Cançons des de sota l'aigua

Batiscafo Katiuscas – Antònia Font

P6R, 99.8 FM EJDM, Traginem avui un pugurama que porta bona pinta, bona selecció de cançonetes, li hem posat de títol cançons des de sota l'aigua, endevines per què? Claaaro, perquè són totes cançons des de sota l'aigua, com aquest magnífic Batiscafo Katiuscas. Quan tens aigua per damunt -i per sota- de la coronilla, les coses les veus diferents -a demés de mullades, clar. Des de les aigües insondables veus les coses distorsionades, amb cromatismes torts, i bitxos raros: algues verdes, plàncton il·luminat, balenes cantant per a qui sap qui, i sirenes cantant aproximadament per no existir. Dofins, tauronets, catxalots, ambre gris, meduses, crancs i calamars en estranya sintonia, mariners arrossegats dins de balenes per profundes venjances...

20.000 Leagues - Marine Girls

20,000 leagues under the sea, That’s where my baby said he’d meet me 20,000 leagues under the sea That’s where he said I'd have to be. 20,000 leagues down down, 20,000 leagues dawn from town, 20,000 leagues word for breath 20,000 leagues near to death, 20,000 leagues into the deep, 20,000 leagues of watery sleep 20,000 leagues of fishing shocks 20,000 leagues of gloomy dark, 20,000 leagues would you be there? 20,000 leagues I didn't swere 20,000 leagues with starfish of death.

Es deien Marine Girls i feien melancòliques cançons minimalistes sense bateria i des del fons del mar -des de 20.000 llegües sota el mar, si se'm permet la precisió, allà on ell la va enviar, ves quin mal cor, rodejada de somnis aquosos, de foscor enganxosa, i d'estrelles moribundes: molt em temo que ella encara l'espera allà sota -en va és clar. Després una d'elles, una d'aquestes noies tan marines, la Tracy Thorn, es va ajuntar amb un noi que havia tret un disc que es deia “North Marine Drive” i d'aquí en va sortir Everything but the girl. Però això seria molt temps després, i a més ja va ser a la superfície solejada clara i neta, i de moment nosaltres, aquí al JDM, ens mantenim enfonsats, observant distretament l'altra cara de la superfície, la de sota:

El Submarí groc - Els Drums
Bamboo - Antònia Font

Aquesta és una cançó primoridialment bonica. Bonica, sí, lu principal és això i no anem a liar-nos amb hòsties. Ara bé, a poc que rasquis -nxt i de fet no cal rascar gaire fort, només cal que passis suaument un ditet per damunt la superfície d'aquesta delicada bombolla de sabó, i li dediquis no més de 10 segons al que diu- i si ho fas, plops, doncs un de seguida entra dintre aquesta delicada bombolleta de sabó -alehop-, i quan ja hi som dins, dins de la bombolla dic, i mirem cap a fora (a través de les parets tenses d'energia cinètica), doncs un s'adona de la bellesa que l'envolta -una mica distorsionada, clar, perquè entre la concavitat de la superfície i la opalescència multicolor del sabó tot queda una mica raro. Però bonic, eh que sí? Però al tantu aquí! que aquesta bellesa rara, també és una bellesa torbadora, desconcertant. Perquè aquí la història va d'una cosa ingènua, entendridora... però també inquietant... hablamos nadamenos, Señorita Rottenmeyer, que de fills, de crios, de la infantesa, la innocencia at its best. I això... c*ñ, això és bonic. Tothom ho veu: com quan agafo el meu crio de dos anys i li començo a fer pessigolletes a la panxa i ell es revolca per terra i crida prou-prou-prou-prou... i jo paro i llavors ell es torna a posar de panxa i em mira com dient-me ¿que no me'n fas més? I jo, és clar, n'hi faig més, perquè és clar ¿qui s'hi podria negar? ¿qui podria matar un ruiseñor? Doncs el mateix amb el Bamboo: “ets el meu tigretón”, li diu son pare, “ets el meu airgamboy”. I sa mare rient: “que no, que ets el meu mousse de iogurt, la meva aigua de fruites, el meu tiramissú,” i tots son feliços i riuen i neden, i mengen, i sopen... i resulta que el que sopen és un pobre pescador que xof, ha caigut (posem que accidentalment, tot suposicions) de la barca en aquella platja africana, i és clar, el papa i la mama i el nen tauró mengen el que hi ha, es mengen el pobre pescador entre aigües tintades de roig... i la bellesa torbadora és que en cap lloc d'aquesta puta història hi ha un sol gram de maldat: el pescador pesca per viure, i el bamboo i la seva família mengen per viure. I al cap de vall tots fan la seva feina: provar de viure, tot és per viure... encara que si vas una mica més enllà, pots imaginar-te sense cap esforç com a algun dels altres pescadors de la barca-segurament al més amic-, en arribar a la platja li toca la xina d'explicar-li a una dona -i potser a uns fills- que el seu home se l'ha fotut un tauró... i encara si vas una mica més lluny, et pots imaginar que el pescador no relliscava de la barca, i doncs, no queia a l'aigua. Al contrari: estirava de l'am, i el seguia un petit tauró, una cria. I te'l pots imaginar tornant cap a casa tan content i satisfet i ensenyant-li a la dona i als crios: “mireu que soparem avuí”, i agafar el seu crio petit i dient-li “què et sembla tigretón, eh? Que et sembla airgamboy?”

l’amistat del calamar - El Petit de Cal Eril

la estratègia del calamar és aparentment similar a la del cranc, i tanmateix el darrer -amb el seu feixuc caminar enrere- té almenys la gallardia d'escapar de cara, mentre que el segon s'amaga darrera una espessa capa d'excuses, un evasiu núvol de tinta fosca ple d'adjectius administratius, coartades de tinta burocràtica, pretextos per no dir les coses pel seu nom, subterfugis per no escapar de cara.”

Dolphins - Billy Bragg
Arponera - Esclarecidos

Més cançons de sota l'aigua, ¿què pot portar a una noia decent i formal a convertir-se en contrabandista a l'estret? A traficar amb tabac i or? a guardar com un tresor l'ambre gris d'un catxalot? Ella repeteix i no para que és per amor... però jo estic convençut que en el fons hi ha més coses... en el fons sempre hi ha més coses, en el fons hi ha meduses i tresors i inquietuds irrefrenables per vides atzaroses i perill constant; en el fons hi ha el desassossec de sentir-se atrapat amb traïdoria per una taula de despatx venjativa, i una artera pantalla d'ordinador vigilant en jornada de vuit a tres. ¿per amor, senyora Arponera? Mes aviat per amor a la vida canalla, per addicció a l'adrenalina submarina.

Banderas Rojas, Final Feliz - Francisco Nixon & Ricardo Vicente
Mermaid - Scarlet's Well

Doncs sí, al petit poblet de Musheroon, a la vora del mar en una illa cuyu nombre m'ha marxat del cap, els Scarlet's Well de l'inigualable Bid de Monochrome Set hi conjuminen 60's psicodèlia amb rimas y leyendas d'un folklore hipotètic d'un univers paral·lel (o buenu de fet, més que paral·lel, seria perpendicular, perquè d'alguna manera aquell paisatge i aquells personatges tan rarus t'acaben atravessant, i ja és ben geomètricament sabut que una paral·lela no se't pot entortolligar mai pels peus i fer-te caure); així doncs que els Scarlet's Well acaben cantant a una alegre trepa de micos bornis, avies que es mengen els seus nets, licàntrops halopècics, i demés bèsties mitològiques... com per exemple aquesta sirenes que amb una pinta de perles pentina lànguidament la seva cabellera low adown, low adown, from under my starry sea-bud crown, mentre es va imaginant que tots els sirenus de les profunditats abysals cauran rendits d'amor als seus peus. Aquesta bonica històrica és una adaptació del poema La Sirena, del victorià Lord Tennyson, que per cert no he sabut veure acreditat en cap lloc del deliciós llibret de crèdits del disc -com tots els seus primorosament editat per Siesta (per desgràcia sembla que el sellu ja fa figa i ni la seva última referència del desembre passat, precisament l'últim de Scarlet's Well apareix a la seva web). La que ve ara és una altra cançó des de sota l'aigua, concretament d'una venjança marinera llarga i profunda, -tan profunda com el ventre de la balena on un dels 2 mariners comença a explicar-la- Ens situem en algun gran port balener de quan els grans velers. Hi corren aires de l'Illa del Tresor, de RL Stevenson, de Melville, o Conrad. Ahí es na', vint anys perseguint saldar els deutes de la venjança per acabar trobant-la just al costat d'allà on van caure les claus: matarile-rile-ron... xim-pom.

The Mariner's Revenge Song - The Decemberists
E Doce Morrer No Mar - Cesaria Evora
En El Coño Del Mar - Javier Corcobado

Terciopelo submarino tapizando el club, Corpiño de encaje, ligas, medias de cristal... Bebiendo ron de medusas con sostén de lágrimas, descuartizas los misterios de mi bienestar... en el coño del mar. El orgasmo de las olas platea tus muslos, Desnúdate en silencio, despréndete de tus alas, Las uñas de tus pies pintadas con sangre de mar, Báilame en tu laberinto friendo dolores... en el coño del mar. Tus pechos me pinchan mientras me quemo en tu vientre. Follando y tosiendo, follando y tosiendo gloria. Mordiendo tus piernas hacia el túnel de tus nalgas, vislumbro el esfínter virgen del Espíritu Santo... En el coño del mar.

Dolphins Classic House (D.C.H.) By Jean - Najwa
La Mer Opale - Coralie Clement

Reactor nº 4

Lalipop - Bravadunia

P6R, 99,8 FM, EJDM. Comencem amb Lalipop del primer disc de Bravadúnia, “disc no. 1”, amb l'amic Marc Mateu, Red Pèrill a les tecles, ja ho vam dir la setmana passada, us el podeu despenjar patillerament a www.bravadunia.com. Així d'elegants i pimpantes comencem avuí. Aquesta edició d'avui es diu Reactor número 4, per la cançó de Francisco Nixon de fa un parell d'anys. L’escoltarem més o menys a mig programa, una cançó que parla de la vida i de la mort, d'heroismes nuclears com els que vivim aquests dies.

The Spy Who Loved Me - Jimmy Bond sextet

Bonic i curiós tema de cool jazz, de James “Jimmy” Bond amb el seu Sextet, del disc James Bond Songbook. El 1965, i al albur de la popularitat de les pelis de James Bond, el sello BGP va sumar 2 i 2, i aprofitant el nom de l’excel·lent baixista de jazz i gran músic de sessió de la zona de L.A. Jimmy Bond, va treure el disc amb el nom del músic estalviant-se royalties. 5 dels temes eren versions cool-jazz costa oest de les BSO de les pelis fetes fins llavors (el '65), però els altres 6 o 7 temes eren composicions originals de Jimmy Bond, amb títols de llibres d’Ian Fleming, com aquest The spy that loved me, composat el ’65, quan la peli -amb la consegüent BSO- no es va fer fins 12 anys després, el '77, i et tema principal va ser el Nobody does it better de la Carly Simon.


I la cançó que ve ara, preciosa, bonica perquè sí, delicada com un ussitu de pelutxe, com passar-se abusivament -per pura llepolia- el ditet pel pèl de préssec del lòbul auricular. Don't Worry Baby, canta Brian Wilson. Bonica i delicada, yatedigo. Cançó que per desgràcia no puc escoltar mai sense que se'm tiri a la cara -com una bafarada d'allioli corromput- el “Dejad que las chicas se acerquen a mi”, el plagi baratu i salsitxero que els Hombres G van perpetrar allà a mitjans 80's. Una autèntica desgràcia: com si mentre t'estiguessis fotent un delicat milfulles de foie caramel·litzat al vinagre de Saphire, et vingués a la memòria una bafarada de paté de llauna Mina que et follés pel mig la experiència gastronòmica. Però per això estem aquí, a la terra del jardí, en missió secreta per retre homenatge als herois primigenis de la melodia innocent.

Don't Worry Baby - Beach Boys
Forever young - Madness

Vanes esperances. Vanes pregaries, vans laments. La vida és efímera i aquesta evidència la sap qualsevol pelacanyes, qualsevol de nosaltres a qui algun cop, li hagi caigut un petjapapers al dit gros del peu o s'hagi enganxat la titola amb la bragueta. Així doncs, si aquesta cançoneta aconsegueix aferrar-nos pels fetges i fer-nos caure una llagrimeta per dins -per la part de dintre de la careta, dic, la de bo de bo- mentre estem relaxadament tirats al sofà de casa traient-nos mandonguilles del nas, o rascant-nos l'engonal, això deu ser per la meravellosa capacitat que tenen McPherson i Cia. per combinar paraules sensibles, i paraules sàvies, i melodies, i estribillos. Damn it! They did it again! En un altre temps vaig ser jove, i les nits i els dies eren llargs, i el passar dels dies m'enfortia, com a un gira-sol l'enforteix veure el sol. Però ara en canvi la Senyora Lluna descompta nits. I porta marees, i se les emporta, i amb elles totes les coses que podríem i hauríem d'haver fet. Però al final els laments, bué, venen i se'n van. Així que millor et quedis jove per sempre -no la caguis com jo- abans de perdre el paradís i també la innocència. Veig la frescor del teu rostre jove, una espelma en la foscor. La brillantor d'uns ulls somrients, il.luminant la sala, tota la sala. Així que millor queda't jove per sempre, no la caguis com jo... ah dous deis of uain an rouses...

Barra Limpa - Oscar Brown Jr.

Tst, ara al tantu amb la que ve que és ma-ta-do-ra i bru-tal. Dioxx cuesta trompeta!

Prima di vederti - Gino Paoli

Deliciós Gino Paoli, deliciosa trompeta, deliciosa cançó. Era el 1965, Paoli tenia 31 anys i ja unes entrades laterals que presagiaven amargues calvituds. A la portada de l'EP del'65 mira la càmera de cara: front ample, boca entreoberta, expresió mig sorpresa. Camisa botonada fins dalt i abric de pana. Ulleres negres de pasta, enormes. ¿seria avui un gafapasta autèntic? Ho dubto, un tipus que fa més de 45 anys que porta el plom d'una bala suïcida allotjada al pericardi no pot cantar mentides. I si ho fa, seran unes mentides sentides amb tanta sinceritat, que a penes es diferenciaran de les sinceritats més modestes i humils, les veritats de veritat. No, definitivament: res a veure amb l'afectada impostura gafapastil.

Notrê Dame - Francisco Nixon

I ara anem al bistec: Ja se sap que en aquest jardí tenim especial veneració per tot el tinglado “El Niño Gusano-La Costa Brava-Francisco Nixon-Sergio Algora (QEPD)-Fran Fernandez-Ricardo Vicente”, la connexió Saragossano-Gijonenca. L'últim que sabem d'ells es que van girant i estan enregistrant alguna cosa amb The New Raemon. Però els que els porta a l'actualitat és una cançó que va fer Ricardo Vicente pel seu disc “el perro es mio” del 2009. Explica FF que li va comentar alguna cosa a RV de Txernobil i que als dos dies aquest va compareixer amb aquesta impressionant canço Reactor nº 4. Era impactant llavors -el 2009- i aquests dies s'hi ha tornat més quan ha col·lisionat violentament amb la realitat. Buscant per intenné vaig anar a petar amb aquesta crítica al blog Estatuas Verdes Estatuas Verdes . Com no se m'acut que hi pugui haver cap manera millor que aquesta per explicar la cançó, la llegeixo així tal qual:

Pongamos que hablo de Chernobyl en una tarde los años 80 y que los átomos de uranio se están desmelenando, dispuestos a reventar hormigón y uralita. Alerta máxima, nivel 7, soviéticos huyendo, catástrofe radioactiva en ciernes y una conexión telefónica del operario con su chica, que está en casa. Mientras al desgraciado operador de planta ucraniano le pesa la lengua y el viento contaminado le arropa mortalmente, se va despidiendo: Hoy no iré a cenar, cariño, que se nos ha girado trabajo. Tampoco me esperes mañana, mi vida. Mejor dicho: no me esperes nunca.

Esta canción -pop acústicamente luminoso de escuela Tachenko y La Costa Brava- es como una confesión ya cerca del fin. O acaso una caja negra del sentimiento (encontrada después de que los rayos gamma del reactor número cuatro hayan carbonizado por dentro el organismo del obrero enamorado). La despedida rezuma paz interior, sin dramatismos lloricas y con infinita ternura. “Vuelve con tu madre, sal los jueves, baila con los chicos y nunca pienses en mí”, aconseja la letra entrañable. Rehaz tu vida, cielo, que a mí este aire invisiblemente envenenado me quema todo el cuerpo, y las venideras generaciones de cáncer en Europa del Este van a durar más que nuestro amor.

Reactor nº 4 - Francisco Nixon

Doncs és això:

Dicen que ha estallado el reactor: el numero cuatro ha volado y ahora es otro sol. No hay medidas de seguridad y ahora tu no se donde estas. Doy tanto miedo por que emito radioactividad, es invisible como el aire pero duele mas. Y no puedo salir de la central, hay mucho trabajo, mi amor, hoy no iré a cenar. Y puede que mañana ya no esté aquí, si ya nunca vuelvo mi amor, esto no es por ti. Y vuelve con tu madre, sal los jueves, y baila con los chicos, y nunca pienses en mí.

Una de les gràcies del tinglado d'intenné és tenir el privilegi de ficar l'ull una mica per dins dels qui es dediquen a escriure i composar coses que fan emocionar. Per això procuro passar-me pels blogs de Fran Fernandez i Ricardo Vicente: perquè de vegades et topes amb regals inesperats i tens la sort de poder entrar fins la cuina d'algunes cançons , fins les mateixes entranyes: saber el què i el com i el perquè de la inseminació i del part. Deia Ricardo Vicente fa un parell de dies sobre la cançó:

En aquellos días andaba buscando miradas sinceras para escribir canciones. En aquellos días las encontré. Hoy hago balance de mis cosas y reconozco que, siendo un tema difícil de tratar, encontré algo de honestidad en aquella canción.

Más allá de valoraciones vanidosas y demás, tengo una sensación de responsabilidad absurda pero que me enternece. Cuando uno hace una canción y consigue que un número de personas escuche tus textos surge una duda: ¿estaré haciendo algo sincero?. Bien, ahora que tiembla la tierra y se repiten miedos y miradas, y hay gente que recuerda mi canción ante una catástrofe tan alucinante, uno siente esa responsabilidad absurda que enternece.

Yo sigo diciendo lo mismo que cuando la escribí. Lo que quería contar es una historia de sacrificio, de amor sin sujeto, de "vuelve con tu madre, sal los jueves y baila con los chicos y nunca pienses en mí"

En el fil de coments que segueix el post, un anònim li diu: Para todos los héroes que van a dar la vida refrigerando el reactor y en especial para sus mujeres que quedarán solas... “Y vuelve con tu madre, sal los jueves, y baila con los chicos y nunca pienses en mí.”, Es triste, pero es así...”.

Anónimo, -li contesta ell en un altre- esa era la idea que quería expresar, lo que pasa es que cuando hablas del pasado es estético, y cuando ocurren las cosas en el momento, todo se vuelve ético. Madre mía qué desastre de verdad” I un altre cop a Estatuas Verdes contesten al fil d'aquesta col·lisió entre passat i present, entre ètica i estètica: “Pocas veces había sentido tan claramente la intromisión vertical de una canción en la horizontal de mi vida. Es como cuando esos profesores de inglés te contaban la colisión entre las líneas temporales del Past Simple y el Past Continuous, es como esas canciones que acaban e inmediatamente las tienes que volver a escuchar.”

Banderas rojas, final feliz - Francisco Nixon
Driving Away From Home - It's Immaterial

Driving away from home Thirty miles or more And we'll go moving away from home Without a care in the world”

Festival - Serpentina
Querido Miedo - Serpentina
Tan Fácil - Serpentina
Mamá, No Quiero Ir Al Colegio - Klaus & Kinski

Mamá no quiero ir al colegio, porque hay gente y no es para mí, Mamá no quiero levantarme, porque no me quiero morir, Madre porque soy cobarde y mi intención es la de huir. Mamá ya no quiero crecer, y ser adulto y trabajar, Madre no debí comprometerme con la vida en general. Mamá, no quiero trabajar, Mamá, ni responsabilidad, Mamá, no me quiero levantar. Déjame, yo me quedo aquí a dormir O convenceme en que todo me va a ir Mamá no quiero esforzarme para a las chicas gustar Mamá no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás Mamá yo no quiero ser valiente y poderme equivocar. Mamá, yo no quiero morir, Déjame, yo me quedo aquí a dormir O garantizame, que nunca me voy a morir
Les esperances vanes, l'altra cara de la moneda del tema de Madness de fa vint minuts, el tema. El tema de l'home: el créixer, el fer-se gran, el fer-se vell, i l'arribar, i veure el final. I reflexionar-hi, i reflexionar sobre el camí, el que s'ha caminat, i el que s'hi ha fet, i també el que no s'hi ha fet, all the things we could and should have done, totes les coses que podríem i hauríem d'haver fet. I no les vam fer, és clar: i no les vam fer; esperances vanes, lamentacions vanes. La primera persona del singular de la cançó dels Madness s'ho mira -ho explica- des del final, des d'una punta del camí, des del punt de vista de girar-se i veure més tros per darrera que per davant. Es rasca ja el final: no facis com jo, queda't per sempre jove. En canvi aquesta primera persona singular dels Klaus&Kinski s'ho mira des de la punta oposada del camí, des del principi, des de la primeríssima hora del mati, des del llitet on tots ens arreceràvem als llençols per demanar, mama si us plau, cinc minuts més, cinc minuts més... Demanes cinc minuts més, i encabat, té: acabes demanant per tota una vida, i encabat té: te l'acabes pulint tota, plis plas, nada por delante-nada por detrás.

Le Jardin Botanique - Katerine

I ell encara l'esperava al jardí botànic perquè no sabia que ella estava morta... Nous avions rendez-vous au jardin botanique, en pensant à vous j'attendais encore. Mais je ne savais pas... que vous étiez morte. Au jardin botanique la lumière était blanche tout sentait la flore et c'était dimanche. Mais je ne savais pas... que vous étiez morte Je pense encore à vous au jardin botanique aujourd'hui encore je vous entends partout. Comme si je n'avais jamais su que vous étiez morte. I al final, com sempre, arriba el final. El final del món.

El final del mundo - Klaus & Kinski

Retrovisor Sessions

Desafinat (feat. Phil Musical) - Angelina i Els Moderns

El divendres passat van venir a tocar al Teatre Fortuny Angelina i Els Moderns, aquesta fantàstica banda que retrovisor mediante, es dedica a versionar els grans èxits injustament oblidats del ieiè català. Lita Torello, Nuri, Germanes Serrano, Toni Vilaplana..., en fi el tema -els originals quisir- ja el vam tractar fa unes tres setmanes. L'actuació els hi va sortir tota la mar de lluïda, ells -els moderns- amb corbata sota els jerseis de pic, ella, l'Angelina, guapíssima amb elegant vestit negre molt ieiè -i embarassada. Encara que el més psicodèlic de tot va ser l'audiència: els va portar al Fortuny el Círcol de Reus a benefici de la Lliga contra el Càncer, us podeu imaginar doncs que la mitjana d'edat del públic rondaria fàcil-fàcil els 70 anys: elles amb els seus abrics de visons, joies i penjolls, i un arrebossat de dos dits de maquillatge. Ells amb corbates i americanes. Autoritats i who's who, una fusió vintage que d'alguna manera acabava alcansant la seva lògica última. No crec que hi hagués més de 2 o 3 tios que sabéssim de què anava el rotllo aquest. L'Angelina es va acostar i ens va demanar: els del galliner podeu seguir el ritme amb palmes, els dels palcos es poden limitar a agitar les seves joies. I hauria estat molt graciós que fos veritat, no? Però és clar, això és de quan els Beatles van tocar davant la reina el '63. El que escoltem és el seu últim treball que van lliurant per entregues, “Gran Reserva”, una cançó al més, que es pot descarregar a la seva web http://www.angelinaielsmoderns.org/ . Avui portem una hora de cançons retrovisor, cançons retro, cançons de grups d'avui que han escollit agafar de model música i estètica d'ahir.

No t'ho diré pas - Angelina i els Moderns
M'estimes de veritat - Angelina i els Moderns

Avui escoltant cançons de retrovisor, grups que mimetitzen el passat, un passat, però, que no van arrivar a viure. Per què? Per què aferrar-se a un passat que no van conèixer? D'això tractarem avui, amb Angelina i els Moderns, encara que ara ens apartem una miqueta del camí lateralment, de costat: una mica de jazz. I no perquè el jazz sigui retro: més aviat al contrari, el jazz és atemporal. El jazz va al seu rotllo amb les seves estructures i el seu blablalba, el jazz ja estava allà quan va apareixer el rock, i probablment hi continui estant el dia que els robots de cuina acabin amb la civilització. No, si toquem el tema és perquè alguns dels Moderns tenen una projecte paral·lel. Es diu Bravadúnia. I a les tecles hi tenim l'estimat amic Marc Mateu, àlies Red Perill. El seu primer treball és diu Disc Número 1 i us el podeu despenjar de la seva pàgina web http://www.bravadunia.com/Bravadunia/Inici.html . Escoltem La maldición del Escorpión, amb una intro brutal, una presa en directe.

1 La Maldición del Escorpión - Bravadunia
Jo se (feat. Marc Clos) - Angelina i Els Moderns
El que queda de mi - Els Trons

Si l'Angelina rescaten la part més ieiè del llegat de Concèntric i Edigsa, Els Trons fan el mateix amb la part més crua i guitarrera: s'inspiren en grups com els Xocs, Eurogrup, Els Xorracs, Els Corbs, Els Dracs, Els 3 Tambors

Un noi del carrer - Els Trons
You Are Still In My Mind - The Pepper Pots

Ètica i estètica. Què porta a persones amb art, talent, sensibilitat a anar tan endarrera? Per què muntar-se el retrovisor i mimetitzar-se amb un passat que no els pertany? Passes del teu present i te'n vas seixanta anys enrere. Nostàlgia de llocs on mai s'hi ha estat, nostàlgia de passat mai viscuts. Per què?

Take a chance - The Pepper Pots
Si yo tuviera un martillo - The Imperial Surfers
Guapa - Los Soberanos

Un blon clentxasso de nostàlgia, agradable, adormidera, un pèl hipnòtica. Recordes el primer cigarro, el primer polvo, la primera ressaca, punts cardinals bàsics de la única pàtria verdadera, no se a qui li he sentit i llegit això, (“La única pàtria verdadera és la infantesa, la joventut, lo primigeni”, no se a qui li he llegit però té cert sentit, no?). Vist així, potser aquests furibunds atacs retro, potser aquest voler mimetitzar-se amb un passat tan fotudament llunyà vingui de voler descomptar anys en busca de la infantesa, lo original, la pàtria pròpia... però com en les màquines del temps de les pelis de ciencia ficció, sempre s'espatllen, i doncs t'envien molt més lluny d'on el protagonista volia anar, t'envia al Londres del 1964, Mary Quant, Minis, Hipster blancos i tal. Descomptant anys tot buscant la pàtria original et petes el punt zero, i descomptes en negatiu.

Amor amargo - Los Soberanos
Have A Ball - The Montesas

O potser no es una passada de frenada, potser no és anar-se'n la mà tot buscant la joventut perduda, potser no és tirar endarrera buscant els teus pròpis records. Potser és tracta d'una evasió inconscient, d'una fugida endarrera, cap a la part negativa del contador d'anys. Me'n vaig allà on ningú em coneix, me'n vaig al passat, vaig allà on les gotes de pluja t'amaren de nostàlgia, on els gintònics saben a nostàliga, on el fum de Camel que aspires impregna de quitrà nostàlgic els pulmons. Qui et manava anar a Madagascar? No no era madagascar era el passat.

Last Summerdays - The Montesas

Més aires retro: The Montesas, des d'Alemanya, i Doctor Explosión, des del seu disc encara no estrenat, “Hablando con frases hechas”

Autodestrucción - Doctor Explosion
El Circulo Polar - Cooper
Up In Flames - Lucky Soul
Upon Hilly Fields - Lucky Soul

Serenitat en la Resingació

Losing my patience - Shit Robot

P6R 99.8 FM, hem obert amb Losing my patient, dels Shit Robot, Robot de Merda, el nom de guerra de merda de Marcus Lambkin, un veterà DJ irlandès trasplantat fa anys a NY. Si us ha sonat a Hot Chip és perquè la veu d'aquesta sedosa melancolia la posa el seu cantant, Alexis Tayolor. Sedosa melancolia en contrast. En contrast a què? I millor encara, perquè, “contrast”? Sembla que la humanitat tendeixi a avançar pendolarment (lu que en propietat física no es pot entendre com avançar: els pèndols pendolen, van i venen però avançar, no avancen), però buenu, per entendre'ns ja fem amb això d'avanç pendolar, les metàfores sempre al rescate, sempre les metàfores per fotre una mà. Per fotre una mà o -en temps de crisi- per fotre un dit. Un dit a l'ull. ¿i qui no es desperta si li foten un dit a l'ull? Desperts, i amb els ulls ben oberts, doncs, ens mirem l'avanç pendular de la humanitat, el tirar endavant a base de lluita de contraris, de successió per oposats, successió per oposats d'onades de moviments: estètics, polítics, tecnològics i de caderes, sobretot de caderes. Si no es moguessin oposadament les caderes, de què avançariem, Mariano?. D'això en podríem deduir que si no tens un contrari a què fotre't d'hòsties, sigui més complicats els arguments per créixer, que sense un bon vector ortogonal fas figa. I bé, el vector ortogonal que aquí al JDM se'ns ha acudit per a “sedosa melancolia” ha estat “gèlida electrònica”. Ja veieu: tot molt evocador, hipòtesi, antítesi, síntesi, boles de billar, caramboles de pa sucat. Beats vintage, electrònica victoriana, seda negra, cuir gastat, pudor de luxúria atrapada, desig emmanillat.

Take 'Em Up - Shit Robot
Derezzed - Daft Punk
Leave House - Caribou

Leave House: She's says she doesn't follow She need an answer And see she's falling... Llargar de casa, fotre el camp. O que te'l fotin a tu: au, de patitas a la calle, les maletes fora, al portal. Leave house. La vida és una caixa de bombons plena de paquets bomba i els designis del Senyor són inescrutables -o dit d'una manera més estocàstica: les probabilitats estadístiques que es donin determinades interseccions de successos aleatoris són infinites. P ex: que un Doctor en matemàtiques per vocació i tradició familiar acabi combinant notes i tempos en melodies i textures amb glitxs i clicks per obtenir languideses orgàniques amb xips de ferro i plàstic. Essència de música. El pàjaru en qüestió és diu Dan Snaith, i el seu àlies és Caribou. Nascut a Canadà per resident a Londres, on el seu pare, com ell, és Doctor en Matemàtiques. l'LP Swim.

El que havia petat abans era la feliç parella dels Daft Punks, des de la BSO de Tron: Derezzed, una altres aficionats a la retro-electrònica. I aquestes loops hipnòtics són Four Tet:

Angel Echoes - Four Tet

Gold Panda, duermevelas sintètiques, vigílies a les platgetes de l'egeu, del seu primer disc Lucky Shiner: curiositats, Gold Panda no és nom de grup sinó de persona, d'un tipus de 30 anys que realment es diu Derwin Panda. Fa un 3 o 4 'anys es guanyava la vida currant del que fos, fins i tot fent de dependent d'un sex-shop, llavors va penjar uns remix al seu My Space, i d'allí un sello independent li va proposar fer-ne un per Bloc Party. El mon dels sex-shops va perdre un dependent i el de la música va guanyar un geni dels samples & clicks.

Electrònica victoriana, beats vintage, ¿Es poden expressar sentiments amb l'electrònica? Es poden expressar emocions? Sin dudda: només cal ficar els dits mullats dins els forats d'un endoll, veureu quines emocions i sentiments més profunds expressareu a crits desesperats. ¿Recordeu quina va ser la vostra primera enrampada? Fijo que deu ser de lu més pedagògic i educatiu que et puguis tirar a la cara, una i no mas santo Tomás: al mateix nivell del primer homínid que es va cremar amb el foc, o el primer home que es va pillar pelleringa de la titola pujant la cremallera de la bragueta. Sí, sindudda, eficiència d'aprenentatge, economia d'experiència: coïssor directament tatuada al de dins del cervell, gairebé als gens, una i no mas santo Tomas, descàrregues educatives per anar tirant: el sentiments de l'electrònica. No ho faré mai més, mama, no ho faré mai més.

Greek Style - Gold Panda
Shadows – Warpaint

What was the answer? You wanted me to find out Warpaint, es diuen, unes noies de Califòrnia. Efluvis de 4AD, pizcas de Creation, polsim de Cocteau Twins, espolovorejat de This Mortal Coil. The Fool és el seu primer i últim -fins el moment- disc...

..i en canvi, el que va ara és l'últim disc a seques, sense més: literalment. Després d'anys i anys d'anar pel mon -i de no haver-se desenganxat mai del regust de so Sarah! Records- els Trembling Blue Stars xapen el xiringuito, album de comiat -com els darrers, facturar per Elefant Records. Gràcies Mr Wratten i fins a la propera reencarnació.

Cold Colours - Trembling Blue Stars
Double happiness - Lloyd Cole

Segona joventut de Lloyd Cole, des de lueg -al meu gust- superant la mediocre marca de fa uns anys. Pizpireta Genevieve, unes escales de fondo la mar de pimpantes. ¿Pots escriure 10,000 cançons d'amor a la mateixa enamorada? ¿no serà potser que es tracta, aleshores, d'una enamorada imaginaria? ¿una enamorada ideal?

Oh Genevieve - Lloyd Cole
Newport News - Pernice Brothers

Sadly I woke up in Connecticut, some nightingale’s art deco Murphy bed … Your brother is a friend I’ll hate to lose, he said you’re somewhere down in Newport News, I caught a dragon bus to Chinatown, stood where Prince meets Lafayette, tell me why my love was easy to leave.”
finding a kind of serenity in resignation, La última obra de Joe Pernice via Pernice Brothers és bonica-bonica de debó, sense cap highlight, sense cap hitazo arrebatador, però amb una serenitat i calma apabullant, un trobar el seu lloc en el món -serenitat en la resignació- que bombeja per les arteries de totes i cadascuna de les cançons del disc, ja sigui un country acadèmic de line dancer -com aquest- o una de pop elegantment marquetejat. Joe Pernice, més que res, és un pintor de delicades aquarel·les sentimentals, petits retrats del dia a dia i del cor a cor. Resulta que a més, te una bonica veu sedosa i fa boniques cançons, què més vols? Que escrigui llibres? Doncs també, també. Un tresor. Un seguru: un tipus que mai decep. Com aquest altre: Neil Hannon.

At The Indie Disco - The Divine Comedy

Entre el costumisme cuarentón i l'auto-referència: l'aventurilla canalla de discoteca dins la cançó. Posters del Morrissey amb el ram de flors, Tainted Love, I just can't get enough, Blue Monday, Pixies, Stone Roses, My Bloody Valentine, Blur, Cure. Bang, Goes the Knighthood, un Divine Comedy mai-mai-mai decep. I del costumisme quarentón a la urgència juvenil.

Klutter - The Bundles

Klutter, The Bundles. The Bundles i els seus riffs crus i plens d'urgències juvenils. The Bundlers se'n volen anar de farra privant aigua beneïda -o almenys això expliquen tan panxos en aquesta cançó, Klutter, que per alguna raó -ves a saber, potser els fesols de dinar- em porta al cap el It's The end of the world as we know it (and I feel fine), dels REM. Farres privant aigua beneïda i finals del mon (tal com el coneixem): The Bundles i els seus sons crus, riffs juvenils, entrepiernas abultadas, pitorreig general, hormones desbocades, riffs crus. I això ens porta a la cruesa de la carn, de la carn i la sang. La carn i la sang. Sempre s'ha dit que la carn com més crua més gustosa. Ara bé, ¿qui ho diu això? ¿a què ve emmascarar-se sempre darrera un impersonal “es diu”, trampós i mentider? Quantes primeres persones del singular s'amaguen darrera hipòcrites conjugacions impersonals? tirar la pedra i amagar la ma darrera l'impersonal. Doncs si ens hem de treure les mascares, si em de sortir de darrera l'elefant blanc, a mi, personalment, això de la carn crua m'ho va dir un oncle meu. Em va agafar de les solapes i frunsiendo el ceño em va dir “entera-t'en piltrafilla: el foi, el steak tàrtar... s'ha de menjar a paloseco, sense mariconades de torradetes i tal. Com un mascle. Com un mascle primitiu. Buscar l'origen, paladejar la prehistòria, potinejar amb dits nerviosos el rastre moll, dúctil, tendre, la pasta informe del genoma primitiu: proteïna pura de persona” I vosaltres, ¿com us foteu els filets? Sagnants? Crus? bellesa virginal de la carn adolescent. Urgències i turgències. Revolucions hormonals juvenils. The Bundlers i l'aigua beneïda, The Klutter i la carn crua.

Ese grupo está bien - Cola Jet Set

I la següent, de Guitarras i Tambores, l'últim de Cola Jet Set -via Elefant Records- ¿és això meta-música? ¿Paul Auster se sentiria a gust dins aquesta cançó que parla de la mateixa cançó, que parla dels seus propis estribillos i shalalalas? Probablement. Probablement algun dia algú descobrirà que Auster no és més que un personatge d'alguna novela i els Cola Jet Set un nick, un avatar darrera el qual només s'hi amaga una cançó, una cançoneta que el '68 hauria volgut concursar a Eurovisió i no va passar de carn de guateque, d'EP d'aquell estiu, cançó d'estiu. D'aquell estiu que ni tu ni jo, estimat Espantapajarus, vam viure.

Come On sister - Belle & Sebastian

Don't touch me, if you touch me you can never go back again. Belle & Sebastian des del Writing about Love, en tot el seu conjut raonablement bo. La clau ,com sempre, és la moderació, la mesura i el no ser extremista. Després, en aquestes llocs més lluminosos, sota una llum més forta, l'ombra projectada per les coses, per les persones i les coses i les seves actituds, es torna distinta, a vegades fins i tot inquietant.