Red Wedge (I)

From Red To Blue - Billy Bragg

P6R 99.8 FM, EJDM i aquesta edició que es diu Red Wedge, Cunya roja. Red wedge va ser un col·lectiu de musics que durant les eleccions britàniques de 1987 va fer campanya pels Laboristes i contra Thatcher. Així que avui parlarem de música i política, de cançons i eleccions, il·lusions i decepcions. Precisament estem escoltant “From red to blue”, una bonica cançó del 1996 de Billy Bragg, el paradigma de cantautor esquerranos compromès. A “From red to blue” el gran BB retreu amargament a un vell amic de joventut amb qui compartia ideals que s'hagi passat del roig esquerranos al blue tory. BB diu: “odio els compromisos que la vida ens obliga a prendre: al final un s'ha de combar una mica si no vol que la vida el parteixi, i soc conscient que quan un te crios, es mira amb més perspectiva la seva joventut, però això sol no explica que t'hagis passat del red al blue, aquells ideals que ara desprecies, jo encara els considero vertaders, ja veig que no eren tan fermament mantinguts per tu”. Així doncs, avui la cosa anirà del procés entre compromís polític i desafecció( o desmoralització o passotisme) democràtic. Del roig al blau, from red to blue. Dels 80's als 2010's.

The Eton Rifles - The Jam

Sona Eton Rifles, dels The Jam, una àcida crítica a les classes poderoses britàniques, els etonians, que al principi de la IGM i des dels seus segurs salons de te, llançaven incendiàries soflames patriòtiques, perquè a les trinxeres hi acabessin espatxurrats com mortadela sangonosa els pringats de sempre. Fa quatre dies es van fer eleccions a UK. El conservador David Cameron, jovenzuelo de 43 anys, li va fotre una bona tunda al laborista Gordon Brown. El PM més jove de la història ha recuperat el poder pels tories després de 13 anys de TonyBlairato i GordonBrownato. Coses que passen. ¿i això que hi pinta en un pugrama de música? Buenu, Cameron és fill de rics i nobles, va anar a Eton i a Oxford, institucions elitistes per antonomàsia. O sigui que Cameron és un elitista pels 4 costats (vull dir literalment: el costat paterns i el matern propis, i el patern i matern de la seva esposa: en total 2 i 2, 4) però ep! Oju! Cameron ha cultivat també junt amb aquesta imatge d'elitista, una altra de ciclista, de smithista i de jamià. De sempre ha incentivat aquests petits detalls, aquestes excentricitats “chics” que acaben llustrant amb un aire iinjenu-traviesillo el rígid canon elitista. Cameron s'ha encarregat (ell o els seus assessors) de publicitar lo gran fan que era i és de les bicicletes i -a lo que ens importa aquí- dels Smiths, dels The Jam i demés bandes angleses del mitjans finals 80's, de quan Cameron rondava la vintena. La -aparent- contradicció està en que tan els Smiths, com els Jam, Morrissey, Marr, Paul Weller, Mick Talbot, representaven durant els 80's lo més icònic de la consciència de classe obrera i anti-Thatcheriana que un es pogués tirar a la cara. Lu qual ens porta a aquelles eleccions angleses del 1987, en que tot un col·lectiu de músics és va unir per fer campanya contra Thatcher i a favor dels Laboristes. Red Wedge va ser el nom que van triar i avui escoltarem algunes de les seves cançons.

Move On Up - The Style Council
Don't Live Me This Way - Communards

Move On Up, himne funky de Curtis Mayfield, va ser el crit de guerra que van triar. El col·lectiu Red Wedge es va formar el 1986 aglutinat entorn alguns caps més visibles que ja estaven fins els ous de 8 anys de Thatcherisme. Allà hi havien Jerry Damners, dels Specials i Special AKA, Billy Bragg, Suggs McPherson i demés tropa dels Madness, Paul Weller & Mick Talbot, (Weller ex The Jam i aleshores a tota màquina amb els The Style Council), i Jimmy Sommerville dels Communards. Van muntar una sèrie de concerts des de principis de 1986 fins les eleccions, el 12 de juny de 1987, i a més dels que hem dit s'hi van anant afegint en diferent grau de participació els Smiths al complet i en especial el Johnny Marr, Elvis Costello, Prefab Sprout, Lloyd Cole, el Matt Johnson dels The The, Housemartins, Working Week, Blow Monkeys o Spandau Ballet. Ahí és na, menudo pelotón! com es veu, un autèntic who is who de la música de l'època. A més dels concerts van muntar una publicació i els frontmen aparexen a les rodes de premsa sota el lema “Move On Up Go For Labour” o “Move On Up, A socialist vision for the future”. El nom Red Wedge, cunya roja, estava inspirat en un quadre abstracte rus sobre la revolució russa “la cunya roja trencarà l'exercit blanc”, la grafia que van triar era un triangle roig que en forma de cunya partia amb la punta cap per avall, un bloc blau, el bloc conservador. La idea inicial de enregistrar un disc dels concerts es va quedar finalment en un video, on btw, apareixia doncs, el Jimmy Sommerville cantant aquest Don't Live me this way i alguenes altres  cançons que escoltarem avui...

Shipbuilding - Evis Costello
Yesterday's Men - Madness

Sona ara, igual com ho va fer en aquells concerts del 87, Yetserday's men dels Mandess... Anys convulsos, anys d'agitació social, anys de canvi de paradigma: la guerra de les malvines el 82, un colló i mig d'aturats, la gran vaga del carbó amb la que Thatcher va destruir els sindicats, tensions racials, el girar com un mitjó l'estat del benestar britànic.. i tot i amb això Margarideta va guanyar de calle tres eleccions seguides i de propina una 4ta regalada al seu successor. Tot aquest caldo de cultiu va coincidir en el temps amb un període d'especial efervescència creativa, una enrome generació de musics que van treure petroli de tot aquest sidral: Waiting For The Great Leap Forward que entrarà ara, o la que ha sonat: Shipbuilding, d'Elvis Costello, és al meu gust la millor, la meva preferida, una àcida i trista descripció d'un port industrial en crisis, i la agredolça alegria dels pares quan corre la veu que es reobriran les drassanes per fer nous vaixells, vaixells de guerra, i hi haurà pasta, i podran comprar vestits per les dónes i joguines als crios... però és clar, el fill gran no hi podrà ser perquè l'han cridat a files i el portaran a les Malvines  on igual acaba "diving  for sweet life", enfonsat  dins uns d'aquells flamants vaixells de guerra nous, "when we could be diving for pearls". La trompeta arrastrada que sona és la de Chet Baker. Costello volia al Miles Davis, però per problemes d'agenda no va poder ser, Baker estava per Londres i allí va començar una bonica relació musical entre els dos, en la que Baker li va agafar prestada pels seus concerts “Almost Blue” i Costello “My Funny Valentine” pels seus.

Waiting For The Great Leap Forward - Billy Bragg
Heartland - The The
Days Like These - Billy Bragg

Days like these, del Billy Bragg, una acusació contra el Thatcherisme, també cantada en els concerts del Red Wedge: “ El partit que s'ha fet tan poderós enfonsant vaixells estrangers, pensa en noves promeses perquè les promeses porten vots. Així ho han decidit, reunits en comité, els experts en comunicació. La majoria, amb el seu silenci aquiescent, serà qui acabi pagant per dies com aquests... caigui la vergonya sobre el patriotisme, quan la diana a que apunta el dit del bulldog són famílies sense llar i pensionistes necessitats”

Continuem ara amb una ristra de cançons específicament anti margaretines: la primera en la frente, del Morrissey. Buenu, més que en la frente, al coll: “Margaret in the guillotine”. Quan el 1984 l'IRA va fotre una bomba al congrés del Partit Conservador de Birmingham, Morrissey, contrariat, va deixar anar una perleta: “lo vergonyós de l'atemptat és que la Thatcher encara estigui viva”. Per si havia quedat cap dubte, en el seu primer LP en solitari, Viva Hate (1989), hi va incloure aquesta Margaret in the guillotine “ La bona gent te un somni meravellos: Margaret a la guilotina, perquè gent com tu, em cansa tant, m'avorreix tant, ¿quan et moriràs?”

