Californistortion, Hivern 2008, 25 de gener

Tetris - Tokyo Ska Paradise Orchestra

Comencem aquesta edició del Jardí del Manicomi en el punt on la vam deixar fa set dies, és a dir fent un tetris amb els TSPO. Com un bucle de dimensió setmanal. Avui la cosa va de bucles, guaita tu. El programa es diu Californistortion, (o Califordistortion, que no hi ha tanta diferencia entre una n i una d) i serà una espècie de tomet d’aquells que comences per aqui, passes per diferents paisatges i al final tornes a puestu. Mira, posa’t que es diumenge al matí, i surts amb moto de la platja de Cambrils, tires cap Mont-roig, la carretereta de Falset amunt pels molins de vent. Tires cap Porrera, fas les Vilelles per darrera, Gratallops, baixes a Falset, d’allí agafes les rectes cap a Mora, i abans d’arribar, a l’esquerra, puges per les corbes de Vandellòs fins l’Hospitalet, i al tran-tran per la general fins Cambrils un altre cop, pillar una tauleta davant el port i fer el vermutillu: patates, olivetes, i un vermut amb sifon. Pos mira, el programa serà una cosa així. Fem suc, casco, guants, botó d’arranc, i comencem: Hi havia una vegada un músic que li va plantejar a la seva discogràfica fer un disc amb la fredolica de 69 cançons d’amor. A la discogràfica van fer ja-ja (o més exactament haw-haw, que eren americans). I uns mesos desprès Stephin Merrit amb els seus Magnetic Fields treia el que seria un dels millors discs, no només d’aquell 1999, sinó de la historia universal del mon mundial “un detallat catàleg sobre aquest sentiment universal sense caure mai en la sensibleria ni el nyonyisme, fent servir tot el ventall possible d’estils musicals que ha Merrit se li van acudir: des del country al musical de Broadway, passant pel synth-pop” deien els experts (paraula de crític musical, us lloem senyor). Ell assegurava que no li va costar més esforç que el temps invertit assegut composant les cançons al costat de l’ampolla. Ahí queda eso, 69 cançons d’amor, con doh cohone. “que n’aprenguin!”.

“'Well my heart's running round / like a chicken with its head cut off... / The poor thing's blind as a bat / getting up, falling down, getting up' / Who’d fell in love with a chicken with his head cut off?” Certainly not JB Toshack

A Chicken with Its Head Cut Of - The Magnetic Fields
When My Boy Walks Down the street - The Magnetic Fields

“Grand pianos crash together / when my boy walks down the street / There are whole new kinds of weather / when he walks with his new beat”

Long-Forgotten Fairytale - The Magnetic Fields

En fi, tornan a aquest gener de 2008, resulta que la darrera original idea de l’amic Stephin Merrit ha estat fer un disc temàtic (com el Port Aventura, però sense xiringuitos de goffres), amb una idea general que domina tots els racons del disc, des del primer surc (toma anacronisme) fins el títol: Distortion. Així que en Merrit ha agafat les seves cançons de sempre i les ha vestit tal com ho farien els mestres i models en això de la distorsió: els Jesus and Mary Chain. De fet, no cal tenir una gran orella d’entes per captar-ho, perquè repeteix aquesta influència en totes les entrevistes promocionals que li han fet.

Courtesans - The Magnetic Fields
The Nun's Litany - The Magnetic Fields

“I want to be a brothel worker / I’ve always been treated like one / If I could be a back-street lurker / I’d make more money and have more fun
I want to be a dominatrix / Which isn’t like me, but I can dream / Learn S&M and all those gay tricks / And men will pay me to make them scream”.

Si senyor, brothels, lurkers, dominatrix... and men will pay. Recordo que a primer de carrera em vaig apuntar a un més que lamentable “seminari d’introducció a la borsa”. El donaven uns alumnes d’últim curs, “Club Llotja de Mar”, crec que es deien. L’únic que m’ha quedat d’aquella trista pèrdua de temps i diners va ser un d’aquells pipiolos vacilons aconsellant-nos invertir en elèctriques “perquè la gent sempre necessitarà encendre l’interruptor”. A banda de l’absurd de l’argument, aquesta cançó del Merrit em fa pensar en un sector econòmic encara més essencial: quan ja no existeixi demanda d’electricitat, despres d’un cataclisme nuclear, climàtic o islamista (o d’ambostres simultaniament), la gent encara necessitarà encendre l’interruptor del sexe. I com que tots coneixem les lleis intrinseques de l’oferta i la demanda d’aquest sector, el consell adequat hauria d’haver estat “invertiu en pornografia”.

Zombie Boy - The Magnetic Fields
In A Hole - The Jesus and Mary Chain

I doncs per aquí entra, the band themselves en persona, la declarada influència del Distortion dels Magnetic Fields. El 1985, Jesus and Mary Chain van fer explotar als morros de tot el mon el seu Psychocandy. Si Phil Spector va inventar the wall of sound, ells van crear la Muralla Xina sònica, el Mur de Jericó de les lamentacions histèriques i rabioses, perquè aquests dos adjectius és el primer que et ve al cap en sentir aquest disc: ràbia histèrica. La distorsio aguda de les guitarres, el feedback i el volum et posa immediatament les pulsacions al 200%, les dents comencen a rexinar, com si algú esgarrapes amb les ungles una pissarra. Upside Down va ser el primer single que van treure, i You trip me up i Never understand els singles de Psychocandy. Començava el shoegazing. En una ma Phil Spector i els Beach Boys, i a l’altra decibelis i distorisó emborronant les boniques melodies que treien.

Upside Down - The Jesus and Mary Chain
Never Understand - The Jesus and Mary Chain
She loves you no less - My Bloody Valentine

Jesus and Mary Chain van obrir el forat del mur de distorsió, i per aquesta via es van colar altres especimens com Spaceman 3, Ar-kane, i sobretot (al meu gust) My Bloody Valentine. MBV van arribar amb l’LP Loveless el 1991 a un lloc semblant al Psychocandy, (com a una espècie de histèrica contemplació serena de la bellesa de les melodies pop de tota la vida) però per un camí diferent, més tecnològic: loops de bateria samplejats, guitarres amb tremolo, o veus samplejades i accelerades en la mescla. Tot molt estudiat, en el sentit literal de la paraula, perquè van gravar-lo en 19 estudis diferents (sense que cap els hi fes el pes), es van tirar dos anys, van usar tones de tècnics de so, i la llegenda diu que tot el procés li va costar 500.000 lliures a la seva discogràfica, Creation Records, que quasi s’arruina amb l’invent. El disc va tenir crítiques excel·lents i no va vendre una merda, probablement perquè es van negar a treure’n cap single. Evidentment els van fotre a la calle. I sin embargo, a toro molt passat, queda com un magnífic disc.

