Hivern 2005, 21 de desembre
…I santes pasqües
The thirteen day of christmas- Bathing Beauty
Una de les coses que em toca sobiranament els collons, en aquestes dates tan assenyalades, és la violació a la intimitat personal que són els villancicus per la megafonia quan passeges pel carrer. A veure. És inadmissible. Vull al responsable penjat pels dits del peu del pal major. Però Ja. ¿perquè collons m’han d’agredir amb aquestes melodies insofribles, tòpiques, i repetides? Són inaguantables. Un primer nivell d’autodefensa és posar-te uns cascos i anar al teu rotllo, escoltant lo que t’agradi a tu per cutre que sigui. És molt recomanable. Ara bé, no tot el mont és oreganu. Quan no vas sol, amb la núvia/esposa/mainada/amant/meuca o el que sigui, és considera de mala educació calçar-te els auriculars, per molt més interessant que sigui la nostra música sobre la conversa que puguem mantenir amb l’acompanyant (no diguem si es tracta de les típiques compres de Nadal. No podria ser invisible fins a la No-Existència el putu amic invisible?). En refinitiva, molts cops estem indefensos davant aquesta violació de drets personals. Davant això proclamem: Insubmissió! Que es fotin els putus villancicus per on els hi càpiga... i santes pasqües.
Christmas tears- Bathing Beauty
Això, com no podia ser d’altre manera, és el Jardí del manicomi, 99,8 FM Punt 6 camp. Després d’aquesta soflama indignada demanem disculpes per l’absència de la setmana passada, cosa del sistema de sanitari català, sense cap dubte el nou finançament sanitari del Estatut ho arreglarà tot. Hi podeu pujar de peus. Benu, seguim. Quedi clar que no és una proclama genèrica contra les cançons de Nadal, només contra la merda que surt per les megafonies, i per demostrar-ho posarem algunes molt recomanables cançons de Nadal que podeu trobar en un disc que es diu "Fantasia de Navidad, a Siesta Christmas Collection", i que és una altre d’aquests caramelets recopilatoris d’aquesta discogràfica, de fa un parell d’anys o així.
Girl without a boy- Rita Calypso
Per matar definitivament el tema Nadal, una altre indignada proclama contra l’Ajuntament de BCN, que va decidir en un alarde d’estultícia difícilment igualable suprimir el caganer dels pessebres municipals. A veure, ¿queeeeè?¿són gilipolles o què? Perdó, aquesta darrera pregunta no és pertinent. El pertinent és: Que gilipolles que són!!. No soc de BCN, però no aguanto que em tractin com a subnormal. ¿Què un putu caganer pot incitar a la gent a baixar-se els pantalons en massa i fotre una trunyada de germanor al mig de la rambla Catalunya? ¿és això? ¿volen dir això, realment? Senyors, a patades. A patades als collons fins que ens sangrin les ungles dels peus. La seva imbecil·litat combinada amb mala fe no els fa merèixer res millor. Per la meva banda els puc recomanar una bona marca de tiretes pels dits dels peus.
Tenia a la nevera guardat un especial música i futbol. Música i futbol amb criteri, s’entén. Tenia algunes cançons pensades i en volia trobar alguna més. Però l’altre dia vaig obrir la nevera i, càspitas!, el tema ja s’estava passant. Es veia ressec i amb aquell principi de tufillo que ens evoca retortijones d’estómac. Així que em vaig dir, mira, saps què? tiraré amb lo que tinc, i avall. O sigui:
A la dreta, de verdeamarillo, heptacampeona del mon, la felicitació que Vinicius de Moraes va cantar el 71, al bar la fusa de Buenos Aires, Argentina, pel campionat de Mexic ’70. Opinablement el millor equip ever, diuen els experts. Capteu, capteu l’alegria forçada del públic argentí, i aquell rialla, de "je, je, que graciós…"
La copa do mudo es nossa- Vinicus de Morais
Passi en llarg i a rematar, des de Saragossa i Gijón, sobre la vida galàctica d’un dels millor davanters centres de la història, Ronaldo, i una mordaç crítica a tota l’afegit de tomates rosas dels Galàctics:
El cumpleaños de Ronaldo- la Costa Brava
En punta, des de Mallorca, Panegíric al tiburó negre del Camerun. Quantes coses boniques li canten a ell, i això que encara jugava al Mallorca…Un encertat retrat del depredador.
Etoo (su jugador preferido) - La Granja
Des del mig-centre (de la península), elogi als temps passats: lo que es divertien a Chamartin fa uns anys…amb una mica de sort passaran dècades abans no es pugui escriure una altre cançó així.
Sueño Merengue - Las escarlatinas
Oda als inventors del tinglado: sens dubte el millor himne possible a una selecció de futbol: New Order canten a la selecció anglesa de Robson, la del mundial d’Itàlia del 90. Pels mitomans, al final se sent "I think it’s over, and i think it’s now" el locutor de tele al final de la final del mundial d’anglaterra’66, l’únic que han guanyat (i amb puxerasso), contra Alemanya. Els corus els fan els jugadors: Gazza, Platt, etc… si no m’equivoco van fer un meritori 4th place.
Express yourself- New Order
I ara unes curioses versions de New Order, la primera de l’últim disc de Pastel Vespa, rotllo jazz-bossa, pel mig sentireu estribillus d’altres èxits de New Order: les trompetes toquen love will tear us apart i Bizarre love triangle. La segona dels francessos Discover rotllo disco-funky, i fusionant el final de la cara B del maxi, 1963.
Blue Monday- Pastel vespa
Leave me alone- Discover
Sake the moon- Marlango
Madness- Marlango
Efectivament: Marlango. Van estar el dissabte tocant aquí. Els qui hi vau ser, ja sabeu el què. Per la resta: La Leonor Watling estava guapíssima i va cantar molt bé per la veu que té. Costava un pèl concentrar-s’hi perquè de tant en tant s’acotxava i l’escot que lluïa era impressionant. Van estar molt simpàtics i agradables i van tocar tots mol bé, sobretot el bateria (no és conya). Van ser generosos en els bisos i van tocar un parell de cançons del nou disc, no com van aparèixer al fina al disc, sinó tal com les van pensar al principi. Va ser xulo veure com comença la idea d’una cançó i com acaba gravada. No tinc la enregistrament del concert però per fer una idea, posarem aquest esborrany de la cançó "parle vous anglaise?" De Katerine, on Katerin només amb el piano va discutint amb la cantant com enfilar els estribillus, més amunt o més avall o més ràpid o més lent:
parle vous anglaise?- Katerine
I la versió final gravada, que va aparèixer en el disc Les Mauvais Frequentations, on fins i tot canvia una mica el nom:
Parle vous anglaise Mr Katerine?- Katerine
Nunca me entero de nada- Los Planetas
Vacaciones- Gasca
Gasca, Gasca, Gasca, Què és Gasca? Que ningú s’espanti, també és el nom d’aquesta banda que sona a siniestrillu dels anys 80 encara que la cançó és de l’any passat. Un títol la mar d’apropiat per aquests dies: Vacances. En fi, senyors, facin abús de les seves profundes perversions. Comprin, mengin, beguin, have a nice sex and Push the feelings…
Push the feelings- Matthew Sweet
Tardor 2005, 7 de desembre
Oh, La, La (la masoviere va au marche)
Je Posarei le main- Art Mengo
Benvinguts tots. Punt sis camp, 99,8 FM, el jardí del manicomi. Avui la edició es diu Oh, La, La (la masoviere va au marche). Fervents creients com som de la teoria de l’equilibri còsmic i la simetria universal, aquella que diu que a tot gran orgasme li correspon una ressaca d’igual intensitat i sentit contrari, pensem que a un especial Itàlia com el de la setmana passada NECESSARIAMENT, per pura lògica i simetria , li correspon un especial França, i així poder muntar un bon match mundialista: la scuadra azzura versus les bleus. Així que avui anirà de cançons que tinguin alguna relació per tangencial que sigui amb els nostres octogonals veïns.
Making plans for Nigel- Nouvelle Vague
Rock Critique- Arnaud-Feuvert Didier
Si, hi ha much i bo per escollir avui, els nostres veins del nord tenen una excel·lent cantera: des de l’últim electro pop, fins aquelles encisadores francesitzes que amb cara angelical i veu innocent cantaven ingenus temes pop a mitjans 60’s: France Gal, Françoise Hardy…(Ja, ingènues. Tots coneixem les baixeses morals a que molts recius mascles es van rebaixar per conseguir una d’aquestes aparents ingenuïtats. Tots sabem que en la mes ingenuïtat s’hi amaguen les passions més baixes). O la chanson française: Brel, Brassens, Ferre…De fet el model escollit pels nostres cantautors en els 60 i 70’s. Amb un derroche d’imaginació inigualable i tan típic de la nostre terra van etiquetar el seu estil com Cançó Catalana. Traducció literal de Chanson Française i tan amples, ¿que passa tio?¿algun problema? No, no, i ara, cap problema…Si a mi em sembla un dels models possibles. Respectable, molt respectable. Però posats a escollir, ¿no hauria sigut tot més divertit, si en lloc de fixar-se en la Chanson Française, s’haguessin fixat, que se jo, amb el Mersey Beat, o el Northern Soul, o el Rockabilly?…perquè, home, no ens enganyem, l’avi ciset i la gallina, i el diguem no estan molt bé, però dic jo que les mateixes lletres amb una secció de vents a lo Motown, o uns organs hamond, a lo Rollings Stones, o uns corus de negres fent doowop doowop, seria molt preo que molt mes xaxi. Jo crec que si s’haguessin fixat amb qualsevol d’aquests models, a la llarga hurra estat molt mes positiu per aquest petit poble, aquest triangle de pujant a ma dreta. Com a mínim més divertit que les variacions de cantautor amb guitarra i cadira. I de pas hauria fet mes suportable tot l’engendro del rock català dels 90’s…Potser us posareu a riure, però si en lloc d’inspirar-se amb la chanson haguessin seguit el model Núria Feliu, que cantava swing i standards americans, -música negre en definitiva- tot hauria sigut molt més divertit…
Quatriem de couverture- Vincent Delerme
Comme te dire adieu- Françoise Hardy
Attends ou va t’en- France Gal
Un batteau de nuit- France Gal
Les vacances- Les tres bien ensamble
Il est cinq heures, Paris s’eville- Jacques Dutronc
Son les cinc del matí i Paris es desperta i el Dutronc ens ho explica: com els fruiters posen les paradetes i els fanals s’apaguen i les putes i transsexuals dels barris pleguen veles i els obrers van al curro i Paris es desperta. I aquesta cançó la feia sortir el Enrique Vila Matas en el llibre Paris no se acaba nunca, on parla dels anys que hi va passar ell i d’altres com el Hemingway que també hi va deixar marca, i la lliga amb el Maig del 68, on els estudiants a les cinc del matí sortien a muntar barricades per carregar-se l’ordre establert (i establir-ne un d’igual molts anys després). Però a Paris i a tot arreu a les cinc sempre s’acabaran despertaran els mateixos.
C’est si bon- Yves Montand
Coco & Co- Serge Gainsburg
Dos cançons d’ambientació jazzy, més clàssic la del Montand i més desaforada la del Gainsburg. Del 64, d’un LP ple de percussions: ritmes jazzistics, africans i americans. Aquí parla de locals plens de fum i músics i substàncies il·legals.
Love comander- Married Monk
Hi ha qui diu que els francessos només son capaços de fer cotxes lletjos i que des d’aquest punt de vista les últimes barbacoes de cotxes dels nostres veïns no són més que actes de justícia estètica. I jo hi estic d’acord. (aquesta teoria és del gran Jordi Soler de Pensamientos Superficiales). Però no ha estat sempre així. Als anys 20’s i 30’s els francesos van fer cotxes mol cucos. Els Amilcar, per exemple. Els deportius mes envejats eren Bugattis i Alfas. Els Ferraris i Porches de l’època, ràpids i sofisticats. Però valien molta pasta, així que algunes marques van treure deportius més econòmics. Per exemple els Amilcar. No eren tan sofisticats i potents però ho compensaven amb senzillesa, poc pes i manejabilitat. Una mica com aquells deportius de butxaca dels 80s i 90s: els Renaults 5 turbo, Fiats Uno turbo, o Clio Williams. Diuen que els amilcar aquests no corrien tant com és això però que la sensació de velocitat era tremenda. Suposo que devia ser com quan vas amb un Mini dels originals, dels d’abans, que tens més sensació de velocitat al ser el cotxe més baix, les rodes petites i tenir el cul pegat a l’asfalt. El cas és que aquests Amilcars tenien carrosseria en forma de torpede, molts cops feta de fusta. Una estampa elegantíssima. Una cucada de cotxes. Tant, que fins i tot surten a comics de línia clara, que és el paradigma de la cucada: el deportiu vermell de la persecució de Tintin i els cigars del faraó és un Amilcar CGS.
Personne n’est comme toi- Autour de Lucie
La foto que tinc a les mans està tirada a finals dels 40’s o principis dels 50, és en blanc i negre i es veu un cotxe els anys 20 o 30 de perfil, amb carrosseria de torpede, d’aquells de les primeres carreres. És un Amilcar i per la forma del radiador sembla un Amilcar CS8, del 1931 o 32, 8 cilindres, 2330 cc, 58 Cv, 120 Kms/h. Aquest model solia anar amb una carroseria de Berlina, rotllo capsa de sabates vaja, més que no la torpede. El personatge que hi ha al voltant mira la camera amb bigotet i orelles rotllo Clarck Gable. És mon avi. Cal aclarir que el cotxe no era seu, ella era un simple planxista i no se l’hagués pogut permetre mai de la vida. Era dels amos del taller on treballava. Però ell si que en va fer la carrosseria. El cotxe va tenir un sinistre, va quedar destrossat i el van refer tot de nou. Es va quedar al taller, i quan no el feien servir els amos, l’agafa mon avi. Així que alguns diumenges allí que pujava ell, mon avia i ma mare tots en el monoplaça i se la fotien pels pobles de la comarca. La carrosseria la van fer estirant i picant la xapa. Ara quan tens un bollo el portes al xapista i li canvien directament la peça de plàstic del morro o d’on sigui. Però aquest cotxe el van fer estirant i picant la xapa. Ja es veu prou irregular a la part del morro. Osties com hauria molat conduir un trasto d’aquests! Qui sap on deu parar el cotxe aquest. A saber que en deu haver sortit d’aquesta xapa i ferro. Però collons, com molaria portar un trasto com aquest!
Esteee, una foto en blanc i negre fa de mal explicar per la ràdio, no és lloc més adequat, no? la podeu veure més còmodament a eljardidelmanicomi.blogspot.com, on a més podeu deixar tot lo que s’us acudeixi.
Quitter la terre- Pierre Bondu
Parle vous anglaise- Katerine
Sur ton repondeur- Notre Dame
Ne me quitte pas- Jaques Brel
Osties el Brel, impressionant de veritat la intensitat amb que vivia i interpretava les cançons. Vaig sentir aquesta cançó per primer cop per la tele fa anys en un concert seu i vaig quedar impressionat de com vivia la cançó, escopint de pura desesperació a la camera. Era en blanc i negre, tot sol ell i la camera, implorant. No em deixis! Ne me quitte pas! Implora tot el que farà si ella no el deixa: li portarà perles de pluja d’un país on no plou mai, i lindeses per l’estil. Però ja els tenim tots calats als paios com el Brel. Quan la tia es planta i diu prou, xaval, aquí et quedes, farta ja de tantes pirules i infidelitats, llavors si, au, vinga: ne me quitte pas, ne me quitte pas.... I la tia, veu tota aquesta nyonyeria romàntica que si seràs la reina i tal, i s’ho traga, cau de quatre potes. I als dos mesos, sense més ni més, ell la deix per una paia bonissima amb unes tetes així. I llavors és ella qui suplica ne me quitte pas, ne me quitte pas. I ell? Ell li diu, mira tia, jo és que soc molt romàntic i apassionat i quan m’enamoro de veritat ho deixo tot i segueixo la nova enamorada i les seves tetes, tal com un dia et vaig seguir a tu. O sigui que au reviore! Valents aprofitats els d’aquesta calanya. Per mi que el Brel anava d’aquest palo.
La vie en rose- Edit Piaf
Ai la Piaf, la Piaf, ens creiem que tot ho hem inventat naltrus, però vet aquí que ja era cosa dels nostres avis…La revolució del Rock, la vida al límit, el punk, les drogues, hardcore, pastilles, drums’n’bass, l’alcohol, ratlles així de llargues, els Libertines, els xutes, Sid & Nancy…i vet aquí que la Piaf, en temps de la ocupació alemanya de Paris ja es fotia unes bones tajes de la ostia sense aixecar un metre i mig de terra, i cantant tan panxa amb la seva veu de cazalla. Collons tu, això eren donasses!
Il revien- chaussettes noires
En fi senyors, time to go. Com sempre, segur que rebuscant, rebuscant troben alguna fosca temptació pel fondo dels seus caps. Potser pensen, saps què? Millor deixar-ho per més tard, quan em jubili o així. NO senyor, NO. Caiguin-HI ja, Caiguin-HI ara! No ho veuen que qualsevol dia sortint de casa els pot caure una tal torreta al cap que els pot esberlar del tot? A més no hi ha cosa més pràctica i reparadora que una consciència ben neta per haver fet tot el que tocava. Senyors, Au revoire, Ciao, Siau!
Tardor 2005, 30 de novembre
Io vuo far l’italiano
Mambo italiano- Renato Carosone
Benvinguts al Jardi del Manicomi. Punt 6 camp, 99,8 fm, l’edicó d’avui es diu Io vuo far l’italiano. La edició d’avui serà una cosa senzila i tranquileta, sense estridències. És un especial Itàlia. Posarem cançons amb algun punt de conexió amb Itàlia, per tangencial i remot que sigui. De fet és un programa que repeteixo recurrentment, almenys un cop a l’any, com el nadal o la declaració de la renta. Mes o menys sempre les mateixes cançons, els mateixos vinils entranyables, aquells vells EP’s petits de 4 cançons a 45. Així que avuí sentireu aquell fregit típic, aquell cruixit de l’agulla. Una gran diferència de tacte fisic del cartró envellit i el vinil amb les cançons que ens baixem en mp3, que no es poden tocar amb els dits.
E spingole francese- Renato Carosone
Tot el simbol de la cançó italiana, Renato Carosone. Aquí amb el seu sextet. El Mambo Italiano el cantava Renato Giorgetti, la següent ell mateix. Haureu notat un accent molt tancat i que no s’entenia res. I és que sovint, com aquí, cantava amb dialecte napolità. El tornarem a escoltar amb una de les seves últimes gravacions: una colaboració amb Tonino Carotone del seu èxit “tu vuo far l’americano”, el ’99, dos anys abans de morir.
Tu vuo far l’americano- Tonino Carotone & Rentao Carosone
En aquesta cançò Carosone se'n fotia de la moda del jovent de l'època d'imitar els americans: "whisky and soda and rock and roll" i de fumar Camel. Aborria tant el R&R que es va retirar el 1960 en el cim de la seva carrera. El Tonino Carotone l'homentaja, gravant junts a Roma el vell èxit . El Tonino aquest, en realitat es diu Antonio de la Cuesta. És navarrès i va passar del regge i ska dels Potato, a les rancheres de Cojon Prieto, i d’aquí a la cançó italiana, ja com T.C. L’any del disc va venir a tocar aquí. Vam ser 4 gats però va estar bé. Recordo 2 coses que va comentar: que de petit jugava a hockey patins, i que en els tornejos infantils quan els tocava jugar amb el Reus, els agafaven cagarrines a tots. Potser algu que escolti li va partir la cella amb un estic de crio. La segona és que per tot arreu on va, prova de demanar sempre vermut de Reus en lloc de Martini Italià. I amb aixó un record per mon besavi, que va baixar de la Mussara per fer de peó a ca l’Izaguirre del vermut.
Sapore di sale- Tonino Carotone
Ara homenatjan l’exit de Gino Paoli, però portant-lo al seu terreny més festiu i reivindicatiu. Definitivament tot el disc sona molt bé per la producció del geni del Mastretta.
Amar y vivir- Tonino Carotone
Un baccio sulla bocca- Wilma de Angelis con Piero Suffici & orquestra
Fine d’una storia- Café Society
Patatina- Los Danil & Cesare Maina
Come Prima- Golpes Bajos
El millor grup espanyol de la dècada dels 80 (pel meu gust) mostrant la seva fascinació per Itàlia, amb aquest homenatge a l’èxit de Mario Marini. I no son els únics. Al llarg de la història molta gent ha sentit fascinació per Itàlia. Espanyols, francesos i alemanys l’han sentit tan forta que no han pogut evitar passejar els seus exercits per tota la península. O el mateix Stendhal, el del síndrome. Pero de totes les possibles fascinacions per la cosa italiana, la que em sorpren més es la que senten els britànics per les motos italianes. Les Ducatis.
Fiesta de los maniquies- Golpes Bajos
Oju amb els britànics i les seves fascinacions: deixant a banda la tòpica del té, i les que senten per les xocolatines cadbury, o les xips avinagrades. Si fullegeu qualsevol revista de motos britàniques, en les comparatives la més ben parada sempre és la Ducati. Després la Triumph, i després les japos. I això, tenint en compte que en els anys 50 i 60 eren els millors fabricants de motos, és acollonant. Fins i tot llavors les Ducati tenien un excelent mercat a les illes. Aleshores estava de moda les Café Racers, que eren ingertos que els motoristes es fotien a les motos per correr més. Fins i tot intercanviven motors i xassis. El motor més reputat era el de les Triumph T110 Bonneville, peró segons sembla, la Bonnie tenia “la estabilitat d’una camella embarassada”. Llavors el fotien en un xassis de Norton Manx, el “featherbed”, que com indica el seu nom era un llit de plomes. Era una combinació tan corrent que fins i tot tenia nom: els hi deien Triton, de la contracció TRI-umph + Nor-TON. Tal era la fascinació dels britànics que fins en aquells dies de glòria per les motos angleses, es feien DUCA-TON. En fi, us preguntareu que hi pinta aquesta parrafada en un programa de música. Res, no hi pinta res, però és que en aquest programa la majoria de coses sòn incoherents.
