Esas palmas coño!, 19 de desembre, Tardor 2008

Tumbado a la bartola - Siniestro Total

La setmana passada els Siniestro Total van tocar a BCN, els mitjans i la blogosfera de referència se’n van fer ressò, total que em vaig repassar uns quants videos d’aquests oldisgoldis: llagrimeta nostalgica i tal. Snif. que si ja tenim una edat, que si la pròstata, que si els nets... Vago com soc vaig pensar, tate tio, aquí tens la idea per divendres que ve. Així que aquesta és la història, Siniestro Total i aledaños. Producció naciolan de l'època. Després hi havia lo del nom del pugrama, però de seguida el vaig tenir clar. De fet quan penso amb Siniestro Total, lo primer que em ve al cap automàticament és aquesta frase “Esas palmas coño!” que el Julian Hernandez crida des de la bateria.

Miña Terra Galega - Siniestro Total
Cadillac solitario - Loquillo y los trogloditas
La casa del misterio - Los Ilegales

A mitjans del 1982 German Coppini era el cantant de Siniestro, al youtbe el podeu veure amb l’uniforme punk, xupa negre i un pollaster de goma com a micròfon cantant a histèrics berridos guturals, sobre coses com esqueletos empalmats, enforcats sense pilila, tetes de nòvia amb cancer de màma o Ayatolas que toquen la pirola. L’univers que poblava les lletres de les cançons de Siniestro. En aquesta tesitura va presentar al resto de grup la lletra d’una cançó perquè li fotessin música, deia així: “El azul del mar inunda mis ojos, El aroma de las flores me envuelve. Contra las rocas se estrellan mis enojos, y así toda esperanza me devuelven. Malos tiempos para la lírica... Las ratas corren por la penumbra del callejón, Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda. Seguro que ha acabado tu jersey de cotton, puedes esbozar una sonrisa blanca y pura. Malos tiempos para la lírica... Seguro que algun día, cansado y aburrido, compartirás con alguien nuevo amanecer. Trabajo de banquero bien retribuído tu madre con anteojos volverá a tejer.” Imagino la cara d’estupor del resto de la banda davant aquesta fina obra d’orfebreria lírica... No pegava ni a hòsties amb el visceral passadetotisme punk de les lletres. Evidentment li van dir que se la fotés pel cul, on la va tenir gurdada fins al cap d’un parell d’anys, que se la va treure per gravar-la junt amb Teo Cardalda com Golpes Bajos , per a mí probablement el millor grup d'aquella època (afirmació gratuïta a la par que pedant on les hi hagi, però soguat?). Golpes Bajos va ser lo més semblant a un grup angles, cosí germà del lirisme dels Smiths, o del retorçament dels Cure més siniestrillus.

Malos Tiempos Para La Lirica - Golpes Bajos
Chica De Ayer - Nacha Pop

La música espanyola i jo sempre hem tingut una relació un tant esquiva i que només es va normalitzar a finals dels 90’s. En aquells 80's el meu gust d'adolescent enteradillo que en realitat no tenia puta idea del que anava la cosa (lo que avui en dia vindria a ser un gafapasta de mierda), tirava més pel rollito pop inglés: Smiths, Prefab Sprout, New Order... ¿la rao? a saber, grans d' adolescència, virginitat irresoluta encara ara... total, aquests gustos casaven bastant malament amb lo que es feia per aquí. En quant a referents estètics anglesos la cosa semblava un desert. En aquells anys 80’s, la “generació perduda” (perduda entre la movida i l'indie de mitjans 90's) de la música espanyola –no diguem ja catalana- feia cançons que estèticament semblaven estar a anys llum de la civilització occidental. Vamus, igual com la resta del país. Siniestro, Loquillo, El último de la fila... no em van entrar mai-mai-mai bé. Psi, cançons sueltes, grups sueltos: El Pecho de Andy, Esclarecidos, Golpes Bajos, Gabinete Cagalera o els Ilegales de Jorge Martinez.

Golpes - Gabinete Caligari

Golpes està treta del recopilatori "Los Singles" de Gabinete, recopilatori que va treure el seu ex-segell Tres Cipreses-DRO quan van fixar per una gran, just després del "quatro rosas". La portada en vinil és un triptic amb fotos primer pla dels tres Gabinetes en blanc i negre. Tots tres cares series. El que mes m'ha impressionat de sempre és el d'Edi Clavo. Mira fixament la camera amb un semi-tupé, Ray-bans i una xupa de cueru de motorista 50's britànic, amb un primer pla d'un pin de Norton. Molt després em vaig enterar que és un enamorat de les Café Racer, i que va ser un dels primers en portar-se a Espanya un Dresda Triton, preciosíssimes motos manufacturades a base de motors clàssics de Triumph i bastidors de Norton. Valen una pasta gansísima.

Cien Gaviotas - Duncan Dhu
Yo Ya Fui A Cangas Del Morrazo - Siniestro Total

El primer cop que vaig sentir parlar dels Siniestro Total devia ser a 7e de l’antic EGB, als 12-13 anys de principis dels 80’s. A la meva classe venia un dels primers punks de Reus (bue, dic dels primers per dir. En realitat mai vaig freqüentar aquell ambient. En tot cas va ser el primer punk que jo vaig coneixer, i això va ser molt-molt abans que instal·lessin la paradeta al peu de la pixa de l’imperi dels Màrtirs, a exhibir-se bevent litrones en ple centre per gran escàndol de la societat civil local). Total que l’amic Joan ja a aquella tendra edat anava amb la xupa de cuero i xapetes de Sex Pistols, PIL i tal. Anys després, ja a l’insti, completaria el look amb la resta de parafernàlia de l’uniforme oficial: munyequeres de taxes, imperdibles i una cresta que-t’hi-cagues de punxeguda. Però això va ser anys despres, a lo que ens interessa èrem encara al cole, i estàvem amb lo flipat que em vaig quedar jo amb la portada del ¿Cuando se come aquí?, amb les caricatures dels germans Dalton el dia que el va portar a classe. ¿o potser és que no va passar això, que ho tinc tot distorsionat al cap de 25 anys? No sé. El que sí se és que quan jo no m’enterava encara de què anava la vida, l’amic Joan ja tenia profundes conviccions anarquistes, antisistemes i musicals. I més encara: va ser el primer tio a qui vaig veure emborratxar-se en directe, en una festa-dinar del cole amb papis, a base d’escurar els culs de les ampolles de cava que com a “cambrers”, recollíem de les taules dels papis. Va pillar un tal cego que el dire el va tancar al despatx per fer-lo vomitar a base de cafes amb sal. Sí, molt punk vist en perspectiva, emborratxar-se per primera vegada en un festa del cole davant de tots els pares. Crec que molt més que el gust musical, o l’ideologia anarca, aquest és l’exemple que em va marcar més, i que em va servir de far i guia alhora d’escollir el meu tipus d’oci en els següents anys a venir. Tst, oju! Que igual el punk, al final era això: simplement emborratxar-se. I lo altre, l’anarquisme, l’un-dos un-dos-tres, els 4 acords accelerats i els imperdibles era simplement la tapadera conjuntural d’aquells anys, igual com anys després ho seria l’acid-house, les pastilletes i l’smiley.

Fighting Temeraire - El Pecho De Andy
El Ultimo Ska De Manolo Rastamán - Kortatu
Las tetas de mi novia - Siniestro Total
Jimmy jazz - Kortatu
¡Hola mamoncete! - Los Ilegales
Tijuana in blue - Tijuana in blue
Los esqueletos no tienen pili - Siniestro Total
Todos los ahorcados mueren em - Siniestro Total
Caramelos podridos - Los Ilegales
Ayatolah - Siniestro total

I per matar el tema la cita de la setmana, de Jorge Martinez “nuevos cantantes hacen el ridículo en viejos festivales como Eurovisión.”. Lacònic i clar. Pues eso. Alabàtsigadeu.

Ale-hop (a salto de mata). Divendres 12 de desembre, tardor 2008


Pues eso, que avui tampoc hi ha pugrama (i van 3). Naa lo de siempre, divendres de finde, entresemana a salto de mata i sense poder quadrar l'agenda per gravar a l'estudi... bah, no som res. En fi, sorry perquè portava un parell de programes xaxis. A veure el de la setmana que ve què tal (que tst, oju, si algú te alguna suggerència o així, ja saben on la poden deixar, eh?).

I per dissabte, dia de derbi, que Dios reparta suerte. I que tota caigui del nostre costat.

Ale, con Dior!

Sunshine ¡pop! tardor 2008, 5 de desembre

I saw her again last night - The Mamas & the Papas

Sunshine ¡pop! Vive Bartolo que no m’he matat un pijo amb el títol. Sí amics, avui tenim una hora de cançons sunshine pop. Buenu sunshine pop i aledañus encara que no siguin del tot Sunsine. ¿ I què és Sunshine? Sunshine pop és platja, California, guapura, onades, relajo, joventut, surfistes a càmera lenta, urgències adolescents, 60’s sound, buggi-buggies botant entre les dunes, diversió, globos de colors enfilant-se amunt-amunt-amunt fins perdre’s univers enllà –pobrets ells, ¿on van a parar els globus perduts? ¿que deu ser d’ells? ¿potser desconcertats astronautes contemplen com els hi passen pel costat mentre arreglen el diferencial de l’injector del meteosat, clau anglesa en ristre? Preguntes vanes, dubtes estèrils, compreses ausònia. Estavem amb el Sunshine pop: Harmonies vocals, The Mamas & The Papas, arreglos complexos, Brian Wilson i el Beach Boys, producció virguera, Free Design... Tot això entre la segona meitat dels seixanta i els primers setanta. Però aleshores tota aquesta penya no sabia que les cançons que feien eren “sunshine pop”. Va ser després, durant els 90’s, que arqueòlegs, palentòlegs, antropòlegs i dentistes van desenterrar el tresor de la sorra i li van posar aquesta etiqueta tan bonica. “Sunshien Pop”. Allí estava el sunshine pop, enterrat a la platja per alguna maregassa, alguna tormenta marina, esperant que una tropa de buscadors de troballes tornés a obrir el cofre dels doblons dorats, sunshining. A disposició de ser degustat qual deliciós i petit bombó de xocolata belga i licor de Cointrau per les nostres post-modernes i romàntiques hordes de multiculturals integracionistes interdisciplinars. Durant els 90’s van florir per tot arreu recopilatoris d’obscures bandes, Estat Units, Japó. A casa nostra s’hi van interessar les delicades ments de Siesta Records, o del Guille Milkyway de La Casa Azul. Això és el que farem avui, degustar bombonets de licor en forma de cançons. I bué, com que la genialitat és escassa, també ens conformarem amb algun que altre M&M.

California dreamin' - The Mamas & the Papas
Alma de surf - Caramelos
Morning Beat - Brian Wilson

Hi ha varies bones raons per fer un programa que es digui Sunshine Pop. La principal being que en aquest humil programa és un dels pocs llocs on puc fer el que em dona la gana i comportar-me si em peta, de manera tirànica, dictatorial, arbitrària i megalòmana... ...nyenyenyenye. Una altra és recordar en aquests dies de fred que cala fins lo més fondo del l’ànima, l’enyorada escalfor del sunshining d’agost, las nubes se levantan i tal. I encara un altra podria ser la recent sortida al mercat de That Lucky Old Sun el darrer disc del geni de Brian Wilson (Bra’an Wilsn que pronunciava l’admirat Juan de Pablos). If so, tindriem una bonica excusa per fer una metàfora literària (gratuïta i efectista com gairebé totes les metàfores literàries, però as said before, aquesta és la meva dictadura), i parlar del Lado Oscuro de la Fuerza, del Lado Oscuro del Sunshine Pop. De com una cosa tan alegre, despreocupada, dibuxadora de bonitures i superficialitats pot estar lligada també amb les foses sèptiques més ponzoñosas de la psique humana. I al mateix temps però en sentit contràri, com unes coses tan fràgils, volàtils i etèrees com cançons de tres minuts, poden marcar un camí de retorn des d’aquelles cienagas pantanosas curulles de xapapote mental que dèiem, a les asoleiades platges paradisíaques que a tots ens venen al cap quan sonen els Beach Boys. Però, tst, a lo que importa: Escoltarem un parell de temes dels BB i parlarem d’aquest viatge d’anada i tornada.

God Only Knows - Beach Boys
Wouldn't It Be Nice - Beach Boys
California Girls - Beach Boys
Good Vibrations - Brian Wilson/Beach Boys

El 1966, i després d’haver-se petat un munt de hitazos i number ones com els que hem escoltat, Brian Wilson se sabia un dels genis de la música pop. Se sabia capaç de fer coses transcendents, de parlar amb el Deu de la música, si tu vols. Així que es va mirar dintre i hi va veure un pou de creativitat. Hi havia aquell parell, els Lennon & McCartney... total que, demiurg i ambiciós de creativitat i de transcendència, va escollir el camí menys trillat. Es va tirar de cap al seu pou. Es va proposar grabar l’obra mestre del pop mundial. Smile, el disc més mitificat de la història de la música. Va estar mesos gravan material i més material, amb els BB, repetint preses, girant ara de l’indret, ara del revés, i ara de l’indret un altre cop, fins que es va quedar clavat. Li van saltar els ploms, se li va fondre el diferencial del tarro. Amargat, bloquejat, impotent, va deixar tot el material del Smile tal qual: a mitges en bobines de les que amb els anys han sortit alguns pirates. A partir d’aquí: cervell liquat, malaltia mental, drogues, submissió mental a un psiquiatre-gurú... mil històries, rumors sòrdids. “His "lost years" of mental illness” en deien. I com en tota història americana de resurrecció i glòria, poc a poc el retorn al bon temps, primer el solet tebi de finals d’hivern (Brian Wilson’88, Orange Crate Art amb Van Dyke Parks el ’95), i després la sortida de les floretes a la primavera, bonitas ellas, el renaixement de la vida, amb el renaixement del mite Smile el 2004. Als 62 anys BW per fi es va veure amb presència mental suficient per encarar-se al repte que l’havia tombat quan en tenia 25 i mirar-lo a la cara. La pròxima estació era, lògicament, l’estiu a ple sol. That Lucky old sun. El primer dics amb cançons verdaderament noves. Si aquestes noves cançons d’estiu, plenes d’optimisme, bonitura i bon temps, reforcen la cordura d’un geni, i li donen solaz, reposo i estabilitat mental, ¿què no faran amb nosaltres, pobres i simples mortals?
(Per una detallada història de Smile, poden mirar a la wiki, clar però si voleu la història explicada des del coneixement, i sobretot la passió pel disc i pels Beach Boys, millor us passeu pel magnific blog de música en busca del vinilo perdido )

Forever My Surfer Girl - Brian Wilson
Good Kind Of Love - Brian Wilson

Això és lo més nou, però també va produïr, composar i arrajnar, això p.ex és del 1972, American Spring grup que formaven la seva dona Marilyn, y Diane Rovell la germana de sa dona. Aquesta preciosa cançó és una composició de la Carol King, de qui vam parlar la setmana passada com inspiració de la película The Grace of my heart, on a més hi sortia

Now That Everything's Been Said - American Spring
Juventud - Tiza
Sunshine boy - Licia

Bienn, sunshine pop, entreteingudes, missatges simples, arreglos complexos, produccions cuidades, instrumentacions variades, harmonies vocals, alegria. Superficials? Pssi. A mi m’agrada la superficialitat, sembla raonable no anar més enllà de les pròpies autolimitacions, no submergir-te en tanta profunditat si els pulmons no t'aguantaràn tanta pressió. La superfície sembla un bon lloc per estar, sobretot si llueix el sol.

My brother Woody - Free design
Frightened little girl - Happy ballon
Nomads - High Llamas

Eren els High Llamas, grup de Sean O’Hagan de la bonica ciutat irlandesa de Cork. A mitjans 80’s tenia la banda Microdisney. En fi, sunshine pop, solet, Califòrnia, eren joves, vivien la vida, només cal afegir-hi un Alfa Romeo Spider descapotable vermell, un graduat, el Simon i el Garfunkel, i la Sra Robinson. Igual aquell va ser la primera aparició al cinema del concepte MILF- Mother I’d Like to Fuck, ahi tenim el Dustin Hoffman rebregant-se amb la Sra Robinson. Clar que la piràmide d’edat d’aleshores permetia virgueries com la de la peli, és a dir que el graduat es tragines SIMULTÀNEAMENT mare i filla, per tant entrariem en el concepte MILFASTILFHD Mother I’d Like to Fuck At The Same Time I’d Like to Fuck Her Doughter. Això ara és complicat, molt més complicat. En el temps del graduat, es solia tenir els fils als 18. Si suposem que la Elein en tenia 18 quan el Dustin la cridava, ens apareix una explendorosa Mrs Robinson d’entre 36 i 42 anys. Yum Yum. Ara el primer fill es te de mitjana als 32. Traginar-se simultàniament mare i filla implicaria que la mare en tingués no menys de 50. The times are a changing...

Kodachrome - Paul Simon
The Angels Took Over the Train - Fantastic Something

Melancholy Bay - Fantastic Something
Different sounds - Fantastic Something

Xapem el programa amb dues immenses cançons d'un grup que hauriem de recuperar amb més calma, Fantastic Something, dels germans Veis, grecs afincats durant els 80's a Londres. Per despedir-nos, la cita de la setmana, “El mundo cabe en un disco. Ellas son así.” Promo siesta sobre el disc de las escarlatinas AL GALOPE. Frase lapidària. Dificil no esatar-hi 100% d'acord. Ale, Con Dior.

Corporatif Comuniqueixon, Social Contamineixon & Parental Control, tardor 2008, 28 de novembre

Happy hour – The Housemartins

Típic programa de transició de Pe a Pa, programa auspiciat sota el principi comunicacional de la rellevància relativa sostenible. ¿quin és aquest principi? Aquest principi ve a dir que quan comuniquem (de forma majoritàriament verbal) coses que no son rellevants al receptor, estem omplint de pol·lució el medi ambient comunicacional. Vaja, lo que tota la vida s’ha dit “tio plastazo” o “callat estas millor”. Tot això és per avançar que avui no comunicarem sinó que, directament, contaminarem. Es parla molt de la contaminació lumínica, però nosaltres, lo nostre, és la contaminació radiofònica. Per això es titula Corporatif Comuniqueixon, Social Contamineixon & Parental Control. Hem començat amb els Housemartins. Aquest és un bon any per revindicar-los perquè el Hull City ACF s’ha convertit amb la revelació de la Premier League britànica. El 1986 les Orenetes van debutar amb l’inoblidable disc London 0 Hull 4, reivindicant així els seus origens pueblerinus davant el cosmopolitisme de la capital de l’Imperi Britànic i blablabla. ¿la plebeyez com a hipe? Maybe. Tios senzills i austers, van tirar de la fòrmula pop-soul, “take Jesus, take Marx, take Hope” deien. Afeccionats als corus, van triomfar amb el maxi a capella “Caravan of Love”, van treure un altre disc més “The People who grinned themselves to death”, i en un alarde de coherència van xapar el xiringuito en pleno subidón. de popularitat. No se qui va dir que el Poder, el tenir Poder en majúscules, era plegar quan un volia. El baixista Norman Cock va tirar per l’electrònica de Beats Internationals, mentre que Paul Heaton i Stan Collimore van tirar per lo de sempre amb Beautiful South. L’any passat els Beautiful South es va separar alegant “similituts musicals” en oposició a les “diferències musicals”. Sempre ens quedarà Paris, o en el seu defecte la petita i pintoresca localitat anglesa de Hull.

I smell winter – The Housemartins
Bow Down – The Housemartins

Comunicació, una carta, “letter from america”, cartes d’immigrants escocesos a la seva mare pàtria. Avui serien feisbucs, videoxats, imeils, o potser -qui sap- pels amants de lo retro, missatges surcant l’Atlàntic Nord dins ampolles. De Cardhu, naturalment: retros sí, però amb classe. Eren els bessons escocesos Reid, el 86 van enviar una maqueta als Housemartins i generosos ells, se’ls van emportar de gira com teloners. A partir d’aquí, l’exit amb letter from america, i anys més tard “i’m gona be 500 miles”, la de l’anunci de telefonia. Comunicació Corporativa. Tot estirat del fil que va deixar l'amic l'amic Orbison

Letter from america - The Proclaimers

Comunicació Corporativa. Al programa aquell pregunten, “¿una imatge de silenci?” Jo el miro de tant en tant, quan el pillo de casualitat. M’agrada. Fa anys que el fan, i me n’he perdut un munt, així que em pregunto si hi deu haver hagut algú en tots aquests programes no-vistos, que ha contestat alguna cosa així com “si el movimientu se demuestra andandu, el silenci es demostra callandu”. I muts i a la gàbia. Un planol fix de l’entrevistat callat i a pendre pel cul. A més de totalment coherent, seria com dir “Jo no et penso cuinar el meu molt personal concepte de silenci perquè el consumeixis tu, estimat i molt atent telespectador gafapasta, sinó que et deixo espai en blanc, (en blanc i en silenci) perquè TU et pensis el teu pròpi”. Bonica reflexió filosòfico-silencioso-estètica, aquesta que acabo de fer, encara que si me la trobés mai a la pantalla, (vull dir lo del primer pla de tio quiet i callat), em sembla que em quedaria fregit, clapat. I és que en aquelles hores vaig molt cansat. La vida quotidiana castiga l’estètica, la filosofia i si m’apures fins i tot l’ètica: en quan pilles una mica de silenci t’acabes clapant.

I'm on my way - The Proclaimers
Tell me whe my lights turn green - Dexey's Midnight Runners
Council Meetin' - The Style Council

Després d'aquest entrepà entre els Dexy’s i els TSC, por aquí entra, por aquí asoma, el rei del jurat, Miqui Puig “cantant d’amor des de 1968” com s'autodenomina en la seva flamant web, siempre “Serio y bien plantado”, i amb es seu aire de distinció-pop sixtis de tota la vida. Fa unes setmanes va estrenar nou disc “Impar” (potser perquè està sol, potser perquè és aficionat als trios, potser perquè és el seu tercer disc en solitari, després de l’excelent “casualidades” i el directe “miope”). En aquesta cançó les Pepper Pots fan coros. Tranquiliya la cosa. La següent “Domingo Diesel”, una mostra del costumisme musical que tan be domina el Sr. Puig, entre alegrillo i resignat amb aires souly setentero.

Serio y Bienplantado - Miqui Puig
Domingo Diesel - Miqui Puig

Senyor Puig, com em moles tio! Gran! Una altra sessió d'aquestes diapositives sentimentals que tan bé li queden, primers planols del seu pròpi personatge, el personatge que s'ha construït a la seva mida i comoditat. ¿se'l nota a gust? psi, raonablements. Que lo sepan que li poden seguir la pista: en va deixar un devessall ple, d'aquestes diapos de moments, en el seu ja clausurat fotolog entre el setembre del 2005 i l’abril d’aquest 2008 (trobaran el seu enllaç al blog d’aquest pugrama), i els que continua a la seva web Tst, oju, i a més te una flamant Triumph Bonneville carabassa i blanca! .

With everything to lose - The Style Council

“a veces, dices cosas que no sabes si las has oido antes,si las has copiado, modificado, o realmente han salido de ti. ayer lei una de esas frases. una frase que creí mia, una frase que cuando salió de mi dijo exactamente lo que sentía con una claridad y una certeza que nunca antes había tenido, una frase que quien la escuchó me dijo que era una de las cosas más bonitas que le habían dicho nunca y que no decía que era lo más bonito por miedo a decir algo tan categórico, una frase que era solo suya y mia, y de repente pasas una página y la lees y dudas y no puede ser, es frustrante que ya no sea nuestro aquel momento, tiene que ser una coincidencia, una coincidencia que me quita uno de los pocos momentos que me he sentido original en mi vida, por suerte tu nunca te enterarás,

pero yo si.” Tot això al fotolog de Manuairlines

Rip it up - Orange Juice

Corporatif Comuniqueixon. Estic callat, stand-by, llumeta vermella, hiberno, des-comunico. Mentrestant el fax fot una saragata de collons rebent informació que no importa a ningú. Tal com surt, kilos de paper directament a la paperera. Montanyes d’energia desperdiciada en l’hiperespai. Spam, penis enlargements, confirmacions d’horaris, retrocessions acceptades, Fulletons del LeroiMartin, MediaMarquez, PizzaHut. Mosques matades a canyonassos. Tanta comunicació, tant Marketing mix, tantes lletres sota fotos, tanta ostia i jo sense atrevir-me a fer sortir el que em corre per dins. Son quatre jovenetes d’un barri d’Estocolm, guapilles pero sense avassallar, ¿sats què et dic, no? Popillo-soulillo, alegre, saltarín, model Saint Etienne. Buenu potser no tant, nusé, valtrus mateixos: es diuen Hitten i la cançó, Those dancing days.

Those Dancing Days - Hitten

Autopistes de la Comunicació. Un viatge a dos en cotxe de nit per una autopista: el talent és treure petroli d’una d’aquestes vinyetes cotidiana que a la resta dels mortals ens passen del costat a raó de a 60 cada hora. ¿quants quilòmetres he conduït de nit per autopistes amb la meva estimada al costat? ¿que n’he tret, que n’he fet, jo? Els genis es treuen modestament el pinzellet de darrera l’orella i amb un pimpam et planten una delicada acuarela als morros (bué, millor a les orelles), “¿té, et mola el retratu?” diuen. Vaya que sí Mesié Delerm, vaya que sí, “J'ai aimé votre visage / À la lumière du péage / Aimé cette discussion / Sous le panneau des directions / J'ai aimé vos théories / Sur les autoroutes, la nuit / J'ai aimé dormir chez vous / Il y a un temps pour tout.” Això. “un temps per tot”, l’últim single de l’admirat Vincent Delerm, divertit també el video, el podeu pillar al yutubu. i després “Allan et Luis” la història en vinyetes d’una ex-parella que es re-troba, re-sopa el mateix xopsuei en el mateix restaurant xino, re-bobinen els seus re-cords, re-forniquen, es re-brallen per les mateixes coses i finalment, com les cucaratxes, re-acaben la re-lació. I sí, “ens haviem estimat” acaben pensant els dos.

Un temps pour tout - Vincent Delerm
Allan et louise - Vincent Delerm

I per xapar el programa, dos coses, la primer, la canço que echará el cierre: L’altre dia vaig enxampar la meitat final de la peli “The Grace of my heart”, bonica pel·lícula del 1996 sobre l’ambient musical a USA durant els 50’s i 60’s, la història emmascarada de Carol King, compositora d’èxits de grups de noies, i finalment cantant ella mateixa, amb diversos personatges inspirats en persones reals, com el marit que recorda a Brian Wilson i tal. La cosa és que una de les cançons de la BSO va ser una col·laboració que Elvis Costello va buscar amb el seu molt admirat Burt Bachara. La cançó és la bonica “God give me strenght”, i va ser l’inici d’una col·laboració que va culminar amb el disc “Painted from memory” del 1998. Amb això ens despedim.

Buenu, amb això i amb la cita de la setmana, del blog del gran Casciari “¿Alcanzaré a decir alguna vez exactamente lo que siento, sin disfrazarlo de banalidad?” afortunat Casciari que es lamenta només de la disfreça del que diu, jo ja em conformaria en saber "què" és el que vull dir. Lo de la disfreça ja és de pantalla superior. Ale, con Dior!

God Give Me Strenght - Evis Costello

Ucronia sentimental en rojo, 21 de novembre, tardor 2008

Kiss Of Life - Sade

Que és la fe? fe és creure allò que no es pot veure. Des del punt de vista del vident, clar. Des del punt de vista del invident, i com deia el gran Pèrich, Fe deu ser creure en allò que no es pot escoltar. I seguint per aquest camí, pelín més endavant (200 m o així) mos apareix de sopetón la ucronia. La ucronia és literalment del grec u-cronos, “el temps que no existeix”. Imaginar-se una ucronia és creure en el temps que no existeix, és imaginar-se el que hauria passat si en un moment concret, enlloc d’una cosa n’hagués passat una altra: si la Guerra Civil l’hagués guanyat La República, o la Segona Guerra Mundial els Nazis, o la Guerra de Secessió Americana la Confederació del Sud. Està clar que una guerra de veritat, amb els seus canons i les seves trinxeres i tal, és una cosa seria, vaya que sí. I sinembargo hi ha altres escaramusses que a vegades poden ser igual de tràgiques (llicència poètica medinte, estic exagerant està clar). Guerres de guerrilla sentimentals. Sin cuartel. No prisioners were taken. El “what if” en sentimental: el “what if” aquella nit de fa tants anys, en aquell barra de bar, ambosdos generosament tajats, no mos haguessim enrotllat (enrotllat del verb entortolligar, de llengües nicotinoses i alcoholitzades entortolligades en un tornillo pastos). El ¿“what if” no haguèssim acabant al seient de darrera d’un Corsa amb la cinta de Sade sonant una vegada i una altra al casset fins que els vidres entelats deixaven passar les primeres clarors? O el ¿“what if” no haguessim acabat en una platja de sorra humida movent patosament els cossos en complicades postures i escopint sorra, mentre la lluna rielava sobre les onades del mar matarile-rile-ron xim-pom? Exemples infinits, conseqüències similars: aquellos polvos trajeron estos retoños.

Sobre aquest tema del “que hauria passat si”, lo millor que he sentit és la magnifica “Something Changed” dels Pulp. “I wrote the song two hours before we met. I didn't know your name or what you looked like yet. Oh I could have stayed at home and gone to bed. I could have gone to see a film instead. You might have changed your mind and seen your friends. Life could have been very different but then... Something changed”. I Jarvis encara escarba més en això del moment definitiu: “When we woke up that morning we had no way of knowing That in a matter of hours We'd change the way we were going. Where would I be now if we'd never met? Would I be singing this song to someone else instead?”. A mi em sembla Insuperable, sobre a aquest tema. Definitiu. O buenu, no tant definitiu: aquesta cançó la va escriure Jarvis Cocker el 95, sembla -aparentment- que dedicada a algú en especial. I sinembargo des del 2002 està casat amb l’estilista francesa Camille Bidault-Waddington, amb qui viu a Paris amb el seu retoñu de 4 anys. Igual, més que “something changed”, és que “something is changing continuously”.

Something changed – Pulp
New York - Cat Power

Jarvis parlava del moment concret en que “something changed”. Un moment com una clau de volta que aguanta tot l’edifici. La treus, i hop! Bumba! tot el garito te’l fots de barret. All gone away. Billy Bragg a “the fourteen of febraury” ens parla d’aquest mateix moment concret. Del moment en que va conèixer la seva estimada. Però a diferència de Jarvis Cocker, ho fa des d'una perspectiva "contraria": ¿és tant definitiu aquell moment? Potser no, sembla dir-nos. Està clar que hi ha moments determinants, moments de caixa o faixa, però ¿fins a quin punt son tan determinants? ¿fins a quin punt no són una mitificació del nostre passat?

Billy Bragg, des del present de la relació, canta cap enrera, cap el passat, per dir que ni pajolera idea, que ni se’n recorda d’aquell primer dia: “I wish that I could remember the first moment that we met. If only I could remember that sweet moment when we met, If I knew then that I Would spend the rest of my life with you, I imagine I would have held your gaze a little longer”, i més encara, “I know the place where in happened, yet in my mind the scene I recall is imagined”. Pues eso, sembla que el Billy Bragg ens digui que els instants no són tan crucials, que importa més el procés continu que l’instant discret, que si aquell moment concret hagués estat d’una altra manera, no hauria variat res substancial, simplement hagués passat l’endemà: “si amor meu, ja se que haviem quedat avuí amb tons pares i els meus, a l’esglesia amb 200 convidats i un capellà; i que porto un ressacón de collons, unes calces roses penjada de la patilla de les ulleres, i que hi ha un travelo dormint al llit... but let’s forget and forgive it, ¿tornem a quedar pel dissabte que ve?”

The fourteenth of febraury - Billy Bragg
Todo va bien - Los Sencillos

Em persegueix fins a l’obsessió l’imatge d’una gota suor en precàri equilibri dinàmic a la punta del seu mugró erecte i excitat. Balancejant-se suspesa al buit, rotllo l’anunci aquell de lavabos Roca. Obro els ulls i el mugró segueix allí, amb el seu rítmic amunt-i-avall amunt-i-avall. Però la gota ha desaparegut. ¿on ha anat? ¿quin forat se l’ha empassat? ¿el mateix que s’empassa totes les meves obsessions potser? Nxt-nxt naughty boy... Howe Gelb expandeix saviesa a través d'una desconcertant diàlectica genètica "Chromosomes... Molecule, Molly is nobody's fool, comes from an excellent gene pool, happy little cells flippin' from her lip and spend the night here screaming... for the mother ship. I ride along surfing on the waves of a lava hip"

Increment of love - Giant Sand
Lulu - Los Sencillos

Doncs sí, en qualsevol vida sentimental que es precíi hi ha alguns moments crítics d’aquests, moments potencialement “ucrònics”, moment determinants per la història, (bue, historieta millor). Moments “caixa o faixa”. Lu qual ens porta a una obsessió amb que acostumo a tocar els collons a tot quisque (sobretot a altes hores de la matinada i amb el sentit del ridicul ofuscat per l’alcohol). Lu de la relativitat espai-temporal (i oju, que la física sempre m'ha causat urticària), la tonteria aquella que el temps, a lo que ens convé ara, no és constant, no transcorre linealment i uniformement el molt capullín: hi ha aquests moments especials, “moments-pou”. Uns segons que son molt fondos i que duren molt més que les acadèmiques 1.000 miléssimes o 100 centèssimes. Aquesta és una divagació meva, yatedigo, però oju, n’hi ha altres que l’han tocat amb tino i fundamento: Exemples cinematogràfics que em venen al cap: Mullholand Drive però sobretot Lost Highway, on Lynch estira uns pocs segons transcorreguts en la realitat fins a la fredolica de 135 retorçats, escabrosos i finalment elíptics minuts. O Lulu on the Bridge, on Paul Auster fa el mateix amb l’escas temps que dura un uluar de sirena d’ambulància quan passa pel teu costat. Aprofitant patillerament que per sota el Lulu’s Bridge hi passa el pisuerga, lligarem el tema “Lulu” que hem escoltat abans, dels James Taylor Quartet en versió dels Sencillos en directe, amb una del Lou Reed, qui sortia en una petita papelina en la peli de l’Auster.

Coney Island Baby - Lou Reed
Try A Little Tenderness - Otis Redding

“Prova-ho amb una mica de tendresa”, clàssic de Redding. Curiosa història, un standard del 1932, gravada entre d'altres per Sinatra, Aretha Franklin el 62, i el 64 per Sam Cooke. Sembla que a Otis Redding no li feia especial il•lusió gravar-la però al final el van convencer entre familiars i la discogràfica Stax el 1966, i mira-la ara, un dels seus èxits més grans. Tot cuinadet als fogons de la Stax: Booker T Jones & The MG’s d’acompanyament, Isaak Hayes de productor. Un sad lament de consells sobre com tractar les noies (carinyu, tendresa i tal) que acaba explotant en un orgasme violent els últims 90 segons de la cançó. Més cançons: Wilco i “Hate it here”, “I try to keep the house nice and neat, I make my bed I change the sheets, I even learned how to use the washing machine, But keeping things clean doesn't change anything”. la dona del Jef Tweedy diu que aquesta és la cançó mentidera perquè l’amic Jef en sa puta vida s’ha acostat a menys de 10 metres d’una rentadora. Ja veus, doble motiu d’enveja: pel talent en retratar estats d’ànim i pel no haver hagut de tocar mai una d’aquestes màquines infernals. “Sortiu i divertiu-vos!” Diu el profeta. No és tan fàcil, amic profeta, no es tan fàcil: milers de rentadores acechan al mascle peleón per centrifugar roba de colors mal separats. En un joc d’equilibris còsmics i efectes papallona, no es gens descabellat que una acció Y en una rentadora tingui un efecte X en un llit . O per ser més exactes, que una NO acció Y en una rentadora tingui un NO efecte X en un llit. En qualsevol cas, en momentos de desazon tan amb la rentadora com al llit la meva màxim sempre és “prova-ho amb una mica de tendresa”.

I hate it here - Wilco
Can't do a thing to stop me - Chris Isaak
Veronique - Pink Martini

En un moment donat vaig veure que posava els ulls en blanc, callada. Em vaig espantar. Després quan ja havíem acabat i feiem el cigarro li vaig preguntar. Em va dir que tranquil, que solia possar-li. Que només volia dir que se n’anava al seu “happy little place”. Només ens vam veure un altre cop, en un pub. Mai més he tornat a veure uns ulls en blanc com aquells. Per sort. Anys despres fullejant una d’aquestes revistes de tendències sortia una fotògrafa que retratava cares de persones en el moment precís de l’orgasme. Un parell de planes plenes de cares, només cares, cuasi totes amb els ulls tancats, la resta amb els ulls en blanc. Vaig pensar amb ella. Curiós. En el moment culminant, sigui amb els ulls oberts o tancats, mirem cap el dintre nostre. Un acte de comunicació interior? “Plastic Flowers”, aconsellen Mood six

Plastic Flowers - Mood six

I per matar-ho, dos temes: el primer el de la Sade. “Promise”, del 1985, el seu segon LP, Gran disc, no tan bo com l’anterior Diamond life, però vaja. Va ser un dels primers discs que em vaig comprar jo solet. Tenia un defecte de fàbrica, una mota del premsat en els primers compassos del “never as good as the first time”, l’agulla no arribava a saltar però se sentia un “raac” en les 3 o 4 primeres revolucions de la cançó. Com que era un pipiolo no se’m va acudir anar lo a canviar a la tenda. En algún moment de la història vaig cometre l’error de deixar el disc a algú –no recordo qui-. Total, no l’he vist mai més, a saber en quina casa deu estar aquell vinil. El cas és que per sempre més he tingut mentalment incorporat a la cançó el "raac" aquest. Fins i tot ara, quan l’escolto en mp3 “e-mulat”, em falta aquell "raaac", com a que em queda coixa la cançó. Una prova més que ens podem acostumar tant als defectes que al final ja els assumim com a part substancial nostre. Absències, tics mentals, mecanismes d'autodefensa. Hannibal Lecter li preguntava a la sendador aquella “ahún le duele el pecho que le extirparon?”.

En fi, segón tema, i ja per xapar: la cita setmanal. Avui de Nanni Moretti a Caro Diario. “Tengo confianza en el hombre, pero sólo me siento cómodo con una pequeña minoría”. Visca l’elitisme, I say. A mi també em sembla que tots dins la zodiac no hi cabem. A fora es veuen les ombres de taurons danzando macabramente al acecho. Ale, con Diorr!

Never as good as the first time - Sade

Friday night Fever, 14 de novembre, tardor 2008

Em perdonareu que no m’aixequi, escric això assegut al sofà del menjador, enfebrat, engostipat, gripòs, embolicat amb el meu batí blau marí i amb tres o quatre mantetes de quadres yumyum. Estic xarrupant un caldet calentó d’un bol que aguanto amb les dues mans. La tassa em serveix de calefacció central: m’escalfa en onades sinusoidals des de les puntes dels dits fins les aixelles. Poso el meu molt moquejant nas per sobre el vapor que desprèn però no noto gust ni aroma de res. Tinc una paret de mocs sòlida com una gelera dels alps que tapia les papiles. El panorama que veig als meus peus és desolador, el menjador està fet un puto nyap, escampats per terra hi ha contes oberts, peces de puzles, retoladors... i la nena que plora, xiscla i pataleja perquè ha perdut no-se-quina de les tres bessones (en aquestes alçades crec que ja puc dir que no les sabré identificar mai). El petit també s’acaba d’arrancar a plorar, deu demanar un bibe (o potser té són, qui sap: la comunicació humana és sempre complicada siguem petits, adults o bebès). La meva estimada, la meva enamorada, tracta amb empeny d’arribar als 40 de febre sepultada per unes quantes mantes al llit.

