Cuines, Hivern 2007, 24 de gener.
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
The look of love – Dusty Springfield
P6R, EJDM, 99.8 FM, Cuines, aquesta edició és diu així perquè fa unes setmanes vaig llegir unes sàbies paraules que em van impressionar fondament, unes paraules escrites pel Gran Bukowski, que diuen així:
"Mostradme un hombre que viva solo y que tenga una cocina perpetuamente sucia y desordenada, y 5 de cada 9 veces serà de un hombre excepcional"
Charles Bukowski, 24-6-1967 – hacia la 19º botella de cerveza
Walk on by – Dione Warwick
"Mostradme un hombre que viva solo y que tenga una cocina perpetuamente limpia y ordenada, y 8 de cada 9 veces serà de un hombre de espíritu deplorable"
Charles Bukowski, 24-6-1967 – hacia la 20º botella de cerveza
Don’t go breaking my heart – Burt Bachara
I was a boy from School – Hot Chips
Crazy – Gnarls Barkeley
L’home de les sabates negres remenava la sopa mentre escoltava música. Va sentir la porta, era la seva dona que venia de rebaixes, va entrar a la cuina i va preguntar maquinalment "hola quetal", ella li va fer un petó a la galta, de lluny, "pse, no he trobat res xulo". Li va explicar el què, que la nena estava sopada, banayda i dormida. Ella va anar a l’habitació a posar-se el pijama i ell es va quedar remenant la sopa i escoltant música a la cuina. La dona tornaria en tres minuts i en aquella estona ell es preguntaria desapasionadament com és que encara estaven junts. Es va cremar amb el casso calent i es va cagar amb la puta, la seva dona va preguntar des de l’hbitació "què passa" i ell va dir "res, res, la sopa està a la taula".
Falling Leaves - Teenage Fanclub
Touch Me - Sara Montiel
Diuen que som el que mengem i em sembla una idea interessant i lògica. Des d’aquest punt de vista la cuina seria el lloc on la materia primera, el menjar, es comença a convertir en essència humana, en el que serem. Les cuines son les fàbriques del que acabarem sent. La campana extractora te un dit de greix, el fluotrescent tarda dos minuts a fer llum. Un pot de colacao pateix perquè està mal tancat i el conillet de nesquick busca una rateta a qui acosar muy guarramente contra la paret. Les fabriques treuen fum blanc, maten bitxos i el canvi climatic fot al carrer els monitors d’sky argentins. Les cuines, com les ments, son llocs plens de menjar, pols i a vegades cucaratxes.
Chasing Blue Sky - Queensryche
Everyone Can Tell You – Catpeople
Drugs - Adam Green
A el carter sempre truca dos cps Jack Nicholson fornica amb violenta passio amb Jessica Lange en una taula de cuina, entre afilats ganivets de tallar carn, inofensives olles i mantels de quadres blancs i vermells que acabarien xops de líquids humans. Crec que era el primer cop que ho feien a la peli, però no n’estic massa segur. Fa anys TVE va fer servir aquesta escena en un anunci per fomentar el consum responsable de tele. Nicholson i Lange es deixen emportar per les passions més primàries precisament al lloc on es tracta amb una altra de les necessitats més bàsiques, el menjar. Nicholson mou accelaradament el cul, tira coberts i pots de llauto per terra, ella s’espatarra entre macarrons i tovallons i les olles fan xup xup. Sexe brut en el sagrat temple del menjar: curiosa tergiversació que contradiu la famosa dits dels germans Dupont "un lloc per a cada cosa i cada cosa en el seu lloc". Ell es corre descarregadament mentre el forn cou una tarta de arandanos. Jo particularment no recordo haver fornicat mai en cap cuina. Recordo haver menjat molts cop al llit. Però on vas a parar, això no te cap mèrit, ni obviament mai se’n farà una escena de película.
Chicago (Acoustic Version) - Sufjan Stevens
Elvis Costello es troba el seu antic amor, Alison, després d’algun temps, suposo que pel carrer. A ell li agafa una taquicàrdia en veure-la i en canvi ella no està gens impressionada, ella comença a parlar que si el seu marit tal i qual i pasqual, i que si tomba i que si gira. Immenses tonteries. "Pobre imbècil", pensa l’Elvis, "quantes tonteries, tan de bó et pogues fer callar, algú et DEVIA fondre els ploms perquè així no t’agunato". "Alison", escriurà més tard Elvis a la cançó "Alison, I know this world is killing you. Oh, Alison, my aim is true".
Alison - Evis Costello
I’ll be around – Edwin Moses
I Want To Be Free - Admirations
Don't Make Me Love You - The Huns Review
Break away – the Valentines
All I want – Ronnie Spector
Fighting - Fine!
"Send me to prison, it’s your decission, we can stop the fighting"Envia’m a la presó, es la teva decissió, podem començar la lluita. Fotocòpies de la millor versió dels Cárdigans, qui roba un lladró te cent anys de perdó, qui copia d’un bon model també. "We can’t stop the fighting, we can’t sop the lying".
Saltaré Del Tren - Tachenko
Huracan - Mercromina
Armaris de cuina d’immaculada blancor contemplen com la parella de fet discuteix sobre si els ous es baten un plat o es baten en una tassa. Els crits i insults ofegen el crepitar de l’oli bullint que espera impacient una truita que mai arribarà (i si ho fa serà tard i malament com l’AVE). El pot de tomaca acabat d’obrir te legítima por pel seu futur, veu una immensa taca de florit extenent-se en un horitzó immediat. Hi ha vegades que saps segur que si cedeixes aquell milimetre ho perdras tot. Hi ha gotes que en faran venir d’altres. Les culleres de café reboten sobre les portes blanques dels mobles, no arribaran a velles, no s’arribaran a rovellar, mai no remenaran amariconats carajillos de Baileys. Tot es perdrà en un infinita buidor de minipimers de marca, thermomix per estrenar i tasses de té encara embalades. És un increible misteri de la naturales humana la raó per la que la gent regala fondues. Al final aquells llargs burxots només acaben servint per treure algun ull.
Funny Little Frog - Belle & Sebastian
Who Do You Think You Are - Saint Etienne
You try to put me a bit to far. Intensa com poques cançons dels Saint Eteienne, paradigma de l’electro pop, tot és fàcil, harmonic, elegant, càlid, a bit melancolic, si t’hi fixes per sota circula el dub-bi-dub ritmic electrònic. "qui cony et creus que ets, aprofitant-te de mi així?" De putus aprofitats el mon n’és ple, "digues, ¿qui cony et creus que ets? No és just, a tu tant et fot?, estem al cruse i l’únic que veig e´s que no tinc manera de retenir-te". Dub-bidubbi dub, fa el ritme electronic per baix, i per damun hi ha aquestes violins de plàstic. "Qui cony et creus que ets?" Tot ple de putus aprofitats per tot arreu. Almenys aquest cop sembla que ella s’ha rebelat
Tomorrow - Matthew Sweet
Every single day – Barry Gemso Experience
Blue Hotel – Chris Isaak
Wicky - Hoover
Cuines Pelaez han patrocinat aquesta hora i mitja plena de res, de la mes absoluta teorització sobre el buit. Modelització de la banalitat construida a partir de retalls copiats a llocs de mala reputació. Sí, ho reconec soc un farsant que he mentit. He mentit, m’he portat molt malament i he pecat, de l’indret i del revés i no obstant sovint tinc la sensació que m’he perdut alguna cosa, que tot ha anat a mig gas, que reservant reservant m’he quedat sense el plat principal, que he cuinat malament els meus ingredients, en definitiva que he pecat per defecte. El tiro m’ha sortit per la culata, però, oh! Sorpresa, algú altre s’ha emportat el mal trago. Encara estic viu i això ens permetrà sentir-nos un cop més la setmana que ve. Més enganys del rap en set dies, o en qualsevol moment si es volen passar per jardidelmanicomi.blogspot.com on trobaran escrites totes les cançons que han sonat avui. Avui i en tots i cadascun dels programes. Com sempre, perdonin les disculpes.
Barriers - Aerogramme
The lost tapes, hivern 2006, 17 de gener
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Do be do be do – Axel Boys Quarte
P6Ràdio al 99.8 FM, el jardí del manicomi, The Lost Tapes es diu l’edició d’avuí. El nadal ja s’ha acabat i amb ell aquesta marató de reunions familiars, que com a la oca ens porta d’una taula de dinar a una altra. Vale, aquesta frase és una obvietat però aquí em serveix per introduïr la explicació a The lost tapes. Resulta que en una d’aquests dinars familiars em vaig dedicar a fer una de les meves manies de quan vaig a una altre casa, que és la de xafardejar per la discoteca a veure quin cd puc gorrejar. I bé doncs, en un dinar a ca ma germana, remenant remenant em vaig trobar amb tot un inesperat jaciment arqueològic, un tresor sentimental enterrat, un emotiu patrimoni històric personal. Tot un plegat de compacts meus que feia 10 anys que no veia, fillets perduts, extraviats, separats del seu amo pels capritxos del destí. Es clar que jo em deia, "és que diria que el Movement dels New Order al final me’l vaig acabar pillant en cd, o "a qui collons deuria deixar el Cris Isaak?" però en canvi ni menys recordava el del Paul Weller fins que el vaig veure l’altre dia. En fi, per tot això, l’eix músical pel que transitarà el programa, la columna vertebral que suportarà aquesta edició, la estructura argumental d’aquesta sessió…totes aquestes construccions que serveixen per dir que avui escoltarem bàsicament aquelles cançons que em vaig trobar.
Common People - Pulp
Stay together – Suede
So young - Suede
Conection - Elastica
Quan la dona va entrar al bar, l’home ja feia una estona que hi era. Es van veure de lluny i ell es va aixecar de la taula i quan es van tocar es van fer un peto apassionat, mossegant-se els llavis (ella a ell) i apretant-li el cul amb els dits (ella a ell també). Van pujar a un taxi i el taxista ni es va immutar pels morrejos i arramblades que es fotien, en aquell barri es veia de tot, estava curat d’espants. Van pujar les escales de quatre en quatre, ella refregant-li el paquet per darrera. No van arribar ni al llit, ho van fer brutalment contra la paret de l’habitació, encara a mig despullar i amb roba estripada per terra. Ella el pessigava i l’esgarrapava, li va fer unes marques a l’esquena vermelles i profundes que a veure com les dissimularia demà, però buenu, ja ho trobariem. Esgarrapava fort perquè tenia les ungles llargues i dobles, i sobretot perquè apretava amb passió desmesurada. Quan van acabar, esgotats, es van estirar al llit sense dir una paraula, fins que ella se la va tornar a posar a la boca. Una estona després es van despedir a la porta d’un taxi que va demanar ell pel mòbil. Sense dir-se gaire cosa i més aviat tristos. Una hora després la dona entrava a casa seva. A la cuina el seu home estava acabant de fer el sopar, escoltant música. Es van fer un petó a la galta i ell li va preguntar que què, que com havien anat les rebaixes. Ella va dir que pse, que no havia trobat res. Ell li va dir que la nena s’havia acabat tota la papilla, que l’havia banyat i rentat el cap i que s’havia acabat de dormir ara. Van sopar sense dir massa cosa i van veure un ratet la tele. Al llit es van dir boranit, i al cap d’un rato la dona es va girar contra el seu home i li va posar la ma damunt del paquet. Li va dir ¿qué t’apeteix?. Ho van fer amb la llum apagada.
L’altre dia un company de feina m’explicava que ja fa anys la seva dona no va parar fins que li va fer comprar una caixa forta, petita però de les que van fixades al terra. Em va explicar que mai no hi havia arribat a guradar res que valgués calés: ni les joies de la dona ni els quatre quartos que tenien en efectiu a casa. Que hi havia acabat anant a petar paperots: escriptures, apoderaments, testaments…Res que un lladre es volgués emportar, paperots que només tenien valor sentimental. Em deia que tant de conya per acabar deixant el que té més valor pràctic fora i protegir les collonades. I jo vaig pensar, doncs a vegades ni això: hi ha qui lo que te més valor ho llença directament pel forat del water.
Queer – Garbage
She bangs the drums – The Stone Roses
Cosmic Girl - Jamiroquay
Among buterflyes – Paul Weller
Remember how we started – Paul Weller
Parallel horizons – Marine Research
Mark Angel – Heavenly
Trophy Girl – Heavenly
Es van trobar al lloc acostumat, entrant al bosc a mà dreta. El Llop va ser el primer en arribar. Ella va arribar tard, com sempre, i riallerera se li va acostar per disculpar-se i fer-li un petó i magrejar-lo, però ell la va parar: "no, Caputxeta, mira, hem de parlar...lo nostre no pot continuar, ho hem de deixar, jo...no puc deixar la meva lloba...no m’imagino vivint sense els llobatons...mira, ho hem de deixar...no puc més...". Però la Caputxeta no ho va acceptar, s’hi va negar, va plorar, es va arrossegar, va implorar i li va recordar les nits boges plenes de passió i sexe intergenèric. El Llop es va mantenir ferm "No". Ella el va amenaçar: explicaria històries terribles, històries que l’enfonsarien en la misèria més absoluta, odiat i vilipendiat per tots i finalment abandonat per la seva dona. El convertiria en un pària social. "Pensa-t’ho, abans de deixar-me" li va dir desafiadorament la Caputxeta. Res, el Llop es va mantenir ferm "No, no seràs capaç". Però sí que ho va ser, es clar que sí. La Caputxeta el va denunciar a la recentment creada Unitat de Mals Tractament de la Policia per violació, abus de menors i intent de canibalisme. Es va inventar una increïble i absurda història sobre una escena a casa de l’àvia (recentment morta de cirrosis) amb repetides violacions, bestialisme i en fí, intent canibalisme, tot testimoniat per un pobre xicot del poble que feia de llenyataire i a qui ella feia anar per on volia a canvi de quatre magrejades. Una història increible que no s’aguantava per enlloc. Però, amics, corrien temps de discriminació positiva, la societat estava alerta perquè recentment havien desaparegut tres noietes als pobles del costat. El final de la història de la Caputxeta no cal explicar-lo perquè tothom el coneix, s’ha fet cèlebre fins l’extrem de convertir-se en un compte exemplar per als xiqutes. En canvi el final del Llop no és tant conegut, va sortir del trullu amb problemes i depresions i allavors, la lloba va demanar una ordre d’allunyament i en ser reincident...bé, en fi, fa de mal recordar. Sí, es va converir en una història exemplar... Una història exemplar... el que no tinc molt clar és quin és l’exemple que se suposa que n’hem d’extreure...
Happy Hour – Housemartins
Rock’n’roll star – Oasis
Wonderwall – Oasis
Don’t look back in anger - Oasis
Life of Riley – Lightening seeds
Lucky you – Lightening seeds
Amics, com ja sabeu, la grip assota la ciutat amb una virulencia inusitada, i per això no em va etranyar gens que la noia que va entrar al vestibul de l’edifici amagès el nas i tota la cara darrera un mocador. Quan va arribar l’ascensor li vaig preguntar a quin pis anava i em va dir ensumant amb el nas: "novè", jo vaig dir: "jo al deu, al Doctor Hernandez". Ella es va sonar amb el mocador i quan el va apartar de la cara vaig veure que estava somicant i no engostipada. Tenia tota la cara vermella, plorosa i quan es va adonar que ho havia vist es va posar a sanglotar violentament, movent les espatlles amunt i avall i amb sorollos plors. Jo no vaig saber què dir i per dissculpar-se em va dir " és que estic destrossada" i jo "ja..." i ella encara va arrencar més fort que les llàgrmies m’esquitxaven i tot, i ell per disculpar-se més " és que m’acaben de dir que al meu marit...que al meu marit...no li quen ni dues setmanes de vida...ahir mateix sopavem tan tranquils i feliços...i avui, el metge..." i jo no sabia què fer, i ella va obrir els braços plorant, i com demanant consol i jo ho vai intentar fer tan bé com vaig saber, que és fent petits petonents darrera l’orella i entre el clatell i l’espatlla, i llavors ens vam enrroscar i mentre la tenia apretada contra el mirall de l’ascensor, (que es bambolejava al ritme dels meus moviment pèlvics) em vaig adonar que lo que em fotia tan catxondo era pensar en les bànyes que li estava fotent a un futur cadàver, treballar-me a una futúra vídua. Els gemecs ofegats que llençava amb la seva cara plorosa embafaben el mirall de l’ascensor, i amb un dit li havia baixat el tanga per sota les faldilles, però lo que definitivament em posava era imaginar-me a l’enerrament del pobre làzaru aquell i ella negre de dol i jo, amagat darrera uns arbres (com en els enterrament de les películes americanes) reia mentre pensava en que sota la faldilla negre de dol portava aquell tanga vermell que en aquell precís moment li baixava pels genolls. Em vaig dedicar a consolar aquella futura vidua la resta de tragecte d’ascensor i d’aquí vam passar al meu apartament. Efectivament la vaig consolar tan bé com vaig saber i tot el temps que vaig poder. I es calr que mai vaig arribar a la visita del Dr Hernandez, així que no va tenir mai la ocasió d’explicar-me lo de la meva irreversible malaltia terminal. No vaig ser a temps ni de veure l’enterrament del làzaru aquell. Ja ho veieu, jo tan generosament consolant la trista futura vidua i sense saber que el que necesitaria consol podria ser jo, perquè al capdevall poques coses hi ha més tristes que la pròpia mort. Els camins dels consols son inescrutables.
In the name of the father - Black Grape
Olympia - Gene
Movin’ on up – Primal Scream
Senyors, tal com hem començat acabem: hem començat amb Jarvis Cocker, el Common People del celebérrim LP, encara que ja feia un plegat d’anys que estaven traient discos, i acabem amb el seu darrer single, del primer disc que ha tret en solitari, un record del temps que ell va fer perdre a la seva novia, i un consell que dona a totes les novies perquè els seus novis no els fàcin perdre el temps inútilment: la vida passa molt ràpid, abans que te n’adonis, diu el Cocker…
Don’t let him waste you time – Jarvis Cocker
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Do be do be do – Axel Boys Quarte
P6Ràdio al 99.8 FM, el jardí del manicomi, The Lost Tapes es diu l’edició d’avuí. El nadal ja s’ha acabat i amb ell aquesta marató de reunions familiars, que com a la oca ens porta d’una taula de dinar a una altra. Vale, aquesta frase és una obvietat però aquí em serveix per introduïr la explicació a The lost tapes. Resulta que en una d’aquests dinars familiars em vaig dedicar a fer una de les meves manies de quan vaig a una altre casa, que és la de xafardejar per la discoteca a veure quin cd puc gorrejar. I bé doncs, en un dinar a ca ma germana, remenant remenant em vaig trobar amb tot un inesperat jaciment arqueològic, un tresor sentimental enterrat, un emotiu patrimoni històric personal. Tot un plegat de compacts meus que feia 10 anys que no veia, fillets perduts, extraviats, separats del seu amo pels capritxos del destí. Es clar que jo em deia, "és que diria que el Movement dels New Order al final me’l vaig acabar pillant en cd, o "a qui collons deuria deixar el Cris Isaak?" però en canvi ni menys recordava el del Paul Weller fins que el vaig veure l’altre dia. En fi, per tot això, l’eix músical pel que transitarà el programa, la columna vertebral que suportarà aquesta edició, la estructura argumental d’aquesta sessió…totes aquestes construccions que serveixen per dir que avui escoltarem bàsicament aquelles cançons que em vaig trobar.
Common People - Pulp
Stay together – Suede
So young - Suede
Conection - Elastica
Quan la dona va entrar al bar, l’home ja feia una estona que hi era. Es van veure de lluny i ell es va aixecar de la taula i quan es van tocar es van fer un peto apassionat, mossegant-se els llavis (ella a ell) i apretant-li el cul amb els dits (ella a ell també). Van pujar a un taxi i el taxista ni es va immutar pels morrejos i arramblades que es fotien, en aquell barri es veia de tot, estava curat d’espants. Van pujar les escales de quatre en quatre, ella refregant-li el paquet per darrera. No van arribar ni al llit, ho van fer brutalment contra la paret de l’habitació, encara a mig despullar i amb roba estripada per terra. Ella el pessigava i l’esgarrapava, li va fer unes marques a l’esquena vermelles i profundes que a veure com les dissimularia demà, però buenu, ja ho trobariem. Esgarrapava fort perquè tenia les ungles llargues i dobles, i sobretot perquè apretava amb passió desmesurada. Quan van acabar, esgotats, es van estirar al llit sense dir una paraula, fins que ella se la va tornar a posar a la boca. Una estona després es van despedir a la porta d’un taxi que va demanar ell pel mòbil. Sense dir-se gaire cosa i més aviat tristos. Una hora després la dona entrava a casa seva. A la cuina el seu home estava acabant de fer el sopar, escoltant música. Es van fer un petó a la galta i ell li va preguntar que què, que com havien anat les rebaixes. Ella va dir que pse, que no havia trobat res. Ell li va dir que la nena s’havia acabat tota la papilla, que l’havia banyat i rentat el cap i que s’havia acabat de dormir ara. Van sopar sense dir massa cosa i van veure un ratet la tele. Al llit es van dir boranit, i al cap d’un rato la dona es va girar contra el seu home i li va posar la ma damunt del paquet. Li va dir ¿qué t’apeteix?. Ho van fer amb la llum apagada.
L’altre dia un company de feina m’explicava que ja fa anys la seva dona no va parar fins que li va fer comprar una caixa forta, petita però de les que van fixades al terra. Em va explicar que mai no hi havia arribat a guradar res que valgués calés: ni les joies de la dona ni els quatre quartos que tenien en efectiu a casa. Que hi havia acabat anant a petar paperots: escriptures, apoderaments, testaments…Res que un lladre es volgués emportar, paperots que només tenien valor sentimental. Em deia que tant de conya per acabar deixant el que té més valor pràctic fora i protegir les collonades. I jo vaig pensar, doncs a vegades ni això: hi ha qui lo que te més valor ho llença directament pel forat del water.
Queer – Garbage
She bangs the drums – The Stone Roses
Cosmic Girl - Jamiroquay
Among buterflyes – Paul Weller
Remember how we started – Paul Weller
Parallel horizons – Marine Research
Mark Angel – Heavenly
Trophy Girl – Heavenly
Es van trobar al lloc acostumat, entrant al bosc a mà dreta. El Llop va ser el primer en arribar. Ella va arribar tard, com sempre, i riallerera se li va acostar per disculpar-se i fer-li un petó i magrejar-lo, però ell la va parar: "no, Caputxeta, mira, hem de parlar...lo nostre no pot continuar, ho hem de deixar, jo...no puc deixar la meva lloba...no m’imagino vivint sense els llobatons...mira, ho hem de deixar...no puc més...". Però la Caputxeta no ho va acceptar, s’hi va negar, va plorar, es va arrossegar, va implorar i li va recordar les nits boges plenes de passió i sexe intergenèric. El Llop es va mantenir ferm "No". Ella el va amenaçar: explicaria històries terribles, històries que l’enfonsarien en la misèria més absoluta, odiat i vilipendiat per tots i finalment abandonat per la seva dona. El convertiria en un pària social. "Pensa-t’ho, abans de deixar-me" li va dir desafiadorament la Caputxeta. Res, el Llop es va mantenir ferm "No, no seràs capaç". Però sí que ho va ser, es clar que sí. La Caputxeta el va denunciar a la recentment creada Unitat de Mals Tractament de la Policia per violació, abus de menors i intent de canibalisme. Es va inventar una increïble i absurda història sobre una escena a casa de l’àvia (recentment morta de cirrosis) amb repetides violacions, bestialisme i en fí, intent canibalisme, tot testimoniat per un pobre xicot del poble que feia de llenyataire i a qui ella feia anar per on volia a canvi de quatre magrejades. Una història increible que no s’aguantava per enlloc. Però, amics, corrien temps de discriminació positiva, la societat estava alerta perquè recentment havien desaparegut tres noietes als pobles del costat. El final de la història de la Caputxeta no cal explicar-lo perquè tothom el coneix, s’ha fet cèlebre fins l’extrem de convertir-se en un compte exemplar per als xiqutes. En canvi el final del Llop no és tant conegut, va sortir del trullu amb problemes i depresions i allavors, la lloba va demanar una ordre d’allunyament i en ser reincident...bé, en fi, fa de mal recordar. Sí, es va converir en una història exemplar... Una història exemplar... el que no tinc molt clar és quin és l’exemple que se suposa que n’hem d’extreure...
Happy Hour – Housemartins
Rock’n’roll star – Oasis
Wonderwall – Oasis
Don’t look back in anger - Oasis
Life of Riley – Lightening seeds
Lucky you – Lightening seeds
Amics, com ja sabeu, la grip assota la ciutat amb una virulencia inusitada, i per això no em va etranyar gens que la noia que va entrar al vestibul de l’edifici amagès el nas i tota la cara darrera un mocador. Quan va arribar l’ascensor li vaig preguntar a quin pis anava i em va dir ensumant amb el nas: "novè", jo vaig dir: "jo al deu, al Doctor Hernandez". Ella es va sonar amb el mocador i quan el va apartar de la cara vaig veure que estava somicant i no engostipada. Tenia tota la cara vermella, plorosa i quan es va adonar que ho havia vist es va posar a sanglotar violentament, movent les espatlles amunt i avall i amb sorollos plors. Jo no vaig saber què dir i per dissculpar-se em va dir " és que estic destrossada" i jo "ja..." i ella encara va arrencar més fort que les llàgrmies m’esquitxaven i tot, i ell per disculpar-se més " és que m’acaben de dir que al meu marit...que al meu marit...no li quen ni dues setmanes de vida...ahir mateix sopavem tan tranquils i feliços...i avui, el metge..." i jo no sabia què fer, i ella va obrir els braços plorant, i com demanant consol i jo ho vai intentar fer tan bé com vaig saber, que és fent petits petonents darrera l’orella i entre el clatell i l’espatlla, i llavors ens vam enrroscar i mentre la tenia apretada contra el mirall de l’ascensor, (que es bambolejava al ritme dels meus moviment pèlvics) em vaig adonar que lo que em fotia tan catxondo era pensar en les bànyes que li estava fotent a un futur cadàver, treballar-me a una futúra vídua. Els gemecs ofegats que llençava amb la seva cara plorosa embafaben el mirall de l’ascensor, i amb un dit li havia baixat el tanga per sota les faldilles, però lo que definitivament em posava era imaginar-me a l’enerrament del pobre làzaru aquell i ella negre de dol i jo, amagat darrera uns arbres (com en els enterrament de les películes americanes) reia mentre pensava en que sota la faldilla negre de dol portava aquell tanga vermell que en aquell precís moment li baixava pels genolls. Em vaig dedicar a consolar aquella futura vidua la resta de tragecte d’ascensor i d’aquí vam passar al meu apartament. Efectivament la vaig consolar tan bé com vaig saber i tot el temps que vaig poder. I es calr que mai vaig arribar a la visita del Dr Hernandez, així que no va tenir mai la ocasió d’explicar-me lo de la meva irreversible malaltia terminal. No vaig ser a temps ni de veure l’enterrament del làzaru aquell. Ja ho veieu, jo tan generosament consolant la trista futura vidua i sense saber que el que necesitaria consol podria ser jo, perquè al capdevall poques coses hi ha més tristes que la pròpia mort. Els camins dels consols son inescrutables.
In the name of the father - Black Grape
Olympia - Gene
Movin’ on up – Primal Scream
Senyors, tal com hem començat acabem: hem començat amb Jarvis Cocker, el Common People del celebérrim LP, encara que ja feia un plegat d’anys que estaven traient discos, i acabem amb el seu darrer single, del primer disc que ha tret en solitari, un record del temps que ell va fer perdre a la seva novia, i un consell que dona a totes les novies perquè els seus novis no els fàcin perdre el temps inútilment: la vida passa molt ràpid, abans que te n’adonis, diu el Cocker…
Don’t let him waste you time – Jarvis Cocker
Excuses, excuses, excuses...
Per ineludibles contratemps laborals, aquest dimecres passat no hi ha hagut Jardi del Manicomi. Això, creieu-me, és un descans per tots, a banda i banda del microfon. Però la sort mai dura massa, així que pel dimecres vinent en principi hi haurà programa. Puc avançar que aquestes festes he pogut recuperar un interessantissim fons musical long lost, bàsicament de finals dels 80s/mitjans 90s, que serà puntualment revistat amb la acostumada maldestrat tècnica.
Fins aleshores rebin una cordial salutació d'aquest humild servidor de vostes i dels seus més vils desitjos...
Per ineludibles contratemps laborals, aquest dimecres passat no hi ha hagut Jardi del Manicomi. Això, creieu-me, és un descans per tots, a banda i banda del microfon. Però la sort mai dura massa, així que pel dimecres vinent en principi hi haurà programa. Puc avançar que aquestes festes he pogut recuperar un interessantissim fons musical long lost, bàsicament de finals dels 80s/mitjans 90s, que serà puntualment revistat amb la acostumada maldestrat tècnica.
Fins aleshores rebin una cordial salutació d'aquest humild servidor de vostes i dels seus més vils desitjos...
tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water, hivern 2007, 3 de gener
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Final – Antònia Font
Punt sis camp, 99.8 FM el Jardí del Manicomi. “tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water” és el títol del programa perquè estic terriblement trist i decepcionat. Permeteu.me amics que us expliqui que vaig tenir un acceptable sortida d’any i un lamentable, horrible començament d’any. Personalment aquest 2007 ha començat horrorosament. La fé en el gènere humà ha de ser sempre limitada, això diuen les sagrades escriptures del bon escèptic, però a cada tant t’apareixen exhuberants mostres de la estulticia humana, de la increïble capacitat, de l’admirable talent que poseeixen algunes persones per malgastar la seva vida i la seva felicitat, i de pas (i això és el més trascendent) les vides d’aquells que les aprecien.
Alegria – Antònia Font
Amics, Fa feredat i impresiona severament la capacitat que tenen alguns per tirar per la claveguera aquest meravellos dó que és el estar callat, el no dir ni fer disbarats. Sembla aparentment senzill no posar els dits dins un enxufe, yet hi ha gent que es mulla els dits i convençuda els regira amb ràbia dins la corrent sucarrimant-se totes i per desgràcia, també tot el que els envolta. Sembla senzill no fer disbarats. Sembla senzill. Sentit comú li diuen. Per riure si no fos que és per plorar, per plorar a mars, i no per ells, quelshidonguinpelcul a ells, pels altres, pels que es queden ben follats. Putus imbècils de mèrda, criatures per evolucionar, imbècils irresponsables capaços de tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water. Imbècils de merda, que us donguin pel cul.
Beat (en) generation – The The
August & September – The The
Propòsits d’any nou. Soc enormement escèptic sobre els bons propòsits d’any nou. No li tinc cap afició i per tant no puc recordar ni un sol bon propòsit meu. I cas que mai n’hagués fet cap, donada la meva proverbial fermesa de caràcter, dec tenir pendents tots els bons propòsits des de mitjans dels vuitanta. Crec que la meva vida es raonablement similar any a any, i això em porta asospitar o com a mínim a malpensar sobre el verdader origen del concepte “bons desitjos d’any nou”. Més aviat se m’apareixen com enormes pastanàgues penjades de pals a modo de perpètua i inalcançable esperança que la tradició, la costum i per tant l’ordre establert dipositen amb regular precisió davant els nostres ulls perquè no perdem la esperança en els reformismes, (ja se sap, i els paletes ho tenen molt clar, que una petita reforma a temps evita un gran revolució, un gran dispèndi), pastanagues d’any nou perquè no perdem la fe que els petits canvis personals tenen alguna possibilitat de canviar les nostres vides i a traves d’elles canviar el mon. No. Collonades. No tingeu cap dubte, cap ni un. Ni un de sol, que tota la indústria de fascícles, al gener i al setembre, treu profit de les nostes debilitats, treu profit de la consciència de les nostres debilitats, i treu profit dels nostres propòsits d’esmena de la consciència de les nostres debilitats, febleses i punts dèbils. No tingueu ni un dubte que les nostres debilitats alimenten la màquina de la pastanaga. Que al cap del carrer, o més bén dit, que al cap de l’any no som més que les pastanagues amb què s’alimenta la màquina de penjar-nos pastanagues davant els ulls cada cap d’any.
Gravitate to me – The The
Una altre possible explicació del tremendo auge del concepte “propòsits d’any nou” podria venir de tot aquest plegat de gent tremendament inconformistes amb l’status quo, aquells que son els mes suceptibles de seguir una revolució, qualsevol revolució que sigui, la que estigui més rabiosament de moda en aquell moment: la marxista, la tecnològica, la liberal, la Barcelonista, el que sigui contal canviar el mon per a millor i fer-ho ja...en fi doncs, potser d’aquest tipus de gent susceptibles d’apuntar-se al primer bombardeig que s’organitzi per salvar el mon, (és a dir perquè ens salvin de nosaltres mateixos), la meva hipòtesi és que quan la primera onada d’entussiasme s’esvaeix, quan els adoquins i les pancartes comencen a pesar i els ciutadans revolucionaris comencen a tenir gana, i sobtadament comencen a apareixer compromisos ineludible que atendre, com anar a passejar el gos, o anar a portar el nen a la guarderia, aleshores la mala consciència pel mon deixat de salvar, els escrupols per les desgràcies que passaran sense que ells facin res per evitar-ho, comencen a pesar. I és aleshores quan necessiten mètodes d’expiació ràpids i eficaços a curt plaç. I patam! Aquí tenim el cap d’any amb els seus bon proposits. Potser no salvarem totes les balenes del planeta, però mira xec, que vols que et digui, jo almenys m’he ordenat la taula del despatx, o m’he apuntat al gimans, o porto tres setmanes seguides complint caballerosament com un mascla amb la delecta esposa. “Si no pots canviar el mon, canvia d’opinió” diu Matt Johnson, dels The the. Potser els tiros podrien venir per aquesta banda, apunto...
Lonely Planet – The The
Rhineland (Heartland) - Beirut
Jordan: the Comeback – Prefab Sprout
Jesse James Bolero – Prefab Sprout
Bisbee Blue - Calexico
Different Sounds – Fnatastic Something
Poques expressions mostren millor l’animalisme més essencial de la espècie que el violent i rítmic grinyolar de les molles d’un somier. “ande hay pelo hay alegria” diuen. I on se sentin aquests sorolls hi ha algú que està en comunió amb els mecanismes més primaris de la espècie, i doncs, com en una sessió de candombé, cal ser respectat i no molestat, de manera que el acte d’introspecció finalitzi en pau i tranquilitat. Amics, si us plau, tingue-ho present quan algun veï destorbi el vostre son donant-se al fornici més sonor.
You Are My Sister - Antony And The Johnsons
Ana Karenina – Mr Wright
Chasing Blue Sky - Queensryche
Parole - Mina
L’altre dia van fer un programa per ràdio del Quico Pi de la Serra. Va dir algunes coses curioses i interessants de la indústria de la música, com per exemple que no considera que puguem parlar de “mercat musical” perquè un mercat, un mercat de qualsevol producte, pressuposa que el comprador escolleix el producte a partir d’un derterminat criteri, pròpi i diferent per a cada consumidor, però que ell pensava que en el mercat musical els consumidors no tenim, en general, un criteri format. Que al capdevall acabem comprant el que els mitjans posen dins el nostre cap, sense que hi hagi algun tipus de “canon” cultural, ni musical, ni literari, ni, en fi, estètic, que filtri tot el que ens empassem per tele, ràdio internet, etc... Em va semblar una idea interessant i per això la deixo aqui posada, apa. Més coses: Van posar una cançó del seu darrer disc de ja fa bastants anys, que es deia “Amunt i avall”, i em va semblar també molt interessant, primer perquè si, per la cançó en si, i segon perquè em va recordar enormement al Vincent Delerm en general i en concret a la cançó “Quatrième De Couverture”, i això em sembla curiós, primer perquè el Delerm m’agrada molt i segón perquè el disc del Delerm és molt posterior en el temps al del Pi de la Serra.
Quatrieme De Couverture - Vincent Delerm
Waiting for the Great Leap Forward – Billy Bragg
Fisherman Blues – Waterboys
Bring on the Night/when the world is running down - Sting
Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster
Final – Antònia Font
Punt sis camp, 99.8 FM el Jardí del Manicomi. “tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water” és el títol del programa perquè estic terriblement trist i decepcionat. Permeteu.me amics que us expliqui que vaig tenir un acceptable sortida d’any i un lamentable, horrible començament d’any. Personalment aquest 2007 ha començat horrorosament. La fé en el gènere humà ha de ser sempre limitada, això diuen les sagrades escriptures del bon escèptic, però a cada tant t’apareixen exhuberants mostres de la estulticia humana, de la increïble capacitat, de l’admirable talent que poseeixen algunes persones per malgastar la seva vida i la seva felicitat, i de pas (i això és el més trascendent) les vides d’aquells que les aprecien.
Alegria – Antònia Font
Amics, Fa feredat i impresiona severament la capacitat que tenen alguns per tirar per la claveguera aquest meravellos dó que és el estar callat, el no dir ni fer disbarats. Sembla aparentment senzill no posar els dits dins un enxufe, yet hi ha gent que es mulla els dits i convençuda els regira amb ràbia dins la corrent sucarrimant-se totes i per desgràcia, també tot el que els envolta. Sembla senzill no fer disbarats. Sembla senzill. Sentit comú li diuen. Per riure si no fos que és per plorar, per plorar a mars, i no per ells, quelshidonguinpelcul a ells, pels altres, pels que es queden ben follats. Putus imbècils de mèrda, criatures per evolucionar, imbècils irresponsables capaços de tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water. Imbècils de merda, que us donguin pel cul.
Beat (en) generation – The The
August & September – The The
Propòsits d’any nou. Soc enormement escèptic sobre els bons propòsits d’any nou. No li tinc cap afició i per tant no puc recordar ni un sol bon propòsit meu. I cas que mai n’hagués fet cap, donada la meva proverbial fermesa de caràcter, dec tenir pendents tots els bons propòsits des de mitjans dels vuitanta. Crec que la meva vida es raonablement similar any a any, i això em porta asospitar o com a mínim a malpensar sobre el verdader origen del concepte “bons desitjos d’any nou”. Més aviat se m’apareixen com enormes pastanàgues penjades de pals a modo de perpètua i inalcançable esperança que la tradició, la costum i per tant l’ordre establert dipositen amb regular precisió davant els nostres ulls perquè no perdem la esperança en els reformismes, (ja se sap, i els paletes ho tenen molt clar, que una petita reforma a temps evita un gran revolució, un gran dispèndi), pastanagues d’any nou perquè no perdem la fe que els petits canvis personals tenen alguna possibilitat de canviar les nostres vides i a traves d’elles canviar el mon. No. Collonades. No tingeu cap dubte, cap ni un. Ni un de sol, que tota la indústria de fascícles, al gener i al setembre, treu profit de les nostes debilitats, treu profit de la consciència de les nostres debilitats, i treu profit dels nostres propòsits d’esmena de la consciència de les nostres debilitats, febleses i punts dèbils. No tingueu ni un dubte que les nostres debilitats alimenten la màquina de la pastanaga. Que al cap del carrer, o més bén dit, que al cap de l’any no som més que les pastanagues amb què s’alimenta la màquina de penjar-nos pastanagues davant els ulls cada cap d’any.
Gravitate to me – The The
Una altre possible explicació del tremendo auge del concepte “propòsits d’any nou” podria venir de tot aquest plegat de gent tremendament inconformistes amb l’status quo, aquells que son els mes suceptibles de seguir una revolució, qualsevol revolució que sigui, la que estigui més rabiosament de moda en aquell moment: la marxista, la tecnològica, la liberal, la Barcelonista, el que sigui contal canviar el mon per a millor i fer-ho ja...en fi doncs, potser d’aquest tipus de gent susceptibles d’apuntar-se al primer bombardeig que s’organitzi per salvar el mon, (és a dir perquè ens salvin de nosaltres mateixos), la meva hipòtesi és que quan la primera onada d’entussiasme s’esvaeix, quan els adoquins i les pancartes comencen a pesar i els ciutadans revolucionaris comencen a tenir gana, i sobtadament comencen a apareixer compromisos ineludible que atendre, com anar a passejar el gos, o anar a portar el nen a la guarderia, aleshores la mala consciència pel mon deixat de salvar, els escrupols per les desgràcies que passaran sense que ells facin res per evitar-ho, comencen a pesar. I és aleshores quan necessiten mètodes d’expiació ràpids i eficaços a curt plaç. I patam! Aquí tenim el cap d’any amb els seus bon proposits. Potser no salvarem totes les balenes del planeta, però mira xec, que vols que et digui, jo almenys m’he ordenat la taula del despatx, o m’he apuntat al gimans, o porto tres setmanes seguides complint caballerosament com un mascla amb la delecta esposa. “Si no pots canviar el mon, canvia d’opinió” diu Matt Johnson, dels The the. Potser els tiros podrien venir per aquesta banda, apunto...
Lonely Planet – The The
Rhineland (Heartland) - Beirut
Jordan: the Comeback – Prefab Sprout
Jesse James Bolero – Prefab Sprout
Bisbee Blue - Calexico
Different Sounds – Fnatastic Something
Poques expressions mostren millor l’animalisme més essencial de la espècie que el violent i rítmic grinyolar de les molles d’un somier. “ande hay pelo hay alegria” diuen. I on se sentin aquests sorolls hi ha algú que està en comunió amb els mecanismes més primaris de la espècie, i doncs, com en una sessió de candombé, cal ser respectat i no molestat, de manera que el acte d’introspecció finalitzi en pau i tranquilitat. Amics, si us plau, tingue-ho present quan algun veï destorbi el vostre son donant-se al fornici més sonor.
You Are My Sister - Antony And The Johnsons
Ana Karenina – Mr Wright
Chasing Blue Sky - Queensryche
Parole - Mina
L’altre dia van fer un programa per ràdio del Quico Pi de la Serra. Va dir algunes coses curioses i interessants de la indústria de la música, com per exemple que no considera que puguem parlar de “mercat musical” perquè un mercat, un mercat de qualsevol producte, pressuposa que el comprador escolleix el producte a partir d’un derterminat criteri, pròpi i diferent per a cada consumidor, però que ell pensava que en el mercat musical els consumidors no tenim, en general, un criteri format. Que al capdevall acabem comprant el que els mitjans posen dins el nostre cap, sense que hi hagi algun tipus de “canon” cultural, ni musical, ni literari, ni, en fi, estètic, que filtri tot el que ens empassem per tele, ràdio internet, etc... Em va semblar una idea interessant i per això la deixo aqui posada, apa. Més coses: Van posar una cançó del seu darrer disc de ja fa bastants anys, que es deia “Amunt i avall”, i em va semblar també molt interessant, primer perquè si, per la cançó en si, i segon perquè em va recordar enormement al Vincent Delerm en general i en concret a la cançó “Quatrième De Couverture”, i això em sembla curiós, primer perquè el Delerm m’agrada molt i segón perquè el disc del Delerm és molt posterior en el temps al del Pi de la Serra.
Quatrieme De Couverture - Vincent Delerm
Waiting for the Great Leap Forward – Billy Bragg
Fisherman Blues – Waterboys
Bring on the Night/when the world is running down - Sting
Subscriure's a:
Missatges (Atom)