This is the End my friend.

The End – The Doors

This is the end my friend, the ancient end, my friend: I'll never look into your eyes again. Again. Tardor, Hivern, Primavera, i quan comença l'Estiu, cau la persiana de la temporada de ràdio: puntual com la caiguda del pèl masculí, la caiguda de la líbido o la caiguda de l'imperi Romà -o pel cas, de qualsevol altre imperi que conjunturalment domini el tinglado (perquè al capdevall tots passen avall per l'aigüera, tot passa avall i tot és conjontura, tot és conjuntural des de que a Déu li va pillar un patatús, des del final de la Història, des de que Davos va matar el llarg plaç i ara a veure qui li posa el cascavell al gat). Però ens perdem, divaguem, ens en anem per les rates, i aquí no hem vingut a parlar de rates ni de gats ni de cascavells ni de formatges, ni de qui els pren: aquí hem vingut a parlar del meu llibre, del Llibre Sant, del Llibre Sagrat, del Llibre de les Escriptures, del Llibre d'Estil: el que diu que tot té un final, el que diu que quan arriba el bon temps, que quan ve el temps de les cireres, a P6R s'acaba la temporada i comença la d'estiu, i llavors my friend, al JDM xapem la porta rovellada del jardí, arrosseguem la pesada porta enreixada per sobre les herbes entre grinyols d'òxid encrostonat per segles i mil·lennis d'immobilitat i d'apatia, i hi passem una cadena gruixuda i brunyida, passem el candau pesat i també rovellat -perquè per aquí tot ja està refotudament rovellat, que fot una pena que t'hi cagues, my friend, que t'hi cagues de lo rovellat que està tot-, ens girem i fem una última mirada endarrere a través de les reixes -yatediga my friend, rovellades-, i comencem a desfilar d'una puta vegada, que ja va sent hora, home. This is the end my friend. I avui el narrarem en directe.

Strange Fruit - Nina Simone

Strange Fruit Records era el nom de la discogràfica que va fundar John Peel per ediat les seves cèlebres Peel Sessions. El nom estava inspirat en la cançó que cantava Billie Holiday des dels anys 40's. Strange Fruits són els que penjaven dels arbres del sud, del sud dels estats units. Entre 1889 i 1940 es van linxar 2.833 persones, quatre cinquenes parts eren negres. Se'ls va linxar no tant pels crims comesos com per pedagogia, per a educar aquella comunitat, per insertar-los genéticament, innatament el xip de l'estricta obediència i del sentit del domini, igual com als elefants bebès que els lliguen a una estaca que no poden arrancar i quan son adults, de pura costum ni es qüestionen que amb una simple estirada de pota la podrien fer volar pels aires. A partir dels 20's-30's els linxaments van disminuir notablement perquè ja les regles del comportament “correcte” havia estat après per aquella comunitat.

Dels arbres del sud pengen estranys fruits, Sang a les fulles i sang a l'arrel, noi negre balancejant-se amb la brisa del sud, estranys fruits penjats dels àlbers
Escena pastoral del sud galant, Els ulls botits i la boca torta, olor de les magnòlies dolç i fresc, i el sobtat olor de carn cremada
Aquesta és una fruita perquè l'arrenquin els corbs, perquè l'embolcalli la pluja, perquè la xucli el vent, perquè la podreixi el sol, perquè caigui de l'arbre. Aquesta és la estranya i amarga collita.

El poema el va composar Lewis Allan, un jueu blanc de NY el 1936 i el 1939 el va començar a cantar Billie Holiday com a tancament de les seves actuacions. Aviat es va convertir en un himne. Aquí l'escoltem en la veu de Nina Simone que sempre es va mostrar encara més combativa i significada que Billie Holiday en aquest aspecte

Baby, I'm Yours - Barbara Lewis
Chove Chuva - Sergio Mendes & Brasil 66
Last Summerdays - The Montesas

This is the End, my friend. The End, el fin. Fin és també el nom del LP de 1985 amb què es van acomiadar The Monochrome Set, la banda del genial Bid. A la portada un trapezista aguanta amb les dents la seva companya suspesa al buit. Un fart d'espectadors decimonònics observen atònits. The Monochrome Set eren guais i enrollat i arty's però mai es van menjar un putu rosco comercial, per això, el 1985 es van separar i van llençar un LP en directe dels seus èxits que sona de puta pena, de puta pena sona. Això sí, les cançons molt guapes: Jet Set Junta, Eine Simphonie des Gauens, i aquesta Jacob's Ladder, pel cas extreta del LP Unreal, un imaginatiu disc en directe de l'actual banda de Bid: Scarlet's Well. Dic imaginativa perquè el que va fer el 2006 l'amic Bid va ser demanar músics amateurs per fer una gira per USA i Suècia i tal: ell tocava i cantava rodejats de músics fans diferents en cada concert, com per exemple aquesta versió del Jacob's Ladder.

Jacob's Ladder - Scarlet's Well
Le Pastie de la Bourgeoisie - Belle & Sebastian
What have you ever done - Mood six
Rain Of Crystal Spires - Felt
Ti tendo la braccia (Reach out for me) - Nicola Di Bari
Being Boring - Pet Shop Boys

Per començar Being Boring no és només una cançó acollonant, sinó una de les preferides dels propis PSB, sobretot del Neil Tennant, que en va fer la lletra. Lo següent és dir de què va la cançó. Va de quan un és gran i recapitulant, a un li apareixen records de quan un és jove i va a saco, i un té la determinació de fer coses grans, de no avorrir-se, i un no pensa que el temps es pugui acabar, ni tan sols considera remotament la possibilitat que existeixi un The End. I llavors, després de tant de temps i ja mirat amb perspectiva, un penses "no, amic, no ho érem, d'avorrits, no senyor".

La cançó està estructurada en tres dècades, la dels 20, la dels 70, i la dels 90, quan es va editar, i doncs el temps de referència, quan el protagonista -la primera persona del singular que som tots-, remena per casa i es troba fotos i invitacions a festes de quan era adolescent, a finals dels 70's, i en una d'aquestes invitacions a teenage-parties, hi troba escrit "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai". I la dona dels anys vint és Zelda Fitzgerald, i l'escriptor Scott Fitzgerald. I la cita literal és: “Es va maquillar tota, perquè no ho necessitava i perquè es negava a avorrir-se, principalment perquè no ho era, d'avorrida. Era molt conscient que les coses que feia eren les coses que sempre havia volgut fer”. Això és el que deia Zelda, però resulta que pocs anys després d'escriure això Zelda va embogir i ja no va sortir viva dels diferents manicomis on va estar reclosa. Mentre això passava Scott Fitzgerald retratava aquest procés -almenys part d'ell- i del seu matrimoni amb ella a Tender Is The Night, on Fitzgerald s'autoretrata com un psiquiatre de talent il·limitat que es casa amb una seva pacient per curar-la, i la cosa acaba amb ell tirat en la misèria, enfonsat per l'alcoholisme, la desesperació i el malbaratament del seu talent. I també en el llibre, la parella protagonista pacta això mateix: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses divertides, sempre festes i borratxeres i amics i tomba i gira pel Paris dels anys 20, per Suïssa, i per la Costa Blava. Però ell acaba alcoholitzat i fet un nyap i ella el deixa, curada i feliç, i se'n va amb un altre amant. En la vida real Zelda no es va curar mai, va morir pocs anys després en l'incendi d'un dels manicomis on estava internada, en canvi Scott Fitzgerald sí va acabar arruïnat i alcoholitzat. Va morir d'un atac de cor el 1948.

