Let's Get Lost

Let's Get Lost - Chet Baker

P6R, 99.8 FM EJDM, i aquesta edició que es diu Let's Get Lost. Anem a tirar de tòpics, anem a tirar de jocs de paraules fàcils, anem a dir que durant aquesta horeta anem a perdre'ns. Anem a perdre'ns durant aquesta horeta de la nit, en l'univers Chetbakerià. Chet Baker, genio i figura fins la sepultura. Concretament fins que un dia de 1988 als seus 58 anys, es va estampar contra la vorera del carrer des de l'habitació del seu hotel a Amsterdam. Fàcil sí, tirar de mite, d'un mite com Chet Baker . Aquesta nit, doncs, anem a perdre'ns en el seu univers tal com ell s'hi va perdre, al seu putu i individual rotllo, al de la seva música, i al de les seves addiccions. “Le't get lost, let's defrost in a romantic mist, let's get lost”.

I'll Remeber April - Chet Baker

L'altre dia a les tantes de la nit vaig enxampar per la tele el documental del Bruce Weber Let's Get Lost, sobre la vida del Chet Baker. Peazo peliculón del 1988 en un Blan i Negre espectacular. Crec que a qualsevol ànimeta de Deu que l'hagi vist, se li escagarrina l'ànima pels quatre costats quan Chet Baker apareix per primera vegada contestant a càmera amb uns ulls que semblen haver tornat de tot els possibles viatges interiors que un es pugi arribar a imaginar. Com baixar i pujar 15.000 milions de cops des de les simes més abismals fins els cims més himalàics. Una cara solcada per més que arrugues, immensos canyons del Colorado en totes direccions (El Trompetista i còmic Jack Sheldon li va preguntar un cop a Chet Baker què li havia passat a la cara, per lo de les arrugues. Chet va contestar que eren “les línies de la risa” a lo que Sheldon va respondre, "Home, no hi ha res que sigui tan-tan divertit...). En fí, la pinta canòniga que un imaginaria per a un yonki amb 30 anys d'addiccions. La demacració personificada.

Però al principi no era així. Al principi, als primers 50's tenia un carisma i una planta i un pintazo de guapot que treia l'hipo. Quan veus fotos seves d'aleshores, B/N i tal, totes et semblen fotos de poster. No et sorprèn gens que el comparessin amb el James Dean. Sí, et ve al cap James Dean, Chris Isaak, Harry Conick Jr, aquest rotllo de guapots, sats?

My Heart Belongs To Daddy - Chet Baker, Gerry Mulligan

Va començar de la mà de Charlie Parker, va tocar amb Stan Getz, va fer un quartet amb Gerry Mulligan, van triomfar amb el seu My Funny Valentine, van engarjolar Mulligan per drogues, ell va continuar progressant, surfejant l'èxit, amb el lirisme de la seva trompeta i la seva veu fràgil i primeta, (sempre aparentant estar a punt de trencar-se, com veient-lo passejar pel pis de dalt a través d'un sostre transparent de fragilíssim cristall de bohèmia). I també, tal com molts jazzmen aleshores, (Bird, Miles, Getz, Mulligan i companyia), amb les seves addiccions. Unes addiccions que ell ja no deixaria mai.

Summertime - Chet Baker, Stan Getz

A finals 50's l'estrella començava a declinar. La seva inestabilitat i dificultats per tocar a amèrica el van portar a Europa. Va estar girant per aquí, on es va establir, sobretot a Italia, però no el van abandonar lios de presons i deportacions pel temita. Música purament alimenticia, nomadisme vital i musical. El 1968 el famos incidènt de la baralla per drogues on va perdre totes les dents, lu qual li impedia tocar la trompeta, fins que en va aprendre a fer-ho amb postisses, i a partir dels 70's una lenta recuperació musical amb el mateix nomadisme. Gravacions alimenticies com aquesta balada italiana de principis 60's

So Che Ti Perderò - Chet Baker

Roma non fa la stupida stasera - Mina / Nino Manfredi

El 1960, i per sucar una mica de pasta, va pillar un paper secundari en una d'aquelles típiques comedietes tontes de l'època, “Urlatori alla sbarra”, amb -oju que no és mocu de pavu- Adriano Celentano i Mina. Ell sortia quatre ratets fent kinda himself, (“Chet l'Americano”), adormint-se per tot arreu, en una banyera, sota un sofà... i on surt cantant aquesta Arrivederci. Bocins d'aquesta peli les va aprofitar Bruce Webber per la seva “Let's Get Lost”

Arrivederci - Jimmy Fontana

Chet Baker i el cinema, la història que hauria pogut ser però que no va passar mai, majorment per desinterès d'ell mateix, sembla que ho trobava avorrit, I lu de les drogues, sempre pel mig, també, tamé, és clar. Però de fet sembla que va refusar ofertes més o menys importants de Holliwood. Amb tot, el 55 va sortir en un paper secundari en una peli de guerra de serie B (Hell's Horizon), i el 63 apareix fugaçment a Stolen Hours. El 1960 una altra peli es va inspirar en la seva biografia per algunes parts de l'argument. Era “All the fine young cannibals”, amb Natalie Wood i Richar Wagner. 20 anys després, uns anglesos, després de la desbandada del seu antic grup d'Ska, The Beat, es van inspirar en el títol per posar-li “Fine Young Cannibals” al seu nou grup de pop-soul. Van triar com cantant Roland Gift, qui BTW guapot i morenasso com era, va deixar una temporada de banda la seva carrera de cantant, per provar sort al cine (amb bastanta mala sort, BTWII).

Una carezza in un pugno - Adriano Celentano

Fotogènia, carisma a tonelades, personalitat arrolladora, la matèria de la mitomania. Diuen que Chet Baker en tenia a carretades. Si, aquelles fotos dels 50's, B/N de William Claxton i tal. La peli del Weber és també tota en blanc i negre, en tons bastant crus i contrastats, i potser això accentua encara més el contrast entre el jove Chet Baker que apareix en les fotos, i l'home de 58 anys que pocs mesos després es mataria caient de l'habitació d'hotel a Amsterdam. Suicidi, misteriosa espenta, accident... Versions per tots els gustos. Els fets objectius són que la poli el va trobar estampat, que al seu cos hi van trobar heroina, i també a la seva habitació, tancada per dins. La poesia, com sempre, correspon als poetes, aquí la que li vaig llegir a Vila-Matas en un article del 2000: “Después, evoqué su extraña muerte: cayó al vacío en un hotel de Amsterdam, cuya fachada estaba escalando en el momento de perder pie, la estaba escalando porque había olvidado su trompeta en la tercera planta y quería recuperarla, pero sin pasar por recepción porque acababan de expulsarle del hotel.” David Wilcox va escriure una emotiva cançó sobre Chet Baker el 1991 que K D Lang va versionar el '97. La cançó és una especulació sobre què devia passar per la ment de Baker aquella nit a Amsterdam. Indefensió, impotència al sucumbir “a les meves velles addiccions” (“My old addiction Changed the wiring in my brain So that when it turns the switches Then I am not the same”). O simplement, més enllà d'aquestes profundes disquisicions, el que va passar fugaçment per la seva ment va ser un “ostia puta quina relliscada més tonta”

My Old Adictions - k.d. lang

Elvis Costello va ser un tio important en els últims anys de carrera de Chet Baker. El 1982 Costello va composar la meravellosa Shipbuilding per Robert Wyatt, contra la guerra de les Malvines, (que mai està de més posar i com que ve tan al pelo, pos anda que mos en privarem!). El 1983 la va voler gravar cantant ell mateix. Buscava un trompetista clàssic de renom pel solo que cau a mitja cançó. La seva primer opció era Miles, però es veu que per agendes no va ser possible, va sortir la possibillitat amb Chet Baker i miel sobre hojuelas. Com qui s'intercanvia targetes de visita es van bescanviar influències. Elvis Costello es va inspirar en la interpretació que Baker havia fet del clàssic “The Thrill Is Gonne” per parir la seva Almost Blue el 1982, i en justa correspondència, Chet Baker va interpretar aquest Almost Blue fins els seus darrers concerts. El 1986 Costello va hostatjar Baker en una actuació al club Ronnie Scott's, on va cantar juntament amb Van Morrison i el mateix Costello, que va ser enregistrat i emès, juntament amb una entrevista del mateix Costello a Baker.

