Festival de Fi de Curs, Estiu 2008, 27 de juny

Thinkin' Bout You Baby - American Spring

Aquesta meravella de cançó és d’American Spring, que eren la dóna del Brian Wilson (ara ja ex), i la seva cunyada (ara també ex) i amant (ara també ex). Brian Wilson va produïr el disc i va composar la majoria de cançons sobre el 71 o 72. Així comencem l’últim programa de la temporada 2007-2008 del Jardí del Manicomi. A partir del dimarts que ve (dilluns es festa a Reus, ole, ole ole) a P6 Radio comença la temporada d’estiu, i doncs, naltrus pleguem. Final de curs. I com tots els finals de cursos, toca festival. Aquests últims dies per totes les escoles, guarderies i sex-shops han proliferat festivals perquè els alumnes demostressin tot el que han après durant el curs (a part de tajar-se i manosear-se), i així fer babejar a papes, mames i avis congregats davant l'espectacle –oh guaita que be fa la lateral la nena-, i també, de pas, per que els papes tinguessim la nostra dosis de pensaments impurs veient les incitadores evolucions de la profe de dancing dels/de les nostres vastagus/vastaguesses. Oh Diosss, aparta de mi este cáliz.

Juventud - Tiza

Bien. Al Jardi del Manicomi no serem menys, i pel nostru particular festival de fi de curs hem preparat algunes de les cançons que hem posat durant aquesta temporada, sense més ordre ni criteri que anar omplint el cistell com quan pilles ofertes al Lidl. Amb tots vostés, els nens i nenes de P3 ens ensenyaràn com deconstruïr una central nuclear de buxaca amb proistos únicament d’una cullera de postres i gomets de colors...

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

"Last night I ran into my old life, still waiting for someone at the station, someone who never made it into my new life, so I called up Lisa, 'cause she's my only friend, "Lisa I don't know anymore, every heartbeat needs a reason""

Todo va bien - Los Sencillos
From ghost town - Robert Forster

Condueixo per una carretera recta i poc transitada amb el meu Nissan Micra blanc super S 1.3 amb els spoilers moltes rascats i marcats de tants cops, matrícula T- tal-i-qual - AN. Miro el carril contrari i veig com s’acosta un altre cotxe. Em desconcerto. Em suen les mans. És un Nissan Micra blanc super S 1.3 amb l’spoiler molt marcat i rascat, segurament de tants cops, amb matrícula T- qual-i-tal - AN. Ens passem a –no sé, ¿metro i mig? ¿dos metres? – a poca velocitat. Jo i l’altre conductor ens mirem a les cares. ¿sats? no crec que l’altre sigui jo, però... ¿sats? No se, a vegades... arriba un moment que no se... res no és descartable ¿sats?. Com dos universos paral·lels que es creuen desafiant tota llei geomètrica, perquè les paral·leles com tothom sap, només es creuen a l’infinit i quan el semàfor està verd, ¿qui apreta el botó verd dels semàfors? Miro com es perd pel retrovisor. Em sento com Charly Sheene a la lanxa de Hot Shots creuant-se amb Martin Sheene a la lanxa d’Apocalipse Now. Me’n recordo que encara tinc per llegir “al cor de les tenebres”. Al final de la recta arribo a un semàfor vermell, i naturalment paro. “From ghost town” de Robert Foster la vam posar a l’abril, és del seu darrer disc, el primer des de la mort del seu amic i co-lider dels GoBetweens Grant McLenan.

Love letter - Nick Cave & The Bad Seeds
Love Letters - Ketty Lester

El despertador va sonar a les 9:00. La part del llit on havia estat ella encara estava calenta, però jo encara ho estava més. Parlen de l’enorme poder evocador del perfum. De l’olor dels seus cabells escapant-se per entre els teixits descostis del seu coixí buit i tal. Pot ser. No diré que no. Però jo, aquella matinada, em vaig limitar a tocar-me furiosament recordant un dels polvos (de fet vaig agafar imatges del 3r, i del 4t, i la banda sonora, els gemecs del 2n i 1r). Em vaig dutxar, vaig esmorzar i vaig tancar la porta preguntant-me què faria de dinar. I remember that.

