Let there be music

(N. del A. B. C.: Temps de desafecció democràtica, corrupteles, corrupcions. Amb això no és estrany que fins i tot els arixus informàtics es contagin. Almenys això és el que em va dir el meu PC quan vaig intentar recurperar el mp3 del programa de divendres passat, que es va emetre correctament: “arxiu corromput”. Nxt)

Al·l·lel·l·luya lloem al senyor. Fa unes setmanes va sortir l'últim de Prefab Sprout, (al·lel·luia un altre cop). En paranormal excepcionalitat, nosaltre ja en vam donar la primícia aquí, al JDM, fa la tira de temps, en un programa del febrer del 2009: que corrien rumors pels foros de frikifans de PS que Kitchenware i taliqual. Bien. Ja acaecits els feits, dedicarem un programa especial al magne event. El primer que cal dir és que el disc Let's Change the World With Music és un disc conceptual, una tendra declaració d'amor del Paddy Mc Aloon cap a la música, cap el seu poder curatiu i a la seva capacitat de bondat. En sentit literal, vull dir. No és que sigui bona música, és que tot el disc està dedicat a la música just en el punt de tangència d'aquesta amb Deu, o alguna idea d'espiritualitat assimilable.

El segon és que és xupiguay, de les 11 cançons, 6 almenys són apabullants, la resta (al meu modest entendre, tot gustos dic, eh?) La resta, deia, al meu gust fluixeja severament. Però les que no... oh, senyor, gloria al·leluya, Paddy McAloon en estat pur.

El tercer que cal dir és que para nada és material nou: és un “lost album”, unes demos gravades el 1993 i “netejades” ara en estudi. Un projecte sobre la espiritualitat (o misticisme o religiositat, el que vulgueu) de la música, que Paddy McAloon havia enllestit fa 16 anys i que la discogràfica no es va atrevir a tirar endavant, venint del batacazo comercial del Jordan de Come Back. Arxivat es va quedar fins que la primavera passada, la companyia i el seu mànager van proposar al Mc Aloon treure-li la pols al vell submari, enfonsat durant 16 anys sota tones de paper i oblit, i fer-lo surcar aquests procelosos mars del negoci musical. I això és el que escoltarem avui: unes quantes d'aquestes cançons rescatades de l'oblit, i unes tantes altres dels èxits de tota la vida, i tot combinat amb retalls d'entrevistes i declaracions del pròpi Mc Aloon, tant velles com les de la promo del disc. Let there be music!

Let There Be Music - Let's Change The World With Music

Mc Aloon te ara 54 anys i sembla un domèstic pare de tres nenes que ha patit seriosos problemes de vista i oida en els darrers anys, fins el punt de quedar gairebé sord de l'oïda dreta i amb més cataractes que el Niagara: “porto una bona vida familiar, vaig a buscar les nenes al cole, tinc amics, però m'he aïllat en moltes altres coses: no m'importa gaire el mon modern, no condueixo, no em conecto a internet, però no crec que sigui tan raro com sembla”.

I Love Music - Let's Change The World With Music

McAloon en els darrera anys, no ha parat de composar tot i que no ha materialitzat res del que ha fabricat. “tinc una immensa ansia creativa que em devora, el desig d'escriure música és molt més fort que el de convertir-la en discs. En un moment donat es va convetir en alguna sensible estratègia de deixar que les coses reposessin durant un llarg hivern, i així he acabat amb una enorme muntanya de música. Em sento com un personatge d'Edgar Allan Poe, enterrat sota les meves capses d'albums” “hi ha alguna cosa en mi que prova de fer un impossible: m'agraden les cançons però no vull anar més enllà i haver de vendre-les"

God Watch Over - Let's Change The World With Music

La companyia va desestimar el projecte per ser un disc massa conceptual amb referència a Deu i tal. “aquest va ser un tema delicat per a mi durant molt de temps: no podia evitar sentir-me ferit. El meu ego em deia has dedicat el teu millor material a gent que finalment no l'ha acabat rebent” “no vaig insistir massa en materialitzar-lo en el seu moment: ho vaig veure cansat i espantat de veure que, allò amb què estava treballant, era bonic, però lluny encara de ser complert, i mirant més enllà vaig anticipar els problemes que tindria per fer-lo a la manera que volia.” “hi ha vagues metàfores sobre la noció de deitat: si Deu anés a parlar, aleshores en la música seria on podries escoltar la seva veu”.

Music Is A Princess - Let's Change The World With Music

Earth, The Story So Far - Let's Change The World With Music

Sweet Gospel Music - Let's Change The World With Music

L'últim dels Prefab dona per algunes reflexions: el poder curatiu de la Música en podria ser un, l'efecte del pas del temps sobre les obres d'art un altre (o perquè m'he comprar la última rabiosa actualitat si encara tinc pendent els clàssics de la història universal), un altre encara el posicionament de l'artista en relació al mon de l'art, comprenent tant la creació en si mateixa com tots els engranatges de la maquinaria industrial: promoció, comercialització i tal (o quina part del seu propi art, l'artista s'ha d'acabar venent, precisament per poder vendre el seu art ¿quan pesen els plats de llenties al costat de les renuncies?). Això ens podria portar a reflexionar d'una banda, sobre les implicacions que una obra artística sigui simultàniament un be de mercat i un be davant el qual l'humanitat en ple ha de rendir pleitesia, i de l'altra banda, de la responsabilitat de l'artista “para con el arte”, i de com aquesta pressumpta responabilitat estigui o no relacionada amb el caracter de l'artista: un talent com Mozart, si no fos ambiciós, i no hagués fotut palo a l'aigua, ¿quin concepte moral li hauriem de tenir? ¿quina part de l'ampolla ens quedem d'un irresponsable miserablment auto-malbaratat com Ronaldinho?. Finalment ens podriem preguntar sobre com tot l'entorn (critica, situacions personals i socials, moment històticens condiciona la percepció d'una obra d'art als espectadors. Però ben mirat, collonades ¿a què complicar-se la vida podent-lo escoltar directament?

Appetite - Steve McQueen acoustic

“Apetite és una cançó sobre una noia prenyada, i la idea d'anomenar el bebè en raó del desig per la vida”

When Love Breaks Down - Steve McQueen

Enchanted - From Langley Park to Memphis

“Enchanted va de trobar alguna cosa que t'exciti any rere any. Res no t'impacta amb la força que que ho fa als 18 anys. Aleshores no saps que no podras arribar a tot allò que has planejat per la teva vida”

The World Awake - Protest Songs

Looking For Atlantis - Jordan The Comeback

“Amb Looking for Atlantis pensava en com hi ha tanta gent corrent darrere alguna noble causa a la que fer-se devots i dedicar la seva vida, i en realitat el que estan buscant és alguna cosa tan simple com estar enamorats”

Michael - Jordan The Comebck

“Michael és simplement la escruixidora idea de Lucifer despatxat del cel i intentant que el readmetin, la idea d'ell en aquell lloc fred i solitari,per això la cançó té un so tan high tech, per denotar això. M'agradava la idea del diable pensant en que quan el van despatxar es va perdre la oportunitat d'una bona carrera professional. La segueix mercy, que és una molt més intim prec de perdó. Se suposa que son una resposta l'una de l'altre"

Mercy - Jordan The Comeback

The Fifth Horseman - Andromeda Heights

“la gent s'equivoca quan diu que les meves lletres son poesia, Un poema pot i de fet s'ha d'aguantar per si sol. Una lletra de cançó, en canvi, necessita la música per atenyer cert grau de plausibilitat. Això és el meravellós de la música pop, que un pot usar les frases més banals i encara està en la posició de donar-los una dignitat que d'altra manera no aconseguirien”

Don't Sing – Swoon

Bitterness and Pain

Sugare and spice - Madness

99.8 FM, PR, molt ben retrobats tots. Aquí comença la temporada 2009-2010 del JDM. Enguany també els divendres de 9 a 10 i diumenges per la tarda en reposició. I sempre que valtrus desitgeu, en submisa disposició, en podcast al blog. Ja veus, poques novetats. De fet cap ni una, després d'estar 20 i pico anys repetint una vegada i una altra i una altra el mateix pugrama en un bucle sense fi, com un pobre Sísifo carretejant ad aeternum el seu enorme, pesat, enhiesto i rocós membre... ¿o era el pobre Príapo el del membre pesat? bah, la veritat és que sempre m’acabo perdent amb això de la mitologia sumèria... En fi, a lu nostre: comencem amb la resurrecció musical de la dècada (un rajolí aquí de grandiloqüència i pretenciositat). Són els Madness amb la nova entrega “The Liberty of Norton Foldgate”. Després d'haver-me'la maxacat tot l'estiu (vull dir aquesta entrega), em segueix semblat un disc simplement bàrbara. Podries posar-lo perfectament al costat dels seus clàssics de fa 30 anys i queda tan lozano y fresco com aquells, només que –serà l’edat- amb uns litrets més de vitriol i escepticisme a les venes, quisir a les lletres.

Una d’aquestes joies (i no la millor) és “sugar and spice”. És la història d’una parella de pichoncitos anònims i curriquis, tendrament enamorats. Com mana el tòpic es coneix als setze anys, es casen als 21, pillen casa en barri humil, esperen un crio i tot és sugar and spice i tralarà. (un incís aquí per imaginar-nos la jove parelleta en aquells mitjans 80's de vacances per Salou en plan cutrish, samarretes del manchester, vermells com gambes i tragan pints als pubs de platja). I quan ja ens esperem el típic “foren feliços i menjaren anissos”, l’amic Suggs Mc Pherson, en un terrorífic fastforward, raaassss, obre violentament el teló de la realitat quotidiana: “And that sugar and spice, Everything was so nice, Now it's all come undone, Now it's just not the same, It's bitterness and pain”. I ves, aquest desgarrament de teló, aquest “bitterness and pain” em va impressionar fins el punt que d’això anirà el programa d’avui: de cançons sobre de parelles que s’han quedat seques, eixutes, desvitalitzades. “Bitterness and pain”. Amargor i dolor. Parelles desvitalitzades, com quan el dentista et xamusca el nervi del queixal. El pas del “sugar and spice” al “bitterness and pain”. Relacions a les que –tst, per la raó que sigui, ancha es Tegucigalpa- se’ls acaba, se’ls mor el de dins, i només els queda la closca, només queda amargor i dolor.

De vegades, com en aquesta cançó, la closca (amarga i dolorosa) segueix aguantant, tot i estar buida i sense xixa per dins (o buenu, almenys és lo que em sembla atenent al frasejar d'atàvica resignació amb que canta l'amic Suggs McPherson). No sé, imagina't un ou al que per un foradet em buidat de rovell i clara. O un cuquet que entra dins -què se jo- d'un pebrot i se'l jala tot per dins deixant només la pell intacta. En fi, ex-pitxons britànics ara banyats en bitterness and pain. Te'ls pots tornar a imaginar en l'actualitat, als pubs anglesos de Salou, parelles ja grans, assegudes soles una davant l'altre separades per pints de lagger: silencis i cares de tedio macerats al llarg d'unes quantes eternitats. Alguna bombilla es va fondre pel camí i ningú la va canviar, tot es va quedar a fosques però ells van continuar caminant indiferents endinsant-se en aquell núvol de biterness and pain. ¿de veritat tot era sugar and spice, tot era tan nice, o eren més aviat castells de sorra, gel massa prim? Sand castels. Very thin ice.

Sugare and spice - Madness

Lisa's Box - Toy Fight

Ton pare - El Petit de Cal Eril

“ton pare no te a ta mare, i plora, i el teu germà petit, no entén res”

Sa nuvia morta - Joan Miquel Oliver

La frase -tralarí, tralarà- fait comme si comme ça: “sap més el diable per vell que per diable”. La seva interpretació canònica sol ser que l'edat, l'experiència, ens fa savis. Però rascant una miqueta, t'apareix una oloreta sospitosa: subjacent, aflora la innegable connotació de que l'edat, simultàniament també ens afilldeputeja. I si no ¿que hi pinta el diable com a terme de comparació enlloc de, per dir algo, Sant Pere o l'Arcangel Gabriel? Seguint per aquest camí inductiu i metacrilàtic, tindríem que naixem bonifacis, i és el desgast pel temps, el tedi, l’agror, la cremor d'estomac, la cazalla de les 7 del matí,i en definitiva l’escepticisme de la vida en general, el que ens fa més filldeputes. Ens afilldeputegem com adaptació al medi agrejat (“descoberta de l’entorn” en diuen a P5, l'adiestrament comença de ben petits, iu nou uat ai min). Sí, ens adaptem a un medi acabronat rupestre, laboral i/o conjugal en un procés d’afilldeputament inapelable, definitiu, finisecular. Aplicat a lo que ens interessa ara -dic lu de les parelles marinant-se durant anys en bitterness and pain- aquesta adaptació al medi ens permet -a tu, a mi, i aquella veineta del quart a qui tant ens agradaria olorar més íntimament, oh! Els meus tendres pervertidets-, doncs ens permet aprendre quines són les tecles que apretades a consciència, amb ràbia i decisió, fan més mal a la nostra parella. Quines són les paraules composades en frases que li retorcen més el fetge. Els silencis més agressius, que la maltractin més. Bitterness and pain. “Goita, tu!” et sorpens a tu mateix un dia qualsevol de finals d'abril, “aquesta revés escupit a dos mans l'ha deixat atolondrada” mentre contemples indiferent, emergir dels seus ulls l'enèsim mar de llàgrimes. I et dius: tan li fa, santa resignació, arrieros somos y en la autopista, com bons catalanets que som, pagarem el peatge, que en el pais de donde las dan las toman, no hi ha res que surti gràtix. I si el seu mar de llàgrimes no li ha funcionat avuí, no pateixis que demà ho provarà i, evidentment, aconseguirà perforar-nos la carn viva amb qualsevol altra retorçada picada intravenosa. Vamus, tant clar com el xapapote de Muxia. “Duelo a garrotazos” enfonsats fins els genolls. Bitterness and pain.

Allan et Louise - Vincent Delerm

(i ell va dir "en aquell instant ella m'estimava")

Una storia come questa - Adriano Celentano

“Mi dicevano gli amici: apri gli occhi quella donna non ti sposa per amore”

Je Ne Sens Plus Ton Amour - Coralie Clément

Si us en recordeu, a finals de juliol fotia una calor que t'hi cagues, i era per això que la cervessa que fèiem el Cisco i jo mos la fotiem sota l'ombreta d'un til·ler. “No creguis” em deia el Cisco, “no va ser perquè s’acabés l’amor o per cap d’aquestes gilipollades romàntiques ¿sats?” I el Cisco li va fotre un bon trago a la Voll “No. No va ser desamor: al final això de l’amor no és una cosa pràctica” em deia “no et soluciona el dia a dia ¿no? l’enamorament és massa cotofluix rosa pel mastegar sorra diari de la vida conjugal ¿m’entens?” i li vaig fer que sí amb el cap, que l’entenia “doncs no va ser desamor, no: va ser per la comunicació” m'encenc un cigarro i li dic: ¿que no us comunicàveu prou, doncs? “nono, al contrari, va ser perquè ens comunicavem massa, ¿sats?” i no , no sabia, i per això m’ho va explicar: “ja ho saps, cony, jo sempre he sigut més de callar i no dir res. Igual que ella. Ens podíem passar hores i hores un al costat de l’altre sense dir res. Sopant, llegint, mirant la tele, follant... Tot callats, en silenci, na manxant pim-pam sense dir res, i tot la mar de xaxi durant anys, ¿sats?” vaig fer un trago de birra “i un bon dia va llegir no se què collons en una merda de blog sobre la importància de la comunicació i del parlar i del dir coses i blablabla. Ja veus. Se li va inflamar el tarro amb això i vinga a taladrar amb parlar i xerrar i explicar-nos les coses i radiografiar els sentiments i no-se-què-polles-més...” buff menudu palazo li vaig dir “sí” em va dir el Cisco “un palazo, però clar, vaig pensar, si t’hi fots de cul encara serà pitjor: un fart de cares llargues i al final dies i dies sense follar” clar com l’aigua Ciscu, li vaig dir “total que vam començar a xerrar i parlar i treure i fotre sentiments sota el microscopi, sats?” m’ho imagino, li vaig dir fent una calada “un drama. Era començar a parlar i merda. Sense saber com, a la tercera frase ja ens havíem fotut en d’aquells laberints dialèctics espessos i xafagosos. Un fart de xapapote fins els turmells, merda fins les celles” ja... “començavem a xerrar tan tranquil·lament, i sense motiu aparent ni saber com, ja ens estàvem traient el pitjor de nosaltres mateixos: esgarrinxades dialèctiques, burxades de boquilla, dits a l’ull verbals... un no parar. Hòsties dialèctiques per un tubu. Mengelles de la paraula” Em deixes flipat, tio “Ja veus, tio. Només et dic que el Litus m’està preparant els papers pel divorci: ¿però sats què? Em dona tot pel cul: que s'ho quedi tot, tan me fot ¿sats?” Flipo, tio “Abans follàvem callats, en silenci. Al final vam acabar cridant-nos follats, ves tu tanta comunicació i tanta hòstia” i es va quedar callat aguantant la birra. I quan ja portava -que se jo- 5 minuts sense dir res, només mirant la birra, no em vaig atrevir a dir res i vaig pillar el Mundudeportivo de la taula del costat, mentre el Cisco continuava tancat en el seu silenci dens i encapotat i al lluny se sentia els trons d'una tormenta d'estiu, però la calor seguia apretant com una filladeputa.

People Ain"t No Good - Nick Cave & The Bad Seeds

“We were married under cherry trees. The sun would stream on the sheets. The winter slammed us like a fist. People they ain't no good”

Golpe De Gracia - Los Planetas

“Ven cuando yo no pueda verte, ataca por detrás, vuelve cuando esté dormido. Cuando no pueda defenderme te puedes acercar para terminar conmigo. No tengo nada que ofrecerte, ataca sin piedad, ven con todos tus amigos para que no pueda moverme mientras que tú me das hasta terminar conmigo. Acaba de una vez con esto, esta es tu oportunidad para terminar conmigo, porque si me das un respiro o si me dejas levantarme después lo vas a lamentar.”

Cruzando la calle - Francisco Nixon

“la lluvia es de los dos, el cine es de los dos, el vino es de los dos, el piso es de los dos, la culpa es de los dos, las lagrimas, ya no... a veces te veo de lejos cruzando la calle, y me imagino las cosas tal como eran... lo que te quise, eso no lo sabes tu”

Bitterness and pain, relacions de parella desastrades, tristes i amargues. Nem pel Chris Isaak: “Anàvem junts i vam perdre el camí, we lost our way, You said you loved me But you couldn't stay, all went wrong, all turned bad, And somehow somewhere Love got left behind...” aii Chris Isaak Chris Isaak. ¿que n'hem de fer de tu? Fa vint anys que ens coneixem i segueixes perdent amors, cantant immaculades històries de desamor, bitterness and pain. ¿impenitent ànima masoca? ¿o és que una extranya lucidesa et fa conscient que, si algun dia per ventura arribessis a ser feliç, aquell serà el dia en que deixaràs de ser feliç?

We Lost Our Way - Chris Isaak

Abans de l'estiu van coincidir dues coses en la vida de Jarvis Cocker: el seu nou disc, i la separació de la seva dona, editora d'una revista de moda francesa. Casualitat o no, aquest és el seu treball amb so més cru, rabiós i acabronat. En declaracions deia que estava preucupat per com la seva ex es pugues prendre un parell de cançons del disc, entre elles aquesta “I never said i was deep”, una lletra impactant de la que no es pot desperdiciar ni una sola coma. Bàsicament “mai vaig dir que fos profund, soc profundament superficial, la meva ignorancia és vasta, i els meus horitzons estrets...I'm not looking for a relationship, just a willing receptacle”. Desde el candor, em pregunto si autorebaixar-se tant no és una manera ultra sibilina de dir li gilipolles a la teva ex, per haver escollit un pringat tant petulant i superficial. Bitterness and pain.

I Never Said I Was Deep - Jarvis Cocker

the way it used to be - Pet Shop Boys

Bitterness and pain, hem escoltat conços sobre parelles en descomposició essencial, plenes de coses no dites, traumes irreparables, records contradictoris. Una bossa d’esport desparramada pel subsol plena d’objectes enigmàtics i accions misterioses: secrets, silencis, amagatalls de l’ànima. Nufsaid.