Long Hot Summer, tardor 2007, 19 d'octubre.
Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in a comment in order to broaden the bits in the net.
Autumn Leaves - Oscar Peterson
Wake up to reality: el final de l’estiu ha venid i ningú sap com ha sid, i aquest moment tan particular de l’any mereix ser recordat, cristal•litzat i fixat en la memòria, en part perquè passa un sol cop a l’any, però sobretot perquè la revelació del moment és impactant, cegadora i puntual com una epifania. Un bon dia t’adones que amb les xancletes tens fred als peus, que se t’eriça el vellu de les cames amb les bermudes, que fa dies que cap noia amb el melic a l’aire et crida l’atenció. L’estiu s’ha acabat, mort, deses, this estiu is no more. Pesdament la roda de les estacions es torna a posar en marxa, i el cos humà, sensible ell, reacciona a aquests canvis: l’altre dia em vaig enterar (precisió: encara que en públic fingeixi que m'assabento de les coses, intimament m'en entero de les coses), bé, doncs me'n vaig enterar que a l’entrada de la tardor i de la primavera son les èpoques més perilloses per la gent amb problemes coronaris. Casualitat o no, passa lo mateix amb la líbido. A la tardor res no sembla tan exhuberant: m’acabo d’inventar que els experts asseguren que el rati d’impactes sexuals per hora disminueix dràsticament a la tardor, amb la mateixa cadència que les fulles cauen dels arbres, en lentes i cansines oscil•lacions, com paracaigudistes abocats a una mort segura a mans d’un peloton de fusellers practicant el tiro al pichon (aqui hi va una instantània de les guerres balcàniques). Ja caigudes a terra, les fulles grogues miren cap amunt amb nostàlgia cap les branques d’on venen, i pensen que ja està, que tot s’ha acabat, i que sí, que el cicle de la terra en perfecta harmonia i blahblahblah... però que què divertit era abans, quan es miraven el mon des de tan amunt, i tot era verd, i eren dalt del plataner, o la morera, o l’avet de plàstic del Nadal... Avui, aquí al J del M intentarem retratar aquest merdós moment de merda en que se’t fa clar i patent, que no te sentit seguir fingint que seguim a l’estiu, que a mes de fer el ridícul, amb la samarreta de màniga curta, les bermudes i les xancles tenim fred, molt de fred. I no només a les cames o als braços, sinó a l’ànima, per dins, al cor, a l’anima. Tardor dolenta, i filla de puta, ets una assassina. Tot es fred i fa molta presa esperar uns altres sis mesos a que torni el bon temps, i les noies exhibeixin amb generositat i descaro, melics i escots. Que, mira, al capdevall, és una de les poques coses per les que val la pena fer un programa de ràdio. Epicur, que gran que ets, que fonda la teva herència i com trobem a faltar el teu somriure...
End of September - Donna Regina
Frankie's First Affair - Sade
As-Agua - Lura
I ara venen tres cançons enllaçades pel mateix tema: l’estiu s’ha acabat i ell (o ella) se n’ha anat. La terra orbita en translació, i les passions també. No sembla casualitat que si el planeta s’allunya de la font de vida i d’escalfor que és el sol en el seu moviment de translació, el mateix facin els cors i les passions dels humans. Els baixos instints emigren i les bruixes es pentinen. Vamos la història de tota la vida. “Vam ser tan feliços junts i els orgasmes van ser tan violents i ara tu has marxat lluny d’aquí i bla bla bla”. Exercicis d’estil: reconstruïr un sentit de la vida, amb un cor solitàri i cinc dits com a úniques eines.
Summer kisses, winter tears - Julee Cruise
Autumn Rendez-Vous - Françoise Hardy
There Is An end - Ronnie Spector
Outubro - Nadadora
Doncs sí, tres cançons enllaçades per raons obvies: el tag de la primera és el claríssim “Summer kisses, winter tears: Els petons de l’estiu es van convertir en llàgrimes d’hivern”. El de la segona de la Françoise Hardy diu “Now the summer days are ending, now the warm of loving is fading, and the nights are getting cold, summer’s go and so are you, I’ll forget that sad september, and be glad i loved you so”. La tercera, de la Ronnie Spector (qui simultaneja el ser ex Ronnette i ex dona de Phil Spector) diu: “Spring brings the rain, With winter comes pain, Every season, Has an end”. Tambe podiem haver posat “el final del verano llegó” del Duo Dinàmic (amb flash back de Verano Azul inclòs) però ¿pa què riteracions de dubtosa qualitat? més obvi impossible. En definitiva un cant nostàlgic als amors d’estiu perduts. Artístics bodegons que es podrien titular “Crueltat de final de cicle, amb final d’Atenes de fons”. Però vaja, per treure-li transcendència i posar-ho en la seva perspectiva justa, només són cicles petits, microcicles. Girs estacionals (quisir, tan metereològics com afectius) inscrites dins el cicle més gran, el que de veritat ens interessa, que és el cicle de la nostra vida humana. Aquestes 3 cançons parlen de la nostàlgia per perdre l’amor d’aquell estiu. Però, amics, - i mentre dic això estic pujant en aquest inestable taburet de tres potes per pontificar amb la gratuïta vacuitat i grandiloqüència que em caracteriza, el següent: hi ha una nostàlgia més gran i més fonda que la de perdre aquestes menudències, perquè, arribat un moment determinat de la vida del mascle reproductor, és norma genèrica que es tanqui el cicle dels amors de temporades, tan variats com apassionats i intranscendents in the long run, i s’enceti el cicle de l’amor únic, definitiu, vertader i perpetu (almenys en el seu plantejament inicial). I un cop transcorregut un bon trexu d’aquest cicle definitiu, senyors, la nostàlgia per haver perdut un amor de temporada és mariconda i tonteria al costat de la nostàlgia i la melancolia per la certesa quasi absoluta (i a més escollida voluntàriament) que un probablement no en perdre mai més cap més, d’amor de temporada. En fi, Louis Philippe i el seu pop preciosita rematxen el clau amb “Il ne reste plus rien de l’etee” i “this never ending summer”.
Il ne reste plus rien de l'etee - Lous Philippe
Venus - Lous Philippe
Mornington Crescent - Belle & Sebastian
“Rain in the southeast / Men feeling blue / Men with their bowlers / Kids with their spats / Ladies with chauffeurs / Dogs wearing hats and jackets”
Autumn - Carla Bruni
El divendres passat 12 d'octubre vaig anar a la platja i això sol ja va donar sentit a la festa nacional. “visca el rei, visca la constitució, visca la cabra de la legió”. Vam plantar la sombrilla a primera hora, només hi erem el típic grup d’irreductibles entusiastes. “els últims de filipines”, que és un concepte en si, una tipologia de personalitat que es mereix un programa abanda. Bien. A veure, anar a la platja el juny no te cap mèrit, perquè hi anem encegats i encabronats per pillar caxo. El desig urgent, els passos accelerats damunt la sorra cremant, després de tants mesos de fred als peus i privació. I clavem la sombrilla a la sorra destempladament, amb la mateixa violència i poca delicadesa d’un polvo desprès de setmanes d’abstinència sexula. Amb urgència animal, marquem el nostre territori a cops de tovallola, tal com els gossos a cop de pixada. El títol de propietat, l‘escriptura pública del nostre patrimoni sentimental. Després arriba l’agost, amb tota aquella urgència saciada, empatxats de platja i sobretot de multituds. El consum de platja disminueix, no en va un és elitista irredent. Però aleshores, així en sec, ens adonem que hem arribat al final, que estem a les escorrialles, que el tinglado se’ns escapa per entre els dits, que per molt que tanquem fort, molt fort els punys, la sorra i les hores de sol sen s’escolen per les escletxes de les falànges... Morituri te salutant, tu quoque fili mi, in dubis pro reo... Ara tot s’ha acabat, l’octubre és l’agonia lenta. Cada dia de platja és una petita victòria, un allargament de l’estertor, un retard de la mort ineludible. Ara cada nou dia de platja l’assaborim com les darrers gotes de la copa de gelat, el cop de pèlvis final, la última escletxa de sol abans del gran fundido en negro. “The End”
Sleep - Jimi Tenor
Breaking Glass - Jay-Jay Johanson
Blue monday - Pastel Vespa
Tant fred el novembre, en aquell apartament. Es va mirar al mirall del labavo, i la cara mal afaitada que el va mirar des de l’altra banda li va recordar els llençols de l’últim agost, sempre rebregats, suats i plens de les taques encrostades dels líquids corporals d’ells dos. En aquells quinze dies de vacances, ell i ella hi havien abocat litres de fluids corporals sobre aquells troços de roba, de totes densitats i colors, amb totes les postures imaginables, amb tants utensilis com se’ls va acudir. Els miralls son uns artefactes amb curioses propietats insospitades, i igual com la sinàpsi neuronal posa contacte dues neurones separades físicament, els miralls son capaços de connectar dos moments determinats separats per molt de temps. Per això, per matar dos pàjarus d’un tiro, es va fer endarrere per agafar impuls i li va fotre un violent cop de cap al mirall, per tallar al mateix temps la connexió neuronal que li portava el record, i el forat del temps que havia obert el mirall. Els bocins es van estellar per les parets alicatades del labavo i per terra, tot de vidres tacats de vermell, esquitxos a propulsió. A l’altre cantó del mirall la xafagor d’agost era empalagosa i el ventilador que donava voltes pesadament al quarto apenes servia per espantar les mosques que volaven per sobre els dos cossos despullats, immobils sobre una massa de llençols arrugats i encartronats.
carlos baila – family
Long hot summer – TSC
“somnia que les coses dolentes no es converteixin en realitat”: when the world is about to end, they will be there in your local lounge swinging and singing about it. Lyrics with surface wit, subversiveness with a smirk paired with finger snappin’ grooves...it’s all good.
Apa, salut i siau
Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in a comment in order to broaden the bits in the net.
Autumn Leaves - Oscar Peterson
Wake up to reality: el final de l’estiu ha venid i ningú sap com ha sid, i aquest moment tan particular de l’any mereix ser recordat, cristal•litzat i fixat en la memòria, en part perquè passa un sol cop a l’any, però sobretot perquè la revelació del moment és impactant, cegadora i puntual com una epifania. Un bon dia t’adones que amb les xancletes tens fred als peus, que se t’eriça el vellu de les cames amb les bermudes, que fa dies que cap noia amb el melic a l’aire et crida l’atenció. L’estiu s’ha acabat, mort, deses, this estiu is no more. Pesdament la roda de les estacions es torna a posar en marxa, i el cos humà, sensible ell, reacciona a aquests canvis: l’altre dia em vaig enterar (precisió: encara que en públic fingeixi que m'assabento de les coses, intimament m'en entero de les coses), bé, doncs me'n vaig enterar que a l’entrada de la tardor i de la primavera son les èpoques més perilloses per la gent amb problemes coronaris. Casualitat o no, passa lo mateix amb la líbido. A la tardor res no sembla tan exhuberant: m’acabo d’inventar que els experts asseguren que el rati d’impactes sexuals per hora disminueix dràsticament a la tardor, amb la mateixa cadència que les fulles cauen dels arbres, en lentes i cansines oscil•lacions, com paracaigudistes abocats a una mort segura a mans d’un peloton de fusellers practicant el tiro al pichon (aqui hi va una instantània de les guerres balcàniques). Ja caigudes a terra, les fulles grogues miren cap amunt amb nostàlgia cap les branques d’on venen, i pensen que ja està, que tot s’ha acabat, i que sí, que el cicle de la terra en perfecta harmonia i blahblahblah... però que què divertit era abans, quan es miraven el mon des de tan amunt, i tot era verd, i eren dalt del plataner, o la morera, o l’avet de plàstic del Nadal... Avui, aquí al J del M intentarem retratar aquest merdós moment de merda en que se’t fa clar i patent, que no te sentit seguir fingint que seguim a l’estiu, que a mes de fer el ridícul, amb la samarreta de màniga curta, les bermudes i les xancles tenim fred, molt de fred. I no només a les cames o als braços, sinó a l’ànima, per dins, al cor, a l’anima. Tardor dolenta, i filla de puta, ets una assassina. Tot es fred i fa molta presa esperar uns altres sis mesos a que torni el bon temps, i les noies exhibeixin amb generositat i descaro, melics i escots. Que, mira, al capdevall, és una de les poques coses per les que val la pena fer un programa de ràdio. Epicur, que gran que ets, que fonda la teva herència i com trobem a faltar el teu somriure...
