Long distance call: la solitud dels postes telefònics

Diumenge passat al matí. Trist despertar pels desastres futbolístics de la nit anterior. Assentat al llit m'ajusto el meu tanga de lepardo. Ja fino y seguro veig per la finestra el meu veí de davant, a uns 50 m en línia recta però 3 pisos per sobre el nivell del carrer. El veig parlant pel telèfon Deu sap amb qui, jugant amb el cable, relaxat al silló. La conversa sembla pujar de to, la cara se li contreu, se li arruga, envermelleix. Amb les dos mans agafa l'auricular i se'l posa just davant de la seva cara. Comença a llançar-li escupinyades i bucadillus plens de creus gamades, punys tancats, culebres, espirals de tinta xina, i ideogrames del mateix idioma, (o com collons es diguin aquelles lletres). Aleshores es calma qual gurú harekrishna emporrat fins els pels de l'esfinter, i agafant carrerilla de dos metres, rebot l'auricular contra terra. Veig saltar mil·lions de petites peces de plàstic color crema pels aires, com focs artificals, orbites elíptiques carregades de majúscual mala folla i odi visceral. A fe de Deu que hi ha converses explosives, penso. I encara acollonit em poso a buscar cançons que parlin de converses telefòniques per esperits triturats com el del meu veí. Aquí comença el JdM, P6R, 99.8 FM Long distance call: la solitud dels postes telefònics. Cançons sobre trucades telefòniques i les seves ¿funestes? conseqüències. Si París bé val una missa, l'infern es mereix una trucada telefònica. A long Distance Call. A cobrament revertit, és clar.

Call Me - Aretha Franklin

Call me, tan aviat arribis a puestu truca'm per dir que estàs bé, canta la pobre Aretha Frankin. Suposem, per dir algo, que el pobre manso de l'Aretha estigués de viatge en tren. Per dir algo. Un tren viatjant cap algun lloc, on sigui. Ara que ja estem dins el vagó, mirem per la finestra. A la vostra esquerra una hipnòtica successió paral·lela discontínua de pals telefònics. A vegades un pal decideix canviar de direcció i ràpidament la resta de la fila el segueix, allunyant-se de la via en perpendicular o en tall esbiaixat, geometries dinàmiques multidireccionals. Penses en la quantitat de converses amagades -encerradas- dins els cables d'acer que es traslladen per aquells plans geomètrics, combant-se de pal a pal com cordes de saltar. Fa anys un guia Australià ens van explicar una bonica història sobre el gran tendido telegràfic del 1870 i pico. Els australians volien connectar telegràficament l'illa de Sud a Nord. Havien de passar per l'enorme desert inexplorat del centre. Havien de travessar aquell buit amb postes telegràfics. Allà que s'hi van fotre amb tot l'equipament davant el pasmo dels Aborígens. No entenien quins collons d'arbres tan estranys plantaven aquells blancs. No se sap si per ajudar o per descollonar-se'n, el cas és que una nit uns aborigens es van dedicar a plantar ells també aquells arbres tan estranys. En van plantar una bona ristra tot continuant la filera dels blancs. L'endemà, quan els blancs van arribar -un se'ls imagina encara mig adormits, lleganyosos i acalorats- van continuar plantant i plantant postes, obviament a continuació del darrer que van trobar. La conclusió és previsible: no va ser fins al cap d'uns dies que es van adonar que seguien una direcció totalment equivocada, la que havien començat a marcar els postes que els aborigens havien plantat a boleo aquella nit. Bué, vist objectivament la història es fa difícil de creure, de fet al google no n'hi ha rastre. Però està clar que te una bona quantitat de justícia poètica. I tst, igual si et fots a buscar, en pots treure alguna metàfora amagada, por ahí. No és el meu cas. Em limitaré a apuntar que tot això converses encerrades dins cables d'acer combant-se entre poste i poste, són cosa del passat. Avui en dia mentre t'estàs traient mandonguilles del nas en un semàfor en vermell, per damunt del teu cap i sense que ni te n'adonis ens estan passant milions de converses digitals, “no vinguis tard” de les mares als seus crios, (ja siguin els seus fills o els seus marits), parelles despedint-se o despellejant-se (o les dues coses alhora), amos despatxant a curriquis, ties venent empreses de telefonia, o tios consumint sexe telefònic. Sempre de pagament, és clar. L'anarquia digital.

