Despedida i sierre: Si te disen que caí es que el suelo resbalaba

Sugar and spice - Madness

P6R, 99.8 FM, EJDM, com cada 30 de juny arriba el final de la temporada a P6R, la temporada 09/10 acaba ja i l'1 de juliol comença la purugaramació d'estiu. Final de curs, puesss, aquest és l'últim purugarama, xapem el xiringuito, final de temporada, així que de festival de final de curs els alumnes de P4 enguany hem preparat una mica de recopilació amb lu milloret de cada purugarama que ha sonat enguany. El primer partit d'aquesta temporada el vam jugar el 3 d'octubre de 2009, si recordeu (¿però què cony heu de recodar?), aquell 3 d'octubre encara feia sol i bon temps i les fulles verdes encara no sabien, pobres pardilles elles, que només els hi quedaven 4 telediaris pq melanconiosos escombriaires connectats a mp3 dels xinos, les fotèssin a cop d'escombra dins els flamants cistells. Cicles, cicles i més cicles, no parem de girar com hamsters donant tombs a la rodeta i clar, ¿com no hem d'acabar tots marejats i fastiguejats? Aquell 3 d'octubre el programa és deia Bitterness and pain, i tractàvem el tema de les relacions sentimentals que comencen dolces com la mel, com el sugar, i per la raó que sigui, -ancha es Tegucigalpa- acaben amb amargor i dolor. se’ls acaba, se’ls mor el de dins, i només els queda la closca. La cosa venia a rel d'aquesta preciosa cançó del darrer LP dels Madness, “sugar and spice”. És la història d’una parella de pichoncitos anònims i curriquis, tendrament enamorats. Com mana el tòpic es coneix als setze anys, es casen als 21, pillen casa en barri humil, esperen un crio i tot és sugar and spice i tralarà. I quan ja ens esperem el típic “foren feliços i menjaren anissos”, l’amic Suggs Mc Pherson, en un terrorífic fastforward, raaassss, rasga violentament el teló de la realitat quotidiana: “And that sugar and spice, Everything was so nice, Now it's all come undone, Now it's just not the same, It's bitterness and pain”. “Bitterness and pain”. Amargor i dolor. Cançons sobre de parelles que s’han quedat seques, eixutes, desvitalitzades, com quan el dentista et xamusca el nervi del queixal. Del “sugar and spice” al “bitterness and pain, Sand castels. Very thin ice”.

I Never Said I Was Deep - Jarvis Cocker

Abans de l'estiu van coincidir dues coses en la vida de Jarvis Cocker: el seu nou disc, i la separació de la seva dona, editora d'una revista de moda francesa. Casualitat o no, aquest és el seu treball amb so més cru, rabiós i acabronat. En declaracions deia que estava preucupat per com la seva ex es pugues prendre un parell de cançons del disc, entre elles aquesta “I never said i was deep”, una lletra impactant de la que no es pot desperdiciar ni una sola coma. Bàsicament “mai vaig dir que fos profund, soc profundament superficial, la meva ignorancia és vasta, i els meus horitzons estrets...I'm not looking for a relationship, just a willing receptacle”. Desde el candor, em pregunto si autorebaixar-se tant no és una manera ultra sibilina de dir li gilipolles a la teva ex, per haver escollit un pringat tant petulant i superficial.

I Love Music - Prefab Sprout

El programa del 14 octubre es va dir “let there be music” i va ser un monogràfic sobre el darrer LP de Prefab Sprout, “Let's Change The World With Music”. Para nada és material nou: és un “lost album”, unes demos gravades el 1993 i “netejades” ara en estudi. Un projecte sobre la espiritualitat (o misticisme o religiositat, el que vulgueu) de la música, que Paddy McAloon havia enllestit fa 16 anys i que la discogràfica no es va atrevir a tirar endavant, venint del batacazo comercial del Jordan de Come Back. Arxivat es va quedar fins que la primavera passada, la companyia i el seu mànager van proposar al Mc Aloon treure-li la pols al vell submari, enfonsat durant 16 anys sota tones de paper i d'oblit, i fer-lo surcar aquests procelosos mars del negoci musical.

Come Monday Night - God Help The Girl
You Are Still In My Mind - The Pepper Pots
The seventh seal - Scott Walker

“Drawing the line, metafísica del fora de joc” va ser el programa del 2 novembre, i reflexionàvem superficialment sobre la profunda insondabilitat de l'ànima humana, ens van acompanyar tios com Tom Waits, Nic Cave o At Swim Two Birds, i el que ens ocupa, Scott Walker: Aquí l'admirat Scott Walker amb una guitarra espanyola per aquí, unes trompetilles perllà t'agafa, i et fa un resum amb els highlights de 5 minutillos de la densíssima pelí del Bergman “el setè segell”. Igual de profunda i contundent que la peli, però que enlloc de costar d'empassar com un bocata de calamars de 180 minuts, passa fineta com un Cosmopolitan. Collons si en sap el Scott Walker!

Last Summersday - The Montesas

el 22 de novembre, el pugarama és deia “Gasolina con ricino”, i hi maridàvem gasolina de 97 amb música: Gabinete Caligari, Beachs Boys, Bruce Springsteen, i aquests alemans, The Montesas, amb el seu retro-garatge 60's, “Gasolina con Ricino”: Cafe racer. Finals dels 50's. UK. Rock'n'Roll. Bill Haley, Eddie Cochran, Gene Vincent, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Elvis Presley. Monocilíndriques o twins de 500 o 850 cc. Made in UK. Velles, grassientes, barates. Desmuntar totes les mariconades superfúles per perdre pes i guanyar velocitat. BSA, Matchless, Norton, Royal Enfield, Triumph, Vincent… I la café racer canòniga, mesclar el millor xasis, el Feaderbed de les Norton, amb el millor motor, el twin vertical en paral·lel Triumph, disseny de preguerra d'Ed Turner. La Triton.

Almost Blue - Chet Baker

El novembre vam fer el “Let's get lost”, un especial de Chet Baker, a rel de la reedició en DVD del documental del 1988 “Let's get lost”, centrat bàsicament en els últims temps de Baker. Diu Vila-Matas “A Chet le gustaban con delirio las mujeres, el jazz y el chute. (...) le habían echado a patadas de todos los cuartos de hotel. Pero hoy Chet es un mito, una leyenda, todos coinciden en que la esencia de su vida era un caos incesante atravesado por el genio en estado puro. Se habla de la esencia de su vida, pero se olvida que le hicieron la vida imposible en las salas de jazz cool de la Costa Oeste, y también en Nueva York, y ya no se recuerda que el genio de la trompeta tuvo que ir a tocar a tugurios de Europa donde, convertido en una arruga andante, seguía manejando la trompeta con un virtuosismo y originalidad insuperables. Se le recuerda, sí, pero con la visión deformada de Hollywood, que prepara una gran superproducción sobre su vida y ha pensado -¡Dios nos ampare!- en Leo DiCaprio para que interprete a Chet” (cal aclarir que l'article és del 2000 i fins on jo se, el projecte finalment es va cancelar).

