Retrovisor Sessions .2 “All the things we could and should have done”

P6R, 99.8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu Retrovisor Sessions.2 “all the things we could and should have done”. Totes les coses que podriem i hauriem d’haver fet. Retrovisor Sessions perquè avui posarem cançons de retrovisor, cançons a través de les quals transpira el passat. En algunes cançons aquesta transpiració serà formal: són cançons parides avui però amb decoració vintage, cortines, quadres penjats, empaperat de paret, interruptors, etc... tot d'estils musicals d'abans d'ahir. Rockabilly, hillbilly, swing, Motown, Stax, Sunshine Pop... Altres cançons que sonaran avui transpiraran classicisme perquè son directament “els” clàssics. Ortodoxos i Canònics. I finalment altres cançons transpiren passat perquè (irrespectivament de la forma) son retrovisors factuals, és a dir que directament t’expliquen en cru què és veu en mirar pel retrovisor. Com p.ex. la que entrarà ara mateix dels Madness, la millor al meu gust del seu magnífic the liberty of Norton Folgate. A Forever young l'anònim narrador, puja damunt un tamboret i li explica a un també anònim jovenet les misèries de mirar pel retrovisor i veure que la joventut, no és que s'estigui allunyant, no, sinó que de tant lluny que queda ni es veu. “no facis com jo i sigues jove per sempre, abans no perdis el paradís i se'n vagi la innocència”. Amagada en aquest consell tan gratuït com tòpic, flota la confessió i la (¿impúdica?) exhibició de les cicatrius que el pas immisericorde del temps tatua al cos indelibly stamped. I per cert, en aquests consells ¿penseu que pesa més el desig d'ajudar al jovenet, o l'exhibicionisme? ¿o serà més aviat que el narrador, tot i tenir davant un jovenet, en el realitat es dirigeix a ell mateix, aquell “ell mateix” de fa tants anys, vist a través del retrovisor? Retrovisor Sessions.2 “all the things we could and should have done”

Forever young - Madness

Diuen els Madness en un moment donat (i aquí ho aprofitem de subtitol perquè és molt xaxi i va al pelo) “all the things we could and should have done”. Totes les coses que podriem i hauriem d’haver fet. Parlem de retrovisors, de la fascinació pels retrovisors. Un retrovisor és un trasto que te el seu què. Un “què” quasi màgic perquè pots mirar cap endavant i cap endarrera al mateix temps. O més exactament, mentre estàs mirant endavant, pots veure el que ja has passat (¿el teu passat?). Una mena de propietat transitiva atornillada al manillar de la moto. Trastos sumament pràctics ja que et permeten seguir avançant a la par que vigiles que, venint per darrere, el teu passat no acabi atropellant-te. Res més lamentable que, avançant-te en línia contínua, el teu propi passat te la foti pel cul.

Així doncs, avui escoltarem cançons planejades amb un aire volgudament retro: per exemple al Chris Isaak inspirant-se en el Rockabilly i el swing dels 40's i 50's. O la irlandesa Imelda May, en aquesta mateixa línia però accentuant encara molt més aquest retro-homenatge añejo, o també els germans anglesos Kitty, Daisy & Lewis. En la mateixa línia però en simpetric pel Soul tindrem la Amy Winehouse, o també l'últim hitazo d'aquest rotllo mimetisme añejo: les Pepperpots. Com a culmen de tot plegat, el Guille Milkyway amb el seu Melting pot enciclopedistict, reciclant tot el llegat musical del sunshine pop, la ELO, Motown etc.. I de farciment, és clar, els models originals, els perquès de tots plegats, els passats que ens atropellen. Ale pues.

Feel Me - Imelda May

Mr. Lonely Man - Chris Isaak

When A Stranger Calls - Howard Raucous & The Bombers

Polly Put the Kettle On - Kitty, Daisy & Lewis

Take My Heart - Chris Isaak

Buggin' Blues - Kitty, Daisy & Lewis

Big Bad Handsome Man - Imelda May

Retrovisors, objectes semi-màgics. Hi ha una subclasse d’humans convençuts que alguns objectes (parlem de trastos inerts, eh?) tenen alguna cosa de màgics, tenen personalitat pròpia i la rara facultat de transmetre emocions. Hi ha, deia, un subtipus d’humans devots d’alguns objectes (d’alguns trastos) no tant per la seva funció original, sinó pel que fan sentir.

Tenim que xiflats de totes religions, cultures, condicions socials o fortuna han arribat a pagar disbarats per coses tan –aparentment- inútils com un guant del Michael Jackson, una gorra de l’Alonso unes calces de la Belén Esteban, o un tampax usat de la Camila Parker Bowles. Però no és a la pasta que es gasten on volia anar a parar, no. Perquè en definitiva el que un paga no és lo substantiu: com en el sexe, pagar no garanteix la profunditat de l’experiència. Així, de vegades, les circumstàncies més rocambolesques et porten a desitjar el trasto més aparentment trivial i inútil. Que et dirè jo? fins una pedra de platja. Tinc un calaix ple de zippos vells, de posavassos de cartró dur, de comics –Cairos, Cimocs-, d’ulleres de sol plenes de pols, de fotos en blanc i negre de parents morts fa anys que ni vaig arribar a conèixer. Tinc alguna moto més vella que jo. I amb tot això el meu tresor més preuat és un raspall de dents. Un humil raspall usat del Mercadona. Els diumenges i dies de guardar fins i tot goso olorar les crostes resseques de pastadents enganxades de fa tant de temps. Un raspall blau cel de pèls desgastats, una relíquia dels teus dies en aquella casa. L'única resta que em queda de tu. Diu Messier Katerine “Havíem quedat al Jardí Botànic, pensava en tu mentre t’esperava.... la llum era blanca, allà, tot sol entre les flors. Era diumenge, t’estava esperant... i encara no sabia que estaves morta. Encara avui penso en tu al Jardí Botànic, encara avui et veig per tot arreu, com si mai hagués sabut que estaves morta”

Le Jardin Botanique - Katerine

Me & Mr Jones - Amy Winehouse

Recordo que tot allò va coincidir amb la explosió del “cas Winehouse”. Recordo veure-ho pel retrovisor. De tot allò el que més em va sorprendre (a banda lo sincera que sonava la senyoreta Amy Winehouse quan baixava tan avall a esgarrapar-se les crostes de la seva ànima a cops de micròfon), doncs el que més em va sorprendre, deia, era l'elegancia estilosa 50-60’s amb què sonaven aquella col·lecció de cançons. Un pesat teló de vellut de color morat o vermell fosc semblava embolcallar i amortiguar amorosament el so que sortia de saxos, guitarres, trompetes i corus. Aquells dies solia demanar a la barra aquell cocktail jazzy-soul, de vegades amb regust de Motown, de vegades d'Stax, i sovint de Verve o de Blue Note. Billie Holiday i Sarah Vaughan, Martha Reeves i Diana Ross susurraven a coro “come and get all this memories...” Si, recordo aquells dies de retrovisors i roses. Aquella matèria primera, les cançons de la Winehouse, podrien haver caigut en mans d’algun despietat productor o executiu ambiciós de dubtosa moralitat. La corrupció en temps de colera. Tota aquesta elegancia 50’s i 60’s hauria pogut acabar en una detestable producció modernilla R&B-Hip-Hopera amb efectes xunda-xunda rotllo Timbaland. Però no. Per sort la mercaderia va caure en mans d'un tal Mike Ronson, un tipus amb gust per l'estil i els detalls añejos.

Dream Guy - The Pepper Pots

Fa poc, en alguna barra de bar, em va tornar a venir de no sabia on aquell mateix regust añejo d'amor pels detalls i l'estil escolàstic clàssic 50-60's. Vaig preguntar al barman i a canvi d'una suculenta propina em va donar el soplo: el contacte era un tal Binky Griptite, guitarra al disc de la Winehouse i productor d'aquell cocktail tan estilòs que m'estava embriagant. Aquest cop hi flotaven, insistents com 4 gotes d'angostura, un deix de ska i rocksteady originari de Girona. Regust d'ametlles amargues. Ja havien sonant des de fa temps en aquest Jardí pels seus 2 discs anteriors, les Pepperpots. En aquest recent “NOW!” Hi ha molt menys ska-rocksteady que soul. Sempre m'ha semblat que les meves adorades Pepperpots tenien més estètica que profunditat, yet ¿quin mal hi ha si ets un tio superficial? Després de tot, una superfície pot ser dura i brillant com la de la barra d'un bar. “No busquis que et rasquin l'ànima per la part de dins, que tan avall no hi arriben” li vaig balbucejar al barman amb dicció castigada per tantes copes de retrovisor “però sí, les 3 o 4 cançonetes que et fan pujar el somriure tonto a la cara, sempre hi són. I la elegància innata, es clar. I les magnífiques veus, també, també...” i vaig contiunar ennumerant atributs encara una estona més, però aleshores el barman ja feia molta temps que havia deixat d'escoltar la meva incomprensible lletania, i ja estava arreplegant, posant els tamborets cap-per-avall damunt la barra. I escombrant-escombrant, em va agafar distret per tantes copes, i em va fotre dins el recollidor, entre colilles, xiclets i vidres de gots trencats. I amb un suau cop de canyell el va buidar dins el cub de la brossa, on vaig caure suaument (com per una madriguera de conill), i d'on no m'hauria d'haver mogut mai. Almenys, a través de la tapa encara podia sentir -esmorteïdes- les meves adorades Pepperpots pel retrovisor...

Tears Dry On Their Own - Amy Winehouse

You Are Still In My Mind - The Pepper Pots

You Can't Hurry Love - The Supremes

take a chance - The Pepper Pots

In My Lonely Room - Martha Reeves & The Vandellas

Please Mr. Postman - The Marvelettes

Esta noche sólo cantan para mí - La Casa Azul

Giulle Milkyway de la Casa Azul, destil·lacions d'enciclopedisme musical ecumènic: “del electro al dicso, y del disco al Northern Soul”. Milkyway a través del retrovisor, llençant guiños cariñososo a les seves dives personals: Blossom Dearie, Nina Simone, Astrud Gilberto, Kirsty MacColl, Karen Carpenter o Dusty Springfield. Sempre havia pensat que era cert, que sempre i en qualsevol circumstància, tal com diu la dita, “més val que sobri que no que falti”. I no. Miro pel retrovisor i m'adono que molts cops, més val que falti que no que sobri. Com una bufetada em venen al cap tots els cops en que han sobrat paraules, en que s'ha parlat de més, en que s'han dit massa coses. En que -qui sap?- potser un dèficit de paraules hauria portat a una bifurcació diferent. Finals d'oferta en temps de crisi, dos pel preu d'un. Qui sap, potser si precisament no hagués soltat tota aquesta parrafada sobre el “més val que sobri...”, aquesta edició del JDM hauria acabat diferent: amb un tema dels Flechazos, o de Los Coronas, o de les Pipettes, o de Les Tres Bien Ensamble... però el fet és que, amor meu, hem arribat al final, això no dóna més de si, i ha estat bonic mentre ha durat, i tuviste tu oportunidad y la dejaste escapar. El Final sempre és el que és i acaba ineludiblement amb una “ela”. De vegades aquesta "ela" final va seguida per un postrer punt, el punt i final. Altres vegades aquesta “ela” final es converteix en el punt i final itself. El Final d'un programa etiquetat amb “coses que podriem i hauriem d'haver fet”, no pot ser altra que una mirada nostàlgica a la "Juventud", el 1972. Són els Chilens "Tiza". Una magnífica cançó d'aquell 1972, probablement oblidada i perduda sinó fos per un disc retrovisor, un recopilatori editat fa uns 4 anys anomenat, “Papagayo, Spanish Sunshine Pop”. Ale, con Dios.

Pax i Retrovisor!

Juventud - Tiza

Pastel de cassalla microconceptual amb salsa autosostenible i reducció de costos

En aquestes alçades de la vida tampoc no es pot demanar massa. Ara és l'hora, jardiners, de proclamar furtivament, amb la boina de rabillu encasquetada fins les celles i un carajillo de cassalla, que passats els 18 anys la vida és un continu declivi, lent imperceptible al principi, picat a 90º més tard. Així les coses, la qüestió es redueix a aterrar amb un mínim de dignitat. Em aquest sentit, opino humilment que la masturbació compulsiva és una forma raonablement digna d’emmascarar en la més recollida i discreta de les intimitats, els asaz molestos problemes (hmmm ¿o les problemàtiques molesties?) de disfunció erèctil. Exacte, negar-se a consumir l’acte en companyia, retirar-se als quarters d’hivern, en la soledat dels llençols propis... Acabar d'anar fent discretamen, sense molestar a ningú, sense tocar els collons ni donar la nota. Hmmmm Diosss com apreta la xoxeria, com ataca a tracició! ¿com recollons un acaba parlant de la masturbació compulsiva i la disfunció erèctil, si on volia anar a parar era als albums conceptuals?, ¿potser per la seva component masturbatoria? En fi, divagatio, divagatis et omnia divagatio. La maledicció Shandy de la divagació no perdona. A lo nostru, l'estiu ha estat -en lo musical a la par que en lo sesual- raonablement productiu, però de lo primer, del que m’ha sorprès -digues li casualitat, digues-li fuanmbulisme- ha estat la quantitat d’”àlbums conceptuals”: el de Prefab Sprout que vam escoltar la setmana passada, dedicat a la música i a Deu, el de Neil Hanon sota el nom de The Duckworth Lewis Method dedicat íntegrament al cricket, el de l’Steward Murdoch dels Bell and Sebastian, God Help The Girl, una “opera pop” amb totes les cançons dedicades a una postadolescent anorèxica, gafapàstica, i obnubilada pel mon de la música i la literatura; o el disc de l'entranyable banda del Bid De Monochrom Set, Scarlett’s Well, ambientat -com en tots els seus dics- en el llegendaris i mítics andurriales de Mousseron, “un malaltís i empalagòs poblet situat en algun lloc cap l'est de les Azores i lleugerament al nord de l'Estix”. Au, tira pistó!

I'll Have To Dance With Cassie - God Help The Girl

Escoltem At Swim Two Birds, que com la santíssima trinitat, és una i tres a la vegada, a saber: a) un llegendari i mític poblet Irlandès a la riba del riu Shannon -The Broad and Magestic Shannon; b) el grup de Roger Quigley que estem escoltant, i c) un ultracurios llibre dels anys 30's de l'Irlandès Flann O'Brien. Potser en alguna altra dimensió “At Swim Two Birds” és alguna altra cosa més (que se jo, una bicicleta humanitzada, una equació de física quàntica que sustenta l'estabilitat espai-temporal, o una marca d'alpiste per pardals). Però en tot cas tot això seria en una altra dimensió, no en aquesta on actualment tenim els peus precàriament plantats, com damunt un llit elàstic, en aparent estabilitat fins que alguna cosa arribi i ens faci botar cap qui sap on a qui sap quina velocitat igual com si fóssim cabretes bojes beee-beee-beee.

No Fear - At Swim Two Birds

Número b) “At Swim Two Birds”, el grup. ¿Així doncs, el nou de At Swim Two Birds és un àlbum conceptual? Pos no, no especialment, però això para nada impedira que em tiri de cap al xarco per revolcar-me en futilitats, amb la següent parrafada, dos punts i cometes: “Buenu, estimat Eamon Fitzpatrick, el seu “conceptualisme” sempre es podria justificar en que el concepte de tot el disc és la boira, la bromositat, l'eteri desenfocament d'una imatge, (DIOPTRIAS, MAS DIOPTRIAS! Cridava el oculista justisiero)” i la parrafada encara podria seguir tal que així (més cometes): “Tot comença amb un digipak de cartró taaan suau al tacte, una portada vaporosa amb un home vist d'esquenes assentat en un banc, a qui abraça -i al tantu que aquí hi ha xixa- no una noia, sinó taxan-taxan... l'ombra d'una noia! Sí amics: la noia no hi és, ja no hi és, només en queda el rastre dispers, esfilagarsant-se lentament entre la confusió de la boira. Canta el Quigly: “Abans que marxessis pensava que això, era una bona cosa”, però és clar -Santa Llúcia li millor la visió de futur i Santa Rita li torni la noia que li han pres al pobre Quigly-, ara ella ha marxat, i no, ja no sembla una bona cosa. En fi, la boira es sòlida, però dins hi ha certa tranquil·litat (¿resignació?). Una boira espessa com crema de carabassa, en les primers cançons, però tal com va avançant el minutatge del disc, es va esfilagarsant, i la resignació és converteix en un lament de ritme més trotoncillo. Serà que immers dins la boira, el cervell treballa més clar, i de l'embotament mental que el pobre home del banc pateix a les primeres cançons, n'acaba sortint una certa proactivitat en les últimes. ¿tant nadar dins la boira per morir a la vora? Cosas mas raras veredes ¿verdades?” tanquem les cometes i entra la música tal que així.

Let Her Go - At Swim Two Birds

Número c) “At Swim Two Birds” el llibre. Publicat el 1939, va vendre de sortida, la fredolica de 244 exemplars. Ara bé, aquests poquèrrims exemplars els van llegir, amb grans elogis tius com James Joyce, Graham Green (que en va recomanar la publicació), Dylan Thomas, Anthony Burguess o un tal Borges. Pocos son los escojidos. L'autor Flann O'Brien, només va publicar en vida una altra novela (el tercer policia) que també es va morir de fàstic comercial (tot i que va ser un columnista popular). At Swim Two Birds, és segons els experts “un laberint metaliterari”, “una superposició de tres tristres tramas”, “una elongació femoral”, “uns sofisticat exercici de metaficció”, “un supositori de menta”, “una negació a la linealitat ficcional”, “un carajillo de cassalla”, “una hilarant lloa a la comicitat” “una superposició de gèneres literaris”, “ una subversió de l'autoritat: els personatges deslliurant-se de la voluntat del seu autor”. Bue, una mica lo que et pots trobar en llibres de , per dir algo, Paul Auster, Modiano, Pitol, Von Dildo o Vila-Matas. L'únic que, clar, feta 50 anys abans, lu que mirat així, amb perspectiva i un sifón, sinddudda té el seu què.

The Nightwatchman - The Duckworth Lewis Method

“I'm the nightwatchman, alone in my bed, fighting the goshts and the demons, inside my head” Neil Hannon de Divine Comedy, dedica un album sencer al estrany joc del cricket. Rocambolesc esport, vive el curling. El nom del projecte de Hannon, “the Duckworth-Lewis Method” prové d'un mètode inventat -oju al datu- fa uns deu anys per uns matemàtics anglesos per contar els tantus dels partits de cricket quan s'ha de parar per pluja. Menudu joc de marras... 200 anys jugant-lo i han hagut de venir un parell de matemàtics per saber com s'ha de puntejar. Just quan pensaves que explicar lo del fora de joc a algú lego era una heroicitat, llegeixes lo dels innings i tal a la wiki i creus estar dexifrant equacions de física quàntica...

Perfection As A Hipster - God Help The Girl

Gentlemen And Players - The Duckworth Lewis Method

Matinada boirosa a la Metropolis, un parell de puntets vermells escudrinyen la foscor del carrer, una petit ombra grisa travessa per sota el contenidor de recilables, esquivant tampaxs usats i xeringues d'agulla encara sanguinolienta, gotejant lenta i pausadament com si tinguessin tot l'univers per endavant. L'ombra s'esmuny amb sigil i discreció entre les rendijas d'una claveguera. L'últim que es veu és una ondulant cua llarga, prima, ductil, flexible, sansonite. Fina i segura, la rata s'encamina amb passos ferms a la Seu dels Serveis Centrals. Amb expert professionalisme curtida en mil i una consultories, ja porta l'informe mentalment estructurat. El Report serà dur i concloent. Les conclusions sintètiques i clares: el mite del Ratoncito Perez ja no és sostenible a llarg plaç. No, no és sostenible a llarg plaç. Les extraccions s'han d'anar a fer cada cop més i més lluny. Els costos d'explotació es disparen. Un alarmant 12% anual és insostenible. La qualitat de les extraccions disminueix exponencialment: degeneració genètica, malformacions, infeccions víriques, desnutrició infantil... el marge d'explotació s'aplana més i més, els resultats a la part alta dels contes s'aprima, les cotitzacions no repunten. El sector trontolla. Insostenibilitat. Apunts de possibles línies d'expansió per la indústria. Reorientació estratègica, materies primeres renovables, explotacions autosostenibles. I si no, sempre quedarà l'altra línia, la que a cada recessió agiten qual flit matamosques els falcons del sector dur: La solució final. A tot arreu couen faves, Sants Martins per petits i grans. Forns microones, cintes transportadores d'humans.

That close - Madness

I Sleep Amongst The Tall, Tall Flowers - Scarlet's Well

“Vaig dormir entre les altes, altes flors”, diu l'amic Bid. Que dius, “menudu lloc per dormir, no?”. Un es pot adormir a la banyera, a l'avió, treballant, mentre toca el saxofòn, o després de follar, però sinddudda res tan demolidor per l'esperit emprenedorr com que qui s'adormi sigui ella, i ho faci mentre esteu follant. Coses més rares s'han vist... però no a Mousseron, el poblet on passen tots els discs d'Scarlett Well. Llops udulant, sirenes seductores, un decrèpit capità de vaixell varat, o animals mitològics amb caracterísitques perturbadorament humanes. Sí, pot semblar aparentment desconcertant l'estar manxant indiferent als seus roncs, mentre els seu inert cos d'enhiestos pechos es mou al ritme de les nostres culejades. Però -ah! amigu- la cosa canvia -i té fins un puntillo entendridor- si amb qui compatim llit i còpula és una preciosa sirena narcolèptica de robusta, contorneante, i escatada cua. Oh, mis pequeños pervertidos, ¿i no us sembla incitants tot el ventall de possiblitats que s'obren amb unes humides branquies ben obertes i lubricades?

Golden, It Is, Beautiful - Scarlet's Well

God Help The Girl - God Help The Girl

“Amants de diferents cultures conecten, copulen, concibeixen, i en alguns casos combustionen” la combustió fa enlairar el globus cel amunt, amunt, amunt, (ja sabeu, la història aquella de la diferència de pressions), mentre que el producte de la combustio, el crio gamberret de marres, està amagat, avall, avall, avall, davall de tot del sotanu, i la sensació angoixant de culpa i vergonya implosiona endins, endins, endins, de les ànimes de la parella d'amants.

Funny Little Frog - God Help The Girl

You're In My Eyes (Discosong) - Jarvis Cocker

“Memories of days gone by activated by a mirror ball shining bright, You appeared from nowhere beside me on the floor, Identical in every detail to the way you were before A trick of the light, a disco hallucination, A waking dream, an impossible situation Oh but you don't stop, don't disappear, I need you here, You're in my eyes, you're in my face, Just like before you went away” tot això diu jarvis cocker mentre passadet de voltes i ofuscat, balla sol a la pista d'una decrèpita disco de poblet de provincia d'interior. L'oculista justiciero, emmascarat el rostre sota unes bragues de encaje vermelles, vetlla per que visionaris i obnubilats conservin el seu estat de gràcia efervescent. Santa Llúcia, lívida damunt una peana, omnia vigilante: “Mano de Santa / sota la túnica / savis moviments procura”. Nos mos fotran el pa del cistell!

Forever young - Madness

Let there be music

(N. del A. B. C.: Temps de desafecció democràtica, corrupteles, corrupcions. Amb això no és estrany que fins i tot els arixus informàtics es contagin. Almenys això és el que em va dir el meu PC quan vaig intentar recurperar el mp3 del programa de divendres passat, que es va emetre correctament: “arxiu corromput”. Nxt)

Al·l·lel·l·luya lloem al senyor. Fa unes setmanes va sortir l'últim de Prefab Sprout, (al·lel·luia un altre cop). En paranormal excepcionalitat, nosaltre ja en vam donar la primícia aquí, al JDM, fa la tira de temps, en un programa del febrer del 2009: que corrien rumors pels foros de frikifans de PS que Kitchenware i taliqual. Bien. Ja acaecits els feits, dedicarem un programa especial al magne event. El primer que cal dir és que el disc Let's Change the World With Music és un disc conceptual, una tendra declaració d'amor del Paddy Mc Aloon cap a la música, cap el seu poder curatiu i a la seva capacitat de bondat. En sentit literal, vull dir. No és que sigui bona música, és que tot el disc està dedicat a la música just en el punt de tangència d'aquesta amb Deu, o alguna idea d'espiritualitat assimilable.

El segon és que és xupiguay, de les 11 cançons, 6 almenys són apabullants, la resta (al meu modest entendre, tot gustos dic, eh?) La resta, deia, al meu gust fluixeja severament. Però les que no... oh, senyor, gloria al·leluya, Paddy McAloon en estat pur.

El tercer que cal dir és que para nada és material nou: és un “lost album”, unes demos gravades el 1993 i “netejades” ara en estudi. Un projecte sobre la espiritualitat (o misticisme o religiositat, el que vulgueu) de la música, que Paddy McAloon havia enllestit fa 16 anys i que la discogràfica no es va atrevir a tirar endavant, venint del batacazo comercial del Jordan de Come Back. Arxivat es va quedar fins que la primavera passada, la companyia i el seu mànager van proposar al Mc Aloon treure-li la pols al vell submari, enfonsat durant 16 anys sota tones de paper i oblit, i fer-lo surcar aquests procelosos mars del negoci musical. I això és el que escoltarem avui: unes quantes d'aquestes cançons rescatades de l'oblit, i unes tantes altres dels èxits de tota la vida, i tot combinat amb retalls d'entrevistes i declaracions del pròpi Mc Aloon, tant velles com les de la promo del disc. Let there be music!

Let There Be Music - Let's Change The World With Music

Mc Aloon te ara 54 anys i sembla un domèstic pare de tres nenes que ha patit seriosos problemes de vista i oida en els darrers anys, fins el punt de quedar gairebé sord de l'oïda dreta i amb més cataractes que el Niagara: “porto una bona vida familiar, vaig a buscar les nenes al cole, tinc amics, però m'he aïllat en moltes altres coses: no m'importa gaire el mon modern, no condueixo, no em conecto a internet, però no crec que sigui tan raro com sembla”.

I Love Music - Let's Change The World With Music

McAloon en els darrera anys, no ha parat de composar tot i que no ha materialitzat res del que ha fabricat. “tinc una immensa ansia creativa que em devora, el desig d'escriure música és molt més fort que el de convertir-la en discs. En un moment donat es va convetir en alguna sensible estratègia de deixar que les coses reposessin durant un llarg hivern, i així he acabat amb una enorme muntanya de música. Em sento com un personatge d'Edgar Allan Poe, enterrat sota les meves capses d'albums” “hi ha alguna cosa en mi que prova de fer un impossible: m'agraden les cançons però no vull anar més enllà i haver de vendre-les"

God Watch Over - Let's Change The World With Music

La companyia va desestimar el projecte per ser un disc massa conceptual amb referència a Deu i tal. “aquest va ser un tema delicat per a mi durant molt de temps: no podia evitar sentir-me ferit. El meu ego em deia has dedicat el teu millor material a gent que finalment no l'ha acabat rebent” “no vaig insistir massa en materialitzar-lo en el seu moment: ho vaig veure cansat i espantat de veure que, allò amb què estava treballant, era bonic, però lluny encara de ser complert, i mirant més enllà vaig anticipar els problemes que tindria per fer-lo a la manera que volia.” “hi ha vagues metàfores sobre la noció de deitat: si Deu anés a parlar, aleshores en la música seria on podries escoltar la seva veu”.

Music Is A Princess - Let's Change The World With Music

Earth, The Story So Far - Let's Change The World With Music

Sweet Gospel Music - Let's Change The World With Music

L'últim dels Prefab dona per algunes reflexions: el poder curatiu de la Música en podria ser un, l'efecte del pas del temps sobre les obres d'art un altre (o perquè m'he comprar la última rabiosa actualitat si encara tinc pendent els clàssics de la història universal), un altre encara el posicionament de l'artista en relació al mon de l'art, comprenent tant la creació en si mateixa com tots els engranatges de la maquinaria industrial: promoció, comercialització i tal (o quina part del seu propi art, l'artista s'ha d'acabar venent, precisament per poder vendre el seu art ¿quan pesen els plats de llenties al costat de les renuncies?). Això ens podria portar a reflexionar d'una banda, sobre les implicacions que una obra artística sigui simultàniament un be de mercat i un be davant el qual l'humanitat en ple ha de rendir pleitesia, i de l'altra banda, de la responsabilitat de l'artista “para con el arte”, i de com aquesta pressumpta responabilitat estigui o no relacionada amb el caracter de l'artista: un talent com Mozart, si no fos ambiciós, i no hagués fotut palo a l'aigua, ¿quin concepte moral li hauriem de tenir? ¿quina part de l'ampolla ens quedem d'un irresponsable miserablment auto-malbaratat com Ronaldinho?. Finalment ens podriem preguntar sobre com tot l'entorn (critica, situacions personals i socials, moment històticens condiciona la percepció d'una obra d'art als espectadors. Però ben mirat, collonades ¿a què complicar-se la vida podent-lo escoltar directament?

Appetite - Steve McQueen acoustic

“Apetite és una cançó sobre una noia prenyada, i la idea d'anomenar el bebè en raó del desig per la vida”

When Love Breaks Down - Steve McQueen

Enchanted - From Langley Park to Memphis

“Enchanted va de trobar alguna cosa que t'exciti any rere any. Res no t'impacta amb la força que que ho fa als 18 anys. Aleshores no saps que no podras arribar a tot allò que has planejat per la teva vida”

The World Awake - Protest Songs

Looking For Atlantis - Jordan The Comeback

“Amb Looking for Atlantis pensava en com hi ha tanta gent corrent darrere alguna noble causa a la que fer-se devots i dedicar la seva vida, i en realitat el que estan buscant és alguna cosa tan simple com estar enamorats”

Michael - Jordan The Comebck

“Michael és simplement la escruixidora idea de Lucifer despatxat del cel i intentant que el readmetin, la idea d'ell en aquell lloc fred i solitari,per això la cançó té un so tan high tech, per denotar això. M'agradava la idea del diable pensant en que quan el van despatxar es va perdre la oportunitat d'una bona carrera professional. La segueix mercy, que és una molt més intim prec de perdó. Se suposa que son una resposta l'una de l'altre"

Mercy - Jordan The Comeback

The Fifth Horseman - Andromeda Heights

“la gent s'equivoca quan diu que les meves lletres son poesia, Un poema pot i de fet s'ha d'aguantar per si sol. Una lletra de cançó, en canvi, necessita la música per atenyer cert grau de plausibilitat. Això és el meravellós de la música pop, que un pot usar les frases més banals i encara està en la posició de donar-los una dignitat que d'altra manera no aconseguirien”

Don't Sing – Swoon

Bitterness and Pain

Sugare and spice - Madness

99.8 FM, PR, molt ben retrobats tots. Aquí comença la temporada 2009-2010 del JDM. Enguany també els divendres de 9 a 10 i diumenges per la tarda en reposició. I sempre que valtrus desitgeu, en submisa disposició, en podcast al blog. Ja veus, poques novetats. De fet cap ni una, després d'estar 20 i pico anys repetint una vegada i una altra i una altra el mateix pugrama en un bucle sense fi, com un pobre Sísifo carretejant ad aeternum el seu enorme, pesat, enhiesto i rocós membre... ¿o era el pobre Príapo el del membre pesat? bah, la veritat és que sempre m’acabo perdent amb això de la mitologia sumèria... En fi, a lu nostre: comencem amb la resurrecció musical de la dècada (un rajolí aquí de grandiloqüència i pretenciositat). Són els Madness amb la nova entrega “The Liberty of Norton Foldgate”. Després d'haver-me'la maxacat tot l'estiu (vull dir aquesta entrega), em segueix semblat un disc simplement bàrbara. Podries posar-lo perfectament al costat dels seus clàssics de fa 30 anys i queda tan lozano y fresco com aquells, només que –serà l’edat- amb uns litrets més de vitriol i escepticisme a les venes, quisir a les lletres.

