Primavera 2006, 26 d’abril
Alea ¿jacta est?
Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Taney Town – Steve Earle
Punt sis ràdio, 99.8 FM, El jardí del manicomi. L’edició d’avui és diu: Alea, ¿jacta est?, perquè recentment i per circumstàncies que no venen al cas, he tastat el gust de l’atzar. Lo qual m’ha portat a interrogar-me sobre el paper que juga la sort en la nostra vida. Fútil interrogació, cert. I tòpica, abastament trillada, també, també. Res de nou ni original, un recurs molt utilitzat, com veieu. Però la realitat és que és un factor amb una incidència important en tots els aspectes vitals: En l’amor, en la feina….Per avui tenim un exercici d’estil. Així com el moviment es demostra caminant, la sort es demostra jugant, i avui jugarem a la sort amb la música. Això de la reproducció digital ha obert un nou filó en aquest sentit. Sovint surto de casa amb l’ipod i em dic, ¿què tindrà per a nos avui el Sr. Atzar?, poso en reproducció aleatòria, i …. A esperar, sorpresa! Avui no hem preparat cap selecció musical. El senyor Atzar ho farà per nosaltres, a través de la funció “reproducció aleatòria” podreu pensar que fer servir aquesta funció aleatòria, (tant avui com en general), és una renuncia a exercir el control, i a la utilització del criteri propi. Una deserció voluntària, un voler-se escaquejar de les responsabilitats, en definitiva. I potser és cert. Però ¿què es pot esperar en un país, on hi ha gent que es gasta 20.000 peles en loteria de nadal, esperant resoldre la vida d’un sol cop? Sigui com sigui, avui farem aquest exercici pràctic d’atzar. A hores d’ara no tinc ni idea del que sonarà. Es clar que ja de sortida no és un atzar pur, perquè a la discografia només hi ha les cançons que hi he posat jo, i per tant, la Macarena o la Barbacoa no hi son. Res nou, per altra banda. Les radioformules comercials fan la seva programació amb aquestes logaritmes informàtics condicionats als objectius marcats.
Parlez vous Anglais, Msr Katerine – Katerine
L’education anglaise – Katerine
El punk-rocker enamorado – Miqui Puig
Crear a partir de l’atzar. Crear coses boniques, estètiques, i que l’atzar vagi marcant la estructura de la creació. El free jazz dels 60’s, encara que amb les limitacions d’unificar el tempo i l’harmonia. Però últimament es crea música a partir de logaritmes informàtics que generen sons aleatoriament. Es veu que hi ha un tio a Barcelona molt bo en aquests programes, ara no recordo el nom. Però el paralelisme entre el free jazz i la música electrònica aleatòria em sembla un bons signe de com la tecnologia canvia les coses. Per fer aquest mateix programa, m’hauria hagut de presentar aquí amb una ingent quantitat de vinils i un bombo amb boletes per sortejar les cançons.
Brushing the Air – Teenage Fanclub
On la boira em porti – Xavier Baró
llegit en el blog de l’erizo cesar. “El azar estuvo siempre de mi parte. El azar no favorece la entropía”. Ho trobo un concepte summament interessant. L’atzar no afavoreix la entropia, l’ordre, l’harmonia simètrica de les coses. Les desordena. Però ¿ i en quin ordre les desordena, o el que és el mateix, en quin desodre les ordena?
Insect Eyes – Devendra Banhart
Midnight letter – Dyonisos
Ens mereixem el que tenim? O tenim el que ens ha tocat en sort? Si treballo on treballo és perquè un dia em vaig trobar de pura casualitat pel carrer amb un conegut, i després de dir-li que no tenia un putu duru, que estava sense curro, em va dir que just dilluns s’acabava el plaç per cobrir una baixa que hi havia a la seva feina. Sort? Mèrit? Atzar? Destí? Cosmogonia integral? Sempre m’he preguntat de que treballaria ara si en el precís moment de trobar-me amb aquell tio, hagués girat el cap per seguir l’escot d’una tia despampanant (era primavera) i doncs, creuar-nos els dos sense veuren’s, tan absord jo amb aquell exhuberant escot.
