Primavera 2006, dimecres 29 de març
Per aquest dimecres us oferim una nova experiència sensorial: la oportunitat d'experimentar un autèntic dejà-vu radiofònic (o per internet). Però no un d'aquests d'un segon, rotllo el gat de Matrix, no. Un dejà-vu com un piano, d'una hora de durada. Per això, si aquest dimecres a les 8, poseu el 99.8, (o el clickCaseter), podreu exclamar amb tota propietat: "mmm...tinc la impressió com si això ja m'haguès passat...". Si us han quedat ganes de repetir la experiència, s'ofereix en reposició el dissabte de 3 a 4h. I tot això per cortesia del Jardí del Manicomi, per motius de salut (pública) i higiene (mental).
Salut, Siau i Sorry.
Primavera 2006, 22 de març
“Dos caminos divergian en el bosque…”
as usual, ho podeu escoltar per
Clickaster
o per
Powered by Castpost
Rangela’s non stop go go lounge- Bollibood bras band
“Dos caminos divergian en el bosque…” és el títol del programa d’avui. El jardí del manicomi, punt sis camp, 99.8 FM. “Dos caminos divergian en el bosque…” i nosaltres quin vam escollir? Doncs ens vam quedar parats i confosos aquella clariana davant la bifurcació, com ens sol passar en aquests casos. Quin camí agafar? Chicago R’n’B dels 50’s com homenatge a Chess Records? Melodies en technicolor, que en el fondo, no ens enganyem, és el que més ens posa? Chanson de la Ggepublicque, en referència a les hòsties que hi ha a l’hexagon del costat? O una cosa més dura i contundent rotllo siniestrillo 80’s? L’angoixa per la indecisió creixia, el temps passava, les papallones volaven entre els pins en aquell claru del bosque. Una puput es sentia cap allà, em vaig menjar totes les galetes que portava a la motxila. I el temps seguia passant, mentre assegut a la pinassa, una pinya va caure a 2 pams. Em vaig entretenir a trencar els pinyons amb una gran pedra, i així, sense ni com va ni com ve, es va fer fosc. Només faltava això…
Mes lacetes sont des feés- Dionysos
Smooth- Smooth
Love & Comunication – Cat Power
Another nite another love- Jay Jay Johanson
Rock Critique – Arnaud Fleurent Didier
I Aquest és el primer cop que sentiré aquesta cançó. És un grup d’Uruguay que fa referència a Birdie Nam Nam. Aquest nom m’ha hipnotitzat només veure’l en aquest CD, i qual cuerpo poseido per les ones psicosòniques dels invasors de l’outerspaces, l’he posat directament al reproductor, amb cara alienada i fent bip bip bip. Efectivament, senyors, Birdie Nam Nam ha conectat directament amb la peli El Guateque de Blake Edwars, i la escena on Peter Sellers està tajat a la festa. A veure que tal sona. A Part de tot això, és un cocktail a base de rom blanc, gyn, vodka (al 22,22% respectivament) i licor de bananes (al 33,33%). Com sempre tot a la cocktelera amb glaçons, agitar i servir. I aneu amb compte amb l’últim decimal, que si no suma 100,00%, us pot descollonar el cocktail.
Rio Parana - Suarez
“dos caminos divergian en el bosque…” es el títol de l’edició. Un camí surt d’aquí mateix, de Birdie Nam Nam, i relacionant Blake Edwars amb Burt Bachara, via BSO’s de pelis dels 60’s va a parar a una composició del Bachara interpretada pels Walker Brothers. L’altre també surt de Birdie Nam Nam, i via cocktails, ens porta a un CD de música lounge editat per la cockteleria chicote de Madrid. I no se per on tirar (…) una altre opció és deixar sonar aquest grup d’Uruguay…
Sweet Euphoria – Sandrobianchi
La cabra tira al monte, i les velles passions etíliques acaben sortint a flote. Aquest és un entretingudet na mas CD de lounge, a càrrec d’un tal Sandrobianchi, DJ resident de la cockteleria Chicote de Madrid. És un CD primorosament editat, un llibre CD, ilustrat amb unes incitants diableses amb mugrons que apunten directament als ulls de qui les mira, i unes llargues cues bífides d’espant. En aquest llibret, una mica d’història i autohomenatge del garito, i receptes de cocktails. Cada una de les cançons del CD té el seu pròpi cocktail, ( o al revés, d’aquests cocktails Sandrobianchi n’ha fet cançons, no ho se, no em queda clar). El Sweet Euphoria es prepara “en una cocktelera. 3 o 4 pedacitos de hielo. 1/3 de SKYY vodka, 1 yema de huevo, 2 cucharadas de café de jarabe de granandina y el jugo de una naranja. Agitar todo ello muy bien en la cocktelera. Sírvase en un vaso de cristal, floreándole de canela. Museo Chicote, Pedro Gomez, 2005”. I l’Alaska Soft, que és la cançó que estem escoltant per sota, “en cocktelera: unos pedacitos de hielo. 1/3 de chartreusse amarillo. Unas gotas de Orange bitter. 2/3 de gin. Agítese muy bien en la cocktelera y sírvase en copa de cocktail. Pedro Gómez. Madrid, 2005 según el original de Pedro Chicote, 1958”. Apa, jo ho sabeu…
Alaska Soft - Sandrobianchi
Precious – Depeche Mode
Where the streets have no name – Pet Shop Boys
Devil Dance – Invisible limits
Temple of love – Sisters of Mercy
I un bonic poema dedicat a un pilot de Fòrmula 1:
Ets teus miralls
Retrovisors,
Miren ets teus
Perseguidors
Però tu
Sempre mires davant
Emerson
Es japonès
Te un bon motor
Es finlandès
No té por de res
Però tu vas primer
Amb un segon
Emerson
Una cançó dedicada a Emerson Fittipaldi de Joan Miquel Oliver, inclosa en el seu disc Surfistes a camera lenta. L’ànima pensant dels Antònia Font, amb disc recent tret que encara no m’he pogut agenciar, però que en quant ho faci ja posarem oportunament
I amb això arribem al final d’aquesta edició del Jardí del Manicomi, que no ha arribat a aixecar mai el vol del tot, voliem despegar, voliem despegar, però res, ens hem estavellat miserablement contra terra. “Dos caminos divergian en el bosque…” es deia, i nosaltres hem agafat el que tirava cap avall, el dolent. En fi, ens despedim, com sempre caiguin en les seves més perverses temptacions. Salut i Siau.
Emerson Fittipaldi- Joan Miquel Oliver
“Dos caminos divergian en el bosque…”
as usual, ho podeu escoltar per
Clickaster
o per
Powered by Castpost
Rangela’s non stop go go lounge- Bollibood bras band
“Dos caminos divergian en el bosque…” és el títol del programa d’avui. El jardí del manicomi, punt sis camp, 99.8 FM. “Dos caminos divergian en el bosque…” i nosaltres quin vam escollir? Doncs ens vam quedar parats i confosos aquella clariana davant la bifurcació, com ens sol passar en aquests casos. Quin camí agafar? Chicago R’n’B dels 50’s com homenatge a Chess Records? Melodies en technicolor, que en el fondo, no ens enganyem, és el que més ens posa? Chanson de la Ggepublicque, en referència a les hòsties que hi ha a l’hexagon del costat? O una cosa més dura i contundent rotllo siniestrillo 80’s? L’angoixa per la indecisió creixia, el temps passava, les papallones volaven entre els pins en aquell claru del bosque. Una puput es sentia cap allà, em vaig menjar totes les galetes que portava a la motxila. I el temps seguia passant, mentre assegut a la pinassa, una pinya va caure a 2 pams. Em vaig entretenir a trencar els pinyons amb una gran pedra, i així, sense ni com va ni com ve, es va fer fosc. Només faltava això…
Mes lacetes sont des feés- Dionysos
Smooth- Smooth
Love & Comunication – Cat Power
Another nite another love- Jay Jay Johanson
Rock Critique – Arnaud Fleurent Didier
I Aquest és el primer cop que sentiré aquesta cançó. És un grup d’Uruguay que fa referència a Birdie Nam Nam. Aquest nom m’ha hipnotitzat només veure’l en aquest CD, i qual cuerpo poseido per les ones psicosòniques dels invasors de l’outerspaces, l’he posat directament al reproductor, amb cara alienada i fent bip bip bip. Efectivament, senyors, Birdie Nam Nam ha conectat directament amb la peli El Guateque de Blake Edwars, i la escena on Peter Sellers està tajat a la festa. A veure que tal sona. A Part de tot això, és un cocktail a base de rom blanc, gyn, vodka (al 22,22% respectivament) i licor de bananes (al 33,33%). Com sempre tot a la cocktelera amb glaçons, agitar i servir. I aneu amb compte amb l’últim decimal, que si no suma 100,00%, us pot descollonar el cocktail.
Rio Parana - Suarez
“dos caminos divergian en el bosque…” es el títol de l’edició. Un camí surt d’aquí mateix, de Birdie Nam Nam, i relacionant Blake Edwars amb Burt Bachara, via BSO’s de pelis dels 60’s va a parar a una composició del Bachara interpretada pels Walker Brothers. L’altre també surt de Birdie Nam Nam, i via cocktails, ens porta a un CD de música lounge editat per la cockteleria chicote de Madrid. I no se per on tirar (…) una altre opció és deixar sonar aquest grup d’Uruguay…
Sweet Euphoria – Sandrobianchi
La cabra tira al monte, i les velles passions etíliques acaben sortint a flote. Aquest és un entretingudet na mas CD de lounge, a càrrec d’un tal Sandrobianchi, DJ resident de la cockteleria Chicote de Madrid. És un CD primorosament editat, un llibre CD, ilustrat amb unes incitants diableses amb mugrons que apunten directament als ulls de qui les mira, i unes llargues cues bífides d’espant. En aquest llibret, una mica d’història i autohomenatge del garito, i receptes de cocktails. Cada una de les cançons del CD té el seu pròpi cocktail, ( o al revés, d’aquests cocktails Sandrobianchi n’ha fet cançons, no ho se, no em queda clar). El Sweet Euphoria es prepara “en una cocktelera. 3 o 4 pedacitos de hielo. 1/3 de SKYY vodka, 1 yema de huevo, 2 cucharadas de café de jarabe de granandina y el jugo de una naranja. Agitar todo ello muy bien en la cocktelera. Sírvase en un vaso de cristal, floreándole de canela. Museo Chicote, Pedro Gomez, 2005”. I l’Alaska Soft, que és la cançó que estem escoltant per sota, “en cocktelera: unos pedacitos de hielo. 1/3 de chartreusse amarillo. Unas gotas de Orange bitter. 2/3 de gin. Agítese muy bien en la cocktelera y sírvase en copa de cocktail. Pedro Gómez. Madrid, 2005 según el original de Pedro Chicote, 1958”. Apa, jo ho sabeu…
Alaska Soft - Sandrobianchi
Precious – Depeche Mode
Where the streets have no name – Pet Shop Boys
Devil Dance – Invisible limits
Temple of love – Sisters of Mercy
I un bonic poema dedicat a un pilot de Fòrmula 1:
Ets teus miralls
Retrovisors,
Miren ets teus
Perseguidors
Però tu
Sempre mires davant
Emerson
Es japonès
Te un bon motor
Es finlandès
No té por de res
Però tu vas primer
Amb un segon
Emerson
Una cançó dedicada a Emerson Fittipaldi de Joan Miquel Oliver, inclosa en el seu disc Surfistes a camera lenta. L’ànima pensant dels Antònia Font, amb disc recent tret que encara no m’he pogut agenciar, però que en quant ho faci ja posarem oportunament
I amb això arribem al final d’aquesta edició del Jardí del Manicomi, que no ha arribat a aixecar mai el vol del tot, voliem despegar, voliem despegar, però res, ens hem estavellat miserablement contra terra. “Dos caminos divergian en el bosque…” es deia, i nosaltres hem agafat el que tirava cap avall, el dolent. En fi, ens despedim, com sempre caiguin en les seves més perverses temptacions. Salut i Siau.
