From Red To Blue - Billy Bragg
P6R 99.8 FM, EJDM i aquesta edició que es diu Red Wedge, Cunya roja. Red wedge va ser un col·lectiu de musics que durant les eleccions britàniques de 1987 va fer campanya pels Laboristes i contra Thatcher. Així que avui parlarem de música i política, de cançons i eleccions, il·lusions i decepcions. Precisament estem escoltant “From red to blue”, una bonica cançó del 1996 de Billy Bragg, el paradigma de cantautor esquerranos compromès. A “From red to blue” el gran BB retreu amargament a un vell amic de joventut amb qui compartia ideals que s'hagi passat del roig esquerranos al blue tory. BB diu: “odio els compromisos que la vida ens obliga a prendre: al final un s'ha de combar una mica si no vol que la vida el parteixi, i soc conscient que quan un te crios, es mira amb més perspectiva la seva joventut, però això sol no explica que t'hagis passat del red al blue, aquells ideals que ara desprecies, jo encara els considero vertaders, ja veig que no eren tan fermament mantinguts per tu”. Així doncs, avui la cosa anirà del procés entre compromís polític i desafecció( o desmoralització o passotisme) democràtic. Del roig al blau, from red to blue. Dels 80's als 2010's.
The Eton Rifles - The Jam
Sona Eton Rifles, dels The Jam, una àcida crítica a les classes poderoses britàniques, els etonians, que al principi de la IGM i des dels seus segurs salons de te, llançaven incendiàries soflames patriòtiques, perquè a les trinxeres hi acabessin espatxurrats com mortadela sangonosa els pringats de sempre. Fa quatre dies es van fer eleccions a UK. El conservador David Cameron, jovenzuelo de 43 anys, li va fotre una bona tunda al laborista Gordon Brown. El PM més jove de la història ha recuperat el poder pels tories després de 13 anys de TonyBlairato i GordonBrownato. Coses que passen. ¿i això que hi pinta en un pugrama de música? Buenu, Cameron és fill de rics i nobles, va anar a Eton i a Oxford, institucions elitistes per antonomàsia. O sigui que Cameron és un elitista pels 4 costats (vull dir literalment: el costat paterns i el matern propis, i el patern i matern de la seva esposa: en total 2 i 2, 4) però ep! Oju! Cameron ha cultivat també junt amb aquesta imatge d'elitista, una altra de ciclista, de smithista i de jamià. De sempre ha incentivat aquests petits detalls, aquestes excentricitats “chics” que acaben llustrant amb un aire iinjenu-traviesillo el rígid canon elitista. Cameron s'ha encarregat (ell o els seus assessors) de publicitar lo gran fan que era i és de les bicicletes i -a lo que ens importa aquí- dels Smiths, dels The Jam i demés bandes angleses del mitjans finals 80's, de quan Cameron rondava la vintena. La -aparent- contradicció està en que tan els Smiths, com els Jam, Morrissey, Marr, Paul Weller, Mick Talbot, representaven durant els 80's lo més icònic de la consciència de classe obrera i anti-Thatcheriana que un es pogués tirar a la cara. Lu qual ens porta a aquelles eleccions angleses del 1987, en que tot un col·lectiu de músics és va unir per fer campanya contra Thatcher i a favor dels Laboristes. Red Wedge va ser el nom que van triar i avui escoltarem algunes de les seves cançons.
