Ehem, ¿per on començar? El programa del dimecres 28 portava bona pinta sobre el paper, però estava escrit en les taules de la llei que havia d’acabar fet un nyap de dimensions considerables, començant perquè va quedar mitja hora més curt, i acabant perquè es va sentir primer la segona mitja hora i segon la primera mitja hora (amb lo que a la mitja hora de programa ens despediem, per saludar-nos un segón més tard, menuda educació). No queda ni el recurs de dir que “son coses del directe” perquè era un riguròs i putu gravat. Obviament “algú” va fer desapareixer les proves de tamanyu desaguisadu, quedi aquesta introducció com a humil prova de la xapusa d’aquest programa.

En fi, si tot hagués anat, no direm bé, però almenys, com sempre, hauria sonat algo com això:


De Rotondes i liberalisme, Primavera 2007, 27 de març

P6C, 99.8 fm, EJDM. Rotondes i liberalisme. A partir d'ara hi ha una hora i mitja de cançons. La majoria d'elles tenen una cosa en comú: que està bàsicament inspirada (bah, que cony, siguem honestos: copiada) d'una altra que m'he trobat fullejant un llibre. I això és pràctic, molt pràctic per a un tipus bàsicament vago com jo. Ara, això no invalida el fet que son cançons xules, algunes fins i tot molt xules. Algunes altres de les que sonaran no estàn copiades d'aquesta sel·lecció sinó que venen de converses tabernàries d'aquelles que se solen tenir per no estar callat. De rotondes i liberalisme.

Tell me when my light turns green - Dexi's Midnight Runners
Let's go swiming - Arthur Russell
Move on up (live) - Curtis Myfield
Lovers Lane - Impressions

Aquesta setmana han posat una altra rotonda al camí cap a casa meva i han tret el semàfor que hi havia. Rodoneta i al mig de la carretera, com la majoria. Se l'han fet petar amb quatre dies contats. Rapidesa i eficàcia. Es nota que s'acosta l'examen final de maig. Fins i tot els senyors dels Audis negres es queden estudiant fins els 5 minuts abans de l'examen. Però vaja...una rotonda més, vaig pensar mentre frenava per entrar-hi dins. De 60 a 20 Kms/h. Cada cop queden menys metres de carretera sense rotondes. La massiva substució de semàfors per rotondes en els últims anys, és un senyal inequivoc de la expansió imparable del liberalisme per tot el mon. I vaja, no és una queixa sinó purament una constatació. Però aquesta expansió és més que evident i innegable. Tant la de les rotondes com la del liberalisme. I no son dos fets independents. La rotonda és al trànsit lo que "la ma invisible" D'Adam Smith és al mercat: el mecanisme de regulació automàtic mitjançant els quals els agents (econòmics en un cas, i circulatòris en l'altre) s'ordenen ells solets per satisfer les seves necessitats de pas en funció del trànsit de cada moment. Els semàfors no poden respondre amb tanta flexibilitat.

A la platja on solem anar s'hi arribava per un caminet i aparcavem sota els pins d'un bosquet, cadascú on podia, aparcament autoregulat i autogestionat. A principis de l'estiu passat vam veure que l'ajuntament havia arreglat el camí, hi havia posat unes jardineres i troncs, i havia marcat llocs per aparcar. El resultat és que queda més mono i que hi caben la meitat de cotxes, i per tant hi ha cotxes aparcats fins molt mes amunt del caminet i has de caminar una bona estona més sota el sol, amb quinze quilos d'equipament incloent, neveres, piscineta inflable, sombrilla idemè estris de primera necessitat. L'ordenació de l'aparcament front l'autoregulació. En fí. El que tot això significa no ho se pas. No se si és una llei universal o una immensa tonteria.

Heavens above – The Style Council
The House Jack Kerouack built - Go betweens
If you could love me - Edwyn Collins
Nothing to be done - The Pastels
The creator has a master plan - Paroha Sanders
Bird on a wire - The Lilac Time

Apa, salut i siau!
Maldito viento, Primavera 2007, 21 de març.

