Hermenèutica Estelar, 27 de febrer, hivern 2009

Wand'rin' Star - Lee Marvin

Hermenèutica estelar, hermenèutica de les estrelles, tal com diu el nom avui la cosa va de missatges ocults de les estrelles. La entrada és la impagable Wandering Star de Lee Marvin, de la peli Paint your Wagon. “la neu pot cegar els teus ulls però només la gent et pot fer plorar”. Bien. Enllaço una entrada del blog d’Orbison on explica curiositats del rodatge de la peli, farres del Lee Marvin i Clint Eastwood tal. Però a lo nostru, hermenèutica estelar. Des del principi dels temps les estrelles han fascinat a l’home, i probablement, encara més a la dona. Hem mirat les estrelles, les hem observat, i hi hem buscat significats ocults: on anem? Quin és el nostre destí? ¿caurà finalment aquella xati yum-yum? ¿que farà el Barça aquest cap de setmana?... ¿i perquè això? Nusé, probablement perquè no teniem res millor a fer, quisir si has de sortir a caçar un Mamut perquè a les 9 xapen el Pryca, no et pots entretenir mirant estrelles. O per exemple, si vas cagant llets perquè has d’entregar a temps una comanda de 10.000 puntes de fletxa de silex, doncs això, no tens temps d’entretenir-te mirant les estrelles.

Però, posats que tens una mica de temps per perdre, ¿perquè mirar les estrelles? Doncs nusé, igual perquè quan perds un billet de 50, les claus de la gruta, o un collaret d’ossets de rata, comences a mirar i remirar per terra, escudrinyan el sól que trepitges, fins que fart, desesperat i confòs per la inutilitat, busques solucions, respostes fent exactament lo contrari, és a dir, aixecant la vista des del terra fins cap dalt. Fale, fins aquí. Avui escoltarem boniques cançons que parlen d’estrelles, boniques almenys al meu gust. Mentres van sonant, vosaltres podeu treure el cap per la finestra en aquesta nit estrellada, i buscar-hi els significats ocults que més us convinguin. O dedicar-vos a alguna cosa més prosaica com sopar o practicar sexe. Sigui en companyia o sigui sols.

Roma non fa la stupida stasera - Mina i Nino Manfredi
Seul sur son étoile - Gilbert Bécaud

“Quan un està sol sobre la seva pròpia estrella i mira passar els trens, i brinda amb els miserables, i dorm amb els “menys que res”; quan un torna a escriure a la mama, pensa en l’economia, o inventa pregaries per un Deu de mentida... És que un necessita algú, alguna cosa, un altre lloc que no té. És que necessita algú, un amor, un company que l’esperi després un llarg temps. Quan un està sol sobre la seva estrella, no veu el temps passar, te fred i es repenja com un cavall que va a morir; quan un explica batalletes a gent que no escolta, quan et poses guapo perquè es diumenge i encabat acabes per no sortir... És que un necessita algú, alguna, cosa, un altre lloc que no té. És que necessita algú, un amor, un company que l’esperi després un llarg temps. Quan un està sol sobre la seva estrella, a vegades hi han cops de sort, i son dos sobre la seva estrella, i sembla estupid, però un és afortunat... perquè aleshores ja no necessita ningú, ni res ni cap lloc més, perquè a un se-li’n refot, se-li'n refot."

Soft Black Stars - Antony And The Johnsons
My Dark Star - Suede

Més cançons sobre els equivocs missatges de les estrelles. Els Prefab Sprout tenen “avenue of Stars”, fins i tot tot un LP que es diu Andromeda Highs. Però al meu gust, res comparada amb la que entra tot seguit, “long ago, one summer night we let the stars go free”, inclosa al Jordan the Come Back.

We Let The Stars Go - Prefab Sprout

Dimarts 24 de febrer de 2009. Sol agradable de migdia de finals d’hivern, surto del curro camí de casa, sona “we let the stars go” per l’ipod. Una entrada de parking. Una parelleta d’adolescents magrejant-se impúdicament a la vista de qualsevol passejant. Jo per exemple. Els seus 4 ulls tancats, una ma d’ell per dins la caçadora, el gersei i probablement la samarreta i els sostenidors. La ma dreta d’ella aixecada immobil a mitja alçada, tirada enrere. Hormones en ebullició, la èpica dels volcans. Mississippi Burning. “Hi havia aquella noia, la que solia enfotre’s del meu nom. Atiava les brases fins el punt que encara ara de vegades pillio la seva flama. La balsàmica veu de la distància em repeteix “però només va ser un rollete”. Ara altres músiques sonen a les meves orelles, però encara la puc sentir cantar. Hi havia aquell xaval, que jo solia ser, suposo que massa fred. Si ella vingues a comprar-lo, que barato li sortiria. Però la llum ha volat, i és fosc. I El que semblava el cel de sobte s’ha tornat inquietant a l’ull nu. Fa molt de temps, una nit d’estiu vam deixar passar les estrelles. Long ago, one summer night we let the stars go free”. Sí, curiosa alineació dels astres. ¿qui no te algun d’aquests deliciosos cadavers sentimentals a l’armari? Curiosos armaris- De fet més que armaris, congeladors. Inasequibles a la descomposció, els deliciosos cadàvers aguanten aparentment intactes qual mamunts en permafrost. Toc-toc ¿que hi ha algú aquí? Eco-eco-eco. Dos semiadolescents es derretien a lenguetazos en aquella entrada de parking, aquell agradable migdia de finals de febrer. Milions d’armaris esperen futurs cadavers congelats amb les portes obertes en un cicle etern, inacabable i tal. Les estrelles donen sentit a tot, només necessites adaptar el seu silenciós discurs al teu gust, a les teves necessitats. Hermenèutica Estelar.

Western Stars - Chris Isaak
Astral Weeks - Van Morrison
Stars Fell On Alabama - Billie Holiday

Greu desparramament estelar ahir anit a la petita vila d’Almoster, sita a uns 4 kms de l’epicentre des d’on s’emet el Jardí del Manicomi, a les peixeteries velles. “I never planned in my imagination, a situation so heavenly A fairy land that no one else could enter And in the center, just you and me, My heart beat like a hammer, my arms wound around you tight Ah, stars fell on alabama last night”. Alabama, Almoster, Tomboctú, Minks... nunca és lejos si la lírica és buena.

Wishing on a Star - Paul Weller
Star Sign - Teenage Fanclub

Telescopis, planisferis, constel·lacions, vies lactes, horòscops, ascendents lunars, orbitals, cartes astrals. Fa molts anys una amiga me'n va fer una de carta astral. Estàvem sols a casa seva, buenu a casa de sons pares. Em va dir que tenia un programa d'ordinador que en feia. Escèptic com soc, a mi me la repelaven aquestes coses, de fet més aviat em donaven -i encara em donen- yuyu. Però davant l'expectativa d'un hipotètic plan vaig dir vale. Em va començar a fer preguntes, data, hora, lloc de naixement, ascendents, i tal. Va anar patullant per allà mentre jo dissimuladament especulava sobre la profunditat del seu escot. Balcons, paisatges, valls alpines, ulleres de sol. En fi, que us he de dir. Finalment va dir “ja està” i la va imprimir amb gran estrèpit doncs érem en els temps de les impressores d'agulles i paper continu. Bien. Em va passar aquella llarga tira de paper. Me la vaig mirar. Li vaig dir que jo havia nascut a Reus i no a Tarragona com posava en aquella carta astral. Em va dir que el programa només deixava posar capitals de província, no discriminava res més. Amb l'indiferència de l'escèptic em vaig dir silenciosament para mi mismo que com podia ser que fos igual haver nascut a Reus que a Tarragona. Fins el més pelacanyes sap que hi ha una enorme diferència entre nèixer a Reus o a Tarragona, cara el meu passat i cara el meu destí, el que m'havia de revelar aquella carta astral. Milions de petites combinacions espaials implosionades de cop, despreciades per un ajust informàtic. Vam anar a la cuina a fer un tallat, i incitat per tant elevades revelacions estelars i tan profundes valls de l'escot em vaig tirar de cap a la piscina. La vaig apretar contra la taula i, amb els llàvis li vaig buscar la boca. Em va parar bruscament. Em va dir que què m'havia cregut, que anava confós, que m'havia equivocat. Suposo que coneixeu la sensació. M'ho vaig agafar amb deportivitat, amb la tranquil·litat d'esperit de qui, encara que sortint creu, ha llançat la moneda. Suposo que no devia estar escrit a la carta astral, que acabés camelantme-la (no ho se, la vaig tirar directament). Qui sap, igual si hagués nascut a Tarragona enlloc de Reus me l'hagués beneficiat. O potser estava dit en les visceres d'algún corder sacrificat de matinada mirant cap l'oest. Però -as far as I know- ningú les va llegir. Coses de l'Hermenèutica estelar.

Wandering Star - Portished
dame estrellas o limones - Family

Del diccionari: “estrella: En astrologia, planeta que se suposa que exerceix una influència en el destí d’una persona”.