Volare- Domenico Modugno
Un altre cançó mítica. Era el 1958 i Modugno va guanyar el festival de San Remo d’aquell estiu. La portada del EP és un evocador dibuix de la línia de la costa, amb una enorme sombrilla groga i vermella. Al darrera hi diu “en la bella ciudad italiana de San Remo, frente al claro azul del mediterraneo, se celebra desde hace ocho años el Festival de la canción Italiana, en el señorial ambiente del casino. Instituido exclusivamente con el objeto de ensalzar la canción italiana, concurren en el los mas importantes compositores y los mas afamados cantantes. (…) Las cuatro canciones que se condensan en este disco son las mas significativas del festival de 1958. Descuellan “Nel blu dipinto di blu”, la sorpresa del festival, la cancion triunfadora, el Priemer premio, el éxito del año. (…) con esta cancion su compositor y a la vez interprete se ha dado a conocer definitivamente consagrandose”, ale, llegit tot d’un corrido.
De tota manera la cançó que hem escoltat no és aquest primer enregistrament, sinó que és molt posterior. La que hem escoltat és molt més rítmica i accelerada, amb una bateria molt mes contundent, i un baix molt més marcat (dins el que cap, clar). El EP original ens aclareix que la primera, mol més “aquietada”, és un Fox-mod (¿?). A més aquesta la titulava “Volare” en lloc de “Nel blu dipinto di blu”
La nostra casa- Mina
Giapponese a Roma- Kahimi Kahare
Non Partir- Fred Buscaglione
La cançó d’abans es deia molt apropiadament Giapponese a Roma perquè aquesta xica, la KK, és japonesa. Momus li composa la cançó i la produeix, i ella la canta amb aquest italià tan macarronic i descollonant. Per cert que en el mateix disc fa una versió del “Porque te vas” del Perales brutal, (brutal el seu accent espanyol, ja l’hem posat més d’un cop). Parlant de canvis d’idioma, això era molt corrent en els anys 60’s. A la mateixa cançó se li canviava la pista de la veu per una cantada en castellà i la resta es deixava tal qual. Italians i francesos a passar pel tubu. Sentirem un altre cop Mina, però ara en espanyol. El que és curiosisim és un EP de 4 cançons que va caure a les meves mans: 4 grans cantants italians canviant d’idioma el 1965 per cantar EN CATALÀ!!! (i evidentment tot el disc rotulat en castellà). Jimmy Fontana, Rita Pavone, Giani Morandi i Donatella Moretti. Sentirem “il mondo” de Jimmy fontana en català.
Ciudad Solitaria (citta vuota)- Mina
El mon (Il mondo)- Jimmy Fontana
Parole, parole- Mina & Alberto Lupo
Estremidora cançó!!, en fi senyors, amb això ens despedim. Demano disculpes per lo que he perpetrat, però tal com sempre dic al despedir, avui no he pogut evitar caure en aquesta meva temptació . Sisplau, facin el mateix, caiguin en les seves. Almenys estarem empatats.
Apa, Ciao
Azzurro- Ernesto & The Spectors
Io vuo far l’italiano
Mambo italiano- Renato Carosone
Benvinguts al Jardi del Manicomi. Punt 6 camp, 99,8 fm, l’edicó d’avui es diu Io vuo far l’italiano. La edició d’avui serà una cosa senzila i tranquileta, sense estridències. És un especial Itàlia. Posarem cançons amb algun punt de conexió amb Itàlia, per tangencial i remot que sigui. De fet és un programa que repeteixo recurrentment, almenys un cop a l’any, com el nadal o la declaració de la renta. Mes o menys sempre les mateixes cançons, els mateixos vinils entranyables, aquells vells EP’s petits de 4 cançons a 45. Així que avuí sentireu aquell fregit típic, aquell cruixit de l’agulla. Una gran diferència de tacte fisic del cartró envellit i el vinil amb les cançons que ens baixem en mp3, que no es poden tocar amb els dits.
E spingole francese- Renato Carosone
Tot el simbol de la cançó italiana, Renato Carosone. Aquí amb el seu sextet. El Mambo Italiano el cantava Renato Giorgetti, la següent ell mateix. Haureu notat un accent molt tancat i que no s’entenia res. I és que sovint, com aquí, cantava amb dialecte napolità. El tornarem a escoltar amb una de les seves últimes gravacions: una colaboració amb Tonino Carotone del seu èxit “tu vuo far l’americano”, el ’99, dos anys abans de morir.
Tu vuo far l’americano- Tonino Carotone & Rentao Carosone
En aquesta cançò Carosone se'n fotia de la moda del jovent de l'època d'imitar els americans: "whisky and soda and rock and roll" i de fumar Camel. Aborria tant el R&R que es va retirar el 1960 en el cim de la seva carrera. El Tonino Carotone l'homentaja, gravant junts a Roma el vell èxit . El Tonino aquest, en realitat es diu Antonio de la Cuesta. És navarrès i va passar del regge i ska dels Potato, a les rancheres de Cojon Prieto, i d’aquí a la cançó italiana, ja com T.C. L’any del disc va venir a tocar aquí. Vam ser 4 gats però va estar bé. Recordo 2 coses que va comentar: que de petit jugava a hockey patins, i que en els tornejos infantils quan els tocava jugar amb el Reus, els agafaven cagarrines a tots. Potser algu que escolti li va partir la cella amb un estic de crio. La segona és que per tot arreu on va, prova de demanar sempre vermut de Reus en lloc de Martini Italià. I amb aixó un record per mon besavi, que va baixar de la Mussara per fer de peó a ca l’Izaguirre del vermut.
Sapore di sale- Tonino Carotone
Ara homenatjan l’exit de Gino Paoli, però portant-lo al seu terreny més festiu i reivindicatiu. Definitivament tot el disc sona molt bé per la producció del geni del Mastretta.
Amar y vivir- Tonino Carotone
Un baccio sulla bocca- Wilma de Angelis con Piero Suffici & orquestra
Fine d’una storia- Café Society
Patatina- Los Danil & Cesare Maina
Come Prima- Golpes Bajos
El millor grup espanyol de la dècada dels 80 (pel meu gust) mostrant la seva fascinació per Itàlia, amb aquest homenatge a l’èxit de Mario Marini. I no son els únics. Al llarg de la història molta gent ha sentit fascinació per Itàlia. Espanyols, francesos i alemanys l’han sentit tan forta que no han pogut evitar passejar els seus exercits per tota la península. O el mateix Stendhal, el del síndrome. Pero de totes les possibles fascinacions per la cosa italiana, la que em sorpren més es la que senten els britànics per les motos italianes. Les Ducatis.
Fiesta de los maniquies- Golpes Bajos
Oju amb els britànics i les seves fascinacions: deixant a banda la tòpica del té, i les que senten per les xocolatines cadbury, o les xips avinagrades. Si fullegeu qualsevol revista de motos britàniques, en les comparatives la més ben parada sempre és la Ducati. Després la Triumph, i després les japos. I això, tenint en compte que en els anys 50 i 60 eren els millors fabricants de motos, és acollonant. Fins i tot llavors les Ducati tenien un excelent mercat a les illes. Aleshores estava de moda les Café Racers, que eren ingertos que els motoristes es fotien a les motos per correr més. Fins i tot intercanviven motors i xassis. El motor més reputat era el de les Triumph T110 Bonneville, peró segons sembla, la Bonnie tenia “la estabilitat d’una camella embarassada”. Llavors el fotien en un xassis de Norton Manx, el “featherbed”, que com indica el seu nom era un llit de plomes. Era una combinació tan corrent que fins i tot tenia nom: els hi deien Triton, de la contracció TRI-umph + Nor-TON. Tal era la fascinació dels britànics que fins en aquells dies de glòria per les motos angleses, es feien DUCA-TON. En fi, us preguntareu que hi pinta aquesta parrafada en un programa de música. Res, no hi pinta res, però és que en aquest programa la majoria de coses sòn incoherents.
Volare- Domenico Modugno
Un altre cançó mítica. Era el 1958 i Modugno va guanyar el festival de San Remo d’aquell estiu. La portada del EP és un evocador dibuix de la línia de la costa, amb una enorme sombrilla groga i vermella. Al darrera hi diu “en la bella ciudad italiana de San Remo, frente al claro azul del mediterraneo, se celebra desde hace ocho años el Festival de la canción Italiana, en el señorial ambiente del casino. Instituido exclusivamente con el objeto de ensalzar la canción italiana, concurren en el los mas importantes compositores y los mas afamados cantantes. (…) Las cuatro canciones que se condensan en este disco son las mas significativas del festival de 1958. Descuellan “Nel blu dipinto di blu”, la sorpresa del festival, la cancion triunfadora, el Priemer premio, el éxito del año. (…) con esta cancion su compositor y a la vez interprete se ha dado a conocer definitivamente consagrandose”, ale, llegit tot d’un corrido.
De tota manera la cançó que hem escoltat no és aquest primer enregistrament, sinó que és molt posterior. La que hem escoltat és molt més rítmica i accelerada, amb una bateria molt mes contundent, i un baix molt més marcat (dins el que cap, clar). El EP original ens aclareix que la primera, mol més “aquietada”, és un Fox-mod (¿?). A més aquesta la titulava “Volare” en lloc de “Nel blu dipinto di blu”
La nostra casa- Mina
Giapponese a Roma- Kahimi Kahare
Non Partir- Fred Buscaglione
La cançó d’abans es deia molt apropiadament Giapponese a Roma perquè aquesta xica, la KK, és japonesa. Momus li composa la cançó i la produeix, i ella la canta amb aquest italià tan macarronic i descollonant. Per cert que en el mateix disc fa una versió del “Porque te vas” del Perales brutal, (brutal el seu accent espanyol, ja l’hem posat més d’un cop). Parlant de canvis d’idioma, això era molt corrent en els anys 60’s. A la mateixa cançó se li canviava la pista de la veu per una cantada en castellà i la resta es deixava tal qual. Italians i francesos a passar pel tubu. Sentirem un altre cop Mina, però ara en espanyol. El que és curiosisim és un EP de 4 cançons que va caure a les meves mans: 4 grans cantants italians canviant d’idioma el 1965 per cantar EN CATALÀ!!! (i evidentment tot el disc rotulat en castellà). Jimmy Fontana, Rita Pavone, Giani Morandi i Donatella Moretti. Sentirem “il mondo” de Jimmy fontana en català.
Ciudad Solitaria (citta vuota)- Mina
El mon (Il mondo)- Jimmy Fontana
Parole, parole- Mina & Alberto Lupo
Estremidora cançó!!, en fi senyors, amb això ens despedim. Demano disculpes per lo que he perpetrat, però tal com sempre dic al despedir, avui no he pogut evitar caure en aquesta meva temptació . Sisplau, facin el mateix, caiguin en les seves. Almenys estarem empatats.
Apa, Ciao
Azzurro- Ernesto & The Spectors
Tardor 2005, 23 de novembre
I Robot, you Jeane
Senyors, benvinguts. Això és Punt 6 Camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. I la edició d’avui es diu I Robot, You Jeane. I Robot, You Jeane perquè en aquella frondosa selva de l’Àfrica Occidental, la humitat i les intenses pluges tropicals fotien a prendre pel cul tots els robots. Tanta aigüeta es fotia per dins els mecanismes sense remei. I el servei post-venda era horrorós. Entre tanta liana i tant ximpanzé, els operaris anaven perduts, quan no es fotien daltabaix dels altíssims arbres. Total que Jeane tenia tot un armari ple de robots espatllats. De robots de cuina quisir. El robot de llit no. Aquest funcionava de conya cada tarda, a eso de las 5. Quan la Jeane fotia la rodeta en "on", totes les bèsties de la selva callaven per escoltar els seus crits i gemecs.
Robot- Antònia Font
Doncs, si. En aquella humida selva de l’Àfrica Occidental, cada mitja tarda, mentre Tarzan i Xita estaven amb les seves cosetes, Jeane engegava el seu robot. I tots els animalons de la selva ben atents i excitats, esperaven els crits de Jeane: un, dos, tres…els clímax es succeïen en creixent intensitat fins el punt culminant. En aquella selva totes les bestioletes sabien que els famosos crits de Tarzan eren simples mariconadetes comparats amb els que el robot percutor provocava a la Jeane. Si, en aquelles nits selvàtiques, Jeane somniava amb el robot. Tarzan amb Xita. ¿i el robot? ¿sueñan los androides con Jeanes elèctricas?
Yo no tengo novia-Sergio Makaroff
I una altre imatge de Jeane i Tarzan, aquesta de Sergio Makaroff. Sho no tengo novia. Entranyable sempre. No se que van dir els especialistes en el seu moment (’96) d’aquest disc, però per mi és el millor de l’any, de la dècada i del mileni. Buenu, aquí m’he passat, en tot cas m’agrá molt. Makaroff és un tio entranyable que no ha tingut mai sort comercial en la seva carrera musical. Ha fet mil històries, tocar per gust a la rambla, sortir en el Buenafuente, composar música per jingles…I té un germà als Gotan Progect, però el bo és el Sergio. I escriu cançons i lletres per altres com el Roth, o el Calamaro. I li agrada descriure textures anacròniques: el último mohicano de la era postal. Amb tot això dels nous suports informàtics i tal, el bolígraf s’acabarà convertint en una eina prehistòrica. Com aquelles destrals fetes amb una pedra muescada i mal lligada a un pal. Així veurem els bolis d’aquí poc.
Color sobre el blanco- Sergio Makaroff
Stars above us- Saint Etienne
Ells son molt agradables i simpàtics, la cara amable de l’electropop, em sembla que aquest és l’últim single de Turnpike Tales. Però la cançó seva que ve ara és freda, dura, seca i contundent. Metàl·lica i percusiva. Robòtica. Fa un temps van fer el hombre centenario per la tele, del llibre de l’Asimoff. Va d’un robot centenari. Un robot perfecte, que s’assemblava enormement al Robin Williams. Maravelles de la tècnica: d’aquí uns milenis es veu que els robots seran cagats a famosos actors de Holliwood del SXX-XXI. Però per a mi un robot no és així. Un bon robot te el cos cilíndric de xapa, amb coll, cames i braços com tubus de dutxa flexibles, un cap també de xapa cilíndric i mans en forma de pinces de ferro que fan xac-xac. Al que seria la panxa hi te una porteta quadrada rotllo les portetes de les faroles del carrer. Quan s’obre s’hi veuen un munt de cables de colors. Un robot dels de tota la vida, vaja, dels que sortien al Mortadelo i Filemon.
Angel (way out west radio edit)- Saint Etienne
Al trencar l’alba les veureu ballar al ritme desbocat de cançons com aquesta. Unes ties impressionants, llençant violentament els apèndix pectorals en totes direccions. Únicament fixades amb el ritme que marquen les percussions elèctriques. Abduides pel síncope. Cabelleres ondulant, ulls tancats, caderes accelerades i escots desafiants. I un botellí d’aigua a la ma. I jo que m’ho miro penso, quanta energia desperdiciada en el ball!. Perquè és cert que la dansa és una activitat edificant i plaent. Però, ¿no ho és molt més el sexe?. ¿Què porta a aquestes noies despampanats, que podien tenir-ne en abundància i a elecció només xasquejant els dits, a preferir la dansa al sexe? ¿en quin punt de la evolució de la espècie es va trencar la cadena? ¿hem de culpar a la música per la paulatina i inequívoca degeneració de la espècie? ¿o bé a les discoteques? ¿o als botellins d’aigua? Els flaixos de la disco es disparen intermitents sobre la foscor il·luminant cares grotesques. Si un estigués serè, la imatge trasbalsaria.
Fem l’amor- Sanjosex
Catch my desease- Ben Lee
Ke xaxi, ke xaxi, vaia cançó optimista amb un punt d’ingenuïtat. Em ve per algun puestu el Jonathan Richman. Bonic, si, si. Va estar al BAM es veu. Australià. Xaxi xaxi.
Tan lejos, tan cerca- Miqui Puig
La Poma de la discòrdia. No conec cap explicació perquè hagi de ser precisament una poma. Si del que es tractava era de buscar una metàfora il·lustrativa, i tenint en compte la proverbial simplicitat humana, em sembla molt més immediata i visual la imatge de, p.ex., un plàtan. O un parell de peres. O dos melons. O una figa. En fi la llista pot ser mol llarga…Però ¿una poma? Com icona il·lustrativa no em sembla gens apropiat. Com icona d’una multinacional informàtica, vale. Però com a imatge universal del pecat original, sincerament no l’hi veig.
Past- Microdisney
Nomads- High Llamas
Una altre entranyable saga minoritària. Microdisney + High Llamas. "Past" és de l’LP "the clock run down the stairs" de mitjans 80’s. Un final de rickenbaker guapo, guapo. Nomads és del ’96. De l’un en fa 20 anys, de l’altre 10. Llavors els coneixien 4 gats. Segur que si algun d’aquests gats l’ha sentit, l’haurà reconegut "osti, si, em sona, em sona…" per a ells dedicada la cosa. ¿i d’aquí 10 anys? ¿qui se’n recordarà? Res. Ningú. Polvo sobre polvo. ¿algú va veure Memento per la tele?
Micronomic- Lali Puna
Que extraña chica es- Los Soberanos
Yo quiero ser ye-ye- Ernesto Ronchel
Yo no tengo a nadie- Ernesto Ronchel
Le petite Monique- Ernesto Ronchel
Senyors, amb aquest toc retro, final de trajecte. Hem saldat algun deute pendent, però n’hem contret de nous. Amb el sentit comú vull dir: podent estar fent coses més productives com mirar telebasura o llegir La Razon, i mira, perdent el temps aquí i fent-lo perdre a aquests oients tan simpàtics. Si tenen alguna reclamació, algun insult o algun dubte existencial, no dubtin a trucar al 012 de la Generalitat. Si de cas comuniquen, no s’atabalessin pas. Entrin a http://www.eljardidelmanicomi.blogspot.com/ o a http://www.punt6camp.com/ i per enllaços al jardí del manicomi, i el seu missatge serà degudament processat per exuberants teleoperadores atuellades únicament amb minúsculs tanguilles des de d’alguna paradisíaca illa fiscal. Fins aleshores, molt important: NO deixin de caure en les seves temptacions. Però YA. És mol important. Caiguin-HI tan aviat com puguin: Una important multinacional del sector ha avisat que hi ha una partida de temptacions amb data de caducitat equivocada i que les retiraran del mercat. Caiguin en les seves temptacions abans un inspector de sanitat no es presenti a casa per retirar-los hi les seves.
I Robot, you Jeane
Senyors, benvinguts. Això és Punt 6 Camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. I la edició d’avui es diu I Robot, You Jeane. I Robot, You Jeane perquè en aquella frondosa selva de l’Àfrica Occidental, la humitat i les intenses pluges tropicals fotien a prendre pel cul tots els robots. Tanta aigüeta es fotia per dins els mecanismes sense remei. I el servei post-venda era horrorós. Entre tanta liana i tant ximpanzé, els operaris anaven perduts, quan no es fotien daltabaix dels altíssims arbres. Total que Jeane tenia tot un armari ple de robots espatllats. De robots de cuina quisir. El robot de llit no. Aquest funcionava de conya cada tarda, a eso de las 5. Quan la Jeane fotia la rodeta en "on", totes les bèsties de la selva callaven per escoltar els seus crits i gemecs.
Robot- Antònia Font
Doncs, si. En aquella humida selva de l’Àfrica Occidental, cada mitja tarda, mentre Tarzan i Xita estaven amb les seves cosetes, Jeane engegava el seu robot. I tots els animalons de la selva ben atents i excitats, esperaven els crits de Jeane: un, dos, tres…els clímax es succeïen en creixent intensitat fins el punt culminant. En aquella selva totes les bestioletes sabien que els famosos crits de Tarzan eren simples mariconadetes comparats amb els que el robot percutor provocava a la Jeane. Si, en aquelles nits selvàtiques, Jeane somniava amb el robot. Tarzan amb Xita. ¿i el robot? ¿sueñan los androides con Jeanes elèctricas?
Yo no tengo novia-Sergio Makaroff
I una altre imatge de Jeane i Tarzan, aquesta de Sergio Makaroff. Sho no tengo novia. Entranyable sempre. No se que van dir els especialistes en el seu moment (’96) d’aquest disc, però per mi és el millor de l’any, de la dècada i del mileni. Buenu, aquí m’he passat, en tot cas m’agrá molt. Makaroff és un tio entranyable que no ha tingut mai sort comercial en la seva carrera musical. Ha fet mil històries, tocar per gust a la rambla, sortir en el Buenafuente, composar música per jingles…I té un germà als Gotan Progect, però el bo és el Sergio. I escriu cançons i lletres per altres com el Roth, o el Calamaro. I li agrada descriure textures anacròniques: el último mohicano de la era postal. Amb tot això dels nous suports informàtics i tal, el bolígraf s’acabarà convertint en una eina prehistòrica. Com aquelles destrals fetes amb una pedra muescada i mal lligada a un pal. Així veurem els bolis d’aquí poc.
Color sobre el blanco- Sergio Makaroff
Stars above us- Saint Etienne
Ells son molt agradables i simpàtics, la cara amable de l’electropop, em sembla que aquest és l’últim single de Turnpike Tales. Però la cançó seva que ve ara és freda, dura, seca i contundent. Metàl·lica i percusiva. Robòtica. Fa un temps van fer el hombre centenario per la tele, del llibre de l’Asimoff. Va d’un robot centenari. Un robot perfecte, que s’assemblava enormement al Robin Williams. Maravelles de la tècnica: d’aquí uns milenis es veu que els robots seran cagats a famosos actors de Holliwood del SXX-XXI. Però per a mi un robot no és així. Un bon robot te el cos cilíndric de xapa, amb coll, cames i braços com tubus de dutxa flexibles, un cap també de xapa cilíndric i mans en forma de pinces de ferro que fan xac-xac. Al que seria la panxa hi te una porteta quadrada rotllo les portetes de les faroles del carrer. Quan s’obre s’hi veuen un munt de cables de colors. Un robot dels de tota la vida, vaja, dels que sortien al Mortadelo i Filemon.
