Corporatif Comuniqueixon, Social Contamineixon & Parental Control, tardor 2008, 28 de novembre

Happy hour – The Housemartins

Típic programa de transició de Pe a Pa, programa auspiciat sota el principi comunicacional de la rellevància relativa sostenible. ¿quin és aquest principi? Aquest principi ve a dir que quan comuniquem (de forma majoritàriament verbal) coses que no son rellevants al receptor, estem omplint de pol·lució el medi ambient comunicacional. Vaja, lo que tota la vida s’ha dit “tio plastazo” o “callat estas millor”. Tot això és per avançar que avui no comunicarem sinó que, directament, contaminarem. Es parla molt de la contaminació lumínica, però nosaltres, lo nostre, és la contaminació radiofònica. Per això es titula Corporatif Comuniqueixon, Social Contamineixon & Parental Control. Hem començat amb els Housemartins. Aquest és un bon any per revindicar-los perquè el Hull City ACF s’ha convertit amb la revelació de la Premier League britànica. El 1986 les Orenetes van debutar amb l’inoblidable disc London 0 Hull 4, reivindicant així els seus origens pueblerinus davant el cosmopolitisme de la capital de l’Imperi Britànic i blablabla. ¿la plebeyez com a hipe? Maybe. Tios senzills i austers, van tirar de la fòrmula pop-soul, “take Jesus, take Marx, take Hope” deien. Afeccionats als corus, van triomfar amb el maxi a capella “Caravan of Love”, van treure un altre disc més “The People who grinned themselves to death”, i en un alarde de coherència van xapar el xiringuito en pleno subidón. de popularitat. No se qui va dir que el Poder, el tenir Poder en majúscules, era plegar quan un volia. El baixista Norman Cock va tirar per l’electrònica de Beats Internationals, mentre que Paul Heaton i Stan Collimore van tirar per lo de sempre amb Beautiful South. L’any passat els Beautiful South es va separar alegant “similituts musicals” en oposició a les “diferències musicals”. Sempre ens quedarà Paris, o en el seu defecte la petita i pintoresca localitat anglesa de Hull.

I smell winter – The Housemartins
Bow Down – The Housemartins

Comunicació, una carta, “letter from america”, cartes d’immigrants escocesos a la seva mare pàtria. Avui serien feisbucs, videoxats, imeils, o potser -qui sap- pels amants de lo retro, missatges surcant l’Atlàntic Nord dins ampolles. De Cardhu, naturalment: retros sí, però amb classe. Eren els bessons escocesos Reid, el 86 van enviar una maqueta als Housemartins i generosos ells, se’ls van emportar de gira com teloners. A partir d’aquí, l’exit amb letter from america, i anys més tard “i’m gona be 500 miles”, la de l’anunci de telefonia. Comunicació Corporativa. Tot estirat del fil que va deixar l'amic l'amic Orbison

Letter from america - The Proclaimers

Comunicació Corporativa. Al programa aquell pregunten, “¿una imatge de silenci?” Jo el miro de tant en tant, quan el pillo de casualitat. M’agrada. Fa anys que el fan, i me n’he perdut un munt, així que em pregunto si hi deu haver hagut algú en tots aquests programes no-vistos, que ha contestat alguna cosa així com “si el movimientu se demuestra andandu, el silenci es demostra callandu”. I muts i a la gàbia. Un planol fix de l’entrevistat callat i a pendre pel cul. A més de totalment coherent, seria com dir “Jo no et penso cuinar el meu molt personal concepte de silenci perquè el consumeixis tu, estimat i molt atent telespectador gafapasta, sinó que et deixo espai en blanc, (en blanc i en silenci) perquè TU et pensis el teu pròpi”. Bonica reflexió filosòfico-silencioso-estètica, aquesta que acabo de fer, encara que si me la trobés mai a la pantalla, (vull dir lo del primer pla de tio quiet i callat), em sembla que em quedaria fregit, clapat. I és que en aquelles hores vaig molt cansat. La vida quotidiana castiga l’estètica, la filosofia i si m’apures fins i tot l’ètica: en quan pilles una mica de silenci t’acabes clapant.