Aquest programa es va emetre per antena puntualment el dimecres 21 de març, però per diversos contratemps (de fet la paraula ja ho diu clarament: contra-temps) no l’he penjat fins el dilluns 23 de març. Com sempre ho podeu escoltar per
ClickCaster



Bailando entre flores raras – La Unión

Punt 6 Ràdio 99.8 fm, El Jardí Del Manicomi, Maldito viento. Ha començat la primavera i a començat amb vent, molt de vent, i per això EJDM comença amb aquesta cançó de la Union de l’LP “Maldito Viento”. Bailando entre flores raras. Ha començat la primavera i ha començat amb molt de vent, detesto el vent, detesto molt el vent i no m’agrada gens. El vent tira per terra carísimes falles, arranca teulades, provoca focs i embulla cabells. Embulla idees, s’emporta idees i s’emporta cabells. Hi ha gent que s’ha quedat calba d’un sobtat i violent cop de vent, els seus pels arrancats dels capilars, cabells volant per tot arreu. Vents forts com els d’aquests dies s’emportent moltes coses, a mi una vegada fa molts anys se’m va emprtar una novia, va ser, com avuí un dia de primavera que feia sol i molt de vent, va ser a la platja, i estavem vestits. Encara no sé molt bé perquè se la va emportar el vent, no te molta lògica, perquè encara que era baixeta primeta, i poca coseta (però tenia un exquisit bon gust pel sexe oral), el vent no se sol endur novies ni en general persones…però sí: el vent se la va emportar, un dia de primavera de molt de solt i molt de vent, a la platja de Cambrils que estavem els dos, se la va emportar tota, petita i primeta com era, i amb el seu exquisit bon gust pel sexe oral i tot, se la va emportar. No la vaig veure mai més.

Voy a por ti – Luz
Antorchas para las casas – El chico conla espina en el costada
Automatic imperfction – Marlango
Donde rien los locos – 21 japonesas
Aline – Ang3l
Nunca sabras – Montevideo
I’m with stupids – Pet Shop Boys
Such Great Nights – The Postal Service

La parella va acabar de sopar, va mirar la tele al sofà i es van posar al llit. Dins el llit ella li va passar la ma pels pèls del pit, i amorosament (vull dir amb veu aflautada i apretant els llavis al voltant d’una “u” molt minúscula) li va preguntar (per tercer dia consecutiu) si li apeteixia fer-ho. Ell li va passar la ma per darrera la nuca i amb el dit índex li va rascar la vall que se li marcava per allí darrera, i (per primer cop en la seva vida de parella) va refussar amablement la oferta (“mmm…és que tinc molta son”). L’endemà mateix afaitant-se es va descobrir la seva primera cana al cabell mirant-se al mirall. El mateix mirall on ella, feia quatre matins, s’havia descobert la primera pota de gall als ulls. Molt s’ha escrit sobre les teràpeutiques virtuds de practicar el sexe, (com més guarro millor segons els experts), i de les seves propietats rejovenidores del cos humà. Però trobo a faltar un estudi definitiu del contrari: de la evidència que no practicar el sexe envelleix, i en úlim extrem fins i tot mata. Encara que sigui d’avorriment.

Casanova in hell – Pet Shop Boys
MC pez – Parafunk
Aburrida de estar salida- L-Kan
Future sex – Mendetz

Segueix fent molt de vent. El vent te en comú amb la xocolata, la taronjada, el fuet, el formatge i el vi que pot provocar mal de cap. El sexe també pot acabar provocant mal de cap. En el moment de la explosio sensorial de l’orgasme, augmenta tant la tensió sanguínia que en el seu pas pel cervell pot comprimir alguna veneta i provocar un explosiu i violent mal de cap de cavall, com si es descorxes una botella de cava….El vent molt fort pot acabar provocant mal de cap, irritació, i mal humor. El vent també s’emporta coses (com la meva núvia que em dit abans) i en porta d’altres, com electricitat estàtica. El vent ho omple tot d’electricitat estàtica. Et rampes al tancar la porta del cotxe, en tocar coses metàliques, en treure’t i posar-te alguna roba, que se’t pega a la pell com si fossis una dinamo humana, i a vegades fins i tot et rampes tocant a algu. Fa molt anys tenia una novia que tenia una sensibilitat especial pels moviments digitals mentre practicava sexe (amb mi o amb qualsevol altre). Tenia uns dits llargs i prims amb una capacitat de flexio sorprenent i això obria un impensable mon nou de possibilitats tàctils. Fos per la longitud dels seus dits, per la longitud de la seva melena, que portava llarga i solta, per les sabates que portava, o fos pel destí, el cas és que cada cop que feia vent, només ens feiem un petonet quan ens trobavem saltaven xispes entre els dos. Vull dir xispes literals, d’aquelles blavoses que surten dels soldadors, amb unes rampades de 220 V. El dia que les rampades em van deixar estès a terra, xamuscat i amb una taquicàrida de cavall, vam decidir de comú acord deixar-ho. La nostra relació no donava per a tant, era agradable, confortable i sexualment molt estimulant, però tot això no donava per arrisacar la vida, molt menys per suportar aquells fogonassus d’electricitat. Des de llavors els dies que fa vent no m’acosto ni a un interruptor de llum, ni a cap tipus de sexe.