Astrologia, quiromància, horoscops, ascendents, llunes, estrelles, destí, futur. Models economètrics predictius, estimacions de creixement del PIB. Euribor a tres mesos, a sis mesos a un any. Forwards, caps, tops, floors, rebots, carteres estructurades, models metereològics, anàlisi borsària fonamental, doble tops, barriers, anàlis bursària tècnica. Analisi de sang, electrocardiogrames, electroencefalogrames, TAC’s... No era així en l'origen,. No era així però en algun moment es va traçar una línia divisòria entre el mon de la màgia i el de la tècnica, entre lo raro i lo del yuyu, i l'ortodòxia, l’explicació racional del que ens espera com espècie, com subjecte econòmic agregat, o com pobres individus solets i acollonits en un raconet de la gàbia del laboratori, esperant l'humà de la bata blanca i enorme xeringa. Hi ha una ratlla traçada. El transcórrer del temps tecnicocientífic l’ha anat desplaçant cada cop més ençà, deixant les coses rares i inexplicables cada cop mes enllà, més lluny, més distants. I amb tot, les mateixes coses que han fet desplaçar aquesta línia traçada més ençà, també l’han fet simultàniament més borrosa, difusa, dispersa, confosa. La màgia cada cop ens queda més distant però al mateix temps la tècnica ens és cada vegada més incomprensible i rara als hommous vulgaris. L'infermera em fa estirar. Tanco els ulls dins una màquina que em llança rajos invisibles perquè rebotin dins el meu organ i dibuixin unes siluetes confoses. Un tio amb bata blanca se les mirarà i dirà que tal o qual, amb unes paraules rares que m’hauré d’esforçar en recordar per repetir més tard a un altre tio amb bata blanca. Aquest m’acabarà parlant altre cop ratlles: cap allà el 4 i ½ i el suspens, repetir les proves; cap aquí l’aprovat, la “bona salut” el terros de sucre, la sardineta, yap-yap. Al final de mes, puntual com el Halley, renovació al 3 i pico TAE, un diferencial del 0 i ½ sobre un euribor anual del 2 i pico. Les estrelles segueixen igual de lluny, i igual de brillants. I igual d’hermètiques. Pura plastilina per seguir moldejant el destí segons les necessitats de cadascú.

Des Etoiles - Katerine
Stars Above Us - Saint Etienne
Ma petite Fru-Fru, 20 de febrer, hivern 2009

Attends ou va-t'en - France Gall

P6R, 99.8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu "Ma petite Fru-Fru", veurem més tard perquè. Sona Attends ou va-t’en de France Gall, que en una versió orquestral de Paul Mouriat era la sintonia d’entrada del mític programa Flor de Pasión del Juan de Pablos. France Gall explica una història d’impaciència masculina, ¿perquè en concret? A saber. “Espera’m o ves-te’n però no m’aborreixis” li diu altiva. Però després tracta d’engatusar al pollu amb incitants promeses futures, “si et quedes i m’esperes, demà veuràs que xaxi mos ho pasarem”. ¿Quin TAE deu donar invertir en promeses femenines d’aquestes? ¿Quants sacrificis o mal rotllos invertits, a canvi de l’expectativa de polvos futurs? Grans decissions financeres en èpoques d’incertesa mundial. Tenim una horeta replena de boniques i fins i tot precioses cançons cantades per casquivanes francesetes d’angelical aspecte, de mirada inocent. Preciositats d’aspecte indefens que, coses del doble fons dels baguls, son capaces de buscar-te la eterna condemna a les calderes de Pere Botero. Angelets que abans sàpigues d’on t’ha caigut l’hostia, s’han convertit en objecte dels més tèrbols dels teus somnis foscos, escabrosos i amagats. Noietes, de d’una fragilitat tan transparentment aparent, que sense que te n’adonis et deixen feliç i satisfet en la mismísm descalabro, indigència, ignominia -ja sigui material, sentimental, o sexual. Content i satisfet, com ho estaries a la sortida d’un casino portant només el típic tonnel que et queda després de perdre-ho ab-so-lu-ta-ment tot en una fastuosa partida de poker (¿sentimental? ¿sexual? ¿financer?). El polvo del segle. Polvus erit, polvus Turner-it. Així doncs, France Gall, Juliett Grecó, Brigitte Bardot, Françoise Hardy, Sylvie Vartan, Mireille Mathieu, Chantal Goya, Jacquelinne Taïeb... una sagrada estirpe que continua avuí dia amb dignes successores com Coraline Clement, o la mismissima inquilina de l’Elisee, la presidenta de la Ggepublicq’. O per exemple l’esplèndida, adorable, i adorada Lula, a qui em d’agraïr la seva suggerència/petició d’aquest programa tan especial. Sujuru que he disfrutat molt fent aquesta petita sel·lecció. A veure que tal queda...

Salle Des Pas Perdus - Coralie Clement

Hem escoltat Coralie Clement, germana de Benjamin Biolay. Fa un temps Byolai va fer un bonic disc amb millor títol, “la derive des continents”. “La deriva dels continents”, abanda d’aquest disc de Byolai, és també una peli Franco-Belga que parla d’amors, i també la teoria que diu que els continents en un origen venenien de la Pangea i es mouen. Van movent-se lentament en una -no costa gaire posar-hi una mica d'ensucrada lírica evocadora- melancòlica, despreucupada i mandrosa deriva entre un Big Bang i el següent, indiferents a glaciacions, canvis climàtics o efimereses com la web .2. Costa de creure que la cosa més sòlida que et pots tirar a la cara, el terra que trepitges, es mogui. Vull dir, si se’t mou el que tens sota els peus, allí on t’acabaran enterrarant, ¿quin tipus de punts de referència moral sòlids pots esperar trobar? És difícil. És dificil mantenir els punts de referència. Sobretot passades les 6 de la matinada i després d’una severa sessió de vodkas amb taronja. Els continents, igual com els grans principis morals o les rajoles enganxosos dels bars de copes a les tantes de la matinada, deriven lentament, aserrín aserran los maderos de San Juan, yet les claus segueixen on han estat sempre: en el fondo del mar matarile-rile-ron.

Xim-pom

La chanson des vieux amants - Juliette Gréco
Le Ciel Dans Une Chambre - Carla Bruni
Une Historie de Plage - Brigitte Bardot
Nothing To Lose - Claudine Longet

Hem escoltat Claudine Longet, posant la seva veu angelical a la canço d’Henry Mancini de la BSO del Guateque de Blake Edwards. De posat encisador, era la dolçura i ingènua personificació de la inocència i indefensió al Guateque, davant de Peter Sellers. Inocència personificada, Claudine Longet. Famosa per aquest paper, per diversos discs d’èxit i famosa també perquè el 1976, mentre el seu amant (un famós esquiador olímpic americà) sortia de la dutxa mig en boles, li va clavar dos tiros per l’esquena deixant-lo sec. “un accident, estava aprenent a fer anar la pistola i se’m va disparar” sollozava davant el jurat, “els meus tres fillets em necessiten” Sembla que la poli d’Aspen, Colorado, la va cagar severament recollint les proves. En una prèvia de OJ Simpson, només li van caure 30 dies de presó per “negligència”. En acabat el judici se’n va anar de vacances amb el seu advocat, qui va deixar dona i crios per casar-se amb la Longet –sembla que feliçment fins avui dia. Després d’això, i coneixent els antecedents, un només pot que admirar la terrible determinació i sang freda de l’advocat, casant-se amb ella. Feda confiança en la reincerció. Longet, paradigma de l’aparent fragilitat d’aquestes francesetes. Encara que si jo fos de l’advocat potser em dutxaria sempre-sempre de cara a la porta.

C'est A L'amour Auquel Je Pense - Françoise Hardy
Celui que j'aime - Mireille Mathieu
Ce Soir Je M'en Vais - Jacqueline Taieb

A mitjans dels 90’s Los vigilantes de la playa es van convertir en iconos mundials. Per aquelles èpoques el meu amic – per ser exactes conegut- era la versió paellera: era vigilant de sombrilles, tumbones i patins de Cala Crancs. Tot el puto dia a la platja. I clar, follava com un campeón. Es follava producte nacional i d’importació, allò sí era multiculturalitat i tolerància autèntica i sincera. Res d’aquest buenismo de karakia. Va ser ell qui em va explicar el gran misteri, l’Enigma en majúscules, mentre m’assenyalava d’entre el grupillo de francesos que damunt les tovalloles es doraven lentament a la planxa, a la xavalina de qui estava enamorat (“ma petite Fru-Fru”, li deia de conya mentre l’ensartava reiteradament a cornades). Però estavem a la platja, en aquell seu món dominat pel sol d’agost (o de juliol o de setembre, tan li fot). Entre la sorra i la sombrilla hi havia una tauleta, la seva tauleta sobre la sorra i sota la sombrilla. “Fixa’t” em va dir, porto dies observant-los, ara arriba aquest tio: dóna un petó a la galta als tios i dos a les ties, muac-muac, però en sec arriba un altre i en fa dos a tothom tios i ties. I en sec un altre i en dona dos als tios i tres a les ties” un enigma, em deia, “¿com saben quan i a qui li toquen quants petons? ¿i això de donar-se petons entre els tios?. Aquí hi ha algo raro-raro...” Al cap de quinze dies, Sa petite Fru-Fru se’n va tornar a casa (a Lyon, Bourdeus, Bouganville...¿qui sap?). I, clar como está mandao, mai més van saber res l’un de l’altre. Hores d’ara el codi secret del número de petons continua sent el mateix misteri insondable. El temps i la distància no ens han fet més savis, però sí més indiferents, lu que ben mirat no deixa de ser un acceptable succedani.

