P6R 99,8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Trains and boats and planes”, com la cançó del Burt Bacharach que l'obre, perquè avui parlarem de despedides (sic) en estacions de tren, en passarel·les de ports, o en sales de facturació d'aeroports: “Trains and boats and planes are passing by, they mean a trip to Paris or Rome to someone else but not for me. The trains and boats and planes took you away, away from me....” Took you away from me, aquesta és la clau. T’allunyes en barcos, trens o avions. O com sigui. I potser no és tant el voler fugir físicament, com que el temps passi. Simplement que el temps passi. Que passi el temps, i per pura decantació temporal, això ja es converteix d'alguna manera en marxar. I així de passada, un s’estalvia pasta, billets, marejos i mal d’orelles per canvis de pressió en avions. I el que és més important: s'estalvia l'haver de dir adeu, les despedides.

Trains And Boats And Planes – Burt Bacharach
Trains - Marlango
The Trains - Nashville Ramblers

“Trains and boats and planes” en honor d'adeus llençats displicentment en estacions de trens, en ports, en taulells de facturació d’aeroports, amb papallons a l’estomac i intranquil·litats a l’ànima. Adiooos, miamoooor me vooooyyy. Mocadors agitats a l’aire, mocs ressecs que salten per terra en fer-los onejar, banderes blanques dels nostres adeus. Blanques i immaculades (o tacades de mocs o de qui sap què). Bien, evidentment pura iconografia poètica, més falsa que un duru sevillanu en aquestes temps de kleenex i autopistes de la informació. I sinembargo seguim marxant. Quisigui segueixen anant-se. En trens, avions, o bots. O en patinet. I les papallones indferents a tanta novetat, seguiexen revolotejant pels estòmacs. La dietètica en estàtica.

Come on Train - Don Thomas
Muévete en el tren - Doctor Explosion
Love Train - The Woodentops

Per cinc cèntims, formes de dir adeu, dos punts: “corrent aparatosament per l’andana esquivant maletes de cartró anuades amb cordills, tot en blanc i negre, agitant un mocador dramàticament”; o “mirant a l’infinit des de la finestra d’un borreguero o un Catalunya Express”; o “amb un simple petonet a la galta inexpressiu, com fingint totsdos que demà a la mateixa hora taliqual”; o “quedant-se a casa mirant un Sporting-Barça que acabarà en empat a u, mirant de reüll el rellotge per calcular si el tren deu haver marxat ja de l’estació. I sí, al final vam guanyar aquella lliga, una dels Tenerifazos. I no, no et vaig tornar a veure mai més. Almenys no d’aquella manera. No amb aquells ulls.”

Boat Train - The Pogues
Night Boat to Cairo - Madness
Building A Boat - The Rumble Strips

“The trains and boats and planes took you away, away from me”. Despedides. I no de solters amb una professional fent un striptis, no. Despedides amb temors, despedides amargues, despedides cap el desconegut. Repassant mentalment la primera que et salta al tarro, és –esclar- la més paradigmàtica. Burt Bacharach va escriure la cançó amb que em començat, el 1965. Als seus 37 anys. Aixi que amb una ràpida resta comprovem que el 1943 en tenia 15 d’anys, la edat en que a un li comencen a impressionar les coses. La edat en que a un se li queden gravades a l'ànima a foc, també. Així que podem -gratuïtament- especular amb el nen Bacharach, al seu Kansas City natal, amb aquests 15 anys que diem, davant de la cua del cinema. ¿Quina peli toca avui?” “Casablanca, Burt, avui anem a veure Casablanca”. Casablanca. Paradigma de les despedides amargues en una estació. Allí tenim tota aquella massa imponent de masculinitat del Bogard entomant la pluja amb el barret i la gavardina calats, mentre el fidel Sam l’agafa per la màniga, “au, Sr. Rick, que marxa el tren”. Caos, gent agombollada pillant el darrer tren cap a la salvació. Els Nazis a dos pams. Refugiats amb les últimes pertenències entaforades a corre cuita dins maletes de cartró mal lligades. I la pluja que va dissolent les lletres de la carta. Les lletres que li diuen a Rick que tot s’ha acabat, que els dies de vins i roses a Paris són literalment paper mullat, tinta aigualida. “Va Sr. Rick que ens atraparan els Nazis”, paper mullat, tinta aigualida en una estació, “Adiooos mi amooor me vooooyyyy”.

Strange Boat - The Waterboys
Don't Rock My Boat - Bob Marley
boat to bolivia - martin stephenson and the daintees

Tots coneixem l'amargor d'aquella despedida del Rick. Aquella estació atapeïda, i caòtica (¿potser la Gare du Nord?). I sinembargo sempre m’ha atret l’altra part de la història, la que no es va passar però podria haver passat. La que igual es va quedar a un putu pam d'ocòrrer. La del, -per dir algo- missatger que quan el Victor Laszlo, amagat malalt en el seu llit de fugitiu en qualsevol cuchitril del Paris més discret, li pregunta si ha vist l’Ilsa. I el correu li diu, “caxis, Victor, quina mala sort, m’ha dit el recepcionista de l’hotel, que he perdut la tal Ilsa per -res- mig putu minut. Que just entrava jo acabaca de marxar amb tot l’equipatge, res, just mig minut abans que entres jo” “cony ¿i això?” “ves, Victor, una puta llàstima. Llàstima perquè només m’he entretingut cinc minutets de rè a Chez Pierre prenent uns Ricards (o fent-la petar amb la Lucette, que és la mar de simpàtica, o llegint l'Equipe, o lu que sigui). L’altra part de la història, la del Rick, l’Ilsa i el Sam reunint-se en aquell tren cap a Marsella, d’allí en un atiborrat vaixell de càrrega fins el port d'Oran, i d’allí a Casablanca... ¿els casaria el mateix maquinista del tren? ¿haurien obert tots dos també el Rick’s Café? Hmmmm. Igual haurien acabats avorrits l’un de l’altre. Farts. Emprenyant-se per qualsevol tonteria- Traient-se els ulls per nimieses. Follant amb desconeguts, amb el primer que se’ls poses pel davant només per cabrejar a l’altre.

The Ship Song - Nick Cave & the Bad Seeds

“Trains and boats and planes”, secció boats, subsecció Ships. Una cançó que sempre m'ha despertat molt de carinyo, i alguna llagrimeta furtiva també, Shipbuilding. La vaig conèixer amb la veu del Rober Wyatt, tot i que ara la sentirem en veu del seu compositor, Elvis Costello. M’agrada com acaba encerrando dentro una gota de ámbar, una cosa amb tanta bellesa com tristesa, a parts iguals. Diapositiva de les contradiccions del capitalisme, o millor dit, d’una determinada praxis capitalista: la que s’impulsa de la indústria de guerra per proporcionar riquesa, prosperitat, i benestar. Costello la va escriure per Wyatt quan la guerra de les Malvines va fer reobrir les drassanes tancades de feia temps. “És un rumor que s’exten per la ciutat, a través de dones i crios, diuen que obriran les drassanes, i que faran nous barcos... un abric nou per l’hivern, sabates per la dona, i una bici per l’aniversari del crio... “papa, m’han dit que m’he d'enrolar, que per nadal tornarem tots a casa...” O no.


Shipbuilding - Evis Costello
Embarcaçao - Cesaria Evora

“The trains and boats and planes took you away, away from me” Despedides en estacions. Per exemple. Sobre el mig metre d'alçada de la plataforma del tren (aquesta alçada que sembla donar una certa superioritat moral), dir -sense venir gaire a cuento- amb cara seriosa, circumspecta, quasi absent, en semi trance “algun dia et diré adeu des d'una plataforma com aquesta. I serà per sempre”. I que encabat del temps, acabi sent veritat. O pitjor encara: que no ho acabi sent però lamenti que no ho sigui.

Doble random d'ipod i Vila-Matas al pebre verd, 17 d'abril, primavera 2009

Brown Eyed Girl - Van Morrison

P6R, 99,8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Doble random d'ipod i Vila-Matas al pebre verd”. I és que el nom ja aclareix bastant per on aniran els tiros aquesta nit: doble random d'ipod i vila-Matas perquè escoltarem aprox. una hora de cançons seleccionades per l'ipod amb la seva funció aleatòria, i llegirem alguns trocets de Vila-Matas agafats així a l'atzar. I lu del pebre verd, bué, això és purament estètic, per donar-li una mica de picant al tema. ¿sats? Bien. I perquè tanta tonteria potser us preguntareu vosaltres, ¿eh? ¿perquè tanta tonteria?

Bien, en primer lloc per un tema de vagància, perquè sempre és més descansat que un programa informàtic curri per tu, i seleccioni cançons per tu, però encara és molt més còmode obrir un llibre a l'atzar i aprofitar el talent d'un gran autor reconegut que no pas inventar tonteries.

I en segon lloc per algo llegit en un blog radicalment recomanable i per tant efusivament recomanat des d'aquest jardí. Es tracta del blog Der Zauberberg de la Comptessa d'Angeville. Resulta que l'admirada Comptessa s'instal·la (o potser ja s'ha instal·lat, nuse) als Fiordos nòrdics junt amb els vikingos, i ha tingut la genial ocurrència de repartir el seu patrimoni literari entre amics i coneguts tan carinyosament com un repartiria els seus canaris si se n'anés de vacances, i així està repartint tots els seus llibres, per recobrar-los un cop retorni per aquest llevant, bien. Total que en aquesta entrada comentava la Comptessa, que li quedava pendent de repartir el llibre del Vila-Matas, “el viento ligero de Parma”, i deia que el capítol que mes li agradava era el que dedicava a Michi Panero. “Tate ahí”, me dije a mi mismo, “aquest el tens”, lu que no me'n recordava de res de res de res. Total que just arribo a casa, me'l pillo, obro a l'atzar el llibre, i clar, tractant-se de Vila-Matas, lu seu era lo que va passar: que s'obris just per la pàgina del Michi Panero, i els ulls se'm possessin dulcemente acunados just en la frase “Michi tenia aburrimiento”. Obviament una tal coincidència no es podia deixar passar tan alegrement, i d'aqui tota la història i tot aquest rollazo. Bien. Como aderezo, no se'm acudeix millor complement musical que el que dicti l'atzar per boca del random del itunes. Pos eso. Doble random d'ipod i Vila-Matas al pebre verd.

El hombre que casi conoció a Michi Panero - Nacho Vegas

“Michi tenia aburrimiento, lo tuvo casi toda su vida. Bebia para no aburrirse o tal vez para aburrirse más. En los periodos de ley seca yo se que se aburria mas. (…) Lo Mejor que he oido decir de él, se lo escuche a Javier Rioyo en el programa de Iñaki Gabilondo “Michi no hizo nunca nada, pero tenia mucha gracia””. Això és Vila-Matas, i lo d'abans, la cançó, era Nacho Vegas, apunts aparentment autobigràfics. “ el hombre que casi conoció a Michi Panero”. Estem escoltant cançons seleccionades molt Vila-Màticament al atzar per l'itunes. I sí, aquesta també va sortir a l'atzar entre les 16 cançons del random d'iTunes. Jo mai deixaria que una realitat m'espatlles una bona ficció.

Dreaming Of The Queen - Pet Shop Boys
Le Jardin Botanique - Katerine

“Y me digo que cuando viví en París nunca distinguí entre personas interesantes y personas fastidiosas, muy probablemente porqué yo, con mi estúpida desesperación a cuestas, pertenecia al mundo de las fastidiosas”.

Vesoul - Jacques Brel

“Iba por Champs Elysées hace unos días y la felicidad, más que salir a mi encuentro, iba conmigo. (...) Era por eso que, a pesar de que era un día de tormenta, iba yo por Champs Elysées con un sentimiento de alarmante felicidad. Me volví de pronto cauto cuando recordé que con la felicidad es mejor no confiarse y que lo más sabio es dejar que sea efímera, no querer abrazarla tanto. De modo que reduje yo mismo la intensidad de mi alegría y recordé muy oportunamente que en otro día de tormenta y de invierno, en pleno Champs Elysées y justo por donde en aquel momento yo pasaba, en el umbral del Teatro Marigny, el escritor Odon von Horvath habia muerto instantáneamente al ser golpeado por la rama pesada de un arbol.”

Ausencia - Cesaria Evora

“Usted ha conocido en la vida más de un rechazo. Ella le dejó por otro, por ejemplo. ¿Lo recuerda? Usted se preguntó: ¿por qué se ha ido con ese tipo tan horrible en lugar de quedarse conmigo? Se lo preguntó perplejo, convertida su mente en una macedonia confusa. Y es que, como dice Julián Barnes, el espectáculo de un hombre planteándose a sí mismo pregunta sobre una mujer es a menudo comparable al de una nevera a la que le regalan un libro de poesía.”


(Are You) The One That I've Been Waiting For? - Nick Cave & the Bad Seeds

“De vez en quando le llegaba la idea que debía apartarse de los amigos y hacerlo sin la mas mínima consideración, enemistarse con todos, no hablar con nadie.”

Vos estim a tots igual - Antònia Font

“Me decia por ejemplo, que en habia sido demasiadas veces un ladron de frases ajenas, que en muchas ocasiones tenia yo algo de parásito de mis escritores mas admirados.”

I Hurt On The Other Side - Sid Barnes
If She Wants Me - Belle & Sebastian

“¿Tenían malas intenciones, aquellos policías que me cachearon en el lavabo del drugstore y después subieron a mi buhardilla y tras una breve inspección, se quedaron unos minutos leyendo las primeras páginas de mi manuscrito de La asesina ilustrada, tal vez creyendo que mi libro aún no terminado podía ser un conjunto de documentos secretos del terrorismo internacional? No lo creo, más bien me parecieron, al final de aquel asunto, bastante inofensivos. En todo caso esto no lo podré saber nunca, como tampoco si fueron ellos los dos policías que unas semanas más tarde cayeron asesinados por el terrorista Carlos cuando intentaban detenerle en un apartamento de París”

golpes - gabinete caligari

“Le oí contar a Bohumil Hrabal la historia real de un hombre por cuya casa pasaba, atravesándola en diagonal, la frontera entre Polonia y Rusia. Un día, le preguntaron qué prefería ser, si polaco o ruso. «Polaco», dijo sin titubeos. «¿Por qué?», le preguntaron. «Porque en Rusia hace más frío», contestó.”

Parasol - Niza

“Yo no maté a su madre. Recuerdo muy bien, eso sí, aquella loca carrera hacia la terraza, aquel terrible salto al vacío de María, la madre que dejó melancólico al pobre Montano, la madre que lo parió. Recuerdo aquella carrera demente hacia la terraza, quebrando maderas de la casa de la calle Provenza, el salto al vacío lanzándose desde la sexta planta como el ama de casa que tira con indiferencia desde la ventana el balde lleno de agua sucia. En el funeral, fingiendo estar afligido para siempre, leí unos versos de Eliot”

Breakaway - The Valentines

“Entonces Tongoy vio que que la mosca iba a volver a volar y parece que esto no le gustó. Valiendose de nuevo de la cucharita, volvió a empaparla de dry martini. Y así hasta tres veces, hasta que la mató. “era valiente” nos dijo “pero yo tengo resaca y no estoy para perdonarle la vida a nadie””.

Poor Old Soul (Part One) - Orange Juice

“Las primeras consecuencias de la abstemia no se han dejado esperar. Toda persona relacionada con los escritores sabe que tienen una especial insistencia en hablar de su doble personalidad. Uno es el que escribe, otro es el que vive. Nerval escribió, al lado de un retrato suyo: «Yo soy el otro». «Yo es otro, j'est un autre», decía Rimbaud. «Al otro Borges es al que le ocurren las cosas», escribió Borges. Es innegable que el mito del doctor Jekyll y Mister Hyde goza de buena fortuna, pues no hay dia en que los escritores no insistan en la cuestión de su doble personalidad. «En el proceso de escribir o pensar sobre uno mismó, uno se convierte en otro” dice Paul Auster. «Escribir es hacerse pasar por otro», dice Justo Navarra. Sin embargó, en mi casó, una de las primeras cosas que observé casi ya desde el mismísimo momento en que dejé de beber fue la más que probable posibilidad de que yo me convirtiera en un ser compacto, sin doble personalidad, dejara de ser aquel ser tan raro que escribía y escribía y algunas noches bebía en público (para que los otros le inventaranuna personalidad social) y pasara a ser simplemente un pobre tipo que escribía y sólo escribía.”

You Got Yr. Cherry Bomb - Spoon
this charming man - The Smiths

“Aquel día, en aquella sala del cine del Quartier Latin, recuperé el recuerdo enterrado en los fundamentos de la casa de mi vida, el recuerdo de aquel Twist and Shout que había cambiado mis perspectivas. Tres long plays americanos (el corto de Wim Wenders y Handke) comenzaba con un viaje en coche, y la cámara se demoraba encuadrando desde la ventanilla el paisaje que se movía lateralmente. Se veía pasar la ciudad, los negocios, carteles publicitarios, las afueras, cementerios de automóviles, fábricas, mientras se oía la música de Van Morrison. Las voces de Wenders y Handke comentaban fuera de campo los discos que escuchaban en la radio del coche. El verdadero héroe de aquella película era el rock and roll, que se convertía en el único vehículo de comunicación en un universo desolado e Impenetrable. No importaba lo que había fuera -aquélla no era una road movie-, sino lo que había dentro: la radio del coche, la banda sonora de la película, el rock. Desde aquel día, Van Morrison es mi cantante favorito. Fue un dia importante para mi. Fue el dia que descubrí que había en el extranjero cineastas y escritores de una generación anterior a la mía –como Wenders y Handke- que dialogaban sin complejos sobre el rock, sobre la felicidad extraña que puede dar de golpe una canción de Van Morrison”

Moondance - Van Morrison

Ale, final d'aquesta història, d'aquest programa. Final per dir algo, perque no continua més: “No está nada claro que nuestras vidas tengan argumento, un priuncipio y un final. (…) La vida no tiene trama, se la ponemos nosotros que inventamos la literatura. (…) Todos sabemos que el famos happy end de Hollywood es un disparate. ¿quien puede creer que existen finales felices? (…) Cada instante era puro y pleno presente, sustentado en si mismo, completamente dueño de su propio ahora, ajeno a qualquier antes y despues, acabado y entero de por si, un puro manifestarse en el ahora”

Tst, Con Diox!

Post-Coital Confidential, 3 d'abril, primavera 2009

Something in my mouth (Sex'n'Jazz) - Gare du Nord

P6R 99.8 FM EJDM, Estem escoltant la cançó “Something in my mouth (Sex'n'Jazz)” de l’última LP “Sex’nJazz”. Els holandesos Gare du Nord, la penúltima sensació del jeazzy-listening. El tema “Tinc algu a la boca que és teu -sex’n’jazz” ens serveix per començar l’edició d’aquesta nit que es diu “Post Coital Confidential”. Post Coital Confidential. Confessions post-coitals. Confessions Post coitals en raó d’aquells segons de calma tropical, al•lucinacions, solaz i reposo que segueixen a l’huracà orgàsmic, a la batalla destemplada. Segons de relax, sorbiendo un rom amb pinya jaient en una tumbona de tela a franges blanc i blaves parada just al centre, al mateix ull de l’huracà. Així dit a lo brutu fa la impressió com si tot el proces orgasmic fos un miratge, un falsejament de la realitat, vull dir de la realitat quotidiana, la que et tires a la cara cada matí quan davant el mirall t’arranques les lleganyes sanguinolientas, o llances eco-disciplinadament les 7 o 8 bosses de brossa als respectius contenidors de colorins.

I doncs sí, el Procés Orgàsmic (P.O.) com a miratge, com falsejament de la realitat per la seva excepcionalitat. Perquè l’etapa pre, durant i post orgàsmica no té res a veure en quant a profunditat de sensacions, sentiments, al•lucinacions, intuicions, pensaments o visions, amb l’altra part de la nostra vida que no és orgasme. A aquestes alçades de la peli (concretament en el minut 3 les 22 hores d’aquest divendres 3 d’abril de 2009) no crec que calgui dir res de l’orgasme. Sinembargo sempre he tingut malsana curiositat pels instants que segueixen a aquestes micro-morts universals. Era un record vague de feia anys, Paul Mc Cartney ho va treure en el un video (The pipes of peace crec recordar), però la refinitiva va ser fa unes setmanes: un curiosíssim documental sobre el nadal de 1914 al front, el primer nadal a les trinxeres de la primera guerra moderna (mil•lions de morts i tal, ja sabeu). Episodis de confraternització amb l’enemic tot al llarg del front. Soldats enemics intercanviant regals, fotos, cançons en mig dels filferros espinats, en terra de ningú. Saltar de les trinxeres no per calar baionetes sinó per jugar a futbol. Episodis silenciats després pels respectius alts comandaments, afusellament dels implicats, requisament i posterior eliminació de fotos i altres proves del fenòmen. La tornada a la crua realitat.

I és això més o menys, xocants parèntesi enmig de la guerra. Aquella fraternal sensació de camaraderia, de franquesa, obertura de cors, de secrets, de confidències, baixades de defenses psicològiques, de pantalons, de calçotets... aquella reconeixible sensació que segueix immediatament al clímax. Microparèntesi de confraternització en terra de ningú, treves enmig del no res, entre una batalla dialèctica i el seguent retret amarg. Imprudents atacs de loquacitat gratuïta, obertures de cor de certificada validesa, tant per furtives refregades casuals, com per consolidades relacions amb décades d’antiguitat i apolillament. ¿cal anar tan lluny per no moure’s de lloc? De les profunditats pantanoses emergeix tan majestuosa com emfangada, la imponent figura de Barry Adamson. Ponzoñosos sons per a extravagants obsessions, obrim cometes i cursiva:“psico-sexual, temible s’endevina el camí que m’espera. Aquí aguardo, resignat, que el cap m’acabi explotant. Arrossego una vida solitària, els meus paradisos poblats per estranyes figures, incitants dones la majoria. Prego, reso per trobar algun lloc on deixar reposar les meves extravagants obsessions. Però allavonses, cada matí, aquell mortal crepitar a l’espinada, psico-sexual, exigeix que em lliuri, que em deixi anar. Vaig follant per les cantonades de la ciutat amb conys casuals de dents podrides, amb fons de lluna desapareixent en el mar. Algunes em diuen Rob, altres Frank..., faig imposicions als seus bancs sense interès, i al final em quedo tan buit com pugui estar-ho un desgraciat. La carn em rellisca, les mentides no em marquen, les drogues son inútils. Tots els somriures que un dia vaig llençar amb assassines intencions ara em retornen glaçats, congelats. I amb tot segueixo buscant un lloc on descarregar els meus extravagants desitjos, no paren de taladrar. Temo que aquest és el meu destí. Vago sense nord per la ciutat, un lleo tancat, a cops per la ciutat.” Tancament de cometes i de cursiva. Profundes i emmfangades confessions post coitals les que Barry Adamson ens sombreja sobre aquesta pobra ànima turmentada. Confessió-express, confessió on line, confessió només uns milisegons després d’haver comés el pecat, en el mateix lloc del crim, ambdos cossos encara calents. “I fuck around the sturdy town with sudden chicks with rotten teeth, watch the moon disappeare into the sea, still I pray for somwhere I can rest my weary appetetite”.

Psycho Sexual - Barry Adamson
Orgasm - Prince
Music Is My Hot Sex - CSS

“El podia sentir al meu costat, desbocat com un huracà, Volia emportar-me’l al llit, faria guarrades amb ell fins veure sortir el sol. Sota el llençol, ell gemegava en re bemol, em vaig tensar. Però tot estava bé: ell està follat. Però se que jo també”: Cansei de Ser Sexi. Macro funk sideral des de Sao Paulo. Ara entra “More, more, more, how do you want it”. “Més més més, ¿com t’agrada?”. Andrea True era una actriu de repartiment delomonton delmercadillo durant els 60’s. Fins que se’n va afartar, i va canviar una mediocre carrera en el cinema convencional per l’estrellat en el porno dur dels 70’s i 80’s. Abanda també es guanyava la vida fent extres, així, el ‘75 un milionari jamaicà li va pagar un pastón per protagonitzar una campanya d’anuncis, i allà que se’n va anar Andrea, mi dulce Andrea a fer pasta. Però a lo que es veu, la va sorprendre una crisi política a l’illa, un corralito financer. Total que no va poder treure la seva pasta de Jamaica, així que abans que perdre-la, va trucar a un colega productor, Gregg Diamond, per invertir-la en sessions de gravació a Kingston Town. En va sortir aquest “more, more, more, How do you want it?”. Hittazo a les pistes, discos i clubs, exitazo que el va catapultar fins el num 4 del Billboard. Andrea, mi dulce Andrea, no va tornar a fer mai més res de bo en lo musical. Als seus 65 anys viu a Florida on fa d’astròloga i d’assessora en un centre de rehabilitació per drogadictes i alcoholics. Acollonant combinació, la wiki no ens aclareix si fa les dues feines al mateix centre. La wiki, aquesta gran font d’històries plenes de màgia i paranormalitat.

More, More, More - Andrea True Connection
Sex With Strangers - Marianne Faithfull & Beck

“Algú et va veure passejant per la riba. Ara res del que facis farà canviar-la. Ara ja no és temps de secrets, estalvia’t l’alè. Totalment buit. Sense res més dins. Avorrit. Creies que t’arriscaves una mica. Ara et veus traït a tu mateix. Ella vol escapar-se i amagar-se. Res del que facis la podrà salvar. Creia que et coneixia, que coneixia el que senties. I ara és sexe amb estranys. Sexe amb estranys. Potser de sexe amb algú més.” Marianne Faithfull, per cert neboda-besneta de Leopold von Sacher-Masoch (que –per cert bis- si el pollu es deia “Sacher-guió-Masoch”, un pensa, ¿i per quins extranys avatars del destí el concetto ha acabat pillant el nom de “masoquista” i no de “saquerista”?)

Fuck - Etienne de Crecy
Sex Object - Kraftwerk

“Ja no vull ser el teu objecte sexual, n’estic fins els ous, tens els teus trucus, està bé, et funcionen: em fots calent i despres m’oblides, i dos pedres per mi. No! Maybe, Perhaps, Quizas. A lo mejor. Maybe, Perhaps, Yes!” I ara entra el bizarro muchachito Marcos Almendra, Marc Almond & Dave Ball, Enano sexual, the Holly One, “Isn't it nice Sugar and spice Luring disco dollies To a life of vice”: incitants nines de dicoteca, una vida de vici, l’estrella d’ una peli amb làtigu de cuir negre,mmmm el meu enano sexual, desfilant pel carrer major. “Passa gosset, passa el meu petit enano, aquí xuxo, aquí”. ja saps el que diuen dels petitooons, (oh és tann enoooormeee) estem tan guapos, els fotrem calents a tots, catxondos, vestits de negre i or, sex Dwarf Aberracions sexuals a domicili.

Sex Dwarf - Soft Cell
I Want You, But I Don't Need You – Momus

Momus, ese geniecillo del pop desvergonyit i pendenciero “God is a tender pervert and the angels are voyeurs”, Cant a l’autosuficiència. “M’agrades, i m’agradaria que t’agrades com m’agrades, però no et necessito, no neccessito que vulguis que m’agradis, perquè fins i tot si no t’agradés, encara m’agradaries. I et llepo, i m’agrada que t’agradi que et llepi, però no necessito que t’agradi que et llepi. Perquè si el teu plaer es convertís en dolor, seguiria llepant pel meu gust egoista. I et follo, i m’encanta que t’encanti que et folli, però no necessito que necessitis que et folli, si necessites que necessiti que et folli, aleshores això ho deix tot ben follat. Així que tomame o dejame, però sisplau no em necessitis, perquè en un moment hi som i al següent ja estem morts, amb això t’ho dic tot, la-la-la.”

Je T'aime Moi Non Plus – Brigitte Bardot / Serge Gainsbourg

Manel coneix tres noies extrangeres altes i elegants, i amb un d'elles, amb un castellà extrany però curisosament comprensible, se’n van al llit. Foriniquen, i després, en un d’aquests espisodis de Confidencies Post Coitals, discuteixen amicablement sobre quadres penjats a la paret la mar per nenes, una cosa la mar d'entranyable, ingènua i tal. Bien. Entranyable Parèntesi Post Coital de quasi infinites profunditats. Igual el que busquem en el fornici són aquestes immenses simes post-coitals. Igual el impenitent desig sexual no és més que la busqueda d’aquestes profunditats disfressada de crida de la carn, de procreació, de supervivència de la espècie, de purita biologia. No se on vaig llegir sobre les similituds entre l’orgasme i la mort, crec que en una revista de tendències a la sala d’espera del dentista. Els orgasmes com a micro-morts. Igual aquesta obsessió pels orgasmes és el desig d’arribar a la profunditat total i definitiva, el coneixer un anticipo de la mort, una mort desnaturalitzada i tan agradable. Igual la naturalesa, en la seva infinitat i mil•lenaria saviesa, ens ha conectat via orgasmes el gustirrinin, el plaer físic primàri, amb la curiositat intel•lecutal consubstancial amb la naturalesa humana, per assegurar així, la continuïtat de la espècie, desconfiada ella, per que el nostre pròpi demiurisme no ens acabi extingint. Curiosity killed the cat, i de pas tota la espècie humana. I bue, els defectes de fabricació de condons i fallos en les píndoles i fallides marxa atràs serien el contrapès a aquesta assassina curiositat.

En la que el Bernat se't troba - Manel
Sexual Healing - Marvin Gaye

Post Coital Confidential. Passejo desmenjadament la punta del dit al voltant d’un mugró, erecte fins fa només uns segons i ara flàccid, aplanat com una moneda de 2 euros, mentre que amb l’altra mà vaig resseguint sense més els seus omoplats, i descendit i ascendint per la profunda vall de l’espinada, amunt i avall, amunt i avall, apartant les esquitxades i amassant (cada cop que arribo al final) alguna de les dues galtes. Dits resseguint desmenjats & confidències post coitals apostades darrera la trinxera, prestes a saltar a l’assalt. Me’n salten al cap de passades (i tal com em venen em surent per la boca) de fa anys, amb d’altres, en un seient de darrera, a les tantes de la matinada, aparcats prop d’una discoteca en un descampat (un descampat omplert anys després amb edificis d’apartaments amb cartells d’en venda penjats, però això és un altre tema: el de la crisi immobiliaria o el d’en quins descampats follen els joves d’ara).

A les tantes de la matinda puess, en aquell cotxe de vidres embafats i ambient humit. Marvin Gaye al radiocasset, i Confidencies Posts Coitals. Les en aquell moment de franquesa mal entesa, de loquacitat incontenible, d’ofuscació en fi, van sortir dels meus llavis. La confessió a aquella dóna encara cortorsionada al seient de darrera (el cadàver del polvo encara calent, evaporant-se, els tacarrots encara humits, enganxifosos), que durant el fornici m’havia estat imaginant que ho feia amb una altra dóna diferent. Que li havia posat la careta i el cos d’una altra. No entraré en escabrosos detalls ni reaccions ni res. Tampoc aportarien més. A la una, la primera, la del polvo físic, efectiu, fiscalment consumat, me l’he anat trobant al llarg dels anys en bars, festes, comunions i casaments. Però no en llits, és clar. En llits mai més. Aquell va ser el darrer. Tampoc n’hem parlat mai mes. En canvi amb l’altra, la apareguda, l’imaginada sí que n’hi vaig parlar poc temps després. Que havia fer servir el seu cos i la seva careta mentre em follava a una altra, dic (vamus, li vaig dir, per ser exactes). Confessió post coital d’un altre classe, resultats semblants. Amb aquesta segona ni me l’he creuat. Mai més. Barrunto que igual m’evita per xiflat. Pot ser. Però al cap del carrer ningú pot evitar poblar les imaginacions d’algú altre.

En fi, probablement hi hagi alguna profunda lectura sobre la condició humana amagada por ahí, en algun puesto: Igual que en les proves mèdiques o els estudis econòmics, tot és qüestió de buscar, i si rasques prou fondo alguna cosa acabarà apareixent: alguna enfermetat de 2 cognoms germànics compostos, o alguna correlació entre l’augment del PIB i les pajilles. De moment encara no he trobat aquesta lliço. Però segueixo provant. Deu sap que segueixo provant a base d’orgasmes, de caretes, i és clar, de les corresponents Confidències Post Coitals.

Not Fair - Lilly Allen
Sex - The Pipettes

Post coital confidential. Posats que el pugrama va de confidències us confessaré que en aquestes ocasions post coitals el cervell se m’amermeladitza, agafant textures de jellifish multicuolors, i així se’m presenten extravagants visions o delirants pensaments. Així, sense anar més lluny (més lluny del llit de matrimoni fa uns pocs dies, dic) se’m va apareixer Maxi “la gashina” López, celebrant un gol amb el seu peculiar estil gallinaci, rotllo batent les ales co-co-co ¿sats que et dic? El curiós és que no era un gol del FCB sinó del Mallorca, i al Santiago Bernabeu. I de fet celebrava un gol que mai no va existir. Un gol que hauria d’haver marcat al minut 92 i que representaria el 2-2 final, i per tant hauria donat la lliga 2006-07, la de fa dos anys, al FCB. El perquè d’aquesta visió dos anys després? A saber ¿una via d’escapament? ¿joc o enfermetat? ¿l’orgasme futbolístic per sobre l’orgasme fisico-fical? Nekromantix amb aquest tema "S/M" ens donen la seva visó al respecte: “this is my way to escape reality, i am a sadist with a whip i get my kicks i like, the slap beat yeah tie up chicks, you're a masochist a victim of my sexual fantasy, my sexslave begging for orgasm... rubber from head to toe, is this a game or a disease? well i don't know baby won't you come along with me into this world without problems to this paradise of ecstasy this is my way to escape reality..”

S/M - Nekromantix
Orgasm Adict - Buzzcocks
Too Drunk to Fuck - Dead Kennedys

Ale el temps s’acaba i amb ell the Post Coital Confidentials. Mus quedem sense temps per parlar del Col•leccionista d’Orgasmes. Entranyable Figura. A veure si algun altre dia tenim temps. Mentrestant, i si em volen fer un favor a mi i sobretot a vostès, practiquin això de les Post Coital Confidentials. Practiquin, si us plau, i si tenen a bé, poden dipositar les seves confidències a les orelles del partenaire, o bé al blog d’aquest humil programa, ja saben: eljardidelmanicomi.blogspot.com. Ale, Con Diox. FUEROS, PATRIA REY!