Sell Out – Humbert Humbert
Te parece bonito – Girasoules
Tok tok – Cristina Rosenvinge
Titubeas – Pauline en la playa
Converszione – Malavella
O Orvalho ven caindo – Ramón Leal
Metti una sera – Malavella
Summer kisses winter tears – Julee Cruise

Esta orbitant per les cartelleres Iwo Jima letters, amb nominacions, bones crítques en general, i molta presència als mitjans, amb la seva pel·lícula simètrica i tot, lo que en conjunt li dona un toc com de capsa tancada, de univers contingut en sí mateix, orbitant sobre el mateix eix. Aquesta capsa tancada, self content-unit, al prestatge de l’estanteria on està guardada, en té una de semblant al costat, és Guadalcanal Diary, que primer va ser un llibre de 1942 sobre aquesta batalla del pacífic entre Americans i japonesos, després una película tan afamada pel seu realisme que fins i tot la va fer servir l’exercit americà pel seu entrenament, i finalment el nom del grup de rock d’Athens, Georgia, que escoltarem ara. Encara hi ha una tercer univers paral·lel als dos anteriors, el de the naked and the dead, el primer llibre de Norman Mailer, que explica la conquesta d’una petita illa del Pacífic duran la WWII, i fa servir aquest fons per parlar sobre amèrica i sobretot, sobre els americans; i que després Raoul Walsh va convertir en una película, i finalment es va converir en –potser- la millor cançó del grup de música elecrònica Orbital.

Rokefeller – Guadalcanal Diary

Apa, salut i siau!


Maldito viento e
Novecento, Hivern 2007, 14 de març

Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster


P6R, 99.8 FM, EJDM, Novecento. Novecento és una bonica paraula que evoca temps passats i a més és italiana, lo que li dona un toc de glamour especial. Fer servir paraules italianes aporta un deix de distinció sempre interessant. Novecento evoca temps passats, decimonònics. Evoca distinció, estil i vestits blancs amb volants i blondes, dones recatades amb relacions ambivalents cap el costat fosc del pecat. (Buenu aquí hi poso més pa que formatge però en fi) Tenim doncs, relacions ambivalents amb el costat fosc del pecat, vestits ampulosos amb volants i blondes, i dones pàlides que es mosseguen el llavi inferior de vegades – de vegades- fins fer-se sortir sang. Sang d’un vermell intens. Buenu. Dones amb relacions ambivalents amb el pecat, vesits blancs amb blondes, sang d’un vermell intens i dones pàlides per l’alèrgia que tenien allavors per sortir al sol (i a la claror en general). Buenu. Novecento. La pregunta del dia és: si els que investiguen i busquen sobre els grans fets d’història es diuen historiadors, ¿els que busquen sobre historietes particulars petites i familiars, s’haurien de dir historietadors, o historietadistes?. Aquest Novecento d’avui va pels historietadistes de històries petites de families petites en llocs petits. Petits i tancats com capses de sabates, tancades de fa molt de temps, i que quan les tornes a obrir deixen escapar una olor barreja de moltes coses: nostàlgia, secrets familiars, herències mal resoltes i dominant per damunt d’elles, l’olor de la naftalina quimicament pura. Novecento, vaja.

Nomads - High llamas
Hay corriente - AMA
Pim pam al concepte - Comelade
La mare de deu fumadora - Comelade

Programa dedicat als recolectors de petites històries familiars, sistematitzadors de tribulacions i similars, i parlant de sistematització, la mediocritat de la època que vivim es mostra en detalls com per exemple que els recolectors-sistematizadors de tot el saber que la humanitat ha anat generant fins la nostra època, fins avui dia, els redactors de la wikipedia, son tius voluntaris, anònims i que només els coneixen a casa seva a l’hora de sopar, o els seus amics a l’hora de fer unes copes. I en canvi, els darrers que van provar de sistematizar tot el coneixement humà fins el seu moment, els enciclopedistes francesos, van ser tius com Diderot, Rousseau o D’Alembert, tius reconeguts no només un cop morts, sinó fins i tot quan estaven vius. Fins el punt que sortien habitualment de copixueles amb la fulana del Rei de França, la Madamme Pomadour aquella. Potser lo de la wikipedia és alguna espècie de pressàgi. Potser ens espera agazapada darrera una cantonada una nova i sanguinolienta revolució francessa amb gillotinades massives, i munts de caps rodolant per totes les cantonades, baixant carrers avall, tacant de sang aquests carrers del centre just acabats d’empedrar, nous i lluents abans de les eleccions, com va dir el nostre alcalde “gràcies a l’ajut dels que han vingut de l’altra banda de l’estret a fer gran el pais”. Per si de cas es presenta aquesta gillotinada massiva de colls, nosaltres l’esperarem com sempre, asseguts aquí a la fresca del Jardí del Manicomi, i ara que ve el bon temps, amb els peus dins un cossi d’aigua gelada amb cubitus, i un xampú fresquet a la ma.

Le barman de satan - Comelade
Ces petits riens – Yves Montand
Milord – Edith Piaff
Plus Bleu Que Tes Yeux - Edith Piaf
La Fanette - Isabelle Aubert
La mamma – Charles Aznavour
Fellini 8 i ½ - Orquestra Plateria

Dalmau, el cronista emèrit de la nostra ciutat, explica en el seu llibre de curiositats i anècdotes de Reus, que el famos funambulista francés Claveirolat va portar a la nostra ciutat el seu afamat espectacle el maig de 1906. Res estrany, llavors Reus era la ciutat més gran de Catalunya després de BCN, i hi passaven els artistes més famosos. Explica que Claveirolat es va estar amb gran luxe a l’Hotel de Paris, a la plaça Prim, i que va instal·lar la carpa als cuartels del nord, on ara hi ha la plaça Llibertat. Va muntar les cordes per on feia equilibris per damunt del pati d’armes, entre dues finestres oposades del cinquè pis. Explica que els primeres dies es va ajuntar amb la jove de cals Bernat, que tenia fama de cabreta boja. Es veu que l’escandol que es va organitzar a l’Hotel va ser monumental, però que al final la noia es va fer enrera, el va deixar. Però sembla que finalment ella es va presentara a la última funció per despedir-se de Claveirolat. I explica Dalmau que en veure-la, Claveirolat amb les ridícules malles, es va acostar a ella i li va tornar a proposar si volia marxar amb ell. Ella li va dir que nanai. Ell, sogons Dalmau, li va dir “senyoreta, podeu rebutjar la meva oferta de venir amb mi si voleu, però sapigueu que mai, mai, mai em podreu oblidar. Sapigueu, senyoreta, que em tindreu als vostres peus per sempre més”. I explica Dalmau que Claveirolat va pujar altivament fins dalt de tot de l’escala de corda, va fer un saltiró cap dalt i es va llençar de cap a tota ostia contra el terra, a un metre dels peus de la jove de cals Bernat, que va quedar esquitxadda de cap a peus de sang, dents trencades i ossets del pobre Claveirolat. Tot el vestit de volants regalimant de vermell per tot arreu, i amb una massa indistingible de carn a dos pams dels seus peus. Ni les ridícules malles van quedar senceres. “si no us puc tenir, almenys així mai em podreu oblidar” devia pensar el francès. Pero el pobre imbècil la va cagar de mig a mig : al cap d’un parell de mesos, la jove del cals Bernat es casava amb un xitxarelo, i als set mesos ja tenien el seu primer fill. Sa i fort tot i ser setmesí. S’ha de dir que mon avi sempre ha tingut una salut de ferro. I un sentit de l’equilibri increïble.

Prenzlaurberg - Beirut
Brandenburg - Beirut
Dansa final (antaviana) – Sisa
Totes estimades – Sisa
Claro y meridiano - Grupo de expertos solysombra
Del Montón - Sr Chinarro
The Dream Spider of the Loughing Horse - Scarlet’s well
Plundering the Matriarcal Larder - Scarlet’s well
Summer in Siam – The Pogues
Fogo preso - Misia
Flor di nha esperança - Cesarea Evora
Pels Peatges de l’Imperi - Xavier Baró

Lo Jaio Sisquelles es va quedat coix de per vida d’un tiro de la última Carlinada, quan de jove es va allistar amb la colla del Noi de Prades. Va ser quan els del Noi van entrar a la Selva del Camp, se coneix que lo Jaio, que allavonses esclar, era jove, se devia despistar amb alguna donota, i un soldat isabelí de la guarnició de la Selva li va fotre un tiro a la cama dreta. Sigui pel sustu o sigui per la coixera, lo cas és que des d’allavonses no va tornar a fer mai mes ré de bó. Encabat de la Carlinada, quan los del Noi van pujar al poble llicenciats, lo Jaoi Sisquelles va començar a anar amb donotes, bevia, jugava i al final es va haver de vendre els quatre troços de terra que li quedaven. Se li va morir la dona del susto i va haver de colocar el xiquet de mosso a Mas de Morera. Lo Xiquet Sisquelles es veu que estava més pel semaler que per altra cosa, se fotia tot lo que se movia tingués forat o no, dona o bèstia. Va començar a festejar amb una xiqueta de la Febró, però com que Mas de Morera es quedava aïllat per la neu, tot l’hivern el Xiquet Sisquelles feia lo que volia. Al final es va acabar embolicant amb la jove de Mas de Morera: quedaven per rebolcar-se al Rafal de l’Ereta, dalt de tot del Camí de les Tosques, que encara es veu ara, pujant per la carretera nova, que l’acaben d’asfaltar, després d’un tomb a dretes: quatre mitjes parets queden, com el mateix Mas de Morera: també quatre mitges parets i tant gran que era…. I doncs, com sempre, aquestes coses, lo de les rebolcades vull dir, s’acaben sabent d’una manera o una altra. Així que un vespre que pujava de la Febró de festejar, es veu que lo jove de Mas de Morera el va esperar amb l’escopeta darrera un tomb del Camí de les Tosques. Encara va tenir sort perquè només ne va sortir amb un tiro a la cama dreta. Se va escapar com va poder i va baixar a Reus, se va posar de mosso a Cal Isaguirre dels vins. A Reus no li van dir mai més lo Xiquet Sisquelles sinó lo Barretina, perquè era l’únic del carrer que en portava, que es va posar al Carrer Jurats, que just l’havien empedrat allavonses mateix. I pel que sembla els aires del pla li devien probar més que els de muntanya perquè li va anar prou bé. Encara que coix també hi va anar tota la vida. De la cama dreta, cosa de família es veu. I doncs, ¿què?... buenu, doncs, res...cuentus de vora el foc, histories de morts. Morts com aquesta història, que està morta, perquè s’ha perdut tota, s’ha oblidat, ja no la sap ningú, ni l’interessa a ningú: Ni als Sisquelles, ni als de Mas de Morera, que son tots morts i enterrats, ni al Noi de Prades que cria malves de fa anys, ni a ningú. I no per ré, només que ara ningú es para en aquestes històries de vora el foc, i cony, clar, doncs, ¿qui hi ha de parar, tenint tant de culebron per la tele, tant de reality, tant de blog i tant de youtube? ¿qui ha de parar amb historietes de vora el foc, amb històries de morts?....I buenu, a mi, es que se m’ha ocorregut perquè...no sé, m’ha semblat que la meva dona anava una mica coixa de la cama dreta.... I com que es diu Sisquelles...

Mon ombre est personne - Dyonisios
Tes lacets sont fes - Dyonisios
Lullaby – The Cure

Apa, salut i siau.
No ardieras, Hivern 2007, 7 de març

Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster

>


Heaven’s a lie – Lacuna coil

P6R, 99.8 FM EJDM, “No ardieras”. La idea original d’aquest programa era imbuïr-se del sentiment agressiu d’odi i venjança que en general omplen les cançons de Los Planetas. P.ex.

“En el castillo de donde las dan las toman
hay una cama reservada para ti.
Alguien te vio salir volando en una escoba,
no había necesidad ninguna de mentir.”

O aquest altre:

“Si necesitas una mano
ya sabes donde tienes que llamar
para que te den de lado,
que yo estaría encantado
si pudiera devolverte la mitad
de lo mismo que me has dado.”

Unes coses fortes, contundents, que et fan sentir viu, indignat, i a un pel de pillar una llauna de gasolina i un misto. En un altre nivell d’agresivitat també hi ha l’unhappy birthady dels smiths, o el How Beautiful You Are de The Cure (You want to know why I hate you? /Well I'll try and explain...), però ves, després, anant mirant cançons, traient i posant, i tomba i gira, la cosa ha quedat molt més diluïda. I mira, de fet, això és la vida, no? na’tirant aigua al vi, na’tirant disolvent al concentrat, na’fent, na’tirandillo per arrivar a vell… per no fer-se mala sang. Diluïda fins l’orxatesa, és clar.

No ardieras – Los Planetas

“En el castillo de donde las dan las toman
hay una cama reservada para ti.
Alguien te vio salir volando en una escoba,
no había necesidad ninguna de mentir.”

“Si necesitas una mano
ya sabes donde tienes que llamar
para que te den de lado,
que yo estaría encantado
si pudiera devolverte la mitad
de lo mismo que me has dado.”

I come to wish you an unhappy birthday – The Smiths

“i've come to wish you an unhappy birthday
i've come to wish you an unhappy birthday
cos you're evil and you lie
and if you should die
i may feel slightly sad
but i won't cry”

Frankly Mr. Shankly - The Smiths

”Frankly Mr. Shankly, since you asked / you are a flatulent pain in the ass”

Love, life & money – Marianne Faithfull

Somebody gotta suffer
Somebody is gonna feel some pain
If its gonna rain down misery,
¿why is all gotta fall on me?

Hello stranger - Marianne Faithfull

“hello stranger
who is that person in the mirror
it’s not me
whatever happened to the one
that i used to be
is just a fading memory”

Village Idiot - Van Morrsion

As I sat sadly by her side - Nick Cave and the bad seeds

“And God does not care for your benevolence
Anymore than he cares for the lack of it in others
Nor does he care for those who sit
At windows in judgement of the world He created
While sorrows pile up around Him
Ugly, useless and over-inflated.'

At which she turned her head away
Great tears leaping from her eyes
I could not wipe the smile from my face
As I sat sadly by her side.”

People ain’t no good – Nick Cave and the bad seeds

“People just ain't no good
I think that's welll understood
You can see it everywhere you look
People just ain't no good

It ain't that in their hearts they're bad
They can comfort you, some even try
They nurse you when you're ill of health
They bury you when you go and die
It ain't that in their hearts they're bad
They'd stick by you if they could
But that's just bullshit
People just ain't no good”

The sorrowful wife - Nick Cave and the bad seeds

“A loose wind last night blew down
Black trees bent to the ground
Their blossoms made such a sound
That I could not hear myself think babe
Come on now
And help me babe
Help me now
I was blind
I was a fool”

…I els últims 2 minuts es converteixen en una tempesta desfermada de legia i paper de vidre que se’t refreguen per l’esòfag…

Mother – The Police

Everybody’s a fucking liar – The Posies

Is everybody such a fucking liar?
Damsels in dismay
A man's an Edsel in his own way
Everybody is a fucking liar

Swamped – Lacuna Coil

O un jove enamorat escrivint postals des d’un café de la costa on descriu els desastres de la seva estimada:

Who do you think you are – Elvis Costello & Brodski Quartet

God give me strenght – Elvis Costello

Since I lost the power to pretend
That there could ever be a happy ending
That song is sung out
This bell is rung out

(amb un final grandiloqüent i ampulos molt a lo Burt Bachara, que lliga molt amb la manera de fer del Morissey:)

You have killed me – Mozzer

The youngest was the most loved – Mozzer

“The youngest was the most loved...and he turned to a kiler:
there is no such think in life as normal”

She's a diva lady – The Divine Comedy

She's a diva lady
She's a hopeless case
She needs extra make-up
For her extra face
She's a hopeless case

Confianza ciega – La costa brava

Ves, los trenes que han partido ya nunca vuelven y
las flores que puse en su pelo ya no huelen más
que a algo que ahora ya está muerto,

Deberes y privilejios - Los planetas

Apa, salut i siau!
Retrofuturisme, Hivern 2007, 28 de febrer

Com sempre ho podeu escoltar per:

ClickCaster


In Yer Face – 808 State

Punt 6 Camp , 99,8 FM, El Jardí Del Manicomi, un programa en constant búsqueda de la perfecció humanísitica i l’equilibri còsmic. Tanta grandiloqüència te el discret encant de la pedanteria. Com també el té praula "retrofoturisme". L’altre dia la vaig llegir en una crítica de cinema i em vaig dir per a mi mateix "tiu, jo també vull fer servir paraules així, això vacila que t’hi cagues". Per això la edició d’avui es diu "Retrofoturisme".

Cübik – 808 State

Endevinar el futur no és fàcil per ningú, però imaginar el futur que hauria estat si el passat haguès estat un altre diferent ja és la hòstia. Hi ha qui va cap el futur en contradirecció, en la direcció contraria. Hi ha qui busca el futur mirant enrera. Si dues persones marxen del moment actual a la mateixa velocitat de 24h/dia però en direcció contrària, una cap el futur i l’altre cap enrera, la tercera persona que es queda a cronometar l’experiment, ¿a qui enyorarà més? ¿a la mes guapa o a la més simpàtica? No és una pregunta gratuïta, almenys si tens un cronòmetre a la ma i l’agulla gira molt més lenta del que tu vols. En honor a tots aquells que van cap el futur en la direcció contraria, aquest programa es diu "retrofoturisme". Per tots aquells tipus mal anclats en el seu temps: encara massa moderns o ja massa caducats. Estar temporalment desubicat és cosa complicada, és com jugar al set i mig, o et passes o no arribes (encara que jo apenes hi he jugat, a mi sempre m’ha agradat més llençar els calés amb el poker, em sembla més cool: el set i mig em recorda a mon avi, a una boina amb rabillu i a un café de poble amb taules de marbre, un cambrer amb un palillo a la boca servint berberexos gotejant suc d’una plàtera petita). Cosa complicada estar en el moment que no et toca, i no poder fer-hi res. Retrofoturistes son persones temporalment mal anclades. Les cançons que escoltarem avui d’alguna manera també m’ho semblen…encara que, bah, què cony, tot està tan agafat pels pèls!

Jazz Devil – Barry Adamson
Madness - Marlango
Dimanche matin – Les tres bien ensamble
La Pleureuse - Dominique A
En atendant roskolikov- Les tres bien ensamble
I can talk about it - El Perro del Mar

Aquesta preciosa cançó està en el primer disc en solitàri d’una tal Sarah no-se-què, sueca, el nom del grup que integra ella sola, ve de quan estava en una platja de les canàries passant unes vacances introspectives i un gos mullat va sortir de l’aigua per jugar amb ella. Explica que això la va ajudar a trobar un nou rumb vital (¿?). Diu que s’inspira en el pop dels 50’s per recuperar l’aire d’inocència d’aquella música (¿¿??). Encara que ja posats millor recuperar-lo del originals (back to basics):

My Guy – Mary Welles (topped num. 1 in ’64 charts)
All i want - Ronnie Spector
I think of you – The Mereybeats
Me & Penelope – Barry Gemso Experience
Venus & Mars - Barry Gemso Experience

Les rates enanes de coll bru viuen al desert de Nevada. Els seus depredadors naturals son els aligots de cua blanca que dominen els cels d’aquell desert. L’aligot des de uns 300 m d’alçada veu la pobre rata i s’hi llença en picat. La rata només pot intuïr lo que li cau damunt uns segons abans, apreta a correr costa amunt buscant l’unic refugi d’uns herbots que estan massa lluny, no hi podrà arribar. Desesperada mira endarrera només per contemplar els ulls de l’aligot i les urpes afilades. L’aligot esten les ales per frenar, perdre una mica de velocitat i assegurar la presa. La rata es gira, mira als ulls de l’aligot i li fa: WAAARRRGHHHH!!!!!, provant d’espantar-lo amb la cara més salvatge que pot treure. L’aligot, espantat i desconcertat per un segon, es desequilibra, pica a terra amb una ala, cau i s’arrastra uns metres, desconcertat i humiliat. La rata entre tot pot arribar als herbots salvadors. Els animals, com les persones, tenen plans B sorprenents, però ningú no els ha vist mai als documentals de la 2. El serengueti en realitat no existeix, el que coneixem és un simple parc temàtic on els animals fitxen cada matí, com els extres d’una peli de Bolliwood. Espectacle per turistes de safari i telespectadors tan vagos que son incapaços d’agafar el son de la migdiada davant la tele.

Until Tomorrow Then - Ed Harcourt
Run again Tom Sawyer – Constantin Veis
I love you more - The Beloved

A mi de tota la vida m’ha agradat anar a pixar sol. Digueu-me snob. També m’agrada anar a fer el tallat d’esmorzar sol. Torneu-me a dir snob. I mira que curios, que a la feina cada dia del mon em diuen per sortir a fer el tallat d’esmorzar amb un munt de gent. Total per acabar en una taula criticant a les mateixes persones i parlant encara de més feina. I en canvi no em diuen per anar a pixar tots junts. Deu ser cosa cultural. I sense embarg, en confiança, em mola molt més anar a esmorzar sol que anar a pixar sol. Ei, i de llarg eh?. Perquè esmorzant sol puc escoltar converses tan curioses com aquesta (i en canvi pixant no): Jo sentat a la barra llegint el Mundu, al costat dos tius vint-i-pico anys. Diu un: "aquesta nit m’he despertat a les 4 i mitja suat i empalmat. He tocat al costat i la Maria estava dormida, com que anava tan cremat, li he baixat els pantalons i li he fotut, i quan casi acabava, s’ha despertat, i la tia va i em diu "què fas, Ramon, tiu? Para home, que tinc son!" I l’altre tiu de la barra li diu "i què? Encara com no t’ha fotut patada..." "però que no ho has sentit? m’ha dit "Ramon"" i l’altre "i què?" "doncs tiu, estas tonto? que no em dic Ramon!!" "Ramon, tiu, què collons dius? Tu tota la vida t’has dit Ramon, estàs tonto o què?" "Tiu, el Ramon és ma germà, tiu, estàs tonto tú o què?" "tiu Ramon tiu, què cony dius, tiu, tu no has tingut en ta puta vida un germà, tiu si et dius Ramon com ton pare, i com ton avi, tiu, Ramon, què dius tiu?" Jo a la barra flipava, no tenia idea de com acabaria la conversa i tenia l’orella enganxada, però ells dos ja havien pagat i anaven sortint per la porta. Jo m’he posat dret per seguir-los...just en el moment que tots els de la feina entraven, em rodejaven i em feien quedar per esmorzar junts, mentre veia impotent i rabiós a aquell parell de tius perdent-se carrer enllà envoltats per la pluja fina de l’altre dia que els anava diluïnt en el no res, fins fer me dubtar de si havia escoltat allò o m’ho havia imaginat. M’emprenya perquè d’aquestes converses mai en pilles pixant sol…

Even in the quietest moment - Jay Jay Johanson
Quel Domage - Jay Jay Johanson

Tothom ha tingut algun rellotge que atrasi. Generalment lo pitjor que pot provocar és fer-te arribar tard. A fer un café, a la feina, o a un divorci (i això és molt més delicat que fer tard a un casament, perquè en un mal divorci hi pots perdre molt més que en un mal casament, al cap del carrer sempre son menys complicats els començament d’una cosa, dominats pel bon rotllo i el positivisme, que no pas els finals, sempre més presionats pel cansament i els dead-lines, però tornem al tema: Molt més xungo que un rellotge que atrasi és un calendari que atrassi. Aquí sí que hi pots perdre molt. Fins i tot "Tot". Més important que la ITV o la revisió de la vista és la revisió periòdica dels anclatges temporals. Viure desubicat temporalment pot portar molts problemes. Ara potser no tants, com a màxim t’acaben dient xiflat si estàs més endavant del que et toca, o "carca de merda" si t’has quedat massa endarrera que el restu. Però fa uns segles si que ho tenien pelut: Un bé de Deu de desubicats temporals han acabat xamuscats a la foguera. Ja se sap que als mediocres de totes les èpoques ens fa por el més enllà, ens fa vertig l’infinit, ens mareja abocar-nos a un precipici de milenis de profunditat. La unitat de destí temporal és la prioritat de les masses, i la foguera la seva arma d’autodefensa, la perpètua amenaça pels desajustats de calendari.

Whistling girl - Wovenhand
Pon tu mente al sol - El niño Gusano
Sale El Sol - Los Planetas

Això és tot, apa, salut i siau!