Emerson Fittipaldi- Joan Miquel Oliver
Hivern 2006, 15 de març
Excessos (d’oferta) que maten
Ho podeu escoltar per ClickCaster
o bé per:
Powered by Castpost
Desolation/ZBU – Hangover
Senyors! Ja som aquí!! 99.8 FM. Punt sis camp. El Jardí del manicomi. Una edició que es diu "Excessos (d’oferta) que maten". Comentarem més tard perquè.
Hem començat amb una meddley casolà de la mítica banda de Heavy Metal de BCN Hangover. La qualitat del so és bastant dubtosa, l’enganxe dels dos temes –que he perpetrat jo- és patètic. Però no podia deixar passar la oportunitat de publcitar un document sonor tan valuós. Pels paladars dels vertaders "Conesseurs" del gènere. Diuen algunes llegendes urbanes que van arribar a tocar a Tarragona entre els 80 i 90s. Per desgràcia no ho puc confirmar. Fins i tot les fonts de la mateixa banda son contradictòries entre si en aquest punt, (sembla ser que la ingesta d’alcohol hi podria tenir alguna cosa a veure, tal com suggereix el nom de la banda). Interessant tema aquest de la relació entre l’alcohol i el mon de la música, algun dia en parlarem més a fons. Continuem amb una altre entranyable banda, els Moonphasers també de BCN, però amb el cantant d’Almoster de la casa Pairal dels Moragues d’Almoster. Pep, a tu salú i a la de ton germà Jordi.
Liar- Moonphasers
"Liar ‘cause you’re talking ‘bout love and fucking with others" Així, així, contundent i embrutidor, el cantant Jordi Moragues. Garatge embrutit.
Wait till de summer- Moonphasers
Atenció, ara segueix una llarga diatriba personal de dubtós interès pel públic general: Tranquil·lament us la podeu saltar i tornar en un minut, mentre jo em vaig desfogant.
De fet i ben mirat, per la mateix regla de tres, també us podeu saltar la resta del programa. Potser és lo millor que podrieu fer. Feu, feu, al vostre rotllo, que jo aniré al meu. Exorcizando demonios.
Enfinialoqueíbamos:
"Excessos (d’oferta) que maten" és el títol del programa, com a denuncia del lamentable atropellu que sofrim des de la nit dels temps a la nostre ciutat. Una vila que és far, guia i referent mundial en temes de comerç al detall, si hem de fer cas a mitjans de comunicació i estudis varis (més exactament, de qui els escriu o els paga). Doncs bé, en la molt comercial ciutat de Reus, (90.000 habitants us contemplen) encara és hora que m’hagi pogut comprar un putu disc mínimament interessant. No hi ha una puta tenda on comprar discos interessants (és a dir, qualsevol que NO soni a "los 40"), almenys des de que tinc ús de (limitat) criteri musical. Podreu argumentar (i amb raó) que això son collonades en temps de mules, rucs i tendes virtuals. Cert, cert. Però si per alguna estranya raó, (digues-li anacronisme romàntic), vols tenir la còpia original en plàstic dur NO virtual, has d’acabar pagant els teus 6 € (mínim) de transport, lo qual representa un sobrecost per una comanda d’un sol disc d’un 50% aprox. Clar que per amortitzar pots comprar 6 discs per repartir més els ports. Allavonses el sobrecost unitari baixa a un 8%. Però t’acabes gastant una pasta gansa. 78 €, un 300% més. I tot per estalviar, es clar. Buenu, exactament això és el que em va passar a mi la setmana passada. Volia un parell de discs (Lonely Joe i Vida Burguesa) que en una bona tenda que NO hi ha Reus, m’haguessin costat uns 25€. Vaig entrar a les webs de les dos discogràfiques, Subterfuge i Siesta, vaig curiosejar per tot el catàleg, em vaig encegar i em vaig acabar gastant més de 100€. A veure si ens entenem, a mi me la pela bastant el tema dels comerciants, si van amb Porsches Cayennes o si acaben prostituïnt els fills perquè s’arruinen, el que em preocupa és gastar-me tanta pasta amb discos que després tampoc tinc temps d’escoltar. I lo pitjor, que alguns acaben sortint rana. Buenu, avui escoltarem una mica de tot aquest carregament. Per això la edició es diu "Excessos (d’oferta) que maten".
Estepona Surf – Moonphasers
En fi, després de tanta tonteria anem a coses series. Per exemple l’últim dels Stereolab. En primícia, acabo d’estripar el plàstic del CD…
Interlock- Stereolab
Is this love?- Clap your hands say Yeah
Au Contraire – They might be Giants
Tacada de nord-americans, els TMBG estan en el negoci des de fa 20 anys produint cançons amb lletres àcides i melodies curioses. Els Clap Your Hands són de NY i han estat la comidilla d’aquest 2005.
Este verano- Cola Jet Set
Frontón – Garzón
Dues curioses pastilletes de popillo troton amb guitarra acústica.
Estando contigo- Soberanos
Fenomenal – Dos Hombres Solos
Imatges que m’impressionen passejant pel carrer, i que opino que es mereixen un càlid i sentit homenatge: Al bo de l’hivern, passejant jo pelat de fred, ben enfonsat dins l’abric amb les mans gelades a les butxaques. I et creues amb aquelles noies, que generoses, desafiant als elements. Amb un parell…. Llueixen, amb orgull. Amb despreocupació. Amb desparpajo, aquells 4 dits de carn a l’alçada del melic. Un Olé i un Bravo. Si senyor. Molt bé, Molt bé. Bravisimoo!!. No per premiar l’estètica, que també. Jo aplaudeixo la intenció. Atrevir-se a lluir melic (i incidentalment michelins), fins i tot en les condicions més adverses, en les situacions més extremes, és un acte que les honra i que des d’aquí, i en espera de temperatures més càlids i escots més pronuciats, jo, amb tota modèstia, agraeixo. Bravo! Bravo! La cançó que segueix va per elles.
Impopular- Profesor Popsnuggle
8:00 AM- Profesor Popsnuggle
Alegria de Vida – Gracia Valentina
Hoy te vi – Kiki d’akí
Una ració de cançons de juguet. Em recorden aquelles joguines per críos d’un any, de plàstic de colors vius (groc, vermell…) que doblegant-les les pots petar així de fàcil. Aquestes cançons em semblen així de fràgils i delicades. Però passem a coses més consistents: Scarlet’s well
How the cypress made Apollo - Scarlet’s Well (Unreal)
De l’últim disc dels SW. Molt bo, amb una història molt curiosa i un resultat collonut. És una història del Sr. BID, un tio amb orígens de príncep hindú, líder dels Monochrom set, grup de pop elegant i amb pretencions dels 70-80’s. La "continuació" de la saga és Scarlet’s Well, que es mou en el terreny limitat per les difuses fronteres entre pop, psicodelia i folk. A mi és un dels grups que m’es m’ha impressionat des de que els vaig tornar a trobar ara fa uns 5 o 6 anys. Tots els 4-5 discs passen a un poblet de la costa inventat, Musheron, en un espècie de passat intemporal. Bueno, tot això són aditius, el realment important és que són molt bones cançons. La curiositat d’aquest darrer disc, és que BID va plantejar una gira amb un grup virtual, és a dir que va convocar a la web del grup, músics (professionals o no) d’arreu, per que ells assagessin un repertori de SW o MS, i ell es presentés sol, a cantar. Dels diferents concerts a USA i Europa n’ha sortit aquest disc en directe.
Jacob’s Ladder- Scarlet’s Well (Unreal)
The Island of the blue flowers- Scarlet’s Well (Unreal)
Brand new pop song - David Grumel
Que aquesta obra d’orfebreria pop no us enganyi. La resta del disc del tal Grumel és pla com l’encefalograma del Buix. En fi senyors, com sempre, caiguin en les seves perverses temptacions, això els assegurarà una reconfortant temporada entre les flames de l’infern, on ens trobarem sens dubte, si és que no ho fem abans, exactament en una setmana. Fins aleshores, Siau i Salut.
No llores - Alcohol Jazz
Excessos (d’oferta) que maten
Ho podeu escoltar per ClickCaster
o bé per:
Powered by Castpost
Desolation/ZBU – Hangover
Senyors! Ja som aquí!! 99.8 FM. Punt sis camp. El Jardí del manicomi. Una edició que es diu "Excessos (d’oferta) que maten". Comentarem més tard perquè.
Hem començat amb una meddley casolà de la mítica banda de Heavy Metal de BCN Hangover. La qualitat del so és bastant dubtosa, l’enganxe dels dos temes –que he perpetrat jo- és patètic. Però no podia deixar passar la oportunitat de publcitar un document sonor tan valuós. Pels paladars dels vertaders "Conesseurs" del gènere. Diuen algunes llegendes urbanes que van arribar a tocar a Tarragona entre els 80 i 90s. Per desgràcia no ho puc confirmar. Fins i tot les fonts de la mateixa banda son contradictòries entre si en aquest punt, (sembla ser que la ingesta d’alcohol hi podria tenir alguna cosa a veure, tal com suggereix el nom de la banda). Interessant tema aquest de la relació entre l’alcohol i el mon de la música, algun dia en parlarem més a fons. Continuem amb una altre entranyable banda, els Moonphasers també de BCN, però amb el cantant d’Almoster de la casa Pairal dels Moragues d’Almoster. Pep, a tu salú i a la de ton germà Jordi.
Liar- Moonphasers
"Liar ‘cause you’re talking ‘bout love and fucking with others" Així, així, contundent i embrutidor, el cantant Jordi Moragues. Garatge embrutit.
Wait till de summer- Moonphasers
Atenció, ara segueix una llarga diatriba personal de dubtós interès pel públic general: Tranquil·lament us la podeu saltar i tornar en un minut, mentre jo em vaig desfogant.
De fet i ben mirat, per la mateix regla de tres, també us podeu saltar la resta del programa. Potser és lo millor que podrieu fer. Feu, feu, al vostre rotllo, que jo aniré al meu. Exorcizando demonios.
Enfinialoqueíbamos:
"Excessos (d’oferta) que maten" és el títol del programa, com a denuncia del lamentable atropellu que sofrim des de la nit dels temps a la nostre ciutat. Una vila que és far, guia i referent mundial en temes de comerç al detall, si hem de fer cas a mitjans de comunicació i estudis varis (més exactament, de qui els escriu o els paga). Doncs bé, en la molt comercial ciutat de Reus, (90.000 habitants us contemplen) encara és hora que m’hagi pogut comprar un putu disc mínimament interessant. No hi ha una puta tenda on comprar discos interessants (és a dir, qualsevol que NO soni a "los 40"), almenys des de que tinc ús de (limitat) criteri musical. Podreu argumentar (i amb raó) que això son collonades en temps de mules, rucs i tendes virtuals. Cert, cert. Però si per alguna estranya raó, (digues-li anacronisme romàntic), vols tenir la còpia original en plàstic dur NO virtual, has d’acabar pagant els teus 6 € (mínim) de transport, lo qual representa un sobrecost per una comanda d’un sol disc d’un 50% aprox. Clar que per amortitzar pots comprar 6 discs per repartir més els ports. Allavonses el sobrecost unitari baixa a un 8%. Però t’acabes gastant una pasta gansa. 78 €, un 300% més. I tot per estalviar, es clar. Buenu, exactament això és el que em va passar a mi la setmana passada. Volia un parell de discs (Lonely Joe i Vida Burguesa) que en una bona tenda que NO hi ha Reus, m’haguessin costat uns 25€. Vaig entrar a les webs de les dos discogràfiques, Subterfuge i Siesta, vaig curiosejar per tot el catàleg, em vaig encegar i em vaig acabar gastant més de 100€. A veure si ens entenem, a mi me la pela bastant el tema dels comerciants, si van amb Porsches Cayennes o si acaben prostituïnt els fills perquè s’arruinen, el que em preocupa és gastar-me tanta pasta amb discos que després tampoc tinc temps d’escoltar. I lo pitjor, que alguns acaben sortint rana. Buenu, avui escoltarem una mica de tot aquest carregament. Per això la edició es diu "Excessos (d’oferta) que maten".
Estepona Surf – Moonphasers
En fi, després de tanta tonteria anem a coses series. Per exemple l’últim dels Stereolab. En primícia, acabo d’estripar el plàstic del CD…
Interlock- Stereolab
Is this love?- Clap your hands say Yeah
Au Contraire – They might be Giants
Tacada de nord-americans, els TMBG estan en el negoci des de fa 20 anys produint cançons amb lletres àcides i melodies curioses. Els Clap Your Hands són de NY i han estat la comidilla d’aquest 2005.
Este verano- Cola Jet Set
Frontón – Garzón
Dues curioses pastilletes de popillo troton amb guitarra acústica.
Estando contigo- Soberanos
Fenomenal – Dos Hombres Solos
Imatges que m’impressionen passejant pel carrer, i que opino que es mereixen un càlid i sentit homenatge: Al bo de l’hivern, passejant jo pelat de fred, ben enfonsat dins l’abric amb les mans gelades a les butxaques. I et creues amb aquelles noies, que generoses, desafiant als elements. Amb un parell…. Llueixen, amb orgull. Amb despreocupació. Amb desparpajo, aquells 4 dits de carn a l’alçada del melic. Un Olé i un Bravo. Si senyor. Molt bé, Molt bé. Bravisimoo!!. No per premiar l’estètica, que també. Jo aplaudeixo la intenció. Atrevir-se a lluir melic (i incidentalment michelins), fins i tot en les condicions més adverses, en les situacions més extremes, és un acte que les honra i que des d’aquí, i en espera de temperatures més càlids i escots més pronuciats, jo, amb tota modèstia, agraeixo. Bravo! Bravo! La cançó que segueix va per elles.
Impopular- Profesor Popsnuggle
8:00 AM- Profesor Popsnuggle
Alegria de Vida – Gracia Valentina
Hoy te vi – Kiki d’akí
Una ració de cançons de juguet. Em recorden aquelles joguines per críos d’un any, de plàstic de colors vius (groc, vermell…) que doblegant-les les pots petar així de fàcil. Aquestes cançons em semblen així de fràgils i delicades. Però passem a coses més consistents: Scarlet’s well
How the cypress made Apollo - Scarlet’s Well (Unreal)
De l’últim disc dels SW. Molt bo, amb una història molt curiosa i un resultat collonut. És una història del Sr. BID, un tio amb orígens de príncep hindú, líder dels Monochrom set, grup de pop elegant i amb pretencions dels 70-80’s. La "continuació" de la saga és Scarlet’s Well, que es mou en el terreny limitat per les difuses fronteres entre pop, psicodelia i folk. A mi és un dels grups que m’es m’ha impressionat des de que els vaig tornar a trobar ara fa uns 5 o 6 anys. Tots els 4-5 discs passen a un poblet de la costa inventat, Musheron, en un espècie de passat intemporal. Bueno, tot això són aditius, el realment important és que són molt bones cançons. La curiositat d’aquest darrer disc, és que BID va plantejar una gira amb un grup virtual, és a dir que va convocar a la web del grup, músics (professionals o no) d’arreu, per que ells assagessin un repertori de SW o MS, i ell es presentés sol, a cantar. Dels diferents concerts a USA i Europa n’ha sortit aquest disc en directe.
Jacob’s Ladder- Scarlet’s Well (Unreal)
The Island of the blue flowers- Scarlet’s Well (Unreal)
Brand new pop song - David Grumel
Que aquesta obra d’orfebreria pop no us enganyi. La resta del disc del tal Grumel és pla com l’encefalograma del Buix. En fi senyors, com sempre, caiguin en les seves perverses temptacions, això els assegurarà una reconfortant temporada entre les flames de l’infern, on ens trobarem sens dubte, si és que no ho fem abans, exactament en una setmana. Fins aleshores, Siau i Salut.
No llores - Alcohol Jazz
Hivern 2006, 8 de març
Ajustant ressorts. Treballs fins de manteniment.
Ho podeu escoltar per ClickCaster
O bé per
Powered by Castpost
Golpe de Gracia- Los Planetas
La guitarra comença a sonar saturada i després comencen les histories absurdes, violentes i tristes. Son els Planetas Contra la llei de la gravetat. "Ajustant ressorts. Treballs fins de manteniment", aquí comença aquesta edició del Jardí del Manicomi. 99.8 Punt sis camp. Avui sí. Aquesta és la bona, va cridar l’incaut segons abans de despenyar-se precipici avall. L’esperança és l’últim que es perd, i ben mirat, les vistes mentre vas caient son la mar de distretes. "Ajustant ressorts" es titula la cosa, i el subtítol és "Treballs fins de manteniment"
Devuelveme la pasta- Los Planetas
Paraules sentides i sinceres d’odi profund i visceral. Lliço u:
Venjança, bonic i fins i tot necessari concepte. Ja pots pujar de peu que ho tinc tot ben apuntat al bloc d’espiral de tapes vermelles. Dates, llocs i tots els detalls. Al final sempre s’acaba arribant a una espècie d’equilibri còsmic. (Ho va dir el Woody Allen en una peli i jo m’ho crec) No ara, no cal que pateixis, home. Tinc tota la vida per davant per afilar navalles rovellades i per deixar que navalles afilades es rovellin. No tinc pressa. Tot acaba arribant.
¿Que puedo hacer?- Los Planetas
En aquesta època de tan relativisme moral, ¿I si ens miréssim la vida des del punt de vista del terròs de sucre, en lloc del punt de vista de la tassa de cafè? La perspectiva de diluir-se en un plisplas amb el contacte del líquid cremant... nxt, nxt, nxt, no és xaxi. La vida és dolça només per la tassa de cafè, pel terròs de sucre amargueja sense remei, sempre a pitjor.
Mr. Camping- El niño gusano
El niño feliz- Cecilia Ann
Paraules sentides i sinceres d’odi profund i visceral. Lliçó dos:
Després de tants anys, et trobes a la teva exnòvia pel carrer i tot és jiji- jaja-. Però, ¿perquè caure una i altre vegada, en aquest xapapote de la bona educació i la conveniència social? La pròxima vegada li diré, "a prendre pel putu cul, tia. TU ET VAS QUEDAR EL MEU PUTU CASSET DE AZTEC CAMERA i encara espero que ho reconeguis". A partir de demà reclamaré a totes les meves exnòvies totes les meves long lost pertinences. L’hauria d’haver ofegat aquell nit a la platja de Cambrils. Jo portava un pet com un piano i podria haver alegat estat d’embriaguesa. I també hauria pogut alegar que era molt lletja. I a més ho continua sent.
Nada me importa- La Costa Brava
Cumpleaños de Robnaldo- La Costa Brava
En aquell mateix bloc d’espiral de tapes vermelles tinc apuntades totes les estúpides pelis de cine que m’he tragat per totes elles. Desgraciadament les pelis duren 2 hores mentre que els partits de futbol duren només 90 minuts, o els d’hokey 50. No hi ha manera d’arribar a fer les paus. Mai podré quadrar els minutatges. És com els orgasmes. Per un orgasme masculí un se’n pot trobar fins 8 o 9 de femenins. Impossible arribar a fer les paus. En el dia de la dona treballadora, estaria bé que en això també hi hagués discriminació positiva.
Huracan- Mercromina
El hombre que casi conoció a Michi Panero- Nacho Vegas
"…y las chicas cantan Sha-la-lalalala…"
Cohets de colors esclaten sobre el cel estelat. La brisa nocturna de juny dispersa el fum del castell de focs, i els dos enamorats s’abracen per la cintura. Després faran sexe apassionat, coses que té el bon temps. S’ofegaran l’un a l’altre fent broma a la piscina municipal les tardes de juliol, amb un adolescent amb ulleres de busso fotent-se catxondo al fondo, mirant l’espectacle eròtic submergit. A l’agost passaran calor i es queixaran de la gentada un diumenge a la Platja Llarga, clar, ¿a qui se li acudeix anar a la Platja Llarga un diumenge d’agost?. Compraran gelats i discutiran de política. Un vespre de finals de setembre ell li cedirà galant la jaqueta perquè ella te frescor "ai, amb aquest vestidet de tirants", res, pura coqueteria. El segon diumenge de novembre ell es desperta ressacos en un llit estrany, una sabata a la boca i el record d’un somni en que l’ofegava amb inusitada violència en un mar gris plom, ella movent els braços desesperada fins desapareixer en el fons de les aigües grises pesades i denses. Benvingut a la realitat, amic, això no ha fet més que començar. I per cert, ¿on deuen ser els calçotets?
Eskimo bed- Lonely Joe
No te puedo hacer feliz- El chico con la espina en el costado
"...no te puedooo hacer feliiiiizzzz..."
Venedors ambulants de troços de cor fan l’agost a la tardor, quan les mañes, ai, tan rosses i morenes elles, després de passar tot l’estiu despullant els seus cossos en les nostres platges públiques, deixen la costa daurada amb els seus cotxes de tres milions, i tornen a Saragossa. On, per cert, fa molts anys, en un Pilar, em vaig partir una ungla en un absurd joc de picar claus llarguíssims amb martell a canvi de vinotinto –de garrafot òbviament -. Serè és més fàcil NO prendre mal. No prendre mal a les ungles i no prendre’n als cors. Això no obsta perquè l’altre opció, la alcoholica, sigui amplia (sinó majoritàriament) seguida. I bé doncs, d’alguna cosa han de viure els apedaçadors ambulants de cors. Encara ara somnio algun cop que clavo aquells llargs claus al seu cor com un Van Helsing qualsevol. I encara que costi de creure, el pitjor no és la recurrent ungla partida, sinó el xipoll de sang que queda per terra i per les parets. Martells tacats de vermell, ensagnats, com mai us podríeu imaginar…
Adoro las pijas de mi ciudad- la costa brava
"La belleza de las cosas simples". Comencen fent coses simples, ingènues. Un petó a les 11 de la nit en un portal, per exemple... Després, com tot, es va complicant. El desig de Sentir aquelles pessigolles a la campaneta, passar baldes de lavabos destartalats, mentre a fora algú pica violentament a la porta... ."Te lo canvio por amor, el dinero... que tu padre te dejó". I al cap del carrer no és tant pels calés. És per aquella sensació de transgressió, d’agenollar-se damunt moquetes destartalades, amb fuades i taques resseques. La seva família és de l’Opus i als dinars de festa s’explica amb veneració el dia que San JoseMaria li va donar la comunió al Abuelo Juanito.
Deberes y privilegios- Los Planetas
Amics, que el Reproductor on has carregat el Cd destrossi i descolloni una preciosa cançó, és un
motiu com qualsevol altre per despedir el programa. "Ajustant ressorts" era el títol, i "Treballs fins de manteniment" el subtítol. Segur que en alguna banda dels seus cervellets tenen algunes fosques temptacions. Caiguin-hi. Caiguem tots en les nostres temptacions, per deslliurar-nos de qualsevol mal. Serà fins la propera, si Deu vol. Salut i Siau.
Jacob's Ladder. Scarlet Well (Unreal)
Ajustant ressorts. Treballs fins de manteniment.
Ho podeu escoltar per ClickCaster
O bé per
Powered by Castpost
Golpe de Gracia- Los Planetas
La guitarra comença a sonar saturada i després comencen les histories absurdes, violentes i tristes. Son els Planetas Contra la llei de la gravetat. "Ajustant ressorts. Treballs fins de manteniment", aquí comença aquesta edició del Jardí del Manicomi. 99.8 Punt sis camp. Avui sí. Aquesta és la bona, va cridar l’incaut segons abans de despenyar-se precipici avall. L’esperança és l’últim que es perd, i ben mirat, les vistes mentre vas caient son la mar de distretes. "Ajustant ressorts" es titula la cosa, i el subtítol és "Treballs fins de manteniment"
Devuelveme la pasta- Los Planetas
Paraules sentides i sinceres d’odi profund i visceral. Lliço u:
Venjança, bonic i fins i tot necessari concepte. Ja pots pujar de peu que ho tinc tot ben apuntat al bloc d’espiral de tapes vermelles. Dates, llocs i tots els detalls. Al final sempre s’acaba arribant a una espècie d’equilibri còsmic. (Ho va dir el Woody Allen en una peli i jo m’ho crec) No ara, no cal que pateixis, home. Tinc tota la vida per davant per afilar navalles rovellades i per deixar que navalles afilades es rovellin. No tinc pressa. Tot acaba arribant.
¿Que puedo hacer?- Los Planetas
En aquesta època de tan relativisme moral, ¿I si ens miréssim la vida des del punt de vista del terròs de sucre, en lloc del punt de vista de la tassa de cafè? La perspectiva de diluir-se en un plisplas amb el contacte del líquid cremant... nxt, nxt, nxt, no és xaxi. La vida és dolça només per la tassa de cafè, pel terròs de sucre amargueja sense remei, sempre a pitjor.
Mr. Camping- El niño gusano
El niño feliz- Cecilia Ann
Paraules sentides i sinceres d’odi profund i visceral. Lliçó dos:
Després de tants anys, et trobes a la teva exnòvia pel carrer i tot és jiji- jaja-. Però, ¿perquè caure una i altre vegada, en aquest xapapote de la bona educació i la conveniència social? La pròxima vegada li diré, "a prendre pel putu cul, tia. TU ET VAS QUEDAR EL MEU PUTU CASSET DE AZTEC CAMERA i encara espero que ho reconeguis". A partir de demà reclamaré a totes les meves exnòvies totes les meves long lost pertinences. L’hauria d’haver ofegat aquell nit a la platja de Cambrils. Jo portava un pet com un piano i podria haver alegat estat d’embriaguesa. I també hauria pogut alegar que era molt lletja. I a més ho continua sent.
Nada me importa- La Costa Brava
Cumpleaños de Robnaldo- La Costa Brava
En aquell mateix bloc d’espiral de tapes vermelles tinc apuntades totes les estúpides pelis de cine que m’he tragat per totes elles. Desgraciadament les pelis duren 2 hores mentre que els partits de futbol duren només 90 minuts, o els d’hokey 50. No hi ha manera d’arribar a fer les paus. Mai podré quadrar els minutatges. És com els orgasmes. Per un orgasme masculí un se’n pot trobar fins 8 o 9 de femenins. Impossible arribar a fer les paus. En el dia de la dona treballadora, estaria bé que en això també hi hagués discriminació positiva.
Huracan- Mercromina
El hombre que casi conoció a Michi Panero- Nacho Vegas
"…y las chicas cantan Sha-la-lalalala…"
Cohets de colors esclaten sobre el cel estelat. La brisa nocturna de juny dispersa el fum del castell de focs, i els dos enamorats s’abracen per la cintura. Després faran sexe apassionat, coses que té el bon temps. S’ofegaran l’un a l’altre fent broma a la piscina municipal les tardes de juliol, amb un adolescent amb ulleres de busso fotent-se catxondo al fondo, mirant l’espectacle eròtic submergit. A l’agost passaran calor i es queixaran de la gentada un diumenge a la Platja Llarga, clar, ¿a qui se li acudeix anar a la Platja Llarga un diumenge d’agost?. Compraran gelats i discutiran de política. Un vespre de finals de setembre ell li cedirà galant la jaqueta perquè ella te frescor "ai, amb aquest vestidet de tirants", res, pura coqueteria. El segon diumenge de novembre ell es desperta ressacos en un llit estrany, una sabata a la boca i el record d’un somni en que l’ofegava amb inusitada violència en un mar gris plom, ella movent els braços desesperada fins desapareixer en el fons de les aigües grises pesades i denses. Benvingut a la realitat, amic, això no ha fet més que començar. I per cert, ¿on deuen ser els calçotets?
Eskimo bed- Lonely Joe
No te puedo hacer feliz- El chico con la espina en el costado
"...no te puedooo hacer feliiiiizzzz..."
Venedors ambulants de troços de cor fan l’agost a la tardor, quan les mañes, ai, tan rosses i morenes elles, després de passar tot l’estiu despullant els seus cossos en les nostres platges públiques, deixen la costa daurada amb els seus cotxes de tres milions, i tornen a Saragossa. On, per cert, fa molts anys, en un Pilar, em vaig partir una ungla en un absurd joc de picar claus llarguíssims amb martell a canvi de vinotinto –de garrafot òbviament -. Serè és més fàcil NO prendre mal. No prendre mal a les ungles i no prendre’n als cors. Això no obsta perquè l’altre opció, la alcoholica, sigui amplia (sinó majoritàriament) seguida. I bé doncs, d’alguna cosa han de viure els apedaçadors ambulants de cors. Encara ara somnio algun cop que clavo aquells llargs claus al seu cor com un Van Helsing qualsevol. I encara que costi de creure, el pitjor no és la recurrent ungla partida, sinó el xipoll de sang que queda per terra i per les parets. Martells tacats de vermell, ensagnats, com mai us podríeu imaginar…
Adoro las pijas de mi ciudad- la costa brava
"La belleza de las cosas simples". Comencen fent coses simples, ingènues. Un petó a les 11 de la nit en un portal, per exemple... Després, com tot, es va complicant. El desig de Sentir aquelles pessigolles a la campaneta, passar baldes de lavabos destartalats, mentre a fora algú pica violentament a la porta... ."Te lo canvio por amor, el dinero... que tu padre te dejó". I al cap del carrer no és tant pels calés. És per aquella sensació de transgressió, d’agenollar-se damunt moquetes destartalades, amb fuades i taques resseques. La seva família és de l’Opus i als dinars de festa s’explica amb veneració el dia que San JoseMaria li va donar la comunió al Abuelo Juanito.
Deberes y privilegios- Los Planetas
Amics, que el Reproductor on has carregat el Cd destrossi i descolloni una preciosa cançó, és un
motiu com qualsevol altre per despedir el programa. "Ajustant ressorts" era el títol, i "Treballs fins de manteniment" el subtítol. Segur que en alguna banda dels seus cervellets tenen algunes fosques temptacions. Caiguin-hi. Caiguem tots en les nostres temptacions, per deslliurar-nos de qualsevol mal. Serà fins la propera, si Deu vol. Salut i Siau.
Jacob's Ladder. Scarlet Well (Unreal)
Hivern 2006, 1 de març
Escaqueig
Aquest dimecres no hi haurà programa per capritxos del destí, concretament pels capritxos de l'agenda de l'oculista de ma filla. Com a bon jakuzzi de la comunicació, en senyal de desgreuge per reparar el meu honor, passo immediatament a cercenar-me el dit petit de la ma esquerra. Aparteu-vos sisplau que aixo taca. Per antena es reposarà el de la setmana passada, en un acte que pretèn desconcertar a l'audiència, sobretot en la referència al passat partit del Chelsea. Per la vostre part quedeu rellevats de llegir/baixar-lo un altre cop, podeu aprofitar el temps per fer coses tan útils com meditació trascendental, matar gats a pedrades o conspirar per un nou ordre mundial. O fornicar per les cantonades. Al gust. Siau i fins la propera
Escaqueig
Aquest dimecres no hi haurà programa per capritxos del destí, concretament pels capritxos de l'agenda de l'oculista de ma filla. Com a bon jakuzzi de la comunicació, en senyal de desgreuge per reparar el meu honor, passo immediatament a cercenar-me el dit petit de la ma esquerra. Aparteu-vos sisplau que aixo taca. Per antena es reposarà el de la setmana passada, en un acte que pretèn desconcertar a l'audiència, sobretot en la referència al passat partit del Chelsea. Per la vostre part quedeu rellevats de llegir/baixar-lo un altre cop, podeu aprofitar el temps per fer coses tan útils com meditació trascendental, matar gats a pedrades o conspirar per un nou ordre mundial. O fornicar per les cantonades. Al gust. Siau i fins la propera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)