Shipbuilding - Elvis Costello

My Funny Valentine - Elvis Costello

The Thrill is Gone - Chet Baker

All The Things You Are - Chet Baker

Diu Vila-Matas “A Chet le gustaban con delirio las mujeres, el jazz y el chute. (...) le habían echado a patadas de todos los cuartos de hotel. Pero hoy Chet es un mito, una leyenda, todos coinciden en que la esencia de su vida era un caos incesante atravesado por el genio en estado puro. Se habla de la esencia de su vida, pero se olvida que le hicieron la vida imposible en las salas de jazz cool de la Costa Oeste, y también en Nueva York, y ya no se recuerda que el genio de la trompeta tuvo que ir a tocar a tugurios de Europa donde, convertido en una arruga andante, seguía manejando la trompeta con un virtuosismo y originalidad insuperables. Se le recuerda, sí, pero con la visión deformada de Hollywood, que prepara una gran superproducción sobre su vida y ha pensado -¡Dios nos ampare!- en Leo DiCaprio para que interprete a Chet” (cal aclarir que l'article és del 2000 i fins on jo se, el projecte finalment es va cancelar).

It Could Happen To You - Chet Baker

Més Vila-Mats: “las memorias de Chet (Como si tuviera alas, Mondadori 1999), ese libro irregular, pero escrito con la sangre del jazz y que tiene un epílogo barcelonés: "Después de París, Barcelona casi parecía una ciudad tropical, estaba espléndida en diciembre del 63. Cerré un trato para trabajar en un club que estaba en un sótano, y que llevaba sólo un año ofreciendo música de jazz. En la planta baja bailaba Antonio Gades con acompañamiento de guitarra, castañuelas y palmas..."” Es tractava, és clar del Jamboree, de la plaça Reial

Almost Blue - Elvis Costello/ Diana Krall

Arribem al final del programa i en justa simetria toca escoltar una de les últimes gravacions de Chet Baker, aquests Almost Blue, uns mesos abans de morir, per la BSO de Let's Get Lost. A la peli confessa a Webber el seu desànim pel públic que li ha tocat en aquell club de Cannes 's, fins el sentim demanar silènci perquè “you know, is one of this tunes...”. Em sembla una interpretació tremendament emotiva, i un no sap si per la immensa fragilitat de la seva veu, la seva quasi inexistent veu, o per l'apassionament amb que a pesar de les seves limitacions hi posa. Fins i tot amb les seves condicions de veu tan lamentables, és encara capaç de treure, de fer veure, (transparent, almost blue) la seva ànima. Igual és més per això, per les seves condicions, per les circumstàncies de la seva vida, per saber que en uns mesos aquesta s'acabaria, estampat en una vorera. En qualsevol cas, em sembla una actuació estelar, i es consideri tràgica o triomfant, el fet innegable és el seu talent i la grandesa emotiva d'aquesta actuació.

Almost Blue - Chet Baker

I per aquest cap de setmana de nervis, tensió i mal de panxa (almenys fins les 7 del diumenge, després esperem que alegria), el que solem dir: que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat.

Con Diox, (i con Chet a su vera).

Gasolina con ricino

Cars And Girls - Prefab Sprout

P6R 99.8 FM, EJDM. La velocitat. La velocitat -parlo d'anar en moto- m'excita i simultàniament m'acolloneix. En unes proporcions diferents, que varien en funció de variables tan volàtils com l'espai, el temps o l'índex Nikkei. Ara, això sí, a cops em fa molta més por. A vegades em creuo un camió per la carretera i em veig a mi mateix caricaturescament empotrat a la rejilla del radiador, com el Coyote en els dibuixos del correcaminos. Però fins i tot quan acollona, i precisament per això, la velocitat excita. Sensacions. Sentir-se viu. A la gasolinera. Posant suc. Tubet de motul al 4%. Dipòsit ple. L'olor que s'escapa, translúcida, del dipòsit. Núvol ondulant com la cua del geni de la làmpada que distorsiona el fons, la gasolinera, i més enllà, la cinta de la carretera. L'olor. La densitat de l’oli, la finíssima pel·lícula quan fregues l’índex i el polse. Aspirar profundament, com en una calada de tabac o d’un peta, campanilla avall a tota hòstia i fins l'últim branquiol dels pulmons. Hidrocarbur fins l’interior de les cèl·lules, directe com un clenxasso d'ala de mosca. Combustió amb la sang. 4 Temps. Ulls en blanc. Mescla excitadora d’adrenalina. Carbures. Un migdia qualsevol tires cap a casa a dinar però la cinta asfàltica t’atreu com un imà. Petits moments de dubte, fins que un no trobat cap sentit en seguir-se resistint. El deixar-se anar suaument cap el costat fosc. “Gasolina con ricino”. Sense pressa. Patada a la palanca, estendre els dits per fer entrar els guants, el clic del casc, i l' enfilar cap les corbes. L'edició d'avui -ja ho haureu notat- anirà de cançons amb gasolina. Per això és diu “Gasolina Con Ricino” i comença amb Cars & Girls, una velada resposta a la visió idealitzada de les cançons de Bruce Springsteen's, en el sentit que al mon hi ha moltes més coses a més de Cars and Girls. Irònicament, està sonant en aquest programa dedicat a la gasolina, però també es va incloure en recopilatoris rotllo cruising songs. Al final del programa se'l tornarem a trobar, al Bruce i les seves cançons de cotxes i dones.

My Bonneville - Vanity Fare

Són els Vanity Fare des d'Anglaterra el 1968 amb una típica cruising song, “anem a fer un tomb, la llibertat de la carretera, la meva nena al darrera i tal”. De fet -no mos enganyem- la cançoneta de marres, pobreta, no te gaire més interès que el fet que la passejada sigui  a lloms del bitxo de gasolina amb -probablement- més pedigree i sex apeal que ha sortit de les illes britàniques, la Triumph Bonneville. Oh Dioses! Lloats sieu per haver permès tan rara alineació de planetes, conjuminació de tècnica i estètica, a la manera del Dry Martini o el boli bic cristal! La mítica moto va estar en producció des dels 50's fins finals 80's. En un principi el nom comercial era Triumph Tiger o Thunderbird T100/120/140 en raó dels milles per hora que agafava. (100 mph, 120...). Es basava en un disseny de Pre-guerra d'Ed Turner, el mag dels motors (respectat i admirat pel Sr. Honda -el de les motos- tan que finalment els japonesos van acabar fagocitant tota la indústria del motor europea), amb el seu doble paral·lel. A mitjans 60's, al llac salat de Bonneville a Utah, USA, van començar a petar records de velocitat amb diferents engendros. Popularment se li va començar a dir “Bonneville” a les Triumph T140, i d'aquí va passar ja a nom comercial. La marca Triumph va passar per un fotimer de crisis econòmiques durant els 70's, rotllo la de Montesa Bultaco i Ossa aquí, i després de visicituts varies (com el pas a Cooperativa Laboral o la construcció semi-artesanal sota llicència  de Bonnevilles a finals 80's) van parar el xiringuito Bonneville. Els 90 uns inversors van recomprar els drets i la nova Triumph va obrir noves línies de models, entre elles l'exitosa línia  de Clàssiques Modernes, amb una nova Bonneville d'inspiració retro, el magnífic trasto que avui podeu pillar a les tendes -si teniu prou pasta. O Deus Lloats sigueu!

Més connexions musicals amb la Bonneville: La portada del mític Steve McQueen, de Prefab Sprout amb tota la banda al voltant d'una Bonneville, una foto en blanc i negre colorejada a ma amb tons gris-brumosos molt a joc amb la boira anglesa (Deia el Paddy Mc Aloon “vam triar la foto per desconcertar, perquè no lligava amb res de la nostra imatge”). Al hilo, el propi Steve McQueen -que dona nom al dics- era un pirat de la velocitat, tant cotxes com motos, de fet va arribar a córrer els 6 Dies internacionals d'Enduro del 1966 a l'Alemanya de l'Est amb una Triumph Metisse. El Miqui Puig de los Sencillos també és orgullós propietari d'una Bonnie nova, de les blanques i carabasses, igual com també em sona alguna afoto de l'Elvis a llom d'una Triumph.

Probablement la cançó sobre gasolina per excel·lència sigui aquest Litlle Deuce Coupe. El prototipus de “car songs”, Un gènere que els Beach Boys van maxacar amb insistència, junt amb els temes surf, nenes i tot aquest rotllo California living. “Deuce Coupe” era el nom en jerga pel Ford V-8 Roadster del 1932, un cotxe esportiu pijo quan va sortir, però que quan la cançó, el 1963, era ideal per fer-ne un hot-rod amb poca pasta, vamos, lu que seria avui un tuneao però una mica al revés: en lloc de fotre-li pijades extra, treure-n'li totes les mariconades inútils perquè peses menys i doncs corregués més, trucant el motor, canviant embrague i escapaments i similars. Per això la cançó està plena de referències mecàniques del mundillo: “a flat head mill” “She's ported and relieved and she's strokin' four” “a competition clutch “t's hard to steer When I get rubber in all four gears”. Little Deuce Coupe també va ser el nom d'un LP recopilatori del 1963 on hi havia altres cançons de totes aquestes temàtiques. Es va fer famosa la foto de la portada on es veia precisament un Ford del 32 que -la mateixa unitat- encara corre ara guanyant concursos de clàssics.

Little Deuce Coupe - Beach Boys

Little Honda - Beach Boys

Mas de lo mismo, “oh que be que ens ho passem anant amunt i avall amb el meu fantàstic 409” El four-o- nine és un Chevrolet 409. Un cop més, jerga hotroddie: "4-speed, dual-quad, Positraction". Aquesta va sortir com cara B de "Surfin' Safari." Sobre els temes gasolina (race songs, cruising, hot rodding i tal) els Beach Boys tenen altres exemples: "Fun, Fun, Fun," que va sobre un Chevrolette ThunderBird. O la preciosa balada “Don't Worry Babe”, on ella, pobreta, és qui tranquil·litza al protagonista amb aquest “no et preocupis home”, quan ell diu, potser em passo amb això d'anar a córrer amb el cotxe pels carrers. Hum ¿una sublimació d'allò que li passa tan sovint al matxo cabrio occidental del “oh! Ho sento amor meu, no se què m'ha passat, deu ser l'alcohol...”? El sexe i la gasolina, sempre tan aprop, sempre tan comercial...

409 - Beach Boys

Ahhhh la gasolina... adrenalina, vitalitat, esperit juvenil, LA INMORTALITAT, senyors. Lingotazo que ens inunda la sang al girar el puny de gas, al pitjar l'accelerador... Però sempre -escolteu-me bé fillets meus, que això entrarà per l'examen- sempre-sempre-sempre hi ha l'altra cara. La cara B de la vida. La vida és una capsa de bombons, i de vegades dins la xocolata belga no hi ha el licor de whisky sinó el regust amarg de gasolina. No hi ha la cirereta sinó un escarabat cruixent que esclata sorpresiva i inesperadament entre les nostres dents. Les galetes i les bufetades de l'asfalt. El 30 de setembre de 1955 l'icono juvenil del SXX per excel·lència, es va estampar amb el seu Porsche Spyder 550 contra un arbre. ¿que dir sobre la mort de James Dean? Res, 54 anys (i tota una www) després, tot-tot-tot està dit. Amant de la vida al filo, la gasolina i l'alcohol. Viu ràpid, mor jove, deixa un bonic cadàver. I just al costadet seu, deixa un preciós manual de como apear-se del mundo. I encara una mica més enllà, aquesta preciosa cançó els Beach Boys sobre la teva mort en forma d'elegia mortuòria: "For this daring young star, Met his death while in his car, No one knows the reason why. Screaming tire, flashing fire, And gone was this young star. Oh how could they let him die. Still a young man is gone, Yet his legend lingers on, For he died without a cause, And they say that he'll, Be known for evermore As the Rebel Without A Cause". I al final potser tot això, tota aquesta punyeta de pugrama quisir, es redueixi a això: a morir sense cap causa.

Sobre el mateix tema, els britànics Suede (Dogman Star) tenen la cançó Daddy's Speeding Una altra elegia a James Dean en particular i sobre la importància dels accidents de cotxe en la cultura moderna en general “With dreams of gasoline drying our eyes Green fields of destiny high in the sky But oh can you see him? Oh Daddy's speeding Whiplash caught the silver son Killed the sad American Crashed the car and left us here”

A Young Man Is Gone - Beach Boys

Bien, seguim amb la cara B de la velocitat, la xunga. "Dead Man's Curve" del 1964, va ser un hit de Jan and Dean, aquesta parella en aquells dies estaven a la par que els B Boys en popularitat, eren bons amics i de fet composaven cançons conjuntament amb el Brian Wilson. Bién. Amb el nom la cançó ja paga, “la curva del mort”. La història és la descripció d'una carrera de draggsters entre un parell de joves que acaba xunguíssima. En realitat descriu bastant fidelment el que ells dos (Jan i Dean) solien fer els caps de setmana de farra per Hollywood Bulevard: sortir amb els cotxes i picar-se amb d'altres precisament amb els cotxes que surten a la cançó, Dean amb un jaguar XKE i Jan -el que es fot la bufetada al final- amb un Corvette. Aquesta “dead man's curve” de la que parlen, existeix -o existia almensy- en la realitat, entre Hollywood i Beverly Hills. (encara que no exactament als llocs que descriuen a la cançó com a llicència artísitca). Bien. La xixa de la cançó és lo de després, lo que va passar al cap d'un parell d'anys del hit aquest. El 1966, el Jan, amb el seu Corvette es va fotre una tal nata a dues cantonades de la famosa Dead man's Curve, que casi es mata. Va quedar tan fotut que va tardar anys a recuperar-se'n, i encara no del tot: va quedar amb danys cerebrals, irreparables, un costat paralitzat i dificultats en la parla. No va tornar a pujar als escenaris fins 10 o 12 anys. Per acabar de completar el quadre (una sardònica risotada de San Cristobal ressona de fons) va ser el mateix Jan qui va insistir, en contra de l'opinió de l'altre coautor de la lletra, en acabar la cançó en lloc de amb final feliç, amb un final de teenage tragedy song.

Dead Man's Curve - Jan & Dean

P6R, 99.8 FM, EJDM “gasolina con ricino”, Bienn, velocitat, joventut, hormones, els primers amors, més hormones, la carn, velocitat, romanticimse... d'aquí a relacionar l'amor amb la mort no hi ha més d'un pas, i mira tu, no sé: La Iliada, Romeu i Julieta, Els de Teruel, Afrodita A capturada.... La cosa fa segles (cony, fins i tot mil·lennis) que va rulant. Finals SXVIII, alemanya, el romanticisme germànic, Napoleó amb la seva boina patejant-se tota europa al seu putu rotllo. Goethe publica “Werther”, la història d'un jove enamorat que despechado es pega un tiro. Utomaticamente una onada de suïcidis juvenils recorre Europa, fins el punt que a molts llocs van prohibir el llibre per parar la moda dels suicidis. (Després -ah els gloriosos estudis del SXX iXXI- s'ha demostrat científicament que efectivament hi ha un component de “moda” i imitació social en els suicidis, per exemple quan n'hi ha de sonats amb gran cobertura mediàtica: va passar immediatament després dels de la Marilyn Monroe o el Curt Kobain) Bienn a lu nostre. Música i gasolina i tal. Mitjans 50's USA Rock'n'roll i tal. Patapam. Es posen de moda les teenage tragedy songs, cançons tragèdia d'adolescents. Un trist lament per la tràgica mort de l'altre enamorat, ja fossin cantades des del punt de vista del que es queda viu o del que es mor. Ja ho veus tu: mil·lennis reciclant, recopiant com si res, parlant del mateix. Mateixa essència, diferents calçotets. Reacció curiosa a les tragedy songs: la BBC censura l'emissió d'unes quantes. ¿però no parlavem de gasolina? Si home sí. De gasolina com a catalitzador de la mort: Una de les més famosoes tragedy songs és Tell Laura I love her. Composada el 1960 per Barry i Raleigh va ser un hit cantada per Ray Peterson i també per Riky Valance (oju, no és el Richie Valence de la Bamba, aquell era de California i el nostre és galès ).

"Tell Laura I Love Her" és la trista història de Tommy, un xavalin enamorat de la Laura, però que -ai las- no te pasta per comprar-li l'anell de compromís, així que s'apunta a una dragg race per fer pasta, truca a ca la Laura per dir-li que arribarà tard, no la troba, i li diu a sa mare (d'ella) “tell Laura I love Her”. Obviament a aquestes alçades de la peli ja sabem com acaba la cosa: durant la carrera es fot un -misterios i inexplicable- fostión de cuidado, i quan retiren el seu cos retorçat de l'amassiju de ferrots roents, murmura al tio que el treu: “Tell Laura I love Her”, que no plori, que no pateixi my love for her will never die. Aleshores entra la part instrumental i entra l'epíleg: Laura a l'enterro, resa per ell mentre de fondo se sent el Tommy amb l'estibillo. Fundido en negre i final.

Tell Laura I Love Her - Ricky Valance

I l'altre mítica tragedy song, el "Leader of the Pack" de les Shangri-las del 1964. Aquí la xica és diu Betty i s'enamora del Jimmy, el leader of the pack, de la pandilla de motoristes. Però clar, els papis d'ella no els agrada el manso perquè és un pendenciero dels barris baixos, o sigui que li diuen que re-de-re, que se'n busqui un altre. Ella li diu a ell que ho han de deixar, i ell emprenyat, engega la moto i marxa a tota llet sobre el terra mullat, i -ja ho veiem vindre tots, no?- és fot una llet que s'hi queda.

Leader of the Pack - The Shangri-Las

Aquí tornem al camí bonic del gust per circular a seques, al moure's perquè sí, al disfrute per se, sense urgències, al ¿te gusta conducir? “Be sure you don't drive too fast, You don't want it to be you last” del 1965. Els Who també van gravar-la.

Motoring - Martha Reeves & The Vandellas

Amb Martha Reeves & The Vandellas hem entrat en l'apartat soul-pop, i d'aquí a l'iconografia mod no hi ha més que un saltiró que precisament donarem ara mateix, ale-hop. En això de les icongografies motorístiques una profunda clivella separa les dues ribes, la dels mods amb scooters, de la dels rockers amb cafe racers, Triumphs, Nortons BSAs... motero que escuchas música, te guarde Dios, una d'aquestes dos ribes te ha de helar el corazón. A les platges de Brighton mods i rockers se les van tindre tieses, el 1964, tieses se les van tindre. Avuí tot això ha passat ja aigüera avall, així el Miqui Puig de los Sencillos (grup referència del moviment mod els 80's i 90's) en lloc d'un scooter és un orgullos propietari d'una Bonnie nova, de les blanques i carabasses. Declarat fan de la gasolina també: va titular un dels seus discos “Montesas y Bultacos”, i te aquesta cançó “Racing” un retrat dels circuïts de carreres “Te gustaba olerlo el aceite quemado, los neumaticos chirriando, en las fotos del ayer”

Racing - Los Sencillos

Los chicos de la calle - Scooters

Portofino Vespa Rider - Italian Playboys

The Montesas són alemanys. Rockabilly, Beat, Soul, Surf i RnB. I les tecles xiflades aquestes. I el seu grup d'acompanyament, les MONTESITAS. Rotllo Los Soberanos: lu que seria aquí un guateque sideral, però no se com es deu dir guateque en alemany.

Last Summersday - The Montesas

Cafe racer. Finals dels 50's. UK. Rock'n'Roll. Bill Haley, Eddie Cochran, Gene Vincent, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Elvis Presley. Monocilíndriques o twins de 500 o 850 cc. Made in UK. Velles, grassientes, barates. Desmuntar totes les mariconades superfúles per perdre pes i guanyar velocitat. BSA, Matchless, Norton, Royal Enfield, Triumph, Vincent… I la café racer canòniga, mesclar el millor xasis, el Feaderbed de les Norton, amb el millor motor, el twin vertical en paral·lel Triumph, disseny de preguerra d'Ed Turner. La Triton. A Espanya, el Tritonista més conegut és Edi Clavo, batería dels Gabinete Caligari. Una pastarrufa llarga que val fer-se'n una d'encarrec a UK. Gasolina con Ricino, la cançó, ja és una bona declaració de principis. Aquesta l'escoltem en el vinil del recopilatori “Singles”, (que incloia tots els senzills trets per DRO abans no signessin per la EMI) en la portada, primers plans d'ells tres en B/N, tupé, caçadora de cuir de motero, xapeta Norton. Una declaració de principis gasolínics.

Gasolina Con Ricino - Gabinete Caligari

Racing In The Street - Bruce Springrteen

Hem començat amb Prefab Sprout i la seva crítica a les cançons del Bruce per la seva visió molt reduccionista de la vida centrada en cotxes i ties, i precisament acabem amb una d'aquestes cançons del Bruce, diuen que una de les seves millors. Racing In The Street és del Darkness on the Edge of Town del 1978. És el rotundament agredolç retrat de dues vides, d'una parella, ell amb un curro de mala mort, que només viu pel seu Chevy del 69, amb que es dedica a córrer per guanyar pasta apostant amb altres matats de la carretera com ell. A ella, a la xica, la va aconseguir quan li va guanyar la carrera al seu anterior novio, però ara ella, aparentment farta d'aquesta vida de carreres, l'espera absent i sola, sense més esperança de que  simplement torni sencer a casa. Somnis esvaïts, diluïts en el no res. En un moment donat, al final de la cançó, sembla que ell s'hi repensi, “aquesta nit, amor meu, és hora que conduïm junts fins el mar”. Però tot queda en el dubte, en la boira, perquè la cançó, finalment, la remata l'estribillo, el “tonight tonight the highway's bright ... For goin' racin' in the street”. El si però no, el vol però dol. Diuen que en aquesta cançó Springsteen, d'aquelles conçons que hem escoltat fa quasi una hora dels Beach Boys, n'agafa aquells personatges (i per extensió agafa tota aquella generació) que amb despreocupada i juvenil impetu fotien gas a fondo, i sel's emporta 15 anys cap endavant en les seves vides, per acabar comprovant, amb una buidor rasgada, que aquella llibertat que apuraven fins la última gota al volant dels seus cotxes  ja no existeix enlloc, per comprovar que estan circulant per una carretera buida, sense destí conegut, amb la única certesa que, on segur que no porta, és a aquells anhels de joventut.

The Creator has a master Plan: The Classic Jazz Dancer

Mas Que Nada - Odell Brown & The Organisers

P6R 99.8 FM, EJDM. “The Creator has a master Plan: The Classic Jazz Dancer” Mon fill petit te 15 mesos, i fixa't tu, a tan tendra edat ja mostra una inclinació malaltissa per la música. En concret es posa dret sobre les seves dues potetes (així com que casi que cau) i s’inclina sobre l’estanteria dels meus cds, i els comença a treure un a un i a apilar a terra. Munts i munts i més munts de caixes de cds i digipaks per terra. Tu li dius “Nooooo, això noooo es faaaa” i ell et mira, se te'n riu a la cara, i naturalment segueix al seu rotllo tirant cds i passant de tu com de la merda. En fi, ja se sap: tot allò de la laxitud en la educació de la nostra època i tal. L’altre dia es va parar davant la R de recopilacións, a la part del final que ja toca amb la secció de jazz. Abans no el vaig poder parar va tenir temps de fotre un escampall de cuidadu. De dalt de tot de la pila vaig recuperar el recopilatori “The roots of acid jazz” d’Impulse Records (delicat digipack amb bonica fot de portada i diseny negre i taronja), i bueno, sota d’ell tots els altres del mateix rotllo: les sèries “Totally Wired” d'acid Jazz Records, les “Blue and Groovie” de Blue Note, el “Do it like you feel it”, “Mojo Club” i tal... Així que em vaig dir, Towers tio, The Creator Has a Masterplan, i està fent servir el teu fill de mitjà per mostrar-te el camí. El camí pel pugrama d’aquesta setmana, dic: ja tens tema per aquest divendres -tst, Paraula de Deu, us lloem senyor- Així que content i satisfet per haver vist la llum, vaig donar-li una galeteta de premi (al crio, no al Creator), i vaig arreplegar aquells recopilatoris de clàssics de jazz dance (¿?) dels 50's i 60’s, que tanta (¿¿??) fortuna van fer a finals dels 80’s-principis dels 90's sota la molt mediàtica etiqueta d'”acid-jazz”. Agarrin-se els matxos, apaguin els cinturons i abrotxin-se les colilles que estem a punt de despegar. Si miren per les finestretes laterals podran gaudir als seus peus d'una incomparable vista: la magestuosa vegetació del Jardí del Manicomi en tota la seva tardoral esplendor -en la hierba- embolcallada pels milt matisos gris perla d'aquest delicat núvol petroquímic. ¿Perquè li diuen sexe quan volen dir groove?

Mas Que Nada - Odell Brown & The Organisers

Doncs si estimats passatgers, “acid jazz” és la etiqueta que toca avui. D'entrada ens saltarem les 15 primeres pàgines que van del vell debat de si etiquetes musicals sí o no, la mania per la classificació dels humans, el "musica sense etiquetes" i tot això. Fora, saltem directament a la pàgina 16 tercer paràgraf: “El cas que és que poques vegades una etiqueta musical amb un nom tan xoxo i poc exacte deu haver fet tanta fortuna mediàtica, perquè vamus, jazz vale, sí. Tot el que vulguis. Però ¿acid? ¿de què? El cas és que -fote-t'hi com vulguis- sota aquest paraigües que es va dir acid-jazz s’hi van fotre en el seu moment (yatedigo: finals 80’s i principis del 90's), tan bandes que començaven a pillar préstecs del jazz per fer cançons per ballar (Incognito, Galliano, Young Disciples, Brand New Heavies, el mateix Jamiroquai si tu vols...), com també s'hi van encabir allà sota tot de cançons de jazz dels 50’s als 70’s que pel ritmillo accelerat (més aviat hard-bop) anessin bé als Djs per punxar i fer ballar a la gent als clubs i també a les fiestorres (que per cert, en pocs anys a venir s'acabarien coneixent com les famoses Raves). Groove li deien. Rares Grooves, vamus. Avui ens centrarem més aviat en aquestes segones cançons. Cançons (en un sentit similar al Northern Soul) redescobertes 15 o 20 anys després pels Djs de l'escena, i llançades a la popularitat primer a través d'aquells clubs i festorres on punxaven, i després estenent-se com una taca d'oli, mitjançant recopilatoris diversos de diferents segells (Blue Note, Acid Jazz, Talkin Loud, Mo' Wax, Argo, Impulse, Mojo Club...).

Big Schlepp - Dave Pike

Summertime - James Moody

“les llegendes fundacionals són una icona de valor incalculable pel seu fort efecte d'àncora psicològica, en aquests temps que corren de desarrelament moral i desbandada generalitzada. I de llegendes sobre l'etiqueta Acid-jazz en corren unes quantes. Aquesta disparitat li dona un toc llegendari -branca Artúrica- mol útil a l'hora de construïr qualsevol totem de referència. I fins aquí puc llegir. De moment ho deixem aquí. Hi tornem després de la pausa pel cafè”.

Cantaloupe Island - Herbie Hancock

Blues for We - Mel Brown

See Line Woman - Nina Simone

Dèiem de les llegendes fundacionals sobre l'etiqueta acid-jazz. Dèiem que en corren algunes, la majoria incloent el DJ Gilles Petersen. Per exemple -i pels amants de les curiositats inútils-:

a) A les fundes interiors d'algun dels recopilatoris del segell BGP Acid Jazz, i també a la funda del “Wait a Minut” dels James Taylor Quartet -aquest darrer per Polydor-, explica que Gilles va encunyar la expressió quan li va donar al James Taylor dels JTQ un cinta de Funk Inc i Charlie Earland Grooves etiquetat simplement com a “Acid Jazz” per veure si inspiraven els JTQ.

Ciao, Ciao - Stanley Turrentine

b) Però a la biografia del mateix Gilles Peterson que Radio 1 de la BBC te penjada a intenné, ell mateix descriu una altra versió: "Vam punxar un vell single de Mickey and the Soul Generation -un rare groove amb una intro de guitarra rock xiflada i sense beat. Vaig començar pujant-li el pitch així que sonava tot retorçat. Chris Bangs va pillar el micro i va dir 'Si allò era acid house, això és acid jazz'. Així és com l'expressió va començar, només era una broma!"

Big City - Shirley Horn

The Sidewinder - Lee Morgan

c) en altres ocasions, el mateix Gilles Peterson ha explicat per la ràdio altres variacions: Havia de punxar després d'una sessió d'acid house i -explicava- que la penya estava boja amb aquella música acid house, i que no estava gaire segur de com la podria seguir mantenint tan amunt. Va posar coses com el 'You're starting too fast,' de Jonny Pate, Weldone Irvine and Charles Earland etc., i la gent va continura ballant.

d) O una altra segons la qual van ser els Young Disciples qui la van inventar, quan tocant a un club on hi ha via una gran pista de acid house al pis de sota, mente ells tocaven en una petia sala al pis de dalt, on ells tocaven jazz, i li van dir Acid Jazz a atreure la gent de baix a dalt.

Winchester Cathedral - Hank Jones

Theme From MASH - Jimmy Smith

Crec que la primera serie de televisió que em va impactar -que no fos de dibuixos animats- va ser MASH. Devia ser crec jo sobre el 84 o així. Crec que la feien els diumenges junt amb la Fama del Sorofsky i el Leroy. Ja aleshores m'encantava l'acidesa i l'Alan Alda. Però la peli era molt més antiga, del 1970. La van situar a la Guerra de Corea però era clarament una alegoria a la de Vietnam que allavorens mateix estava petant. A mi la cançoneta -que en la BSO de la peli es deia “Suicide is Painless”- em va quedar marcada també de crio. El director de la peli, Robert Altman, es queixava amargament que el seu fill de 14 anys, sent coautor (la part de la lletra) de la cançó, havia guanyat moltíssima més pasta pels royaltis, que no pas ell per dirigir la peli. Als Estats Units la serie va acabar el 1984 després d'11 temporades, i l'episodi final encara ara té el rècord d'audiència de tots els temps. El mític organista Jimmy Smith en va incloure aquesta versió en el seu disc del 1982 “Off the Top”.

Let's Wade In The Water - Marlena Shaw

Blow Up - James Taylor Quartet

Fingertips - Little Stevie Wonder

Elephant's Trunk - Steve Pepper & Sir Shree

Last Night - Georgie Fam

La soledad del corredor de apuestas

Decades - Joy Division

P6R, 99.8 FM, EJDM i aquest episodi que es diu “la soledad del corredor de apuestas”. I si, nois, ves, i tant que sí. Dèiem això de la soledat del corredor d'apostes. El corredor d'apostes trafica amb la sort. El seu negoci és l'atzar, i l'atzar pot ser molt puta, això ja ho tenim tots clar, no? Però, ves, com diu el Paddy McAloon “two things you should be slow to critizise: a man's choice of woman and his choice of work”. Així doncs tenim el corredor d'apostes invertint a tipus variable sobre la sort. Un negoci com un altre però -el nom ja ho diu tot solet- on tot el bistec és risc. I aquí és on hi ha el xiste, ves. Encara que en aquest cas el xiste no fa gens de gràcia. No cal entrar en detalls, però el corredor d'apostes té coses per amagar, la principal de les quals és ell mateix. Una feinada que-t'hi-cagues, ves. El corredor d'apostes va començar la fugida del seu destí esperançat. Però amb el temps ha après que per cada nou amagatall, per cada refugi estrenat, per cada frontera traspassada, hi haurà uns ulls vigilants, una solapa pujada. Ells són així: sempre hi acaben arribant. Ells sí que juguen sobre segur. El corredor d'apostes, fart i tip de fugir i escapar-se per pensions barates i barris d'immigrants, ha dit que prou, que fins aquí hem arribat i que sigui el que Deu vulgui. El corredor d'apostes, resignat, espera el seu destí assegut al banc d'un solitari parc de crios. El corredor d'apostes tira molletes de pa als colomins desmenjadament. Els colomins -deu ser també la crisi- es regiren violentament els uns contra els altres per robar-se les engrunes del botí, picotejant-se entre ells. A un li salta un ull. Gris-perla. Remenut i delicat com un botó nacarat de camisa de bebé. El corredor d'apostes, esperant resignadament el seu destí en la soledat d'aquell parc, es pregunta quan de temps deurà durar el colomí sense un ull. P6R, 99.8FM, “la soledad del corredor de apuestas”.

Marian - the Sisters of Mercy

A Mirage - The Essence

Al principi de tot m'agradava perdre'm en el fons de les seves pupil·les verd-calamar. Després hi va haver allò de les dioptries, i quan em treia les ulleres per follar, tot quedava emborronat, confós, desenfocat. Aleshores, quan mirava les seves dues taques verd-abisme difuminades, hi vaig començar a veure (com un miratge) els fons de les pupil·les d'altres dones, enlloc de les seves. De dones conegudes, de dones imaginades, tan se val. Un dia, a mig follar, va parar i em va dir, “¿què veus quan em mires els ulls?” i li vaig contestar que res. Que amb aquell coixí damunt els meus nassos difícilment podia veure res de res. Aleshores, apuntant aquell parell de cercles distorsionats en algun punt indeterminat entre Bangkok i Vilanova -i no em refereixo als seus mugrons de titani sinó a les pupil·les verd-funeral - em va dir: “el borni és el rei en el país dels cecs”, i jo li vaig contestar “no, al país dels cecs, al borni li treuen l'altre ull. La gent és així”. Però en el fons aquella resposta era inútil. Perquè amb un coixí sobre la cara, a més que no et poden sentir, lacabes per no poder respirar.

Bird Ghurl - Antony and the Johnsons

Ni així: ni que per algún improbable miracle rribes a saber cantar una cançó bonica i joliu, que fos capaç de dur rajos d'alegria virolada i lluentons als cors innocents que circulen per tot el món, igualment em quedaria callat i mut, com fins ara. Sejoda el mundo, coñññio.

Christine - The House of Love

Golden Brown - The Stranglers

Mai vaig gosar dir-li t'estimo al moment suprem de la correguda. No m'hauria semblat sincer, seria com fer trampes. I bué, de totes maneres tampoc hauria pogut respondre'm res entenedor, amb tot el que tenia ficat dins la boca.

Rain Of Crystal Spires - Felt

l'appartement - katerine

La veu ressonava profunda i amb reverberació perquè sortia del fons de la tassa del Water: hi estava abocada descrostant les parets interiors amb el rastrillo, i d'allí em deia: “Tiburcio, pots fer el que et doni la gana: pillar-te l'iPhone de 60 Gigues o l'última pijada de mòbil, que en el fons, el que mai podràs comprar és el més important: l'atenció de les persones amb qui fer-lo servir”. I em vaig quedar en silenci, concentrat com estava removent una burilla al fons del forat del nas. Però per dintre seguia pensant en aquell pack d'oferta que juraria haver vist al Mediamarket. La de l'iPhone de 60 Gigues més un pack de 10 números de contacte de lliure disposició, 10 desconeguts a qui poder trucar a qualsevol hora del dia 7 dies per setmana per parlar del tema que vulguis tanta estona com desitgis. Ofertes de companyia a canvi de mòdiques quotes mensuals. I, tst, si en realitat no ho havia vist, si tot eren imaginacions meves, no passa res, només és qüestió de paciència, que si se li ha acudit a un pobre pelacanyes com jo, segur que algun americà ja ho deu tenir patentat.

Monday - The Jam

Bow Down - The Housemartins

Finals d'octubre-principis de novembre a la tundra soviètica. Una fina capa de caspa cobreix el paisatge. Turistes occidentals disparen flaixos amb boques obertes de les que surten “Oh!'s” admiratius, congelats tan bon punt toquen l'èter. Ja se sap: aunque se vista de seda, la caspa soviètica té infinitament més glamour que la caspa ibèrica. Per les carreteres mediterrànies, briosos camioners del Llevant Espanyol cobreixen de caspa i d'amor de cuneta, minifaldes eslaves blau turquesa de ros natural. 60 € l'hora. Serà la inveterada tirada per l'exotisme. L'exotisme en general, i l'eslau en particular.

Love Love - Orange Juice

Come To Milton Keynes - The Style Council

Va ser fa un parell d'anys, sortint d'una casa de putes. Més exactament jo sortia i ell entrava: ens vam creuar a la mateixa porta. Ens va costar reconèixer-nos. Del cole, 20 i pico anys sense veure'ns i tal. “quetal i tal?” ens vam assentar a la barra per fer una cervessa. S'havia fet músic. De música clàssica. Havia estudiat violí al conservatori. Orquestres a BCN, Birmingham, Toulousse... Havia plegat. La pressió, l'hipocresia, em deia. No es volia vendre més. No volia vendre més el seu art per una palangana, com una puta. I sí, li vaig dir amb mirada vidriosa (vidriosa per l'hora de la matinada i l'alcohol), i tant que sí... ves, les complicitats etíliques. Però no. La simètrica constatació que hi ha qui, ni tan sols venent-se com una puta no hi ha cristo que l'acabi comprant, això no. Això no vaig tenir fetges per dir-li. Ni per tot l'orujo del mon.

JTQ Theme - James Taylor Quartet

I'm gonna knock you out - Love Delegation

Al coronel no l'hi arriben cartes. El coronol no te ningú, i d'això es queixa resignadament. L'escriba sentado, amb posat hieràtic s'ho mira com enfontent-se'n, com important-li tot una merda. Murmura silencioses lletanies incomprensibles en alguna llengua ja extinta mentre garabateja al papirus: “¿100 anys? Riu-te'n tu de 100 putus anys de soledat.”

In the Meantime - Georgie Fame

Em va dir “no pateixis, et faig una perduda i ho aclarim”. Vaig estar esperant el missatge vint minuts, després dues hores, encara cinc dies més, i finalment va ser als 10 mesos que vaig compendre que el missatge ja m'havia arribat, que el que em volia dir, ho havia acabat d'assumir. ¿quantes vegades culpem a la cobertura quan no és més que autoengany?

Drawing the line. Metafísica del Fora de Joc

Into The Mystic - Van Morrison

P6R, 99.8 FM, EJDM. “Drawing the line. Metafísica del Fora de Joc”. La línia del fora de joc, estimats amics, és la última línia de defensa, l’últim bastió de resistència abans de la meta. I no obstant, paradoxalment, la línia de fora de joc no és tant una línia defensiva com l’arma ofensiva més primària, la clau de volta a partir de la qual es fonamenta tot avanç i tot progrés endavant. Com més amunt es tira la línia del fora de joc, com més avançada està, tant més ofensiva és la voluntat. Progressar, evolucionar, avantatjar. Drawing the Line. Algú pot pensar que estem parlant de futbol. No. O almenys no només de futbol. Estem parlant de generalitats (generalitzar, oh bendito vicio!), de la vida en general: del néixer,del créixer, del futbol, dels iPods, del follar, de la termodinàmica dels fluids, de Pizzes d’anxoves, del Pocoyo, o de trombons de vares. De la vida en general, de la humanitat en particular, del progrés social en conjunt, de la evolució racional en concret. Diuen els Madness “In the beggining was the fear of the imigrant”, i aquí patillerament parafrasegem: Al principi hi havia la por al desconegut.

Sleep disorder unit - Aitänna77

Fa algun milió d’anys Paquitu el primer homínid, es va despertar erecte. Commocionat per la tal magnitud del fenomen, va fer la alliberadora primera pixada del dia. Va ser aleshores, amb la flàccida tita entre dits encara gotejant, que va entreveure una inquietant ombra difusa. Una línia. Tènue, amenaçadora. Una línia tan invisible com pètria i contundent. Una línia que passava just pel davant del seu nas, i que separava les poquíssimes coses que li era donat d'entendre, de la vasta immensitat d'ignorància que s'estenia davant seu, i per extensió, davant de tota la espècie humana. Interrogants, dubtes, ignoràncies, desconeixements, i en definitiva, temors. Més ençà de la línia, les coses segures: El 2 i 2 fan quatre, el si tinc gana i menjo, luegu em passa la gana, el recer del clan, l'escalfor del foc, la seguretat de la manada, la seguretat de les coses lògiques, la consistència de la repetició dels fenòmens. Més enllà de la línia, la ignorància, les excepcions, l'inexplicable, la por, el fora de joc més absolut. La foscor. El “perquè trona?”, el ¿com és que s'ha mort el crio?, el ¿d'on surt el Sol?, el perquè de la disfunció erèctil. En definitiva, la frontera entre la Racionalitat i la Màgia. Desconcert, temor, i la intuïció d'una profunda clivella abismal a dos dits dels peus. Paquitu amb els seus settings de sèrie tan primaris, intenta abstreure's d'aquesta espiral d'interrogants amb lo primer que li ve al cap, o més exactament a la mà: a cops de samaler amb la seva femella. De moment els deixarem fornicant tranquil·lament en el solaz del follaje selvàtic, mentre qual entomòlegs del Naxional Geogràfic amb salacot i bermudes, susurrarem fluixet al micròfon que és d'aquesta línia, (o més ben dit, de la translació d'aquesta línia al llarg al llarg de la humanitat) del que en parlarem en aquesta edició: “Drawng the line, Metafísica del fora de joc”.

Naviamente - Wim Mertens

Black Spider - Mogway

“Drawng the line, Metafísica del fora de joc”. “Astrologia, quiromància, horòscops, ascendents, llunes, estrelles, destí, futur. Models economètrics predictius, estimacions de creixement del PIB. Euribor a tres mesos,Forwards, caps, tops, floors, rebots, carteres estructurades, models meteorològics. Anàlisi de sang, electrocardiogrames, electroencefalogrames, TAC’s... No era així a l'origen. “In the begginig was the fear” Al principi hi havia la por de Paquitu. No era així però en algun moment es va traçar una línia divisòria entre el mon de la màgia i el de la tècnica. De la línia de fora de joc cap allà, lo raro i lo del yuyu. De la ratlla cap aquí, l'ortodòxia, l’explicació racional del que ens espera com espècie, com subjecte econòmic agregat. O també com pobres individus sols i acollonits en un raconet de la gàbia del laboratori, esperant l'humà amb bata blanca i enorme xeringa. Drawing the line. Hi ha una línia traçada. El transcórrer del temps tecno-científic l’ha anat desplaçant cada cop més lluny, menjant terreny al desconegut, guanyant iardes d'ignorància, deixant les coses rares i inexplicables cada cop mes enllà, més lluny, més distants, més petites. I amb tot, les mateixes coses que han fet desplaçar aquesta línia més enllà, també l’han fet simultàniament més borrosa, difusa, dispersa, confosa. La màgia cada cop ens queda més distant però al mateix temps la tècnica ens és cada vegada més incomprensible i rara als homus vulgaris. L' infermera em fa estirar. Tanco els ulls dins una màquina que em llança rajos invisibles perquè rebotin pels orgues que tinc per dins. De la màquina en sortirà un paper brillant amb unes siluetes borroses i incomprensibles per a mi. Un tio amb bata blanca se les mirarà i dictaminarà que tal o qual, amb unes paraules rares que m’hauré d’esforçar en recordar per repetir més tard a un altre tio amb bata blanca. El xaman diu que les vísceres del colomí no deixen lloc a dubtes. Que el missatge és clar, que l'oracle és propici, que la victòria serà segura.”

Black Melt - Massive Attack

Ghost Hardware - Burial

Magic Doors – Portishead

“Drawing the line, Metafísica del Fora de Joc” Abulafia és el nom d'un ordenador que surt al llibre El Pendol de Faucoult d'Umberto Eco: , un retrat de les passions que els humans sentim pels secretismes i hermetismes, complotismes i tal, l'ambició dels humans per desvelar el desconegut però també al mateix temps per velar el conegut. També és el nom d'un magnific blog de ¿divulgació evolutiva?, Abulafia   -per on val molt la pena pegar-se una enriquidora passejada- i d'on copio i enganxo literalment aquest fragment (que en realitat explica en part el perquè del programa d'avui d'EJDM). Copypastejo: “Dóna la sensació que amb el pas dels anys la religió va perdent més protagonisme en el dia a dia, o si més no, la seva paraula ja "no va a missa" com havia passat anys enrere i mica en mica la seva doctrina i els seus ensenyaments agafen papers més concrets a l'hora d'afrontar els valors d'una societat, a l'hora de marcar els codis morals, de fer de guia espiritual (qui ho necessiti),... L'evidència acumulada i la història l'han anat deixant en evidència un cop rere l'altre i han acabat arraconant el seu paper al no mataràs, respectaràs al pròxim, a la bondat del totpoderós ... (les religions) han trobat el seu nou lloc i la societat ha acabat acceptant i donant suport al seu paper com a indispensable en (almenys la nostra) societat. (...) En fi, ¿ens poden servir les religions com a eina per dictaminar un codi moral i ètic avui en dia? Als Estats Units d'Amèrica (un país profundament més religiós que el nostre) es va fer una enquesta per esbrinar la religió que seguien la gent que hi havia en les presons, i es va comparar amb els resultats de la gent normal (...) que no comet actes penals. Així doncs, mentre en la població americana trobem un 16% d'ateus (...), en les presons tan sols el 0,2% dels presos es confessen ateus. A part d'aquest exemple, existeixen prous exemples que tant creients com no-creients tendeixen a tenir almenys la mateixa sensibilitat davant de testos que valoren la moralitat (com aquest). Podríem començar a pensar que qualsevol organisme al viure en societat és essencial que mantingui uns mínims "morals" per continuar sobrevivint com a espècie? I que potser van inclosos en la nostra herència evolutiva tot i que no estiguin escrits en un llibre?"

Under the Milky Way – The Church

Marian - the sisters of mercy

“Tirant la línia, Metafísica del Fora de Joc”. Wrapped around your finger, la cançó de Police que entra ara, és la història explicada per un deixeble que busca la saviesa esotèrica seguint un mestre. Una relació, aquesta del mestre i el deixeble, amb ressonàncies eròtiques, de subversió de papers i de rols, perquè finalment el deixeble acabant dominant el mestre. Hi surten referències mitològiques gregues als monstres d'Escila i Caribdes, i al mite germànic de Faust. Cap el final, quan el deixebla ja està doblegant la voluntat del mestre per convertir-shi ell, en mestre, el ritme cansino de la música es destapa més trotón i saltarín, com descansat per haver passat el difícil estret de Messina, entre Sicilia i Calabria, entre Escila i Caribdes. En la mitologia, Escila i Caribdis son dos monstres marins situats a les ribes oposades d'aquest estret de Messina, tan propers que els mariners intentant evitar Caribdis passarien molt prop de Escila i viceversa, així estar “entre Escila i Caribdes”, resulta ser “estar entre la espasa i la paret”, en el filo, contínuament vivint en el límit del fora de joc.

Wrapped around your finger - The Police

The seventh seal - Scott Walker

Aquí tenim l'admirat Scott Walker, que amb una guitarra espanyola per aquí, unes trompetilles perllà t'agafa, i et fa un resum amb els highlights de la densíssima pelí del Bergman “el setè segell” de 5 minutillos. Igual de profunda i contundent que la peli, però que enlloc de costar d'empassar com un bocata de calamars de 180 minuts, passa fineta com un Cosmopolitan. Collons si en sap el Scott Walker! Naltrus, els homínids erectes d'aquest principi de mil·lenni també en sabem molt. Sabem moltes coses. Vaya que si! Sabem tantes coses que som els putus reis del mambo: sabem perquè fot més calor a tota el planeta, sabem fins quan ens durarà el Sol, i quan se suposa que fotrà un pet com un aglà. Sabem d'on ve el càncer. Tenim la seqüència del genoma humà extreta a partir de les larves de calamars. Sabem -exactament, fins el tercer decimal- quin serà el creixement econòmic del subsector del metall a la regió de Renania-Palatinat pel tercer trimestre de 2012. Sabem la reòstia de coses. I tanmateix tot aquest saber, a la pràctica, és inaprehensible pel comú dels mortals, que és incapaç d'explicar-ne el perquè. Vull dir que la complexitat tecno-científica és tan vasta, que si et poses a rascar rotllo, “aveiam, aveure que hi ha de veritat-de veritat aquí que jo ho pugui entendre”, no pots passar ni de la primera crosta de curiositat. Parlem fluixet cap a un troç de plàstic i metall que ens cap al palmell de la ma i, -oh meravella!- ens poden sentir des de l'altra punta del mon. Toquem la superfície plana d'una pantalla tàctil i, perduts com estem entre la maranya de carrers de la gran metròpoli, a la pantalleta ens apareix per art de màgia tecnològica, el plànol amb el camí de pedretes cap l'adreça exacta que buscàvem. Fem un click i tenim davant els nassos tota quanta bizzarra i barroca pornografia gràtix siguem capaços de suportar. La puta! oju, eh? Estem a punt de completar el cercle màgic. En realitat, el comú dels mortals és tan incapaç d'explicar amb claredat entenedora com pot ser que posant un got de llet en un armariet de pam i mig per pam i mig, i tocant un botonet, faci PING! i surti calenta, com ho seria el noster amic Paquitu el primer homínid erecte d'explicar perquè fregant dos pals surt una xispa. Potser si apartesim la cortina de fulles i -salacot i bermudes en ristre- li enxufem el micro i li preguntem al Paquitu, (quan finalment acabi de fornicar amb la femella, això sí) ens diria “amic entomòleg del Naxional Geogràfic i demès espectadors, doncs ja que m'ho pregunta, no sabria què dir-li. Estic en un petit illot de certeses (repetita com les illes dels nàufrags del Tricicle) més enllà de la qual hi ha l'amenaçador oceà dels “perquè passen les coses”. Només els xamans i les religions ens forneixen de recer i seguretat amb les seves reconfortants respostes sobre el que no podem explicar”. Gràcies Sr. Paquitu i disculpi les molèsties. Deixem caure discretament la cortina de fullatge selvàtic perquè Paquitu segueixi amb les seves coses, i tanquem amb la refinitiva, cometes: “La humanitat ha tirat la línia del fora de joc la hòstia de lluny. Hem desterrat l'inexplicable -en comparació al principi de tot- als confins del pedregal, on Napoleon va perdre la gorra. Noms rars per fenòmens quotidians, la quotidiana dels quals no ens hauria d'amagar la seva profunda extravagància. Utilitzem la tecnologia amb la mateix inconsciència i ignorància intrínseca que el Paquitu mirava com li aniria la caça de mamuts mirant les entranyes d'un nyu. Això sí, sacrificat sempre-sempre mirant cap on surt el sol. No fos cas que la caguéssim. Drawing the line, la Metafísica del Fora de Joc. Ha sigut una edició llarga, empalagosa, espessa, densa, condensada, tupida, pastosa. Com un bocata de calamars. Ale, Con Dios.

Charlotte Sometimes - The Cure