatre cantonades del llit i assotar-la amb làtigu de set cues, i amb posat altiu i immisericòrde ordenanr-li que vagi contant el número d'assots fins arribar a cent, alhora que li prohibeix taxativament l'arribada al orgasme fins que ell no li atorgui el generòs permís. Meres suposicions. Hipòtesi. Però d'altra banda, i per aquesta mateixa raó de la personalitat forta i dominant, afegit a una vida en contínua tensió i estress, atribulada com ben poques, ens podria fer pensar en algú que per fugir de tot aquest stress i tensió, es refugia en el més profund interior de si mateix, deixant momentaneament i només mentre dura l'escena, tota la responsabilitat en mans de l'altre, aquest algú que el te lligat i emmordassat a quatre potes a les quatre cantonades del llit, mentre el va assotant maquinalment mentre ell llastimerament implora clemència. Clemència de llautó, fictícia, per figurar, ja que ni és desitjada per ell, ni d'altra banda li serà atorgada. En fí. Pures especulacions. Res de res. Només podem pensar que mes que probablement, Bond passés els anys d'adolescència i formació hormonal en algun d'aquells famosos Colleges Britànics amb cejijuntos tutors d'ulleres de pasta i incipient calva, amb severes conviccions, regla ràpida, i assot fàcil i contundent a les natges. Natges Shaked, to get red. Not stirred.

The James Bond Theme - John Barry Orchestra ( Dr. No - 1962)