ABORTED MISSION
Per raons de logística (ehem, una excusa com qualsevol altre) no es va poder emetre el programa de divendres. Humilds disculpes i un tiro al peu. A mes estaré uns dies de vacances. Perdoneu les disculpes
Salut i siau
Els ponts del Jardí, tardor 2007, 30 de novembre
Probablement aquest sigui l’últim programa que no quedi gravat. Esperem a veure què. Recent penjada la llangonisa-mp3 amb una horeta d'excelentíssimes cançons, soletes i a pelo, sense que ningú les espatlli xerrant-hi per damunt. Sense que serveixi de precedent, em permeto aconsellar downloadejar-la. Com sempre al ClickCaster.
Ahir tarda, cosa de les 7, van fer per TV3 “Els ponts de Madison”. Pel·lícula que no necessita més presentació. Increible. Vam fer un visionat familiar, sense palometes (o colometes?) però amb nocilla, i de pas em vaig quedar amb algunes cançons que van sonar (Dinah Washington i tal). Tate, em vaig dir, ja tens inspiració musical pel programa d’avui. Copiar dels genis (vull dir del gran Clint Eastwood, és clar) desgrava a hisenda, i a més deixa la consciència tranquil·la. Resumint, durant aquesta horeta sonaran vells standards americans dels 50’s. I també altres coses que no hi tenen res a veure (o potser sí?).
Destination Moon -Dinah Washington
Parlar 20 minuts seguits argumentant amb raonaments intel·ligents, amb fundamento i sentiment té molt de mèrit, vaya que sí. Però parlar els mateixos 20 minuts sense tenir res a dir, sense ni puta idea del terreno que sobrevoles, sense que t’importi un pijo el que estàs dient, encara te molt més mèrit. Em trec reverencialment l’orinal del cap davant tots aquells que omplen silencis amb paraules buides, bocadillus d’ignorància, dialèctica diferencial, “Nova Teoria Discursiva: creció contemporanea de noves estructures argumentals des de l’insubstancialisme minimalista. Del no-res, al no-èsser”. Teoria i pràctica, 9 crèdits de lliure el·lecció a Ciències de la Vida. Dalt de tot de l’atmosfera, els satèlits van com bojos perseguint els GPS d’aquests toreros dels arguments buidats, per rebotar-los La Senyal Magnètica. Si senyor. Admiro als que omplen els silencis sense tenir xixa amb que omplir el bocadillo que surt dels seus llavis, sense tenir ni puta idea sobre lo que han de parlar. I allí estan ells com si no passes res, saltando al ruedo perquè d’alguna cosa ha de viure l’ego, no? una feina bruta però algú l’ha de fer. Ells, con torerio i valor, reptant el silenci amb la muleta dels new topics. Putus artistes, si senyor! Funambulistes del discurs, passejant-se per tota la divina i humana comedia amb una pèrtiga en perfecte equilibri tàctic. Amb pas tranquil i serè per dalt de tot del cable. Despreocupats de les alçades. De tant en tant un es fot de cap contra la xarxa. Res, un efecte òptic, una llicència poètica, una metàfora foradada com un gruyere. Sardines escabetxades amb casc integral rebotant a la xarxa, i -pèrtiga inclosa- altre cop cap amunt, buscant una nova òrbita discursiva, donant tombs al voltant del canvi climàtic, del mig-centre defensiu del barça, o del dèficit infraestructural. Jo davant aquest talent, repeteixo, em trec reverencialment el barret, em descordo la sabata, em baixo els pantalons, i com quasi sempre, faig un estrepitòs ridícul. En detalls com aquest es veu qui te talent i qui fa un programa de ràdio. Que el seu exemple m’il·lumini, i em serveixi d’inspiració pels pròxims 60 minuts.
I Could Write A Book -Sarah Vaughan
Detour Ahead -Billie Holiday
Mad About The Boy -Dinah Washington
Stars Fell On Alabama -Billie Holiday
How High The Moon? -Sarah Vaughan
Lover Man (Jazzelicious remix) -Sarah Vaughan
D'jazz Tribute -David Grumel (Featuring Billie Holiday)
“El general Bum-Bum quan se’n va a la guerra, damunt del seu cavall fa tremolar la terra....”. L’altre dia explicaven en un documental del 33 que quan la trinca cantava aquesta cançó tradicional adaptada (això era a finals dels 60’s), va haver de passar la censura franquista, i com que es pensaven que lo del general era una burla al generalisimo, van haver de demostrar que era una canó popular catalana. Els hi van aprovar a condició que sempre diguessin BumBum immediatament darrera de general per evitar malentesos. Por aquel entonses, la trinca ja venia més que tota la tropa de llachs, raimons i demés. Sal gorda irreverent contra gravetat i protesta. ¿era lícit de fer broma en moments tan transcendents com aquells? Sí, por supuesto. D’aquí un temps per visitar la sagrada família es necessitarà casc d’espeleoleg i cordes pel fer ràppel. Però bué, em perdo, no era això el que volia dir, jo més aviat anava perquè, jo de petit, al general aquest de la cançó me l’imaginava com un Napoleó. Així, gordu, amb el nas vermell, un sombreru de paper i una espasa de fusta. No se, una cosa que lligués amb el cavall de cartró, no? Un tio ditxaratxero, vaja. I buenu, després et fas gran, tens família o hipoteca (o bé tens l'una o bé l'altre, però les dos simultàneament és insosteniblement car), i, bé, t’enteres que el general Bum bum era el nom que li va donar el populatxu, a Don Eugenio de Gaminde, Capità General de Catalunya el 1870, durant el sexeni liberal, el que va esclafar la “Revolta de Quintes” de la Vil·la de Gràcia del 1870, a canonada pelada ( i d’aquí lo de general Bum Bum) contra el campanar de la revolucionaria vil·la de Gràcia. (i d’aquí també el nom del diari “la campana de Gràcia” i el del satíric “L’esquella de la torratxa”). Hi ha una impactant descripció de l’episodi , feta per Artur Masriera, en que havent estat testimoni de l’episodi de crio, l'explica anys mes tard, i detalla sense mitificacions ni grandiloqüències el lamentable i xapusseru episodi, on la revolta i la repressió competeixen en cutresa, en un avanç del que ens esperaria en els segle i mig següent. Però bué, el punt és com un tràgic succés històric, amb tiros canonades, i en general patiments i mals ratos, s’ha anat transmetent en el temps, distorsionant-se fins a acabar en una inòcua cançoneta infantil. Si això ha passat en els 137 anys que van del 1870 al 2007, ¿que collons s’hi amaga, que carai hi ha passar en realitat, en lo dels tres tambors que van anar a la guerra? ¿i en lo de la noia i el soldat que baixaven de la fon del gat? ¿perverses sessions de sexe decimonònic? Quants deplorables i foscos espisodis de la història han quedat sepultats sota aparents cançons i contes infantils? Aquestes dies han fet per la tele de pago la peli els germans Grim, de Terry Gilliam, excel·lent, que apunta també en aquesta direcció de buscar el substrat real de les llegendes. Una gran pel·lícula de gènere fantàstic, ¿una altra aparentment inocua representació d’un vell fet tràgic? Cada cop que li explico “El flautista d’Hamelí” a ma filla veig missatges ocults. Ratolins corrent obnubilats darrera alguna cosa... “No era la música, estúpid”, em diu una melifua veueta interior “era la flauta!”... Dinamarca amb la mateixa olor de sempre.... i per sobre de tot, les campanes.. no paro de sentir tocar campanes...
So Tell The Girls That I Am Back In Town -Jay-Jay Johanson
So Tell The Girls That I Am Back In Town -Jay-Jay Johanson
I'll Remember April -Dinah Washington
The Look Of Love -Dusty Springfield
Blue Moon -Billie Holiday
Cançó d’amors punxeguts, amors punxeguts. Sí, és clar, els amors punxen: si no tens res a perdre seria com mirar sexe per la tele en lloc de practicar-lo: un probelma de falta d’implicació, una ronaldihnada. El sexe millor al llit (o a la banyera, o a la nevera) que a la tele. Els amors punxen i per això tenen espines, millor com més llargues i gordes, (les espines, preciso). Les primes, no arriben ni a mitges-espines ni res. Vaya que si. Les espines comilfó han de ser ben gruixudes, que regirin i rebreguin bé per dins, i que puguin fer un bon xipoll de sang i visceres per tot arreu quan retorces amb saña, xof xof xof. Està clar que si les coses no punxen per dins, al final resulta que passes per aquesta vall de llàgrimes sense ni adonar-te'n, com qui no vol la cosa, no?
(Y mientras, en el otro lado de la sabana, la Leona acecha con sigilo a los ñuses mientras atraviesan la mansa corriente del Serengueti... A vegades la línia que separa el crim passional del crim per supervivència és insultantment prima. Deu ser la puta moda de l'anorexia...)
Teach Me Tonight -Dinah Washington
(Y mientras, en el otro lado de la sabana, la Leona acecha con sigilo a los ñuses mientras atraviesan la mansa corriente del Serengueti... A vegades la línia que separa el crim passional del crim per supervivència és insultantment prima. Deu ser la puta moda de l'anorexia...)
Teach Me Tonight -Dinah Washington
C'est si bon -Yves Montand
La vie en rose -Edith Piaf
All Of You -Billie Holiday
Apa, salut i siau!
Sirenes!!! Tardor 2007, 23 de novembre
Guillamino - Somnis de llop
Quants ostions monumentals no han passat segons després d’entusiastes exclamacions rotllo “ara si! aquesta és la bona! la ocasió de la meva vida! amb aquesta despego definitivament per tocar la lluna”. Amb aquesta mateixa entusiasta (i al mateix temps inconscient) idea comencem aquesta nit. Si senyor, Ezequiel Vió la Rueda, i Jo He Vist la Llum. Crec que he trobat el fil que li convé seguir a aquest programa, i lo seu és, un cop trobat i decidit, estirar i estirar d’aquest fil durant aquesta horeta, fins convertir-lo en un cabdell embullat ratllant l’absurd, retorçant l’argument com un filferro qual culebron veneçolanu esnifat amb polvos d'Ariel mal tallats. Torçant lo i doblegant-lo amb tombs, corbes, guardarails i paelles. Arrossos, sangries, capotes i monteras. Viva la fiesta! Vivan lah caenas! En fi, deia que –i segueixo al meu rotllo- aquesta és la bona, avui triomfarem. Si senyor, he vist la llum: és taronja i fa pampallugues. És la sirena del camió de la brossa que em ve a recollir, a mi, i a qualsevol de les meves entusiastes idees que s’atreveixi a escapar-se’m per la meva debilment autocensurada boca... però ara mateix li estic fent senyals al conductor des de la finestra de l’estudi perquè s’esperi, que torni a passar d’aquí una hora o així, just acabi amb aquest assumpte del programa. Reus (encara) més net. Els serveis secrets de recollida selectiva de radio-escombraria no descansen ni un segon. Apatrullando la ciutat, com àngels exterminadors de tonteries sensesentit. Però a pesar de tot s’ha d’intentar, s’ha de provar, i aquí estem. Despegar i capotar, despegar i capotar, despegar i capotar, la bipolaritat de sempre: l’enèsim intent de superació personal seguit immediatament de l’enèsim estrepitós fracàs. La vella i coneguda cadència rítmica, els duets del Sinatra, el minuet de l’aparellament, la dansa del ventríloc i el seu ninot de plàstic, el mateix ninot que triomfa i per tant folla molt més que el pobre, vell i decrèpit artista de varietats que li fot la ma per darrera. La caricatura un cop més superant el caricaturista, la ficció triomfant sobre la realitat. Les sirenes finals s’acosten, i no són les antiaèries d’un atac post-nuclear sinó les des la brigada reusenca de neteja selectiva. La recollida selectiva de brossa al servei de la salut pública i mental. Atacs quirúrgics preventius. La higiene mental acabarà amb mi. Però Red Pèrill sobreviurà.
Red Pèrill - Bravadú
Umpah Pah - Raons de pes
Follar i parlar formen una estranya parella. Tenen paral·lelismes i també perpendicularitats. Les perpendicularitats són més divertides però castiguen enormement les zones lumbars i engonals masculines. Les paral·leles en canvi corren juntes com dos vies del tren que només es toquen (com adolescents en zel) quan cauen en un forat de l’AVE. Les metàfores geomètriques s’embosquen per atacar-te traïdorament quan menys t’ho esperes. Els punts geomètrics dels punts del pla comunicacional son quisquillosos, amb un toc de voyeurs i un deix clitoridià. Paraula i orgasme, llenguatge i ejaculació, duets ad infinitum. Monòlegs, diàlegs i taules rodones. Actes de comunicació fonda, profunda, i també d’egoisme, clar: a mi em passa moltes vegades que dic paraules a l’altre que tinc davant (o sota, o damunt, o darrere, l’ordre dels productes no altera els factors de conversió), només per adonar-me que he obert la boca per sentir-me a mi mateix. Molts cops és millor un bon monòlegs que un mal diàleg. Molts cops es millor tancar la boca perquè de boca tancada no en surten mosques, ni sobretot monuments a la sub-comunicació com aquest. Parlar i follar, curiós duet. A vegades parles tan fort que fas mal a la gola de qui fa veure que t’escolta, - però en realitat només ho fingeix, està amb les orelles obertes solsament perquè toca, perquè els dissabtes a l'agenda hi posa "parlar". Parlar per parlar, o parlar per no haver de parlar. Intercanvi social contra auto satisfacció introspectiva. No sé, a vegades fot més ràbia quedar-se callat a mitja frase buscant la paraula que ha desaparegut, que no pas quedar-se destrempat a mig polvo buscant l’erecció perduda de sopeton, així, xas! Perquè clar que els dos son actes de comunicació, ja sigui comunicació intensa i transcendent, ja sigui superficial (de sodoku, vaja). Al final, mentre que la comunicació sexual que s’ha tallat la pots re-iniciar en mode manual, lingual (o mira, fins i tot tirant pel recte, amb algun artilugi faliforme que trobis per allí) en canvi l’incomoditat d’un silenci a mitja frase no l’arregles ni baixant-te els pantalons.
Antònia Font - Ses Bombes Atòmiques
“Futbolista professional / que ja t’has retirat / no tens alegria / ses teves vies retronassals / son autopistes / d’un joc de simpaties”
Antònia Font - Darrera Una Revista
Dues seguides d’Antònia Font. Mentre les triava, preparant el programa a casa, em vaig adonar que m’havia repassat com qui no vol, gairebé tota la seva discografia, com un campeón. La conclusió és que em podria passar hores i hores escoltant Antònia Font, igual com també –vaig pensar per associació d’idees- em podria passar hores i hores fotent el mateix polvo, posant i traient, posant i traient, posant i traient, ad aeternum i ad ainfinitum. Però important: sense acabar-lo, sense voler arribar al segon micronèssim de l’èxtasi i la explosió, sabent per veu de la Sra. Experiència que res del que vingui després d’aquest segon podrà ja superar els previs. Lo important aquí és la sensació de no voler que s’acabi mai, de no arribar mai al final, d’estar perpètuament en el moment immediatament prèvia a l’explosió i a l’èxtasi, però –repeteixo- bàsic no arribar-hi mai. Un límit de n quan tendeix a infinit, la paradoxa grega de la llança i la tortuga, l’horitzó al que mai pots arribar. Un perpetu moment pre-extasi. L’impossible desig de deformar el temps per convertir un segon, un minut, en un infinit. Deformar el temps fins convertir-lo en un spaguetti etern que no s’acabi mai, com quan t’acostes a un forat negre i la gravetat distorsiona l’espai i el temps. Això últim plagiat directa i patillerament del gran Rai, gran entre grans.
Golpes Bajos - Malos Tiempos Para la Lírica
Gabinete Caligari - golpes
Gabinete Caligari & Loquillo - Caray
Chris Isaak - Back On Your Side
Ella, com totes les elles que vas perdent pel camí, era preciosa. Era preciosa, bonica, romàntica i amb uns petits pits encantadors, que només em deixava tocar les nits clares d’estiu si queia en impar i rojo. I la vaig perdre. La vaig perdre dins un calaix desordenat d’un escriptori ple de bolis bic sense tinta, posavasos vells de cartró dur, papers plens de taxadures i paquets de paper de liar “smoking”. He perdut claus, apostes, calçotets i depriments exàmens amb quatres-noranta-cincs. He perdut el Nord, el Sud, la vergonya, i amb ella també he perdut el sentit d’orientació: de com caure amb una mínim de dignitat ben orientada. Molts cops em giro i veig el llarg rastre que vaig deixant darrera meu de distraccions, oblits, detalls, grapadores, canvis mal tornats, Gintonics de Bombays Saphires abocats damunt de barres de bars en girar-me a demanar foc a una noia guapa que ni conec, i multes sense pagar. Veig una ristra de galledes on he ficat sistemàticament els peus, ara l’un ara l’altre, amb metodologia, fundamento, i tesón. Un peu darrera l’altre i una altre vegada l’un. Oblido ingressar la hipoteca, anar a buscar el pa, donar les gràcies, i recollir el paquet bomba. Em deixo el cap, la cartera, i el mangui albano-kosovar m’acaba d’agrair d’haver-me deixat l’alarma sense connectar. La inconsistència i la inconstància amagada darrera cada gest, les badades desplegades en arcs voltaics per sobre la meva sombra, la distracció emboscada entre les meves neurones... i ella amb els seus preciosos pitets, els que només podia tocar certes nit d’estiu, oblidada dins un calaix d’escriptori, o potser era -ara no recordo bé- dins una maleta de viatge blava amb una cinta facturada cap un aeroport d’alguna petita ciutat de l’Europa Oriental. O igual la vaig oblidar aquell cop, sola a la barra d’aquella bar de Salou, un dissabte a les tantes de la matinada de fa tants i tants anys, mentre jo, fent esses majúscules (o zetes minúscules, la cal·ligrafia mai ha estat el meu fort) buscava una i una altra vegada una galleda, no ja per ficar la pota, sinó directament para “echar la pota”.
Chris Isaak - Pretty Girls Don't Cry
Scott Walker - The old man's back again
Ozark Henry - sweet instigator
The Velvet Underground - Perfect Day
Apa, Salut i Siau
Guillamino - Somnis de llop
Quants ostions monumentals no han passat segons després d’entusiastes exclamacions rotllo “ara si! aquesta és la bona! la ocasió de la meva vida! amb aquesta despego definitivament per tocar la lluna”. Amb aquesta mateixa entusiasta (i al mateix temps inconscient) idea comencem aquesta nit. Si senyor, Ezequiel Vió la Rueda, i Jo He Vist la Llum. Crec que he trobat el fil que li convé seguir a aquest programa, i lo seu és, un cop trobat i decidit, estirar i estirar d’aquest fil durant aquesta horeta, fins convertir-lo en un cabdell embullat ratllant l’absurd, retorçant l’argument com un filferro qual culebron veneçolanu esnifat amb polvos d'Ariel mal tallats. Torçant lo i doblegant-lo amb tombs, corbes, guardarails i paelles. Arrossos, sangries, capotes i monteras. Viva la fiesta! Vivan lah caenas! En fi, deia que –i segueixo al meu rotllo- aquesta és la bona, avui triomfarem. Si senyor, he vist la llum: és taronja i fa pampallugues. És la sirena del camió de la brossa que em ve a recollir, a mi, i a qualsevol de les meves entusiastes idees que s’atreveixi a escapar-se’m per la meva debilment autocensurada boca... però ara mateix li estic fent senyals al conductor des de la finestra de l’estudi perquè s’esperi, que torni a passar d’aquí una hora o així, just acabi amb aquest assumpte del programa. Reus (encara) més net. Els serveis secrets de recollida selectiva de radio-escombraria no descansen ni un segon. Apatrullando la ciutat, com àngels exterminadors de tonteries sensesentit. Però a pesar de tot s’ha d’intentar, s’ha de provar, i aquí estem. Despegar i capotar, despegar i capotar, despegar i capotar, la bipolaritat de sempre: l’enèsim intent de superació personal seguit immediatament de l’enèsim estrepitós fracàs. La vella i coneguda cadència rítmica, els duets del Sinatra, el minuet de l’aparellament, la dansa del ventríloc i el seu ninot de plàstic, el mateix ninot que triomfa i per tant folla molt més que el pobre, vell i decrèpit artista de varietats que li fot la ma per darrera. La caricatura un cop més superant el caricaturista, la ficció triomfant sobre la realitat. Les sirenes finals s’acosten, i no són les antiaèries d’un atac post-nuclear sinó les des la brigada reusenca de neteja selectiva. La recollida selectiva de brossa al servei de la salut pública i mental. Atacs quirúrgics preventius. La higiene mental acabarà amb mi. Però Red Pèrill sobreviurà.