Move On Up - The Style Council
Don't Live Me This Way - Communards
Move On Up, himne funky de Curtis Mayfield, va ser el crit de guerra que van triar. El col·lectiu Red Wedge es va formar el 1986 aglutinat entorn alguns caps més visibles que ja estaven fins els ous de 8 anys de Thatcherisme. Allà hi havien Jerry Damners, dels Specials i Special AKA, Billy Bragg, Suggs McPherson i demés tropa dels Madness, Paul Weller & Mick Talbot, (Weller ex The Jam i aleshores a tota màquina amb els The Style Council), i Jimmy Sommerville dels Communards. Van muntar una sèrie de concerts des de principis de 1986 fins les eleccions, el 12 de juny de 1987, i a més dels que hem dit s'hi van anant afegint en diferent grau de participació els Smiths al complet i en especial el Johnny Marr, Elvis Costello, Prefab Sprout, Lloyd Cole, el Matt Johnson dels The The, Housemartins, Working Week, Blow Monkeys o Spandau Ballet. Ahí és na, menudo pelotón! com es veu, un autèntic who is who de la música de l'època. A més dels concerts van muntar una publicació i els frontmen aparexen a les rodes de premsa sota el lema “Move On Up Go For Labour” o “Move On Up, A socialist vision for the future”. El nom Red Wedge, cunya roja, estava inspirat en un quadre abstracte rus sobre la revolució russa “la cunya roja trencarà l'exercit blanc”, la grafia que van triar era un triangle roig que en forma de cunya partia amb la punta cap per avall, un bloc blau, el bloc conservador. La idea inicial de enregistrar un disc dels concerts es va quedar finalment en un video, on btw, apareixia doncs, el Jimmy Sommerville cantant aquest Don't Live me this way i alguenes altres cançons que escoltarem avui...
Shipbuilding - Evis Costello
Yesterday's Men - Madness
Sona ara, igual com ho va fer en aquells concerts del 87, Yetserday's men dels Mandess... Anys convulsos, anys d'agitació social, anys de canvi de paradigma: la guerra de les malvines el 82, un colló i mig d'aturats, la gran vaga del carbó amb la que Thatcher va destruir els sindicats, tensions racials, el girar com un mitjó l'estat del benestar britànic.. i tot i amb això Margarideta va guanyar de calle tres eleccions seguides i de propina una 4ta regalada al seu successor. Tot aquest caldo de cultiu va coincidir en el temps amb un període d'especial efervescència creativa, una enrome generació de musics que van treure petroli de tot aquest sidral: Waiting For The Great Leap Forward que entrarà ara, o la que ha sonat: Shipbuilding, d'Elvis Costello, és al meu gust la millor, la meva preferida, una àcida i trista descripció d'un port industrial en crisis, i la agredolça alegria dels pares quan corre la veu que es reobriran les drassanes per fer nous vaixells, vaixells de guerra, i hi haurà pasta, i podran comprar vestits per les dónes i joguines als crios... però és clar, el fill gran no hi podrà ser perquè l'han cridat a files i el portaran a les Malvines on igual acaba "diving for sweet life", enfonsat dins uns d'aquells flamants vaixells de guerra nous, "when we could be diving for pearls". La trompeta arrastrada que sona és la de Chet Baker. Costello volia al Miles Davis, però per problemes d'agenda no va poder ser, Baker estava per Londres i allí va començar una bonica relació musical entre els dos, en la que Baker li va agafar prestada pels seus concerts “Almost Blue” i Costello “My Funny Valentine” pels seus.
Waiting For The Great Leap Forward - Billy Bragg
Heartland - The The
Days Like These - Billy Bragg
Days like these, del Billy Bragg, una acusació contra el Thatcherisme, també cantada en els concerts del Red Wedge: “ El partit que s'ha fet tan poderós enfonsant vaixells estrangers, pensa en noves promeses perquè les promeses porten vots. Així ho han decidit, reunits en comité, els experts en comunicació. La majoria, amb el seu silenci aquiescent, serà qui acabi pagant per dies com aquests... caigui la vergonya sobre el patriotisme, quan la diana a que apunta el dit del bulldog són famílies sense llar i pensionistes necessitats”
Continuem ara amb una ristra de cançons específicament anti margaretines: la primera en la frente, del Morrissey. Buenu, més que en la frente, al coll: “Margaret in the guillotine”. Quan el 1984 l'IRA va fotre una bomba al congrés del Partit Conservador de Birmingham, Morrissey, contrariat, va deixar anar una perleta: “lo vergonyós de l'atemptat és que la Thatcher encara estigui viva”. Per si havia quedat cap dubte, en el seu primer LP en solitari, Viva Hate (1989), hi va incloure aquesta Margaret in the guillotine “ La bona gent te un somni meravellos: Margaret a la guilotina, perquè gent com tu, em cansa tant, m'avorreix tant, ¿quan et moriràs?”
