eL jARDí dEl mANICOMi: de setembre 2008

Sarah, looking forward the revolution. Estiu 2008, 19 de setembre

P6R, 99,8 FM, Senyors, senyores, madrastres, garrapates, poets, priests and politicians, benvinguts tots, passeu, passeu que aquesta és la inaguració oficial de la temporada 2008-2009 del Jardi del Manicomi. La sang de la aliança nova i eterna vesada per vosatres. Oh sí! Sang vesada! Crims passionals, destrucció, mort, ressurecció, vida... me pierden las bajas pasiones. Bién. Primera edició del Jardí del Manicomi. Bien. Per aquesta temporada no s’esperen grans canvis, acaso xubascos dispersos, un leve xirimiri de deixadesa i tal, coses mal endreçades, tot acabat a l’últim minut. Com sempre, sense novetat en la frente. Bien. Lo principal el canvi d’hora. Tot igual menys la hora. El resto igual ¿que hi vols fer? Soc vago per naturalesa, això te coses bones i te coses dolentes (Tot i que no sé encara quines son les unes i quines les altres). Bien. ¿Així que no hi ha canvis de plantejament ni d’orientació ni tot això? Nopp, almenys de moment. Només d’hora. Abans era en directe de 11 a 12 dels divendres, i ara serà de 10 a 11 dels divendres també. És lu que toca, és lu que m’han dit des de la direcció. Jo sempre obedient a la crida. ¿amunt? Amunt, ¿avall? Avall ¿4 potes? 4 potes. U que convingui. Bien. És lu que hay. Algú pensarà que para este viaje no hacían falta alforjas. D’acord, si de cas només afegir que arrieros somos y en el camino nos encontraremos. I a lu que convé, el camí on ens trobarem tots ensems aquesta temporada, comença –oh! sorpresa- amb una certa coherència: totes les cançons d’avui tenen una cosa en comú. En el seu dia, (ço que és entre 1987 i 1995) van ser editades pel segell discogràfic Sarah Records. El que sona, més ben dit el que tràgicament he ofegat, estrangulat, assassinat amb aquesta inútil i pretenciosa xàxara fins el punt de l’asfixia, i doncs, de la mort és I'm In Love With A Girl Who Doesn't Know I Exist, d’Another Sunny Day

I'm In Love With A Girl Who Doesn't Know I Exist - Another Sunny Day
¿ - ?
Itchy Chin - Heavenly

Corria el 19 d’abril de 1991 and I was handed a mix-tape, una cinta. Una cinta gravada, una recopilació feta per un gran amic: la segona persona que sap més de música de totes les que conec, i a més, la persona de la que he après tot el que se de música. Diguem-li Mr. X per entendren’s. Mentre Mr X m’allargava la cinta em va llençar una mirada enigmàtica i penetrant, de detectiu privat al Los Angeles de finals dels 40’s. Enigmàtica i penetrant perquè va haver de perforar la cortina que formaven les denses nuvolades de fum de lukies curts combinades amb els pestilents alès de boubon de garrafon. La seva veu ronca va travessar aquella boira per sil·labejar-me muy quedamente: “Escolta-la, Towers. T’agradarà. Si busques bé hi trobaràs el que necessites per a completar la part que et falta del desenllaç”. Podeu, i si m’apureu, haurieu de afegir pel vostre compte tota la resta de parafernàlia que fa al cas: policies corruptes, femmes fatals de llavis vermells fumant amb llarges boquilles, barmans d’orella fina netejant minunciosament les copes de cocktail ris-ris-ris, i un filet de sang que s’escola lentament claveguera avall. Ja sabeu, el típic decorat de cartró pedra per ambientar la història. Després totes les històries passen avall, i l’únic que acaba quedant és el decorat de cartró pedra. En fi. Aleshores no vaig entendre que havia volgut dir amb lo del “desenllaç que et falta”. Imbècil de mi, poc em podia pensar el que em faria patir al llarg dels últims 17 anys, 5 mesos i un dia la puta merda d’aquell desenllaç. Però buenu, això ja anirà sortint. A lo que ens convé ara, aquella excel·lent cinta recopilatòria (pintada color lila), es deia, ( i encara es diu, perquè l’estic fent rodar entre els meus dits ara mateix) “Sarah, looking forward the revolution” i estava dedicada exclusivament a grups del segell de Bristol Sarah Records. D’aquesta immaculada cinta, així com d’un parell de recopilatoris ortodoxes del mateix segell, provenen totes les cançons que escoltarem avuí. Continuarà...

Sickening - The Sweetest Ache
Major John - The Wake
Between Hello And Goodbye - The Field Mice

Les primeres pistes, pels qui no conegueu Sarah, apareixien com una epifania al google (‘ande sino?), just one click away picant “Sarah Records”. A la wiki quedava ben clar que tot va començar a Bristol el 1987, on una parella d’universitaris, Clare Wadd i Matt Haynes van engegar el segell. ¿alguna cosa feia intuir aleshores l’abrupte final de l’aventura només 7 anys desprès (concretament el 28 d’agost de 1995)? ¿pot un abrupte final ser més apassionant que un començament? ¿o fins i tot més que tot el camí fet? preguntes i més preguntes. Tot era una sopa confusa. Concretament una sopa d’all buscant inventor. Després de tants anys oblidada, calia repescar la cinta que m’havia passat el meu amic Mr X. El cas és que la parelleta en qüestió van començar amb fanzines i flexidiscos, per passar després a publicar singles, sobretot singles. Obsessivament singles. El primer en la frente: “Pristine Christine” de The Sea Urchins (per coherència l’últim que escoltarem), el segon dels The Orchids de Glasgow. Amb el temps van crear (molt a contracor seu, s’ha de dir) una espècie de sonoritat bastant reconeixible, una etiqueta: “el só Sarah, una banda Sarah”. Dit així molt a lo bestia, clar, no tots els grups sonaven igual. Però si disparessis totes les cançons que van publicar sobre una pissarra amb uns eixos XY, de tot aquell dispers núvol de punts se’n podria –com si diguessim- intuir una recta de regressió lineal. Una imaginària linea de tendència amb una direcció relativament semblant a les coordenades C86, al popillo inglès guitarrero, amb tirada sentimentaloide tant en melodies com en lletres, cançons més de melodia marcada que no pas de ritme contundent, guitarres clares i cristalines, acné d’adolescència... oju, dit així molt a brotxasso gordo: no todo el monte és mozzarella. The Orchids, The Field Mice, Heavenly, Tallulah Gosh, St. Christopher, Another Sunny Day... noms, pistes, engrunes, molletes de pa com les que la madrastra tirava a terra per retrobar el camí de tornada a casa pel mig del bosc, a les tantes de la matinada. Invariablement tajada i encocada fins el cul. Invariablement fent cap al llit dels 7 enanitus superdotats. ¿calia aquesta desviació pel mig del bosc? “Probablement no”, contesta el mussol.

Beautiful Day - Even As We Speak
Sunflower - The Springfields

Teniem so far el meu amic Mr X passant-me una cinta. Aquest era el plantejament, i aquest plantejament necessitava urgentment un nus. Un nus que convenientment deslligat acabés conduint a un desenllaç. Desgraciadament no tenia cap nus a mà, com a molt una birria de beta rebregada que no donava ni per embolicar el títol del programa, així que vaig haver de tirar amb lo que tenia més a mà, una subtrama que si no xutava la podia deixar tirada aquí mateix, just al cap d’unes frases (o unes línies, depèn de si parlem de ràdio o d’internet). Així que de la butxaca interior de la gavardina –xopa del xàfec que havia aguantat mente esperava (¿que què esperava, us pregunteu? Que aparegués algun nus, evidentment)- em vaig treure un record: el record dels dits tremolosos de Mr X fent córrer aquella cinta sobre la superfície xipollosa d’alcohol de la taula. Mr X i els seus regals-trampa. 90 gloriosos minuts de cançons meravelloses. Pastilles pop de 3 minuts. 24 temes sense un puto títol de cançó ni de grup. Mr X sempre havia estat un vago de la hòstia per escriure els títols i els grups a les cintes que grabava. Necessitava els títols. Uns dies després em vaig fer el encontradizo amb ell pels tuguris que soliem freqüentar aquells dies. “Que t’ha semblat la mercancia?” em va preguntar. “Impressionant, boníssima, tio ¿d’on l’has tret?” Va desviar la mirada “pels amics el que convingui”. Vaig continuar llençat “molt-molt agradable a l’orella. Perfectes cançons pop seguint el llibre d’estil. Potser no totes son obres mestres. Potser poques logren tirar la porta a patades per ficar-se’t dintre la pell, però la immensa majoria serien un perfecte decorat sentimental. Escoltant-les m’ha vingut al cap la distinció entre art i artesania. Entre duende i professionalitat, entre seguir fidelment el cànon o fer-se’l petar.” Alguna pedanteria per l’estil li vaig soltar. M’havia embalat massa, corria sobre terra relliscós: Vaig veure la decepció en els seus ulls. Nerviós li vaig demanar els títols de les 24 cançons. Em va mirar amb una mirada trista barreja de llàstima i compassió: “Towers... Towers, jo et dono la música i tu em reclames els títols... No has entès res de res... I aquesta sarta de collonades.... El secret està en la massa. Insista, busque su suerte: una vegada i una altra és el camí. Al final arriba sempre el desenllaç”.