La chica del club de golf - Los Ilegales

Apunts per una improbable taxonomia de la missoginia musical” el vam fer el 22 desembre, sobre cançons misògines. Es tu cumpleaños. Me consuela saber que habrán llegado marchitas las flores que envié: No ríes, no lloras, sólo murmuras a solas. “Qué flores tan raras””. Regalar flors marcides, diu Jorge Martinez dels Ilegales. Gran detall. Regalar flors marcides. O regalar bombóns farcits de lexiu, (com feia el Patrick Bateman). O regalar un generós orgasme, una exhuberant i violenta escorreguda dins seu, el moment culminant de la qual, enlloc de l'acostumat crit animal alliberador, sigui la confessió en un xiuixiueig delicadament dipositat a cau d'orella, de l'adulteri comès fa unes poques hores amb la seva millor amiga. Un altre tipus, alternatiu (però profund, sentit, i sincer també) de crit animal alliberador.

Forbidden Colours - David Sylvian

“Retirs espirituals al wc de casa” el desembre també, vam posar grups de principis dels 80's com It's Inmaterial, Talk Talk, The Blue Nile, Holger Czukai, Can... i David Sylvian i Sakamoto amb aquesta Forbidden Colours, del 1983. Va ser una de les primeres colaboracions entre Ryuchi Sakamoto i del David Sylvian post-Japan per la BSO de “Feliç Nadal, Mr. Lawrence”, peli interpretada pel mateix Sakamoto i David Bowie.

La peli (basada en un parell de llibres de Laurens Van Der Post sobre la seva experiencia com presoner de guerra en un camp de concentració japonès), va bàsicament de les diferents maneres d'afrontar els sentiments de culpabilitat dels 4 protagonistes: El Sakamoto com comandant del camp, un sergent japonès tan tontorrón com bèstia, l'oficial en cap dels presoners anglesos, i David Bowie, fent de presoner "rarillo". Van flotant dins l'olla a pressió d'aquell camp sentiments de culpabilitat, pulsions homoeròtiques latens entre els personatges del Sakamoto i el Bowie, l'esticte codi d'honor japonès i tal, bien.

Si el títol de la peli està pres de la última frase de la peli (el comiat del sargent tontorron a l'oficial angles,), el títol de la cançó el van agafar del títol del llibre “Forbidden Colours” de Yukio Mishima. Sembla que en japonès “Colors Prohibits” és un eufemisme per referise a l'homosexualitat, perquè clar, el llibre igual que la peli, també toca de la temàtica homosexual. “I'll go walking in circles While doubting the very ground beneath me Trying to show unquestioning faith in everything Here am i, a lifetime away from you the blood of christ, or a change of heart My love wears forbidden colours”. El llibre de Mishima parla també dels sentiments de culpabilitat d'un jove gay casat amb una noia per no contravenir la rígida moral tradicional japonesa.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

Vam començar el 2010 amb “20 cançons boniques i un elogi a la fugacitat”: estelles de puro-purito Pop destilat de 25 kilats, fileres i fileres i fileres i fileres d'alambics de coure brunyit degotant l'essència pura de la fugacitat: ara hi som, (i ho som tot: eternitat pura, caldo concentrat d'immortalitat) an de repent, de necs step, per art de màgia negra, alhop! ja no som res, em perdut l'instant, se'ns ha escapat per entre els dits com volutes de fum (bloup-bloup-bloup), amb el rastre de la eternitat esfilagarsant-se darrera seu. Da momen's gon foreva. El no res: un pam de nas i dos dits de titola arrugada. Ah amigu! Però ¿i mentre ho vam tocar? ¿i mentres ho vam tenir? ¿i els micronèssims instants en que ho vam arribar a fregar, en que hi vam nedar, entre de bombolletes d'oxigen mandrosament escapant cap la superfície, com si fóssim en una piscina de xampany frances? Sí. Nostàlgics pel moment perdut afirmen: “per moments hi vam ser, dins l'alambí, nedant entre el viscos magma fundacional, com Oblexis caiguts dins la marmita”. Perdre i trobar. Intentar la missió impossible de captar l'infinit. Però hi vam ser. I per això sabem que aquestes pastilletes de 2-3 minuts de puro purito pop, son carn i peix al mateix temps: perles concentrades d'immortalitat fugaç.

He's So Fine - The Chiffons
Ie-ié - Tony Vilaplana

A “bizzarrismeo yeye”, també el gener, vam repassar el yeye més bizzarro peninsular, amb Sara Montiel, Peret, el Pescadilla, o Tony Vilaplana. Vilaplana és de Sabadell. Va començar a principis dels 60’s amb el seu grup Teen Stars. Participà al Festival de Benidorm a l'any 1963. Lo seu eren sobretot versions, com aquesta en català de l'I say Yea yea del Mongo Santamaria '63 i Georgie Fame '65 i pels Matt Bianco a finals 80s'. Extret del mitiquissim recopilatori Modernisme Aborigen, 2008, pillat via el blog www.potsentirme.blogspot.com del blogger 45rpm, i també al del Phil Musical

Increment Of Love - Giant Sand
Meridià de Sang - Cormac McCarthy

Un murmuri de fletxes va travessar la companyia i alguns homes van caure de la muntura. Es van disparar els primers trets, i els salvatges van envoltar la companyia. Alguns portaven rostres de malson pintats al pit, i esclafaven els saxons que no anaven a cavall a cops de llança o de massa, saltaven de les montures amb ganivets i corrien pel camp de batalla amb un trot particular, i robaven la roba dels morts i els agafaven pels cabells, i pelaven amb el ganivet el crani tant dels vius com dels morts, i n'alçaven les cabelleres sangonoses, i tallaven i esquarteraven els cossos nus, n'arrencaven les extremitats i el cap, esbudellaven el tors blanc i estrany i mostraven grapats enormes de vísceres i genitals, i alguns dels salvatges estaven tan alterats per la carnisseria que semblava que estiguessin a punt de rebolcar-s'hi com gossos, mentre d'altres saltaven sobre els moribunds i els sodomitzaven amb crits ben forts cap els seus companys. La pols s'apoderava dels caps humits i pelats dels homes que havien perdut la cabellera, i amb la clapa de cabells que els quedava sota la ferida i el cap rapat fins a l'os jeien com monjos mutilats i nus sobre la pols amarada de sang, i per tot arreu hi havia moribunds que gemegaven i balbucejaven i cavalls que xisclaven.”

San Fernando - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

És un luxe tenir la explicació de l'autor sobre una canço: Aquí el destripe de la cançó “San Fernando”, motiu i origen d'aquest EP de 6 cançons: El porqué de San Fernando El porqué de San Fernando :

Muchas de las imágenes pertenecen a una época en la que trabajaba de jardinero. Los nombres de las plantas siempre me parecían tan arbitrarios que se podría repetir sus letras incesantemente hasta quedar dormido cada noche.

Quería demostrarme que se puede hacer una canción sin apenas percusión que sonara potente. Al principio hice todo con susurros pero Paco me aconsejó que pusiera un timbal base y un poco de ritmo; y tenía razón.

En la primera estrofa hablo de cuando me sentaba a descansar en mis jardines y repasaba mentalmente los textos de Borges.

La segunda estrofa repasa la idea de las marismas. En la carretera, yo mido las distancias con estas cosas. Siempre que pasaba a buscar a Fran, cuando iba a Gijón, las marismas de Santoña me decían que estaba más lejos que cerca de mi casa. Después conocí las del sur e imaginaba el barco escuela de Elcano varado en las marismas, lejos del mar abierto y sus músicos tocando para nosotros dos al despertar; como punto final del disco.

