Em perdonareu que no m’aixequi, escric això assegut al sofà del menjador, enfebrat, engostipat, gripòs, embolicat amb el meu batí blau marí i amb tres o quatre mantetes de quadres yumyum. Estic xarrupant un caldet calentó d’un bol que aguanto amb les dues mans. La tassa em serveix de calefacció central: m’escalfa en onades sinusoidals des de les puntes dels dits fins les aixelles. Poso el meu molt moquejant nas per sobre el vapor que desprèn però no noto gust ni aroma de res. Tinc una paret de mocs sòlida com una gelera dels alps que tapia les papiles. El panorama que veig als meus peus és desolador, el menjador està fet un puto nyap, escampats per terra hi ha contes oberts, peces de puzles, retoladors... i la nena que plora, xiscla i pataleja perquè ha perdut no-se-quina de les tres bessones (en aquestes alçades crec que ja puc dir que no les sabré identificar mai). El petit també s’acaba d’arrancar a plorar, deu demanar un bibe (o potser té són, qui sap: la comunicació humana és sempre complicada siguem petits, adults o bebès). La meva estimada, la meva enamorada, tracta amb empeny d’arribar als 40 de febre sepultada per unes quantes mantes al llit.
Però, mira, saps què? Tot aquest puto desgavell tampoc no em preocupa massa perquè, embotit en les meves mantetes, els deliris enfebrits que tinc em permeten situar-me aquells dies nadal del 1990, caminant aterits pel fred i la pluja per la rue St Quentin, i entrant al café
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada