Tardor 2005, 23 de novembre

I Robot, you Jeane

Senyors, benvinguts. Això és Punt 6 Camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. I la edició d’avui es diu I Robot, You Jeane. I Robot, You Jeane perquè en aquella frondosa selva de l’Àfrica Occidental, la humitat i les intenses pluges tropicals fotien a prendre pel cul tots els robots. Tanta aigüeta es fotia per dins els mecanismes sense remei. I el servei post-venda era horrorós. Entre tanta liana i tant ximpanzé, els operaris anaven perduts, quan no es fotien daltabaix dels altíssims arbres. Total que Jeane tenia tot un armari ple de robots espatllats. De robots de cuina quisir. El robot de llit no. Aquest funcionava de conya cada tarda, a eso de las 5. Quan la Jeane fotia la rodeta en "on", totes les bèsties de la selva callaven per escoltar els seus crits i gemecs.

Robot- Antònia Font

Doncs, si. En aquella humida selva de l’Àfrica Occidental, cada mitja tarda, mentre Tarzan i Xita estaven amb les seves cosetes, Jeane engegava el seu robot. I tots els animalons de la selva ben atents i excitats, esperaven els crits de Jeane: un, dos, tres…els clímax es succeïen en creixent intensitat fins el punt culminant. En aquella selva totes les bestioletes sabien que els famosos crits de Tarzan eren simples mariconadetes comparats amb els que el robot percutor provocava a la Jeane. Si, en aquelles nits selvàtiques, Jeane somniava amb el robot. Tarzan amb Xita. ¿i el robot? ¿sueñan los androides con Jeanes elèctricas?

Yo no tengo novia-Sergio Makaroff

I una altre imatge de Jeane i Tarzan, aquesta de Sergio Makaroff. Sho no tengo novia. Entranyable sempre. No se que van dir els especialistes en el seu moment (’96) d’aquest disc, però per mi és el millor de l’any, de la dècada i del mileni. Buenu, aquí m’he passat, en tot cas m’agrá molt. Makaroff és un tio entranyable que no ha tingut mai sort comercial en la seva carrera musical. Ha fet mil històries, tocar per gust a la rambla, sortir en el Buenafuente, composar música per jingles…I té un germà als Gotan Progect, però el bo és el Sergio. I escriu cançons i lletres per altres com el Roth, o el Calamaro. I li agrada descriure textures anacròniques: el último mohicano de la era postal. Amb tot això dels nous suports informàtics i tal, el bolígraf s’acabarà convertint en una eina prehistòrica. Com aquelles destrals fetes amb una pedra muescada i mal lligada a un pal. Així veurem els bolis d’aquí poc.

Color sobre el blanco- Sergio Makaroff

Stars above us- Saint Etienne

Ells son molt agradables i simpàtics, la cara amable de l’electropop, em sembla que aquest és l’últim single de Turnpike Tales. Però la cançó seva que ve ara és freda, dura, seca i contundent. Metàl·lica i percusiva. Robòtica. Fa un temps van fer el hombre centenario per la tele, del llibre de l’Asimoff. Va d’un robot centenari. Un robot perfecte, que s’assemblava enormement al Robin Williams. Maravelles de la tècnica: d’aquí uns milenis es veu que els robots seran cagats a famosos actors de Holliwood del SXX-XXI. Però per a mi un robot no és així. Un bon robot te el cos cilíndric de xapa, amb coll, cames i braços com tubus de dutxa flexibles, un cap també de xapa cilíndric i mans en forma de pinces de ferro que fan xac-xac. Al que seria la panxa hi te una porteta quadrada rotllo les portetes de les faroles del carrer. Quan s’obre s’hi veuen un munt de cables de colors. Un robot dels de tota la vida, vaja, dels que sortien al Mortadelo i Filemon.

Angel (way out west radio edit)- Saint Etienne

Al trencar l’alba les veureu ballar al ritme desbocat de cançons com aquesta. Unes ties impressionants, llençant violentament els apèndix pectorals en totes direccions. Únicament fixades amb el ritme que marquen les percussions elèctriques. Abduides pel síncope. Cabelleres ondulant, ulls tancats, caderes accelerades i escots desafiants. I un botellí d’aigua a la ma. I jo que m’ho miro penso, quanta energia desperdiciada en el ball!. Perquè és cert que la dansa és una activitat edificant i plaent. Però, ¿no ho és molt més el sexe?. ¿Què porta a aquestes noies despampanats, que podien tenir-ne en abundància i a elecció només xasquejant els dits, a preferir la dansa al sexe? ¿en quin punt de la evolució de la espècie es va trencar la cadena? ¿hem de culpar a la música per la paulatina i inequívoca degeneració de la espècie? ¿o bé a les discoteques? ¿o als botellins d’aigua? Els flaixos de la disco es disparen intermitents sobre la foscor il·luminant cares grotesques. Si un estigués serè, la imatge trasbalsaria.

Fem l’amor- Sanjosex

Catch my desease- Ben Lee

Ke xaxi, ke xaxi, vaia cançó optimista amb un punt d’ingenuïtat. Em ve per algun puestu el Jonathan Richman. Bonic, si, si. Va estar al BAM es veu. Australià. Xaxi xaxi.

Tan lejos, tan cerca- Miqui Puig

La Poma de la discòrdia. No conec cap explicació perquè hagi de ser precisament una poma. Si del que es tractava era de buscar una metàfora il·lustrativa, i tenint en compte la proverbial simplicitat humana, em sembla molt més immediata i visual la imatge de, p.ex., un plàtan. O un parell de peres. O dos melons. O una figa. En fi la llista pot ser mol llarga…Però ¿una poma? Com icona il·lustrativa no em sembla gens apropiat. Com icona d’una multinacional informàtica, vale. Però com a imatge universal del pecat original, sincerament no l’hi veig.

Past- Microdisney

Nomads- High Llamas

Una altre entranyable saga minoritària. Microdisney + High Llamas. "Past" és de l’LP "the clock run down the stairs" de mitjans 80’s. Un final de rickenbaker guapo, guapo. Nomads és del ’96. De l’un en fa 20 anys, de l’altre 10. Llavors els coneixien 4 gats. Segur que si algun d’aquests gats l’ha sentit, l’haurà reconegut "osti, si, em sona, em sona…" per a ells dedicada la cosa. ¿i d’aquí 10 anys? ¿qui se’n recordarà? Res. Ningú. Polvo sobre polvo. ¿algú va veure Memento per la tele?

Micronomic- Lali Puna

Que extraña chica es- Los Soberanos

Yo quiero ser ye-ye- Ernesto Ronchel

Yo no tengo a nadie- Ernesto Ronchel

Le petite Monique- Ernesto Ronchel

Senyors, amb aquest toc retro, final de trajecte. Hem saldat algun deute pendent, però n’hem contret de nous. Amb el sentit comú vull dir: podent estar fent coses més productives com mirar telebasura o llegir La Razon, i mira, perdent el temps aquí i fent-lo perdre a aquests oients tan simpàtics. Si tenen alguna reclamació, algun insult o algun dubte existencial, no dubtin a trucar al 012 de la Generalitat. Si de cas comuniquen, no s’atabalessin pas. Entrin a http://www.eljardidelmanicomi.blogspot.com/ o a http://www.punt6camp.com/ i per enllaços al jardí del manicomi, i el seu missatge serà degudament processat per exuberants teleoperadores atuellades únicament amb minúsculs tanguilles des de d’alguna paradisíaca illa fiscal. Fins aleshores, molt important: NO deixin de caure en les seves temptacions. Però YA. És mol important. Caiguin-HI tan aviat com puguin: Una important multinacional del sector ha avisat que hi ha una partida de temptacions amb data de caducitat equivocada i que les retiraran del mercat. Caiguin en les seves temptacions abans un inspector de sanitat no es presenti a casa per retirar-los hi les seves.