El estribillo es la parte más literal de la canción pero es una frase que todos hemos dicho tantas veces que se vuelve la más metafórica de todas. “ a ver cómo lo digo”

El solo, sinceramente soy muy pudoroso con estas cosas, al componer soy muy comedido, no hago alardes exhibicionistas normalmente, pero bueno, creo que lo requería. Paco dijo:

- tienes razón, debes grabar un solo a la vieja usanza, enchufado directo a la mesa y con un pedal de distorsión.

Hice dos o tres distintos y al final me bloqueé, es por el pudor. Los cuatro últimos compases los tuvo que terminar él. Pero creo que así está perfecto, mi problema con los solos es que no sé qué hacer cuando terminan, si mirar al cielo o pedir un whisky con un hielo.

La tercera estrofa: decidimos quitar toda la percusión y volver a la idea original que yo traía. Esto es: que suene bien sin batería y sin bajo. Al final creo que es buena idea porque ahí entran los coros y la canción respira de ese bajo tan melódico. Respecto a la letra viene de la preocupación constante que hay entre Fran y yo. Siempre me dice eso cuando nos despedimos tú a Boston y yo a California. Los domingos en las carreteras cada uno por su lado.

La última estrofa vuelve toda la instrumentación inicial y se suman los coros. Lo que tengo claro es que: la forma más sincera y poética para expresar lo que me ha pasado durante estos últimos años es que he trabajado con gente que le pasaban cosas maravillosas sin pensarlo. No encontré una frase mejor que “Si te quedas hasta tarde también salgo”.”


A Town Called Malice - The Jam

Xapem la temporada 09/10 amb aquest gran tema dels Jam, recordatori dels dos últims purugarames, “Red Wedge”, en que vam repassar la relació entre activisme polític i música, i el desencant pel pas del temps, arrel de la iniciativa de Paul Weller, Billy Bragg, Jimmy Sommerville, Suggs McPherson i molts altes, durant el 1986 per fer companya activament pels laboristes i en contra de Thatcher. Ale, con Diox!

Red Wedge (i II)


Move On Up – Curtis Mayfield

Red Wedge segona i última part. Dèiem la setmana passada, que RW va ser un col·lectiu de musics anglesos que a les eleccions de 1987 i a base de concerts, van fer campanya pel partit Laborista britànic. Els que més van estirar del carro van ser Billy Bragg, Paul Weller, Jimmy Sommerville, i s'hi van afegir una bona ristra de fantàstics grups (Madness, The Smiths, Lloyd Cole, Prefab Sprout, Blow Monkeys, Working Week, Spandau Ballet...). As a result (o no) de tanta qualitat musical, Thatcher va guanyar les seves 3res eleccions consecutives -un incís per recordar que quan Bruce Springsteen va fer campanya pel demòcrata Kerry, Bush es va emportar la presidència. La conclusió aparent és que si vols guanyar unes eleccions li fotis  patada   qualsevol músic disposat a ajudar-te). Avui tornarem a escoltar cançons d'aquests grups que van integrar RW i aledaños, començant pel “Move On Up” original de Curtis Mayfiel (la setmana passada vam posar la versió que en van fer The Style Council). RW van triar de lema aquest himne funkillo optimista  que parla sobre petar-se les dificultats que un va trobant pel camí. "Ale, optimisme a tope,  que en necessitarem tonelades" devien pensar al Partit Laborista. A fe que sí. “Move On Up Go For Labour” o “Move On Up, A socialist vision for the future” apareixia en els cartells promocionals i a les rodes de premsa. Ahí trasluce la ma de Paul Weller, vell fan del Mayfield. I aquí trasluce conseqüentment Curtis Mayfield com a link del RW. En aquells mitjans 80's CM ja portava un carrerón musical de cuidado: com compositor i líder dels Impressions des dels 50's, figura del soul de Chicago els 60's, i estrella del funk Blaxplotations dels 70's arrel de participar en la BSO the Superfly... i sempre amb el comú denominador de significar-se per l'orgull afro-americà. Weller el va re-apadrinar en aquells mitjans 80's en que la seva carrera  comercial anava a la baixa: TSC va versionar el seu Move On Up, o p.ex. Els Blow Monkeys el van convidar a fer un duet en el seu “(Celebrate) the day after you”, el tema aquell censurat per la BBC per electoralista que vam posar la setamana passada. As a result CM va editar el '87 un LP “Live in Europe” -el títol ho diu tot- d'on hem extret aquest Move On Up.

A Town Called Malice – The Jam
All gone away – The Style Council

"see how monetarism kills whole communities, even families, like everything else, is all gone away..." no som res. Está clarito com l'aguaxirle que la cosa no ha canviat tant: la inexorabilitat de la llei dels mercats financers condemna a crues conseqüències a tot quisqui. Pots -si tu vols- dirigir la mirada cap ZP, la Merkel o l'Obama, però l'únic que en treuràs serà una tortícolis, perquè ells, també, no son més que pobres víctimes a qui el fregao els ha pillat per allà al mig. La llei de la gravetat és la mateixa des del temps dels dinosaures. Les coses venen accelerant a 9,8 m/s2 des de quan amebes i protozous eren els amos del cotarro, els reis del magma. Bien. a lo que sembla ens hem de resignar cristianament a que la llei dels mercats financers continuï amb la seva marcial inalterabilitat i les seves matemàtiques conseqüències -amb idèntica inexorabilitat que la llei de la gravetat- sobre dèficits i deutes públics, i carteres privades. Infranquejable constància fins i tot després que la gravetat dels cossos -siguin financers o celestes- ho acabi desplomant tot. Like everything else is... all gone away. (“But somewhere the party never ends And greedy hands rub together again - Shipping out the profits that they've stolen”)

Shipbuilding – Robert Wyatt

Ja ho vam comentar la setmana passada, impressionant tema del 1982 sobre la guerra de les Malvines, amb lletra de Elvis Costello (“la millor lletra que he escrit mai”), i música de Clive Langer (productor de capçalera dels Madness, i d'altres com els Dexy's Midnight Runners, Morrissey, Elvis Costello, o They Might Be Giants). Sembla que la van parir en una festa que donava el cantant britànic Nick Lowe. La que posem avui va ser el primer enregistrament que en va fer Robert Wyat el 1982. La setmana passada vam escoltar la que Costello -que en va quedar tan satisfet- va enregistrar un temps després amb la col·laboració a la trompeta de Chet Baker.

Stand down Margaret – The Beat

Una cançó antimargaretina: Thatcher va guanyar les seves primeres eleccions el 1979. Només uns mesos després ja va sortir aquest tema ska que clama per deturar Margaret dels The Beat, banda de ska de la que acabaria sortint els Fine Young Canibals.

It doesn't make it allright – The Specials

Mitjans 80's, dies convulsos a UK: atur que t'hi cagues, la gran vaga de la mineria, desconcert davant la dinamitació del Welfare State consensuat després de la IIWW... en definitiva crisi. I també -com no si son siameses inseparables- tensions racials. Paral·lelament al col·lectiu Red Wedge, Jerry Damners -cap visible dels aleshores ja disolts The Specials, lider dels Special AKA, i compositor del “Free Nelson Mandela”- va muntar l'AAA, Artist Against Apartheid, que el juny del 1986 va desembocar amb un festival amb Elvis Costello, Billy Bragg, Sting, Boy George, Sade, Peter Gabriel, Gill Scott Heron, TSC amb enorme repercussió. Van impulsar un moviment pel boicot a tot negoci amb la República de Sud-Àfrica, per això en els vinils d'aquest gent es podia llegir “this record is not for sale in South Africa”. L'abril de 1987 va aparèixer una polèmica al mundillo musical quan aquest col·lectiu AAA va fer pública una carta a Paul Simon dient que havia de demanar disculpes al consell general de la ONU per haver-se petat el boicot a la RSA quan hi va enregistrar el seu cèlebre LP “Graceland”

Free Nelson Mandela – Special AKA
One Better Day - Madness
View From Her Room - Working Week
Are you ready to be heartbroken – Lloyd Cole

Repassem cançons de bandes que van participar en el RW com Madness, els Working Week de Simon Booth, Lloyd Cole... i d'altres com la següent: Un cas curiós és el de la banda més famosa de Hull, els Housemartins. Grup compromés on els hi hagi, van tocar de gràtix a benefici del Sindicat de Miners quan lo de la vaga dels miners contra la Thatcher, tenien com a lema “Take Jesus - Take Marx - Take Hope”, i sempre que podien fotien cullerada política, com per exemple en la cançó que escoltarem ara, “Think For a Minut”. És un trist lament pels dies alegres d'abans de que Thatcher dividís la societat britànica deixant-la en -al seu parer- l'apatia i la grisor: “something's going on, change is taking place, Children smiling in the streets have gone without a trace. This street used to be full, it used to make me smile, And now it seems that everyone is walking single file And many hang their heads in shame That used to hold them high. and those that used to say hello Simply pass you by Apathy Is Happy That It Won Without A Fight... Think for a minute, stop for a minute”. I no obstant aquesta clara militància, quan els hi van demanar d'ajuntar-se al RW, s'hi van negar.

Think for a minute – The Housemartins

El perquè d'aquesta negació l'explica el propi Billy Bragg en un artícle de 2007 . Fent-ho curtet, Bragg és justifica d'haver besat la ma de la reina en una recepció del 2007 tot dient que, tot i ser izquierdoso convençut, mai s'ha declarat republicà, i al hilo recorda la discussió que van tenir allavonses del Red Wedge, amb els Housemartins quan aquests van imposar com a condició per unir-se al Red Wedge que es fes una declaració antimonàrquica, cosa que segons estava fora de lloc. Arrel d'aquesta polèmica antimonàriquica, als Housemartins els hi van caure hòsties com a pans des dels diaris conservadors populistes com el Sun. En una altra part de l'article llegim “How could I - a life-long socialist who believes that God Save The Queen should be replaced as England's national anthem by Blake's Jerusalem - find myself shaking hands with Her Majesty? After all, as a punk rocker during the Queen's Jubilee year back in 1977, I bought my copy of the Sex Pistols' anarchic God Save The Queen like all my mates.” Anem a escoltar doncs el “Blake's Jerusalem” enregistrat pel pròpi Billy Bragg en l'EP del 1990 “The Internationale”, on repassa uns cuants himnes de “lluita”. William Blake va ser un poeta victorià, i segons la interpretació que en fa Bragg de la lletra, és una alegoria contra el primer capitalisme (Dikensià?) i les injustícies que va veure amb els seus propis ulls.

En aquest mateix EP la única cançó original de Bragg és el tema “I dreamed I saw Phil Ochs last night” en homenatge a aquest cantant a qui tan idolatra, i amb qui podria constituïr una imaginària línia evolutiva amb origen amb tios com Woody Guthrie -a qui va dedicar un LP conjunt amb els Wilco-, Pete Seeger i continuaria per Phil Ochs o Tom Paxton, incloent a altres com Joe Strummer i clar, el propi Bragg.

Blake's Jerusalem – Billy Bragg

I per acabar, tornem al origen d'aquest especial, quan la setmana passada dèiem que el conservador David Cameron havia guanyat les eleccions de fa uns dies. Tornem al 2010 amb dues anècdotes fotogràfiques que connecten aquestes dues èpoques, el red i el blue, els 80's i els 2010's. Com vam dir el nou PM Cameron és un reconegut Smithista, Jamià i demés bandes UK 80's.. Assabentat d'això, Billy Bragg explica que “tenia el malson de sentir algun dia a Cameron dient ”M'encanten els Smiths i també Billy Bragg”, així que quan vaig coincidir en un acte amb el PM Gordon Brown, i el fotògraf va dir que estaria bé una foto dels dos junts, vaig mirar al cel dient “Sí! Finalment puc llençar un missatge als Cameronistes que no hi ha cap opció que puguin fer servir el meu nom o cooptar-me”

La segona anècdota fotogràfica té el fons musical de The Queen is Dead i no és casualitat: El 2008 Cameron va anar de visita a Salford, i aprofitant, volia una foto seva davant el Salford Lads Club, davant de la qual -com qualsevol fan acèrrim dels Smiths sabrà- posaven tots els membres de la banda en una arxifamosa foto de la carpeta interior del LP The Queen Is Dead. Tan famosa es va fer la foto que ingents quanitats de fans hi passen habitualment per fer-se la, i fins i tot hi ha un bus turístic Smithià que hi para fent tota una ruta. De fet podeu picar al Google Images i en surten una pila. En fi, el cas és que l'amic Cameron ja que havia d'anar a la vora, es va dir, mos farem la fato. Però -ai las!- pel que fos se'n van assabentar els Laboristes de la demarcació, així que el dia de autos, per arruinar-li la foto, hi van mobilitzar els de les joventuts del partit davant la porta amb pancartes rotllo “el Safords Club és per classes populars” i “Oi Dave – Eton toff’s club is 300 miles away”. Al paio, efectivament, li van rebentar la fot, el van deixar sense el seu record.

The Queen is dead - The Smiths

Red Wedge (I)

From Red To Blue - Billy Bragg

P6R 99.8 FM, EJDM i aquesta edició que es diu Red Wedge, Cunya roja. Red wedge va ser un col·lectiu de musics que durant les eleccions britàniques de 1987 va fer campanya pels Laboristes i contra Thatcher. Així que avui parlarem de música i política, de cançons i eleccions, il·lusions i decepcions. Precisament estem escoltant “From red to blue”, una bonica cançó del 1996 de Billy Bragg, el paradigma de cantautor esquerranos compromès. A “From red to blue” el gran BB retreu amargament a un vell amic de joventut amb qui compartia ideals que s'hagi passat del roig esquerranos al blue tory. BB diu: “odio els compromisos que la vida ens obliga a prendre: al final un s'ha de combar una mica si no vol que la vida el parteixi, i soc conscient que quan un te crios, es mira amb més perspectiva la seva joventut, però això sol no explica que t'hagis passat del red al blue, aquells ideals que ara desprecies, jo encara els considero vertaders, ja veig que no eren tan fermament mantinguts per tu”. Així doncs, avui la cosa anirà del procés entre compromís polític i desafecció( o desmoralització o passotisme) democràtic. Del roig al blau, from red to blue. Dels 80's als 2010's.

The Eton Rifles - The Jam

Sona Eton Rifles, dels The Jam, una àcida crítica a les classes poderoses britàniques, els etonians, que al principi de la IGM i des dels seus segurs salons de te, llançaven incendiàries soflames patriòtiques, perquè a les trinxeres hi acabessin espatxurrats com mortadela sangonosa els pringats de sempre. Fa quatre dies es van fer eleccions a UK. El conservador David Cameron, jovenzuelo de 43 anys, li va fotre una bona tunda al laborista Gordon Brown. El PM més jove de la història ha recuperat el poder pels tories després de 13 anys de TonyBlairato i GordonBrownato. Coses que passen. ¿i això que hi pinta en un pugrama de música? Buenu, Cameron és fill de rics i nobles, va anar a Eton i a Oxford, institucions elitistes per antonomàsia. O sigui que Cameron és un elitista pels 4 costats (vull dir literalment: el costat paterns i el matern propis, i el patern i matern de la seva esposa: en total 2 i 2, 4) però ep! Oju! Cameron ha cultivat també junt amb aquesta imatge d'elitista, una altra de ciclista, de smithista i de jamià. De sempre ha incentivat aquests petits detalls, aquestes excentricitats “chics” que acaben llustrant amb un aire iinjenu-traviesillo el rígid canon elitista. Cameron s'ha encarregat (ell o els seus assessors) de publicitar lo gran fan que era i és de les bicicletes i -a lo que ens importa aquí- dels Smiths, dels The Jam i demés bandes angleses del mitjans finals 80's, de quan Cameron rondava la vintena. La -aparent- contradicció està en que tan els Smiths, com els Jam, Morrissey, Marr, Paul Weller, Mick Talbot, representaven durant els 80's lo més icònic de la consciència de classe obrera i anti-Thatcheriana que un es pogués tirar a la cara. Lu qual ens porta a aquelles eleccions angleses del 1987, en que tot un col·lectiu de músics és va unir per fer campanya contra Thatcher i a favor dels Laboristes. Red Wedge va ser el nom que van triar i avui escoltarem algunes de les seves cançons.

Move On Up - The Style Council
Don't Live Me This Way - Communards

Move On Up, himne funky de Curtis Mayfield, va ser el crit de guerra que van triar. El col·lectiu Red Wedge es va formar el 1986 aglutinat entorn alguns caps més visibles que ja estaven fins els ous de 8 anys de Thatcherisme. Allà hi havien Jerry Damners, dels Specials i Special AKA, Billy Bragg, Suggs McPherson i demés tropa dels Madness, Paul Weller & Mick Talbot, (Weller ex The Jam i aleshores a tota màquina amb els The Style Council), i Jimmy Sommerville dels Communards. Van muntar una sèrie de concerts des de principis de 1986 fins les eleccions, el 12 de juny de 1987, i a més dels que hem dit s'hi van anant afegint en diferent grau de participació els Smiths al complet i en especial el Johnny Marr, Elvis Costello, Prefab Sprout, Lloyd Cole, el Matt Johnson dels The The, Housemartins, Working Week, Blow Monkeys o Spandau Ballet. Ahí és na, menudo pelotón! com es veu, un autèntic who is who de la música de l'època. A més dels concerts van muntar una publicació i els frontmen aparexen a les rodes de premsa sota el lema “Move On Up Go For Labour” o “Move On Up, A socialist vision for the future”. El nom Red Wedge, cunya roja, estava inspirat en un quadre abstracte rus sobre la revolució russa “la cunya roja trencarà l'exercit blanc”, la grafia que van triar era un triangle roig que en forma de cunya partia amb la punta cap per avall, un bloc blau, el bloc conservador. La idea inicial de enregistrar un disc dels concerts es va quedar finalment en un video, on btw, apareixia doncs, el Jimmy Sommerville cantant aquest Don't Live me this way i alguenes altres  cançons que escoltarem avui...

Shipbuilding - Evis Costello
Yesterday's Men - Madness

Sona ara, igual com ho va fer en aquells concerts del 87, Yetserday's men dels Mandess... Anys convulsos, anys d'agitació social, anys de canvi de paradigma: la guerra de les malvines el 82, un colló i mig d'aturats, la gran vaga del carbó amb la que Thatcher va destruir els sindicats, tensions racials, el girar com un mitjó l'estat del benestar britànic.. i tot i amb això Margarideta va guanyar de calle tres eleccions seguides i de propina una 4ta regalada al seu successor. Tot aquest caldo de cultiu va coincidir en el temps amb un període d'especial efervescència creativa, una enrome generació de musics que van treure petroli de tot aquest sidral: Waiting For The Great Leap Forward que entrarà ara, o la que ha sonat: Shipbuilding, d'Elvis Costello, és al meu gust la millor, la meva preferida, una àcida i trista descripció d'un port industrial en crisis, i la agredolça alegria dels pares quan corre la veu que es reobriran les drassanes per fer nous vaixells, vaixells de guerra, i hi haurà pasta, i podran comprar vestits per les dónes i joguines als crios... però és clar, el fill gran no hi podrà ser perquè l'han cridat a files i el portaran a les Malvines  on igual acaba "diving  for sweet life", enfonsat  dins uns d'aquells flamants vaixells de guerra nous, "when we could be diving for pearls". La trompeta arrastrada que sona és la de Chet Baker. Costello volia al Miles Davis, però per problemes d'agenda no va poder ser, Baker estava per Londres i allí va començar una bonica relació musical entre els dos, en la que Baker li va agafar prestada pels seus concerts “Almost Blue” i Costello “My Funny Valentine” pels seus.

Waiting For The Great Leap Forward - Billy Bragg
Heartland - The The
Days Like These - Billy Bragg

Days like these, del Billy Bragg, una acusació contra el Thatcherisme, també cantada en els concerts del Red Wedge: “ El partit que s'ha fet tan poderós enfonsant vaixells estrangers, pensa en noves promeses perquè les promeses porten vots. Així ho han decidit, reunits en comité, els experts en comunicació. La majoria, amb el seu silenci aquiescent, serà qui acabi pagant per dies com aquests... caigui la vergonya sobre el patriotisme, quan la diana a que apunta el dit del bulldog són famílies sense llar i pensionistes necessitats”

Continuem ara amb una ristra de cançons específicament anti margaretines: la primera en la frente, del Morrissey. Buenu, més que en la frente, al coll: “Margaret in the guillotine”. Quan el 1984 l'IRA va fotre una bomba al congrés del Partit Conservador de Birmingham, Morrissey, contrariat, va deixar anar una perleta: “lo vergonyós de l'atemptat és que la Thatcher encara estigui viva”. Per si havia quedat cap dubte, en el seu primer LP en solitari, Viva Hate (1989), hi va incloure aquesta Margaret in the guillotine “ La bona gent te un somni meravellos: Margaret a la guilotina, perquè gent com tu, em cansa tant, m'avorreix tant, ¿quan et moriràs?”

Margaret On The Guillotine - Morrissey
Tramp The Dirt Down - Elvis Costello

En aquesta, Costello desitja viure el suficient per poder anar a la tomba de la Margaret i “tramp the dirt down”, és a dir, bailar sobre su tumba. La cançó comença amb la foto de campanya electoral de la Margaret en agafant un bebé i aquest fotent-se a plorar, i la cara d'odi que fa en haver-se li arruinat la foto.

The Lodgers (She Was Only the Shopkeeper's Daughter) - The Style Council

En aquesta de TSC, de Lodgers, els Hostes, es refereix als hostes de 10 Dawing Street: per esvair dubtes ho aclareix al subtitol: “she was only the shop keeper daughter” és una expressió que solia usar Thatcher per subratllar els seus origens humils: “només soc la filla d'un botiguer”. I sí, son pare començar amb una botigueta, una corner-shop, d'aquí en va adquirir algunes més i va acabar sent alcalde del poble. “Oh if you work hard you can be the boss But if you don't work at all then that's nobody's loss There's room on top - if you dig in low And the idea is what they reap you sow Don't get settled in this place, the lodgers terms is in disgrace.

Celebrate (The Day After You) - The Blow Monkeys

Single llançat el juny '87, en plena campanya electoral. La BBC el va censurar “per ser electoralista”: parla de la festassa que s'armaria el dia després que fotés el camp, després de la victòria laborista que mai va arribar. El LP portava per títol la expressió que hem comentat abans amb els TSC: “només soc la filla d'un botiguer”, “she was only the Grocer's Daughter”. The Blow Monkeys –que btw te com orígen l'slang Australià (on Dr. Robert va passar alguns anys) per definir algú que toca el digeridoo - no van deixar mai la vena reivindicativa i el seu 2n LP li van posar “Whoops here it comes the neighbourhood” Ops, aquí ve el veinat, enfotent-se'n de la expressió Thatcheriana de “there's no such thing as society”, “no existeix la societat”.

It Doesn't Have To Be This Way - The Blow Monkeys
A Town Called Malice - The Jam

"It's enough to make you stop believing when tears come fast and furious in a Town Called Malice". I buenu, tot aquest tinglado del Red Wedge com va acabar? Doncs podriem distingir entre conseqüències “polítiques” o “tècniques” i les personals. Des d'un punt de vista purament tècnic, quisir de ciència política pura i dura, l'operatiu estava muntat a consciència en perfecta connexió amb el partit Laborista, vull dir, els llocs dels concerts, les dates, la infraestructura, panfletos repartits i tal. L'objectiu comunicacional era arribar convèncer no als ja conversos, sinó als joves indiferents: aprox el 50% del segment de votants entre 18 i 24 a les anteriors eleccions no havien votat. La idea era pillar d'aquest cossi. I tot això com va anar? Doncs en quant als objectius específics de la campanya, van fer la seva feina, perquè van mobilitzar un gran % d'aquest segment que lògicament va votar pels Laboristes. El que passa és que amb això no en van tenir prou i la Thatcher es va emportar el gat a l'aigua amb relativa facilitat gràcies sobretot a la millora en la economia i l'atur.

¿i des d'un punt de vista més personal? ¿que en van treure i com ho veuen ara els músics que s'hi van implicar? ¿tot plegat va significar un pas del red al blue? ¿es van quedar en red? Doncs sembla que en general en van sortir bastant escaldats, en les entrevistes Paul Weller, sempre han acabat fotent pestes de l'experiència: “Red Wedge va ser la meva major equivocació. Un cop et compromets amb aquesta gent (els polítics) t'adones de com funcionen les coses i que es tracta sobretot del seus egos i no de canviar res. Es curiós que els egos dels polítics solin estar més inflats que els de la majoria d'artitstes”. Potser no ha passat from red to blue, però en tot cas fijo que porta damunt una bona inoculada d'escepticisme. Per contra Billi Bragg ha estat un corredor de fons més constant, mantenint sempre alta la seva aposta, tan alta com per ser capaç de llençar-los en cara, el 1996, als que s'han passat del red al blue. El proper divendres acabarem de rematar el tema Red Wedge.

Carrussel de nines russes (i II)

P6R, 99.8 FM, ens retrobem després d'algunes setmanes de descans per partits del Reus de Hokey i altres imponderables. Avui continuarem amb la segona part del Carrussel de Nines Russes. Seguim amb la col·lecció de cançons amb nom de dóna. “Alison, Oh Alison, que bé veure'ns després de tant de temps... encara que per la cara que fas ja es veu que no estàs tant impressionada com jo. Vaig sentir por ahí que vas deixar aquell petit amic meu... però no cal que posis aquesta cara, que no me posaré sentimental com tots aquells buitres, que a mi tan me fot si estimes algú, amb saber que no és a mi ja en tinc prou. Alison, ja veig que aquest mon t'està matant, Alison, les meves intencions són honestes. Veig que tens marit, ara, ¿va deixar-te penjada amb els dits damunt el pastís de noces? Solies agafar-lo ben fort a la ma... Oh Alison, de vegades voldria poder-te fer callar, quan sento la sarta de tonteries que dius. Algú hauria d'apagar la gran llum perquè no aguanto veure't així”.

Alison - Evis Costello

L'estribillo d'aquesta preciosa cançó d'Elvis Costello servia per donar-li títol al seu primer LP de 1977: My aim is true. “Allison my aim is true, Alison porto bones intencions”. I sí, sembla mentida, però aquesta meravella, que sona actual com de la setmana passada té més de 30 anys. Cançó punyent, descarnada i amb mala bava, Costello mai ha volgut revelar a qui estava dedicada, perquè segons diu “massa coses podrien ser aniquilades”, només ha deixat dit que va sobre decebre a algú. Decepcions i llistes de correus, llistes de classe, noms de nenes i noms de nens. Una col·lecció de cançons amb noms de dóna.

Caroline - Martin Stephenson and the Daintees
Caroline, No - Beach Boys

Cançó construida al alimón entre Brian Wilson i Tony Asher. Com sempre, ¿què hi ha darrera aquests noms de dóna? En aquest cas sembla que una ex novieta del tal Tony Asher que se'n va anar a NY a tallar-se la melena: “Carolina, on va anar a parar la teva llarga melena? On és la noia que vaig coneixer? Com vas poder perdre aquell toc de màgia? Oh Carol, no... ¿qui es va emportar la teva gràcia?”. La ex del Asher era una Caroline, però sembla que també hi havia una Carolina, amiga d'institut del Brian Wilson. Un mateix nom per dos persones, dos llargues ristres de records tristos i melancòlics -bua, bua, bua- que acaben fonent-se en una sola i bonica cançó.

Jezebel - Sade
Jennifer She said – Lloyd Cole & The Commotions

Més cançons de reprimendes, ara Lloyd Cole recriminant amargament la inconstància a una tal Jennifer. Aiiii les Jennifers... ves-t'en fiant de les Jennifers: “that's forever you said, that's forever you said... Jenifer deies que era per sempre, que era per sempre, però has canviat, com el temps -like the weather- i ara plou.”

Mélaine - Brigitte Bardot
Jeane - The Smiths

Jeane va ser la cara B del segón maxis dels Smiths, el This Charming Man del 1983. Una crònica d'un fracàs constatat: “Jeane, ho vam intentar i vam fracasar... Jeane, no estic segur de què és la felicitat però miro els teus ulls i sé que no és allà... Jeane, hi ha gels a la pica on ens banye, així que, ¿com pots dir li llar, si saps que és una tomba? Conserves encara la gràcia, quan endreces la casa, però saps que mai acabarà d'estar neta...”. La portada del maxi era una foto treta de la peli Orfeo de Jean Cocteau del 1949, on Jean Marais es veu reflexat qual narcís en un toll d'aigua, tal com tants adolescents dels 80 i 90 es veiem reflexants en les lletres del Morrissey, el narcisista més recurrente de la ciutat de Manchester -i de fet probablement de tota la geografia musical: un triple joc de miralls per una cançó amb nom de dóna. Per cert, corria el rumor que el nom de la cançó “Jeane” havia inspirat el nom de la banda de britpop dels 90's “Gene”, amb el Marc Rositer fent uns gorgoritos tan emmirallats en els de Mozzer.

Brigitte - Los Planetas
Angela - Jarvis Cocker

Lascívia destemplada, desig en combustió urgents, “Angela, una simfonia inacabada, poesia mòbil, quasi 23 d'edat, despertes el mascle genètic, l'animal que ens crema dins, un pal sec al final d'una branca i una sobreexcitada ma, un gos en zel refregant l'entrecuix a cada tronc d'arbre” Lascívia destemplada, desig irracional, furor animal. Deia Jarvis Cocker en una entrevista: “la lascívia destemplada és una cosa contra la que tracto de lluitar, em sembla que molts tios ho provem. Però sembla que un no se'n pot acabar de desfer mai. Hi ha un museu palenteologic al Jardin des Plantes de Paris. Hi alguna cosa estranya en estar-te allà mirant tot allò: ossos prehistòrics, tota la història de la que tots descendim, i de sobte, passa per allà una tia espectacular remenant les caderes, i tot es torna vermell, la crida de la selva. Algú va deixar dit fa temps que quan amb els anys, la líbido masculina acaba per calmar-se, és com haver-se pogut deslliurar del goril·la que portem dins”. Hum hum, lascívia del divendres nit, libido desfermada regalimant adoquins dels carrers del casc antic. Els membres numeraris de la lògia massònica dels buitres professionals acaben sempre per reconèixer-se entre ells, acehando viernes noche per les barres dels bars del centre, amb la ronxa pàl·lida que deixen els anells matrimonials discretament retirats del dit per desar-lo a la butxaca de darrera el cor. The heart's on fire, mio caro bambino: let's burn the beds, let's blow the minds.

Jackie - Scott Walker
Felicity - Orange Juice
Suzie Q - Clarence Clearwater Revival

Bé, ¿i què dir de les Suzies? Tinc un amic que està enamorat d'una suzie, concretament una GSX 7 i mig. Jo no, jo soc més de Kawasakis. Suzie Q és potser la cançó més coneguda dels Clarence Clearwater Revival, en part per la inclusió a la BSO de Apochalipse Now, però de fet era un vell èxit de R'n'B surenyo i pantanós de Del Hawkins del 1957.

Jacqueline - Franz Ferdinand
July - The Pipettes
Laura - Girls
Ángela - Sr. Chinarro

¿què amaguen les cançons amb títol de nom de dóna? ¿què s'amaga darrera seu? ¿què hi ha de realitat quotidiana de l'autor, i què de ficció? Mascara, careta, plastelina de realitat deformada per agafar alguna forma palpable a cavall dels dos mons... experiències crucials utilitzades pels lletristes com matèria primera per obtenir un outup, en forma d'art en el millor dels casos, o en forma de simple entreteniment -show must go on- en la resta. Allison, Caroline, Jezebel, Melanie, Jennifer, Jeane, Brigitte, Angela, Jackie, Felicity, Suzie, Jacqueline, july, Laura, Ángela... Us estimo tant... (o us odio tant...) “I love you from the bottom of my pencil case I love you in the songs I write and sing Cheap, never cheap I sing the songs til your asleep When you've gone upstairs i'll creep And write it all down Oh Shirley,Oh Debbie, Oh Julie, Oh Jane, Jenifer, Alison, Phillipa, Sue, Deborah, Annabel, too I wrote so many songs about you I forget your name... I love you from the bottom of my pencil case, I love the way you never ask me why I love to write it down each wrinkle on your face And I love you till my fountain pen runs dry. Deep so deep, the number one I hope to reap, Depends upon the tears you weep, so cry lovey cry, cry, cry,cry Oh Cathy, Oh Alison, Oh Phillipa,Oh Sue Jenifer, Alison, Phillipa, Sue, Deborah, Annabel too You made me so much money I wrote this song for you...” No se m'acut millor colofón per aquesta col·lecció de cançons amb nom de dóna que aquesta diatriba humorística dels Beautiful South, la ficcionació de la realitat per escriure cançons i guanyar pasta. Els noms de dóna caient al ritme dels bitllets.

Song for Whoever - The Beautiful South

Carrussel de nines mortes (I)

Per segona setmana consecutiva s'ha perdut l'arxiu mp3 del pugrama i a més es va perdre el word amb el guió. Coses que passen. Es va perdent tot. Les coses passen i les coses es perden. I sí, amb l'edat es van perdent coses. Es perd el pèl, es perd la memòria, la potència sexual, les ganes de sortir de farra... fins i tot el que ma mare em repetia tant: “nen un dia perdràs els calçotets i ni te n'adonaràs”. A saber on paren. Eren de quadres vermells, de quan ma germana va anar a Glasgow. Au, té, ves i busca'ls. De totes maneres ja et dic jo que tenia més valor el continent que el contingut. Com per anar fent pòlisses de segurus, sats? Segurus de vides per vides perdudes.

El pugrama va ser un carrussel de cançons amb noms de noia. Aquesta va ser la tracklist:

Karla - Hooters
Michelle - The Beatles
Sally - Sade
Nancy - Prefab Sprout
Grisolda - Umpah Pah
Christine - The Sea Urchins
Diana – Adriano Celentano & Paul Anka

les cançons tenen amo. "Oh! Carol" no és una excepció: Neil Sedaka, el seu autor, li va regalar a la seva novia d'aleshores, que -és veritat, ho heu endevinat- es deia Carol. Era la gran Carol King. Es coneixien de l'institut i també de treballar els dos al Brill Building (un edifici de NY on en lloc de fabricar en sèrie llangonisses, es processaven èxits pop pel top 100). Impresionant carrerón com compositora, primer amb George Goffin, després en solitari, composant tops 10 per Shirelles, Bobby Vee, Drifters i uns quants milions més. "Oh Carol" va arribar al numero 9 el 1959. A les poques setmanes Carol King va correspondre al regal amb un altre: una cançó que es deia "Oh, Neil".

Carol - Neil Sedaka
Caroline - Neil Diamond

Hitazo de Neil Diamond que es va incloure en el LP "Brother Love's Travelling Salvation Show" de 1969, un disc conceptual que anava de un predicador baptista d'aquells que es creuaven tot l'Oest amb una carreta i els seus discursos. Diamond es va inspirar per la Canço amb la filla de JFK, Caroline Kennedy, que a la satsó (¿?) tenia onze anys. Curiosament France Gaal va dedicar-li una cançó a l'altre fill de JFK, John John, “Bon Soire John John” inspirada en la pena que li va causar la famosa foto del John John saludant marcialment davant el taüt de son pare. Aquesta cançó, quisir Sweet Caroline, està clar que és tot un clàssic, i que tots portem sentint-la de fons, en un segon pla, tota la vida, per emissores de ràdio i tal, però a mi se'm va revelar en primer pla el 1996 o així, quan la vaig sentir a la peli Beautiful Girls, on tots el amigatxos li canten a la Uma Thurman al bar rotllo panda borrachuzos desafinats. La peli tractava d'un tio que retorna amb 30 i pico al poble i retrova la pandilla d'amigatxos amb els problemes típics d'arribar a aquest punt de la vida on comencen els crios i tal. Sortia el Matt Dillon, Mia Sorvino, Uma Thurman i la Natalie Portman en el paper de noia de 13 de qui el prota s'enamora. Una peli molt agradable de veure.



Barbara Ann - Beach Boys
Christine - The House of love
Roxanne - The Police
Alice - the sisters of mercy
Deana - Nick Cave
Gloria - Van Morrison
Cecilia Ann - Pixies

The lion and the deep blue sea

Ooops arribo a casa i comprovo que l'arxiu mp3 amb el pugrama només dura 10 segons. Si el puc recuperar de l'emissora serà degudament re-penjat. Si no, tractaré de penjar la selecció de cançons  a pelo (les que no van sonar en vinil, clar) tipus llangonissa mp3.
perdonin les disculpes... 

Between The Devil And The Deep Blue Sea - Pearl Bailey

Arriba el bon temps i tots apretem a córrer cap el mar, a la platja. És un fet innegable, evident. Aquesta costum, de tan fonda i tan massificada, un no té més remei que pensar que és cosa de l'herència genètica, que ho portem tatuat per la part de dins de l'ADN, de quan -simples putes bactèries- nedàvem pel lodo primigénio, de quan no érem més que amebes, protozous i altres bitxos unicelulars i no-neuronals (com serien ara els d'intereconomia en general, Punto Pelota, o el gato), tots nadant al l'aigua. I allí devem voler retornar inconscientment, probablement, teories freudianes de regressió a l'infantesa portades a l'extrem de la genètica. El retorn al deep blue sea. Avui, al Jardí del Manicomi, col·lecció de cançons marineres. Voga por el mar, marineroooooo...

It's a Very Deep Sea - The Style Council

It's a very deep sea, deia Paul Weller en el darrer disc com Style Council. It's a very deep sea, sí potser sí que és un mar molt profund, no diré que no, ara be. Què collons m'importa a mi la profunditat del mar, que collons m'importa a mi la marina profunditat de la desesperació, si soc tan superficial, si em retreus cada cop que m'acabo d'escorrer dins teu “només et quedes en la superfície” I bé doncs, m'agrada flotar. M'agrada flotar per la superfície, fent-me el mort. Fent el mort cap per amunt, amb el sol d'agost cegant els meus ulls. As long as I keep afloat I care a fucking shit about the deepness of the sea.

Roller Coaster By The Sea - Jonathan Richman
Seaside - Irene

Nothing can cherice your heart like a day in the seaside” Serà verdad puessss

Al mar - Manel
Mediterraneo - Gino Paoli
Arponera - Esclarecidos

yo quiero ser arponera y pescar tus sentimientos. Contrabando, traficaré contrabando de tabaco y oro para ti. Muchas noches me veras, en el estrecho de Gibraltar... toda la Línia conocerá que el tabaco y oro es para ti. I traeré el ambar gris de un cachalote...” i congelat dins aquesta gota d'ambar, ¿què hi trobarem, xatinya? ¿restes de l'ADN del nostre amor fossilitzat?

Embarcaçao - Cesaria Evora

Canta la immensa Sra Evora sobre l'embarcació, “però l'embarcació que porta la nostra vida necessita un bon timoner per no perdre's en la profunditat de l'amargura” La gran embarcació on navega la nostra vida, meciendose en una suave brisa, mansa i constant, fins que, pel que sigui, catastròfiques indiferències dels Deus provoquen temporals de dimensions inabastables -Deus malcriats, consentits. Gamberrets inconscients que aboquen vents de forces huracanades, com el crio que aboca descuidadament el got de llet de l'esmorzar sobre la taula. Au, ja pots anar-los hi darrere, fia-te'n, d'aquests Deus. Ja els pots treure en processó durant la mare de deu d'agost, ja els hi pots fotre espelemetes al totes les barquetes del port, en totes aquelles processons marineres...


La luna en el mar - Orquesta Platería

En la noche mas larga, de lluvia y de sal, figuras unidas se vieron zarpar, con un calculo exacto hacia el infinito, buscavan dementes la luna en el mar, transcurrieron las horas y el sol emergió inundando una solemne quietud que las olas cansadas ganaron rugiendo en un juego de viento y oscuridad. Cada dia está mas cerca la luna y se pone mas lejos el sol, mientras sus sombras navegan a oscuras por los profundos habismos del mar.

Una lagrima – Peret

Amb totes les llàgrimes caigudes a la sorra de les platges es podrien omplir mars sencers, mars interiors que regarien florecientes vidas interiores i tota les seves riberes. Després, amb els anys els acabarien assecant els canvis climàtics, els canvis d'humor, els canvis d'amor. Dessecats com el mar d'Aral, deixant a la vista esquelets podrits, costellams a l'aire -arrebossant-se de salitre- d'embarcacions que una llunyana tarda de maig solcava despreocupadament les aigües, navegant d'A a B o de J a K. Té, mira, fins i tot hi podem pintar una càndida animeta abord imaginant-se ja, estar fornicant amb la seva estimada, just acabat d'amarrar a port (ja fos el destí B, K, o Z). Però per això, està clar, abans es necessita omplir el mar, com qui infla les rodanxes d'una piscineta de crio perquè hi pugui fer el seu xip-xap xip-xap. Omplir un mar de llàgrimes, llàgrimes salades, tant més salades com més fondo el disgust d'amor.

A Wave Crashed On The Rocks - Felt

... But now it's all over like a wave crashed on the rocks...” ara ja s'ha acabat, com una onada petant a les roques... moments després de l'impacte, queden encara restes d'escuma blanca esfilagarsant-se per la superfície de l'aigua salada, esquinçant-se com una cortina de seda negra que deixa al descobert -visible darrera l'estrip- l'hipnòtica profunditat blau-marí de les coses finalitzades, mortes, acabades... perquè -ja ho diuen els Felt, ves si tenen raó- now it's all over like a wave crashed on the rocks.

Killing An Arab - The Cure

Standing on the beach... staring at the sea”

Los viajes de Simbad - Francisco Nixon

Lejos, como Simbad, dando vueltas con las velas, naves que van a alcanzar las estrellas rumbo al final de los mapas. Todos llevan espadas ¿quien me lleva a mi casa? Doncs amic Fran Nixon, no tinc pajolera idea de qui el carregarà borratxo fins a casa, però sí intueixo lo del final dels mapes, està escrit al palmell de la ma del mono que guia el mon: El final dels mapes el provocaran els tom-tom riders i demés GPSs.

Fighting Temeraire - El Pecho De Andy

Enarbolando una bandera de vapor pesado avanza escupe cobre rojo...” batalles navals, “tal vez atraque en un banco de sal”

The Mariner's Revenge Song - The Decemberists
Thousands Are Sailing - The Pogues