Red Wedge (i II)

Move On Up – Curtis Mayfield

Red Wedge segona i última part. Dèiem la setmana passada, que RW va ser un col·lectiu de musics anglesos que a les eleccions de 1987 i a base de concerts, van fer campanya pel partit Laborista britànic. Els que més van estirar del carro van ser Billy Bragg, Paul Weller, Jimmy Sommerville, i s'hi van afegir una bona ristra de fantàstics grups (Madness, The Smiths, Lloyd Cole, Prefab Sprout, Blow Monkeys, Working Week, Spandau Ballet...). As a result (o no) de tanta qualitat musical, Thatcher va guanyar les seves 3res eleccions consecutives -un incís per recordar que quan Bruce Springsteen va fer campanya pel demòcrata Kerry, Bush es va emportar la presidència. La conclusió aparent és que si vols guanyar unes eleccions li fotis  patada   qualsevol músic disposat a ajudar-te). Avui tornarem a escoltar cançons d'aquests grups que van integrar RW i aledaños, començant pel “Move On Up” original de Curtis Mayfiel (la setmana passada vam posar la versió que en van fer The Style Council). RW van triar de lema aquest himne funkillo optimista  que parla sobre petar-se les dificultats que un va trobant pel camí. "Ale, optimisme a tope,  que en necessitarem tonelades" devien pensar al Partit Laborista. A fe que sí. “Move On Up Go For Labour” o “Move On Up, A socialist vision for the future” apareixia en els cartells promocionals i a les rodes de premsa. Ahí trasluce la ma de Paul Weller, vell fan del Mayfield. I aquí trasluce conseqüentment Curtis Mayfield com a link del RW. En aquells mitjans 80's CM ja portava un carrerón musical de cuidado: com compositor i líder dels Impressions des dels 50's, figura del soul de Chicago els 60's, i estrella del funk Blaxplotations dels 70's arrel de participar en la BSO the Superfly... i sempre amb el comú denominador de significar-se per l'orgull afro-americà. Weller el va re-apadrinar en aquells mitjans 80's en que la seva carrera  comercial anava a la baixa: TSC va versionar el seu Move On Up, o p.ex. Els Blow Monkeys el van convidar a fer un duet en el seu “(Celebrate) the day after you”, el tema aquell censurat per la BBC per electoralista que vam posar la setamana passada. As a result CM va editar el '87 un LP “Live in Europe” -el títol ho diu tot- d'on hem extret aquest Move On Up.

A Town Called Malice – The Jam

All gone away – The Style Council

"see how monetarism kills whole communities, even families, like everything else, is all gone away..." no som res. Está clarito com l'aguaxirle que la cosa no ha canviat tant: la inexorabilitat de la llei dels mercats financers condemna a crues conseqüències a tot quisqui. Pots -si tu vols- dirigir la mirada cap ZP, la Merkel o l'Obama, però l'únic que en treuràs serà una tortícolis, perquè ells, també, no son més que pobres víctimes a qui el fregao els ha pillat per allà al mig. La llei de la gravetat és la mateixa des del temps dels dinosaures. Les coses venen accelerant a 9,8 m/s2 des de quan amebes i protozous eren els amos del cotarro, els reis del magma. Bien. a lo que sembla ens hem de resignar cristianament a que la llei dels mercats financers continuï amb la seva marcial inalterabilitat i les seves matemàtiques conseqüències -amb idèntica inexorabilitat que la llei de la gravetat- sobre dèficits i deutes públics, i carteres privades. Infranquejable constància fins i tot després que la gravetat dels cossos -siguin financers o celestes- ho acabi desplomant tot. Like everything else is... all gone away. (“But somewhere the party never ends And greedy hands rub together again - Shipping out the profits that they've stolen”)

Shipbuilding – Robert Wyatt

Ja ho vam comentar la setmana passada, impressionant tema del 1982 sobre la guerra de les Malvines, amb lletra de Elvis Costello (“la millor lletra que he escrit mai”), i música de Clive Langer (productor de capçalera dels Madness, i d'altres com els Dexy's Midnight Runners, Morrissey, Elvis Costello, o They Might Be Giants). Sembla que la van parir en una festa que donava el cantant britànic Nick Lowe. La que posem avui va ser el primer enregistrament que en va fer Robert Wyat el 1982. La setmana passada vam escoltar la que Costello -que en va quedar tan satisfet- va enregistrar un temps després amb la col·laboració a la trompeta de Chet Baker.

Stand down Margaret – The Beat

Una cançó antimargaretina: Thatcher va guanyar les seves primeres eleccions el 1979. Només uns mesos després ja va sortir aquest tema ska que clama per deturar Margaret dels The Beat, banda de ska de la que acabaria sortint els Fine Young Canibals.

It doesn't make it allright – The Specials

Mitjans 80's, dies convulsos a UK: atur que t'hi cagues, la gran vaga de la mineria, desconcert davant la dinamitació del Welfare State consensuat després de la IIWW... en definitiva crisi. I també -com no si son siameses inseparables- tensions racials. Paral·lelament al col·lectiu Red Wedge, Jerry Damners -cap visible dels aleshores ja disolts The Specials, lider dels Special AKA, i compositor del “Free Nelson Mandela”- va muntar l'AAA, Artist Against Apartheid, que el juny del 1986 va desembocar amb un festival amb Elvis Costello, Billy Bragg, Sting, Boy George, Sade, Peter Gabriel, Gill Scott Heron, TSC amb enorme repercussió. Van impulsar un moviment pel boicot a tot negoci amb la República de Sud-Àfrica, per això en els vinils d'aquest gent es podia llegir “this record is not for sale in South Africa”. L'abril de 1987 va aparèixer una polèmica al mundillo musical quan aquest col·lectiu AAA va fer pública una carta a Paul Simon dient que havia de demanar disculpes al consell general de la ONU per haver-se petat el boicot a la RSA quan hi va enregistrar el seu cèlebre LP “Graceland”

Free Nelson Mandela – Special AKA

One Better Day - Madness

View From Her Room - Working Week

Are you ready to be heartbroken – Lloyd Cole

Repassem cançons de bandes que van participar en el RW com Madness, els Working Week de Simon Booth, Lloyd Cole... i d'altres com la següent: Un cas curiós és el de la banda més famosa de Hull, els Housemartins. Grup compromés on els hi hagi, van tocar de gràtix a benefici del Sindicat de Miners quan lo de la vaga dels miners contra la Thatcher, tenien com a lema “Take Jesus - Take Marx - Take Hope”, i sempre que podien fotien cullerada política, com per exemple en la cançó que escoltarem ara, “Think For a Minut”. És un trist lament pels dies alegres d'abans de que Thatcher dividís la societat britànica deixant-la en -al seu parer- l'apatia i la grisor: “something's going on, change is taking place, Children smiling in the streets have gone without a trace. This street used to be full, it used to make me smile, And now it seems that everyone is walking single file And many hang their heads in shame That used to hold them high. and those that used to say hello Simply pass you by Apathy Is Happy That It Won Without A Fight... Think for a minute, stop for a minute”. I no obstant aquesta clara militància, quan els hi van demanar d'ajuntar-se al RW, s'hi van negar.

Think for a minute – The Housemartins

El perquè d'aquesta negació l'explica el propi Billy Bragg en un artícle de 2007 . Fent-ho curtet, Bragg és justifica d'haver besat la ma de la reina en una recepció del 2007 tot dient que, tot i ser izquierdoso convençut, mai s'ha declarat republicà, i al hilo recorda la discussió que van tenir allavonses del Red Wedge, amb els Housemartins quan aquests van imposar com a condició per unir-se al Red Wedge que es fes una declaració antimonàrquica, cosa que segons estava fora de lloc. Arrel d'aquesta polèmica antimonàriquica, als Housemartins els hi van caure hòsties com a pans des dels diaris conservadors populistes com el Sun. En una altra part de l'article llegim “How could I - a life-long socialist who believes that God Save The Queen should be replaced as England's national anthem by Blake's Jerusalem - find myself shaking hands with Her Majesty? After all, as a punk rocker during the Queen's Jubilee year back in 1977, I bought my copy of the Sex Pistols' anarchic God Save The Queen like all my mates.” Anem a escoltar doncs el “Blake's Jerusalem” enregistrat pel pròpi Billy Bragg en l'EP del 1990 “The Internationale”, on repassa uns cuants himnes de “lluita”. William Blake va ser un poeta victorià, i segons la interpretació que en fa Bragg de la lletra, és una alegoria contra el primer capitalisme (Dikensià?) i les injustícies que va veure amb els seus propis ulls.

En aquest mateix EP la única cançó original de Bragg és el tema “I dreamed I saw Phil Ochs last night” en homenatge a aquest cantant a qui tan idolatra, i amb qui podria constituïr una imaginària línia evolutiva amb origen amb tios com Woody Guthrie -a qui va dedicar un LP conjunt amb els Wilco-, Pete Seeger i continuaria per Phil Ochs o Tom Paxton, incloent a altres com Joe Strummer i clar, el propi Bragg.

Blake's Jerusalem – Billy Bragg

I per acabar, tornem al origen d'aquest especial, quan la setmana passada dèiem que el conservador David Cameron havia guanyat les eleccions de fa uns dies. Tornem al 2010 amb dues anècdotes fotogràfiques que connecten aquestes dues èpoques, el red i el blue, els 80's i els 2010's. Com vam dir el nou PM Cameron és un reconegut Smithista, Jamià i demés bandes UK 80's.. Assabentat d'això, Billy Bragg explica que “tenia el malson de sentir algun dia a Cameron dient ”M'encanten els Smiths i també Billy Bragg”, així que quan vaig coincidir en un acte amb el PM Gordon Brown, i el fotògraf va dir que estaria bé una foto dels dos junts, vaig mirar al cel dient “Sí! Finalment puc llençar un missatge als Cameronistes que no hi ha cap opció que puguin fer servir el meu nom o cooptar-me”

La segona anècdota fotogràfica té el fons musical de The Queen is Dead i no és casualitat: El 2008 Cameron va anar de visita a Salford, i aprofitant, volia una foto seva davant el Salford Lads Club, davant de la qual -com qualsevol fan acèrrim dels Smiths sabrà- posaven tots els membres de la banda en una arxifamosa foto de la carpeta interior del LP The Queen Is Dead. Tan famosa es va fer la foto que ingents quanitats de fans hi passen habitualment per fer-se la, i fins i tot hi ha un bus turístic Smithià que hi para fent tota una ruta. De fet podeu picar al Google Images i en surten una pila. En fi, el cas és que l'amic Cameron ja que havia d'anar a la vora, es va dir, mos farem la fato. Però -ai las!- pel que fos se'n van assabentar els Laboristes de la demarcació, així que el dia de autos, per arruinar-li la foto, hi van mobilitzar els de les joventuts del partit davant la porta amb pancartes rotllo “el Safords Club és per classes populars” i “Oi Dave – Eton toff’s club is 300 miles away”. Al paio, efectivament, li van rebentar la fot, el van deixar sense el seu record.

The Queen is dead - The Smiths