Però, mira, saps què? Tot aquest puto desgavell tampoc no em preocupa massa perquè, embotit en les meves mantetes, els deliris enfebrits que tinc em permeten situar-me aquells dies nadal del 1990, caminant aterits pel fred i la pluja per la rue St Quentin, i entrant al café La Pinte du Nord on teníem l’habitació (apropet-apropet de la Gare du Nord de París). El contrast entre el fred polar de fora i la temperatura de dins. Just vam tancar la porta ens va abraçar fraternalment una onada d’escalfor benigna (ah, la calentor dels bars a l’hivern !) Ens vam treure ràpidament parkes, abrics, bufandes, guants, gorres i barrets, i ens vam gastar uns bons francs francesos en uns deliciosos tes amb conyac. Ens van escalfar per dins entre fum de tabac en aquella taula de marbre amb potes de ferro forjat, mentre a la taula del costat, un vell amb gorra de quadres anglesos menjava impàvidament un ou dur elegantment assentat sobre la seva copeta d’alumini, i l’anava regant alternativament amb sal i pebre. Treure partit a la febre i als seus deliris, vet aquí. Per tot això se’m fa impossible baixar a l’emissora pel programa d’avui. Si us sembla quedem a la mateixa Pint du Nord de Paris pel divendres que ve, com sempre de 10 a 11 de la nit al 99.8 FM, Punt sis ràdio. Sonaran Pulp, Billy Bragg, The Beautiful South, Sade, Otis Reading, Lou Reed i alguns més. Fins aleshores, i com sempre, perdoneu les disculpes.

Feminocràcia, Bendita Feminocràcia, 7 de novembre, tardor 2008


Sor Citroën - Profesor Popsnuggle

Benvinguts a una nova edició que es diu Feminocràcia, Bendita Feminocràcia bàsicament per dues raons. La primera que la immensa majoria de cançons d’avui seràn de noies o de grups de noies. La segona que parlarem un mica de dones i de sexe. A banda d’això continuen sent dies de tarro raonablement embotit, rebusco coses per les canyeries, per les grutes del cervell, com un xuxo despistat omplint de clots el jardí en busca d’aquell os que va enterrar ni se sap quan. Per res, zero. Tot circula lent, espès, dens. Semblo tenir les puntes dels dits de plom, la llengua de plom pesat, dens gris-mardelnord. Aquelles gruetes del cervell per on rebusco, circumvalacions i més circumvalacions rotllo mines de abandonades de l’antic oest, s’omplen d’una rierada de plom, un tsunami de plom líquid. Bob Dylan es va passar una temporada perseguint “la sonoritat del mercuri líquid” el mercuri líquid te un punt de brillant, elitista, elegant, en canvi el plom líquid el te de pesat, dens i gris. Aquesta és la diferència. Això em fa venir al cap la tenda més tradicional de discs de la nostra petita i entranyable ciutat de Reus, tan petita que a vegades (com aquesta ocasió) es confon amb una remota aldea gallega on encara no ha arribat la electricitat. En fi, tornem a lo que ens ocupa, a la provinciana botiga de discs de tota la vida, on jo ja fa molts anys vaig entrar per preguntar per un disc del Bob Marley i la dependenta, legendària per la seva meravellosa ignorància musical, me’n va treure un de, sí, evidentment, està clar, de Bob Dylan.

Pimpers Paradise - Bob Marley
Just Friends - Amy Winehouse

“I’ve been drinking in the morning –it might be dangerous”, diu la Amy Winehoue. Efectivament, de tant en tan m’agafa un atac de bulímia: unes ganes xiflades de portar-me violentament als queixals un bocadu de carn crua, sentir cruixir les fibres musculars entre els molars, un escampall de sang regalimant-me barbeta avall slurps-slurps-slurps, llanto i rechinar de dientes. L’acceleració vertiginosa del polsos, tsunamis de sang bombada al cervell, ulls injectats de vermell, tant-tant injectats que quasi crec plorar llàgrimes vermells de pura lascívia. La visió fustigadora d’aquelles línies semi-paral·leles enrogides destacant en relleu sangonós sobre el rosat dels glutis, paral·leles que intersecten. Aleshores, enmig d’aquests episòdis caotics, aturo un moment la fotocopiadora, omplo plàcidament un gotet d’aigua de la màquina i continuo ensobrant maquinalment la muntanya de prospectes fotocopiats que just oberts arribats a destí seran automàticament llençats a la paperera. El mateix destí que aquells destemplats desitjos. Aquellos lodos...

Be My Baby - The Pepper Pots

I sí, una certa dosi de violencia en el sexe sempre és necesaria, encara que sigui verbal, encara que sigui imaginària, encara que sigui post-coital i en forma de profund, íntim i silenciós Mecagaumdeu, un cop ella s’ha rentat, vestit, i tancat la porta a la seva esquena emportant-se la seva justa retribució pels serveis prestats.

Makin Love - New York Ska-Jazz Ensemble
No te molestes - Los Soberanos
Juventud - Tiza

Aquí estem al Jardí del Manicomi novament fent-nos absurdes i sinsentides preguntes, p.ex. sobre la perdurabilitat de les coses. Coneguda és la costum d’intentar guardar records dels bons moments passats. Centenars de tius disparant cameres al Perito Moreno o a la Fontana di Trevi. Parelles somrient amb la Torre Effiel de fons, o el que es pitjor amb el Macba. Milions de flaixos immortalitzant amb tota justícia un golazo de Messi al niucann. I vist des d’aquest punt de vista, de recopilatori de records, jo em pregunto, ¿i no és sindudda ningunna el moment més intens i profund dels possibles el d’aquell orgasme que remata un polvo memorable, un polvo top ten, possem per cas? I si és així –que ho és, no mos enganyem, vive Vidal- ¿perquè tan poca costum de fotografiar-nos (o fins i tot gravar-nos) en durante la faena i sus desmadejados empellones? ¿Perquè les animes visionàries que -com qui s’afota al peu del Pedraforca- s’enfoquen en durante la porfia, son acusades de marranotes exibicionistes quan les fotos o videos surten per la raó que fos de la capsa de sabates on estaven secretament guardades? ¿a què aquest doble raseru? Profundament turbats sinó desaçonats per aquest dubte, ens retirem silenciosament a visionar alguns videos amateurs al youporn...

Fué una lagrima - Elia y Elisabeth
Stop In The Name of Love - Los Flechazos

Si estigués en el passadís podria escoltar els teus gemecs entretallats, els sorollosos sospirs provocats per la lascívia (nxt-nxt, así me gusta a mí) Podria escoltar el vapor que surt de la teva boca a empellons rítmics, ta-ta-ta-ta-ta, el ritme que marca el capçal quan xoca contra la paret, metrònom ergonòmic. Ta-ta-ta-ta-ta. Podria escoltar el soroll que fan les cordes anuades als teus canyells, o el so de les corretges tiban-te els turmells als dos extrems del llit. Podria escoltar tot això, però com tothom sap, ni les cordes ni les corretges fan soroll, i ademés jo no estic al passadís, sinó dintre el llit, practicant un molt acadèmic polvo funcional mentre aquesta fantasia sonora trepana la meva imaginació al mateix temps que espenyo per xapar amb un últim empellón, aquest polvo tan professional.

Nobody loves me – Martha Reeves & the Vandellas
Please stay - The Ivorys
Everything is good about you – The Supremes
You've been gone too long - Ann Sexton
In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas

Amics fora de tota discussió possible està la certíssima correlació entre la pràctica de l’acte sexual i els exigents requisits d’immaculada higiene fixats tan sovint per les fèmines com condició sinequanon. Ho corrabora no ja la meva pobre experiència sinó mil·lions de comentaris intercanviats amb altres maxus cabrius a altes hores de la matinada en tertulies carajilleres de dicció castigada. Requeriments que de vegades freguen l’insult a la coherència: des del conegut “nnno ara no que no estic dutxada” fins al “nnno ara no que m’acabo de dutxar”. Des d’aquest humil micròfon negre amb espongeta groga i logo de Punt6Radio, no puc més que deplorar amargament aquest comportament femení. Soc fidel seguidor de la doctrina Allen sobre el particular: “el sexe, com més guarro, millor”. Però ahir, arrel d’un comment del gran Rai, vaig caure que la doctrina potser te una doble lectura. Se m’acudeix que potser no va tant referit a el sentit dutxistic o bidetistic, com al sentit espiritual. Perquè anem a veure, ¿no es en un polvo on hom (i s’observi que no dic de “don”) treu lo més fondo d’un mateix (i no em refereixo al sentit fisiològic)? I si es així ¿no estarà un polvo molt millor trabat, molt millor sustentat estructuralment en un esperit turmentat pels nombrosos pecats comesos que no pas per un esperit net de culpa? La meva hipòtesi és que com més remordiments tinguem per dins, com pitjor ens sentim amb nosaltres mateixos, com més bruts i guarros d’esperit estiguem, tan més intens, redemptor, alliberador, serà el polvo. Un descarregador polvo d’alliberament, de contricció final. Un polvo d’absolució, en definitiva. Consti que no dic que aquesta bsqueda d’absolució sigui el que ens impulsi a follar, no, però sindudda ho potencia. Amb tot això tengo para mi mismo que la pràctica de l’esglesia catòlica de la confessió absolutòria, i posterior contricció no és més que un substitutiu, un placebo del follar. Una enganyifa per alliberar tensions. Catòlics del mon, al loro! que no us enganyin, que no us donin gat per llebre: és molt més divertit follar que confesar-se. Encara que hom hagi d’esperar que ella passi per la dutxa. O fins i tot pel confessionari.

Heat wave - The Supremes
Quicksand - Martha Reeves & the Vandellas
This old heart - The Supremes
You can’t hurry love - The Supremes

i per tancar, la cita setmanal, avui del gran Alvite “"Te lo diré de una vez para siempre: Detesto el golf. Detesto cualquier ejercicio físico cuya última consecuencia no sea el orgasmo. El esfuerzo deportivo no está hecho para mí. Lo siento, pero sólo podría interesarme en un deporte que se pudiese practicar en taxi y por escrito" , ale, la paz de Dior...

Shake me - The Supremes

Musica en blanc i negre, Tardor 2008, 25 d'octubre

Waiter, Ask The Man To Play The Blues - Freddie Cole

Avui portem un carretó de cançons estiloses, aparents i tocades per aquell punt estètic que recorda les fotos en blanc i negre, cançons apropiades per una barra de club dels anys 50’s, amb un taburet alt i un barman amb americana blanca atent a les confidències. Cançons elegants per quan (pel que sigui) portes una temporada especialment espessa, sense agudesa mental, sense res per dir, res mínimament axispat i ocurrent, i vamus, et veus sense profunditat de pensament, doncs buenu, s’hi t’has de quedar a la superfície, almenys que sigui aferrat a una cosa ben estètica, com aquestes cançons. Pillat a un flotador, sí, però un flotador amb estil.

Dreamsville - Shirley Scott
Each & every one - Everything but the girl
I'll never smile again - Billie Holiday
Moonlight Cocktail - Mel Torme

Fa uns dies em vaig passar pel fotolog del fotografo gafapasta , molt recomanable, bien vale un vistazo. En una de les seves entrades diu aixó que copypastejo literalment tal que així:

“El poder de evocación de la fotografía química. Sin negar la evolución, sin renegar de la fotografía digital, abogo por su defensa. En la eclosión de los CDs, también nos llamaban locos cuando defendíamos los vinilos. Y si no me equivoco, es el único formato físico de transmisión de música cuyas ventas están creciendo. Hay algo en la tangibilidad de esas máquinas y de los resultados que producen de lo que nos cuesta mucho abstraernos. Esa diapositiva en 6 x 6 centímetros, que podemos coger en nuestras manos, sin necesidad de ningún otro soporte de visionado, es como un pequeño truco de magia. Y la magia siempre fascina.”

Captain Bacardi - Antonio Carlos Jobim
Better Now - De Phazz
In A Shanty In Old Shanty Town - Dizzy Gillespie
Bobo - Walter Wanderley

“Tedd Wilson és un burges relativament culte per a qui la verdadera llibertat és la de pensament, i la considera una qüestió privada perquè en lo privat es refugia front la hostilitat social. Potser ho faci per trobar lloc per a una reflexió tranquil·la i noble, de vegades velada. Tan velada com l’atmosfera que es respira en les seves millors cançons” Acollonant,no? Doncs això és el que va escriure Marcello Piras de Teddy Wilson, en el llibret interior del disc. A mi m’encanta llegir els llibrets dels discs de jazz. Tenen unes parrafades immenses plenes d’etereitats i d’abstraccions acollonants. Em meravellen. M’al·lucinen perquè quasi mai entenc res de res. I a les coses que no entenc de res els hi dono molt de mèrit. Em deixen fascinat i embobat com una salamandra davant un llum la manera com engalten divagacions una darrera l’altra sense que jo sigui capaç de trobar-li la més mínima relació amb la música que se sent. I ostres, potser ja es això. Vull dir que les cançons acaben inspirant als “llibretistes de jazz” curioses divagacions, històries de ficció que només existeixen en la seva ment, un subproducte de lo que han escoltat. Com diu el fotografo gafapasta “es como un pequeño truco de magia. Y la magia siempre fascina.”

En fi, ara escoltarem el Teddy Wilson al piano, a veure si pilleu lo de “la reflexió tranquil·la i noble” o lo de “llibertat privada”, o lo de “atmosfera velada”.

All of me - Teddy Wilson & Lester Young Quartet
Ciao, ciao - Stanley Turrentain
Jazz devil - Barry Adamson
So tell the girls that i'm back in town – Jay Jay Johanson

Més del fotógrafo gafapasta “Queremos el riesgo 0, como la tolerancia 0. Y esos absolutos no existen en nuestra vida. Si estamos vivos, corremos el riesgo de morir. Tanto si vamos por la calle como si cogemos un avión o nos montamos en coche. Y no siempre existe un culpable en el que descargar nuestra frustración. Aunque se busque porque el culpable siempre es “el otro”, aquél que nos permite vivir sin incertidumbre. Es una falacia, una burbuja de cristal, que es en lo que se está convirtiendo nuestra sociedad.”

Ordinary Joe - Terry Callier
Jazz a gogo - France Gall
Big City - Shirley Horn
Daiquiri – Xavier Cugat

Live is bussiness, risky bussines. Però amb l’aversió al risc, ¿no ens estarem tornant més tramposos? En lo de les fotos, per exemple, tirar fotos en digital o en analògic. La qüestió, quan tires en analògic, no hay vuelta atras. Click, un instant que condiciona definitivament la afoto per la resta de l’eternitat, sinvuelta atras posible, sin vista previa. Click i casar-se amb la posteritat. No serà que vivim vides de photoshop? Retocables infinitament fins el dia del judici, sense acabar de fixar res definitivament. Crec que era Cartier Bresson que enfocaba, tirava, i revelava tota la superfície que havia tirat, els marcs blancs inclosos, o que John Ford no utilitzava apenes el muntatge perquè ja el tenia al cap quan el rodava. I jo, p.ex. per escriure aquest trist paràgraf he tirat endavant, endarrera, arrastrat, copiat, desfet, borrat, refet un munt de vegades. I el pitjor és que demà mateix (o quan sigui) encara podré fer un altre guardar como. Vides de photshop, retocables fins l'infinit... y mas allá.

Jungle Strut - James Taylor Quartet

Apa, salut i siau!

Brel i Aledaños, Tardor 2008, 17 d'octubre

Arte - Nosotrash

“El cassette de Jac-ques-Brel... / ... esto si que es ar-te” diuen les Nosotrash. Doncs a això ens dedicarem avui, al cassette de Jaques Brel. ¿qui no ha tingut un casset de Brel? Sí, jo també tenia un cassette Brel, me’l va gravar una franceseta... respectable mare de 5 fills... La idea del pugrama d’avui ve de que fa uns dies l'amic Orbison va deixar un comentari sobre Brel en un estimat blog de referència i vaig pensar, calla tú, yastá, ja tinc tema. Després rascant perquí-i-perllà vaig descobrir que el passat 9 d’octubre va fer 30 anys de la seva mort (i potser d’aquí venia el comentari d’Orbison. O potser va ser casualitat, nusé). El cas és que tocarem Brel i aledaños, Brel i versions de Brel, Brel i cançons que tinguin alguna relació amb Brel, encara que sigui tan tangencial que només existeixi en la meva ment. “Esto son imaginaciones tuyas muchacho!”

Mathilde - Scott Walker

Scott Walker, enamorat confés de Brel. Tio d’immens èxit entre jovenetes nyonyes a principis dels 60’s amb els Walker Brothers, es sentia constrenyit pel seu grup. Va deixar la California solejada dels seus èxits per llargar a Londres, on en una festa de la revista Playboy es va enrotllar amb una conilleta. Van anar a cas d’ella assumeixo que a consumar la festa de la carn de conill, i –oh! Meravelles del destí- en les pròpies paraules d’S.W: «ella va posar un disc de Brel, i me’l va traduïr. El vaig estar escoltant tota la nit. Vaig pensar, això és meravellós. Em va canviar per complet. Ho va cambiar absolutament tot». Pos seria l’influx de Brel o no, el cas és que en aquells anys va enfilar 4 obres mestres en fila de a uno, una darrera l’altre; Scott, Scott II, Scott III i Scot IV. En totes hi ha alguna versió de Brel en anglés. Finalment va recopilar les versions en el disc “Sings Jacques Brel”. Una llarguíssima llista de músics han versionat o es declaren influenciats per Brel: Nina Simone, Dominique A, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beach Boys, Dusty Springfield, David Bowie, Neil Hannan dels Divine Comedy, Frank Sinatra, Núria Feliu (hmmm Sinatra & Feliu... sounds good!), Juliette Greco (parella de Jourese, arreglista de Brel), Serrat o el mateix Jarvis Cocker de Pulp que escoltarem ara mateix

Tonite - Jarvis
Quand on n'a que l'amour - Jacques Brel
Favourite song - Vincent Delerm

Deliciosa cançó on Delerm i Neil Hannon (dels Divine Comedy) s’intercanvien els respectius idiomes per reflexionar sobre el significat de les lletres en llenguatges que un no domina: “j’ai écouté toutes ces chansons françaises / je ne savais pas ce qu’est une javanaise / un poinçonneur des lilas / ça veut dire quoi”. Tot ple de referències a la cançó francesa: “la javanaise” i “un poinçonneur des lilas” provenen de cançons de Serge Gainsbourg, “cheval fourbu” de Leo Ferre, i “poupée de cire” de la France Gall.

Le moribond - Jacques Brel
La chanson des vieux amants - Juliette Gréco
La chanson de Jacky - Jacques Brel

Personalment vaig descobrir Brel amb el Nemequitepà, escupint-me a la cara els sipiajus a través de la pantalla de la tele de tan intensament com cantava en aquell famós video en blanc i negre. Més que cantar, sembla arrastrar-se, suplicar que no la deixès. És sense dubte la meva preferida de Brel. Diuen que quan el 1959 la va sentir Edith Piaff va dir que “un home no hauria de cantar aquestes coses” de trist i arrastrat (i “poc masculi” suposo jo) que li semblava. Aleshores Brel tenia 28 anys, estava casat amb la seva dona Miche des de feia 9 anys i just acabava de tenir la seva tercera filla. També feia pocs anys que s’havia instal·lat a Paris deixant el negoci familiar que portava a la seva Brusseles natal. I be doncs, aquest peaso cançó la va escriure dedicada a Suzanne Gabriello, una de les moltes amants que va tenir a Paris. Així que em sembla que expressa perfectament la contradicció entre vida personal i vida artística. Brel té una gran quantitat de cançons que parlen d’amors intensos, de dones, de passions, de vida viscuda a consciència i sense deixar ni una engruna. Si les cançons són el mirall de l’ànima, no hi ha dubte que amb la música de Brel ens aboquem a un pou fondo-fondo com un forat negre. I es clar un no pot evitar preguntar-se com lliga tota aquesta fondària vital amb els convencionalismes d’un matrimoni amb tres nenes. Vull dir que estiguis que se jo, planxant, o fent el sopar, o fregant el water i la dona et pregunta, “escolta, i lo de que "et portaré les perles de pluja d'un pais on mai no plou", ¿per qui anava?”. Quisir, mal rotllo, ¿no?. I sinembarg no es va divorciar mai de la seva dona. Diuen que va viure tota la vida amb el mal de cap d’aquesta contradicció; entre els valors catòlics i burgesos amb els que havia crescut ( havia estat minyó escolta dels catòlics, dels que Tintin n’és en certa forma paradigma), i les ganes de viure la vida al màxim; entre no ser capaç de fer de bon marit ni de bon pare ("la paternitat no existeix"), i ser conseqüent amb les seves pulsions més bàsiques. I bé, potser d’aquesta tensió vital en va sortir tot l’art, tot l’enginy, tota la profunditat de les seves cançons. O potser no, jo que se. El cas és que al final va tirar pel dret. El 1974 es va comprar un veler i va començar la volta al món, va aprendre a pilotar un bimotor, i es va instal·lar a les Marqueses, al mateix lloc on Gauguin. Va pillar un cancer de pulmó (obviament fumador empedreit) i va morir el 9 d’octubre de 1978. La seva dona i filles van heretar tot el seu patrimoni i han manejat el seu legat since then. Però per tornar a la seva contradicció vital, amb motiu de l’anniversari de la seva mort Sotheby’s subastarà una sèrie de records personals. No els han posat a la venda la seva família sinó els descendents d’una de les seves amants, Sylvie Rivet, qui els havia guardat. Deien que en traurien un pastón. Però definitivament, el que sí que no te preu son les seves cançons. Ara en Nemequitepà en la versió anglesa d’Scott Walker.

If You Go Away - Scott Walker
Sticks and stones - The Divine Comedy
La Fanette - Jacques Brel
Amsterdam (Olympia 1964) - Jacques Brel
Next - Scott Walker

Versió d’”Au suivant”, on Brel retrata amb pinzell i vitriol com de traumatitzada per sermpre més pot quedar la vida sesuà d’un pobre recluta obligat a fornicar en un abarrotat i embotellat (next! next!) bordell militar gratuït. Un clarivident i descarnada repassada a la institució militar, i si m’apures al concepte clàssic de nació europea:

Naked as sin, an army towel, Covering my belly, Some of us blush, somehow, Knees turning to jelly, “next”, “next”

I was still just a kid, There were a hundred like me , I followed a naked body A naked body follwed me, “next”, “next”

I was still just a kid, When my innocence was lost, In a mobile army whorehouse, Gift from the army, free of cost, “next”, “next”

Me, I really would have liked, A little touch of tenderness, Maybe a word, a smile, An hour of happiness, But, “next”, “next”

Oh, it wasn't so tragic, The high heavens did not fall, But how much of that time, I hated being there at all, “next”, “next”

Now I always will recall, The brothel truck, the flying flags, The queer lieutenant who slapped, Our asses as if we were fags, “next”, “next”

I swear on the wet head, Of my first case of gonorrhea, It is his ugly voice, That I forever hear, “next”, “next”

That voice that stinks of whiskey, Of corpses and of mud, It is the voice of nations, It is the thick voice of blood, “next”, “next”

And since then each woman, I have taken to bed, Seems to laugh in my arms, To whisper through my head, “next”, “next”

All the naked and the dead, Should hold each other's hands, As they watch me scream at night, In a dream no one understands, “next”, “next”

And when I am not screaming, In a voice grown dry and hollow, I stand on endless naked lines, Of the following and the followed, “next”, “next”

One day I'll cut my legs off, Or burn myself alive, Anything, I'll do anything, To get out of line to survive, Never to be next, Never to be next.

Vesoul - Jacques Brel

Matem ja el tema amb la meva preferida. Anys després va declarar que el nemequitepà era una cançó pròpia d’”un covard i un imbècil”. No voldria equivocar-me però és que a més crec recordar que va ser ell qui va aviar a la xica aquesta. Però després de tot, ¿qui es vol fixar amb menudències i incoherències com aquestes, tractant-se d’aquesta obra d’art? Si Paris bién vale una misa, és obvi que el nemequitepà bien vale una covardia, una imbecilitat, i si m’apures tota una vida plena de sentiments de culpa.

Ne me quitte pas - Jacques Brel

GARAGE, Tardor 2008, 10 d'octubre

One good reason - The Creeps

PR 99.8 FM, programa vitaminat i energètic. Se juntaron el hambre con las ganas de comer: Pels mateixos dies que llegia no-se-què dels The Sonics, el garatge de casa se m’omplia de ferros grasientos i herrumbrosos, de motos velles. La senyal, germans, va ser alta i clara, i jo la vaig pillar a la primera, oh sí, Senyor! Avui tirarem de grassa, de ferros oxidats, de prestatges polvorientus i tal nuvols de pols añeja cof-cof-cof. Obscures bandes de garatge dels 60’s i algunes de més modernes. Cançons enràbietades i accelerades. Punzante mala llet en general. A ello pues con saña y sangre en el ojo.

Cinderella - The Fuzztones
Trouble Every Day - Mother Of Invention
Walking the dog - The Sonics

Ja fa una bona quantitat de dies que tot flueix amb una tranquil·litat pasmosa, va passant avall amb un relax espectacular, igual com un cabalós riu sub-tropical fa passar avall mandrosament les aigües de color terròs, ocre, i au vinga fot-li blablabla. El cas és que són aprox. les 4 d’una assolellada tarda d’octubre. Acabo d’omplir el dipòsit de la moto i una lleugeríssima brisa mou a petites espentetes una fulla seca de plataner. Se m’acosta donant saltirons sobre 3 les tres puntes marrons doblegades cap avall, com una aranya dissecada a qui li haguessin arrancat les 5 potes restants. M’assalta una profunda llàstima per aquella fulla marró. Aleshores em pregunto de què em venen aquests estúpids sentiments. Indignat amb mi mateix reflexiono ¿de què collons m’ha d’ocupar el tarro això? ¿melangia de pa-sucat per una fulla caiguda? Auvahomevà! Decidit vaig a pagar la gasolina i em poso guants i casc. Arranco i els 4 cilindres en línia omplen l’aire d’una tranquilitzadora racionalitat mecànica. Poso primera i enfoco cap la carretera, i en l’últim instant, per no trepitjar-la faig un gir brusc ple d’inquietant consmiseració. No, no vaig caure, la fulla no em va tirar. Però em vaig veure molt a prop de terra

Georgiana - Bare Facts
Time of the Season - Zombies
That´s The Bag I'm In - The Fabs

Si un tio que tracta les dones com a objectes es considera un masclista, un que tracta els objectes com a dones ¿es considera un fetitxista? Més dubtes parafilics aquí al Jardí del Manicomi.

Satisfaction garantee - The Chesterfield Kings
Bad Little Woman - The Wheel-A-Ways1
The Witch - The Sonics

The witch va ser el primer single dels The Sonics, el 1964. Eren de Seattle i van ser una mica els precursors del tinglado, en això de sonar guarro, accelerat, distorsionat, cridant, i amb lletres rares o directament escabroses: aquesta anava sobre una bruixa, strichnine sobre drogues, en tenen alguna sobre adoracions satàniques... en definitiva uns autèntics perrus verdes del seu temps. Van treure 3 o 4 discs a mitjans dels 60’s sense massa èxit totplegat, i fin de la història. Després el revival Garage dels 80’s (Fuzztones, Creeps, els suecs) els van rescatar de l’oblit popular com els precursors de tot plegat (jo per exemple els conec del recopilatori “songs we tough the fuzztones” ‘89). I després de 35 de la seva última reunió per un concert (el ’72), l’any passat es van tornar a reunir per fer gires: han estat a l’últim primavera sound i per aquests festivals d’estiu.

Unchain my heart - The Gruesomes
Cold Hands - Black Lips
Where the wolf bane blooms - The Nomads

Doncs sí, ja fa una bona quantitat de dies que tot flueix amb una pasmosa tranquil·litat. Incidents que abans comportaven hores de cejas fruncidas i silencis densos, remugats amb saña i dolor, ara són sobrevolats amb desden i suficiència, com qui salta un insignifacant toll a la vorera. En fi, els polvos son freqüents, llargs, alguns barrocs d’altres essencialment minimalistes. Inensos en qualsevol cas. Tot flueix, tot encaixa com una maquinària de rellotge ben greixada. Així les coses, enregistrar aquestes venturosos dies per la posteritat, com qui porta la comptabilitat dels sentiments, pot semblar mesquí. Però, viven aquests dies de desplomes generalitzats, que el que un dia és blanc el següent pot ser negre, que els Cayennes d’ahir poden ser avui embargaments per impago, llanto y rechinar de dientes. Per això malgastar aquests preciosos i tranquils dies amb l’oblit em sembla poc prudent. Millor estalviar-los en el record, dipositar-los (encara que sigui sense interès, desinteressadament) al banc de la memòria. Mal que sigui sota la rajola de l’habitació.

Down - The Stomach Mouths
Suzie Q - Clarence Clearwater Revival
Strychnine - The Sonics
That's all she wrote - The Hysterics
Mr. Pharmacist - The Other Half
Patch of grass - The Purple Fox

Apalancat al sofà miro una peli intimsta tan pretenciosa com aburrida: una tia joveneta li diu dramàticament a la seva amiga mentre surten al repla de les escales de casa “que voldria viure tots i cadascún dels dies com si fos l’últim de la meva vida”. Allavorens la película continua, amb la trama seguint les dos amigues que baixaven les escales i surten al carrer, caminant per la vorera. Pero allavonses la trama ja m’importa una merda, en part perquè és un bodrio de película i en part perquè m’he quedat en aquell replà d’escala, pensant que si realment visques tots-tots-tots-tots els dies de la seva vida com si fos l’últim, n’hi hauria un que sí, efectivament, seria igual -idèntic de fet- a l’últim dia de la seva vida, perquè de fet seria l’últim. ¿Però i tota la resta de dies fins arribar a aquest últim? ¿no seria un stress? Vull, dir que, ostia tiu, quin agobiu! Tots els putus dies de la vida pensant, “corre! corre! va! Vinga a fer coses, vinga a fer de tot, i tot depressa i tot intensament que això s’acaba pero YA!”I no. Penso que jo no. Que jo en canvi preferiria viure l’últim dia de la meva vida com si encara tingués tota una altra vida sencera per endavant. Amb tot el temps del mon.

Girl (You Captivate Me) - Question Mark And The Mysterians
Don't Do It Some More - The Cindermen
13 Women - The Renegades
Speed fever - Laghonia

Cançons per un vespre de tardor. Tardor 2008, 3 d'octubre

Al tantu: com sempre, si us voleu baixar el pugrama tal com està sonant, aquí va l'enllaç de sempre del G-cast .

Però, novetat 2008, si us voleu baixar les cançons a palu secu, aquí hi ha aquest altre enllaç .

Ocean of Noise - Arcade Fire

P6R, 99.8 FM, benvininguts a la segona edició d’EJDM d’aquesta temporada 08-09. La setmana passada van passar algunes coses. Una és que no hi va haver pugrama per lo del hoquei. L’altra és que vam entrar a la tardor. I encara un altra és que tota la setmana van estar caient gotes, refrescant, un tràfec de paraigües oberts a destemps, esquitxos, tolls, i clàxons de cotxes atrapats en un embús. Aquest paisatge gris-perlat com a que exigeix algun retrat, mal que sigui fet depressa-i-corrents amb un mòbil amb càmera de molt baixa ressolució, píxels deprimits i tal. Així que avui hem arreplegat algunes cançons que facin joc a tot això. Una habitació àmplia, amb mobiliari funcional disposat impersonalment i pintada d’un gris que combini amb el d’aquell cel. Una habitació que aconsegueix el seu objectiu, fer-t’hi sentir sempre desamparat, estrany encara que t’hi hagis passat els darrers 10 anys de la teva vida. ¿que hi fa tenir unes bones tones de terra sòlid i contundent, ciment i bigues de formigó armat sota els teus peus, si els genolls et tremolen sense cap raó aparent? A l’estiu les palomilles es precipiten de cap, suïcides elles, sobre les bombetes enceses, sense poder-ho evitar. En aquesta época de l'any, en canvi, són les seves cosines pijes, les papallones, les que no poden evitar revolotejar pels estomacs. Aleshores és complicat mantenir la cara de poker com si res, per molt curtits que estiguin aquests estomacs al puntual pas de les estacions, a les entrades de les tardors. Avui tractarem de retratar aquesta inquietant sensació de flotabilitat i d’indolència, d’arenes movedisses sota els peus d’un, amb cançons. Ara no plou, però en qualsevol moment hi tornarà, i quan ho faci, el meu paraigües només em servirà per no mullar-me.

Did she overtake you - Robert Forster
Jericho (Joni Mitchell) - k.d. lang
Concerning the UFO Sighting Ne - Sufjan Stevens

Posem que es un divendres al vespre, vale?. Aquest tio que travessa el pas zebra sota un paraigües negre soc jo, que torno a casa des del curro un divendres al vespre. Tot fosc, faros reflexats sobre els tolls. Aquest tio del paraigües quan esquiva un toll, es creua amb una tia d’uns vint-i-molts o trenta pocs. Primer cop que la veu, no l’ha vist mai abans. Morena, primeta, baixeta, cabells curt. No especialment atractiva pel demès. Es gira per seguir-la amb la mirada uns segons (1 o 2, tot molt curtet, gens aparatos, ¿sats?), i continua sota el paraigües cap a casa, on l’esperen la dona i els fills, possiblement impacients (O no, jo que se, un simple complement circumstancial totalment irrellevant a lo que fa a la trama). Bien, seguim. El cas és que ella, la noia morena sota el txirimiri, no s’ha adonat de res de tot això, massa preocupada en fer equilibris amb el paraigües entre els tolls, funambulista under the rain. Continua amb pas ràpid fins casa seva, a dues travessies de distància. El seu novi l’obre des dalt, amb el porter automàtic. Surt de l’ascensor. Porta oberta i ell esperant-la amb els braços oberts. El manso l’abraça, li passa la ma per la cintura, li busca els llavis, li acarona el cul. Explora allò... tímidament, amb la punta dels dits, l’interior de la tira elàstica de les calcetes. Ella aparta lleugerament la cara ¿sats?. Es tensa rígida en silenci. Ell afluixa els braços lentament fins que tot queda en un lleuger contacte a mig camí d’enlloc, indecisions entre pinto i valdemoro. Una sirena d’ambulància encaixada en l’embús serveix per separar l’impetu i la intensitat inicial, de la decepció actual; el fa uns segons, de l’ara. I doncs, en aquest ara, ella fregeix ous ferrats per sopar. Ell, enfonsat al sofà i amb una Volldam a la ma, enfoca obsesivament la tele ¿sats? La seva mirada xoca amb les imatges de la pantalla, però enlloc de rebotar-li el presentador graciosillo que anima un concurs de-lo-que-sigui, direcció el cervell, la mirada travessa la bidimensionalitat tecnològica de la pantalla, i deixa les imatges endarrera, i tira recte fins escudrinyar el detràs del cristall líquid, i més al fondo encara, els píxels, els relés, els diferencials, els cables, tota aquesta merda tecnolòica que a mi se m’escapa i ni en se els noms, ni m’interessen. Però ell no, ell se’ls mira detingudament des del sofà, com si tot aquest desgavell tecnològic li pogués explicar el perquè dels moments grisos i plujosos de la vida, com si la tecnologia amagués la resposta, la complexa codificació de les lleis universals que regeixen els moments de la copula ¿sats? Quan i el perquè l’oracle determina que toca que sí i quan i perquè toca que no. Però tot això, tot aquestes disquisicions filosofico-tecnològiques, Aquell tio que travessava el pas zebra amb un paraigües (i que era jo) no ho sabrà mai, perquè en aquell precís moment està a ca seva fent coses més importants, com pentinar el gat, dibuixar amb sa filla camions de bombers amb retoladors vermells, o, escarxofat al sofà de casa seva, contemplar cervessa en mà, les evolucions d’unes imatges per dins d’una pantalla, un presentador graciosillo animant un insuls concurs de-lo-que-sigui. Interseccionant així, per segona i probablement última vegada en la vida, amb la de la funambulista morena sota el txirimiri.

Rien de grave - Véronique Leulliot
Un minuto de incertidumbre - AMA

Hi ha cançons que porten tatuades les marques d’algun incident sentimental, a vegades traumàtic, a vegades una simple capullada. Son cançons marcades com cartes de poker, i com elles ja han perdut qualsevol opció de reintegrar-se al resto del mazo amb normalitat. No podran jugar mai més. Marcades. Empestades. Ecs, fora bitxos raros. Aquestes cançons ja han perdut el seu valor standard. Han perdut el seu sentit universal i la casualitat els ha carregat amb un altre totalment diferent, sigui el que sigui. A mi em passa amb aquesta cançó dels Prefab Sprout i de fet amb tot l’LP Protest songs. Ja va tenir una història una mica rareta: el van gravar després del seu primer i genial disc Swoon, però per desavinences amb la discogràfica CBS no el van voler editar. Van treure el tercer el imprescindible Steve McQueen, van “triomfar”, i aleshores van recuperar el Protest Songs (que per a mi no li arriba a les soles de les sabates als altres dos). Bien. Per a mi, durant molt de temps tot això importava una merda. Vull dir, durant molt de temps sentir qualsevol cançó del PS era automàticament eriçar-se’m el vellu, suar, afluixar-se’m els budells. Papallones a l’estomac, tardors, tardes grises de pluges intermitents i uns passos perdent-se enmig d’una festa de castanyada, el terra tot apagalòs de cervessa resseca. Xap-xap-xap. Encara recordo la pudor de cervessa seca al terra. Era tard i ja no quedava gaire gent. I de fet encara és una mica així.

The World Awake - Prefab Sprout
this night has opened my eyes - The Smiths

Diu el periodista i músic mallorquí Joan Vich al seu més que recomanable blog, que aquesta cançó que ve ara és una meravella. A mi m’ho sembla, i tota la resta del disc també. És el darrer disc de Giant Sand, la banda del veterà Howe Gelb. Posin-hi, si us plau, una mica d’atenció. Probablement l’anirem posant algunes setmanes més.

Increment of love - Giant Sand
Barbecue A L'Elysée - Katerine

P6R, EJDM, “cançons per un vespre de tardor”, cançons per retratar tardes grises i –eventualment- plujoses. Aleshores, quan plou, al bar del poble entren les taules de la terrassa, i és per això que feiem la cervesseta dins, rodanxes diametre Voll sobre el marbre .cascat de la taula. Em mira i em concedeix “home, sí, follar, follar... follar està bé. Vamus, molt bé. Però cascar-se la – tst, dic quan es així per convenciment i elecció, no per obligació, quedi clar- doncs, que te un punt d'introspecció, d'auto-coneixement, d'independència personal que és molt dificil (impossible?) de pillar follant. Com baixar a les pròpies catacumbes, ¿sats que et dic? Amb el follar, en canvi, com a que acabes tendint a la dispersió, a distreure't amb l'altre. Cony, que et perds en detalls ¿no? Papers en la comedia social ¿no? Oju, apart de la pressió, l’stress i tot això” me’l miro com un lluç miraria una gominola de maduixa punxada d'un ham, ell segueix “¿quants polvos potencialment brillants no ha matat el sentit de l’autoexigència? ¿eh? El que jo et digui” em diu “cascar-se-la és el sexe en pantufles. la insuperable comoditat d'unes pantufles tabsolutament adaptades".

My funny Valentine - Frank Sinatra
Copenhagen - Scott Walker
Brand New Day - Van Morrison

Aquí hi havia d’anar un altre postal de dia plujós de tardor, dels de la setmana passada, però ve amb una setmana de retard, Sempre tard pels puestos! tardes plujoses de finals de setembre i principis d’octubre. A mi l’entrada de la tardor em toca soberanament els collons, vull dir per sistema, cada any em toca les pilotes. Sí, tot el rotllo del cicle anual, canvi d’estacions i tal. Però no cola, vull dir, a mi sí que em cauen les fulles per dins, Fijo que fins i tot es'em cauen els pèls per fora. Busco mecanismes inconscients per allargar la festa. Res, tonteries, clar: momentodado m’adono que és inútil, que no per portar encara bermudes i xancles de goma faré allargar la calor. Que l’únic que en treuré és un engostipat. Un nen amagant el cap sota terra, un estruç amb xancles playeres i bermudes estornudant. Es clar que hi ha lo de la resignació cristiana. És clar. L’altre dia vaig enxampar pel canal TNT un episodi de la meva serie preferida, Dr. En Alaska. El de “luces del norte”, el solstici d’hivern. En plena depressió per la nit polar, Fleshman es declarava en vaga perquè l’estat li birla les vacances al carib, i tot el poble l’empura: el demanden per un paston i li prenen la casa amb tot el que te dins.

El germà negre del Chris Stevens diu per la K-oso: “Quedan tres días para nuestro solsticio de invierno. Hoy amanecerá a las 4 y dos minutos y se pondrá el sol a las 4,45. Sabemos que la oscuridad constante e interrumpida, lleva a algunas personas a un pozo sin fondo emocional, por lo que la dirección de K-OSO sugiere que se guarden las armas bajo llave. El deseo de meterse el revolver en la boca puede ser demasiado fuerte. Así que por qué no evitar la tentación. Y para subir un poco los ánimo pasaos por el Brick, que permanecerá abierto las 24 horas del día con chocolate caliente para todos. Eso es, chocolate. El elixir mágico. Nada mejor para subir los niveles de serotonina y elevar los ánimos ¿eh?. Yo voy para allá.” Al final del capítol, Fleishman es resigna, abandona la vaga i es justifica amb Marilyn: “pots nadar contra corrent sense arribar enlloc, o pots deixar-te anar amb la corrent disfrutant d’on et porti” Marilyn, com sempre, l’importa una merda la justificació i simplement se encoge de hombros.

Ahir vespre vaig estar a ca mons pares. Tenien ja el foc a terra encès. S’hi estava bé, el foc calava per dins.

Jo també, com cada tardor, em ressignaré. ¿que vols, no? M’assentaré còmodament per veure com les coses acaben de girar: les estacions, el plat del microones, el tambor de la rentadora i la oliveta del martini. I també com sempre aquesta autojustificació acabaran per no importar ni una merda.

Italian Dry Ice - Josh Rouse
Say Something Nice To Me - Bobby Kline
Baby You Got It - Clyde Mcphatter

Plou sobre la ciutat i jo m’ho miro des de les alçades, des d’un nové pis. Lo que li dona el puntillo interessant és que no fot gens de vent, de manera veig les gotes caure a plom, com bales traçadores mil·limètricament disparades amb tiralínies. Baixen a tota ostia sobre el meu cap des d’uns quant kms d’alçada, els miracles de la llei de la gravetat i l’acceleració. Newton, Einstein & Rodriguez Picó, el trio la-la-la, en fi. Les que veig fugaçment davant els meus ulls encara els queden una bona quantitat de metres de precipitar-se al buit, i esclatar en milions de micro-gotes a camera lenta. Quantitat d’anuncis fan servir ara aquest efecte estètic per vendre’ns des de xuepes fins a condons ¿no? Davant els meus ulls, una cortina de línies verticals: la verticalitat domina la ciutat. De fet ho domina tot, la ciutat, l’ordre social, el curro, el futbol... fins i tot el sexe. Busco algun referent horitzontal: per un moment m’asfixia tanta caiguda. Busco punts de fuga, punts de fuga horitzontals, linies perpendicular a les traces de pluja, no se, tio, alguna cosa que aguanti, un suport, un reposapeus, ¿sats? però tot és gris. Gris i de dalt cap avall. Em marejo una mica. Em mareja l’absència de punts de referència horitzontals, inclosos els morals. Necessito algun tipus de base, algun suport a tanta precipitació, a tanta cosa precipitant-se, ja et dic, alguna cosa sòlida que aguanti tanta abstracció. De petits ens ensenyen a comptar amb els dits, però no massa, només una estoneta, només fins que ens sabem ficar la idea dels números des dels dits fins dins el cap. I un cop ja hem trobat el camí de l’abstracció, fora! ens els retiren, un adult comptant amb els dits està mal vist. Hi ha qui ha perdut el curro per això. D'altres fins i tot un bon polvo. I sin embargo, maifren, els dits son coses importants. Son coses importants per aferrar-se a la realitat: ja sigui apretant-apretant fort, fins que els nudillus es tornen blancs, aferrats a –p.ex. per dit algo, una barra! té, ahí está l’exemple dels gimnastes-, o ja sigui sumant amb els dits, operant aritmèticament, tocant físicament els números. A vegades –com davant d’aquesta vertical caiguda d’aigua- necessito comptar amb els dits. Encara que sigui a fosques. Encara que sigui d’amagades, per a mi mateix. Un xute de tangibilitat, un xutillo per calmar les coses, per retornar a la realitat, per escapar d’aquesta abstracció matemàtica i geomètrica... Lo ettoi dehando...lo ettoi dehando... solo me meto de veh encuando, de veh encuando...

if looks could kill - Camera Obscura
Falling And Laughing - Orange Juice

Hoquei, Tardor 2008 26 de setembre

El divendres passat al final no hi va haver pugrama: es va endarrerir mitja hora el partit que retransmitiem a Punt Sis Ràdio del Reus del campionat del mon de clubs (brillant victòria i flamant campionat contra el FCB, oe oe oe). Total que el Jardí, que anava darrera i ja havia de ser més curt de l'habitual es va quedar en no res. Mos aguardem tots els artilugios i demés pel següent.

I per deixar algo penjat (i com a novetat '08 que mirarem de continuar), ale, les cançons de Sarah! que vaig atropellar xerrant per damunt. Ara limpias de polvo i paja, com ha de ser:

Sarah! looking forward the revolution '08

Com sempre, si preferissiu el pugrama tal com va sonar en directe, us podeu despenjar tots els emesos, aquí al G-cast . Tst, i de gràtix, eh?

Con Dios!

Sarah, looking forward the revolution. Estiu 2008, 19 de setembre

P6R, 99,8 FM, Senyors, senyores, madrastres, garrapates, poets, priests and politicians, benvinguts tots, passeu, passeu que aquesta és la inaguració oficial de la temporada 2008-2009 del Jardi del Manicomi. La sang de la aliança nova i eterna vesada per vosatres. Oh sí! Sang vesada! Crims passionals, destrucció, mort, ressurecció, vida... me pierden las bajas pasiones. Bién. Primera edició del Jardí del Manicomi. Bien. Per aquesta temporada no s’esperen grans canvis, acaso xubascos dispersos, un leve xirimiri de deixadesa i tal, coses mal endreçades, tot acabat a l’últim minut. Com sempre, sense novetat en la frente. Bien. Lo principal el canvi d’hora. Tot igual menys la hora. El resto igual ¿que hi vols fer? Soc vago per naturalesa, això te coses bones i te coses dolentes (Tot i que no sé encara quines son les unes i quines les altres). Bien. ¿Així que no hi ha canvis de plantejament ni d’orientació ni tot això? Nopp, almenys de moment. Només d’hora. Abans era en directe de 11 a 12 dels divendres, i ara serà de 10 a 11 dels divendres també. És lu que toca, és lu que m’han dit des de la direcció. Jo sempre obedient a la crida. ¿amunt? Amunt, ¿avall? Avall ¿4 potes? 4 potes. U que convingui. Bien. És lu que hay. Algú pensarà que para este viaje no hacían falta alforjas. D’acord, si de cas només afegir que arrieros somos y en el camino nos encontraremos. I a lu que convé, el camí on ens trobarem tots ensems aquesta temporada, comença –oh! sorpresa- amb una certa coherència: totes les cançons d’avui tenen una cosa en comú. En el seu dia, (ço que és entre 1987 i 1995) van ser editades pel segell discogràfic Sarah Records. El que sona, més ben dit el que tràgicament he ofegat, estrangulat, assassinat amb aquesta inútil i pretenciosa xàxara fins el punt de l’asfixia, i doncs, de la mort és I'm In Love With A Girl Who Doesn't Know I Exist, d’Another Sunny Day

I'm In Love With A Girl Who Doesn't Know I Exist - Another Sunny Day
¿ - ?
Itchy Chin - Heavenly

Corria el 19 d’abril de 1991 and I was handed a mix-tape, una cinta. Una cinta gravada, una recopilació feta per un gran amic: la segona persona que sap més de música de totes les que conec, i a més, la persona de la que he après tot el que se de música. Diguem-li Mr. X per entendren’s. Mentre Mr X m’allargava la cinta em va llençar una mirada enigmàtica i penetrant, de detectiu privat al Los Angeles de finals dels 40’s. Enigmàtica i penetrant perquè va haver de perforar la cortina que formaven les denses nuvolades de fum de lukies curts combinades amb els pestilents alès de boubon de garrafon. La seva veu ronca va travessar aquella boira per sil·labejar-me muy quedamente: “Escolta-la, Towers. T’agradarà. Si busques bé hi trobaràs el que necessites per a completar la part que et falta del desenllaç”. Podeu, i si m’apureu, haurieu de afegir pel vostre compte tota la resta de parafernàlia que fa al cas: policies corruptes, femmes fatals de llavis vermells fumant amb llarges boquilles, barmans d’orella fina netejant minunciosament les copes de cocktail ris-ris-ris, i un filet de sang que s’escola lentament claveguera avall. Ja sabeu, el típic decorat de cartró pedra per ambientar la història. Després totes les històries passen avall, i l’únic que acaba quedant és el decorat de cartró pedra. En fi. Aleshores no vaig entendre que havia volgut dir amb lo del “desenllaç que et falta”. Imbècil de mi, poc em podia pensar el que em faria patir al llarg dels últims 17 anys, 5 mesos i un dia la puta merda d’aquell desenllaç. Però buenu, això ja anirà sortint. A lo que ens convé ara, aquella excel·lent cinta recopilatòria (pintada color lila), es deia, ( i encara es diu, perquè l’estic fent rodar entre els meus dits ara mateix) “Sarah, looking forward the revolution” i estava dedicada exclusivament a grups del segell de Bristol Sarah Records. D’aquesta immaculada cinta, així com d’un parell de recopilatoris ortodoxes del mateix segell, provenen totes les cançons que escoltarem avuí. Continuarà...

Sickening - The Sweetest Ache
Major John - The Wake
Between Hello And Goodbye - The Field Mice

Les primeres pistes, pels qui no conegueu Sarah, apareixien com una epifania al google (‘ande sino?), just one click away picant “Sarah Records”. A la wiki quedava ben clar que tot va començar a Bristol el 1987, on una parella d’universitaris, Clare Wadd i Matt Haynes van engegar el segell. ¿alguna cosa feia intuir aleshores l’abrupte final de l’aventura només 7 anys desprès (concretament el 28 d’agost de 1995)? ¿pot un abrupte final ser més apassionant que un començament? ¿o fins i tot més que tot el camí fet? preguntes i més preguntes. Tot era una sopa confusa. Concretament una sopa d’all buscant inventor. Després de tants anys oblidada, calia repescar la cinta que m’havia passat el meu amic Mr X. El cas és que la parelleta en qüestió van començar amb fanzines i flexidiscos, per passar després a publicar singles, sobretot singles. Obsessivament singles. El primer en la frente: “Pristine Christine” de The Sea Urchins (per coherència l’últim que escoltarem), el segon dels The Orchids de Glasgow. Amb el temps van crear (molt a contracor seu, s’ha de dir) una espècie de sonoritat bastant reconeixible, una etiqueta: “el só Sarah, una banda Sarah”. Dit així molt a lo bestia, clar, no tots els grups sonaven igual. Però si disparessis totes les cançons que van publicar sobre una pissarra amb uns eixos XY, de tot aquell dispers núvol de punts se’n podria –com si diguessim- intuir una recta de regressió lineal. Una imaginària linea de tendència amb una direcció relativament semblant a les coordenades C86, al popillo inglès guitarrero, amb tirada sentimentaloide tant en melodies com en lletres, cançons més de melodia marcada que no pas de ritme contundent, guitarres clares i cristalines, acné d’adolescència... oju, dit així molt a brotxasso gordo: no todo el monte és mozzarella. The Orchids, The Field Mice, Heavenly, Tallulah Gosh, St. Christopher, Another Sunny Day... noms, pistes, engrunes, molletes de pa com les que la madrastra tirava a terra per retrobar el camí de tornada a casa pel mig del bosc, a les tantes de la matinada. Invariablement tajada i encocada fins el cul. Invariablement fent cap al llit dels 7 enanitus superdotats. ¿calia aquesta desviació pel mig del bosc? “Probablement no”, contesta el mussol.

Beautiful Day - Even As We Speak
Sunflower - The Springfields

Teniem so far el meu amic Mr X passant-me una cinta. Aquest era el plantejament, i aquest plantejament necessitava urgentment un nus. Un nus que convenientment deslligat acabés conduint a un desenllaç. Desgraciadament no tenia cap nus a mà, com a molt una birria de beta rebregada que no donava ni per embolicar el títol del programa, així que vaig haver de tirar amb lo que tenia més a mà, una subtrama que si no xutava la podia deixar tirada aquí mateix, just al cap d’unes frases (o unes línies, depèn de si parlem de ràdio o d’internet). Així que de la butxaca interior de la gavardina –xopa del xàfec que havia aguantat mente esperava (¿que què esperava, us pregunteu? Que aparegués algun nus, evidentment)- em vaig treure un record: el record dels dits tremolosos de Mr X fent córrer aquella cinta sobre la superfície xipollosa d’alcohol de la taula. Mr X i els seus regals-trampa. 90 gloriosos minuts de cançons meravelloses. Pastilles pop de 3 minuts. 24 temes sense un puto títol de cançó ni de grup. Mr X sempre havia estat un vago de la hòstia per escriure els títols i els grups a les cintes que grabava. Necessitava els títols. Uns dies després em vaig fer el encontradizo amb ell pels tuguris que soliem freqüentar aquells dies. “Que t’ha semblat la mercancia?” em va preguntar. “Impressionant, boníssima, tio ¿d’on l’has tret?” Va desviar la mirada “pels amics el que convingui”. Vaig continuar llençat “molt-molt agradable a l’orella. Perfectes cançons pop seguint el llibre d’estil. Potser no totes son obres mestres. Potser poques logren tirar la porta a patades per ficar-se’t dintre la pell, però la immensa majoria serien un perfecte decorat sentimental. Escoltant-les m’ha vingut al cap la distinció entre art i artesania. Entre duende i professionalitat, entre seguir fidelment el cànon o fer-se’l petar.” Alguna pedanteria per l’estil li vaig soltar. M’havia embalat massa, corria sobre terra relliscós: Vaig veure la decepció en els seus ulls. Nerviós li vaig demanar els títols de les 24 cançons. Em va mirar amb una mirada trista barreja de llàstima i compassió: “Towers... Towers, jo et dono la música i tu em reclames els títols... No has entès res de res... I aquesta sarta de collonades.... El secret està en la massa. Insista, busque su suerte: una vegada i una altra és el camí. Al final arriba sempre el desenllaç”.

Peaches - The Orchids
Paris - Northern Picture Library

El vell truc de la subtrama tramposa m’havia permès guanyar algo de temps, però seguia jugant a la contra. Em sentia rodejat. Mirades sospitoses per tot arreu, una cagada de colom a l’espatlla: tot eren complicacions. Vaig pensar que estaria bé agafar una mica d’aire canviant a un contrapunt temporal, moure la història cap endavant, cap el present, per exemple, cap aquests darrers dies en que he estat sel·leccionant les cançons per aquest debut d’EJDM. M’he tragat tot el que he trobat de Sarah, unes 90 cançons aprox. Podria dir, per exemple, que m’han tornat a impactar. No caldria ni dir cap mentida. És més seria la veritat. Em decideixo per aquest camí, així que continuo d’aquest palu: aquestes cançons m’han fet reviure antics moments tancats en pots de nocilla buits. Embargat per la nostàlgia els he dit (tst, a les cançons, no als pots de nocilla buits): “No heu canviat, esteu igual”. Bona una n’he fet. “No t’enganyis Towers” m’han contestat. “Només veus el que vols veure, tu tens més panxa i menys cabells, i estàs ressec per dins; i nosaltres estem més comprimides dins aquests mp3. Ens van fer per a desgarrar, per fer viure intensament moments, instants, i tal, i a tu ja només et fa reviure els records del passat. Ressec. Estas a dos dits de la menopausia. Fijo que has de tirar de viagra”. Emprenyat he apagat bruscament l’ordinador, més ferit per que uns putus arxius informàtics mp3 s’entortolliguin en les meves evocacions, que no pas per la impertinència dels kilos i la calba (per cert totalment fals, a més calumniadores!). Després, penedit, he tornat a engegar el portàtil, però ja no m’han volgut contestar. Es feien les ofeses, suposo. No ho sabré mai: les he enviat a la paperera de reciclatge.

It's Snowing - St. Christopher

Estàvem arribant al final ratllant els 2/3 del pugrama i on hi hauria d’haver un bon nus (que se jo, un as de guia, un de corbata, una llaçada ni que fos) no hi havia més que un munt de merda inconnexa i indestriable, res que connectes mínimament plantejament i desenllaç, el principi amb el final. Estava clar que la història de Mr X i la puta cinta feia aigües per tot arreu. Una mala el·lecció. Si m’hagués de guanyar la vida de lampista, dels meus empalmes en sortirien escapes d’aigua a pressió, Titànics enfonsant-se per les cantonades... Només tenia lo de la cinta sense títols, lo de l’estil i actitud de Sarah, el camí per arribar al desenllaç, res, quatre peces de diferents trencaclosques. Vaig decidir fotre-m’hi amb dos collons: si m’havia tret de la butxaca interior de la gavardina lo del record de Mr X, també em podia treure de la màniga (o de la patilla) lo de Discos Castellò, no?. “con dos cohones, tira tú” em vaig dir, i talqual va sortir solet del braç dret això: 4 anys després de lo de la cinta remenava CD’s a Dicsos Castelló de BCN. Vaig sentir un “pst-pst”, em vaig girar: ningú, obviament. “Deu ser un McGuffin” vaig pensar, i vaig tornar a lo meu, a remenar CDses. Aleshores em vaig fixar que entre els dits tenia un Cd que no recordava haver vist abans: Un digipack amb una foto d’un pont: “There And Back Again Lane: a Sarah Records compilation”. “There and back again Lane: camí d’una vegada i un altre” això recordava vagament les enigmàtiques paraules de Mr X... Ja a casa m’hi vaig fotre amb calma: Increïble CD. Contenia 2 col·leccions 2. Una era una col·lecció de 21 cançons, aquestes sí, perfectant etiquetades amb el seu titol i tal. Durant aquests darrers 13 anys les he anat posant regularment en les diferents encarnacions de EJDM. L’altra era una col·lecció de moments: un delicions llibret de 33 pàgines on Matt Haynes retratava esplendorosament una quantitat d’instants viscuts amb Sarah, diapositives inconexes, deslligades les unes de les altres: gires per França amb els grups, enregistraments, mirades creuades amb noies dalt de trens per centre europa, tajes monumentals, hòsties en concerts... Vaig veure clar que aquell no era el final dels enigmes: primer perquè era la referència 100, curiós número per un recopilatori, i després per l’enigmàtic final del llibret “it was called “Toulouse” and it was the last song ever to get released by Sarah Records”

Sensitive - The Field Mice
Atta Girl - Heavenly

Ja ho teniem encarat a la recta final, però encara estava preocupat: començava a veure com el desenllaç treia el seu nas llarg i afilat rotllo Txiki per la porta de la peixera d’aquest estudi 1, amb ostensibles ademans histèrics de que ja li tocava entrar i de que m’apures, però encara em faltava algun tipus d’introducció! Alguna excusa per fer-lo passar per la porta. El desenllaç era lo que més clar havia tingut des d’un principi, des del plantejament, era lo millor que tenia. L’havia pillat (¿d’on sinó?) d’internet, i només veure’l ho vaig tenir claríssim: alló havia de ser el final del programa, perquè era el que li donava sentit a tot. Era un gran final, grandiloqüent, dramàtic, arty... Fale, clar, no era meu, però fins i tot així donava el pego. Tenia lo de la intensitat dels instants, lo de la essència intrínseca del pop, era contundent, atrevit... i el millor de tot: era el final en tots els sentits. I aleshores se’m va acudir lo de fer servir lo del suïcidi. Li vaig llegir al Matt Haynes en una gran entrevista a Retromusica :

- Vuestro manifiesto de despedida (A Day For Destroying Things) es uno de los mejores textos del siglo veinte. ¿Pensábais así desde el primer momento o fue una idea que fue creciendo con el tiempo?

Definitivamente siempre he creído en las ideas expresadas en ese anuncio (...) de arder de un modo brillante como un fuego artificial por unos momentos y luego desaparecer. (...) Me gustaría poder decir que, cuando lanzamos la primera referencia de Sarah, ya sabíamos que nos detendríamos en la referencia número 100 de Sarah, pero esto sería una mentira, obviamente (¡cuando lanzamos Sarah 1 ni siquiera sabíamos si habría alguna vez un Sarah 2!). Pero siempre supimos que, si Sarah tenía éxito , tenía que terminar de un modo adecuado, no desvaneciéndose sin más. Tenía que terminar con una explosión. Así que la idea de detenerse en la referencia Sarah 100 se discutió por primera vez bastante temprano (creo que también consideramos la opción de terminar en la referencia 50, ¡pero decidimos que 100 sería más espectacular!).

Aha, fijo que lligava amb la idea de suïcidi ¿no?. Una discogràfica suicidant-se. T’imagines l’Ariola o la Sony?. Buenu a lo nostre. Vaig pensar que un parell de cites sobre el suicidi que vaig ensopegar de casualitat al llibre que estava llegint aquells dies li donarien un toc intel·lectualoide de tio llegit, visca el gafapastismo! La cita del Pavese la vaig haver de fer entrar amb calçador,. Buenu, més aviat a cops de mall. Era allò de que “els suicidis son homicidis tímids”. La de la Virgina Woolf en canvi li quedava que ni pintada: va escriure al seu diari íntim “me hundiré con mis banderas flameando”, la seva darrera entrada, i al cap de 4 dies es va suicidar llençant-se des d’un pont amb les butxaques de l’abric plenes de pedres. Vaya si es va enfonsar. A més lo del pont de la Virgina Woolf lligava totalment amb el pont de la foto del “there and back again”, el Clifton Supension Bridge, el que solen fer servir els suïcides de Bristol pels seus menesters. Guapo, ¿no? Clavaito. Ale, llest. A esperar el pròxim tall i llestos.

The End of the Affair - The Field Mice
Drown - Even As We Speak

En fi, que tota aquesta darrera hora d’aquest programa conduïa a aquest precís punt, a aquest desenllaç, al final de l’afer, com diuen els Field Mice, Va ser un 28 d’agost de 1995, ara fa 13 anys i uns 20 dies. Va ser una festa de despedida amb algunes de les bandes del segell per celebrar el seu darrer llançament, el número 100. Per a l'ocasió Matt Heyness va fer publicar el manifest en alguns diaris musicals...

Un dia per destruïr coses...

... perquè quan tenies 19 anys, ¿no vas voler mai crear alguna cosa bonica i pura, només per poguer-li pegar foc algun dia i després veure la ciutat encendre’s com si cremés?

No vas voler fer això cada dia de la teva vida?

Res hauria de ser per sempre: Els grups haurien de treure un single i després desfer-se, els fanzines acabar-se després d’un impecable edició, les parelles separar-se sota la pluja a les 5 de la matinada i no veure’s mai més. L’hàbit i la por als canvis son la pitjor raó per fer mai res. Aturar un segell discogràfic després de 100 perfectes edicions és la més esplèndida declaració de pop-art possible, i diu més sobre la música pop del que ho pugui fer mai cap autenticament solemne EP lo-fi de 7 polzades i 10 cançons en vinil de colors edició limitada en digipack-en-dos-parts

Sarah records no és de ningú més que de nosaltres, així que és nostre per a crear-lo o destruir-lo de la manera que nosaltres volguem. I nosaltres no fem bisos. Volem cremar en colors brillants i ser pop, volem ser vertiginosos, impulsius i tontos. Volem besar – exquisitament- a gent en llocs nous i atrevir-nos a desgarrar coses. El primer pas per a la revolució és la destrucció, i el primer que cal destruir és el passat. Tan acollonidor com enamorar-se, ens recorda que estem vius.

Sarah Records 1987 – 1995,

August 28th 1995

Pristine Christine - The Sea Urchins
If You need Someone - The Field Mice

Epíleg: un cop acabat el programa de ràdio, i ja resolt el misteri del pont i dels suicidis, vaig trucar a Mr X després de molts anys. Li vaig dir que –noblesa obliga- com a Co-protagonista, li dedicava aquest programa. Que ell era el més gran i el més millor. Després d’uns segons de silenci, la distància telefònica em va tornar dos frases seves: la primera deia que era impossible que estiguéssim parlant “un cop acabat el programa” si el programa encara no havia acabat. Li vaig contestar que tranquil, que eren coses del directe. La segona cosa que em va dir va ser que si era imbècil o què, que el manifest del 28 d’agost no era la clau de res sinó més aviat el pany. Que allo no era el final de cap misteri, sinó la continuació de l’enigma de la immortaliat de la música pop, que no havia entès res de res, que el secret està en la pasta, que insistís, que busques la sort. Vaig agafar aire uns segons per contestar-li que se’n anés a la puta merda, que jo ja no tenia edat per aquelles capullades, que que et donguin pel cul, capullo. I clar, que què tal la dona i els dos crios, i que buenu, que a veure si ens veiem algun dia d’aquests. I vaig penjar. Després vaig pensar, la puta, lo que costa de vegades d’omplir una puta hora de ràdio...

Apa, Salut i Siau.

***

Annex 1

El famos manifest dels collons:

***

Annex 2

La portada del There and back again lane:

***

Annex 3

Algunes fulles del llibraco interior:

Ale, a cahcarla!