Peaches - The Orchids
Paris - Northern Picture Library

El vell truc de la subtrama tramposa m’havia permès guanyar algo de temps, però seguia jugant a la contra. Em sentia rodejat. Mirades sospitoses per tot arreu, una cagada de colom a l’espatlla: tot eren complicacions. Vaig pensar que estaria bé agafar una mica d’aire canviant a un contrapunt temporal, moure la història cap endavant, cap el present, per exemple, cap aquests darrers dies en que he estat sel·leccionant les cançons per aquest debut d’EJDM. M’he tragat tot el que he trobat de Sarah, unes 90 cançons aprox. Podria dir, per exemple, que m’han tornat a impactar. No caldria ni dir cap mentida. És més seria la veritat. Em decideixo per aquest camí, així que continuo d’aquest palu: aquestes cançons m’han fet reviure antics moments tancats en pots de nocilla buits. Embargat per la nostàlgia els he dit (tst, a les cançons, no als pots de nocilla buits): “No heu canviat, esteu igual”. Bona una n’he fet. “No t’enganyis Towers” m’han contestat. “Només veus el que vols veure, tu tens més panxa i menys cabells, i estàs ressec per dins; i nosaltres estem més comprimides dins aquests mp3. Ens van fer per a desgarrar, per fer viure intensament moments, instants, i tal, i a tu ja només et fa reviure els records del passat. Ressec. Estas a dos dits de la menopausia. Fijo que has de tirar de viagra”. Emprenyat he apagat bruscament l’ordinador, més ferit per que uns putus arxius informàtics mp3 s’entortolliguin en les meves evocacions, que no pas per la impertinència dels kilos i la calba (per cert totalment fals, a més calumniadores!). Després, penedit, he tornat a engegar el portàtil, però ja no m’han volgut contestar. Es feien les ofeses, suposo. No ho sabré mai: les he enviat a la paperera de reciclatge.

