P6R 99.8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Apunts per una Improbable Taxonomia de la Missogínia Musical”. Havia de ser el pugrama d’avui, un petit divertimento misògin. Algo així com presentar un petit retaule renaixentista de cançons missògines. Ferosssmente missògines. A la vera-verita-vera d'aquesta del Jacques Brel “Les filles et les cheins” (“The girls and the dogs” en versió Scott Wlaker). O també a la vera-verita-vera d'aquell llibre de la Patricia Highsmith que es deia precisament així, “Contes Misògins”. Lueg, en anar pescant cançons perquí-perllà sobre dones-donotes dolentes-dolentotes, pèssimes, dimonis amb cua, forca i cuernus (o més probablement causants de cuernamentes a les testes del proïsme), doncs clar, et vas trobant altres cançons: petites meravelles laudatòries a la dona com a companya de vida (el “Wonder Woman” de l'Allen Touissant i el Costello); o no ja laudatòries sinò simple i simpàticament costumistes, descriptives, contemplatives (com la “Dona Estrangera” dels Manel); o bé deliciosa -a la par que- absurdament poètiques, com “la mujer que mordió un piano” de l’Oliver, i bué, ¿que has de fer? Enxufar-les, està clar. I al final, aquell petit retaule missògin que pretenies s'acaba quedant a mig camí d'enlloc. Perquè sí, perquè tot acostuma finalitzar així: la intensa profunditat inicial (sigui d'odi o d'amor, tan se val quina cara de la mateixa moneda) se sol acabar diluïnt com sucre en un got d'aigua. Oju, lògic, eh? ¿no diuen que els humans som en un 90% aigua? ¿com no hem d'acabar ofegats en gots d'aigua?. Entre la misogínia més visceral i la genuflexió més sincera. Després de la tempesta sempre ve la calma. I després et mors.
The Girls and the Dogs - Scott Walker
"Les dones: boniques com un joc, boniques com un foc -però sempre massa poc. Les dones: ja saps , vanes com son, t'enverinaràn el cervell, o t'emmalatiràn la pell. Les dones: et gelaràn, o t'envelliràn com una trastot vell dels encants. Les dones: juguen amb el teu cor, et parteixen per la meitat (un no és mai prou espavilat). Les dones: et tiraràn a la fossa, o et fregaràn amb roses, depèn de les hores. Les dones: et tracaran com brossa, o et deixaràn ser descarat, depent dels calés. Però els gossos, els gossos no depenen de res: només et lleparàn la cara quan et vegin, i potser és per això que són els millors amics de l'home... i amb tot és precisament per les dones, quan qualsevol matí, per qualsevol empreny, els cridem i reneguem, als gossos.”
La chica del club de Golf - Los Ilegales
“Es tu cumpleaños. Me consuela saber que habrán llegado marchitas las flores que envié: No ríes, no lloras, sólo murmuras a solas. “Qué flores tan raras””. Regalar flors marcides, diu Jorge Martinez dels Ilegales. Gran detall. Regalar flors marcides. O regalar bombóns farcits de lexiu, (com feia el Patrick Bateman). O regalar un generós orgasme, una exhuberant i violenta escorreguda dins seu, el moment culminant de la qual, enlloc de l'acostumat crit animal alliberador, sigui la confessió en un xiuixiueig delicadament dipositat a cau d'orella, de l'adulteri comès fa unes poques hores amb la seva millor amiga. Un altre tipus, alternatiu (però profund, sentit, i sincer també) de crit animal alliberador.
Get Out of my life Woman - The Morlocks
Dones dolentes, dones que fan nosa. Ho va escriure Allan Touissants el '66: “Fora de la meva vida, dona! Que no m'estimes més! Fora dels meus ulls, llàgrimes! Que vull veure el camí a seguir! Fora d'aquí dona, que m'he de moure tot sol, que he de pujar al cim, que ni tu ni res em deturarà! apartat del meu camí, dona, que m'he de moure...” Ho va escriure Allan Touissant el '66, i ho van cantar Lee Dorsey el '66, el mateix Touissant el '68 o, en aquesta versió en directe, la banda de garatge The Morlocks els '80's. I parlant d'Allan Touissants:
Wonder Woman - Elvis Costello & Allan Touissants
I Parlant del Touissant, el revers de la moneda des del disc “the river in reverse”: una emotiva oda a la dona estimada ¿A saber si la mateixa dona que tan vilipendiava abans? Comença amb: “quan estic fotut i cascat ella esta al meu costat, ferma i sense dubtes, i si flaquejo, a punt de caure, allà està ella per donar-me suport, és la meravellosa dona meva” i acaba amb “De vegades penso que alguna cosa anirà malament, que petarà per algún lloc perquè res bo dura per sempre, però aleshores vens tu i m'assegures tot el que significo per tu”. Sobre la solidesa de les conviccions humanes en general i masculines en particular ¿estariem parlant de l'etern peix que es mossega la polla? ¿és la cua que busca la boca o la boca que busca la polla?
A woman of the world - The Divine Comedy
Naturalistes impenitents, badocs convençuts, desvagats per convicció, ens aferrem amb les ungles dels dits dels peus a aquest altre estudi de camp sobre la naturalesa femenina, obra de Neil Hannon i finançat per la Universitat de Lostimetown en el marc d'un programa europeu de blablabla. Un remedo del cowboy de medianoche en femení...
“potser l'estimo, però al mateix temps n'estic gelòs. Potser l'odïo. Potser perquè no l'he creada jo ¿Deu ser la naturalesa humana? Potser sofriré per ser el seu amant, per ser part del seu mon. Potser la necessito perquè vull ser seu. Potser l'acabo matant -només tractant d'espantar-la- si és que abans no em mata ella... Amb les mirades lligades entenc perquè els seus hipnòtics ulls atreuen tants filantròpics vols. Saps que no pots parar, així doncs, ¿perquè dimonis ho proves?”
Bad Woman - Fallen Angels
Bad Little Woman - The Wheel-A-Ways
“You're a bad little woman You're 'bout to ruin me baby with your bad, bad ways”
Action Woman - The Electras
Mala Mujer - Los Sencillos
Woman In The Wall - The Beautiful South
Aquesta alegre i despreocupada tonadilla amb que ens saludaven el 1989 els Beautiful South amaga una tètrica i sanguinolienta història de terrors domèsitics (quísas lu gòtic en l'àmbit domèstic sembli més terrible que ambientat als Càrpats). És la història de terror psicològic d'un “social drinker” (mai del tot begut però tampoc del tot serè), d'un “silent thinker”. Una història que explota enviant la seva convencionalitat pels aires, aproximadament al primer quart de la cançó: “només es va adonar del seu problema quan la va atonyinar i la carn podrida va començar a pudir”. Aleshores, gairebé a la meitat, ve el vers sobre el que pivota “literalment” la història, quan sent “her voice from deep within the wall”, i quan dic literalment vull dir gairebé “literalment”, Perquè aquesta frase està extreta tal qual, gairebé paraula per paralula, del conte “The Black Cat” del Poe.
El conte de Poe va precisament d'un tio per a qui els gats negres de la seva dona són la gota que fa vessar el got on tots ens ofeguem, la excusa imperfecta. Els gats li fan venir tans mals pensaments, que després de matar-ne un i provar-ho amb el segòn, es carrega també la seva dona. Amaga el cadàver darrera un mur del sotan, i quan la policia va a fer la inspecció i ell just acaba d'alabar´los la solidesa dels murs de la seva casa, se sent “her voice from within the tomb”. Els polis desmunten el mur, a ell li cau el pèl i el segon gat -l'autor del crit de darrera el mur- surt viu de darrera el cadaver de la woman in the wall.
La història de la cançó segueix avançant i és precisament al vers final on es desvela una altra influència, “wehen the rotting wall began to drip”, no en và el 1953, un tal Reginald Christie va rellogar la seva casa, i el nou llogater, fent arreglos a la cuina es va trobar una paret de paper, darrera de la qual, oh sorpresa! Hi descansaven -como no- els cadàvers descomposats de 3 dones que el tal Chrisitie havia estrangulat. Un cas sembla que molt cèlebre en l'UK de la postguerra.
La Mujer Que Mordió Un Piano - Joan Miquel Oliver
Treinta y tres - La Costa Brava
Dona Estrangera - Manel
Mujeres Y Dias - La Costa Brava
“Vienen tan diferentes e iguales en cada una de ellas es diferente y es igual. Disparen a los rehenes Todo lo que pido no lo quiero tener. Ella nunca sabe si me querrá mañana o todo acabará hoy. No quiero supervivientes. El día de reyes se llena de carbón. Estoy sólo en mi cama mientras ella busca a otro como yo”. “Dije que limpio está hoy mi corazón, y todo lo que allí solía latir latía después por cualquiera como tú. Y quise cambiar de vida con la chica del segundo B, y llamé al segundo C”.Ah la mística del desencant, del time passing by, del si son galgos o són podencos, y encabat en un plisplas ja estàs descabalgat. Sempre em va semblar que La Costa Brava era un grup de síntesi entre dos mons, entre la metàfora i l'absurd, entre cançons pop acadèmiques i l'evasió, entre pinto (Saragossa) i valdemoro (Gijón). Les boniques i sorprenents metàfores sobre els dies i les dones, sobre les relacions i el pas de la vida. Mujeres y dias. “Les dones i els dies” (que no, al tantu, “Els dies i les dones”) va ser l'únic poemari que Gabriel Ferrater va publicar en vida. Sempre va dir que dels 50 no volia passar, i conseqüent amb els seus dies, ho va acomplir. Va ser el 1972, d'aquí tres anys en farà quaranta, per dir-ho en dies rodons.
Femme Fatale - Los Navajos
Les filles et les chiens - Jacques Brel
The Sorrowful Wife - Nick Cave & The Bad Seeds
Xapem amb aquesta afligida, trista, compungida dona del Nick Cave. Cave no ens explica què és el que ell va fer per fer-la sentir així de trista i desvalguda. Potser ho fa tot més gros i esgrarrifós escoltar al final els seus escruixidors laments, com consumit dema un -intuïm que- impossible perdó: I was a fool, baby, I was blind baby Yeah fool baby I was blind fool, baby
Ale Fones Festes i Fones Farres!