End of September - Donna Regina
Frankie's First Affair - Sade
As-Agua - Lura
I ara venen tres cançons enllaçades pel mateix tema: l’estiu s’ha acabat i ell (o ella) se n’ha anat. La terra orbita en translació, i les passions també. No sembla casualitat que si el planeta s’allunya de la font de vida i d’escalfor que és el sol en el seu moviment de translació, el mateix facin els cors i les passions dels humans. Els baixos instints emigren i les bruixes es pentinen. Vamos la història de tota la vida. “Vam ser tan feliços junts i els orgasmes van ser tan violents i ara tu has marxat lluny d’aquí i bla bla bla”. Exercicis d’estil: reconstruïr un sentit de la vida, amb un cor solitàri i cinc dits com a úniques eines.
Summer kisses, winter tears - Julee Cruise
Autumn Rendez-Vous - Françoise Hardy
There Is An end - Ronnie Spector
Outubro - Nadadora
Doncs sí, tres cançons enllaçades per raons obvies: el tag de la primera és el claríssim “Summer kisses, winter tears: Els petons de l’estiu es van convertir en llàgrimes d’hivern”. El de la segona de la Françoise Hardy diu “Now the summer days are ending, now the warm of loving is fading, and the nights are getting cold, summer’s go and so are you, I’ll forget that sad september, and be glad i loved you so”. La tercera, de la Ronnie Spector (qui simultaneja el ser ex Ronnette i ex dona de Phil Spector) diu: “Spring brings the rain, With winter comes pain, Every season, Has an end”. Tambe podiem haver posat “el final del verano llegó” del Duo Dinàmic (amb flash back de Verano Azul inclòs) però ¿pa què riteracions de dubtosa qualitat? més obvi impossible. En definitiva un cant nostàlgic als amors d’estiu perduts. Artístics bodegons que es podrien titular “Crueltat de final de cicle, amb final d’Atenes de fons”. Però vaja, per treure-li transcendència i posar-ho en la seva perspectiva justa, només són cicles petits, microcicles. Girs estacionals (quisir, tan metereològics com afectius) inscrites dins el cicle més gran, el que de veritat ens interessa, que és el cicle de la nostra vida humana. Aquestes 3 cançons parlen de la nostàlgia per perdre l’amor d’aquell estiu. Però, amics, - i mentre dic això estic pujant en aquest inestable taburet de tres potes per pontificar amb la gratuïta vacuitat i grandiloqüència que em caracteriza, el següent: hi ha una nostàlgia més gran i més fonda que la de perdre aquestes menudències, perquè, arribat un moment determinat de la vida del mascle reproductor, és norma genèrica que es tanqui el cicle dels amors de temporades, tan variats com apassionats i intranscendents in the long run, i s’enceti el cicle de l’amor únic, definitiu, vertader i perpetu (almenys en el seu plantejament inicial). I un cop transcorregut un bon trexu d’aquest cicle definitiu, senyors, la nostàlgia per haver perdut un amor de temporada és mariconda i tonteria al costat de la nostàlgia i la melancolia per la certesa quasi absoluta (i a més escollida voluntàriament) que un probablement no en perdre mai més cap més, d’amor de temporada. En fi, Louis Philippe i el seu pop preciosita rematxen el clau amb “Il ne reste plus rien de l’etee” i “this never ending summer”.
Il ne reste plus rien de l'etee - Lous Philippe
Venus - Lous Philippe
Mornington Crescent - Belle & Sebastian
“Rain in the southeast / Men feeling blue / Men with their bowlers / Kids with their spats / Ladies with chauffeurs / Dogs wearing hats and jackets”
Autumn - Carla Bruni
El divendres passat 12 d'octubre vaig anar a la platja i això sol ja va donar sentit a la festa nacional. “visca el rei, visca la constitució, visca la cabra de la legió”. Vam plantar la sombrilla a primera hora, només hi erem el típic grup d’irreductibles entusiastes. “els últims de filipines”, que és un concepte en si, una tipologia de personalitat que es mereix un programa abanda. Bien. A veure, anar a la platja el juny no te cap mèrit, perquè hi anem encegats i encabronats per pillar caxo. El desig urgent, els passos accelerats damunt la sorra cremant, després de tants mesos de fred als peus i privació. I clavem la sombrilla a la sorra destempladament, amb la mateixa violència i poca delicadesa d’un polvo desprès de setmanes d’abstinència sexula. Amb urgència animal, marquem el nostre territori a cops de tovallola, tal com els gossos a cop de pixada. El títol de propietat, l‘escriptura pública del nostre patrimoni sentimental. Després arriba l’agost, amb tota aquella urgència saciada, empatxats de platja i sobretot de multituds. El consum de platja disminueix, no en va un és elitista irredent. Però aleshores, així en sec, ens adonem que hem arribat al final, que estem a les escorrialles, que el tinglado se’ns escapa per entre els dits, que per molt que tanquem fort, molt fort els punys, la sorra i les hores de sol sen s’escolen per les escletxes de les falànges... Morituri te salutant, tu quoque fili mi, in dubis pro reo... Ara tot s’ha acabat, l’octubre és l’agonia lenta. Cada dia de platja és una petita victòria, un allargament de l’estertor, un retard de la mort ineludible. Ara cada nou dia de platja l’assaborim com les darrers gotes de la copa de gelat, el cop de pèlvis final, la última escletxa de sol abans del gran fundido en negro. “The End”
Sleep - Jimi Tenor
Breaking Glass - Jay-Jay Johanson
Blue monday - Pastel Vespa
Tant fred el novembre, en aquell apartament. Es va mirar al mirall del labavo, i la cara mal afaitada que el va mirar des de l’altra banda li va recordar els llençols de l’últim agost, sempre rebregats, suats i plens de les taques encrostades dels líquids corporals d’ells dos. En aquells quinze dies de vacances, ell i ella hi havien abocat litres de fluids corporals sobre aquells troços de roba, de totes densitats i colors, amb totes les postures imaginables, amb tants utensilis com se’ls va acudir. Els miralls son uns artefactes amb curioses propietats insospitades, i igual com la sinàpsi neuronal posa contacte dues neurones separades físicament, els miralls son capaços de connectar dos moments determinats separats per molt de temps. Per això, per matar dos pàjarus d’un tiro, es va fer endarrere per agafar impuls i li va fotre un violent cop de cap al mirall, per tallar al mateix temps la connexió neuronal que li portava el record, i el forat del temps que havia obert el mirall. Els bocins es van estellar per les parets alicatades del labavo i per terra, tot de vidres tacats de vermell, esquitxos a propulsió. A l’altre cantó del mirall la xafagor d’agost era empalagosa i el ventilador que donava voltes pesadament al quarto apenes servia per espantar les mosques que volaven per sobre els dos cossos despullats, immobils sobre una massa de llençols arrugats i encartronats.
carlos baila – family
Long hot summer – TSC
“somnia que les coses dolentes no es converteixin en realitat”: when the world is about to end, they will be there in your local lounge swinging and singing about it. Lyrics with surface wit, subversiveness with a smirk paired with finger snappin’ grooves...it’s all good.
Apa, salut i siau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada