Hospitalitzacions sentimentals: a tracklist.

Hospital del Mar - Els Pets

P6R 99.8 FM EJDM, i aquesta edició que es diu “Hospitalitzacions sentimentals: a tracklist” (o en versió extended play, també “Hospitalitzacions Sentimentals, Convalescències afectives, Clíniques anímiques: a tracklist”). La cosa és que treballo a la vora de l'Hospital, i per estalviar-me mitja mançana de camí, perraco com soc, sovint travesso l'Hospital per dins en diagonal, entrant per una porta i sortint per l'altra, (cosa a més molt pràctica quan plou). En fi, la cosa és que l'altre dia anava jo al meu rotllo pels passadissos de l'hospital quan em van entrar pels cascos de l'iPod en random, dues-meravelles-hospitalàries-dues consecutives, l'una després de l'altra: “el Hospital” d'Alaska i los Pegamoides i “Vacances a l'Hopital” de Katerine. “Cullons, yaveustu quina coincidència” igual pensareu: bah, cert, és veritat: és una exageració, una llicència poètica que m'he fet venir bé (més exactament, una llicència patètica). El cas és que sí em van entrar per l'iPod amb poc temps de diferència aquestes dues boniques cançons i em vaig dir: “collons tio, aquí hi ha tema”. Tema pel pugrama d'avui, quisir. Així que anant al curro pels passadissos de l'Hospital, em va donar per reflexionar sobre el tema, sobre la interrelació entre hospitals i cançons. Vull dir que si hi ha cinema de tema carcerari, i també rock de tema carcerari (vet aquí el Folsome Prision del Johny Cash, vet allà el Jailhouse Rock de l'Elvis) doncs també hi deu haver música hospitalària, cançons hospitalàries, de doctors, medicaments i -gñegñegñe el vell sàtir asomando el prepucio- infermeres de bata minúscula i encaje debajo. 

I això és el que operarem avui aquí. Rebuscant-rebuscant cançons d'hospitals, a botepronto ens apareixen pel quirofan aquest Hospital del Mar dels Pets (animant a l'enamorada convalescent postrada al llit de l'Hospital, “tu respira lentament que jo et donaré l'aire d'on bufi el vent”), “el Hospital” de l'Alaska i Pegamoides, que sonarà en tres versions, encara un altre ”el Hospital” diferent, aquest de la Costa Brava, el Conor Oberst, els Eels, Seabear, i demés. Ja anirem veient. A priori un pensaria que si el rock carcelari ha de sonar més recio, masculino, duro i patibulari, per contra l'hospitalaria ho hauria de radiografiar tot amb una paleta de melancolia embenda de la nebulosa mental que provoca la febre i tal. Ja anirem veient.

Hospital - Jonathan Richman
El Hospital - Enrique Urquijo y los Problemas

Bonica cançó del difunt Carlos Berlanga, de los Pegamoides i Dinarama. Va ser la cara B del primer single d'Alaska y los Pegamoides del 1980, “el bote de Colon”. L'anirem escoltant al llarg d'aquesta horeta en 3 versions diferents. Aquesta és del 1993 a càrrec del també difunt Enrique Urquijo amb la seva banda paral·lela a Los Secretos, “los Problemas”. Aquesta orquestració de cordes que li dóna un aire més pausat, ceremoniòs i melancòlic que l'original dels Pegamoides de ritme més trotón i alegrillo, i el timbre de veu tan característic d'Enrique Urquijo encara accentua més aquestes telaranyes de tristor. Enrique Urquijo tenia una relació especial amb tot l'amalgamat Pegamoides+Dinarama: el haver tocat junts en el concert que es considera el tret de sortida de la puta movida madrileña, aquell famós concert d'homenatge a Canito del 1980. Canito, mort en accident de circulació, era el bateria del grup Tos, que formava juntament amb els tres germans Urquijo. A la seva mort es van reformular com Los Secretos.

Hotel Hospital - Damien Jurado

“Health Needs” és un interessant disc ( descarregable de gràtix per intenné ) del 2007 d'Aitanna77 (folktrònica he llegit porahí) el nom darrera el que hi ha Mikel Martinez. Les cançons del disc repassen un circuït sanitari que va des de que una ambulància arriba per assistir un malalt, passa per les diferents plantes de l'hospital on l'ingressen, i acaba quan aquest arriba al cel. Sota l'aparença de temples de la moderna civilització tecno-cinetífica, els hospitals amaguen darrera de sofisticades màquines enxufades a la corrent de 220, i de sarcedots del més avançat cintifisme -de rigorosa bata blanca i estetoscòpi al coll- i amb vastíssims coneixements acumulats a base d'anys d'universitat i masters a Conecticut o Majadahonda, amaguen deia, una profunda arrel espiritual i humanista. Curiosa paradoxa. Curiosa fussió de tecnociència i espiritualitat. Un entra en aquestos state of art de ciència, tecnologia i coneixement, i com a usuari de la sanitat, un acostuma a sentir-se perdut, petit, confós, ignorat, desorientat, pobre pedreta al costat dels Savis Salomons vestits de blanc. I davant aquesta petitesa i infinita indefensió, un tendeix a flexionar i reflexionar (en cos i ànima respectivament), a sentir-se humà i poca cosa, i en conseqüència -a la fuerza ahorcan-, espiritual. Poc importen les circumstàncies que t'hi fet han a petar, si com acompanyant o com pacient, si perquè t'estàs literalment morint entre tubs i mecanismes i bips-bips-bips, o perquè has anat a petar a un llit de planta per equivocació, per una desafortunada concatenació de malentesos burocràtics, males praxis, pitjors hàbits i lamentables casualitats (tots coneixem algun cas de qui va a urgències per una miserable ungla trencada del dit del peu, i una funesta combinació d'analítiques errònies, metges amb criteris peculiars i canvis de torn, resulten en un ingrés en planta per observació durant uns quants dies sense saber ben bé perquè). En qualsevol dels dos casos, la situació invita a l'ensimismament, a la reflexió, a pouar ben fondo dins la pròpia ànima, a preguntar-se sobre el perquè de tot plegat, a apreciar el que es té i a lamentar el que no es té, o el que s'ha perdut. I doncs, suposo que si un és músic, aplica tota aquesta reflexió a la seva feina, a la seva professió d'artesà de síl·labes rimades, compassos encadenats, i estribillos vivificants: la matèria prima que estem escoltant avui.

Patients hotel - Aitänna77
Hospital Bed - Seabear
The Abandoned Hospital Ship - The Flaming Lips

Els Seabear son islandesos i toquen folk rock tranquilet i bonic, i aquesta cançó és del seu primer lp del 2007, i sembla que pel març en vindrà un de nou. Els Eels son bàsicament Mark Everett (o “Mr E”, o més simplement “E” i prou). Tio amb una història peculiar. Fill d'un científic de nivell Nobel, durant els 90's va patir una sèrie de desgràcies personals: se li va morir el pare, la germana es va suicidar el '96, i el '98 sa mare patia un cancer terminal. Tot això el va portar a escriure aquell '98 un LP “Electroshock blues”sobre aquests temes tràgics, amb un fons d'armari trist, però amb voluntat positiva, vital i tal. La cançó que escoltarem es diu Hospital Food, i es extremadament fàcil relacionar-la amb l'estància de sa mare a l'hospital. Hospital Food. Menjar d'hospital. Menjar d'hospital com a metàfora que fins en les pitjors circumstàncies hi ha coses que et permeten tirar endavant, que t'alimenten per anar tirant: “In your tribute album to the world You must never forget To sing the one about the cat Who's always getting wet He's always got a problem He's a very bitter dude And now he is complaining 'bout his hospital food Hospital food It's gonna help the medicine go down Want some hospital food Gonna take a walk without a sound A little hospital food Helps the spoonful of sugar come up I want some hospital food In your blender and in my cup”. La seva mare va morir durant la gira de presentació d'aquest “Electroshock Blues”.

Hospital Food - Eels
Vacances a L'Hopital - Katerine

Vacances a l'hospital, vacances sense tú, descans sentimental, cases de repòs: tré bian mesié Katerine: la salut davant de tot. “Passava les vacances a l'hospital. Malalt no se si ho estava, però bé sense tu, segur que sí. En dies assolellats com avui sentia el meu cor desbocat. Les ombres brillen, els cotxes circulen i pensava si seria capaç d'oblidar. D'oblidar totes les meves vacances a l'hospital Tots els llocs on em feia mal. Quan la nit caigui cauran els meus braços i finalment tindré alguna cosa menys que tu, i tindré finalment alguna cosa més que tu.”. A mi els hospitals em fan yuyu. I quan dic yuyu vull dir exactament “yuyu”. Un buit a l'estomac, una suor freda als palmells de les mans, un afluixar-se'm el backdoor's ojete. Vull dir, tot això físicament: hi ha vegades que les  metàfores sobrepassen la literatura per caure en la literalitat més física.

El Hospital - M.A. Villanueva

Aquesta ha estat la segona versió que escoltem de “el Hospital” dels Pegamoides. A anat a càrrec de Miguel Angel Villanueva, viejo rockero -en el sentit literal de la paraula perquè toca des de principis dels 70's- de Castelló. Un paio que les ha vist de tots colors: Los Brujos, i LP'07 "Ningún Cielo": “Canciones. Melodías. Atmósferas. Fueron el disparador de toda esta historia. Lenguages no codificados que transmitían sensaciones y sentimientos. Que ayudaban a darle un poco de sentido a todo eso de ahí fuera. Que nos hacían sentir un poco más vivos. Canciones. Las había a millones... pero todavía cabían unas pocas más. Podíamos saltar del sillón y ser parte activa de la cosa. Tirar cohetes y verlos estallar en esta noche.”

I Don't Want to Die In the Hospital - Conor Orbest
Cantaloupe Island - Dr. Macaroni Brass Band

I aquí comença la part dels doctors: Doctor Macaroni Brass Band, I don't need no doctro, Doctor Amor... Dèiem abans de la paradoxa dels hospitals com a centres de profunda espiritualitat malgrat ser temples del progres tecno-científic. En la molt modesta opinió d'aquest molt modest saltimbànqui, cas d'existir un medidor d'espiritualitat rotllo contador Geiger de radioactivitat, el trasto ens pitaria més i ens donaria més espiritualitat per m2 en els hospitals que en els temples de l'espiritualitat ad-hoc de tota la vida, les esglésies. Està clar: a la fuerza ahorcan, o la llei del mínim esforç. Perquè mentre a les esglésies un acaba sent espectador (o oient) de la espiritualitat -perquè te l'expliquen des de fora, en els hospitals un n'acaba sent (encara que sigui involuntàriament) protagonista directe, -perquè la vius per dins. Protagonista perquè a un se li presenta davant els nassos el drama (o comèdia) humana en tota la seva extensió, cruesa i autenticitat. Als dos llocs es negocia amb la mateix matèria prima, el mateix argument humà, la vida i la mort, la carni i la sang.

Però en les esglésies aquesta matèria prima ja ve envasada, processada, edulcoroda, tractada com el bon producte comunicacional-barra-comercial que és, en forma de literatura (de fet el més gran best seller de la història, com és la bíblia, o utilitzant un lèxic més tècnic, més que de best seller, parlariem de long seller, concretament de 2 mil·lenis long). Tractat en forma de ficció i realisme màgic. Ah els sermons! Superproduccions en tres D Holliwoodianes (molts cops més aviat Bolliwoodianes). Grans efectes especials, llamps i trons i fins del mon. Apocalipsis, diluvis, judicis finals. Resurreccions al tercer dia, immaculades i virginals concepccions, arcàngels i anunciancions. Potser ha estat precisament això. Potser ha estat tanta grandiloqüència el que els ha perdut. Potser el missatge s'ha escapat per entre les clivelles de tant efecte especial i tant estil irrenunciable... En els hospitals, paradoxals temples de la civilització tecno-científica, treballen amb la mateixa materia prima, la carn i la sang, la vida i la mort. Però la gran diferència és que és la d'un mateix o la dels seus estimats, coneguts, o veïns d'habitació. Sense cuinar, sense amanir, sense efectes especials. Perquè simplement no són necessaris. El drama (o la comèdia) humà en cru, raw like sushi. Les rutilants produccions del Nacho Vidal a Los Angeles contra el porno amateu casero gravat amb mòbil. Avatar amb ulleres 3D, contra yuvutu amb monitor de 1024*768 ppp.

I Don't Need No Doctor - Nick Ashford
Doctor Amor - Los Sencillos

Hospitals. Canvis de torn. Repartició de sopars. Preses de temperatura. Rutines diàries. Preses de pressió. Canvis de gotero. Pastilles i gots de plàstic. Rutines d'hospital. Rutines. Rutines com en qualsevol altra circumstància humana. Veïns d'habitació. Visites sorolloses. Rondes dels doctors. Seguici de becaris. No se en quin documental vaig veure (potser m'ho vaig imaginar -o directament inventar) que fins en les circumstàncies més dramàtiques s'estableixen rutines quotidianes. Rutines que serveixen de xarxes protectores. Xarxes protectores per aguantar minuts i hores, per anar passant, per anar sobrevivint. A les trinxeres durant la I Guerra Mundial, als Gulags de Sibèria, o a Treblinka. I sí, és clar, també en els nostres esterilitzats i moderns temples de la salut. Tot sigui per la salut mental.

Rehab - Amy Winehouse
Hospital - La Costa Brava

Tanquem amb el motiu d'aquest pugrama d'avuí: “El Hospital” en la versió original d'Alaska y Los Pegamoides del 1980, Cara B del seu 1r single “Horror en el Hipermercado”. Una cançó del Carlos Berlanga. “Encerrado en este hospital tomando pentotal y sin poder hablar. Entre tubos de goteo estoy viendo televisión, ya viene Sor Ivonne. Dicen que tendré que resistir pero yo quiero salir de aquí, dicen que quizás me salvaré me curaré, por fin. A las doce ha vuelto Sor Ivonne trayendo otra inyección acabará conmigo. Tengo miedo de la reacción mi pulso va peor, voy perdiendo el sentido. Dicen que tendré que resistir,pero yo quiero salir de aquí,Dicen que quizás me salvaréme curaré, por fin.”

El Hospital - Alaska y Los Pegamoides

Bizarrismo yeye: una mirada desacomplexada

Vien, beamos: probablement cap de les cançons que escoltarem avui arribes a una llista de les 1000 cançons més transcendents o importants per la música. ¿perquè? Perqué són moñes. Mariconades intranscendents, tirant algunes –altres no- a lo bizarro. I sensembarg son cançons que mirades –escoltades- desacomplexadament, dius, osti tu, pos son ben xules. O marxosilles. O entretingudes. La inocència de la superficialitat. Com posters centrals de l’interviu penjats al despatx grasiento d’un taller de cotxes. Però ens desviem: Cony, que són boniques! Mecagonlaputaostiayá! Em vaig passar tota l’adolescència i bona part de la joventut qual fakir traga-SABLES, empassant-me LPs infumables. Palazos aburridissims empassats de pe a pa només perquè se suposava que era guay i enrotllat i el RDL, el Ruta 66, el NME, Melody Maker o Wire deien que canviarien la història de la música: NO, A VEURE. A VEURE SI ENS ENTEREM: ELS PUTUS MARBLE GIANTS EM SEMBLEN UN PUTU PALAZO, ELS RED HOUSE PAINTERS EM SEMBLEN UN PUTU PALAZO, ELS PAVEMENT EM SEMBLEN UN PUTO PALAZO. I per no fer-nos pesats, ens saltem els 20 anys que van de finals dels 80’s a finals dels 2010: el tant flamant millor LP ’09 Animal Collective: puto palazo. Panda Bear: puto palazo, el pretesament millor disc espanyol de la decada, la leyenda del espacio dels Planetas, un puto palazo. Ops sorry per l'exabrupto, deu ser el potaje d'albòndigas que m'ha sentat malament. En fi. Suposo que algo em guanyat des de la meva ja llunyana adolescència: els anys i anys acumulant pols i oblits d'aquests cds i vinils, s'han convertit en uns pocs dies des de passar per ca la mula o cal spotify fins a borrar-los definitivament del disc dur o la playlist. Mirat per aquest cantó, igual sí que hem evolucionat.

Sor Citroën - Profesor Popsnuggle

Tema principal de la peli de la Gracita Morales i el Lopez Vazquez i tal, del 1967. Composat per Anton Garcia Abril aquí en la versió de Prof. Popsnuggle.

Ie-ié - Tony Vilaplana

Tony Vilaplana és de Sabadell. Va començar a principis dels 60’s amb el seu grup Teen Stars. Participà al Festival de Benidorm a l'any 1963. Lo seu eren sobretot versions, com aquesta en català de l'I say Yea yea del Mongo Santamaria '63 i Georgie Fame '65 i pels Matt Bianco a finals 80s'. Extret del mitiquissim recopilatori Modernisme Aborigen, 2008, pillat via el blog www.potsentirme.blogspot.com del blogger 45rpm, i també al del Phil Musical

Tu Seras Mi Baby - Les surfs
Que no, que no - Mina
Porque te vas - Jeanette

Mític tema que el Perales va composar per la Jeanette el 74. Nascuda a Londres filla de mare canària, crescuda a USA, instal·lada sola i joveneta a BCN el 1964. D'una manera rocambolesca entra al grup Brenner's Folk que es convertirien en els Pic-Nic, i d'aquí a l'estrellat.

Y... Y... - Gelu
Per Sant Joan - Bruno Lomas

Bruno Lomas fou un cantant pioner del rock a l'Estat Espanyol. Natural de Xàtiva, el seu veritable nom era Emilio Baldoví. Gaudí de molta popularitat durant els anys 60. Va morir el 1991 en un accident de trànsit. La majoria de les seues gravacions eren versions de clàssics en anglés. Gravà també en francés en els seus inicis. En català gravà la cançó Per Sant Joan, amb lletra de Joan Manuel Serrat. La va cantar amb castella el mateix Serrat '68 i Los Bravos.

A la bona de Déu - Betina
Los Jovenes - Los Mustang
Que Chica Tan Formal - Los Polares

Se juntaron el hambre con las ganas de comer: s’han ajuntat aquesta sel·lecció a la que havia anomenat spanish bizarrismo yeye, amb la lectura d’un fragment que li va com anillo al dedo a la sel·lecció. És del blog la escula moderna del novelista, periodista i crític musical –no ser per quin ordre- Kiko Amat:

“Me gusta el garajillo desacomplejado, qué puedo hacerle. Soy así de simplón. Pim, pam. WYSIWYG. Lo que ves es lo que hay. Y no le pido peras al olmo.En eso estoy totalmente de acuerdo con lo que decía Ian Svenonius en una entrevista reciente. Decía el amigo que el problema con la música es la “importancia” que se le da a la misma, el hecho de que la gente la conciba de esa manera histórica y sofisticada, pensando en su lugar en la historia. Y seguía: “Esa narrativa del rock y la importancia de ciertas personas y su lugar en la historia, eso son sandeces. Es como si dijéramos: “Oh, que plato de espagueti tan importante cocinó ese tío”. En cuanto la gente deje de pensar de esa manera, entonces tal vez se pueda hacer buena música”.

I del mateix blog: “Casavella sabía que aquello –la música de baile- no sólo no era basura efímera, sino una de las más gigantescas manifestaciones del gozo, la promesa, la comunión y la emoción que se han producido en el siglo XX”


Valgame la Macarena - Los Cheyenes
Chica Yeye - Conchita Velasco
La Nave del Olvido - El Pety
Paco, Paco, Paco - Encarnita Polo

El Paco paco paco el va fer cèlebre el president Montilla quan els 90's feia l’imitació del José Manuel Lara al programa de l’Arus. Aquesta va ser la 2n joventut del tema original que Encarnita Polo va enregistrar el 1969. La tercera joventut li ha vingut el passat 2009 a rel d’un video del Yutube amb imatges del video de la Beyoncé. La sevillana Encarnita Polo va començar els primers 60's i el 63 es va traslladar a itàlia. El 1969 es va casar amb el compositor Adolfo Waitzman qui li va regalar aquest celebre Paco, paco, paco, Rotllo l'Agusto Algueró i la Conchita Velasca.

Vist amb 40 anys de perspectiva, te certa conya que en ple franquisme algú amb el congnom “Polo” cantés a un “Paco, paco, paco” una cançó que a més va de lladres.

Te quiero, te quiero - Carmen Sevilla
Perdido Amor - Rumba tres

es podria entendre aquesta sel·lecció com un Guilty Pleasure? probablement ¿però aleshores, si és “pleasure”, per què collons ha de ser “guilty”? Perquè hem de portar l'estigma original per escoltar coses entretingudes? I aquí aprofitem per colar patillerament rotllo el pisuerga por el Úbeda i tal, lu de la influència judeocristiana, el pecat original inoculat així perquè sí sense possible el·lecció i demés. I davant això, aquí al Jardí del Manicomi ens rebel·lem. Diguem no, nosaltres no volem ser d'eixe mon, la gallina ha dit que no, que per molt que gallina vella faci bon caldo, mona se queda, i que les dues tasses se les tragarà sa puta mare. Ale, AXILIPÚ!

Achilipú - Dolores Vargas

Dolores Vargas, la terremoto. Valenciana de Paterna, germana del Príncipe Gitano (i que ha diferència del que dèiem abans del també valencià Bruno Lomas, sobre que semblava que per la pronuncia semblava no ser valenciano parlant, sembla que com a bons gitanos valencians la terremoto i el principe sí parlaven entre ells en valencià). Tots dos estrelles de la copla española durant els 50's, mentre que la decadència del Principe va passar per cantar en puticlubs de madrid per quatre xavos, (i risibles versions de l'In the Gheto del Presley http://www.youtube.com/watch?v=i1WMoPAALMQ&NR=1 i http://www.youtube.com/watch?v=QrTfYItDDwA), la de la Terremoto va evolucionar fins la rumba i allò del flamenco rock amb l'Achilipú el 1972 , o la encara molt millor “La piragua”, versió d’un ballenato colombià.

Adoro - Terremoto de Malaga
Sarandonga - Antonio Gonzalez el Pescailla

Antoniu Gunsales Batista, el pescadilla, gitano de gràcia, el fill de l'onclu Gunsales, del inventors de la rumba catalana. El Peret es va emportar el títol de Rei de la Rumba, però sembla que el Pescadilla la sabia més llarga. A principis 50's es va casar amb la Lolísima Flores. Aquest matrimoni li va donar tanta felicitat com va cercenar la seva carrera musical, que va quedar -oju, voluntariament- eclipsada al estar al costat del fulgor de la Faraona.

La Bomba Gitana - El Noi
Xaví - Peret

Xapem la sel·lecció d'aquestes cançonetes. Tontes? quisas, superficials? Perjaps Intranscendents? meibi. Però boniquetes i entretingudes, en contraposició a les tonelades de plom pretenciós que ens hem empassat en les nostres vides. A veure, Posem el cine –per dir algo. Vagi per endavant que de cine no en tinc pajolera idea. Però per “plomazos” em venen al llistin: “ El cielo sobre Berlin” en particular, i Wim –Reus, Paris i Texas- Wenders en general. Jim Jarmusch. Ositable Bille Agust (en particular una puta biografia sobre el Bergman que vaig llargar indignat de la sala en comprovar que encara faltava una puta hora de pel·lícula), el mateix Bergman. El tio aquell, el Marc Recha, el de l’arbre de les cireres... Diosss quant de plom tragat! Mitja vida menjant merda sofisticada i l'altra mitja vomitant l'empatx de la primera mitja...

Tants cafès perduts en la joventut

Electric Café - Kraftwerk

EJDM 99.8 FM i aquesta edició que es diu “Tants cafès perduts en la joventut” perquè, és clar, avui parlarem de (i sobretot escoltarem cançons de) cafès. Vagi per endavant que no soc cap gran cafeteru, ni per quantitat –més de dos al dia em provoquen ardors estomacals quan no ardors vaginals-, ni per quantitat –tinc un paladar tan nefast pel cafè, que el primer del dia és un grapat de Nescafé a granel. I així i tot parlarem de –i sobretot escoltarem cançons de- cafès. Perquè sí, perquè tots coneixem la seva mística especial: tant la d’aquest líquid opalescent que subministra combustible a l’ànima, com la dels temples de la confidència on es serveix a tasses aquest líquid. Parlarem i escoltarem cançons sobre tasses fumejants pel líquid negre pròxim a l’ebullició, i sobre taules amb potes de ferro forjat i brillant superfície de marbre. Sobre mullides capes de mig centímetre d'escuma cremosa, i sobre il·luminacions intimistes indirectament enlluernant calbes de cambrers elegantment uniformats. Sobre petites culleretes rellepades amb xurrups-xurrups sonors, i sobre núvols de fum escapant-se de cigarros descuidadament aparcats en pesats cendrers de vidre, o mig despenjats de dits de llargues ungles pintades de vermell Ferrari. Sobre saquets de sucre minunciosament convertits en diminutes boletes de paper, i sobre colzes que emmarquen cares atentes a alguna conversa. Converses de cafè. De vegades intranscendents com un solitari pèl de cony oblidat un matí qualsevol a la banyera, de vegades converses a cara o creu, de les que marquen indeleblement el destí d’una vida. Més val anar al tantu: algunes converses de cafè semi-desert a altes hores de la nit, depèn de cap on petin, a la llarga igual et poden conduir a un mort reposada als 80 anys i a 100 m del lloc on vas néixer (beatíficament rodejat de nets i besnets), com et poden portar a una lenta agonia a Mozambic o a Turkmenistan, acribillat a balassus per soldats de fortuna a qui just havies acabat de trair. “tants cafès perduts en la joventut”. Més val anar al tantu amb els Deus de La Cafeina. Converses de cafè. Mai passa res. Però quan passa, passa.

A cup of coffee - Polar
Mario's Cafe - Saint Etienne

Cafes. Taules de marbre, il·luminació cremosa, denses capes de fum en diversos estrats, isòbares de nicotina dibuixant canvis de pressió, himalayes del tabac. Cadires de fusta. Noies rosses trainet ooos de fum, risotades sobtades algunes taules més enllà

Afternoon Tea - The Kinks
Smokey Joe's Cafe - Loudon Wainwright III
The Blue Cafe - Chris Rea

Cafe Regio’s és de la banda sonora de la mítica blaxplotaition Shaft, del 1971. A més va ser la cara B del single Theme from Shaft, un hitazzo tant el tema com el LP, que va guanyar l’oscar a la BSO, i a més va ser el primer doble LP de R&B. El mateix Hayes (mort l’agost del 2008) fa un petit cameo a la peli (de fet ell pensava que li donarien el paper de Shaft).

Cafe Regio's - Isaac Hayes

The Teams That Meet in Caffs, instrumental del 1r i epatant LP dels Dexis Midnight Runners “searching for the young soul rebels” del 1980. Diu el seu líder (fuhrer més aviat) Kevin Rowland en unes notes d’un recopilatoris: “Written and arranged by Kevin Archer, it summed up the group's feeling. He may have titled after a few of us sat around in a caff talking about the group. We liked the idea of us as a team, as in a gang. I recalled a well known gang from my teenage years called Y.K.T. - Young Kingsbury Team. When Kevin showed it to us I felt excited about the future. It gave another facet to our music”. Boniques paraules sobre el sentit d'equip. Encara que al final van ser el dos Kevins qui es van cepillar un munt un parell o tres de vegades tota la formació sencera. Com aquells Atlètics del Jesús Gil.

The Teams That Meet In Caffs - Dexy's Midnight Runners
Pearl's Cafe - The Specials
Cigarettes And Coffee - Otis Redding

Cafès. Com el petroli: negre, viscos, energètic. Un juraria que també s'extreu de les profunditats tel·lúriques. Primer va ser l’alcohol, -el sexe sempre ho havia estat, de prohibit- després el menjar, i finalment ha vingut el tabac. I, amic meu, ¿quan temps creus que li queda al cafè? Ja comencen a sonar -allunyats de moment- els primers trets. Alguns, els mes agosarats de l’avançada, ja ensenyen la pedra. Algunes pedretes aparentment inofensives comencen a caure, provocant opaques ones expansives d'una concentricitat perfecte, dins la tassa. El líquid dens i melós trontolla estranyat. Es pregunta què ha fet ell, quina és la seva culpa. Tocacollons a reacció, gavetades d’esgarriacries, el gregarisme acrític ens enfonsarà dins la tassa coagulats de cafeina. L'últim que estiri de la cadena...

Blue Cafe - The Style Council

Peggy Lee va extendre la seva carrera des de principis dels 40’s com a cantant de l’Orquestra del Beny Goodman, fins els anys 90’s. Al poc d’estar amb Benny Goodman es va casar amb el seu guitarrista, i va començar una carrera en solitari plena de cançons composades per ella, ranging des del zazz, el blues, el pop, al rock. Aquest lament per la solitud de l'amant és del 1956, “Black Coffe with Peggy Lee” enregistrat per la Decca.

Black Coffe - Peggy Lee
Wonderwall - The Cooltrane Quartet

Va ser fa molt de temps, tant que no recordo si era primavera, o hivern o tardor. Només que era un matí de diumenge radiant en una terrassa de cafè. El sol rostia les tapes del llibre que estava llegint: d’un matemàtic belga sobre àlgebra sentimental. Llegia l'original sense traduir perquè la matemàtica –especialment la sentimental- perd molt traduïda a un altre llenguatge. I ella de sobte va deixar el seu llibre obert sobre la taula i em va posar la ma sobre el musle, i jo vaig deixar el meu llibre també obert sobre la taula, entre el seu tallat i el meu cafè sol, i ella va dir, “no, si no volia que deixessis de llegir...” i jo li vaig dir “no, si jo l’únic que vull llegir són les línies secretes que s’amaguen en els plecs més ocults del teu cor” i ella em va dir “cony, quina cosa més bonica” i es veu que es va emocionar i li va caure una llagrimeta, i mentrestant jo em preguntava per quina raó en l’últim moment havia substituït la paraula “cor”, quan el primer que m’havia saltat al tarro havia estat dir “jo l’únic que vull és llegir les línies secretes que s’amaguen entre els plecs més ocults dels teus llavis vaginals”. Però de tot això no li vaig dir res, clar. I de fet probablement fos precisament per això, que al cap d’una estona, efectivament estava desplegant els plecs més ocults dels seus llavis vaginals, on –tot s'ha de dir- hi hauria pogut llegir curioses formules matemàtiques que convenientment desxifrades m’haurien informat de futures tempestes nuclears i/o sentimentals. Però és clar, en aquells precisos instants tenia el cap ficat –literalment- en altres assumptes.

Colour Cafe - Jane Birkin

Jane Birkin en un concert a l'Olympia de Paris el 2002 reinterpretant les cançons del seu ex amant (i finit) i gran Serge Gainsbourg amb un quartet de musics nord africans. L’original de Gainsbourg es del LP de 1964 “Gainsbourg percussions” dedicat a les percusions exòtiques, brasilenyes, africanes, i tal. Arreglat pel seu inseparable Alain Goraguer, aquesta canço sobre el cafè va ser la seva primera experiència en música per publicitat.

Moliendo Cafe - Mina

¿que ho fa que ens atragui un cafè o un altre? Què ho fa que un es faci parroquià d'aquest o l'altre cafè? Un carrer en pendent? Una vorera assolellada o una vorera a l'ombra? O be un ruixat, i acabes allà, en el punt precís on havies d'embarrancar. Cafès amb poders magnètics per atreure ànimes extraviades buscant consol espiritual”. Punts fixos. Punts cardinals. Referents canònics a partir d'on ordenar la pròpia existència. ¿massa exagerat per una simple beguda negra, pel local on la serveixen? I és clar que sí ¿i què et pensaves doncs? Amb una trompa al darrera i una cua al davant, això no és més que un putu programa de ràdio. Xapem amb un gran Cafè: el Cafe Atlantico, Impressionant LP del 1999 de la immensa Cesaria Evora. Mournas do Cavo Verde.

Amor Di Mundo - Cesaria Evora (Cafe Atlantico)

20 cançons boniques i un nus de comunicacions

Nota: el programa es va emetre sense novetats, però després per aquells misteris insondables d'aquesta època pendraivística, l'arxiu amb el text es va perdre irremeiablement: aquí deixo el tracklist i uns restos de sèrie.

Wouldn't It Be Nice - The Beach Boys
Visit From The Dead Dog - Ed Harcourt
Mark Angel - Heavenly
Funny Little Frog - Belle & Sebastian
La Historia Del Señor Sommer - La Buena Vida
Cebo Para Otros Brazos - Los Locos
Scende la pioggia - Gianni Morandi
Ce Soir Je M'en Vais - Jacqueline Taieb
Wednesday – Loons

Diuen que el regal estrella del nadal han estat les cafeteres Nespresso. Un amic meu afirmava que invertir en tallats confidents amb noies en taules raconeres de petits i tranquils cafès, a la llarga acabava per donar redits inesperats en forma de condons delicadament anusats en ventoses nits d’hivern. Ahir  a les 4 de la matinada, mentre m'ensabonava l'entrecuix, se'm va aparèixer l'Esperit del Nescafé i -sense necessitat d'haver de sacrificar cap xai o desvirgar alguna vestal- se'm va revelar la llum: tanta Nespresso desembolicada aquests nadals entre fingits “ohs” de sorpresa, no és més que una metàfora del transit vital, de l’establiment emocional, del pas del polvo de seient de darrera al pàrquing de la disco, al rebut de la hipoteca mensual, a l'omplir rentadores de llençols pixats. Hom inverteix en confidències entre tallats semiclandestins, per acabar obtenint de rendiment succedanis domesticats, nespressos enclaustrats, electrodomèstics per anar passant.

Honeybee - Orange Cake Mix
What have you ever done - Mood six
Now I Know What Love Is - Al Wilson
Ne te'n va pas - Sylvie Vartan
Poppy girl - Vacaciones
Rara sensacion - Nosotrash
Push The Feelings - Matthew Sweet
Vacaciones En Roma - Daily Planet
Fué una lagrima - Elia y Elisabeth
I Want To Hold Your Hand - The Beatles