Angel (way out west radio edit)- Saint Etienne
Al trencar l’alba les veureu ballar al ritme desbocat de cançons com aquesta. Unes ties impressionants, llençant violentament els apèndix pectorals en totes direccions. Únicament fixades amb el ritme que marquen les percussions elèctriques. Abduides pel síncope. Cabelleres ondulant, ulls tancats, caderes accelerades i escots desafiants. I un botellí d’aigua a la ma. I jo que m’ho miro penso, quanta energia desperdiciada en el ball!. Perquè és cert que la dansa és una activitat edificant i plaent. Però, ¿no ho és molt més el sexe?. ¿Què porta a aquestes noies despampanats, que podien tenir-ne en abundància i a elecció només xasquejant els dits, a preferir la dansa al sexe? ¿en quin punt de la evolució de la espècie es va trencar la cadena? ¿hem de culpar a la música per la paulatina i inequívoca degeneració de la espècie? ¿o bé a les discoteques? ¿o als botellins d’aigua? Els flaixos de la disco es disparen intermitents sobre la foscor il·luminant cares grotesques. Si un estigués serè, la imatge trasbalsaria.
Fem l’amor- Sanjosex
Catch my desease- Ben Lee
Ke xaxi, ke xaxi, vaia cançó optimista amb un punt d’ingenuïtat. Em ve per algun puestu el Jonathan Richman. Bonic, si, si. Va estar al BAM es veu. Australià. Xaxi xaxi.
Tan lejos, tan cerca- Miqui Puig
La Poma de la discòrdia. No conec cap explicació perquè hagi de ser precisament una poma. Si del que es tractava era de buscar una metàfora il·lustrativa, i tenint en compte la proverbial simplicitat humana, em sembla molt més immediata i visual la imatge de, p.ex., un plàtan. O un parell de peres. O dos melons. O una figa. En fi la llista pot ser mol llarga…Però ¿una poma? Com icona il·lustrativa no em sembla gens apropiat. Com icona d’una multinacional informàtica, vale. Però com a imatge universal del pecat original, sincerament no l’hi veig.
Past- Microdisney
Nomads- High Llamas
Una altre entranyable saga minoritària. Microdisney + High Llamas. "Past" és de l’LP "the clock run down the stairs" de mitjans 80’s. Un final de rickenbaker guapo, guapo. Nomads és del ’96. De l’un en fa 20 anys, de l’altre 10. Llavors els coneixien 4 gats. Segur que si algun d’aquests gats l’ha sentit, l’haurà reconegut "osti, si, em sona, em sona…" per a ells dedicada la cosa. ¿i d’aquí 10 anys? ¿qui se’n recordarà? Res. Ningú. Polvo sobre polvo. ¿algú va veure Memento per la tele?
Micronomic- Lali Puna
Que extraña chica es- Los Soberanos
Yo quiero ser ye-ye- Ernesto Ronchel
Yo no tengo a nadie- Ernesto Ronchel
Le petite Monique- Ernesto Ronchel
Senyors, amb aquest toc retro, final de trajecte. Hem saldat algun deute pendent, però n’hem contret de nous. Amb el sentit comú vull dir: podent estar fent coses més productives com mirar telebasura o llegir La Razon, i mira, perdent el temps aquí i fent-lo perdre a aquests oients tan simpàtics. Si tenen alguna reclamació, algun insult o algun dubte existencial, no dubtin a trucar al 012 de la Generalitat. Si de cas comuniquen, no s’atabalessin pas. Entrin a http://www.eljardidelmanicomi.blogspot.com/ o a http://www.punt6camp.com/ i per enllaços al jardí del manicomi, i el seu missatge serà degudament processat per exuberants teleoperadores atuellades únicament amb minúsculs tanguilles des de d’alguna paradisíaca illa fiscal. Fins aleshores, molt important: NO deixin de caure en les seves temptacions. Però YA. És mol important. Caiguin-HI tan aviat com puguin: Una important multinacional del sector ha avisat que hi ha una partida de temptacions amb data de caducitat equivocada i que les retiraran del mercat. Caiguin en les seves temptacions abans un inspector de sanitat no es presenti a casa per retirar-los hi les seves.
Tardor 2005, 16 de novembre
Per comoditat
If I shoul fall in grace with god (directe)- The Pogues
El jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui es diu "Per comoditat" com veurem més tard.
Boys from the County Hell (directe)- The Pogues
Amics, els designis del Senyor són inescrutables. Ja està dit, ja m’he quedat descansat. Després d’aquest topicazo, es pot seguir amb qualsevol cosa, aquest començamnet serveix per tot. En aquest cas vé de que la setmana passada vam escoltar a the Nips, el grup precursor dels Pogues, i estava jo ahir al vespre desorientat sobre què posar avui, i per aquelles coses vaig haver d’anar a comprar a una gran superfície de la nostra ciutat. M’estava deixant la setmanada quan vaig passar by la secció de discos. Remirant em trobo un recopilatori dels Pogues: 22 cançons + unes altres 22 en un directe. Hum, hum…9 € en total. Me’l pillo o el baixo? Sospeso. Quasi tota la discografia en vinil….Em decideixo: passo per caixa. Així que per rendibilitzar la inversió escoltarem unes cançonetes dels Pogues. Començarem per la meva preferida. No és la millor seva, pero va ser la primera meva, i això, com tots sabem, marca.
Dirty Old town- The Pogues
A pair of brown eyes (directe)- The Pogues
Summer in Siam- The Pogues
Aquesta que hem escoltat potser no és la seva millor, però a mi em sembla la més bonica. Està en l’últim disc en que va cantar Shane McGowan, "Hells Ditch" del’90. Després en van treure un parell més, el ’93 i ’96 i ho van deixar. Es van ajuntar el 2001 pel concert aquest que sentim. La veu del McGowan, ja veieu, sota mínims després d’un metòdic procès autodestructiu a base d’alcohol i mala vida. Nem xapant el tema amb la mítica Fiesta, també del concert aquest. Són els records de quan van rodar un delirant western a Almeria, "Straight to hell". Divertiti de veritat. "We have sin gas, y con leche" i amb això els tornem a tancar l’armari dels bons records.
Fiesta (directe)- The Pogues
The Irish Rover (directe)- The Pogues
Quan es va donar el tiro de sortida a la carrera de la competitivitat, als del Jardí del Manicomi ens va enxampar aseguts a la barra del bar, fotent-nos un xampú fresquet, però no dels d’ara, embotellat, no, un xampú dels de tota la vida, artesanal, dels de la cervessa de barril tirada en gerra gelada i schweppes botella de vidre. Tot deu va sortit corrents, els uns cap una ingenieria, els altres cap un consell d’administració…Naltrus vam pensar, "i total, pa que? les butaques del consell seràn més còmodes que aquest tamboret?" i home, mirat amb perspectiva, doncs, probablement sí. Ara bé, si parlem de butaques còmodes, la estrella és la reclinable amb massatge que hi ha a ca mons sogres. Alló si que és comoditat. Però es clar, després d’un dinar de la òstia de ma sogra, sap com a greu aixecar-se pitant abans del café per pillar-la el primer. Queda lleig, no? i també és perillós: hi ha travetes fetes amb traïdoria entre els cunyats. És molt llepola aquella butaca: qualsevol dia per una d’aquestes travetes, algú hi perdrà les dents. I com tota moneda te la seva cara, algú hi guanyarà alguna cosa: el dentista en treurà uns durets. Els dentistes, uns altres tios còmodos. Per això gasten aquestes butaques, no tan còmodes com la de ma sogra però més que algun llit. Potser per això en aquestes butaques s’hi fan tantes rebolcades eròtiques, -si be la immensa majoria només existeixen en la imaginació dels protagonistes, majoritariament masculins. I es clar, això els dentistes ho saben. I se n’aprofiten, se n’aprofiten: guaita les factures!. Jo cada cop que hi he d’anar em poso còmode, li dic "faci, faci, prengui’s tot el temps que necessiti, no pateixi per mi", tanco els ulls, i au! Que comenci la funció, em foto unes rebolcades de collons…Home ja que et clava tant, almenus treu-ne algún gustillo, no?. Mira, decidit. El diumenge que ve, després del rostit, m’aixecaré de taula com un tiro, i si no és la butaca de ma sogra, serà la del dentista.
Lucky you- Lightening seeds
Yo te perdí una tarde de abril- Family
If she wants you- Belle & Sebastian
Hi ha cançons que sempre vull posar i per una cosa o altre se’m passen. Aquesta que ve ara de La Costa Brava ho és. Una cançó molt bonica i sobretot molt divertida. La lletra és d’un costumisme tremendo. Retrata sarcàsticament i a la perfecció tot un estrat social. Només amb el titol ja ens queda clar. "adoro la pijas de mi ciudad". I jo també.
Adoro las pijas de mi ciudad- La Costa Brava
Adoro a las pijas de mi ciudad
su aroma es tan distinto
que uno se esfuerza en averiguar
el secreto de sus besos
Su estilo de vida tan convencional
me produce tanta envidia
Incluso el más cínico puede apreciar
la belleza de las cosas simples
Van rompiendo los corazones
en sus coches de tres millones
Te lo cambio por amor
Te lo cambio[x3]
Te lo cambio por amor
el dinero
Cuantas veces disfruto al verlas bailar
esos ritmos latinos
o las sevillanas con esfuerzo aprendidas
para no ser menos
No es sólo la ropa que pueden comprar
brillan por sí mismas
Y cuando el buen tiempo las viste de estreno
cortan el aliento
No conozco quien se resista
a su sonrisa de dentista
Te lo cambio por amor
Te lo cambio[x3]
Te lo cambio por amor
el dinero que tu padre te dejo
Las chicas modernas enseñan las piernas
Las chicas de barrio levantan las manos [...]
We Came along this road- Nick Cave & the bad seeds
L’apassionant disquisició filosòfica sobre els diferents plans ontològics va anar pujant de to. Les celles s’arrugaven i les cares dels vells professors es tornaven vermelles en contrast amb blanques cabelleres i calves. El nom de Hobbes pronunciat amb un deix de despreci va ser el detonant. La paraula es va dir i després es va fer el silenci. Les navalles es van obrir i sang i visceres van esquitxar butaques de cuir repujades i cortines centenàries. El problema s’havia resolt de nou a la manera dels filòsofs: a osties. Com sempre.
Senyors, aquí pau i després glòria. Com diem sempre, no deixin de caure en les seves temptacions per deslliurar-se de qualsevol mal. La carn és dèbil, la carn es dèbil, la carn és dèbil…susurra de fons la veueta interior.
Aquest és l’últim programa abans de la gran cita. La fita sobre la que gravita gran part de la nostre existència, sobre la que gira la meitat del nostre calendari vital. El Partit. Senyors, en aquestes hores d’incertesa i de vetlla, hores de tensió i angoixa, que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat.
Someone else in the room- Fine!
Per comoditat
If I shoul fall in grace with god (directe)- The Pogues
El jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui es diu "Per comoditat" com veurem més tard.
Boys from the County Hell (directe)- The Pogues
Amics, els designis del Senyor són inescrutables. Ja està dit, ja m’he quedat descansat. Després d’aquest topicazo, es pot seguir amb qualsevol cosa, aquest començamnet serveix per tot. En aquest cas vé de que la setmana passada vam escoltar a the Nips, el grup precursor dels Pogues, i estava jo ahir al vespre desorientat sobre què posar avui, i per aquelles coses vaig haver d’anar a comprar a una gran superfície de la nostra ciutat. M’estava deixant la setmanada quan vaig passar by la secció de discos. Remirant em trobo un recopilatori dels Pogues: 22 cançons + unes altres 22 en un directe. Hum, hum…9 € en total. Me’l pillo o el baixo? Sospeso. Quasi tota la discografia en vinil….Em decideixo: passo per caixa. Així que per rendibilitzar la inversió escoltarem unes cançonetes dels Pogues. Començarem per la meva preferida. No és la millor seva, pero va ser la primera meva, i això, com tots sabem, marca.
Dirty Old town- The Pogues
A pair of brown eyes (directe)- The Pogues
Summer in Siam- The Pogues
Aquesta que hem escoltat potser no és la seva millor, però a mi em sembla la més bonica. Està en l’últim disc en que va cantar Shane McGowan, "Hells Ditch" del’90. Després en van treure un parell més, el ’93 i ’96 i ho van deixar. Es van ajuntar el 2001 pel concert aquest que sentim. La veu del McGowan, ja veieu, sota mínims després d’un metòdic procès autodestructiu a base d’alcohol i mala vida. Nem xapant el tema amb la mítica Fiesta, també del concert aquest. Són els records de quan van rodar un delirant western a Almeria, "Straight to hell". Divertiti de veritat. "We have sin gas, y con leche" i amb això els tornem a tancar l’armari dels bons records.
Fiesta (directe)- The Pogues
The Irish Rover (directe)- The Pogues
Quan es va donar el tiro de sortida a la carrera de la competitivitat, als del Jardí del Manicomi ens va enxampar aseguts a la barra del bar, fotent-nos un xampú fresquet, però no dels d’ara, embotellat, no, un xampú dels de tota la vida, artesanal, dels de la cervessa de barril tirada en gerra gelada i schweppes botella de vidre. Tot deu va sortit corrents, els uns cap una ingenieria, els altres cap un consell d’administració…Naltrus vam pensar, "i total, pa que? les butaques del consell seràn més còmodes que aquest tamboret?" i home, mirat amb perspectiva, doncs, probablement sí. Ara bé, si parlem de butaques còmodes, la estrella és la reclinable amb massatge que hi ha a ca mons sogres. Alló si que és comoditat. Però es clar, després d’un dinar de la òstia de ma sogra, sap com a greu aixecar-se pitant abans del café per pillar-la el primer. Queda lleig, no? i també és perillós: hi ha travetes fetes amb traïdoria entre els cunyats. És molt llepola aquella butaca: qualsevol dia per una d’aquestes travetes, algú hi perdrà les dents. I com tota moneda te la seva cara, algú hi guanyarà alguna cosa: el dentista en treurà uns durets. Els dentistes, uns altres tios còmodos. Per això gasten aquestes butaques, no tan còmodes com la de ma sogra però més que algun llit. Potser per això en aquestes butaques s’hi fan tantes rebolcades eròtiques, -si be la immensa majoria només existeixen en la imaginació dels protagonistes, majoritariament masculins. I es clar, això els dentistes ho saben. I se n’aprofiten, se n’aprofiten: guaita les factures!. Jo cada cop que hi he d’anar em poso còmode, li dic "faci, faci, prengui’s tot el temps que necessiti, no pateixi per mi", tanco els ulls, i au! Que comenci la funció, em foto unes rebolcades de collons…Home ja que et clava tant, almenus treu-ne algún gustillo, no?. Mira, decidit. El diumenge que ve, després del rostit, m’aixecaré de taula com un tiro, i si no és la butaca de ma sogra, serà la del dentista.
Lucky you- Lightening seeds
Yo te perdí una tarde de abril- Family
If she wants you- Belle & Sebastian
Hi ha cançons que sempre vull posar i per una cosa o altre se’m passen. Aquesta que ve ara de La Costa Brava ho és. Una cançó molt bonica i sobretot molt divertida. La lletra és d’un costumisme tremendo. Retrata sarcàsticament i a la perfecció tot un estrat social. Només amb el titol ja ens queda clar. "adoro la pijas de mi ciudad". I jo també.
Adoro las pijas de mi ciudad- La Costa Brava
Adoro a las pijas de mi ciudad
su aroma es tan distinto
que uno se esfuerza en averiguar
el secreto de sus besos
Su estilo de vida tan convencional
me produce tanta envidia
Incluso el más cínico puede apreciar
la belleza de las cosas simples
Van rompiendo los corazones
en sus coches de tres millones
Te lo cambio por amor
Te lo cambio[x3]
Te lo cambio por amor
el dinero
Cuantas veces disfruto al verlas bailar
esos ritmos latinos
o las sevillanas con esfuerzo aprendidas
para no ser menos
No es sólo la ropa que pueden comprar
brillan por sí mismas
Y cuando el buen tiempo las viste de estreno
cortan el aliento
No conozco quien se resista
a su sonrisa de dentista
Te lo cambio por amor
Te lo cambio[x3]
Te lo cambio por amor
el dinero que tu padre te dejo
Las chicas modernas enseñan las piernas
Las chicas de barrio levantan las manos [...]
We Came along this road- Nick Cave & the bad seeds
L’apassionant disquisició filosòfica sobre els diferents plans ontològics va anar pujant de to. Les celles s’arrugaven i les cares dels vells professors es tornaven vermelles en contrast amb blanques cabelleres i calves. El nom de Hobbes pronunciat amb un deix de despreci va ser el detonant. La paraula es va dir i després es va fer el silenci. Les navalles es van obrir i sang i visceres van esquitxar butaques de cuir repujades i cortines centenàries. El problema s’havia resolt de nou a la manera dels filòsofs: a osties. Com sempre.
Senyors, aquí pau i després glòria. Com diem sempre, no deixin de caure en les seves temptacions per deslliurar-se de qualsevol mal. La carn és dèbil, la carn es dèbil, la carn és dèbil…susurra de fons la veueta interior.
Aquest és l’últim programa abans de la gran cita. La fita sobre la que gravita gran part de la nostre existència, sobre la que gira la meitat del nostre calendari vital. El Partit. Senyors, en aquestes hores d’incertesa i de vetlla, hores de tensió i angoixa, que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat.
Someone else in the room- Fine!
Tardor 2005, 9 de novembre
Sin perdon
Punk- Los Planetas
El Jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui és diu "sin perdon" com el mític western del’Eastwood, però també s’hauria pogut dir "gilipolles" o "despistat dels collons", en referència a què tenia preparada una molt recomanable selecció de cançons de Jabalina Records que m’he oblidat miserablement. Un principi de grip aviar, segur. Tans cops m’he agut de sentir dir lo de "gallina, gallina" que al final algo se m’haurà pegat…. Un oblit sense perdó de Deu. Però en fi, porto una motxilla groc fosforito plena d’altres CD’s per fer una selecció prou digna.
Cherry people- Shizuka
Personne n’est come toi- Autour de Lucie
The taste of a girl- White town
La setmana passada vaig llençar una dura invectiva contra la premsa especialitzada. Vaig mencionar de passada la revista Rock de Lux. Avui els meus advocats m’han dit que aquesta revista em presentarà una querella per difamació. M’han aconsellat que matissi el que vaig dir. En aquella llista de millors discs del 2004, el nomber one era el de Tom Waits, que a mi se’m va atravessar. Pero entre els nacionals hi posaven "temps de destrals" d’un tal Xavier Baró. No l’havia sentit en ma vida. ¿qui collons deu ser?. Parlaven de les millors cançons escrites aquí. De música feta avuí tradicional. Vaig demanar al Pep Cartanyà de "Cops i flames" què teniem a la casa d’aquest tio i em va ensenyar el que sentireu. Es diu "contraband" i parla d’una família de contrabandistes de la Seu just acabada la Guerra Civil, i d’enfrontaments amb la Guardia Civil. A mi em recorda en certa manera a les Rebel Songs irlandeses, (gent com els Dubliners). I si no haguès sortit al Rock de Lux ni m’haruria enterat d’aquest gran disc.
Contraband- Xavier Baró
Viva la muerte- Maria Napoleon
El bevedor compulsiu es fot copa rera copa com qui encén un cigarro amb la burilla de l’anterior. La noia que està amb ell, a la barra del club de carretera, ha passat la ratlla que separa la preocupació del pànic. Sap per experiència, (és una professional de la nit) que els mascles que han begut tant, després al llit, acostumen a posar-se molt violents. Ho acaben pagant les noies com ella, amb costelles trencades i burilles apagades a les plantes dels peus. Però el bevedor compulsiu, totalment aliè al pànic de la noia, segueix amb el seu metòdic pla de consum alcohòlic, sin perdon.
Love comander- Married Monk
El bevedor compulsiu apenes es pot aguantar sentat al tamboret de la barra. La columna de miralls li serveix de suport i cada cop que allarga el braç per buidar un altre copa, és com una treballosa expedició antàrtica. La noi que està amb ell pensa que arribats en aquest punt de taja, potser tindrà sort i el tio caurà rodó del tamboret abans de pujar a les habitacions de dalt. La noia s’equivoca perquè no compta amb els anys d’entrenament etílic del bevedor.
Adios- Kiki d’Akí
El bevedor compulsiu veu com es mouen els llavis d’ella de forma indesxifrable: "aquestes eslaves no sel’s entén de res". La noia, nascuda a la Barranquilla, Colòmbia, fa 20 anys, fa estona que ha deixat d’entendre res del que diu el bevedor compulsiu, i vista la impossibilitat de portar una conversa intel·ligible s’ha decidit a explicar-li lo guapa que es la filla que ha deixat a Colòmbia amb sa mare "Estos españoles no se entienden de nada" pensa para si mentre les copes segueixen el seu treballós però incessant trànsit de la barra a la boca del bevedor compulsiu.
Making plans for Nigel- Nouvelle Vague
El bevedor compulsiu, entre bromes etíliques, decideix que ha arribat el moment que pugin a l’habitació. Amb gestos inequivocs li fa entendre a la noia Colombiana. La noia es queda lívida i espantada. Comença a resar. ¿Podria ser una miraculosa caiguda del bevedor per les escales per salvar-la de cops i cremades?. Però s’equivoca, tants anys de beure li han desarrollat un sentit de l’equilibri més enllà de la consciència.
Different Sounds- Fantastic Something
La habitació es tranquil·la i ordenada, amb una moqueta neta però plena de taques encrostades. Sense finestres ni telèfon. Difícil escapatòria. La noia, resignada, es prepara pel pitjor. El bevedor compulsiu, després de l’esforç de pujar les escales, s’aguanta com pot les arcades. El bevedor compulsiu detesta l’alcohol. Sap que després de lo d’aquesta nit, haurà d’estar una setmana de baixa. Però de les poques coses que sap del cert en aquesta vida, una n’és que abans de posar-se en matèria amb cap noia ha d’estar com-ple-ta-ment tajat. Tajat a con-ci-èn-cia. El bevedor compulsiu sap per experiència que quan entra en matèria amb noies i està serè, es descontrola, se li dispara la vena violenta, se li’n va la olla. Comença a pegar, a destrossar, a mossegar i finalment a matar. No ho arreglen ni les temporades a la presó, ni les diverses teràpies. La única manera inofensiva d’estar amb noies, és tajar-se ab-so-lu-ta-ment. Llavors sí. Es queda manso com un corderet. Com ara. Mansament arraulit junt a la Colombiana a qui ha pagat per hores.