Margaret On The Guillotine - Morrissey
Tramp The Dirt Down - Elvis Costello
En aquesta, Costello desitja viure el suficient per poder anar a la tomba de la Margaret i “tramp the dirt down”, és a dir, bailar sobre su tumba. La cançó comença amb la foto de campanya electoral de la Margaret en agafant un bebé i aquest fotent-se a plorar, i la cara d'odi que fa en haver-se li arruinat la foto.
The Lodgers (She Was Only the Shopkeeper's Daughter) - The Style Council
En aquesta de TSC, de Lodgers, els Hostes, es refereix als hostes de 10 Dawing Street: per esvair dubtes ho aclareix al subtitol: “she was only the shop keeper daughter” és una expressió que solia usar Thatcher per subratllar els seus origens humils: “només soc la filla d'un botiguer”. I sí, son pare començar amb una botigueta, una corner-shop, d'aquí en va adquirir algunes més i va acabar sent alcalde del poble. “Oh if you work hard you can be the boss But if you don't work at all then that's nobody's loss There's room on top - if you dig in low And the idea is what they reap you sow Don't get settled in this place, the lodgers terms is in disgrace.
Celebrate (The Day After You) - The Blow Monkeys
Single llançat el juny '87, en plena campanya electoral. La BBC el va censurar “per ser electoralista”: parla de la festassa que s'armaria el dia després que fotés el camp, després de la victòria laborista que mai va arribar. El LP portava per títol la expressió que hem comentat abans amb els TSC: “només soc la filla d'un botiguer”, “she was only the Grocer's Daughter”. The Blow Monkeys –que btw te com orígen l'slang Australià (on Dr. Robert va passar alguns anys) per definir algú que toca el digeridoo - no van deixar mai la vena reivindicativa i el seu 2n LP li van posar “Whoops here it comes the neighbourhood” Ops, aquí ve el veinat, enfotent-se'n de la expressió Thatcheriana de “there's no such thing as society”, “no existeix la societat”.
It Doesn't Have To Be This Way - The Blow Monkeys
A Town Called Malice - The Jam
"It's enough to make you stop believing when tears come fast and furious in a Town Called Malice". I buenu, tot aquest tinglado del Red Wedge com va acabar? Doncs podriem distingir entre conseqüències “polítiques” o “tècniques” i les personals. Des d'un punt de vista purament tècnic, quisir de ciència política pura i dura, l'operatiu estava muntat a consciència en perfecta connexió amb el partit Laborista, vull dir, els llocs dels concerts, les dates, la infraestructura, panfletos repartits i tal. L'objectiu comunicacional era arribar convèncer no als ja conversos, sinó als joves indiferents: aprox el 50% del segment de votants entre 18 i 24 a les anteriors eleccions no havien votat. La idea era pillar d'aquest cossi. I tot això com va anar? Doncs en quant als objectius específics de la campanya, van fer la seva feina, perquè van mobilitzar un gran % d'aquest segment que lògicament va votar pels Laboristes. El que passa és que amb això no en van tenir prou i la Thatcher es va emportar el gat a l'aigua amb relativa facilitat gràcies sobretot a la millora en la economia i l'atur.
¿i des d'un punt de vista més personal? ¿que en van treure i com ho veuen ara els músics que s'hi van implicar? ¿tot plegat va significar un pas del red al blue? ¿es van quedar en red? Doncs sembla que en general en van sortir bastant escaldats, en les entrevistes Paul Weller, sempre han acabat fotent pestes de l'experiència: “Red Wedge va ser la meva major equivocació. Un cop et compromets amb aquesta gent (els polítics) t'adones de com funcionen les coses i que es tracta sobretot del seus egos i no de canviar res. Es curiós que els egos dels polítics solin estar més inflats que els de la majoria d'artitstes”. Potser no ha passat from red to blue, però en tot cas fijo que porta damunt una bona inoculada d'escepticisme. Per contra Billi Bragg ha estat un corredor de fons més constant, mantenint sempre alta la seva aposta, tan alta com per ser capaç de llençar-los en cara, el 1996, als que s'han passat del red al blue. El proper divendres acabarem de rematar el tema Red Wedge.