Everyone’s a VIP to someone – The Go! Team
A tempestade – Madredeus
Senzala – Guillamino
I els clàssica, ¿què en diuen? Voltaire, per exemple: “L'atzar és una paraula buida de sentit, res pot existir sense causa” mmm, ¿massa il·lustrat, potser?
.
Be kind – Devendra Banhart
World latter on – They might be giants
Do what you wanna do – Acid House Kings
I couldn’t love you more – Sade
La sort, cosa curiosa. Mr P caminava per la vorera a saltirons, quan va veure un bitllet de 50 €, sol, perdut, deixat de la ma de Deu, “what nice!” says he, mentre s’atansava dos metres a recollir-lo. Just en el precís instant i en la mateixa vertical –fatídica conjunció espai-temporal - que un majestàtic piano de cua blanc, amb totes les seves tecles, blanques i negres, grans i petites, és precipitava al buit des del 7 pis. Sec i difunt. Mai plou al gust de tots. Sobretot si plouen pianos.
Nee dans la nature – Helena
La ritournelle – Sebastien Tellier
En un programa dedicat a l’atzar no podríem passar sense citar el preciós títol del blog “que los dados queden donde caigan…”. Una frase que porta implícita la malícia innata de la espècie humana, el cuquet de l’ambició desmesurada, l’ànsia, el virus del desig. ¿I si ara que no mira ningú, mogués el dau, i em quedo amb tota la banca? Davant tal cobdícia, la frase s’alça majestuosa, com una deessa justiciera de marbre grec, amb el braç estès i el palmell de la mà obert, frenant les trampotes. “que los dados queden donde caigan!”, que ningú gosi canviar el sentit de l’atzar per girar-lo al seu favor!
Boy from County Hell – The Pogues
Senyors, hem arribat al final d’aquest aleatori programa. Com fem aquests darrers dimecres de passió i glòra, de tensió i cruixir de dents, en aquestes transcendentals hores del partit, que deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre cantó. I que tota sigui bona. Com sempre, caiguin en les seves més perverses temptacions, perquè el dia que tots siguem vellets ens penedirem dels pecats que no hem comès. Serà fins dimecres que ve, a menys que ens escoltin en reposició, això és els dissabtes de 2 a 3, o per internet, a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com, Apa, Salut i Siau.
Le Montagne – Jean Ferrat
Primavera 2006, 19 d’abril
Son son, vine vine, son
Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Asleep – The Smiths
99.8 FM punt sis camp, el jardi del manicomi, i l’edició d’avui es diu “son, son, vine, vine, son”, com aquella cançó de bressol tradicional, invocació a la son perquè els nens comencin a dormir. Difícil pas vital, aquest de passar de l’estat de vigilia a la son. De la consciència a la subconsciència ...en fi, avui el programa es diu així perquè va precisament d’això, posarem algunes cançons de bressol, o simplement relacionades amb el tema del dormir o somniar....
...com la que hem començat. Una mística invocació a la son dels Smiths, en aquest cas més aviat al “sueño eterno”, una espècie de panegíric al suicidi. Amb cruixits de vinil inclosos.
Unloveable – The Smiths
Somniatruites – Albert Pla
Lullaby – The Cure
Son, son, vine, vine, son, també per aquest estat de semiconsciència, la duermevela. A mi em passa, no se si algú més, que tinc experiències interessantíssimes en aquest estat. Ni m’atreveixo a explicar la que he tingut avui de la vergonya. No se, una cosa quasi al·lucinògena. No se si dir-li visons o què però la sensació tant palpable, quasi física, d’estar vivint una realitat tant distorsionada, tant torta, tant de blandiblub, per mi el posa en el rotllo de les substàncies psicotròpiques. Mot mes barat, es clar. I legal. Almenys de moment, perquè quan a algun govern se li acudeixi, ja em veig com li foten un impost, com al tabac o a l’alcohol. O ho prohibeixen directament, i ho envien directament al mercat negre, que és lo que dona més.