Gilr On the Phone - The Jam

On Telefone - Mano Negra

Pick Up The Phone - Desmond Dekker

Piange il Telefono - Domenico Modugno

Domenico Modugno i Piange il telefono, plora el telèfon, sobre l’original en francés de Claude François “Le telephone pleure” de 1974 i que aquí va sortir en espanyol cantat tan per DM com per CF “llora el teléfono”. El telèfon i les seves múltiples utilitats comunicacionals, algunes d’elles tan lacrimògenes com aquesta que hem escoltat: Un tio que truca i li demana a una nena de cin anys que s'hi posi la mama. La mama no vol. El tio és el papa de la nena i ella no ho sap. Oju, menudu tinglado, menudu dramón. S'ha de ser molt-molt retorçat i una miája hijoputa per imaginar-se una lletra així. Tamanya tragèdia telefònica esborrona fins els pels del nas. En aquests dies d’extremismes papanatistes alguna associació pro defensa dels drets del nen hauria empapelat al Modugno per explotació infantil en un tema tan tràgic i melodramàtic.

Telefone - Nara Leao

A tots els anuncis i campanyes publicitàries ens venen la telefonia (tan fot si mòbil o fixe) com la panacea per la humanitat: la comunicació unirà a tota la gent, a tota la humanitat en pau i germanor i tralarà. I jo dic: i una mierda pinxanunpalo. La comunicació -com el sexe bucal- està sobrevalorada. El fals mite de la bondat de la comunicació porta indefectiblement a l’excés de paraules, als laberints sintàctic, a l'extravio lèxic. A perdre’s en paraules perilloses i, doncs, a perdre el que un estima. Hi ha silencis que uneixen més que milions de paraules. Però, no. Imprudents seguim produïnt paraules a la babalà. Diem i parlem i parlem i deim, i desprès, quan ja ens hem acabat la saliva, ens adonem que hem anat massa lluny, que no hem anat tirant molletes de pa bimbo per reconeixer el camí dialèctic de tornada, i que ens hem perdut, que ho hem perdut tot. Aleshores, aquella sensació que notem a l'estomac, no son papallones, no, el que revolotegen pel nostre estomac: son pesats eixams de mosques negres que han entrat per bocasses desmesuradament obertes. Les telefòniques viuen de l'excés de paraules. Per la boca mor el peix. Jo dic: Practiquem, amics, el silenci, i arruïnarem, de pas, les plusvàlues de les telefòniques.

O Telefone Tocou Novamente - Jorge Ben

Se telefonando - Mina

Had To Phone Ya - American Spring

Gene, still can't find the phone des del LP Olympian de 1995. Els britànics Gene sempre van tenir l'estigma de la comparació amb els Smiths. En part perquè la veu del cantant Martin Rossiter recorda a Morrissey pel tonillo, en part per les lletres rotllo afectades i intelectualoides, i en part per que el nom, Gene, es deia que era una críptica referència al primer single dels Smiths, Jeane. “I just say the right words when you're not here”

Still Can't Find The Phone - Gene

Confianza ciega - La Costa Brava

En un programa dedicat a les cançons per telèfon fora un luxe prescindir d'un disc amb el sugerent nom de Llamadas Perdidadas: el quart LP de la Costa Brava en el seu bienni loco 2003-2004 en el que van treure 4 Lps. A més és una excusa per recordar que el component Fran Fernández (ara sota el nom de Francisco Nixon) aquesta setmana ha tret EP nou pel segell Siesta, que repassarem a consciència la setmana vinent. Diu a “Confianza Ciega”: “Los trenes que han partido ya nunca vuelven y las flores que lucen tu pelo ya no huelen mas que a algo que ahora ya está muerto”. Los trenes que han partido ya nunca vuelven. Els viatges de anada i tornada en tren em recorden un parell de metges d'Avilés que vam conèixer. Volien comprar un bitllet d'anada i tornada a La Coruña, i davant la impossibilitat ni de que els hi venguessin ni de treure'n una explicació lògica al perquè no, un d'ells va preguntar emprenyat ¿pero que coño pasa? ¿que al llegar a La Coruña los trenes nunca vuelven? ¿que los echan al mar? I des d’aleshores, sempre que surt el tema de bitlles de tren d'anada i tornada, em ve al cap la imatge d'interminables combois fotent-se de cap a les fredes aigües atlàntiques del port de La Corunya, en una especie de cementiri submarí, davant la general indiferència (assumida amb normalitat) de transeünts abrigats, tot per culpa d'algun antic malentès burocràtic, d'aquells tan típics del paisatge funcionarial espanyol.

Cats Life - Robert Forster

The Boy In The Bubble - The Blue Aeroplanes

“These are the days of miracle and wonder This is the long distance call The way the camera follows us in slo-mo” sobre l'original del Paul Simon en el seu Graceland, la dels Blue Aeroplanes és del seu LP Beatsongs del 1991.

Suena el Teléfono - Cola Jet Set

Aquesta cançó de Cola Jet Set va sortir com single el 2007 per Subterfuge records, i també se la van emportar sota el braç cap a la seva nova discogràfica Elefant Records, on el febrer del 2009 van treure el seu segon LP “guitarras y tambores”, amb formació reformulada i gent ex fresones rebeldes i tres bien ensamble.

He's on the phone - Saint Etienne

Ale, Salut i Siau.

Play it cool: ofegant metàfores dins el tinter.

Punt sis ràdio, 99.8 FM i aquesta edició d'avui del Jardí del Manicomi que es diu “Play it Cool: Ofegant metàfores dins el tinter”. Comencem escoltant Henri Salvador, amb Un tour de manège, des del seu disc de l'any 2000 “chambre avec vue”. Henri Salvador és un putu crack. Un crackazo que l'any 2000 és va treure del sobaco un Discazo a-co-llo-nant i superlatiu. Primer perquè és molt guapo, i segon perquè el perla se'l va treure de sota el braç als seus -ojito camaleón- 80 anys, quan ja tornava de tota una esplendorosa carrera de còmic chansonier de cabaret, una carrera que abraçava -molt efusivament btw- des dels anys 30 als 80.

Un Tour de Manège - Henri Salvador

Punt sis ràdio, 99.8 FM i aquesta edició d'avui que es diu “Play it Cool: Ofegant metàfores dins el tinter”. Avui portem una deliciosa selecció de cançons elegants, sofisticades, amb un puntillo arrastrat, i amb baterista blanc de fons passejant desmenjadament les escobilles per damunt dels timbals, com qui hi treu pols ¿sats què et vull dir? Sempre escombrant, sempre escombrant cap a casa. Play it cool, ve't aquí. Cançons elegants i sofisticades. Lentilles i arrastrades, amb un contrapunt de tristor opalescent, com el retrogust a tanins abellotats, a fruites de bosc sucarrimat, i a un lleuger toc al lateral esquerra del paladar d'òxid d'arandela del 12 contraroscada. La fam i la carn, l'òxid i la sang. En fi, com sempre em perdo per laberints de pa amb tomaca i prozac, tornem-hi: Desfilaran aquesta nit per la passarel·la amb classicisme, cànon, fondària i distinció Henri Salvador, Dinah Washington, Sara Vaughan, Billie -la més gran entre les grans- Holiday, Dakota Staton, Oscar Petereson, Madeleine Peyroux, Sade, Nina Simone, Lena Horne, Nancy Wilson, Al Green, i aquest que sona per sota les meves paraules Red Perill, de man jimself disfressat de Marc MtTyner i el seu circumstancial quartet. Elegància i distinció, i un punt d'amargor. Com la primera goteta de sang opaca i opalescent, com l'última goteta de l'escorreguda, la que et recorda que la vida pot ser com l'orgasme, una infinita brevetat, una total tangencialitat, el perquè de tot plegat. “Play it cool: Ofegant metàfores dins el tinter” La primera part del títol queda clara, doncs: “play it cool” rotllo títol de recopilatori de Blue Note o Verve, fins aquí fale, però ¿i la segona part? ¿i la collonada aquesta de les metàfores i tinters? ¿a què collons ve? ¿quina puta merda de títol és aquest? ¿metàfores? ¿tinters? Perquè a veure: ¿qui collons fa servir tinters en la època del píxel? I més important encara ¿I metàfores? ¿qui collons fa servir metàfores en l'època dels SMS? ¿qui utilitza complicades i periclitades construccions metafòriques, en aquests dies de despietats aniquilaments de vocals interconsonàntiques als SMS, de la substitució gratuïta  de "Ces" per "Kas" (com qui canvia un mòbil que encara xuta per un de nou, només perquè li entra pels punts d'Orange)? Ofegant metàfores dins el tinter. Ofegament i mort de metàfores en aquests dies de simplicitat i simplisme. Ofegant metàfores dins el tinter, desmuntant ornaments innecessaris, tant nedar per acabar morint a dos dits de la orilla, ja sigui aquesta, de platja, de tinter, de copa de Martini, o d'orinal: una orilla és una orilla és una orilla és una orilla, i en sesenta minutillos ens l'haurem acabat de pimplar, la horilla d'avui. Buenu, de fet, ja només en queden 50 de minutillos. 50 minutillos per ofegar dins el tinter.

Allá donde fueres haz lo que vieres (la santíssima trinitat)-Red Pèrill & the circunstancial quartet

Solíem moure'ns en cercles. Solíem moure'ns en cercles i les nostres converses acostumaven a tenir serioses dificultats per mantenir la linealitat, no diguem ja la verticalitat: el que dèiem semblava ser immune a la llei de la gravetat, i enlloc de caure pel seu propi pes, tal com correspondria a les coses greus, profundes i sentimentals que tractàvem, acabava flotant amunt-amunt-amunt com un globus ple d'heli -o ple de buit pel cas és el mateix. De fet ni quan follàvem solíem mirar-nos als ulls, ni deixar-nos de circumlòquis amables, educats i edulcorats, ni d'evitar zones zero conversacionals. “Holes-que-tal” entre baixades de calces, “que fem, com anem” entre sobades de pits “anar fent, anar tirant” després d'ejaculacions. Cercles i cercles i més cercles al voltant del no res. No m'estranya gens que acabéssim tan marejats... devia ser que no en sabíem prou. Devia ser que no en sabíem prou i n'hauríem d'haver aprés. Potser la Senyora Dinah Washington ens n'hauria pogut ensenyar. Ensenya-me'n aquesta nit, Dinah. Teach me tonight.

Teach Me Tonight-Dinah Washington

You Hit The Spot-Sarah Vaughan & Her Trio

Stars Fell On Alabama-Billie Holiday

Billie Holiday, Lady Day, Lady Singing the Blues. Al meu gust la més gran, la millor. La seva vida va ser turbulenta des del zero fins l'infinit, des del naixament fins la mort: quan va néixer sa mare tenia només 13 anys i son pare -en funció purament nominal- 16. BH Va morir el juny de 1959 als 44 anys (i sense un putu duro) al llit de l'hospital on estava arrestada per posessió d'opi. Va ser d'una cirrosis hepàtica o de la mala vida, indistintament. Alcohol, marihuana, opi i homes (i dones, bisexual declarada) de dubtosa calanya. Prostitució de joveneta,  violacions quan cria, mesos a la presó per drogues ja amb fama i consagrada. I al mig les seves cançons. És fàcil tirar pel camí del mig, el de la vida turbulenta com a gasolina pel seu geni, el de la inconvencionalitat com a combustible de les seves cançons, d'aquesta veu tallant i angulosa com l'acer inoxidable i al mateix temps flexible i dúctil com llengües entrellaçades d'acer al roig viu de fundició. Floritures vocals barroques, candents i tallants.

All the Way-Billie Holiday

Misty - Dakota Staton

A mi les banderes ni fu ni fa, m'entens? I em refereixo únicament a nivell estètic, colors, composició i tal. Vull dir que abans que penjar-ne una qualsevol a la paret del vàter, hi preferiria un calendari de la Pirelli, o una foto de moto clàssica en blanc i negre. I sin embargo acabem d'escoltar una preciosa bandera, una preciosa cançó que fa paradoxal bandera del desvaliment, elogi a la indefensió femenina. I tot proclamat per la narradora mateixa amb aquesta veu a puntito del resquebrjamiento més absolut, com gel primaveral sobre un riu amb crios patinant, un matí solejat de diumenge “Look at me, I'm as helpless as a kitten up a tree, and I feel like I'm clingin' to a cloud, I can' t understand, I get misty, just holding your hand... On my own, When I wander through this wonderland alone, Never knowing my right foot from my left My hat from my glove I'm too misty, and too much in love” La cançó és un standard de Eric Garner que van cantar des d'Ella Fitzgerald a Sarah Vaughan passant per Dakota Staton com en aquesta versió del 1957. Misty a més, era el motiu central recurrent de la peli dirigida i interpretada pel Clint Eastwood el 1971 Play Misty for me, (por estos lares coneguda com “Escalofrio en la Noche”) aquella que el Clint fa de disck jokey a Carmel, i condueix un jaguar descapotable, i una pava li demana que punxi “Misty” cada nit a la ràdio,  fins que ella s'obsessiona i se'l vol carregar a ell i a la seva novia, un precedent setentero-Estwoodià de les “Atraccions Fatals”, “Instintus Bàsics”, i demés pelis d'obsessions sensuals que van copar les pantalles els 80's i 90's.

Everytime We Say Goodbye-Oscar Peterson Trio

Every time We Say Goodbye, de Cole Porter interpretada pel pianista canadenc Oscar Peterson i el seu trio al voltant de 1953 a L.A. “Probablement existeixi alguna equació de validesa universal que relacioni la profunditat de les converses amb la concentració de cafeïna dels tallats, o amb l'evaporabiliat dels alcohols espirituosos. Probablement existeixi aquesta equació, però això, estimat titapolles, no ho descubrirem ni tu ni jo” Vaig fer que sí amb el cap, perquè una frase amb un entrecomillat tan sòlid i contundent només podia sortir d'una ment ben assentada sobre una tassa de water o sobre un tamboret de barra de tasca. Era lu segon: quan el Litus declama il·luminat sobre el seu púlpit de tamboret de bar, convé estar atent als reflexes tornassolats que s'escapen del seu pensament lateral. Així que vaig estar ben atent al seu següent entrecomillat, dos punts i cometes: “Jo em cago en els creients, en els ateus, en els agnòstics, i en els macrobiòtics, m'entèns basurilla? M'hi cago perquè no és tant el “què” com el “qui”, no és tant “l'objecte resultant” com “el subjecte creador”. No és tant si existeix un Deu (o varis) o si no existeix res de res; o si te'ls creus o no te'ls creus. És qui inventa què, qui crea què... perquè tu, estimat piltrafilla -em va preguntar tirant-me molt afilldeputadament volutes de fum blavós a la cara- ¿ets dels que creus que els Deus van crear els homes, o dels que creus que van ser els homes els que van crear els Deus?” Em vaig estar una estona mirant el terra i pensant, i quan creia haver trobat una resposta mínimament digne a tan elevada qüestió, vaig comprovar alleujat que aquell fil mental entre el Litus i jo s'havia esvaït, evaporat probablement per sempre més, focalitzada l'atenció del Litus en el cul d'una russa que acabava d'entrar a la tasca -perquè últimament el barri n'està ple de russes de lascívia continguda i enigmàtiques intencions-. I allí es va quedar morta i embarrancada la qüestió de si Deu va crear l'home -i per extensió el cul de la dóna-, o de si va ser l'home qui es va inventar el concepte de Deu com a trampilla soterrània on amagar pors i qüestions irresolubles -com per exemple la dels culs de les dones. L'universalisme teològic, aniquilat un cop més pel pes terrenal de la lascívia.

Mad About The Boy-Dinah Washington

Mad About the boy la va escriure el 1932 el dramaturg Noel Coward, i entre moltes altres cantants, la va gravar el 1952 Dinah Washington amb arreglos jazzistics del Quincy Jones. En la cançó, una dona més o menys gran explica amb cert aire de culpabilitat asaltacunes, com se li xopen les bragues cada cop que veu a un jove actor de cinema “on the silver screen he melts my foolish heart in every single scene”. I sí, com tanta i tanta gent, jo també vaig conèixer la cançó a principis dels 90's gràcies a aquell anunci de Levis d'un guaperes que va creuant piscines nedant amb els tejanos posats.

Jardin d'Hiver-Henri Salvador

Hi ha cançons que en lloc de 2:45 minuts haurien de durar què se jo, 2 o 3 setmanes, com aquest jardí d'hivern de l'Henry Salvador. Bué, ben mirat i pel mateix preu, aquesta cançó ja podria durar tot l'hivern sencer, i així s'assemblaria al conte aquell del Borges, d'aquells que per fer uns mapes el màxim de semblants al terreny real els van acabar fent de tamany natural. Escala 1:1. Sí, també estaria bé un Jardin d'Hiver a escala real 1:1. Un jardí d'hivern que dures tot l'hivern. ¿A què metàfores de fulles caigudes, d'arbres grisos i secs, d'ànimes congelades pel fred, tenint una cançó tamany real d'un hivern sencer?

I'll Never Smile Again-Billie Holiday

Getting Some Fun Out Of Life-Madeleine Peyroux

Volutes de fum que ingràvidament evolucionen enmig de l'atmosfera disposada per atzar entre ella i jo. Volutes de fum blavós distorsionant formes que l'excés d'alcohol aplastelina encara més. Volutes gris-marengo que escapant a la equació de la relativitat, de l'espai i del temps, em miren interrogatives com volent saber què cony ve ara, què toca ara. No ho se, amigues meves, ni puta idea, on han anat les coses que no hem fet, les coses que no hem dit, els polvos que no hem follat, no ho se pas, no en tinc ni puta idea. I de fet ni m'importa una puta merda, és lo que tenen els estats etílics-salicidics. El que sí us puc assegurar, admirades volutes de fum concentrat, és que ara entrarà Is it a crime de la Sade Adu.

Is It A Crime-Sade

Els Tinters son petits pots de negror concentrada on s'hi acaben quedant ofegades totes les coses que no vam saber o poder dir. Però la bioquímica sentimentaloide és molt puta ella, i indefectiblement, al cap dels anys, tal com un acte reflex de contricció i penediment catòlic, acaben sortint pesadament abombollades a la superfície, com viscoses bombolles dins el xapapote, el mercuri líquid, o la crema de guisantes : metàfores aparentment ofegades, natures mortes, retrats de moments que fa anys van deixar de ser. Metàfores ofegades a la voreta del tinter. És lu que tenen les metàfores, elles són així, ja ho tenen això, viuen en la tinta, s'ofeguen en la tinta, i moren en la tinta. Ofegats en un got de tinta de l'era pixèlica.

Mr Bojangles-Nina Simone

Mr Bojangles, de Nina Simone,  extreta de l'LP here comes the sun del 1971 sobre un original de Jerry Jeff Walker del '68, on es relata una anècdota que li va passar al compositor una nit que per borratxo i pendencieru va dormir al calabos de Nova Orleans, i va coincidir amb un ballarí de carrer també arrestat -el tal Mr Bojangles. Nina Simone, morta el 2003 als 70 anys, anava per pianista clàssica, però el 1950, als seus 17 anys, li van denegar l'entrada a un famós conservatori per ser negra i per ser dona. A partir d'aquest fet, d'una banda és va haver de dedicar a la música “popular” per necessitat, encara que amb una depurada tècnica clàssica, i per altra part es va implicar amb el moviment de drets civils americà d'una manera constant fins la seva mort, motejant tots els seus discs de cançons i himnes reivindicatius, com per exemple versinejar la famosa “Strange Fruits” cantada originalment per Billie Holiday, en la que s'aludeix als “estranys fruits” que pengen dels arbres del sud: els negres linxats pel KKK. Fins i tot en els anys més àlgids del conflicte racial a amèrica, els 60's, advocava per la violència en contra de la postura de Luther King.

A taste of Honey -Lena Horne

Reach Out For Me-Nancy Wilson

Em vaig enamorar d'una metàfora. D'això fa molt de temps, tant de temps que ni ho recorda la tieta. Però sí: em vaig enamorar d'una metàfora. D'una metàfora d'ulls verds i pits petits i tanmateix -no mos anirem a posar pijilleres- encisadors. Amb dos mugrons, dos. Un a cada teta. ¿perquè en vols més? ¿a què ser tan exigents? Pits petits però molt bonics, sí. Però enamorar-se de metàfores és com conduïr cotxes: el dipòsit de gasolina acaba per buidar-se, la tinta dels tinters per acabar-se, la literatura per assecar-se, les idees per esgotar-se, les metàfores per reiterar-se, i el pugrama, afortunadament, per xapar perquè ja és la orilla, ja hem arribat a la orilla del fin del mundo. Apa. Serà fins el divendres que ve si deu vol.