Sirenes!!! Tardor 2007, 23 de novembre

Guillamino - Somnis de llop

Quants ostions monumentals no han passat segons després d’entusiastes exclamacions rotllo “ara si! aquesta és la bona! la ocasió de la meva vida! amb aquesta despego definitivament per tocar la lluna”. Amb aquesta mateixa entusiasta (i al mateix temps inconscient) idea comencem aquesta nit. Si senyor, Ezequiel Vió la Rueda, i Jo He Vist la Llum. Crec que he trobat el fil que li convé seguir a aquest programa, i lo seu és, un cop trobat i decidit, estirar i estirar d’aquest fil durant aquesta horeta, fins convertir-lo en un cabdell embullat ratllant l’absurd, retorçant l’argument com un filferro qual culebron veneçolanu esnifat amb polvos d'Ariel mal tallats. Torçant lo i doblegant-lo amb tombs, corbes, guardarails i paelles. Arrossos, sangries, capotes i monteras. Viva la fiesta! Vivan lah caenas! En fi, deia que –i segueixo al meu rotllo- aquesta és la bona, avui triomfarem. Si senyor, he vist la llum: és taronja i fa pampallugues. És la sirena del camió de la brossa que em ve a recollir, a mi, i a qualsevol de les meves entusiastes idees que s’atreveixi a escapar-se’m per la meva debilment autocensurada boca... però ara mateix li estic fent senyals al conductor des de la finestra de l’estudi perquè s’esperi, que torni a passar d’aquí una hora o així, just acabi amb aquest assumpte del programa. Reus (encara) més net. Els serveis secrets de recollida selectiva de radio-escombraria no descansen ni un segon. Apatrullando la ciutat, com àngels exterminadors de tonteries sensesentit. Però a pesar de tot s’ha d’intentar, s’ha de provar, i aquí estem. Despegar i capotar, despegar i capotar, despegar i capotar, la bipolaritat de sempre: l’enèsim intent de superació personal seguit immediatament de l’enèsim estrepitós fracàs. La vella i coneguda cadència rítmica, els duets del Sinatra, el minuet de l’aparellament, la dansa del ventríloc i el seu ninot de plàstic, el mateix ninot que triomfa i per tant folla molt més que el pobre, vell i decrèpit artista de varietats que li fot la ma per darrera. La caricatura un cop més superant el caricaturista, la ficció triomfant sobre la realitat. Les sirenes finals s’acosten, i no són les antiaèries d’un atac post-nuclear sinó les des la brigada reusenca de neteja selectiva. La recollida selectiva de brossa al servei de la salut pública i mental. Atacs quirúrgics preventius. La higiene mental acabarà amb mi. Però Red Pèrill sobreviurà.

Red Pèrill - Bravadú
Umpah Pah - Raons de pes

Follar i parlar formen una estranya parella. Tenen paral·lelismes i també perpendicularitats. Les perpendicularitats són més divertides però castiguen enormement les zones lumbars i engonals masculines. Les paral·leles en canvi corren juntes com dos vies del tren que només es toquen (com adolescents en zel) quan cauen en un forat de l’AVE. Les metàfores geomètriques s’embosquen per atacar-te traïdorament quan menys t’ho esperes. Els punts geomètrics dels punts del pla comunicacional son quisquillosos, amb un toc de voyeurs i un deix clitoridià. Paraula i orgasme, llenguatge i ejaculació, duets ad infinitum. Monòlegs, diàlegs i taules rodones. Actes de comunicació fonda, profunda, i també d’egoisme, clar: a mi em passa moltes vegades que dic paraules a l’altre que tinc davant (o sota, o damunt, o darrere, l’ordre dels productes no altera els factors de conversió), només per adonar-me que he obert la boca per sentir-me a mi mateix. Molts cops és millor un bon monòlegs que un mal diàleg. Molts cops es millor tancar la boca perquè de boca tancada no en surten mosques, ni sobretot monuments a la sub-comunicació com aquest. Parlar i follar, curiós duet. A vegades parles tan fort que fas mal a la gola de qui fa veure que t’escolta, - però en realitat només ho fingeix, està amb les orelles obertes solsament perquè toca, perquè els dissabtes a l'agenda hi posa "parlar". Parlar per parlar, o parlar per no haver de parlar. Intercanvi social contra auto satisfacció introspectiva. No sé, a vegades fot més ràbia quedar-se callat a mitja frase buscant la paraula que ha desaparegut, que no pas quedar-se destrempat a mig polvo buscant l’erecció perduda de sopeton, així, xas! Perquè clar que els dos son actes de comunicació, ja sigui comunicació intensa i transcendent, ja sigui superficial (de sodoku, vaja). Al final, mentre que la comunicació sexual que s’ha tallat la pots re-iniciar en mode manual, lingual (o mira, fins i tot tirant pel recte, amb algun artilugi faliforme que trobis per allí) en canvi l’incomoditat d’un silenci a mitja frase no l’arregles ni baixant-te els pantalons.