Goodnight – Saint Ettiene
Asleep on a Sunbeam – Belle & Sebastian
Sleeping – Acid ouse Kings
It’s good to be here – Rita Calypso
Somnis de llop – Guillamino
Els ecos dels gemecs s’anaven apagant passadís enllà a mesura que el despertador sonava més fort. Sovint no se si el que somnio és lo d’abans o lo de després de sonar el despertador. Però en el fons tan me fa. No soc a l’únic a qui li passa. Molta gent ha explicat això abans que jo i ha guanyat pasta i reconeixement artístic i literari. El que ja no se és si tenien tanta son com tinc jo. Abans i després de sonar el despertador.
Everynight – Lonely Joe
“em pregunto si tanques els ulls quan el teu novio et besa. M’agradaria dir-te lo tonto que sembla el teu novio, Em pregunto si fas el que ell desitja, cada nit” Mes tendres cançons que parlen del mon de la son aquí, al Jardí del Manicomi.
Midnight letter- Dyonisos
Just another ordinary day (Un jour comme les autres) – Perry Blake
“Je reve a toi...”
A sleep from day - Chemical Brohers
Raphael – Carla Bruni
Al llibre que llegeixo ara hi diu: “vi a dos hombres al otro lado del rio discutiendo por algo, gesticulando con desesperacion, tratando cada uno por su cuenta que el otro comprendiera lo que en el fondo ni el mismo comprendía. Me pregunté si todo aquello no era un despilfarro absurdo de gestos. ¿y si no habia nada que comprender y eso era todo, o casi todo, y así estaba bien?” Aixo –i altres coses- hi diu al llibre que estic llegint.
Adios al Pop – Las Escarlatinas
Podria aniquilarte – Aston
Aire – Pauline en la playa
Amb aquesta etérea versió de Mecano per Paulin en la playa, nom de ressonancies Rohmerianes, despedim aquest programa. Serà fins dimecres que ve. A menys que ens escoltin en reposició. Això és, els dissabtes de 2 a 3. O que ha facin per internet, al jardidelmanicomi.blogspot.com Però ja serien ganes de repetir, ja...En fi, com sempre, caiguin en les seves perverser temptacions, però no esperin a quedar-se dormits per somniar-ho, millor hi caiguin desperts, per assegurar el tiro. Apa, siau i salut!
Son son, vine vine, son
Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Asleep – The Smiths
99.8 FM punt sis camp, el jardi del manicomi, i l’edició d’avui es diu “son, son, vine, vine, son”, com aquella cançó de bressol tradicional, invocació a la son perquè els nens comencin a dormir. Difícil pas vital, aquest de passar de l’estat de vigilia a la son. De la consciència a la subconsciència ...en fi, avui el programa es diu així perquè va precisament d’això, posarem algunes cançons de bressol, o simplement relacionades amb el tema del dormir o somniar....
...com la que hem començat. Una mística invocació a la son dels Smiths, en aquest cas més aviat al “sueño eterno”, una espècie de panegíric al suicidi. Amb cruixits de vinil inclosos.
Unloveable – The Smiths
Somniatruites – Albert Pla
Lullaby – The Cure
Son, son, vine, vine, son, també per aquest estat de semiconsciència, la duermevela. A mi em passa, no se si algú més, que tinc experiències interessantíssimes en aquest estat. Ni m’atreveixo a explicar la que he tingut avui de la vergonya. No se, una cosa quasi al·lucinògena. No se si dir-li visons o què però la sensació tant palpable, quasi física, d’estar vivint una realitat tant distorsionada, tant torta, tant de blandiblub, per mi el posa en el rotllo de les substàncies psicotròpiques. Mot mes barat, es clar. I legal. Almenys de moment, perquè quan a algun govern se li acudeixi, ja em veig com li foten un impost, com al tabac o a l’alcohol. O ho prohibeixen directament, i ho envien directament al mercat negre, que és lo que dona més.
Goodnight – Saint Ettiene
Asleep on a Sunbeam – Belle & Sebastian
Sleeping – Acid ouse Kings
It’s good to be here – Rita Calypso
Somnis de llop – Guillamino
Els ecos dels gemecs s’anaven apagant passadís enllà a mesura que el despertador sonava més fort. Sovint no se si el que somnio és lo d’abans o lo de després de sonar el despertador. Però en el fons tan me fa. No soc a l’únic a qui li passa. Molta gent ha explicat això abans que jo i ha guanyat pasta i reconeixement artístic i literari. El que ja no se és si tenien tanta son com tinc jo. Abans i després de sonar el despertador.
Everynight – Lonely Joe
“em pregunto si tanques els ulls quan el teu novio et besa. M’agradaria dir-te lo tonto que sembla el teu novio, Em pregunto si fas el que ell desitja, cada nit” Mes tendres cançons que parlen del mon de la son aquí, al Jardí del Manicomi.
Midnight letter- Dyonisos
Just another ordinary day (Un jour comme les autres) – Perry Blake
“Je reve a toi...”
A sleep from day - Chemical Brohers
Raphael – Carla Bruni
Al llibre que llegeixo ara hi diu: “vi a dos hombres al otro lado del rio discutiendo por algo, gesticulando con desesperacion, tratando cada uno por su cuenta que el otro comprendiera lo que en el fondo ni el mismo comprendía. Me pregunté si todo aquello no era un despilfarro absurdo de gestos. ¿y si no habia nada que comprender y eso era todo, o casi todo, y así estaba bien?” Aixo –i altres coses- hi diu al llibre que estic llegint.
Adios al Pop – Las Escarlatinas
Podria aniquilarte – Aston
Aire – Pauline en la playa
Amb aquesta etérea versió de Mecano per Paulin en la playa, nom de ressonancies Rohmerianes, despedim aquest programa. Serà fins dimecres que ve. A menys que ens escoltin en reposició. Això és, els dissabtes de 2 a 3. O que ha facin per internet, al jardidelmanicomi.blogspot.com Però ja serien ganes de repetir, ja...En fi, com sempre, caiguin en les seves perverser temptacions, però no esperin a quedar-se dormits per somniar-ho, millor hi caiguin desperts, per assegurar el tiro. Apa, siau i salut!
Primavera 2006, 12 d’abril
life’s hard and then you die
Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
99,8 FM punt sis camp. El Jardí del manicomi. "life’s hard and then you die", la vida és dura i després et mores.
Driving away from home- It’s immaterial
"life’s hard and then you die", la vida és dura i després et mores. Aquest és el nom de la edició d’avui, i també d’un disco del 1986. La banda era de Liverpool i es deia It’s Immaterial, van treure aquest disc ara fa 20 anys i un altre el 1990, i res mes. Com podeu comprovar feien una espècie de pop atmosfèric quan encara no existia aquesta etiqueta. Com a curiositats, la portada és un dibuix en blanc i negre de la cara del Charlie Rivel, i al final d’una cançó hi ha un qujio del Camaron dient "eso que tu ase no se aseee, eso que tu ase noetá bieng".
"Life’s hard and then you die", La vida és llarga i després et mores, és un titol la mar de transcendent per un disc. La vida a vegades te coses massa series com per anar jugant amb transcendències aparents. Per això avui provarem de tenir un programa relaxadet i descomprimit…
Happy talk - It’s Inmaterial
Ladys from town - Miracle Legion
Temps ara per la mes meravellosa declaració d’amor que pugui existir, amb final tràgic, això sí.
A heart disease called love - Miracle Legion
One kiss became a weapon.
I don't want to bleed in vain.
Clouds collide in the heavens,
I surrender. To the rain.
The death bells that also rang,
like madness... from above.
I'm going... out with a bang,
and a heart disease called love.
Ninety-nine, below zero,
would seem like fever now.
You know me... no hero,
don't even ask me how.
I'm down in the deep deep freeze,
what was I thinking of...
In the painful breeze,
by the frozen trees,
with a heart disease called love.
After dinner. Mints. A new lover,
and the coffee's so bitter and black.
Your fingerprints... they cover,
this knife sticking out of my back.
You overlooked... the fine details.
You should've worn your gloves.
I've got a girl in jail, and a house for sale,
and a heart disease called love.
Angel Dust - Blue aeroplanes
Talk about the passion - REM
Shinny happy pepople – REM
Les noves tecnologies i la domòtica han incentivat el floriment de tastaolletes i picaflors. Ara no hi ha compromís ni hi ha res. Amb el comandament a distància no hi ha qui aguanti 5 minuts a la mateixa cadena. Els llibres no s’acaben ni de conya, i multituds s’aixequen impunement dels cinemes abans del final de la peli. Vindrà el dia que la majoria de l’estadi marxi al minut 15 de partit. Aquell dia s’haurà firmat el començament de la fi de la nostre civilització (tal com la coneixem)
It’s the end of the world (as we know it) And I feel free – REM
Time stops – Teenage fan club
Waiting for the great leap forward- Billy Bragg
London Calling- The Clash
Musica reivindicativa, i perillosa, l’altre setmana van arrestar a un jove anglès d’origen hindú dins l’avió que estava a punt de despegar. El taxista que el va portar va trobar sospitos que escoltes aquesta cançó dels Clash i va trucar la policia que se’l va emportar segons la nova llei antiterrorista. Joe Strummer i Cia es deuen sentir contents que aquestes alçades la seva música encara sigui tan "subversiva"…
The Perfect Kiss- New Order
bizarre love triangle - New Order
Roun and round- New Order
Don’t you worry - The Beloved
Senyors, això ha estat tot. Hi ha qui li agraden les papallones i les atravessa amb una agulla per clavar-les al suro. Aleshores les contempla penjades a la paret. Si us plau, no facin això amb les seves temptacions. A la escola un professor ens va dir que els llibres millor rebregats i ratllats i subratllats, millor que no pas nets i nous, que això volia dir que s’havien llegit i assimiltat. Em sembla que amb les més obscures de les nostres temptacions val el mateix, mes val caure-hi ara que no pas deixar-les pendents per algun dia. Senyos, siau i salut.
life’s hard and then you die
Com sempre, ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
99,8 FM punt sis camp. El Jardí del manicomi. "life’s hard and then you die", la vida és dura i després et mores.
Driving away from home- It’s immaterial
"life’s hard and then you die", la vida és dura i després et mores. Aquest és el nom de la edició d’avui, i també d’un disco del 1986. La banda era de Liverpool i es deia It’s Immaterial, van treure aquest disc ara fa 20 anys i un altre el 1990, i res mes. Com podeu comprovar feien una espècie de pop atmosfèric quan encara no existia aquesta etiqueta. Com a curiositats, la portada és un dibuix en blanc i negre de la cara del Charlie Rivel, i al final d’una cançó hi ha un qujio del Camaron dient "eso que tu ase no se aseee, eso que tu ase noetá bieng".
"Life’s hard and then you die", La vida és llarga i després et mores, és un titol la mar de transcendent per un disc. La vida a vegades te coses massa series com per anar jugant amb transcendències aparents. Per això avui provarem de tenir un programa relaxadet i descomprimit…
Happy talk - It’s Inmaterial
Ladys from town - Miracle Legion
Temps ara per la mes meravellosa declaració d’amor que pugui existir, amb final tràgic, això sí.
A heart disease called love - Miracle Legion
One kiss became a weapon.
I don't want to bleed in vain.
Clouds collide in the heavens,
I surrender. To the rain.
The death bells that also rang,
like madness... from above.
I'm going... out with a bang,
and a heart disease called love.
Ninety-nine, below zero,
would seem like fever now.
You know me... no hero,
don't even ask me how.
I'm down in the deep deep freeze,
what was I thinking of...
In the painful breeze,
by the frozen trees,
with a heart disease called love.
After dinner. Mints. A new lover,
and the coffee's so bitter and black.
Your fingerprints... they cover,
this knife sticking out of my back.
You overlooked... the fine details.
You should've worn your gloves.
I've got a girl in jail, and a house for sale,
and a heart disease called love.
Angel Dust - Blue aeroplanes
Talk about the passion - REM
Shinny happy pepople – REM
Les noves tecnologies i la domòtica han incentivat el floriment de tastaolletes i picaflors. Ara no hi ha compromís ni hi ha res. Amb el comandament a distància no hi ha qui aguanti 5 minuts a la mateixa cadena. Els llibres no s’acaben ni de conya, i multituds s’aixequen impunement dels cinemes abans del final de la peli. Vindrà el dia que la majoria de l’estadi marxi al minut 15 de partit. Aquell dia s’haurà firmat el començament de la fi de la nostre civilització (tal com la coneixem)
It’s the end of the world (as we know it) And I feel free – REM
Time stops – Teenage fan club
Waiting for the great leap forward- Billy Bragg
London Calling- The Clash
Musica reivindicativa, i perillosa, l’altre setmana van arrestar a un jove anglès d’origen hindú dins l’avió que estava a punt de despegar. El taxista que el va portar va trobar sospitos que escoltes aquesta cançó dels Clash i va trucar la policia que se’l va emportar segons la nova llei antiterrorista. Joe Strummer i Cia es deuen sentir contents que aquestes alçades la seva música encara sigui tan "subversiva"…
The Perfect Kiss- New Order
bizarre love triangle - New Order
Roun and round- New Order
Don’t you worry - The Beloved
Senyors, això ha estat tot. Hi ha qui li agraden les papallones i les atravessa amb una agulla per clavar-les al suro. Aleshores les contempla penjades a la paret. Si us plau, no facin això amb les seves temptacions. A la escola un professor ens va dir que els llibres millor rebregats i ratllats i subratllats, millor que no pas nets i nous, que això volia dir que s’havien llegit i assimiltat. Em sembla que amb les més obscures de les nostres temptacions val el mateix, mes val caure-hi ara que no pas deixar-les pendents per algun dia. Senyos, siau i salut.
Primavera 2006, 5 d’abril
"Paraiso do Atlantico"
Com sempre, ho podeu escoltar per:
ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
your choice...
Africa Nossa-Cesaria Evora & Ismael Lö
99.8, Punt sis camp, el Jardí del Manicomi. La edició d’avui es diu "Paraiso do Atlantico"·, que és un dels sobrenoms de la illa de Cabo Verde, perduda al mig de l’Atlàntic davant la costa occidental d’Àfrica. És d’on ve el color moreno del Larsson, el golejador del barça, (que tingui sort avui en la seva feina, en parlarem més tard). El seu pare era de Cabo Verde i va marxar per fer de mariner, va tenir un fill a Suècia i també va marxar. Sembla que tothom marxa de Cabo Verde: a treballar al continent, a Àfrica; a Portugal, (l’antiga metròpoli); o a Europa, (Paris i tal). Tothom marxa. Canten cançons tristes i els hi diuen "mornas". Potser és per la boira que sempre hi ha, o per que és una illa, no ho se, però son cançons amb un tel de tristor, fins i tot quan parlen de coses alegres com el carnaval de Sao Vicente, que sembla que és una cosa divertida i marxosa, no ho se, ho he llegit, no hi he estat mai.
Amor di Mundo- Cesaria Evora
Chico Malandro – Ana Firmino & Tito Paris
Tothom marxa de Cabo Verde i potser és perquè la música que hi fan té molts peus. És una música amb un peu als Fados, un peu a les saudades brasileiras, un peu a la soka de Dakar, i fins i tot un dit petit a la illa de Cuba. La cantant més famosa és la Cesaria Evora, i a mi em sembla també la millor. Una dona amb collons coma a boles de petanca, valgui el copyright de la expressió. Amb una cara curtida per mil històries, com aquells troncs que a vegades et trobes a la platja, que han passat de tot en temporals a alta mar. Vida profunda: alcohol, cantant en antros de port…Si la coneixeu, tot això que he parlat sobra, perquè amb la seva música n’hi ha prou, si no la coneixeu, la sentirem una estoneta…
Tchintchirote- Cesaria Evora
Nha Fe – Teofilo Chantre
Una recta és la distància més curta entre dos punts. Per molt llarga que sigui la recta. Això és infalible, matemàtic. Però i entre dues persones? la geometria no diu res de quina és la línia més curta entre dues persones. Molts cops la línia recta (de conducta) és precisament la que més distancia dues persones. Definitivament i per sempre. De vegades la línia més retorçada és la distància més curta entre dues persones. El que les uneix com la gravetat d’un forat negre. Definitivament i per sempre. Potser en algun d’aquests hiperespais les línies rectes són retorçades. O potser en algun hiperespai les persones no som més que punts.
Sorte - Cesaria Evora
Sabine Larga’m- Cesaria Evora
El senyor amb ulleres metàl·liques i corbata lluent gesticula animadament. Si tanca el tracte tornarà a casa eufòric, amb aquella coneguda sensació de victòria dins el maletí de pell repujada. Es veurà una cervesa, serà graciós i ocurrent, i per la nit regalarà magnànimament un revolcon a la seva dona. I es piltarà, s’ha de descansar, demà tornarà a ser un dia dur: la carn escasseja, s’han de caçar més bisons abans que el mal temps espanti els ramats. Com cada nit s’adormirà mirant com les brases enrogeixen el sostre de la cova.
Matriz ou Filial – Simone
Arrastrada i tristísima cançó de relacions amoroses. Quan ja no queden més paraules per dir, el millor és callar. A menys que es vulgui prolongar l’agonia. Una llarga i dolça agonia. Tan dolça i plaent que justificarà totes les paraules lletges que direm, tots els dolorosos retorçament de vísceres que farem. El temps i un mínim d’intuïció ensenyen els punts precisos que cal polsar. La tecla que per art de màgia genera les mes amargues de les llàgrimes. Al cap del carrer la agonia no és sinó una manera de no estar mort.
Face a face – Simone
Garota de Ipanema – Najwa
Kalimbeats – Guillamino
D Smoke – M4J
Dubtes – Guillamino
Intro 16A – M4J
Mitja horeta – Guillamino
Stage Piano – M4J
Bianchi Sunrise – Sandrobianchi
Impopular – Dr PopSnuggle
Rise & Shine – The Cardigans
En aquestos precisos moments s’està decidint el partit, i nosaltres aquí entretinguts en tonteries. Que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat...En aquest moments d’angoixa l’únic que els podem oferir des d’aquí, és l’humil consell que caiguin en les seves més profundes temptacions. No sé si servirà de res però oferirà un confort momentani. Salut i Siau.
"Paraiso do Atlantico"
Com sempre, ho podeu escoltar per:
ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
your choice...
Africa Nossa-Cesaria Evora & Ismael Lö
99.8, Punt sis camp, el Jardí del Manicomi. La edició d’avui es diu "Paraiso do Atlantico"·, que és un dels sobrenoms de la illa de Cabo Verde, perduda al mig de l’Atlàntic davant la costa occidental d’Àfrica. És d’on ve el color moreno del Larsson, el golejador del barça, (que tingui sort avui en la seva feina, en parlarem més tard). El seu pare era de Cabo Verde i va marxar per fer de mariner, va tenir un fill a Suècia i també va marxar. Sembla que tothom marxa de Cabo Verde: a treballar al continent, a Àfrica; a Portugal, (l’antiga metròpoli); o a Europa, (Paris i tal). Tothom marxa. Canten cançons tristes i els hi diuen "mornas". Potser és per la boira que sempre hi ha, o per que és una illa, no ho se, però son cançons amb un tel de tristor, fins i tot quan parlen de coses alegres com el carnaval de Sao Vicente, que sembla que és una cosa divertida i marxosa, no ho se, ho he llegit, no hi he estat mai.
Amor di Mundo- Cesaria Evora
Chico Malandro – Ana Firmino & Tito Paris
Tothom marxa de Cabo Verde i potser és perquè la música que hi fan té molts peus. És una música amb un peu als Fados, un peu a les saudades brasileiras, un peu a la soka de Dakar, i fins i tot un dit petit a la illa de Cuba. La cantant més famosa és la Cesaria Evora, i a mi em sembla també la millor. Una dona amb collons coma a boles de petanca, valgui el copyright de la expressió. Amb una cara curtida per mil històries, com aquells troncs que a vegades et trobes a la platja, que han passat de tot en temporals a alta mar. Vida profunda: alcohol, cantant en antros de port…Si la coneixeu, tot això que he parlat sobra, perquè amb la seva música n’hi ha prou, si no la coneixeu, la sentirem una estoneta…
Tchintchirote- Cesaria Evora
Nha Fe – Teofilo Chantre
Una recta és la distància més curta entre dos punts. Per molt llarga que sigui la recta. Això és infalible, matemàtic. Però i entre dues persones? la geometria no diu res de quina és la línia més curta entre dues persones. Molts cops la línia recta (de conducta) és precisament la que més distancia dues persones. Definitivament i per sempre. De vegades la línia més retorçada és la distància més curta entre dues persones. El que les uneix com la gravetat d’un forat negre. Definitivament i per sempre. Potser en algun d’aquests hiperespais les línies rectes són retorçades. O potser en algun hiperespai les persones no som més que punts.
Sorte - Cesaria Evora
Sabine Larga’m- Cesaria Evora
El senyor amb ulleres metàl·liques i corbata lluent gesticula animadament. Si tanca el tracte tornarà a casa eufòric, amb aquella coneguda sensació de victòria dins el maletí de pell repujada. Es veurà una cervesa, serà graciós i ocurrent, i per la nit regalarà magnànimament un revolcon a la seva dona. I es piltarà, s’ha de descansar, demà tornarà a ser un dia dur: la carn escasseja, s’han de caçar més bisons abans que el mal temps espanti els ramats. Com cada nit s’adormirà mirant com les brases enrogeixen el sostre de la cova.
Matriz ou Filial – Simone
Arrastrada i tristísima cançó de relacions amoroses. Quan ja no queden més paraules per dir, el millor és callar. A menys que es vulgui prolongar l’agonia. Una llarga i dolça agonia. Tan dolça i plaent que justificarà totes les paraules lletges que direm, tots els dolorosos retorçament de vísceres que farem. El temps i un mínim d’intuïció ensenyen els punts precisos que cal polsar. La tecla que per art de màgia genera les mes amargues de les llàgrimes. Al cap del carrer la agonia no és sinó una manera de no estar mort.
Face a face – Simone
Garota de Ipanema – Najwa
Kalimbeats – Guillamino
D Smoke – M4J
Dubtes – Guillamino
Intro 16A – M4J
Mitja horeta – Guillamino
Stage Piano – M4J
Bianchi Sunrise – Sandrobianchi
Impopular – Dr PopSnuggle
Rise & Shine – The Cardigans
En aquestos precisos moments s’està decidint el partit, i nosaltres aquí entretinguts en tonteries. Que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat...En aquest moments d’angoixa l’únic que els podem oferir des d’aquí, és l’humil consell que caiguin en les seves més profundes temptacions. No sé si servirà de res però oferirà un confort momentani. Salut i Siau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)