P6R 99,8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Trains and boats and planes”, com la cançó del Burt Bacharach que l'obre, perquè avui parlarem de despedides (sic) en estacions de tren, en passarel·les de ports, o en sales de facturació d'aeroports: “Trains and boats and planes are passing by, they mean a trip to Paris or Rome to someone else but not for me. The trains and boats and planes took you away, away from me....” Took you away from me, aquesta és la clau. T’allunyes en barcos, trens o avions. O com sigui. I potser no és tant el voler fugir físicament, com que el temps passi. Simplement que el temps passi. Que passi el temps, i per pura decantació temporal, això ja es converteix d'alguna manera en marxar. I així de passada, un s’estalvia pasta, billets, marejos i mal d’orelles per canvis de pressió en avions. I el que és més important: s'estalvia l'haver de dir adeu, les despedides.
Trains And Boats And Planes – Burt Bacharach
Trains - Marlango
The Trains - Nashville Ramblers
“Trains and boats and planes” en honor d'adeus llençats displicentment en estacions de trens, en ports, en taulells de facturació d’aeroports, amb papallons a l’estomac i intranquil·litats a l’ànima. Adiooos, miamoooor me vooooyyy. Mocadors agitats a l’aire, mocs ressecs que salten per terra en fer-los onejar, banderes blanques dels nostres adeus. Blanques i immaculades (o tacades de mocs o de qui sap què). Bien, evidentment pura iconografia poètica, més falsa que un duru sevillanu en aquestes temps de kleenex i autopistes de la informació. I sinembargo seguim marxant. Quisigui segueixen anant-se. En trens, avions, o bots. O en patinet. I les papallones indferents a tanta novetat, seguiexen revolotejant pels estòmacs. La dietètica en estàtica.
Come on Train - Don Thomas
Muévete en el tren - Doctor Explosion
Love Train - The Woodentops
Per cinc cèntims, formes de dir adeu, dos punts: “corrent aparatosament per l’andana esquivant maletes de cartró anuades amb cordills, tot en blanc i negre, agitant un mocador dramàticament”; o “mirant a l’infinit des de la finestra d’un borreguero o un Catalunya Express”; o “amb un simple petonet a la galta inexpressiu, com fingint totsdos que demà a la mateixa hora taliqual”; o “quedant-se a casa mirant un Sporting-Barça que acabarà en empat a u, mirant de reüll el rellotge per calcular si el tren deu haver marxat ja de l’estació. I sí, al final vam guanyar aquella lliga, una dels Tenerifazos. I no, no et vaig tornar a veure mai més. Almenys no d’aquella manera. No amb aquells ulls.”
Boat Train - The Pogues
Night Boat to Cairo - Madness
Building A Boat - The Rumble Strips
“The trains and boats and planes took you away, away from me”. Despedides. I no de solters amb una professional fent un striptis, no. Despedides amb temors, despedides amargues, despedides cap el desconegut. Repassant mentalment la primera que et salta al tarro, és –esclar- la més paradigmàtica. Burt Bacharach va escriure la cançó amb que em començat, el 1965. Als seus 37 anys. Aixi que amb una ràpida resta comprovem que el 1943 en tenia 15 d’anys, la edat en que a un li comencen a impressionar les coses. La edat en que a un se li queden gravades a l'ànima a foc, també. Així que podem -gratuïtament- especular amb el nen Bacharach, al seu Kansas City natal, amb aquests 15 anys que diem, davant de la cua del cinema. ¿Quina peli toca avui?” “Casablanca, Burt, avui anem a veure Casablanca”. Casablanca. Paradigma de les despedides amargues en una estació. Allí tenim tota aquella massa imponent de masculinitat del Bogard entomant la pluja amb el barret i la gavardina calats, mentre el fidel Sam l’agafa per la màniga, “au, Sr. Rick, que marxa el tren”. Caos, gent agombollada pillant el darrer tren cap a la salvació. Els Nazis a dos pams. Refugiats amb les últimes pertenències entaforades a corre cuita dins maletes de cartró mal lligades. I la pluja que va dissolent les lletres de la carta. Les lletres que li diuen a Rick que tot s’ha acabat, que els dies de vins i roses a Paris són literalment paper mullat, tinta aigualida. “Va Sr. Rick que ens atraparan els Nazis”, paper mullat, tinta aigualida en una estació, “Adiooos mi amooor me vooooyyyy”.
