Apunts per una Improbable Taxonomia de la Missogínia Musical

P6R 99.8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Apunts per una Improbable Taxonomia de la Missogínia Musical”. Havia de ser el pugrama d’avui, un petit divertimento misògin. Algo així com presentar un petit retaule renaixentista de cançons missògines. Ferosssmente missògines. A la vera-verita-vera d'aquesta del Jacques Brel “Les filles et les cheins” (“The girls and the dogs” en versió Scott Wlaker). O també a la vera-verita-vera d'aquell llibre de la Patricia Highsmith que es deia precisament així, “Contes Misògins”. Lueg, en anar pescant cançons perquí-perllà sobre dones-donotes dolentes-dolentotes, pèssimes, dimonis amb cua, forca i cuernus (o més probablement causants de cuernamentes a les testes del proïsme), doncs clar, et vas trobant altres cançons: petites meravelles laudatòries a la dona com a companya de vida (el “Wonder Woman” de l'Allen Touissant i el Costello); o no ja laudatòries sinò simple i simpàticament costumistes, descriptives, contemplatives (com la “Dona Estrangera” dels Manel); o bé deliciosa -a la par que- absurdament poètiques, com “la mujer que mordió un piano” de l’Oliver, i bué, ¿que has de fer? Enxufar-les, està clar. I al final, aquell petit retaule missògin que pretenies s'acaba quedant a mig camí d'enlloc. Perquè sí, perquè tot acostuma finalitzar així: la intensa profunditat inicial (sigui d'odi o d'amor, tan se val quina cara de la mateixa moneda) se sol acabar diluïnt com sucre en un got d'aigua. Oju, lògic, eh? ¿no diuen que els humans som en un 90% aigua? ¿com no hem d'acabar ofegats en gots d'aigua?. Entre la misogínia més visceral i la genuflexió més sincera. Després de la tempesta sempre ve la calma. I després et mors.

The Girls and the Dogs - Scott Walker

"Les dones: boniques com un joc, boniques com un foc -però sempre massa poc. Les dones: ja saps , vanes com son, t'enverinaràn el cervell, o t'emmalatiràn la pell. Les dones: et gelaràn, o t'envelliràn com una trastot vell dels encants. Les dones: juguen amb el teu cor, et parteixen per la meitat (un no és mai prou espavilat). Les dones: et tiraràn a la fossa, o et fregaràn amb roses, depèn de les hores. Les dones: et tracaran com brossa, o et deixaràn ser descarat, depent dels calés. Però els gossos, els gossos no depenen de res: només et lleparàn la cara quan et vegin, i potser és per això que són els millors amics de l'home... i amb tot és precisament per les dones, quan qualsevol matí, per qualsevol empreny, els cridem i reneguem, als gossos.”

La chica del club de Golf - Los Ilegales

Es tu cumpleaños. Me consuela saber que habrán llegado marchitas las flores que envié: No ríes, no lloras, sólo murmuras a solas. “Qué flores tan raras””. Regalar flors marcides, diu Jorge Martinez dels Ilegales. Gran detall. Regalar flors marcides. O regalar bombóns farcits de lexiu, (com feia el Patrick Bateman). O regalar un generós orgasme, una exhuberant i violenta escorreguda dins seu, el moment culminant de la qual, enlloc de l'acostumat crit animal alliberador, sigui la confessió en un xiuixiueig delicadament dipositat a cau d'orella, de l'adulteri comès fa unes poques hores amb la seva millor amiga. Un altre tipus, alternatiu (però profund, sentit, i sincer també) de crit animal alliberador.

Get Out of my life Woman - The Morlocks

Dones dolentes, dones que fan nosa. Ho va escriure Allan Touissants el '66: “Fora de la meva vida, dona! Que no m'estimes més! Fora dels meus ulls, llàgrimes! Que vull veure el camí a seguir! Fora d'aquí dona, que m'he de moure tot sol, que he de pujar al cim, que ni tu ni res em deturarà! apartat del meu camí, dona, que m'he de moure...” Ho va escriure Allan Touissant el '66, i ho van cantar Lee Dorsey el '66, el mateix Touissant el '68 o, en aquesta versió en directe, la banda de garatge The Morlocks els '80's. I parlant d'Allan Touissants:

Wonder Woman - Elvis Costello & Allan Touissants

I Parlant del Touissant, el revers de la moneda des del disc “the river in reverse”: una emotiva oda a la dona estimada ¿A saber si la mateixa dona que tan vilipendiava abans? Comença amb: “quan estic fotut i cascat ella esta al meu costat, ferma i sense dubtes, i si flaquejo, a punt de caure, allà està ella per donar-me suport, és la meravellosa dona meva” i acaba amb “De vegades penso que alguna cosa anirà malament, que petarà per algún lloc perquè res bo dura per sempre, però aleshores vens tu i m'assegures tot el que significo per tu. Sobre la solidesa de les conviccions humanes en general i masculines en particular ¿estariem parlant de l'etern peix que es mossega la polla? ¿és la cua que busca la boca o la boca que busca la polla?

A woman of the world - The Divine Comedy

Naturalistes impenitents, badocs convençuts, desvagats per convicció, ens aferrem amb les ungles dels dits dels peus a aquest altre estudi de camp sobre la naturalesa femenina, obra de Neil Hannon i finançat per la Universitat de Lostimetown en el marc d'un programa europeu de blablabla. Un remedo del cowboy de medianoche en femení...

potser l'estimo, però al mateix temps n'estic gelòs. Potser l'odïo. Potser perquè no l'he creada jo ¿Deu ser la naturalesa humana? Potser sofriré per ser el seu amant, per ser part del seu mon. Potser la necessito perquè vull ser seu. Potser l'acabo matant -només tractant d'espantar-la- si és que abans no em mata ella... Amb les mirades lligades entenc perquè els seus hipnòtics ulls atreuen tants filantròpics vols. Saps que no pots parar, així doncs, ¿perquè dimonis ho proves?

Bad Woman - Fallen Angels
Bad Little Woman - The Wheel-A-Ways

“You're a bad little woman You're 'bout to ruin me baby with your bad, bad ways”

Action Woman - The Electras
Mala Mujer - Los Sencillos
Woman In The Wall - The Beautiful South

Aquesta alegre i despreocupada tonadilla amb que ens saludaven el 1989 els Beautiful South amaga una tètrica i sanguinolienta història de terrors domèsitics (quísas lu gòtic en l'àmbit domèstic sembli més terrible que ambientat als Càrpats). És la història de terror psicològic d'un “social drinker” (mai del tot begut però tampoc del tot serè), d'un “silent thinker”. Una història que explota enviant la seva convencionalitat pels aires, aproximadament al primer quart de la cançó: “només es va adonar del seu problema quan la va atonyinar i la carn podrida va començar a pudir”. Aleshores, gairebé a la meitat, ve el vers sobre el que pivota “literalment” la història, quan sent “her voice from deep within the wall”, i quan dic literalment vull dir gairebé “literalment”, Perquè aquesta frase està extreta tal qual, gairebé paraula per paralula, del conte “The Black Cat” del Poe.

El conte de Poe va precisament d'un tio per a qui els gats negres de la seva dona són la gota que fa vessar el got on tots ens ofeguem, la excusa imperfecta. Els gats li fan venir tans mals pensaments, que després de matar-ne un i provar-ho amb el segòn, es carrega també la seva dona. Amaga el cadàver darrera un mur del sotan, i quan la policia va a fer la inspecció i ell just acaba d'alabar´los la solidesa dels murs de la seva casa, se sent “her voice from within the tomb”. Els polis desmunten el mur, a ell li cau el pèl i el segon gat -l'autor del crit de darrera el mur- surt viu de darrera el cadaver de la woman in the wall.

La història de la cançó segueix avançant i és precisament al vers final on es desvela una altra influència, wehen the rotting wall began to drip”, no en và el 1953, un tal Reginald Christie va rellogar la seva casa, i el nou llogater, fent arreglos a la cuina es va trobar una paret de paper, darrera de la qual, oh sorpresa! Hi descansaven -como no- els cadàvers descomposats de 3 dones que el tal Chrisitie havia estrangulat. Un cas sembla que molt cèlebre en l'UK de la postguerra.

La Mujer Que Mordió Un Piano - Joan Miquel Oliver
Treinta y tres - La Costa Brava
Dona Estrangera - Manel
Mujeres Y Dias - La Costa Brava

Vienen tan diferentes e iguales en cada una de ellas es diferente y es igual. Disparen a los rehenes Todo lo que pido no lo quiero tener. Ella nunca sabe si me querrá mañana o todo acabará hoy. No quiero supervivientes. El día de reyes se llena de carbón. Estoy sólo en mi cama mientras ella busca a otro como yo”. “Dije que limpio está hoy mi corazón, y todo lo que allí solía latir latía después por cualquiera como tú. Y quise cambiar de vida con la chica del segundo B, y llamé al segundo C”.Ah la mística del desencant, del time passing by, del si son galgos o són podencos, y encabat en un plisplas ja estàs descabalgat. Sempre em va semblar que La Costa Brava era un grup de síntesi entre dos mons, entre la metàfora i l'absurd, entre cançons pop acadèmiques i l'evasió, entre pinto (Saragossa) i valdemoro (Gijón). Les boniques i sorprenents metàfores sobre els dies i les dones, sobre les relacions i el pas de la vida. Mujeres y dias. “Les dones i els dies” (que no, al tantu, “Els dies i les dones”) va ser l'únic poemari que Gabriel Ferrater va publicar en vida. Sempre va dir que dels 50 no volia passar, i conseqüent amb els seus dies, ho va acomplir. Va ser el 1972, d'aquí tres anys en farà quaranta, per dir-ho en dies rodons.

Femme Fatale - Los Navajos
Les filles et les chiens - Jacques Brel
The Sorrowful Wife - Nick Cave & The Bad Seeds

Xapem amb aquesta afligida, trista, compungida dona del Nick Cave. Cave no ens explica què és el que ell va fer per fer-la sentir així de trista i desvalguda. Potser ho fa tot més gros i esgrarrifós escoltar al final els seus escruixidors laments, com consumit dema un -intuïm que- impossible perdó: I was a fool, baby, I was blind baby Yeah fool baby I was blind fool, baby

Ale Fones Festes i Fones Farres!

Retirs Espirituals al wc de casa


Tinseltown In The Rain - The Blue Nile

Casualitats de la vida, després de molts anys l'altre dia em vaig tornar a creuar amb aquesta cançó del 1984, Tinseltown in the rain, dels Blue Nile. Aleshores, a mitjans 80's la tenia en una cinta sony de 60 minuts. Au ves i busca. I doncs sí, es veu que no tenia res millor a fer i vaig buscar i rebuscar entre cintes, arxius, vinils i memòria. I anant fent, vaig acabar completant amb diferents peces encaixades un (d'entre dels molts possibles) puzzle d'aquells anys. Un puzzle musical d'una horeta de duració. ¿Es poden concentrar tants anys en una sola hora de rellotge, en una sola horeta de ràdio?, i seguin per aquest camí, em preguntava jo, (còmodament assentat al wc de casa): ¿quina quantitat de temps evocat hi cap en una unitat de temps real? Buenu, clar, hi ha allò que diuen que quan palmes, en un segon real et passa tota la vida concentrada, no? (i si no ahí està l'últim capítol de Bunny Munro, el llibre del Nick Cave). Però és clar, dinyar-la és molt fort, no? Vull dir, és lo més fort que a un li pot passar, no? Igual por ahí, hi ha alguna equació física parametritzada, que com un fil, cusi els programes compresors zips, power archivers i tal, amb equacions de física quàntica rotllo e=mc2. Una llei universal i matemàtica (i no obstant, sospito que també recurrible pel constitucional), que relacioni la intensitat d'una experiencia vital donada, amb la comprimibilitat del temps. Com més intensa és l'experiència (per dir algo, que se jo: morir-se, tenir un crio, un orgasme, el recent gol de l'Ibra), més temps evocat t'hi entraria per minut real. Seguint encara més per aquest camí, em vaig dir encara assentat al wc de casa (per bé que amb la cara una mica més comprimida perquè costava de sortir), a veure quina quantitat de temps evocat podem comprimir entre tots durant aquesta horeta del Jardí del Manicomi. Així doncs, avui al Jardí del Manicomi, Exercicis Espirituals. “Retirs Espirituals al wc de casa: Reflexions sobre la profunditat del temps quan cau al fondo de la tassa”.

Dancing With Tears In My Eyes - Ultravox

Recordo una bonica cita que deia algo així com “si l'ànima és l'únic que perviu del cos, i a la llarga l'únic que ens queda del passat són els records, ¿no serà que en realitat l'ànima humana és la memòria?”. Sí, la cita aquesta la recordo, sí, perquè és bonica i xula. Però al mateix temps, com que els oblits, els despistes i la desmemoria en general, ataca a traisión, con saña y sarro en el ojo aquesta pobre i ja despoblada testa, no recordo molt bé de qui és (¿del Fresan potser?). En fí, les cançons dels 80's i el seu agridulce -i de soja- coctel d'oblits i records. Potser, posats a fer memòria sobre aquells anys (i si un ha de ser honest amb si mateix), igual el que un enyora més, més que els estius, les motos, les nenes, l'alcohol, o el pèl, sigui precisament això: la memòria. Vull dir, cony, que encara tenia memòria, que encara me'n recordava de les coses. No tenia oblits, pèrdues de memòria i/o d'orina. Vaja, que no anava perdent els records ni -sobretot- les vergonyes pels puestus.

Persian Love - Holger Czukay
Forbidden Colours - David Sylvian – Ryuchi Sakamoto
Don't Stop The Dance - Brian Ferry

Forbidden Colours, del 1983, va ser una de les primeres colaboracions entre Ryuchi Sakamoto i del David Sylvian post-Japan per la BSO de “Feliç Nadal, Mr. Lawrence”, peli interpretada pel mateix Sakamoto i David Bowie.

La peli (basada en un parell de llibres de Laurens Van Der Post sobre la seva experiencia com presoner de guerra en un camp de concentració japonès), va bàsicament de les diferents maneres d'afrontar els sentiments de culpabilitat dels 4 protagonistes: El Sakamoto com comandant del camp, un sergent japonès tan tontorrón com bèstia, l'oficial en cap dels presoners anglesos, i David Bowie, fent de presoner "rarillo". Van flotant dins l'olla a pressió d'aquell camp sentiments de culpabilitat, pulsions homoeròtiques latens entre els personatges del Sakamoto i el Bowie, l'esticte codi d'honor japonès i tal, bien.

Si el títol de la peli està pres de la última frase de la peli (el comiat del sargent tontorron a l'oficial angles,), el títol de la cançó el van agafar del títol del llibre “Forbidden Colours” de Yukio Mishima. Sembla que en japonès “Colors Prohibits” és un eufemisme per referise a l'homosexualitat, perquè clar, el llibre igual que la peli, també toca de la temàtica homosexual. “I'll go walking in circles While doubting the very ground beneath me Trying to show unquestioning faith in everything Here am i, a lifetime away from you the blood of christ, or a change of heart My love wears forbidden colours”. El llibre de Mishima parla també dels sentiments de culpabilitat d'un jove gay casat amb una noia per no contravenir la rígida moral tradicional japonesa.


Running Up That Hill - Kate Bush
Souvenir - Orchestral Manoeuvres In The Dark
Living In Another World - Talk Talk

El 1983, Quan l'estreno de la peli, Mishima portava 13 anys mort, pràcticament -curioses simetries del destí- el mateix temps que jo viu. Aleshores, el novembre de 1970, Mishima era probablement l'escriptor més reconegut i popular del Japó. Ni curt ni mandròs, i imbuït d'un inflamat esperit conservador i tradicional japonès, va entrar junt amb 5 universitaris en una caserna del exèrcit japonès, va lligar el comandant de la guarnició, va sortir al balcó a llegir un manifest a la tropa (rotllo destronar l'emperador per calçaces, i modernillo), els reclutes se'l van pendre a xirigota, va entrar al despatx, i junt amb un altre dels estudiants que l'acompanyaven, es va fer l'harakiri, (o seppuku, sí, allò de refregar-se l'espasa pel ventre i que un altre et talli el cap). Sembla que feia anys que ho tenia preparat. El suficient per poder enllestir les seves darreres obres autojustificatives:

Es tendeix a honrar a qui ha dedicat tota la seva vida a una única empresa, la qual cosa és justa. Però qui crema tota la seva vida en un foc d'artifici, que dura només un instant, testimonia amb major precisió i puresa els valors autèntics de la vida humana. Així, l'acció més pura i essencial logra retratar els valors de la vida i les qüestions eternes de la humanitat, amb una profunditat molt més gran que un esforç humil i constant


The Lebanon - Human League
Love Comes Quickly - Pet Shop Boys
P.Machinery - Propaganda
The Look Of Love - ABC
Don't Live Me This Way – Communards