Red Pèrill - Bravadú
Umpah Pah - Raons de pes
Follar i parlar formen una estranya parella. Tenen paral·lelismes i també perpendicularitats. Les perpendicularitats són més divertides però castiguen enormement les zones lumbars i engonals masculines. Les paral·leles en canvi corren juntes com dos vies del tren que només es toquen (com adolescents en zel) quan cauen en un forat de l’AVE. Les metàfores geomètriques s’embosquen per atacar-te traïdorament quan menys t’ho esperes. Els punts geomètrics dels punts del pla comunicacional son quisquillosos, amb un toc de voyeurs i un deix clitoridià. Paraula i orgasme, llenguatge i ejaculació, duets ad infinitum. Monòlegs, diàlegs i taules rodones. Actes de comunicació fonda, profunda, i també d’egoisme, clar: a mi em passa moltes vegades que dic paraules a l’altre que tinc davant (o sota, o damunt, o darrere, l’ordre dels productes no altera els factors de conversió), només per adonar-me que he obert la boca per sentir-me a mi mateix. Molts cops és millor un bon monòlegs que un mal diàleg. Molts cops es millor tancar la boca perquè de boca tancada no en surten mosques, ni sobretot monuments a la sub-comunicació com aquest. Parlar i follar, curiós duet. A vegades parles tan fort que fas mal a la gola de qui fa veure que t’escolta, - però en realitat només ho fingeix, està amb les orelles obertes solsament perquè toca, perquè els dissabtes a l'agenda hi posa "parlar". Parlar per parlar, o parlar per no haver de parlar. Intercanvi social contra auto satisfacció introspectiva. No sé, a vegades fot més ràbia quedar-se callat a mitja frase buscant la paraula que ha desaparegut, que no pas quedar-se destrempat a mig polvo buscant l’erecció perduda de sopeton, així, xas! Perquè clar que els dos son actes de comunicació, ja sigui comunicació intensa i transcendent, ja sigui superficial (de sodoku, vaja). Al final, mentre que la comunicació sexual que s’ha tallat la pots re-iniciar en mode manual, lingual (o mira, fins i tot tirant pel recte, amb algun artilugi faliforme que trobis per allí) en canvi l’incomoditat d’un silenci a mitja frase no l’arregles ni baixant-te els pantalons.
Antònia Font - Ses Bombes Atòmiques
“Futbolista professional / que ja t’has retirat / no tens alegria / ses teves vies retronassals / son autopistes / d’un joc de simpaties”
Antònia Font - Darrera Una Revista
Dues seguides d’Antònia Font. Mentre les triava, preparant el programa a casa, em vaig adonar que m’havia repassat com qui no vol, gairebé tota la seva discografia, com un campeón. La conclusió és que em podria passar hores i hores escoltant Antònia Font, igual com també –vaig pensar per associació d’idees- em podria passar hores i hores fotent el mateix polvo, posant i traient, posant i traient, posant i traient, ad aeternum i ad ainfinitum. Però important: sense acabar-lo, sense voler arribar al segon micronèssim de l’èxtasi i la explosió, sabent per veu de la Sra. Experiència que res del que vingui després d’aquest segon podrà ja superar els previs. Lo important aquí és la sensació de no voler que s’acabi mai, de no arribar mai al final, d’estar perpètuament en el moment immediatament prèvia a l’explosió i a l’èxtasi, però –repeteixo- bàsic no arribar-hi mai. Un límit de n quan tendeix a infinit, la paradoxa grega de la llança i la tortuga, l’horitzó al que mai pots arribar. Un perpetu moment pre-extasi. L’impossible desig de deformar el temps per convertir un segon, un minut, en un infinit. Deformar el temps fins convertir-lo en un spaguetti etern que no s’acabi mai, com quan t’acostes a un forat negre i la gravetat distorsiona l’espai i el temps. Això últim plagiat directa i patillerament del gran Rai, gran entre grans.
Golpes Bajos - Malos Tiempos Para la Lírica
Gabinete Caligari - golpes
Gabinete Caligari & Loquillo - Caray
Chris Isaak - Back On Your Side
Ella, com totes les elles que vas perdent pel camí, era preciosa. Era preciosa, bonica, romàntica i amb uns petits pits encantadors, que només em deixava tocar les nits clares d’estiu si queia en impar i rojo. I la vaig perdre. La vaig perdre dins un calaix desordenat d’un escriptori ple de bolis bic sense tinta, posavasos vells de cartró dur, papers plens de taxadures i paquets de paper de liar “smoking”. He perdut claus, apostes, calçotets i depriments exàmens amb quatres-noranta-cincs. He perdut el Nord, el Sud, la vergonya, i amb ella també he perdut el sentit d’orientació: de com caure amb una mínim de dignitat ben orientada. Molts cops em giro i veig el llarg rastre que vaig deixant darrera meu de distraccions, oblits, detalls, grapadores, canvis mal tornats, Gintonics de Bombays Saphires abocats damunt de barres de bars en girar-me a demanar foc a una noia guapa que ni conec, i multes sense pagar. Veig una ristra de galledes on he ficat sistemàticament els peus, ara l’un ara l’altre, amb metodologia, fundamento, i tesón. Un peu darrera l’altre i una altre vegada l’un. Oblido ingressar la hipoteca, anar a buscar el pa, donar les gràcies, i recollir el paquet bomba. Em deixo el cap, la cartera, i el mangui albano-kosovar m’acaba d’agrair d’haver-me deixat l’alarma sense connectar. La inconsistència i la inconstància amagada darrera cada gest, les badades desplegades en arcs voltaics per sobre la meva sombra, la distracció emboscada entre les meves neurones... i ella amb els seus preciosos pitets, els que només podia tocar certes nit d’estiu, oblidada dins un calaix d’escriptori, o potser era -ara no recordo bé- dins una maleta de viatge blava amb una cinta facturada cap un aeroport d’alguna petita ciutat de l’Europa Oriental. O igual la vaig oblidar aquell cop, sola a la barra d’aquella bar de Salou, un dissabte a les tantes de la matinada de fa tants i tants anys, mentre jo, fent esses majúscules (o zetes minúscules, la cal·ligrafia mai ha estat el meu fort) buscava una i una altra vegada una galleda, no ja per ficar la pota, sinó directament para “echar la pota”.
Chris Isaak - Pretty Girls Don't Cry
Scott Walker - The old man's back again
Ozark Henry - sweet instigator
The Velvet Underground - Perfect Day
Apa, Salut i Siau
di-vagation’s, tardor 2007, 16 de novembre
Reitero, fa tres setmanes un incident tècnic va deixar la emissora en precari, de manera que tots els programes s’estan fent en directe. Així que per segon cop en 7 o 8 anys, El Jardí del Manicomi ha tornat a sortir en rigorós directe. Això també vol dir que no s’ha pogut enregistrar el programa, d’aquí que el que penjaré tan avia pugui, son les cançons soles que han sonat aquest divendres. Si us les voleu baixar, en quant estiguin disponibles, as always: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
El Arrancacorazones - Pez
Estremidores revelacions passionals:
Ella: creí que no llegarias nunca...
Ell: ¿está dormido?
Ella: si
Ella: oh... rápido, por favor
Ell: no espera... no tengas prisa.... es mucho mejor despacio
Ella: que vamos a hacer?
Ell: no amaremos.... por ultima vez
Ella: por ultima vez.... no! no lo soportaria, no lo soportaria...
P6C, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi, di-vagation’s. Alguns opten a un consell d’administració, o la glòria. Altres opten a la re-elecció. Nosaltres molt més modestament optem a la divagació. Així que durant aquesta horeta procurarem divagar amb lleugeresa. Transitarem de Pe a Pe: des d’aquesta meravella de l’electrònica de Pez “el arrancacorazones”, a la rumba de Peret que tancarà el programa. Es sol dir que el que enriqueix més d’un viatge no és arribar al destí, sinó la experiència del trànsit. No ho se, deu ser veritat (sempre i quan no t’adormis durant el viatge). Encara que ben mirat, alguns somnis -bàsicament els humits- m’han enriquit més interiorments, que no pas el paisatge transitat. Una interessant discussió. Personalment sempre m’he trobat més agust sobre la ficció que sobre la realitat, sovint massa encorsetada. A més somniar és gràtix, i això sempre és un bon argument comercial. Ho podem acabar de discutir en una hora. Entre els que encara quedeu desperts, clar. Mentrestant, quedin-se, si us plau, amb el samplejat de riff guitarra que sona en aquesta bonica peça de Pez, que encabat podrem sentir l’original en la cançó d’on la va extreure: aquesta meravella de Scott Walker “The Seventh seal“, basada en la famosa pel·lícula de l’Ingmar Bergman.
The seventh seal - Scott Walker
Why can't God touch me with a sign
Perhaps there's no one there answered the booth
And Death hid within his cloak and smiled
This morning I played chess with Death said the knight
We played that he might grant me time
My bishop and my knight will shatter his flanks
And still I might feel God's heart in mine
And through confession's grille Death's laughter was heard
The knight cried No you've cheated me!
But still I'll find a way
We'll meet once again and once again
Continue to play
They met within the woods the knight his squire and friends
And Death said now the game shall end
The final move was made
The knight hung his head
And said you've won I've nothing left to play
The minstrel filled with visions sang to his love
To look against the stormy sky
The knight his squire and friends
Their hands held as one
Solemnly danced toward the dawn
His hourglass in his hand his scythe by his side
The master Death he leads them on
The rain will wash away the tears from their faces
And as the thunder cracked they were gone
Bela Lugosi's Dead - Bauhaus
The thrill is gone - Patricia Barber
“The thrill is gone, love was grand when love was new, birds where singing “i love you” now I don’t apeal to you, this is the end, so I pretend.... Sky is blue” una altre tremebunda crònica d’un final de cicle amoròs. sky is blue, el cielo es azul, el cel és blau. El cel és blau, ¿qui el desblauarà? el desblauador que el desblaui, serà probablement el primer capullu que volent-se fer el graciós, llenci una pedra a l’estany d’aigües quietes i calmades. Tranquil·les en la superfície però que es van enterbolint i emponzoñando tal com guanyen profunditat. Aquests estanys perduts pel mig de la natura amaguen molta merda de profunditat, cal anar al tantu. Doncs, total, que el graciós passava per allí i va trobar que era una bona idea tirar una pedra a l’aigua sense pensar en el punt d’equilibri local que trencava perquè sí, perquè mira, per fer algo, gent així, capaces de destroçar gratuïtament coses perquè si n'hi ha per totes les cantonades. Doncs, total, que el capullu devia pensar que els problemes personals son com les ones concèntriques, que en el moment de l’impacte de la pedra, la intensitat és insoportable, però que va disminuint tal com les anelles es van expandint, i perd força en quedar més allunyada i repartida en molta més superfície. La socialització de les onades. La expansió dels problemes. Els desequilibris lítics. La canalització dels rius. El drenatge dels sifons. La Hidràulica en tot el seu esplendor.
Lover Man - Ike Quebec
Easy Comes Easy Goes - Rebecka Tornqvist
Jazz of Two Cities - Lenny Tristano & Warne Marsh
De gran m’agradaria ser divagador professional. Saber moure els llavis perpètuament sense dir res transcendent, res sòlid, res comprometedor, res de res. Com els glòbus que sortien de la boca de l’Anacleto o l’Abuelo Cebolleta. Però tinc el pensament anclat a ras de terra (mira, no se, a mi el pensament no se’m sap ancorar, només anclar). Lastrat per peces de plom. De vegades no se si soc un plom o tinc plom a les venes. Però em desvio, disgrego, perdo el fil. Això vol dir que vaig per bon camí. O al menys pel camí que volia. Segueixo, doncs. M’agradaria divagar eternament, sense dir res transcendent, res important, res compromès, res de res. Un pur acte de comunicació en estat gasos. M’agradaria saber enllaçar paraules ingràvides unes amb altres, tal com el Tarzan i la Xita enllaçaven lianes. Però en la selva de la comunicació, quan deixo endarrera una paraula i suspès al buit, allargo la ma per agafar la següent, no trobo res, no em puc agafar a res sòlid, ni líquid, només aire buit, i caic en les profunditats insondables del silenci. Mal asuntu, caure per accident en el silenci. Perquè caure en la desesperació, en la beguda, en el joc, o fins i tot caure en la prostitució, almenys te com a retribució una certa imatge de looser enrotllat. En canvi caure en el silenci només et garanteix caure en l’oblit. D’avui a molts anys.
Let's Wade In The Water - Marlena Shaw
Ordinary Joe - Terry Callier
More Love, That's What We Need - The Gospel Classics
When Love Slips Away - Margo & The Marvettes
Wear It On Our Face - The Dells
Tinc un amic que sempre diu “ahh si pogues volar com un pàjaru”... doncs mira, no. A mi més que la feinada de batre les ales dels pàjarus, el que m’agradaria és flotar, rotllo ingràvidament, com un globus despistat, d’aquells que no acaben mai ni de pujar ni de baixar. T’imagines? És que a mi, la veritat. l’activitat sempre se m’ha fet costa amunt, així que qualsevol cosa que ajudi a vencer la llei de la gravetat, sempre és un cop de mà agradable. Un favor. La molície i la vaguicie. A la porta d’entrada de Siesta Records hi posa “no existe pasión mas poderosa que la pasion por la pereza”, cita de Bekett, diuen. A mi ja m’aniria be flotar dos pams per damunt de terra, deixa que la corrent m’emportés, i ja posats a demanar, per acabar de passar desapercebuts, posa’m un toc de transparència... bue, ni això, mira, amb una pinzellada de transllucidesa ja faria, per passar desapercebut. Passiu? Irresponsable? Escapista? No ho se, tinc els meus dubtes, al final, a l’hora de fer números, no se si acaben pesant més les tonteries dites o fetes quan podiem estar callats o quiets, o pesen més les coses mínimament interessants que no s’han fet o no s’han dit per estar quiets i callats (per indecissió, passivitat o escapisme). “Ni tant ni tan poc”, diuen. “Al punt mig hi ha la virtud” diuen. Però jo hi he anat algunes vegades al punt mig, i l’únic que hi he trobat, després de rebuscar entre capses de sabates plenes de pols i pots de vidre de Nocilla buits, és el centre de gravetat. Que de fet, és d’on volia escapar flotant... de la gravetat quisir.
Amor Amargo - Bruno Lomas
Ciudad Solitaria - Mina
Levantate - Antonio Flores "El Pescailla"
Papa Cunill: El Muerto Vivo - Papa Cunill
La Bomba Gitana - El Noi
xavi – Peret
En fi, amics, El Final. Un cop acabats, després d’aquest desplegament de poder rumbero, i si em disculpeu, em vaig a passar primer pel Green Dog, que queda aquí al costat mateix, per aprofitat el gran estat de fòrma del DJ resident, en gran amic Jordi Escoda, el cap de programes d’aquesta casa, i desprès, pel Pilé, on també és preceptiu aprofitar l’estat de gràcia del gran Quique Lérida als plats.
Senyors, aquests son els meus consells, i aquesta és la Sang de l' aliança nova i eterna, vesada per vosaltres i per tots els homes, en remissió dels pecats. Feu això que és el meu memorial. Qui estigui lliure de culpa que tanqui el gas en sortir i deixi la clau a la bústia (o butzó pels iconoclastas).
Apa, Salut i Siau!
PD: segueixen els problemas informàtics, ço que vol dir que encara no es pot enregistrar el programa, així que he penjat una llangonissa-mp3 de tots els temes que han sonat Així a pelu. Pero, al tantu, que estem de rebaixes: pel mateix preu, hi ha 15 minuts extres, 4 cançons que no han sonat en directe (les que estan en cursiva en el post), però no m’he atrevit a la crueltat de treure-les, pobretes, elles també son tan boniques....
La Revolució Sexual, Tardor 2007, divendres 9 de novembre.
Com ja va quedar dit, un incident tècnic ha deixat la emissora en precari, de manera que tots els programes s’estan fent en directe. Així que per primer cop en 7 o 8 anys, El Jardí del Manicomi ha tornat a sortir en rigorós directe. Això també vol dir que no s’ha pogut enregistrar el programa, d’aquí que el que penjaré tan avia pugui, son les cançons soles que han sonat aquest divendres. Si us les voleu baixar, en quant estiguin disponibles, as always: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
La revolución sexual La Casa Azul
Aquesta edició del Jardí del Manicòmi es diu “La Revolución Sexual”, i no s’ho diu per que hàgim descobert cap nova tècnica per expandir fins l’infinit intemporal el clímax de la còpula, ni per que portem alguna actualització del kamasutra adaptada al canvi climàtic, ni tampoc perquè haguem trobat la ruta oculta cap el mític Centre Gravitacional Tàntric. Molt més simple que tot això, “La Revolución Sexual” és el nom de l’últim disc de La Casa Azul, que ha sortit aquesta setmana, i que serà l’argument central d’aquest programa, perquè n’escoltarem algunes cançons, i perquè la resta de les cançons tenen alguna referència a l’univers de Guille Milkyway, la persona real que hi ha darrera aquest grup fantasma. Avui al Jardí del manicomi, cançons de “pop sesentero algo afrancesado, levemente soft, soul y Motown, un pelín surf y bastante naïf”.
Visit From The Dead Dog Ed Harcourt
Brand new pop song David Grumel
El cap de setmana passat es va celebrar el cinquè congrès interprovincial de politologia. Un politòleg és aquella persona que ha estudiat ciències polítiques i es dedica a opinar de política en tertúlies o articles. Un politòleg sempre –i això és important- es refereix a si matreix com a “politòleg”. “encantat, Fulano de Tal, politòleg”, o “signat: Menganez, politòleg”. És important que un politòleg es refereixi a si mateix com a tal, per aconseguir que és els demés també s’hi acabin referint, i sigui així acceptat per la resta de la manada. Un politòleg pot ( i de fet ho fa) opinar sobre qualsevol cosa, tantes vegades com li vingui en gana, i molt sovint expressant consecutivament opinions contraries sobre un mataix fet, explorant amb inusitada audàcia i valentia els límits físics de la coherència. La recerca d’arguments sòlids per sustentar opinions és la seva dura comesa. En aquest sentit, jo per exemple, no em fiaria mai de cap opinió que no estigui sustentada en, com a mínim, 4 o 5 gintòniks. L’estadi més evolucionat del politoleg és aquell en que el pacient actua simultàniament com subjecte i objecte d’opinió política, és a dir que és alhora politòleg i polític. Aquests darrers exemplars són escassos, per això ha de ser un honor que a la nostre ciutat en poguem disfrutar d’un d’ells. Sobre les conclusions del congrès, remarcar que les principals fites aconseguides van ser 17 còpules la nit de divendres a dissabte, realitzades entre 9 parelles i un trio, i 14 la de dissabte a diumenge, realitzades entre 8 parelles. La segona nit, el trio no va performar per lesió a l’angonal del segon mascle. Lamentar que la pèssima qualitat de l’alchol servit aquesta segona nit va causar estralls en els congressistes, condicionant la fluixa marca d’aquella nit.
El momento más feliz La Casa Azul
Com ja va quedar dit, un incident tècnic ha deixat la emissora en precari, de manera que tots els programes s’estan fent en directe. Així que per primer cop en 7 o 8 anys, El Jardí del Manicomi ha tornat a sortir en rigorós directe. Això també vol dir que no s’ha pogut enregistrar el programa, d’aquí que el que penjaré tan avia pugui, son les cançons soles que han sonat aquest divendres. Si us les voleu baixar, en quant estiguin disponibles, as always: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
La revolución sexual La Casa Azul
Aquesta edició del Jardí del Manicòmi es diu “La Revolución Sexual”, i no s’ho diu per que hàgim descobert cap nova tècnica per expandir fins l’infinit intemporal el clímax de la còpula, ni per que portem alguna actualització del kamasutra adaptada al canvi climàtic, ni tampoc perquè haguem trobat la ruta oculta cap el mític Centre Gravitacional Tàntric. Molt més simple que tot això, “La Revolución Sexual” és el nom de l’últim disc de La Casa Azul, que ha sortit aquesta setmana, i que serà l’argument central d’aquest programa, perquè n’escoltarem algunes cançons, i perquè la resta de les cançons tenen alguna referència a l’univers de Guille Milkyway, la persona real que hi ha darrera aquest grup fantasma. Avui al Jardí del manicomi, cançons de “pop sesentero algo afrancesado, levemente soft, soul y Motown, un pelín surf y bastante naïf”.
Visit From The Dead Dog Ed Harcourt
Brand new pop song David Grumel
El cap de setmana passat es va celebrar el cinquè congrès interprovincial de politologia. Un politòleg és aquella persona que ha estudiat ciències polítiques i es dedica a opinar de política en tertúlies o articles. Un politòleg sempre –i això és important- es refereix a si matreix com a “politòleg”. “encantat, Fulano de Tal, politòleg”, o “signat: Menganez, politòleg”. És important que un politòleg es refereixi a si mateix com a tal, per aconseguir que és els demés també s’hi acabin referint, i sigui així acceptat per la resta de la manada. Un politòleg pot ( i de fet ho fa) opinar sobre qualsevol cosa, tantes vegades com li vingui en gana, i molt sovint expressant consecutivament opinions contraries sobre un mataix fet, explorant amb inusitada audàcia i valentia els límits físics de la coherència. La recerca d’arguments sòlids per sustentar opinions és la seva dura comesa. En aquest sentit, jo per exemple, no em fiaria mai de cap opinió que no estigui sustentada en, com a mínim, 4 o 5 gintòniks. L’estadi més evolucionat del politoleg és aquell en que el pacient actua simultàniament com subjecte i objecte d’opinió política, és a dir que és alhora politòleg i polític. Aquests darrers exemplars són escassos, per això ha de ser un honor que a la nostre ciutat en poguem disfrutar d’un d’ells. Sobre les conclusions del congrès, remarcar que les principals fites aconseguides van ser 17 còpules la nit de divendres a dissabte, realitzades entre 9 parelles i un trio, i 14 la de dissabte a diumenge, realitzades entre 8 parelles. La segona nit, el trio no va performar per lesió a l’angonal del segon mascle. Lamentar que la pèssima qualitat de l’alchol servit aquesta segona nit va causar estralls en els congressistes, condicionant la fluixa marca d’aquella nit.
