Tardor 2005, 12 d’octubre
Velles solucions per a nous problemes.
Nou problema: tota la vida, El jardí del manicomi ha estat només un programa de ràdio. Des de fa un temps és a més, una cosa penjada a internet. Problema: què fer amb la cosa aquesta de la internet quan el dia d’emissió cau en festiu i per tant no s’emet el programa de ràdio?
Vella solució: fer una xapussa, improvisar, amic, improvisar. Tirar pel camí del mig, posar un parxe. Ja se’ns acudirà alguna cosa, esperar fins l’últim moment…Tot aquest conjunt de solucions que la majoria tenim tan interioritzades des de la més tendra infantesa, des de que havíem de presentar un treball a l’escola, estudiant a la Uni fins 2 minuts abans de l’examen, enllestin la presentació mentre arrivem a la porta de la reunió…Catalonia is not different, i el Jardí del Manicomi tampoc. En el dia de la Hispanitat, declarem solemnement que tots formem part de Una Gran Xapussa.
I doncs, que fem?
Evident amic, vendre la casa i anar a lloguer, es a dir penjar aquestes quatre ratlles per sortir del pas. I a més podeu escoltar una bona selecció musical tot el dia a Punt 6 camp al 99.8 de la FM, o també a Punt6cam.com. Podeu felicitar a totes les Pilars (com mon àvia que escolta fidelment el programa per la ràdio encara que segur que no llegirà això per internet). Podeu anar a la platja a veure la pluja que caurà. Podeu passar un apassionant dinar familiar…
Vago com soc, em guardo pel proper pugrama vertader algunes cançons que durant aquests darrers dies havia decidit posar aquesta edició. En set dies les podreu escoltar (o llegir). Així que aquí van algunes cançons que NO havia decidit de posar (i per tant s’hauran d’esperar una temporadeta a la nevera fins el proper passi):
So tell the girls I'm back in town- Jay Jay Johanson
O l’art de fondre el sentimentalisme afectat crooner dels 50’s amb samplers i noves tecnologies
the air that surrounds us- Le Futur Pompiste
O l’art de construir una cançó pop sense més: bonica.
Memories of love- Future Bible Heroes
O l’art d’organitzar un crucigrama en una cançó.
À Hélène- Les Très Bien Ensemble
O l’art del mimetisme (d’un temps –60’s–, d’un pais –França- ).
Never Be The Same- The Zephyrs
O com fer música clàssica de manual.
Tout Sera Comme Avant- Dominique A
O l’art de retornar a la infantesa als 35 anys.
Totes elles (excepte la primera i la última) comparteixen una cosa: són tan boniques d’escoltar com avorrit és la resta del disc.
I en fi senyors, no em puc resistir a despedir aquesta edició del Jardí del Manicomi, que realment no ha existit mai, com si hagués existit en realitat:
Tots tenim fosques temptacions, amagades ganes de fer “allò”. Tan ben entrenats com estem en la repressió (son mil·lenis de civilització i molts anys d’educació), ens sortim prou bé enterrant-les en algun lloc profund i tranquil. Però de vegades retornen a la superfície com Tsunamis personals. Senyors, caiguin en les seves respectives temptacions, potser s’estalviaran violentes inundacions en les seves vides…
Siau i salut.
Tardor 2005, 5 d’octubre
RADIO POP MUSIK
Filth McNasty- New york ska jazz
Benvinguts i Bentrobats. Punt sis camp, 99.8 FM El Jardi del Manicomi. El cas és que aquests dies vaig amb l’autostima un pel castigada ¿Perquè? Ves tu a saber: l’últim empat del Barça, la desaparició dels generosos escots del carrer amb canvi de temps (d’això ja en farem el seu corresponent monogràfic) o potser haver-me d’enterar per ràdio que Espanya s’ha desintegrat!!! ¡ I JO SENSE SABER-HO!. En fi, el cas és que amb els ànimos que porto no em veig capaç de divagar sobre divagacions, aixi que divagarem sobre música. Al tantu que no dic que avui no sentiu cap estupidesa, ¿eh? sinó que en tot cas sentireu estupideses sobre música. És per això que l’edició d’avui es diu "RADIO POP MUSIK".
Breath- Tele Pop Musik
Per cert i parlant de música. Ja en temporades passades em van arribar queixes (en forma de ratllades al cotxe i pintades al meu portal, ja se que la audiència és molt expressiva peró no cal tant…) perquè no deia per antena el nom de les cançons que sonaven. Per solucionar-ho sabeu que podeu consultar tots els guions amb totes les cançons a internet a eljardidelmanicomi tot junt, punt, blogspot (b-l-o-g-s-p-o-t) punt com. Sí, ja se que és un pel complicat: eljardidelmanicomi.blogspot.com, però també podeu entrar per la pàgina de l’emissora Punt6camp.com (6 en número) i a la pestanya d’enllaços. Sabeu també que per la pàgina ja podeu seguir la emissió en directe per internet.
Si, te quiero- Miqui Puig
New Order van començar a fer una cosa nova: musica de ball amb prou sentit per escoltar-la sense ballar. Clar, això va desconcertar tant els ballarins tontos com els intelectuals avorrits, avorrits, avorrits, que deia el Vivian en aquell episodi dels Joves. Sobretot va desconcertar als últims, que amb les seves levites negres s’havien après de memòria "Love will tear apart" la última declaració d’amor del Suicida més famos del minoritari grupuscul d’escollits, els que sabien el que era bona música i els altres no, què collons havien de saber els altres!!!! Per aquesta porta de la música de ball amb sentit s’hi van colar molta gent: Depeche Mode, Pet Shop Boys, Saint Etienne…. Avui escoltarem alguns dels que es van colar per la porta, i alguns que es van quedar dintre…
Being Boring- Pet Shop Boys
El primer es dir que Being Boring es una cançó acollonant. El segon és que vol dir "ser avorrit", que és diferent que "estar avorrit", que en angles seria Being Bored. Buenu, això és de primer d’anglès però convé dir-ho. El tercer és dir que la canço va de quan ets gran i et surten records de quan eres jove i anaves a saco i no pensaves que el temps s’anés a acabar, i penses "no érem avorrits", La cançó diu que remenant es troba fotos i invitacions a festes de quan adolescent, i en una deia cometes "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai" cometes, i si no estic equivocat això surt en un llibre del Scott Fitgerald (bastant autobiogràfic com tots els de Hemigway) sobre una parella, ell escriptor, que pacten això: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses, fins que ell s’alcoholitza i ella el deixa. El penúltim a dir és que el video també era molt guay, amb una guerra d’espuma en BN, i l’últim és dir que ja callo, que la disfruteu…amb Post Data: la parella del llibre, ronden per Paris, Suïssa i Niça. També escoltarem els Niza i Suiza (petita).
Parasol- Niza
Vente conmigo- La Pequeña Suiza
Vamos a volar- La casa Azul
Uf, bon xute d’ingènues i optimistes pastilletes pop… fa temps i de casualitat vaig anar a petar a una altre d’aquestes delicioses cançons pop: Anarchy in the UK. ¿deliciosa? direu, pot ser moltes coses peró precisament deliciós és un adjectiu que no li pega…Si, clar, teniu raó, aquesta és la gràcia, que no és l’original sinó una versió de Pastel Vespa, primer de tot traduida al francés, (així que la cançó es diu L’Anarchie dans le UK) i després perquè està feta en plan bossanova, orquestracions jazzy setenteres i tal, en plan Jordi Labanda vaja…
L’Anarchie dans la UK- Pastel Vespa
Collonut, això dona per preguntar-se sobre la veritable essència de les cançons i la parafernàlia que les rodeja (parafernalia vull dir iconografia, rotllo levites negres pels siniestrillus, o imperdibles pels punks, o les grenyes dels heavies…) tios, ¡que aquesta és la cançó paradigmàtica del PUNK!, ¿¿¿qué passa, que només canviant-li el ritmillo, posant-li uns arreglillos orquestrals i una veueta femenina dolça en francés, ja te la poden canviar com vulgar mitjó d’esport suat??? tio, que no desentonaria en la BSO de Sor Citroen!!! doncs ¿on queda la essència PUNK de l’original? ¿¿Què només eren els 4 acords de guitarra i baix, la producció cutre i els imperdibles del Johnny Rotten?? Pues tió, això no és la essència punk, això només és parafernali i iconografia…Com per pensar-hi.
Teenage dirtbag- Pastel Vespa
Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver
A l’Oliver aquest, el vaig veure ahir al Loops del 33 i sembla un tio la mar d’entretingut, les lletres plenes d’humor absurd i escapista, les mateixes que Antonia Font. Explicava que el titol d’aquesta que escoltem per sota, era una xorrada que els hi deia son pare: "papa ¿quina peli fan avuí? La de la mujer que mordió un piano" i que a partir d’aquí es va inventar la història cap enrrere diguessim…Molt guay el disco, llastima de curt, per això l’he posat en dos programes seguits…
La mujer que mordió un piano- Joan Antoni Oliver
Jackie Girl- Louis Philippe
Passat i present del 33:
Parlant del 33, fa molts, molts anys llum feien un programa pel 33 que es deia Arsenal. Un d’aquells va ser un mític especial de Joy Division. Posaven cançons del grup sobre imatges en B/N molt gòtiques, rotllo estàtues d’alabastre en cementiris, o sobre la cançó que escoltarem, They walked in line, imatges de la Whermatch desfilant. Ja amb el nom que van escollir es van posar rarillos, pq això era el que tenien pintat al costat els autocars que s’emportaven els jueus de no se quin camp d’extermini cap als forns. I Ordine Nuovo (New Order) era una referència recurrent en la literatura fascista de Mussolini, i un grupuscul terrorista feixista Italià de mitjans 70’s. Pero buenu, també als primers concerts de Madenss hi anaven skins ultres, i Gabinete Caligari es presentaven en els priemers concerts dient "Somos Gabinete Caligary y somos fascistas".
They walked in line- Joy Division
Deia mes o menys: Amb els uniformes ben arreglats, bevien i mataven per passar el temps, vestint la vergonya dels seus crims, amb passos ajustats marxaven en fila, portaven retrats de les esposes i un numero cosit per demostrar les seves vides, plens d’una gloria mai vista, feien avançar la màquina, per no preguntar-se mai mes, en hipnòtic trance, per no veure res mai mes. I repetien 43 cops: marxaven en fila, marxaven en fila, marxaven en fila…
Monkey gone to heaven- Pixies
…Then God is seven: hi ha una autèntica invasió de deus, fins i tot en la xarxa. Senyors, final de trajecte, ha estat dur i feixuc, sobretot per vostés, que jo almenys m’entretinc amb revistes de noies simpàtiques i lleugeres de roba mentre sona la música, però ¿ho veuen com amb una mica de paciència aquesta horeta acaba per passar?. Com sempre, estic segur que si rebusquen, rebusquen, rebusquen, per algun cantó del seu desig trobaran alguna d’aquelles fosques, lletjotes, perverses tentacions…¿no que ha acabat sortint? Doncs, homes de Deu, caiguin-HI, caiguin-HI, ¿que la volen deixar tancadota i amagada com el geni de la làmpada? ¿perquè qualsevol dia surti incontroladament i facin un disbarat dels grossos? No, home, no, millor caure a les tentacions controladament que no pas les seves conseqüencies ens caiguin descontroladament a sobre.
Siau i Salut
RADIO POP MUSIK
Filth McNasty- New york ska jazz
Benvinguts i Bentrobats. Punt sis camp, 99.8 FM El Jardi del Manicomi. El cas és que aquests dies vaig amb l’autostima un pel castigada ¿Perquè? Ves tu a saber: l’últim empat del Barça, la desaparició dels generosos escots del carrer amb canvi de temps (d’això ja en farem el seu corresponent monogràfic) o potser haver-me d’enterar per ràdio que Espanya s’ha desintegrat!!! ¡ I JO SENSE SABER-HO!. En fi, el cas és que amb els ànimos que porto no em veig capaç de divagar sobre divagacions, aixi que divagarem sobre música. Al tantu que no dic que avui no sentiu cap estupidesa, ¿eh? sinó que en tot cas sentireu estupideses sobre música. És per això que l’edició d’avui es diu "RADIO POP MUSIK".
Breath- Tele Pop Musik
Per cert i parlant de música. Ja en temporades passades em van arribar queixes (en forma de ratllades al cotxe i pintades al meu portal, ja se que la audiència és molt expressiva peró no cal tant…) perquè no deia per antena el nom de les cançons que sonaven. Per solucionar-ho sabeu que podeu consultar tots els guions amb totes les cançons a internet a eljardidelmanicomi tot junt, punt, blogspot (b-l-o-g-s-p-o-t) punt com. Sí, ja se que és un pel complicat: eljardidelmanicomi.blogspot.com, però també podeu entrar per la pàgina de l’emissora Punt6camp.com (6 en número) i a la pestanya d’enllaços. Sabeu també que per la pàgina ja podeu seguir la emissió en directe per internet.
Si, te quiero- Miqui Puig
New Order van començar a fer una cosa nova: musica de ball amb prou sentit per escoltar-la sense ballar. Clar, això va desconcertar tant els ballarins tontos com els intelectuals avorrits, avorrits, avorrits, que deia el Vivian en aquell episodi dels Joves. Sobretot va desconcertar als últims, que amb les seves levites negres s’havien après de memòria "Love will tear apart" la última declaració d’amor del Suicida més famos del minoritari grupuscul d’escollits, els que sabien el que era bona música i els altres no, què collons havien de saber els altres!!!! Per aquesta porta de la música de ball amb sentit s’hi van colar molta gent: Depeche Mode, Pet Shop Boys, Saint Etienne…. Avui escoltarem alguns dels que es van colar per la porta, i alguns que es van quedar dintre…
Being Boring- Pet Shop Boys
El primer es dir que Being Boring es una cançó acollonant. El segon és que vol dir "ser avorrit", que és diferent que "estar avorrit", que en angles seria Being Bored. Buenu, això és de primer d’anglès però convé dir-ho. El tercer és dir que la canço va de quan ets gran i et surten records de quan eres jove i anaves a saco i no pensaves que el temps s’anés a acabar, i penses "no érem avorrits", La cançó diu que remenant es troba fotos i invitacions a festes de quan adolescent, i en una deia cometes "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai" cometes, i si no estic equivocat això surt en un llibre del Scott Fitgerald (bastant autobiogràfic com tots els de Hemigway) sobre una parella, ell escriptor, que pacten això: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses, fins que ell s’alcoholitza i ella el deixa. El penúltim a dir és que el video també era molt guay, amb una guerra d’espuma en BN, i l’últim és dir que ja callo, que la disfruteu…amb Post Data: la parella del llibre, ronden per Paris, Suïssa i Niça. També escoltarem els Niza i Suiza (petita).
Parasol- Niza
Vente conmigo- La Pequeña Suiza
Vamos a volar- La casa Azul
Uf, bon xute d’ingènues i optimistes pastilletes pop… fa temps i de casualitat vaig anar a petar a una altre d’aquestes delicioses cançons pop: Anarchy in the UK. ¿deliciosa? direu, pot ser moltes coses peró precisament deliciós és un adjectiu que no li pega…Si, clar, teniu raó, aquesta és la gràcia, que no és l’original sinó una versió de Pastel Vespa, primer de tot traduida al francés, (així que la cançó es diu L’Anarchie dans le UK) i després perquè està feta en plan bossanova, orquestracions jazzy setenteres i tal, en plan Jordi Labanda vaja…
L’Anarchie dans la UK- Pastel Vespa
Collonut, això dona per preguntar-se sobre la veritable essència de les cançons i la parafernàlia que les rodeja (parafernalia vull dir iconografia, rotllo levites negres pels siniestrillus, o imperdibles pels punks, o les grenyes dels heavies…) tios, ¡que aquesta és la cançó paradigmàtica del PUNK!, ¿¿¿qué passa, que només canviant-li el ritmillo, posant-li uns arreglillos orquestrals i una veueta femenina dolça en francés, ja te la poden canviar com vulgar mitjó d’esport suat??? tio, que no desentonaria en la BSO de Sor Citroen!!! doncs ¿on queda la essència PUNK de l’original? ¿¿Què només eren els 4 acords de guitarra i baix, la producció cutre i els imperdibles del Johnny Rotten?? Pues tió, això no és la essència punk, això només és parafernali i iconografia…Com per pensar-hi.
Teenage dirtbag- Pastel Vespa
Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver
A l’Oliver aquest, el vaig veure ahir al Loops del 33 i sembla un tio la mar d’entretingut, les lletres plenes d’humor absurd i escapista, les mateixes que Antonia Font. Explicava que el titol d’aquesta que escoltem per sota, era una xorrada que els hi deia son pare: "papa ¿quina peli fan avuí? La de la mujer que mordió un piano" i que a partir d’aquí es va inventar la història cap enrrere diguessim…Molt guay el disco, llastima de curt, per això l’he posat en dos programes seguits…
La mujer que mordió un piano- Joan Antoni Oliver
Jackie Girl- Louis Philippe
Passat i present del 33:
Parlant del 33, fa molts, molts anys llum feien un programa pel 33 que es deia Arsenal. Un d’aquells va ser un mític especial de Joy Division. Posaven cançons del grup sobre imatges en B/N molt gòtiques, rotllo estàtues d’alabastre en cementiris, o sobre la cançó que escoltarem, They walked in line, imatges de la Whermatch desfilant. Ja amb el nom que van escollir es van posar rarillos, pq això era el que tenien pintat al costat els autocars que s’emportaven els jueus de no se quin camp d’extermini cap als forns. I Ordine Nuovo (New Order) era una referència recurrent en la literatura fascista de Mussolini, i un grupuscul terrorista feixista Italià de mitjans 70’s. Pero buenu, també als primers concerts de Madenss hi anaven skins ultres, i Gabinete Caligari es presentaven en els priemers concerts dient "Somos Gabinete Caligary y somos fascistas".
They walked in line- Joy Division
Deia mes o menys: Amb els uniformes ben arreglats, bevien i mataven per passar el temps, vestint la vergonya dels seus crims, amb passos ajustats marxaven en fila, portaven retrats de les esposes i un numero cosit per demostrar les seves vides, plens d’una gloria mai vista, feien avançar la màquina, per no preguntar-se mai mes, en hipnòtic trance, per no veure res mai mes. I repetien 43 cops: marxaven en fila, marxaven en fila, marxaven en fila…
Monkey gone to heaven- Pixies
…Then God is seven: hi ha una autèntica invasió de deus, fins i tot en la xarxa. Senyors, final de trajecte, ha estat dur i feixuc, sobretot per vostés, que jo almenys m’entretinc amb revistes de noies simpàtiques i lleugeres de roba mentre sona la música, però ¿ho veuen com amb una mica de paciència aquesta horeta acaba per passar?. Com sempre, estic segur que si rebusquen, rebusquen, rebusquen, per algun cantó del seu desig trobaran alguna d’aquelles fosques, lletjotes, perverses tentacions…¿no que ha acabat sortint? Doncs, homes de Deu, caiguin-HI, caiguin-HI, ¿que la volen deixar tancadota i amagada com el geni de la làmpada? ¿perquè qualsevol dia surti incontroladament i facin un disbarat dels grossos? No, home, no, millor caure a les tentacions controladament que no pas les seves conseqüencies ens caiguin descontroladament a sobre.
Siau i Salut
Subscriure's a:
Missatges (Atom)