You are weak while I’m strong, tardor 2006, 20 de desembre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Run & Run – New Order
P6Camp 99.8 FM, EJDM, You are weak while I’m strong. El Director General entra per la porta i els dos joves executius s’aixequen per donar-li la ma. S’extenen els corresponents reports sobre la taula, brillen les pantalles de les PDA i de fons se senten les senyals de mails arribant al portatil de Director General. Es desenfunden Montblancs per taxar estratègies, centres operatius i eliminar disfuncions, l’ambient es va caldejant. Es rebaixen dècimes de punt, es desvien línies de producció i comença a bullir la sang. Sona un mòbil, beuen glops de cafés i es defenestren 2 caps intermitjos. Van notablement empalmats. Es recalcula la productivitat de logística, es reubiquen passius operatius i es dupliquen opcions, i just quan el més jove dels dos executius subratllava la proposta, l’altre li estampa sorpresivament el portatil en els putus morros, li salten quatre dents i aprofitant que s’acotxa per protegir-se, li clava quatre patades a l’angonal, el Director General li allarga la impressora, i li estampa a la templa esquerra, tot inundat de sang. Repeteix fins a quinze vegades la escena fins que s’adona que la camissa armani és més roja que blanca i tira enrrabiat a un costat la impressora que no funcionarà mai més. Emprenyat, ho remata amb quatre patades més a l’entrecuix del cos que ja fa estona que no es mou, tot cobert de sang. Una mica més tranquilitzat, respira fondo, es mira el Director General, que serios, aprova amb el cap, es reuneixen a l’altre banda de la taula, i molt masculinament es retiren a fer-se baixar mútuament la enorme empalmada que porten entre les cames, lo que te escampar tanta sang per tot arreu. Estem parlant de Puta Competitivitat Desbocada.
The stars we are – Marc Almond
These my dreams are yours – Marc Almond
Following the dolphins – Nawja
Question of time – Depeche Mode
Ray – The House
En una peli del Blake Edwars de fa molts anys el psiquiatra explicava un conte al prota (a qui li agradava picar-se a jovenetes damunt una butaca de barber). Era la fàbula de la granota i l’escorpi, que com ja haureu endevinat us passo a relatar seguidament per la patilla.
Deia més o menys així i tan resumit com sàpiga: una vegada un escorpi volia travessar un riu, i li va dir a una granota que si podia pujar-li a l’esquena mentre ella el travessava a l’altra banda. La granota li va dir “quitapallà tu, estaslocooquè?” “¿que no ho veus que quan et tingui damun em clavaràs l’agulló, Que te conosco bacalao?” i l’escorpi li va contestar, “noooooo, home, nooooo, que no ho veus que si te’l clavo ens ofegarem els dos, que jo no se nadar?”, la granota va confiar en l’escorpí, “venga, subete peroquietoparao, eh?” i quan estaven a mig riu i com no podria ser d’altra manera perquè sinó la història no tindria cap força dramàtica, l’escorpí li va clavar l’agulló. Mentre la granota s’estava paralitzant i els dos s’enfonsaven encara va tenir temps de dir-li “pero que capullu ets, tiu, que cabron, ¿qué no ho veus que ara ens morirem els dos?” i l’escorpi ofegant-se li va contestar “sí, ja ho veig, ens morirem els dos, però aquesta és la meva naturalesa i no la puc evitar. No puc evitar ser un escorpí”.
I aquí acaba la fàbula i comença l’anàlisi. En primer lloc em sorprenen aquestes ansies aventureres de l’escorpí. Potser tenia algun vell parent escorpí que s’estava morint a l’altre banda del riu i l’havia de visitar. O potser una escorpina a la que echar un tiento. En segon lloc em sorpren la credulitat de la granota, pobra incauta que va pagar amb la seva vida a major glòria de les fàbules d’animals. Potser era extremadament bonifàcia. O potser l’escorpí era un excepcional venedor d’enciclopèdies, un encantador de serpents. No ho sabrem mai. Ara els dos son morts i l’únic que cap és fer-hi hipòtesi.
Sobre vertader el sentit de la història, la primera lectura, la més evident, és que si un és cabronàs, tan li fot les bones intencions i el bon rollitu que un porti, que al final acabarà clavant una cabronada. D’un cabronàs no n’esperis més que cabronades. D’un bonifaci no n’esperis més que bonifaciades. Buenu, és clar que tot això és un insult a la complexitat del comportament humà, és una simplificació pròpia dels cuentus exemplars.
I tanmateix, quan una persona intel·ligent, i per això mateix complexa, mostra uns comportaments tan bàsics, elementals i primaris, i se’t mostra com un petit hamster de laboratori que apreta palanquetes segons estímuls com gana o son, tot això et causa una mena de desencantada fascinació. Sobretot si a la palanca que ha apretat hi posava “cabronada” i l’estimul era “promoció laboral”.
Soft as Fire – The House of love
No more shall we part – Nick Cave & the bad seeds
Perfect day – Lou Reed
Eat for two – 10.000 Maniacs
Please forgive us – 10.000 Maniacs
Cop de feu – Katerine
Jardin botanique – Katerine
Amor cúbico – Niza
Cuentame cosas tuyas – La Costa Brava
Nunca me entero de nada – Los Planetas
Me tengo que concentrar – Gabinete Caligari
Quatro Rosas – Gabinete Caligari
Gasolina con ricino – Gabinete Cagalera
Bang Bang- Nancy Sinatra
Don’t go – Nouvelle Vague
Apa, salut i siau!
Amors que maten. Tardor 2006, 13 de desembre
Amb un imperdonable i inadmisible retard de 5 dies queda penjada aquesta edició del Jardi del Manicomi. Imponderables de tipus laboral en son la causa i excusa. Més val tard que mai, diuen alguns. I barrunto que ignoren la raó que tenen, puix ben cert és que preferim que la nostra fi siguin tan tardana com pugui esser, i tanmateix, si aquesta no acabes per arribar mai, tindriem daltabaixos i problemes a gavetades...
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Aquesta edició es diu amors que maten i va dedicada al molt insigne i mai prou ben ponderat biòleg reusenc Roig Amoros. La seva innegable inteligència unida amb la no menys proverbial sensibilitat ja justificarien aquest tan petit homenatge. Nogensmenys, amic Roig, em temo que roins i envejosos com som, el teu just homenatge es veurà posposat sinedie amb una o altra excusa. Valguin, amic Roig, aquestes quatre ratlles com a nímia compensació a tamanya injusticia.
Princesa Equivocada –Ilegales
Hombre Solitario – Ilegales
El fuet va ressonar a l’habitació: splasshh
-¿Estas contenta?
-Si. (amb una enigmàtica sonrisa), gràcies
-En vols més?
-Si. (amb una enigmàtica sonrisa), gràcies
El fuet va ressonar a l’habitació: splasshh
-¿Estas contenta?
-Si. (amb una enigmàtica sonrisa), gràcies
-En vols més?
-Si. (amb una enigmàtica sonrisa), gràcies
El fuet va ressonar a l’habitació: splasshh
Eres Una Puta – Ilegales
La Chica Que Salio De La Cueva – El Niño Gusano
Las Pijas De Mi Ciudad- La Costa Brava
Jo no la vaig matar, més aviat va ser al contrari. ella em va matar a mi. Els forats de les bales al meu cap van ser tan clars i rotunds com la pistola encara fumejant a les seves mans, i així ho va sentenciar el jurat…I no obstant jo encara me’n sento culpable del que va passar. Encara em taladra la consciència… Ella em va matar a mi, sí, però, ara ho veig més clar, va ser en legítima defensa…. I és clar que jo estava estirat al llit i dormint quan ella ho va fer….i tanmateix veig molt clarament que va ser en defens pròpia….Perquè…jo també l’estava matant a ella. A miquetes, diàriament, en contagotes…però l’estava matant…a petits disgustos, quan no volia anar al cine, quan em negava a anar de vacances…l’estava matant…limitant-la, sense aixecar la veu, sense cridar…però l’estava matant…Ella prou que ho va provar d’explicar al judici, davant l’extranyesa del jurat….I quan ella parlava i explicava i es desesperava jo ho veia clar, ho entenia, els hi hauria pogut explicar, a mi m’haguessin entès, m’haurien cregut…. Jo era l’unic que la podia defensar en aquell judici, el testimoni clau…. Però jo no podia parlar. Ella m’havia matat. En defensa pròpia, m’havia matat…per que jo no la matés d’avorriment.
If She Could Cry – Miracle Legion
Conde-Duque – El Niño Gusano
Stuart – Polar
Know Your Onion – The Shines
Oh Sweetheart – Shou Out Loud
The Beatiful One – The Posies
Una de les noies portava la cara plena de piercings amb les formes més curioses, i un vestit de cuir negre de tirants prims i falda curta. Una cadena de doberman lligava el seu coll amb l’altre noia, que vestia de motorista amb ulleres de sol de poli americà i gorra negre. El metre del Restaurant els va obrir la porta: “Bon nit, Sr. Andreu, tenim una reserva per dos a nom d’Elisabeth Bargalló” va dir la de la gorra. El maitre va repassar meticulosament el llibre de reserves i va concloure estranyat “em temo que no tenim cap reserva al seu nom …i malauradament no tenim cap taula buida, em temo que no tindrem res lliure fins d’aquí hora i mitja”. La de la gorra anava a dir alguna cosa, quan la dels piercings va clavar-li violentament el genoll al paquet de l’entrajat metre, que va caure fulminat a terra rebolcant-se de dolor. La de la gorra va cridar fora de sí “Sit, Laura, Sit. Ara si que l’has cagada”, i amb un hàbil moviment la va posar de quatre potes i amb una galta pegada al terra, les mans lligades a l’esquena amb les manilles que duia. Girant-se cap el metre li va dir “disculpi, és per aquestes coses que sempre la porto lligada. Com sempre, carregui totes les molesties al compte, Sr. Andreu”. El Sr Andreu, retorçant-se de dolor per terra, encara va tenir temps de comprovar que la dels piercings, amb el cul a dos dits del seu nas, no duia calces. “La nit no s’ha perdut del tot” va pensar encara estirat sobre l’alfombra.
La Bala Que Dobló La Esquina –The Phasers
Baby’s On Fire –The Creeps
Es van coneixer en un bar de copes, els dos bastant beguts. Quan ell entrava la clau al pany de casa, ella li va preguntar si l’endemà al matí encara l’estimaria. “Es clar que si” li va dir rebregant-la apassionadament contra la porta. L’endemà al matí ell li va dir, “Recent depertada i amb aquesta careta de son estas adorable, estas molt guapa, et menjaria tota sencera” I complidor com era, així ho va fer. Literalment: Se la va menjar a mossegades, profundes i desgarradores, pringant tots els llençols de sang i empastifant-ho tot de visceres i demés. Ningú, ni la policía, no en va trobar mai cap resta per enlloc, ni els ossos. Molts anys més tard, quan la nova propietària va fer obres, el paleta va treure uns curiosos i petits ossets de dins un canyeria. La dona els hi va passar un fil de nylon i en va fer un collaret que va regalar al seu estimat. Tots els enamorats del mon solem colmar amb atencions i regals a les nostres parelles, que son més valorats com més originals i novedosos.
Mariane – The Sisters Of Mercy
Beds Are Burning – Midnight Oil
Margarideta es llebava cada matí amb el pit inflamat per amor i bons sentiments pel proïsme. Romàntica de mena com era (de la brancà platònica) tenia totes les parets forrades de posters de nois en blanc i negre i infumables poemes plens de sentimentalisme i kilos de sucre manuscrits per tot arreu. Un dia Margarideta es va llevar esposada al capçal d’un llit desconegut, amb els braços dolorits per la mala postura i totes les membranes i orificis del seu cos encetades per l’excès de noves activitats de la nit anterior. Margarideta va haver d’esperar una bona estona a que el desconegut que dormia al seu costat es despertes per deslligar-la i retirar-li totes les andròmines que cobrien i s’introduïen al seu cos, algunes amb les piles esgotades de funcionar tota la nit. Només arribar a la seva habitació, i encara plena d’agullestes per totes les contorsions de la nit anterior, va entaforar tots els posters i tots els poemes a la paperera. La vida va agafar un aire més pràctic i dniàmic, menys contemplatiu i eteri. Gradualment va deixar d’acostar-se a l’esplai, algunes marques d’aquella nit van desapareixer gradualment. D’altres encara no. No vol deixar que se li escapin.
Boys Don’t Cry – The Cure
I Smell Winter – The Housemartins
This Charming Man- The Smiths
There’s A Light – The Smiths
Love Comes Quickly – Pet Shop Boys
Apa salut i siau!
Amb un imperdonable i inadmisible retard de 5 dies queda penjada aquesta edició del Jardi del Manicomi. Imponderables de tipus laboral en son la causa i excusa. Més val tard que mai, diuen alguns. I barrunto que ignoren la raó que tenen, puix ben cert és que preferim que la nostra fi siguin tan tardana com pugui esser, i tanmateix, si aquesta no acabes per arribar mai, tindriem daltabaixos i problemes a gavetades...
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Aquesta edició es diu amors que maten i va dedicada al molt insigne i mai prou ben ponderat biòleg reusenc Roig Amoros. La seva innegable inteligència unida amb la no menys proverbial sensibilitat ja justificarien aquest tan petit homenatge. Nogensmenys, amic Roig, em temo que roins i envejosos com som, el teu just homenatge es veurà posposat sinedie amb una o altra excusa. Valguin, amic Roig, aquestes quatre ratlles com a nímia compensació a tamanya injusticia.
Princesa Equivocada –Ilegales
Hombre Solitario – Ilegales
El fuet va ressonar a l’habitació: splasshh
-¿Estas contenta?
-Si. (amb una enigmàtica sonrisa), gràcies
-En vols més?
-Si. (amb una enigmàtica sonrisa), gràcies
El fuet va ressonar a l’habitació: splasshh
-¿Estas contenta?
-Si. (amb una enigmàtica sonrisa), gràcies
-En vols més?
-Si. (amb una enigmàtica sonrisa), gràcies
El fuet va ressonar a l’habitació: splasshh
Eres Una Puta – Ilegales
La Chica Que Salio De La Cueva – El Niño Gusano
Las Pijas De Mi Ciudad- La Costa Brava
Jo no la vaig matar, més aviat va ser al contrari. ella em va matar a mi. Els forats de les bales al meu cap van ser tan clars i rotunds com la pistola encara fumejant a les seves mans, i així ho va sentenciar el jurat…I no obstant jo encara me’n sento culpable del que va passar. Encara em taladra la consciència… Ella em va matar a mi, sí, però, ara ho veig més clar, va ser en legítima defensa…. I és clar que jo estava estirat al llit i dormint quan ella ho va fer….i tanmateix veig molt clarament que va ser en defens pròpia….Perquè…jo també l’estava matant a ella. A miquetes, diàriament, en contagotes…però l’estava matant…a petits disgustos, quan no volia anar al cine, quan em negava a anar de vacances…l’estava matant…limitant-la, sense aixecar la veu, sense cridar…però l’estava matant…Ella prou que ho va provar d’explicar al judici, davant l’extranyesa del jurat….I quan ella parlava i explicava i es desesperava jo ho veia clar, ho entenia, els hi hauria pogut explicar, a mi m’haguessin entès, m’haurien cregut…. Jo era l’unic que la podia defensar en aquell judici, el testimoni clau…. Però jo no podia parlar. Ella m’havia matat. En defensa pròpia, m’havia matat…per que jo no la matés d’avorriment.
If She Could Cry – Miracle Legion
Conde-Duque – El Niño Gusano
Stuart – Polar
Know Your Onion – The Shines
Oh Sweetheart – Shou Out Loud
The Beatiful One – The Posies
Una de les noies portava la cara plena de piercings amb les formes més curioses, i un vestit de cuir negre de tirants prims i falda curta. Una cadena de doberman lligava el seu coll amb l’altre noia, que vestia de motorista amb ulleres de sol de poli americà i gorra negre. El metre del Restaurant els va obrir la porta: “Bon nit, Sr. Andreu, tenim una reserva per dos a nom d’Elisabeth Bargalló” va dir la de la gorra. El maitre va repassar meticulosament el llibre de reserves i va concloure estranyat “em temo que no tenim cap reserva al seu nom …i malauradament no tenim cap taula buida, em temo que no tindrem res lliure fins d’aquí hora i mitja”. La de la gorra anava a dir alguna cosa, quan la dels piercings va clavar-li violentament el genoll al paquet de l’entrajat metre, que va caure fulminat a terra rebolcant-se de dolor. La de la gorra va cridar fora de sí “Sit, Laura, Sit. Ara si que l’has cagada”, i amb un hàbil moviment la va posar de quatre potes i amb una galta pegada al terra, les mans lligades a l’esquena amb les manilles que duia. Girant-se cap el metre li va dir “disculpi, és per aquestes coses que sempre la porto lligada. Com sempre, carregui totes les molesties al compte, Sr. Andreu”. El Sr Andreu, retorçant-se de dolor per terra, encara va tenir temps de comprovar que la dels piercings, amb el cul a dos dits del seu nas, no duia calces. “La nit no s’ha perdut del tot” va pensar encara estirat sobre l’alfombra.
La Bala Que Dobló La Esquina –The Phasers
Baby’s On Fire –The Creeps
Es van coneixer en un bar de copes, els dos bastant beguts. Quan ell entrava la clau al pany de casa, ella li va preguntar si l’endemà al matí encara l’estimaria. “Es clar que si” li va dir rebregant-la apassionadament contra la porta. L’endemà al matí ell li va dir, “Recent depertada i amb aquesta careta de son estas adorable, estas molt guapa, et menjaria tota sencera” I complidor com era, així ho va fer. Literalment: Se la va menjar a mossegades, profundes i desgarradores, pringant tots els llençols de sang i empastifant-ho tot de visceres i demés. Ningú, ni la policía, no en va trobar mai cap resta per enlloc, ni els ossos. Molts anys més tard, quan la nova propietària va fer obres, el paleta va treure uns curiosos i petits ossets de dins un canyeria. La dona els hi va passar un fil de nylon i en va fer un collaret que va regalar al seu estimat. Tots els enamorats del mon solem colmar amb atencions i regals a les nostres parelles, que son més valorats com més originals i novedosos.
Mariane – The Sisters Of Mercy
Beds Are Burning – Midnight Oil
Margarideta es llebava cada matí amb el pit inflamat per amor i bons sentiments pel proïsme. Romàntica de mena com era (de la brancà platònica) tenia totes les parets forrades de posters de nois en blanc i negre i infumables poemes plens de sentimentalisme i kilos de sucre manuscrits per tot arreu. Un dia Margarideta es va llevar esposada al capçal d’un llit desconegut, amb els braços dolorits per la mala postura i totes les membranes i orificis del seu cos encetades per l’excès de noves activitats de la nit anterior. Margarideta va haver d’esperar una bona estona a que el desconegut que dormia al seu costat es despertes per deslligar-la i retirar-li totes les andròmines que cobrien i s’introduïen al seu cos, algunes amb les piles esgotades de funcionar tota la nit. Només arribar a la seva habitació, i encara plena d’agullestes per totes les contorsions de la nit anterior, va entaforar tots els posters i tots els poemes a la paperera. La vida va agafar un aire més pràctic i dniàmic, menys contemplatiu i eteri. Gradualment va deixar d’acostar-se a l’esplai, algunes marques d’aquella nit van desapareixer gradualment. D’altres encara no. No vol deixar que se li escapin.
Boys Don’t Cry – The Cure
I Smell Winter – The Housemartins
This Charming Man- The Smiths
There’s A Light – The Smiths
Love Comes Quickly – Pet Shop Boys
Apa salut i siau!
Petites improvisacions nocturnes, tardor 2006, 29 de novembre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Salir de noche – Los Cardiacos
Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del Manicomi. "Salir de noche" canten Los Cardíacos. "tremenda voluntad nocturna" diuen. Obedients a la crida, aquesta edició porta per títol Petites Improvitzacions Nocturnes. Per lo de nocturnes, i per lo d'improvitzacions. Que Dios reparta suerte...
The Power of the Latin Soul – Dr. Calypso
Cuerpo a cuerpo – Los Locos
Soy un macarra - Ilegales
Caramelos podridos - Ilegales
Friends – Sex Museum
Tongued tied Jill – Charlie Feaders
I fell good - John Lee Hooker
3 O’clock blues - BB King
Blues in C sharp minor – Teddy Wilson
El 18 de febrer de 1902 es va celebrar la Conferència Internacional de Laussana, on les grans potències europees es van repartir el continent Africà. D’aquí cap allà per tu, i d’aquí cap aquí per mi. Es van tirar les línies convenients als mapes, i avall. Ministres amb rigorosos fracs d’etiqueta i bastons amb puny de marfil amb militars de cascs punxeguts i bigotis recargolats cap dalt, tots negociant educadament, a la manera de les venedores de peix del mercat. A cada proposta el ministre cridava al subsecretari, que cridava al cap d’oficina, que cridava al seu adjunt, que cridava al delineant, que sobre un mapa esborrava la línia que havia dibuixat feia cinc minuts i amb esquadra i cartabò traçava una nova recta tres mil·límetres més enllà. “ens falten tres mil·límetres més per arribar al riu, probablement hi hagi jaciments de coure o diamants”. L’adjunt d’oficina va córrer amb les noves indicacions cap el subsecretari. Els repic dels seus talons sobre les rajoles ressonava entre les parets dels passadissos. Passadissos llargs i rectes com les fronteres que divideixen el continent Africà.
The way you look tonight – Teddy Wilson and Billie Holiday
Lover, come back to me – Ella Fitzgerald
I love you - Oscar Peterson
Un piano tan elegant com aquest d’Oscar Peterson sonava en el restaurant recomanat per la Michelin on sopaven la parella. En silenci. Sepulcral. De primer plat el cambrer va servir unes delicioses Bouloudeilles amb tòfona blanca, les van tallar curosament amb forquilla i ganivet i les van dur a la boca amb expressió desapassionades, inexpressives. De segon van ser uns Mistrils amb cruixent de ralladura caramelitzada. Els van escurar escrupolosament però amb recolliment, creuant apenes dues mirades neutres, sense canviar ni una paraula. Dues ampolles de Ribera van ser consumides sens que un sol so sortís de les seves boques. Els cafès assaborits en silenci. Ell va ser qui va pagar el compte amb targeta de crèdit. Va deixar la propina sobre el plateret i sense dir res va retirar el seu peu de l’entrecuix d’ella, on havia estat movent-se des de que s’havien assegut. El va posar dins la sabata i els dos es van aixecar de les cadires. Ell la va córrer a agafar-la del braç perquè ella a dures penes es podia mantenir en peu, les cames tremoloses. N’hauria comptat fins a 24 de seguits, en les successives sèries. Ben recolzada amb ell van enfilar la porta de sortida. Si us fixéssiu encara veuríeu sobresortir lleugerament una punta de les calcetes de blonda de la butxaca del llarg abric negre.
Cast a shadow - adam green
Soft as Fire – House of love
Grey streets - Felt
Arrassstra - Pauline en la playa
La parella discutia animadament de literatura russa del XIX mentre el foc a terra crepitava. Les guspires il·luminaven les parets de fusta. Ell va cobrir els peus d’ella amb una manta de llana a quadres. Les moltes copes d’oporto daurat feien que la conversa fos brillant i xispejant. Una cara semi congelada va mirar pels quarterons de la finestra. La parella va fer passar l’home aterit per la neu i el vent. Es va presentar com un venedor d’enciclopèdies que havia tingut pana a pocs metres de la casa de fusta. Unes llargues hores desprès el presumpte venedor d’enciclopèdies obria la porta de la casa de fusta, i tranquil·lament es dirigia cap el seu cotxe, deixant a cada petjada restes roges sobre la neu. La tormenta s’havia calmat i només queia algun floc de neu despistat de tant en tant.
Hecha trizas - Pauline en la playa
Tous mes caprices – Isabelle Antenna
Like those roses - Nawja
Pocket Calculator - Kraftwerk
Descongelate - Alaska
Princesa equivocada - Ilegales
Apa, salut i siau!
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Salir de noche – Los Cardiacos
Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardí del Manicomi. "Salir de noche" canten Los Cardíacos. "tremenda voluntad nocturna" diuen. Obedients a la crida, aquesta edició porta per títol Petites Improvitzacions Nocturnes. Per lo de nocturnes, i per lo d'improvitzacions. Que Dios reparta suerte...
The Power of the Latin Soul – Dr. Calypso
Cuerpo a cuerpo – Los Locos
Soy un macarra - Ilegales
Caramelos podridos - Ilegales
Friends – Sex Museum
Tongued tied Jill – Charlie Feaders
I fell good - John Lee Hooker
3 O’clock blues - BB King
Blues in C sharp minor – Teddy Wilson
El 18 de febrer de 1902 es va celebrar la Conferència Internacional de Laussana, on les grans potències europees es van repartir el continent Africà. D’aquí cap allà per tu, i d’aquí cap aquí per mi. Es van tirar les línies convenients als mapes, i avall. Ministres amb rigorosos fracs d’etiqueta i bastons amb puny de marfil amb militars de cascs punxeguts i bigotis recargolats cap dalt, tots negociant educadament, a la manera de les venedores de peix del mercat. A cada proposta el ministre cridava al subsecretari, que cridava al cap d’oficina, que cridava al seu adjunt, que cridava al delineant, que sobre un mapa esborrava la línia que havia dibuixat feia cinc minuts i amb esquadra i cartabò traçava una nova recta tres mil·límetres més enllà. “ens falten tres mil·límetres més per arribar al riu, probablement hi hagi jaciments de coure o diamants”. L’adjunt d’oficina va córrer amb les noves indicacions cap el subsecretari. Els repic dels seus talons sobre les rajoles ressonava entre les parets dels passadissos. Passadissos llargs i rectes com les fronteres que divideixen el continent Africà.
The way you look tonight – Teddy Wilson and Billie Holiday
Lover, come back to me – Ella Fitzgerald
I love you - Oscar Peterson
Un piano tan elegant com aquest d’Oscar Peterson sonava en el restaurant recomanat per la Michelin on sopaven la parella. En silenci. Sepulcral. De primer plat el cambrer va servir unes delicioses Bouloudeilles amb tòfona blanca, les van tallar curosament amb forquilla i ganivet i les van dur a la boca amb expressió desapassionades, inexpressives. De segon van ser uns Mistrils amb cruixent de ralladura caramelitzada. Els van escurar escrupolosament però amb recolliment, creuant apenes dues mirades neutres, sense canviar ni una paraula. Dues ampolles de Ribera van ser consumides sens que un sol so sortís de les seves boques. Els cafès assaborits en silenci. Ell va ser qui va pagar el compte amb targeta de crèdit. Va deixar la propina sobre el plateret i sense dir res va retirar el seu peu de l’entrecuix d’ella, on havia estat movent-se des de que s’havien assegut. El va posar dins la sabata i els dos es van aixecar de les cadires. Ell la va córrer a agafar-la del braç perquè ella a dures penes es podia mantenir en peu, les cames tremoloses. N’hauria comptat fins a 24 de seguits, en les successives sèries. Ben recolzada amb ell van enfilar la porta de sortida. Si us fixéssiu encara veuríeu sobresortir lleugerament una punta de les calcetes de blonda de la butxaca del llarg abric negre.
Cast a shadow - adam green
Soft as Fire – House of love
Grey streets - Felt
Arrassstra - Pauline en la playa
La parella discutia animadament de literatura russa del XIX mentre el foc a terra crepitava. Les guspires il·luminaven les parets de fusta. Ell va cobrir els peus d’ella amb una manta de llana a quadres. Les moltes copes d’oporto daurat feien que la conversa fos brillant i xispejant. Una cara semi congelada va mirar pels quarterons de la finestra. La parella va fer passar l’home aterit per la neu i el vent. Es va presentar com un venedor d’enciclopèdies que havia tingut pana a pocs metres de la casa de fusta. Unes llargues hores desprès el presumpte venedor d’enciclopèdies obria la porta de la casa de fusta, i tranquil·lament es dirigia cap el seu cotxe, deixant a cada petjada restes roges sobre la neu. La tormenta s’havia calmat i només queia algun floc de neu despistat de tant en tant.
Hecha trizas - Pauline en la playa
Tous mes caprices – Isabelle Antenna
Like those roses - Nawja
Pocket Calculator - Kraftwerk
Descongelate - Alaska
Princesa equivocada - Ilegales
Apa, salut i siau!
Nens i nenes, Tardor 2006, 22 de novembre.
Aquesta setmana no hi ha hagut Jardí del manicomi. Davant d’això s’imposen dues tasques:
1- Demanar humils disculpes a l’audiència
2- Preparar com acte de desgreuge una selecció de 24 cançons amb el títol de nens i nenes, perquè al capdevall, la supervivència del gènere humà com espècie (de tots plegats vaja), depèn de les relacions entre nens i nenes, boys and girls, nois i noies, homes i dones. Allà on hi ha un refregament de cossos entre nens i nenes hi ha la possibilitat biològica de creació d’un nou integrant al sel·lecte club dels humans. No és moco de pavo. Cal anar al tantu. Per tant, aquesta “i”, aquesta conjunció que lliga els dos gèneres te la seva importància. Una “i” tan petita i senseembarg d’una dimensió tan immensa, un pou d’una fondària insondable, infinita, que pot amagar des de la bondat més ingènua fins la perversió més lúgubre. Encara que com en tot, en la majoria de relacions (la majoria silenciosa), les implicacions d’aquesta “i” acaben per tenir més a veure amb “desinterès”, “monotonia” o “tanmefotisme”. En qualsevol cas aquí tenen 24 cançons que parlen de nens i nenes, boys and girls.
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Boys Don't Cry - The Cure
the Galway Girl - Steve Earle
London Girl - The Pogues
Johnny Boy - The Ad Libs
Good Morning Little Schoolgirl - Don & Bob
Some Girls Are Bigger Than Others - The Smiths
Nowhere Girl - B Movie
beautiful boyz - cocorosie
Girl's And Maths - Beaumont
The Pebble And The Boy - Paul Weller
Cutoutgirlscout - Death by Chocolate
Girlfriend - Jonathan Richman
Bullet Boy - Massive Attack
Still Be Your Girl - Kahimi Kahare
Danny Boy - Rufus Wainwright
West Country Girl - Nick Cave & The Bad Seeds
For Today I'm a boy - Antony and the Johnsons
Talk Down the Girl - The Veils
Boy Is Crying - Saint Etienne
The Boy With The Thorn In His Side - The Smiths
poppy girl - Vacaciones
White Collar Boy - Belle & Sebastian
girl afraid - The Smiths
Hey Boy Hey Girl - Chemical Brothers
Que les disfrutin, apa, Salut i Siau!
Aquesta setmana no hi ha hagut Jardí del manicomi. Davant d’això s’imposen dues tasques:
1- Demanar humils disculpes a l’audiència
2- Preparar com acte de desgreuge una selecció de 24 cançons amb el títol de nens i nenes, perquè al capdevall, la supervivència del gènere humà com espècie (de tots plegats vaja), depèn de les relacions entre nens i nenes, boys and girls, nois i noies, homes i dones. Allà on hi ha un refregament de cossos entre nens i nenes hi ha la possibilitat biològica de creació d’un nou integrant al sel·lecte club dels humans. No és moco de pavo. Cal anar al tantu. Per tant, aquesta “i”, aquesta conjunció que lliga els dos gèneres te la seva importància. Una “i” tan petita i senseembarg d’una dimensió tan immensa, un pou d’una fondària insondable, infinita, que pot amagar des de la bondat més ingènua fins la perversió més lúgubre. Encara que com en tot, en la majoria de relacions (la majoria silenciosa), les implicacions d’aquesta “i” acaben per tenir més a veure amb “desinterès”, “monotonia” o “tanmefotisme”. En qualsevol cas aquí tenen 24 cançons que parlen de nens i nenes, boys and girls.
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Boys Don't Cry - The Cure
the Galway Girl - Steve Earle
London Girl - The Pogues
Johnny Boy - The Ad Libs
Good Morning Little Schoolgirl - Don & Bob
Some Girls Are Bigger Than Others - The Smiths
Nowhere Girl - B Movie
beautiful boyz - cocorosie
Girl's And Maths - Beaumont
The Pebble And The Boy - Paul Weller
Cutoutgirlscout - Death by Chocolate
Girlfriend - Jonathan Richman
Bullet Boy - Massive Attack
Still Be Your Girl - Kahimi Kahare
Danny Boy - Rufus Wainwright
West Country Girl - Nick Cave & The Bad Seeds
For Today I'm a boy - Antony and the Johnsons
Talk Down the Girl - The Veils
Boy Is Crying - Saint Etienne
The Boy With The Thorn In His Side - The Smiths
poppy girl - Vacaciones
White Collar Boy - Belle & Sebastian
girl afraid - The Smiths
Hey Boy Hey Girl - Chemical Brothers
Que les disfrutin, apa, Salut i Siau!
Sol i de Dol, tardor 2006, 15 de novembre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
The sun ain’t gona shine anymore – The Walker Broters
Els parla un home desorientat, desubicat i amb esporàdiques dificultats per discernir quina és la correcta direcció per la que cal tirar. Fa molts anys la majoritària aspiració popular era que et toques un cotxe a l’undostres. També rifaven un apartament a la manga del mar menor, però no, on vas a parar, tots voliem el cotxe. Alguna cosa no acaba d’anar fina en general i més en particular, jo, com els dic tampoc me’n escapo. Costa arribar a un lloc tranquil i arrecerat, i quan creus estar-hi instal·lat, mal que sigui precàriament, alguna noticia sacseja el taburet sobre el que degustes tranquilament el teu xampú. Mira, l’altre dia vaig entrar a casa tot preucupat. Li vaig dir a la meva estimada “¿és que s’ha mort algú important?¿alguna personalitat remarcable, algun referent de la nostre societat?” (Pensava jo amb, no sé, un concursant d’OT, un dels tres avis boletaries, algun ex-jugador del FCB....) i es que havia vist una senyera amb crespó negre penjant del balcó dels veins, gent seriosa i poc donada a veleitats especulatives. “No, home, no”, em va aclarir la meva enamorada, “és per lo del tripartit ¿que no te’n recordes que son de Convergència?”. Nxt, Es clar! estaven de dol!. De dol pel pais. Deu ni do senyeres encrespades de negre. I lo tranquils i desofegats que deurien quedar. I aleshores ho vaig lligar. Potser estaria més ben orientat i ubicat si fos més expressiu: vinga, un crespó negre per tots els polvos que no he pogut fotre. I un altre per totes les farres que se m’han escapt. I un altre per totes les lligues que el Barça ha llençat a la basura. I un altre per totes les bronques estúpides que he tingut. Un altre per totes les paraules boniques que s’han mort abans que les digués, per vergonya, per avaricia, pel que fos... totes aquells detallets que fan la existència més agradable a qui les escolta. I també un de ben gros per les coses agradables que he dit per quedar bé, per compromís, per llàstima o per vergonya, quan de fet em repatejaven l’estomaci el que em venia de gust de dir era “a la merda, vaya putu bódriu”, o bé simplement estar callat i no dir res. Collons, tot de tires negres per tot arreu, De Dol. I finalment sol. Sol i de Dol. Ja ho veig, que m’acaba afectant més la tira negre que el troç de roba que li fa de fons. Això és el EJDM i aquesta edició es diu Sol i de Dol.
Make it easy on yourself – The Walker Broters
Lover loves – Scott Walker
Pels parcs solitàris perilloses bandes de vells amb batins agradeixen mims desvalguts a cops de pantufla. Els mims fan carotes horritzades, però conseqüents fins el final, nos urt dels seus llavis ni una queixa sonora. Els gossos, sorpresos, s’aguanten la pixera mentre contemplen el curiós espectacle. Els amos no els poden fer cagar i se’n tornen a casa amb les boses de plàstic intactes....No us fieu mai dels parcs solitàris. Mai.
Lady Diva – Divine Comedy
Coartada – El Pecho de Andy
The Intruder – Mood 6
Brandenburg – Beirut
Spining Rain – The Go-Betweens
Cruel – Calexico
Una Calle De Paris – Duncan Dhu
Eufórica N 3 – Miqui Puig
Te quiero – Miqui Puig
Els veins murmuraven intranquils. La dona de la botigueta de la cantonada centralitzava tota la informació. Ells passejaven de la ma aparentment despreucupats. Això semblava almenys. El policia jubilat del sisé va ser el primer que no els va tornar el saludo esperant l’ascensor. Va pujar caminant. Era el que més cridava a les reunions, sempre es posava vermell. La nena dels Romeu, passejant amb les amigues pel centre, els va senyalar amb el dit. Totes van riure. De tot alló no n’hi ha ni rastre a internet, el google no ho trobareu. Potser és que no va passar mai.
Break Away – Valentines
I Want To Be Free – The Admirations
You Know – The Shake
Getting Mighty Crowded – Betty Everet
Tu Seras Mi Baby – Les Surfs
Sally Go Round The Roses – The Joynettes
Pipeline – The Chatangs
El Negro Es Mi Color – Kamemert
Heat Wave – Supremes
My Heart Is Calling You –
My Goog Loving – Len Jewell
Un bon amic li fotia banyes a la seva estimada esposa amb sa germana d'ella (aquí convé disgregar que les cunyades son estranys artefactes encara no prou ben estudiats). La esposa se'n va enterar mirant per sota la taula en un dinar familiar. Hi ha coses que ni les tovalles més ben planxades poden tapar. Les dues germanes es van esgarrapar fins els tatuatges (ja se sap que el mon de les passions és molt competitiu). El meu amic va agafar dissimuladament el respall de dents i va marxar de casa mentre les parets s'esquitxaven de sang i visceres. Deu sap que ara només folla pagant.
California Girls – The Beach Boys
I Get Around – Jan & Dean
My Little Honda – The Hondellas
Let’s Go Trippin’ – Rick Gale & The Surf Riders
All Of Me – Lester Young & Tedy Wilson Quartet
Prisioner Of Love - Lester Young & Tedy Wilson Quartet
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
The sun ain’t gona shine anymore – The Walker Broters
Els parla un home desorientat, desubicat i amb esporàdiques dificultats per discernir quina és la correcta direcció per la que cal tirar. Fa molts anys la majoritària aspiració popular era que et toques un cotxe a l’undostres. També rifaven un apartament a la manga del mar menor, però no, on vas a parar, tots voliem el cotxe. Alguna cosa no acaba d’anar fina en general i més en particular, jo, com els dic tampoc me’n escapo. Costa arribar a un lloc tranquil i arrecerat, i quan creus estar-hi instal·lat, mal que sigui precàriament, alguna noticia sacseja el taburet sobre el que degustes tranquilament el teu xampú. Mira, l’altre dia vaig entrar a casa tot preucupat. Li vaig dir a la meva estimada “¿és que s’ha mort algú important?¿alguna personalitat remarcable, algun referent de la nostre societat?” (Pensava jo amb, no sé, un concursant d’OT, un dels tres avis boletaries, algun ex-jugador del FCB....) i es que havia vist una senyera amb crespó negre penjant del balcó dels veins, gent seriosa i poc donada a veleitats especulatives. “No, home, no”, em va aclarir la meva enamorada, “és per lo del tripartit ¿que no te’n recordes que son de Convergència?”. Nxt, Es clar! estaven de dol!. De dol pel pais. Deu ni do senyeres encrespades de negre. I lo tranquils i desofegats que deurien quedar. I aleshores ho vaig lligar. Potser estaria més ben orientat i ubicat si fos més expressiu: vinga, un crespó negre per tots els polvos que no he pogut fotre. I un altre per totes les farres que se m’han escapt. I un altre per totes les lligues que el Barça ha llençat a la basura. I un altre per totes les bronques estúpides que he tingut. Un altre per totes les paraules boniques que s’han mort abans que les digués, per vergonya, per avaricia, pel que fos... totes aquells detallets que fan la existència més agradable a qui les escolta. I també un de ben gros per les coses agradables que he dit per quedar bé, per compromís, per llàstima o per vergonya, quan de fet em repatejaven l’estomaci el que em venia de gust de dir era “a la merda, vaya putu bódriu”, o bé simplement estar callat i no dir res. Collons, tot de tires negres per tot arreu, De Dol. I finalment sol. Sol i de Dol. Ja ho veig, que m’acaba afectant més la tira negre que el troç de roba que li fa de fons. Això és el EJDM i aquesta edició es diu Sol i de Dol.
Make it easy on yourself – The Walker Broters
Lover loves – Scott Walker
Pels parcs solitàris perilloses bandes de vells amb batins agradeixen mims desvalguts a cops de pantufla. Els mims fan carotes horritzades, però conseqüents fins el final, nos urt dels seus llavis ni una queixa sonora. Els gossos, sorpresos, s’aguanten la pixera mentre contemplen el curiós espectacle. Els amos no els poden fer cagar i se’n tornen a casa amb les boses de plàstic intactes....No us fieu mai dels parcs solitàris. Mai.
Lady Diva – Divine Comedy
Coartada – El Pecho de Andy
The Intruder – Mood 6
Brandenburg – Beirut
Spining Rain – The Go-Betweens
Cruel – Calexico
Una Calle De Paris – Duncan Dhu
Eufórica N 3 – Miqui Puig
Te quiero – Miqui Puig
Els veins murmuraven intranquils. La dona de la botigueta de la cantonada centralitzava tota la informació. Ells passejaven de la ma aparentment despreucupats. Això semblava almenys. El policia jubilat del sisé va ser el primer que no els va tornar el saludo esperant l’ascensor. Va pujar caminant. Era el que més cridava a les reunions, sempre es posava vermell. La nena dels Romeu, passejant amb les amigues pel centre, els va senyalar amb el dit. Totes van riure. De tot alló no n’hi ha ni rastre a internet, el google no ho trobareu. Potser és que no va passar mai.
Break Away – Valentines
I Want To Be Free – The Admirations
You Know – The Shake
Getting Mighty Crowded – Betty Everet
Tu Seras Mi Baby – Les Surfs
Sally Go Round The Roses – The Joynettes
Pipeline – The Chatangs
El Negro Es Mi Color – Kamemert
Heat Wave – Supremes
My Heart Is Calling You –
My Goog Loving – Len Jewell
Un bon amic li fotia banyes a la seva estimada esposa amb sa germana d'ella (aquí convé disgregar que les cunyades son estranys artefactes encara no prou ben estudiats). La esposa se'n va enterar mirant per sota la taula en un dinar familiar. Hi ha coses que ni les tovalles més ben planxades poden tapar. Les dues germanes es van esgarrapar fins els tatuatges (ja se sap que el mon de les passions és molt competitiu). El meu amic va agafar dissimuladament el respall de dents i va marxar de casa mentre les parets s'esquitxaven de sang i visceres. Deu sap que ara només folla pagant.
California Girls – The Beach Boys
I Get Around – Jan & Dean
My Little Honda – The Hondellas
Let’s Go Trippin’ – Rick Gale & The Surf Riders
All Of Me – Lester Young & Tedy Wilson Quartet
Prisioner Of Love - Lester Young & Tedy Wilson Quartet
The Northern comfort, tardor 2006, 8 de novembre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
It happened in Monterrey – Oscar Peterson
La setmana passada no hi va haver programa perquè erem tots Sants, la castanyada, el dia de difunts, Jalogüen. De totes aquestes coses, em sembla que cada any va sent més Jalogüen i menys tota la resta, i bé, és tal com van les coses. Però vaig llegir una cosa curiosa al fotolog de itodei: l’origen de tot plegat és el Samín Celta, la celebració de l’any nou celta que comença la nit del 31 d’octubre i honraba als difunts: “Los Celtas eran un pueblo con profundas creencias religiosas relacionadas con la inmortalidad del alma. Y era sólo durAnte esta noche, cuando los muertos tenían permiso para caMinar entre los vivos. Esta noche Marcaba, ademáS, el inicio del Año nuevo para ellos.
Entre las tradiciones Celtas que llegaron hasta nuestros días estaba la de vaciar nabos y calabazas para ponerle dentro candelas. El objetivo no era otro que iluminar el camino y guiar a las almas. Los difuntos en estas fechas estaban expuestos al frío, la humedad y la oscuridad del invierno gallego. Las Familias preparaban entonces alimentos y regalos para que sus difuntos comiesen con ellos y se calentasen a calor de una LaReiRa. (una tradición que se convirtió en lo que hoy hacen los niños yendo de casa en casa pidiendo dulces).
Los Irlandeses, en su Colonización Norteamericana, llevaron esta tradición a los EE.UU. Luego, el podeR de los States, el Marketing... hasta Legar a "JaLoGüeN". Una celebración importada y modificada para convertirse en una mera celebración urbano-consumista.
Los estudios antropológicos del profeSor Rafael López Loureiro, indican que esta tradición del Samaín (aunque CRistianizada) se mantuvo en pueBlos Gallegos, zamoranos y extremeños hasta mediados del siglo pasado. Todavía en Quiroga (Lugo) la CalabaZa linterNa deL samaín es Reciclada en CarNavAL como Máscara." Així que en propietat el Jalogüin no és una tradició importada sinó d'anada i tornada, almenys a les terres gallegues...
... i la conclusió seria que totes les religions (cristianisme, judaisme, budisme i també, és clar, consumisme) acaban adaptant als seus ritus i pel seu pròpi interès, les celebracions ja existents, que al cap del carrer i en última instància provenen del cícle de la terra, un ritme profund, telúric, i immutable …i així segurià fins i tot quan s’hagi consumat el cambi climátic
Blue Moon – Oscar Peterson
The way you look tonight – Teddy Wilson
Take me for a buggy ride – bessie smith
More than you know – Teddy Wilson
Aquesta preciosa balada de Teddy Wilson, “More than you know”, sembla feta expres per agafar dels braços a la estimada i ballar desmaiadament al ritme dels petonets enamorats. La orquestra de Teddy Wilson amb Roy Eldrich a la trompeta i la veu inigualable de Billi Holiday la van gravar a Nova York el dia 30 de gener de 1939. Quatre dies abans, el 26 de gener de 1939, els nacionals havien entrat a Barcelona. Feia dies que les carreteres cap a la frontera francesa eren una immensa riuada de gent derrotada. Els combats a Catalunya van durar fins el 5 de febrer, cinc dies després de grava aquesta romàntica balada. Mentre s’estava arranjant i masteritzant la gravació, 500.000 refugiats eren aparcats en indgnes camps de concentració del Sud de França. Només era el començament d’un drama que havia de durar anys, desenis. La capacitat que tenim per simultanejar petits plaers particulars i drames monumentals és arrebatadora i sorprenent. Espectacles de llum i color mentre gratacels son derribats per terra; multimedia per internet mentre esclaten bombes a les estacions de trens, s'estrenen superproduccions de Holliwood mentre s'envaeixen països a l’orient mitjà per quatre xavos. Rick i Ilsa s’abracen sota el retunyir dels canons alemanys: "¿son els canons alemanys?" "No, son els batecs del meu cor".
Hard sock dance - Quincy Jones
Cantaloup Island – Herbie Hanckock
La dona de la faldilla texana surt de la seva escala a l’Avinguda Pere el Cerimonios i espera davant el pas de peatons a que es posi verd. L’home del bigoti ho anota desmenjadament en un bloc, assentat al seu Wolksvagen gris. La dona creua el carrer i es detura davant un aparador de sabates. Dubta un moment i acaba entrant a la botiga. Al rato en surt i segueix avinguda enllà. L’home del bigoti la segueix amb la mirada i quan ja és prou lluny, surt del cotxe tranquilament i encenent un Ducados, camina en la seva direcció amb el bloc a la butxaca. En un despatx de les afores un home pica tecles amb fúria per treure’s mals pensaments del cap. Pagarà el que convingui per tenir certeses d’enganys i passions desbocades. Algun dic per dintre seu està a punt de petar. Un company seu que pateix del fetje nota olor de sofre a l’ambient.
Ciao Ciao - Stanley Turrentine
I be, per internet es poden llegir coses com aquestes “Daria meu dedo midinho do pé esquerdo, pra voltar no tempo e eu vivesse todo esse dia novamente. Ahhhhhhhh seria outro sonho!!. Saudades desses momentos, e fotos servem pra isso, pra relembrarmos todos os bons momentos que vivemos com pessoas que nem essas”. De nostàlgies per moments passats la humanitat en va plena. Explicats amb més o menys fortuna, amb més o menys emoció, més o menys tristesa. Diuen que al Vaticà hi ha guradat un cronovisor, un invent del Monjo Pellegrino Ernetti que permet veure i sentir passatges del passat. Si això fos veritat, i tinguessim una sola oportunitat de fer-lo servir, em pregunto si en general prefeririem reviure aquests petits pero intensos moments particulars o bé ens decantariem per les grans fites hisòriques, els aconteixements que han fet canvar el mon. No se sap mai per quina bifurcació mal indicada s’arriba a la grandesa d’esperit.
Parole - Mina
The Lodgers – The Style Council
Un moment donat, al Marcel li va semblar que aquell divertiment només era un passatemps més, que no tenia cap valor per si mateix, com acte substantiu. Vaja, que si només li quedessin deu minuts de vida no els dedicaria a aquell passatemps. Que només tenia valor per ocupar temps buit, inactiu, sobrer. Li va semblar que tota la seva vida havia estat plena de res. Plena d’eufemismes, dissimuls, girs i evitacions. Una buidor subita el va omplir. Així que es va retirar del cos de la dona que estava penetrant, que -és clar- es va quedar parada, muda de la sorpresa. Es va assentar al llit, callat i flàccid. La dona el va interrogar, inquieta. pero ell es va vestir pringat i gotejant, en silenci, i va marxar sense dir res. I bé, a alguns les revelacions metafísiques més intenses els arriben mentre cauen d’un precipici, en les darreres centèssimes de la seva vida, i a altres en canvi mentre estan cardant.
Say something nice to me – Boby Kline
Winchester cathedral – Hank Jones
You left me – The Admirations
Les coses que anem perdent pel camí, qui sap on van a parar. Les clavegueres en van plenes de readaptacions de plans vitals, de reajustos de convivències, de canvis d’orientació laborals, de modificacions a la baixa d’expectatives. Jo -ja us ho vaig dir fa temps- anava per director general d’una gran multinacional, però en algun lloc, algu va tenir un petit misconception quan va llegir el meu curriculum. També anava per realitzador de superproduccions holliwoodianes, però ningú em va regalar a temps la meva primera càmera de fotos. Ja es veu que la vida és indòmitament injusta i tantes coses acaben on no tocava! La diferència entre on hem acabat petant i les expectatives inicials pot donar per viatges sonats. Uns trasllats que donarien molta pasta a agències de viatge i transportistes de bestiar.
Smily faces – Gnarls Barkeley
Countdown (here i go) – The Tempos
Big city – Shirley Horn
Una chica como tu – Los Salvages
My Guy – Mary Welles
De tant en tant és saludable empassar-se un glopet de àcid cianhidric. Res, poca cosa, quatre gotes. Sentir com el líquid rellisca gola avall i rasca les cordes bucals, les deix afòniques com un engostipat de primavera mal curat. Àcid de bateria de cotxe, baba d’alien que ho desintegra tot al seu pas. Sempre va bé que una pisca d’amargor et rasqui lleugerament per algun lloc. No tot han de ser flors i violes.
Come on and live – The Jades
Baby do the fillis dog – The Olympics
On main street – The Magnificients
El doctor oriental te la consulta ben endreçada. La senyora occidental li pregunta on ha estudiat. El doctor li contesta que al carrer, pels boscos, al riu, parlant amb els vells La senyora occidental li pregunta si es una broma. El doctor oriental li contesta que es clar que si, i els dos riuen. Encabat l’infermera del doctor oriental li fa la factura. El doctor oriental guanyarà uns diners i la dona occidental uns grams de confiança mentre no li arriba el colapse definitiu. Un colapse cert, ineludible, implacable i, evidentament, occidental.
El hombre que confundia los sentidos – Los Flechazos
Lay this burden down – Mary Welles
I want to be free – The Admirations
I saw the light – Mood 6
Player play on – Nooney Ricket
Fins a la propera, apa Salut i Siau!
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
It happened in Monterrey – Oscar Peterson
La setmana passada no hi va haver programa perquè erem tots Sants, la castanyada, el dia de difunts, Jalogüen. De totes aquestes coses, em sembla que cada any va sent més Jalogüen i menys tota la resta, i bé, és tal com van les coses. Però vaig llegir una cosa curiosa al fotolog de itodei: l’origen de tot plegat és el Samín Celta, la celebració de l’any nou celta que comença la nit del 31 d’octubre i honraba als difunts: “Los Celtas eran un pueblo con profundas creencias religiosas relacionadas con la inmortalidad del alma. Y era sólo durAnte esta noche, cuando los muertos tenían permiso para caMinar entre los vivos. Esta noche Marcaba, ademáS, el inicio del Año nuevo para ellos.
Entre las tradiciones Celtas que llegaron hasta nuestros días estaba la de vaciar nabos y calabazas para ponerle dentro candelas. El objetivo no era otro que iluminar el camino y guiar a las almas. Los difuntos en estas fechas estaban expuestos al frío, la humedad y la oscuridad del invierno gallego. Las Familias preparaban entonces alimentos y regalos para que sus difuntos comiesen con ellos y se calentasen a calor de una LaReiRa. (una tradición que se convirtió en lo que hoy hacen los niños yendo de casa en casa pidiendo dulces).
Los Irlandeses, en su Colonización Norteamericana, llevaron esta tradición a los EE.UU. Luego, el podeR de los States, el Marketing... hasta Legar a "JaLoGüeN". Una celebración importada y modificada para convertirse en una mera celebración urbano-consumista.
Los estudios antropológicos del profeSor Rafael López Loureiro, indican que esta tradición del Samaín (aunque CRistianizada) se mantuvo en pueBlos Gallegos, zamoranos y extremeños hasta mediados del siglo pasado. Todavía en Quiroga (Lugo) la CalabaZa linterNa deL samaín es Reciclada en CarNavAL como Máscara." Així que en propietat el Jalogüin no és una tradició importada sinó d'anada i tornada, almenys a les terres gallegues...
... i la conclusió seria que totes les religions (cristianisme, judaisme, budisme i també, és clar, consumisme) acaban adaptant als seus ritus i pel seu pròpi interès, les celebracions ja existents, que al cap del carrer i en última instància provenen del cícle de la terra, un ritme profund, telúric, i immutable …i així segurià fins i tot quan s’hagi consumat el cambi climátic
Blue Moon – Oscar Peterson
The way you look tonight – Teddy Wilson
Take me for a buggy ride – bessie smith
More than you know – Teddy Wilson
Aquesta preciosa balada de Teddy Wilson, “More than you know”, sembla feta expres per agafar dels braços a la estimada i ballar desmaiadament al ritme dels petonets enamorats. La orquestra de Teddy Wilson amb Roy Eldrich a la trompeta i la veu inigualable de Billi Holiday la van gravar a Nova York el dia 30 de gener de 1939. Quatre dies abans, el 26 de gener de 1939, els nacionals havien entrat a Barcelona. Feia dies que les carreteres cap a la frontera francesa eren una immensa riuada de gent derrotada. Els combats a Catalunya van durar fins el 5 de febrer, cinc dies després de grava aquesta romàntica balada. Mentre s’estava arranjant i masteritzant la gravació, 500.000 refugiats eren aparcats en indgnes camps de concentració del Sud de França. Només era el començament d’un drama que havia de durar anys, desenis. La capacitat que tenim per simultanejar petits plaers particulars i drames monumentals és arrebatadora i sorprenent. Espectacles de llum i color mentre gratacels son derribats per terra; multimedia per internet mentre esclaten bombes a les estacions de trens, s'estrenen superproduccions de Holliwood mentre s'envaeixen països a l’orient mitjà per quatre xavos. Rick i Ilsa s’abracen sota el retunyir dels canons alemanys: "¿son els canons alemanys?" "No, son els batecs del meu cor".
Hard sock dance - Quincy Jones
Cantaloup Island – Herbie Hanckock
La dona de la faldilla texana surt de la seva escala a l’Avinguda Pere el Cerimonios i espera davant el pas de peatons a que es posi verd. L’home del bigoti ho anota desmenjadament en un bloc, assentat al seu Wolksvagen gris. La dona creua el carrer i es detura davant un aparador de sabates. Dubta un moment i acaba entrant a la botiga. Al rato en surt i segueix avinguda enllà. L’home del bigoti la segueix amb la mirada i quan ja és prou lluny, surt del cotxe tranquilament i encenent un Ducados, camina en la seva direcció amb el bloc a la butxaca. En un despatx de les afores un home pica tecles amb fúria per treure’s mals pensaments del cap. Pagarà el que convingui per tenir certeses d’enganys i passions desbocades. Algun dic per dintre seu està a punt de petar. Un company seu que pateix del fetje nota olor de sofre a l’ambient.
Ciao Ciao - Stanley Turrentine
I be, per internet es poden llegir coses com aquestes “Daria meu dedo midinho do pé esquerdo, pra voltar no tempo e eu vivesse todo esse dia novamente. Ahhhhhhhh seria outro sonho!!. Saudades desses momentos, e fotos servem pra isso, pra relembrarmos todos os bons momentos que vivemos com pessoas que nem essas”. De nostàlgies per moments passats la humanitat en va plena. Explicats amb més o menys fortuna, amb més o menys emoció, més o menys tristesa. Diuen que al Vaticà hi ha guradat un cronovisor, un invent del Monjo Pellegrino Ernetti que permet veure i sentir passatges del passat. Si això fos veritat, i tinguessim una sola oportunitat de fer-lo servir, em pregunto si en general prefeririem reviure aquests petits pero intensos moments particulars o bé ens decantariem per les grans fites hisòriques, els aconteixements que han fet canvar el mon. No se sap mai per quina bifurcació mal indicada s’arriba a la grandesa d’esperit.
Parole - Mina
The Lodgers – The Style Council
Un moment donat, al Marcel li va semblar que aquell divertiment només era un passatemps més, que no tenia cap valor per si mateix, com acte substantiu. Vaja, que si només li quedessin deu minuts de vida no els dedicaria a aquell passatemps. Que només tenia valor per ocupar temps buit, inactiu, sobrer. Li va semblar que tota la seva vida havia estat plena de res. Plena d’eufemismes, dissimuls, girs i evitacions. Una buidor subita el va omplir. Així que es va retirar del cos de la dona que estava penetrant, que -és clar- es va quedar parada, muda de la sorpresa. Es va assentar al llit, callat i flàccid. La dona el va interrogar, inquieta. pero ell es va vestir pringat i gotejant, en silenci, i va marxar sense dir res. I bé, a alguns les revelacions metafísiques més intenses els arriben mentre cauen d’un precipici, en les darreres centèssimes de la seva vida, i a altres en canvi mentre estan cardant.
Say something nice to me – Boby Kline
Winchester cathedral – Hank Jones
You left me – The Admirations
Les coses que anem perdent pel camí, qui sap on van a parar. Les clavegueres en van plenes de readaptacions de plans vitals, de reajustos de convivències, de canvis d’orientació laborals, de modificacions a la baixa d’expectatives. Jo -ja us ho vaig dir fa temps- anava per director general d’una gran multinacional, però en algun lloc, algu va tenir un petit misconception quan va llegir el meu curriculum. També anava per realitzador de superproduccions holliwoodianes, però ningú em va regalar a temps la meva primera càmera de fotos. Ja es veu que la vida és indòmitament injusta i tantes coses acaben on no tocava! La diferència entre on hem acabat petant i les expectatives inicials pot donar per viatges sonats. Uns trasllats que donarien molta pasta a agències de viatge i transportistes de bestiar.
Smily faces – Gnarls Barkeley
Countdown (here i go) – The Tempos
Big city – Shirley Horn
Una chica como tu – Los Salvages
My Guy – Mary Welles
De tant en tant és saludable empassar-se un glopet de àcid cianhidric. Res, poca cosa, quatre gotes. Sentir com el líquid rellisca gola avall i rasca les cordes bucals, les deix afòniques com un engostipat de primavera mal curat. Àcid de bateria de cotxe, baba d’alien que ho desintegra tot al seu pas. Sempre va bé que una pisca d’amargor et rasqui lleugerament per algun lloc. No tot han de ser flors i violes.
Come on and live – The Jades
Baby do the fillis dog – The Olympics
On main street – The Magnificients
El doctor oriental te la consulta ben endreçada. La senyora occidental li pregunta on ha estudiat. El doctor li contesta que al carrer, pels boscos, al riu, parlant amb els vells La senyora occidental li pregunta si es una broma. El doctor oriental li contesta que es clar que si, i els dos riuen. Encabat l’infermera del doctor oriental li fa la factura. El doctor oriental guanyarà uns diners i la dona occidental uns grams de confiança mentre no li arriba el colapse definitiu. Un colapse cert, ineludible, implacable i, evidentament, occidental.
El hombre que confundia los sentidos – Los Flechazos
Lay this burden down – Mary Welles
I want to be free – The Admirations
I saw the light – Mood 6
Player play on – Nooney Ricket
Fins a la propera, apa Salut i Siau!
Acupuntura Vinílica, 25 d’octubre, tardor 2006.
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Punt sis camp, 99.8 Fm, El jardi del Manicomi, Acupuntura Vinílica és el títol per aquesta edicío: conjunció de dues paraules, adjectivació de substantius. Els substantius solen necessitar un reforç, un aclariment, si no tots solets tendeixen a la dissipació, a la vida dissoluta, es distreuen i no estan per lo que han d’estar. I allavonses, per això està l’adjectiu: fixa, limpia i els centra, els especifica, distingeix, els subratlla, vaja, deixant així a la vista tots els seus defectes i virtuds. Com un dit acusador, els adjectius se yerguen en lontananza, qual dits acusadors i subratlladors dels substantius. Acupuntura vinílica, valenta conjunció de conceptes, substantiu i adjectiu junts per sempre més, per tota la eternitat fins que es separin. Acupuntura Vinílica, com Estrratègia sinàptica, Arquitectura volcànica, Siderurgia Monolítica. Acupuntura Vinílica.... Acupuntura Vinílica... Perquè? ¿us ho Pregunteu?...està molt clar. ¿com es pot expressar un vinil sense una agulla? ¿com pot mostrar al mon tot el que han premsat dins seu? L’agulla és el medium, el mitjà a través del que tot aquest revoltiju de sensacions i sentiments s’expressarà. L’agulla, la punta penetrarà, fendirà el surc per tal de provocar plaer, o dolor, o indiferència. Sempre, recordeu, sempre, les coses llargues i acabades en punta penetren al puestu. És el seu motiu vital, el seu objectiu: la forma en determina la funció. Penetrar, dins, profund i provocar les mes enterbolidores sensacions...Senyors i senyores, per a tots vostés Acupuntura vinílica.
For Mods only- Chico Hamilton
Hot samba – Kenny Burrell
Els nens construeixen torres amb peces de Lego familiar i després les deconstrueixen peça a peça
Els nens construeixen torres amb peces de família i després els deconstrueixen
Els pares construeixen nens amb families a peces i després els deconstrueixen
Els pares construeixen famílies amb peces de nens i després les deconstrueixen
Els pares deconstrueixen families a peces i després construeixen nens amb peces de Lego.
Blow up – James Taylor Quartet
Council Meeting - The Style Council
JTQ Theme - James Taylor Quartet
Lladregots de camí ral assalten les comissaries dels mossos. Les sirenes udolen a la nit i desperten els honrats ciutadans de Catalunya que son aquí. La inoperància en el nostre país és un fet i aquest programa n’és una prova fefaent.
Saturday, sunday, moonday – Swan dive
Estepona Surf – The Phazers
Amics i coneguts aixequen els gots per brindar a la salut dels novis, ells des de la taula presidencial aixequen les copes en direcció als amics. Els nuvis brinden entre ells amb lesl seves copes. La nuvia pica l’ullet al padrí del novi. El padrí del novi agafa fort la ma de la seva promesa. La promesa del padrí del nuvi mou la copa en direcció el nuvi. El padrí ho veu i riu nerviós. El nuvi no veu res perquè va molt begut. La nuvia sí, i agafa el cap del nuvi i li fa un petó de tornillo, agafant-lo pel cul. I de tant en tant, mentre agafa aire, aprofita per mirar el padrí. Amors interposats, amors impossibles, tots ho volem tot, tots bindem amb tothom, tots ens volem veure les copes dels altres.
Barbarossa Platz – Dr. Calypso
Nightboat to Cairo – Madness
Do the dog – Specials
Free yourself – The Untocheables
Les dues noies rosses perfectament afaitades amassen les seves respectives carns, molt amorosament treballades al gimnas. Gotes de suor regalimen melic avall sortejatn piercings i tatuatges. Les dues noies rosses perfectament afaitades premsen mosseguen i llepen, i al fons, en una altra habitació se sent restallar un gat de set cues contra la paret. Troços de guix es desprenen...
Plan 10 the return of faceless humanoids – Dr. Calypso
El surf de la botella – Flechazos
Solo para mis ojo (live) – Sencillos
Les dues noies rosses perfectament afaitades suen cada cop més i gemeguen amb poc entusiasme pel molt que cobren, les dues noies rosses pensen en els seus propers examens mentre algu xiscla fort passadis enllà. Les dues noies rosses llepen tot el que es trobaven pel davant, i el nostre home s’ho mirava inexitat assegut en la butaca de cuir negre. Les dues noies rosses es pregunten si el nostre home s’acabarà per posar dur. El nostre home, amb els dos braços recolzats a la butaca, resa imperterrit per una propera duresa.
Memphis train (live) – Sencillos
Quando el dolor se va – Flechazos
No, por eso no – Sencillos
El nostre home exageradament depilat no arriba a la duresa i les dues noies rosses perfectament afaitades comencen a defallir, esgotats ja els trucs més socorrits. La tercera dona entra a l’habitació amb energia i determini. Fa petar la fusta de muntar a terra i es posa la gorra de cuir. El nostre home se la mira inexpressiu, i una bufetada li crusa la cara. El nostre home no mou ni un muscul, però una cosa comença a agafar vida. Les dues noies rosses miren indiferents com la tercera dona, vestida de vinil negre i vermell treu d’una caixa de fusta 7 agulles de cap metàl·liques, llargues i afilades i coronades amb una bola de nàcar. Les dues noies rosses perfectament depilades es mouen, es toquen i es llepen cansinament, amb ganes d’acabar. Però això no ha fet més que començar. El nostre home ha contundit amb la visió de les agulles. La tercera dona, amb la gorra de cuir i el vestit de vinil negre i vermell acosta la primer agulla al múscul tensat del nostre home. Això és el 99.8 FM el Jardí del Manicomi i aquesta edició no es diu Acupuntura Vinílica per casualitat.
Echo beach – Martha and the Muffins
Hurricane – Prisioners
I’m Alone – Sex Museum
Good thing – Fine Young Cannibals
Punt sis camp, Acupuntura Vinílica. La noia estirada a la camilla tenia un reguero de agulles llargues clavades al llarg del braç. El quiropràctic punxava, treia i posava, les retirava les girava i les tornava a clavar. La noia estirada a la camilla portava auriculars de botó i sentia jazz per l’ipod, i amb el peu dret seguia el ritme amb els ulls tancats. El quiropràctic concentrat afegia noves agulles al caminet d’agulles per treure-li el mal de colze, punxant amb delicadesa i precisió. La noia sentia Stanley Turrentine amb fruició, accelerant més i més el ritme amb el peu. El quiropràctic desconcentrat clavaba més matusserament, amb massa grau d’incliancaió. La noia amb el braç perforat com una regadora tancaba fort els ulls, turrentine estava arribant al clímax i ella també. El quiropràctic suava i les agulles li queien de les mans per terra. La noia movia fort el peu i Turrentine ja estava acabant. Ella també. El seu clímax va ser silencios, amb la cara vermella i les pupiles dilatades dins les parpelles tancades amb força. Just relaxada es va aixecar, va pagar al desconcertat quiropràctic, va convenir la propera hora de visitat i va sortir al carrer. Per l’ipod començava a sonar Gato Barbieri i ella encara duia les agulles clavades al seu braç dret. Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardi del Manicomi. Acupuntura vinílica és el nom d’aquesta edició.
La podrida - Gato Barbieri
Cierro los Ojos – Cooper
Les dues noies rosses perfectament afaitades surten del local juntes comentant la jugada, amb els bitllets ben resguardats. Davant una màquina de tabac queden per estudiar demà i es despedeixen. Metres enllà un senyor puja a un cotxe negre llarg i car. Dolorit però satisfet. Aquesta tarda ha casat la filla, i doncs això s’ha de celebrar. La dona de la gorra de cuir la fa petar amb el segurata de la porta, esperant l’hora de plegar, que està a punt d’arribar. Això ha estat Acupuntura vinílca i s’està acabant. Com sempre, caiguin en les seves més profundes temptacions. Deixin que penetrin dins seu com afilades agulles. Apa salut i siau.
Quiero beber – Brighton 64
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Punt sis camp, 99.8 Fm, El jardi del Manicomi, Acupuntura Vinílica és el títol per aquesta edicío: conjunció de dues paraules, adjectivació de substantius. Els substantius solen necessitar un reforç, un aclariment, si no tots solets tendeixen a la dissipació, a la vida dissoluta, es distreuen i no estan per lo que han d’estar. I allavonses, per això està l’adjectiu: fixa, limpia i els centra, els especifica, distingeix, els subratlla, vaja, deixant així a la vista tots els seus defectes i virtuds. Com un dit acusador, els adjectius se yerguen en lontananza, qual dits acusadors i subratlladors dels substantius. Acupuntura vinílica, valenta conjunció de conceptes, substantiu i adjectiu junts per sempre més, per tota la eternitat fins que es separin. Acupuntura Vinílica, com Estrratègia sinàptica, Arquitectura volcànica, Siderurgia Monolítica. Acupuntura Vinílica.... Acupuntura Vinílica... Perquè? ¿us ho Pregunteu?...està molt clar. ¿com es pot expressar un vinil sense una agulla? ¿com pot mostrar al mon tot el que han premsat dins seu? L’agulla és el medium, el mitjà a través del que tot aquest revoltiju de sensacions i sentiments s’expressarà. L’agulla, la punta penetrarà, fendirà el surc per tal de provocar plaer, o dolor, o indiferència. Sempre, recordeu, sempre, les coses llargues i acabades en punta penetren al puestu. És el seu motiu vital, el seu objectiu: la forma en determina la funció. Penetrar, dins, profund i provocar les mes enterbolidores sensacions...Senyors i senyores, per a tots vostés Acupuntura vinílica.
For Mods only- Chico Hamilton
Hot samba – Kenny Burrell
Els nens construeixen torres amb peces de Lego familiar i després les deconstrueixen peça a peça
Els nens construeixen torres amb peces de família i després els deconstrueixen
Els pares construeixen nens amb families a peces i després els deconstrueixen
Els pares construeixen famílies amb peces de nens i després les deconstrueixen
Els pares deconstrueixen families a peces i després construeixen nens amb peces de Lego.
Blow up – James Taylor Quartet
Council Meeting - The Style Council
JTQ Theme - James Taylor Quartet
Lladregots de camí ral assalten les comissaries dels mossos. Les sirenes udolen a la nit i desperten els honrats ciutadans de Catalunya que son aquí. La inoperància en el nostre país és un fet i aquest programa n’és una prova fefaent.
Saturday, sunday, moonday – Swan dive
Estepona Surf – The Phazers
Amics i coneguts aixequen els gots per brindar a la salut dels novis, ells des de la taula presidencial aixequen les copes en direcció als amics. Els nuvis brinden entre ells amb lesl seves copes. La nuvia pica l’ullet al padrí del novi. El padrí del novi agafa fort la ma de la seva promesa. La promesa del padrí del nuvi mou la copa en direcció el nuvi. El padrí ho veu i riu nerviós. El nuvi no veu res perquè va molt begut. La nuvia sí, i agafa el cap del nuvi i li fa un petó de tornillo, agafant-lo pel cul. I de tant en tant, mentre agafa aire, aprofita per mirar el padrí. Amors interposats, amors impossibles, tots ho volem tot, tots bindem amb tothom, tots ens volem veure les copes dels altres.
Barbarossa Platz – Dr. Calypso
Nightboat to Cairo – Madness
Do the dog – Specials
Free yourself – The Untocheables
Les dues noies rosses perfectament afaitades amassen les seves respectives carns, molt amorosament treballades al gimnas. Gotes de suor regalimen melic avall sortejatn piercings i tatuatges. Les dues noies rosses perfectament afaitades premsen mosseguen i llepen, i al fons, en una altra habitació se sent restallar un gat de set cues contra la paret. Troços de guix es desprenen...
Plan 10 the return of faceless humanoids – Dr. Calypso
El surf de la botella – Flechazos
Solo para mis ojo (live) – Sencillos
Les dues noies rosses perfectament afaitades suen cada cop més i gemeguen amb poc entusiasme pel molt que cobren, les dues noies rosses pensen en els seus propers examens mentre algu xiscla fort passadis enllà. Les dues noies rosses llepen tot el que es trobaven pel davant, i el nostre home s’ho mirava inexitat assegut en la butaca de cuir negre. Les dues noies rosses es pregunten si el nostre home s’acabarà per posar dur. El nostre home, amb els dos braços recolzats a la butaca, resa imperterrit per una propera duresa.
Memphis train (live) – Sencillos
Quando el dolor se va – Flechazos
No, por eso no – Sencillos
El nostre home exageradament depilat no arriba a la duresa i les dues noies rosses perfectament afaitades comencen a defallir, esgotats ja els trucs més socorrits. La tercera dona entra a l’habitació amb energia i determini. Fa petar la fusta de muntar a terra i es posa la gorra de cuir. El nostre home se la mira inexpressiu, i una bufetada li crusa la cara. El nostre home no mou ni un muscul, però una cosa comença a agafar vida. Les dues noies rosses miren indiferents com la tercera dona, vestida de vinil negre i vermell treu d’una caixa de fusta 7 agulles de cap metàl·liques, llargues i afilades i coronades amb una bola de nàcar. Les dues noies rosses perfectament depilades es mouen, es toquen i es llepen cansinament, amb ganes d’acabar. Però això no ha fet més que començar. El nostre home ha contundit amb la visió de les agulles. La tercera dona, amb la gorra de cuir i el vestit de vinil negre i vermell acosta la primer agulla al múscul tensat del nostre home. Això és el 99.8 FM el Jardí del Manicomi i aquesta edició no es diu Acupuntura Vinílica per casualitat.
Echo beach – Martha and the Muffins
Hurricane – Prisioners
I’m Alone – Sex Museum
Good thing – Fine Young Cannibals
Punt sis camp, Acupuntura Vinílica. La noia estirada a la camilla tenia un reguero de agulles llargues clavades al llarg del braç. El quiropràctic punxava, treia i posava, les retirava les girava i les tornava a clavar. La noia estirada a la camilla portava auriculars de botó i sentia jazz per l’ipod, i amb el peu dret seguia el ritme amb els ulls tancats. El quiropràctic concentrat afegia noves agulles al caminet d’agulles per treure-li el mal de colze, punxant amb delicadesa i precisió. La noia sentia Stanley Turrentine amb fruició, accelerant més i més el ritme amb el peu. El quiropràctic desconcentrat clavaba més matusserament, amb massa grau d’incliancaió. La noia amb el braç perforat com una regadora tancaba fort els ulls, turrentine estava arribant al clímax i ella també. El quiropràctic suava i les agulles li queien de les mans per terra. La noia movia fort el peu i Turrentine ja estava acabant. Ella també. El seu clímax va ser silencios, amb la cara vermella i les pupiles dilatades dins les parpelles tancades amb força. Just relaxada es va aixecar, va pagar al desconcertat quiropràctic, va convenir la propera hora de visitat i va sortir al carrer. Per l’ipod començava a sonar Gato Barbieri i ella encara duia les agulles clavades al seu braç dret. Punt sis camp, 99.8 FM, el Jardi del Manicomi. Acupuntura vinílica és el nom d’aquesta edició.
La podrida - Gato Barbieri
Cierro los Ojos – Cooper
Les dues noies rosses perfectament afaitades surten del local juntes comentant la jugada, amb els bitllets ben resguardats. Davant una màquina de tabac queden per estudiar demà i es despedeixen. Metres enllà un senyor puja a un cotxe negre llarg i car. Dolorit però satisfet. Aquesta tarda ha casat la filla, i doncs això s’ha de celebrar. La dona de la gorra de cuir la fa petar amb el segurata de la porta, esperant l’hora de plegar, que està a punt d’arribar. Això ha estat Acupuntura vinílca i s’està acabant. Com sempre, caiguin en les seves més profundes temptacions. Deixin que penetrin dins seu com afilades agulles. Apa salut i siau.
Quiero beber – Brighton 64
Textures, Tardor 2006, 18 d'octubre
Com sempre ho podeu escoltar per:
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Blue Bell Knoll - Cocteau Twins
Punt Sis camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. La edició d’avuí es diu textures perquè fa uns dies vaig llegir una cosa que em va sorprendre i em va donar que pensar, allò que dius, collons, tu, doncs sí que es veritat. I la cosa era que un músic deia que darrerament l’interessava més la música electrònica que qualsevol altra, més enllà del ritme o la melodia, per la textura, pel relleu de la música i que en aquest sentit la música electrònica dóna moltes més possibilitats: Idoncs, vaig pensar que sí, que tenia raó. Per això, i conscientes de que estem a un pas ínfim de la pedanteria i de la pretenciositat, per avui porto cançons amb "textura", vinga fot-li fort que es gratis. En fi, cançons a les que trobo un textura personal i marcada, distintiva. Començant per Cocteau Twins i la Frazer, personals fins el punt d’inventar-se un idioma pròpi per a les lletres de les seves cançons. Crec que fins i tot s’organitzven concursos per desxifrar-lo.
I don’t need you - My Bloody Valentine
Take It - Jesus & Mary Chain
Acabem de passar una regió emboirada, muntanyes de guitarres transparents, l’una damunt l’altre, tot embrutat de distorsió. ¿qué passa quan apiles un munt de vidres transparents i cristal·lins, l’un damunt de l’altre? Que al final acabes per no veure res tot emborronat, pista de guitarra cristalina damunt de pista de guitarra cristalina…"la veritat us farà lliures" diuen, i potser sí que és veritat, però només cal apilar el número suficient de veritats l’una damunt de l’altra per acabar no veient res clar. Dotzenes de canals de televisió, cantitat de diaris de notícies, emisores de ràdio per parar un tren, milions de pàgines web, informació superposada l’una damun de l’altra…i tot ple de distorsió, com les guitarres cristalines de My Bloody Valentine o J&MC…tota la veritat distorsionada a partir de la puresa més cristalina.
The Walking - Jane Siberry
Villanelle For Our Times - Leonard Cohen
Hoist That Rag - Tom Waits
Dead And Lovely - Tom Waits
I Am The Drug - Ed Harcourt
Words You Whisper - Swan Dive
When It's Sleepy Time Down Soud - Billie Holiday
La veu despullada de la BH per si sola aporta més textura que qualsevol producció mil·lionaria amb els efectes més xiripituflàutics i moderns. Aquí comença pràcticament sola els primeres 50 segons de la cançó i la sents fins i tot la respiració quan agafa aire. Després entra la banda, i amb la seva veu els posa en fila índia o els fa desplegar en ventall per ocupar més espai…
There’ll be some changes made – Billie Holiday
Good Friday – Cocorosie
Le Retour De Bloody Betty - Dyonisos
Kometenmelodie 2 - kraftwerk
Bogie man - Coldcut
Telephone - Coldcut
This island earth - Coldcut
2 phat cunts - tyrant
falling away - milosh
sound of the future - roy davis
La Ritournelle - Sébastien Tellier
get the fuck out - unlucky bitch
turbo dreams - ellen allien & apparat
you gonna want me - tiga
Crazy - Gnarls Barkley
Apa, salut i siau!
Com sempre ho podeu escoltar per:
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Blue Bell Knoll - Cocteau Twins
Punt Sis camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. La edició d’avuí es diu textures perquè fa uns dies vaig llegir una cosa que em va sorprendre i em va donar que pensar, allò que dius, collons, tu, doncs sí que es veritat. I la cosa era que un músic deia que darrerament l’interessava més la música electrònica que qualsevol altra, més enllà del ritme o la melodia, per la textura, pel relleu de la música i que en aquest sentit la música electrònica dóna moltes més possibilitats: Idoncs, vaig pensar que sí, que tenia raó. Per això, i conscientes de que estem a un pas ínfim de la pedanteria i de la pretenciositat, per avui porto cançons amb "textura", vinga fot-li fort que es gratis. En fi, cançons a les que trobo un textura personal i marcada, distintiva. Començant per Cocteau Twins i la Frazer, personals fins el punt d’inventar-se un idioma pròpi per a les lletres de les seves cançons. Crec que fins i tot s’organitzven concursos per desxifrar-lo.
I don’t need you - My Bloody Valentine
Take It - Jesus & Mary Chain
Acabem de passar una regió emboirada, muntanyes de guitarres transparents, l’una damunt l’altre, tot embrutat de distorsió. ¿qué passa quan apiles un munt de vidres transparents i cristal·lins, l’un damunt de l’altre? Que al final acabes per no veure res tot emborronat, pista de guitarra cristalina damunt de pista de guitarra cristalina…"la veritat us farà lliures" diuen, i potser sí que és veritat, però només cal apilar el número suficient de veritats l’una damunt de l’altra per acabar no veient res clar. Dotzenes de canals de televisió, cantitat de diaris de notícies, emisores de ràdio per parar un tren, milions de pàgines web, informació superposada l’una damun de l’altra…i tot ple de distorsió, com les guitarres cristalines de My Bloody Valentine o J&MC…tota la veritat distorsionada a partir de la puresa més cristalina.
The Walking - Jane Siberry
Villanelle For Our Times - Leonard Cohen
Hoist That Rag - Tom Waits
Dead And Lovely - Tom Waits
I Am The Drug - Ed Harcourt
Words You Whisper - Swan Dive
When It's Sleepy Time Down Soud - Billie Holiday
La veu despullada de la BH per si sola aporta més textura que qualsevol producció mil·lionaria amb els efectes més xiripituflàutics i moderns. Aquí comença pràcticament sola els primeres 50 segons de la cançó i la sents fins i tot la respiració quan agafa aire. Després entra la banda, i amb la seva veu els posa en fila índia o els fa desplegar en ventall per ocupar més espai…
There’ll be some changes made – Billie Holiday
Good Friday – Cocorosie
Le Retour De Bloody Betty - Dyonisos
Kometenmelodie 2 - kraftwerk
Bogie man - Coldcut
Telephone - Coldcut
This island earth - Coldcut
2 phat cunts - tyrant
falling away - milosh
sound of the future - roy davis
La Ritournelle - Sébastien Tellier
get the fuck out - unlucky bitch
turbo dreams - ellen allien & apparat
you gonna want me - tiga
Crazy - Gnarls Barkley
Apa, salut i siau!
Short cuts, Tardor 2006, 10 d’octubre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
o per
Powered by Castpost
Harrowdown hill – Thom Yorke
Punt sis camp el jardí del manicomi, la edició d’avui es diu short cuts, com el nom d’una pel·lícula d’historietes creuades que passen a LA. Short cuts, com un tall curt, com un atajo, una drecera, com petites vinyetes, avançaments d’un llarg guió cinematogràfic que es va quedar en un no res. Una superproducció que no va arribar ni a tenir títols de crèdit. Grans projectes vitals tirats per la borda... jo volia ser… no sé…. qui sap...rei d’una petit país centrafricà productor de diamants, o president d’un consell d’administració d’una multinacional, un filldeputa capaç de despatxar 1.000 treballadors si un mal polvo em fotia de mala llet...i mireu on he acabat, disparant inofensius focs artificials que m’exploten a la cara davant la indiferència de ningú, que és la pitjor de les indiferències. Short cuts es diu l’invent d’avui. Pel demés pressento una sessió tonta, gris perla, sosa, perillosa i amb un lleuger retrogust amarg que deixa entreveure un coitus interruptus en lontanança. No res, paciència i conformitat i a veure com acaba.
Esto no es - AMA
Diu així més o menys: “la sonrisa que me lanzas cada vez que abres la puerta y me ves, hace diana justo en el punto central, y derriba mi centro de gravedad, las palabras que me desarmarán, pronto las pronunciarás, quiza, esto no es lo que en verdad queria hacer, pareces ser, como los planes que tracé, parece que esto no es lo que imaginé, no se donde olvidé aquellos planes que tracé”. I doncs, és això, més o menys: que tu volies fer alguna cosa i en sec entra ella i et somriu i diu alguna cosa i llavors oblides el que volies fer, o et penses que ho oblides. I ja està. Aquestes coses ja passen. A mi em passen, vamus. No molt sovint, però si de tant en tant…Ep! i content! Eh?
El perro negro - AMA
Lo mio es actuar - AMA
I aquesta deia: “El temps passa sense que passi quasi res...lo que oculto és la veritat...dia a dia fingeixo més...només vull interpretar...el que no vaig viure mai...però al fina, molt al final...es veurà que hi havia de cert, si algun tant per cert se’n pot salvar...” Si senyor! Hi estic totalment d’acord, fingiments, ficcions i falsedats per tot arreu, saturant l’ambient…Aquest disc d’AMA es diu “a un metro de ti”, son de la família de la Buena Vida…ja es veu, no? de San Sebastian.
Pretty Things - CatPeople
Tanya Is In My Bed - CatPeople
I buenu, al final de tot, al cap del carrer, lo que segur que queda son les petites coses, shortcuts, un peto de despedida, un “adeu fins després”, amb ganes que arribi aquest després...no res, mariconadetes d’aquelles per guardar en una capsa de metall de xocolata comprada en el mercadillo de brocanters. Cossets com aquest riff de guitarra...Però, és clar, amb això no et pots fer cap gran nom, no pots anar gaire lluny. En tot cas si que et pots quedar on estiguis, ben arraulidet, tapat amb una manta vermella de quadres sobre el sofà una nit d’hivern. El comfort d’aquests detallets és d’una grisor que tira d’esquenes...i no obstant, s’hi està calentet i bé i tinc ganes de que em tornis a tapar quan m’adormo...
Everyone Can Tell You - CatPeople
De Nuevo en la Ciudad - La Buena Vida
El Fin del Mundo - La Buena Vida
Jo ho vaig veure personalment amb els meus ulls i em va deixar desconcertat: ella li va tocar l’espatlla perquè es girés, i quan el va tenir de cara, es va treure un cutex de la butxaca i li va fer un petit tall a la galta. Un tall curt i superficial del que en van regalimar dos gotes brillants. I per una escassa dècima de segon ell va fer una expressió de sorpresa...Aquestes eren les rares ocasions que ella aconseguia que ell li fes una mica de cas, que estigués per ella.
Perfect Day - The Velvet Underground
Punt sis camp, el jardí del manicomi, shortcuts, dreceres. Les dreceres son camins inventats per fer més via, per petar-se la ruta tradicional i de tota la vida. I al final de la ruta, ¿què hi ha? Vinga va, posem-nos molt cursis, i amb un tutú rosa fúcsia diguem amb dissimulo i la boca petita: “la felicitat”. Buenu, doncs, des d’aquest punt de vista, una bona drecera seria un xute de cavall: “una atajo hacia la felicidá”. Una drecera molt més ràpida seria un speed. Una drecera més lineal seria una ratlla de coca, i una de més líquida una botella de Fundador. Buenu, en aquest punt ja estem diguem desbarrant, roçant el ridícul, però aquí s’obririen infinites variants, com corriols a l’obaga de la Mussara: el sexe és una altra drecera, enganxar-se al bingo, bloggejar, col·leccionar segells o fer programes de ràdio. Dreceres per tot arreu que s’entrecreuen, en segueixes una, et topes amb un boletaire despistat, et distreus, passes tres cops per davant la mateixa roca en forma de peix, caus a la presó, i de oca a oca tornes a la línia de sortida. Tot és una complicada malla de camins i corriols, que pugen, baixen o acaben en sec davant un precipici amb una placa que hi diu: “estimada Maria, els teus mai t’oblidarem” i un ram de flors silvestres al costat. Mirant cap avall, a la paret de la dreta del precipici, una cordada d’escaladors obre una nova via. Dreceres per tot arreu, algunes fins i tot verticals.
Halellujah - John Cale
No more shall we part – Nick Cave & the bad seeds
I arribats en aquest punt de d’intensa espiritualitat, deixeu-me, amics, que us expliqui una cosa. Deixeu-me que us digui que la gran barrera de Corall d’Austràlia és una de les poques coses que es veu des de l’espai exterior. Es veu que la gran muralla Xina és una altra. Jo, la veritat, quan ho sento m’imagino un astronauta amb el seu vestit i el seu casc arreglant un satèl·lit cascat, no?…no se, que li ha fallat la bateria, o el diferencial…aquestes coses que els hi peten als satèl·lits…No puc evitar imaginar-me l’astronauta allí, amb la seva enorme clau anglesa, fixant-se amb el que es veu per allà baix: Ooohh…miraaaaa, la gran muralla xinaaaa….ooohhh….miraaaa, la gran barrera de corall…S’ha d’anar molt al tantu, perquè si es distreuen i se'ls escapa la clau anglesa des de tant amunt pot fotre un gran desgavell per aquí baix, no? A mi, si m’ho mirés de tant amunt potser em vindrien ganes de fer una gamberrada de crio i tirar un sipiajo, com quan pujàvem al terrat d’un amic i amagats darrera la barana tiràvem sipis al carrer…I mira, potser és per això que els crios diuen que de grans volen ser astronautes…
Halellujah – Nick Cave & the bad seeds
Until Tomorrow Then - Ed Harcourt
Però, amics, perdoneu el desvio, torno al camí, torno a la gran barrera del corall d’Austràlia…Resulta que una mica més avall de la gran barrera hi ha Fraser Island, que, saps? És una petita illa d’una pocs quilòmetres, però simultàniament és la illa de sorra més gran del mon. Guies especialitzats organitzen tours amb 4*4’s. N’hi ha un que va amb un Land Rover bastant atrotinat i que sovint s’espatlla. Allí està el tio canviant la roda i quatre turistes cagant-se en tot. Aquest tio, a més, també organitza bussejades a mar obert per veure tiburons blancs dins d’una gàbia. Es veu que el tio carrega deu o dotze turistes a la barca, i tira milles endins, on es solen concentrar taurons blancs. Els turistes, tots vestits de goma, amb bombones i tal es fiquen dins la gàbia, i llavors, la grua va descarregant la gàbia dins l’aigua. La gàbia va descendint i de dalt tiren carnassa encara ensangonada per atreure els taurons, de manera que un tel enrogit tenyeix les aigües. Els taurons comencen a acudir, i els turistes tiren més carnassa a través dels barrots. Llavors, les cameres submarines disparen com boges, clicks i clacks per tot arreu. En sec un tauró s’acosta a agafar un tros de carn i en girar li clava un cop a la gàbia amb l’aleta. Resulta que una peça de la gàbia cedeix, i es desprèn, i s’enfonsa lentament. Deixa un gran forat a un lateral. Això els ulls àvids ho comprenen ràpidament: primer hi passa el cap pel forat, i després tot el cos. Primer n’és un, després un altre, i un altre…l’agressivitat fixada als ulls. La matança és ràpida, i eficaç, perquè la espècie hi està molt entrenada, i en uns minuts tota l’aigua és un núvol roig de sang. Cossos flotant ingràvids, ulls injectats buscant noves preses, en pocs moments no queda cap més cos per destrossar: tot és ple de cadàvers de taurons destripats, d’aletes esquinçades per aquí i de cues arrancades de cuajo per allà. Desenes de cossos d’esquàlids esquarterats. La manada de turistes, finalment deslliurada dels barrots, neda mar enllà, portant en una ma punyals i maxetes esmolats i en l’altre cameres submarines. L’instint assassí els guia cap a noves preses que destripar. Els ulls injectats de sang, les mans prestes a destruïr. I és ben clar: a ningú no agrada estar entre barrots…a vosaltres tampoc us agradaria, no?
Visit From The Dead Dog - Ed Harcourt
Alison - Evis Costello
Man Out Of Time - Evis Costello
Fade To Grey - Nouvelle Vague
Lloyd, i'm ready to be heartbroken - Camera Obscura
Short cuts, talls petits, curts. El sushi es veu que s’ha de tallar així. I també amb uns ganivets característics, de fulla ampla, de tal manera que el peix quedi filtatejat ben finet, saborós i al mateix temps lleuger al tacte de la llengua. No se si el que busquen els xefs especialistes en sushi és que un oblidi que menja carn de peix crua, o al contrari: busquen que un en sigui ben conscient i a pesar dels inicials escrúpols culturals, un sigui capaç d’assaborir-la plenament. Als programes de matinada de teletienda, expansius presentadors mostren completíssimes col·leccions de gavinets a pagar en còmodes plaços. Un espectador cau desmaiat a Sitges veient la peli del Caníbal alemany, aquell que va demanar festa a la feina perquè un altre se’l menges. Ja es veu que tenim els escrúpols culturals massa ficats dintre i no estem prou oberts a les noves experiències culinàries: desmaiar-se en un cinema sempre ha estat de mal gust.
tears for affairs - Camera Obscura
L Welles – Franz Ferdinand
Short cuts, dreceres: jo hi tinc especial predilecció en buscar-les per estalviar-me caminar (vago fins la medul·la com soc) o bé estalviar-me algun embús. Li veig un toc de creativitat i un punt d’imaginació en buscar noves rutes alternatives apartades del mainstream. El problema és que precisament en ser camins, o carrers, poc transitats, solen ser estrets, foscos, amb pixats de gat i en general amb pintes sospitoses. ..atributs, justament ben valorats pels qui acostumen a transitar pel costat fosc de la vida. Probablement algun cop, caminant despreocupadament pel carrer, fins i tot per les avingudes més amples i més cèntriques, algun desconegut ens haurà mirat l’esquena i hi haurà vist només una línia de punts per on traçar un tall de ganivet. Un tall net i profund fet amb una eina perfectament esmolada. I fins i tot en aquests casos, la perfecció i el professionalisme és una virtut digna d’elogi.
Shes Hearing Voices - Bloc Party
apply some pressure - Maximo Park
Fins la propera que serà dimecres vinent. Apa, siau!
Postcard of a painting - Maximo Park
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
o per
Powered by Castpost
Harrowdown hill – Thom Yorke
Punt sis camp el jardí del manicomi, la edició d’avui es diu short cuts, com el nom d’una pel·lícula d’historietes creuades que passen a LA. Short cuts, com un tall curt, com un atajo, una drecera, com petites vinyetes, avançaments d’un llarg guió cinematogràfic que es va quedar en un no res. Una superproducció que no va arribar ni a tenir títols de crèdit. Grans projectes vitals tirats per la borda... jo volia ser… no sé…. qui sap...rei d’una petit país centrafricà productor de diamants, o president d’un consell d’administració d’una multinacional, un filldeputa capaç de despatxar 1.000 treballadors si un mal polvo em fotia de mala llet...i mireu on he acabat, disparant inofensius focs artificials que m’exploten a la cara davant la indiferència de ningú, que és la pitjor de les indiferències. Short cuts es diu l’invent d’avui. Pel demés pressento una sessió tonta, gris perla, sosa, perillosa i amb un lleuger retrogust amarg que deixa entreveure un coitus interruptus en lontanança. No res, paciència i conformitat i a veure com acaba.
Esto no es - AMA
Diu així més o menys: “la sonrisa que me lanzas cada vez que abres la puerta y me ves, hace diana justo en el punto central, y derriba mi centro de gravedad, las palabras que me desarmarán, pronto las pronunciarás, quiza, esto no es lo que en verdad queria hacer, pareces ser, como los planes que tracé, parece que esto no es lo que imaginé, no se donde olvidé aquellos planes que tracé”. I doncs, és això, més o menys: que tu volies fer alguna cosa i en sec entra ella i et somriu i diu alguna cosa i llavors oblides el que volies fer, o et penses que ho oblides. I ja està. Aquestes coses ja passen. A mi em passen, vamus. No molt sovint, però si de tant en tant…Ep! i content! Eh?
El perro negro - AMA
Lo mio es actuar - AMA
I aquesta deia: “El temps passa sense que passi quasi res...lo que oculto és la veritat...dia a dia fingeixo més...només vull interpretar...el que no vaig viure mai...però al fina, molt al final...es veurà que hi havia de cert, si algun tant per cert se’n pot salvar...” Si senyor! Hi estic totalment d’acord, fingiments, ficcions i falsedats per tot arreu, saturant l’ambient…Aquest disc d’AMA es diu “a un metro de ti”, son de la família de la Buena Vida…ja es veu, no? de San Sebastian.
Pretty Things - CatPeople
Tanya Is In My Bed - CatPeople
I buenu, al final de tot, al cap del carrer, lo que segur que queda son les petites coses, shortcuts, un peto de despedida, un “adeu fins després”, amb ganes que arribi aquest després...no res, mariconadetes d’aquelles per guardar en una capsa de metall de xocolata comprada en el mercadillo de brocanters. Cossets com aquest riff de guitarra...Però, és clar, amb això no et pots fer cap gran nom, no pots anar gaire lluny. En tot cas si que et pots quedar on estiguis, ben arraulidet, tapat amb una manta vermella de quadres sobre el sofà una nit d’hivern. El comfort d’aquests detallets és d’una grisor que tira d’esquenes...i no obstant, s’hi està calentet i bé i tinc ganes de que em tornis a tapar quan m’adormo...
Everyone Can Tell You - CatPeople
De Nuevo en la Ciudad - La Buena Vida
El Fin del Mundo - La Buena Vida
Jo ho vaig veure personalment amb els meus ulls i em va deixar desconcertat: ella li va tocar l’espatlla perquè es girés, i quan el va tenir de cara, es va treure un cutex de la butxaca i li va fer un petit tall a la galta. Un tall curt i superficial del que en van regalimar dos gotes brillants. I per una escassa dècima de segon ell va fer una expressió de sorpresa...Aquestes eren les rares ocasions que ella aconseguia que ell li fes una mica de cas, que estigués per ella.
Perfect Day - The Velvet Underground
Punt sis camp, el jardí del manicomi, shortcuts, dreceres. Les dreceres son camins inventats per fer més via, per petar-se la ruta tradicional i de tota la vida. I al final de la ruta, ¿què hi ha? Vinga va, posem-nos molt cursis, i amb un tutú rosa fúcsia diguem amb dissimulo i la boca petita: “la felicitat”. Buenu, doncs, des d’aquest punt de vista, una bona drecera seria un xute de cavall: “una atajo hacia la felicidá”. Una drecera molt més ràpida seria un speed. Una drecera més lineal seria una ratlla de coca, i una de més líquida una botella de Fundador. Buenu, en aquest punt ja estem diguem desbarrant, roçant el ridícul, però aquí s’obririen infinites variants, com corriols a l’obaga de la Mussara: el sexe és una altra drecera, enganxar-se al bingo, bloggejar, col·leccionar segells o fer programes de ràdio. Dreceres per tot arreu que s’entrecreuen, en segueixes una, et topes amb un boletaire despistat, et distreus, passes tres cops per davant la mateixa roca en forma de peix, caus a la presó, i de oca a oca tornes a la línia de sortida. Tot és una complicada malla de camins i corriols, que pugen, baixen o acaben en sec davant un precipici amb una placa que hi diu: “estimada Maria, els teus mai t’oblidarem” i un ram de flors silvestres al costat. Mirant cap avall, a la paret de la dreta del precipici, una cordada d’escaladors obre una nova via. Dreceres per tot arreu, algunes fins i tot verticals.
Halellujah - John Cale
No more shall we part – Nick Cave & the bad seeds
I arribats en aquest punt de d’intensa espiritualitat, deixeu-me, amics, que us expliqui una cosa. Deixeu-me que us digui que la gran barrera de Corall d’Austràlia és una de les poques coses que es veu des de l’espai exterior. Es veu que la gran muralla Xina és una altra. Jo, la veritat, quan ho sento m’imagino un astronauta amb el seu vestit i el seu casc arreglant un satèl·lit cascat, no?…no se, que li ha fallat la bateria, o el diferencial…aquestes coses que els hi peten als satèl·lits…No puc evitar imaginar-me l’astronauta allí, amb la seva enorme clau anglesa, fixant-se amb el que es veu per allà baix: Ooohh…miraaaaa, la gran muralla xinaaaa….ooohhh….miraaaa, la gran barrera de corall…S’ha d’anar molt al tantu, perquè si es distreuen i se'ls escapa la clau anglesa des de tant amunt pot fotre un gran desgavell per aquí baix, no? A mi, si m’ho mirés de tant amunt potser em vindrien ganes de fer una gamberrada de crio i tirar un sipiajo, com quan pujàvem al terrat d’un amic i amagats darrera la barana tiràvem sipis al carrer…I mira, potser és per això que els crios diuen que de grans volen ser astronautes…
Halellujah – Nick Cave & the bad seeds
Until Tomorrow Then - Ed Harcourt
Però, amics, perdoneu el desvio, torno al camí, torno a la gran barrera del corall d’Austràlia…Resulta que una mica més avall de la gran barrera hi ha Fraser Island, que, saps? És una petita illa d’una pocs quilòmetres, però simultàniament és la illa de sorra més gran del mon. Guies especialitzats organitzen tours amb 4*4’s. N’hi ha un que va amb un Land Rover bastant atrotinat i que sovint s’espatlla. Allí està el tio canviant la roda i quatre turistes cagant-se en tot. Aquest tio, a més, també organitza bussejades a mar obert per veure tiburons blancs dins d’una gàbia. Es veu que el tio carrega deu o dotze turistes a la barca, i tira milles endins, on es solen concentrar taurons blancs. Els turistes, tots vestits de goma, amb bombones i tal es fiquen dins la gàbia, i llavors, la grua va descarregant la gàbia dins l’aigua. La gàbia va descendint i de dalt tiren carnassa encara ensangonada per atreure els taurons, de manera que un tel enrogit tenyeix les aigües. Els taurons comencen a acudir, i els turistes tiren més carnassa a través dels barrots. Llavors, les cameres submarines disparen com boges, clicks i clacks per tot arreu. En sec un tauró s’acosta a agafar un tros de carn i en girar li clava un cop a la gàbia amb l’aleta. Resulta que una peça de la gàbia cedeix, i es desprèn, i s’enfonsa lentament. Deixa un gran forat a un lateral. Això els ulls àvids ho comprenen ràpidament: primer hi passa el cap pel forat, i després tot el cos. Primer n’és un, després un altre, i un altre…l’agressivitat fixada als ulls. La matança és ràpida, i eficaç, perquè la espècie hi està molt entrenada, i en uns minuts tota l’aigua és un núvol roig de sang. Cossos flotant ingràvids, ulls injectats buscant noves preses, en pocs moments no queda cap més cos per destrossar: tot és ple de cadàvers de taurons destripats, d’aletes esquinçades per aquí i de cues arrancades de cuajo per allà. Desenes de cossos d’esquàlids esquarterats. La manada de turistes, finalment deslliurada dels barrots, neda mar enllà, portant en una ma punyals i maxetes esmolats i en l’altre cameres submarines. L’instint assassí els guia cap a noves preses que destripar. Els ulls injectats de sang, les mans prestes a destruïr. I és ben clar: a ningú no agrada estar entre barrots…a vosaltres tampoc us agradaria, no?
Visit From The Dead Dog - Ed Harcourt
Alison - Evis Costello
Man Out Of Time - Evis Costello
Fade To Grey - Nouvelle Vague
Lloyd, i'm ready to be heartbroken - Camera Obscura
Short cuts, talls petits, curts. El sushi es veu que s’ha de tallar així. I també amb uns ganivets característics, de fulla ampla, de tal manera que el peix quedi filtatejat ben finet, saborós i al mateix temps lleuger al tacte de la llengua. No se si el que busquen els xefs especialistes en sushi és que un oblidi que menja carn de peix crua, o al contrari: busquen que un en sigui ben conscient i a pesar dels inicials escrúpols culturals, un sigui capaç d’assaborir-la plenament. Als programes de matinada de teletienda, expansius presentadors mostren completíssimes col·leccions de gavinets a pagar en còmodes plaços. Un espectador cau desmaiat a Sitges veient la peli del Caníbal alemany, aquell que va demanar festa a la feina perquè un altre se’l menges. Ja es veu que tenim els escrúpols culturals massa ficats dintre i no estem prou oberts a les noves experiències culinàries: desmaiar-se en un cinema sempre ha estat de mal gust.
tears for affairs - Camera Obscura
L Welles – Franz Ferdinand
Short cuts, dreceres: jo hi tinc especial predilecció en buscar-les per estalviar-me caminar (vago fins la medul·la com soc) o bé estalviar-me algun embús. Li veig un toc de creativitat i un punt d’imaginació en buscar noves rutes alternatives apartades del mainstream. El problema és que precisament en ser camins, o carrers, poc transitats, solen ser estrets, foscos, amb pixats de gat i en general amb pintes sospitoses. ..atributs, justament ben valorats pels qui acostumen a transitar pel costat fosc de la vida. Probablement algun cop, caminant despreocupadament pel carrer, fins i tot per les avingudes més amples i més cèntriques, algun desconegut ens haurà mirat l’esquena i hi haurà vist només una línia de punts per on traçar un tall de ganivet. Un tall net i profund fet amb una eina perfectament esmolada. I fins i tot en aquests casos, la perfecció i el professionalisme és una virtut digna d’elogi.
Shes Hearing Voices - Bloc Party
apply some pressure - Maximo Park
Fins la propera que serà dimecres vinent. Apa, siau!
Postcard of a painting - Maximo Park
A-versions. Tardor 2006, 4 d’octubre
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
i pel:
Powered by Castpost
8:00 a.m. (sábado por la mañana) - Profesor Popsnuggle
Punt sis camp, 99.8 FM, EJDM. Les cançons que escoltarem avui són versions, no totes, però si la majoria, bàsicament versions de grups espanyols de cançons antigues (algunes espanyoles i altres no). D’aquí el nom d’A-versions. Punt sis Camp, El Jardí del manicomi, A-versions, això és el que esteu escoltant. ¿esteu escoltant això? Si esteu escoltant això, pot ser per dues vies: a través de les ones hertzianes del 99.8 en un radi de diguem-ne el Vendrell a Mont-roig, o bé en reproducció digital, a través de podcast despenjable entre altres llocs a eljardidelmanicomi.blogspot.com/, i en aquest cas, espanta pensar lo geogràficament lluny que poden arribar missatges tan desesperadament intranscendents. Consultant les descarregades, veig que n’hi ha de llocs tan desconcertants com Ryad, Hong Hue (Xina), o Bombay (juro que és desconcertanemt cert). Els motius pels que un tan humil i intranscendent producte radiofònic a acabat en tan evocadors paratges em semblen tan enigmàtics com sorprenents. Des d’aquí no puc més que meravellar-me’n. M’entra el tembleque només de pensar que tan lluny hi ha algú que ha perdut encara que siguin deu segons en decidir que això que escolta no mereix les 45 Mb de memòria i apreti la tecla de supr + confirmar. Després de tot arribar tan lluny per acabar en una paperera de reciclatge és la fi més lògica.
Can't Turn Your Loose - Soul Tellerers
Stop In The Name Of Love - Los Flechazos
Stand By Me - Orquesta Mondragon
Plouen paraigües negres. Ben plegats i, amb les puntes afilades, es precipiten amb furiosa violència contra el terra. Els despavorits peatons apreten a córrer entre grans quantitats de crits i xiscles. Uns pocs es poden refugiar sota teulat, ferits i ensangonats. La gran majoria, però, queden estesos per voreres i carrers atravessats per les puntes afilades. Alguns agonitzen treballosament, altres, més afortunats, han trobat una mort ràpida.
Blanca Palidez - La Costa Brava
el tiempo es mi aliado – Los Protones
Tú seras mi baby - Les Surf
El fuet puja i baixa amb rítmica parsimònia, expandint onomatopeies seques per tota l’habitació. Cada cop que el cuir negre descarrega, ella aguanta la respiració i tensa els músculs. Un cop a passat, deixa anar l’aire i es relaxa esperant el següent. De sobte, quan ja n’havia perdut completament el compte, es sent un telèfon lluny, distant, al final del passadís, al menjador. Ell se’n va passadís enllà i ella, amb els turmells lligats a la banqueta i les mans emmanillades darrera l’esquena es caga en la puta que va parir el telèfon.
Je T'aime Moi Non Plus - La Costa Brava
Je T'aime - Les Tres Bien Ensamble
Le Petit Monique - Vanesa Guzman
Ça Pourrait Changer - Les Tres Bien Ensamble
Por Qué Te Vas - Kahimi Kahare
La Vida Sigue Igual - Violeta Gomez
Amb les llums apagades i les persianes baixades, avanzo a tientas acia ti, el desig de grapejar violentament el teu cos suat em dona forces, em moc a quatre potes palpant al meu voltant, i la intuïció de la urgència m’assenyala el camí. Et busco en la foscor de l’habitació, entre els mobles, sota les taula radera la butaca... fins que xoco violentament de cap amb la tauleta de nit, i m’obro el cap, i d’un possible polvo desesperadament apassionat passem a una espera de 3 hores a urgències de l’hospital, regalimant sang per tot arreu, tacant gases i el cotxe utilitari amb que hem arribat. No em pensava que el sexe portés aquests mals de cap.
Cena Recalentada - La Costa Brava
Come Prima - Golpes Bajos
Sapore Di Mare - Tonino Carotone
En la següent cançó la cantant Mina es troba amb el dimoni pel carrer i aquest li fa proposicions deshonestes. Una cançó amb unes incitants gotes de perversió. L’altre dia vaig llegir en un lloc: "Tengo ganas de salir, pero estoy castigada, sin salir a cenar, porque he sido mala! ...muy mala, malísima..." mmmmmm
Sacumdi' Acumda' - Mina
La Verita - Los Soberanos
Azzuro - Ernesto & The Spectors
Tatuatges de figures estranyes per tot arreu: dragons, caràcters xinesos, polinèsics o klingonians. Cares, cases, cotxes, llunes o cometes. Tatuatges orgullosos en braços, esquenes i enfilant-se pels laterals dels colls. Tatuatges democràtics: botigues a qualsevol cantonada. Ara ja no es veuen per enlloc aquelles mítiques àncores, els cors partits i els "amor de madre". Aquells noms d’enamorades tatuats amb mala cal·ligrafia i tinta blava difuminada en braços dobles de mariners o secs de yonquis. Tot això la onada de la modernitat s’ho ha emportat, petant-se la resistència de qualsevol àncora. Avui xavals de 16 anys es tatuen ampul·losos grafismes en llocs ben visibles per tancar-se expressament les portes d’una vida convencional, per evitar acabar treballant encorbatat en una gestoria, o en un banc o en una corredoria d’assegurances. Però la convencionalitat és jodidamente tozuda, i la insistència amb que truca sorollosament a les portes de les vides és llegendària. Al cap dels anys la majoria ni es recordaran d’aquestes instants de rebeldia i radicalitat. Al cap dels anys aquests dibuixos de serps, dracs i lletres xines s’hauran camuflat entre hipoteques, monovolums, pantalles planes i caps de setmana a Baqueira. La superficialitat dels tatuatges no pot fer res contra la profunditat del convencionalisme.
Me Gusta Hacer Turismo - Profesor Popsnuggle
The Whicht - The Phazers
Chicken All Over - Enemigos
El Alquiler - Flechazos
Punt sis Camp, El Jardí del Manicomi, A-versions, fa molts anys, posem que el 1963, algú, posem que James Brown va cantar aquesta cançó que acabem d’escoltar. Posem que molts anys després, diguem sobre el 1994, un altre grup la va tocar, com els Flechazos. Posem que uns anys després, un pobre passerell la posa en un programa de ràdio: aquella antigalla del James Brown enlloc de la novetat de la darrera setmana. Clar que sí, collons! Ves si no és reciclatge i del bo això, home! ¡Hostia si en soc de sostenible, I com m’agrada el medi ambient, la dieta mediterrània, les avellanes i l’oli verge d’oliva. Soc fotudament sostenible, alternatiu, solidari i espiritual. Foto la teleporqueria al contenidor que toca, perquè ja m’he après tots els colors de l’arc de sant Martí de contenidors... perquè, ah, amics...la meva tolerància és il·limitada i infinita. Soc apòstol de la religió atèica. He vist la llum i amb ella us il·luminaré per molt que, pobres miserable, vulgueu seguir en la obscuritat! Per fi formo part en perfecte comunió del Deu tolerant de la raó, de la mare Terra, i de l’univers del bon rotllo. Em faré missioner, m’apuntaré a una ONG i en acabat fotre un pet com una aglà de pura felicitat.
Basta Ya – Flechazos
Quiero ser ye ye – Ernesto Ronchel
Black Is Black - Primordiales
Sota les formalitats més aparents de vegades s’amaguen les perversions més fosques i íntimes. Se de bona tinta que a una coneguda senyoreta de la ciutat, en remenar el seu bolso Mandarina Duck a la cua de cal Jofré per pagar el seu modelet, li va caure del bolso damunt del vidre del taulell unes manilles d’hacer innoxidable. Quan sen va haver anat les dependentes van comentar amb hilaritat lo cursi del modelet i l’horrendíssim bolso. Definitivament, quina noia tan formal…
Que Chica Tan Formal – Los Polares
My Girl – Los Polares
La Chatunga - Dr Explosion
Tan Solo Tres Dias - Los Soberanos
Turista 1.999.999 - Los Soberanos
En fi, ens despedim, serà fins la propera. Apa, salut i siau!
Sor Citroën - Profesor Popsnuggle
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
i pel:
Powered by Castpost
8:00 a.m. (sábado por la mañana) - Profesor Popsnuggle
Punt sis camp, 99.8 FM, EJDM. Les cançons que escoltarem avui són versions, no totes, però si la majoria, bàsicament versions de grups espanyols de cançons antigues (algunes espanyoles i altres no). D’aquí el nom d’A-versions. Punt sis Camp, El Jardí del manicomi, A-versions, això és el que esteu escoltant. ¿esteu escoltant això? Si esteu escoltant això, pot ser per dues vies: a través de les ones hertzianes del 99.8 en un radi de diguem-ne el Vendrell a Mont-roig, o bé en reproducció digital, a través de podcast despenjable entre altres llocs a eljardidelmanicomi.blogspot.com/, i en aquest cas, espanta pensar lo geogràficament lluny que poden arribar missatges tan desesperadament intranscendents. Consultant les descarregades, veig que n’hi ha de llocs tan desconcertants com Ryad, Hong Hue (Xina), o Bombay (juro que és desconcertanemt cert). Els motius pels que un tan humil i intranscendent producte radiofònic a acabat en tan evocadors paratges em semblen tan enigmàtics com sorprenents. Des d’aquí no puc més que meravellar-me’n. M’entra el tembleque només de pensar que tan lluny hi ha algú que ha perdut encara que siguin deu segons en decidir que això que escolta no mereix les 45 Mb de memòria i apreti la tecla de supr + confirmar. Després de tot arribar tan lluny per acabar en una paperera de reciclatge és la fi més lògica.
Can't Turn Your Loose - Soul Tellerers
Stop In The Name Of Love - Los Flechazos
Stand By Me - Orquesta Mondragon
Plouen paraigües negres. Ben plegats i, amb les puntes afilades, es precipiten amb furiosa violència contra el terra. Els despavorits peatons apreten a córrer entre grans quantitats de crits i xiscles. Uns pocs es poden refugiar sota teulat, ferits i ensangonats. La gran majoria, però, queden estesos per voreres i carrers atravessats per les puntes afilades. Alguns agonitzen treballosament, altres, més afortunats, han trobat una mort ràpida.
Blanca Palidez - La Costa Brava
el tiempo es mi aliado – Los Protones
Tú seras mi baby - Les Surf
El fuet puja i baixa amb rítmica parsimònia, expandint onomatopeies seques per tota l’habitació. Cada cop que el cuir negre descarrega, ella aguanta la respiració i tensa els músculs. Un cop a passat, deixa anar l’aire i es relaxa esperant el següent. De sobte, quan ja n’havia perdut completament el compte, es sent un telèfon lluny, distant, al final del passadís, al menjador. Ell se’n va passadís enllà i ella, amb els turmells lligats a la banqueta i les mans emmanillades darrera l’esquena es caga en la puta que va parir el telèfon.
Je T'aime Moi Non Plus - La Costa Brava
Je T'aime - Les Tres Bien Ensamble
Le Petit Monique - Vanesa Guzman
Ça Pourrait Changer - Les Tres Bien Ensamble
Por Qué Te Vas - Kahimi Kahare
La Vida Sigue Igual - Violeta Gomez
Amb les llums apagades i les persianes baixades, avanzo a tientas acia ti, el desig de grapejar violentament el teu cos suat em dona forces, em moc a quatre potes palpant al meu voltant, i la intuïció de la urgència m’assenyala el camí. Et busco en la foscor de l’habitació, entre els mobles, sota les taula radera la butaca... fins que xoco violentament de cap amb la tauleta de nit, i m’obro el cap, i d’un possible polvo desesperadament apassionat passem a una espera de 3 hores a urgències de l’hospital, regalimant sang per tot arreu, tacant gases i el cotxe utilitari amb que hem arribat. No em pensava que el sexe portés aquests mals de cap.
Cena Recalentada - La Costa Brava
Come Prima - Golpes Bajos
Sapore Di Mare - Tonino Carotone
En la següent cançó la cantant Mina es troba amb el dimoni pel carrer i aquest li fa proposicions deshonestes. Una cançó amb unes incitants gotes de perversió. L’altre dia vaig llegir en un lloc: "Tengo ganas de salir, pero estoy castigada, sin salir a cenar, porque he sido mala! ...muy mala, malísima..." mmmmmm
Sacumdi' Acumda' - Mina
La Verita - Los Soberanos
Azzuro - Ernesto & The Spectors
Tatuatges de figures estranyes per tot arreu: dragons, caràcters xinesos, polinèsics o klingonians. Cares, cases, cotxes, llunes o cometes. Tatuatges orgullosos en braços, esquenes i enfilant-se pels laterals dels colls. Tatuatges democràtics: botigues a qualsevol cantonada. Ara ja no es veuen per enlloc aquelles mítiques àncores, els cors partits i els "amor de madre". Aquells noms d’enamorades tatuats amb mala cal·ligrafia i tinta blava difuminada en braços dobles de mariners o secs de yonquis. Tot això la onada de la modernitat s’ho ha emportat, petant-se la resistència de qualsevol àncora. Avui xavals de 16 anys es tatuen ampul·losos grafismes en llocs ben visibles per tancar-se expressament les portes d’una vida convencional, per evitar acabar treballant encorbatat en una gestoria, o en un banc o en una corredoria d’assegurances. Però la convencionalitat és jodidamente tozuda, i la insistència amb que truca sorollosament a les portes de les vides és llegendària. Al cap dels anys la majoria ni es recordaran d’aquestes instants de rebeldia i radicalitat. Al cap dels anys aquests dibuixos de serps, dracs i lletres xines s’hauran camuflat entre hipoteques, monovolums, pantalles planes i caps de setmana a Baqueira. La superficialitat dels tatuatges no pot fer res contra la profunditat del convencionalisme.
Me Gusta Hacer Turismo - Profesor Popsnuggle
The Whicht - The Phazers
Chicken All Over - Enemigos
El Alquiler - Flechazos
Punt sis Camp, El Jardí del Manicomi, A-versions, fa molts anys, posem que el 1963, algú, posem que James Brown va cantar aquesta cançó que acabem d’escoltar. Posem que molts anys després, diguem sobre el 1994, un altre grup la va tocar, com els Flechazos. Posem que uns anys després, un pobre passerell la posa en un programa de ràdio: aquella antigalla del James Brown enlloc de la novetat de la darrera setmana. Clar que sí, collons! Ves si no és reciclatge i del bo això, home! ¡Hostia si en soc de sostenible, I com m’agrada el medi ambient, la dieta mediterrània, les avellanes i l’oli verge d’oliva. Soc fotudament sostenible, alternatiu, solidari i espiritual. Foto la teleporqueria al contenidor que toca, perquè ja m’he après tots els colors de l’arc de sant Martí de contenidors... perquè, ah, amics...la meva tolerància és il·limitada i infinita. Soc apòstol de la religió atèica. He vist la llum i amb ella us il·luminaré per molt que, pobres miserable, vulgueu seguir en la obscuritat! Per fi formo part en perfecte comunió del Deu tolerant de la raó, de la mare Terra, i de l’univers del bon rotllo. Em faré missioner, m’apuntaré a una ONG i en acabat fotre un pet com una aglà de pura felicitat.
Basta Ya – Flechazos
Quiero ser ye ye – Ernesto Ronchel
Black Is Black - Primordiales
Sota les formalitats més aparents de vegades s’amaguen les perversions més fosques i íntimes. Se de bona tinta que a una coneguda senyoreta de la ciutat, en remenar el seu bolso Mandarina Duck a la cua de cal Jofré per pagar el seu modelet, li va caure del bolso damunt del vidre del taulell unes manilles d’hacer innoxidable. Quan sen va haver anat les dependentes van comentar amb hilaritat lo cursi del modelet i l’horrendíssim bolso. Definitivament, quina noia tan formal…
Que Chica Tan Formal – Los Polares
My Girl – Los Polares
La Chatunga - Dr Explosion
Tan Solo Tres Dias - Los Soberanos
Turista 1.999.999 - Los Soberanos
En fi, ens despedim, serà fins la propera. Apa, salut i siau!
Sor Citroën - Profesor Popsnuggle
Healthy Container. Tardor 2006, 27 de setembre
Aixó no és exactament una edició del Jardí del Manicomi perquè per raons de salut familiar no l'he pogut fer. En el seu lloc han sonat aquestes cançons que he deixat preparades, 90 minuts ininterromputs de música. Que les disfrutin i fins la propera setmana.
Disponible pel:
Powered by Castpost
I en qüestió d'unes hores al ClickCaster
Te Quiero Ahora Te Quiero Luego - Miqui Puig
Le retour de Bloody Betty - Dyonisos
Fall - Devendra Banhart
Lyla - CocoRosie
Fior Di Nha Esperanca - Cesaria Evora
The Carny - Nick Cave & the Bad Seeds
I Don't Care - Marlango
Como un gato - Orquesta Platería (Lola)
The Valley (Jane Siberry) - k.d. lang
Otros Árboles - Chop Suey
The Tag Game - Jonathan Richman
Rockin' Shoppin' Spree - Jonathan Richman
London School Of Economics - Acid House Kings
Roy Walker - Belle & Sebastian
life of surprises - Prefab Sprout
Le Badminton - Katerine
strech out and wait - The Smiths
I Cant Hide - They Might Be Giants
Ocean Blue Pop Band - Fine!
Auf Achse - Franz Ferdinand
Fly - The Magic Whispers
Sorte - Cesaria Evora
Jack Lemmon - Saint Etienne
Apa, salut i siau
Aixó no és exactament una edició del Jardí del Manicomi perquè per raons de salut familiar no l'he pogut fer. En el seu lloc han sonat aquestes cançons que he deixat preparades, 90 minuts ininterromputs de música. Que les disfrutin i fins la propera setmana.
Disponible pel:
Powered by Castpost
I en qüestió d'unes hores al ClickCaster
Te Quiero Ahora Te Quiero Luego - Miqui Puig
Le retour de Bloody Betty - Dyonisos
Fall - Devendra Banhart
Lyla - CocoRosie
Fior Di Nha Esperanca - Cesaria Evora
The Carny - Nick Cave & the Bad Seeds
I Don't Care - Marlango
Como un gato - Orquesta Platería (Lola)
The Valley (Jane Siberry) - k.d. lang
Otros Árboles - Chop Suey
The Tag Game - Jonathan Richman
Rockin' Shoppin' Spree - Jonathan Richman
London School Of Economics - Acid House Kings
Roy Walker - Belle & Sebastian
life of surprises - Prefab Sprout
Le Badminton - Katerine
strech out and wait - The Smiths
I Cant Hide - They Might Be Giants
Ocean Blue Pop Band - Fine!
Auf Achse - Franz Ferdinand
Fly - The Magic Whispers
Sorte - Cesaria Evora
Jack Lemmon - Saint Etienne
Apa, salut i siau
Trading with Mefisto, Estiu 2006, 20 de setembre
Com sempre ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel
Junior Quickstar!- The Go! team
Sonin corns i botzines, al·leluia ja hem arribat, retunyen trompetes redoblin tambors, el Jardi del manicomi torna a començar. Aquesta és la primera edició de la temporada 2006-2007. Aquí som i aquí ens quedarem. Estàtics, granítics, robòtics. Estem i passem, anem i tornem. Però ara ens quedem. Venim de darrera. Venim, sí. Els deserts son llocs calurosos i llargs que costen d’atravessar, finalment, però em arribat a l’altra banda. “Ja soc aquí”, va cridar amb orgull aquell home des del balcó. Nosaltres més discretament afirmem el mateix, amb vergonya i sentiment de culpa cristiana per haver fet alguna cosa malament (perquè sempres tothom fa coses malament, no?) i amaguem les orelles darrera aquest micròfon, que ningú no descobreixi la malifeta, la ficada de pota, la gran cagada.. Sempre hi ha cagades que amagar. I tot, ben amagadet darrera el micròfon. Que curiòs la de coses que hi poden cabre amagades darrera un micròfon amb lo petits que son... “Ja som aquí”, doncs. Podriem estar a qualsevol altres lloc, i no, som aquí. I aquí, què? Doncs aquí poques novetats. Només que la tortura durarà mitja hora més. Aquesta temporada el Jardí serà d’hora i mitja en lloc dels 60 minuts de tota la vida. Juro que m’hi han obligat, ha estat la empresa, putus capitalistes! m’exploten, m’obliguen a treballar mitja hora més! Jo no volia. En fi, provarem de fer-ho millor, però ai! Ja se sap que de bones intencions l’infern n’és ple…gahndi, la mare teresa, el Martin Luter King…tots derretint-se de calor, enforquillats per la forca del pere botero: benintencionats pagant els seus pecats de soberbia…Això dona per comentar un parell de coses: la primera que aquest programa es dirà Trading with mefisto, la segona que Luter King va ser assassinat per un blanc el 1967, corrien temps de lluites racials. Del 1962 fins aquell any es va crear com una ilusió als usa que la segregació racial es podia superar amb integració de blancs i negres, tots fent coses junts i de la ma. El sgegell Stax, de Memphis va ser un petit miratge on durant aquests anys blancs i negres tocaven, composaven produien i arreglaven cançons de R&B i soul junts i de la ma. Avui posarem música d’aquesta.
Stax Motion – Ernesto Ronchel
Tell Mamma – Etta James
Boot leg - Booker T & The MG’s
The beat goes on- Booker T & The MG’s
Hi ha optimistes de mena que amb fantasmal gosadia proclamen cada principi de gener o de setembre (coincidint amb la massiva aparició de fascicles): “Avuí serà el primer dia de la resta de la meva vida”. Insensats! Mes encara, pretenciosos! Perquè, com els començaments de qualsevol col·lecció de fascicles, l’acompliment d’aquests bons propòsits té un percentatge d’èxit paupèrrim, miserable. Però la carn és dèbil, els humans som així de arrogants. I ens entestem a voler canviar el porvenir… Fem autèntiques barbaritats: paguem gimnasos o academies d’anglés on no fotem els peus, comprem cremes per fer caure la grassa o per no deixar caure el cabell…. Però és que fins i tot en el cas de tenir èxit i acabar canviant radicalment de vida, el mèrit és més que discutible. Perquè, home, canviar el futur…això encara que estadísticament improbable, és racionalment possible. Però canviar el passat…Collons, tu, això si que te mèrit. Per això si que valdria la pena negociar amb el tal Mefistofeles el preu de l’ànima.
534-6789- Wilson Picket
Can’t turn your loose – Cool Jerks
Shake- Ottis Reading
Que ningú es pensi ni per un moment que mai he gosat ni posar el nas dins el Faust de Goeth, perquè si ja el Petit Princep em va desconcertar, aquesta obra, tan fonda com l’obra del pàrquing de la lliberat, podria aniquilar el meu dèbil raciocini. No, que va, tot el que en se d’aquest tema ho se per la tele, pels culebrons i Salsas Rosas. Però vaja, en qualsevol cas es veu que el tal germànic es va muntar aquest negoci de Robert amb les ànimes. Avui en dia aquest tema ja no dóna per cap llibre, perquè ja es veu per tot arreu, en qualsevol cantonada: l’ànima és lo immortal, lo que queda quan morim, la herència. Bé doncs, ara ja hi negociem amb lo que quedarà quan ens morim, amb la nostra herència. Ja ens la venem. Ja comprem pisos que no podrem pagar en vida, ja ens comprometem per més enllà de la mort. Ara que fem hipoteques a 80 anys ja ha quedat ben clar: Mefisto té accions a tots els bancs.
Give me some loving – Sam & Dave
Never can say goodbye – Isaac Hayes
The look of love – Isaac Hayes
“La vertadera fi de la ciència és honrar la ment humana”. “ I la vertadera fi de la ment humana és la felicitat” encadena un. “No la pervivència”, diu l’altre. “No, no, que la ment humana no té cap fi en concret!” Salta aquell amb un bitllet de 50 encara enganxat a la toxa. “La ment humana no té fi, és infinita com les linies infinites”. Les vises tallen polvo per tot arreu. “Les línies són infinites, però la mà és limitada”. “Les línies de la mà són infinites fins que troben el precipici dels dits”. Aquell ha canviat els coberts, el canuto de 50 tiràt per allà, substituït per un de 100: ara ve el segon plat. “ningú en el seu sa judici faria línies damunt el palmell de la mà”. “no, no: encara ningú ha estat prou valent com per fer ratlles damunt el palmell de la mà, seguint les línies de la seva mà”. Camps nevats, canutus de bolis bic, pols per tot arreu. “la vertadera fi de la ment humana és la ciència”. El professor entra sobtadament a l’àula. Els alumnes de filosofia recomposen la compostura. La línia argumental es reprèn per la pàgina 327.
A change is gonna come – Ottis Reading
Everybody needs love – Wilson Picket
Soul man – Sam & Dave
El Coronel Kurtz, el personatge que interpreta Marlon Brando a Apocalipse Now, ho deixa tot enrrera, abandona familia, carrera i prestigi, i s’abandona a les seves obsessions. A saco, a fondo, sense deixar rastre de raciocini ni sentit comú. Fins lo més íntim dels seus deliris. Com el Capità Akhab de Moby Dick, que arrastra tota la tripulació en pos dels seus desitjos. Aquest últim comentari ha queadt molt “arty” i “culty”, no? Buenu, jo la veritat és que no he llegit mai aquest llibre del Melville, però arreplegant quatre cites d’aquí i d’allà i deixant-les anar estratègicament pots donar el pego. Si jo puc jurar que Moby Dick és el retrat de les obsessions íntimes de l’Akhab que tots portem dins, sense haver-ne llegit ni una coma, ¿com et pots fiar de lo que sents por ahí? Ara bé, Apocalipse Now sí que l’he vist, eh? I la imatge que em ve sempre al cap és la Cara de pasmat de Martin Sheene, a la proa de la lanxa patrullera amb la que remunta el riu, quan es creua amb el seu fill Charly Sheene en una altre lanxa en sentit contrari. Això és de Hot Shots o una d’aquestes. I em sembla definitivament brutal que la peli homenatjadora em quedi més fixada a la memòria que la homenatjada. Si no em falla la memòria ni el meu angles la peli s’acaba amb Marlon Brando susurran un terrible “the horror…the horror”. Gens desencaminat.
Move on up (live) – Curtis Mayfield
Fat boy stomp – James Taylor Quartet
Respect – Ottis Reading
Taxador d’ànimes: la noia va entrar a l’oficina del taxador, que estava tota desordenada, plena de pols. Hi havia una llauna d’espaguetti mig buida damunt de la taula amb salsa tacant tot el voltant, i una botelles de cervesa. L’homenet calb la va fer passar i la va examinar curosament amb l’aparato aquell enganxat a l’ull, que semblava guenyo. La va auscultar, li va picar els genolls amb el martellet i mig nua i estirada, li va conectar uns electrodes per tot el cos, va posar la palanco en on i l’aparell va començar a fer soroll d’electricitat i a pintar gràfiques significatives. Després els hi va col·locar al cap, i un altre cop el zum-zum de l’electricitat i les gràfiques. Va mirar quatre coses més (els queixals, les articulacions) i la va fer seure: “psi, prou bé…quant en demanes? Quan en vols?” i ella “no se, tot el que pugueu, necessito anar tirant…”. Amb això de vendre’s l’ànima, no tothom s’hi apunta per grans aspiracions i per saber-ho tot. Hi ha qui l’ànima se l’ha de vendre, com el patrimoni, per anar tirant, anant llescant d’on bonament pot.
Soul teller – Cool Jerks
Think – Aretha Franklin
Love man – Ottis Reading
Hold On, I'm Coming – Reuben Wilson
Sitting at the dock of the bay – Ottis Reading
“Trading with mefisto”, mercat negre d’ànimes: Sota el els porxos de carrerons foscos compradors i venedors d’ànimes tanquen turbis negocis modificant constantment el preu de mercat. Oferta i Demanda, dinàmica comercial. Comissions i intermediaris. Plats de llenties a canvi de fotografies. Fortunes per inculpacions. Països per el·leccions. Un polític li dona la ma a un altre i es disparen flaixos enlluernadors, fogonaços que acaben encegant tot: el preu de mercat de la foto, les llenties del plat, les que tots ens acabarem menjant. N’hi ha per sucar-hi pa.
Try a little tenderness – Ottis Reading
El climax d’aquesta preciosa cançó es concentra en els darrers 50 segons dels 3’45’’ que dura. L’orgue de Booker T Jones subrratlla els laments d’Ottis Reading i els vents dels Memphis Horns ho acaben certificant per sota. Avui hem sentit coses del segell Stax, Ottis Reading mort en accident d’avió mentre anava a un concert el 1967, Wilson Picket mort d’atac de cor el gener d’aquest 2006, Steve Crooper, compositor i músic dels Booker T & the MG’s, encara en actiu, Aretha Franklin, que va gravar també per Stax, Sam & Dave, Isaac Hayes que va allargar la vida del segell fins principis dels 70 amb el seus sofistisoul, i d’altres que no hi tenen a veure més que per les referències com els Cool Jerks, James Taylor Quartet, o Etta James.
Senyors, ens acomiadem: de vegades la temptació es pot amagar darrera un pot de melmelada en obrir la nevera un diumenge al dematí. D’altres en canvi, en la mantequilla. Caiguin, en les seves temptacions, senyors, usin la mantequilla amb liberalitat si això els ha de fer feliços. Apa, salut i siau!
Com sempre ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel
Junior Quickstar!- The Go! team
Sonin corns i botzines, al·leluia ja hem arribat, retunyen trompetes redoblin tambors, el Jardi del manicomi torna a començar. Aquesta és la primera edició de la temporada 2006-2007. Aquí som i aquí ens quedarem. Estàtics, granítics, robòtics. Estem i passem, anem i tornem. Però ara ens quedem. Venim de darrera. Venim, sí. Els deserts son llocs calurosos i llargs que costen d’atravessar, finalment, però em arribat a l’altra banda. “Ja soc aquí”, va cridar amb orgull aquell home des del balcó. Nosaltres més discretament afirmem el mateix, amb vergonya i sentiment de culpa cristiana per haver fet alguna cosa malament (perquè sempres tothom fa coses malament, no?) i amaguem les orelles darrera aquest micròfon, que ningú no descobreixi la malifeta, la ficada de pota, la gran cagada.. Sempre hi ha cagades que amagar. I tot, ben amagadet darrera el micròfon. Que curiòs la de coses que hi poden cabre amagades darrera un micròfon amb lo petits que son... “Ja som aquí”, doncs. Podriem estar a qualsevol altres lloc, i no, som aquí. I aquí, què? Doncs aquí poques novetats. Només que la tortura durarà mitja hora més. Aquesta temporada el Jardí serà d’hora i mitja en lloc dels 60 minuts de tota la vida. Juro que m’hi han obligat, ha estat la empresa, putus capitalistes! m’exploten, m’obliguen a treballar mitja hora més! Jo no volia. En fi, provarem de fer-ho millor, però ai! Ja se sap que de bones intencions l’infern n’és ple…gahndi, la mare teresa, el Martin Luter King…tots derretint-se de calor, enforquillats per la forca del pere botero: benintencionats pagant els seus pecats de soberbia…Això dona per comentar un parell de coses: la primera que aquest programa es dirà Trading with mefisto, la segona que Luter King va ser assassinat per un blanc el 1967, corrien temps de lluites racials. Del 1962 fins aquell any es va crear com una ilusió als usa que la segregació racial es podia superar amb integració de blancs i negres, tots fent coses junts i de la ma. El sgegell Stax, de Memphis va ser un petit miratge on durant aquests anys blancs i negres tocaven, composaven produien i arreglaven cançons de R&B i soul junts i de la ma. Avui posarem música d’aquesta.
Stax Motion – Ernesto Ronchel
Tell Mamma – Etta James
Boot leg - Booker T & The MG’s
The beat goes on- Booker T & The MG’s
Hi ha optimistes de mena que amb fantasmal gosadia proclamen cada principi de gener o de setembre (coincidint amb la massiva aparició de fascicles): “Avuí serà el primer dia de la resta de la meva vida”. Insensats! Mes encara, pretenciosos! Perquè, com els començaments de qualsevol col·lecció de fascicles, l’acompliment d’aquests bons propòsits té un percentatge d’èxit paupèrrim, miserable. Però la carn és dèbil, els humans som així de arrogants. I ens entestem a voler canviar el porvenir… Fem autèntiques barbaritats: paguem gimnasos o academies d’anglés on no fotem els peus, comprem cremes per fer caure la grassa o per no deixar caure el cabell…. Però és que fins i tot en el cas de tenir èxit i acabar canviant radicalment de vida, el mèrit és més que discutible. Perquè, home, canviar el futur…això encara que estadísticament improbable, és racionalment possible. Però canviar el passat…Collons, tu, això si que te mèrit. Per això si que valdria la pena negociar amb el tal Mefistofeles el preu de l’ànima.
534-6789- Wilson Picket
Can’t turn your loose – Cool Jerks
Shake- Ottis Reading
Que ningú es pensi ni per un moment que mai he gosat ni posar el nas dins el Faust de Goeth, perquè si ja el Petit Princep em va desconcertar, aquesta obra, tan fonda com l’obra del pàrquing de la lliberat, podria aniquilar el meu dèbil raciocini. No, que va, tot el que en se d’aquest tema ho se per la tele, pels culebrons i Salsas Rosas. Però vaja, en qualsevol cas es veu que el tal germànic es va muntar aquest negoci de Robert amb les ànimes. Avui en dia aquest tema ja no dóna per cap llibre, perquè ja es veu per tot arreu, en qualsevol cantonada: l’ànima és lo immortal, lo que queda quan morim, la herència. Bé doncs, ara ja hi negociem amb lo que quedarà quan ens morim, amb la nostra herència. Ja ens la venem. Ja comprem pisos que no podrem pagar en vida, ja ens comprometem per més enllà de la mort. Ara que fem hipoteques a 80 anys ja ha quedat ben clar: Mefisto té accions a tots els bancs.
Give me some loving – Sam & Dave
Never can say goodbye – Isaac Hayes
The look of love – Isaac Hayes
“La vertadera fi de la ciència és honrar la ment humana”. “ I la vertadera fi de la ment humana és la felicitat” encadena un. “No la pervivència”, diu l’altre. “No, no, que la ment humana no té cap fi en concret!” Salta aquell amb un bitllet de 50 encara enganxat a la toxa. “La ment humana no té fi, és infinita com les linies infinites”. Les vises tallen polvo per tot arreu. “Les línies són infinites, però la mà és limitada”. “Les línies de la mà són infinites fins que troben el precipici dels dits”. Aquell ha canviat els coberts, el canuto de 50 tiràt per allà, substituït per un de 100: ara ve el segon plat. “ningú en el seu sa judici faria línies damunt el palmell de la mà”. “no, no: encara ningú ha estat prou valent com per fer ratlles damunt el palmell de la mà, seguint les línies de la seva mà”. Camps nevats, canutus de bolis bic, pols per tot arreu. “la vertadera fi de la ment humana és la ciència”. El professor entra sobtadament a l’àula. Els alumnes de filosofia recomposen la compostura. La línia argumental es reprèn per la pàgina 327.
A change is gonna come – Ottis Reading
Everybody needs love – Wilson Picket
Soul man – Sam & Dave
El Coronel Kurtz, el personatge que interpreta Marlon Brando a Apocalipse Now, ho deixa tot enrrera, abandona familia, carrera i prestigi, i s’abandona a les seves obsessions. A saco, a fondo, sense deixar rastre de raciocini ni sentit comú. Fins lo més íntim dels seus deliris. Com el Capità Akhab de Moby Dick, que arrastra tota la tripulació en pos dels seus desitjos. Aquest últim comentari ha queadt molt “arty” i “culty”, no? Buenu, jo la veritat és que no he llegit mai aquest llibre del Melville, però arreplegant quatre cites d’aquí i d’allà i deixant-les anar estratègicament pots donar el pego. Si jo puc jurar que Moby Dick és el retrat de les obsessions íntimes de l’Akhab que tots portem dins, sense haver-ne llegit ni una coma, ¿com et pots fiar de lo que sents por ahí? Ara bé, Apocalipse Now sí que l’he vist, eh? I la imatge que em ve sempre al cap és la Cara de pasmat de Martin Sheene, a la proa de la lanxa patrullera amb la que remunta el riu, quan es creua amb el seu fill Charly Sheene en una altre lanxa en sentit contrari. Això és de Hot Shots o una d’aquestes. I em sembla definitivament brutal que la peli homenatjadora em quedi més fixada a la memòria que la homenatjada. Si no em falla la memòria ni el meu angles la peli s’acaba amb Marlon Brando susurran un terrible “the horror…the horror”. Gens desencaminat.
Move on up (live) – Curtis Mayfield
Fat boy stomp – James Taylor Quartet
Respect – Ottis Reading
Taxador d’ànimes: la noia va entrar a l’oficina del taxador, que estava tota desordenada, plena de pols. Hi havia una llauna d’espaguetti mig buida damunt de la taula amb salsa tacant tot el voltant, i una botelles de cervesa. L’homenet calb la va fer passar i la va examinar curosament amb l’aparato aquell enganxat a l’ull, que semblava guenyo. La va auscultar, li va picar els genolls amb el martellet i mig nua i estirada, li va conectar uns electrodes per tot el cos, va posar la palanco en on i l’aparell va començar a fer soroll d’electricitat i a pintar gràfiques significatives. Després els hi va col·locar al cap, i un altre cop el zum-zum de l’electricitat i les gràfiques. Va mirar quatre coses més (els queixals, les articulacions) i la va fer seure: “psi, prou bé…quant en demanes? Quan en vols?” i ella “no se, tot el que pugueu, necessito anar tirant…”. Amb això de vendre’s l’ànima, no tothom s’hi apunta per grans aspiracions i per saber-ho tot. Hi ha qui l’ànima se l’ha de vendre, com el patrimoni, per anar tirant, anant llescant d’on bonament pot.
Soul teller – Cool Jerks
Think – Aretha Franklin
Love man – Ottis Reading
Hold On, I'm Coming – Reuben Wilson
Sitting at the dock of the bay – Ottis Reading
“Trading with mefisto”, mercat negre d’ànimes: Sota el els porxos de carrerons foscos compradors i venedors d’ànimes tanquen turbis negocis modificant constantment el preu de mercat. Oferta i Demanda, dinàmica comercial. Comissions i intermediaris. Plats de llenties a canvi de fotografies. Fortunes per inculpacions. Països per el·leccions. Un polític li dona la ma a un altre i es disparen flaixos enlluernadors, fogonaços que acaben encegant tot: el preu de mercat de la foto, les llenties del plat, les que tots ens acabarem menjant. N’hi ha per sucar-hi pa.
Try a little tenderness – Ottis Reading
El climax d’aquesta preciosa cançó es concentra en els darrers 50 segons dels 3’45’’ que dura. L’orgue de Booker T Jones subrratlla els laments d’Ottis Reading i els vents dels Memphis Horns ho acaben certificant per sota. Avui hem sentit coses del segell Stax, Ottis Reading mort en accident d’avió mentre anava a un concert el 1967, Wilson Picket mort d’atac de cor el gener d’aquest 2006, Steve Crooper, compositor i músic dels Booker T & the MG’s, encara en actiu, Aretha Franklin, que va gravar també per Stax, Sam & Dave, Isaac Hayes que va allargar la vida del segell fins principis dels 70 amb el seus sofistisoul, i d’altres que no hi tenen a veure més que per les referències com els Cool Jerks, James Taylor Quartet, o Etta James.
Senyors, ens acomiadem: de vegades la temptació es pot amagar darrera un pot de melmelada en obrir la nevera un diumenge al dematí. D’altres en canvi, en la mantequilla. Caiguin, en les seves temptacions, senyors, usin la mantequilla amb liberalitat si això els ha de fer feliços. Apa, salut i siau!
Estiu 2006, 29 de juliol
Despedida y Cierre
Com sempre ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Patricia – Perez Prado
Punt 6 Camp, 99.8 de la FM, el Jardi del Manicomi. Fidels a la tradició eclèctica i desenfadad que caracteritza aquest programa, comencem amb aquesta preciosa melodia de Perez Prado amb la particularitat que l’estem sentint a 45 rpm i segueix sonant bé. Els del reaggeton fan tres quarts del mateix. L’edició d’avui es diu Despedida y cierre, trop-lai-la, trop-lai-la, per que aquest és el darrer programa de la temporada, ja no ens sentirem fins d’aquí unes setmanes, amb la nova temorada.
Rumba de Barcelona – Orquesta Plateria
Mataron al gitano Anton – Peret
El Ventilador – Gato Perez
Una Lagrima – Peret
Se fuerza la máquina – Orquesta Plateria
Mala – Ketama
Is this love – Bob Marley
The looser – Derrick Harriton
Sweet sensation – The Melodians
Everything Crash – The Etiopians
Return of Django – The Upsetters
Despedida y cierre perquè aquest és el darrer programa de la temporada i marxem de vacances unes setmanes, despedida y cierre com aquell entranyable programa de TVE que tancava les emissions durant la meva enyorada –snif, snif- infantesa, un programa que ens feia llençar les llàgrimes d’emoció al son de l’imne d’Espanya, mentre la rojigualda onejava lliure i orgullos al vent. Emotives imatges, sense dubte, junt amb els retrats de la intimitat reial: els infants despedint-se delicadament dels seus regis progenitors, el petit princep Felip donant un petó al front dels monarques en anar a dormir. Un enigmàtic gesto per a mi, que una nit, en intentar repetir-lo amb els meus pares fue motivo de honda preucupacion.
I don’t want to wait in vain – Bob Marley
Cast of river nile – Augustus Pablo
Borders – Gregry Isaacs
Arribem al final, ens despedim amb una preciosa cançó de Prefab Sprout, del LP Jordan the come back, el primer LP que el McAloon va començar a fer coses rares i a apartar-se del pop convencional. Una cançó que parla d’un ball que requereix passos adecuats: la marxa nupcial. En aquesta época de l’any, que és temporada alta de casaments, trobo que és una cançó molt apropiada, i a més per dedircar-la a tots aquells que estan vetllant armes per tan definitva ocasió: El Beto, el Gran Capitan i tants altres. Diu així:
One dance whose steps I never could learn
It's called the wedding march
The grace that it takes, the grace you deserve,
Require a lighter touch
I know you love dancing.
Oh, I know that you love dancing so much
Senyors, ens despedim fins d’aquí unes setmanes, no tenim mes que afegir sinó que caiguin en les seves temptacions, que nosaltres farem el que podrem. Apa, salut i siau.
The Wedding March – Prefab Sprout
Despedida y Cierre
Com sempre ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Patricia – Perez Prado
Punt 6 Camp, 99.8 de la FM, el Jardi del Manicomi. Fidels a la tradició eclèctica i desenfadad que caracteritza aquest programa, comencem amb aquesta preciosa melodia de Perez Prado amb la particularitat que l’estem sentint a 45 rpm i segueix sonant bé. Els del reaggeton fan tres quarts del mateix. L’edició d’avui es diu Despedida y cierre, trop-lai-la, trop-lai-la, per que aquest és el darrer programa de la temporada, ja no ens sentirem fins d’aquí unes setmanes, amb la nova temorada.
Rumba de Barcelona – Orquesta Plateria
Mataron al gitano Anton – Peret
El Ventilador – Gato Perez
Una Lagrima – Peret
Se fuerza la máquina – Orquesta Plateria
Mala – Ketama
Is this love – Bob Marley
The looser – Derrick Harriton
Sweet sensation – The Melodians
Everything Crash – The Etiopians
Return of Django – The Upsetters
Despedida y cierre perquè aquest és el darrer programa de la temporada i marxem de vacances unes setmanes, despedida y cierre com aquell entranyable programa de TVE que tancava les emissions durant la meva enyorada –snif, snif- infantesa, un programa que ens feia llençar les llàgrimes d’emoció al son de l’imne d’Espanya, mentre la rojigualda onejava lliure i orgullos al vent. Emotives imatges, sense dubte, junt amb els retrats de la intimitat reial: els infants despedint-se delicadament dels seus regis progenitors, el petit princep Felip donant un petó al front dels monarques en anar a dormir. Un enigmàtic gesto per a mi, que una nit, en intentar repetir-lo amb els meus pares fue motivo de honda preucupacion.
I don’t want to wait in vain – Bob Marley
Cast of river nile – Augustus Pablo
Borders – Gregry Isaacs
Arribem al final, ens despedim amb una preciosa cançó de Prefab Sprout, del LP Jordan the come back, el primer LP que el McAloon va començar a fer coses rares i a apartar-se del pop convencional. Una cançó que parla d’un ball que requereix passos adecuats: la marxa nupcial. En aquesta época de l’any, que és temporada alta de casaments, trobo que és una cançó molt apropiada, i a més per dedircar-la a tots aquells que estan vetllant armes per tan definitva ocasió: El Beto, el Gran Capitan i tants altres. Diu així:
One dance whose steps I never could learn
It's called the wedding march
The grace that it takes, the grace you deserve,
Require a lighter touch
I know you love dancing.
Oh, I know that you love dancing so much
Senyors, ens despedim fins d’aquí unes setmanes, no tenim mes que afegir sinó que caiguin en les seves temptacions, que nosaltres farem el que podrem. Apa, salut i siau.
The Wedding March – Prefab Sprout
Estiu 2006, 22 de juliol
Restes i naufràgis
Com sempre, per escoltar per :ClickCaster
o pel
Powered by Castpost
Love Parisinne – Sou Bossa Trio
P6c,99,8fm. El meu optimisme a l’hora de planificar timmings és proverbial. Bah! Això en mitja hora està fet!, exclamo convençut. Un parell d’hores més tard no he arribat ni a la meitat. El menjador el pinto jo en una tarda…I fa 2 mesos que està ple de plàstics i pintures. Tot això ve a cuento perquè generalment em presento aquí a la emissora amb música per a 4 o 5 hores, com si només amb les ganes ja pogués embotir tot el material en 60 minuts, comprimidet, apretat, i tal. Vaig i vinc carregat com un burro pel meu putu optimisme (també podria dir-se percepció divergent de la temporalitat i/o les pròpies capacitats). I be, doncs, que aquests dies m’han fet molta llàstima tota la pila de cançons que durant aquestes darreres setmanes s’han quedat fora, han fet un viatge de bades. I sobretot, la cirereta que acabo posant al final de tot, que per culpa de la meva deficient administració del temps sovint es queda tallada, i això és un crim musical que mereix ser compensat amb una segona i reposada audició. D’aquí lo de “restes”. I lo de naufragis? Bueno, naufragis és una bonica paraula, molt evocadora i amb infinites reminiscències, molt poètiques moltes d’elles. Una paraula que et ve ella sola al cap quan penses en ·restes”. Ja dic, molt poètic tot plegat, no?. però al capdevall, i com diu Katerine, amb contundència i determinació: “mort a la poesie”.
Mort a la Poesie - Katerine
Under the milky way – The Church
Aquesta cançó, pobreta, es va quedar mutilada al final d’un programa de fa unes setmanes. Bonica joia d’orfebreria. El vinil està abonyegat i veig com el braç de l’agulla puja i baixa com si es tires per una pista de bams. Curiós grup, aquest, que almenys durant una època tenia la seva base a Austràlia i el compositor a Suècia…
Vacant lot - Auteurs
What have you ever done – Mood 6
Everyday is like sunday - Morrissey
Aquí està, ya llego, la majestuositat del primer treball del Morrissey en solitari, després de la dissolució dels Smiths. Hem escoltat un parell d’entranyables i velles joies, una dels Auteurs un grup per qui tenia una especial predilecció a principis dels 90’s, i un altre minoritari grupet, els Mood 6, amb aquestes referències smithianes a les guitarres. Tema Mozzer, fa uns dies en un centre comercial de la capital provincial, em vaig tropeçar amb el nou del Mozzer. Vaig passar per caixa, el vaig escoltar, i el que em va semblar és que era semblant al brutal cd de fa 2 anys, el “you are de quary·”, però…avorrit. Molt avorrit. Com sempre primorosament editat, amb unes esplendoroses fotos d’ell de frac tocant apassionadament un violí a la portada amb ull de xai degollat mirant l’infinit, a la portada, i a la contraportada, ell vestit amb un elegant abric negre, camisa blanca i mocador al coll vermell, assentat sobre un vespa 150 S dels 60’s. Concentrat enfoca pel visor d’una Rolliflex. Ara, les cançons, ja us dic, m’han semblat avorrides.
You have killed me - Morrissey
The youngest was the most loved - Morrissey
Twiggy Twiggy vs J Bond - Pizzicato 5
El gest més radical d’alliberament del masclisme que he vist, li vaig veure fa anys a una amiga mallorquina, Sa Sara, es deia, un dijous a les tantes de la nit en etílica processó des de Gràcia fins el Karma, quan a la plaça Catalunya, alçada monument del Macià, va creuar el carrer, i sota el monument, es va baixar els pantalons per pixar-s’hi. Qualsevol mascle és capaç d’això, tots ho hem fet un cop o altre, però aquella imatge d’alliberament sexual, em va semblar radical fins trasbalsar-me. Enorme forma d’alliberament sexual!. I de la bufeta també, es clar.
I’m the ressurection – The Stoneroses
Impressionant canço, que en té tres o quatre dintre seu. Impressionant també com un grup pot desperdiciar tant de talent fent “res” durant tants anys…
Buenos momentos – Julio Bustamante
Anava a currar a les 8 del matí per un carrer peatonal amb els cascos enxufats i vaig veure un Audia A-molt. Negre, gros, lluent. Els fabricants de cotxes ja saben com fer-nos notar d’un sol cop d’ull els models que valen una pasta gansa. Aquell la valia. Portava tres antenes al maleter, una de molt llarga i dues de mes petitones als costats. I per fora es passejaven dos tios tipus armari tragejats, un amb un pinganillo a l’orella. No se per on devia córrer el peix gros a aquelles hores. ¿què és el poder?, es pregunten els filòsofs. El poder és no caler patir per l’aparcament, vaig constatar jo.
I’m Crying – The Animals
I la segona decepció de la quinzena, el nou del Pet Shop Boys. El disc és molt distret d’escoltar, però és que tinc massa veneració per aquesta parella i sempre espero que em facin viatjar a la lluna i veure les estrelles, i amb aquest disc “només” m’han distret. Cop de gràcia a la foto de les Azores, radiografia de l’apassionada relació de Bush i Blair: “I’m with stupid”
I’m with stupid – Pet Shop Boys
Senyors, com sempre, aprofitin les altes temperatures per caure en les seves més baixes temptacions. Apa Salut i Siau.
Restes i naufràgis
Com sempre, per escoltar per :ClickCaster
o pel
Powered by Castpost
Love Parisinne – Sou Bossa Trio
P6c,99,8fm. El meu optimisme a l’hora de planificar timmings és proverbial. Bah! Això en mitja hora està fet!, exclamo convençut. Un parell d’hores més tard no he arribat ni a la meitat. El menjador el pinto jo en una tarda…I fa 2 mesos que està ple de plàstics i pintures. Tot això ve a cuento perquè generalment em presento aquí a la emissora amb música per a 4 o 5 hores, com si només amb les ganes ja pogués embotir tot el material en 60 minuts, comprimidet, apretat, i tal. Vaig i vinc carregat com un burro pel meu putu optimisme (també podria dir-se percepció divergent de la temporalitat i/o les pròpies capacitats). I be, doncs, que aquests dies m’han fet molta llàstima tota la pila de cançons que durant aquestes darreres setmanes s’han quedat fora, han fet un viatge de bades. I sobretot, la cirereta que acabo posant al final de tot, que per culpa de la meva deficient administració del temps sovint es queda tallada, i això és un crim musical que mereix ser compensat amb una segona i reposada audició. D’aquí lo de “restes”. I lo de naufragis? Bueno, naufragis és una bonica paraula, molt evocadora i amb infinites reminiscències, molt poètiques moltes d’elles. Una paraula que et ve ella sola al cap quan penses en ·restes”. Ja dic, molt poètic tot plegat, no?. però al capdevall, i com diu Katerine, amb contundència i determinació: “mort a la poesie”.
Mort a la Poesie - Katerine
Under the milky way – The Church
Aquesta cançó, pobreta, es va quedar mutilada al final d’un programa de fa unes setmanes. Bonica joia d’orfebreria. El vinil està abonyegat i veig com el braç de l’agulla puja i baixa com si es tires per una pista de bams. Curiós grup, aquest, que almenys durant una època tenia la seva base a Austràlia i el compositor a Suècia…
Vacant lot - Auteurs
What have you ever done – Mood 6
Everyday is like sunday - Morrissey
Aquí està, ya llego, la majestuositat del primer treball del Morrissey en solitari, després de la dissolució dels Smiths. Hem escoltat un parell d’entranyables i velles joies, una dels Auteurs un grup per qui tenia una especial predilecció a principis dels 90’s, i un altre minoritari grupet, els Mood 6, amb aquestes referències smithianes a les guitarres. Tema Mozzer, fa uns dies en un centre comercial de la capital provincial, em vaig tropeçar amb el nou del Mozzer. Vaig passar per caixa, el vaig escoltar, i el que em va semblar és que era semblant al brutal cd de fa 2 anys, el “you are de quary·”, però…avorrit. Molt avorrit. Com sempre primorosament editat, amb unes esplendoroses fotos d’ell de frac tocant apassionadament un violí a la portada amb ull de xai degollat mirant l’infinit, a la portada, i a la contraportada, ell vestit amb un elegant abric negre, camisa blanca i mocador al coll vermell, assentat sobre un vespa 150 S dels 60’s. Concentrat enfoca pel visor d’una Rolliflex. Ara, les cançons, ja us dic, m’han semblat avorrides.
You have killed me - Morrissey
The youngest was the most loved - Morrissey
Twiggy Twiggy vs J Bond - Pizzicato 5
El gest més radical d’alliberament del masclisme que he vist, li vaig veure fa anys a una amiga mallorquina, Sa Sara, es deia, un dijous a les tantes de la nit en etílica processó des de Gràcia fins el Karma, quan a la plaça Catalunya, alçada monument del Macià, va creuar el carrer, i sota el monument, es va baixar els pantalons per pixar-s’hi. Qualsevol mascle és capaç d’això, tots ho hem fet un cop o altre, però aquella imatge d’alliberament sexual, em va semblar radical fins trasbalsar-me. Enorme forma d’alliberament sexual!. I de la bufeta també, es clar.
I’m the ressurection – The Stoneroses
Impressionant canço, que en té tres o quatre dintre seu. Impressionant també com un grup pot desperdiciar tant de talent fent “res” durant tants anys…
Buenos momentos – Julio Bustamante
Anava a currar a les 8 del matí per un carrer peatonal amb els cascos enxufats i vaig veure un Audia A-molt. Negre, gros, lluent. Els fabricants de cotxes ja saben com fer-nos notar d’un sol cop d’ull els models que valen una pasta gansa. Aquell la valia. Portava tres antenes al maleter, una de molt llarga i dues de mes petitones als costats. I per fora es passejaven dos tios tipus armari tragejats, un amb un pinganillo a l’orella. No se per on devia córrer el peix gros a aquelles hores. ¿què és el poder?, es pregunten els filòsofs. El poder és no caler patir per l’aparcament, vaig constatar jo.
I’m Crying – The Animals
I la segona decepció de la quinzena, el nou del Pet Shop Boys. El disc és molt distret d’escoltar, però és que tinc massa veneració per aquesta parella i sempre espero que em facin viatjar a la lluna i veure les estrelles, i amb aquest disc “només” m’han distret. Cop de gràcia a la foto de les Azores, radiografia de l’apassionada relació de Bush i Blair: “I’m with stupid”
I’m with stupid – Pet Shop Boys
Senyors, com sempre, aprofitin les altes temperatures per caure en les seves més baixes temptacions. Apa Salut i Siau.
Estiu 2006, 15 de juliol
Les Bleus Vs L’Azzurra
Finalment, i amb només 5 dies de retard (espero almenys que hagi valgut la pena), ja ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Azzurro – Ernesto Ronchel
99.8 Fm, Punt sis camp, el Jardí del Manicomi, i aquesta edició que es diu “L’Azzurra Vs Les Bleus”. Fa uns 5 o 6 anys la meva bona amiga Queralt, de l’Àmfora (a qui m’agradaria saludar si de xiripa està escoltant això) em va gravar uns bons CDs de música brasilera. Com agraïment li vaig gravar una cinta de cassette recopilatòria de 60 minuts que es deia així, “L’Azzurra Vs Les Bleus”, evocant els noms populars de les seleccions nacionals italiana i francesa, perquè en una cara hi vaig posar cançons italianes i en l’altre franceses. Probablement va ser la darrera cinta que he gravat mai. En vaig quedar tan satisfet que me’n vaig fer una còpia. Avui per commemorar la gran final del mundial de la setmana passada entre aquestes dues esquadres, i per recordar totes aquelles cintes de cassette gravades per tanta gent amb amor dedicació i bons sentiments, escoltarem les cançons que estaven en aquesta cinta, distribuïdes com en l’original: cara A l’Azzurra, cara B Les Bleus.
Come Prima- Golpes Bajos
Els Golpes Bajos mostrant el seu gust per la música melòdica italiana, música capaç de fer bategar els cors amb estrèpit tal que fa caure les fulles dels arbres. “L’Azzura vs Les Bleus”, és el nom de la edició d’avui, igual com es titulava aquella cinta que vaig gravar per la meva amiga Queralt. Cinta gravada amb parsimònia, amor i dedicació. L’art perdut de gravar cintes. Recordo una magnífica cinta que vaig gravar que es deia “Cent Regards”. Anys mes tard, la vaig “recuperar”, quan jo i la estimada a qui li vaig regalar ens vam posar a viure junts. Encara la escolto al cotxe de tant en tant!.
Parole - Mina
Més cintes que recordo haver gravat fa anys (12?, 15?, 18?): “B-The First”, “Promo songs”, “And that was the first time”. Una altre es deia “McQueen says…” (circa 1989). La noia a qui li vaig regalar em va dir que li havia agradat molt , però que no l’escoltava gaire perquè al seu novio no li havia fet gràcia el meu regal. Pobre immens imbècil. Deu perdoni la seva estultícia, i permeti a aquests dos passerells seguir fruint de la seva trivial i insulsa vida conjugal. Us pot semblar un judici cru i temerari, però creieu-me que soc benvolent amb ells: poca cosa més es mereixen ells i la seva descendència, a banda d’una gran commiseració.
Sapore di sale – Gino Paoli
Sapore di mare – Tonino Carotone
Converzacione/ Metti una sera a cena – Malabella
Che m’importa del mondo – Rita Pavone
Vacaciones en Roma – Daily Planet
L’art de gravar cintes s’està perdent. Coses de la tecnologia. També es perd l’art de fer cistells o el morir-se de mort natural als 45 anys, i no passa res. És el signe dels temps. El seu epitafi més bonic l’he vist a “Alta Fidelidad”. Tot el que es pugui dir d’aquesta peli és poc. És un retrat d’una manera d’entendre i sentir la música massa fidel com per que no et pugui afecar (positivament). Diu en Rob: Graves cintes perquè vols comunicar. Vols informar amb esperit didàctic, però sobretot vols fer sentir coses a qui li entregues la cinta. I això és una cosa molt compromesa. “Gravar una cinta és com escriure una carta usant la poesia d’un altre en lloc de paraules teves”. No es pot trivialitzar la importància i el significat d’una cinta gravada. Fins i tot quan ajuntaves algunes cançons per algun colega, entregar una cinta gravada estava a molts quilòmetres de distància de ser un regal trivial. És una cosa molt compromesa. A menys que la despullis de totes les connotacions, i ho facis maquinalment, i de forma xapuceril. Però aleshores ja és una altra cosa. Aleshores seria com fotre un clau de pago. Res a veure amb fer l’amor.
Volare – Domenico Modugno
Come Prima – Marino Marini
L’art de gravar cintes ara només és cosa de quatre nostàlgics. Diem, “Ah si!, te’n recordes?” amb aquell deix evocador, i parlem de les cintes tal com els nostres avis parlen de les casetes de fusta de Salou, o dels canyissars que arribaven fins la platja, “tota salvatge, ni una casa on ara hi ha tot aquest ciment”. “Te’n recordes del rato que portava gravar cintes?” podem dir. Gravar una bona cintat és una cosa que requeria el seu temps. Un altre cop Alta Fidelidad: “El precís i subtil art de gravar una gran cinta recopilatòria... és com tallar amb algú: es tarda molt més del que imaginaves en un principi”. Entre pitus i flautes el doble de la llargada de la cinta, calculo a oj de buen cuber, això és, per una cinta de 90 minuts, uns 180, entre preparar la seqüenciació, encaixar els minutatges perquè no quedi ni cap cançó tallada, ni massa espai buit al final, obrir i tancar la tapa del plat mirant que el cop no retroni a l'agulla i quedi gravat…i naturalment, gravar!.
Comment te dire Adieu – Françoise Hardy
El jardi del Manicomi, “L’Azzurra Vs. Les Bleus”, aquells de vosaltres que tingueu la sort de sortir a passejar aquests vespres, podreu observar, en aquestes alçades de juliol, multitud de jovenalla passejant, asseguts a les terrasses, prenent orxates o copes, esperant per a sopar. Adolescents amb pentinats estrafolaris, grans a la cara, cadenes lluents, piercings als melics i complexos mal dissimulats. Joves (i no tant) ocupant l’espai públic: voreres, places, bancs…Aquesta peculiar combinació de gent acumulada, tòrrides temperatures, i moral laxa, porta aparellada la desinhibida exhibició de turgències, escots, fimbrejos i oscil·lacions; la serena contemplació de les quals no pot portar sinó una excitació de la joia de viure, i en una mesura no petita, una subtil inflamació de la libido. I jo, mirant-me amb honrada alegria per dintre, em permeto suggerir amb contundent modèstia: “Visca la libido estival!”.
Parle vous anglais - Katerine
Sur ton repondeur - Notre Damme
Eh l’amour – Jean Ferrat
Le Coeur qui jazz - France Gall
“Le Coeur qui jazz”, bufff, ¿amb aquesta música no us ve al cap la peli aquella del Delon, “El samurai”? o “a bout de souffle” i totes aquelles pelis de la novelle vague?. Punt sis camp 99.8, el jardí del manicomi i aquesta edició que es diu “L’Azzura Vs les bleus”, però que també s’hauria pogut dir “el subtil art de gravar cintes de cassette”. En aquest ram de gravar cintes hi ha tantes regles d’or com artesans del mixtaping, que és com és diu l’assumpte en anglès. Al google en trobareu un bon grapat, i a Alta Fidelidad unes altres tantes. Personalment, la meva era (i segueix sent) trobar un lligam intern que relacioni una cançó amb la següent. Qualsevol cosa, per insignificant, per tangencial que sembli. Però és ineludible que existeixi un fil conductor entre una cançó i la següent, alguna cosa que acabi convertint aquestes perles soltes, en un preciós collaret per anuar-se al coll (o per guardar en un calaix, dins una vella capsa metàl·lica mig rovellada de xocolata Torras, en senyal de veneració). Home, penso que s’ha d’evitar el matusserisme, la ocurrència fàcil, anar a lo evident. Posar 2 cançons seguides del mateix tio, per exemple, em sembla inacceptable, a no ser que raons de coherència interna ho facin imprescindible. La qüestió és que finalment tot el tinglado acabi tenint algun tipus de sentit, de continuïtat, de coherència interna per subtil, personal i críptica que sigui. El plaer més gran és quan el receptor pot desllorigar el puzzle, desencriptar el missatge.
Hi ha cançons que elles soles ja et suggereixen la següent, per exemple, l’aire entre cabaretero i de big band de l’”eh l’amour” em condueix bastant directament a l’aire free-jazz de “le coeur qui jazz”, i aquesta a la que ve ara del Gainsburg, també rotllo jazz, més accelerat i salvatge, més “bop”. Altres cançons venen triangulades per una tercera. De vegades una cançó s’associa amb la següent perquè les vaig escoltar per primer cop en la mateixa època, o per què estan en la mateixa estanteria…Milions de regles, però aquesta és la principal meva.
Coco&Co - Serge Gainsbourg
Je ne t’aime plus - Manu Chao
Senyors, hora d’acomiadar aquesta edició “L’Azzura Vs. les Bleus”, en honor de la final del mundial de la setmana passada. Més emoció que futbol, vam veure. La temporada ja s’ha acabat, però la pretemporada ja assoma, ja està a la vuelta de la esquina com qui diu, esperant què ens portarà aquesta nova temporada. A veure si el nostre equip presenta uns resultats tan magnífics com els de la temporada passada. Però, senyors, tot i ser aquest tema d’una importància vital, modestament estimo que encara hi ha una qüestió més substancial. El vertader quid d’aquesta edició ha estat un record profund i sentit pel “subtil art de gravar cintes”. Un pensament per a totes aquelles persones (entre les que modestament m’incloc) que han passat un forassenyat número d’hores embotint cançons dins de cintes de cassette (les típiques Sony, Maxel, TDK…) per a que altres persones les sentissin (les sentissin per dins, vull dir). Per a totes aquestes persones, un sentit record. La inspiració directíssima de tot aquest tinglado, com no podria ser d’altre manera, no l’heu de buscar aquí, el nostre talent no dona per a tant, sinó que ve per fil directe d’”Alta Fidelidad”, creditor final i , com ja he dit, inspirador directíssim de tot aquest tinglado.
Recordem que aquest ha estat el primer programa de la temporada d’estiu, això significa que no s’emet els dimecres de 8 a 9, sinó només els dissabtes de 2 a 3, en la mateixa hora que abans s’emetia en reposició. Nogensmenys (toma ya!) ho podeu escoltar cada dia de la setmana a qualsevol hora a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com
Senyors, com sempre, disposen d’un vastíssim ventall de perverses temptacions en les que caure de quatre grapes. Com sempre, caiguin-hi. Facin-ho, ja veuran com amb tota probabilitat els donaran una alegria a bona part de la gent que els envolta, puix (toma, toma, toma!) no hi ha millor companyia que una persona desacomplexada i en pau amb si mateixa. Facin-ho, a més, perquè en quatre dies se-n s’acaba la laxitud moral de l’estiu, i abans no ens adonem, apareixeran per aquí les primeres fulles caient amb rotund estrèpit, assenyalant la vigència de la tardor, estació, com tots sabem, d’una contundent i intaxable rectitud moral.
Apa, salut i Siau.
Mon Amour, mon ami - Marie Laforet
Les Bleus Vs L’Azzurra
Finalment, i amb només 5 dies de retard (espero almenys que hagi valgut la pena), ja ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:
Powered by Castpost
Azzurro – Ernesto Ronchel
99.8 Fm, Punt sis camp, el Jardí del Manicomi, i aquesta edició que es diu “L’Azzurra Vs Les Bleus”. Fa uns 5 o 6 anys la meva bona amiga Queralt, de l’Àmfora (a qui m’agradaria saludar si de xiripa està escoltant això) em va gravar uns bons CDs de música brasilera. Com agraïment li vaig gravar una cinta de cassette recopilatòria de 60 minuts que es deia així, “L’Azzurra Vs Les Bleus”, evocant els noms populars de les seleccions nacionals italiana i francesa, perquè en una cara hi vaig posar cançons italianes i en l’altre franceses. Probablement va ser la darrera cinta que he gravat mai. En vaig quedar tan satisfet que me’n vaig fer una còpia. Avui per commemorar la gran final del mundial de la setmana passada entre aquestes dues esquadres, i per recordar totes aquelles cintes de cassette gravades per tanta gent amb amor dedicació i bons sentiments, escoltarem les cançons que estaven en aquesta cinta, distribuïdes com en l’original: cara A l’Azzurra, cara B Les Bleus.
Come Prima- Golpes Bajos
Els Golpes Bajos mostrant el seu gust per la música melòdica italiana, música capaç de fer bategar els cors amb estrèpit tal que fa caure les fulles dels arbres. “L’Azzura vs Les Bleus”, és el nom de la edició d’avui, igual com es titulava aquella cinta que vaig gravar per la meva amiga Queralt. Cinta gravada amb parsimònia, amor i dedicació. L’art perdut de gravar cintes. Recordo una magnífica cinta que vaig gravar que es deia “Cent Regards”. Anys mes tard, la vaig “recuperar”, quan jo i la estimada a qui li vaig regalar ens vam posar a viure junts. Encara la escolto al cotxe de tant en tant!.
Parole - Mina
Més cintes que recordo haver gravat fa anys (12?, 15?, 18?): “B-The First”, “Promo songs”, “And that was the first time”. Una altre es deia “McQueen says…” (circa 1989). La noia a qui li vaig regalar em va dir que li havia agradat molt , però que no l’escoltava gaire perquè al seu novio no li havia fet gràcia el meu regal. Pobre immens imbècil. Deu perdoni la seva estultícia, i permeti a aquests dos passerells seguir fruint de la seva trivial i insulsa vida conjugal. Us pot semblar un judici cru i temerari, però creieu-me que soc benvolent amb ells: poca cosa més es mereixen ells i la seva descendència, a banda d’una gran commiseració.
Sapore di sale – Gino Paoli
Sapore di mare – Tonino Carotone
Converzacione/ Metti una sera a cena – Malabella
Che m’importa del mondo – Rita Pavone
Vacaciones en Roma – Daily Planet
L’art de gravar cintes s’està perdent. Coses de la tecnologia. També es perd l’art de fer cistells o el morir-se de mort natural als 45 anys, i no passa res. És el signe dels temps. El seu epitafi més bonic l’he vist a “Alta Fidelidad”. Tot el que es pugui dir d’aquesta peli és poc. És un retrat d’una manera d’entendre i sentir la música massa fidel com per que no et pugui afecar (positivament). Diu en Rob: Graves cintes perquè vols comunicar. Vols informar amb esperit didàctic, però sobretot vols fer sentir coses a qui li entregues la cinta. I això és una cosa molt compromesa. “Gravar una cinta és com escriure una carta usant la poesia d’un altre en lloc de paraules teves”. No es pot trivialitzar la importància i el significat d’una cinta gravada. Fins i tot quan ajuntaves algunes cançons per algun colega, entregar una cinta gravada estava a molts quilòmetres de distància de ser un regal trivial. És una cosa molt compromesa. A menys que la despullis de totes les connotacions, i ho facis maquinalment, i de forma xapuceril. Però aleshores ja és una altra cosa. Aleshores seria com fotre un clau de pago. Res a veure amb fer l’amor.
Volare – Domenico Modugno
Come Prima – Marino Marini
L’art de gravar cintes ara només és cosa de quatre nostàlgics. Diem, “Ah si!, te’n recordes?” amb aquell deix evocador, i parlem de les cintes tal com els nostres avis parlen de les casetes de fusta de Salou, o dels canyissars que arribaven fins la platja, “tota salvatge, ni una casa on ara hi ha tot aquest ciment”. “Te’n recordes del rato que portava gravar cintes?” podem dir. Gravar una bona cintat és una cosa que requeria el seu temps. Un altre cop Alta Fidelidad: “El precís i subtil art de gravar una gran cinta recopilatòria... és com tallar amb algú: es tarda molt més del que imaginaves en un principi”. Entre pitus i flautes el doble de la llargada de la cinta, calculo a oj de buen cuber, això és, per una cinta de 90 minuts, uns 180, entre preparar la seqüenciació, encaixar els minutatges perquè no quedi ni cap cançó tallada, ni massa espai buit al final, obrir i tancar la tapa del plat mirant que el cop no retroni a l'agulla i quedi gravat…i naturalment, gravar!.
Comment te dire Adieu – Françoise Hardy
El jardi del Manicomi, “L’Azzurra Vs. Les Bleus”, aquells de vosaltres que tingueu la sort de sortir a passejar aquests vespres, podreu observar, en aquestes alçades de juliol, multitud de jovenalla passejant, asseguts a les terrasses, prenent orxates o copes, esperant per a sopar. Adolescents amb pentinats estrafolaris, grans a la cara, cadenes lluents, piercings als melics i complexos mal dissimulats. Joves (i no tant) ocupant l’espai públic: voreres, places, bancs…Aquesta peculiar combinació de gent acumulada, tòrrides temperatures, i moral laxa, porta aparellada la desinhibida exhibició de turgències, escots, fimbrejos i oscil·lacions; la serena contemplació de les quals no pot portar sinó una excitació de la joia de viure, i en una mesura no petita, una subtil inflamació de la libido. I jo, mirant-me amb honrada alegria per dintre, em permeto suggerir amb contundent modèstia: “Visca la libido estival!”.
Parle vous anglais - Katerine
Sur ton repondeur - Notre Damme
Eh l’amour – Jean Ferrat
Le Coeur qui jazz - France Gall
“Le Coeur qui jazz”, bufff, ¿amb aquesta música no us ve al cap la peli aquella del Delon, “El samurai”? o “a bout de souffle” i totes aquelles pelis de la novelle vague?. Punt sis camp 99.8, el jardí del manicomi i aquesta edició que es diu “L’Azzura Vs les bleus”, però que també s’hauria pogut dir “el subtil art de gravar cintes de cassette”. En aquest ram de gravar cintes hi ha tantes regles d’or com artesans del mixtaping, que és com és diu l’assumpte en anglès. Al google en trobareu un bon grapat, i a Alta Fidelidad unes altres tantes. Personalment, la meva era (i segueix sent) trobar un lligam intern que relacioni una cançó amb la següent. Qualsevol cosa, per insignificant, per tangencial que sembli. Però és ineludible que existeixi un fil conductor entre una cançó i la següent, alguna cosa que acabi convertint aquestes perles soltes, en un preciós collaret per anuar-se al coll (o per guardar en un calaix, dins una vella capsa metàl·lica mig rovellada de xocolata Torras, en senyal de veneració). Home, penso que s’ha d’evitar el matusserisme, la ocurrència fàcil, anar a lo evident. Posar 2 cançons seguides del mateix tio, per exemple, em sembla inacceptable, a no ser que raons de coherència interna ho facin imprescindible. La qüestió és que finalment tot el tinglado acabi tenint algun tipus de sentit, de continuïtat, de coherència interna per subtil, personal i críptica que sigui. El plaer més gran és quan el receptor pot desllorigar el puzzle, desencriptar el missatge.
Hi ha cançons que elles soles ja et suggereixen la següent, per exemple, l’aire entre cabaretero i de big band de l’”eh l’amour” em condueix bastant directament a l’aire free-jazz de “le coeur qui jazz”, i aquesta a la que ve ara del Gainsburg, també rotllo jazz, més accelerat i salvatge, més “bop”. Altres cançons venen triangulades per una tercera. De vegades una cançó s’associa amb la següent perquè les vaig escoltar per primer cop en la mateixa època, o per què estan en la mateixa estanteria…Milions de regles, però aquesta és la principal meva.
Coco&Co - Serge Gainsbourg
Je ne t’aime plus - Manu Chao
Senyors, hora d’acomiadar aquesta edició “L’Azzura Vs. les Bleus”, en honor de la final del mundial de la setmana passada. Més emoció que futbol, vam veure. La temporada ja s’ha acabat, però la pretemporada ja assoma, ja està a la vuelta de la esquina com qui diu, esperant què ens portarà aquesta nova temporada. A veure si el nostre equip presenta uns resultats tan magnífics com els de la temporada passada. Però, senyors, tot i ser aquest tema d’una importància vital, modestament estimo que encara hi ha una qüestió més substancial. El vertader quid d’aquesta edició ha estat un record profund i sentit pel “subtil art de gravar cintes”. Un pensament per a totes aquelles persones (entre les que modestament m’incloc) que han passat un forassenyat número d’hores embotint cançons dins de cintes de cassette (les típiques Sony, Maxel, TDK…) per a que altres persones les sentissin (les sentissin per dins, vull dir). Per a totes aquestes persones, un sentit record. La inspiració directíssima de tot aquest tinglado, com no podria ser d’altre manera, no l’heu de buscar aquí, el nostre talent no dona per a tant, sinó que ve per fil directe d’”Alta Fidelidad”, creditor final i , com ja he dit, inspirador directíssim de tot aquest tinglado.
Recordem que aquest ha estat el primer programa de la temporada d’estiu, això significa que no s’emet els dimecres de 8 a 9, sinó només els dissabtes de 2 a 3, en la mateixa hora que abans s’emetia en reposició. Nogensmenys (toma ya!) ho podeu escoltar cada dia de la setmana a qualsevol hora a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com
Senyors, com sempre, disposen d’un vastíssim ventall de perverses temptacions en les que caure de quatre grapes. Com sempre, caiguin-hi. Facin-ho, ja veuran com amb tota probabilitat els donaran una alegria a bona part de la gent que els envolta, puix (toma, toma, toma!) no hi ha millor companyia que una persona desacomplexada i en pau amb si mateixa. Facin-ho, a més, perquè en quatre dies se-n s’acaba la laxitud moral de l’estiu, i abans no ens adonem, apareixeran per aquí les primeres fulles caient amb rotund estrèpit, assenyalant la vigència de la tardor, estació, com tots sabem, d’una contundent i intaxable rectitud moral.
Apa, salut i Siau.
Mon Amour, mon ami - Marie Laforet
Estiu 2006, 5 de juliol
Tokio Blues
Ja disponible a: ClickCaster
i al:
Powered by Castpost
My Funny Valentine – Ricky Lee Jones
La edició d’avui es diu Tokio Blues per evidents referents literaris, de fet també s’hauria pogut dir "empanada mental Blues" o "andarse por las ramas Blues". En fi, de qualsevol manera, com tots els blues, és trist. I en aquestes coses, amics, companys, família tota, ja ho diu molt clar la llegenda: “Les coses tristes s’han d’explicar quan s’està trist, perquè contades a toro passat, s’agregen, agafen regust de refregit”. Companys! La llegenda a més de sàvia, és pràctica, perquè el refregit provoca colesterol i a més, ara a l’estiu son més aviat indigestos, més encara, reiteratius, (la programació televisiva estival sense anar més lluny, va plena de refregits). Però amb tot, senyors, aquí al Jardí del Manicomi, no és cap gran problema perquè malauradament i al nostre pesar, aquest programa sol acabar agafant regust de repetició, de farsa (en el pitjor sentit de la paraula), regust d’aquella truita en patates que et serveixen mal descongelada amb microones als bars de tapes de mala reputació. Una truita massa calenta a les vores i gelada a l’interior. Quant criminal suelto perpetrant truites hi ha...Aquí, doncs, cuinem igual de malament el nostre programa radiofònic,...El cas, estimats, és que avui tenim aquest Tokio Blues, embastat des de fa més de 15 dies, en part per la mandra de no tirar-lo a la brossa (a les calaixeres de casa tinc vertaders tresors arqueològics d’una gran inutilitat per culpa d’aquesta mania meva), i en part també per respecte a aquelles coses tristes que vam sentir quan vam muntar això. Tokio Blues en record de moments tristos i per això mateix intensos. La intensitat...! menudo tresor de partit intens l’Itàlia Alemanya. Intens, i per això mateix trist, pels teutons.
Cherry Blossom Girl – Air
Taste of Cindy – Jesus and Mary Chain
La Galaxia Flota - Chop Suey
We are the scene – Viva maestro
“si falla Londres y Madrid simpre nos quedara Japón”. Pues eso.
La relació entre Tokio Blues i la peli Lost in Translation és bastant immediata, primer perquè comparteixen com a escenari i paisatge visual la mateixa ciutat. Però jo, a més els hi veig una semblança en el posat contemplatiu dels personatges, en el passar de les pàgines i els minuts de la peli, en aquesta sensació que sembla que tinguin de no poder participar totalment de la realitat que els passa pel davant, com si alguna cosa els impedís agafar-la fort tancant els punys, i sembla que sel’s escapa per entre els dits, com núvols esfilagarsant-se. Les coses que passen, els hi passen de llarg, només se les poden mirar. Hem escoltat cançons d’Air, i Jesus & Mary Chain i encara n’havíem d’escoltar una de preciosa de My Bloody Valentine, però el CD s’ha espitxat. Seria el negatiu de la BSO de Lost in Translation, una que no va ser però que també hauria estat possible. També hem escoltat Chop Suey, que integra alguna BSO de pelis de la Coixet, que ves a saber per quines curioses associacions també acabo lligant amb la directora de lost in translation i amb Tokio Blues. Els entesos de cine –jo no hi entenc una merda- diran, au! Que dius! Beneit! xiflat! Locooo!. Doncs, això, que no se ben béquè tenen de comú entre si i perquè les relaciono... Admeto que és tan absurd com relacionar les croquetes que feia el Laudrup al camp amb el grup Saint Ettien, no? Aparentment res a veure, y sin embargo...algo hi ha...
Giapponese a Roma – Kahimi Kahire
Back Door Man – The Doors
The Lonely Ones – Chris Isaak
Aquest saxo final sempre m’ha impressionat molt, la manera com es va apagant…The lonely ones...the lonely ones...Els solitaris...Persones soles. Vale. Si. Persones solitàries. Gran tòpic també, tema topicazo. Aquestes alçades de la meva vida crec que ja ho puc dir: les meves relacions socials son molt estables. Ja no s’esperen grans canvis ni daltabaixos terribles en aquest aspecte. Jo no se molt be on està el límit entre la solitud i la estabilitat social, quina és la diferència, saps?. Però el que se és que hi ha persones solitàries que hi arriben per pura INÈRCIA vital. El passar de la vida tot sol solet, els hi acaba portant per simple encadenament de circumstàncies i caràcters. Es van quedant quiets, quiets, i un dia el diàmetre del seu cercle social és tan petit que ni poden anar a fer unes birres acompanyats. En canvi, en conec que la inèrcia, l’aleatori encadenament de circumstàncies no hi te RES a veure. Hi acaben perquè volen, per pura determinació, voluntat, fèrria decisió. 2 caminos divergian en el bosque i ells conscientment van escollir el més pedregós i solitari. I amb coherent disciplina van acatar les conseqüència d’haver engegat a la merda a la sacrosanta tribu. Els santons llancen jaculatòries i invectives. Llamps i trons i burles surten de les seves boques, que son la de tots, la de tota la tribu. I jo, (¿que us he de dir?) admiro aquests vilipendiats solitaris per haver decidit triat el més difícil. Els admiro en secret i discreció, ben amagadet dins el cau de la tribu, camuflant la meva mediocritat entre la dels demés. ¿Qui ho sap el que costa anar a fer unes birres, el preu total que s’ha de pagar?
Evreux – Vincent Delerm
Retour au quartier lointain – Dominique A
Une Pasarelle – Art Mengo
Dominique A torna a un barri llunyà en el seu darrer i majestuós treball. I abans, Vincent Delerm li deia a una noia (a qui passava la ma per damunt una copa de sake en un restaurant vietnamita d'Evreux) que pensava que la trobaria a faltar. Fa molts anys, en una altre vida, a mi em passaven coses. Vull dir em passaven coses per dins, saps? No se, il·luminacions, enamoraments, decepcions...I ara no. O no tantes. Potser només és la mitificació d’un passat irreal, el record de coses que no van passar però haurien d’haver-me passat (o podien haver-me passat, o van passar a algú a qui coneixia). Potser només recordo imaginacions...Els records no fan soroll, són d’un sigilós que t’hi cagues, corasón. I en canvi, es veu que lo més evocador que et pots tirar a la cara és la música. I després les olors (obro parèntesi per recordar el perfum d’una cadena de rellotge d’una noia, que vaig portar posat uns dies de juny del 87 o 88, era de roba blava, veus ara no em ve l’aroma, devia ser Alada o una d’aquestes colònies, només em ve el record de la evocació de l’olor, tanco el parèntesi). Buenu, vaja, no és això el que volia dir. Vull dir que està a milions de Kms de distància del que volia dir, però al capdavall algo (no se encara que sigui un 0,0001%) quedarà. Com sempre divagacions, dispersions etèries, el cel ple de coloms.
En fi, la versió original del que hauria volgut dir fa així. “no hay nadie, no está Naoko, ni estoy yo. “adonde hemos ido?”, pienso. “¿como ha podido ocurrir una cosa así? Todo lo que parecia tener mas valor –ella, mi yo de entonces, nuestro mundo- ¿a donde ha ido a parar’” Lo cierto es que ya no recuerdo el rostro de Naoko. Conservo un decorado sin personajes”. I està a la pàgina 11 del llibre.
Sukiyaki - Pastel Vespa
Kikuchiyo to Mohshimasu - Pink Martini
Tokio m’és igual – Antònia Font
Asleep – The Smiths
There is a better world, there must be…A Tokio Blues surten 5 suicidis. Això, en les 300 i pico pàgines toquen a un cada 60 pàgines. Són històries entristidores. A vegades em trobo amb un bon amic que arrastra la seva pròpia història al respecte. Ens trobem pel carrer o en un bar, i xerrem i riem i ens expliquem que tal i qual, i ens despedim dient que hem de quedar per un sopar (que sabem que no farem mai). I desprès quan cadascú gira pel seu cantó i em quedo sol, la seva història em crema molt per dins.
En fi senyors, fins aquí hem arribat. Ens despedim amb aquests “buenos momentos”, aquesta alegria de viure mediterrània que ens porta desde València Juli Bustamante. Ja comença la programació d’estiu a la emisora, així que aquesta és la darrera edició del Jardí que s’emet en dimecres. A partir d’ara s’emetrà els dissabtes de 3 a 4. Però per les ànimes masoquistes, ja sabeu que podeu escoltar el programa sempre que vulgueu per internet, a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com . Com sempre, tenen un ampli ventall de fosques perversions i temptacions per caure-hi. Només cal escollir les que els hi faci més ràbia. Facin-ho abans no sigui massa tard. Apa, salut i siau.
Buenos momentos - Juli Bustamante
Tokio Blues
Ja disponible a: ClickCaster
i al:
Powered by Castpost
My Funny Valentine – Ricky Lee Jones
La edició d’avui es diu Tokio Blues per evidents referents literaris, de fet també s’hauria pogut dir "empanada mental Blues" o "andarse por las ramas Blues". En fi, de qualsevol manera, com tots els blues, és trist. I en aquestes coses, amics, companys, família tota, ja ho diu molt clar la llegenda: “Les coses tristes s’han d’explicar quan s’està trist, perquè contades a toro passat, s’agregen, agafen regust de refregit”. Companys! La llegenda a més de sàvia, és pràctica, perquè el refregit provoca colesterol i a més, ara a l’estiu son més aviat indigestos, més encara, reiteratius, (la programació televisiva estival sense anar més lluny, va plena de refregits). Però amb tot, senyors, aquí al Jardí del Manicomi, no és cap gran problema perquè malauradament i al nostre pesar, aquest programa sol acabar agafant regust de repetició, de farsa (en el pitjor sentit de la paraula), regust d’aquella truita en patates que et serveixen mal descongelada amb microones als bars de tapes de mala reputació. Una truita massa calenta a les vores i gelada a l’interior. Quant criminal suelto perpetrant truites hi ha...Aquí, doncs, cuinem igual de malament el nostre programa radiofònic,...El cas, estimats, és que avui tenim aquest Tokio Blues, embastat des de fa més de 15 dies, en part per la mandra de no tirar-lo a la brossa (a les calaixeres de casa tinc vertaders tresors arqueològics d’una gran inutilitat per culpa d’aquesta mania meva), i en part també per respecte a aquelles coses tristes que vam sentir quan vam muntar això. Tokio Blues en record de moments tristos i per això mateix intensos. La intensitat...! menudo tresor de partit intens l’Itàlia Alemanya. Intens, i per això mateix trist, pels teutons.
Cherry Blossom Girl – Air
Taste of Cindy – Jesus and Mary Chain
La Galaxia Flota - Chop Suey
We are the scene – Viva maestro
“si falla Londres y Madrid simpre nos quedara Japón”. Pues eso.
La relació entre Tokio Blues i la peli Lost in Translation és bastant immediata, primer perquè comparteixen com a escenari i paisatge visual la mateixa ciutat. Però jo, a més els hi veig una semblança en el posat contemplatiu dels personatges, en el passar de les pàgines i els minuts de la peli, en aquesta sensació que sembla que tinguin de no poder participar totalment de la realitat que els passa pel davant, com si alguna cosa els impedís agafar-la fort tancant els punys, i sembla que sel’s escapa per entre els dits, com núvols esfilagarsant-se. Les coses que passen, els hi passen de llarg, només se les poden mirar. Hem escoltat cançons d’Air, i Jesus & Mary Chain i encara n’havíem d’escoltar una de preciosa de My Bloody Valentine, però el CD s’ha espitxat. Seria el negatiu de la BSO de Lost in Translation, una que no va ser però que també hauria estat possible. També hem escoltat Chop Suey, que integra alguna BSO de pelis de la Coixet, que ves a saber per quines curioses associacions també acabo lligant amb la directora de lost in translation i amb Tokio Blues. Els entesos de cine –jo no hi entenc una merda- diran, au! Que dius! Beneit! xiflat! Locooo!. Doncs, això, que no se ben béquè tenen de comú entre si i perquè les relaciono... Admeto que és tan absurd com relacionar les croquetes que feia el Laudrup al camp amb el grup Saint Ettien, no? Aparentment res a veure, y sin embargo...algo hi ha...
Giapponese a Roma – Kahimi Kahire
Back Door Man – The Doors
The Lonely Ones – Chris Isaak
Aquest saxo final sempre m’ha impressionat molt, la manera com es va apagant…The lonely ones...the lonely ones...Els solitaris...Persones soles. Vale. Si. Persones solitàries. Gran tòpic també, tema topicazo. Aquestes alçades de la meva vida crec que ja ho puc dir: les meves relacions socials son molt estables. Ja no s’esperen grans canvis ni daltabaixos terribles en aquest aspecte. Jo no se molt be on està el límit entre la solitud i la estabilitat social, quina és la diferència, saps?. Però el que se és que hi ha persones solitàries que hi arriben per pura INÈRCIA vital. El passar de la vida tot sol solet, els hi acaba portant per simple encadenament de circumstàncies i caràcters. Es van quedant quiets, quiets, i un dia el diàmetre del seu cercle social és tan petit que ni poden anar a fer unes birres acompanyats. En canvi, en conec que la inèrcia, l’aleatori encadenament de circumstàncies no hi te RES a veure. Hi acaben perquè volen, per pura determinació, voluntat, fèrria decisió. 2 caminos divergian en el bosque i ells conscientment van escollir el més pedregós i solitari. I amb coherent disciplina van acatar les conseqüència d’haver engegat a la merda a la sacrosanta tribu. Els santons llancen jaculatòries i invectives. Llamps i trons i burles surten de les seves boques, que son la de tots, la de tota la tribu. I jo, (¿que us he de dir?) admiro aquests vilipendiats solitaris per haver decidit triat el més difícil. Els admiro en secret i discreció, ben amagadet dins el cau de la tribu, camuflant la meva mediocritat entre la dels demés. ¿Qui ho sap el que costa anar a fer unes birres, el preu total que s’ha de pagar?
Evreux – Vincent Delerm
Retour au quartier lointain – Dominique A
Une Pasarelle – Art Mengo
Dominique A torna a un barri llunyà en el seu darrer i majestuós treball. I abans, Vincent Delerm li deia a una noia (a qui passava la ma per damunt una copa de sake en un restaurant vietnamita d'Evreux) que pensava que la trobaria a faltar. Fa molts anys, en una altre vida, a mi em passaven coses. Vull dir em passaven coses per dins, saps? No se, il·luminacions, enamoraments, decepcions...I ara no. O no tantes. Potser només és la mitificació d’un passat irreal, el record de coses que no van passar però haurien d’haver-me passat (o podien haver-me passat, o van passar a algú a qui coneixia). Potser només recordo imaginacions...Els records no fan soroll, són d’un sigilós que t’hi cagues, corasón. I en canvi, es veu que lo més evocador que et pots tirar a la cara és la música. I després les olors (obro parèntesi per recordar el perfum d’una cadena de rellotge d’una noia, que vaig portar posat uns dies de juny del 87 o 88, era de roba blava, veus ara no em ve l’aroma, devia ser Alada o una d’aquestes colònies, només em ve el record de la evocació de l’olor, tanco el parèntesi). Buenu, vaja, no és això el que volia dir. Vull dir que està a milions de Kms de distància del que volia dir, però al capdavall algo (no se encara que sigui un 0,0001%) quedarà. Com sempre divagacions, dispersions etèries, el cel ple de coloms.
En fi, la versió original del que hauria volgut dir fa així. “no hay nadie, no está Naoko, ni estoy yo. “adonde hemos ido?”, pienso. “¿como ha podido ocurrir una cosa así? Todo lo que parecia tener mas valor –ella, mi yo de entonces, nuestro mundo- ¿a donde ha ido a parar’” Lo cierto es que ya no recuerdo el rostro de Naoko. Conservo un decorado sin personajes”. I està a la pàgina 11 del llibre.
Sukiyaki - Pastel Vespa
Kikuchiyo to Mohshimasu - Pink Martini
Tokio m’és igual – Antònia Font
Asleep – The Smiths
There is a better world, there must be…A Tokio Blues surten 5 suicidis. Això, en les 300 i pico pàgines toquen a un cada 60 pàgines. Són històries entristidores. A vegades em trobo amb un bon amic que arrastra la seva pròpia història al respecte. Ens trobem pel carrer o en un bar, i xerrem i riem i ens expliquem que tal i qual, i ens despedim dient que hem de quedar per un sopar (que sabem que no farem mai). I desprès quan cadascú gira pel seu cantó i em quedo sol, la seva història em crema molt per dins.
En fi senyors, fins aquí hem arribat. Ens despedim amb aquests “buenos momentos”, aquesta alegria de viure mediterrània que ens porta desde València Juli Bustamante. Ja comença la programació d’estiu a la emisora, així que aquesta és la darrera edició del Jardí que s’emet en dimecres. A partir d’ara s’emetrà els dissabtes de 3 a 4. Però per les ànimes masoquistes, ja sabeu que podeu escoltar el programa sempre que vulgueu per internet, a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com . Com sempre, tenen un ampli ventall de fosques perversions i temptacions per caure-hi. Només cal escollir les que els hi faci més ràbia. Facin-ho abans no sigui massa tard. Apa, salut i siau.
Buenos momentos - Juli Bustamante
Subscriure's a:
Missatges (Atom)