When You Sleep - My Bloody Valentine
Only Shallow - My Bloody Valentine
Come In Alone - My Bloody Valentine

I allí estava ell, amb la seva bata blanca i la calva incipient, assegut davant meu, mirant coses en un paper. Eren els meus nivells d’hemogoblina, seratonina, leucocits i demès mandangues inexplicables. De tant en tant aixecava els ulls del paper i em mirava inexpressivament amb la seva cara de sabatot apàtic, per tornar a consultar immediatament l’analítica. Jo pagava el servei, jo era el client, i sin embargo, el cabró aquell em feia sentir com en un exàmen de l’Institut pel que no havia estudiat prou. Resant que els meus leucocits s’haguessin portat com homenets complidors i competents, resant per un aprovat, ni que fos amb xuleta. Però sempre he estat un tio de quatres i mitjos, i aquella vegada no seria diferent. Ho vaig veure als ulls del pallasso aquell just els va aixecar per darrer cop dels papers. Ho vaig saber abans que obrís la boca. El meu organisme sempre ha estat per naturalesa al·lèrgic a la competititvitat.

You Trip Me Up - The Jesus and Mary Chain
Just Like Honey - The Jesus and Mary Chain

Desprès d’un llarg períple telefònic de quatre dies passant per un bucle de centraleta automàtica - telefonista autista – centraleta loopejada, finalment –suposo que va ser casualitat- es va obrir una clariana en el laberint buracràtic-tramitatiu, i alguna assistent imprudent, que suposo que despatxarien al poc, em va donar hora pel Dr Oriol Mandelbaumm. Per al cap de dos mesos, això si. El Dr. Oriol Mandelbaumm era home sec i de poques paraules. Dos concretament: “passi i segui”. Es va mirar la meva analítica suspesa amb un 4,5 en rigoros silenci una bona estona. I encara 20 minuts més. Jo ja no tenia ungles. Va aixecar els ulls, es va escurar la gola, i (jo ja anava a començar per les ungles dels peus) els va tornar a baixar cap els papers. Aquest cop només 5 minutets de res. Va tornar a alçar la vista, em va mirar, i 5 silenciosos i tensos minuts de mirades creuades en hermètica agonia desprès, vaig reunir valor per preguntar amb un fil de veu. “i bé, Dr. Mandelbaumm, ¿que en puc esperar de tot això?”. Es va prendre el seu temps per contestar pausadament, “miri, a la vida... un s’ho ha d’esperar tot. Un... ha d’estar preparat per qualsevol contingència. Tota prevenció... és poca. Cap eventualitat... és descartable.” .... (els 5 minuts habituals de silenci)... “ja, però, ¿en un planol, més, digue’m, concret, més quotidia, més de dia a dia? ¿que puc fer?” ...(...)... “Miri, l’únic que li puc dir, és que no faci res, als demés, que no li agradaria que li fessin a vosté. Crec que és de Confuci. Un gran pensador Xinès”. “Aha... però, ¿i alguna cosa en quant a medicació... hàbits... dietes... mmm que se jo, postures de dormir?” ... (...)... “ah, bé, sí, l’habitual: no begui, no fumi, no prengui drogues, no mengi fregits, eviti greixos saturats en general i bolleria en particular, apenes provi el pa, dediquis a les amanides, al peix bullit, patata i bajoca... i tot això amb moderació, és clar”... “aha...i... sexe?” ...(...)... “no, sexe tan com vulgui”. “aha... vaya... llàstima. Ja m’ho temia, t’ho prohibeixen tot, menys del que ja no toques”.

Surfin USA - The Jesus and Mary Chain
Surfin USA - The Beach Boys
I Get Around 14 - Jan & Dean
Surfin' Safari - The Beach Boys
California Girls - The Beach Boys
California Girla – The Magnetic Fields

I amb aquest cant d’odi a les Noies de California del Merrit, tanquem el nostre bucle particular, tornem al punt de partida una hora més tard: Merrit, J&MC, MBV, BB, J&D, BB i Merrit de nou. Els xamans, reunits en consell, han efectuat les preceptives dances rituals, amb els tam-tams de fons, i desprès de les ofrenes fixades, han obert les entranyes del nyu ros, convenientment sacrificat de cul a l’Est i en nit de lluna plena, tal com manen els rituals. Les visceres han parlat amb rotunda claretat: No hi haurà recessió a pesar dels últims desplomes de la borsa. Paraula de FMI. Tots els noticiaris ja repeteixen la nova. Al·l·l·lel·l·l·luia. Proclames placebo o Profecies autocomplertes.
Apa, salut i siau!

Ska fora pistes, Hivern 2008, 18 de gener.

Nota 1: per no-se-quanta setmana consecutiva, només he pogut penjar un arxiu-llangonissa amb totes les cançons que van sonar, perquè el programa encara no es pot gravar. Diuen que aquest dilluns ho arreglen. ¿?.

Nota 2: les meves relacions amb Telefónica de España S.A.U. (NIF A82018474) són llàrgues, escabroses i kafkianes, i en general dignes d'un post apart. És a dir que entren dins la normalitat de qualsevol altre abonat a la Satànica Secta. La cosa és que divendres a la nit em van tallar la conexió a intenné, segons em van explicar prèvi xorregi de 10 minuts d'insults (molts d'ells dirigits únicament a la musiqueta de fons), degut a una "una incidència informàtica" (sic) toma bucle conceptual. D'aquí el retard en penjar el post.

i Nota 3: la última cançó que va sonar va ser una acollonant versió de la música del "Tetris" per la Tokyo Ska Paradise Orchestra. Però degut a "corrupted file" no la he pogut incloure en l'arxiu llangonissa. Disculpes, perquè és una cançó la mar de divertida. En quant tingui ocasió la reposo. I ara, al tajo:


A cada temporada del Jardí del manicomi em permeto dos (2) dos capritxets. Un és fer un especial de música melòdica italiana 60’s en plan Mina, Gino Paoli, Renato Carosone, Domenico Modugno, Adriano Clentano, Rocco Sifredi, Roberto Baggio i tal. I l’altre és fer un especial Ska. Pos buenu, avui toca el d’ska, i per això el programa es diu Ska fora pistes. En concret baixarem per la pista de l’Ska-jazz, un subgènere dins l’ska que com el seu nom indica, combina els estils del Twist i el cha-cha-cha. Concretament la part més melòdica del jazz (amb estratosfèrics solos, ara de trombons, ara de trompetes, ara de teclats) amb el ritme i l’harmonia característica de l’ska. En fi, sonaran grups com The Pepper Pots, Rotterdam Ska-jazz Foundation, New York Ska-jazz Ensamble, ASPO, Shanty Town, Inspector Tupence, Tokyo Ska Paradise Orchestra, Dr Calypso, Don Drummond amb els Skatalities, The Etiopeans, etc, a veure quants i com els fem encabir, cosa complicada.

Skarcastik - ASPO

I ara molaria explicar alguna historia que fos com els solos de trombó dels NYSJE, que transitant a la seva bola, es perden per intrincades divagacions elíptiques, com espirals que es van corbant una mica més a cada compàs, sense passar dos cops en pel mateix lloc, i al final com quin no vol la cosa, retornen al camí tronacal del tema central . Però no, vist la història que em podria sortir, millor ens quedem amb els solos dels NYSJE

Ska's The Limit - New York Ska-Jazz Ensemble
When I see you - The Pepper Pots

The Pepper Pots son de Girona, es van formar l’any 2002 amb, segons diuen ells mateixos “el repte de recuperar el so i l’estètica de les bandes jamaicanes dels ’60 que feien vibrar les pistes de ball de l’època”. Tenen dos àlbums “the swingin 60’s” de fa un parell d’anys i “shake it” de l’any passat. Tots dos primorosament editats pel segell basc Brixton Records, en digipack, amb aquell tacte deliciós, i una cuidadíssima estètica retro, que no te res a envejar als mítics dissenys de Siesta Records o Elefant, de Javier Aramburu i cia. Els dos discs els han gravat exclusivament amb instruments tradicionals i tecnologia analògica, vàlvules i tal. I a més estan tot l’any de gira per llocs tan exòtics com Rússia, Japó i també per la resta d’europa. Ara em sembla que estant per França. Mon Dieu, Cerchez toujours l’ska...

Be my baby – The Pepper Pots
It’s raining – The Pepper Pots
The autumn leaves - Shanty Town
Skatalites- Confucius
Backlash - Rotterdam Ska-Jazz Foundation

Estava especialment orgullosa de les seves ungles, les tractava amb exquisida cura. Es gastava autèntiques fortunes en la manicura. Llargues, estretes i dures. Sempre impecablement pintades de vermell Ferrari. A vegades quan es sentia molt sola parlava amb elles. Sempre coses boniques, carinyoses. Ara no estava sola: es va mirar la ungla del polze de la seva ma dreta en silenci, però amb infinita tendresa, quasi plorant d’emoció. Amb el polze rígidament estès va apuntar un punt inconcret de la esquena que, despullada i esborronada, jeia sota seu, estirada al seu llit de barrots metàlics. Va començar a moure l’ungla lentament, des d’un punt lleugerament per sota els dos omòplats, en direcció al cul. Movia l’ungla amb tranquil•litat però amb fermesa, intensificant mica en mica la pressió, tal com incontroladament li passava a la seva respiració. Quan estava a l’alçada dels malucs ja respirava a batzegades i la sang li feia blop-blop al cervell, com un tam-tam d’alguna tribu per descobrir de l’Àfrica Occidental enviant inquietants senyals d’una derrota anticipada. Quan la ungla començava a remuntar per la galta dreta del cul que jeia sota seu, tota l’habitació començava a donar voltes, tot era de color vermell intens, com esquitxos d’alguna pintura abstracta imitant La Matanza de Texas. Descendint pel cul cap l’interior d’aquelles cuixes, tota ella era ja una immensa terminació nerviosa plena d’electricitat estàtica. Xispes i paroxisme. Es va correr just l’ungla arribar a la part inferior de les cuixes. Van ser quatre orgasmes molt curts, molt seguits i d’intensitat sísmica mundial. Entre el segon i el tercer se li va partir l’ungla per un excès incontrolat de pressió. Immeditament després del quart, va caure semi-inconscient sobre el llit, banyada en suor i sacsejada encara per petits i curts tremolors, com ecos llunyans repetint dèbilment els quatre monumentals seísmes. Al seu costat, el cos despullat (immòbil i mut), mostrava una línia vermella que descendia des dels omòplats fins la cuixa dreta, motejada en l'inici d'ocasionals gotes de rosada vermella, que es convertien en autèntiques cascades de sang en arribar a la galta del cul i a la cuixa dreta. Una roja carretera de muntanya en direcció a l’orgasme. Tal com havien quedat en fer preu, el cos despullat no va dir ni mu, ni es va moure mentre va tenir la ungla a sobre. Només es va aixecar en acabar, va tapar-la amb els llençols, es va vestir, i després d’agafar els calés de la tauleta de nit, va tancanr la porta de casa sense fer soroll, per no despertar-la.

Nuthouse Shuffle - aspo

Els Rotterdam Ska Jazz Foundation, son efectivament, com ja haureu endevinat, de Sebastopol, funcionen des de mitjans dels 90’s, i al meu gust potser son els que tenen un so més depurat, més proper a una orquestra. Una delicia de producció.

Chinatown - Rotterdam Ska-Jazz Foundation

El meu gran amic Joseph Q sempre havia estat un gran follador. Un tipus implacable. Jo l’admirava. Desprès ens vam perdre la pista, fins que fa uns anys ens vam tornar a trobar en un casament de la penya. Ara ens veiem un cop al mes per fer un cafelitu. Des de que ens hem tornat a veure, la nostra conversa és, amb poques variacions, sempre la mateixa. M’explica que folla molt bé amb la seva dona, la Suzi K. Però molt poc. No sé si és poc o molt, en tot cas és molt menys del que voldria. Qualitat i quantitat sempre donant-se bufetades, optimitzar recursos és cosa de mèrit. M’explica que va passar poc a poc, sense adonar-se’n. Que al principi de viure junts follaven “moltíssim” i “molt bé”. Però a partir d’aquí, imperceptiblement, els impactes han anat a menys dramàticament. Em diu “ves, que si la feina, que si els agobios de casa, que si els crios...”. “Clar, els crios” assenteixo. “Total, que quan ja els has fotut al llit, t’hi fots tu, i ja no tens ganes de res, només de pillar la son”. “la son” dic. “Però després penso, que collons, tiu! Si no li fots voluntat ni per follar, ¿que et queda?” mentre encén el primer cigarro. “Psi... queda poca cosa... si” em miro un culet que acaba d’entrar al cafè i segueixo “i escolta, que anava a dir, tiu, pensa que això és normal, vull dir, li passa a tothom, eh? Vamus, a mi i a tot quisqui. Mira, l’altre dia mateix, parlant amb el Pepe i tal, dèiem el mateix, eh?”. Diu “Ja... sí” es mira el culet i segueix: “però ¿un cop al mes et sembla normal?”. Dic: “Home... ahí le has dao... no.... tens raó... sembla més aviat poquillu”. Remena el café: “Doncs això només quan portem una bona mitja, que si no, ni això”. “...Aha...”. Segueix remenant: “Però vamus, que quan ens hi fotem, de puta mare, eh?”. Li gorrejo el primer cigarro: “Veus que bé? Qui no es consola és perquè no vol” però això no li dic. Només ho penso per a mi. En canvi li dic “I la Suzi? Li has dit algu d’això?”. Aplasta la burilla amb ràbia “Bah, és perdre el temps”, encén un altre cigarro “és com entrar en un bucle”. I allavonses, per sortir del nostre particular bucle, ens aixequem, paguem (sempre li faig pagar a ell, que per alguna cosa s’ha desfogat, collons, li surto molt més barat que un psicoanalista) i marxem cadascú per la seva banda.

Sweet & lowdown - Shanty Town

L’últim cafelitu que vam fer va ser ara, al principi de festes de nadal. Com sempre vaig arribar tard, ell ja estava entaulat. Vam encaixar i tal, i abans que ell tragués l’assumpte, com un pacte tàcit li vaig demanar jo: “I què? Com va el tema?”. I davant la meva sorpresa em solta exultant, eufòric “Puta mare tio! Des de fa un més o així follem com mai”. “Cullons” dic. “Sí tiu, casi sortim a un per dia”. “Ostia” dic. “I tots de puta mare, eh?”. “Redeu” dic. “Sisi, tiu, estem un una nova dimensió en la relació amb la Suzi, És un altre nivell”. “Joder” dic. “Aha, això mateix, tú ho has dit: joder. Per a mi que follar tant ho fa tot més fàcil, tiu. Deu ser com un lubricant per les relacions (per cert, m’ha vingut al cap que he de passar per la farmàcia a comprar-ne). La cosa és que a més de follar estem de puta mare. Una goteta i tot l’engranatge, tota la cadena de muntatge de la relació va fina com la seda: no ens enganxem, no ens discutim per qui va a tirar la brossa, ni qui va a buscar els crios. Vamos, només dir-te que fins i tot pixo amb l’aro abaixat...”. “La puta” dic. “hehe, nono, la puta no, la Suzi”. Tan sorprès i content vaig quedar, que fins i tot vaig pagar jo els tallats. Això, ja dic, va ser ara per festes.

Stardust - New York Ska-Jazz Ensemble

Però el cas és que fa un parell de dies prenia un té amb conyac al café del Centre amb una amiga, i em diu així com a l’orella “¿ja saps la última?”. ¿la última? ¿és el desembarcament de Normandia? No, jo mai se la última. Jo mai m’entero de res. “Doncs que la Christine H m’ha explicat que es veu que la Susi K s’ho fa amb un tio del seu curro! Oju! Des de fa 2 mesos o així!”. Em cau l’ou dret camall avall. “Que es veu que no paren de follar, que si al quarto de la fotocopiadora, que si a l’arxiu, que si als lavabos...”. L’ou esquerra camall avall. “No t’ho perdis: es veu que va encetada i tot”. “Encetada...” dic. “I encara falta lo millor”. “Encara lo millor..” dic. “Que es veu que té tants remordiments per estar liada amb el del curro, que a casa porta al pobret Joseph Q pels núvols”. “sí que deu estar als núvols, sí...” dic. “Que li sap tan greu pel pobre Joseph, que es veu que no para de follar amb ell. Vamos follar i lo que convingui. Fins l’últim capritxo. Tst! que miren els partits del Barça junts i tot!” “els partits del Barça junts” repeteixo, conscient ara sí, de la magnitud de la tragèdia. “Ja et dic, es veu que entre el tio del curro i el Joseph, la Suzi es passa més hores de fotent-li a l’assunto, que no pas descansant”. “Descansant” dic. Ens vam aixecar, i desprès de recollir els meus ous de terra, vam anar a pagar. Tot ella, és clar, per haver-me deixat així, amb el dubte existencial més gran de ma vida: pensant-me si era millor no dir-li res al meu bon amic Joseph Q, i que disfruti a cegues de la seva millor època sentimental i semental. O bé fer-li caure la bena dels ulls i privar-lo de la seva redescoberta passió matrimonial. La línia que separa una vida sexual i sentimental satisfactòria d’una de trista i depriment sempre tan fràgil i escaxarrable. No som res... La tia aquella havia dipositat en les meves febles mans un enorme martell marca ACME destrossa-relacions-sentimentals. Un martell tan enorme com el meu dilema.

Life Wire - Rotterdam Ska-Jazz Foundation

Digueu-me cabrit, però el cas és que vaig decidir tirar per la dolorosa via de la sinceritat. Em costa entendre l’amistat amb mentides i misteris. O potser és que soc incapaç de suportar solet una càrrega tan pesada, i contal escaquejar-me’n sóc capaç fins i tot de destrossar el matrimoni d’un amic. El cas és que ahir vaig arribar jo primer al cafè, per poder preparar bé el terreny. Ja li tenia llest un J&B amb gel a la taula per si de cas. La meva idea era disparar sense embuts ni mariconades just s’hagués assegut. Penso que els disgustos com més ràpids i directes millor: ¿i tots els que s’han ennuegat fatalment amb píndoles daurades? ¿quantes llargues agonies comatoses provocades per tanta perífrasi i subordinada? Molt més civilitzat i ràpid un tiro directe al cor. Així que només el vaig tenir assentat a mig metre meu, el vaig enfocar amb la mira telescòpica, vaig treure el seguro, i vaig començar a acaronar el gallet: “Joseph, t’he de dir una cosa que et farà mal . Molt de mal. Desgraciadament has de saber que la Suzi...”. Però amb gest enèrgic em va posar un dit davant els llavis: “txt, abans de dir res, pregunta’t: ¿tu tiraries un bitllet de loteria premiat pel water només perquè te l’has de partir amb algú altre?” .... Desprès d’un silenci dens i espès de 372.824 hores, em vaig fotre d’un glop el J&B que havia preparat per ell (una proesa alcohòlica que ni m’havia passat pel cap de fer des de feia com a mínim 12 anys). De la meva gola socarrimada només en va sortir un afònic “i... ¿com dius que va la otitis del teu crio gran?”.

Train To Skaville - Ethiopians
Cineccità – Dr Calypso

Va ser ja fa molts anys. Recordo que aquell dia portava tejanus amb la vora molt doblegada, uns tirants elàstics morats, un polo blau-marí, i les meves Dr Marten’s, tot d’imitació barata. Era un vespre de juny, sobre les vuit o així, estàvem tots dos asseguts a la terrassa d’un cafè, fent una birra i fumant. Allavonses jo fuma Luckies curts. Ella em va agafar la ma i em va dir que era millor que ho deixéssim, que ja no es divertia, "millor que tallem". Li vaig dir “ah, vale”. Se’n va anar, i un cop es va perdre de vista tombant la cantonada, em vaig aixecar i li vaig fotre una patada a la paret amb totes les meves forces. Vaig fer saltar una bona tira de pell de les Marten's. I també em vaig partir l’ungla del dit gros. Vaig anar coix una setmana. Ahir em va venir tot això al cap mentre llençava les Marten's d’imitació a la brossa. Fins aquí han arribat. 20 anys prestant fidelment serveis, els últims 15 a la reserva, acumulant pols per diferents armaris de totes les casses on he viscut aquest temps. Descansin en Pau i Reciclatge, en perfecta fusió metafòrica, vet aquí el poder evocador dels objectes. Em pregunto si, ara que ja no m’apareixeran mai més per cap armari, me’n recordaré més, d’aquest petit episodi. Si, junt amb les sabates, no he llançat per sempre més també, aquesta vinyeta del meu còmic. Potser està escrit en el gran llibre dels fets que tan supèrfules com aquelles Marten's, son els records que hi tinc aparellades.

Tetris - Tokyo Ska Paradise Orchestra

Apa, salut i siau!

Falling and Loughing, Hivern 2008, 11 de gener

One Is A Lonely Number - Edwyn Collins (Home Again)

El programa d’aquesta nit es diu Falling & Laughing, Caient i Rient. Vol ser (a veure com acabarà...) un programa simple i senzillet, sense estridències ni divagacions tontes. Bàsicament musical. El començarem pel final -que és per on jo començo els llibres- perquè el desenllaç de tota la trama del programa d’avui, finalitza en el darrer disc d’Edwyn Collins “Home Again”, editat el passat setembre. “One is a lonely number” és la cançó que l’obre i així, doncs és com hem encetat aquesta edició: “and you will try, and you will fail again, cause in the end it’s all a game in which you will not prevale, and if life breaks your heart, you need’t fail apart, cause you still got your mind, which will serve you in kind... if you’r true to yourself... One is a lonely number”. True to yourself , i expresions semblants com I resist o Hellbent on Compromise... son coses que es repeteixen constantment en lletres i títols tot al llarg de la carrera de Collins. Sembla que una impecable determinació ha conduït la seva carrera personal i musical, des dels seus inicis a Glasgow a finals dels 70 amb el seu mític grup Orange Juice, fins ara en solitari. Sempre amb independència del que dictés la moda de cada moment, només subjecte a la seva increïble capacitat per treure cançons boniques, intel·ligents i iròniques sota qualsevol circumstància. Avui en aquesta edició resseguirem la carrera de supervivència de l’admirat Edwyn Collins i els Orange Juice, tot seguit en un dels primers senzills que van editar:

Poor Old Soul (Part One) - Orange Juice (The Heather's On Fire)

Així doncs, durant aquesta horeta estarem resseguirem cançons d’Orange Juice i Edwyn Collins. Serà si no vaig mal comptat, el primer programa del tota la història del Jardí dedicat en exclusiva a un sol grup. No m’han convençut mai els monogràfics. I doncs, la excepció ve d’escoltar aquest darrer disc, i de les seves especialíssimes circumstàncies. Ja ho vam comentar fa temps : el febrer de 2005, just acabat de gravar el que havia de ser el seu sisè disc en solitàri, Edwyn Collins va sofrir una doble hemorragia cerebral, amb paràlis d’un braç i la boca. Després d’una complexa operació de neurocirúrgia i d’un llarg temps de rehabilitació, es va posar a mesclar el material que havia gravat, i el resultat és aquest Home Again, al meu gust, tan o més bo que qualsevol dels seus anteriors treballs en solitari. Total i resumint, que vaig aprofitar per repassar tota la discografia que tenia d’EC i d’OJ. I el que vaig re-escoltar em va meravellar. Em van semblar unes cançons perfectes, probablement la col·lecció que m’emportes a una illa deserta (tot i que sempre he repetit el mantra musical que soc fill de la santíssima trinitat Prefab Sprout, The Smiths, New Order). I sin embargo, aquests últims dies passats en remull en bany maria de cançons d’Orange Juice m’han deixat almibarat. M’han fet disfrutar i m’han fet sentir coses com feia temps no em passava en música.

Upwards And Onwards - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)

I'd rather fall to the ground and think again / And I'm hoping and praying / That those we've broken time will mending, amending / The king's new clothes have fallen to the ground / But my ears are deaf to your bright new sound

Quatre detallets biogràfics ràpids i molt resumits que podeu trobar només picant al google: Nascut a Edimburg, criat a Glasgow i transplantat a Londres on viu amb la seva dona i el seu fill. Va fundar els Orange Juice el 1979, van treure els primers senzills amb la discogràfica independent de Glasgow Postcards Records (the sound of the young scotland), i de seguida van firmar per la multinacional Polygram. Van treure 3 Lps i un miniLP: “You Can't Hide Your Love Forever” (1982), “Rip it up” (1982), “Texas Fever” (miniLP 1983) i el darrer “Orange Juice” (1984), amb molts canvis de formació i mals rotllos interns. En vista del poc èxit comercial Polygram els va despatxar, i es van separar. En solitari Edwyn Collins ha tret “Hope and Despair” (1989), “Hellbent on Compromise” (1990), “Gorgeous George” (1994) , I'm Not Following You (1997), Doctor Syntax (2002), i Home Again (2007). A banda de diferents recopilatoris. El seu hitazo mundial va ser Girl like you, el 1994, amb els royalties de la qual, en pròpies paraules, s’ha pogut omplir bé el mitjó.

Satellitle City - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
Consolation Prize - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)

I bé doncs, ja ho podeu escoltar: era el 1982 i sona totalment actual. Impactant el que van fer fa tants anys: En un entorn dominat pel punk, van mirar sense remilgos puritans cap el northern soul (o directament al soul a seques), cap la Velvet Undergraund, van usar vents, linies de baix funkoides, percusions africanes, estructures pop, lletres iròniques, ben construides, lleugerament artys, autoparòdiques, sinceres... I de tota aquesta amalgama en van acabar sortint aquestes cançons primoridialment boniques, així sense més, quasi mai pretencioses (potser i segons diuen els entesos excepte el LP Rip it up). Cançons que t’entren d’un glop, com un xampú gelat el 15 d’agost, una perfecta banda sonora sentimental per tenir de fons mentre t’enamores, et fumes el teu primer canuto o et despedeixen de la feina. Cançons tan fàcils que ni et pares a pensar en tots els llocs d’on han picotejat: que si uns vents per aquí, que una línia de baix per allà... I és desprès, quan ho analitzes més fredament que li veus encara més mèrit. Era el 1982!! Época de itsmes i de compartiments estilistics estancs. I ells desacomplexadament i a la seva puta bola, arramblant amb tota aquesta amalgama de diferents direccions. D’alguna manera em ve al cap Guille Milkyway i La Casa Azul com grup batidora-homenatjadora dels seus molt diversos i refinats mítes musicals. Amb una diferència bàsica: ara ja estem institucionalitzadament i per decret a l’era del mestissatge. I ben mirat potser és gràcies a ells.

Felicity - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
Falling And Laughing - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)

El baix marca la pauta de la cançó amb un marxeta de gregari de Tour en etapa de mitja montanya (ti-to-ti-to-to). Molt northern soul desperdigat per tot arreu, vents, i aquesta linia de baix de vegades molt funkoide. I en sec entren puntejats de guitarra molt pop. Un estil que van o imitar o compartir Level 42, haircut 100 o ABC,

I’m not saying / That we should build a city of tears / All I'm saying / Is I'm alone and consequently / Only my tears satisfy the real need of my heart / I resist

You say that there's a thousand like you / Maybe that's true / I fell or you and nobody else / So I'm standing here so lonely / What can i do / But learn to laugh at myself

Love Love - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)

Algú els va convencer de gravar aquesta versió de l’Al Green “L.O.V.E. love”, bendita ocurrencia. Més vents Motown, i desprès passa a una perfecta cançó pop. Va pujant en intensitat escalonadament a cada canvi d’estrofa, a trams, els puntejats de guitarra acompanyant constantment, ara uns coros en looveee, i apa pugem un altre escaló, i després un break de vents, un altre cop el Collins pujant un nou escaló i el fade away final, fundido en alto

Rit it up - Orange Juice (Rip It Up)

And when I next saw you / My heart reached out for you / But my arms stuck like glue to my sides / If I could've held you / I would've held you / But I'd choke rather than swallow my pride / Rip it up and start again / I hope to God you're not as dumb as you make out / I hope to God / And I hope to God I'm not as numb as you make out

And there was times I'd take my pen / And feel obliged to start again / I do profess / That there are things in life / That one can't quite express / You know me I'm acting dumb-dumb / You know this scene is very humdrum / And my favourite song's entitled 'boredom'

I és que “Boredom” era una canço dels seus molt admirats Buzzcocks, i el riff que entra immediatament després del vers és una còpia-homenatge del dels Buzcocks, i tot segut hi entren uns vents descaradament soul. Un homenatge i una mostra de personalitat pròpia. Per cert que en aquesta cançó hi apareix el primer solo de Roland 303, un instrument que 10 anys després es va fer arxifamós amb el àcid-house. I és clar, més vents Motown per tot arreu.

I can't help myself - Orange Juice (Rip It Up)

Nothing worth finding / Is easily found / Try as we might / That was supposed to sound
Very profound / It probably sounds dry / Just like the Four Tops / I can't help myself

flesh of my flesh - Orange Juice (Rip It Up)
louise louise - Orange Juice (Rip It Up)

Això és el que el escriptor i periodista musical Kiko Amat ha escrit d’ells:
“60’s beat con soul, zumbido Velvets, pop desencajado Voidoids. Y la ropa, a juego: dandi empollón mezclado con Iª Guerra Mundial. Destello funk + color pop + infantilismo Colonial + centrifugado punk. Bravura en la androginia. Pulcritud de Salvation Army y casi-feminidad mod-nerd.

Detalles sublimes: Peinado Retorno a Brideshead 1926 o flequillo Byrds; Gorro Davy Crockett de castor; bermudas caqui (a lo oficial británico); sandalias soul boy o de profeta bíblico; chaquetas de ante con flecos a lo Moby Grape; doble camiseta a rayas; Gafas Roger McGuinn; pantalones bombachos; trajes funk de un botón; camisa de Boy Scout (con pañuelo e insignias).
Bailando, bailando patosamente a lo Pinocho “L-O-V-E” de Al Green.”

Lean period - Orange Juice (Orange Juice)
I guess I'm just a little too sensitive - Orange Juice (Orange Juice)

“You don’t need a lover , you just need a sparring partner”

Salmon fishing in new york - Orange Juice (Orange Juice)

Alguns han escrit que la etapa en solitari d’Edwyn Collins comença ja amb l’LP “Orange Juice”. El que és cert és que des d’aleshores les cançons sonen més concentrades, i més lligades les unes amb les altres: sonen més iguals cançons de la etapa en solitari separades per 18 anys que els 4 anys de vida del grup.

50 shades of blue - Edwyn Collins (Hope and despair)
Means to and end - Edwyn Collins (Hellbent on compromise)

But you’ve heard to many lies / Who cares? Who’s keeping score? / you’ve heard to many lies / Who cares abaout one more? / One more lie – it’s just a means towards and end / Justifying the need for our pretence / In the end there’s no shelter from the rain

Girl like you - Edwyn Collins (Gorgeous George)

You made me aknowledge the devil in me / I hope to God I’m talking metaphoracly /.../ To many protest singers / not enough protest songs

If you could love me - Edwyn Collins (Gorgeous George)

I’m talking ‘bout seizing the moment / when the moment is gone

Home Again - Edwyn Collins (Home Again)
You'll Never Know (My Love) - Edwyn Collins (Home Again)
One Track Mind - Edwyn Collins (Home Again)

I aquest és el final, el darrer senzill d’Edwyn Collins. És clar, després del programa s’entén que no puc ser objectiu, i sin embargo, totes les cançons que hem sentit, em semblaria estrany que algú no les trobés boniques. Vull dir que em semblen aptes per a tots els públics. Almenys a mi em semblen senzilles, simples, dic en el sentit que son agradables d’escoltar. Però al mateix temps comparteixen totes una extranya profunditat. Profunditat en quant a influències sonores, però també en quant a les històries que expliquen. Son lletres sempre intel·ligents, de vegades iròniques, però sempre honestes, perquè parlen amb sinceritat d’ell mateix. I sobretot perquè acaben fent sentir emocions. Que, mira, al capdevall és la únic que li demano a la música.

Christmas Race: La recta final, hivern 2008, 4 de gener

All day and all of the night - Kinks

99.8 FM, Punt 6 Ràdio, El Jardí del Manicomi de nou després d'un mes d'absència. Les excuses són diverses com la vinya del senyor, des de fallades tècniques, fins a vacances passant per la sempre agresiva mandra. Però aquí tornem per a desconsol de l'audiència, i ara comença l’eisodi d’avui: “Christmas Race: la recta final”. Pos eso, aqui estem, encarant la recta final de la temporada Nadal 2007-2008. Ma filla, igual com generacions i generacions de nens de la nostra terra, es va aixecar de la cadira i amb indissimulable emoció va recitar “Tot brilla, el cel és blau. Tot és alegria el dia de Nadal. Mengem pollastre, mengem torrons, fem xerinola, i cantem cançons.” Va fer una reverència i tota la taula la va aplaudir rabiosament, com a retribució a l’esforç inverit durant el darrer més per aprendre aquestes quatre sentides ratlles imbuides d’aquest esperit nadalenc tan nostrat. (El verset de nadal, el caganer i les neules, pilars de la nostra nadalenca terra, tal com assenyala l’article 27 del preàmbul de l’Estatut: Visca Montilla! Visca Jaume I! Visca el desplegament! Visca el tortell de Reis!). Així doncs, desprès de la darrera corba, encarem la recta final d’aquesta Christams Race. Només falta Reis. Ens hem fotut fins el putu cul de menjar i ens hem gastat una quantitat de pasta indecent. Hem adorat l’infant ros i blanquet, ros i blanquet mentre a mig metre nostre, els pastorets amb les respectives barretines homologades per la Direcció General d’afers Nostrats, es fotien descaradament i sense el més mínim decoro unes clenxes per les respectives napies d’una puresa que espanta, Kilòmetres de farlopa perfectament alineada sobre la mateixa forca del gran Pere Botero. Les calderes del banyeta are ready, but not for you my love, not tonight my love... davant aquest dantesc espectacle, jo em pregunto ¿que en pot sortir de bo d’unes festes marcades per la inexactitud, la confussió o directament, per la falsedat mes descarada i interessada?

Marian – Sisters of Mercy

Era el 1985 i les Germanetes de la Caritat pregaven per Marian, mentre ara, nosaltres d’un simplex cop d’ull als origens de la santa festa veiem que no hi ha un pam de net: ni un gram de veritat històrica. Se suposa que tot l’invent de Nadal, tot el muntatge, és per celebrar el naixement d’un personatge que ni va neixer un 25 de desembre, ni fa 2007 anys, ni molt menys en un pessebre entre animals. Ni tres reis d’orient, ni Herodes fent matar bebés, ni el trio calavera (Josep, Jesus & Mary Chain Big Band) marxant per potes cap Egipte, en plan espaldas mojada creuant el Rio Grande. I ni parlem del tema virginitat de la presumpta verge (un valor, aquest de la virginitat, en continua devaluació, segons em filtren contactes de total confiança en instituts, festes de McDonald’s i Xiquiparcs). En fi, deiem que les dades purament històriques en els 4 evangelis sobre el naixement son quan menys contradictòries (per començar només 2 dels 4 en fan referència), i quan més, es a dir quan a la seva certesa, no son més que pura patranya fantasiosa segons experts no untats per la iglesia, copies de mites que es venien repetint des del fons del temps en altres civilitzacions orientals més antigues: Buda, Krisna, Confuci o Lao-Tse, per exemple, ja van ser adorats abans que Jesus com a fills d’una verge. Com és veu la competitivitat i el plagi entre profetes – fills de Deu a l’hora de currar-se el currículums és més agressiva que entre Masters i MBA’s. Així les coses, l’autèntica veritat revelada no és la de la santíssima trinitat, ni la del misteri de la fe, ni la consubstancionalitat de Deu i el seu fill, no, l’autèntica revelació, és la magistral i espatarrant efectivitat del Nou Testament com a dossier de premsa, fabricat en el seu dia per a convencer possibles compradors de la bondat d’un nou producte espiritual. “No és el millor” deia la gran oferta, “és molt més que això: és l’unic”. Al tantu, amics, no és la Paraula de Deu, no és inspiració divina, és la paraula d’algú molt més transcendent: és paraula dels Creatius, dels Politic Advisers, dels Marketing-men. És de fet, la més gran re-escriptura de la història, la que ha durat més, (uns 1500 anys) i la que hores d’ara ja és pot dir, que serà més dificil, impossible com qui diu, de desmuntar. Una meravella. Si la història la escriuen els vencedors, ja podem pujar de peus que la Iglesia Catòlica s’ha fet petar totes les lligues i xampions dels últims 1500 anys. Una meravella, un miracle, el màxim exponent en el camp de les Relacions Públiques Polítiques. Allò a que qualsevol assessor polític aspiraria. Un admirable maneig dels mass media de l’època que deixa com a simples aprenents, com a simples estudiants mileuristes els qui van oquestrar la història de les armes de destrucció massiva d’Irak, la de les dues vies d’investigació de l’Aceves i l’11-M, o la de les pastilles pennis-enlargment.

Strange Love – Depeche Mode

Així les coses, després d’aquesta somera inspecció superficial, ¿què en podem treure de bo del Nadal, amb tanta mentida i falsedat com arrastra? Doncs en el meu modest punt de vista, se’n pot treure suc des de tres vertents: En primer lloc des de l’individual i egoista, que ens diu que hem d’aprofitar aquestes festes per fotren’s fins el cul de menjar, beure, i demés substàncies mal vistes per l’establishment polític, correcte, sostenible i dietètic. L’egoisme ens marca actuar amb contundència, sense pietat i sense falsos complexos. Rape & Abuse!!. En segon lloc, des d’una vertent més antropològica, (sí, què passa, “antropològica”. És una paraula que vesteix i dona el pego: alguna incauta cangrejita va caure en dies llunyans en deixar anar dissimuladament en la conversa un “antropològic”), deia doncs, que des d’aquesta vertent, el que et demana el cos és celebrar que el día comença a allargar-se, i que hi haurà més llum, més sol, més claror i això mola, (i molt més que molava quan la unica llum i escalfor que hi havia era la del foc). La necessitat, en fi, que tenim els homes de punts de referència que ens marquin un lloc (arbitrari si voleu) on reiniciar del cicle anual, per comprovar que tot segueix, un any més, igual com ha anat tota la vida. Vaja, que en quatre dies ens entra la primavera i podem tornar a plantar la nova collita. El rotllo aquell dels ritmes tel·lúrics i tal, de les primitives civilitzacions agràries d’on provenim. I finalment, en tercer lloc, des d’una vertent d’individus integrats en una comunitat, en una societat, respecte a la que tenim unes responsabilitats que no podem defugir. La nostra obligació, com individus, és contribuïr al bon funcionament de la nostra comunitat. I avui en dia, com tothom sap -money talks- una societat funciona bé quan ho fa la seva economia, quan ho fa el seu PIB, quan esgarrapem unes dècimes i creixem per damunt del 4%. I com a individus, el que sempre podem aportar al bon funcionament de la economia, és fer créixer el consum privat. DA=C+I+G, la Renda, la Producció en funció del Consum Privat, la Inversió i la Despesa Pública, i com a individus, on segur que podem incidir es fent creixer el Consum Privat. Amics, com tots sabeu, la economia funciona bé quan la maquinaria va ben engreixada amb billets i targetes, quan gastem pels descosits, quan comprem cases, neveres, PDAs, pantalles planes, anells de brillants, 4*4s, beluga, papelines, ADSLs, BTTs, ossitos del Tous. La conclusió, em sembla, és clara com la llet que xarrupava la Heidi: Ara que hem deixat de ser una civilització agrícola, i que per tant hem perdut el lligam amb els ritmes tel·lúrics que ens envia el nostre planeta, la principal motiviació d’aquestes festes, amics, és lligar-la amb els ritmes que marquen ara la nostra civilització: Gastar tant com puguem. És la nostre responsabilitat individual: contribuïr a que no sen’s enfonsi l’economia, a que no se nos joda el invento, a engreixar amb bitllets i targetes el sistema producitiu. Sí, amics: el sentit actual del Nadal és clarísimament, els regals i tota la Despesa (Despesa majúscula i en majúscula) d'aquestes festes com a magnífica excusa per contribuïr al nostre deure individual para con la comunitat. Així doncs, en benefici de tots: Cal fondre’s la paga extra de Nadal i les bufandes amb el màxim vigor i rapidesa que puguem, per tal que no sen’s enfonsi l’economia.

Vagabonds – New Model Army
Sunday bloody sunda – U2
Fisherman Blues – The Waterboys
Nowhere Girl – B Movie
Enola Gay – OMD
Tainted love / Where did our love go – Soft Cell

¿on va anar el nostre amor? Enigmes dels forats negres. De vegades, així de sobte, mentre condueixes o compres el diari, o suques una banya del crosant al café amb llet, la vida se’t revela amb claredat meridiana i paral·lela. Vull dir, el 95% del temps vital és, almenys per a mi, inodor, insípid, gris, pla, prescindible, hores d’oficina per passar com qui pega sellos. Però de sobte, en el moment menys inesperat, mentre llegeixes el diari, o rentes els plats, o te la casques, PLAS!, allí apareix ella en la seva immensa profunditat. I veus passar la vida clarament per davant dels teus ulls, en tota la seva plenitud i dimensio, que si estires la mà, PLAS! tens la certesa que la pilles tota, com a un conill agafat per les orelles. És una petita revelació cotidiana, un segon profund com un pou on tires la pedra, i esperes, esperes, esperes, esperes, esperes i esperes i t’arriba l’eco llunya d’un xof. Una porta, bué de fet ni això: una escletxa que s’ha obert de sobte a un univers paral·lel, o no, més ben dit, el que et deixa veure la escletxa, de fet, és tota la profunditat del NOSTRE univers, que de dins hi puja una olor a fresc i de que allò és xauxa i en un plis plas li escriuries totes les lleis de la relativitat en un tovalló de paper mentre recites petits poemes d’amor a l’orella d’aquella noieta rossa. I ets conscient d’aquest petit regal, i voldries, maldito i empedernido col·leccionista frustrat, pillar-lo al vol com fos, amb una rolliflex, amb una videocàmera, o amb caçapapalones. Posar aquest micro segon tan immensament profund i revelador en un pot de formol. Conservar-lo contal no se’t desfaci entre els dits tal com t’està passant ja mateix, que els rastres de tan impactant profunditat comencen a esfilagarsar-se’t a les mans, desvaneciendose en un fundido a negro amb el fotograma següent, un instant aquest nou que va entrant, ordinari, de nou pla i llis com una vulgar rajola de bany d’alicatar, color violeta amb estampat de flors dorades. D’una vulgaritat i adocenamiento que tiren de cul. Sí amics, ara aquell intens instant ple de vida és mort, descès, dis instant is no mor. Tot ha passat ja, polvus erit. A la mierda, que diria Cervantes. Ens escoltem en set dies, o si voleu a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com. Apa, salut i siau.