I Remember That - Prefab Sprout
Love Comes Quickly - Pet Shop Boys
S/M - Nekromantix

Suposem que ella es digués Silvia i fos de la Seu. La Silvia de la Seu. Suposem que, per dir algo, ell es digues Saül. Saül de Salou, així, ale, tot amb S, vinga. Posa que ho fessin 8 cops durant la nit, a intervals més o menys regulars de mitja hora. Posa que durant aquests vuit cops, la Silvia no hagués parat d’insultar el Saül. D’una manera tan baixa, zàfia i carretera que en alguns pics d’intensitat estigues a punt de fer-lo destrempar. Posa que en consumiendo els repetits actes, ella a crits desfogats li mentés a sa mare, l’adjectiu referit a macho cabrío, i les dubtoses opcions sexuals d’ell, tot això intercalat aleatòriament amb xiscles aguts i escandalosos cada cop que Silvia estava a punt de, o havia arribat a algun dels innumerables clímax que li va proporcionar l’interludi. Doncs bé, suposat tot això, com que –coses del destí- Saül no l’hauria vist mai més a la vida, no arribaria a saber mai si aquest era el comportament normal de Silvia, o és que ell li hauria inspirar especialment. L’immens interrogant que traginaria dins el tarro la resta de la seva vida.

Blue Moon - Billie Holiday
Moondance - Van Morrison

Aquesta última la vam posar el setembre, quan lo de doctor en Alaska, i un alter cop a l’abril, quan el programa de la lluna (alguna cosa tindrà la lluna quan surt de nit...), dedicat a llunàtics i tal. Un de molt remarcable, el Miquel Bauçà, dos punts cometes: “Ara, a l’estiu, els carrers són humits sota els plàtans. Elles, braços nus, sostenen caspetes amb clixés o balanços. Dins de certs autobusos n’hi ha més que a d’altres. El problema és d’anar ben endreçat, ser gentil, àgil i valent. Un procediment seria de dur també una carpeta atapeïda, acostar-se a una que dugués un polo blau, que, asseguda, repassés la seva lliço d’angles, i trabucar-li encontinent tots els papers per sobre els muscles descoberts, i així fer que s’ajupís a replegar-los... un assalt més directe? Potser fóra elegant, però extremament perillós: sé molt bé que dins dels autobusos les noies galtegen sovint admiradors urgents. L’Ajuntament ho sap, tot això, però fa com qui no hi és. Un cop més encara, les coses es mouen dins la improvisació i la furtivitat.”

Tears Dry On Their Own - Amy Winehouse
The old man's back again - Scott Walker

L’últim cop que ho vam fer va ser –números rodons- sobre les 6:50 i les 7:05 del matí, el despertador feia pampallugues amb números vermells. Es deia Sara, era mallorquina (li direm sa Sara doncs) i acabaria sent enginyera de telecos. Encabat em va fer un petó i em va dir que tenia tard, que havia d’anar a classe. Que em quedés dormint si volia. I va afegir alguna altra cosa. Però ja ni la vaig sentir: em vaig quedar fregit. Ni en el cas que hagués sentit aquesta cosa, això hauria canviat el final de la història, sobretot perquè aquesta història no ha existit mai. No va existir mai. Probablement no existirà mai. I doncs, no te final. Ni principi. Ni tant sols moral. “I seen a woman, standing in the snow, She was silent as she watched them take her man, Teardrops burned her cheeks, for she thought she'd heard, The shadow had left this land... His mother called him Ivan then she died”

Productes de neteja - Antònia Font
A partir de ahora - Grande-Marlaska

Apa, serà fins la propera que serà Deu sap quan. Salut i siau!

Cockteleria Ramos, primavera 2008, 20 de juny

Converzacione – Malabella

Fantàstica nit, clara, serena, tranquil·la, estel·lada de finals de juny, rematant la primavera. Toquem amb la punta dels dits Sant Joan, la festa tel·lúrica per excel·lència, que és dir lo mateix que la festa de la carn. La pedra i la carn. Som pedra i som carn: Aire dens, carregat d’electricitat sexual, per les cantonades les parelles es toquen i es refreguen amb lubricitat carnal, i en les terrasses, al voltant de xampus i altres destil·lats espirituosos, les tertulies masculines versen sobre les infinites formes del mugró femení . En consonancia amb aquest ambient festiu tenim un programet lleuger i facil de passar, sense transcendències i tal. I què millor que l’ambient distès i mundà d’una cockteleria? El programa d’avui es diu “cockteleria Ramos”, i el cocktail de la nit, en aquesta happy hour serà el Cosmopolitan. Combina de meravella amb l’essència diletant dels recopilatoris de Siesta Records que recuperen l’esperit de l’esasy leasening, 60’s A&M o Sergio Mendes i tal. Pero per sobre de tot això l’indiscutible rei en mantenir la ratlla del pantaló sempre ha estat Burt Bacharach. A ello pues.

I’ll never fall in love again – Deacon Blue
The look of love – Deacon Blue

A principis dels 90’s els Deacon Blue van voler homenatjar a una de les seves inspiracions i van preparar un Maxi de 4 cançons de Burt Bachara arreglades primorosament. Fa uns anys va sortir una recomanble caixa de tres CDs del Burt Bacharach: “Según se recoge en el excelente libreto que acompaña a la caja, Burt Bacharach comenzó a componer sus melodías escuchando a Charlie Parker y Claude DeBussy, lo que puede explicar la delicadeza y exquisitez de unas melodías imperecederas que encierran parte de los arreglos más complicados que se hicieron en su tiempo, a pesar de la sencillez que aparentan en su superficie.”

“Que el canon habitual en sus canciones estuviera ya asentado en 1.970 es buena prueba de que el genio a menudo aparece en los lugares más insospechados. Cuando voces como las de Aretha Franklin o Dionne Warwick -quienes podían cantar en plenitud de facultades y hacerlo sonar inmensamente suave- se combinaban con canciones de tan complicada simplicidad como “The Look Of Love” o “Do You Know The Way To San Jose” conseguían que sonaran incluso mejor.”

Acercandome a ti – Escarlatinas
What the world needs is love – Jackie DeShannon

Penjo el telèfon, m’aixeco de la taula, vaig a pixar, medito davant el grifo si em rento les mans o no. Aleatoriamente decideixo que sí, vamos, igual com podria haver sortit creu. Apreto el flush-flush però no hi ha ni gota de sabó, m’eixugo les mans amb un tovalló de paper. Baixo a la màquina de café, tiro 40 cèntims i medito si tallat a caputxino. Surt cara: apreto boto de tallat. Torno a la taula, Himalayes de papers, tots els vuit mils del mon. Damunt el teclat sis notes de tius que han trucat mentre no hi era. Amuntego les sis notes, aleatoriament n’agafo tres. Les estripo, primer en dos troços, després en quatre, i quan no les puc fer més petites, les tiro a la paperera. Destrueixo les proves. Em sento un Deu omnipoten, un creador de cabos sueltus, gent esperant una trucada que mai a la vida no es produirà. Un Deu omnipotent amb mala pràxi professional. Provo el tallat i em cremo la llengua.

Alma de surf – Los Caramelos
Reach for me – Nancy Wilson
Mais que nada – Sergio Mendes
It’s love that really counts – The Shirelles
Don’t go breaking my heart - The Burt Bacharach Orchestra & Chorus

Alegre despreucupacion, quisiera recordar tus negros ojos en la oscuridad, i tal. Si us plau, tirin dins un cocktelera plena fins a la seva quarta part de glaçons, i a continuació aboquin uns 40 ml de vodka, això és una cullerada i mitja –si és vodka a la llimona millor- i després uns altres 20 ml de Cointreau. Tot seguit omplin amb suc de gerds, suc de llima, i un xorro de bitter de taronja i agitin la cocktelera. Filtrin sobre un got llarg i amb això ja tenen un fantàstic Cosmopolitant gentilesa de cockteleria Ramos.