El momento más feliz La Casa Azul
"el momento más feliz es quando es martes / y hay Champions, y Deco se sale / y aplasta a Mourinho en la semifinal..."
Stoned Out Of My Mind Chi-Lites
Carnival The Cardigans
La Casa Azul és el grup fantasma de Guille Milkyway. És fantasma perquè el grup és ell, i els 5 components de la casa azul, Clara, Sergio, Virginia, David i Oscar, no són més que actors, figurants. Son la disfressa. La Casa Azul és una disfressa. A les entrevistes, preguntat pel particular, el Sr Milkyway contesta que la estètica és important i ell és tímid, i no li agrada figurar, i posa l’exemple de grups dels 60’s com els Archies o els Banana Split, que eren personatges de dibuixos animats. Càretes, màscares, disfresses. La funció natural de les disfresses és dissimular allò que s’amaga sota la disfressa. En canvi la disfressa de la Casa Azul serveix pel contrari: per acabar ressaltant l’essència del que queda darrera les cinc cares dels components del grup. La disfressa serveix per resaltar la música.
Esta noche sólo cantan para mí La Casa Azul
Jack Lemon Saint Etienne
tears for affairs Camera Obscura
L’axioma de Berkowitz assevera que la majoria de decisions preses per un polític tendents a solucionar un problema donat, acaben amb resultats notablement contraris. D’aquí es segueix la inferència de Pendergratz que diu que l’estat menys nociu d’un polític és el de contínua indecisió. Per aquesta raó, les diferents administracions han evolucionat al llarg de la història de manera que alcancen el seu òptim d’eficacia (o el seu mínim d’ineficiència, com preferiu) quan més autònom és el seu funcionament del polític, (tal com el mateix Von Guffelow va demostrar empíricament amb els cèlebres “ratis d’ineficiència administrativa”). Per això el recent nomenament per a un càrrec NO polític d’un organisme públic de la nostra ciutat, del germà petit del president d’un institució tan Honorable com el Parlament de Catalunya, em sembla tan discutible: no només des d’un punt de vista moral, ni estètic, sinó també d’eficiència i eficàcia. La següent cançó es diu “inutile”, de Katerine.
Inutile Katerine
Galletas La Casa Azul
Lucky Soul: “Este sexteto de Greenwich (Inglaterra), capitaneado por la sugerente voz de Ali Howard, está llamado a ser la gran esperanza blanca del pop ingles más sofisticado y nostálgico. Melodías rebosantes de frescura e inmediatez, influencias de Dusty Springfield, la Tamla Motown o The Ronettes, canciones especialmente indicadas para todos los que disfrutan con una canción pop de dos minutos y medio, acordes sencillos y estribillo inolvidable”.
Lips Are Unhappy Lucky Soul
You Can't Hurry Love The Supremes
Tu Seras Mi Baby Les surfs
I don't feel like dancing Scissor Sisters
Senyors, això s’acaba. El nucli del programa ha estat el darrer disc de La Casa Azul. Elefant Records, el segell discogràfic l’ha llançat amb una curiosa combinació de formats, tota una innovació comercial: copiat directament del full promocional:
“LA REVOLUCIÓN SEXUAL Manifiesto 01 Formato
Desde la Corporación Elefant Records enviamos este primer manifiesto del Programa experimental “La revolución sexual” para informar de los diferentes formatos en los que se publicará el nuevo disco de LA CASA AZUL y sus características técnicas.
01] “Edición Espacial”
Esta edición ha sido elaborada con los materiales mas avanzados y la técnica mas revolucionaria utilizada hasta el momento en el planeta tierra. Plástico blanco de alta luminosidad, ultraresistente y compuesto por moléculas de alto desarrollo inteligente.
Este sistema de escucha es compatible con todos los sistemas de reproducción desarrollados en el sistema solar terrestre y demás sistemas conocidos del espacio exterior; incluido el recién estrenado sistema multisensorial 2300 XRT de Orbit Entertainment Ltd. Puede ser transportado fuera de la atmósfera y soporta velocidades de hasta 3.000 km por segundo sin riesgo de desintegración o corrupción de datos.
Esta edición especial es limitada a 5.000 Unidades y será la primera en ponerse en circulación.
Fecha de lanzamiento: 3 de Noviembre
(aquesta és la que esteu escoltant)
02] “Edición Terrestre”
Edición Standard en formato Digipak, no apto para su uso fuera de la ionosfera. A partir de los 400 km de altura la temperatura asciende hasta alcanzar los 2000 ºC por el día y los 300 ºC por la noche debido a la radiación ultravioleta que ya no es retenida en gran parte por la ionosfera. El nitrógeno ionizado es abundante, esta zona es solo frecuentada por los transbordadores espaciales y satélites de órbita baja. Exponer este disco a estas condiciones ambientales causará su inmediata desintegración.
Si tienes previsto viajar fuera de la ionosfera puedes volcar el contenido sonoro de esta edición standard en un soporte de alta densidad.
Fecha de lanzamiento: 3 de Diciembre
03] “Edición Retrospectiva”
Edición Standard en formato Vinilo de 12 pulgadas, Vinilo ultradinámico de color blanco. Este formato esta basado en los standard de sonido creados en el sitema solar terrestre del pasado siglo XX. Es un formato solo apto dentro de los límites de la troposfera y solo es soportado por reproductores de uso domestico demominados “Tocadiscos”. Es un formato en extinción en la tierra. Aunque este formato este casi en desuso y no es capaz de reproducir todas las frecuencias del sistema auditivo humano, muchos estudios han certificado que su tecnología remota reproduce con mayor fidelidad y calidez los sonidos musicales .
Esta edición especial es limitada a 1.000 Unidades
Fecha de lanzamiento: 3 de Diciembre”
Chicos malos La Casa Azul
Add Your Light To Mine, Baby Lucky Soul
Apa salut i siau!
Carnival The Cardigans
La Casa Azul és el grup fantasma de Guille Milkyway. És fantasma perquè el grup és ell, i els 5 components de la casa azul, Clara, Sergio, Virginia, David i Oscar, no són més que actors, figurants. Son la disfressa. La Casa Azul és una disfressa. A les entrevistes, preguntat pel particular, el Sr Milkyway contesta que la estètica és important i ell és tímid, i no li agrada figurar, i posa l’exemple de grups dels 60’s com els Archies o els Banana Split, que eren personatges de dibuixos animats. Càretes, màscares, disfresses. La funció natural de les disfresses és dissimular allò que s’amaga sota la disfressa. En canvi la disfressa de la Casa Azul serveix pel contrari: per acabar ressaltant l’essència del que queda darrera les cinc cares dels components del grup. La disfressa serveix per resaltar la música.
Esta noche sólo cantan para mí La Casa Azul
Jack Lemon Saint Etienne
tears for affairs Camera Obscura
L’axioma de Berkowitz assevera que la majoria de decisions preses per un polític tendents a solucionar un problema donat, acaben amb resultats notablement contraris. D’aquí es segueix la inferència de Pendergratz que diu que l’estat menys nociu d’un polític és el de contínua indecisió. Per aquesta raó, les diferents administracions han evolucionat al llarg de la història de manera que alcancen el seu òptim d’eficacia (o el seu mínim d’ineficiència, com preferiu) quan més autònom és el seu funcionament del polític, (tal com el mateix Von Guffelow va demostrar empíricament amb els cèlebres “ratis d’ineficiència administrativa”). Per això el recent nomenament per a un càrrec NO polític d’un organisme públic de la nostra ciutat, del germà petit del president d’un institució tan Honorable com el Parlament de Catalunya, em sembla tan discutible: no només des d’un punt de vista moral, ni estètic, sinó també d’eficiència i eficàcia. La següent cançó es diu “inutile”, de Katerine.
Inutile Katerine
Galletas La Casa Azul
Lucky Soul: “Este sexteto de Greenwich (Inglaterra), capitaneado por la sugerente voz de Ali Howard, está llamado a ser la gran esperanza blanca del pop ingles más sofisticado y nostálgico. Melodías rebosantes de frescura e inmediatez, influencias de Dusty Springfield, la Tamla Motown o The Ronettes, canciones especialmente indicadas para todos los que disfrutan con una canción pop de dos minutos y medio, acordes sencillos y estribillo inolvidable”.
Lips Are Unhappy Lucky Soul
You Can't Hurry Love The Supremes
Tu Seras Mi Baby Les surfs
I don't feel like dancing Scissor Sisters
Senyors, això s’acaba. El nucli del programa ha estat el darrer disc de La Casa Azul. Elefant Records, el segell discogràfic l’ha llançat amb una curiosa combinació de formats, tota una innovació comercial: copiat directament del full promocional:
“LA REVOLUCIÓN SEXUAL Manifiesto 01 Formato
Desde la Corporación Elefant Records enviamos este primer manifiesto del Programa experimental “La revolución sexual” para informar de los diferentes formatos en los que se publicará el nuevo disco de LA CASA AZUL y sus características técnicas.
01] “Edición Espacial”
Esta edición ha sido elaborada con los materiales mas avanzados y la técnica mas revolucionaria utilizada hasta el momento en el planeta tierra. Plástico blanco de alta luminosidad, ultraresistente y compuesto por moléculas de alto desarrollo inteligente.
Este sistema de escucha es compatible con todos los sistemas de reproducción desarrollados en el sistema solar terrestre y demás sistemas conocidos del espacio exterior; incluido el recién estrenado sistema multisensorial 2300 XRT de Orbit Entertainment Ltd. Puede ser transportado fuera de la atmósfera y soporta velocidades de hasta 3.000 km por segundo sin riesgo de desintegración o corrupción de datos.
Esta edición especial es limitada a 5.000 Unidades y será la primera en ponerse en circulación.
Fecha de lanzamiento: 3 de Noviembre
(aquesta és la que esteu escoltant)
02] “Edición Terrestre”
Edición Standard en formato Digipak, no apto para su uso fuera de la ionosfera. A partir de los 400 km de altura la temperatura asciende hasta alcanzar los 2000 ºC por el día y los 300 ºC por la noche debido a la radiación ultravioleta que ya no es retenida en gran parte por la ionosfera. El nitrógeno ionizado es abundante, esta zona es solo frecuentada por los transbordadores espaciales y satélites de órbita baja. Exponer este disco a estas condiciones ambientales causará su inmediata desintegración.
Si tienes previsto viajar fuera de la ionosfera puedes volcar el contenido sonoro de esta edición standard en un soporte de alta densidad.
Fecha de lanzamiento: 3 de Diciembre
03] “Edición Retrospectiva”
Edición Standard en formato Vinilo de 12 pulgadas, Vinilo ultradinámico de color blanco. Este formato esta basado en los standard de sonido creados en el sitema solar terrestre del pasado siglo XX. Es un formato solo apto dentro de los límites de la troposfera y solo es soportado por reproductores de uso domestico demominados “Tocadiscos”. Es un formato en extinción en la tierra. Aunque este formato este casi en desuso y no es capaz de reproducir todas las frecuencias del sistema auditivo humano, muchos estudios han certificado que su tecnología remota reproduce con mayor fidelidad y calidez los sonidos musicales .
Esta edición especial es limitada a 1.000 Unidades
Fecha de lanzamiento: 3 de Diciembre”
Chicos malos La Casa Azul
Add Your Light To Mine, Baby Lucky Soul
Apa salut i siau!
Poppy Garden, Tardor 2007, 2 de novembre
Aquest programa no va arribar a sortir per antena perquè, un cop convenientment enllaunat, una baixada de tensió va fer petar l’ordenador central de la emissora, i amb ell el programa informàtic que controla totes les emissions. Així, mentre que els programes en directe han pogut sortir per antena en mode “manual”, els enregistrats no. That’s why. Així que, excepcionalment, aquesta edició del Jardí del Manicomi només tindrà vida a través d’intenne. Si us vulguessiu baixar tal raresa, com sempre: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar..
Russian Luscious - Red Pèrill & Tukkien el Maligno
Estem escoltant per sota, Red Pèrill , de moment un petit avanç, fins que d’aqui unes setmanes toquem aquest tema amb més profunditat. De moment, lo que toca: aquests dies esta sortint el disc nou de La Casa Azul, el grup fantasma de Guille Milkyway -que no és el mateix que “el grup del fantasma del Guille Milkyway”- nono, gloria y loor a Mr Milkyway. Avui per avui es probablement l’únic de qui la noticia d’un nou disc em fa trempar. Així que aquesta és una excusa com qualsevol altre per posar cançons seves. Jo ja he encomanat contra reembors a Elefant Records el seu nou disc, que es diu “la revolucion sexual”. Mentre no m’arriba volia posar algunes cançons seves velles, i rebuscant per casa, no he trobat enlloc el seu darrer disc del 2002, “tan facil como el amor”. Si li vaig deixar a algú que m’esta escoltant (o llegint a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com) sàpiga que l’he trobat a faltar, no a ell sinó al disc, i que ja és hora que el torni amb el seu desolat i legitim propietari que soc jo. Barrunto qui pot ser i la venjança pot ser terrible, he estat practicant el rallasso de porta de cotxe amb navalla. Aquest tema dels discs/llibres involuntàriament deixats per sempre més, és potser més espinos i desagradable que el de novies que ens han deixat per sempre més, perquè al capdevall els discs/llibres solen tenir una categoria intel•lectual i humana a la que algunes ex estimades no poden ni arribar a aspirar en els seus mes humits somnis de grandesa ¿ressentit, em direu? Nope, buenu sí, però no, el que quisir és que la relectura o la reescoltada d’un bon disc o llibre sempre aporta nous i matisats plaers, que no solen deixar en canvi el re-record d’antigues amants. Però en fi, m’estic apartant del tema. La cosa és que arrel de la sortida del nou disc de’n Milkyway m’he refloxionat para conmigomismo, que probablement es el músic amb qui millor conecto, i que m’omple més. Les seves cançons son simples, directes i facils. Guille Milkyway és Pop a seques. Res d’intel•lectualitat, res de pose, res que no sigui un simple esquelet d’estrofa-estribillo, melodies precioses i arreglos detallistes. Bien, donada la simplicitat de la seva música, probablement fins i tot sobren intents de teoritzacions i descripcions més enllà de “son cançons boniques”. Sigui com sigui, la cosa és que dedicarem alguns programes a escoltar senzilles, simples i boniques cançons pop. 60’s, softies, Motown, Elefant... La Casa Azul. Que collons, ves, que surto de l’armari: jo també soc ñoñipoppy.
Vamos a volar - La Casa Azul
Parlez Vous Anglais Mr Katerine ? - Katerine
“Quieres tomar algo? Pues no se, un martini...”. Impecable decisió. En moments de desconcert i desubicació social, un martini sol aportar aquell extra de fortalesa moral sempre necessari per afronar la vida moderna. El Martini és una el•lecció de paladar, d’estètica, però sobretot d’estil de vida. Much i bié s’ha escrit sobre el Martini, tan que no crec que hi pugui aportar res de valor més enllà de llegir un parell de paragrafs d’aquest artícle d’Enric Gonzalez al País de diumenge passat, ressenyant el Llibre “Martini, a Memoire” de Franck Moorhouse
“La formula del martini es sencilla: ginebra y vermut seco, con oliva o rizo de limón. El uso de vodka en lugar de ginebra es aceptado por la mayoria de expertos. En quanto a agiarlo o removerlo, ambas opciones son escolasticas. Sin entrar en consideraciones químicas, agitando se enfría más, y revuelto menos. Ni siquiera James Bond tiene una opinion fija al respecto, suele tomarlo agitado (“shaken, not stirren) pero en Sólo se vive dos veces lo pide “stirren, not shaken”.”
(...)
“El martini requiere criterio. El criterio requiere opinion. La opinión requiere reflexión. Y la reflexión requiere escepticismo. Un bebedor de martrini no se cree cualquier cosa que lee en su periódico: sabe que los periódicos, como las salchichas, llevan de todo, y no conviene estar presente cuando se elaboran. Tampoco cree, por supuesto, todo lo que dice el govierno, sea del partido que vota, o del que odia, o ambas cosas. Por supuesto, para mantener una mínima distancia intelectual ante los mensajes interesados (incluso los consejos maternos lo son) no es imprescindible la coctelera: un correcto bebedor de martini respecta los canones pero soporta mal los tópicos.”
You've Been Gone Too Long - Ann Sexton
Say Something Nice To Me - Bobby Kline
Oh deu dels cels quanta crueltat, quin cocktail explosiu, cruenta combinació de dos parts de cianur i una de vitriol, tot encapsulat en aquesta arrebatadora melodia que fa regirar les tripes de dolor. L’harakiri japones es queda en un inocent joc de caniques en comparació. •”saps que t’estimare fins el dia que em mori, que he fet tan malament que no em pots perdonar? Parla amb mi, digue’m algo bonic...” diu el Bobby Kline “say something nice to me”. Posats davant la gran tesitura, amb els peus arran del precipici, i els dits blancs d’arrapar-se amb desespero al borde, és quan t’agafa el vertigen de les decisions transcendents: Em vaig dir, “endavant, que sigui el que Deu vulgui”, i apuntant-li amb el meu dit d’ungla raida pel desespero al seu precios ull dret, li vaig dir que “o l’altre o jo, així no podem seguir, jo tinc una dignitat i uns principis”, encara que allò tenia més pinta de final. Els altres farols del carrer se’n van riure por lo bajini quan van sentir el meu. I allavonses, ella d’un punterasso sec i colocat em va enviar la pilota sobre la meva teulada d’uralita: només el soroll que va fer en petar-hi ja em va omplir el dit extès i desunglat de pols, d’escombros. De petit mon avi em deia que no m’enfilés mai en una teulada d’uralita i ara se perquè. “Tu ets amable i considerat i em tractes com una princesa, em convides a Martinis i m’obres la porta del cotxe i saps la mermelada que m’agrada untar als croasants” em va dir, i els ulls acuosos emborronaven l’univers, ú, unic, comprensiu, total, absolut i accelerat en moviment espiral- “pero ell em perfora les entranyes per qualsevol dels meus orificis amb ràbia desdentada, vexant-me amb complexos enginys mecànics mentre em manté immobilitzada amb curioses combinacions de cordes i metalls, tal com només es mereix la gossa en zel que soc” La molt humild uralita manufacurada el 1964 en una respectable obradoria de la capital del Baix Camp va ser tot el que va quedar sencer de l’edifici que un dia, en un altre dimensió, en un altre univers transversal i llunya, molt llunya, cada cop més distant, vaig ser jo. “ jo no penso triar ningú, ni a tu ni a ell. Ho sento” em va dir. Aferrat amb els dits dels peus al borde d’aquell precipici fondo i llarg, llarg com un dia sense pa, ni aigua, ni res de res, ple només de negre fred i inhòspit, alguns pensaments fugaços em van roçar, ràpits i imperceptibles com gavinets llençats per una tortuga ninja. Els sentia xiular a les orelles “¿ i que no és de virtuosos compartir les coses?” “¿i cal ser sempre tan egoistes?” “i el sexe, ¿és realment tan transcendent?” “¿no és més sostenible consumir només allò que necessitis i deixar la resta pels demès?”
poppy girl - Vacaciones
Vales poco para mi - Los Soberanos
Toi Je Ne T'oublierai Pas - Francoise Hardy
Una mañana - Me enveneno de azules
Sex - The Pipettes
All I Want - Ronnie Spector
La Ronnie Spector, ex del Phil Spector diu que es desperta a les 7 del mati i ell ja se n’ha anat, i quan ell torna de negre nit, no te ni una paraula amable per ella. Ella només vol alguna cosa que demostri que l’importa. No li calen ni diamants ni flors, només es conforma amb qualsevol detallet que demostri un cert interès, fins tan avall es pot anar rodolant a força de rebaixar-se. Després, quan tot ja ha acabat com el rosari de l’aurora, tots tendim a reescriure la història, i amb un mall de ferro forjat con rescoldos de ressentiment, fem quadrar els records a cops de sentiments terbols com l’aigua enxarcada de pluja àcida, perquè s’ajustin perfectament al guió del que hauria d’haver estat. Els primers indicis, els dubtes... tot acaba dins el torbellino del forat de l’aiguera, tot canyeria avall per la claveguera, fins arribar al mar, en qualsevol habitació solitària
In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas
Shake me, Wake me, till it’s over – The Supremes
California Girls - Beach Boys
Now I Know What Love Is - Al Wilson
Who do you think you are - Saint Etienne
Apa, salut i siau!
Aquest programa no va arribar a sortir per antena perquè, un cop convenientment enllaunat, una baixada de tensió va fer petar l’ordenador central de la emissora, i amb ell el programa informàtic que controla totes les emissions. Així, mentre que els programes en directe han pogut sortir per antena en mode “manual”, els enregistrats no. That’s why. Així que, excepcionalment, aquesta edició del Jardí del Manicomi només tindrà vida a través d’intenne. Si us vulguessiu baixar tal raresa, com sempre: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar..
Russian Luscious - Red Pèrill & Tukkien el Maligno
Estem escoltant per sota, Red Pèrill , de moment un petit avanç, fins que d’aqui unes setmanes toquem aquest tema amb més profunditat. De moment, lo que toca: aquests dies esta sortint el disc nou de La Casa Azul, el grup fantasma de Guille Milkyway -que no és el mateix que “el grup del fantasma del Guille Milkyway”- nono, gloria y loor a Mr Milkyway. Avui per avui es probablement l’únic de qui la noticia d’un nou disc em fa trempar. Així que aquesta és una excusa com qualsevol altre per posar cançons seves. Jo ja he encomanat contra reembors a Elefant Records el seu nou disc, que es diu “la revolucion sexual”. Mentre no m’arriba volia posar algunes cançons seves velles, i rebuscant per casa, no he trobat enlloc el seu darrer disc del 2002, “tan facil como el amor”. Si li vaig deixar a algú que m’esta escoltant (o llegint a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com) sàpiga que l’he trobat a faltar, no a ell sinó al disc, i que ja és hora que el torni amb el seu desolat i legitim propietari que soc jo. Barrunto qui pot ser i la venjança pot ser terrible, he estat practicant el rallasso de porta de cotxe amb navalla. Aquest tema dels discs/llibres involuntàriament deixats per sempre més, és potser més espinos i desagradable que el de novies que ens han deixat per sempre més, perquè al capdevall els discs/llibres solen tenir una categoria intel•lectual i humana a la que algunes ex estimades no poden ni arribar a aspirar en els seus mes humits somnis de grandesa ¿ressentit, em direu? Nope, buenu sí, però no, el que quisir és que la relectura o la reescoltada d’un bon disc o llibre sempre aporta nous i matisats plaers, que no solen deixar en canvi el re-record d’antigues amants. Però en fi, m’estic apartant del tema. La cosa és que arrel de la sortida del nou disc de’n Milkyway m’he refloxionat para conmigomismo, que probablement es el músic amb qui millor conecto, i que m’omple més. Les seves cançons son simples, directes i facils. Guille Milkyway és Pop a seques. Res d’intel•lectualitat, res de pose, res que no sigui un simple esquelet d’estrofa-estribillo, melodies precioses i arreglos detallistes. Bien, donada la simplicitat de la seva música, probablement fins i tot sobren intents de teoritzacions i descripcions més enllà de “son cançons boniques”. Sigui com sigui, la cosa és que dedicarem alguns programes a escoltar senzilles, simples i boniques cançons pop. 60’s, softies, Motown, Elefant... La Casa Azul. Que collons, ves, que surto de l’armari: jo també soc ñoñipoppy.
Vamos a volar - La Casa Azul
Parlez Vous Anglais Mr Katerine ? - Katerine
“Quieres tomar algo? Pues no se, un martini...”. Impecable decisió. En moments de desconcert i desubicació social, un martini sol aportar aquell extra de fortalesa moral sempre necessari per afronar la vida moderna. El Martini és una el•lecció de paladar, d’estètica, però sobretot d’estil de vida. Much i bié s’ha escrit sobre el Martini, tan que no crec que hi pugui aportar res de valor més enllà de llegir un parell de paragrafs d’aquest artícle d’Enric Gonzalez al País de diumenge passat, ressenyant el Llibre “Martini, a Memoire” de Franck Moorhouse
“La formula del martini es sencilla: ginebra y vermut seco, con oliva o rizo de limón. El uso de vodka en lugar de ginebra es aceptado por la mayoria de expertos. En quanto a agiarlo o removerlo, ambas opciones son escolasticas. Sin entrar en consideraciones químicas, agitando se enfría más, y revuelto menos. Ni siquiera James Bond tiene una opinion fija al respecto, suele tomarlo agitado (“shaken, not stirren) pero en Sólo se vive dos veces lo pide “stirren, not shaken”.”
(...)
“El martini requiere criterio. El criterio requiere opinion. La opinión requiere reflexión. Y la reflexión requiere escepticismo. Un bebedor de martrini no se cree cualquier cosa que lee en su periódico: sabe que los periódicos, como las salchichas, llevan de todo, y no conviene estar presente cuando se elaboran. Tampoco cree, por supuesto, todo lo que dice el govierno, sea del partido que vota, o del que odia, o ambas cosas. Por supuesto, para mantener una mínima distancia intelectual ante los mensajes interesados (incluso los consejos maternos lo son) no es imprescindible la coctelera: un correcto bebedor de martini respecta los canones pero soporta mal los tópicos.”
You've Been Gone Too Long - Ann Sexton
Say Something Nice To Me - Bobby Kline
Oh deu dels cels quanta crueltat, quin cocktail explosiu, cruenta combinació de dos parts de cianur i una de vitriol, tot encapsulat en aquesta arrebatadora melodia que fa regirar les tripes de dolor. L’harakiri japones es queda en un inocent joc de caniques en comparació. •”saps que t’estimare fins el dia que em mori, que he fet tan malament que no em pots perdonar? Parla amb mi, digue’m algo bonic...” diu el Bobby Kline “say something nice to me”. Posats davant la gran tesitura, amb els peus arran del precipici, i els dits blancs d’arrapar-se amb desespero al borde, és quan t’agafa el vertigen de les decisions transcendents: Em vaig dir, “endavant, que sigui el que Deu vulgui”, i apuntant-li amb el meu dit d’ungla raida pel desespero al seu precios ull dret, li vaig dir que “o l’altre o jo, així no podem seguir, jo tinc una dignitat i uns principis”, encara que allò tenia més pinta de final. Els altres farols del carrer se’n van riure por lo bajini quan van sentir el meu. I allavonses, ella d’un punterasso sec i colocat em va enviar la pilota sobre la meva teulada d’uralita: només el soroll que va fer en petar-hi ja em va omplir el dit extès i desunglat de pols, d’escombros. De petit mon avi em deia que no m’enfilés mai en una teulada d’uralita i ara se perquè. “Tu ets amable i considerat i em tractes com una princesa, em convides a Martinis i m’obres la porta del cotxe i saps la mermelada que m’agrada untar als croasants” em va dir, i els ulls acuosos emborronaven l’univers, ú, unic, comprensiu, total, absolut i accelerat en moviment espiral- “pero ell em perfora les entranyes per qualsevol dels meus orificis amb ràbia desdentada, vexant-me amb complexos enginys mecànics mentre em manté immobilitzada amb curioses combinacions de cordes i metalls, tal com només es mereix la gossa en zel que soc” La molt humild uralita manufacurada el 1964 en una respectable obradoria de la capital del Baix Camp va ser tot el que va quedar sencer de l’edifici que un dia, en un altre dimensió, en un altre univers transversal i llunya, molt llunya, cada cop més distant, vaig ser jo. “ jo no penso triar ningú, ni a tu ni a ell. Ho sento” em va dir. Aferrat amb els dits dels peus al borde d’aquell precipici fondo i llarg, llarg com un dia sense pa, ni aigua, ni res de res, ple només de negre fred i inhòspit, alguns pensaments fugaços em van roçar, ràpits i imperceptibles com gavinets llençats per una tortuga ninja. Els sentia xiular a les orelles “¿ i que no és de virtuosos compartir les coses?” “¿i cal ser sempre tan egoistes?” “i el sexe, ¿és realment tan transcendent?” “¿no és més sostenible consumir només allò que necessitis i deixar la resta pels demès?”
poppy girl - Vacaciones
Vales poco para mi - Los Soberanos
Toi Je Ne T'oublierai Pas - Francoise Hardy
Una mañana - Me enveneno de azules
Sex - The Pipettes
All I Want - Ronnie Spector
La Ronnie Spector, ex del Phil Spector diu que es desperta a les 7 del mati i ell ja se n’ha anat, i quan ell torna de negre nit, no te ni una paraula amable per ella. Ella només vol alguna cosa que demostri que l’importa. No li calen ni diamants ni flors, només es conforma amb qualsevol detallet que demostri un cert interès, fins tan avall es pot anar rodolant a força de rebaixar-se. Després, quan tot ja ha acabat com el rosari de l’aurora, tots tendim a reescriure la història, i amb un mall de ferro forjat con rescoldos de ressentiment, fem quadrar els records a cops de sentiments terbols com l’aigua enxarcada de pluja àcida, perquè s’ajustin perfectament al guió del que hauria d’haver estat. Els primers indicis, els dubtes... tot acaba dins el torbellino del forat de l’aiguera, tot canyeria avall per la claveguera, fins arribar al mar, en qualsevol habitació solitària
In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas
Shake me, Wake me, till it’s over – The Supremes
California Girls - Beach Boys
Now I Know What Love Is - Al Wilson
Who do you think you are - Saint Etienne
Apa, salut i siau!
Sigil·lografia, tardor 2007, 26 d’octubre
Partit trabat, lent, romo, plomizo, berenjena, el perpetrat aquest divendres al Municipal del Manicomi. Mal planteig tàctic i ple de constant fallos en les entregues, amb melons més que pilotes. Han intentat combinacions talentoses i imaginatives saldades sempre amb el més estrepitòs fracas, ni tres frases seguides lligades amb sentit. Sense embarg sempre hi ha algú que s’acaba tragant per la tele fins i tot un Sestao – Cultural Leonesa narrat en euskera. Si sou d’aquests podeu downloadejar el programa com sempre entrant al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
Cherry Coloured funk – Cocteau Twins
Sigil·lografia és la ciència que es dedica a l’estudi dels misteris dels segells. Una bonica paraula que vaig aprendre del cèlebre professor Nestor Alambí, famos per ser involuntàri protagonista del cas del ceptre d’Otokkar (una o dues kas? bah, 40 Megas) . En fi, sigil·lografia, dèiem, perquè l’eix conductor del programa és un segell, concretament el segell anglès 4AD , fundat a principis dels 80 per Ivo Watts-Russell. No és que anem a posar cançons exclusivament del segell, sinó cançons que per alguna raó o altre comparteixen alguna cosa amb la sonoritat característica d’aquest segell, pel que han passat bandes com Cocteau Twins, This Mortail Coil, Dead Can Dance, Bauhaus, Birthday Party, Throwing Muses, Pixies o Scott Walker.
Anatomy of love – Sheyllean Orphan
You are not the only one I know – The sundays
Fa unes setmanes l’amic i blogger de referència Dr J em va proposar la cançó “song of the siren” de This Mortail Coil . Estirant d’aquest fil, la història ha acabat embullada en aquest cabdell de nom sigil·lografia. Si et toca la loteria et pots permetre el capritxo de sopar cada dia bocata de beluga, i regar les plantes amb veuve clicqot del 67. Buenu doncs si ets l'amo d’una discogràfica pots inventar-te un supergrup amb els millors músics del teu segell i fer los tocar les teves cançons preferides. I això és aprox, el que va fer l’amic Ivo Watts, de 4AD, amb This Mortail Coil. Per aquest supergrup d’estudi hi van passar, els de Cocteau Twins, Tanya Donnelly, Kim Deal, la cantant de Shelleian Orphan i molts d’altres. Aquesta cançó deu ser la més coneguda, en concret és una versió de Tim Buckley i estava en la BSO the Lost Highway del Lynch.
Song to the siren - This Mortail Coil 3:30
Struggle for pleasure – Wim Mertens
Our Darkness – Anne Clark
All night long - Peter Murphy
Blue Bell Knoll – Cocoteau Twins
The Thirteen Moons no van estar mai a 4AD però en certa manera comparteixen la seva sonoritat més paradigmàtica, una bellesa etèrea i melancòlica, amb deixos de gòtica introspecció, (toma ya que xaxipilongui, con dos cojones). Eren suecs, no es van menjar mai un rosca i van treure tres discs, en l’últim dels quals (You’ll find mercy on the road, del 1990) hi havia aquesta cançó. El disc estava dedicat al primer ministre assassinat Olof Palme.
A moment in time – Thirteen Moons
Here comes your man – Pixies
Cannonball – The Breeders
In love with a view – Mojave 3
I final amb la connexió bostoniana de 4AD. Senyors, salut i siau, i perdonin les disculpes
Partit trabat, lent, romo, plomizo, berenjena, el perpetrat aquest divendres al Municipal del Manicomi. Mal planteig tàctic i ple de constant fallos en les entregues, amb melons més que pilotes. Han intentat combinacions talentoses i imaginatives saldades sempre amb el més estrepitòs fracas, ni tres frases seguides lligades amb sentit. Sense embarg sempre hi ha algú que s’acaba tragant per la tele fins i tot un Sestao – Cultural Leonesa narrat en euskera. Si sou d’aquests podeu downloadejar el programa com sempre entrant al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
Cherry Coloured funk – Cocteau Twins
Sigil·lografia és la ciència que es dedica a l’estudi dels misteris dels segells. Una bonica paraula que vaig aprendre del cèlebre professor Nestor Alambí, famos per ser involuntàri protagonista del cas del ceptre d’Otokkar (una o dues kas? bah, 40 Megas) . En fi, sigil·lografia, dèiem, perquè l’eix conductor del programa és un segell, concretament el segell anglès 4AD , fundat a principis dels 80 per Ivo Watts-Russell. No és que anem a posar cançons exclusivament del segell, sinó cançons que per alguna raó o altre comparteixen alguna cosa amb la sonoritat característica d’aquest segell, pel que han passat bandes com Cocteau Twins, This Mortail Coil, Dead Can Dance, Bauhaus, Birthday Party, Throwing Muses, Pixies o Scott Walker.
Anatomy of love – Sheyllean Orphan
You are not the only one I know – The sundays
Fa unes setmanes l’amic i blogger de referència Dr J em va proposar la cançó “song of the siren” de This Mortail Coil . Estirant d’aquest fil, la història ha acabat embullada en aquest cabdell de nom sigil·lografia. Si et toca la loteria et pots permetre el capritxo de sopar cada dia bocata de beluga, i regar les plantes amb veuve clicqot del 67. Buenu doncs si ets l'amo d’una discogràfica pots inventar-te un supergrup amb els millors músics del teu segell i fer los tocar les teves cançons preferides. I això és aprox, el que va fer l’amic Ivo Watts, de 4AD, amb This Mortail Coil. Per aquest supergrup d’estudi hi van passar, els de Cocteau Twins, Tanya Donnelly, Kim Deal, la cantant de Shelleian Orphan i molts d’altres. Aquesta cançó deu ser la més coneguda, en concret és una versió de Tim Buckley i estava en la BSO the Lost Highway del Lynch.
Song to the siren - This Mortail Coil 3:30
Struggle for pleasure – Wim Mertens
Our Darkness – Anne Clark
All night long - Peter Murphy
Blue Bell Knoll – Cocoteau Twins
The Thirteen Moons no van estar mai a 4AD però en certa manera comparteixen la seva sonoritat més paradigmàtica, una bellesa etèrea i melancòlica, amb deixos de gòtica introspecció, (toma ya que xaxipilongui, con dos cojones). Eren suecs, no es van menjar mai un rosca i van treure tres discs, en l’últim dels quals (You’ll find mercy on the road, del 1990) hi havia aquesta cançó. El disc estava dedicat al primer ministre assassinat Olof Palme.
A moment in time – Thirteen Moons
Here comes your man – Pixies
Cannonball – The Breeders
In love with a view – Mojave 3
I final amb la connexió bostoniana de 4AD. Senyors, salut i siau, i perdonin les disculpes
Long Hot Summer, tardor 2007, 19 d'octubre.
Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in a comment in order to broaden the bits in the net.
Autumn Leaves - Oscar Peterson
Wake up to reality: el final de l’estiu ha venid i ningú sap com ha sid, i aquest moment tan particular de l’any mereix ser recordat, cristal•litzat i fixat en la memòria, en part perquè passa un sol cop a l’any, però sobretot perquè la revelació del moment és impactant, cegadora i puntual com una epifania. Un bon dia t’adones que amb les xancletes tens fred als peus, que se t’eriça el vellu de les cames amb les bermudes, que fa dies que cap noia amb el melic a l’aire et crida l’atenció. L’estiu s’ha acabat, mort, deses, this estiu is no more. Pesdament la roda de les estacions es torna a posar en marxa, i el cos humà, sensible ell, reacciona a aquests canvis: l’altre dia em vaig enterar (precisió: encara que en públic fingeixi que m'assabento de les coses, intimament m'en entero de les coses), bé, doncs me'n vaig enterar que a l’entrada de la tardor i de la primavera son les èpoques més perilloses per la gent amb problemes coronaris. Casualitat o no, passa lo mateix amb la líbido. A la tardor res no sembla tan exhuberant: m’acabo d’inventar que els experts asseguren que el rati d’impactes sexuals per hora disminueix dràsticament a la tardor, amb la mateixa cadència que les fulles cauen dels arbres, en lentes i cansines oscil•lacions, com paracaigudistes abocats a una mort segura a mans d’un peloton de fusellers practicant el tiro al pichon (aqui hi va una instantània de les guerres balcàniques). Ja caigudes a terra, les fulles grogues miren cap amunt amb nostàlgia cap les branques d’on venen, i pensen que ja està, que tot s’ha acabat, i que sí, que el cicle de la terra en perfecta harmonia i blahblahblah... però que què divertit era abans, quan es miraven el mon des de tan amunt, i tot era verd, i eren dalt del plataner, o la morera, o l’avet de plàstic del Nadal... Avui, aquí al J del M intentarem retratar aquest merdós moment de merda en que se’t fa clar i patent, que no te sentit seguir fingint que seguim a l’estiu, que a mes de fer el ridícul, amb la samarreta de màniga curta, les bermudes i les xancles tenim fred, molt de fred. I no només a les cames o als braços, sinó a l’ànima, per dins, al cor, a l’anima. Tardor dolenta, i filla de puta, ets una assassina. Tot es fred i fa molta presa esperar uns altres sis mesos a que torni el bon temps, i les noies exhibeixin amb generositat i descaro, melics i escots. Que, mira, al capdevall, és una de les poques coses per les que val la pena fer un programa de ràdio. Epicur, que gran que ets, que fonda la teva herència i com trobem a faltar el teu somriure...
End of September - Donna Regina
Frankie's First Affair - Sade
As-Agua - Lura
I ara venen tres cançons enllaçades pel mateix tema: l’estiu s’ha acabat i ell (o ella) se n’ha anat. La terra orbita en translació, i les passions també. No sembla casualitat que si el planeta s’allunya de la font de vida i d’escalfor que és el sol en el seu moviment de translació, el mateix facin els cors i les passions dels humans. Els baixos instints emigren i les bruixes es pentinen. Vamos la història de tota la vida. “Vam ser tan feliços junts i els orgasmes van ser tan violents i ara tu has marxat lluny d’aquí i bla bla bla”. Exercicis d’estil: reconstruïr un sentit de la vida, amb un cor solitàri i cinc dits com a úniques eines.
Summer kisses, winter tears - Julee Cruise
Autumn Rendez-Vous - Françoise Hardy
There Is An end - Ronnie Spector
Outubro - Nadadora
Doncs sí, tres cançons enllaçades per raons obvies: el tag de la primera és el claríssim “Summer kisses, winter tears: Els petons de l’estiu es van convertir en llàgrimes d’hivern”. El de la segona de la Françoise Hardy diu “Now the summer days are ending, now the warm of loving is fading, and the nights are getting cold, summer’s go and so are you, I’ll forget that sad september, and be glad i loved you so”. La tercera, de la Ronnie Spector (qui simultaneja el ser ex Ronnette i ex dona de Phil Spector) diu: “Spring brings the rain, With winter comes pain, Every season, Has an end”. Tambe podiem haver posat “el final del verano llegó” del Duo Dinàmic (amb flash back de Verano Azul inclòs) però ¿pa què riteracions de dubtosa qualitat? més obvi impossible. En definitiva un cant nostàlgic als amors d’estiu perduts. Artístics bodegons que es podrien titular “Crueltat de final de cicle, amb final d’Atenes de fons”. Però vaja, per treure-li transcendència i posar-ho en la seva perspectiva justa, només són cicles petits, microcicles. Girs estacionals (quisir, tan metereològics com afectius) inscrites dins el cicle més gran, el que de veritat ens interessa, que és el cicle de la nostra vida humana. Aquestes 3 cançons parlen de la nostàlgia per perdre l’amor d’aquell estiu. Però, amics, - i mentre dic això estic pujant en aquest inestable taburet de tres potes per pontificar amb la gratuïta vacuitat i grandiloqüència que em caracteriza, el següent: hi ha una nostàlgia més gran i més fonda que la de perdre aquestes menudències, perquè, arribat un moment determinat de la vida del mascle reproductor, és norma genèrica que es tanqui el cicle dels amors de temporades, tan variats com apassionats i intranscendents in the long run, i s’enceti el cicle de l’amor únic, definitiu, vertader i perpetu (almenys en el seu plantejament inicial). I un cop transcorregut un bon trexu d’aquest cicle definitiu, senyors, la nostàlgia per haver perdut un amor de temporada és mariconda i tonteria al costat de la nostàlgia i la melancolia per la certesa quasi absoluta (i a més escollida voluntàriament) que un probablement no en perdre mai més cap més, d’amor de temporada. En fi, Louis Philippe i el seu pop preciosita rematxen el clau amb “Il ne reste plus rien de l’etee” i “this never ending summer”.
Il ne reste plus rien de l'etee - Lous Philippe
Venus - Lous Philippe
Mornington Crescent - Belle & Sebastian
“Rain in the southeast / Men feeling blue / Men with their bowlers / Kids with their spats / Ladies with chauffeurs / Dogs wearing hats and jackets”
Autumn - Carla Bruni
El divendres passat 12 d'octubre vaig anar a la platja i això sol ja va donar sentit a la festa nacional. “visca el rei, visca la constitució, visca la cabra de la legió”. Vam plantar la sombrilla a primera hora, només hi erem el típic grup d’irreductibles entusiastes. “els últims de filipines”, que és un concepte en si, una tipologia de personalitat que es mereix un programa abanda. Bien. A veure, anar a la platja el juny no te cap mèrit, perquè hi anem encegats i encabronats per pillar caxo. El desig urgent, els passos accelerats damunt la sorra cremant, després de tants mesos de fred als peus i privació. I clavem la sombrilla a la sorra destempladament, amb la mateixa violència i poca delicadesa d’un polvo desprès de setmanes d’abstinència sexula. Amb urgència animal, marquem el nostre territori a cops de tovallola, tal com els gossos a cop de pixada. El títol de propietat, l‘escriptura pública del nostre patrimoni sentimental. Després arriba l’agost, amb tota aquella urgència saciada, empatxats de platja i sobretot de multituds. El consum de platja disminueix, no en va un és elitista irredent. Però aleshores, així en sec, ens adonem que hem arribat al final, que estem a les escorrialles, que el tinglado se’ns escapa per entre els dits, que per molt que tanquem fort, molt fort els punys, la sorra i les hores de sol sen s’escolen per les escletxes de les falànges... Morituri te salutant, tu quoque fili mi, in dubis pro reo... Ara tot s’ha acabat, l’octubre és l’agonia lenta. Cada dia de platja és una petita victòria, un allargament de l’estertor, un retard de la mort ineludible. Ara cada nou dia de platja l’assaborim com les darrers gotes de la copa de gelat, el cop de pèlvis final, la última escletxa de sol abans del gran fundido en negro. “The End”
Sleep - Jimi Tenor
Breaking Glass - Jay-Jay Johanson
Blue monday - Pastel Vespa
Tant fred el novembre, en aquell apartament. Es va mirar al mirall del labavo, i la cara mal afaitada que el va mirar des de l’altra banda li va recordar els llençols de l’últim agost, sempre rebregats, suats i plens de les taques encrostades dels líquids corporals d’ells dos. En aquells quinze dies de vacances, ell i ella hi havien abocat litres de fluids corporals sobre aquells troços de roba, de totes densitats i colors, amb totes les postures imaginables, amb tants utensilis com se’ls va acudir. Els miralls son uns artefactes amb curioses propietats insospitades, i igual com la sinàpsi neuronal posa contacte dues neurones separades físicament, els miralls son capaços de connectar dos moments determinats separats per molt de temps. Per això, per matar dos pàjarus d’un tiro, es va fer endarrere per agafar impuls i li va fotre un violent cop de cap al mirall, per tallar al mateix temps la connexió neuronal que li portava el record, i el forat del temps que havia obert el mirall. Els bocins es van estellar per les parets alicatades del labavo i per terra, tot de vidres tacats de vermell, esquitxos a propulsió. A l’altre cantó del mirall la xafagor d’agost era empalagosa i el ventilador que donava voltes pesadament al quarto apenes servia per espantar les mosques que volaven per sobre els dos cossos despullats, immobils sobre una massa de llençols arrugats i encartronats.
carlos baila – family
Long hot summer – TSC
“somnia que les coses dolentes no es converteixin en realitat”: when the world is about to end, they will be there in your local lounge swinging and singing about it. Lyrics with surface wit, subversiveness with a smirk paired with finger snappin’ grooves...it’s all good.
Apa, salut i siau
Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in a comment in order to broaden the bits in the net.
Autumn Leaves - Oscar Peterson
Wake up to reality: el final de l’estiu ha venid i ningú sap com ha sid, i aquest moment tan particular de l’any mereix ser recordat, cristal•litzat i fixat en la memòria, en part perquè passa un sol cop a l’any, però sobretot perquè la revelació del moment és impactant, cegadora i puntual com una epifania. Un bon dia t’adones que amb les xancletes tens fred als peus, que se t’eriça el vellu de les cames amb les bermudes, que fa dies que cap noia amb el melic a l’aire et crida l’atenció. L’estiu s’ha acabat, mort, deses, this estiu is no more. Pesdament la roda de les estacions es torna a posar en marxa, i el cos humà, sensible ell, reacciona a aquests canvis: l’altre dia em vaig enterar (precisió: encara que en públic fingeixi que m'assabento de les coses, intimament m'en entero de les coses), bé, doncs me'n vaig enterar que a l’entrada de la tardor i de la primavera son les èpoques més perilloses per la gent amb problemes coronaris. Casualitat o no, passa lo mateix amb la líbido. A la tardor res no sembla tan exhuberant: m’acabo d’inventar que els experts asseguren que el rati d’impactes sexuals per hora disminueix dràsticament a la tardor, amb la mateixa cadència que les fulles cauen dels arbres, en lentes i cansines oscil•lacions, com paracaigudistes abocats a una mort segura a mans d’un peloton de fusellers practicant el tiro al pichon (aqui hi va una instantània de les guerres balcàniques). Ja caigudes a terra, les fulles grogues miren cap amunt amb nostàlgia cap les branques d’on venen, i pensen que ja està, que tot s’ha acabat, i que sí, que el cicle de la terra en perfecta harmonia i blahblahblah... però que què divertit era abans, quan es miraven el mon des de tan amunt, i tot era verd, i eren dalt del plataner, o la morera, o l’avet de plàstic del Nadal... Avui, aquí al J del M intentarem retratar aquest merdós moment de merda en que se’t fa clar i patent, que no te sentit seguir fingint que seguim a l’estiu, que a mes de fer el ridícul, amb la samarreta de màniga curta, les bermudes i les xancles tenim fred, molt de fred. I no només a les cames o als braços, sinó a l’ànima, per dins, al cor, a l’anima. Tardor dolenta, i filla de puta, ets una assassina. Tot es fred i fa molta presa esperar uns altres sis mesos a que torni el bon temps, i les noies exhibeixin amb generositat i descaro, melics i escots. Que, mira, al capdevall, és una de les poques coses per les que val la pena fer un programa de ràdio. Epicur, que gran que ets, que fonda la teva herència i com trobem a faltar el teu somriure...
End of September - Donna Regina
Frankie's First Affair - Sade
As-Agua - Lura
I ara venen tres cançons enllaçades pel mateix tema: l’estiu s’ha acabat i ell (o ella) se n’ha anat. La terra orbita en translació, i les passions també. No sembla casualitat que si el planeta s’allunya de la font de vida i d’escalfor que és el sol en el seu moviment de translació, el mateix facin els cors i les passions dels humans. Els baixos instints emigren i les bruixes es pentinen. Vamos la història de tota la vida. “Vam ser tan feliços junts i els orgasmes van ser tan violents i ara tu has marxat lluny d’aquí i bla bla bla”. Exercicis d’estil: reconstruïr un sentit de la vida, amb un cor solitàri i cinc dits com a úniques eines.
Summer kisses, winter tears - Julee Cruise
Autumn Rendez-Vous - Françoise Hardy
There Is An end - Ronnie Spector
Outubro - Nadadora
Doncs sí, tres cançons enllaçades per raons obvies: el tag de la primera és el claríssim “Summer kisses, winter tears: Els petons de l’estiu es van convertir en llàgrimes d’hivern”. El de la segona de la Françoise Hardy diu “Now the summer days are ending, now the warm of loving is fading, and the nights are getting cold, summer’s go and so are you, I’ll forget that sad september, and be glad i loved you so”. La tercera, de la Ronnie Spector (qui simultaneja el ser ex Ronnette i ex dona de Phil Spector) diu: “Spring brings the rain, With winter comes pain, Every season, Has an end”. Tambe podiem haver posat “el final del verano llegó” del Duo Dinàmic (amb flash back de Verano Azul inclòs) però ¿pa què riteracions de dubtosa qualitat? més obvi impossible. En definitiva un cant nostàlgic als amors d’estiu perduts. Artístics bodegons que es podrien titular “Crueltat de final de cicle, amb final d’Atenes de fons”. Però vaja, per treure-li transcendència i posar-ho en la seva perspectiva justa, només són cicles petits, microcicles. Girs estacionals (quisir, tan metereològics com afectius) inscrites dins el cicle més gran, el que de veritat ens interessa, que és el cicle de la nostra vida humana. Aquestes 3 cançons parlen de la nostàlgia per perdre l’amor d’aquell estiu. Però, amics, - i mentre dic això estic pujant en aquest inestable taburet de tres potes per pontificar amb la gratuïta vacuitat i grandiloqüència que em caracteriza, el següent: hi ha una nostàlgia més gran i més fonda que la de perdre aquestes menudències, perquè, arribat un moment determinat de la vida del mascle reproductor, és norma genèrica que es tanqui el cicle dels amors de temporades, tan variats com apassionats i intranscendents in the long run, i s’enceti el cicle de l’amor únic, definitiu, vertader i perpetu (almenys en el seu plantejament inicial). I un cop transcorregut un bon trexu d’aquest cicle definitiu, senyors, la nostàlgia per haver perdut un amor de temporada és mariconda i tonteria al costat de la nostàlgia i la melancolia per la certesa quasi absoluta (i a més escollida voluntàriament) que un probablement no en perdre mai més cap més, d’amor de temporada. En fi, Louis Philippe i el seu pop preciosita rematxen el clau amb “Il ne reste plus rien de l’etee” i “this never ending summer”.
Il ne reste plus rien de l'etee - Lous Philippe
Venus - Lous Philippe
Mornington Crescent - Belle & Sebastian
“Rain in the southeast / Men feeling blue / Men with their bowlers / Kids with their spats / Ladies with chauffeurs / Dogs wearing hats and jackets”
Autumn - Carla Bruni
El divendres passat 12 d'octubre vaig anar a la platja i això sol ja va donar sentit a la festa nacional. “visca el rei, visca la constitució, visca la cabra de la legió”. Vam plantar la sombrilla a primera hora, només hi erem el típic grup d’irreductibles entusiastes. “els últims de filipines”, que és un concepte en si, una tipologia de personalitat que es mereix un programa abanda. Bien. A veure, anar a la platja el juny no te cap mèrit, perquè hi anem encegats i encabronats per pillar caxo. El desig urgent, els passos accelerats damunt la sorra cremant, després de tants mesos de fred als peus i privació. I clavem la sombrilla a la sorra destempladament, amb la mateixa violència i poca delicadesa d’un polvo desprès de setmanes d’abstinència sexula. Amb urgència animal, marquem el nostre territori a cops de tovallola, tal com els gossos a cop de pixada. El títol de propietat, l‘escriptura pública del nostre patrimoni sentimental. Després arriba l’agost, amb tota aquella urgència saciada, empatxats de platja i sobretot de multituds. El consum de platja disminueix, no en va un és elitista irredent. Però aleshores, així en sec, ens adonem que hem arribat al final, que estem a les escorrialles, que el tinglado se’ns escapa per entre els dits, que per molt que tanquem fort, molt fort els punys, la sorra i les hores de sol sen s’escolen per les escletxes de les falànges... Morituri te salutant, tu quoque fili mi, in dubis pro reo... Ara tot s’ha acabat, l’octubre és l’agonia lenta. Cada dia de platja és una petita victòria, un allargament de l’estertor, un retard de la mort ineludible. Ara cada nou dia de platja l’assaborim com les darrers gotes de la copa de gelat, el cop de pèlvis final, la última escletxa de sol abans del gran fundido en negro. “The End”
Sleep - Jimi Tenor
Breaking Glass - Jay-Jay Johanson
Blue monday - Pastel Vespa
Tant fred el novembre, en aquell apartament. Es va mirar al mirall del labavo, i la cara mal afaitada que el va mirar des de l’altra banda li va recordar els llençols de l’últim agost, sempre rebregats, suats i plens de les taques encrostades dels líquids corporals d’ells dos. En aquells quinze dies de vacances, ell i ella hi havien abocat litres de fluids corporals sobre aquells troços de roba, de totes densitats i colors, amb totes les postures imaginables, amb tants utensilis com se’ls va acudir. Els miralls son uns artefactes amb curioses propietats insospitades, i igual com la sinàpsi neuronal posa contacte dues neurones separades físicament, els miralls son capaços de connectar dos moments determinats separats per molt de temps. Per això, per matar dos pàjarus d’un tiro, es va fer endarrere per agafar impuls i li va fotre un violent cop de cap al mirall, per tallar al mateix temps la connexió neuronal que li portava el record, i el forat del temps que havia obert el mirall. Els bocins es van estellar per les parets alicatades del labavo i per terra, tot de vidres tacats de vermell, esquitxos a propulsió. A l’altre cantó del mirall la xafagor d’agost era empalagosa i el ventilador que donava voltes pesadament al quarto apenes servia per espantar les mosques que volaven per sobre els dos cossos despullats, immobils sobre una massa de llençols arrugats i encartronats.
carlos baila – family
Long hot summer – TSC
“somnia que les coses dolentes no es converteixin en realitat”: when the world is about to end, they will be there in your local lounge swinging and singing about it. Lyrics with surface wit, subversiveness with a smirk paired with finger snappin’ grooves...it’s all good.
Apa, salut i siau
Mighty Crowded, tardor 2007, 12 d'octubre.
Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions as a coment in order to broaden the bits in the net.
Frankie Valli - You're Ready Now
Linda Jones - You hit me like TNT
Admirations - You Left Me
Love Unlimited - I'll Be Yours Forever Moer
Chuck Jackson - I Only Get This Feeling
Legend - Time Will Pass You By
Chi-Lites - Stoned Out Of My Mind
Frankie Beverley & the Butlers - If
Gwen Owens - Just Say You're Wanted
The Tempos - Cowntdown (Here I Come)
Nooney Rickett - Player, Play On
Jimmy James - A Man Like Me
Donnie Elbert - A Little Piece Of Le
The Inspirations - Touch me, hold me, kiss me
Barbrar Acklin - I Just Call It Trouble
Gene Chandler - Nothing can stop me
The Formations - At The Top Of The Stairs
Mr Floods Party - Compared To What
Williams, Maurice - Being Without You
Don Thomas - Come on Train
Aquest divendres no hi haurà programa per que es festiu: és el sant de mon àvia (encara que incidentalment, i com cada any, coincideix amb la festa nacional). Però tot i no haver-hi programa, no m'he pogut ressistir a preparar aquesta sessió de clàssics del Northern Soul. Espero que el disfrutin, i si pot ser movent l'esquelet seguint els seus ritmes descerebrats millor que millor, que de fet és el motiu de ser d'aquestes veteranes cançons...
Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions as a coment in order to broaden the bits in the net.
Frankie Valli - You're Ready Now
Linda Jones - You hit me like TNT
Admirations - You Left Me
Love Unlimited - I'll Be Yours Forever Moer
Chuck Jackson - I Only Get This Feeling
Legend - Time Will Pass You By
Chi-Lites - Stoned Out Of My Mind
Frankie Beverley & the Butlers - If
Gwen Owens - Just Say You're Wanted
The Tempos - Cowntdown (Here I Come)
Nooney Rickett - Player, Play On
Jimmy James - A Man Like Me
Donnie Elbert - A Little Piece Of Le
The Inspirations - Touch me, hold me, kiss me
Barbrar Acklin - I Just Call It Trouble
Gene Chandler - Nothing can stop me
The Formations - At The Top Of The Stairs
Mr Floods Party - Compared To What
Williams, Maurice - Being Without You
Don Thomas - Come on Train
DA=C+I+G, Tardor 2007, 5 d'octubre
Si us el volguéssiu baixar l’mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in order to broaden the bits in the net.
D’jazz triubute – David Grumel (feat. Billie Holliday)
Newton es va passar tota la vida buscant les equacions que ordenaven tot l’univers, i a diferència de tota la resta de la humanitat, en va trobar algunes. Einsten i la teoria de la relativitat, ¿se la va treure amb improbos esforços del cervell (amb l’ajuda de fòrceps), o bé se li va apareixer, com ho solen fer les verges, mentres se l’estava espolsant después de pixar, com a qui en sec li ve la melodia de “hoy no me puedo levantar”? El cas és que després de E=mc2 es va passar tota la vida buscant la llei última del mon, la equació que expliques absolutament tot l’univers, la llei única, última i comprensiva de tot. Es va passar els últims anys de la seva vida buscant a Deu en les matemàtiques, buscant la equació de Deu, però llavors ja s’havia fet vell, i tots els joves físcs que havia engendrat la seva revolucionaria llei de la relativitat, eren quantics, és a dir relativistes, i el prenien pel pobre i nostàlgic abuelo cebolleta explicant batallitas. Ves tu, mira per on: el relativisme moral i la ordenació física dels maons de l’univers donant-se impúdicament la mà en public, ¿que dic donant-se la mà? Refregant-se embrutits, fotent-se mà, escarbant per entre les gomes elàstiques de les calcetes (doncs si, amics, en aquella època elles ja portaven tanguilles tiratxines), explorant amb les puntetes impacients i emocionades dels dits, nous i desconeguts territòris, foscos i humits però alhora acollidors. Benahurats els qui trobin aquest dificil camí en la foscor, benahurats els qui s’orientin només amb els dits per aquestes estranyes rutes, perquè ells seran els facilitadors del miracle de l’orgasme femení, i com és ben sabut, pocs tresors més preuats hi ha que una dona satisfeta. L’escalfament global ha derritit els gels polars i ha obert a la navegació el pas del Nord-Oest. En un banc del parc l’Avi Einstein contempla escandalitzat el groller aparellament del relativisme moral i la física quantica. I sí amics, va ser contemplant aquesta debacle que li van fer la cèlebre foto amb els ulls esbatantas i la llengua fora. Mentre tot allò a que havia dedicat els millors anys de la seva vida es derruia damunt seu, escombros, vigues, totxos, massa, energia, igualtats i variables. Tot per damunt el seu cap, amb gran estrèpit i una polsegada de l’òstia. Per sort portava casc i va salvar la vida, que no la dignitat.
Oh Bauer - Jeans Team
Keine Melodien (Extended Mix) - Jeans Team & MJ Lan
standing in the middle of nowhere - Gossip
I tantomismo, la equació que tant perseguia Einstein, la teoria del camp unificat, la tenia davant dels nassos, com la tenim tots nosaltres. Però, ah amigu míu!, nosaltres som molt més burros que ell, (o limitats per ser políticament correctes) i per tant no ens entretenim a rebuscar musaranyes per entre les fulles seques que la tardor a tirat: la evidència ens deslumbra com un post-it subratllat en fosforito, com un bon parell de glàndules mamaries. Per a tots nosaltres és ben clar el que unifica i ordena tot l’univers: money’s to tight to mention, money makes de world go round. Doneu-me una quantitat suficient de Massa Monetària i us aixecaré el mon. Arquímedes va ser tan clar en aquest punt, com pèssimament traduït, car, amics estimats, tots sabem que els traductors de grec clàssic son de lletres pures. L’apalancament financer, com el Fairy i el Messi, fa miracles. DA=C+I+G. Aquesta és la ordenació dels maons, aquesta és la primera llei de l’univers.
North American Scum - LCD Soundsystem
Pogo - Digitalism
Ruby - Kaiser Chiefs
Diuen els Kaiser Chiefs: “There is nothing I need except the function to breathe / But I’m not really fussed, doesn’t matter to me / Due to lack of interest tomorrow is cancelled / Let the clocks be reset and the pendulums held”. “There is nothing I need except the function to breathe” No necessito res més que la funció respiratoria. A la merda tota la resta, i que es pari el temps, i aquí pas i despues gloria. Si senyor, i jo em pregunto retòricament, ¿què necessito per viure, quins son els meus mínims requisits vitals? Respirar, menjar, beure, i què més... sexe, companyia... . Si el mon funciona, si cobrem la pasta de la nòmina, si tenim segureta social, play stations, anals intruders i ratlles de coca, és perquè la part de renda neta que no dediquem a necessitats bàsiques, el que ens sobra després d’haver dormit, menjat, begut i follat, tot el que no hem gastat en això, doncs ens ho gastem en consum. Tota la ingent quantita de pasta que ens gastem en “vive la vida”, (també conegut com “oci”) és el que makes the world go round. Les estadístiques estan per trencar-se, però sobre tot, estan per fer les servir per il·lustrar numèricament qualsevulla hipòtesi que ens sigui menester, la una o la seva contrària indistintament. O sigui que anem a procedir amb diligència i guants de cirurgià maxi-facial, (és a dir pel careto): Cada tio que es pilla un Porsche Cayenne a crèdit dona feina a 6,23 treballadors del sector de la banca, a 18,79 curriquis Alemanys, ( dels quals un 63,28% alts rossos i amb tripa cervessera, un 42,29% emmigrants de la europa meridional morenos i mal parlats, i un 45,27% turks dels que en desconec les costums) i també dona feina a 24.326,56 xinesos de la indústria auxiliar de l’automoció, petits, esquifits i grocs, i amb terrible saque per l’arros. SOS.
Bristol - Herman Dune
Lose Control - James
Hands Away - Interpol
Com a individus individuals, gastem en necessitats bàsiques i primordials (menjar, beure, posar i treure) 1/3 part de tota la pasta que tenim. La resta, fins a les 2/3 parts de Gasto que fem no el dediquem a necessitats bàsiques. Dediquem una immensa part del nostre temps a guanyar pasta més enllà de la que necessitem per cobrir les nostres necessitats bàsiques. Si només curressim per cobrir just el que necessitem estrictament per viure ens hi podriem fotre a les 8 de la matinada i plegar a les 10 del matí. I la resta del dia rascant-nos els ous. Sisis, talqualteloquento. Però som gasius i cobdiciosos, i volem més benestar que la mínima cobertura de necessitats bàsiques. Després de retozar hores y hores, de practicar mil postures entre llençols suats, tacarrosos i encrostats, i d’encetar-nos la minga de tant treure-i-posar, encara ens preguntem ¿i perquè no en fotem un altre? Ambició is the name of the game. I els gadgets comercials estan aquí per a satisfer-la. Satisfacció: Oh si mas, dame mas, oh si que plaser....dame mas. Masses informes de consumidors uniformats amb americanes grises i corbates roses surten cada matí per guanyar-se el pa. Però, que cony el pa! Ni el pa, ni la sal, ni la universitat del crio! Ni la hipoteca. Opulencia. No: sortim amb les PDA entre les dents, per fer bategar el pols de la economia, el PIB es mou al ritme de bpm i rpm. Fem accelerar el PIB a cop de factura, cremem la visa, a principi de mes les cues del Pryca son kilomètriques. Cada primer cap de setmana de més, les caixeres treballen a doble torn, i el dissabte que lliuren, els hi sona el mobil reclamant-les d’urgència a la garita registradora. Els seus novis es queden al llit, empalmats i frustats per no poder satisfer els seus lúbrics desitjos, el milenari ritual de l’aparellament sabatí. Però oh, mascles impenitents, descanseu tranquils, car tota aquesta luxuria capada ha quedat sacrificada a una magna causa: humanos y humanas a producir! les dècimes d’increment del PIB s’acumulen, els comptes de resultats marquen el pas de la oca, uns quants avions de low cost es donen d’òsties a la pista per sortir el primer en direcció a una capital ex-comunista de l’Europa Central. Una executiva amb minifalda s’enxufa una clenxa pel nas al labavo abans del briefing i el que li puja directe al cervell, el subidón de veritat no és la coca, sinó les dècimes del PIB, Renta nacional en expansió, tirant a tota òstia per les seves artèries, que son les artèries de tots
smile - lilly allen
boy from school - Hot Chip
relax, take it easy - mika
Paradoxalment les línies de producció més rendibles de la indústria farmacèutica no son les que cobreixen necesitats sanitàries primàries sinó les que es dediquen a oci. Curiós no? Més intoxicacions de bolets la setmana vinent aquí al Jardí del Manicomi, Apa, salut i siau!
(*) totes les dades aparegudes aquí són rigurosa i no necessariament inexactes.
Cicely, Alaska. Estiu 2007, 28 de setembre.
Desgraciadament no he pogut recuperar l’arxiu mp3 del programa, tot i que es va emetre puntualment. Tan aviat sigui possible penjaré la sessió exclusivament amb la majoria de les cançons que es van sentir en el programa, com sempre punxant a clickcaster
I’d like to write another song – Van Morrison
“Buenos días, aquí Chris de la mañana, desde la K-OSO, Cicely, Alaska. Como todos sabéis, este es mi rincón particular, un pequeño refugio para almas inquietas y sensibles. Aquí se abre una metafórica ventana para que podáis disfrutar de los despertares, reflexiones, sueños, monólogos y poemas de Chris, en los 570 de OM, emisora de la cadena de comunicaciones Minnifield. ¡Vamos amigos!, desempolvad los archivos de la memoria”
Efectivament, desempolvem els arxius de la memòria: Qui no recorda moments tan transcendents com el primer petó, o la seva primera ejeculació? Segurament tothom, pobre del qui hagi perdut aquests rescords. A més hi podem sumar com a potenciador de sabor evocador, la música que sonava en aquell moment o el perfum que portava ella. Magnifics billets de tren per aquest viatge al passat. Fale. Ara la pregunta és, ¿quina distància hi ha entre el que realment va passar, i el record que ens queda? ¿i si, que se jo, posem, el 90% del que en recordem fos pura i simple distorsió temporal? ¿i si ens pensem que li vam fer un petó de llengua i tornillo i realment només li vam roçar els llàvis?
De vegades sorgeixen imprevistes oportunitats de reviure el passart i així poder-lo comparar amb el record que en tenim. Els estius sol ser una bona època, amb la reposició de tantes sèries de televisió velles. Jo particularment, sempre he recordat Doctor en Alaska com la millor sèrie de tots els temps. Els estius la solien reposar per la dos. Ara la reposen per TNT i per la 8 a les tantes de la nit. Doncs bé, a cada capítol que veig reposat a altes hores de la nit, m’adono que la realitat que torno a veure, encara és millor (i de llarg) que el immillorable record que en tenia. Avui el Jardí del Manicomi serà un sentit homenatge a Northern Exposure a través del seu locutor radiofònic estrella, Chris Stevens, de Chris de la mañana en la K-OSO, amb algunes de les seves cites originals. Amb tot el respecte i humilitat de que siguem capaços, i el fil conductor serà el Van Morrison, qui anirà apareixent ocasionalment al llarg d’aqesta horeta com ho fan els meandres d’un gran, llarg, cabdalos i mandròs riu. Que la sort ens acompanyi!
Have I told you lately – Van Morrison
Cony Island – Van Morrison
“Chris de la Mañana desde la K-HOSO. Lugar: Mesopotamia, 3.500 antes de Cristo, fue entonces cuando los sonidos multifacéticos que llamamos música, tuvieron su humilde comienzo. Mandaban palmoteadores a los campos para ahuyentar a los malos espíritus, y estos palmoteadores empezaron a encontrar el ritmo, y a partir de ahí surgen los tambores, cuernos, trompetas, cuerdas, y todo el abanico orquestral. El argumento es rechazar la muerte, la música continúa enriqueciéndonos de múltiples maneras, tan diferentes como los colores del espectro. Y escalando la ondas metálicas de ese espectro está...” Juli Bustamante amb Mundo Sereno, en directe. Una celebració de la vida mediterrània al mes pur estil Van Morrison “Cómo me gusta!, cómo me gusta / acariciarte por debajo de la ropa / cuando me llevas de paseo en bicicleta / y me preguntas si estoy loco, si estoy loco: / ¡Por supuesto que sí, por supuesto que sí! / Estoy loco por ti…/ ¡y por tu amiga también! / ¡Cómo iba a ser de otra manera en esta tierra de palmeras, / de jazmín y de azar, jazmín y de azar…!”
Mundo Sereno – Juli Bustamante
Falling Leaves - Teenage Fanclub
Moondance (live NY 1978) – Van Morrison
“Soy Chris de la mañana , llegando hasta vosotros en la K-OSO desde Cicely, Alaska, en el corazón del distrito de Arrowhead. Hace un precioso día en el estado 49, fresco y claro, revitalizante, intoxicante ¿sabeis?, anoche tuve un sueño realmente raro trabajaba en línea de montaje junto a mi primer amor verdadero: Leslie Ferguson Estábamos haciendo unas ranas mecánicas que podían saltar y cantar al mismo tiempo. Dicen que los sueños son las ventanas del alma. Echa una mirada y podrás ver todos los entresijos, las tuercas y los tornillos. No comprendo lo de la línea de montaje, y lo de las ranas es un poco confuso pero Leslie Ferguson me hace pensar en el primer amor; todos tenemos uno. Como recuerdo, esto es para ti Leslie”.
Hate it Here - Wilco
La crònica dels moments posteriors a una dolorosa ruptura sentimental. Jeff Tweddy de Wilco endreça la casa, ara que s’hi ha quedat sol sense ella, però encar que “I try to keep the house nice and neat / I make my bed I change the sheets / I even learned how to use the washing machine / But keeping things clean doesn’t change anything” I la moraleja potser és que quan ja has ficat la pota fins el fondo, és inútil aprendre a fer servir la rentadora, perquè la oportunitat ja ha passat. O potser nomé és un retrat minimalista dels petits instants tan íntims com inevitables que segueixen als grans cataclismes emotius. O potser son les dues coses alhora... La dona de Jeff Twedy li diu la cançó mentidosa, perquè el Tweddy ENCARA NO sap fer anar la rentadora. I tot seguit la meva cançó preferida del Sky blue Sky dels Wilco, dura uns 6 minuts, i és com dues cançons en una: a partir del minut 3 aprox comença una orgiàstica desbarrada de guitarres en crescendo, que tan aviat es separen com s’ajunten entortolligant-se entre elles com una embrutesida parella de lubrics fornicadors impacients, incapaços d’esperar que els convidats marxin de casa per refregar-se impúdicament. ¿un pèl excessiu potser? Naa, el sexe ja les te aquests urgències...
Impossible Germany - Wilco
Before the word was made – Van Morrison
“Chris de la mañana , des la K-OSO, 570 OM. Amigos, romanos, votantes del censo prestadme atención Holling Vincoeur ha recogido el guante arrojado por Edna Wastson tenemos elecciones para la alcaldía a lo que yo sólo añado: "alea jacta est" la suerte está echada. La batalla se acerca. Aguanta Cicely, estamos a punto de presenciar ese rito sagrado, en el que todos y cada uno de nosotros somos acólitos, ante el altar de la urna tabernáculo seglar. Conciudadanos, me late al corazón danzando al ritmo del pueblo libre una ciudad sobre una colina “E pluribus unum", siento a la par que Whitman, pastor de los marginados, oh, democracia! justo a tu lado mi gargantea se dilata en una gozosa canción...
Amigos, hoy cuando miro a Cicely, no veo un pueblo, sino la historia de una nación en miniatura inscrita en el roto pavimento, reverberando en cada camión que pasa. Hoy cada persona que veo dice ¡América para mi! Fuimos los rechazados, la escoria los pobres residuos de un mundo hostil y caduco. Al venir aquí abrimos caminos, construimos industrias y poderosas instituciones. Por supuesto, mientras tanto exterminamos incontables culturas indígenas y exclavizamos a generaciones de africanos. Básicamente, mancillamos nuestra bandera con tantos pecados que jamás sería posible acabar. Pero hoy estamos aquí par celebrar los aspectos gloriosos de nuestro pasado, tributo a una nación de hombres libres, el país que Whitman exaltó. El genio de los EEUU no reside en la mayoría de sus ejecutivos o legisladores ni en sus embajadores, autores, catedráticos, iglesias o salones ni siquiera en sus periódicos o lectores sino ante todo en sus gentes sencillas. Nunca había estado tan orgulloso de ser Cicelyano Ahora debo salir a llenarme mis pulmones con el aire puro de la democracia.”
¿I què hi diuen els músics a aquestes dues cares de la moneda de la política americana, la noble i la desastrosa? Un mite com Tom Waits des de l’immens triple disc “Orphans, Bowlers & Browlers” ens parla de Hamas, Israel, Kissinger, Bush en una cançó de 6 minuts poderosa, massiva i arrassadora com una rierada de primavera al maresme.
Road To Peace - Tom Waits
"And this is our land we will fight with all our force" say the Palastinians and the Jews
Each side will cut off the hand of anyone who tries to stop the resistance
If the right eye offends thee then you must pluck it out
And Mahmoud Abbas said Sharon had been lost out along the road to peace
Once Kissinger said "we have no friends, America only has interests"
Now our president wants to be seen as a hero and he's hungry for re-election
But Bush is reluctant to risk his future in the fear of his political failures
So he plays chess at his desk and poses for the press 10,000 miles from the road to peace
Sommerville - Pernice Brothers
It’s all over now, baby blue – Them
Apa, amb Van Morrison ens despedim. Salut i siau!
Brown eyed girl – Van Morrison
Desgraciadament no he pogut recuperar l’arxiu mp3 del programa, tot i que es va emetre puntualment. Tan aviat sigui possible penjaré la sessió exclusivament amb la majoria de les cançons que es van sentir en el programa, com sempre punxant a clickcaster
I’d like to write another song – Van Morrison
“Buenos días, aquí Chris de la mañana, desde la K-OSO, Cicely, Alaska. Como todos sabéis, este es mi rincón particular, un pequeño refugio para almas inquietas y sensibles. Aquí se abre una metafórica ventana para que podáis disfrutar de los despertares, reflexiones, sueños, monólogos y poemas de Chris, en los 570 de OM, emisora de la cadena de comunicaciones Minnifield. ¡Vamos amigos!, desempolvad los archivos de la memoria”
Efectivament, desempolvem els arxius de la memòria: Qui no recorda moments tan transcendents com el primer petó, o la seva primera ejeculació? Segurament tothom, pobre del qui hagi perdut aquests rescords. A més hi podem sumar com a potenciador de sabor evocador, la música que sonava en aquell moment o el perfum que portava ella. Magnifics billets de tren per aquest viatge al passat. Fale. Ara la pregunta és, ¿quina distància hi ha entre el que realment va passar, i el record que ens queda? ¿i si, que se jo, posem, el 90% del que en recordem fos pura i simple distorsió temporal? ¿i si ens pensem que li vam fer un petó de llengua i tornillo i realment només li vam roçar els llàvis?
De vegades sorgeixen imprevistes oportunitats de reviure el passart i així poder-lo comparar amb el record que en tenim. Els estius sol ser una bona època, amb la reposició de tantes sèries de televisió velles. Jo particularment, sempre he recordat Doctor en Alaska com la millor sèrie de tots els temps. Els estius la solien reposar per la dos. Ara la reposen per TNT i per la 8 a les tantes de la nit. Doncs bé, a cada capítol que veig reposat a altes hores de la nit, m’adono que la realitat que torno a veure, encara és millor (i de llarg) que el immillorable record que en tenia. Avui el Jardí del Manicomi serà un sentit homenatge a Northern Exposure a través del seu locutor radiofònic estrella, Chris Stevens, de Chris de la mañana en la K-OSO, amb algunes de les seves cites originals. Amb tot el respecte i humilitat de que siguem capaços, i el fil conductor serà el Van Morrison, qui anirà apareixent ocasionalment al llarg d’aqesta horeta com ho fan els meandres d’un gran, llarg, cabdalos i mandròs riu. Que la sort ens acompanyi!
Have I told you lately – Van Morrison
Cony Island – Van Morrison
“Chris de la Mañana desde la K-HOSO. Lugar: Mesopotamia, 3.500 antes de Cristo, fue entonces cuando los sonidos multifacéticos que llamamos música, tuvieron su humilde comienzo. Mandaban palmoteadores a los campos para ahuyentar a los malos espíritus, y estos palmoteadores empezaron a encontrar el ritmo, y a partir de ahí surgen los tambores, cuernos, trompetas, cuerdas, y todo el abanico orquestral. El argumento es rechazar la muerte, la música continúa enriqueciéndonos de múltiples maneras, tan diferentes como los colores del espectro. Y escalando la ondas metálicas de ese espectro está...” Juli Bustamante amb Mundo Sereno, en directe. Una celebració de la vida mediterrània al mes pur estil Van Morrison “Cómo me gusta!, cómo me gusta / acariciarte por debajo de la ropa / cuando me llevas de paseo en bicicleta / y me preguntas si estoy loco, si estoy loco: / ¡Por supuesto que sí, por supuesto que sí! / Estoy loco por ti…/ ¡y por tu amiga también! / ¡Cómo iba a ser de otra manera en esta tierra de palmeras, / de jazmín y de azar, jazmín y de azar…!”
Mundo Sereno – Juli Bustamante
Falling Leaves - Teenage Fanclub
Moondance (live NY 1978) – Van Morrison
“Soy Chris de la mañana , llegando hasta vosotros en la K-OSO desde Cicely, Alaska, en el corazón del distrito de Arrowhead. Hace un precioso día en el estado 49, fresco y claro, revitalizante, intoxicante ¿sabeis?, anoche tuve un sueño realmente raro trabajaba en línea de montaje junto a mi primer amor verdadero: Leslie Ferguson Estábamos haciendo unas ranas mecánicas que podían saltar y cantar al mismo tiempo. Dicen que los sueños son las ventanas del alma. Echa una mirada y podrás ver todos los entresijos, las tuercas y los tornillos. No comprendo lo de la línea de montaje, y lo de las ranas es un poco confuso pero Leslie Ferguson me hace pensar en el primer amor; todos tenemos uno. Como recuerdo, esto es para ti Leslie”.
Hate it Here - Wilco
La crònica dels moments posteriors a una dolorosa ruptura sentimental. Jeff Tweddy de Wilco endreça la casa, ara que s’hi ha quedat sol sense ella, però encar que “I try to keep the house nice and neat / I make my bed I change the sheets / I even learned how to use the washing machine / But keeping things clean doesn’t change anything” I la moraleja potser és que quan ja has ficat la pota fins el fondo, és inútil aprendre a fer servir la rentadora, perquè la oportunitat ja ha passat. O potser nomé és un retrat minimalista dels petits instants tan íntims com inevitables que segueixen als grans cataclismes emotius. O potser son les dues coses alhora... La dona de Jeff Twedy li diu la cançó mentidosa, perquè el Tweddy ENCARA NO sap fer anar la rentadora. I tot seguit la meva cançó preferida del Sky blue Sky dels Wilco, dura uns 6 minuts, i és com dues cançons en una: a partir del minut 3 aprox comença una orgiàstica desbarrada de guitarres en crescendo, que tan aviat es separen com s’ajunten entortolligant-se entre elles com una embrutesida parella de lubrics fornicadors impacients, incapaços d’esperar que els convidats marxin de casa per refregar-se impúdicament. ¿un pèl excessiu potser? Naa, el sexe ja les te aquests urgències...
Impossible Germany - Wilco
Before the word was made – Van Morrison
“Chris de la mañana , des la K-OSO, 570 OM. Amigos, romanos, votantes del censo prestadme atención Holling Vincoeur ha recogido el guante arrojado por Edna Wastson tenemos elecciones para la alcaldía a lo que yo sólo añado: "alea jacta est" la suerte está echada. La batalla se acerca. Aguanta Cicely, estamos a punto de presenciar ese rito sagrado, en el que todos y cada uno de nosotros somos acólitos, ante el altar de la urna tabernáculo seglar. Conciudadanos, me late al corazón danzando al ritmo del pueblo libre una ciudad sobre una colina “E pluribus unum", siento a la par que Whitman, pastor de los marginados, oh, democracia! justo a tu lado mi gargantea se dilata en una gozosa canción...
Amigos, hoy cuando miro a Cicely, no veo un pueblo, sino la historia de una nación en miniatura inscrita en el roto pavimento, reverberando en cada camión que pasa. Hoy cada persona que veo dice ¡América para mi! Fuimos los rechazados, la escoria los pobres residuos de un mundo hostil y caduco. Al venir aquí abrimos caminos, construimos industrias y poderosas instituciones. Por supuesto, mientras tanto exterminamos incontables culturas indígenas y exclavizamos a generaciones de africanos. Básicamente, mancillamos nuestra bandera con tantos pecados que jamás sería posible acabar. Pero hoy estamos aquí par celebrar los aspectos gloriosos de nuestro pasado, tributo a una nación de hombres libres, el país que Whitman exaltó. El genio de los EEUU no reside en la mayoría de sus ejecutivos o legisladores ni en sus embajadores, autores, catedráticos, iglesias o salones ni siquiera en sus periódicos o lectores sino ante todo en sus gentes sencillas. Nunca había estado tan orgulloso de ser Cicelyano Ahora debo salir a llenarme mis pulmones con el aire puro de la democracia.”
¿I què hi diuen els músics a aquestes dues cares de la moneda de la política americana, la noble i la desastrosa? Un mite com Tom Waits des de l’immens triple disc “Orphans, Bowlers & Browlers” ens parla de Hamas, Israel, Kissinger, Bush en una cançó de 6 minuts poderosa, massiva i arrassadora com una rierada de primavera al maresme.
Road To Peace - Tom Waits
"And this is our land we will fight with all our force" say the Palastinians and the Jews
Each side will cut off the hand of anyone who tries to stop the resistance
If the right eye offends thee then you must pluck it out
And Mahmoud Abbas said Sharon had been lost out along the road to peace
Once Kissinger said "we have no friends, America only has interests"
Now our president wants to be seen as a hero and he's hungry for re-election
But Bush is reluctant to risk his future in the fear of his political failures
So he plays chess at his desk and poses for the press 10,000 miles from the road to peace
Sommerville - Pernice Brothers
It’s all over now, baby blue – Them
Apa, amb Van Morrison ens despedim. Salut i siau!
Brown eyed girl – Van Morrison
Vuelta al cole, Estiu 2007, 21 de setembre
Si us el volguéssiu baixar l’mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
Dinah - Django Reinhardt
P6C, 99.8 fm, EJDM, “vuelta al cole”. Avançant d’esma pel camí de l’aigua se’n ve la vaca tota sola, és cega. D’un cop de roc llençat amb massa traça el vailet va buidar-li un ull, i a l’altre...ai.... se li ha fet un tel. La vaca és cega. Des de que al cole em van fer aprendre el poema de la vaca cega, fa tantíssims anys, la imatge de la puta vaca cega, trista i sola m’ha perseguit tot al llarg de la meva existència, pels cingles i racons més obscurs i amagats del meu subconscient. Per les cantonades dels pensaments i pels meus somnis, fins i tot els més humits. Estirant bent fort un mugró amb dos dits d’una ma i esgarrapant una natja amb l’altre mà, pegando sonoros cachitos, plas-plas-plas...i en el moment culminant, just a punt de començar la maniobra, a punt de penetrar, allà apareix ella, per darrera el capçal del llit, la depriment visió de la pobre vaca cega, trista i solitària. Sospito que una part del meu caràcter melancòlic és deu al tel de tristor provocat per la enorme testa braolant al cel de la pobra vaca cega, mentre ses companyes, pels cingles, per les comes, feien punts i aparts i liaven petes.
I Saw Stars - Django Reinhardt
Lo qual em dona per dues reflexions, dues: La primera és interrogar-me pels foscos motius que portaren a l’insigne avi Maragall a inspirar-se en un pobre animal tan denigrat i fet caldo, enlloc de per exemple, escriure un optimista oda a les boniques flors i violes de qualsevol Vall del Pirineu recentment urbanitzada, mentre se les menja la seva congènere riallera, la vaca que surt retratada als formatges holandesos. ¿Perquè Maragall, perquè? ¿perquè una vaca cega i no una vaca que riu? ¿potser el•leccions pel pessimisme com aquesta expliquen perquè Holanda estira del carro d’Europa i a nosaltres se’ns apaguen els trens i arriba tard la lectra? Fa 150 anys Espartero deia que calia bombardejar BCN cada 50 anys, perquè no s’oblidés qui tenia la paella pel mànec. Ara, molt més civilitzats i menys destralers, només cal de tant en tant un pase de tuerca a les infrastructures, ara una mica les autopistes, aquí la lectra, després els trens. Bah, res, simples especulacions ramaderes.
claire - fairground atraction
the moon is mine - fairground atraction
I la segona reflexió sobre els desastres psicològics que em propina la imatge de la vaca cega, encara avui, després de tants anys, es refereix a la capacitat del cole per tatuar indeleblement imatges i conceptes en els joves cranis dels púbers en formació. Tema d’absoluta actualitat, ara que estem de vuelta al cole.
Jo vaig anar al cole en una escola activa catalana durant els 70 i 80: això és, el tardo-franquisme i el post franquisme (perquè el franquisme, així a seques, mes que un moment històric és un peretu estat d’ànim, com les depresions cícliques o la regla femenina). En aquell cole, fins i tot en aquells anys ens van submergir en la bondat dels principis de la perfecció progressista: ens van portar a veure el cuirassat Potemkin, i ens van explicar que la dictadura del proletariat no era tan dictadura. Ens van submergir en els principis del perfecte catalanisme i del laicisme. Vam fer murals de l'onze de setembre, vam fer conjunts, subconjunts i interseccions, i ens van explicar el constructivisme morfosintàctic de Chomski. Al cap del carrer, res de nou, a uns ens menjaven el tarro així i a uns altres aixà. Diferents tatuatges, mateixa intenció. Uns anys després passes la grip de l’adolescència (amb les seves espinilles i la eterna insuficiència de sexe -compartit-), i després guanyes amplitud de mires, i fins i tot et pots acabar veient defensant con cerrazon y vehemencia les trinxeres contràries, superant-se a un mateix. Fins i tot en lo de l'acné i lo del dèficit de sexe no-solitari.
O sigui que a poc que un tingui dos dits de front, un te l’obligació de plantejar-se “què collons pretenia algú ensenyant-me el que em va ensenyar i tal com m’ho va ensenyar” Mal que sigui per felicitar-los.
5 les tropiques - Tryo les Mariols
China Boy - Django Reinhardt
Fa dos mesos, al cole de ma filla, ens van donar la llista de llibres de P3 (la classe de tres anys per tots aquells que per sort i per molts anys encara no estiguin familiaritzats amb terminologia infantil). Para mi pasmo un dels llibres era de religió, com matèria optativa. Em vaig preguntar, “Deu dels cels, ¿quin és el sentit d’explicar religió a un crio de tres anys? ¡tres anys!” El Deu dels cels no em va contestar, segurament per col•lusió d’interesos, així que vaig continuar el meu monòleg para mi mismo. Als tres anys ma filla encara no sap patinar, ni pedalar, ni nadar sense manguitus i de tant en tant encara se li escapa el pipi. Però en canvi al cole pot fer religió. Un concepte, la complexitat del qual encara em causa zozobra mental i vèrtig conceptual als meus anys. La setmana passada en una reunió ens van explicar que els nens que els seu pares havien escollit religió farien bàsicament el mateix que els que no: Una espècie “d’educació cívica”, el que sigui que vulgui dir això. Un triangula ràpidament que la matèria de religio als tres anys només és doncs una etiqueta. Una etiqueta que algú l’interessa penjar com més aviat millor a un crio. Una etiqueta buida de moment, però que sempre estarà allà disponible, per si cal rellenar d’alguna cosa o altra. Una etiqueta més que serà tatuada un cop més als cranis dels púbers en formació, tal com s’ha vingut fent els darrers milenis.
Shake The Moon - Marlango
High, low, Inn - Paris Combo
Així que ara, com cada setembre, els podreu començar a veure: els tatuadors implacables d’etiquetes, amb la pistola de tinta avançant amb la discreta determinació que donen tants segles d’experiència cap els crios de tres anys. Pobres bestioles, desprevingudes i distretes ni el veuen venir, com les vedelles al matadero quan ve el matarife amb professional sigil. Ni se n’adonaràn. Només fins al cap de 10 o 20 anys. Tots tatuadets. Però lo que tenen els tatuatges és que en el moment més imprevisible (quan s’aixeca una màniga o obres la boca per dir alguna cosa) blops, apareixen. La meva vaca cega, per exemple, sol deixar anar enormes bonyigues quan estic a punt de demanar-li foc a una noia de bon veure a la barra del Call o de l’Absenta.
Calendar - Paris Combo
I got rythm - Django Reinhardt
I've Found a New Baby - Django Reinhardt
Punt sis camp,99.8 FM, aquesta és la vuelta al cole del Jardí del Manicomi. Avançant d’esma pel camí de l’aigua. Una temporada més seguirem amb convenciment i entusiasme la ruta marcada en el planol, i evidentment, cada cop que se’ns presenti alguna distracció davant els nassos improvitzarem aleatoriament a babor o estribor, amb la mateixa determinació que el Titànic perseguia seu Iceberg. Perquè no, no va ser un accident. El Titànic no va ensopegar per casualitat amb la massa de gel. El Titanic venia perseguint aquell iceberg des de que va sortir del port, des de que el capità es va pujar la bragueta després de l’última pixada abans de llevar àncores, des de que el propietari va dir que era tan segur que era impossible que s’enfonses. El Titànic perseguia aquell iceberg des del mateix dia que va ser concebut, en una cursa desesperada. Igual que la nostra. Una cursa gratuïta i sense cap sentit, més enllà de que transcorrin les nostres horetes assignades sense incidències, en pos del seu final, l’acompliment del seu destí, l’aparellament mortal, com una mantis religiosa femella àvida de mascles potents i dotats. Nyam nyam, quiero mas dame mas oh si oh si Nyam nyam. Després de tanta exhuberància i exhibició només queda Pell i Ossos del mascle reproductor. Cadàvers en exquisida decadència. Olors de descomposició envasats en luxoses ampolles de colònia.
Hada Garland y las Vividas palabras - raülmoya y el trio miniña
Tiergarten - Rufus Wainwright
Marie marie - Marlenne Dietrich
Billets Doux - Django Reinhardt
I així seguirà una nova temporada la ruta de la seda. La vida està plena de cantonades en les que extraviar-se, per tant escollir la cantonada correcta per perdre’s (per perdre’s ben perdut i sense solució, quisir) és cosa complicada que i requereix dels cinc o sis sentits, o buenu, en tot cas dels que un tingui més a ma en aquell precís moment.
Swing from Paris - Django Reinhardt
Així que, amics, companys, família tota, prescindint de formalismes i mandangues, crec que aquest any no serà diferent de la resta. Per això, que no s’esperin gaires novetats: la més important el canvi de dia: ara passem als divendres a les onze de la nit, amb reposició els diumenges a les sis. Una altra novetat és la durada, que passa a ser de una hora. I poca cosa més. Què cony, després de 15 anys fent el mateix programa, ¿que es pot esperar? ¿algú es pensa que el Zapatones, el Sabio de Hortaleza, el gran i inigualable Aragones, canviarà el seu discurs futbolístic a la seva edat? No senyor, un home que insulta a un espectador amb el brutal “eres mas feo que un dos caballos, joputa”, no pot canviar el seu discurs. No, perquè en aquestes alçades el porta tatuat als plecs del seu prepuci. Pelín mas arriba de los pelos de gambas. A ell no li és donat de canviar de discurs perquè el bon ordre de les coses i la estètica no li ho permetrien. I a més ell no en sap més. Doncs aquí, al Jardí del Manicomi, lo mateix. Farem el que hem fet perquè no en sabem més. What you see is what it is.
Sotto Le Stelle Del Jazz - Paolo Conte
Via Con Me (Bis) - Paolo Conte
Limehouse blues - Django Reinhardt
La vuelta al cole. Quan vaig a portar o a busca a ma filla al cole, de vegades em ve al cap un conté del darrer llibre del Sergi Pàmies. Un en que el protagonista, en marxar de la festa de nadal del cole de sa filla, es creua amb un altre pare, un tio que havia conegut fa temps, un tio que resulta ser el seu ex-camell. Es saluden canvien quater frases sense molt sentit, i ja dins el cotxe i amb la filla dormida a la cadireta, el protagonista recorda la seva ja superada dependència a les drogues i la compara amb la nova dependència a la seva filla. Buenu, més enllà de lo extrem de la situació de les drogues del conte, i de la pregunta de qui depèn més de qui en aquests casos, la veritat és que la raó per la que em ve al cap el conte, és per aquesta sensació, que els col•legis es poden compartir (pels papes) en una espècie d’ascensor gegant. Un lloc que t’obliga a relacions socials forçades, amb gent amb qui només tens en comú que els respectius fills comparteixen classe. Gent que poden estar a les antípodes d’un mateix. Per sort, i igual com els asecensors tenen com a tema de conversa propi el de la metereologia (com lubricant social), els coles també tenen el seu. Hi ha tot el ventall de converses relacionades amb els crios que treuen de l’apuro del silenci social. A vegades, com en el conte, aquests ascensors gegants que son els col·legis, et tornen fantasmes del passat. I així (para tu sorpresa y/o pasmo), et pots arribar a creuar en un passadis amb algú sortit directament d’una vida anterior. De fa 10 o 20 anys, per exemple. Fins i tot i emulant la situació extrema del conte del Pàmies, et podries arribar a trobar per sorpresa, amb un vell amor perdut, ara mare d’una filla. Que podria ser una nena -preciosa, o amb ferros, o que no menja, o que és molt alta- i que, estirant encara més de la ficció, com un xiclet, podria arribar a ser – ves tú, inspiració de cuebron veneçulanu- la filla d’un mateix, la que un mai havia sabut ni mai sabrà que havia tingut. Apa, ja teniu què imaginar quan us creueu amb algún ex-amor pels passadisos del cole dels vostres crios.
Reflet - Paris Combo
Discordance - Paris Combo
Apa, salut i siau!
Si us el volguéssiu baixar l’mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
Dinah - Django Reinhardt
P6C, 99.8 fm, EJDM, “vuelta al cole”. Avançant d’esma pel camí de l’aigua se’n ve la vaca tota sola, és cega. D’un cop de roc llençat amb massa traça el vailet va buidar-li un ull, i a l’altre...ai.... se li ha fet un tel. La vaca és cega. Des de que al cole em van fer aprendre el poema de la vaca cega, fa tantíssims anys, la imatge de la puta vaca cega, trista i sola m’ha perseguit tot al llarg de la meva existència, pels cingles i racons més obscurs i amagats del meu subconscient. Per les cantonades dels pensaments i pels meus somnis, fins i tot els més humits. Estirant bent fort un mugró amb dos dits d’una ma i esgarrapant una natja amb l’altre mà, pegando sonoros cachitos, plas-plas-plas...i en el moment culminant, just a punt de començar la maniobra, a punt de penetrar, allà apareix ella, per darrera el capçal del llit, la depriment visió de la pobre vaca cega, trista i solitària. Sospito que una part del meu caràcter melancòlic és deu al tel de tristor provocat per la enorme testa braolant al cel de la pobra vaca cega, mentre ses companyes, pels cingles, per les comes, feien punts i aparts i liaven petes.
I Saw Stars - Django Reinhardt
Lo qual em dona per dues reflexions, dues: La primera és interrogar-me pels foscos motius que portaren a l’insigne avi Maragall a inspirar-se en un pobre animal tan denigrat i fet caldo, enlloc de per exemple, escriure un optimista oda a les boniques flors i violes de qualsevol Vall del Pirineu recentment urbanitzada, mentre se les menja la seva congènere riallera, la vaca que surt retratada als formatges holandesos. ¿Perquè Maragall, perquè? ¿perquè una vaca cega i no una vaca que riu? ¿potser el•leccions pel pessimisme com aquesta expliquen perquè Holanda estira del carro d’Europa i a nosaltres se’ns apaguen els trens i arriba tard la lectra? Fa 150 anys Espartero deia que calia bombardejar BCN cada 50 anys, perquè no s’oblidés qui tenia la paella pel mànec. Ara, molt més civilitzats i menys destralers, només cal de tant en tant un pase de tuerca a les infrastructures, ara una mica les autopistes, aquí la lectra, després els trens. Bah, res, simples especulacions ramaderes.
claire - fairground atraction
the moon is mine - fairground atraction
I la segona reflexió sobre els desastres psicològics que em propina la imatge de la vaca cega, encara avui, després de tants anys, es refereix a la capacitat del cole per tatuar indeleblement imatges i conceptes en els joves cranis dels púbers en formació. Tema d’absoluta actualitat, ara que estem de vuelta al cole.
Jo vaig anar al cole en una escola activa catalana durant els 70 i 80: això és, el tardo-franquisme i el post franquisme (perquè el franquisme, així a seques, mes que un moment històric és un peretu estat d’ànim, com les depresions cícliques o la regla femenina). En aquell cole, fins i tot en aquells anys ens van submergir en la bondat dels principis de la perfecció progressista: ens van portar a veure el cuirassat Potemkin, i ens van explicar que la dictadura del proletariat no era tan dictadura. Ens van submergir en els principis del perfecte catalanisme i del laicisme. Vam fer murals de l'onze de setembre, vam fer conjunts, subconjunts i interseccions, i ens van explicar el constructivisme morfosintàctic de Chomski. Al cap del carrer, res de nou, a uns ens menjaven el tarro així i a uns altres aixà. Diferents tatuatges, mateixa intenció. Uns anys després passes la grip de l’adolescència (amb les seves espinilles i la eterna insuficiència de sexe -compartit-), i després guanyes amplitud de mires, i fins i tot et pots acabar veient defensant con cerrazon y vehemencia les trinxeres contràries, superant-se a un mateix. Fins i tot en lo de l'acné i lo del dèficit de sexe no-solitari.
O sigui que a poc que un tingui dos dits de front, un te l’obligació de plantejar-se “què collons pretenia algú ensenyant-me el que em va ensenyar i tal com m’ho va ensenyar” Mal que sigui per felicitar-los.
5 les tropiques - Tryo les Mariols
China Boy - Django Reinhardt
Fa dos mesos, al cole de ma filla, ens van donar la llista de llibres de P3 (la classe de tres anys per tots aquells que per sort i per molts anys encara no estiguin familiaritzats amb terminologia infantil). Para mi pasmo un dels llibres era de religió, com matèria optativa. Em vaig preguntar, “Deu dels cels, ¿quin és el sentit d’explicar religió a un crio de tres anys? ¡tres anys!” El Deu dels cels no em va contestar, segurament per col•lusió d’interesos, així que vaig continuar el meu monòleg para mi mismo. Als tres anys ma filla encara no sap patinar, ni pedalar, ni nadar sense manguitus i de tant en tant encara se li escapa el pipi. Però en canvi al cole pot fer religió. Un concepte, la complexitat del qual encara em causa zozobra mental i vèrtig conceptual als meus anys. La setmana passada en una reunió ens van explicar que els nens que els seu pares havien escollit religió farien bàsicament el mateix que els que no: Una espècie “d’educació cívica”, el que sigui que vulgui dir això. Un triangula ràpidament que la matèria de religio als tres anys només és doncs una etiqueta. Una etiqueta que algú l’interessa penjar com més aviat millor a un crio. Una etiqueta buida de moment, però que sempre estarà allà disponible, per si cal rellenar d’alguna cosa o altra. Una etiqueta més que serà tatuada un cop més als cranis dels púbers en formació, tal com s’ha vingut fent els darrers milenis.
Shake The Moon - Marlango
High, low, Inn - Paris Combo
Així que ara, com cada setembre, els podreu començar a veure: els tatuadors implacables d’etiquetes, amb la pistola de tinta avançant amb la discreta determinació que donen tants segles d’experiència cap els crios de tres anys. Pobres bestioles, desprevingudes i distretes ni el veuen venir, com les vedelles al matadero quan ve el matarife amb professional sigil. Ni se n’adonaràn. Només fins al cap de 10 o 20 anys. Tots tatuadets. Però lo que tenen els tatuatges és que en el moment més imprevisible (quan s’aixeca una màniga o obres la boca per dir alguna cosa) blops, apareixen. La meva vaca cega, per exemple, sol deixar anar enormes bonyigues quan estic a punt de demanar-li foc a una noia de bon veure a la barra del Call o de l’Absenta.
Calendar - Paris Combo
I got rythm - Django Reinhardt
I've Found a New Baby - Django Reinhardt
Punt sis camp,99.8 FM, aquesta és la vuelta al cole del Jardí del Manicomi. Avançant d’esma pel camí de l’aigua. Una temporada més seguirem amb convenciment i entusiasme la ruta marcada en el planol, i evidentment, cada cop que se’ns presenti alguna distracció davant els nassos improvitzarem aleatoriament a babor o estribor, amb la mateixa determinació que el Titànic perseguia seu Iceberg. Perquè no, no va ser un accident. El Titànic no va ensopegar per casualitat amb la massa de gel. El Titanic venia perseguint aquell iceberg des de que va sortir del port, des de que el capità es va pujar la bragueta després de l’última pixada abans de llevar àncores, des de que el propietari va dir que era tan segur que era impossible que s’enfonses. El Titànic perseguia aquell iceberg des del mateix dia que va ser concebut, en una cursa desesperada. Igual que la nostra. Una cursa gratuïta i sense cap sentit, més enllà de que transcorrin les nostres horetes assignades sense incidències, en pos del seu final, l’acompliment del seu destí, l’aparellament mortal, com una mantis religiosa femella àvida de mascles potents i dotats. Nyam nyam, quiero mas dame mas oh si oh si Nyam nyam. Després de tanta exhuberància i exhibició només queda Pell i Ossos del mascle reproductor. Cadàvers en exquisida decadència. Olors de descomposició envasats en luxoses ampolles de colònia.
Hada Garland y las Vividas palabras - raülmoya y el trio miniña
Tiergarten - Rufus Wainwright
Marie marie - Marlenne Dietrich
Billets Doux - Django Reinhardt
I així seguirà una nova temporada la ruta de la seda. La vida està plena de cantonades en les que extraviar-se, per tant escollir la cantonada correcta per perdre’s (per perdre’s ben perdut i sense solució, quisir) és cosa complicada que i requereix dels cinc o sis sentits, o buenu, en tot cas dels que un tingui més a ma en aquell precís moment.
Swing from Paris - Django Reinhardt
Així que, amics, companys, família tota, prescindint de formalismes i mandangues, crec que aquest any no serà diferent de la resta. Per això, que no s’esperin gaires novetats: la més important el canvi de dia: ara passem als divendres a les onze de la nit, amb reposició els diumenges a les sis. Una altra novetat és la durada, que passa a ser de una hora. I poca cosa més. Què cony, després de 15 anys fent el mateix programa, ¿que es pot esperar? ¿algú es pensa que el Zapatones, el Sabio de Hortaleza, el gran i inigualable Aragones, canviarà el seu discurs futbolístic a la seva edat? No senyor, un home que insulta a un espectador amb el brutal “eres mas feo que un dos caballos, joputa”, no pot canviar el seu discurs. No, perquè en aquestes alçades el porta tatuat als plecs del seu prepuci. Pelín mas arriba de los pelos de gambas. A ell no li és donat de canviar de discurs perquè el bon ordre de les coses i la estètica no li ho permetrien. I a més ell no en sap més. Doncs aquí, al Jardí del Manicomi, lo mateix. Farem el que hem fet perquè no en sabem més. What you see is what it is.
Sotto Le Stelle Del Jazz - Paolo Conte
Via Con Me (Bis) - Paolo Conte
Limehouse blues - Django Reinhardt
La vuelta al cole. Quan vaig a portar o a busca a ma filla al cole, de vegades em ve al cap un conté del darrer llibre del Sergi Pàmies. Un en que el protagonista, en marxar de la festa de nadal del cole de sa filla, es creua amb un altre pare, un tio que havia conegut fa temps, un tio que resulta ser el seu ex-camell. Es saluden canvien quater frases sense molt sentit, i ja dins el cotxe i amb la filla dormida a la cadireta, el protagonista recorda la seva ja superada dependència a les drogues i la compara amb la nova dependència a la seva filla. Buenu, més enllà de lo extrem de la situació de les drogues del conte, i de la pregunta de qui depèn més de qui en aquests casos, la veritat és que la raó per la que em ve al cap el conte, és per aquesta sensació, que els col•legis es poden compartir (pels papes) en una espècie d’ascensor gegant. Un lloc que t’obliga a relacions socials forçades, amb gent amb qui només tens en comú que els respectius fills comparteixen classe. Gent que poden estar a les antípodes d’un mateix. Per sort, i igual com els asecensors tenen com a tema de conversa propi el de la metereologia (com lubricant social), els coles també tenen el seu. Hi ha tot el ventall de converses relacionades amb els crios que treuen de l’apuro del silenci social. A vegades, com en el conte, aquests ascensors gegants que son els col·legis, et tornen fantasmes del passat. I així (para tu sorpresa y/o pasmo), et pots arribar a creuar en un passadis amb algú sortit directament d’una vida anterior. De fa 10 o 20 anys, per exemple. Fins i tot i emulant la situació extrema del conte del Pàmies, et podries arribar a trobar per sorpresa, amb un vell amor perdut, ara mare d’una filla. Que podria ser una nena -preciosa, o amb ferros, o que no menja, o que és molt alta- i que, estirant encara més de la ficció, com un xiclet, podria arribar a ser – ves tú, inspiració de cuebron veneçulanu- la filla d’un mateix, la que un mai havia sabut ni mai sabrà que havia tingut. Apa, ja teniu què imaginar quan us creueu amb algún ex-amor pels passadisos del cole dels vostres crios.
Reflet - Paris Combo
Discordance - Paris Combo
Apa, salut i siau!
FINAL
El final de la temporada 06/07 ha arribat a Punt sis camp el sis de juliol, i el Jardi xapa les portes. El guarda del parc amb gorra de plat i mirada depravada als ulls tanca amb un candau rovellat les portes enreixades. De petit sempre deia que volia ser violinista però un defecte congènit a l'oïda esquerra l'han convertit amb el guarda amb els instints més baixos que ha passat per aquí. No desentona amb la resta de personal.
En fi, lo seu hauria estat acomiadar-se com Deu mana. "Aquesta és la darrera edició del Jardí del Manicomi i blablalba..." però tots sabem com va això de la comunicació, vaig saber que el programa era l'últim un cop ja estava enllaunat. Si aquest hagués estat el cas, el programa s'haria dit: "Memorabilia III Final walks with me" i haurien sonat coses com:
Memorabilia - Soft Cell
Round & Round - New Order
Who dou you think you are - Saint Etienne
Being Bored - Pet Shop Boys
Caray - Gabinete Caligari
...i algunes més que haurien aparegut pel camí.
Monanem. De moment de vacances, desprès Deu dirà.
Apa, salut i siau!
El final de la temporada 06/07 ha arribat a Punt sis camp el sis de juliol, i el Jardi xapa les portes. El guarda del parc amb gorra de plat i mirada depravada als ulls tanca amb un candau rovellat les portes enreixades. De petit sempre deia que volia ser violinista però un defecte congènit a l'oïda esquerra l'han convertit amb el guarda amb els instints més baixos que ha passat per aquí. No desentona amb la resta de personal.
En fi, lo seu hauria estat acomiadar-se com Deu mana. "Aquesta és la darrera edició del Jardí del Manicomi i blablalba..." però tots sabem com va això de la comunicació, vaig saber que el programa era l'últim un cop ja estava enllaunat. Si aquest hagués estat el cas, el programa s'haria dit: "Memorabilia III Final walks with me" i haurien sonat coses com:
Memorabilia - Soft Cell
Round & Round - New Order
Who dou you think you are - Saint Etienne
Being Bored - Pet Shop Boys
Caray - Gabinete Caligari
...i algunes més que haurien aparegut pel camí.
Monanem. De moment de vacances, desprès Deu dirà.
Apa, salut i siau!
Memorabilia II, Estiu 2007, 4 de juliol
Com sempre podeu escoltar i baixar l'mp3 at:
ClickCaster
Boys don’t cry - The Cure
Ahir a la nit van passar un interessant documental per la tele sobre l’enfosquiment solar, això és que tots els gasos, pol•lució i fum dels avions i demès fot tanta merda a l’atmosfera que acaba tapant la llum del sol, es veu que tanta porqueria tapa els fotons que arriben del sol i llavors no ens acalentem tant. Es veu que els 2 o 3 dies que van parrar tots els avions americans per lo de les torres bessones, la temperatura va pujar un grau. Es a dir que la mateixa porqueria que provoca el calentament global per una banda, per l’altra el refreda. O sigui, resumint, i sense tenir NPI sobre el tema: hem liat tant la troca que li hem acabat donant dos toms al problema. Jo personalment, sense saber res del tema, pero coneixent com se les gasta la nostra civilització, no li veig massa solució.... Ara que acabem passar Sant Joan, que en realitat és una festa que ve del fondo dels temps perquè celebra el solstici d’estiu, però que el cristianisme ho ha fagocitat. El poder del cristianisme per fagocitar els ritus tel•lurics pagans es increïble. Però no res comparat amb el poder del consumisme per fagocitar els ritus religiosos (tan li fa si cristians, hebreus o animistes). Si fins ara els homes hem adaptat els nostres cicles econòmics i espirituals al ritme de la terra, ara en canvi, li demanem a la terra que s'adapti als nostres nous cicles econòmics i espiriutals, però no se si ella deura estar per la labor. Em sembla que anem de pet a les flors de plàstic...
Plastic flowers – Mood six
The Fall - McCarthy
You bring the miracles – The Weather Prophets
Creep – Radiohead
Spitting out miracles – The Blue Aeroplanes
Ceiling Roses – The Blue Aeroplanes
Ring the bells – james
Here’s where the story ends – The Sundays
There’s a light – The Smiths
Perfect Kiss – New Order
Just can’t get enough – Depeche Mode
Sub culture – New Order
El Sr K va entrar per descuit al lavabo on es dutxava la seva dona, i es va emportar la mes monumental de les sorpreses en els seus 15 anys de feliç matrimoni:
-Pero Maria, carinyu, si tu tens pilila! Si et penja un pito d’aquí allà entre les cames! Però si això és una estafa! Si m’has fotut el pèl tots aquests anys!!
Pero la Sra K li va respondre amb calma i conmiseració
-Au venga, Pepitu, no et queixis tant, que al capdevall és culpa teva. Si en tots aquests anys no has estat al tantu dels meus petits detallets, ara no te la vulguis agafar amb paper de fumar...au vinga no rondinis...allarga’m la tovallola i ves a apagar el foc que les llenties ja deuen sobreixir
El Sr K no va poder respondre perquè en aquell precís moment, uns sorolls van interrompre la plàcida conversa: El periquito i el hamster tornaven a fornicar escandalosament cridant tot tipus d’obscenitats intergenèriques. Qualsevol dia els veins començarien a sospitar...
Masters & Servants – Depeche Mode
18 Miles from Memphis - Stray Cats
Casablanca – Duncan Dhu
Sittin’ Pretty - The Pastels
I wanna live – Ramones
Shame on You – Darling Buds
Should I stay or should I go – Long tall texans
Fiesta – The Pogues
El col•leccionista de cicatrius va deixar el maletí de cuir negre sobre la taula de caoba i el va obrir teatralment davant els ulls de la noia tatuada. Un munt de bitllets de tots els tamanys es van desparramar per damunt la superficie llisa i brillant.
Pero la noia tatuada el va mirar despectivament: “les cicatrius, com el carinyu verdaderu, ni es compren ni es venen. No hay dinero en el mundo que compre cicatrices. Si vols cicatrius te les hauràs de guanyar” va dir assenyalant la paret d’on penjava perfectament alineada la col•lecció de ganivets i tallants de carn i peix. Punys nacarats i acer inoxidable brillant, tan brillant que reflexava sense cap ombra de dubte fins les més íntimes intencions de tot aquell que sel’s mirava.
Secrets – The Primitives
Cuidin els seus mes personals secrets en la intimitat. Apa salut i siau!
Com sempre podeu escoltar i baixar l'mp3 at:
ClickCaster
Boys don’t cry - The Cure
Ahir a la nit van passar un interessant documental per la tele sobre l’enfosquiment solar, això és que tots els gasos, pol•lució i fum dels avions i demès fot tanta merda a l’atmosfera que acaba tapant la llum del sol, es veu que tanta porqueria tapa els fotons que arriben del sol i llavors no ens acalentem tant. Es veu que els 2 o 3 dies que van parrar tots els avions americans per lo de les torres bessones, la temperatura va pujar un grau. Es a dir que la mateixa porqueria que provoca el calentament global per una banda, per l’altra el refreda. O sigui, resumint, i sense tenir NPI sobre el tema: hem liat tant la troca que li hem acabat donant dos toms al problema. Jo personalment, sense saber res del tema, pero coneixent com se les gasta la nostra civilització, no li veig massa solució.... Ara que acabem passar Sant Joan, que en realitat és una festa que ve del fondo dels temps perquè celebra el solstici d’estiu, però que el cristianisme ho ha fagocitat. El poder del cristianisme per fagocitar els ritus tel•lurics pagans es increïble. Però no res comparat amb el poder del consumisme per fagocitar els ritus religiosos (tan li fa si cristians, hebreus o animistes). Si fins ara els homes hem adaptat els nostres cicles econòmics i espirituals al ritme de la terra, ara en canvi, li demanem a la terra que s'adapti als nostres nous cicles econòmics i espiriutals, però no se si ella deura estar per la labor. Em sembla que anem de pet a les flors de plàstic...
Plastic flowers – Mood six
The Fall - McCarthy
You bring the miracles – The Weather Prophets
Creep – Radiohead
Spitting out miracles – The Blue Aeroplanes
Ceiling Roses – The Blue Aeroplanes
Ring the bells – james
Here’s where the story ends – The Sundays
There’s a light – The Smiths
Perfect Kiss – New Order
Just can’t get enough – Depeche Mode
Sub culture – New Order
El Sr K va entrar per descuit al lavabo on es dutxava la seva dona, i es va emportar la mes monumental de les sorpreses en els seus 15 anys de feliç matrimoni:
-Pero Maria, carinyu, si tu tens pilila! Si et penja un pito d’aquí allà entre les cames! Però si això és una estafa! Si m’has fotut el pèl tots aquests anys!!
Pero la Sra K li va respondre amb calma i conmiseració
-Au venga, Pepitu, no et queixis tant, que al capdevall és culpa teva. Si en tots aquests anys no has estat al tantu dels meus petits detallets, ara no te la vulguis agafar amb paper de fumar...au vinga no rondinis...allarga’m la tovallola i ves a apagar el foc que les llenties ja deuen sobreixir
El Sr K no va poder respondre perquè en aquell precís moment, uns sorolls van interrompre la plàcida conversa: El periquito i el hamster tornaven a fornicar escandalosament cridant tot tipus d’obscenitats intergenèriques. Qualsevol dia els veins començarien a sospitar...
Masters & Servants – Depeche Mode
18 Miles from Memphis - Stray Cats
Casablanca – Duncan Dhu
Sittin’ Pretty - The Pastels
I wanna live – Ramones
Shame on You – Darling Buds
Should I stay or should I go – Long tall texans
Fiesta – The Pogues
El col•leccionista de cicatrius va deixar el maletí de cuir negre sobre la taula de caoba i el va obrir teatralment davant els ulls de la noia tatuada. Un munt de bitllets de tots els tamanys es van desparramar per damunt la superficie llisa i brillant.
Pero la noia tatuada el va mirar despectivament: “les cicatrius, com el carinyu verdaderu, ni es compren ni es venen. No hay dinero en el mundo que compre cicatrices. Si vols cicatrius te les hauràs de guanyar” va dir assenyalant la paret d’on penjava perfectament alineada la col•lecció de ganivets i tallants de carn i peix. Punys nacarats i acer inoxidable brillant, tan brillant que reflexava sense cap ombra de dubte fins les més íntimes intencions de tot aquell que sel’s mirava.
Secrets – The Primitives
Cuidin els seus mes personals secrets en la intimitat. Apa salut i siau!
Memorabilia, Estiu 2007, 27 de juny
Si us el volguéssiu baixar l’mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
Number 1 Fan – Beatuful South
There’s a tear – Beautiful South
El Jardí del Manicomi, Punt sis camp, al 99.8 FM. “Memorabilia” és el nom d’aquesta edició perquè aquest programa i probablement tots els que seguiexin fins el final de la temporada tractarem amb cançons amb regust i solera d’almenys 15-20 anys. La Memòria és important, perquè és el que em conecta a mi amb el meu ex-jo. Cada vegada que perdo una connexió neuronal o una neurona s’engostipa, soc menys jo, soc més poca cosa, o sigui que estic més mort. La memoria ens manté sinó vius, almenys conscients que algun dia ho hem estat. Per això les agendes, o els post-its, o el canviar-se l’anell de dit per recordar-se d’alguna cosa no son més que pañus calientes, com les danses de la pluja de les tribus primitives o el sortir en processo amb el sancristu gros quan la sequera. Com sortir amb un tiraxines contra la inevitable catàstrofe nuclear. Amb tots vostés “Memorabilia”.
What have you ever done – Mood six
Living in another world – Talk Talk
Tainted love / where dido ur love go – Soft Cell
Question of time – Depeche Mode
Head hunter 3.0 – Front 242
Der Mussolini – DAF
Pocket calculator – Kraftwerk
Eisaber – Grauzone
Robotiko – Robotiko rejekto
Devil Dancing – Invisible Limits
Ara que tot és tant asèptic, net, higiènic, saludable i pur, practicar el sexe sòrdid, brut, enganxifòs només està a l’abast dels mes capritxosos d’entre la élit dominant. És tota una excentricitat. Com ara escriure a boli sobre un paper en l’época digital. Les taques encrostades al capçal del llit aviat desapareixeran sota la ocupació militar de la higiene sexual. Els detalls escabrosos només son un record. La sordidesa s’esvaeix. Tots som pops.
Temple of love – Sisters of Mercy
No Big Deal – Love & Rockets
Hi ha una relació evident entre la pornografia mainstream softcore que ha posat tant de moda canals com el playboy o les cadenes locals a mitjanes hores de la matinada, i els culebrons sud americans. I la relació és la exageració gratuïta, la sobreactuació descarnada, la inflamació artificial dels sentits. Avui dia les corrents estètiques més avantguardistes exigeixen amb indissimulada violència una pornografia radicalment sòbria, austera, que busqui la essència de la excitació sense falsos escarafalls. Un porno minimalista, essencial i concentrat en la introspecció. El manifesta avanguardista ja està en marxa. La iconografia porno en remodelació. Les modes canvien i les taques queden. Podeu consultar les noves exigències estètiques del manifest porno minimal a www.minimalpornomanifest.com
L’amourir – the Young Gods
Debaser – Pixies
Monkey gone to heaven – pixies
Christine – Jesus & Mary Chain
In between days - The Cure
Boys don’t cry - The Cure
Abans, de petit, hi havia unes enganxines blanques on escrivies el que fos i ho enganxaves sobre una pot de vidre, o una carpeta o el que sigui per saber que era, per posar-hi un nom. Després, amb el temps, l’adhesiu s’assecava i la etiqueta queia per terra per acabar dins un cubu de la brosa escombrada sense remisió ni expiació possible, deixant per sempre més el pot de vidre o el objecte que fos sense el seu significant. Objectes sense nom, sense indicatius, com un poblet perdut en les montanyes tan petit que ni es mereix un trist cartell. Buenu, doncs a mi ja fa un temps que em comença a passar, se m’asseca la pega adhesiva i em cauen per terra les etiquetes dels noms de persones i coses. Per això m’estic tatuan discretament i d’amagades el meu nom en l’avantbraç. Una lletra per setmana. Així, quan al final del procés m’oblidi del meu pròpi nom, em quedarà la última bala a la recàmbra, la que un es guarda per un mateix. Quan necessiti mirar la xuleta sabré que ja no queda res del jo que he sigut aquests anys, ja no quedarà res de xixa. Haurà de ser el último rapto de lucideza. El inigualable Vazquez Montalban deia que si arribaba a vell i xoxejava, mentre preguntès que havia fet el Barça voldria dir que encara li quedava un raconet de lucidesa, un rastre d’un mateix. Com tothom sap això no passarà perquè ens va deixar fa un temps a l’Aeroport de Bangok, sense poder haver vist ni el final tragicòmic de la Aznaridad ni la xampions de Paris. Aquí acaba la edició “Memorabilia”, però les cançons vintage amb solera continuaran. Apa Salut i Siau!
Si us el volguéssiu baixar l’mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.
Number 1 Fan – Beatuful South
There’s a tear – Beautiful South
El Jardí del Manicomi, Punt sis camp, al 99.8 FM. “Memorabilia” és el nom d’aquesta edició perquè aquest programa i probablement tots els que seguiexin fins el final de la temporada tractarem amb cançons amb regust i solera d’almenys 15-20 anys. La Memòria és important, perquè és el que em conecta a mi amb el meu ex-jo. Cada vegada que perdo una connexió neuronal o una neurona s’engostipa, soc menys jo, soc més poca cosa, o sigui que estic més mort. La memoria ens manté sinó vius, almenys conscients que algun dia ho hem estat. Per això les agendes, o els post-its, o el canviar-se l’anell de dit per recordar-se d’alguna cosa no son més que pañus calientes, com les danses de la pluja de les tribus primitives o el sortir en processo amb el sancristu gros quan la sequera. Com sortir amb un tiraxines contra la inevitable catàstrofe nuclear. Amb tots vostés “Memorabilia”.
What have you ever done – Mood six
Living in another world – Talk Talk
Tainted love / where dido ur love go – Soft Cell
Question of time – Depeche Mode
Head hunter 3.0 – Front 242
Der Mussolini – DAF
Pocket calculator – Kraftwerk
Eisaber – Grauzone
Robotiko – Robotiko rejekto
Devil Dancing – Invisible Limits
Ara que tot és tant asèptic, net, higiènic, saludable i pur, practicar el sexe sòrdid, brut, enganxifòs només està a l’abast dels mes capritxosos d’entre la élit dominant. És tota una excentricitat. Com ara escriure a boli sobre un paper en l’época digital. Les taques encrostades al capçal del llit aviat desapareixeran sota la ocupació militar de la higiene sexual. Els detalls escabrosos només son un record. La sordidesa s’esvaeix. Tots som pops.
Temple of love – Sisters of Mercy
No Big Deal – Love & Rockets
Hi ha una relació evident entre la pornografia mainstream softcore que ha posat tant de moda canals com el playboy o les cadenes locals a mitjanes hores de la matinada, i els culebrons sud americans. I la relació és la exageració gratuïta, la sobreactuació descarnada, la inflamació artificial dels sentits. Avui dia les corrents estètiques més avantguardistes exigeixen amb indissimulada violència una pornografia radicalment sòbria, austera, que busqui la essència de la excitació sense falsos escarafalls. Un porno minimalista, essencial i concentrat en la introspecció. El manifesta avanguardista ja està en marxa. La iconografia porno en remodelació. Les modes canvien i les taques queden. Podeu consultar les noves exigències estètiques del manifest porno minimal a www.minimalpornomanifest.com
L’amourir – the Young Gods
Debaser – Pixies
Monkey gone to heaven – pixies
Christine – Jesus & Mary Chain
In between days - The Cure
Boys don’t cry - The Cure
Abans, de petit, hi havia unes enganxines blanques on escrivies el que fos i ho enganxaves sobre una pot de vidre, o una carpeta o el que sigui per saber que era, per posar-hi un nom. Després, amb el temps, l’adhesiu s’assecava i la etiqueta queia per terra per acabar dins un cubu de la brosa escombrada sense remisió ni expiació possible, deixant per sempre més el pot de vidre o el objecte que fos sense el seu significant. Objectes sense nom, sense indicatius, com un poblet perdut en les montanyes tan petit que ni es mereix un trist cartell. Buenu, doncs a mi ja fa un temps que em comença a passar, se m’asseca la pega adhesiva i em cauen per terra les etiquetes dels noms de persones i coses. Per això m’estic tatuan discretament i d’amagades el meu nom en l’avantbraç. Una lletra per setmana. Així, quan al final del procés m’oblidi del meu pròpi nom, em quedarà la última bala a la recàmbra, la que un es guarda per un mateix. Quan necessiti mirar la xuleta sabré que ja no queda res del jo que he sigut aquests anys, ja no quedarà res de xixa. Haurà de ser el último rapto de lucideza. El inigualable Vazquez Montalban deia que si arribaba a vell i xoxejava, mentre preguntès que havia fet el Barça voldria dir que encara li quedava un raconet de lucidesa, un rastre d’un mateix. Com tothom sap això no passarà perquè ens va deixar fa un temps a l’Aeroport de Bangok, sense poder haver vist ni el final tragicòmic de la Aznaridad ni la xampions de Paris. Aquí acaba la edició “Memorabilia”, però les cançons vintage amb solera continuaran. Apa Salut i Siau!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)