Margaret On The Guillotine - Morrissey
Tramp The Dirt Down - Elvis Costello

En aquesta, Costello desitja viure el suficient per poder anar a la tomba de la Margaret i “tramp the dirt down”, és a dir, bailar sobre su tumba. La cançó comença amb la foto de campanya electoral de la Margaret en agafant un bebé i aquest fotent-se a plorar, i la cara d'odi que fa en haver-se li arruinat la foto.

The Lodgers (She Was Only the Shopkeeper's Daughter) - The Style Council

En aquesta de TSC, de Lodgers, els Hostes, es refereix als hostes de 10 Dawing Street: per esvair dubtes ho aclareix al subtitol: “she was only the shop keeper daughter” és una expressió que solia usar Thatcher per subratllar els seus origens humils: “només soc la filla d'un botiguer”. I sí, son pare començar amb una botigueta, una corner-shop, d'aquí en va adquirir algunes més i va acabar sent alcalde del poble. “Oh if you work hard you can be the boss But if you don't work at all then that's nobody's loss There's room on top - if you dig in low And the idea is what they reap you sow Don't get settled in this place, the lodgers terms is in disgrace.

Celebrate (The Day After You) - The Blow Monkeys

Single llançat el juny '87, en plena campanya electoral. La BBC el va censurar “per ser electoralista”: parla de la festassa que s'armaria el dia després que fotés el camp, després de la victòria laborista que mai va arribar. El LP portava per títol la expressió que hem comentat abans amb els TSC: “només soc la filla d'un botiguer”, “she was only the Grocer's Daughter”. The Blow Monkeys –que btw te com orígen l'slang Australià (on Dr. Robert va passar alguns anys) per definir algú que toca el digeridoo - no van deixar mai la vena reivindicativa i el seu 2n LP li van posar “Whoops here it comes the neighbourhood” Ops, aquí ve el veinat, enfotent-se'n de la expressió Thatcheriana de “there's no such thing as society”, “no existeix la societat”.

It Doesn't Have To Be This Way - The Blow Monkeys
A Town Called Malice - The Jam

"It's enough to make you stop believing when tears come fast and furious in a Town Called Malice". I buenu, tot aquest tinglado del Red Wedge com va acabar? Doncs podriem distingir entre conseqüències “polítiques” o “tècniques” i les personals. Des d'un punt de vista purament tècnic, quisir de ciència política pura i dura, l'operatiu estava muntat a consciència en perfecta connexió amb el partit Laborista, vull dir, els llocs dels concerts, les dates, la infraestructura, panfletos repartits i tal. L'objectiu comunicacional era arribar convèncer no als ja conversos, sinó als joves indiferents: aprox el 50% del segment de votants entre 18 i 24 a les anteriors eleccions no havien votat. La idea era pillar d'aquest cossi. I tot això com va anar? Doncs en quant als objectius específics de la campanya, van fer la seva feina, perquè van mobilitzar un gran % d'aquest segment que lògicament va votar pels Laboristes. El que passa és que amb això no en van tenir prou i la Thatcher es va emportar el gat a l'aigua amb relativa facilitat gràcies sobretot a la millora en la economia i l'atur.

¿i des d'un punt de vista més personal? ¿que en van treure i com ho veuen ara els músics que s'hi van implicar? ¿tot plegat va significar un pas del red al blue? ¿es van quedar en red? Doncs sembla que en general en van sortir bastant escaldats, en les entrevistes Paul Weller, sempre han acabat fotent pestes de l'experiència: “Red Wedge va ser la meva major equivocació. Un cop et compromets amb aquesta gent (els polítics) t'adones de com funcionen les coses i que es tracta sobretot del seus egos i no de canviar res. Es curiós que els egos dels polítics solin estar més inflats que els de la majoria d'artitstes”. Potser no ha passat from red to blue, però en tot cas fijo que porta damunt una bona inoculada d'escepticisme. Per contra Billi Bragg ha estat un corredor de fons més constant, mantenint sempre alta la seva aposta, tan alta com per ser capaç de llençar-los en cara, el 1996, als que s'han passat del red al blue. El proper divendres acabarem de rematar el tema Red Wedge.

