La Revolució Sexual, Tardor 2007, divendres 9 de novembre.

Com ja va quedar dit, un incident tècnic ha deixat la emissora en precari, de manera que tots els programes s’estan fent en directe. Així que per primer cop en 7 o 8 anys, El Jardí del Manicomi ha tornat a sortir en rigorós directe. Això també vol dir que no s’ha pogut enregistrar el programa, d’aquí que el que penjaré tan avia pugui, son les cançons soles que han sonat aquest divendres. Si us les voleu baixar, en quant estiguin disponibles, as always: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.

La revolución sexual La Casa Azul

Aquesta edició del Jardí del Manicòmi es diu “La Revolución Sexual”, i no s’ho diu per que hàgim descobert cap nova tècnica per expandir fins l’infinit intemporal el clímax de la còpula, ni per que portem alguna actualització del kamasutra adaptada al canvi climàtic, ni tampoc perquè haguem trobat la ruta oculta cap el mític Centre Gravitacional Tàntric. Molt més simple que tot això, “La Revolución Sexual” és el nom de l’últim disc de La Casa Azul, que ha sortit aquesta setmana, i que serà l’argument central d’aquest programa, perquè n’escoltarem algunes cançons, i perquè la resta de les cançons tenen alguna referència a l’univers de Guille Milkyway, la persona real que hi ha darrera aquest grup fantasma. Avui al Jardí del manicomi, cançons de “pop sesentero algo afrancesado, levemente soft, soul y Motown, un pelín surf y bastante naïf”.

Visit From The Dead Dog Ed Harcourt
Brand new pop song David Grumel

El cap de setmana passat es va celebrar el cinquè congrès interprovincial de politologia. Un politòleg és aquella persona que ha estudiat ciències polítiques i es dedica a opinar de política en tertúlies o articles. Un politòleg sempre –i això és important- es refereix a si matreix com a “politòleg”. “encantat, Fulano de Tal, politòleg”, o “signat: Menganez, politòleg”. És important que un politòleg es refereixi a si mateix com a tal, per aconseguir que és els demés també s’hi acabin referint, i sigui així acceptat per la resta de la manada. Un politòleg pot ( i de fet ho fa) opinar sobre qualsevol cosa, tantes vegades com li vingui en gana, i molt sovint expressant consecutivament opinions contraries sobre un mataix fet, explorant amb inusitada audàcia i valentia els límits físics de la coherència. La recerca d’arguments sòlids per sustentar opinions és la seva dura comesa. En aquest sentit, jo per exemple, no em fiaria mai de cap opinió que no estigui sustentada en, com a mínim, 4 o 5 gintòniks. L’estadi més evolucionat del politoleg és aquell en que el pacient actua simultàniament com subjecte i objecte d’opinió política, és a dir que és alhora politòleg i polític. Aquests darrers exemplars són escassos, per això ha de ser un honor que a la nostre ciutat en poguem disfrutar d’un d’ells. Sobre les conclusions del congrès, remarcar que les principals fites aconseguides van ser 17 còpules la nit de divendres a dissabte, realitzades entre 9 parelles i un trio, i 14 la de dissabte a diumenge, realitzades entre 8 parelles. La segona nit, el trio no va performar per lesió a l’angonal del segon mascle. Lamentar que la pèssima qualitat de l’alchol servit aquesta segona nit va causar estralls en els congressistes, condicionant la fluixa marca d’aquella nit.

El momento más feliz La Casa Azul

"el momento más feliz es quando es martes / y hay Champions, y Deco se sale / y aplasta a Mourinho en la semifinal..."

Stoned Out Of My Mind Chi-Lites
Carnival The Cardigans

La Casa Azul és el grup fantasma de Guille Milkyway. És fantasma perquè el grup és ell, i els 5 components de la casa azul, Clara, Sergio, Virginia, David i Oscar, no són més que actors, figurants. Son la disfressa. La Casa Azul és una disfressa. A les entrevistes, preguntat pel particular, el Sr Milkyway contesta que la estètica és important i ell és tímid, i no li agrada figurar, i posa l’exemple de grups dels 60’s com els Archies o els Banana Split, que eren personatges de dibuixos animats. Càretes, màscares, disfresses. La funció natural de les disfresses és dissimular allò que s’amaga sota la disfressa. En canvi la disfressa de la Casa Azul serveix pel contrari: per acabar ressaltant l’essència del que queda darrera les cinc cares dels components del grup. La disfressa serveix per resaltar la música.

Esta noche sólo cantan para mí La Casa Azul
Jack Lemon Saint Etienne
tears for affairs Camera Obscura

L’axioma de Berkowitz assevera que la majoria de decisions preses per un polític tendents a solucionar un problema donat, acaben amb resultats notablement contraris. D’aquí es segueix la inferència de Pendergratz que diu que l’estat menys nociu d’un polític és el de contínua indecisió. Per aquesta raó, les diferents administracions han evolucionat al llarg de la història de manera que alcancen el seu òptim d’eficacia (o el seu mínim d’ineficiència, com preferiu) quan més autònom és el seu funcionament del polític, (tal com el mateix Von Guffelow va demostrar empíricament amb els cèlebres “ratis d’ineficiència administrativa”). Per això el recent nomenament per a un càrrec NO polític d’un organisme públic de la nostra ciutat, del germà petit del president d’un institució tan Honorable com el Parlament de Catalunya, em sembla tan discutible: no només des d’un punt de vista moral, ni estètic, sinó també d’eficiència i eficàcia. La següent cançó es diu “inutile”, de Katerine.

Inutile Katerine
Galletas La Casa Azul

Lucky Soul: “Este sexteto de Greenwich (Inglaterra), capitaneado por la sugerente voz de Ali Howard, está llamado a ser la gran esperanza blanca del pop ingles más sofisticado y nostálgico. Melodías rebosantes de frescura e inmediatez, influencias de Dusty Springfield, la Tamla Motown o The Ronettes, canciones especialmente indicadas para todos los que disfrutan con una canción pop de dos minutos y medio, acordes sencillos y estribillo inolvidable”.

Lips Are Unhappy Lucky Soul
You Can't Hurry Love The Supremes
Tu Seras Mi Baby Les surfs
I don't feel like dancing Scissor Sisters

Senyors, això s’acaba. El nucli del programa ha estat el darrer disc de La Casa Azul. Elefant Records, el segell discogràfic l’ha llançat amb una curiosa combinació de formats, tota una innovació comercial: copiat directament del full promocional:

“LA REVOLUCIÓN SEXUAL Manifiesto 01 Formato
Desde la Corporación Elefant Records enviamos este primer manifiesto del Programa experimental “La revolución sexual” para informar de los diferentes formatos en los que se publicará el nuevo disco de LA CASA AZUL y sus características técnicas.

01] “Edición Espacial”
Esta edición ha sido elaborada con los materiales mas avanzados y la técnica mas revolucionaria utilizada hasta el momento en el planeta tierra. Plástico blanco de alta luminosidad, ultraresistente y compuesto por moléculas de alto desarrollo inteligente.
Este sistema de escucha es compatible con todos los sistemas de reproducción desarrollados en el sistema solar terrestre y demás sistemas conocidos del espacio exterior; incluido el recién estrenado sistema multisensorial 2300 XRT de Orbit Entertainment Ltd. Puede ser transportado fuera de la atmósfera y soporta velocidades de hasta 3.000 km por segundo sin riesgo de desintegración o corrupción de datos.

Esta edición especial es limitada a 5.000 Unidades y será la primera en ponerse en circulación.

Fecha de lanzamiento: 3 de Noviembre

(aquesta és la que esteu escoltant)

02] “Edición Terrestre”
Edición Standard en formato Digipak, no apto para su uso fuera de la ionosfera. A partir de los 400 km de altura la temperatura asciende hasta alcanzar los 2000 ºC por el día y los 300 ºC por la noche debido a la radiación ultravioleta que ya no es retenida en gran parte por la ionosfera. El nitrógeno ionizado es abundante, esta zona es solo frecuentada por los transbordadores espaciales y satélites de órbita baja. Exponer este disco a estas condiciones ambientales causará su inmediata desintegración.
Si tienes previsto viajar fuera de la ionosfera puedes volcar el contenido sonoro de esta edición standard en un soporte de alta densidad.

Fecha de lanzamiento: 3 de Diciembre


03] “Edición Retrospectiva”
Edición Standard en formato Vinilo de 12 pulgadas, Vinilo ultradinámico de color blanco. Este formato esta basado en los standard de sonido creados en el sitema solar terrestre del pasado siglo XX. Es un formato solo apto dentro de los límites de la troposfera y solo es soportado por reproductores de uso domestico demominados “Tocadiscos”. Es un formato en extinción en la tierra. Aunque este formato este casi en desuso y no es capaz de reproducir todas las frecuencias del sistema auditivo humano, muchos estudios han certificado que su tecnología remota reproduce con mayor fidelidad y calidez los sonidos musicales .

Esta edición especial es limitada a 1.000 Unidades

Fecha de lanzamiento: 3 de Diciembre”


Chicos malos La Casa Azul
Add Your Light To Mine, Baby Lucky Soul
Apa salut i siau!

Poppy Garden, Tardor 2007, 2 de novembre

Aquest programa no va arribar a sortir per antena perquè, un cop convenientment enllaunat, una baixada de tensió va fer petar l’ordenador central de la emissora, i amb ell el programa informàtic que controla totes les emissions. Així, mentre que els programes en directe han pogut sortir per antena en mode “manual”, els enregistrats no. That’s why. Així que, excepcionalment, aquesta edició del Jardí del Manicomi només tindrà vida a través d’intenne. Si us vulguessiu baixar tal raresa, com sempre: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar..

Russian Luscious - Red Pèrill & Tukkien el Maligno

Estem escoltant per sota, Red Pèrill , de moment un petit avanç, fins que d’aqui unes setmanes toquem aquest tema amb més profunditat. De moment, lo que toca: aquests dies esta sortint el disc nou de La Casa Azul, el grup fantasma de Guille Milkyway -que no és el mateix que “el grup del fantasma del Guille Milkyway”- nono, gloria y loor a Mr Milkyway. Avui per avui es probablement l’únic de qui la noticia d’un nou disc em fa trempar. Així que aquesta és una excusa com qualsevol altre per posar cançons seves. Jo ja he encomanat contra reembors a Elefant Records el seu nou disc, que es diu “la revolucion sexual”. Mentre no m’arriba volia posar algunes cançons seves velles, i rebuscant per casa, no he trobat enlloc el seu darrer disc del 2002, “tan facil como el amor”. Si li vaig deixar a algú que m’esta escoltant (o llegint a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com) sàpiga que l’he trobat a faltar, no a ell sinó al disc, i que ja és hora que el torni amb el seu desolat i legitim propietari que soc jo. Barrunto qui pot ser i la venjança pot ser terrible, he estat practicant el rallasso de porta de cotxe amb navalla. Aquest tema dels discs/llibres involuntàriament deixats per sempre més, és potser més espinos i desagradable que el de novies que ens han deixat per sempre més, perquè al capdevall els discs/llibres solen tenir una categoria intel•lectual i humana a la que algunes ex estimades no poden ni arribar a aspirar en els seus mes humits somnis de grandesa ¿ressentit, em direu? Nope, buenu sí, però no, el que quisir és que la relectura o la reescoltada d’un bon disc o llibre sempre aporta nous i matisats plaers, que no solen deixar en canvi el re-record d’antigues amants. Però en fi, m’estic apartant del tema. La cosa és que arrel de la sortida del nou disc de’n Milkyway m’he refloxionat para conmigomismo, que probablement es el músic amb qui millor conecto, i que m’omple més. Les seves cançons son simples, directes i facils. Guille Milkyway és Pop a seques. Res d’intel•lectualitat, res de pose, res que no sigui un simple esquelet d’estrofa-estribillo, melodies precioses i arreglos detallistes. Bien, donada la simplicitat de la seva música, probablement fins i tot sobren intents de teoritzacions i descripcions més enllà de “son cançons boniques”. Sigui com sigui, la cosa és que dedicarem alguns programes a escoltar senzilles, simples i boniques cançons pop. 60’s, softies, Motown, Elefant... La Casa Azul. Que collons, ves, que surto de l’armari: jo també soc ñoñipoppy.

Vamos a volar - La Casa Azul
Parlez Vous Anglais Mr Katerine ? - Katerine

“Quieres tomar algo? Pues no se, un martini...”. Impecable decisió. En moments de desconcert i desubicació social, un martini sol aportar aquell extra de fortalesa moral sempre necessari per afronar la vida moderna. El Martini és una el•lecció de paladar, d’estètica, però sobretot d’estil de vida. Much i bié s’ha escrit sobre el Martini, tan que no crec que hi pugui aportar res de valor més enllà de llegir un parell de paragrafs d’aquest artícle d’Enric Gonzalez al País de diumenge passat, ressenyant el Llibre “Martini, a Memoire” de Franck Moorhouse

“La formula del martini es sencilla: ginebra y vermut seco, con oliva o rizo de limón. El uso de vodka en lugar de ginebra es aceptado por la mayoria de expertos. En quanto a agiarlo o removerlo, ambas opciones son escolasticas. Sin entrar en consideraciones químicas, agitando se enfría más, y revuelto menos. Ni siquiera James Bond tiene una opinion fija al respecto, suele tomarlo agitado (“shaken, not stirren) pero en Sólo se vive dos veces lo pide “stirren, not shaken”.”

(...)

“El martini requiere criterio. El criterio requiere opinion. La opinión requiere reflexión. Y la reflexión requiere escepticismo. Un bebedor de martrini no se cree cualquier cosa que lee en su periódico: sabe que los periódicos, como las salchichas, llevan de todo, y no conviene estar presente cuando se elaboran. Tampoco cree, por supuesto, todo lo que dice el govierno, sea del partido que vota, o del que odia, o ambas cosas. Por supuesto, para mantener una mínima distancia intelectual ante los mensajes interesados (incluso los consejos maternos lo son) no es imprescindible la coctelera: un correcto bebedor de martini respecta los canones pero soporta mal los tópicos.”

You've Been Gone Too Long - Ann Sexton
Say Something Nice To Me - Bobby Kline

Oh deu dels cels quanta crueltat, quin cocktail explosiu, cruenta combinació de dos parts de cianur i una de vitriol, tot encapsulat en aquesta arrebatadora melodia que fa regirar les tripes de dolor. L’harakiri japones es queda en un inocent joc de caniques en comparació. •”saps que t’estimare fins el dia que em mori, que he fet tan malament que no em pots perdonar? Parla amb mi, digue’m algo bonic...” diu el Bobby Kline “say something nice to me”. Posats davant la gran tesitura, amb els peus arran del precipici, i els dits blancs d’arrapar-se amb desespero al borde, és quan t’agafa el vertigen de les decisions transcendents: Em vaig dir, “endavant, que sigui el que Deu vulgui”, i apuntant-li amb el meu dit d’ungla raida pel desespero al seu precios ull dret, li vaig dir que “o l’altre o jo, així no podem seguir, jo tinc una dignitat i uns principis”, encara que allò tenia més pinta de final. Els altres farols del carrer se’n van riure por lo bajini quan van sentir el meu. I allavonses, ella d’un punterasso sec i colocat em va enviar la pilota sobre la meva teulada d’uralita: només el soroll que va fer en petar-hi ja em va omplir el dit extès i desunglat de pols, d’escombros. De petit mon avi em deia que no m’enfilés mai en una teulada d’uralita i ara se perquè. “Tu ets amable i considerat i em tractes com una princesa, em convides a Martinis i m’obres la porta del cotxe i saps la mermelada que m’agrada untar als croasants” em va dir, i els ulls acuosos emborronaven l’univers, ú, unic, comprensiu, total, absolut i accelerat en moviment espiral- “pero ell em perfora les entranyes per qualsevol dels meus orificis amb ràbia desdentada, vexant-me amb complexos enginys mecànics mentre em manté immobilitzada amb curioses combinacions de cordes i metalls, tal com només es mereix la gossa en zel que soc” La molt humild uralita manufacurada el 1964 en una respectable obradoria de la capital del Baix Camp va ser tot el que va quedar sencer de l’edifici que un dia, en un altre dimensió, en un altre univers transversal i llunya, molt llunya, cada cop més distant, vaig ser jo. “ jo no penso triar ningú, ni a tu ni a ell. Ho sento” em va dir. Aferrat amb els dits dels peus al borde d’aquell precipici fondo i llarg, llarg com un dia sense pa, ni aigua, ni res de res, ple només de negre fred i inhòspit, alguns pensaments fugaços em van roçar, ràpits i imperceptibles com gavinets llençats per una tortuga ninja. Els sentia xiular a les orelles “¿ i que no és de virtuosos compartir les coses?” “¿i cal ser sempre tan egoistes?” “i el sexe, ¿és realment tan transcendent?” “¿no és més sostenible consumir només allò que necessitis i deixar la resta pels demès?”

poppy girl - Vacaciones
Vales poco para mi - Los Soberanos
Toi Je Ne T'oublierai Pas - Francoise Hardy
Una mañana - Me enveneno de azules
Sex - The Pipettes
All I Want - Ronnie Spector

La Ronnie Spector, ex del Phil Spector diu que es desperta a les 7 del mati i ell ja se n’ha anat, i quan ell torna de negre nit, no te ni una paraula amable per ella. Ella només vol alguna cosa que demostri que l’importa. No li calen ni diamants ni flors, només es conforma amb qualsevol detallet que demostri un cert interès, fins tan avall es pot anar rodolant a força de rebaixar-se. Després, quan tot ja ha acabat com el rosari de l’aurora, tots tendim a reescriure la història, i amb un mall de ferro forjat con rescoldos de ressentiment, fem quadrar els records a cops de sentiments terbols com l’aigua enxarcada de pluja àcida, perquè s’ajustin perfectament al guió del que hauria d’haver estat. Els primers indicis, els dubtes... tot acaba dins el torbellino del forat de l’aiguera, tot canyeria avall per la claveguera, fins arribar al mar, en qualsevol habitació solitària

In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas
Shake me, Wake me, till it’s over – The Supremes
California Girls - Beach Boys

Now I Know What Love Is - Al Wilson
Who do you think you are - Saint Etienne

Apa, salut i siau!