Una d’aquestes joies (i no la millor) és “sugar and spice”. És la història d’una parella de pichoncitos anònims i curriquis, tendrament enamorats. Com mana el tòpic es coneix als setze anys, es casen als 21, pillen casa en barri humil, esperen un crio i tot és sugar and spice i tralarà. (un incís aquí per imaginar-nos la jove parelleta en aquells mitjans 80's de vacances per Salou en plan cutrish, samarretes del manchester, vermells com gambes i tragan pints als pubs de platja). I quan ja ens esperem el típic “foren feliços i menjaren anissos”, l’amic Suggs Mc Pherson, en un terrorífic fastforward, raaassss, obre violentament el teló de la realitat quotidiana: “And that sugar and spice, Everything was so nice, Now it's all come undone, Now it's just not the same, It's bitterness and pain”. I ves, aquest desgarrament de teló, aquest “bitterness and pain” em va impressionar fins el punt que d’això anirà el programa d’avui: de cançons sobre de parelles que s’han quedat seques, eixutes, desvitalitzades. “Bitterness and pain”. Amargor i dolor. Parelles desvitalitzades, com quan el dentista et xamusca el nervi del queixal. El pas del “sugar and spice” al “bitterness and pain”. Relacions a les que –tst, per la raó que sigui, ancha es Tegucigalpa- se’ls acaba, se’ls mor el de dins, i només els queda la closca, només queda amargor i dolor.

De vegades, com en aquesta cançó, la closca (amarga i dolorosa) segueix aguantant, tot i estar buida i sense xixa per dins (o buenu, almenys és lo que em sembla atenent al frasejar d'atàvica resignació amb que canta l'amic Suggs McPherson). No sé, imagina't un ou al que per un foradet em buidat de rovell i clara. O un cuquet que entra dins -què se jo- d'un pebrot i se'l jala tot per dins deixant només la pell intacta. En fi, ex-pitxons britànics ara banyats en bitterness and pain. Te'ls pots tornar a imaginar en l'actualitat, als pubs anglesos de Salou, parelles ja grans, assegudes soles una davant l'altre separades per pints de lagger: silencis i cares de tedio macerats al llarg d'unes quantes eternitats. Alguna bombilla es va fondre pel camí i ningú la va canviar, tot es va quedar a fosques però ells van continuar caminant indiferents endinsant-se en aquell núvol de biterness and pain. ¿de veritat tot era sugar and spice, tot era tan nice, o eren més aviat castells de sorra, gel massa prim? Sand castels. Very thin ice.

Sugare and spice - Madness

Lisa's Box - Toy Fight

Ton pare - El Petit de Cal Eril

“ton pare no te a ta mare, i plora, i el teu germà petit, no entén res”

Sa nuvia morta - Joan Miquel Oliver

La frase -tralarí, tralarà- fait comme si comme ça: “sap més el diable per vell que per diable”. La seva interpretació canònica sol ser que l'edat, l'experiència, ens fa savis. Però rascant una miqueta, t'apareix una oloreta sospitosa: subjacent, aflora la innegable connotació de que l'edat, simultàniament també ens afilldeputeja. I si no ¿que hi pinta el diable com a terme de comparació enlloc de, per dir algo, Sant Pere o l'Arcangel Gabriel? Seguint per aquest camí inductiu i metacrilàtic, tindríem que naixem bonifacis, i és el desgast pel temps, el tedi, l’agror, la cremor d'estomac, la cazalla de les 7 del matí,i en definitiva l’escepticisme de la vida en general, el que ens fa més filldeputes. Ens afilldeputegem com adaptació al medi agrejat (“descoberta de l’entorn” en diuen a P5, l'adiestrament comença de ben petits, iu nou uat ai min). Sí, ens adaptem a un medi acabronat rupestre, laboral i/o conjugal en un procés d’afilldeputament inapelable, definitiu, finisecular. Aplicat a lo que ens interessa ara -dic lu de les parelles marinant-se durant anys en bitterness and pain- aquesta adaptació al medi ens permet -a tu, a mi, i aquella veineta del quart a qui tant ens agradaria olorar més íntimament, oh! Els meus tendres pervertidets-, doncs ens permet aprendre quines són les tecles que apretades a consciència, amb ràbia i decisió, fan més mal a la nostra parella. Quines són les paraules composades en frases que li retorcen més el fetge. Els silencis més agressius, que la maltractin més. Bitterness and pain. “Goita, tu!” et sorpens a tu mateix un dia qualsevol de finals d'abril, “aquesta revés escupit a dos mans l'ha deixat atolondrada” mentre contemples indiferent, emergir dels seus ulls l'enèsim mar de llàgrimes. I et dius: tan li fa, santa resignació, arrieros somos y en la autopista, com bons catalanets que som, pagarem el peatge, que en el pais de donde las dan las toman, no hi ha res que surti gràtix. I si el seu mar de llàgrimes no li ha funcionat avuí, no pateixis que demà ho provarà i, evidentment, aconseguirà perforar-nos la carn viva amb qualsevol altra retorçada picada intravenosa. Vamus, tant clar com el xapapote de Muxia. “Duelo a garrotazos” enfonsats fins els genolls. Bitterness and pain.

Allan et Louise - Vincent Delerm

(i ell va dir "en aquell instant ella m'estimava")

Una storia come questa - Adriano Celentano

“Mi dicevano gli amici: apri gli occhi quella donna non ti sposa per amore”

Je Ne Sens Plus Ton Amour - Coralie Clément

Si us en recordeu, a finals de juliol fotia una calor que t'hi cagues, i era per això que la cervessa que fèiem el Cisco i jo mos la fotiem sota l'ombreta d'un til·ler. “No creguis” em deia el Cisco, “no va ser perquè s’acabés l’amor o per cap d’aquestes gilipollades romàntiques ¿sats?” I el Cisco li va fotre un bon trago a la Voll “No. No va ser desamor: al final això de l’amor no és una cosa pràctica” em deia “no et soluciona el dia a dia ¿no? l’enamorament és massa cotofluix rosa pel mastegar sorra diari de la vida conjugal ¿m’entens?” i li vaig fer que sí amb el cap, que l’entenia “doncs no va ser desamor, no: va ser per la comunicació” m'encenc un cigarro i li dic: ¿que no us comunicàveu prou, doncs? “nono, al contrari, va ser perquè ens comunicavem massa, ¿sats?” i no , no sabia, i per això m’ho va explicar: “ja ho saps, cony, jo sempre he sigut més de callar i no dir res. Igual que ella. Ens podíem passar hores i hores un al costat de l’altre sense dir res. Sopant, llegint, mirant la tele, follant... Tot callats, en silenci, na manxant pim-pam sense dir res, i tot la mar de xaxi durant anys, ¿sats?” vaig fer un trago de birra “i un bon dia va llegir no se què collons en una merda de blog sobre la importància de la comunicació i del parlar i del dir coses i blablabla. Ja veus. Se li va inflamar el tarro amb això i vinga a taladrar amb parlar i xerrar i explicar-nos les coses i radiografiar els sentiments i no-se-què-polles-més...” buff menudu palazo li vaig dir “sí” em va dir el Cisco “un palazo, però clar, vaig pensar, si t’hi fots de cul encara serà pitjor: un fart de cares llargues i al final dies i dies sense follar” clar com l’aigua Ciscu, li vaig dir “total que vam començar a xerrar i parlar i treure i fotre sentiments sota el microscopi, sats?” m’ho imagino, li vaig dir fent una calada “un drama. Era començar a parlar i merda. Sense saber com, a la tercera frase ja ens havíem fotut en d’aquells laberints dialèctics espessos i xafagosos. Un fart de xapapote fins els turmells, merda fins les celles” ja... “començavem a xerrar tan tranquil·lament, i sense motiu aparent ni saber com, ja ens estàvem traient el pitjor de nosaltres mateixos: esgarrinxades dialèctiques, burxades de boquilla, dits a l’ull verbals... un no parar. Hòsties dialèctiques per un tubu. Mengelles de la paraula” Em deixes flipat, tio “Ja veus, tio. Només et dic que el Litus m’està preparant els papers pel divorci: ¿però sats què? Em dona tot pel cul: que s'ho quedi tot, tan me fot ¿sats?” Flipo, tio “Abans follàvem callats, en silenci. Al final vam acabar cridant-nos follats, ves tu tanta comunicació i tanta hòstia” i es va quedar callat aguantant la birra. I quan ja portava -que se jo- 5 minuts sense dir res, només mirant la birra, no em vaig atrevir a dir res i vaig pillar el Mundudeportivo de la taula del costat, mentre el Cisco continuava tancat en el seu silenci dens i encapotat i al lluny se sentia els trons d'una tormenta d'estiu, però la calor seguia apretant com una filladeputa.

People Ain"t No Good - Nick Cave & The Bad Seeds

“We were married under cherry trees. The sun would stream on the sheets. The winter slammed us like a fist. People they ain't no good”

Golpe De Gracia - Los Planetas

“Ven cuando yo no pueda verte, ataca por detrás, vuelve cuando esté dormido. Cuando no pueda defenderme te puedes acercar para terminar conmigo. No tengo nada que ofrecerte, ataca sin piedad, ven con todos tus amigos para que no pueda moverme mientras que tú me das hasta terminar conmigo. Acaba de una vez con esto, esta es tu oportunidad para terminar conmigo, porque si me das un respiro o si me dejas levantarme después lo vas a lamentar.”

Cruzando la calle - Francisco Nixon

“la lluvia es de los dos, el cine es de los dos, el vino es de los dos, el piso es de los dos, la culpa es de los dos, las lagrimas, ya no... a veces te veo de lejos cruzando la calle, y me imagino las cosas tal como eran... lo que te quise, eso no lo sabes tu”

Bitterness and pain, relacions de parella desastrades, tristes i amargues. Nem pel Chris Isaak: “Anàvem junts i vam perdre el camí, we lost our way, You said you loved me But you couldn't stay, all went wrong, all turned bad, And somehow somewhere Love got left behind...” aii Chris Isaak Chris Isaak. ¿que n'hem de fer de tu? Fa vint anys que ens coneixem i segueixes perdent amors, cantant immaculades històries de desamor, bitterness and pain. ¿impenitent ànima masoca? ¿o és que una extranya lucidesa et fa conscient que, si algun dia per ventura arribessis a ser feliç, aquell serà el dia en que deixaràs de ser feliç?

We Lost Our Way - Chris Isaak

Abans de l'estiu van coincidir dues coses en la vida de Jarvis Cocker: el seu nou disc, i la separació de la seva dona, editora d'una revista de moda francesa. Casualitat o no, aquest és el seu treball amb so més cru, rabiós i acabronat. En declaracions deia que estava preucupat per com la seva ex es pugues prendre un parell de cançons del disc, entre elles aquesta “I never said i was deep”, una lletra impactant de la que no es pot desperdiciar ni una sola coma. Bàsicament “mai vaig dir que fos profund, soc profundament superficial, la meva ignorancia és vasta, i els meus horitzons estrets...I'm not looking for a relationship, just a willing receptacle”. Desde el candor, em pregunto si autorebaixar-se tant no és una manera ultra sibilina de dir li gilipolles a la teva ex, per haver escollit un pringat tant petulant i superficial. Bitterness and pain.

I Never Said I Was Deep - Jarvis Cocker

the way it used to be - Pet Shop Boys

Bitterness and pain, hem escoltat conços sobre parelles en descomposició essencial, plenes de coses no dites, traumes irreparables, records contradictoris. Una bossa d’esport desparramada pel subsol plena d’objectes enigmàtics i accions misterioses: secrets, silencis, amagatalls de l’ànima. Nufsaid.