It's Snowing - St. Christopher

Estàvem arribant al final ratllant els 2/3 del pugrama i on hi hauria d’haver un bon nus (que se jo, un as de guia, un de corbata, una llaçada ni que fos) no hi havia més que un munt de merda inconnexa i indestriable, res que connectes mínimament plantejament i desenllaç, el principi amb el final. Estava clar que la història de Mr X i la puta cinta feia aigües per tot arreu. Una mala el·lecció. Si m’hagués de guanyar la vida de lampista, dels meus empalmes en sortirien escapes d’aigua a pressió, Titànics enfonsant-se per les cantonades... Només tenia lo de la cinta sense títols, lo de l’estil i actitud de Sarah, el camí per arribar al desenllaç, res, quatre peces de diferents trencaclosques. Vaig decidir fotre-m’hi amb dos collons: si m’havia tret de la butxaca interior de la gavardina lo del record de Mr X, també em podia treure de la màniga (o de la patilla) lo de Discos Castellò, no?. “con dos cohones, tira tú” em vaig dir, i talqual va sortir solet del braç dret això: 4 anys després de lo de la cinta remenava CD’s a Dicsos Castelló de BCN. Vaig sentir un “pst-pst”, em vaig girar: ningú, obviament. “Deu ser un McGuffin” vaig pensar, i vaig tornar a lo meu, a remenar CDses. Aleshores em vaig fixar que entre els dits tenia un Cd que no recordava haver vist abans: Un digipack amb una foto d’un pont: “There And Back Again Lane: a Sarah Records compilation”. “There and back again Lane: camí d’una vegada i un altre” això recordava vagament les enigmàtiques paraules de Mr X... Ja a casa m’hi vaig fotre amb calma: Increïble CD. Contenia 2 col·leccions 2. Una era una col·lecció de 21 cançons, aquestes sí, perfectant etiquetades amb el seu titol i tal. Durant aquests darrers 13 anys les he anat posant regularment en les diferents encarnacions de EJDM. L’altra era una col·lecció de moments: un delicions llibret de 33 pàgines on Matt Haynes retratava esplendorosament una quantitat d’instants viscuts amb Sarah, diapositives inconexes, deslligades les unes de les altres: gires per França amb els grups, enregistraments, mirades creuades amb noies dalt de trens per centre europa, tajes monumentals, hòsties en concerts... Vaig veure clar que aquell no era el final dels enigmes: primer perquè era la referència 100, curiós número per un recopilatori, i després per l’enigmàtic final del llibret “it was called “Toulouse” and it was the last song ever to get released by Sarah Records”

Sensitive - The Field Mice
Atta Girl - Heavenly

Ja ho teniem encarat a la recta final, però encara estava preocupat: començava a veure com el desenllaç treia el seu nas llarg i afilat rotllo Txiki per la porta de la peixera d’aquest estudi 1, amb ostensibles ademans histèrics de que ja li tocava entrar i de que m’apures, però encara em faltava algun tipus d’introducció! Alguna excusa per fer-lo passar per la porta. El desenllaç era lo que més clar havia tingut des d’un principi, des del plantejament, era lo millor que tenia. L’havia pillat (¿d’on sinó?) d’internet, i només veure’l ho vaig tenir claríssim: alló havia de ser el final del programa, perquè era el que li donava sentit a tot. Era un gran final, grandiloqüent, dramàtic, arty... Fale, clar, no era meu, però fins i tot així donava el pego. Tenia lo de la intensitat dels instants, lo de la essència intrínseca del pop, era contundent, atrevit... i el millor de tot: era el final en tots els sentits. I aleshores se’m va acudir lo de fer servir lo del suïcidi. Li vaig llegir al Matt Haynes en una gran entrevista a Retromusica :

- Vuestro manifiesto de despedida (A Day For Destroying Things) es uno de los mejores textos del siglo veinte. ¿Pensábais así desde el primer momento o fue una idea que fue creciendo con el tiempo?

Definitivamente siempre he creído en las ideas expresadas en ese anuncio (...) de arder de un modo brillante como un fuego artificial por unos momentos y luego desaparecer. (...) Me gustaría poder decir que, cuando lanzamos la primera referencia de Sarah, ya sabíamos que nos detendríamos en la referencia número 100 de Sarah, pero esto sería una mentira, obviamente (¡cuando lanzamos Sarah 1 ni siquiera sabíamos si habría alguna vez un Sarah 2!). Pero siempre supimos que, si Sarah tenía éxito , tenía que terminar de un modo adecuado, no desvaneciéndose sin más. Tenía que terminar con una explosión. Así que la idea de detenerse en la referencia Sarah 100 se discutió por primera vez bastante temprano (creo que también consideramos la opción de terminar en la referencia 50, ¡pero decidimos que 100 sería más espectacular!).

Aha, fijo que lligava amb la idea de suïcidi ¿no?. Una discogràfica suicidant-se. T’imagines l’Ariola o la Sony?. Buenu a lo nostre. Vaig pensar que un parell de cites sobre el suicidi que vaig ensopegar de casualitat al llibre que estava llegint aquells dies li donarien un toc intel·lectualoide de tio llegit, visca el gafapastismo! La cita del Pavese la vaig haver de fer entrar amb calçador,. Buenu, més aviat a cops de mall. Era allò de que “els suicidis son homicidis tímids”. La de la Virgina Woolf en canvi li quedava que ni pintada: va escriure al seu diari íntim “me hundiré con mis banderas flameando”, la seva darrera entrada, i al cap de 4 dies es va suicidar llençant-se des d’un pont amb les butxaques de l’abric plenes de pedres. Vaya si es va enfonsar. A més lo del pont de la Virgina Woolf lligava totalment amb el pont de la foto del “there and back again”, el Clifton Supension Bridge, el que solen fer servir els suïcides de Bristol pels seus menesters. Guapo, ¿no? Clavaito. Ale, llest. A esperar el pròxim tall i llestos.

The End of the Affair - The Field Mice
Drown - Even As We Speak

En fi, que tota aquesta darrera hora d’aquest programa conduïa a aquest precís punt, a aquest desenllaç, al final de l’afer, com diuen els Field Mice, Va ser un 28 d’agost de 1995, ara fa 13 anys i uns 20 dies. Va ser una festa de despedida amb algunes de les bandes del segell per celebrar el seu darrer llançament, el número 100. Per a l'ocasió Matt Heyness va fer publicar el manifest en alguns diaris musicals...

Un dia per destruïr coses...

... perquè quan tenies 19 anys, ¿no vas voler mai crear alguna cosa bonica i pura, només per poguer-li pegar foc algun dia i després veure la ciutat encendre’s com si cremés?

No vas voler fer això cada dia de la teva vida?

Res hauria de ser per sempre: Els grups haurien de treure un single i després desfer-se, els fanzines acabar-se després d’un impecable edició, les parelles separar-se sota la pluja a les 5 de la matinada i no veure’s mai més. L’hàbit i la por als canvis son la pitjor raó per fer mai res. Aturar un segell discogràfic després de 100 perfectes edicions és la més esplèndida declaració de pop-art possible, i diu més sobre la música pop del que ho pugui fer mai cap autenticament solemne EP lo-fi de 7 polzades i 10 cançons en vinil de colors edició limitada en digipack-en-dos-parts

Sarah records no és de ningú més que de nosaltres, així que és nostre per a crear-lo o destruir-lo de la manera que nosaltres volguem. I nosaltres no fem bisos. Volem cremar en colors brillants i ser pop, volem ser vertiginosos, impulsius i tontos. Volem besar – exquisitament- a gent en llocs nous i atrevir-nos a desgarrar coses. El primer pas per a la revolució és la destrucció, i el primer que cal destruir és el passat. Tan acollonidor com enamorar-se, ens recorda que estem vius.

Sarah Records 1987 – 1995,

August 28th 1995

Pristine Christine - The Sea Urchins
If You need Someone - The Field Mice

Epíleg: un cop acabat el programa de ràdio, i ja resolt el misteri del pont i dels suicidis, vaig trucar a Mr X després de molts anys. Li vaig dir que –noblesa obliga- com a Co-protagonista, li dedicava aquest programa. Que ell era el més gran i el més millor. Després d’uns segons de silenci, la distància telefònica em va tornar dos frases seves: la primera deia que era impossible que estiguéssim parlant “un cop acabat el programa” si el programa encara no havia acabat. Li vaig contestar que tranquil, que eren coses del directe. La segona cosa que em va dir va ser que si era imbècil o què, que el manifest del 28 d’agost no era la clau de res sinó més aviat el pany. Que allo no era el final de cap misteri, sinó la continuació de l’enigma de la immortaliat de la música pop, que no havia entès res de res, que el secret està en la pasta, que insistís, que busques la sort. Vaig agafar aire uns segons per contestar-li que se’n anés a la puta merda, que jo ja no tenia edat per aquelles capullades, que que et donguin pel cul, capullo. I clar, que què tal la dona i els dos crios, i que buenu, que a veure si ens veiem algun dia d’aquests. I vaig penjar. Després vaig pensar, la puta, lo que costa de vegades d’omplir una puta hora de ràdio...

Apa, Salut i Siau.

***

Annex 1

El famos manifest dels collons:

***

Annex 2

La portada del There and back again lane:

***

Annex 3

Algunes fulles del llibraco interior:

Ale, a cahcarla!