Ara, als 90's i ja una estrella del pop, Neil Tennant regira pels calaixos de la memòria, en una habitació d'hotel, estant de bolus per Alemanya -habitacions llogades de l'estranger-, i recorda aquelles teenage-parties, i tots els que hi eren, i els projectes de grandesa per les seves vides que tenien en aquells llunyans 70s, i com va pujar al tren deixant el seu Newcastel natal per anar a Londres. Pensa en tot això i també pensa que llavors mai s'hauria imaginat ni que finalment s'hauria convertit en tot allò que somniava, ni molt menys que no ho podria compartir amb un dels seus millor amics de llavors, mort de sida. Tractant-se d'una cançó que parla de teenage-parties, el video també anava d'això, era molt guai, d'una festa amb una guerra d’espuma tot en blanc i negre. Per a ells, Tennant & Lowe, va suposar una petita decepció que el single no piqués més amunt als charts, després de tot el que hi havien implicat. Amb tot, passats els anys, és manté com un record inesborrable; la meva cançó preferida dels PSB.

Stars Above Us - Saint Etienne
lean period - Orange Juice
La revolución sexual - La Casa Azul

This is the end, my frien. Marxem, ens en anem. Ara hi som, (i ho som tot: eternitat pura, caldo concentrat d'immortalitat) an de repent, de necs step, per art de màgia negra, alhop! ja no som res, em perdut l'instant, se'ns ha escapat per entre els dits com volutes de fum (bloup-bloup-bloup), amb el rastre de la eternitat esfilagarsant-se darrera seu. Da momen's gon foreva. El no res: un pam de nas i dos dits de titola arrugada. Ah amigu! Però ¿i mentre ho vam tocar? ¿i els micronèssims instants en que ho vam arribar a fregar, en que hi vam nedar, entre de bombolletes d'oxigen mandrosament escapant cap la superfície, com si fóssim en una piscina de xampany frances? Sí. Nostàlgics pel moment perdut afirmen: “per moments hi vam ser, dins l'alambí, nedant entre el viscos magma fundacional, com Oblexis caiguts dins la marmita”. Perdre i trobar. Intentar la missió impossible de captar l'infinit. Però hi vam ser. I per això sabem que aquestes pastilletes de 2-3 minuts son carn i peix al mateix temps: perles concentrades d'immortalitat fugaç. This is the End, my friend.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

Siau, amics!

Reggae, (rock) steady, go!

Can't let him go - The Pepper Pots

Arriba el bon temps, el temps de les cireres, i amb ell el final de juny i el final de la temporada 2010-2011 de P6R; s'acaben les estacions, xuxu, i amb el bon temps ve la músiqueta estival, i una cosa que sempre-sempre-sempre ens ha agradat fer aquí, al JDM, es posar la que -personalment- em sembla la musiqueta de bon temps i de bon rotllo per antonomàsia; perquè té segell antillà, caribeny, de deixar passar i d'anar fent ben guapeao. Avui portem una col·lecció de cançons que transiten pel reggae, l'ska, el rocksteady, ska-jazz; de més clàssiques i de més actuals, de més profundes i de més superficials. La primera, com sempre, la excepció de la regla, de l'últim LP de les Pepperpots, Train to your lover, definitivament instal·lades en el retro-motown que tans rèdits els està donant, i deixat també definitivament de banda els seus orígens 60's ska amb que van omplir els seus 2 primers discs i un parell de temes del tercer.

Be My Baby - The Pepper Pots
My Guy - Joy White
I Don't Love You Anymore - Keith & Ken

A partir de finals 60's es va posar prou de moda a Jamaica i també a UK revestir els clàssics soul (motown s/ tot) amb l'ambientació típica del ska o el rocksteady, dels que escoltarem avui, p.ex., Joey White amb My Guy the Mary Wells, el seu gran últim èxit del '64, també ho veurem amb John Holt, Harry J Allstars, Delroy Wilson.

Sugar Sugar - Laurel Aitken
The loser - Derrick Harriott
Alfie - John Holt

Més versions d'èxits soul: l'Alfie que Burt Bacharach va composar per la BSO de la peli del mateix nom protagonitzada per Michael Caine com un cockney follador vivalavirgen y quesalgaelsolporantequera, revestida d'aires jamaicans per la veu vellutada de John Holt. A mi em mola més aquesta que l'origina de Cilla Black o Dionne Warwick. També el EBTG en van fer una a mitjans 80's. El 2004 Judd Law va protagonitzar un remake de la peli, i encara la saga es pot estirar amb la cançó del 2n LP Divine Comedie: Becoming More Like Alfie. I més: el My Cherie Amour de Stevie Wonder en plan easylistening per Harry J Allstars

My Cherie Amour – Harry J Allstars
Never Let You Go - The Schoolgirls
Després de plorar és veu tot més clar – The Gramophone Allstars

Precios retrat del desencant amorós ambientat pels carrers del call de Girona, són The Gramphone Allstars, banda basada a Barcelona encara que de membres de tota Catalunya, entorn el saxofonista bisbalenc Genís Bou. L'any passat van editar el seu segon LP Simbiosi, amb aquesta fusió de jazz i ska; aires jamaicans. Tst, està al spotify, o sigui que vosaltres mateixos.

Build The World - Aspo

Aspo son francesos i fan ska-jazz. Pempelen és un èxit del 64 de Azie Lawrence pel segell Blue Beat, que parla de la paradeta de fruita Jamaicana d'una noia bonica a la que el pàjaru és vol treballar i per això li va comprant fruita Pempelem. Inversions de futur, diguèssim.

Pempelem - Azie Lawrence
Put Yourself In My Place - Delroy Wilson
Life Wire - Rotterdam Ska-Jazz Foundation
The autumn leaves - Shanty Town

Versió del clàssic les fulles de tardor per la banda de ska-jazz del barri d'Horta, Barcelona Shanty Town. Una Shanty Town vindria a ser un barri de barraques, una favela per entendren's, així és com es deien a Jamaica, on van proliferar durant els 60's i 70's i eren els hàbitats dels rude boys, masses de xavals buscavides i sense curro que arribaven del camp a les capitals. D'aquí que l'expressió s'incorporés a les lletres de les cançons o en els titols (com en una cançó de Desmond Dekker: 0-0-7, At ocean eleven, And now rudeboys have a go wail, 'Cause them out of jail, Rudeboys cannot fail, 'Cause them must get bail, Dem a loot, dem a shoot, dem a wail, A Shanty Town), i doncs per mimetisme autoreferencial, als noms de les bandes molts anys després en altres barris -com el d'Horta, paranada barraquero, clar- d'altres continents. Aquestes dues cançons són del LP del 2006 One more last chance

Night club (nipples on fire) - Shanty Town
Christine Keeler - Roland Alphonso

Hum, trallazo d'ska-jazz de Roland Alphonso del 63, quan el cas Profumo estava en el seu auge. Christine Keeler era una noia de vida alegre i dissipada, streeper i tal, i per circumstàncies que tal i qual es va liar amb -nada mas ni nada menos- el ministre de defensa britànic, el Profumo del cas -para mas inri conservador. La cosa és que simultàniament al lio amb el ministre, també fornicava amb un traficant de drogues i amb -nada menos ni nada mas- l'agregat d'aviació de l'ambaixada russa -i suposat espia del KGB. El lio va ser d'escàndol, el president del MI5 va ser qui va informar al secretari del govern del lio del ministre, i aquest li va exigir al ministre que la deixes. Després, al parlament, el tal Profumo va fer un Clinton, i va negar que la conegués, a mi que me registren. Però al final tot va acabar sortint i la que es va armar va ser de órdago: ministre dimitit, el tio que els va presentar i també imputat suicidat, i en fi, ella immortalitzada en llibres, películes i cançons com aquesta del gran Alphonso

Ska's The Limit - New York Ska-Jazz Ensemble
When I see you - The Pepper Pots
I can't choose - The Pepper Pots

Ètica i estàtica, els complexos equilibris d'un sabatot

Equilibris, equilibris, equilibris... els equilibris són sempre complicats: andan por ahí els moments d'inèrcia, la dinàmica de fluids, i les forces centrípetes i centrífugues sempre tocant els ous. Parar el món -la estàtica, doncs- per viure-hi a sobre amb una certa pau d’esperit, és sempre complicat. D'això discutirem avui. Discutirem d’això tot emplatat sobre una base de culís caramel·litzat al powerpop d’acavall entre el SXX i XXI

I Want The World To Stop - Belle And Sebastian
The Concept - Teenage Fanclub

“I didn’t want to hurt you”, remalassos contundents de melodies aguitarrades des de Escòcia

For You - Big Star

Alex Chilton va morir fa poc més d'un any, líder que fou dels Big Star, durant els 70's va caminar a horcajadas: una cama en el pop més clàssic dels 60's (del que havia tastat l'èxit com a cantant del Box Tops), i l'altre cama en una espècie de proto-power pop americà, un ancestre del que acabaria esclatant als 80's i 90's, i finalment acabaria convertit en allò que es va dir grunge. Com a tots els visionaris i avançats al seu temps no es va menjar un rosco durant els 70's i 80's, i gairebé ningú li va fotre putu cas, només quatre gurus i a partir que els REM i alguns altres els van convidar a tocar als seus concerts com a signe de respecte i reverència al camí que havien dibuixat. Aquesta For You és del LP Radio City, del '74, aquell de la foto de noies en bikini a la platja estirades en rotllana dibuixant un sol, els seus caps concèntrics i els peus formant els rajos solars; un hipotètic sol californià fet d'hipotètiques noies californianes.

California Girls - Beach Boys

D'aquesta cançó la part que més m'agrada és el final aquell “I wish they all could be California -Girls, girls, girls yeah...”, i em ve al cap un amic que deia coñ, és que ens ho volem follar tot, i home, és que tot tampoc no pot ser...

Impossibly Germany - Wilco

Impossible Germany, unlikely Japan... Un desconcertat i despistat Jeff Tweddy camina per un carrer i és pregunta on collons es troba. Hosti t’ho imagines, tu? ¿estar patejant per un carrer i no saber ni si estàs a Alemanya o Japó? ¡fort eh? ...vet aquí, viatjar per tot el món i acabar perdent el món de vista, a això és al que et pot acabar portant tanta gira. Clar que també pots acabar perdent el món de vista sense moure't de la cadira del despatx, lligat ball & chain a lo que un creia que era el seu món, a això és al que et pot acabar portant tanta estàtica... com sempre tot queda pendent de l'equilibri: de l'equilibri  entre estàtica i dinàmica, entre estàtica i estètica -dubtosos equilibris ètics. Aquesta és la meva cançó preferida del Sky blue Sky dels Wilco, dura uns 6 minuts, i és com dues cançons en una: a partir del minut 3 aprox comença aquella orgiàstica desbarrada de guitarres in crescendo, que tan aviat es separen com s’ajunten entortolligant-se entre elles com una embrutesida parella de lúbrics fornicadors impacients, incapaços d’esperar que els convidats marxin de casa per refregar-se i tocar-se les coses l'un a l'altre. ¿un pèl excessiu potser? Naa, el sexe ja les te aquests urgències...

Alameda - Elliott Smith

“Nobody broke your heart, You broke your own because you can't finish what you start, If you're alone it must be you that wants to be apart” Ningú et va partir el cor, diu Elliot Smith a Alameda, te'l vas obrir tu mateix perquè no pots acabar res del que comences. La tardor del 2003 va aparèixer mort, amb el cor partit per un punyal de serra. Sembla que ningú li va partir, que se'l va obrir ell mateix, ferides autoinflingides. No va estar a temps d'acabar el seu LP “From a basement on the Hill”, que es va editar postumament. Aquesta Alameda estava al seu LP del '97 Either/Or, títol que és una referència al llibre del filòsof de capçalera del mític duo Faemino y Cansado, Soren Kirkegaard, Una cosa o l'altra. El llibre és  una discussió entre la ètica i la estètica, entre un visió de la vida hedonista (en temes como la música, la seducció, el drama o la bellesa), i una altra basada en el deure moral i la responsabilitat (i en temes como la responsabilitat moral, la auto reflexió humana o el matrimoni); el llibre de Kierkegaard en definitiva, dialoga sobre el que és l'objecte final de la filosofia: la pregunta sobre "¿Com hauríem de viure?". P6R, 99,8 FM, EJDM i en aquesta edició que es diu dubtosos equilibris ètics d'un sabatot, continuem la connexió nòrdica i de la dinamarca de Kierkegaard passem a la suècia de Jens Lekman: més conflictes entre estètica i ètica, entre la urgència primitiva del polvo urgent, i el renunciar-hi per ètica: “I’m so sorry I couldn’t love you enough... but I’m leaving you... because I don’t love you...”

I'm Leaving You Because I Don't Love You - Jens Lekman
Australia - The Shins
If I Can´t Change Your Mind - Sugar
Push The Feelings - Matthew Sweet

“Fuck the world around... don’t let them confuse you”

The Sporting Life - The Decemberists
There She Goes - The La's
Cigarretes – El Corredor Polonés

Ètica i estàtica, els complexos equilibris d'un sabatot: comencem a preparar les maletes per xapar l'edició d'avui, amb la excel·lent banda valenciana el Corredor Polonès. Evidentment el nom no es refereix a un fibrat atleta nascut a polònia especialista en mitges-maratons, sinó que es refereix al territori de Prússia Oriental que després de la WW I el tractar de Versalles va prendre a Alemanya per donar una sortida de Polònia al mar, deixant aïllada per terra Dantzig i Konisberg de la resta d'Alemanya. Equilibris i desequilibris... ¿van apretar massa a Alemanya el guanyadors de la WWI amb les reparacions de guerra? Va ser el tractat de Versalles massa desequilibrat? El cas és que finalment, les reparacions de guerra econòmiques imposades a alemanya van ser la causa de fons de la WW2, i el corredor en si, va ser la excusa directa que Hitler va triar per declarar la guerra a Polonia i doncs, provocar la WW2. Al final de la guerra només el canvi de fronteres que va comportar entre Alemanya, Polònia, Lituània i Rússia, ja va provocar ell tot sol que milions de persones haguessin de llargar de les seves llars, desplaçats per sempre més dels seus llocs i les seves històries.

PENITENCIAGITE!!! Cançons per un final del mon

Estem en temps afegit, temps de bola extra, minuts de descompte... per si no ho sabíeu estem vivint el fi del mon (de fet en sentit estricte sempre l'estem vivint perquè és un procés continu, com morir-se: en puritat cada segon que passa, un està una mica més mort, una segon més prop del final, i lu matexi, pues, pel món).  En fi, tornant al tema... el cas es que de fa una temporada Harold Camping, un predicador evangèlic americà, va predir que el Día del Judici Final hauria d'haver estat el 21 de maig passat “un terratrèmol sacsejarà la Terra, emportant-se els verdaders creients al paradís i deixant que els demès siguin engolits por la destrucció del mon en uns pocs mesos. Sabem sense cap dubte que això és el que succeirà”, va sentenciar Camping, que a més de predicador evangèlic és multimilionari, propietari d'una emissora religiosa (ja sabeu, allò de al Cesar lo que tal, i aprofitant que el pisuerga qual, pues eso) El tal paio ja havia predit que el 1994 Jesucrist tornaria a la Terra. El julai s'ha gastat una pasta gansa en una campanya publicitaria a tal efecte, res nou, però: el  mateix rotllo que s'han portat tota l'alegre família de mil·lenaristes, Sectes  apolcalíptiiques,  ocultistes, catastrofistes, Nostradamistes i demés raleia... En total, la enèssima predicció fallida de la fi del mon -pendents encara d'a veure com s'acaba resolent el tema dels maies, amb serioses discrepancies de timing, scheduling i calendaring. En fi, avui, al JDM cançons per un final del mon, i com se sol dir en aquests casos: PENITENCIAGITE!!

El Fin del Mundo - La Buena Vida

Vale más que hoy no salga y me quede en casa: vaguear y dormir. Visto que nos va mucho mejor, no nos vamos a mover de la cama en todo el fin del mundo.

Edward, Had You Ever Thought That The End Of The World Would Come On 20.9.01 - My Little Airport

Cançons per una fi del món: algunes d'aquestes cançons ho tracten en sentit estricte. Altres tracten el tema -la cosa de la fi del món, dic- vist com un exercici hedonista, rotllo “folleu folleu que el món s'acaba”, en aquest cas un hedonisme esteticista encara més accentuat pel easylistening ajazzat  tan típic de Jimi Tenor, el finlandés d'elegancia contrastada: We'll have a party, a wonderfull time, we make love all night long 'couse it's the year of the apocalypse,

Year of the Apocalypse - Jimi Tenor
Until the end of time – David Grumel

Altres cançons tracten aquest tema en sentit comparatiu: la fi del mon com a terme de comparació, què és el més gordu que pot passar així vist en general? Està clar: que s'apagui tot el tinglado, no? Que TOT EL PUTO MÓN SE'N VAGI A PRENDRE PEL CUL, oi? Doncs aquests és el terme comparatiu amb el que ens pot passar en un sentit més particular. Al cap del carrer, i a nivell particular, el que sol afectar més són qüestions de relacions personal, relacions de parella, amors fondos amb altres persones, i és clar, el seu final. Carretades de cançons comparen el final d'un amor particular amb el final del món: aquesta de David Grumel, o la següent dels Cure (Maybe we didnt understand: not just a boy and a girl, It's just the end of the end of the world...), o la de més enllà d'U2 (In the garden I was playing the tart, I kissed your lips and broke your heart You...you were acting like it was The end of the world), des de l'Atchung Baby del '92

The End Of The World - The Cure
Until The End Of The World - U2

Més tipologies de cançons del fi del món: ¿què passa quan combines el Mil·lenarisme Catastrofista amb el Consumisme Exacerbat? Doncs el mateix que passa quan combines els Klaus amb el Kinski, una més que recomanable banda malaguenya amb lletres molt interessants (la única cosa que em patina una mica és la xica, que canta: igual que al J de los Planetas, no se li entén res del que canta). El Fin del Mundo des del seu “Tierra Trágalos” del 2010: “Nos lo vamos a gastar hasta que solo quede el hueso, porque no nos va a quedar poco o mucho: ningun tiempo, y ya no habrá ningun dia mas; lo que tienes te lo tienes que gastar, lo que gastes lo tienes que derrochar, lo que quede se tiene que evaporar... porque es el ultimo de tus dias, porque es el ultimo de mis dias, y ahi está la fiesta con fin, yendose toda la voz hasta el amanecer... cuando ocurra la explosion, en el centro abrazados tú y yo, porque es el último de tus dias. porque es el último de mis días...”. I després, mil·lenarisme cru, a seques, tiups la Carretera del Cormac McCarthy, la dels Young Marble Giants des del seu únic però molt influent Colossal Youth del '80: “Col·loca un coixí a l’ampit de la finestra, quan el crio plori, canta-li una nana, mentre a fora s’apaga la llum de l’últim dia”, típica visió d'apocalipsi nuclear d'OTAN i Pacte de Varsòvia dels 80's, i és que la forma concreta en que es visualitza la fi del mon depèn de la conjuntura concreta d'aquells temps, de manera que vist amb dècades i segles de perspectiva ens acaba semblant poc realista...

El Fin Del Mundo - Klaus & Kinski
The Final Day – Young Marble Giants

When the rich die last Like the rabbits Running from a lucky past Full of shadow cunning And the world lights up For the final day We will all be poor Having had our say... Put a blanket up on the window pane When the baby cries lullaby again As the light goes out on the final day For the people who never had a say... There is so much noise There is too much heat And the living floor throws you off your feet As the final day falls into the night There is peace outside in the narrow light

Cancion Del Fin Del Mundo - Los Planetas

Van a hacer una película con banqueros y abogados, esto sólo puede ser el decorado. Voy a hacer que te arrepientas de lo que dijiste el sábado y voy a reivindicar los atentados, Y cuando esto pase, Cristo nos ampare, no van a quedar ni ratas por las calles. Y cuando esto pase y sea insoportable no te olvides quien lo dijo antes que nadie.

It's the end of the world as we know it - R.E.M.

That's great, it starts with an earthquake, birds and snakes, an aeroplane -Lenny Bruce is not afraid. Eye of a hurricane, listen to yourself churn (Eponymous, 1988)

Bad Moon Rising - Creedence Clearwater Revival

...Sento com brama l'huracà, se que el final s'acosta: pànic, els rius desbordats, les veus de ràbia i ruïna... (Green River, 1969)

(I'll Love You) Till The End Of The World - Nick Cave & The Bad Seeds

It was a miracle I even got out of Longwood alive, This town full of men with big mouths and no guts I mean, if you can just picture it: The whole third floor of the hotel gutted by the blast, And the street below showered in shards of broken glass, And all the drunks pourin' out of the dance halls Starin' up at the smoke and the flames, And the blind pencil seller wavin' his stick Shoutin' for his dog that lay dead on the side of the road, And me, if you can believe this,At the wheel of the car, Closin' my eyes and actually prayin' Not to God above, but to you, Sayin': Help me girl, help me girl I'll love you till the end of the world With your eyes black as coal and your long dark curls...

1988, Viva Hate, primer disc de Morrissey en solitari després de la separació dels Smiths, l'Armageddon apareix en el seu single Everyday is lile Sunday: “Come Armageddon! Come Armageddon! Come!... in the seaside town that they forgot to bomb, Come! Come! Come - nuclear bomb!” Mesos després, l'altre 50% pensant dels Smiths signava una col·laboració amb Mat Johnson, dels The The pel seu disc Mind Bomb, d'on hem tret aquesta Armageddon days: ”If the real Jesus Christ were to stand up today He'd be gunned down cold by the C.I.A. But God didn't build himself that throne God doesn't live in Israel or Rome God doesn’t belong to the yankee dollar God doesn't plant the bombs for Hezbollah God doesn't even go to church And God won't send us down to Allah to burn No, God will remind us what we already know That the human race is about to reap what it's sown... The world is on its elbows and knees It's forgotten the message and worships the creeds: Armageddon days are here again”

Everyday is like sunday – Morrissey
Armageddon days - The The

Cançons per un final del mon: La bala final per una banda molt recomanable d'Ontinyent, El Corredor Polonès, el disc publicat just fa un any, L'embaràs d'Agniezka, disc conceptual -i a pesar d'això molt bo- i molt variat: des de pop pizpireto a slowcore, a postrock, a hard... i a més peta de collons

La Fi del Món – El Corredor Polonès

Arribem al final, al final de Cançons per un final del món. Final del programa. Demà encara més finals, esperem que no sigui la última. En la de demà, que Déu reparteixi sort, i que tota caigui del nostre costat, és clar.

La buena vida a Lisboa

Lisboa és el vèrtex on conflueixen les línies mestres d'aquest programa, Lisboa apareix al títol d'una acollonant novel·la negra de Muñoz Molina que parla de jazz, de musics de jazz tant talentosos com derrotats, (sovint autoderrotats), que parla de melancolia i de coses perdudes (d'oportunitats, d'amors, i en fi tot el que hi vulgueu afegir), i també parla de ciutats boniques, evocadores, parla de Lisboa i parla de San Sebastian ciutats atlàntiques sota la pluja, sota el txirimiri. Dues boniques ciutats, sí, sinddudda. Aquesta setmana, el dia 13 de maig, ha fet 23 anys de la mort del trompetista Chet Baker, aquesta setmana també ha mort d'accident de cotxe Pablo San Martin, el baixista de la banda de San Sebastian La Buena Vida. S'imposa doncs, escoltar cançons de la Buena Vida, del Donosti Sound, i algunes també de Chet Baker.

Calles y Avenidas - La Buena Vida
La Historia Del Señor Sommer - La Buena Vida

Aquesta és la història del senyor Sommer, de LBV, adaptació d'un conte de Patrick Suskind, el del perfum. Recordo vagament que el conte va d'un noi que recorda com de nen veia passejar pel camp un vell amunt i avall, sempre amb el mateix bastó i la cara de mala llet, no parava mai a saludar i bué, sempre fotia mala cara. El nen no sabia perquè, no li preguntava i el vell passejador amargat no parlava mai amb ningú. Així doncs lel que atrapa és la història que es queda sense explicar, dins el sac, dins el forat, la història que mai no sabrem del senyor Sommer, però que en canvi podem imaginar. La cançó és del 1r Lp, LVB del '93. Ja és veu que eren un paradigma del gafapastisme abans que ni existís la paraula. Musica i lletres amariconades, tot així molt senzillet, sense pretencions, vaixells que salpen, ponts enmig de la boira, converses sota els porxos de la plça major... tot molt evocador, arty, culty, poppy i blablabla. La encarnació espanyola de Sarah! Records. Ahí és na. Admirable.

Pacifico - La Buena Vida

De tant de parar a la parada del metro de Madrid, “Pacífico”, li van fer aquesta preciosa cançó. Single del 3r Lp del '97, Soidemersol, ...què collons deu voler dir, pensava jo... No me'n vaig enterar fins al cap de 8 o 10 anys ben bons: és el nom al revés d'un restaurant que és diu Los Remedios.

Qué Nos Va A Pasar - La Buena Vida
El Vuelo Largo - El Joven Bryan Superstar
Magnesia - La Buena Vida
El bello verano - Family
Vacaciones en Roma – Daily Planet
So Che Ti Perderò - Chet Baker

El 13 de maig del 88 van trucar al manager de Chet Baker a Amsterdam perquè no s'havia presentat a tocar a un concert, llavors Baker tenia 59 anys i en portava més de 30 enganxat al jaco, crack i en general a la mala vida. L'agent va trucar a la policia demanat per un tio amb una trompeta, i sí, en un hotel algú s'havia despenjat des de la terrassa d'un tercer pis. Un accident, un suïcidi, un ajustament de comptes... qui sap.

El pianista Jack Sheldon havia tocat a principis dels 50's amb Baker, i també havia portat una vida semblant pel que fa a les addiccions, però sembla que un moment donat va torçar a un altre costat, i als nostres efectes va acabar portant un late night show. Un dia va convidar Baker. Als anys 50 gastava una guapura impressionat que el feia competidor directe en sex appeal a les fotos en BiN de James Dean. A mitjans dels 80's però, el seu aspecte era totalment demacrat, producte probablement de tanta vida al borde del precipici, la cara solcada per una immensa ristra d'arrugues. “I totes aquestes arrugues?”, va preguntar Jack Sheldon. “Són les marques dels riures passats” va contestar Chet Baker, “oh”, -va replicar Sheldon amb llàstima- “però tio, no hi ha res en el mon que pugui fer tanta gracia...”.

My Funny Valentine - Chet Baker
Almost Blue - Chet Baker
Un Rayo De Sol - Le Mans
En Bicicleta - La Buena Vida
Un Actor Mejicano - La Buena Vida
El Fin del Mundo - La Buena Vida

Violentes Oscil·lacions Temporals

Oscilate Wildly - The Smiths

La Setmana Medieval que celebra anualment la vila de Montblanch, enguany s'ha estès per tot l'Orbe Cristià. Aquestes dies tot el populatxo de la més baixa estofa hem aplaudit amb les orelles Casaments Reials amb la seva corresponent pompa i boat, ens hem tragat santificacions express retransmeses des de la Ciutat Santa, hem vist la celebració extàtica de la matança de l'infidel, i en definitiva, el clàssic pa i circ, concretament 4: 4 clàssics en 18 dies, 4 clàssics de circ com a Roma, com la República Romana. Tot això l'any 2011. El temps es tensa, s'estira i es comba com ho fa una fusta de fustigar cavalls quan l'arqueges amb les dues mans, i des del nostre segle 21, la força dinàmica de la torsió corbada ens permet gairebé tocar amb la punta dels ditets el segle 12, tot en una oscil·lació salvatge, Oscilate Wildly. Potser és que no estàvem tan lluny. Oscilate Wildly, la cançó que escoltem, és un dels dos únics i gloriosos instrumentals dels Smiths (junt amb Money Changes Everything ). Cara B que fou de How soon is now, també té tensió dinàmica. Pa i circ, clásicos, santificacions de pa i trago, i bodes reials, “Així que li vaig dir: Charles, no has desitjat mai aparèixer a la portada del Daily Mail vestit amb el vel de núvia de ta mare? Així que vaig comprovar totes les dades històriques registrades, i em vaig quedar gelat i avergonyit en descobrir que soc el divuitè descendent llunyà de no se quina reina...” Morrissey, ell sempre tan amant de l'estètica i el classicisme, en canvi ha tingut sempre una fixació malaltissa amb la casa reial britànica...

The Queen is Dead

I'd like to drop my trousers to the Queen every sensible child will know what this means, the poor and the needy are selfish and greedy on her terms”

Nowhere Fast - The Smiths
Well I Wonder - The Smiths

Morrissey i la seva debilitat per l'esteticisme, la seva debilitat. Si parlem de Lps dels Smiths la meva, de debilitat, és per aquest Meat is Murder del 85. Més que probablement no és el seu millor disc, i sense embarg és el que sempre m'ha despertat més empatia emocional. Ves a saber perquè, també els pares de vegades tenen de fill preferit el més tonto d'ells o fins i tot el més fill de puta. Vic Godard  s'allunya d'aqustes pressupostos. Vic Godard és un tipus essencialment tranquil i amb un talent per fer cançons pop que l'ha fet ídol de catacumbes de gents amb gustos minoritaris però ferms. La seva curta carrera es concentra a principis dels 80's, -aquest single amb la seva banda de Subway sect és del 81. I llavors, el 1983, va deixar aquest mon de la música per la carteria, per fer-se carter del Royal Post Mail. "¿Cóm et relaxes?," li va preguntar en una entrevista el periodista Kiko Amat. “Ordenant i repartint el correu”. Admirable.

Stop That Girl - Vic Godard & The Subway Sect

A girl called Johnny who discovered her choice was to change or to be changed”

A Girl called Johnny - The Waterboys
The Whole of the Moon - The Waterboys
Fisherman's Blues - The Waterboys

Les hores d'oci determinen la moralitat de la nació.” Joseph R. Fulk, delegat de educació de Nebraska (1908 aprox). La frase me l'he trobat al blog del sr ausente avuí mateix, i va que ni pintat amb tot el que hem vist aquests dies de casaments reials, santificacions, assassinat selectiu, i 4 clàssics en 18 dies. La seva reflexió ve a dir que la moralitat d'una societat depèn del que fa en les seves hores d'oci (i no tant en el que fa en les seves hores de treball i/o educació). I per tant el que la gent faci o miri durant aquelles hores és determinant. Controlar l'oci: cinema, i sobretot tele és converteix així en una forma de poder. La propaganda es pot disfressar de diversió popular. Podiem acabar concloent que res del que tingui una repercussió mediàtica massiva és gratuït pels rectors de la societat. L'entreteniment és poder. Vist així l'aparent anarquia de la web.02 seria una vacuna esperançadora. Parla també el Sr. Ausente del polític-correctisme com una coartada encaminada a tallar camins allunyats de la mora única del grup, digues-li societat digues-li nació.

Presence of Love - The Alarm
All Night Long - Peter Murphy
Regret (New Order) - Damills

A "Deconstructing electronics" (2006) el barcelonés David Amills (vamus, Damills) "deconstrueix" clàssics de la música electrònica como New Order, Pet Shop Boys, Chemical Brothers, Prodigy o Daft Punk, via piano i veu estil jazzclub, chanson, cabaret alemany, pop... gravat en directe al JazzRoom de Barcelona amb Jaume Vilaseca al piano. Tot seguit l'original dels New Order, des del Republic del 1993.

Regret - New Order

De l'LP Republic ('93). Se suposa que Republic -tornant a la torsió comba temporal amb que començàvem el programa- fa referència a la República de Roma, a la caiguda de la república,  a la seva decadència, en un paral·lel temporal a la decadència que se suposa que experimentem  en aquesta nostra època (hi ha opinions per a tots, i aquesta en concret sobre el tema és la de Peter Saville, el dissenyador de guàrdia  dels New Order i capo de l'artwork de tots els seus discs ). A la portada dissenyada per Saville, a la meitat de la dreta dos joves molt riallers juguen en una solejada platja californiana, mentre que a la meitat de la dreta una casa es crema, gairebé calcinada, potser producte dels disturbis racials d'aquells primers '90s. Els patricis romans organitzaven pa i circ per entretenir la plebs mentre les civitas entraven en decadència: decadència econòmica, decadència política i decadència moral. Les repúbliques, com les persones, tropecen i cauen per poder-se tornar a aixecar

Bizarre Love Triangle - New Order
The Perfect Kiss - New Order

Els dies de glòria s'escriuen amb sang.



P6R 99,8 FM i aquesta edició que es diu els dies de glòria s'escriuen amb sang. Els dies de glòria s'escriuen amb sang, sí, però això només és una petita part del tot, això és una visió esbiaixada. Els dies de glòria s'escriuen amb sang però també s'hi escriuen els vulgars dies de tedi i avorriment, de l'anar fent i l'anar passant. Així és la vida i així és la sang, la sang és vida quan corre per dins, i quan s'escapa i corre per fora... avui al JDM cançons per les que hi corre la sang.

The Six Strings That Drew Blood - Nick Cave & The Bad Seeds
The Blood - The Zion Travelers
Young Blood - The Coasters
Blood Donors Needed (Give All You Can) - David Ruffin

Quan la violència al carrer (al gheto, per dir algo) fa córrer la sang, automàticament es necessita gent que en doni (tanta com pugui). Això és del que parla aquesta cançó del 1973 de Dvid Ruffin. Ruffin va ser un de les veus del famós grup vocal soul dels 50's i 60's The Temptations. Va morir el 1991 d'una sobredosi de crack, al que estava engnaxat des de feia temps. Una limousina va deixar el seu cos anònim a les urgències d'un hospital. La família va tardar un parell de dies en recollir el seu cos.

Walk on fire - Barry Adamson
Blood And Fire - Niney The Observer

Perquè la carn fa carn i el vi fa sang, la carn i la sang, la carn i la sang de la terra, la comunió, la sang de l'aliança nova i eterna vessada per nosaltres -per tots i cadascuns dels nosaltres, segons diuen, sense possibilitat d'excepció, això diuen- vessada, doncs, per nosaltres en el seu memorial, en el d'ell, és clar. La celebració de la carn en comunió: canibalisme encobert, si t'ho vens a mirar. Antropofàgia. Expliquen els antropòlegs que que la explicació última i original de la antropofàgia és adquirir les qualitats dels morts, dels menjats. Honorar-los en certa forma. En definitiva alimentar-se del passat.

La casa del misterio - Ilegales
Bloody Mother Fucking Asshole - Martha Wainwright

No hice más que vagar por un tiempo. Traté de limitarme al alcohol. Intenté no sumirme en la locura o perdería el control. Conocí a una mujer en Conil. Disfrutamos del mar y del sol. Un mal día le dije: "Esto te gustará, pero perderemos el control”.

Com la major part del disc de Nacho Vegas Desaparezca aquí -de fet, de tota la seva carrera-, aquesta perdimos el control és un altre apunt del natura, una natura morta de les seves adiccions.

Perdimos el control - Nacho Vegas
When You Sleep - My Bloody Valentine

els irlandesos my Bloody Vlanetine van treure el nom d'una peli de terror gore canadenca del 1981, My Bloody Valentine: un ball d'institut de Sant Valentí ple de sang i membres escuarterats per un miner dement. When You sleep és la cançó que m'agrada més del LP Loveless del 1991, un dels discs més cars i llargs d'enregistrar. Tant que gairebé va arruïnar el Segell Cration: 2 anys, 19 estudis, enginyers de so i productors acomiadats a porrillo...

Shopping For Blood - Franz Ferdinand
Blood Money - The Church
Sunday Bloody Sunday - U2

Del LP War del 1983, parla del Diumenge Sagnant a Derry, Ulster el 1972, 14 manifestants desarmats van ser morts per paracaigudistes britànics. La cançó només va sortir com a single a l'Eurpoa continental, però no a UK ni USA. Coses.

Blood and roses - The Smithereens

Tantes persones no poden expressar el que hi ha en les seves ments, ningú els coneix i ningú els coneixerà, les seves esquenes les partiran, i els seus somnis els robaran, i mai podran tenir el que desitgen, i llavors s'emprenyaran, i això no està escrit als papers sinó que està escrit sobre les pedres”

Heartland - The The

Els Rastres de Kirovabad

Prima di vederti - Gino Paoli

P6R 99.8 FM EJDM, i aquesta edició que es diu Els Rastres de Kirovabad. Kirovabad era el nom d'una ciutat caucàsica, prop de Bakú, a l'Azerbadjan. Ara es diu Ganja, tal com s'havia dit des dels temps dels perses, dels turcs, i dels perses altra cop. El 1813, quan la va conquerir, el tsar Alexandre I li va canviar el nom per Elisavetpol en honor a la tsarina Elisabet. El 1935 Stalin li va tornar a canviar el nom per Kirovabad, en honor a Kirov, el destacat membre del Politburó assassinat a Sant Petersburg (llavors Leningrad). El 1991, amb la caiguda de la URSS i la independència de les repúbliques, els Azerbadjanesos li van tornar el nom pel que portava 180 anys abans, Ganja. Per tot arreu la gent canvia el nom de les coses, o més específicament el nom dels llocs: de carrers, de places, de vegades fins i tot de ciutats, i encara de països sencers, amb la vana pretenciositat de, aprofitant l'efímer domini sobre el present, estendre aquest domini cap el passat, i doncs enfonsar els seus peus tan pòtols en la Història; tendim creure'ns qui sap què, a pensar que només per tenir un infinitèssim instant de glòria això ens dona dret sobre la eternitat, però en general suposo que a les coses, o als llocs, els importa una puta merda la etiqueta que els pobres mortals els hi posem, perquè en aquells mateixos metres quadrats hi hauran passat des dels neanderthals fins l'encarregat de baixar la persiana a última hora del dia del judici final; i al final sempre és la Història qui se l'acaba traient de la bragueta, tan llarga com la té -i la té molt llarga- per pixar-se -una llarga, densa, i alliberadora pixada- amb una arbitrarietat horrorosa i una indiferència abismal dins les orbites buides dels il·lusos efímers, calaveres impàvides prenent el sol nuclear.

The old man's back again - Scott Walker

I seen a hand, I seen a vision, it was reaching through the clouds to risk a dream. A shadow cross the sky, and it crushed into the ground just like a beast. The old man's back again... I seen a woman, standing in the snow, she was silent as she watched them take her man, teardrops burned her cheeks for she thought she'd heard, the shadow had left this land...
The old man's back again...
The crowds just gathered, their faces turned away and they queue all day like dragons of disgust, all the women whispering, wondering just what these young hot-heads want of us and entres vie he cries, with eyes that ring like chimes his anti-worlds go spinning through his head, He burns them in his dreams for half awake they may as well be dead...
The old man's back again...
I see he's back again, I see a soldier, He's standing in the rain, for him there's no old man to walk behind... devoured by his pain, bewildered by the faces who pass him by, He'd like another name the one he's got's a curse These people cried, why can't they understand his mother called him Ivan then she died...
The old man's back again...”

The old man's back again: el vell ha tornat i la seva ombra destructora deixa vídues amb llàgrimes cremant les seves galtes... aquest home vell que impregna com una maledicció tanta gent com el va seguir no és altre que Josif Stalin, l'home de ferro. Scott Walker va enregistrar the old man's back again el 1969 per incloure'l en el seu 4 disc en solitari, Scott 4: una protesta pel sagnant esclafament de la primavera de praga del '68 per part del Neo-Stalinisme: The old man's back again.

Can't Do A Thing (To Stop Me) - Chris Isaak
The Nightmare Of J.B. Stanislaus - Nick Garrie

El 1934 Kirov era una figura important en el Politburó de la URSS, es veia com una emergent contrafigura respecte Stalin. El desembre del 34 un tal Nikolayev, un perfecte descamisat, li va pegar quatre tiros al seu despatx oficial a Sant Petersburg (llavors Leningrad). De Stalin s'ha fet famós el seu costat fosc d'ogre sanguinari però també té el seu què el seu macabre sentit de l'humor, retorçat com l'ullal corcat d'una vella lloba esquerpa i rancuniosa. Perquè Sergei Kirov començava a convertir-se en un opositor puixant dins la cúpula del Politburó, i a pesar d'això Stalin, encara amb el cadàver fresc, va dedicar-li el nom de 3 o 4 ciutats per tota la unió soviètica (entre elles la caucàsica Kirovabad), estàtues per tot arreu, i vaixells de guerra. I això tenint en compte que a Kirov l'havia fet matar ell mateix, el vell ogre. El sarcasme sembla exemplar, però arriba al paroxisme amb la segona part, quan va fer servir aquest assassinat com excusa per començar les terribles purgues de 1935-38. Així, tot fabricant burdes proves falses, va començar a acusar els seus opositors dins el partit -la majoria dels quals eren seguidors de Kirov- de ser autors o instigadors de l'assassinat del mateix Kirov. Fins i tot de ser-ne “moralment responsables” i per tant culpables com a còmplices. Tots ells van ser separats del Partit i enviats al trullo. I quan eren allà encara van ser acusats de nous crims, pels que van ser sentenciats i executats. L'assassinat de Kirov va ser la excusa per La Gran Purga, pels Judicis de Moscou de 1935-1938, per la eliminació de centenars de milers de persones.

La vie est la même - Vincent Delerm
Deeper Tones Of Blue - Nick Garrie
Le Baiser Modiano - Vincent Delerm

Va ser la nit a prop del metro ens vam creuar Modiano, la nit que no et volies creure que el de la vorera era ell, la nit en quee et vaig dir: "Veus la noia allà davant de l'estanc? El tipus de darrera, amb impermeble gris: és el Modiano!"
Va ser la nit que ens vam fotre de mojitos fins a la mitjanit, la nit en que repeties "Potser viu al barri?", la nit que vam tornar buscant per tot el carrer i darrere de les rajoles la silueta de Modiano
I a aquell petó que va seguir (aquella nit sota els fanals, i sota la pluja, fora les portes de la Plaça de Carpeaux...) li vaig posar per nom Patrick Modiano”

Nobody's Baby Now - Nick Cave & the Bad Seeds

I've searched the holy books I tried to unravel the mystery of Jesus Christ, the saviour I've read the poets and the analysts Searched through the books on human behaviour I travelled this world around For an answer that refused to be found I don't know why and I don't know how But she's nobody's baby now”

Angelica - Scott Walker

Hi havia aquella llunyana ciutat al caucas que ha perdut el nom tants cops -també les coses i els llocs perden coses com qui perd les claus de casa o pel cas les claus del temps-, hi havia, dic doncs, aquella exòtica ciutat oriental perifèrica i insignificant sense més, que primer es deia Ganja, després Elisavetpol, després Kirovabad i altre cop Ganja, i si ha acabat arribant un deix de record tan lluny d'aquella terra de pols fins aquest Mediterrani ha estat perquè un grapat d'espanyols hi van aprendre a volar. Allà va ser on durant la Guerra Civil, unes poques promocions de pilots de la República van aprendre a volar i a matar becats per Stalin. Alguns d'aquells espanyols van tornar del Càucas, per volar sobre els cels peninsulars o per ser-hi derribats, i altres encara per caure d'altres cels encara més remots i exòtics, en altres continents i fins i tot hemisferis; i a uns altres pocs el final de La Derrota Civil els va enganxar encara allà, al caucas de Kirovabad, i la Mare Roja ja no els va deixar tornar. Allà es van quedar, alguns en camps de presoners dels seus pròpis correligionaris, altres van volar, van acabar volant tal com els havien ensenyat, van acabar volant -i sent derribats- pels cels russos tany llunyans, pilotant avions amb cues d'estrelles roges.

(Are You) The One That I've Been Waiting For? - Nick Cave & the Bad Seeds

As you've been moving surely toward me My soul has comforted and assured me That in time my heart it will reward me And that all will be revealed So I've sat and I've watched an ice-age thaw Are you the one that I've been waiting for? Out of sorrow entire worlds have been built Out of longing great wonders have been willed They're only little tears, darling, let them spill And lay your head upon my shoulder Outside my window the world has gone to war Are you the one that I've been waiting for?

O we will know, won't we? The stars will explode in the sky O but they don't, do they? Stars have their moment and then they die

There's a man who spoke wonders though I've never met him He said, "He who seeks finds and who knocks will be let in" I think of you in motion and just how close you are getting And how every little thing anticipates you All down my veins my heart-strings call Are you the one that I've been waiting for?

The world's strongest man - Scott Walker
Henry Lee - Nick Cave & the Bad Seeds
Rosemary - Scott Walker

Sempre hi ha hagut aquesta mania d'eliminar els vells noms de les ciutats, de canviar-los per nom nous que reflexin un present fugaç. Hi havia Ganja, i després Elisavetpol i després Kirovabad i després Ganja; hi havia Konisberg i despres Kaliningrad; hi havia Tsarintsin i després Stalingrad i després Volgograd; hi havia Abazzia i després Opatija, i Fiume i despres Rijeka, les dues a Ístria, al Carnaro, a la Itàlia Irredenta de D'Annunzio i Guido Keller; hi havia Clarence, i després Santa Isabel i després Malabo; hi havia San Ignacio de Agaña i després Hagana. Hi havia noms que relliscaven sobre llocs ocupats per persones que es quedaven amb la boca oberta per tant de tragí; hi havia tot això però també hi ha noms que es mantenen sobre llocs dels que han desaparegut, volat, volatilitzat les persones, com La Mussara.

La gent te la mania de canvia els noms dels llocs, però davant aquesta relativa inoqüitat hi ha també la mania encara més desastrosa d'eliminar-ne els seus habitants de tota la vida i canviar-los per nous. O la de deixar-les directament buides i ètnicament higienitzades.

Lime Tree Arbour - Nick Cave & The Bad Seeds
Gates Of The Garden - Nick Cave & The Bad Seeds

Fugitive fathers, sickly infants, decent mothers unaways and suicidal lovers Assorted boxes of ordinary bones Of aborted plans and sudden shattered hopes In unlucky rows, up to the gates of the garden”

Senza Fine - Gino Paoli

Travesuras de Till

Travesuras De Till

Programa dedicat per terços raonablment simètrics a Golpes Bajos + Esclarecidos + El Pecho de Andy. En comú tenen poc més que unes atmosferes molt personals, l'amor per unes lletres molt cuidades i el sortir-se de la normalitat imperant en el pop espanyol de mitjans 80's -sortir-se per la banda de dalt, és clar.

Travesuras De Till - Golpes Bajos
Santos De Devocionario - Golpes Bajos
Cena Recalentada - Golpes Bajos

Cena recalentada cuando llegas tarde a casa, la imbecil de tu hermana que te pica y que se pasa, la loca de tu madre que te chilla y no se cansa, y el viejo derrotado que se baba y amenaza... ¿donde has estado? mira que facha ¿que horas son estas? vete a la cama”

Hansel Y Gretel - Golpes Bajos
Malos Tiempos Para La Lirica - Golpes Bajos

Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda, ya casi ha terminado tu jersey de cotton...Seguro que algun día, cansado y aburrido compartirás con alguien nuevo amanecer: trabajo de banquero bien retribuído y tu madre con anteojos volverá a tejer”

No Mires A Los Ojos De La Gente - Golpes Bajos

encierrate en cuarto de los huéspedes, todo está a oscuras no puden verte”

Bajo la nieve - Esclarecidos

Me gusta mirar la nieve pero no la puedo pisar, me gusta borrar la nieve pero no la puedo tocar, y yo se que en ella está la información de un turbio crimen pasional. Un cuerpo frío bajo la nieve, en mayo todo se sabrá...”

Los piés fríos - Esclarecidos

El no sabe a qué carta quedarse ni qué baza deberá jugar, sólo que cuando tiene los pies fríos alguien se los calentará.”

Una sorpresa - Esclarecidos

Se puede correr sin sudar, y perder sin llegar a jugar, y eso si que es triste, sí lo es.”

Muérdeme la espalda - Esclarecidos
Apostar - Esclarecidos

Apostar, la cosa es apostar once a uno, cuatro a tres, seis a dos; a los galgos, a la Loto o al billar; a las bolas, a la Once o al Black Jack; la cartera, el talonario, el regaliz; las canicas, la camisa y el Dauphine...”

No hay nada como tú - Esclarecidos

Quizá haga frío en la playa y alguien cubra mis piernas con una manta. Quizá me susurren al oido y me cuenten historias de piratas. A lo mejor me gustan... pero no serán las tuyas.”

llegará octubre - El Pecho De Andy

Los niños del pantano ya no amontonan más carbón, «Somos humanos» dicen, y escriben versos al amor”

Tierra Salvaje - El Pecho De Andy

"Alguien demostró que la libertad era solamente una hipótesis"

Se desvanece - El Pecho De Andy

Un ladrón en el espejo, un vecino desangrado, cava su dolor en ti y se alisa diariamente su miedo a morir, Escupe su noche, y se derrama entre unas piernas de algodón”

Vuelo Nocturno - El Pecho De Andy