Tardor 2005, 2 de novembre

Premsa especialitzada

Tongued-tied Jill- Charlie Feathers

Senyors benvinguts, això és el Jardí del Manicomi, Punt Sis Camp, 99,8 FM. La edició d’avui es diu "Premsa especialitzada", discutirem més tard com hem arribat a aquest títol. Ara urgeix proclamar el següent: Ja és hora que es digui sense embuts i amb totes les lletres, la premsa especialitzada no és més que una pandilla d’enteradillos pedants que l’única escorrialla de vida que tenen, és allò amb que s’han especialitzat. Parlo de revistes de bicis, de futbol, d’ordenadors, i sobretot de música.

Three o’clock blues- BB King

Sí, d’acord, cada especialitat necessita la seva jerga, però expressions com "rock cubista" són necessàries? Cal "indietrònica"? "glicht rock"?. O si no, parlem del tema modes: als 80’s li xupem al pop britànic, després ens en cansem li mamem a la electrònica, ara la electrònica és una merda (ells diuen "ha esgotat el discurs") i toca l’americana", (atenció, no la "música americana" sinó "americana" a seques: "que toques, tu?" "jo?..americana"). Anda Yaa!!!.

Boogie Chillen- John Lee Hooker

I així amb totes els temes: les motos, per exemple. Als 80’s privaven les japoneses de 1.200cc ultracarenades de coloritos, després tot deu a despullar les motos, el que mola son les nakeds, després vinga scooters de gran cilindrada, ara tots a la brossa, que necessitem supermotards. Anda Yaaa!!!.
(Per cert, anècdota real parlant de motos naked: anava jo pels concessionaris de motos preguntant "escolta, què teniu de segona mà de "neiqueds"?". El del concessionari "de queeeè???". I jo "de "neiqueds", de motos "neiqueds"" "Ahhh" , feien ells, i hem corregien la pronúncia anglesa: ""nàquets", tu vols dir de motos "nàquet"")

The Chicken and the Hawk- Joe Turner

En fi, davant de tal sectarisme de tota la premsa especialitzada, hem de proclamar i proclamem que la única excepció són les revistes de noies sense roba. Les úniques que fan servir un llenguatge clar i planer, del carrer. Les úniques que no es deixen influenciar per les modes. Les úniques que mantenen un discurs coherent i inalterable al llarg del temps. Pots mirar les revistes de fa 25 anys i allí estan elles. Clares. Fresques com el primer dia. Amb el missatge igual de vigent.

Summertime- James Moody

I buenu, us preguntareu a què ve tanta indignació amb la premsa especialitzada?, doncs a que ja fa temps va caure a les meves mans el número de la revista musical Rock De Lux que llistava els millors discs del 2004, a criteri dels redactors. El number one era Real Gone, de Tom Waits. La ostia era. Una "reinvenció del rock". Una "deconstrucció del rock", per ser més exacte. "Rock cubista"(¿?), en fi . Los viejos rockeros nunca mueren. Buenu, ens l’haurem de pillar, doncs. I sí, quan vaig tenir ocasió allà que hi vaig invertir els meus eurets. I arribo a casa i amb la mes grans de les expectacions, enxufo l’equip a tota ostia. I faig la primera passada. I em dic a mi mateix, tio, aquí passa algo. No has esta prou al lloro. Se t’ha escapat alguna cosa. Vinga tornem-hi. I faig la segona passada. I em dic, tio a veure si et concentres i estem a lo que estem. I faig la tercera. I la quarta. I em dic, tio aquí no hi veig res, soc massa obtús, a mi aquest disc em supera per la dreta, per l’esquerra per dalt i per baix, no el pillo de res. I sí, la veritat és que té 3 o quatre cançons molt bones, però xiquet, d’on no n’hi ha no en raja, i a lo que es veu, jo no dono per més. Ara, la que sonarà ara és la bona, eh?.

Hoist that rag- Tom Waits

Mas que nada- Odell Brown & the Organizers

Cantaloup Island- US3

Lover man- Sarah Vaughan (Jazzelious remix)

El col·lectiu de boletaires de les nostres contrades (en el que no m'incloc) està indignat. Ahir dia de Tots Sants vaig fer el que tothom: agafar el cotxe i pujar a la muntanya. Vam acabar a la (normalment) tranquil·la vil·la de Prades, que estava com Port Aventura un 15 d’agost: totalment a saco. Igual que la Mussara, amb embussos per entrar i per sortir, i sense un sol lloc per aparcar. No està mal per a un poble abandonat i derruït on només s’aguanta en peu el campanar!. Buenu deia que estaven indignats els boletaires, i ho estaven amb un altre nombrós col·lectiu: amb tots els que van pujar a veure el Rally Catalunya, el tram Vilaplana- La Mussara en concret. Indignats amb la quantitat de merda que hi havien deixat: llaunes, ampolles, condons…. Els del Rally (*) hi havia deixat tanta merda que no havien deixat cap lloc per a que els boletaires hi deixessin la seva. Però ja se sap, al bosc, el primer que arriba agafa el millor lloc per emmerdar.

Falling into- Stateless (Boy Wonder remix)

Keep Getting it On- Lloyd Chambers

Tell it like it is- Aaron Neville

Can’t do a thing to stop me- Chris Isaak

In-cre-i-ble la capacitat d’aquest tio per tocar la fibra sensible, una de les seves millors cançons. Segur. L’hem escoltat una mica de xiripa, la cosa va anar així, vaig veure l’altre dia a hores intempestives un documental d’aquests de desastres naturals, sortia el terratrèmol de San Francisco de 1906, amb imatges d’aquesta bonica ciutat, famosa per les seves persecucions policials amb cotxes saltant pels carrers en baixada. Va sortir el famós pont aquell tan llarg, i em vaig dir, "posarem una cançó de San Francisco", i em va venir al cap "San Francisco Days", del Chris Isaak, que també dóna nom al seu 4rt disc. Però després vaig pensar, què collons, ni és la millor cançó del disc, ni el LP és el seu millor. I em vaig decidir per posar del mateix disc, aquesta melancòlica meravella, la especialitat de l’Isaak. Brillant en els seus 2 primers discs, Silverton i Chris Isaak, de finals dels 80’s. Tan magníficament tristos com minoritaris. La perfecta imatge del perdedor melancòlic. El seu tercer no era tan rodó, però David Lynch va incloure la cançó Wicked Game com a tema principal de la BSO de Wild at Heart, i d’aquí a la popularitat. Més tard una altre cançó seva "Baby did a bad thing" va ser a una altre BSO, la de Eyes Wide Shut.

Gold mine gutted- Bright eyes

I parlant de eyes ens acomiadem amb els de Conor Oberst, els Bright Eyes, la nova sensació en música "americana" com dèiem al principi. Del seu disc Digital Ash in a Digital Urn.

Senyors, finalment el final. Aquí acabem. Demano perdó per la edició que he perpetrat. La única responsabilitat és meva, ni l’Aznar no en té la culpa. Hi ha dies que acabes, et treus els cascos i dius, collons, xec, avui ha valgut la pena. Doncs avui va a ser que no. Però en fi, una de les meves mes fosques temptacions és començar cada dimecres aquests 60 minuts per veure que hi ha al final del túnel. Avui no hi ha hagut res, però no perdo l’esperança. El dimecres que ve tornarem a caure a la temptació. Vostès també hi haurien de caure. En les seves vull dir. Caiguin en les seves més fosques temptacions, que a la llarga s’estalviaran disgustos. De veritat.

I belive in simetry- Bright eyes

(*) Nota fora de programa: El mateix dia de Tot Sants els del RACC estaven recollint tota la merda pel costat dels trams amb sacs.