Retrovisor Sessions

Desafinat (feat. Phil Musical) - Angelina i Els Moderns

El divendres passat van venir a tocar al Teatre Fortuny Angelina i Els Moderns, aquesta fantàstica banda que retrovisor mediante, es dedica a versionar els grans èxits injustament oblidats del ieiè català. Lita Torello, Nuri, Germanes Serrano, Toni Vilaplana..., en fi el tema -els originals quisir- ja el vam tractar fa unes tres setmanes. L'actuació els hi va sortir tota la mar de lluïda, ells -els moderns- amb corbata sota els jerseis de pic, ella, l'Angelina, guapíssima amb elegant vestit negre molt ieiè -i embarassada. Encara que el més psicodèlic de tot va ser l'audiència: els va portar al Fortuny el Círcol de Reus a benefici de la Lliga contra el Càncer, us podeu imaginar doncs que la mitjana d'edat del públic rondaria fàcil-fàcil els 70 anys: elles amb els seus abrics de visons, joies i penjolls, i un arrebossat de dos dits de maquillatge. Ells amb corbates i americanes. Autoritats i who's who, una fusió vintage que d'alguna manera acabava alcansant la seva lògica última. No crec que hi hagués més de 2 o 3 tios que sabéssim de què anava el rotllo aquest. L'Angelina es va acostar i ens va demanar: els del galliner podeu seguir el ritme amb palmes, els dels palcos es poden limitar a agitar les seves joies. I hauria estat molt graciós que fos veritat, no? Però és clar, això és de quan els Beatles van tocar davant la reina el '63. El que escoltem és el seu últim treball que van lliurant per entregues, “Gran Reserva”, una cançó al més, que es pot descarregar a la seva web http://www.angelinaielsmoderns.org/ . Avui portem una hora de cançons retrovisor, cançons retro, cançons de grups d'avui que han escollit agafar de model música i estètica d'ahir.

No t'ho diré pas - Angelina i els Moderns

M'estimes de veritat - Angelina i els Moderns

Avui escoltant cançons de retrovisor, grups que mimetitzen el passat, un passat, però, que no van arrivar a viure. Per què? Per què aferrar-se a un passat que no van conèixer? D'això tractarem avui, amb Angelina i els Moderns, encara que ara ens apartem una miqueta del camí lateralment, de costat: una mica de jazz. I no perquè el jazz sigui retro: més aviat al contrari, el jazz és atemporal. El jazz va al seu rotllo amb les seves estructures i el seu blablalba, el jazz ja estava allà quan va apareixer el rock, i probablment hi continui estant el dia que els robots de cuina acabin amb la civilització. No, si toquem el tema és perquè alguns dels Moderns tenen una projecte paral·lel. Es diu Bravadúnia. I a les tecles hi tenim l'estimat amic Marc Mateu, àlies Red Perill. El seu primer treball és diu Disc Número 1 i us el podeu despenjar de la seva pàgina web http://www.bravadunia.com/Bravadunia/Inici.html . Escoltem La maldición del Escorpión, amb una intro brutal, una presa en directe.

1 La Maldición del Escorpión - Bravadunia

Jo se (feat. Marc Clos) - Angelina i Els Moderns

El que queda de mi - Els Trons

Si l'Angelina rescaten la part més ieiè del llegat de Concèntric i Edigsa, Els Trons fan el mateix amb la part més crua i guitarrera: s'inspiren en grups com els Xocs, Eurogrup, Els Xorracs, Els Corbs, Els Dracs, Els 3 Tambors

Un noi del carrer - Els Trons

You Are Still In My Mind - The Pepper Pots

Ètica i estètica. Què porta a persones amb art, talent, sensibilitat a anar tan endarrera? Per què muntar-se el retrovisor i mimetitzar-se amb un passat que no els pertany? Passes del teu present i te'n vas seixanta anys enrere. Nostàlgia de llocs on mai s'hi ha estat, nostàlgia de passat mai viscuts. Per què?

Take a chance - The Pepper Pots

Si yo tuviera un martillo - The Imperial Surfers

Guapa - Los Soberanos

Un blon clentxasso de nostàlgia, agradable, adormidera, un pèl hipnòtica. Recordes el primer cigarro, el primer polvo, la primera ressaca, punts cardinals bàsics de la única pàtria verdadera, no se a qui li he sentit i llegit això, (“La única pàtria verdadera és la infantesa, la joventut, lo primigeni”, no se a qui li he llegit però té cert sentit, no?). Vist així, potser aquests furibunds atacs retro, potser aquest voler mimetitzar-se amb un passat tan fotudament llunyà vingui de voler descomptar anys en busca de la infantesa, lo original, la pàtria pròpia... però com en les màquines del temps de les pelis de ciencia ficció, sempre s'espatllen, i doncs t'envien molt més lluny d'on el protagonista volia anar, t'envia al Londres del 1964, Mary Quant, Minis, Hipster blancos i tal. Descomptant anys tot buscant la pàtria original et petes el punt zero, i descomptes en negatiu.

Amor amargo - Los Soberanos

Have A Ball - The Montesas

O potser no es una passada de frenada, potser no és anar-se'n la mà tot buscant la joventut perduda, potser no és tirar endarrera buscant els teus pròpis records. Potser és tracta d'una evasió inconscient, d'una fugida endarrera, cap a la part negativa del contador d'anys. Me'n vaig allà on ningú em coneix, me'n vaig al passat, vaig allà on les gotes de pluja t'amaren de nostàlgia, on els gintònics saben a nostàliga, on el fum de Camel que aspires impregna de quitrà nostàlgic els pulmons. Qui et manava anar a Madagascar? No no era madagascar era el passat.

Last Summerdays - The Montesas

Més aires retro: The Montesas, des d'Alemanya, i Doctor Explosión, des del seu disc encara no estrenat, “Hablando con frases hechas”

Autodestrucción - Doctor Explosion

El Circulo Polar - Cooper

Up In Flames - Lucky Soul

Upon Hilly Fields - Lucky Soul