Menta y agua - La Buena Vida
Trains and boats and planes – Anita Harris
Be true to yourself – Bobby Wee

Dediquem la segona part del programa a un meravellos doble descubriment l’un conseqüència de l’altre. Navegava jo pel més que recomanable blog de l’amic Orbison, Melomaniàtic , dedicat a les revisions dels clàssics de la música, quan em vaig topar amb un enllaç que hi tenia: el blog “en busca del vinilo perdido” . Espectacular blog, obligada referència pel qui els hi agradin els clàssics, o de fet per qualsevol interessat en la música. Una de les darreres entrades parlava del recopilatori “Papagayo! The spanish Sunshine pop”: transcrit literalment amb un copypaste la crítica treta de “en busca del vinilo perdido” :

“Hoy presentamos una joya que viene de una dimensión desconocida. Papagayo! The Spanish Sunshine Pop, es uno de los recopilatorios más sorprendentes y arrebatadores que he escuchado nunca, con veinticuatro canciones que dejan con los ojos abiertos, cada una de ellas un universo en sí misma, con el añadido de que quedaron perdidas en el tiempo: no sólo es difícil conocer alguna, sino también los grupos que las interpretan. Como indica el título, se busca un estilo pop rico en melodías y en estribillos, pero entregado a la magia y a la suntuosidad de unos arreglos que son herencia directa del estilo de sunshine pop californiano que se desarrolló a raíz de Pet Sounds de los Beach Boys. Lo gracioso del asunto es que esta colección demuestra hasta qué punto la historia de la música española se encuentra sumergida en sombras, más allá de los típicos nombres y discos que se suelen citar una y otra vez (tranquilos, aquí nunca hablaremos de flamenco).

Papagayo, The Spanish Sunshine Pop es uno de esos recopilatorios que cambian vidas y que ofrecen un placer y una felicidad sin precio. Por otro lado, su escucha resulta absolutamente imprescindible para dar luz a una dimensión desconocida de música en español que se alza alegremente al nivel de los tótems de referencia del estilo. Veinticuatro canciones de los años setenta, pero de un valor atemporal, y que se meriendan a los discos habitualmente citados en las revistas "profesionales" cuando hablan de esos años.”

Juventud - Tiza
Papagayo – Ellos y ellas
Sueños - Angeles

Seguim amb “papagayo! Spanish sunshine pop”, hem escoltat del grup Angeles, “sueños”. M’assento al llit encara adorimit, veig la finestra. Un pardal en una branca en un arbre. Al fons unes cases, i molt-molt més al fons el mar. No soc capaç de discernir si encara somnio o si ho veig, però com que estic adormit m’importa una merda (com quan vas tajat i tot et sempre curios i entretingut així sense més transcendència). Després estic pixant, encara adormit. Em torno a asseure al llit per posar-me les sabates. L’arbre amb la branca i les cases al fons i mes al fons el mar segueixen allí, però el pardal no. Encara estic adormit. Mai més no sabré si el pardal el vaig somniar o era de veritat, però m’importa una merda perquè total, oblido la immensa majoria de les coses que somnio. I també les que són de veritat.

Fue una lágrima – Elia y Elsiabeth
Lo bueno y lo malo – Joe y Luis
Igual que una noria - Canovas, Rodrigo y Guzmán
Sometimes - Tiza

Apa, salut, bon Sant Joan i siau!

Azzura, Estiu 2008, 13 de juny.