Née dans la nature- Helena
Solo para mis ojos- Los Sencillos
Gabrielle- Nips
Un entranyable tomb pel racó de la nostàlgia. Los Sencillos en el seu millor disc, en plena forma per fabricar perfectes píndoles mod-pop, i després el cantant amb les dents més podrides del mon musical, Shane McGowan, ex cantant dels Pogues, aquí amb el seu grup precursor, Nips. El nom verdader era Nipples Erectors (els erectors de mugrons), però sel van escurçar per "obligació". I més nostàlgia: They might be giants, un tal John no-se-què i un tal John no-se-quantos. Amb una cançó que sempre m’havia pensat que era original seva, i l’altre dia veient una peli dels anys 30 o 40 vaig sentir l’original, i em va venir de gust posar-la, o sigui que aquesta que sentirem dels They might be giants és una versió.
Istanbul is not Constantinoble- They might be giants
Ens despedim amb una cançó de l’Ilegal Jorge Martinez, un tio amb unes males puces de cuidado segons es diu, però amb un talent bestial per treure lletres amb un sentit de l’humor negre i morbós. Aquesta va de un xica triomfadora d’institut, que es fa actriu, envelleix, fracasa i es suicida. Històries Exemplars. Sec, tallant i accelerat normalment, però aquest cop amb una perfecta melodia pop. A mes i per matar-ho m’encanta la portada del disc, amb uns precioses fotos de motos clàssiques: BSA’s, Triumphs Bonnevilles i (puaj) Harleys.
En fi senyors, una altre edició perpetrada del Jardí del Manicomi. Sembla que la cosa no tingui remei. No sortim del forat. Però ho seguirem intentant. En una setmana. Si volen assistir a l’intent, ja ho saben, mismo lugar misma hora. Si ho deixen per impossible, serem comprensius. Recordin que poden deixar els seus insults i agressions verbals a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com, els estaré esperant amb els punys tancats. Segur que tenen obscures temptacions rondant pel tarro. Millor que hi caiguin i així engreixin la maquinaria de la economia productiva.
Me gusta como hueles- Ilegales
Sin perdon
Punk- Los Planetas
El Jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui és diu "sin perdon" com el mític western del’Eastwood, però també s’hauria pogut dir "gilipolles" o "despistat dels collons", en referència a què tenia preparada una molt recomanable selecció de cançons de Jabalina Records que m’he oblidat miserablement. Un principi de grip aviar, segur. Tans cops m’he agut de sentir dir lo de "gallina, gallina" que al final algo se m’haurà pegat…. Un oblit sense perdó de Deu. Però en fi, porto una motxilla groc fosforito plena d’altres CD’s per fer una selecció prou digna.
Cherry people- Shizuka
Personne n’est come toi- Autour de Lucie
The taste of a girl- White town
La setmana passada vaig llençar una dura invectiva contra la premsa especialitzada. Vaig mencionar de passada la revista Rock de Lux. Avui els meus advocats m’han dit que aquesta revista em presentarà una querella per difamació. M’han aconsellat que matissi el que vaig dir. En aquella llista de millors discs del 2004, el nomber one era el de Tom Waits, que a mi se’m va atravessar. Pero entre els nacionals hi posaven "temps de destrals" d’un tal Xavier Baró. No l’havia sentit en ma vida. ¿qui collons deu ser?. Parlaven de les millors cançons escrites aquí. De música feta avuí tradicional. Vaig demanar al Pep Cartanyà de "Cops i flames" què teniem a la casa d’aquest tio i em va ensenyar el que sentireu. Es diu "contraband" i parla d’una família de contrabandistes de la Seu just acabada la Guerra Civil, i d’enfrontaments amb la Guardia Civil. A mi em recorda en certa manera a les Rebel Songs irlandeses, (gent com els Dubliners). I si no haguès sortit al Rock de Lux ni m’haruria enterat d’aquest gran disc.
Contraband- Xavier Baró
Viva la muerte- Maria Napoleon
El bevedor compulsiu es fot copa rera copa com qui encén un cigarro amb la burilla de l’anterior. La noia que està amb ell, a la barra del club de carretera, ha passat la ratlla que separa la preocupació del pànic. Sap per experiència, (és una professional de la nit) que els mascles que han begut tant, després al llit, acostumen a posar-se molt violents. Ho acaben pagant les noies com ella, amb costelles trencades i burilles apagades a les plantes dels peus. Però el bevedor compulsiu, totalment aliè al pànic de la noia, segueix amb el seu metòdic pla de consum alcohòlic, sin perdon.
Love comander- Married Monk
El bevedor compulsiu apenes es pot aguantar sentat al tamboret de la barra. La columna de miralls li serveix de suport i cada cop que allarga el braç per buidar un altre copa, és com una treballosa expedició antàrtica. La noi que està amb ell pensa que arribats en aquest punt de taja, potser tindrà sort i el tio caurà rodó del tamboret abans de pujar a les habitacions de dalt. La noia s’equivoca perquè no compta amb els anys d’entrenament etílic del bevedor.
Adios- Kiki d’Akí
El bevedor compulsiu veu com es mouen els llavis d’ella de forma indesxifrable: "aquestes eslaves no sel’s entén de res". La noia, nascuda a la Barranquilla, Colòmbia, fa 20 anys, fa estona que ha deixat d’entendre res del que diu el bevedor compulsiu, i vista la impossibilitat de portar una conversa intel·ligible s’ha decidit a explicar-li lo guapa que es la filla que ha deixat a Colòmbia amb sa mare "Estos españoles no se entienden de nada" pensa para si mentre les copes segueixen el seu treballós però incessant trànsit de la barra a la boca del bevedor compulsiu.
Making plans for Nigel- Nouvelle Vague
El bevedor compulsiu, entre bromes etíliques, decideix que ha arribat el moment que pugin a l’habitació. Amb gestos inequivocs li fa entendre a la noia Colombiana. La noia es queda lívida i espantada. Comença a resar. ¿Podria ser una miraculosa caiguda del bevedor per les escales per salvar-la de cops i cremades?. Però s’equivoca, tants anys de beure li han desarrollat un sentit de l’equilibri més enllà de la consciència.
Different Sounds- Fantastic Something
La habitació es tranquil·la i ordenada, amb una moqueta neta però plena de taques encrostades. Sense finestres ni telèfon. Difícil escapatòria. La noia, resignada, es prepara pel pitjor. El bevedor compulsiu, després de l’esforç de pujar les escales, s’aguanta com pot les arcades. El bevedor compulsiu detesta l’alcohol. Sap que després de lo d’aquesta nit, haurà d’estar una setmana de baixa. Però de les poques coses que sap del cert en aquesta vida, una n’és que abans de posar-se en matèria amb cap noia ha d’estar com-ple-ta-ment tajat. Tajat a con-ci-èn-cia. El bevedor compulsiu sap per experiència que quan entra en matèria amb noies i està serè, es descontrola, se li dispara la vena violenta, se li’n va la olla. Comença a pegar, a destrossar, a mossegar i finalment a matar. No ho arreglen ni les temporades a la presó, ni les diverses teràpies. La única manera inofensiva d’estar amb noies, és tajar-se ab-so-lu-ta-ment. Llavors sí. Es queda manso com un corderet. Com ara. Mansament arraulit junt a la Colombiana a qui ha pagat per hores.
Née dans la nature- Helena
Solo para mis ojos- Los Sencillos
Gabrielle- Nips
Un entranyable tomb pel racó de la nostàlgia. Los Sencillos en el seu millor disc, en plena forma per fabricar perfectes píndoles mod-pop, i després el cantant amb les dents més podrides del mon musical, Shane McGowan, ex cantant dels Pogues, aquí amb el seu grup precursor, Nips. El nom verdader era Nipples Erectors (els erectors de mugrons), però sel van escurçar per "obligació". I més nostàlgia: They might be giants, un tal John no-se-què i un tal John no-se-quantos. Amb una cançó que sempre m’havia pensat que era original seva, i l’altre dia veient una peli dels anys 30 o 40 vaig sentir l’original, i em va venir de gust posar-la, o sigui que aquesta que sentirem dels They might be giants és una versió.
Istanbul is not Constantinoble- They might be giants
Ens despedim amb una cançó de l’Ilegal Jorge Martinez, un tio amb unes males puces de cuidado segons es diu, però amb un talent bestial per treure lletres amb un sentit de l’humor negre i morbós. Aquesta va de un xica triomfadora d’institut, que es fa actriu, envelleix, fracasa i es suicida. Històries Exemplars. Sec, tallant i accelerat normalment, però aquest cop amb una perfecta melodia pop. A mes i per matar-ho m’encanta la portada del disc, amb uns precioses fotos de motos clàssiques: BSA’s, Triumphs Bonnevilles i (puaj) Harleys.
En fi senyors, una altre edició perpetrada del Jardí del Manicomi. Sembla que la cosa no tingui remei. No sortim del forat. Però ho seguirem intentant. En una setmana. Si volen assistir a l’intent, ja ho saben, mismo lugar misma hora. Si ho deixen per impossible, serem comprensius. Recordin que poden deixar els seus insults i agressions verbals a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com, els estaré esperant amb els punys tancats. Segur que tenen obscures temptacions rondant pel tarro. Millor que hi caiguin i així engreixin la maquinaria de la economia productiva.
Me gusta como hueles- Ilegales
Tardor 2005, 2 de novembre
Premsa especialitzada
Tongued-tied Jill- Charlie Feathers
Senyors benvinguts, això és el Jardí del Manicomi, Punt Sis Camp, 99,8 FM. La edició d’avui es diu "Premsa especialitzada", discutirem més tard com hem arribat a aquest títol. Ara urgeix proclamar el següent: Ja és hora que es digui sense embuts i amb totes les lletres, la premsa especialitzada no és més que una pandilla d’enteradillos pedants que l’única escorrialla de vida que tenen, és allò amb que s’han especialitzat. Parlo de revistes de bicis, de futbol, d’ordenadors, i sobretot de música.
Three o’clock blues- BB King
Sí, d’acord, cada especialitat necessita la seva jerga, però expressions com "rock cubista" són necessàries? Cal "indietrònica"? "glicht rock"?. O si no, parlem del tema modes: als 80’s li xupem al pop britànic, després ens en cansem li mamem a la electrònica, ara la electrònica és una merda (ells diuen "ha esgotat el discurs") i toca l’americana", (atenció, no la "música americana" sinó "americana" a seques: "que toques, tu?" "jo?..americana"). Anda Yaa!!!.
Boogie Chillen- John Lee Hooker
I així amb totes els temes: les motos, per exemple. Als 80’s privaven les japoneses de 1.200cc ultracarenades de coloritos, després tot deu a despullar les motos, el que mola son les nakeds, després vinga scooters de gran cilindrada, ara tots a la brossa, que necessitem supermotards. Anda Yaaa!!!.
(Per cert, anècdota real parlant de motos naked: anava jo pels concessionaris de motos preguntant "escolta, què teniu de segona mà de "neiqueds"?". El del concessionari "de queeeè???". I jo "de "neiqueds", de motos "neiqueds"" "Ahhh" , feien ells, i hem corregien la pronúncia anglesa: ""nàquets", tu vols dir de motos "nàquet"")
The Chicken and the Hawk- Joe Turner
En fi, davant de tal sectarisme de tota la premsa especialitzada, hem de proclamar i proclamem que la única excepció són les revistes de noies sense roba. Les úniques que fan servir un llenguatge clar i planer, del carrer. Les úniques que no es deixen influenciar per les modes. Les úniques que mantenen un discurs coherent i inalterable al llarg del temps. Pots mirar les revistes de fa 25 anys i allí estan elles. Clares. Fresques com el primer dia. Amb el missatge igual de vigent.
Summertime- James Moody
I buenu, us preguntareu a què ve tanta indignació amb la premsa especialitzada?, doncs a que ja fa temps va caure a les meves mans el número de la revista musical Rock De Lux que llistava els millors discs del 2004, a criteri dels redactors. El number one era Real Gone, de Tom Waits. La ostia era. Una "reinvenció del rock". Una "deconstrucció del rock", per ser més exacte. "Rock cubista"(¿?), en fi . Los viejos rockeros nunca mueren. Buenu, ens l’haurem de pillar, doncs. I sí, quan vaig tenir ocasió allà que hi vaig invertir els meus eurets. I arribo a casa i amb la mes grans de les expectacions, enxufo l’equip a tota ostia. I faig la primera passada. I em dic a mi mateix, tio, aquí passa algo. No has esta prou al lloro. Se t’ha escapat alguna cosa. Vinga tornem-hi. I faig la segona passada. I em dic, tio a veure si et concentres i estem a lo que estem. I faig la tercera. I la quarta. I em dic, tio aquí no hi veig res, soc massa obtús, a mi aquest disc em supera per la dreta, per l’esquerra per dalt i per baix, no el pillo de res. I sí, la veritat és que té 3 o quatre cançons molt bones, però xiquet, d’on no n’hi ha no en raja, i a lo que es veu, jo no dono per més. Ara, la que sonarà ara és la bona, eh?.
Hoist that rag- Tom Waits
Mas que nada- Odell Brown & the Organizers
Cantaloup Island- US3
Lover man- Sarah Vaughan (Jazzelious remix)
El col·lectiu de boletaires de les nostres contrades (en el que no m'incloc) està indignat. Ahir dia de Tots Sants vaig fer el que tothom: agafar el cotxe i pujar a la muntanya. Vam acabar a la (normalment) tranquil·la vil·la de Prades, que estava com Port Aventura un 15 d’agost: totalment a saco. Igual que la Mussara, amb embussos per entrar i per sortir, i sense un sol lloc per aparcar. No està mal per a un poble abandonat i derruït on només s’aguanta en peu el campanar!. Buenu deia que estaven indignats els boletaires, i ho estaven amb un altre nombrós col·lectiu: amb tots els que van pujar a veure el Rally Catalunya, el tram Vilaplana- La Mussara en concret. Indignats amb la quantitat de merda que hi havien deixat: llaunes, ampolles, condons…. Els del Rally (*) hi havia deixat tanta merda que no havien deixat cap lloc per a que els boletaires hi deixessin la seva. Però ja se sap, al bosc, el primer que arriba agafa el millor lloc per emmerdar.
Falling into- Stateless (Boy Wonder remix)
Keep Getting it On- Lloyd Chambers
Tell it like it is- Aaron Neville
Can’t do a thing to stop me- Chris Isaak
In-cre-i-ble la capacitat d’aquest tio per tocar la fibra sensible, una de les seves millors cançons. Segur. L’hem escoltat una mica de xiripa, la cosa va anar així, vaig veure l’altre dia a hores intempestives un documental d’aquests de desastres naturals, sortia el terratrèmol de San Francisco de 1906, amb imatges d’aquesta bonica ciutat, famosa per les seves persecucions policials amb cotxes saltant pels carrers en baixada. Va sortir el famós pont aquell tan llarg, i em vaig dir, "posarem una cançó de San Francisco", i em va venir al cap "San Francisco Days", del Chris Isaak, que també dóna nom al seu 4rt disc. Però després vaig pensar, què collons, ni és la millor cançó del disc, ni el LP és el seu millor. I em vaig decidir per posar del mateix disc, aquesta melancòlica meravella, la especialitat de l’Isaak. Brillant en els seus 2 primers discs, Silverton i Chris Isaak, de finals dels 80’s. Tan magníficament tristos com minoritaris. La perfecta imatge del perdedor melancòlic. El seu tercer no era tan rodó, però David Lynch va incloure la cançó Wicked Game com a tema principal de la BSO de Wild at Heart, i d’aquí a la popularitat. Més tard una altre cançó seva "Baby did a bad thing" va ser a una altre BSO, la de Eyes Wide Shut.
Gold mine gutted- Bright eyes
I parlant de eyes ens acomiadem amb els de Conor Oberst, els Bright Eyes, la nova sensació en música "americana" com dèiem al principi. Del seu disc Digital Ash in a Digital Urn.
Senyors, finalment el final. Aquí acabem. Demano perdó per la edició que he perpetrat. La única responsabilitat és meva, ni l’Aznar no en té la culpa. Hi ha dies que acabes, et treus els cascos i dius, collons, xec, avui ha valgut la pena. Doncs avui va a ser que no. Però en fi, una de les meves mes fosques temptacions és començar cada dimecres aquests 60 minuts per veure que hi ha al final del túnel. Avui no hi ha hagut res, però no perdo l’esperança. El dimecres que ve tornarem a caure a la temptació. Vostès també hi haurien de caure. En les seves vull dir. Caiguin en les seves més fosques temptacions, que a la llarga s’estalviaran disgustos. De veritat.
I belive in simetry- Bright eyes
(*) Nota fora de programa: El mateix dia de Tot Sants els del RACC estaven recollint tota la merda pel costat dels trams amb sacs.
Premsa especialitzada
Tongued-tied Jill- Charlie Feathers
Senyors benvinguts, això és el Jardí del Manicomi, Punt Sis Camp, 99,8 FM. La edició d’avui es diu "Premsa especialitzada", discutirem més tard com hem arribat a aquest títol. Ara urgeix proclamar el següent: Ja és hora que es digui sense embuts i amb totes les lletres, la premsa especialitzada no és més que una pandilla d’enteradillos pedants que l’única escorrialla de vida que tenen, és allò amb que s’han especialitzat. Parlo de revistes de bicis, de futbol, d’ordenadors, i sobretot de música.
Three o’clock blues- BB King
Sí, d’acord, cada especialitat necessita la seva jerga, però expressions com "rock cubista" són necessàries? Cal "indietrònica"? "glicht rock"?. O si no, parlem del tema modes: als 80’s li xupem al pop britànic, després ens en cansem li mamem a la electrònica, ara la electrònica és una merda (ells diuen "ha esgotat el discurs") i toca l’americana", (atenció, no la "música americana" sinó "americana" a seques: "que toques, tu?" "jo?..americana"). Anda Yaa!!!.
Boogie Chillen- John Lee Hooker
I així amb totes els temes: les motos, per exemple. Als 80’s privaven les japoneses de 1.200cc ultracarenades de coloritos, després tot deu a despullar les motos, el que mola son les nakeds, després vinga scooters de gran cilindrada, ara tots a la brossa, que necessitem supermotards. Anda Yaaa!!!.
(Per cert, anècdota real parlant de motos naked: anava jo pels concessionaris de motos preguntant "escolta, què teniu de segona mà de "neiqueds"?". El del concessionari "de queeeè???". I jo "de "neiqueds", de motos "neiqueds"" "Ahhh" , feien ells, i hem corregien la pronúncia anglesa: ""nàquets", tu vols dir de motos "nàquet"")
The Chicken and the Hawk- Joe Turner
En fi, davant de tal sectarisme de tota la premsa especialitzada, hem de proclamar i proclamem que la única excepció són les revistes de noies sense roba. Les úniques que fan servir un llenguatge clar i planer, del carrer. Les úniques que no es deixen influenciar per les modes. Les úniques que mantenen un discurs coherent i inalterable al llarg del temps. Pots mirar les revistes de fa 25 anys i allí estan elles. Clares. Fresques com el primer dia. Amb el missatge igual de vigent.
Summertime- James Moody
I buenu, us preguntareu a què ve tanta indignació amb la premsa especialitzada?, doncs a que ja fa temps va caure a les meves mans el número de la revista musical Rock De Lux que llistava els millors discs del 2004, a criteri dels redactors. El number one era Real Gone, de Tom Waits. La ostia era. Una "reinvenció del rock". Una "deconstrucció del rock", per ser més exacte. "Rock cubista"(¿?), en fi . Los viejos rockeros nunca mueren. Buenu, ens l’haurem de pillar, doncs. I sí, quan vaig tenir ocasió allà que hi vaig invertir els meus eurets. I arribo a casa i amb la mes grans de les expectacions, enxufo l’equip a tota ostia. I faig la primera passada. I em dic a mi mateix, tio, aquí passa algo. No has esta prou al lloro. Se t’ha escapat alguna cosa. Vinga tornem-hi. I faig la segona passada. I em dic, tio a veure si et concentres i estem a lo que estem. I faig la tercera. I la quarta. I em dic, tio aquí no hi veig res, soc massa obtús, a mi aquest disc em supera per la dreta, per l’esquerra per dalt i per baix, no el pillo de res. I sí, la veritat és que té 3 o quatre cançons molt bones, però xiquet, d’on no n’hi ha no en raja, i a lo que es veu, jo no dono per més. Ara, la que sonarà ara és la bona, eh?.
Hoist that rag- Tom Waits
Mas que nada- Odell Brown & the Organizers
Cantaloup Island- US3
Lover man- Sarah Vaughan (Jazzelious remix)
El col·lectiu de boletaires de les nostres contrades (en el que no m'incloc) està indignat. Ahir dia de Tots Sants vaig fer el que tothom: agafar el cotxe i pujar a la muntanya. Vam acabar a la (normalment) tranquil·la vil·la de Prades, que estava com Port Aventura un 15 d’agost: totalment a saco. Igual que la Mussara, amb embussos per entrar i per sortir, i sense un sol lloc per aparcar. No està mal per a un poble abandonat i derruït on només s’aguanta en peu el campanar!. Buenu deia que estaven indignats els boletaires, i ho estaven amb un altre nombrós col·lectiu: amb tots els que van pujar a veure el Rally Catalunya, el tram Vilaplana- La Mussara en concret. Indignats amb la quantitat de merda que hi havien deixat: llaunes, ampolles, condons…. Els del Rally (*) hi havia deixat tanta merda que no havien deixat cap lloc per a que els boletaires hi deixessin la seva. Però ja se sap, al bosc, el primer que arriba agafa el millor lloc per emmerdar.
Falling into- Stateless (Boy Wonder remix)
Keep Getting it On- Lloyd Chambers
Tell it like it is- Aaron Neville
Can’t do a thing to stop me- Chris Isaak
In-cre-i-ble la capacitat d’aquest tio per tocar la fibra sensible, una de les seves millors cançons. Segur. L’hem escoltat una mica de xiripa, la cosa va anar així, vaig veure l’altre dia a hores intempestives un documental d’aquests de desastres naturals, sortia el terratrèmol de San Francisco de 1906, amb imatges d’aquesta bonica ciutat, famosa per les seves persecucions policials amb cotxes saltant pels carrers en baixada. Va sortir el famós pont aquell tan llarg, i em vaig dir, "posarem una cançó de San Francisco", i em va venir al cap "San Francisco Days", del Chris Isaak, que també dóna nom al seu 4rt disc. Però després vaig pensar, què collons, ni és la millor cançó del disc, ni el LP és el seu millor. I em vaig decidir per posar del mateix disc, aquesta melancòlica meravella, la especialitat de l’Isaak. Brillant en els seus 2 primers discs, Silverton i Chris Isaak, de finals dels 80’s. Tan magníficament tristos com minoritaris. La perfecta imatge del perdedor melancòlic. El seu tercer no era tan rodó, però David Lynch va incloure la cançó Wicked Game com a tema principal de la BSO de Wild at Heart, i d’aquí a la popularitat. Més tard una altre cançó seva "Baby did a bad thing" va ser a una altre BSO, la de Eyes Wide Shut.
Gold mine gutted- Bright eyes
I parlant de eyes ens acomiadem amb els de Conor Oberst, els Bright Eyes, la nova sensació en música "americana" com dèiem al principi. Del seu disc Digital Ash in a Digital Urn.
Senyors, finalment el final. Aquí acabem. Demano perdó per la edició que he perpetrat. La única responsabilitat és meva, ni l’Aznar no en té la culpa. Hi ha dies que acabes, et treus els cascos i dius, collons, xec, avui ha valgut la pena. Doncs avui va a ser que no. Però en fi, una de les meves mes fosques temptacions és començar cada dimecres aquests 60 minuts per veure que hi ha al final del túnel. Avui no hi ha hagut res, però no perdo l’esperança. El dimecres que ve tornarem a caure a la temptació. Vostès també hi haurien de caure. En les seves vull dir. Caiguin en les seves més fosques temptacions, que a la llarga s’estalviaran disgustos. De veritat.
I belive in simetry- Bright eyes
(*) Nota fora de programa: El mateix dia de Tot Sants els del RACC estaven recollint tota la merda pel costat dels trams amb sacs.
Tardor 2005, 26 d’octubre
Back to Clasics
Menina Moça- Stan Getz
Amics, benvinguts a una nova edició del Jardi del Manicomi, al 99.8 FM, Punt sis camp.
Senyors la cosa esta xunga: El President està per tancar-lo amb nosaltres aquí al Jardi del Manicomi, els nostres polítics, seguint la consigna de "follow the leader", l’imiten sense excepció, descarats ells. l’Estatut partirà el Regne d’Espanya en 17 troços, això diuen. La directiva del club avança impertorbable cagada rera cagada, les guerrilles civils s’estenen per doquier, arribant fins a la blogosfera.
Davant aquest panorama tan catastrofista aquí al Jardí del Manicòmi hem optat per a seguir la màxima que diu "En tiempos de desazon, no hacer mudanza" que traduït del castellano viejo vol dir: quieto to’ qijqui que ‘ta la cosa mu xunga. Aquesta bonica màxima l’hem interpretada per a la edició d’avuí amb el següent títol: Back to Classics. I ja posats ens hem preguntat a nosaltres mateixos ¿quin collons de música hi pot lligar amb aquest títol? La resposta: buscarem solaz i reposo amb el classics de ayer y anteayer, del palo 50’s standards, jazz, bossa i soul.
Bon profit!
Samba da Rosa- Vinicius de Moraes i Toquinho
En la meva modesta opinió, si hi ha una canço que reflexi l’estat de felicitat ideal, és aquesta que sentirem ara, fins i tot per davant de la noia d’ipanema, (que encara esta viva i guapíssima a la seva edat segons vaig llegir). La noi d’ipanema l’ha cantat tanta gent que quasi se t’empana al cap. Estas a la sala d’espera del dentista i alli sona, amb la vomitiva versió aviolinada, perpetrada per la Royal Philarmonic Orchestra, i penses ¿a quin inmens capullo se l’hauria d’empalar amb un Airbus A110 calentat al rojo vivo?. No, jo personalment prefereixo aquesta "Tarde em Itapoá", i en particular amb aquesta versió dels mítics concerts "en viu a l’estudi" del café La Fusa de Buenos Aires. Com diu Vinicius:
"tarde en Itapoá es una curiosa canción, la hicimos Toquinho y yo en una tarde de total vagabundaje por esta maravillosa playa de Bahía, que ya fue celebrada por el gran Caymmi en una cancion inmortal que ustedes probablemente conoceran. Es una cancion que habla de un dia, de una tarde en que paseamos Toquinho y yo por esta playa en shortes de baño, chupando una cachaçita, si, a veces beviendo una agua de coco y despues, con la mirada perdida en el encuentro de cielo y mar, bien despacito …. parece que sentimos toda la tierra rodar"
Tota una declaració de principis.
Tarde em Itapoá- Vinicius de Moraes i Toquinho
Dynasty- Stan Getz
Happy little sunbeam- Chet Baker
Veient la foto del disc, diriem que quan li van fer, ja havia estrenat la dentadura postissa. Va ser una matinada, quan un cambrer va entrar a la habitació i es va trobar el pobre Chet Baker demacrat per terra, amb la boca partida. Un accident de treball, van dir. En realitat es veu que feia temps tenia problemes de liquidesa per afrontar l’endeutament a curt de proveidors. De proveidors de drogues, vull dir. Ara bé, amb la dentadura postissa nova, ja veieu, va seguir tocant la trompeta de collons.
Sweet Lorraine- Chet Baker
I wanna be loved by you- Marilyn Monroe
On the Sunny Side of Street- Frank Sinatra
Destination Moon- Dinah Washington
Ehem, per dir algo, recordeu que a internet hi ha penjades totes les edicions del Jardi del Manicomi, a eljardidelmanicomi.blogspot.com, o entrant per Puntsiscamp.com a la pestanya d’enllaços. Hi trobareu totes les cançons que han sonat i a més com regal de la casa hi podeu postejar tots els vomitius insults que us passin per les vostres ments espatllades. No hi ha censures. També podeu postejar les vostres peticions, que seran puntual i degudament passades pel forro dels guibols.
Mad about the boy- Dinah Washington 1
A taste of honey- Lena Lorne 7
Senyors, després d’aquestes desgarradores i tristíssimes històries d’amor desesperat ha arribat el moment d’agraïr al creador omnipotent poder sentir les petites joies que venen ara: Tots genuflexos abans de començar a ballar en quant sonin aquesta im-pre-sio-nant col·lecció de meravelles: Fins i tot ofegats en dos pams de merda hi ha moments que el cel s’obre!
Lay this bourdon down- Mary Love
Baby Love- Diana Ross & the Supremes
Heat Wawe- Martha Reeves & the Vandellas
Mother Dear- Diana Ross & the Supremes
In my Lonely Room- Martha Reeves & the Vandellas
Baby Do the Philly Dog- Olympics
Buf, i per recuperar-se del subidon, un piquito per desenganxar-se mes de trankis.
Make me Yours- Betty Swann
Everything is good about you- Diana Ross & the Supremes
Això de posar clàssics està molt bé, vesteix molt, no? com d’enteradillo enrrotllat, no? el que passa que té un problema, les cançons aquestes no van més enllà dels 2 minuts, i quan et descuides, zas, ja has d’entrar la següent. Així que no et pots distreure tant llegint revistes de noies rialleres amb poca roba. Nxt, nxt…la pròxima setmana tota de rock progressiu dels 70’s: cançons de 10 minuts i a cascar-la.
Laughing Boy- Mary Welles
I per na’xapant, el consell de sempre: en la mesura que pogueu, passegeu-vos pel cantó fosc de les vostres més profundes tentacions, caieu-hi, tan li fa si de quatre grapes, fent el missionero, o en la vostra postura preferida. Altrament us pot passar que un bon dia , hops! Les vostres més fosques tentacions han desaparegut de sobte, gone, desvanesidas, així plof!. I aleshores, ¿què?, ¿com hi caureu?. Feina feta no hi ha destorb, senyors....En fi, aquí sempre hi ha hagut poc peix, poc talent, poca xixa, però la poca que hi pogués haver ara si que l’hem venut tota
Back to Clasics
Menina Moça- Stan Getz
Amics, benvinguts a una nova edició del Jardi del Manicomi, al 99.8 FM, Punt sis camp.
Senyors la cosa esta xunga: El President està per tancar-lo amb nosaltres aquí al Jardi del Manicomi, els nostres polítics, seguint la consigna de "follow the leader", l’imiten sense excepció, descarats ells. l’Estatut partirà el Regne d’Espanya en 17 troços, això diuen. La directiva del club avança impertorbable cagada rera cagada, les guerrilles civils s’estenen per doquier, arribant fins a la blogosfera.
Davant aquest panorama tan catastrofista aquí al Jardí del Manicòmi hem optat per a seguir la màxima que diu "En tiempos de desazon, no hacer mudanza" que traduït del castellano viejo vol dir: quieto to’ qijqui que ‘ta la cosa mu xunga. Aquesta bonica màxima l’hem interpretada per a la edició d’avuí amb el següent títol: Back to Classics. I ja posats ens hem preguntat a nosaltres mateixos ¿quin collons de música hi pot lligar amb aquest títol? La resposta: buscarem solaz i reposo amb el classics de ayer y anteayer, del palo 50’s standards, jazz, bossa i soul.
Bon profit!
Samba da Rosa- Vinicius de Moraes i Toquinho
En la meva modesta opinió, si hi ha una canço que reflexi l’estat de felicitat ideal, és aquesta que sentirem ara, fins i tot per davant de la noia d’ipanema, (que encara esta viva i guapíssima a la seva edat segons vaig llegir). La noi d’ipanema l’ha cantat tanta gent que quasi se t’empana al cap. Estas a la sala d’espera del dentista i alli sona, amb la vomitiva versió aviolinada, perpetrada per la Royal Philarmonic Orchestra, i penses ¿a quin inmens capullo se l’hauria d’empalar amb un Airbus A110 calentat al rojo vivo?. No, jo personalment prefereixo aquesta "Tarde em Itapoá", i en particular amb aquesta versió dels mítics concerts "en viu a l’estudi" del café La Fusa de Buenos Aires. Com diu Vinicius:
"tarde en Itapoá es una curiosa canción, la hicimos Toquinho y yo en una tarde de total vagabundaje por esta maravillosa playa de Bahía, que ya fue celebrada por el gran Caymmi en una cancion inmortal que ustedes probablemente conoceran. Es una cancion que habla de un dia, de una tarde en que paseamos Toquinho y yo por esta playa en shortes de baño, chupando una cachaçita, si, a veces beviendo una agua de coco y despues, con la mirada perdida en el encuentro de cielo y mar, bien despacito …. parece que sentimos toda la tierra rodar"
Tota una declaració de principis.
Tarde em Itapoá- Vinicius de Moraes i Toquinho
Dynasty- Stan Getz
Happy little sunbeam- Chet Baker
Veient la foto del disc, diriem que quan li van fer, ja havia estrenat la dentadura postissa. Va ser una matinada, quan un cambrer va entrar a la habitació i es va trobar el pobre Chet Baker demacrat per terra, amb la boca partida. Un accident de treball, van dir. En realitat es veu que feia temps tenia problemes de liquidesa per afrontar l’endeutament a curt de proveidors. De proveidors de drogues, vull dir. Ara bé, amb la dentadura postissa nova, ja veieu, va seguir tocant la trompeta de collons.
Sweet Lorraine- Chet Baker
I wanna be loved by you- Marilyn Monroe
On the Sunny Side of Street- Frank Sinatra
Destination Moon- Dinah Washington
Ehem, per dir algo, recordeu que a internet hi ha penjades totes les edicions del Jardi del Manicomi, a eljardidelmanicomi.blogspot.com, o entrant per Puntsiscamp.com a la pestanya d’enllaços. Hi trobareu totes les cançons que han sonat i a més com regal de la casa hi podeu postejar tots els vomitius insults que us passin per les vostres ments espatllades. No hi ha censures. També podeu postejar les vostres peticions, que seran puntual i degudament passades pel forro dels guibols.
Mad about the boy- Dinah Washington 1
A taste of honey- Lena Lorne 7
Senyors, després d’aquestes desgarradores i tristíssimes històries d’amor desesperat ha arribat el moment d’agraïr al creador omnipotent poder sentir les petites joies que venen ara: Tots genuflexos abans de començar a ballar en quant sonin aquesta im-pre-sio-nant col·lecció de meravelles: Fins i tot ofegats en dos pams de merda hi ha moments que el cel s’obre!
Lay this bourdon down- Mary Love
Baby Love- Diana Ross & the Supremes
Heat Wawe- Martha Reeves & the Vandellas
Mother Dear- Diana Ross & the Supremes
In my Lonely Room- Martha Reeves & the Vandellas
Baby Do the Philly Dog- Olympics
Buf, i per recuperar-se del subidon, un piquito per desenganxar-se mes de trankis.
Make me Yours- Betty Swann
Everything is good about you- Diana Ross & the Supremes
Això de posar clàssics està molt bé, vesteix molt, no? com d’enteradillo enrrotllat, no? el que passa que té un problema, les cançons aquestes no van més enllà dels 2 minuts, i quan et descuides, zas, ja has d’entrar la següent. Així que no et pots distreure tant llegint revistes de noies rialleres amb poca roba. Nxt, nxt…la pròxima setmana tota de rock progressiu dels 70’s: cançons de 10 minuts i a cascar-la.
Laughing Boy- Mary Welles
I per na’xapant, el consell de sempre: en la mesura que pogueu, passegeu-vos pel cantó fosc de les vostres més profundes tentacions, caieu-hi, tan li fa si de quatre grapes, fent el missionero, o en la vostra postura preferida. Altrament us pot passar que un bon dia , hops! Les vostres més fosques tentacions han desaparegut de sobte, gone, desvanesidas, així plof!. I aleshores, ¿què?, ¿com hi caureu?. Feina feta no hi ha destorb, senyors....En fi, aquí sempre hi ha hagut poc peix, poc talent, poca xixa, però la poca que hi pogués haver ara si que l’hem venut tota
Tardor 2005, 19 d’octubre
Bellesa i/o Horror
Queen of the reich- Queensryche
Benvinguts o ben trobats. Això es el Jardí del Manicomi, 99,8 FM Punt sis camp. Per a l’edició d’avui no ens hem volgut arriscar amb un titol rotllo "el cel s’ens cau a sobre" per haver-lo de retirar bochornosament de la circulació i ens quedem amb "Bellesa i/o Horror", ja discutirem perquè mes tard. Això que sona és Quensryche, un grup que no havia escoltat mai fins fa uns dies, però vaig dir que els posaria por mih cohone, i aquí estan…. Rotllo Tranky no sona, no.
Christine- House of love
Cristina, encara vens cap a mi, encara em parles, i el nen plora…Cristina ¿què cony vol dir tot això? (això ho pregunto jo, no el cantant)
This charming man- The Smiths
When the leader runs smooth on the passanger seat…Quan la pell rellisca suaument en el seient del cotxe…I jo llenço una pregunta al mon, com al qui llença els pantalons al mon. I és la següent: fins a quina edat es pot fer servir el seient del cotxe per a rituals d’aparellament? Fins quan podem fer el contorsionista? Fins quan topar de cul amb una i altre palanca? ¿És lícit per a sentir-se mes jove, el tancar-se una fosca nit en un cotxe aparcat a un descampat clandestí, mentre un cangur pagat a preu de camell s’encarrega del trio d’angelets de 8, 6 i 4 anys al xalet amb vistes al mar? Naturalment tot té un límit, i tampoc cal exagerar: no agafaríem mai el petit Audi TT coupé, sinó el Porsche Cayenne…en segons quines edats les ernies ja no perdonen.
Surfistes a camera lenta- Joan Miquel Oliver
Fe d’errates. En els dos darrers programes he posat a l’amic Oliver, el problema és que li vaig canviar el nom, li vaig dir Joan Antoni (esta dit i escrit, ho podeu comprovar a eljardidelmanicomi.blogspot.com) i es diu Joan Miquel, i a més l’altre dia vaig descobrir que col·labora al programa del Grasset…pulucual el posarem per 3r cop consecutiu, buenu, per això i perquè es molt bo.
La mujer que mordio un piano- Joan Miquel Oliver
Billy Butock’s Requiem- Scarlett’s Well
Milky Bottle Simphony- Saint Etienne
Deien uns que "cuando el hambre entra por la puerta el amor salta por la ventana". En aquest cas el que entra per la finestra són les primeres clarors del dia que tènues, il·luminen la silueta nua i dormida de la Laia. I s’acaben reflectint als ulls tendrament enamorats de Ramon.
Laia i Ramon.
Ramon enamorat, Laia estimada,
Ramon comprant rams de roses, ballant un claqué,
Ramon clavant-se una Margarida a la solapa…
Laia, Laia, Laia, dolçament adormida, llavis de clavell, carn encara calenta…
"¿quan tornarem a jugar, Laia, quan ens tornarem a tocar?".
Ramon, vestint-se somrient,
"Laia estimada, dorm,
dorm encara, que jo vaig a treballar".
Ramon enamorat, li besa la galta...
"fins demà".
I Laia desvetllada
"tanca la porta quan marxis, i deixa els calés al tocador. Si vols que ens tornem a veure, agafa una targeta amb el meu número, i truca’m, provaré de fer-te un foradet, encara que no et puc assegurar res, la gent va molt calenta…"
Laia, Laia estimada…demà ja hauré cobrat.
Més petits poemes d’amor comercial aquí, al Jardí del Manicomi.
Stars above us- Saint Etienne
Dear Diary- Roisin Murphy
Febres grogues assalten desprevinguts vianants en foscos carrerons. El conseller de sanitat ha organitzat patrulles de veïns.
Straight up- Brian Setzer Orchestra
Where have you been- Gene Vincent
Oh senyor, perdoneu-nos perquè hem pecat. Molt i amb vertader deler. Repetits cops, de l’indret i del revés, a quatre potes i drets. Sobris i ebris; de franc, amb visa o en efectiu. Hem pecat molt i ho hem fet sols i ho hem fet acompanyats. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿hem pecat per excés o per defecte?
Don’st you- Micah P. Hinson and the gospel of progress
Oh senyor, penitència dura que faci molt mal, penitència benefactora, penitència plaent…. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿quina penitència es necessita per compensar el pecat d’haver disfrutat de la penitència imposada?
Mes cançons de culpa cristiana, aquí, al Jardí del Manicomi…
My lady story- Antony and the Johnsons
L’edició d’avui s’ha dit "Bellesa i/o Horror" perquè de vegades sens coses tan boniques que penses que segur hi ha alguna cosa molt xunga dintre el tarro del tio que les ha tret. Al revés no passa tant, al menys a mi, de veure un desgavell de sang i vísceres i pensar, collons, tu, quanta bellesa hi ha amagada aquí… Encara que també passa, també. Un personatge del còmic de Sin City fotia assassinats sagnants i cantava música sacra d’una puresa celestial. Es veu que la bellesa i l’horror a vegades van junts. Tot això ve a cuento que he estat escoltant Antony and the Johnsons, i el que m’ha suggerit és una cosa "hermosa" (així en en castellà queda millor), una ració de bellesa a raig. Piano, veu i poca cosa més. Un pel afectada la veu, però prou simple i senzill tot plegat. Sense més artificis dels necessaris. I m’he imaginat tots els pensaments turmentosos i xungos dins el tarro d’aquest Antony, que surten en forma d’aquestes boniques cançons.
Bird Gurhl- Antony and the Johnsons
Apa nois, amb paciència i conformitat hem arribat al final. No hi ha mal que cent anys duri, van dir els ibers quan van veure el primer legionari romà. Aquesta edició del jardi del manicòmi ha estat molt mes curta que la romanització, per llarga que us hagi semblat a valtrus: han estat 60 minuts dels de tota la vida. Com sempre, Senyors, fins la propera, cuidin de les seves més perverses tentacions com si fossin entranyables tresors infantils, perquè el dia que ja no hi puguin caure, seran elles les que els recordaran temps millors…
Bellesa i/o Horror
Queen of the reich- Queensryche
Benvinguts o ben trobats. Això es el Jardí del Manicomi, 99,8 FM Punt sis camp. Per a l’edició d’avui no ens hem volgut arriscar amb un titol rotllo "el cel s’ens cau a sobre" per haver-lo de retirar bochornosament de la circulació i ens quedem amb "Bellesa i/o Horror", ja discutirem perquè mes tard. Això que sona és Quensryche, un grup que no havia escoltat mai fins fa uns dies, però vaig dir que els posaria por mih cohone, i aquí estan…. Rotllo Tranky no sona, no.
Christine- House of love
Cristina, encara vens cap a mi, encara em parles, i el nen plora…Cristina ¿què cony vol dir tot això? (això ho pregunto jo, no el cantant)
This charming man- The Smiths
When the leader runs smooth on the passanger seat…Quan la pell rellisca suaument en el seient del cotxe…I jo llenço una pregunta al mon, com al qui llença els pantalons al mon. I és la següent: fins a quina edat es pot fer servir el seient del cotxe per a rituals d’aparellament? Fins quan podem fer el contorsionista? Fins quan topar de cul amb una i altre palanca? ¿És lícit per a sentir-se mes jove, el tancar-se una fosca nit en un cotxe aparcat a un descampat clandestí, mentre un cangur pagat a preu de camell s’encarrega del trio d’angelets de 8, 6 i 4 anys al xalet amb vistes al mar? Naturalment tot té un límit, i tampoc cal exagerar: no agafaríem mai el petit Audi TT coupé, sinó el Porsche Cayenne…en segons quines edats les ernies ja no perdonen.
Surfistes a camera lenta- Joan Miquel Oliver
Fe d’errates. En els dos darrers programes he posat a l’amic Oliver, el problema és que li vaig canviar el nom, li vaig dir Joan Antoni (esta dit i escrit, ho podeu comprovar a eljardidelmanicomi.blogspot.com) i es diu Joan Miquel, i a més l’altre dia vaig descobrir que col·labora al programa del Grasset…pulucual el posarem per 3r cop consecutiu, buenu, per això i perquè es molt bo.
La mujer que mordio un piano- Joan Miquel Oliver
Billy Butock’s Requiem- Scarlett’s Well
Milky Bottle Simphony- Saint Etienne
Deien uns que "cuando el hambre entra por la puerta el amor salta por la ventana". En aquest cas el que entra per la finestra són les primeres clarors del dia que tènues, il·luminen la silueta nua i dormida de la Laia. I s’acaben reflectint als ulls tendrament enamorats de Ramon.
Laia i Ramon.
Ramon enamorat, Laia estimada,
Ramon comprant rams de roses, ballant un claqué,
Ramon clavant-se una Margarida a la solapa…
Laia, Laia, Laia, dolçament adormida, llavis de clavell, carn encara calenta…
"¿quan tornarem a jugar, Laia, quan ens tornarem a tocar?".
Ramon, vestint-se somrient,
"Laia estimada, dorm,
dorm encara, que jo vaig a treballar".
Ramon enamorat, li besa la galta...
"fins demà".
I Laia desvetllada
"tanca la porta quan marxis, i deixa els calés al tocador. Si vols que ens tornem a veure, agafa una targeta amb el meu número, i truca’m, provaré de fer-te un foradet, encara que no et puc assegurar res, la gent va molt calenta…"
Laia, Laia estimada…demà ja hauré cobrat.
Més petits poemes d’amor comercial aquí, al Jardí del Manicomi.
Stars above us- Saint Etienne
Dear Diary- Roisin Murphy
Febres grogues assalten desprevinguts vianants en foscos carrerons. El conseller de sanitat ha organitzat patrulles de veïns.
Straight up- Brian Setzer Orchestra
Where have you been- Gene Vincent
Oh senyor, perdoneu-nos perquè hem pecat. Molt i amb vertader deler. Repetits cops, de l’indret i del revés, a quatre potes i drets. Sobris i ebris; de franc, amb visa o en efectiu. Hem pecat molt i ho hem fet sols i ho hem fet acompanyats. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿hem pecat per excés o per defecte?
Don’st you- Micah P. Hinson and the gospel of progress
Oh senyor, penitència dura que faci molt mal, penitència benefactora, penitència plaent…. Ara bé, la qüestió és –em sembla a mi- ¿quina penitència es necessita per compensar el pecat d’haver disfrutat de la penitència imposada?
Mes cançons de culpa cristiana, aquí, al Jardí del Manicomi…
My lady story- Antony and the Johnsons
L’edició d’avui s’ha dit "Bellesa i/o Horror" perquè de vegades sens coses tan boniques que penses que segur hi ha alguna cosa molt xunga dintre el tarro del tio que les ha tret. Al revés no passa tant, al menys a mi, de veure un desgavell de sang i vísceres i pensar, collons, tu, quanta bellesa hi ha amagada aquí… Encara que també passa, també. Un personatge del còmic de Sin City fotia assassinats sagnants i cantava música sacra d’una puresa celestial. Es veu que la bellesa i l’horror a vegades van junts. Tot això ve a cuento que he estat escoltant Antony and the Johnsons, i el que m’ha suggerit és una cosa "hermosa" (així en en castellà queda millor), una ració de bellesa a raig. Piano, veu i poca cosa més. Un pel afectada la veu, però prou simple i senzill tot plegat. Sense més artificis dels necessaris. I m’he imaginat tots els pensaments turmentosos i xungos dins el tarro d’aquest Antony, que surten en forma d’aquestes boniques cançons.
Bird Gurhl- Antony and the Johnsons
Apa nois, amb paciència i conformitat hem arribat al final. No hi ha mal que cent anys duri, van dir els ibers quan van veure el primer legionari romà. Aquesta edició del jardi del manicòmi ha estat molt mes curta que la romanització, per llarga que us hagi semblat a valtrus: han estat 60 minuts dels de tota la vida. Com sempre, Senyors, fins la propera, cuidin de les seves més perverses tentacions com si fossin entranyables tresors infantils, perquè el dia que ja no hi puguin caure, seran elles les que els recordaran temps millors…
Tardor 2005, 12 d’octubre
Velles solucions per a nous problemes.
Nou problema: tota la vida, El jardí del manicomi ha estat només un programa de ràdio. Des de fa un temps és a més, una cosa penjada a internet. Problema: què fer amb la cosa aquesta de la internet quan el dia d’emissió cau en festiu i per tant no s’emet el programa de ràdio?
Vella solució: fer una xapussa, improvisar, amic, improvisar. Tirar pel camí del mig, posar un parxe. Ja se’ns acudirà alguna cosa, esperar fins l’últim moment…Tot aquest conjunt de solucions que la majoria tenim tan interioritzades des de la més tendra infantesa, des de que havíem de presentar un treball a l’escola, estudiant a la Uni fins 2 minuts abans de l’examen, enllestin la presentació mentre arrivem a la porta de la reunió…Catalonia is not different, i el Jardí del Manicomi tampoc. En el dia de la Hispanitat, declarem solemnement que tots formem part de Una Gran Xapussa.
I doncs, que fem?
Evident amic, vendre la casa i anar a lloguer, es a dir penjar aquestes quatre ratlles per sortir del pas. I a més podeu escoltar una bona selecció musical tot el dia a Punt 6 camp al 99.8 de la FM, o també a Punt6cam.com. Podeu felicitar a totes les Pilars (com mon àvia que escolta fidelment el programa per la ràdio encara que segur que no llegirà això per internet). Podeu anar a la platja a veure la pluja que caurà. Podeu passar un apassionant dinar familiar…
Vago com soc, em guardo pel proper pugrama vertader algunes cançons que durant aquests darrers dies havia decidit posar aquesta edició. En set dies les podreu escoltar (o llegir). Així que aquí van algunes cançons que NO havia decidit de posar (i per tant s’hauran d’esperar una temporadeta a la nevera fins el proper passi):
So tell the girls I'm back in town- Jay Jay Johanson
O l’art de fondre el sentimentalisme afectat crooner dels 50’s amb samplers i noves tecnologies
the air that surrounds us- Le Futur Pompiste
O l’art de construir una cançó pop sense més: bonica.
Memories of love- Future Bible Heroes
O l’art d’organitzar un crucigrama en una cançó.
À Hélène- Les Très Bien Ensemble
O l’art del mimetisme (d’un temps –60’s–, d’un pais –França- ).
Never Be The Same- The Zephyrs
O com fer música clàssica de manual.
Tout Sera Comme Avant- Dominique A
O l’art de retornar a la infantesa als 35 anys.
Totes elles (excepte la primera i la última) comparteixen una cosa: són tan boniques d’escoltar com avorrit és la resta del disc.
I en fi senyors, no em puc resistir a despedir aquesta edició del Jardí del Manicomi, que realment no ha existit mai, com si hagués existit en realitat:
Tots tenim fosques temptacions, amagades ganes de fer “allò”. Tan ben entrenats com estem en la repressió (son mil·lenis de civilització i molts anys d’educació), ens sortim prou bé enterrant-les en algun lloc profund i tranquil. Però de vegades retornen a la superfície com Tsunamis personals. Senyors, caiguin en les seves respectives temptacions, potser s’estalviaran violentes inundacions en les seves vides…
Siau i salut.
Velles solucions per a nous problemes.
Nou problema: tota la vida, El jardí del manicomi ha estat només un programa de ràdio. Des de fa un temps és a més, una cosa penjada a internet. Problema: què fer amb la cosa aquesta de la internet quan el dia d’emissió cau en festiu i per tant no s’emet el programa de ràdio?
Vella solució: fer una xapussa, improvisar, amic, improvisar. Tirar pel camí del mig, posar un parxe. Ja se’ns acudirà alguna cosa, esperar fins l’últim moment…Tot aquest conjunt de solucions que la majoria tenim tan interioritzades des de la més tendra infantesa, des de que havíem de presentar un treball a l’escola, estudiant a la Uni fins 2 minuts abans de l’examen, enllestin la presentació mentre arrivem a la porta de la reunió…Catalonia is not different, i el Jardí del Manicomi tampoc. En el dia de la Hispanitat, declarem solemnement que tots formem part de Una Gran Xapussa.
I doncs, que fem?
Evident amic, vendre la casa i anar a lloguer, es a dir penjar aquestes quatre ratlles per sortir del pas. I a més podeu escoltar una bona selecció musical tot el dia a Punt 6 camp al 99.8 de la FM, o també a Punt6cam.com. Podeu felicitar a totes les Pilars (com mon àvia que escolta fidelment el programa per la ràdio encara que segur que no llegirà això per internet). Podeu anar a la platja a veure la pluja que caurà. Podeu passar un apassionant dinar familiar…
Vago com soc, em guardo pel proper pugrama vertader algunes cançons que durant aquests darrers dies havia decidit posar aquesta edició. En set dies les podreu escoltar (o llegir). Així que aquí van algunes cançons que NO havia decidit de posar (i per tant s’hauran d’esperar una temporadeta a la nevera fins el proper passi):
So tell the girls I'm back in town- Jay Jay Johanson
O l’art de fondre el sentimentalisme afectat crooner dels 50’s amb samplers i noves tecnologies
the air that surrounds us- Le Futur Pompiste
O l’art de construir una cançó pop sense més: bonica.
Memories of love- Future Bible Heroes
O l’art d’organitzar un crucigrama en una cançó.
À Hélène- Les Très Bien Ensemble
O l’art del mimetisme (d’un temps –60’s–, d’un pais –França- ).
Never Be The Same- The Zephyrs
O com fer música clàssica de manual.
Tout Sera Comme Avant- Dominique A
O l’art de retornar a la infantesa als 35 anys.
Totes elles (excepte la primera i la última) comparteixen una cosa: són tan boniques d’escoltar com avorrit és la resta del disc.
I en fi senyors, no em puc resistir a despedir aquesta edició del Jardí del Manicomi, que realment no ha existit mai, com si hagués existit en realitat:
Tots tenim fosques temptacions, amagades ganes de fer “allò”. Tan ben entrenats com estem en la repressió (son mil·lenis de civilització i molts anys d’educació), ens sortim prou bé enterrant-les en algun lloc profund i tranquil. Però de vegades retornen a la superfície com Tsunamis personals. Senyors, caiguin en les seves respectives temptacions, potser s’estalviaran violentes inundacions en les seves vides…
Siau i salut.
Tardor 2005, 5 d’octubre
RADIO POP MUSIK
Filth McNasty- New york ska jazz
Benvinguts i Bentrobats. Punt sis camp, 99.8 FM El Jardi del Manicomi. El cas és que aquests dies vaig amb l’autostima un pel castigada ¿Perquè? Ves tu a saber: l’últim empat del Barça, la desaparició dels generosos escots del carrer amb canvi de temps (d’això ja en farem el seu corresponent monogràfic) o potser haver-me d’enterar per ràdio que Espanya s’ha desintegrat!!! ¡ I JO SENSE SABER-HO!. En fi, el cas és que amb els ànimos que porto no em veig capaç de divagar sobre divagacions, aixi que divagarem sobre música. Al tantu que no dic que avui no sentiu cap estupidesa, ¿eh? sinó que en tot cas sentireu estupideses sobre música. És per això que l’edició d’avui es diu "RADIO POP MUSIK".
Breath- Tele Pop Musik
Per cert i parlant de música. Ja en temporades passades em van arribar queixes (en forma de ratllades al cotxe i pintades al meu portal, ja se que la audiència és molt expressiva peró no cal tant…) perquè no deia per antena el nom de les cançons que sonaven. Per solucionar-ho sabeu que podeu consultar tots els guions amb totes les cançons a internet a eljardidelmanicomi tot junt, punt, blogspot (b-l-o-g-s-p-o-t) punt com. Sí, ja se que és un pel complicat: eljardidelmanicomi.blogspot.com, però també podeu entrar per la pàgina de l’emissora Punt6camp.com (6 en número) i a la pestanya d’enllaços. Sabeu també que per la pàgina ja podeu seguir la emissió en directe per internet.
Si, te quiero- Miqui Puig
New Order van començar a fer una cosa nova: musica de ball amb prou sentit per escoltar-la sense ballar. Clar, això va desconcertar tant els ballarins tontos com els intelectuals avorrits, avorrits, avorrits, que deia el Vivian en aquell episodi dels Joves. Sobretot va desconcertar als últims, que amb les seves levites negres s’havien après de memòria "Love will tear apart" la última declaració d’amor del Suicida més famos del minoritari grupuscul d’escollits, els que sabien el que era bona música i els altres no, què collons havien de saber els altres!!!! Per aquesta porta de la música de ball amb sentit s’hi van colar molta gent: Depeche Mode, Pet Shop Boys, Saint Etienne…. Avui escoltarem alguns dels que es van colar per la porta, i alguns que es van quedar dintre…
Being Boring- Pet Shop Boys
El primer es dir que Being Boring es una cançó acollonant. El segon és que vol dir "ser avorrit", que és diferent que "estar avorrit", que en angles seria Being Bored. Buenu, això és de primer d’anglès però convé dir-ho. El tercer és dir que la canço va de quan ets gran i et surten records de quan eres jove i anaves a saco i no pensaves que el temps s’anés a acabar, i penses "no érem avorrits", La cançó diu que remenant es troba fotos i invitacions a festes de quan adolescent, i en una deia cometes "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai" cometes, i si no estic equivocat això surt en un llibre del Scott Fitgerald (bastant autobiogràfic com tots els de Hemigway) sobre una parella, ell escriptor, que pacten això: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses, fins que ell s’alcoholitza i ella el deixa. El penúltim a dir és que el video també era molt guay, amb una guerra d’espuma en BN, i l’últim és dir que ja callo, que la disfruteu…amb Post Data: la parella del llibre, ronden per Paris, Suïssa i Niça. També escoltarem els Niza i Suiza (petita).
Parasol- Niza
Vente conmigo- La Pequeña Suiza
Vamos a volar- La casa Azul
Uf, bon xute d’ingènues i optimistes pastilletes pop… fa temps i de casualitat vaig anar a petar a una altre d’aquestes delicioses cançons pop: Anarchy in the UK. ¿deliciosa? direu, pot ser moltes coses peró precisament deliciós és un adjectiu que no li pega…Si, clar, teniu raó, aquesta és la gràcia, que no és l’original sinó una versió de Pastel Vespa, primer de tot traduida al francés, (així que la cançó es diu L’Anarchie dans le UK) i després perquè està feta en plan bossanova, orquestracions jazzy setenteres i tal, en plan Jordi Labanda vaja…
L’Anarchie dans la UK- Pastel Vespa
Collonut, això dona per preguntar-se sobre la veritable essència de les cançons i la parafernàlia que les rodeja (parafernalia vull dir iconografia, rotllo levites negres pels siniestrillus, o imperdibles pels punks, o les grenyes dels heavies…) tios, ¡que aquesta és la cançó paradigmàtica del PUNK!, ¿¿¿qué passa, que només canviant-li el ritmillo, posant-li uns arreglillos orquestrals i una veueta femenina dolça en francés, ja te la poden canviar com vulgar mitjó d’esport suat??? tio, que no desentonaria en la BSO de Sor Citroen!!! doncs ¿on queda la essència PUNK de l’original? ¿¿Què només eren els 4 acords de guitarra i baix, la producció cutre i els imperdibles del Johnny Rotten?? Pues tió, això no és la essència punk, això només és parafernali i iconografia…Com per pensar-hi.
Teenage dirtbag- Pastel Vespa
Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver
A l’Oliver aquest, el vaig veure ahir al Loops del 33 i sembla un tio la mar d’entretingut, les lletres plenes d’humor absurd i escapista, les mateixes que Antonia Font. Explicava que el titol d’aquesta que escoltem per sota, era una xorrada que els hi deia son pare: "papa ¿quina peli fan avuí? La de la mujer que mordió un piano" i que a partir d’aquí es va inventar la història cap enrrere diguessim…Molt guay el disco, llastima de curt, per això l’he posat en dos programes seguits…
La mujer que mordió un piano- Joan Antoni Oliver
Jackie Girl- Louis Philippe
Passat i present del 33:
Parlant del 33, fa molts, molts anys llum feien un programa pel 33 que es deia Arsenal. Un d’aquells va ser un mític especial de Joy Division. Posaven cançons del grup sobre imatges en B/N molt gòtiques, rotllo estàtues d’alabastre en cementiris, o sobre la cançó que escoltarem, They walked in line, imatges de la Whermatch desfilant. Ja amb el nom que van escollir es van posar rarillos, pq això era el que tenien pintat al costat els autocars que s’emportaven els jueus de no se quin camp d’extermini cap als forns. I Ordine Nuovo (New Order) era una referència recurrent en la literatura fascista de Mussolini, i un grupuscul terrorista feixista Italià de mitjans 70’s. Pero buenu, també als primers concerts de Madenss hi anaven skins ultres, i Gabinete Caligari es presentaven en els priemers concerts dient "Somos Gabinete Caligary y somos fascistas".
They walked in line- Joy Division
Deia mes o menys: Amb els uniformes ben arreglats, bevien i mataven per passar el temps, vestint la vergonya dels seus crims, amb passos ajustats marxaven en fila, portaven retrats de les esposes i un numero cosit per demostrar les seves vides, plens d’una gloria mai vista, feien avançar la màquina, per no preguntar-se mai mes, en hipnòtic trance, per no veure res mai mes. I repetien 43 cops: marxaven en fila, marxaven en fila, marxaven en fila…
Monkey gone to heaven- Pixies
…Then God is seven: hi ha una autèntica invasió de deus, fins i tot en la xarxa. Senyors, final de trajecte, ha estat dur i feixuc, sobretot per vostés, que jo almenys m’entretinc amb revistes de noies simpàtiques i lleugeres de roba mentre sona la música, però ¿ho veuen com amb una mica de paciència aquesta horeta acaba per passar?. Com sempre, estic segur que si rebusquen, rebusquen, rebusquen, per algun cantó del seu desig trobaran alguna d’aquelles fosques, lletjotes, perverses tentacions…¿no que ha acabat sortint? Doncs, homes de Deu, caiguin-HI, caiguin-HI, ¿que la volen deixar tancadota i amagada com el geni de la làmpada? ¿perquè qualsevol dia surti incontroladament i facin un disbarat dels grossos? No, home, no, millor caure a les tentacions controladament que no pas les seves conseqüencies ens caiguin descontroladament a sobre.
Siau i Salut
RADIO POP MUSIK
Filth McNasty- New york ska jazz
Benvinguts i Bentrobats. Punt sis camp, 99.8 FM El Jardi del Manicomi. El cas és que aquests dies vaig amb l’autostima un pel castigada ¿Perquè? Ves tu a saber: l’últim empat del Barça, la desaparició dels generosos escots del carrer amb canvi de temps (d’això ja en farem el seu corresponent monogràfic) o potser haver-me d’enterar per ràdio que Espanya s’ha desintegrat!!! ¡ I JO SENSE SABER-HO!. En fi, el cas és que amb els ànimos que porto no em veig capaç de divagar sobre divagacions, aixi que divagarem sobre música. Al tantu que no dic que avui no sentiu cap estupidesa, ¿eh? sinó que en tot cas sentireu estupideses sobre música. És per això que l’edició d’avui es diu "RADIO POP MUSIK".
Breath- Tele Pop Musik
Per cert i parlant de música. Ja en temporades passades em van arribar queixes (en forma de ratllades al cotxe i pintades al meu portal, ja se que la audiència és molt expressiva peró no cal tant…) perquè no deia per antena el nom de les cançons que sonaven. Per solucionar-ho sabeu que podeu consultar tots els guions amb totes les cançons a internet a eljardidelmanicomi tot junt, punt, blogspot (b-l-o-g-s-p-o-t) punt com. Sí, ja se que és un pel complicat: eljardidelmanicomi.blogspot.com, però també podeu entrar per la pàgina de l’emissora Punt6camp.com (6 en número) i a la pestanya d’enllaços. Sabeu també que per la pàgina ja podeu seguir la emissió en directe per internet.
Si, te quiero- Miqui Puig
New Order van començar a fer una cosa nova: musica de ball amb prou sentit per escoltar-la sense ballar. Clar, això va desconcertar tant els ballarins tontos com els intelectuals avorrits, avorrits, avorrits, que deia el Vivian en aquell episodi dels Joves. Sobretot va desconcertar als últims, que amb les seves levites negres s’havien après de memòria "Love will tear apart" la última declaració d’amor del Suicida més famos del minoritari grupuscul d’escollits, els que sabien el que era bona música i els altres no, què collons havien de saber els altres!!!! Per aquesta porta de la música de ball amb sentit s’hi van colar molta gent: Depeche Mode, Pet Shop Boys, Saint Etienne…. Avui escoltarem alguns dels que es van colar per la porta, i alguns que es van quedar dintre…
Being Boring- Pet Shop Boys
El primer es dir que Being Boring es una cançó acollonant. El segon és que vol dir "ser avorrit", que és diferent que "estar avorrit", que en angles seria Being Bored. Buenu, això és de primer d’anglès però convé dir-ho. El tercer és dir que la canço va de quan ets gran i et surten records de quan eres jove i anaves a saco i no pensaves que el temps s’anés a acabar, i penses "no érem avorrits", La cançó diu que remenant es troba fotos i invitacions a festes de quan adolescent, i en una deia cometes "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai" cometes, i si no estic equivocat això surt en un llibre del Scott Fitgerald (bastant autobiogràfic com tots els de Hemigway) sobre una parella, ell escriptor, que pacten això: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses, fins que ell s’alcoholitza i ella el deixa. El penúltim a dir és que el video també era molt guay, amb una guerra d’espuma en BN, i l’últim és dir que ja callo, que la disfruteu…amb Post Data: la parella del llibre, ronden per Paris, Suïssa i Niça. També escoltarem els Niza i Suiza (petita).
Parasol- Niza
Vente conmigo- La Pequeña Suiza
Vamos a volar- La casa Azul
Uf, bon xute d’ingènues i optimistes pastilletes pop… fa temps i de casualitat vaig anar a petar a una altre d’aquestes delicioses cançons pop: Anarchy in the UK. ¿deliciosa? direu, pot ser moltes coses peró precisament deliciós és un adjectiu que no li pega…Si, clar, teniu raó, aquesta és la gràcia, que no és l’original sinó una versió de Pastel Vespa, primer de tot traduida al francés, (així que la cançó es diu L’Anarchie dans le UK) i després perquè està feta en plan bossanova, orquestracions jazzy setenteres i tal, en plan Jordi Labanda vaja…
L’Anarchie dans la UK- Pastel Vespa
Collonut, això dona per preguntar-se sobre la veritable essència de les cançons i la parafernàlia que les rodeja (parafernalia vull dir iconografia, rotllo levites negres pels siniestrillus, o imperdibles pels punks, o les grenyes dels heavies…) tios, ¡que aquesta és la cançó paradigmàtica del PUNK!, ¿¿¿qué passa, que només canviant-li el ritmillo, posant-li uns arreglillos orquestrals i una veueta femenina dolça en francés, ja te la poden canviar com vulgar mitjó d’esport suat??? tio, que no desentonaria en la BSO de Sor Citroen!!! doncs ¿on queda la essència PUNK de l’original? ¿¿Què només eren els 4 acords de guitarra i baix, la producció cutre i els imperdibles del Johnny Rotten?? Pues tió, això no és la essència punk, això només és parafernali i iconografia…Com per pensar-hi.
Teenage dirtbag- Pastel Vespa
Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver
A l’Oliver aquest, el vaig veure ahir al Loops del 33 i sembla un tio la mar d’entretingut, les lletres plenes d’humor absurd i escapista, les mateixes que Antonia Font. Explicava que el titol d’aquesta que escoltem per sota, era una xorrada que els hi deia son pare: "papa ¿quina peli fan avuí? La de la mujer que mordió un piano" i que a partir d’aquí es va inventar la història cap enrrere diguessim…Molt guay el disco, llastima de curt, per això l’he posat en dos programes seguits…
La mujer que mordió un piano- Joan Antoni Oliver
Jackie Girl- Louis Philippe
Passat i present del 33:
Parlant del 33, fa molts, molts anys llum feien un programa pel 33 que es deia Arsenal. Un d’aquells va ser un mític especial de Joy Division. Posaven cançons del grup sobre imatges en B/N molt gòtiques, rotllo estàtues d’alabastre en cementiris, o sobre la cançó que escoltarem, They walked in line, imatges de la Whermatch desfilant. Ja amb el nom que van escollir es van posar rarillos, pq això era el que tenien pintat al costat els autocars que s’emportaven els jueus de no se quin camp d’extermini cap als forns. I Ordine Nuovo (New Order) era una referència recurrent en la literatura fascista de Mussolini, i un grupuscul terrorista feixista Italià de mitjans 70’s. Pero buenu, també als primers concerts de Madenss hi anaven skins ultres, i Gabinete Caligari es presentaven en els priemers concerts dient "Somos Gabinete Caligary y somos fascistas".
They walked in line- Joy Division
Deia mes o menys: Amb els uniformes ben arreglats, bevien i mataven per passar el temps, vestint la vergonya dels seus crims, amb passos ajustats marxaven en fila, portaven retrats de les esposes i un numero cosit per demostrar les seves vides, plens d’una gloria mai vista, feien avançar la màquina, per no preguntar-se mai mes, en hipnòtic trance, per no veure res mai mes. I repetien 43 cops: marxaven en fila, marxaven en fila, marxaven en fila…
Monkey gone to heaven- Pixies
…Then God is seven: hi ha una autèntica invasió de deus, fins i tot en la xarxa. Senyors, final de trajecte, ha estat dur i feixuc, sobretot per vostés, que jo almenys m’entretinc amb revistes de noies simpàtiques i lleugeres de roba mentre sona la música, però ¿ho veuen com amb una mica de paciència aquesta horeta acaba per passar?. Com sempre, estic segur que si rebusquen, rebusquen, rebusquen, per algun cantó del seu desig trobaran alguna d’aquelles fosques, lletjotes, perverses tentacions…¿no que ha acabat sortint? Doncs, homes de Deu, caiguin-HI, caiguin-HI, ¿que la volen deixar tancadota i amagada com el geni de la làmpada? ¿perquè qualsevol dia surti incontroladament i facin un disbarat dels grossos? No, home, no, millor caure a les tentacions controladament que no pas les seves conseqüencies ens caiguin descontroladament a sobre.
Siau i Salut
Tardor 2005, 28 de setembre
CADENES
Filth McNasty- New york ska jazz
Senyors i senyores, benvinguts a una nova edició del jardí del manicomi, com sempre, al 99.8 FM, Punt sis Camp. Avui la pregunta del milió és: ¿qué tenen en comú els fantasmes i els waters? És evident, estimats tots: les cadenes. Es per això que aquesta segona edició del jardí del manicomi porta aquest títol: CADENES. Cadenes és el que ens lliga a mi i la meva entranyable hipoèca, cadena és el que lliga la meva fràgil estabilitat sentimental amb una sèrie de persones estimades (algunes de les quals fins i tot em saluden quan ens creuem pel carrer), cadena és el conducte pel que es nodreix la meva compte corrent cada final de mes, com a míserable contraprestació de les múltiples hores que entrego servilment a l’empresa. Cadena és el fil invisible que m’obliga a contemplar estúpids programes de tele a altes hores de la matinada. Cadenes són el metàlic material amb que cadascú de nosaltres es construeix la presó on escull viure. Com cridava el populatxo davant ferran setè: vivan las caenas
Nowhere to run- Martha Reeves and the Vandellas
Heat weave- Diana Ross and the Supremes
Fa la pinta que avuí anirà la cosa musical més aviat rotllo clàssics sixties, a veure per on acava tirant...
Everything I do gonna be funky- Lee Dorsey
Sweet was the wind- Impressions
The In crowd- Ramsey Lewis Trio
Cirili acabava de dir les més boniques paraules d’amor que imaginar-se es pugui. Tendres i poètiques paraules lloant la bellesa de Na Marina, descrivien amb sentiment la finesa del seu rostre, l’abundor de la seva figura, la fermesa dels seus pits… Un prodigi de bon gust i sentiment, vaja. Foren dites precedides d’una ingesta considerable de ginebres, a altes hores de la matinada, abans de consumir l’acte. Hores d’ara Cirili està preoucupat buscant-ne alguna resta pels racons de la seva memòria. Tot en và, no les pot recordar. Sap que és inútil pregunta-li a Na Marina, doncs després de consumar l’acte es van separar a la sortida d’aquell bar de mala mort. A més Na Marina és un nom inventat per ell, pq no en recorda el nom verdader. Si es creuessin pel carrer tampoc no la reconeixeria, perquè la seva cara també se li ha diluït. I de fet, ¿qué estava pensant ara mateix, d’unes paraules? I aquest nom que li ronda pel cap ¿de qui és? ¿cirili? ¿quin cirili? ¿qui cony deu ser aquest Cirili?
What's going on- Marvi Gaye
Miracles- Pet Shop Boys
Soft as me- Saint Etienne
Aquest missatge és una cadena de la bona sort. Envia aquest missatge a 10 adreces i la teva sort es veurà augmentada en un 2% equivalent a l’actualització de la inflació per aquest any. Fa dos mesos un general Paraguaià va trencar la cadena de la bona sort i al sortir al carrer li va caure un piano de cua negre (la cua, les tecles eren blanques…) matant-lo a ell i a tota la seva familia: les seves 2 ties àvies coixes, la seva dona, la seva amant (la de la seva dona, no la del General, aquest només es dedicava als noiets de seminari), els seus 4 fills (dos d'ells bastards per part de mare, dels quals un guerxo) i la gata maula (maula per les seves sospitoses tendències sexuals, accentuades després de la operació d’esterilització). Només es va salvar el lloro Macario, que es va escapar volant, volant, emportant-se amb ell la gàbia on estava tancat.
Todo nos parece una mierda- Astrud
En el Hospital- Alaska y los Pegamoides
Aquí tens les cadenes, fes el que vulguis amb elles, va dir Natàlia, estirada damunt el llit…fes el que vulguis amb mi, soc tota teva, va insistir…Van ser les darreres paraules comprensibles que se li van sentit mai…
America's not the world- Morrissey
Despres d'aquesta matisada oda d'amor de Mozzer a USAmerica, una cosa més seca, angulosa, crua, melòdica si, pero raw like sushi també...
Matinee- Franz Ferdinand
Doorbells- White stripes
Jardi del manicomi, punt sis camp 99.8 fm, avuí titulat cadenes: us heu parat a pensar en l’absurd que li deu semblar a un crio de 5 anys quan li diem quan surt del water ¿ja has estirat la cadena?. ¿cadena, quina cadena? Deu pensar…serà el botò, i en tot cas els apretaré, aquests grans estan tontos… pq avui en dia només es troben cisternes penjades del sostre amb cadenes i triangulet tirador en llocs on se’m fa dificil visualitzar un crio de 5 anys: bars de mala mort, gasolineres…En fi, igual que gesticular-li una telefonada fent rodar l’index en una imaginària roda de números: no els ha vist funcionar mai aquests telèfons…¿I la frase "i aixó quant és en pessetes?"? que son les pessetes papa?… Ai fill meu, si t'expliques les coses que he arribat a fer per això que es deien pessetes...
Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver
Senyors, fins la propera, cuidin de les seves més perverses tentacions com si fossin fràgils animalons de companyia, perquè el dia de demà, quan ja no les poguem portar a la pràctica, quan ja no hi poguem caure, seran elles les que ens recordaran temps millors…
Tardor 2005, 21 de setembre
INTRODUCCIÓ
Filth McNasty- New york ska jazz
Estimats tots, benvinguts a la primera edició després de un any i pico del jardi del manicomi. Com sempre al 99.8 FM, a Punt Sis Camp. Trobareu damunt les cadires unes fotocopies amb el programa del curs i una mica de bibliografia, com per fer una mica d’introducció del que anirem veient durant aquesta nova temporada. Es per aquesta i no pas per cap altre raó, que a aquesta primera edició li posarem el títol de cometes "INTRODUCCIÓ" cometes. Au, i amb aixó ja hem fet la primera parrafada.
Peter Sellers Wedding- Ernesto Ronchel
A veure, com deiem, estimats tots, refresquem una mica els conceptes del que és el programa, per tots aquells que us l'heu perdut durant els darrers anys. Perquè heu estat de viatge per llunyanes terres, gaudint d’experiències novedoses, fent entranyables coneixences, parlant estrambòtics idiomes, o pedalant amb curioses bicicletes. I també per la resta, pobres i simples mortals, que només heu estat treballant, o estudiant, o simplement passant el rato, a tots vosaltres en definitiva, sabeu que, dos punts:
California Girls- Beach Boys
Aquí al jardí del manicomi posarem música, sweet music, que deia el Marley, si tinguessim una rosa dels vents de la música hi posariem (de nord a sud) des de standars americans dels 50’s fins a down tempo, i d’est a oest, des de els càlids i tristos ritmes de les saudades brasilenyes fins el despreoucupat pop 60’s nòrdic. En fi, qualsevol cançó que em sembli prou entretinguda o emocionant
In my lonely room- Martha revees and the vandellas
I aquí al jardí del Manicomi, també direm extravagàncies vàries, porsupuesto que si, car heu de saber estimats tots, que l’estulticia en aquest mon és, no ja infinita, sinó més encara: repetida, es a dir patida dos vegades. I com a tal patiment ha de ser denunciat i derrotat, i en el cas de no poder-la vencer, actuarem tal com diu el vell refrany: si no pots vencer-los, uneix-t’hi. Així que, convençuts ja de principi de la dificultat de vencer l’estulticia, us avancem que de vegades ens hi unirem, i que per tant, estimatats tots, la estulticia serà dita aquí al jardí del manicomi.
Mundo sereno- Juli Bustamente
Que bonica i optimista és aquesta cançó, quin sentiment de visca la vida!, i quina frase tan encertada "¿qué si estoy loco? Por supuesto que si, estoy loco por ti, y por tu amiga tambien… "
Brown eyed girl- Van Morrison
Stax Motion- Ernesto Ronchel
Amor amargo- Bruno Lomas
Pujava l’altre dia en moto pel passeig, devien ser prop de les 8, i vaig veure una coses que em van impressionar: una parella fent-se un petó. ¿Sorprenent? Preguntareu. Si, perquè no era un simple petó, era un morreig atornillat, un apassionat tocament de carns, una inclinació d’uns 55º respecte la vertical, una cadenciosa dinàmica avant i enrera, i en definitiva, una total alienació del lloc (el passeig) i el moment (les 8 del vespre d’un dilluns). ¿Sorprenent? Tornareu a preguntar, impertinents. Si, perquè no eren una parella de joves. Eren un home i una dona que ratllaven la quarentena. I jo em vaig preguntar per a mi mateix, ¿d’on collons han tret tanta passió en aquestes edats? Perquè repassant repassant, no em veig a mi mateix fent aquestes demostracions en públic. ¿Vosaltres us hi veieu?, amb l’edat, ¿se’t buida el dipòsit d’apassionades demostracions públiques?, ¿és una buidada en sec, o es van espaiant poc a poc? ¿t’adones que la que estàs fent és la última? ¿ la celebres d’alguna manera especial, p.ex amb xampany o ja posats treien-te la roba?. Tot torbat i ple d’enveja, vaig parar la moto i els hi vaig plantejar tots aquests dubtes, ¿i sabeu el que em van contestar? ¡Que me n’anés a la p*** merda, ¡que els deixes en pau!, ¡que si no veia que estaven ocupats demostrant-se la passió que sentien….!
Y...Y...- Gelu
Dead- Tom Waits
Basta, rugosa i melancòlica cançó que parla de casaments equivocats: diu "sempre m’han dit: no deixis que un tonto et besi, ni et casis mai per amor". Per alguna raó (potser pel la cadència cansina, potser pel puntejat del trombó) em recorda a la cançó Moon Over Bourbon Street del 1r lp sol d’sting, una prova que fins i tot els genis poden evocar als mediocres. La cançó de l’Sting parla d’un vampir modern a la pobre i inundada ciutat de Nova Orleans.
Circus- Tom Waits
I feel like a child- Devendra Banhart
En una calaixera hi ha una capsa petita de fusta negre, com de caoba o així. La Maria la treu i l’obre amb una petita clau. De la capseta en surt d’un bot un enano petit, d’uns 3 o 4 cm, calb, lleig de cuidado, amb una cara de mala hòstia i en pilota picada. Entre volves de fum blau i rosa creix fins els 3 pams d’alçada, amb unes ungles dels peus negres i llargues i una erecció equina de pam i mig. Llavors la Maria ja s’ha tret tota la roba i està oberta de cames damunt el llit. Després, just s’ha acabat la contundent sessió de fornici, - perquè el enano te una potència sexual inusitada- el enano li diu amb la cara de mala hòstia que no ha perdut ni per un moment, ni durant els successius orgasmes: "M’has tret de la caixa, et concedeixo un desig". I la Maria li contesta, "Però si ja el saps, home, el de sempre, au, que tornis a la capsa que està arribant el meu marit"
Aquestes dues germanetes que venen ara canten d’una manera que em sembla inquietant, com si coneguessin sers desapareguts en misterioses circumstàncies durant altres vides, com si et poguessin clavar una maledicció per menys del canto d’un duro. No se, algo xungo, com la primera Bjork, la dels sugarcubes. Els requiebros vocals de les 2 germanetes cocorosie també em recorden de lluny la gran billy holiday.
2nd South- Cocorosie
Day in, day out- Billy Holiday
Estimats tots, res més, xapem la parada, segur que pel més fondo dels seus subconscients tenen temptacions lletjotes en les que a vegades volen caure: no es continguin, homes i dones de deu, no es continguin. Vinga, tots a caure-hi de 4 potes, que cualsevol dia les temptacions i tot el demés se les pot emportar una torreta mentre passegen prudentment per una vorera, o un cotxe tuneao mentre travessen un pas zebra amb el seu semàfor en verd.
Siau i salut.
INTRODUCCIÓ
Filth McNasty- New york ska jazz
Estimats tots, benvinguts a la primera edició després de un any i pico del jardi del manicomi. Com sempre al 99.8 FM, a Punt Sis Camp. Trobareu damunt les cadires unes fotocopies amb el programa del curs i una mica de bibliografia, com per fer una mica d’introducció del que anirem veient durant aquesta nova temporada. Es per aquesta i no pas per cap altre raó, que a aquesta primera edició li posarem el títol de cometes "INTRODUCCIÓ" cometes. Au, i amb aixó ja hem fet la primera parrafada.
Peter Sellers Wedding- Ernesto Ronchel
A veure, com deiem, estimats tots, refresquem una mica els conceptes del que és el programa, per tots aquells que us l'heu perdut durant els darrers anys. Perquè heu estat de viatge per llunyanes terres, gaudint d’experiències novedoses, fent entranyables coneixences, parlant estrambòtics idiomes, o pedalant amb curioses bicicletes. I també per la resta, pobres i simples mortals, que només heu estat treballant, o estudiant, o simplement passant el rato, a tots vosaltres en definitiva, sabeu que, dos punts:
California Girls- Beach Boys
Aquí al jardí del manicomi posarem música, sweet music, que deia el Marley, si tinguessim una rosa dels vents de la música hi posariem (de nord a sud) des de standars americans dels 50’s fins a down tempo, i d’est a oest, des de els càlids i tristos ritmes de les saudades brasilenyes fins el despreoucupat pop 60’s nòrdic. En fi, qualsevol cançó que em sembli prou entretinguda o emocionant
In my lonely room- Martha revees and the vandellas
I aquí al jardí del Manicomi, també direm extravagàncies vàries, porsupuesto que si, car heu de saber estimats tots, que l’estulticia en aquest mon és, no ja infinita, sinó més encara: repetida, es a dir patida dos vegades. I com a tal patiment ha de ser denunciat i derrotat, i en el cas de no poder-la vencer, actuarem tal com diu el vell refrany: si no pots vencer-los, uneix-t’hi. Així que, convençuts ja de principi de la dificultat de vencer l’estulticia, us avancem que de vegades ens hi unirem, i que per tant, estimatats tots, la estulticia serà dita aquí al jardí del manicomi.
Mundo sereno- Juli Bustamente
Que bonica i optimista és aquesta cançó, quin sentiment de visca la vida!, i quina frase tan encertada "¿qué si estoy loco? Por supuesto que si, estoy loco por ti, y por tu amiga tambien… "
Brown eyed girl- Van Morrison
Stax Motion- Ernesto Ronchel
Amor amargo- Bruno Lomas
Pujava l’altre dia en moto pel passeig, devien ser prop de les 8, i vaig veure una coses que em van impressionar: una parella fent-se un petó. ¿Sorprenent? Preguntareu. Si, perquè no era un simple petó, era un morreig atornillat, un apassionat tocament de carns, una inclinació d’uns 55º respecte la vertical, una cadenciosa dinàmica avant i enrera, i en definitiva, una total alienació del lloc (el passeig) i el moment (les 8 del vespre d’un dilluns). ¿Sorprenent? Tornareu a preguntar, impertinents. Si, perquè no eren una parella de joves. Eren un home i una dona que ratllaven la quarentena. I jo em vaig preguntar per a mi mateix, ¿d’on collons han tret tanta passió en aquestes edats? Perquè repassant repassant, no em veig a mi mateix fent aquestes demostracions en públic. ¿Vosaltres us hi veieu?, amb l’edat, ¿se’t buida el dipòsit d’apassionades demostracions públiques?, ¿és una buidada en sec, o es van espaiant poc a poc? ¿t’adones que la que estàs fent és la última? ¿ la celebres d’alguna manera especial, p.ex amb xampany o ja posats treien-te la roba?. Tot torbat i ple d’enveja, vaig parar la moto i els hi vaig plantejar tots aquests dubtes, ¿i sabeu el que em van contestar? ¡Que me n’anés a la p*** merda, ¡que els deixes en pau!, ¡que si no veia que estaven ocupats demostrant-se la passió que sentien….!
Y...Y...- Gelu
Dead- Tom Waits
Basta, rugosa i melancòlica cançó que parla de casaments equivocats: diu "sempre m’han dit: no deixis que un tonto et besi, ni et casis mai per amor". Per alguna raó (potser pel la cadència cansina, potser pel puntejat del trombó) em recorda a la cançó Moon Over Bourbon Street del 1r lp sol d’sting, una prova que fins i tot els genis poden evocar als mediocres. La cançó de l’Sting parla d’un vampir modern a la pobre i inundada ciutat de Nova Orleans.
Circus- Tom Waits
I feel like a child- Devendra Banhart
En una calaixera hi ha una capsa petita de fusta negre, com de caoba o així. La Maria la treu i l’obre amb una petita clau. De la capseta en surt d’un bot un enano petit, d’uns 3 o 4 cm, calb, lleig de cuidado, amb una cara de mala hòstia i en pilota picada. Entre volves de fum blau i rosa creix fins els 3 pams d’alçada, amb unes ungles dels peus negres i llargues i una erecció equina de pam i mig. Llavors la Maria ja s’ha tret tota la roba i està oberta de cames damunt el llit. Després, just s’ha acabat la contundent sessió de fornici, - perquè el enano te una potència sexual inusitada- el enano li diu amb la cara de mala hòstia que no ha perdut ni per un moment, ni durant els successius orgasmes: "M’has tret de la caixa, et concedeixo un desig". I la Maria li contesta, "Però si ja el saps, home, el de sempre, au, que tornis a la capsa que està arribant el meu marit"
Aquestes dues germanetes que venen ara canten d’una manera que em sembla inquietant, com si coneguessin sers desapareguts en misterioses circumstàncies durant altres vides, com si et poguessin clavar una maledicció per menys del canto d’un duro. No se, algo xungo, com la primera Bjork, la dels sugarcubes. Els requiebros vocals de les 2 germanetes cocorosie també em recorden de lluny la gran billy holiday.
2nd South- Cocorosie
Day in, day out- Billy Holiday
Estimats tots, res més, xapem la parada, segur que pel més fondo dels seus subconscients tenen temptacions lletjotes en les que a vegades volen caure: no es continguin, homes i dones de deu, no es continguin. Vinga, tots a caure-hi de 4 potes, que cualsevol dia les temptacions i tot el demés se les pot emportar una torreta mentre passegen prudentment per una vorera, o un cotxe tuneao mentre travessen un pas zebra amb el seu semàfor en verd.
Siau i salut.
Estiu 2001, juliol (ii)
MOMENTS DECISSIUS
Plan 10: the return of faceless humanoids- Dr Calypso
Senyors i senyores, estimats tots, benvinguts a aquesta edició dels deliris d’estiu, com sempre al 99.8 fm a Punt sis camp. I la pregunta del dia és: tots els moments d’una vida valen el mateix? Repetexo, tots-els-mo-ments-d’u-na-vi-da-va-len-el-ma-teix? En honor a aquesta pregunta l’edició d’avui es diu "moments decisius". El premi: estalviar-se els 60 tediosos minuts que seguiran.
Be my star- spring versus indurain
Perquè, a veure, posem que et mors als 90 anys. Hauràs viscut 90 anys*365dies/any*24 hores/dia*3600 segons/hora això fan un total de 2.838.240.000 segons. Tots seran part de la teva vida, ara, la història és ¿tots seran igual per tu?¿ te’ls estimaràs a tots ells igual? Quan et mors diuen que et passa la vida per davant, llavors, ¿t’hi passaran tots al complet, o només els més importants? Perquè si no t’hi passen tots, això vol dir que el temps no és constant, lineal, uniforme o com li vulguis dir. Vull dir que el temps ja no és una variable fixe exògena, sinó que depèn de cada un de naltrus! Collons! Que passa? Que cada un de naltrus hi pot fotre cullerada en això del transcorrer del temps? Pensava que era una cosa més seria! Quin escàndol! Amb la d’irresponsables i cutres que corren per aquí! Amb lo car que és el temps!!. La Roisin de Moloko diu clar i fort: el temps és ara. Let’s go petardeing!!
Time is now- moloko
No sucedera mas- Alpino+Alaska
Mmmm, Rato guai de petardeo xaxi, i és més:
Glamour Girl- Chicks on speed
Galletas- La Casa Azul
En nits quietes d’estiu, en cales recòndites, parelles de fet es toquen i exploren racons amagats dels seus cossos. I que us pensàveu, doncs? La humanitat ha anat tirant mal que bé precisament gràcies a aquestes ocasions. Ara bé, aneu a una d’aquestes cales, poseu-vos davant la parella i dieu-los hi "així, així, tal com ho feu és com la humanitat ha anat tirant...". A mi se’m va plantar un putu britànic d’aquest palo mentre estava ficat en els meus assumptes, i li vaig etzibar: You son of a bitch, fuck you, fucking bastard! Mind your fucking bussines: I’m trying to fuck myself!. Però els crits van desvetllar de la semi-inconsciència la noia que tenia sota, i confosa ella, va fugir cala enllà, tropeçant amb altres parelles ficades en idèntics menesters que llençaven similars invectives en els mes diversos idiomes, deixant-me com a únic record unes calces roges com els seus ulls, uns records confosos i la companyia atònita d’un britànic amb qui més tard vaig compartir unes vigoroses sessions de copes. Me cago en el amor!
Me cago en el amor- Tonino Carotone
Mambo Italiano- Renato Carosone
Volare- Domenico Modugno
Tu vuo far l’americano- Renato Carosone
Al di la- Luciano Tajoli
E un mondo dificile E vita intensa, felicita a momenti, e futuro incerto, il fuoco, il acua, e nuestra picola vita, e nuestro grande cuore...
Buenu , este..., teníem preparada l’habitual secció de cocktails per avui amb el cosmopolitan però el temps se’ns ha anat en xàxara inútil, i tal, i buenu, farem un ràpid canvi de plans i avui parlarem del xampú (també coneguda com clara a la capital): Agafem una estrella el més gelada possible amb una ma, i amb l’altre un obridor, fem palanca, obrim una llauna de kas llimona i ho ajuntem tot en una gran gerra, si pot ser treta del congelador, cuidant d’abocar només la escuma justa, més aviat poca però sense arribar a gens. Xecs, hem de xapar, el veí de programa següent comença a picar violentament a la porta de l’estudi...Caiguin, sisplau, en les seves més fosques temptacions abans no hi caigui algú altre i es quedin sense poder pecar, condemnats així a gaudir de la monotonia celestial per tota la eterna eternitat, Au revoire!
MOMENTS DECISSIUS
Plan 10: the return of faceless humanoids- Dr Calypso
Senyors i senyores, estimats tots, benvinguts a aquesta edició dels deliris d’estiu, com sempre al 99.8 fm a Punt sis camp. I la pregunta del dia és: tots els moments d’una vida valen el mateix? Repetexo, tots-els-mo-ments-d’u-na-vi-da-va-len-el-ma-teix? En honor a aquesta pregunta l’edició d’avui es diu "moments decisius". El premi: estalviar-se els 60 tediosos minuts que seguiran.
Be my star- spring versus indurain
Perquè, a veure, posem que et mors als 90 anys. Hauràs viscut 90 anys*365dies/any*24 hores/dia*3600 segons/hora això fan un total de 2.838.240.000 segons. Tots seran part de la teva vida, ara, la història és ¿tots seran igual per tu?¿ te’ls estimaràs a tots ells igual? Quan et mors diuen que et passa la vida per davant, llavors, ¿t’hi passaran tots al complet, o només els més importants? Perquè si no t’hi passen tots, això vol dir que el temps no és constant, lineal, uniforme o com li vulguis dir. Vull dir que el temps ja no és una variable fixe exògena, sinó que depèn de cada un de naltrus! Collons! Que passa? Que cada un de naltrus hi pot fotre cullerada en això del transcorrer del temps? Pensava que era una cosa més seria! Quin escàndol! Amb la d’irresponsables i cutres que corren per aquí! Amb lo car que és el temps!!. La Roisin de Moloko diu clar i fort: el temps és ara. Let’s go petardeing!!
Time is now- moloko
No sucedera mas- Alpino+Alaska
Mmmm, Rato guai de petardeo xaxi, i és més:
Glamour Girl- Chicks on speed
Galletas- La Casa Azul
En nits quietes d’estiu, en cales recòndites, parelles de fet es toquen i exploren racons amagats dels seus cossos. I que us pensàveu, doncs? La humanitat ha anat tirant mal que bé precisament gràcies a aquestes ocasions. Ara bé, aneu a una d’aquestes cales, poseu-vos davant la parella i dieu-los hi "així, així, tal com ho feu és com la humanitat ha anat tirant...". A mi se’m va plantar un putu britànic d’aquest palo mentre estava ficat en els meus assumptes, i li vaig etzibar: You son of a bitch, fuck you, fucking bastard! Mind your fucking bussines: I’m trying to fuck myself!. Però els crits van desvetllar de la semi-inconsciència la noia que tenia sota, i confosa ella, va fugir cala enllà, tropeçant amb altres parelles ficades en idèntics menesters que llençaven similars invectives en els mes diversos idiomes, deixant-me com a únic record unes calces roges com els seus ulls, uns records confosos i la companyia atònita d’un britànic amb qui més tard vaig compartir unes vigoroses sessions de copes. Me cago en el amor!
Me cago en el amor- Tonino Carotone
Mambo Italiano- Renato Carosone
Volare- Domenico Modugno
Tu vuo far l’americano- Renato Carosone
Al di la- Luciano Tajoli
E un mondo dificile E vita intensa, felicita a momenti, e futuro incerto, il fuoco, il acua, e nuestra picola vita, e nuestro grande cuore...
Buenu , este..., teníem preparada l’habitual secció de cocktails per avui amb el cosmopolitan però el temps se’ns ha anat en xàxara inútil, i tal, i buenu, farem un ràpid canvi de plans i avui parlarem del xampú (també coneguda com clara a la capital): Agafem una estrella el més gelada possible amb una ma, i amb l’altre un obridor, fem palanca, obrim una llauna de kas llimona i ho ajuntem tot en una gran gerra, si pot ser treta del congelador, cuidant d’abocar només la escuma justa, més aviat poca però sense arribar a gens. Xecs, hem de xapar, el veí de programa següent comença a picar violentament a la porta de l’estudi...Caiguin, sisplau, en les seves més fosques temptacions abans no hi caigui algú altre i es quedin sense poder pecar, condemnats així a gaudir de la monotonia celestial per tota la eterna eternitat, Au revoire!
Estiu 2001, juliol
FINESTRES
Benvinguts, estimats, a la tercera edició de la temporada 01 dels Deliris d’estiu. Amb la onada de calor que ens assola, 2 instruments 2, es fan necessaris per sobreviure amb certa dignitat, a saber: aire condicionat, i si no és el cas, com en mi humilde morada, una enorme finestra oberta de bat a bat. A aquest impressionat avenç tecnològic volem dedicar aquesta edició que per aquest motiu i cap altre porta el subtil nom de "finestres". Finestres per que passi la fresca, per veure -si som prou amunt- les muntanyes de Prades amb els seus repetidors de La Mussara, o la línia de la costa. Finestres per guaitar les noies que passegen lleugeres de roba elles, (visca! Visca! I encara Visca!). Finestres per veure com els nostres estimats visitants del civilitzat nord prenen el sol fins enrogir, passegen, consumeixen litres del nostre llegat a l’univers en matèria de cocktels: la sangria, s’emborratxen, criden a altes hores de la matinada, es pixen damunt els nostres cotxes, alguns hi vomiten i finalment, com les cucaratxes, cauen en rodó. Finestres que hem de tenir obertes perquè passi la fresca, i amb ella tot aquest panorama estival.
Jordu- Stan Getz
Soul Bossa Nova- Quincy Jones
99,8 FM Punt sis Ràdio, Deliris d’Estiu. Edició "finestres" Principis de juliol. Tema del dia: sol, calor, platja, vacances, oci, dies llargs, vida a l’aire lliure, brevetat en els vestits, vida nocturna, embussos a la costa, més calor, gent a la platja, pretemporada de futbol, camping-camping, excursions amb bici, xafogor, operació retorn. Benaurats els que puguin combinar aquests elements en la forma adequada, perquè d’ells serà l’estiu perfecte. Per a la resta, entre els que m’incloc, 2 enormes i pacients pedres.
La increïble travesía de puerto hurraco a la cueva del dr.freud- Dr. Calypso
Love is…1968- Beaumont
Per exemple i seguint amb el tema: tots estaríem d’acord amb aquesta combinació: sol+platja+llèpola companya del sexe desitjat+lloc solitari. Per aquesta combinació cal tenir molta sort o molta pasta. (penso en un hotel a Bora-Bora on les habitacions són cabanes individuals de fusta plantades sobre un mar blau turquesa en platges d’arena blanca…En aquestes alçades de la meva vida ja sé que només ho veuré en fotos).
Back in town- Jay jay johanson
L’altre extrem seria un honrat pare de família "obligat" a passar l’estiu a l’apartament de la costa perquè dona i fills puguin gaudir de la platja en companyia de masses d’holandesos borratxos. Aixecant-se a les 7 per anar a currar mentre la resta fa vacances i dormint amb les finestres obertes per on es cola la música que la família de l’apartament de davant (tots amb aparent sordesa crònica a jutjar pels crits amb que es dirigeixen els uns als altres). "La Bomba" és l’èxit que el nostre home haurà de sentir una i altra vegada a un volum inmisericòrde fins les 2 de la matinada, moment en que sortirà al balcó per demanar tímidament que baixin la música (el veí és un home de pes i alçada respectables, agressiu segons sembla pels crits).
Viva la Muerte- Maria Napoleón
Posem que la calor, una nit qualsevol, augmenta només una miqueta, posem que mig grau. Posem que aquest mig grau sigui pel nostre home, el límit entre un comportament raonable i un de demencial. Posem que aquesta nit els dos veïns es criden i s’insulten, es citen al mig del carrer, s’hostien, i el cridaner li fot una tal somanta de pals al nostre home, que el deix morat i humiliat privada i públicament.
Posem que jo odio profundament els veïns de davant de casa meva.
What the world needs now is love- Burt Bachara and the Posies
Easy Comes easy goes- rebeca Tornqvist
Girl in SnowMobile- Barry Gemso Experience
En fi estimats, passem a coses més reconfortants,… Que tal la secció de coktails? Avui tractarem el tema ginebra amb el gin-fizz. Una mica d’erudició pelma i bla bla bla, com sempre treta de la nostre bíblia particular en el tema l’Ian Wisniewski: Beguda d'origen holandès, que els soldats anglesos van portar a casa, després d'una d’aquestes guerres que acostumen a tenir els amics britànics. Degut al seu èxit, els anglesos van acabar fabricant-la i millorant el producte (com sens dubte acabarà passant amb la nostre sangria)
Tomorrow’s worls- Él (per sota)
La ginebra no és res més que alcohol neutre (no és poca cosa tampoc), aromatitzat amb olis essencials, o amb el producte de la destil·lació del suc de certes plantes macerades. No requereix cap mena d'envelliment, ja que s'envasa tot just després de destil·lar.
Conegudes mundialment només hi han dos ginebres, l'holandesa i l'anglesa. Els holandesos creuen que la ginebra produïda segons els seu mètode, és bona pels ronyons. Els anglesos, sempre més directes i sense coartades, simplement s’hi emborratxen…. I un humil consell, home, si ens hem de posar en el tema, millor que ens hi posem bé: oblidem-nos de Larios i similars i anem al gra, personalment tant Gordons, com Pim’s com Bombay estan guay. La Bombay Saphyre amb el seu color blavós es xaxi (¿?). A Menorca també en fan una de molt curiosa, però potser millor fotre-se la sola que combinada perquè és molt gustosa (una mica com passa amb el Jack Daniels que em sembla que combinar-lo amb res que no siguin 2 gels és desaprofitar-lo). En fi al tajo del GIN FIZZ.
INGREDIENTS
2 cullerades i mitja de ginebra
el suc d'una llimona
1 culleradeta de sucre
1 clara d'ou (opcional, penseu en que fareu amb la gema que us sobri)
uns glaçons de gel
aigua amb gas
PREPARACIÓ
Poseu en una coctelera la ginebra, el suc de la llimona i el sucre, i afegiu la clara si us decidiu (llavors us quedarà més espumós). Sacsegeu bé. Poseu en un got dels de whisky uns glaçons i aboqueu-hi la barreja. Afegiu al got l'aigua amb gas, baixeu la llum, poseu la música adequada . Jo, un matí com aquest, em decidiria per:
Mad abaout you- de Hooverphonic,
amb el seu crit desesperat d’atenció i tota la llista de coses que la cantant està disposada a fer per amor….cançó emocionalment intensa, si senyor.
Però se’m acudeixen algunes coses noves que afegiria a la llista: postures, jocs, vestimentes, gadgets…en fi coses meves.
No res, senyors, xapem el xiringuitu d’una nova i com sempre prescindible edició dels Deliris, avui més prescindible si cap. Mirant enrera d’aquesta hora m’adono de la terrible oportunitat d’estar callats que hem deixat escapar…Talent i distracció? Com diu un conegut meu, busqueu-los a la paperera, no aquí. Cuidin de les seves més perverses temptacions, cuidin-les, qualsevol dia ja ni els vindrà de gust de caure-hi, i llavors que? El més calent serà a l’aigüera…
FINESTRES
Benvinguts, estimats, a la tercera edició de la temporada 01 dels Deliris d’estiu. Amb la onada de calor que ens assola, 2 instruments 2, es fan necessaris per sobreviure amb certa dignitat, a saber: aire condicionat, i si no és el cas, com en mi humilde morada, una enorme finestra oberta de bat a bat. A aquest impressionat avenç tecnològic volem dedicar aquesta edició que per aquest motiu i cap altre porta el subtil nom de "finestres". Finestres per que passi la fresca, per veure -si som prou amunt- les muntanyes de Prades amb els seus repetidors de La Mussara, o la línia de la costa. Finestres per guaitar les noies que passegen lleugeres de roba elles, (visca! Visca! I encara Visca!). Finestres per veure com els nostres estimats visitants del civilitzat nord prenen el sol fins enrogir, passegen, consumeixen litres del nostre llegat a l’univers en matèria de cocktels: la sangria, s’emborratxen, criden a altes hores de la matinada, es pixen damunt els nostres cotxes, alguns hi vomiten i finalment, com les cucaratxes, cauen en rodó. Finestres que hem de tenir obertes perquè passi la fresca, i amb ella tot aquest panorama estival.
Jordu- Stan Getz
Soul Bossa Nova- Quincy Jones
99,8 FM Punt sis Ràdio, Deliris d’Estiu. Edició "finestres" Principis de juliol. Tema del dia: sol, calor, platja, vacances, oci, dies llargs, vida a l’aire lliure, brevetat en els vestits, vida nocturna, embussos a la costa, més calor, gent a la platja, pretemporada de futbol, camping-camping, excursions amb bici, xafogor, operació retorn. Benaurats els que puguin combinar aquests elements en la forma adequada, perquè d’ells serà l’estiu perfecte. Per a la resta, entre els que m’incloc, 2 enormes i pacients pedres.
La increïble travesía de puerto hurraco a la cueva del dr.freud- Dr. Calypso
Love is…1968- Beaumont
Per exemple i seguint amb el tema: tots estaríem d’acord amb aquesta combinació: sol+platja+llèpola companya del sexe desitjat+lloc solitari. Per aquesta combinació cal tenir molta sort o molta pasta. (penso en un hotel a Bora-Bora on les habitacions són cabanes individuals de fusta plantades sobre un mar blau turquesa en platges d’arena blanca…En aquestes alçades de la meva vida ja sé que només ho veuré en fotos).
Back in town- Jay jay johanson
L’altre extrem seria un honrat pare de família "obligat" a passar l’estiu a l’apartament de la costa perquè dona i fills puguin gaudir de la platja en companyia de masses d’holandesos borratxos. Aixecant-se a les 7 per anar a currar mentre la resta fa vacances i dormint amb les finestres obertes per on es cola la música que la família de l’apartament de davant (tots amb aparent sordesa crònica a jutjar pels crits amb que es dirigeixen els uns als altres). "La Bomba" és l’èxit que el nostre home haurà de sentir una i altra vegada a un volum inmisericòrde fins les 2 de la matinada, moment en que sortirà al balcó per demanar tímidament que baixin la música (el veí és un home de pes i alçada respectables, agressiu segons sembla pels crits).
Viva la Muerte- Maria Napoleón
Posem que la calor, una nit qualsevol, augmenta només una miqueta, posem que mig grau. Posem que aquest mig grau sigui pel nostre home, el límit entre un comportament raonable i un de demencial. Posem que aquesta nit els dos veïns es criden i s’insulten, es citen al mig del carrer, s’hostien, i el cridaner li fot una tal somanta de pals al nostre home, que el deix morat i humiliat privada i públicament.
Posem que jo odio profundament els veïns de davant de casa meva.
What the world needs now is love- Burt Bachara and the Posies
Easy Comes easy goes- rebeca Tornqvist
Girl in SnowMobile- Barry Gemso Experience
En fi estimats, passem a coses més reconfortants,… Que tal la secció de coktails? Avui tractarem el tema ginebra amb el gin-fizz. Una mica d’erudició pelma i bla bla bla, com sempre treta de la nostre bíblia particular en el tema l’Ian Wisniewski: Beguda d'origen holandès, que els soldats anglesos van portar a casa, després d'una d’aquestes guerres que acostumen a tenir els amics britànics. Degut al seu èxit, els anglesos van acabar fabricant-la i millorant el producte (com sens dubte acabarà passant amb la nostre sangria)
Tomorrow’s worls- Él (per sota)
La ginebra no és res més que alcohol neutre (no és poca cosa tampoc), aromatitzat amb olis essencials, o amb el producte de la destil·lació del suc de certes plantes macerades. No requereix cap mena d'envelliment, ja que s'envasa tot just després de destil·lar.
Conegudes mundialment només hi han dos ginebres, l'holandesa i l'anglesa. Els holandesos creuen que la ginebra produïda segons els seu mètode, és bona pels ronyons. Els anglesos, sempre més directes i sense coartades, simplement s’hi emborratxen…. I un humil consell, home, si ens hem de posar en el tema, millor que ens hi posem bé: oblidem-nos de Larios i similars i anem al gra, personalment tant Gordons, com Pim’s com Bombay estan guay. La Bombay Saphyre amb el seu color blavós es xaxi (¿?). A Menorca també en fan una de molt curiosa, però potser millor fotre-se la sola que combinada perquè és molt gustosa (una mica com passa amb el Jack Daniels que em sembla que combinar-lo amb res que no siguin 2 gels és desaprofitar-lo). En fi al tajo del GIN FIZZ.
INGREDIENTS
2 cullerades i mitja de ginebra
el suc d'una llimona
1 culleradeta de sucre
1 clara d'ou (opcional, penseu en que fareu amb la gema que us sobri)
uns glaçons de gel
aigua amb gas
PREPARACIÓ
Poseu en una coctelera la ginebra, el suc de la llimona i el sucre, i afegiu la clara si us decidiu (llavors us quedarà més espumós). Sacsegeu bé. Poseu en un got dels de whisky uns glaçons i aboqueu-hi la barreja. Afegiu al got l'aigua amb gas, baixeu la llum, poseu la música adequada . Jo, un matí com aquest, em decidiria per:
Mad abaout you- de Hooverphonic,
amb el seu crit desesperat d’atenció i tota la llista de coses que la cantant està disposada a fer per amor….cançó emocionalment intensa, si senyor.
Però se’m acudeixen algunes coses noves que afegiria a la llista: postures, jocs, vestimentes, gadgets…en fi coses meves.
No res, senyors, xapem el xiringuitu d’una nova i com sempre prescindible edició dels Deliris, avui més prescindible si cap. Mirant enrera d’aquesta hora m’adono de la terrible oportunitat d’estar callats que hem deixat escapar…Talent i distracció? Com diu un conegut meu, busqueu-los a la paperera, no aquí. Cuidin de les seves més perverses temptacions, cuidin-les, qualsevol dia ja ni els vindrà de gust de caure-hi, i llavors que? El més calent serà a l’aigüera…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)