Carrussel de nines russes (i II)

P6R, 99.8 FM, ens retrobem després d'algunes setmanes de descans per partits del Reus de Hokey i altres imponderables. Avui continuarem amb la segona part del Carrussel de Nines Russes. Seguim amb la col·lecció de cançons amb nom de dóna. “Alison, Oh Alison, que bé veure'ns després de tant de temps... encara que per la cara que fas ja es veu que no estàs tant impressionada com jo. Vaig sentir por ahí que vas deixar aquell petit amic meu... però no cal que posis aquesta cara, que no me posaré sentimental com tots aquells buitres, que a mi tan me fot si estimes algú, amb saber que no és a mi ja en tinc prou. Alison, ja veig que aquest mon t'està matant, Alison, les meves intencions són honestes. Veig que tens marit, ara, ¿va deixar-te penjada amb els dits damunt el pastís de noces? Solies agafar-lo ben fort a la ma... Oh Alison, de vegades voldria poder-te fer callar, quan sento la sarta de tonteries que dius. Algú hauria d'apagar la gran llum perquè no aguanto veure't així”.

Alison - Evis Costello

L'estribillo d'aquesta preciosa cançó d'Elvis Costello servia per donar-li títol al seu primer LP de 1977: My aim is true. “Allison my aim is true, Alison porto bones intencions”. I sí, sembla mentida, però aquesta meravella, que sona actual com de la setmana passada té més de 30 anys. Cançó punyent, descarnada i amb mala bava, Costello mai ha volgut revelar a qui estava dedicada, perquè segons diu “massa coses podrien ser aniquilades”, només ha deixat dit que va sobre decebre a algú. Decepcions i llistes de correus, llistes de classe, noms de nenes i noms de nens. Una col·lecció de cançons amb noms de dóna.

Caroline - Martin Stephenson and the Daintees
Caroline, No - Beach Boys

Cançó construida al alimón entre Brian Wilson i Tony Asher. Com sempre, ¿què hi ha darrera aquests noms de dóna? En aquest cas sembla que una ex novieta del tal Tony Asher que se'n va anar a NY a tallar-se la melena: “Carolina, on va anar a parar la teva llarga melena? On és la noia que vaig coneixer? Com vas poder perdre aquell toc de màgia? Oh Carol, no... ¿qui es va emportar la teva gràcia?”. La ex del Asher era una Caroline, però sembla que també hi havia una Carolina, amiga d'institut del Brian Wilson. Un mateix nom per dos persones, dos llargues ristres de records tristos i melancòlics -bua, bua, bua- que acaben fonent-se en una sola i bonica cançó.

Jezebel - Sade
Jennifer She said – Lloyd Cole & The Commotions

Més cançons de reprimendes, ara Lloyd Cole recriminant amargament la inconstància a una tal Jennifer. Aiiii les Jennifers... ves-t'en fiant de les Jennifers: “that's forever you said, that's forever you said... Jenifer deies que era per sempre, que era per sempre, però has canviat, com el temps -like the weather- i ara plou.”

Mélaine - Brigitte Bardot
Jeane - The Smiths

Jeane va ser la cara B del segón maxis dels Smiths, el This Charming Man del 1983. Una crònica d'un fracàs constatat: “Jeane, ho vam intentar i vam fracasar... Jeane, no estic segur de què és la felicitat però miro els teus ulls i sé que no és allà... Jeane, hi ha gels a la pica on ens banye, així que, ¿com pots dir li llar, si saps que és una tomba? Conserves encara la gràcia, quan endreces la casa, però saps que mai acabarà d'estar neta...”. La portada del maxi era una foto treta de la peli Orfeo de Jean Cocteau del 1949, on Jean Marais es veu reflexat qual narcís en un toll d'aigua, tal com tants adolescents dels 80 i 90 es veiem reflexants en les lletres del Morrissey, el narcisista més recurrente de la ciutat de Manchester -i de fet probablement de tota la geografia musical: un triple joc de miralls per una cançó amb nom de dóna. Per cert, corria el rumor que el nom de la cançó “Jeane” havia inspirat el nom de la banda de britpop dels 90's “Gene”, amb el Marc Rositer fent uns gorgoritos tan emmirallats en els de Mozzer.

Brigitte - Los Planetas
Angela - Jarvis Cocker

Lascívia destemplada, desig en combustió urgents, “Angela, una simfonia inacabada, poesia mòbil, quasi 23 d'edat, despertes el mascle genètic, l'animal que ens crema dins, un pal sec al final d'una branca i una sobreexcitada ma, un gos en zel refregant l'entrecuix a cada tronc d'arbre” Lascívia destemplada, desig irracional, furor animal. Deia Jarvis Cocker en una entrevista: “la lascívia destemplada és una cosa contra la que tracto de lluitar, em sembla que molts tios ho provem. Però sembla que un no se'n pot acabar de desfer mai. Hi ha un museu palenteologic al Jardin des Plantes de Paris. Hi alguna cosa estranya en estar-te allà mirant tot allò: ossos prehistòrics, tota la història de la que tots descendim, i de sobte, passa per allà una tia espectacular remenant les caderes, i tot es torna vermell, la crida de la selva. Algú va deixar dit fa temps que quan amb els anys, la líbido masculina acaba per calmar-se, és com haver-se pogut deslliurar del goril·la que portem dins”. Hum hum, lascívia del divendres nit, libido desfermada regalimant adoquins dels carrers del casc antic. Els membres numeraris de la lògia massònica dels buitres professionals acaben sempre per reconèixer-se entre ells, acehando viernes noche per les barres dels bars del centre, amb la ronxa pàl·lida que deixen els anells matrimonials discretament retirats del dit per desar-lo a la butxaca de darrera el cor. The heart's on fire, mio caro bambino: let's burn the beds, let's blow the minds.

Jackie - Scott Walker
Felicity - Orange Juice
Suzie Q - Clarence Clearwater Revival

Bé, ¿i què dir de les Suzies? Tinc un amic que està enamorat d'una suzie, concretament una GSX 7 i mig. Jo no, jo soc més de Kawasakis. Suzie Q és potser la cançó més coneguda dels Clarence Clearwater Revival, en part per la inclusió a la BSO de Apochalipse Now, però de fet era un vell èxit de R'n'B surenyo i pantanós de Del Hawkins del 1957.

Jacqueline - Franz Ferdinand
July - The Pipettes
Laura - Girls
Ángela - Sr. Chinarro

¿què amaguen les cançons amb títol de nom de dóna? ¿què s'amaga darrera seu? ¿què hi ha de realitat quotidiana de l'autor, i què de ficció? Mascara, careta, plastelina de realitat deformada per agafar alguna forma palpable a cavall dels dos mons... experiències crucials utilitzades pels lletristes com matèria primera per obtenir un outup, en forma d'art en el millor dels casos, o en forma de simple entreteniment -show must go on- en la resta. Allison, Caroline, Jezebel, Melanie, Jennifer, Jeane, Brigitte, Angela, Jackie, Felicity, Suzie, Jacqueline, july, Laura, Ángela... Us estimo tant... (o us odio tant...) “I love you from the bottom of my pencil case I love you in the songs I write and sing Cheap, never cheap I sing the songs til your asleep When you've gone upstairs i'll creep And write it all down Oh Shirley,Oh Debbie, Oh Julie, Oh Jane, Jenifer, Alison, Phillipa, Sue, Deborah, Annabel, too I wrote so many songs about you I forget your name... I love you from the bottom of my pencil case, I love the way you never ask me why I love to write it down each wrinkle on your face And I love you till my fountain pen runs dry. Deep so deep, the number one I hope to reap, Depends upon the tears you weep, so cry lovey cry, cry, cry,cry Oh Cathy, Oh Alison, Oh Phillipa,Oh Sue Jenifer, Alison, Phillipa, Sue, Deborah, Annabel too You made me so much money I wrote this song for you...” No se m'acut millor colofón per aquesta col·lecció de cançons amb nom de dóna que aquesta diatriba humorística dels Beautiful South, la ficcionació de la realitat per escriure cançons i guanyar pasta. Els noms de dóna caient al ritme dels bitllets.

Song for Whoever - The Beautiful South

Carrussel de nines mortes (I)

Per segona setmana consecutiva s'ha perdut l'arxiu mp3 del pugrama i a més es va perdre el word amb el guió. Coses que passen. Es va perdent tot. Les coses passen i les coses es perden. I sí, amb l'edat es van perdent coses. Es perd el pèl, es perd la memòria, la potència sexual, les ganes de sortir de farra... fins i tot el que ma mare em repetia tant: “nen un dia perdràs els calçotets i ni te n'adonaràs”. A saber on paren. Eren de quadres vermells, de quan ma germana va anar a Glasgow. Au, té, ves i busca'ls. De totes maneres ja et dic jo que tenia més valor el continent que el contingut. Com per anar fent pòlisses de segurus, sats? Segurus de vides per vides perdudes.

El pugrama va ser un carrussel de cançons amb noms de noia. Aquesta va ser la tracklist:

Karla - Hooters
Michelle - The Beatles
Sally - Sade
Nancy - Prefab Sprout
Grisolda - Umpah Pah
Christine - The Sea Urchins
Diana – Adriano Celentano & Paul Anka

les cançons tenen amo. "Oh! Carol" no és una excepció: Neil Sedaka, el seu autor, li va regalar a la seva novia d'aleshores, que -és veritat, ho heu endevinat- es deia Carol. Era la gran Carol King. Es coneixien de l'institut i també de treballar els dos al Brill Building (un edifici de NY on en lloc de fabricar en sèrie llangonisses, es processaven èxits pop pel top 100). Impresionant carrerón com compositora, primer amb George Goffin, després en solitari, composant tops 10 per Shirelles, Bobby Vee, Drifters i uns quants milions més. "Oh Carol" va arribar al numero 9 el 1959. A les poques setmanes Carol King va correspondre al regal amb un altre: una cançó que es deia "Oh, Neil".

Carol - Neil Sedaka
Caroline - Neil Diamond

Hitazo de Neil Diamond que es va incloure en el LP "Brother Love's Travelling Salvation Show" de 1969, un disc conceptual que anava de un predicador baptista d'aquells que es creuaven tot l'Oest amb una carreta i els seus discursos. Diamond es va inspirar per la Canço amb la filla de JFK, Caroline Kennedy, que a la satsó (¿?) tenia onze anys. Curiosament France Gaal va dedicar-li una cançó a l'altre fill de JFK, John John, “Bon Soire John John” inspirada en la pena que li va causar la famosa foto del John John saludant marcialment davant el taüt de son pare. Aquesta cançó, quisir Sweet Caroline, està clar que és tot un clàssic, i que tots portem sentint-la de fons, en un segon pla, tota la vida, per emissores de ràdio i tal, però a mi se'm va revelar en primer pla el 1996 o així, quan la vaig sentir a la peli Beautiful Girls, on tots el amigatxos li canten a la Uma Thurman al bar rotllo panda borrachuzos desafinats. La peli tractava d'un tio que retorna amb 30 i pico al poble i retrova la pandilla d'amigatxos amb els problemes típics d'arribar a aquest punt de la vida on comencen els crios i tal. Sortia el Matt Dillon, Mia Sorvino, Uma Thurman i la Natalie Portman en el paper de noia de 13 de qui el prota s'enamora. Una peli molt agradable de veure.



Barbara Ann - Beach Boys
Christine - The House of love
Roxanne - The Police
Alice - the sisters of mercy
Deana - Nick Cave
Gloria - Van Morrison
Cecilia Ann - Pixies