Antònia Font - Ses Bombes Atòmiques
“Futbolista professional / que ja t’has retirat / no tens alegria / ses teves vies retronassals / son autopistes / d’un joc de simpaties”
Antònia Font - Darrera Una Revista

Dues seguides d’Antònia Font. Mentre les triava, preparant el programa a casa, em vaig adonar que m’havia repassat com qui no vol, gairebé tota la seva discografia, com un campeón. La conclusió és que em podria passar hores i hores escoltant Antònia Font, igual com també –vaig pensar per associació d’idees- em podria passar hores i hores fotent el mateix polvo, posant i traient, posant i traient, posant i traient, ad aeternum i ad ainfinitum. Però important: sense acabar-lo, sense voler arribar al segon micronèssim de l’èxtasi i la explosió, sabent per veu de la Sra. Experiència que res del que vingui després d’aquest segon podrà ja superar els previs. Lo important aquí és la sensació de no voler que s’acabi mai, de no arribar mai al final, d’estar perpètuament en el moment immediatament prèvia a l’explosió i a l’èxtasi, però –repeteixo- bàsic no arribar-hi mai. Un límit de n quan tendeix a infinit, la paradoxa grega de la llança i la tortuga, l’horitzó al que mai pots arribar. Un perpetu moment pre-extasi. L’impossible desig de deformar el temps per convertir un segon, un minut, en un infinit. Deformar el temps fins convertir-lo en un spaguetti etern que no s’acabi mai, com quan t’acostes a un forat negre i la gravetat distorsiona l’espai i el temps. Això últim plagiat directa i patillerament del gran Rai, gran entre grans.

Golpes Bajos - Malos Tiempos Para la Lírica
Gabinete Caligari - golpes
Gabinete Caligari & Loquillo - Caray
Chris Isaak - Back On Your Side

Ella, com totes les elles que vas perdent pel camí, era preciosa. Era preciosa, bonica, romàntica i amb uns petits pits encantadors, que només em deixava tocar les nits clares d’estiu si queia en impar i rojo. I la vaig perdre. La vaig perdre dins un calaix desordenat d’un escriptori ple de bolis bic sense tinta, posavasos vells de cartró dur, papers plens de taxadures i paquets de paper de liar “smoking”. He perdut claus, apostes, calçotets i depriments exàmens amb quatres-noranta-cincs. He perdut el Nord, el Sud, la vergonya, i amb ella també he perdut el sentit d’orientació: de com caure amb una mínim de dignitat ben orientada. Molts cops em giro i veig el llarg rastre que vaig deixant darrera meu de distraccions, oblits, detalls, grapadores, canvis mal tornats, Gintonics de Bombays Saphires abocats damunt de barres de bars en girar-me a demanar foc a una noia guapa que ni conec, i multes sense pagar. Veig una ristra de galledes on he ficat sistemàticament els peus, ara l’un ara l’altre, amb metodologia, fundamento, i tesón. Un peu darrera l’altre i una altre vegada l’un. Oblido ingressar la hipoteca, anar a buscar el pa, donar les gràcies, i recollir el paquet bomba. Em deixo el cap, la cartera, i el mangui albano-kosovar m’acaba d’agrair d’haver-me deixat l’alarma sense connectar. La inconsistència i la inconstància amagada darrera cada gest, les badades desplegades en arcs voltaics per sobre la meva sombra, la distracció emboscada entre les meves neurones... i ella amb els seus preciosos pitets, els que només podia tocar certes nit d’estiu, oblidada dins un calaix d’escriptori, o potser era -ara no recordo bé- dins una maleta de viatge blava amb una cinta facturada cap un aeroport d’alguna petita ciutat de l’Europa Oriental. O igual la vaig oblidar aquell cop, sola a la barra d’aquella bar de Salou, un dissabte a les tantes de la matinada de fa tants i tants anys, mentre jo, fent esses majúscules (o zetes minúscules, la cal·ligrafia mai ha estat el meu fort) buscava una i una altra vegada una galleda, no ja per ficar la pota, sinó directament para “echar la pota”.

Chris Isaak - Pretty Girls Don't Cry
Scott Walker - The old man's back again
Ozark Henry - sweet instigator
The Velvet Underground - Perfect Day

Apa, Salut i Siau
di-vagation’s, tardor 2007, 16 de novembre
Reitero, fa tres setmanes un incident tècnic va deixar la emissora en precari, de manera que tots els programes s’estan fent en directe. Així que per segon cop en 7 o 8 anys, El Jardí del Manicomi ha tornat a sortir en rigorós directe. Això també vol dir que no s’ha pogut enregistrar el programa, d’aquí que el que penjaré tan avia pugui, son les cançons soles que han sonat aquest divendres. Si us les voleu baixar, en quant estiguin disponibles, as always: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.