Mon Amour, Mon Ami - Marie Laforet
Le temps de l'amour - Françoise Hardy
Le coeur qui jazze - France Gall

11 de la nit, finals de febrer de 1967, Paris, un Citroën Tiburon negre trepitja un toll d’aigua aparcant davant el Night Club. En surt l’home impassible. Vesteix americana i barret. Al vestibul del Night Club, la noia del guardarropia intercanvia un ticket pel barret i la gavardina. L’home impassible no recull el ticket. Es queda damunt el taulell. De l’interior, barrejades amb l’ambient tèrbol de fum de tabac, arriben notes de piano. Un estandard jazzy cantat per una noia. Dret enmig de la sala l’home impassible fa un cop d’ull circular. Sentades a les taules parelles clandestines buiden els seus gots fent temps per tocar-se en algun llit llogat. Indiferent a si algú ha reparat en ell, l’home impassible avança fins la noia que canta. Un dry martini damunt el piano macera l’oliveta amb calma, com si tot el temps del món s’anés a congelar. L’home impassible s’aboca sobre la noia del piano, les mans enguantades dins l’americana. La noia del piano li susurra coincidint amb un solo de piano “no hauries d’haver vingut, Jeff”. L’home impassible contesta amb un mig-somriure tort. (...) Jo no tinc ni puta idea de fins on cal portar el sentit del deure, ni si l’extrem sentit del deure de l’home impassible es confón amb el sentit de la vida, ni de si al final, la vida te cap sentit sense deure. Aquell mig somriure tort finalment no es veurà en el muntatge final. De fons, barrejat amb l’ambient fosc i alcoholitzat sóna le coeur qui jazze de la France Gall.

Ne Me Laisse Pas L'Aimer - Brigitte Bardot
Comment le Revoir - Chantal Goya
Ne dis Rien - Anna Karina & Gainsbourg

Sis i mitja matinada, negre nit, foscor total. Em desperto dur, trempat, roent. Em refrego amb violència amb la dóna que tinc al costat, l’empalo. Es desperta, ens toquem, ens esgarrapem, ens consumem, ens consumim. I pegant les últimes culades, en aquelles brevíiiiiissimes centèssimes que dura el clímax, en aquelles que t’és donat d’intuïr quin és el verdader sentit de tot l’univers, (es a dir: que no n’hi ha cap de sentit) em veig rodejat de multitud de silents testimonis lumínics. Observat. Controlat. Leds vermells i verds, indicadors de càrrega del mòbil, de la PS, standbys de la tele, del DVD, els números il·luminats del despertador, la llumeta del intercomunicador del crio. He follat en la foscor inscrit en un cercle de minúsculs ulls vermells i verds. En aquelles petites micronèssimes de segons entenc que mai podré escapar. ¿de què? ¿tenen algun sentit les senyals? ¿Fars vermells i verds en la foscor per salvar algun improbable naufragi? ¿entrades de ports a l’abric de furibundes tempestes? Ni puta idea tio, ni puta idea. Em desmunto llarg al llit, semi-inconscient i groggy, i amb molt de cuidado de no treure-la, penso que me la pela tot, tio. Abans de caure en una profunda hibernació, per algun puestu dintre el tarro rebota un pensament: “almenys ja tinc un temilla pel programa de les francesetes”.

Je T'Aime Moi Non Plus - Brigitte Bardot & Gainsbourg
Commen te Dire Adieu? - Françoise Hardy
Ne te'n va pas - Sylvie Vartan
7 Heures du Matin - Jacqueline Taieb
Laisse Tomber Les Filles - France Gall
El pianista del Titànic, 13 de febrer, Hivern 2009

Prisioners of Love - Teddy Wilson & Lester Young Quartet

P6R, 9.8 FM, EJDM, “El pianista del titanic”. Dediquem aquest programa a l’estimat personatge del pianista del titànic,. Porqué el lo vale, i perqué saber tocar les tecles adequades en aquesta vida és un do del que congratularse. Arribarem al pianista, sí, tranquils. Però abans hem de passar pel “Temor de Deu”. Pel Temor de Deu. Quan vaig saber per primera vegada d’aquesta expressió em vaig pensar que era de conya. Infeliç de mí, res més lluny de la realitat. “Era un bon americà, temerós de Deu” vaig llegir en un llibre de Peter Ustinov, (“Krumnagel”, una confrontació en plan comedia dels tòpics de “l’infatilisme” americà i de l’elitisme britànic a partir del cap de policia d’una ciutat del Mid West, final del parèntesi). “Una bona persona, temeròs de Deu”. Quasi em vaig posar a riure. I no. Perquè, si li dones uns quants tombs, ¿no et surt que el Temor de Deu és de fet la base de la cultura occidental? ¿arriscada tesi? Sí, clar, i xorres també: no en va això no és més que un intranscendent programa de ràdio musical amb soroll molest de fons.

Però a lo nuestro. “una bona persona, temerós de Deu”. El cas és que el nostre Deu, (almenys l’institucional), és un tio perpètuament emprenyat, un tio amb molta mala llet que per menus del canto d’un duro s’et folla infinitament, per tota l’eternitat, i el que és pitjor, probablement sense condó -no diguem ja vaselina -Tst, oju: el nostre, el dels jueus i el dels moros as far as ai nou-. Quisir, paranada és un tio amb qui sortiries a fer unes birretes, ni molt menys una tia amb qui intentaries lligar. ¿sortiries de birres amb el DG de la teva empresa? No. Perquè et pot despatxar a la que se te suelte la lengua. La farra seria de tot menys relaxant. El nostre Deu no és un tio simpàtic, panxa contenta. Un tio jiji-jaja amb qui estar de xàxara, a qui li expliques els teus problemes perquè comprensivament i empàticament et digui “bah, tranqui tio que tot s’arreglarà”. No. Al Deu institucional, LI HAS D’EXPLICAR TOT EL TEU XAPAPOTE PONZOÑOSO SOTA AMENAÇA QUÈ SI NO HO FAS SE’T FOLLARÀ.

Externalització de l’Estat Policial, subcontractació. Outsourcing, downseizing. El Temor de Deu institucional: des de temps immemorials, la inserció dins de tots i cadascun dels molt creients tarros, de la sensació de submissió absoluta perpètua i radical. Autocontrol, autocensura. Ideal en èpoques de crisi: la meita de feina per la policia, l’altre meitat a càrrec del xip de Gran Hermano que portem insertat de sèrie. “El temor de Deu”. El sentir-se contra les cordes, perpètuament vigilants, en tensió, productius, eficients. Bien. Xip de duració limitada però: durant el SXX va començar a petar pels aires, a fallar més que una escopeta de fira. Il·lustrats, menjacapellans, Revolucions d’Octubre, els Beatles, els jipis, la cocacola el 600 i la píndola... l’escepticisme i la incredulitat elitista s’extén qual taca d’oli entre la xusma i el populatxo. Sent fill dels 70’s, m’he sentit immers dins LA crisi econòmica desque tinc us de raó: la primera del petrol el 73, la del 76, els parats dels 80’s, inflacions de dos dígits, Reconversions Industrials, el catacrack del ’92... Com les marees, venen i van, es retiren i tornen. Pobres pollos sin cabeza, a la fila de cecs, el segon li pregunta al borni que la guia “¿per quin semestre s’espera la recuperació?”. “bones persones. Pagesos medievals temerosos del PIB”. Per molt que s’hi esforcin el Papa i el Berlusconi, el “Temor de Deu” és mort. Visca el “Temor a la Crisi!”. Al pianista del Titànic se li escapa una nota massa llarga: comença a sentir humitat a les sabates.

All of you – Oscar Petersson Trio
My Funny Valentine – Pedro Iturraldre Quartet

“El Pianista del Titànic”, una edició plena de tecles. El pianista del titànica té una certa fama d’impavidesa, d’alteneria, i de tranquil·litat mentre el transatlàntic s’enfonsa. El pianista del Titànic s’encarrega de regalar notes enmig de caos, a la concurrència que corre d’aquí cap allà, buscant un bot on refugiar-se, un flotador o qui sap què. En èpoques d’enfonsaments generals, de crisi caòtica, on qui mes qui menys coneix algú a qui li ha petat als morros un ERO (o ERE monta tanto), s’agraeixen figures com la del pianista del Titànic, que enmig de deliri manté la suficient serenitat com per regalar entreteniment per alleugir –en la mesura del possible- l’ambient de naufràgi generalitzat.

Secret Beach - Brad Mehldau Trio

A continuació el pianista del titànic himself, Mr Red Pèrill, un músic d’Igualada, entranyable personatge que igual li pega al funk, que rapeja, com toca les tecles a la banda psicodèlica Albatros, i tal com veurem tot seguit, també li dona amb gran mestria al jazz amb aquest quartet, enregistrat en directe a l’escolola de música d’Igualada.

Allá donde fueres haz lo que vieres (la santíssima trinitat) – Red Pèril & the circunstancial quartet

Podeu escoltar tants cops com vulgueu aquest tema si visiteu el blog del Sr. Red Pèrill Planeta Crunch , on deixa els sues tant recomanables devarios sònico-lingüistics, o al seu myspace, enllaçable des del mateix Planeta Crunch.

Meatweave – Stanley Turrentine/McCoy Tyner

Paradigmes de fatalisme i/o resignació. “No hay mas cera que la que arde”, igual com no hi ha millor gel per referdar un dry martini que el de l’iceberg que està desgarrant el casc del transatlàntic on fas de músic. Per la coberta corren trocets de gel caiguts de la setena part que és visible. Aliment refrescant que s’empassarà la cocktelera. A la sala de ball el caos rodeja el pianista. Molt insuficient excusa per deixar de moure els dits i d’assaborir un martini, mentre el candelabro crema els últims centímetres de cera.

Cantaloupe Island – Herbie Hanock
In the meantime – Georgie Fame
Mick’s Up – The Style Council
JQT Theme – James Taylor Quartet

El pianista del titànic toca tecles talentosament. Si fos timbaler tindriem un bonica frase tota començada amb tes. Però no. És pianista amb pe de poca pasta. El pianista del titànic te talent, però si no es passa els vespres, les nits i les matinades d’estiu tocant passodobles als bars d’inglesos de Salou i als Hotels d’agència no li surten els números. Poesia Turística Per Tenir un Plat a Taula. La seqüència és clara P-T-P-T.

Casino Royale – Seks Bomba
Theme from Joy House – Jimmy Smith & Lalo Schifrin

Matem el tema amb la sentència de despedida, avuí del pianista del Titànic himself, Mr Red Pèrill: "Electro cinisme psicoanalític en busca del groove" ets un putu crack, RedPe!
33 i 1/3, & de febrer, Hivern 2009

Bonny - Prefab Sprout

P6r 99.8 FM, EJDM, 33 1/3 És el títol del programa d’avuí ja veurem perquè. Diuen que per fotre un polvo qualsevol excusa és bona (des de celebrar que som 6 de febrer fins a celebrar que hi havia macarrons per dinar) , i jo hi estic totalment d’acord, vaya que sí. Amb aquest mateix argument centrem el pugrama d’avuí: per escoltar cançons que et molen qualsevol excusa és bona. Per exemple la coincidència en aquestes últimes setmanes de tres-eren-tres notícies discogràfiques, tres notícies de les mils que en surten sobre el tema discogràfic, però que –goita tú quina cusualiat!- tenen en comú que afecten lo que un dia llunya constituia les tres potes del taboret musical on estava enfilat. Miniaturitzada torre de marfil de tres potes des d’on oteava el horizonte. Això demostra que les torres de marfil necessàriament han de tenir grans alçades.

Però ens estem desviant. Al tajo: Llegeixo por ahí que Rhino (Warner) ha tret un –nou- recopilatori dels Smiths, que London ha reeditat els 5 primers LPs de New Order, originalment editats per la mítica Factory records, i que corren rumors més o menys confirmats que els Prefab Sprout estan treballant en un nou LP pel 2009. Sorprenent coincidència, ¿tufillo a contuberni judeo-màsonic? ¿todos-los-hombres-del-presidente? Nusé, en tot cas una excusa massa bona com per deixar-la passar així tan alegrement, més en aquests dies que les idees pel programa comencen a escasejar tant com el pèl encima mi tarro. Pol·lo qualo i sintetizant: tres tristres trios: 33 i 1/3. La matemàtica tercera part de la unitat. 0,3333 període: Tres eren tres, els grups que m’agradaven, tres eren tres: dos de Manchester i un de Newcastle. Un per disfrutar de la bellesa de la melodia, un per disfrutar de la crónica sentimental de l’adolescència, i un per ballar. Tres eren tres, tres tristres trios: Prefab Sprout, The Smiths i New Order. 33 i 1/3 per cadascun d’ells.

Appetite - Prefab Sprout

Senyors, les regles del joc del pugrama d’avui son clares, senzilles i precises: tres eren tres els grups a sonar al programa, una hora entre tres. Tres eren tres, els terços per cada un d’ells, cadascún de vint minuts. 4 minuts és la mitja d’una cançó, entre els 20 minuts del terç: 5 cançons per cadascú. Cinc eren cinc les cançons per cada terç, ço que fan un total de 15 pel pugrama. La tercera de les petietes joies que hem preparat per avui sona tal que així:

Cars And Girls - Prefab Sprout

Em va arribar fa unes setmanes (però sembla que ja és noticia vella, de l’octubre): Kitchenware, el segell de tota la vida de Prefab Sprout, afirmava a la seva web que s’esperava disc pel 2009. D’això se’n va fer ressó la revista Mojo. Es veu que el disc s’ha de dir Let's Change The World With Music. Bué, ahí queda eso. Quisir que en aquest anys Paddy McAloon ha començat la tira i mitja de projectes que al final han acabat en res. I de fet lo últim que ha tret es bastant anada d’olla. (bue, excepte la relectura del Steve McQueen en acústic que va treure fa un parell d’anys en motiu dels 20 anys del disc). En tot cas esperarem pacients.

The Wedding March - Prefab Sprout
All The World Loves Lovers - Prefab Sprout

Aquí acaba el primer terç del pugrama dedicat als Prefab Sprout i comença el segon dedicat als Smiths. Al meu currículum hi posaria –si és que aquests dies un currículum serveix d’alguna cosa- que tinc coneixements d’Smithisme a nivell d’usuari, no en vano els he usat con fruición para mi solaz i disfrute en innumerables ocasions (ja sigui com a cleenex lacrimògen o com a euforitzant dopant). Com a usuari dels Fab 4 de Manchester, doncs, m’arriscaria a opinar que van fer amb el pop exactament lu contrari del que van fer els Fab 4 de L’pool. Si una cosa caracteritza els Beatles (amb qui tant sel’s ha comparat ), es que van fer passar el pop a una etapa “adulta”: des d’una música exclusivament per adolescents en aquells finals dels 50’s-principis dels 60’s, fins a un producte no només apte, sinó ja totalment assumit, per adults. Lletres, grafismes, discs conceptuals, blablabla. Innecessari entrar en detall.

Doncs bé, ja instal·lat el pop en aquesta edat adulta gràcies als Beatles (amb la pròpia reina assistint als seus concerts: ¿un es pot imaginar un reconeixement més específic de la seva “adultesa” per part de lo més stablishment que et puguis tirar en cara?), van ser els Smiths qui li van donar un camí de tornada cap a l’adolescència, amb les seves lletres i la seva pose tant descarnadament sentimental, que el feia producte de culte per aquestes edats de desatino hormonal. Música profunda per adolescents. Chicos sentimentales para un fin de siglo.

Heaven knows i'm miserable now - The Smiths
This charming man - The Smiths

Avui posem cançons, pitgem el botó del play, i tal com van sonant, automàticament es van convertint en tunneladores que perforen –nyamnyamnyam- la densitat de la materia espai-temporal. Amb furia desatada obren galeries que ens condueixen qui sap cap a quins paissatges sentimentals. Paisatges passats fa –sí, es veritat, ja tenim una edat- dècades. Un parell d’elles com qui diu. Motes, taquetes sobre el pentagrama que convenientment aderezadas amb els instruments, a la taula de mescles, es converteixen en el mapa del tresor sentimental, GPS sònics, molletes de pa per trobar el camí de tornada a la nostra verdadera pàtria. Se hace camino al andar -yet se deshace al escuchar.

Well I Wonder - The Smiths
Half a person - The Smiths

“call me morbid call me pale, I’ve spend six year on you trail, six full years of my life... on your trail...”


Well I wonder
There Is A Light That Never Goes Out - The Smiths

Cambio de tercios. El tercer. El de New Order. Doncs sí, London ha reeditat (amb alguns temes extres) els 4 primers discs que NO va treure pel mític segell de Tony Wilson Factory Records: Movement; Power, Corruption & Lies; Low Life; Brotherhood i Tecnique. Tenia intenció de dir 4 coses dels New Order, però ostres, potser és... no se, pretencios? Superful? Potser la idea bàsica és que van fer excel·lent música per ballar que al mateix temps es podia escoltar. Sempre s’ha dit que molts fans es van perdre la primera part de la proposta, la més lúdica.

Thieves like us - New Order

“It's called love And it cuts your life like a broken knife”

Perfect Kiss - New Order

Si un –rotllo explorador egiptòleg amb salacot, bermudes i tal- es matés a descobrir sentits, significats ocults en els jeroglífics de les cançons, potser podria creure haver trobat en Perfect Kiss ressonàncies de culpabilitat pel suïcidi d’Ian Curtis, el cantant de Joy Division: “He has always been so strange, Id often thought he was deranged Pretending not to see his gun, I said lets go out and have some fun”. Com per haver-lo abandonat a la seva sort sense prestar-li prou atenció. Si a un li interessés l’egiptologia musical, podria trobar també interessants restes jeroglífiques en les cançons ICB (“Line of force from heaven, a tear in a stranger's eye When it goes forever, where all things never die”) o The Him (“Some days you waste your life away, These times I find no words to say, A crime I once committed filled me”) del primer LP de New Order, Movement.

Sub culture - New Order
Bizarre Love Triangle - New Order
Round & Round - New Order

Ale, con Dior!