Strange Boat - The Waterboys
Don't Rock My Boat - Bob Marley
boat to bolivia - martin stephenson and the daintees
Tots coneixem l'amargor d'aquella despedida del Rick. Aquella estació atapeïda, i caòtica (¿potser la Gare du Nord?). I sinembargo sempre m’ha atret l’altra part de la història, la que no es va passar però podria haver passat. La que igual es va quedar a un putu pam d'ocòrrer. La del, -per dir algo- missatger que quan el Victor Laszlo, amagat malalt en el seu llit de fugitiu en qualsevol cuchitril del Paris més discret, li pregunta si ha vist l’Ilsa. I el correu li diu, “caxis, Victor, quina mala sort, m’ha dit el recepcionista de l’hotel, que he perdut la tal Ilsa per -res- mig putu minut. Que just entrava jo acabaca de marxar amb tot l’equipatge, res, just mig minut abans que entres jo” “cony ¿i això?” “ves, Victor, una puta llàstima. Llàstima perquè només m’he entretingut cinc minutets de rè a Chez Pierre prenent uns Ricards (o fent-la petar amb la Lucette, que és la mar de simpàtica, o llegint l'Equipe, o lu que sigui). L’altra part de la història, la del Rick, l’Ilsa i el Sam reunint-se en aquell tren cap a Marsella, d’allí en un atiborrat vaixell de càrrega fins el port d'Oran, i d’allí a Casablanca... ¿els casaria el mateix maquinista del tren? ¿haurien obert tots dos també el Rick’s Café? Hmmmm. Igual haurien acabats avorrits l’un de l’altre. Farts. Emprenyant-se per qualsevol tonteria- Traient-se els ulls per nimieses. Follant amb desconeguts, amb el primer que se’ls poses pel davant només per cabrejar a l’altre.
The Ship Song - Nick Cave & the Bad Seeds
“Trains and boats and planes”, secció boats, subsecció Ships. Una cançó que sempre m'ha despertat molt de carinyo, i alguna llagrimeta furtiva també, Shipbuilding. La vaig conèixer amb la veu del Rober Wyatt, tot i que ara la sentirem en veu del seu compositor, Elvis Costello. M’agrada com acaba encerrando dentro una gota de ámbar, una cosa amb tanta bellesa com tristesa, a parts iguals. Diapositiva de les contradiccions del capitalisme, o millor dit, d’una determinada praxis capitalista: la que s’impulsa de la indústria de guerra per proporcionar riquesa, prosperitat, i benestar. Costello la va escriure per Wyatt quan la guerra de les Malvines va fer reobrir les drassanes tancades de feia temps. “És un rumor que s’exten per la ciutat, a través de dones i crios, diuen que obriran les drassanes, i que faran nous barcos... un abric nou per l’hivern, sabates per la dona, i una bici per l’aniversari del crio... “papa, m’han dit que m’he d'enrolar, que per nadal tornarem tots a casa...” O no.
Shipbuilding - Evis Costello
Embarcaçao - Cesaria Evora
“The trains and boats and planes took you away, away from me” Despedides en estacions. Per exemple. Sobre el mig metre d'alçada de la plataforma del tren (aquesta alçada que sembla donar una certa superioritat moral), dir -sense venir gaire a cuento- amb cara seriosa, circumspecta, quasi absent, en semi trance “algun dia et diré adeu des d'una plataforma com aquesta. I serà per sempre”. I que encabat del temps, acabi sent veritat. O pitjor encara: que no ho acabi sent però lamenti que no ho sigui.
Trains And Boats And Planes – Burt Bacharach
Trains - Marlango
The Trains - Nashville Ramblers
“Trains and boats and planes” en honor d'adeus llençats displicentment en estacions de trens, en ports, en taulells de facturació d’aeroports, amb papallons a l’estomac i intranquil·litats a l’ànima. Adiooos, miamoooor me vooooyyy. Mocadors agitats a l’aire, mocs ressecs que salten per terra en fer-los onejar, banderes blanques dels nostres adeus. Blanques i immaculades (o tacades de mocs o de qui sap què). Bien, evidentment pura iconografia poètica, més falsa que un duru sevillanu en aquestes temps de kleenex i autopistes de la informació. I sinembargo seguim marxant. Quisigui segueixen anant-se. En trens, avions, o bots. O en patinet. I les papallones indferents a tanta novetat, seguiexen revolotejant pels estòmacs. La dietètica en estàtica.
Come on Train - Don Thomas
Muévete en el tren - Doctor Explosion
Love Train - The Woodentops
Per cinc cèntims, formes de dir adeu, dos punts: “corrent aparatosament per l’andana esquivant maletes de cartró anuades amb cordills, tot en blanc i negre, agitant un mocador dramàticament”; o “mirant a l’infinit des de la finestra d’un borreguero o un Catalunya Express”; o “amb un simple petonet a la galta inexpressiu, com fingint totsdos que demà a la mateixa hora taliqual”; o “quedant-se a casa mirant un Sporting-Barça que acabarà en empat a u, mirant de reüll el rellotge per calcular si el tren deu haver marxat ja de l’estació. I sí, al final vam guanyar aquella lliga, una dels Tenerifazos. I no, no et vaig tornar a veure mai més. Almenys no d’aquella manera. No amb aquells ulls.”
Boat Train - The Pogues
Night Boat to Cairo - Madness
Building A Boat - The Rumble Strips
“The trains and boats and planes took you away, away from me”. Despedides. I no de solters amb una professional fent un striptis, no. Despedides amb temors, despedides amargues, despedides cap el desconegut. Repassant mentalment la primera que et salta al tarro, és –esclar- la més paradigmàtica. Burt Bacharach va escriure la cançó amb que em començat, el 1965. Als seus 37 anys. Aixi que amb una ràpida resta comprovem que el 1943 en tenia 15 d’anys, la edat en que a un li comencen a impressionar les coses. La edat en que a un se li queden gravades a l'ànima a foc, també. Així que podem -gratuïtament- especular amb el nen Bacharach, al seu Kansas City natal, amb aquests 15 anys que diem, davant de la cua del cinema. ¿Quina peli toca avui?” “Casablanca, Burt, avui anem a veure Casablanca”. Casablanca. Paradigma de les despedides amargues en una estació. Allí tenim tota aquella massa imponent de masculinitat del Bogard entomant la pluja amb el barret i la gavardina calats, mentre el fidel Sam l’agafa per la màniga, “au, Sr. Rick, que marxa el tren”. Caos, gent agombollada pillant el darrer tren cap a la salvació. Els Nazis a dos pams. Refugiats amb les últimes pertenències entaforades a corre cuita dins maletes de cartró mal lligades. I la pluja que va dissolent les lletres de la carta. Les lletres que li diuen a Rick que tot s’ha acabat, que els dies de vins i roses a Paris són literalment paper mullat, tinta aigualida. “Va Sr. Rick que ens atraparan els Nazis”, paper mullat, tinta aigualida en una estació, “Adiooos mi amooor me vooooyyyy”.
Strange Boat - The Waterboys
Don't Rock My Boat - Bob Marley
boat to bolivia - martin stephenson and the daintees
Tots coneixem l'amargor d'aquella despedida del Rick. Aquella estació atapeïda, i caòtica (¿potser la Gare du Nord?). I sinembargo sempre m’ha atret l’altra part de la història, la que no es va passar però podria haver passat. La que igual es va quedar a un putu pam d'ocòrrer. La del, -per dir algo- missatger que quan el Victor Laszlo, amagat malalt en el seu llit de fugitiu en qualsevol cuchitril del Paris més discret, li pregunta si ha vist l’Ilsa. I el correu li diu, “caxis, Victor, quina mala sort, m’ha dit el recepcionista de l’hotel, que he perdut la tal Ilsa per -res- mig putu minut. Que just entrava jo acabaca de marxar amb tot l’equipatge, res, just mig minut abans que entres jo” “cony ¿i això?” “ves, Victor, una puta llàstima. Llàstima perquè només m’he entretingut cinc minutets de rè a Chez Pierre prenent uns Ricards (o fent-la petar amb la Lucette, que és la mar de simpàtica, o llegint l'Equipe, o lu que sigui). L’altra part de la història, la del Rick, l’Ilsa i el Sam reunint-se en aquell tren cap a Marsella, d’allí en un atiborrat vaixell de càrrega fins el port d'Oran, i d’allí a Casablanca... ¿els casaria el mateix maquinista del tren? ¿haurien obert tots dos també el Rick’s Café? Hmmmm. Igual haurien acabats avorrits l’un de l’altre. Farts. Emprenyant-se per qualsevol tonteria- Traient-se els ulls per nimieses. Follant amb desconeguts, amb el primer que se’ls poses pel davant només per cabrejar a l’altre.
The Ship Song - Nick Cave & the Bad Seeds
“Trains and boats and planes”, secció boats, subsecció Ships. Una cançó que sempre m'ha despertat molt de carinyo, i alguna llagrimeta furtiva també, Shipbuilding. La vaig conèixer amb la veu del Rober Wyatt, tot i que ara la sentirem en veu del seu compositor, Elvis Costello. M’agrada com acaba encerrando dentro una gota de ámbar, una cosa amb tanta bellesa com tristesa, a parts iguals. Diapositiva de les contradiccions del capitalisme, o millor dit, d’una determinada praxis capitalista: la que s’impulsa de la indústria de guerra per proporcionar riquesa, prosperitat, i benestar. Costello la va escriure per Wyatt quan la guerra de les Malvines va fer reobrir les drassanes tancades de feia temps. “És un rumor que s’exten per la ciutat, a través de dones i crios, diuen que obriran les drassanes, i que faran nous barcos... un abric nou per l’hivern, sabates per la dona, i una bici per l’aniversari del crio... “papa, m’han dit que m’he d'enrolar, que per nadal tornarem tots a casa...” O no.
Shipbuilding - Evis Costello
Embarcaçao - Cesaria Evora
“The trains and boats and planes took you away, away from me” Despedides en estacions. Per exemple. Sobre el mig metre d'alçada de la plataforma del tren (aquesta alçada que sembla donar una certa superioritat moral), dir -sense venir gaire a cuento- amb cara seriosa, circumspecta, quasi absent, en semi trance “algun dia et diré adeu des d'una plataforma com aquesta. I serà per sempre”. I que encabat del temps, acabi sent veritat. O pitjor encara: que no ho acabi sent però lamenti que no ho sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada