Let there be music

(N. del A. B. C.: Temps de desafecció democràtica, corrupteles, corrupcions. Amb això no és estrany que fins i tot els arixus informàtics es contagin. Almenys això és el que em va dir el meu PC quan vaig intentar recurperar el mp3 del programa de divendres passat, que es va emetre correctament: “arxiu corromput”. Nxt)

Al·l·lel·l·luya lloem al senyor. Fa unes setmanes va sortir l'últim de Prefab Sprout, (al·lel·luia un altre cop). En paranormal excepcionalitat, nosaltre ja en vam donar la primícia aquí, al JDM, fa la tira de temps, en un programa del febrer del 2009: que corrien rumors pels foros de frikifans de PS que Kitchenware i taliqual. Bien. Ja acaecits els feits, dedicarem un programa especial al magne event. El primer que cal dir és que el disc Let's Change the World With Music és un disc conceptual, una tendra declaració d'amor del Paddy Mc Aloon cap a la música, cap el seu poder curatiu i a la seva capacitat de bondat. En sentit literal, vull dir. No és que sigui bona música, és que tot el disc està dedicat a la música just en el punt de tangència d'aquesta amb Deu, o alguna idea d'espiritualitat assimilable.

El segon és que és xupiguay, de les 11 cançons, 6 almenys són apabullants, la resta (al meu modest entendre, tot gustos dic, eh?) La resta, deia, al meu gust fluixeja severament. Però les que no... oh, senyor, gloria al·leluya, Paddy McAloon en estat pur.

El tercer que cal dir és que para nada és material nou: és un “lost album”, unes demos gravades el 1993 i “netejades” ara en estudi. Un projecte sobre la espiritualitat (o misticisme o religiositat, el que vulgueu) de la música, que Paddy McAloon havia enllestit fa 16 anys i que la discogràfica no es va atrevir a tirar endavant, venint del batacazo comercial del Jordan de Come Back. Arxivat es va quedar fins que la primavera passada, la companyia i el seu mànager van proposar al Mc Aloon treure-li la pols al vell submari, enfonsat durant 16 anys sota tones de paper i oblit, i fer-lo surcar aquests procelosos mars del negoci musical. I això és el que escoltarem avui: unes quantes d'aquestes cançons rescatades de l'oblit, i unes tantes altres dels èxits de tota la vida, i tot combinat amb retalls d'entrevistes i declaracions del pròpi Mc Aloon, tant velles com les de la promo del disc. Let there be music!

Let There Be Music - Let's Change The World With Music

Mc Aloon te ara 54 anys i sembla un domèstic pare de tres nenes que ha patit seriosos problemes de vista i oida en els darrers anys, fins el punt de quedar gairebé sord de l'oïda dreta i amb més cataractes que el Niagara: “porto una bona vida familiar, vaig a buscar les nenes al cole, tinc amics, però m'he aïllat en moltes altres coses: no m'importa gaire el mon modern, no condueixo, no em conecto a internet, però no crec que sigui tan raro com sembla”.

I Love Music - Let's Change The World With Music

McAloon en els darrera anys, no ha parat de composar tot i que no ha materialitzat res del que ha fabricat. “tinc una immensa ansia creativa que em devora, el desig d'escriure música és molt més fort que el de convertir-la en discs. En un moment donat es va convetir en alguna sensible estratègia de deixar que les coses reposessin durant un llarg hivern, i així he acabat amb una enorme muntanya de música. Em sento com un personatge d'Edgar Allan Poe, enterrat sota les meves capses d'albums” “hi ha alguna cosa en mi que prova de fer un impossible: m'agraden les cançons però no vull anar més enllà i haver de vendre-les"

God Watch Over - Let's Change The World With Music

La companyia va desestimar el projecte per ser un disc massa conceptual amb referència a Deu i tal. “aquest va ser un tema delicat per a mi durant molt de temps: no podia evitar sentir-me ferit. El meu ego em deia has dedicat el teu millor material a gent que finalment no l'ha acabat rebent” “no vaig insistir massa en materialitzar-lo en el seu moment: ho vaig veure cansat i espantat de veure que, allò amb què estava treballant, era bonic, però lluny encara de ser complert, i mirant més enllà vaig anticipar els problemes que tindria per fer-lo a la manera que volia.” “hi ha vagues metàfores sobre la noció de deitat: si Deu anés a parlar, aleshores en la música seria on podries escoltar la seva veu”.

Music Is A Princess - Let's Change The World With Music
Earth, The Story So Far - Let's Change The World With Music
Sweet Gospel Music - Let's Change The World With Music

L'últim dels Prefab dona per algunes reflexions: el poder curatiu de la Música en podria ser un, l'efecte del pas del temps sobre les obres d'art un altre (o perquè m'he comprar la última rabiosa actualitat si encara tinc pendent els clàssics de la història universal), un altre encara el posicionament de l'artista en relació al mon de l'art, comprenent tant la creació en si mateixa com tots els engranatges de la maquinaria industrial: promoció, comercialització i tal (o quina part del seu propi art, l'artista s'ha d'acabar venent, precisament per poder vendre el seu art ¿quan pesen els plats de llenties al costat de les renuncies?). Això ens podria portar a reflexionar d'una banda, sobre les implicacions que una obra artística sigui simultàniament un be de mercat i un be davant el qual l'humanitat en ple ha de rendir pleitesia, i de l'altra banda, de la responsabilitat de l'artista “para con el arte”, i de com aquesta pressumpta responabilitat estigui o no relacionada amb el caracter de l'artista: un talent com Mozart, si no fos ambiciós, i no hagués fotut palo a l'aigua, ¿quin concepte moral li hauriem de tenir? ¿quina part de l'ampolla ens quedem d'un irresponsable miserablment auto-malbaratat com Ronaldinho?. Finalment ens podriem preguntar sobre com tot l'entorn (critica, situacions personals i socials, moment històticens condiciona la percepció d'una obra d'art als espectadors. Però ben mirat, collonades ¿a què complicar-se la vida podent-lo escoltar directament?

Appetite - Steve McQueen acoustic

“Apetite és una cançó sobre una noia prenyada, i la idea d'anomenar el bebè en raó del desig per la vida”

When Love Breaks Down - Steve McQueen
Enchanted - From Langley Park to Memphis

“Enchanted va de trobar alguna cosa que t'exciti any rere any. Res no t'impacta amb la força que que ho fa als 18 anys. Aleshores no saps que no podras arribar a tot allò que has planejat per la teva vida”


The World Awake - Protest Songs
Looking For Atlantis - Jordan The Comeback

“Amb Looking for Atlantis pensava en com hi ha tanta gent corrent darrere alguna noble causa a la que fer-se devots i dedicar la seva vida, i en realitat el que estan buscant és alguna cosa tan simple com estar enamorats”


Michael - Jordan The Comebck

“Michael és simplement la escruixidora idea de Lucifer despatxat del cel i intentant que el readmetin, la idea d'ell en aquell lloc fred i solitari,per això la cançó té un so tan high tech, per denotar això. M'agradava la idea del diable pensant en que quan el van despatxar es va perdre la oportunitat d'una bona carrera professional. La segueix mercy, que és una molt més intim prec de perdó. Se suposa que son una resposta l'una de l'altre"

Mercy - Jordan The Comeback
The Fifth Horseman - Andromeda Heights


“la gent s'equivoca quan diu que les meves lletres son poesia, Un poema pot i de fet s'ha d'aguantar per si sol. Una lletra de cançó, en canvi, necessita la música per atenyer cert grau de plausibilitat. Això és el meravellós de la música pop, que un pot usar les frases més banals i encara està en la posició de donar-los una dignitat que d'altra manera no aconseguirien”

Don't Sing – Swoon


8 comentaris:

Quimet ha dit...

Hey que pacha crack?
Quin canvi mes chulu no?
Esta molt bé...
Pichoncito meu!

Estaré per aquí.
Petons

Salvador Macip ha dit...

Brutal l'aspecte de gurú tronat que te avui en dia el Paddy. Gran tema l'Apettite.

Mr Towers ha dit...

@Quimet, aiiii bandidu depravat... Ehteee que güeno que guinnihte... ja veus que penso amb tu i et suministro temes de conversa amb la Tetasmanoplas ¿vihte?.

Besitos, julandrón, aquí t'estaré esperant amb unes braguitas a la entera disposició de les teves narius.

@SM

ohhh es-pec-ta-cu-lar l'aspecte de l'amic Paddy. Veure'l amb aquella barba, aquella americana lila, aquells pantalons vermells... osti osti, no som res... Ara, la seva història i la del disc em van semblar de traca i mocador, quisir, un tio totalment a la seva puta bola, escrivint i escrivint al seu rotllo sense publicar res, passant de convencionalismes, perdut irremeiablement pels seus cerros de úbeda particulars...

Tela telita tela...

@Joan, ben retrobat hehe, sí he fet reformes, la típica llei del pendol, de lletra negre sobre fondo blanc, a lletra blanca sobre fondo negre... bah, si no canvies una mica a cada tant, tot queda igual. I si ho canvies també, sostiene Lampedusa.

JoanCG ha dit...

Doncs ja veus, escoltant "el teu pare no té nas" mentre llegeixo sobre els poders curatius de Prefab Sprout i el seu "Let's..." (me l'apunto) del que ens parles. He mirat pel Spotify i encara no hi és, però buenu, quan menys així coneixeré alguna cosa d'aquest Paddy del que no tenía ni idea.
Estava preguntant-me si hi han d'altres blogs com el teu: bona música relligada amb algún nexe d'històries i vivències. ¡I aquest gran titol! Mai t'he preguntat d'on ve això del "Jardi del Manicomi". De nano un día vaig acompanyar a la meva mare y una tia al Manicomi de Sant Boi. Anaven a veure una estona a un conegut que hi era allí tancat i a mi em van deixar a la porta d'un pati interior ón hi havía una mena de recepció. A la sortida, parlant-parlant jo preguntava "¿per què tal?", i elles "oh, és que està malalt, no està gaire bé i tal", "i que fá al Manicomi?", i la meva mare: "s'en cuida del jardi, és jardiner". I recordo que jo, impressionat per la tremenda experiència d'haver estat a un Manicomi vaig pensar: "ostres, als Manicomis tenen jardi".

Que gran es Cave i que tremenda l'historia del Sisco!
Ben trovat, Towers.

Anònim ha dit...

Preguntes amb resposta, això és la canya i es troba a faltar el nosequè mira en aquestes hores em fallen les paraules, un altre dia faig el comentari que volia fer D:

Mr Towers ha dit...

@Joan

D'"el teu pare no te nas" impressiona que amb quatre canyes i dues frases de tota la vida lleugerament canviades et planta un melodrama de cuidado. De cuidado perquè és mil·lions de vegades més xungo i més fondo lu que et deix a tu perquè ho intueixis, que no pas les 2 frasetes que acaba dient.

De Prefab Sprout (aquesta me la se) la meva recomanació: qualsevol recopilatori, l'Steve McQueen i el Jordan the Come Back. Però en cada disc ha enxufat mínim 2-3 canços de traca. Ara bé, uye como de la peste del disc en solitari I-no-se-què-del-Megaherzt, raro-raro qual perro verdibotella.

Sobre el nom, quan em va sortir no n'era conscient, però anys després he caigut que segurament ve del Jardí de l'Institut Pere Mata , el manicomi de Reus. És un edifici modernista del Domenech i Montaner molt guapo (s'hi fan visites guiades a través del patronat de turisme, molt recomanable).

A 3r de BUP (crec que és una tradició de Reus només) per Sant Tomàs es fa una tuna per Institut, (tots de negre, amb les capes, les cintes i taliqual), el meu any vam anar a cantar al Pere Mata, ens van fer passar al jardi, (immens, verd, acollonant), i ens vam fotre a "cantar" el mocitadameunclavel i demés rodejats pels inquilins. Alguns ens miraven, alguns anaven a la seva puta bola, i una vella arrugada i amb una sola dent reia, aplaudia i ballava, cridant "VIVA LA TUNA" a cada tant. Surrealista imatge.

@ie

igual no és que fallin les paraules sinó les hores... ¿has probat canviant l'hora o canviant els rellotges, o canviant l'hora dels rellotges? ¿uns interrogants tancant una frase la converteixen automàticament en una pregunta? ¿o en una resposta en forma interrogativa? ¿i si la forma és interrogativa, és que el fons és responsable? ¿si un altre dia deixes el comentari que volies fer, serà el que volies fer aleshores, o el que volies fer quan vas deixar el comentari que no vas voler fer?

atento espero al hombre que mas fuma

Lula ha dit...

“Amb Looking for Atlantis pensava en com hi ha tanta gent corrent darrere alguna noble causa a la que fer-se devots i dedicar la seva vida, i en realitat el que estan buscant és alguna cosa tan simple com estar enamorats”

Tan simple.
Res no és simple.

Paddy forever.
Besotes

Anònim ha dit...

Torno amb l'hora dolenta? Ara crec que anava sobre l'Amon Tobin?

(ambsense interrogants)