Bizarrismo yeye: una mirada desacomplexada

Vien, beamos: probablement cap de les cançons que escoltarem avui arribes a una llista de les 1000 cançons més transcendents o importants per la música. ¿perquè? Perqué són moñes. Mariconades intranscendents, tirant algunes –altres no- a lo bizarro. I sensembarg son cançons que mirades –escoltades- desacomplexadament, dius, osti tu, pos son ben xules. O marxosilles. O entretingudes. La inocència de la superficialitat. Com posters centrals de l’interviu penjats al despatx grasiento d’un taller de cotxes. Però ens desviem: Cony, que són boniques! Mecagonlaputaostiayá! Em vaig passar tota l’adolescència i bona part de la joventut qual fakir traga-SABLES, empassant-me LPs infumables. Palazos aburridissims empassats de pe a pa només perquè se suposava que era guay i enrotllat i el RDL, el Ruta 66, el NME, Melody Maker o Wire deien que canviarien la història de la música: NO, A VEURE. A VEURE SI ENS ENTEREM: ELS PUTUS MARBLE GIANTS EM SEMBLEN UN PUTU PALAZO, ELS RED HOUSE PAINTERS EM SEMBLEN UN PUTU PALAZO, ELS PAVEMENT EM SEMBLEN UN PUTO PALAZO. I per no fer-nos pesats, ens saltem els 20 anys que van de finals dels 80’s a finals dels 2010: el tant flamant millor LP ’09 Animal Collective: puto palazo. Panda Bear: puto palazo, el pretesament millor disc espanyol de la decada, la leyenda del espacio dels Planetas, un puto palazo. Ops sorry per l'exabrupto, deu ser el potaje d'albòndigas que m'ha sentat malament. En fi. Suposo que algo em guanyat des de la meva ja llunyana adolescència: els anys i anys acumulant pols i oblits d'aquests cds i vinils, s'han convertit en uns pocs dies des de passar per ca la mula o cal spotify fins a borrar-los definitivament del disc dur o la playlist. Mirat per aquest cantó, igual sí que hem evolucionat.

Sor Citroën - Profesor Popsnuggle

Tema principal de la peli de la Gracita Morales i el Lopez Vazquez i tal, del 1967. Composat per Anton Garcia Abril aquí en la versió de Prof. Popsnuggle.

Ie-ié - Tony Vilaplana

Tony Vilaplana és de Sabadell. Va començar a principis dels 60’s amb el seu grup Teen Stars. Participà al Festival de Benidorm a l'any 1963. Lo seu eren sobretot versions, com aquesta en català de l'I say Yea yea del Mongo Santamaria '63 i Georgie Fame '65 i pels Matt Bianco a finals 80s'. Extret del mitiquissim recopilatori Modernisme Aborigen, 2008, pillat via el blog www.potsentirme.blogspot.com del blogger 45rpm, i també al del Phil Musical

Tu Seras Mi Baby - Les surfs
Que no, que no - Mina
Porque te vas - Jeanette

Mític tema que el Perales va composar per la Jeanette el 74. Nascuda a Londres filla de mare canària, crescuda a USA, instal·lada sola i joveneta a BCN el 1964. D'una manera rocambolesca entra al grup Brenner's Folk que es convertirien en els Pic-Nic, i d'aquí a l'estrellat.

Y... Y... - Gelu
Per Sant Joan - Bruno Lomas

Bruno Lomas fou un cantant pioner del rock a l'Estat Espanyol. Natural de Xàtiva, el seu veritable nom era Emilio Baldoví. Gaudí de molta popularitat durant els anys 60. Va morir el 1991 en un accident de trànsit. La majoria de les seues gravacions eren versions de clàssics en anglés. Gravà també en francés en els seus inicis. En català gravà la cançó Per Sant Joan, amb lletra de Joan Manuel Serrat. La va cantar amb castella el mateix Serrat '68 i Los Bravos.

A la bona de Déu - Betina
Los Jovenes - Los Mustang
Que Chica Tan Formal - Los Polares

Se juntaron el hambre con las ganas de comer: s’han ajuntat aquesta sel·lecció a la que havia anomenat spanish bizarrismo yeye, amb la lectura d’un fragment que li va com anillo al dedo a la sel·lecció. És del blog la escula moderna del novelista, periodista i crític musical –no ser per quin ordre- Kiko Amat:

“Me gusta el garajillo desacomplejado, qué puedo hacerle. Soy así de simplón. Pim, pam. WYSIWYG. Lo que ves es lo que hay. Y no le pido peras al olmo.En eso estoy totalmente de acuerdo con lo que decía Ian Svenonius en una entrevista reciente. Decía el amigo que el problema con la música es la “importancia” que se le da a la misma, el hecho de que la gente la conciba de esa manera histórica y sofisticada, pensando en su lugar en la historia. Y seguía: “Esa narrativa del rock y la importancia de ciertas personas y su lugar en la historia, eso son sandeces. Es como si dijéramos: “Oh, que plato de espagueti tan importante cocinó ese tío”. En cuanto la gente deje de pensar de esa manera, entonces tal vez se pueda hacer buena música”.

I del mateix blog: “Casavella sabía que aquello –la música de baile- no sólo no era basura efímera, sino una de las más gigantescas manifestaciones del gozo, la promesa, la comunión y la emoción que se han producido en el siglo XX”


Valgame la Macarena - Los Cheyenes
Chica Yeye - Conchita Velasco
La Nave del Olvido - El Pety
Paco, Paco, Paco - Encarnita Polo

El Paco paco paco el va fer cèlebre el president Montilla quan els 90's feia l’imitació del José Manuel Lara al programa de l’Arus. Aquesta va ser la 2n joventut del tema original que Encarnita Polo va enregistrar el 1969. La tercera joventut li ha vingut el passat 2009 a rel d’un video del Yutube amb imatges del video de la Beyoncé. La sevillana Encarnita Polo va començar els primers 60's i el 63 es va traslladar a itàlia. El 1969 es va casar amb el compositor Adolfo Waitzman qui li va regalar aquest celebre Paco, paco, paco, Rotllo l'Agusto Algueró i la Conchita Velasca.

Vist amb 40 anys de perspectiva, te certa conya que en ple franquisme algú amb el congnom “Polo” cantés a un “Paco, paco, paco” una cançó que a més va de lladres.

Te quiero, te quiero - Carmen Sevilla
Perdido Amor - Rumba tres

es podria entendre aquesta sel·lecció com un Guilty Pleasure? probablement ¿però aleshores, si és “pleasure”, per què collons ha de ser “guilty”? Perquè hem de portar l'estigma original per escoltar coses entretingudes? I aquí aprofitem per colar patillerament rotllo el pisuerga por el Úbeda i tal, lu de la influència judeocristiana, el pecat original inoculat així perquè sí sense possible el·lecció i demés. I davant això, aquí al Jardí del Manicomi ens rebel·lem. Diguem no, nosaltres no volem ser d'eixe mon, la gallina ha dit que no, que per molt que gallina vella faci bon caldo, mona se queda, i que les dues tasses se les tragarà sa puta mare. Ale, AXILIPÚ!

Achilipú - Dolores Vargas

Dolores Vargas, la terremoto. Valenciana de Paterna, germana del Príncipe Gitano (i que ha diferència del que dèiem abans del també valencià Bruno Lomas, sobre que semblava que per la pronuncia semblava no ser valenciano parlant, sembla que com a bons gitanos valencians la terremoto i el principe sí parlaven entre ells en valencià). Tots dos estrelles de la copla española durant els 50's, mentre que la decadència del Principe va passar per cantar en puticlubs de madrid per quatre xavos, (i risibles versions de l'In the Gheto del Presley http://www.youtube.com/watch?v=i1WMoPAALMQ&NR=1 i http://www.youtube.com/watch?v=QrTfYItDDwA), la de la Terremoto va evolucionar fins la rumba i allò del flamenco rock amb l'Achilipú el 1972 , o la encara molt millor “La piragua”, versió d’un ballenato colombià.

Adoro - Terremoto de Malaga
Sarandonga - Antonio Gonzalez el Pescailla

Antoniu Gunsales Batista, el pescadilla, gitano de gràcia, el fill de l'onclu Gunsales, del inventors de la rumba catalana. El Peret es va emportar el títol de Rei de la Rumba, però sembla que el Pescadilla la sabia més llarga. A principis 50's es va casar amb la Lolísima Flores. Aquest matrimoni li va donar tanta felicitat com va cercenar la seva carrera musical, que va quedar -oju, voluntariament- eclipsada al estar al costat del fulgor de la Faraona.

La Bomba Gitana - El Noi
Xaví - Peret

Xapem la sel·lecció d'aquestes cançonetes. Tontes? quisas, superficials? Perjaps Intranscendents? meibi. Però boniquetes i entretingudes, en contraposició a les tonelades de plom pretenciós que ens hem empassat en les nostres vides. A veure, Posem el cine –per dir algo. Vagi per endavant que de cine no en tinc pajolera idea. Però per “plomazos” em venen al llistin: “ El cielo sobre Berlin” en particular, i Wim –Reus, Paris i Texas- Wenders en general. Jim Jarmusch. Ositable Bille Agust (en particular una puta biografia sobre el Bergman que vaig llargar indignat de la sala en comprovar que encara faltava una puta hora de pel·lícula), el mateix Bergman. El tio aquell, el Marc Recha, el de l’arbre de les cireres... Diosss quant de plom tragat! Mitja vida menjant merda sofisticada i l'altra mitja vomitant l'empatx de la primera mitja...