El Arrancacorazones - Pez

Estremidores revelacions passionals:
Ella: creí que no llegarias nunca...
Ell: ¿está dormido?
Ella: si
Ella: oh... rápido, por favor
Ell: no espera... no tengas prisa.... es mucho mejor despacio
Ella: que vamos a hacer?
Ell: no amaremos.... por ultima vez
Ella: por ultima vez.... no! no lo soportaria, no lo soportaria...

P6C, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi, di-vagation’s. Alguns opten a un consell d’administració, o la glòria. Altres opten a la re-elecció. Nosaltres molt més modestament optem a la divagació. Així que durant aquesta horeta procurarem divagar amb lleugeresa. Transitarem de Pe a Pe: des d’aquesta meravella de l’electrònica de Pez “el arrancacorazones”, a la rumba de Peret que tancarà el programa. Es sol dir que el que enriqueix més d’un viatge no és arribar al destí, sinó la experiència del trànsit. No ho se, deu ser veritat (sempre i quan no t’adormis durant el viatge). Encara que ben mirat, alguns somnis -bàsicament els humits- m’han enriquit més interiorments, que no pas el paisatge transitat. Una interessant discussió. Personalment sempre m’he trobat més agust sobre la ficció que sobre la realitat, sovint massa encorsetada. A més somniar és gràtix, i això sempre és un bon argument comercial. Ho podem acabar de discutir en una hora. Entre els que encara quedeu desperts, clar. Mentrestant, quedin-se, si us plau, amb el samplejat de riff guitarra que sona en aquesta bonica peça de Pez, que encabat podrem sentir l’original en la cançó d’on la va extreure: aquesta meravella de Scott Walker “The Seventh seal“, basada en la famosa pel·lícula de l’Ingmar Bergman.

The seventh seal - Scott Walker

Why can't God touch me with a sign
Perhaps there's no one there answered the booth
And Death hid within his cloak and smiled

This morning I played chess with Death said the knight
We played that he might grant me time
My bishop and my knight will shatter his flanks
And still I might feel God's heart in mine

And through confession's grille Death's laughter was heard
The knight cried No you've cheated me!
But still I'll find a way
We'll meet once again and once again
Continue to play

They met within the woods the knight his squire and friends
And Death said now the game shall end
The final move was made
The knight hung his head
And said you've won I've nothing left to play

The minstrel filled with visions sang to his love
To look against the stormy sky
The knight his squire and friends
Their hands held as one
Solemnly danced toward the dawn

His hourglass in his hand his scythe by his side
The master Death he leads them on
The rain will wash away the tears from their faces
And as the thunder cracked they were gone


Bela Lugosi's Dead - Bauhaus
The thrill is gone - Patricia Barber

“The thrill is gone, love was grand when love was new, birds where singing “i love you” now I don’t apeal to you, this is the end, so I pretend.... Sky is blue” una altre tremebunda crònica d’un final de cicle amoròs. sky is blue, el cielo es azul, el cel és blau. El cel és blau, ¿qui el desblauarà? el desblauador que el desblaui, serà probablement el primer capullu que volent-se fer el graciós, llenci una pedra a l’estany d’aigües quietes i calmades. Tranquil·les en la superfície però que es van enterbolint i emponzoñando tal com guanyen profunditat. Aquests estanys perduts pel mig de la natura amaguen molta merda de profunditat, cal anar al tantu. Doncs, total, que el graciós passava per allí i va trobar que era una bona idea tirar una pedra a l’aigua sense pensar en el punt d’equilibri local que trencava perquè sí, perquè mira, per fer algo, gent així, capaces de destroçar gratuïtament coses perquè si n'hi ha per totes les cantonades. Doncs, total, que el capullu devia pensar que els problemes personals son com les ones concèntriques, que en el moment de l’impacte de la pedra, la intensitat és insoportable, però que va disminuint tal com les anelles es van expandint, i perd força en quedar més allunyada i repartida en molta més superfície. La socialització de les onades. La expansió dels problemes. Els desequilibris lítics. La canalització dels rius. El drenatge dels sifons. La Hidràulica en tot el seu esplendor.

Lover Man - Ike Quebec
Easy Comes Easy Goes - Rebecka Tornqvist
Jazz of Two Cities - Lenny Tristano & Warne Marsh

De gran m’agradaria ser divagador professional. Saber moure els llavis perpètuament sense dir res transcendent, res sòlid, res comprometedor, res de res. Com els glòbus que sortien de la boca de l’Anacleto o l’Abuelo Cebolleta. Però tinc el pensament anclat a ras de terra (mira, no se, a mi el pensament no se’m sap ancorar, només anclar). Lastrat per peces de plom. De vegades no se si soc un plom o tinc plom a les venes. Però em desvio, disgrego, perdo el fil. Això vol dir que vaig per bon camí. O al menys pel camí que volia. Segueixo, doncs. M’agradaria divagar eternament, sense dir res transcendent, res important, res compromès, res de res. Un pur acte de comunicació en estat gasos. M’agradaria saber enllaçar paraules ingràvides unes amb altres, tal com el Tarzan i la Xita enllaçaven lianes. Però en la selva de la comunicació, quan deixo endarrera una paraula i suspès al buit, allargo la ma per agafar la següent, no trobo res, no em puc agafar a res sòlid, ni líquid, només aire buit, i caic en les profunditats insondables del silenci. Mal asuntu, caure per accident en el silenci. Perquè caure en la desesperació, en la beguda, en el joc, o fins i tot caure en la prostitució, almenys te com a retribució una certa imatge de looser enrotllat. En canvi caure en el silenci només et garanteix caure en l’oblit. D’avui a molts anys.

Let's Wade In The Water - Marlena Shaw
Ordinary Joe - Terry Callier
More Love, That's What We Need - The Gospel Classics
When Love Slips Away - Margo & The Marvettes
Wear It On Our Face - The Dells

Tinc un amic que sempre diu “ahh si pogues volar com un pàjaru”... doncs mira, no. A mi més que la feinada de batre les ales dels pàjarus, el que m’agradaria és flotar, rotllo ingràvidament, com un globus despistat, d’aquells que no acaben mai ni de pujar ni de baixar. T’imagines? És que a mi, la veritat. l’activitat sempre se m’ha fet costa amunt, així que qualsevol cosa que ajudi a vencer la llei de la gravetat, sempre és un cop de mà agradable. Un favor. La molície i la vaguicie. A la porta d’entrada de Siesta Records hi posa “no existe pasión mas poderosa que la pasion por la pereza”, cita de Bekett, diuen. A mi ja m’aniria be flotar dos pams per damunt de terra, deixa que la corrent m’emportés, i ja posats a demanar, per acabar de passar desapercebuts, posa’m un toc de transparència... bue, ni això, mira, amb una pinzellada de transllucidesa ja faria, per passar desapercebut. Passiu? Irresponsable? Escapista? No ho se, tinc els meus dubtes, al final, a l’hora de fer números, no se si acaben pesant més les tonteries dites o fetes quan podiem estar callats o quiets, o pesen més les coses mínimament interessants que no s’han fet o no s’han dit per estar quiets i callats (per indecissió, passivitat o escapisme). “Ni tant ni tan poc”, diuen. “Al punt mig hi ha la virtud” diuen. Però jo hi he anat algunes vegades al punt mig, i l’únic que hi he trobat, després de rebuscar entre capses de sabates plenes de pols i pots de vidre de Nocilla buits, és el centre de gravetat. Que de fet, és d’on volia escapar flotant... de la gravetat quisir.

Amor Amargo - Bruno Lomas
Ciudad Solitaria - Mina
Levantate - Antonio Flores "El Pescailla"
Papa Cunill: El Muerto Vivo - Papa Cunill
La Bomba Gitana - El Noi
xavi – Peret

En fi, amics, El Final. Un cop acabats, després d’aquest desplegament de poder rumbero, i si em disculpeu, em vaig a passar primer pel Green Dog, que queda aquí al costat mateix, per aprofitat el gran estat de fòrma del DJ resident, en gran amic Jordi Escoda, el cap de programes d’aquesta casa, i desprès, pel Pilé, on també és preceptiu aprofitar l’estat de gràcia del gran Quique Lérida als plats.
Senyors, aquests son els meus consells, i aquesta és la Sang de l' aliança nova i eterna, vesada per vosaltres i per tots els homes, en remissió dels pecats. Feu això que és el meu memorial. Qui estigui lliure de culpa que tanqui el gas en sortir i deixi la clau a la bústia (o butzó pels iconoclastas).

Apa, Salut i Siau!
PD: segueixen els problemas informàtics, ço que vol dir que encara no es pot enregistrar el programa, així que he penjat una llangonissa-mp3 de tots els temes que han sonat Així a pelu. Pero, al tantu, que estem de rebaixes: pel mateix preu, hi ha 15 minuts extres, 4 cançons que no han sonat en directe (les que estan en cursiva en el post), però no m’he atrevit a la crueltat de treure-les, pobretes, elles també son tan boniques....
La Revolució Sexual, Tardor 2007, divendres 9 de novembre.

Com ja va quedar dit, un incident tècnic ha deixat la emissora en precari, de manera que tots els programes s’estan fent en directe. Així que per primer cop en 7 o 8 anys, El Jardí del Manicomi ha tornat a sortir en rigorós directe. Això també vol dir que no s’ha pogut enregistrar el programa, d’aquí que el que penjaré tan avia pugui, son les cançons soles que han sonat aquest divendres. Si us les voleu baixar, en quant estiguin disponibles, as always: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.

La revolución sexual La Casa Azul

Aquesta edició del Jardí del Manicòmi es diu “La Revolución Sexual”, i no s’ho diu per que hàgim descobert cap nova tècnica per expandir fins l’infinit intemporal el clímax de la còpula, ni per que portem alguna actualització del kamasutra adaptada al canvi climàtic, ni tampoc perquè haguem trobat la ruta oculta cap el mític Centre Gravitacional Tàntric. Molt més simple que tot això, “La Revolución Sexual” és el nom de l’últim disc de La Casa Azul, que ha sortit aquesta setmana, i que serà l’argument central d’aquest programa, perquè n’escoltarem algunes cançons, i perquè la resta de les cançons tenen alguna referència a l’univers de Guille Milkyway, la persona real que hi ha darrera aquest grup fantasma. Avui al Jardí del manicomi, cançons de “pop sesentero algo afrancesado, levemente soft, soul y Motown, un pelín surf y bastante naïf”.

Visit From The Dead Dog Ed Harcourt
Brand new pop song David Grumel

El cap de setmana passat es va celebrar el cinquè congrès interprovincial de politologia. Un politòleg és aquella persona que ha estudiat ciències polítiques i es dedica a opinar de política en tertúlies o articles. Un politòleg sempre –i això és important- es refereix a si matreix com a “politòleg”. “encantat, Fulano de Tal, politòleg”, o “signat: Menganez, politòleg”. És important que un politòleg es refereixi a si mateix com a tal, per aconseguir que és els demés també s’hi acabin referint, i sigui així acceptat per la resta de la manada. Un politòleg pot ( i de fet ho fa) opinar sobre qualsevol cosa, tantes vegades com li vingui en gana, i molt sovint expressant consecutivament opinions contraries sobre un mataix fet, explorant amb inusitada audàcia i valentia els límits físics de la coherència. La recerca d’arguments sòlids per sustentar opinions és la seva dura comesa. En aquest sentit, jo per exemple, no em fiaria mai de cap opinió que no estigui sustentada en, com a mínim, 4 o 5 gintòniks. L’estadi més evolucionat del politoleg és aquell en que el pacient actua simultàniament com subjecte i objecte d’opinió política, és a dir que és alhora politòleg i polític. Aquests darrers exemplars són escassos, per això ha de ser un honor que a la nostre ciutat en poguem disfrutar d’un d’ells. Sobre les conclusions del congrès, remarcar que les principals fites aconseguides van ser 17 còpules la nit de divendres a dissabte, realitzades entre 9 parelles i un trio, i 14 la de dissabte a diumenge, realitzades entre 8 parelles. La segona nit, el trio no va performar per lesió a l’angonal del segon mascle. Lamentar que la pèssima qualitat de l’alchol servit aquesta segona nit va causar estralls en els congressistes, condicionant la fluixa marca d’aquella nit.

El momento más feliz La Casa Azul
"el momento más feliz es quando es martes / y hay Champions, y Deco se sale / y aplasta a Mourinho en la semifinal..."
Stoned Out Of My Mind Chi-Lites
Carnival The Cardigans

La Casa Azul és el grup fantasma de Guille Milkyway. És fantasma perquè el grup és ell, i els 5 components de la casa azul, Clara, Sergio, Virginia, David i Oscar, no són més que actors, figurants. Son la disfressa. La Casa Azul és una disfressa. A les entrevistes, preguntat pel particular, el Sr Milkyway contesta que la estètica és important i ell és tímid, i no li agrada figurar, i posa l’exemple de grups dels 60’s com els Archies o els Banana Split, que eren personatges de dibuixos animats. Càretes, màscares, disfresses. La funció natural de les disfresses és dissimular allò que s’amaga sota la disfressa. En canvi la disfressa de la Casa Azul serveix pel contrari: per acabar ressaltant l’essència del que queda darrera les cinc cares dels components del grup. La disfressa serveix per resaltar la música.

Esta noche sólo cantan para mí La Casa Azul
Jack Lemon Saint Etienne
tears for affairs Camera Obscura

L’axioma de Berkowitz assevera que la majoria de decisions preses per un polític tendents a solucionar un problema donat, acaben amb resultats notablement contraris. D’aquí es segueix la inferència de Pendergratz que diu que l’estat menys nociu d’un polític és el de contínua indecisió. Per aquesta raó, les diferents administracions han evolucionat al llarg de la història de manera que alcancen el seu òptim d’eficacia (o el seu mínim d’ineficiència, com preferiu) quan més autònom és el seu funcionament del polític, (tal com el mateix Von Guffelow va demostrar empíricament amb els cèlebres “ratis d’ineficiència administrativa”). Per això el recent nomenament per a un càrrec NO polític d’un organisme públic de la nostra ciutat, del germà petit del president d’un institució tan Honorable com el Parlament de Catalunya, em sembla tan discutible: no només des d’un punt de vista moral, ni estètic, sinó també d’eficiència i eficàcia. La següent cançó es diu “inutile”, de Katerine.

Inutile Katerine
Galletas La Casa Azul

Lucky Soul: “Este sexteto de Greenwich (Inglaterra), capitaneado por la sugerente voz de Ali Howard, está llamado a ser la gran esperanza blanca del pop ingles más sofisticado y nostálgico. Melodías rebosantes de frescura e inmediatez, influencias de Dusty Springfield, la Tamla Motown o The Ronettes, canciones especialmente indicadas para todos los que disfrutan con una canción pop de dos minutos y medio, acordes sencillos y estribillo inolvidable”.

Lips Are Unhappy Lucky Soul
You Can't Hurry Love The Supremes
Tu Seras Mi Baby Les surfs
I don't feel like dancing Scissor Sisters

Senyors, això s’acaba. El nucli del programa ha estat el darrer disc de La Casa Azul. Elefant Records, el segell discogràfic l’ha llançat amb una curiosa combinació de formats, tota una innovació comercial: copiat directament del full promocional:

“LA REVOLUCIÓN SEXUAL Manifiesto 01 Formato
Desde la Corporación Elefant Records enviamos este primer manifiesto del Programa experimental “La revolución sexual” para informar de los diferentes formatos en los que se publicará el nuevo disco de LA CASA AZUL y sus características técnicas.

01] “Edición Espacial”
Esta edición ha sido elaborada con los materiales mas avanzados y la técnica mas revolucionaria utilizada hasta el momento en el planeta tierra. Plástico blanco de alta luminosidad, ultraresistente y compuesto por moléculas de alto desarrollo inteligente.
Este sistema de escucha es compatible con todos los sistemas de reproducción desarrollados en el sistema solar terrestre y demás sistemas conocidos del espacio exterior; incluido el recién estrenado sistema multisensorial 2300 XRT de Orbit Entertainment Ltd. Puede ser transportado fuera de la atmósfera y soporta velocidades de hasta 3.000 km por segundo sin riesgo de desintegración o corrupción de datos.

Esta edición especial es limitada a 5.000 Unidades y será la primera en ponerse en circulación.

Fecha de lanzamiento: 3 de Noviembre

(aquesta és la que esteu escoltant)

02] “Edición Terrestre”
Edición Standard en formato Digipak, no apto para su uso fuera de la ionosfera. A partir de los 400 km de altura la temperatura asciende hasta alcanzar los 2000 ºC por el día y los 300 ºC por la noche debido a la radiación ultravioleta que ya no es retenida en gran parte por la ionosfera. El nitrógeno ionizado es abundante, esta zona es solo frecuentada por los transbordadores espaciales y satélites de órbita baja. Exponer este disco a estas condiciones ambientales causará su inmediata desintegración.
Si tienes previsto viajar fuera de la ionosfera puedes volcar el contenido sonoro de esta edición standard en un soporte de alta densidad.

Fecha de lanzamiento: 3 de Diciembre


03] “Edición Retrospectiva”
Edición Standard en formato Vinilo de 12 pulgadas, Vinilo ultradinámico de color blanco. Este formato esta basado en los standard de sonido creados en el sitema solar terrestre del pasado siglo XX. Es un formato solo apto dentro de los límites de la troposfera y solo es soportado por reproductores de uso domestico demominados “Tocadiscos”. Es un formato en extinción en la tierra. Aunque este formato este casi en desuso y no es capaz de reproducir todas las frecuencias del sistema auditivo humano, muchos estudios han certificado que su tecnología remota reproduce con mayor fidelidad y calidez los sonidos musicales .

Esta edición especial es limitada a 1.000 Unidades

Fecha de lanzamiento: 3 de Diciembre”


Chicos malos La Casa Azul
Add Your Light To Mine, Baby Lucky Soul
Apa salut i siau!
Poppy Garden, Tardor 2007, 2 de novembre

Aquest programa no va arribar a sortir per antena perquè, un cop convenientment enllaunat, una baixada de tensió va fer petar l’ordenador central de la emissora, i amb ell el programa informàtic que controla totes les emissions. Així, mentre que els programes en directe han pogut sortir per antena en mode “manual”, els enregistrats no. That’s why. Així que, excepcionalment, aquesta edició del Jardí del Manicomi només tindrà vida a través d’intenne. Si us vulguessiu baixar tal raresa, com sempre: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar..

Russian Luscious - Red Pèrill & Tukkien el Maligno

Estem escoltant per sota, Red Pèrill , de moment un petit avanç, fins que d’aqui unes setmanes toquem aquest tema amb més profunditat. De moment, lo que toca: aquests dies esta sortint el disc nou de La Casa Azul, el grup fantasma de Guille Milkyway -que no és el mateix que “el grup del fantasma del Guille Milkyway”- nono, gloria y loor a Mr Milkyway. Avui per avui es probablement l’únic de qui la noticia d’un nou disc em fa trempar. Així que aquesta és una excusa com qualsevol altre per posar cançons seves. Jo ja he encomanat contra reembors a Elefant Records el seu nou disc, que es diu “la revolucion sexual”. Mentre no m’arriba volia posar algunes cançons seves velles, i rebuscant per casa, no he trobat enlloc el seu darrer disc del 2002, “tan facil como el amor”. Si li vaig deixar a algú que m’esta escoltant (o llegint a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com) sàpiga que l’he trobat a faltar, no a ell sinó al disc, i que ja és hora que el torni amb el seu desolat i legitim propietari que soc jo. Barrunto qui pot ser i la venjança pot ser terrible, he estat practicant el rallasso de porta de cotxe amb navalla. Aquest tema dels discs/llibres involuntàriament deixats per sempre més, és potser més espinos i desagradable que el de novies que ens han deixat per sempre més, perquè al capdevall els discs/llibres solen tenir una categoria intel•lectual i humana a la que algunes ex estimades no poden ni arribar a aspirar en els seus mes humits somnis de grandesa ¿ressentit, em direu? Nope, buenu sí, però no, el que quisir és que la relectura o la reescoltada d’un bon disc o llibre sempre aporta nous i matisats plaers, que no solen deixar en canvi el re-record d’antigues amants. Però en fi, m’estic apartant del tema. La cosa és que arrel de la sortida del nou disc de’n Milkyway m’he refloxionat para conmigomismo, que probablement es el músic amb qui millor conecto, i que m’omple més. Les seves cançons son simples, directes i facils. Guille Milkyway és Pop a seques. Res d’intel•lectualitat, res de pose, res que no sigui un simple esquelet d’estrofa-estribillo, melodies precioses i arreglos detallistes. Bien, donada la simplicitat de la seva música, probablement fins i tot sobren intents de teoritzacions i descripcions més enllà de “son cançons boniques”. Sigui com sigui, la cosa és que dedicarem alguns programes a escoltar senzilles, simples i boniques cançons pop. 60’s, softies, Motown, Elefant... La Casa Azul. Que collons, ves, que surto de l’armari: jo també soc ñoñipoppy.

Vamos a volar - La Casa Azul
Parlez Vous Anglais Mr Katerine ? - Katerine

“Quieres tomar algo? Pues no se, un martini...”. Impecable decisió. En moments de desconcert i desubicació social, un martini sol aportar aquell extra de fortalesa moral sempre necessari per afronar la vida moderna. El Martini és una el•lecció de paladar, d’estètica, però sobretot d’estil de vida. Much i bié s’ha escrit sobre el Martini, tan que no crec que hi pugui aportar res de valor més enllà de llegir un parell de paragrafs d’aquest artícle d’Enric Gonzalez al País de diumenge passat, ressenyant el Llibre “Martini, a Memoire” de Franck Moorhouse

“La formula del martini es sencilla: ginebra y vermut seco, con oliva o rizo de limón. El uso de vodka en lugar de ginebra es aceptado por la mayoria de expertos. En quanto a agiarlo o removerlo, ambas opciones son escolasticas. Sin entrar en consideraciones químicas, agitando se enfría más, y revuelto menos. Ni siquiera James Bond tiene una opinion fija al respecto, suele tomarlo agitado (“shaken, not stirren) pero en Sólo se vive dos veces lo pide “stirren, not shaken”.”

(...)

“El martini requiere criterio. El criterio requiere opinion. La opinión requiere reflexión. Y la reflexión requiere escepticismo. Un bebedor de martrini no se cree cualquier cosa que lee en su periódico: sabe que los periódicos, como las salchichas, llevan de todo, y no conviene estar presente cuando se elaboran. Tampoco cree, por supuesto, todo lo que dice el govierno, sea del partido que vota, o del que odia, o ambas cosas. Por supuesto, para mantener una mínima distancia intelectual ante los mensajes interesados (incluso los consejos maternos lo son) no es imprescindible la coctelera: un correcto bebedor de martini respecta los canones pero soporta mal los tópicos.”

You've Been Gone Too Long - Ann Sexton
Say Something Nice To Me - Bobby Kline

Oh deu dels cels quanta crueltat, quin cocktail explosiu, cruenta combinació de dos parts de cianur i una de vitriol, tot encapsulat en aquesta arrebatadora melodia que fa regirar les tripes de dolor. L’harakiri japones es queda en un inocent joc de caniques en comparació. •”saps que t’estimare fins el dia que em mori, que he fet tan malament que no em pots perdonar? Parla amb mi, digue’m algo bonic...” diu el Bobby Kline “say something nice to me”. Posats davant la gran tesitura, amb els peus arran del precipici, i els dits blancs d’arrapar-se amb desespero al borde, és quan t’agafa el vertigen de les decisions transcendents: Em vaig dir, “endavant, que sigui el que Deu vulgui”, i apuntant-li amb el meu dit d’ungla raida pel desespero al seu precios ull dret, li vaig dir que “o l’altre o jo, així no podem seguir, jo tinc una dignitat i uns principis”, encara que allò tenia més pinta de final. Els altres farols del carrer se’n van riure por lo bajini quan van sentir el meu. I allavonses, ella d’un punterasso sec i colocat em va enviar la pilota sobre la meva teulada d’uralita: només el soroll que va fer en petar-hi ja em va omplir el dit extès i desunglat de pols, d’escombros. De petit mon avi em deia que no m’enfilés mai en una teulada d’uralita i ara se perquè. “Tu ets amable i considerat i em tractes com una princesa, em convides a Martinis i m’obres la porta del cotxe i saps la mermelada que m’agrada untar als croasants” em va dir, i els ulls acuosos emborronaven l’univers, ú, unic, comprensiu, total, absolut i accelerat en moviment espiral- “pero ell em perfora les entranyes per qualsevol dels meus orificis amb ràbia desdentada, vexant-me amb complexos enginys mecànics mentre em manté immobilitzada amb curioses combinacions de cordes i metalls, tal com només es mereix la gossa en zel que soc” La molt humild uralita manufacurada el 1964 en una respectable obradoria de la capital del Baix Camp va ser tot el que va quedar sencer de l’edifici que un dia, en un altre dimensió, en un altre univers transversal i llunya, molt llunya, cada cop més distant, vaig ser jo. “ jo no penso triar ningú, ni a tu ni a ell. Ho sento” em va dir. Aferrat amb els dits dels peus al borde d’aquell precipici fondo i llarg, llarg com un dia sense pa, ni aigua, ni res de res, ple només de negre fred i inhòspit, alguns pensaments fugaços em van roçar, ràpits i imperceptibles com gavinets llençats per una tortuga ninja. Els sentia xiular a les orelles “¿ i que no és de virtuosos compartir les coses?” “¿i cal ser sempre tan egoistes?” “i el sexe, ¿és realment tan transcendent?” “¿no és més sostenible consumir només allò que necessitis i deixar la resta pels demès?”

poppy girl - Vacaciones
Vales poco para mi - Los Soberanos
Toi Je Ne T'oublierai Pas - Francoise Hardy
Una mañana - Me enveneno de azules
Sex - The Pipettes
All I Want - Ronnie Spector

La Ronnie Spector, ex del Phil Spector diu que es desperta a les 7 del mati i ell ja se n’ha anat, i quan ell torna de negre nit, no te ni una paraula amable per ella. Ella només vol alguna cosa que demostri que l’importa. No li calen ni diamants ni flors, només es conforma amb qualsevol detallet que demostri un cert interès, fins tan avall es pot anar rodolant a força de rebaixar-se. Després, quan tot ja ha acabat com el rosari de l’aurora, tots tendim a reescriure la història, i amb un mall de ferro forjat con rescoldos de ressentiment, fem quadrar els records a cops de sentiments terbols com l’aigua enxarcada de pluja àcida, perquè s’ajustin perfectament al guió del que hauria d’haver estat. Els primers indicis, els dubtes... tot acaba dins el torbellino del forat de l’aiguera, tot canyeria avall per la claveguera, fins arribar al mar, en qualsevol habitació solitària

In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas
Shake me, Wake me, till it’s over – The Supremes
California Girls - Beach Boys

Now I Know What Love Is - Al Wilson
Who do you think you are - Saint Etienne

Apa, salut i siau!