Sapore Di Sale - Gino Paoli

P6R, 99.8 FM, EJDM, “Azzurra”. Benvinguts tots a bord, acabin de passar i acomodin-se si us plau dins la cabina d’aquest submarí, em sembla que hi cabrem tots encara que sigui un humild mini-submarí de butxaca (ho sento el pressupost no dona per pijades-modernezes rotllo submarí nuclear amb piscina climatitzada, hipòdrom i pista de curling). Si us plau l’últim que tanqui l’escotilla. Amb la comporta hermèticament xapada ens submergirem por el proceloso i salat mar Mediterrani, direcció oest amb destí un país de la meva infantesa. Viatjarem al màxim de profunditat que doni la meva memòria. Quan era petit no em podia creure que un país tingués forma de bota. Recordo dir-los als compis de classe (sempre m’ha tirat tot el rotllo mapes): “sí tiu hi ha un país que te forma de bota!” “Nomeno, no pot ser” em deien. Però allà estava la bota, indefensament senyalada pel puntero del Mariano Medina quan l’anticicló de les Azores feia el ruc. Allà estava la bota, senyalada acusatoriament per l’amplíssima corbata color crema del Mariano Medina (que dius, ¿i si ho veia en blanc i negre, com sabia que era color crema? Pos no se, però fijo que era color crema, fijo que sí), mentre per la radio sonava “Giggi l’amoroso”. Una entranyable Lavis forrada de pell. Curiosa funda de pell girada per una ràdio, precursor en 35 anys a les fundes dels ipods. I, clar, també sonava per me una musica dolce: el “Sapore di Sale” del Gino Paoli. Al tocadiscs del menjador en concret, que sempre li demanava a mon pare que el poses, i en quant s’acabava, que cambies de cara. Dedueixo que la meva fascinació per Itàlia devia sortir d’allí. Després, clar, van venir la selecció del Mundial del 82, les Vespes, el Lancia Stratos, els Ferraris, Lamborghinis, i sobretot les Ducatis. A vegades per la tele, a algun subnormal del carrer que li posen la carxofa a la boca s’atreveix a dir algo així com “ahhh espanyols i italians.. lo mateix”. I allavonses m’inunda una riuada d’irritació, una risa tonta, un total despreci cap l’indocumentat capaç de dir una tal gilipollesa. Quan la tecnologia espanyola sigui capaç de dominar mundials de F1 i de motos, de dominar el mercat de cotxes de luxe, de guanyar mundials de futbol, o d’inventar els gnochi, aleshores podrem començar a parlar per empatar.

Scende la pioggia - Gianni Morandi

P6R avui és el dia (un dels dies, vamus) del capritxo. Cada temporada em permeto dos luxes dos, l’un és un especial de música reggae – ska, l’alter és de música italiana. Avui, toca el segon. Reflexionant sobre aquest país i sobre aquesta música se m’acut (així de gratuïtament, plaf! com aquelles fàcils generalitzacions de tercer de bàsica, que les deixes caure i et quedes més ample que alt), que l’art no és la expressió de la bellesa sota alguna forma (pintura, literatura, musica, sexe, i tal) sinó que l’art és la capacitat de convèncer a la resta de la humanitat que la bellesa és qualsevol cosa que tu ensenyis. Les hordes de turistes Japonesos o americans patejant Venècia ho ¿demostren?.

Pregherò - Adriano Celentano
Bang bang - Dalida
Non Credere - Mina

Fem escala submarina a Gino Paoli. Genovès i arquitecte de meravelles com "Senza fine", "Il cielo in una stanza" (popularitzada per Mina), i el 1963 el “Sapore di sale” que ha encetat el programa. Perfecta mostra de lo enganyós de les aparences. A finals setanta jo m’emocionava amb la –en aparença- innocent bellesa i diabètic romanticisme d’aquestes cançó, i ¿que hi havia darrera? Ànimes d’un torturat tan profund i fondo matarile-rile-ron, que si guaiteu per qualsevol ull de bou d’aquest minisubmarí les veureu flotant entre lluços de tres ulls i bosses de plàstic, glu-glu-glu. Al poc de sortir el “sapore di sale”, Gino Paoli es va pegar un tiro al pit. Encara ara porta la bala al pericardi, cap cirurgia s’ha atrevit a treure-li. No joke. Casat i esperant una criatura en aquells principis de 60’s, mantenia una altra tòrrida relació amb Ornella Vanoni, a qui va dedicar “Senza Fine” (BTW leit motiv de “mi vida sin mi” de la Coixet), i no content, en va començar una altra amb l’actriu menor d’edat Stefania Sandrelli, a qui precisament va dedicar “Sapore di Sale”, i a qui també deixà embarassada. Ja veieu, el romanticisme portat al límit (buenu, ¿o potser a l’absurd? Chi lo sa). El cas és que aquest, més que triangle, quadrat amorós va acabar amb un tiro al pit. Potser –xiste fàcil- veient com es posaven les coses va preferir fotre-se’l ell abans no li fotés alguna de les tres (¿tristes?) tigresses, i d’aquesta manera controlar ni que fos una mica el tempo de la crisi. En fi, el cas és que afortunadament per a tots, en va sortir amb bé. La fotografia (en blanc i negre, naturalment) es completa amb retirades i retorns al mon musical, entrades i sortides en el de les drogues i l’alcohol, i una acta de diputat al parlament Italià pel PCI a finals 80’s. Més curiositats: es va especular durant anys sobre a qui anava dedicada la preciosa “Cielo en una stanza” ¿Vanoni?¿Sandrelli? ¿la esposa?. Al cap dels anys ell mateix ho va explicar: se li va acudir durant una experiència prostibulària. La bellesa del sexe professional.

Quando sei qui con me / questa stanza non ha più pareti / ma alberi, / alberi infiniti / quando sei qui vicino a me / questo soffitto viola / no, non esiste più. / Io vedo il cielo sopra noi / che restiamo qui / abbandonati / come se non ci fosse più / niente, più niente al mondo. / Suona un'armonica / mi sembra un organo / che vibra per te e per me / su nell'immensità del cielo. Per te, per me: nel cielo

Senza fine - Gino Paoli-Ornella Vanoni
Senza Fine - Gino Paoli
Il Cielo in una Stanza - Gino Paoli

Sense novetats en la navegació mini-submarina pel Mediterrani. Potser el tòpic “mediterrani” (dieta, clima, vida, parrillada, Lay’s...) ha aconseguit menjar-me el tarro, però el cas és que sempre m’he sentit identificat amb la cançó “Mediterraneo” del Serrat, de manera que quan la vaig sentir per primer cop en italià, en aquesta versió del Gino Paoli, d’alguna manera es va tancar un cercle, un cercle tancat, com el Mediterrani: un mar tancat, petit, de butxaca, càlid, apamat, en definitiva identificable en tota la seva ribera. Vull dir, osti, el Mediterrani és una mica com el McDonalds, estàs a Vladivostok, amb el piloro congelat i fart de fotre’t arenquesi & Vodka, i entres en un McD’s, i automàticament has tornat a casa. Amb el Mediterrani, pots caminar sota un bat de sol per un pedregós caminot tirat al mig de Corsega, o passejar per una platja Tunisiana, i penses, “cony, sembla que estigui a 200 m al costat de casa”. Bién, tornem al tema. Un dels retorns musicals de Gino Paoli va ser el 1974, amb un disc de versions del Serrat. El títol brutal: “els semafors vermells no son Deu”. La versió del Paoli em va obrir els ulls: quasi em sona molt més natural en italià que en castellà. Quisir, com si fos el que realment li correspongués al tema. Em sembla que queda més lligat ¿no?: “che si poso fare si so nato in mediterraneo” “tra la mea terra e a un olivo” “vicino al mar percè so nato in mediterraneo”

Mediterraneo - Gino Paoli
Parole Parole – Mina & Alberto Lupo

Anita Eckberg bevent xampany de la seva sabata de tacó d’agulla mentre Marcello Mastroiani s’ho mira. ¿lo del xampany era en aquesta peli o en una altra? Bah, en el fons tan li fa, els detalls són intercanviables, quisir les manifestacions de l’estil son intercanviables entre si, el que sí és irrenunciable és l’estil. Una altra: Marcello condueix un descapotable com un xiflat per damunt carrerons estrets amb corbes tancades tapissats d’adoquins brillants per la pluja (o per l’aigua regada tan li fa). ¿com ho sabíem naltrus? ¿com ho havíem endevinat, que era de color vermell, si ho veiem en blanc i negre? Doncs perquè està gravat amb escarpa i martell al sagrat llibre de l’estil. Hi ha coses irrenunciables. Descapotables vermells, sueques rosses, gatetes blanques. Hi ha una estètica. Diuen que l’Anita va aguantar impertorbable sota la gèlida aigua de la Fontana aquella matinada de març, mentre que Marcello a dures penes ho va ressistir ni cocido por dentro de Vodka ni amb pantalons de neopré per sota l’impecable tratge. I en el fons, aquesta intrahistoria es una mota insignificant al costat del indeleble tatuatge estètic de l’Ekberg xorrejant. Els milions de clicks disparats sobre la font des de llavors per càmeres analògiques o digitals, en són la prova. Detalls intercanviables, estil tatuat: Els quatre mundials de futbol, el Renaixement, el bicilindric en L de Taglione, el vinagre de Mòdena... detalls intercanviables, estil tatuat.

Se Telefonando - Mina
Il Ragazzo Della Via Gluck - Adriano Celentano

Imagineu-vos una incitadora dona rossa. Guapa, escultural, bambolenante, que camina solitària pel carrer, posa-li que una fosca nit d’hivern. O, tira, va, posa que és un migdia d’agost amb un bat de sol de cuidadu. Jo em trio lo segon. Vale, en tot cas el carrer està solitàri, tothom fent la migdiada i a la femella de corbes rotundes –això és important, lo de les corbes, quisir, rotllo magioratta- doncs que una veu li sussurra incitadorament per darrera en italià, “hola soc el Diable, vine amb mi, tinc per a tu el que desitgis: vestits, pasta, bellesa” ella, la Mina, s’ho pensa, amb aquella calor que fa, escot a l’aire, suor degotant canalera avall. El diable insisteix “dona, vine amb mi, jo et regalaré tot el que et faci enveja, podras triar de tot. Pensa que l’infern s’hi està de luju. Trobarem un lloc pels dos, amb mi estaràs bé”, repeteix el diable, “junts estarem be”. Amb els llavis humits, li puja la temptació, respira fondo, els pits es mouen amunt i avall, tot crepita, tot sua, tot es vermell, costa arribar a aspirar aire net. Respira fondo. Respòn cosí “home, jo ja vindria, però em sembla que a tu no et falta companyia precisament, amb tantes com han vingut amb tu.... i nxt, sats què? el meu amor no te res de res, Cuasi que em quedo amb ell, Sacumdì, Sacumdà, Sacumdì cumdì cumdà....” Això és més o menys el que va passar aquell migdia d’agost. Ara, que jo penso... ¿i tanta diferència hi havia entre lo que el diable volia d’ella i lo que volia d’ella el seu amor?

Sacumdì sacumdà - Mina
Che Bambola - Fred Buscaglione

Fred Buscaglione, personatge únic i torrencial dels 50s. Enamorat de la dolce vita i del whisky, i sobretot creador del seu propi personatge, acollidor i fet a mida, dins el que viure còmodament, com un Loquillo de la vida. Es va inventar un alter ego gangsteril amb bigotet de Clark Gable. Dur pero còmic, mujeriegu i perdedor, (soy-un-truhan-soy-un-señor), que escenificaba arrebatadores cançons Swing. Em recorda una mica al Barry Adamson que hem posat algun cop: ¿és una cançó o és una película de matons en blanc i negre? Estil i personalitat, com deien Gabinete Caligari a “Caray”: el rei en mantenir la ratlla del pantaló, el bigotet perfectament retallat, i l’actitud que se li suposa a una icona, un personatge dibuixat com el Torpedo. El més autèntic cartró-pedra. Va ser el primer fenomen discogràfic italià. Va aprendre el swing a un camp de concentració americà a Sardenya on va estar tancat durant la II GM. Cine, publicitat. Juerguista empedreit, vivía la dolce vita en un hotel de Via Veneto. Diuen que es pentinava amb quitrà. Es va matar a tota hòstia amb el seu Ford Thunderbird rosa descapotable una matinada de 1960, diuen que desprès que Anita Ekberg el rebutgès. Era un poeta nocturn: «Y poderte reencontrar/ en el fondo de un vaso/ en el cielo de un bar».

Mambo italiano - Renato carosone
Nel blu dipinto di blu (Volare) - Fred Buscaglione
Datemi un martello - Rita Pavone
Tu Vuo' Fà L'Americano - Renato Carosone

Amb aquest altre destello de swing acabem, una versió molt poc corrent del “tu vuo far l’americano”, del Carosone, a lo que es nota per la producció, bastant més moderna, i fins i tot amb un punt de caricatura, d’exageració tirant cap el tòpic. Xaxi, però. Conserva, clar, la crítica irònica a tot el jovent que es va muntar a la moda de l’american way of life, “whisky & soda & rock & roll” però clar... “ma tu e nato a l’Italy...”. Fale. Matem el tema aquí amb un tema, com el tríple sec, tríplement mític. Primer perquè el canta el mític Celentano, segon per la mítica cançó ensimisma, i tercer, perquè era la sintonia amb que tancava el mític “Flor de Pasión” del Juan de Pablos, el millor programa de la radiodifusió mundial, del que aquest humild programa no és més que un palidíssim reflex, tan llunya, desvirtuat, bast i balder en el seu resulatat final, com proper en la seva inspiració. Azzurro és una cançó que parla de solituds i d’enyorances, una cançó que lliga dos enyors, a partir del que Celentano sent per “ella”, la sempiterna “ella”, la constant protagonista per omissió de tantes obres d’art (o de manobre), des dels quadres de Leonardo, les noveles de Corin Tellado, les cançons del Pecos, o els milions de parejats adolescents escrits als separadors de les carpetes de l’insti. Aquesta “ella” en concret, la d’Azzurro, ha deixat sol el Celentano una tarda d’agost, i a partir d’aquesta enyorança, amb el soroll d’un “aeroplano” omplint l’habitació, Celentano en recorda una altra d’enyorança: una de més antiga, de quan crio al cole de cures, en diumenges d’estiu buscava l’Àfrica pel jardí, lleons darrera el Baobab. Ara, però, algú rega les roses d’”ella”. El lleó ja no hi és. Potser l’ha espantat tanta gent: “non c'è il leone, chissà dov'è”. Tst, no em puc ressistir a l’heretgia. És superior a mí: “Forza, saluti a tutti, bacioni, auguri a boca di lupo, arrivederci ea presto... pino!”

Azzurro - Adriano Celentano

"Una parola ancora", primavera 2008, 6 de juny.

Aquest divendres no hi ha programa: finde llarg familiar, ole ole! Però mira, per primer cop en la història del blog -yatuvés- penjaré un video del yutube. Me'l vaig topar de casualtitat l'altre dia en un altre blog, i lliga a la perfecció amb el pròxim programa que se està cociendo des de fa temps al microones cerebral personal. El video és el mític i inigualable "Parole parole", que sovint passem aquí al Jardí, interpretat originàriament per la Mina i l'Alberto Lupo, però ara amb un catxondíssim Adriano Celentano en el paper de Alberto Lupo (que acaba per afegir-se al catxondeiu al final). Uisqui-soda-e-rocanrol!



Ara, que dius, doncs a mi em tira més lo francòfon. Pos cap problema tú. Lo mateix però amb la Dalida i l'Alain Delon. ¿serà per videos ara que m'hi poso?



Pero vamus, que dius, "nononono, jo és que soc dels de la ñ, sino entenc les lletres merda". Pofale. ¿una de Carmen Sevilla i Paco Rabal?



Bien, vale, admetem-ho clarament: aquí se m'ha anat la pinça.

¿quin preferiu? Apa, salut i siau.