I'm on my way - The Proclaimers
Tell me whe my lights turn green - Dexey's Midnight Runners
Council Meetin' - The Style Council

Després d'aquest entrepà entre els Dexy’s i els TSC, por aquí entra, por aquí asoma, el rei del jurat, Miqui Puig “cantant d’amor des de 1968” com s'autodenomina en la seva flamant web, siempre “Serio y bien plantado”, i amb es seu aire de distinció-pop sixtis de tota la vida. Fa unes setmanes va estrenar nou disc “Impar” (potser perquè està sol, potser perquè és aficionat als trios, potser perquè és el seu tercer disc en solitari, després de l’excelent “casualidades” i el directe “miope”). En aquesta cançó les Pepper Pots fan coros. Tranquiliya la cosa. La següent “Domingo Diesel”, una mostra del costumisme musical que tan be domina el Sr. Puig, entre alegrillo i resignat amb aires souly setentero.

Serio y Bienplantado - Miqui Puig
Domingo Diesel - Miqui Puig

Senyor Puig, com em moles tio! Gran! Una altra sessió d'aquestes diapositives sentimentals que tan bé li queden, primers planols del seu pròpi personatge, el personatge que s'ha construït a la seva mida i comoditat. ¿se'l nota a gust? psi, raonablements. Que lo sepan que li poden seguir la pista: en va deixar un devessall ple, d'aquestes diapos de moments, en el seu ja clausurat fotolog entre el setembre del 2005 i l’abril d’aquest 2008 (trobaran el seu enllaç al blog d’aquest pugrama), i els que continua a la seva web Tst, oju, i a més te una flamant Triumph Bonneville carabassa i blanca! .

With everything to lose - The Style Council

“a veces, dices cosas que no sabes si las has oido antes,si las has copiado, modificado, o realmente han salido de ti. ayer lei una de esas frases. una frase que creí mia, una frase que cuando salió de mi dijo exactamente lo que sentía con una claridad y una certeza que nunca antes había tenido, una frase que quien la escuchó me dijo que era una de las cosas más bonitas que le habían dicho nunca y que no decía que era lo más bonito por miedo a decir algo tan categórico, una frase que era solo suya y mia, y de repente pasas una página y la lees y dudas y no puede ser, es frustrante que ya no sea nuestro aquel momento, tiene que ser una coincidencia, una coincidencia que me quita uno de los pocos momentos que me he sentido original en mi vida, por suerte tu nunca te enterarás,

pero yo si.” Tot això al fotolog de Manuairlines

Rip it up - Orange Juice

Corporatif Comuniqueixon. Estic callat, stand-by, llumeta vermella, hiberno, des-comunico. Mentrestant el fax fot una saragata de collons rebent informació que no importa a ningú. Tal com surt, kilos de paper directament a la paperera. Montanyes d’energia desperdiciada en l’hiperespai. Spam, penis enlargements, confirmacions d’horaris, retrocessions acceptades, Fulletons del LeroiMartin, MediaMarquez, PizzaHut. Mosques matades a canyonassos. Tanta comunicació, tant Marketing mix, tantes lletres sota fotos, tanta ostia i jo sense atrevir-me a fer sortir el que em corre per dins. Son quatre jovenetes d’un barri d’Estocolm, guapilles pero sense avassallar, ¿sats què et dic, no? Popillo-soulillo, alegre, saltarín, model Saint Etienne. Buenu potser no tant, nusé, valtrus mateixos: es diuen Hitten i la cançó, Those dancing days.

Those Dancing Days - Hitten

Autopistes de la Comunicació. Un viatge a dos en cotxe de nit per una autopista: el talent és treure petroli d’una d’aquestes vinyetes cotidiana que a la resta dels mortals ens passen del costat a raó de a 60 cada hora. ¿quants quilòmetres he conduït de nit per autopistes amb la meva estimada al costat? ¿que n’he tret, que n’he fet, jo? Els genis es treuen modestament el pinzellet de darrera l’orella i amb un pimpam et planten una delicada acuarela als morros (bué, millor a les orelles), “¿té, et mola el retratu?” diuen. Vaya que sí Mesié Delerm, vaya que sí, “J'ai aimé votre visage / À la lumière du péage / Aimé cette discussion / Sous le panneau des directions / J'ai aimé vos théories / Sur les autoroutes, la nuit / J'ai aimé dormir chez vous / Il y a un temps pour tout.” Això. “un temps per tot”, l’últim single de l’admirat Vincent Delerm, divertit també el video, el podeu pillar al yutubu. i després “Allan et Luis” la història en vinyetes d’una ex-parella que es re-troba, re-sopa el mateix xopsuei en el mateix restaurant xino, re-bobinen els seus re-cords, re-forniquen, es re-brallen per les mateixes coses i finalment, com les cucaratxes, re-acaben la re-lació. I sí, “ens haviem estimat” acaben pensant els dos.

Un temps pour tout - Vincent Delerm
Allan et louise - Vincent Delerm

I per xapar el programa, dos coses, la primer, la canço que echará el cierre: L’altre dia vaig enxampar la meitat final de la peli “The Grace of my heart”, bonica pel·lícula del 1996 sobre l’ambient musical a USA durant els 50’s i 60’s, la història emmascarada de Carol King, compositora d’èxits de grups de noies, i finalment cantant ella mateixa, amb diversos personatges inspirats en persones reals, com el marit que recorda a Brian Wilson i tal. La cosa és que una de les cançons de la BSO va ser una col·laboració que Elvis Costello va buscar amb el seu molt admirat Burt Bachara. La cançó és la bonica “God give me strenght”, i va ser l’inici d’una col·laboració que va culminar amb el disc “Painted from memory” del 1998. Amb això ens despedim.

Buenu, amb això i amb la cita de la setmana, del blog del gran Casciari “¿Alcanzaré a decir alguna vez exactamente lo que siento, sin disfrazarlo de banalidad?” afortunat Casciari que es lamenta només de la disfreça del que diu, jo ja em conformaria en saber "què" és el que vull dir. Lo de la disfreça ja és de pantalla superior. Ale, con Dior!

God Give Me Strenght - Evis Costello

Ucronia sentimental en rojo, 21 de novembre, tardor 2008

Kiss Of Life - Sade

Que és la fe? fe és creure allò que no es pot veure. Des del punt de vista del vident, clar. Des del punt de vista del invident, i com deia el gran Pèrich, Fe deu ser creure en allò que no es pot escoltar. I seguint per aquest camí, pelín més endavant (200 m o així) mos apareix de sopetón la ucronia. La ucronia és literalment del grec u-cronos, “el temps que no existeix”. Imaginar-se una ucronia és creure en el temps que no existeix, és imaginar-se el que hauria passat si en un moment concret, enlloc d’una cosa n’hagués passat una altra: si la Guerra Civil l’hagués guanyat La República, o la Segona Guerra Mundial els Nazis, o la Guerra de Secessió Americana la Confederació del Sud. Està clar que una guerra de veritat, amb els seus canons i les seves trinxeres i tal, és una cosa seria, vaya que sí. I sinembargo hi ha altres escaramusses que a vegades poden ser igual de tràgiques (llicència poètica medinte, estic exagerant està clar). Guerres de guerrilla sentimentals. Sin cuartel. No prisioners were taken. El “what if” en sentimental: el “what if” aquella nit de fa tants anys, en aquell barra de bar, ambosdos generosament tajats, no mos haguessim enrotllat (enrotllat del verb entortolligar, de llengües nicotinoses i alcoholitzades entortolligades en un tornillo pastos). El ¿“what if” no haguèssim acabant al seient de darrera d’un Corsa amb la cinta de Sade sonant una vegada i una altra al casset fins que els vidres entelats deixaven passar les primeres clarors? O el ¿“what if” no haguessim acabat en una platja de sorra humida movent patosament els cossos en complicades postures i escopint sorra, mentre la lluna rielava sobre les onades del mar matarile-rile-ron xim-pom? Exemples infinits, conseqüències similars: aquellos polvos trajeron estos retoños.

Sobre aquest tema del “que hauria passat si”, lo millor que he sentit és la magnifica “Something Changed” dels Pulp. “I wrote the song two hours before we met. I didn't know your name or what you looked like yet. Oh I could have stayed at home and gone to bed. I could have gone to see a film instead. You might have changed your mind and seen your friends. Life could have been very different but then... Something changed”. I Jarvis encara escarba més en això del moment definitiu: “When we woke up that morning we had no way of knowing That in a matter of hours We'd change the way we were going. Where would I be now if we'd never met? Would I be singing this song to someone else instead?”. A mi em sembla Insuperable, sobre a aquest tema. Definitiu. O buenu, no tant definitiu: aquesta cançó la va escriure Jarvis Cocker el 95, sembla -aparentment- que dedicada a algú en especial. I sinembargo des del 2002 està casat amb l’estilista francesa Camille Bidault-Waddington, amb qui viu a Paris amb el seu retoñu de 4 anys. Igual, més que “something changed”, és que “something is changing continuously”.

Something changed – Pulp
New York - Cat Power

Jarvis parlava del moment concret en que “something changed”. Un moment com una clau de volta que aguanta tot l’edifici. La treus, i hop! Bumba! tot el garito te’l fots de barret. All gone away. Billy Bragg a “the fourteen of febraury” ens parla d’aquest mateix moment concret. Del moment en que va conèixer la seva estimada. Però a diferència de Jarvis Cocker, ho fa des d'una perspectiva "contraria": ¿és tant definitiu aquell moment? Potser no, sembla dir-nos. Està clar que hi ha moments determinants, moments de caixa o faixa, però ¿fins a quin punt son tan determinants? ¿fins a quin punt no són una mitificació del nostre passat?

Billy Bragg, des del present de la relació, canta cap enrera, cap el passat, per dir que ni pajolera idea, que ni se’n recorda d’aquell primer dia: “I wish that I could remember the first moment that we met. If only I could remember that sweet moment when we met, If I knew then that I Would spend the rest of my life with you, I imagine I would have held your gaze a little longer”, i més encara, “I know the place where in happened, yet in my mind the scene I recall is imagined”. Pues eso, sembla que el Billy Bragg ens digui que els instants no són tan crucials, que importa més el procés continu que l’instant discret, que si aquell moment concret hagués estat d’una altra manera, no hauria variat res substancial, simplement hagués passat l’endemà: “si amor meu, ja se que haviem quedat avuí amb tons pares i els meus, a l’esglesia amb 200 convidats i un capellà; i que porto un ressacón de collons, unes calces roses penjada de la patilla de les ulleres, i que hi ha un travelo dormint al llit... but let’s forget and forgive it, ¿tornem a quedar pel dissabte que ve?”

The fourteenth of febraury - Billy Bragg
Todo va bien - Los Sencillos

Em persegueix fins a l’obsessió l’imatge d’una gota suor en precàri equilibri dinàmic a la punta del seu mugró erecte i excitat. Balancejant-se suspesa al buit, rotllo l’anunci aquell de lavabos Roca. Obro els ulls i el mugró segueix allí, amb el seu rítmic amunt-i-avall amunt-i-avall. Però la gota ha desaparegut. ¿on ha anat? ¿quin forat se l’ha empassat? ¿el mateix que s’empassa totes les meves obsessions potser? Nxt-nxt naughty boy... Howe Gelb expandeix saviesa a través d'una desconcertant diàlectica genètica "Chromosomes... Molecule, Molly is nobody's fool, comes from an excellent gene pool, happy little cells flippin' from her lip and spend the night here screaming... for the mother ship. I ride along surfing on the waves of a lava hip"

Increment of love - Giant Sand
Lulu - Los Sencillos

Doncs sí, en qualsevol vida sentimental que es precíi hi ha alguns moments crítics d’aquests, moments potencialement “ucrònics”, moment determinants per la història, (bue, historieta millor). Moments “caixa o faixa”. Lu qual ens porta a una obsessió amb que acostumo a tocar els collons a tot quisque (sobretot a altes hores de la matinada i amb el sentit del ridicul ofuscat per l’alcohol). Lu de la relativitat espai-temporal (i oju, que la física sempre m'ha causat urticària), la tonteria aquella que el temps, a lo que ens convé ara, no és constant, no transcorre linealment i uniformement el molt capullín: hi ha aquests moments especials, “moments-pou”. Uns segons que son molt fondos i que duren molt més que les acadèmiques 1.000 miléssimes o 100 centèssimes. Aquesta és una divagació meva, yatedigo, però oju, n’hi ha altres que l’han tocat amb tino i fundamento: Exemples cinematogràfics que em venen al cap: Mullholand Drive però sobretot Lost Highway, on Lynch estira uns pocs segons transcorreguts en la realitat fins a la fredolica de 135 retorçats, escabrosos i finalment elíptics minuts. O Lulu on the Bridge, on Paul Auster fa el mateix amb l’escas temps que dura un uluar de sirena d’ambulància quan passa pel teu costat. Aprofitant patillerament que per sota el Lulu’s Bridge hi passa el pisuerga, lligarem el tema “Lulu” que hem escoltat abans, dels James Taylor Quartet en versió dels Sencillos en directe, amb una del Lou Reed, qui sortia en una petita papelina en la peli de l’Auster.

Coney Island Baby - Lou Reed
Try A Little Tenderness - Otis Redding

“Prova-ho amb una mica de tendresa”, clàssic de Redding. Curiosa història, un standard del 1932, gravada entre d'altres per Sinatra, Aretha Franklin el 62, i el 64 per Sam Cooke. Sembla que a Otis Redding no li feia especial il•lusió gravar-la però al final el van convencer entre familiars i la discogràfica Stax el 1966, i mira-la ara, un dels seus èxits més grans. Tot cuinadet als fogons de la Stax: Booker T Jones & The MG’s d’acompanyament, Isaak Hayes de productor. Un sad lament de consells sobre com tractar les noies (carinyu, tendresa i tal) que acaba explotant en un orgasme violent els últims 90 segons de la cançó. Més cançons: Wilco i “Hate it here”, “I try to keep the house nice and neat, I make my bed I change the sheets, I even learned how to use the washing machine, But keeping things clean doesn't change anything”. la dona del Jef Tweedy diu que aquesta és la cançó mentidera perquè l’amic Jef en sa puta vida s’ha acostat a menys de 10 metres d’una rentadora. Ja veus, doble motiu d’enveja: pel talent en retratar estats d’ànim i pel no haver hagut de tocar mai una d’aquestes màquines infernals. “Sortiu i divertiu-vos!” Diu el profeta. No és tan fàcil, amic profeta, no es tan fàcil: milers de rentadores acechan al mascle peleón per centrifugar roba de colors mal separats. En un joc d’equilibris còsmics i efectes papallona, no es gens descabellat que una acció Y en una rentadora tingui un efecte X en un llit . O per ser més exactes, que una NO acció Y en una rentadora tingui un NO efecte X en un llit. En qualsevol cas, en momentos de desazon tan amb la rentadora com al llit la meva màxim sempre és “prova-ho amb una mica de tendresa”.

I hate it here - Wilco
Can't do a thing to stop me - Chris Isaak
Veronique - Pink Martini

En un moment donat vaig veure que posava els ulls en blanc, callada. Em vaig espantar. Després quan ja havíem acabat i feiem el cigarro li vaig preguntar. Em va dir que tranquil, que solia possar-li. Que només volia dir que se n’anava al seu “happy little place”. Només ens vam veure un altre cop, en un pub. Mai més he tornat a veure uns ulls en blanc com aquells. Per sort. Anys despres fullejant una d’aquestes revistes de tendències sortia una fotògrafa que retratava cares de persones en el moment precís de l’orgasme. Un parell de planes plenes de cares, només cares, cuasi totes amb els ulls tancats, la resta amb els ulls en blanc. Vaig pensar amb ella. Curiós. En el moment culminant, sigui amb els ulls oberts o tancats, mirem cap el dintre nostre. Un acte de comunicació interior? “Plastic Flowers”, aconsellen Mood six

Plastic Flowers - Mood six

I per matar-ho, dos temes: el primer el de la Sade. “Promise”, del 1985, el seu segon LP, Gran disc, no tan bo com l’anterior Diamond life, però vaja. Va ser un dels primers discs que em vaig comprar jo solet. Tenia un defecte de fàbrica, una mota del premsat en els primers compassos del “never as good as the first time”, l’agulla no arribava a saltar però se sentia un “raac” en les 3 o 4 primeres revolucions de la cançó. Com que era un pipiolo no se’m va acudir anar lo a canviar a la tenda. En algún moment de la història vaig cometre l’error de deixar el disc a algú –no recordo qui-. Total, no l’he vist mai més, a saber en quina casa deu estar aquell vinil. El cas és que per sempre més he tingut mentalment incorporat a la cançó el "raac" aquest. Fins i tot ara, quan l’escolto en mp3 “e-mulat”, em falta aquell "raaac", com a que em queda coixa la cançó. Una prova més que ens podem acostumar tant als defectes que al final ja els assumim com a part substancial nostre. Absències, tics mentals, mecanismes d'autodefensa. Hannibal Lecter li preguntava a la sendador aquella “ahún le duele el pecho que le extirparon?”.

En fi, segón tema, i ja per xapar: la cita setmanal. Avui de Nanni Moretti a Caro Diario. “Tengo confianza en el hombre, pero sólo me siento cómodo con una pequeña minoría”. Visca l’elitisme, I say. A mi també em sembla que tots dins la zodiac no hi cabem. A fora es veuen les ombres de taurons danzando macabramente al acecho. Ale, con Diorr!

Never as good as the first time - Sade

Friday night Fever, 14 de novembre, tardor 2008

Em perdonareu que no m’aixequi, escric això assegut al sofà del menjador, enfebrat, engostipat, gripòs, embolicat amb el meu batí blau marí i amb tres o quatre mantetes de quadres yumyum. Estic xarrupant un caldet calentó d’un bol que aguanto amb les dues mans. La tassa em serveix de calefacció central: m’escalfa en onades sinusoidals des de les puntes dels dits fins les aixelles. Poso el meu molt moquejant nas per sobre el vapor que desprèn però no noto gust ni aroma de res. Tinc una paret de mocs sòlida com una gelera dels alps que tapia les papiles. El panorama que veig als meus peus és desolador, el menjador està fet un puto nyap, escampats per terra hi ha contes oberts, peces de puzles, retoladors... i la nena que plora, xiscla i pataleja perquè ha perdut no-se-quina de les tres bessones (en aquestes alçades crec que ja puc dir que no les sabré identificar mai). El petit també s’acaba d’arrancar a plorar, deu demanar un bibe (o potser té són, qui sap: la comunicació humana és sempre complicada siguem petits, adults o bebès). La meva estimada, la meva enamorada, tracta amb empeny d’arribar als 40 de febre sepultada per unes quantes mantes al llit.

Però, mira, saps què? Tot aquest puto desgavell tampoc no em preocupa massa perquè, embotit en les meves mantetes, els deliris enfebrits que tinc em permeten situar-me aquells dies nadal del 1990, caminant aterits pel fred i la pluja per la rue St Quentin, i entrant al café La Pinte du Nord on teníem l’habitació (apropet-apropet de la Gare du Nord de París). El contrast entre el fred polar de fora i la temperatura de dins. Just vam tancar la porta ens va abraçar fraternalment una onada d’escalfor benigna (ah, la calentor dels bars a l’hivern !) Ens vam treure ràpidament parkes, abrics, bufandes, guants, gorres i barrets, i ens vam gastar uns bons francs francesos en uns deliciosos tes amb conyac. Ens van escalfar per dins entre fum de tabac en aquella taula de marbre amb potes de ferro forjat, mentre a la taula del costat, un vell amb gorra de quadres anglesos menjava impàvidament un ou dur elegantment assentat sobre la seva copeta d’alumini, i l’anava regant alternativament amb sal i pebre. Treure partit a la febre i als seus deliris, vet aquí. Per tot això se’m fa impossible baixar a l’emissora pel programa d’avui. Si us sembla quedem a la mateixa Pint du Nord de Paris pel divendres que ve, com sempre de 10 a 11 de la nit al 99.8 FM, Punt sis ràdio. Sonaran Pulp, Billy Bragg, The Beautiful South, Sade, Otis Reading, Lou Reed i alguns més. Fins aleshores, i com sempre, perdoneu les disculpes.

Feminocràcia, Bendita Feminocràcia, 7 de novembre, tardor 2008


Sor Citroën - Profesor Popsnuggle

Benvinguts a una nova edició que es diu Feminocràcia, Bendita Feminocràcia bàsicament per dues raons. La primera que la immensa majoria de cançons d’avui seràn de noies o de grups de noies. La segona que parlarem un mica de dones i de sexe. A banda d’això continuen sent dies de tarro raonablement embotit, rebusco coses per les canyeries, per les grutes del cervell, com un xuxo despistat omplint de clots el jardí en busca d’aquell os que va enterrar ni se sap quan. Per res, zero. Tot circula lent, espès, dens. Semblo tenir les puntes dels dits de plom, la llengua de plom pesat, dens gris-mardelnord. Aquelles gruetes del cervell per on rebusco, circumvalacions i més circumvalacions rotllo mines de abandonades de l’antic oest, s’omplen d’una rierada de plom, un tsunami de plom líquid. Bob Dylan es va passar una temporada perseguint “la sonoritat del mercuri líquid” el mercuri líquid te un punt de brillant, elitista, elegant, en canvi el plom líquid el te de pesat, dens i gris. Aquesta és la diferència. Això em fa venir al cap la tenda més tradicional de discs de la nostra petita i entranyable ciutat de Reus, tan petita que a vegades (com aquesta ocasió) es confon amb una remota aldea gallega on encara no ha arribat la electricitat. En fi, tornem a lo que ens ocupa, a la provinciana botiga de discs de tota la vida, on jo ja fa molts anys vaig entrar per preguntar per un disc del Bob Marley i la dependenta, legendària per la seva meravellosa ignorància musical, me’n va treure un de, sí, evidentment, està clar, de Bob Dylan.

Pimpers Paradise - Bob Marley
Just Friends - Amy Winehouse

“I’ve been drinking in the morning –it might be dangerous”, diu la Amy Winehoue. Efectivament, de tant en tan m’agafa un atac de bulímia: unes ganes xiflades de portar-me violentament als queixals un bocadu de carn crua, sentir cruixir les fibres musculars entre els molars, un escampall de sang regalimant-me barbeta avall slurps-slurps-slurps, llanto i rechinar de dientes. L’acceleració vertiginosa del polsos, tsunamis de sang bombada al cervell, ulls injectats de vermell, tant-tant injectats que quasi crec plorar llàgrimes vermells de pura lascívia. La visió fustigadora d’aquelles línies semi-paral·leles enrogides destacant en relleu sangonós sobre el rosat dels glutis, paral·leles que intersecten. Aleshores, enmig d’aquests episòdis caotics, aturo un moment la fotocopiadora, omplo plàcidament un gotet d’aigua de la màquina i continuo ensobrant maquinalment la muntanya de prospectes fotocopiats que just oberts arribats a destí seran automàticament llençats a la paperera. El mateix destí que aquells destemplats desitjos. Aquellos lodos...

Be My Baby - The Pepper Pots

I sí, una certa dosi de violencia en el sexe sempre és necesaria, encara que sigui verbal, encara que sigui imaginària, encara que sigui post-coital i en forma de profund, íntim i silenciós Mecagaumdeu, un cop ella s’ha rentat, vestit, i tancat la porta a la seva esquena emportant-se la seva justa retribució pels serveis prestats.

Makin Love - New York Ska-Jazz Ensemble
No te molestes - Los Soberanos
Juventud - Tiza

Aquí estem al Jardí del Manicomi novament fent-nos absurdes i sinsentides preguntes, p.ex. sobre la perdurabilitat de les coses. Coneguda és la costum d’intentar guardar records dels bons moments passats. Centenars de tius disparant cameres al Perito Moreno o a la Fontana di Trevi. Parelles somrient amb la Torre Effiel de fons, o el que es pitjor amb el Macba. Milions de flaixos immortalitzant amb tota justícia un golazo de Messi al niucann. I vist des d’aquest punt de vista, de recopilatori de records, jo em pregunto, ¿i no és sindudda ningunna el moment més intens i profund dels possibles el d’aquell orgasme que remata un polvo memorable, un polvo top ten, possem per cas? I si és així –que ho és, no mos enganyem, vive Vidal- ¿perquè tan poca costum de fotografiar-nos (o fins i tot gravar-nos) en durante la faena i sus desmadejados empellones? ¿Perquè les animes visionàries que -com qui s’afota al peu del Pedraforca- s’enfoquen en durante la porfia, son acusades de marranotes exibicionistes quan les fotos o videos surten per la raó que fos de la capsa de sabates on estaven secretament guardades? ¿a què aquest doble raseru? Profundament turbats sinó desaçonats per aquest dubte, ens retirem silenciosament a visionar alguns videos amateurs al youporn...

Fué una lagrima - Elia y Elisabeth
Stop In The Name of Love - Los Flechazos

Si estigués en el passadís podria escoltar els teus gemecs entretallats, els sorollosos sospirs provocats per la lascívia (nxt-nxt, así me gusta a mí) Podria escoltar el vapor que surt de la teva boca a empellons rítmics, ta-ta-ta-ta-ta, el ritme que marca el capçal quan xoca contra la paret, metrònom ergonòmic. Ta-ta-ta-ta-ta. Podria escoltar el soroll que fan les cordes anuades als teus canyells, o el so de les corretges tiban-te els turmells als dos extrems del llit. Podria escoltar tot això, però com tothom sap, ni les cordes ni les corretges fan soroll, i ademés jo no estic al passadís, sinó dintre el llit, practicant un molt acadèmic polvo funcional mentre aquesta fantasia sonora trepana la meva imaginació al mateix temps que espenyo per xapar amb un últim empellón, aquest polvo tan professional.

Nobody loves me – Martha Reeves & the Vandellas
Please stay - The Ivorys
Everything is good about you – The Supremes
You've been gone too long - Ann Sexton
In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas

Amics fora de tota discussió possible està la certíssima correlació entre la pràctica de l’acte sexual i els exigents requisits d’immaculada higiene fixats tan sovint per les fèmines com condició sinequanon. Ho corrabora no ja la meva pobre experiència sinó mil·lions de comentaris intercanviats amb altres maxus cabrius a altes hores de la matinada en tertulies carajilleres de dicció castigada. Requeriments que de vegades freguen l’insult a la coherència: des del conegut “nnno ara no que no estic dutxada” fins al “nnno ara no que m’acabo de dutxar”. Des d’aquest humil micròfon negre amb espongeta groga i logo de Punt6Radio, no puc més que deplorar amargament aquest comportament femení. Soc fidel seguidor de la doctrina Allen sobre el particular: “el sexe, com més guarro, millor”. Però ahir, arrel d’un comment del gran Rai, vaig caure que la doctrina potser te una doble lectura. Se m’acudeix que potser no va tant referit a el sentit dutxistic o bidetistic, com al sentit espiritual. Perquè anem a veure, ¿no es en un polvo on hom (i s’observi que no dic de “don”) treu lo més fondo d’un mateix (i no em refereixo al sentit fisiològic)? I si es així ¿no estarà un polvo molt millor trabat, molt millor sustentat estructuralment en un esperit turmentat pels nombrosos pecats comesos que no pas per un esperit net de culpa? La meva hipòtesi és que com més remordiments tinguem per dins, com pitjor ens sentim amb nosaltres mateixos, com més bruts i guarros d’esperit estiguem, tan més intens, redemptor, alliberador, serà el polvo. Un descarregador polvo d’alliberament, de contricció final. Un polvo d’absolució, en definitiva. Consti que no dic que aquesta bsqueda d’absolució sigui el que ens impulsi a follar, no, però sindudda ho potencia. Amb tot això tengo para mi mismo que la pràctica de l’esglesia catòlica de la confessió absolutòria, i posterior contricció no és més que un substitutiu, un placebo del follar. Una enganyifa per alliberar tensions. Catòlics del mon, al loro! que no us enganyin, que no us donin gat per llebre: és molt més divertit follar que confesar-se. Encara que hom hagi d’esperar que ella passi per la dutxa. O fins i tot pel confessionari.

Heat wave - The Supremes
Quicksand - Martha Reeves & the Vandellas
This old heart - The Supremes
You can’t hurry love - The Supremes

i per tancar, la cita setmanal, avui del gran Alvite “"Te lo diré de una vez para siempre: Detesto el golf. Detesto cualquier ejercicio físico cuya última consecuencia no sea el orgasmo. El esfuerzo deportivo no está hecho para mí. Lo siento, pero sólo podría interesarme en un deporte que se pudiese practicar en taxi y por escrito" , ale, la paz de Dior...

Shake me - The Supremes