Rainy days productions proudly presents...
Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman
P6R, 99.8 FM, EJDM, “Rainy days productions proudly presents”, avui per sopar hi ha restos de nevera. Restos de sèrie del programa passat. La primera idea pel programa de divendres passat era combinar cançons alegres i saltarines 60’s amb el mateix però modernes, rotllo l’impagable J.Lekman que està sonant i amb que vam tancar divendres passat, la elecció no é spara nada casual. Després per qüestions de temps (o d’espai tanto monta) em vaig quedar pràcticament només amb les noves. Pos buenu, avui recuperarem la intenció original amb lo que no va cabre la setmana passada. Que dius, ¿i aquesta disquisició a qui collons l’importa? I dic, pos tens raó, igual a ningú. Però clar, que una cosa no importi a ningú no implica que no sigui útil. Per exemple sempre es necessita una entradilla pel programa i mira, aquesta tonterieta almenys m’ha tret de l’apuru.
Twenty Four Hours a Day - Barbara Pennington
Però vaja, que tal com ha caigut aquella disquisició que no importa a ningú, hauria pogut caure alguna altra rotllo: “Al curro hi vaig normalment en moto. Menys quan plou, clar, perquè mullar-se no mola. Allavonses hi vaig en cotxe. Aparco a uns 10-12 min. patejant del curro, i així aprofito per a) escoltar música b) creuar-me amb gent pel carrer. U qual és una combinació xaxi. És com veure pel·lícules amb B SO de fons. Tantes pel·lícules com gent et creues, una història darrera cada parell d’ulls. ¿Quina? Pst, oiga, ¿y yo que sé? I can only guess. Pero habel·las aylas, això segur. Així que la climatologia d’aquests últims dies ha tingut diverses implicacions: metereològiques propiamente dichas, polítiques, de cohesió territorial, tertuliànica, ascensorística, i doncs finalment també fílmica. Perquè és clar, m’ha permès veure bastantes pel·lícules anant i tornant del curro, amb o sense paraigües. Ara en veurem algunes, d’aquestes películes.”
Superguay - La Casa Azul
Lazy Life - Fine
Bien, cinema a la fresca, cinema al carrer, cinema peatonal. Centenars de películes envoltant els nostres passos, una darrera de cada cara amb que ens creuem. Mirem algú caminant (sota un paraigües o sota una minifalda, tan li fa) i què veiem? Jo últimament res de res, soc incapaç de veure res, estic espès. I sensembarg segur que hi ha tremebundos films amagats, potser darrera la insípida i inodora mirada d’aquell tio tragejat de gris, o darrera els ulls apagats del cambrer que ens serveix el tallat. La xica que ens cobra cada dia el café en llet al meu company de feina i a mi es posa sospitosament sol·lícita i riallera amb ell. ¿perquè? ¿realment vol rollito, com especulem, o simplement és simpàtica de natural? El típc guió d’equivocs sentimentals, chica tontea con chico separado i blablabla. Comedia sentimental a l’hora del tallat.
Shame - Evelyn King
Bailando - Alaska
vacaciones - Carlos Berlanga
L'altre dia tornant del curro, (7-8 del vespre), me la vaig creuar pel carrer després d’aprox 15 anys sense veure-la. Queien quatre gotes mal comptades. Cinc a tot estirar. No em va veure, i això va fer innecessàries aquelles desagradables centèssimes de segon en que dos persones que no tenen absolutament res a dir-se, creuen els ulls i han de decidir si es saluden o no. I si sí, si simplement aixequen les celles i apreten el pas, o bé es paren i pregunten... ¿què? ¿què cony has de preguntar, si fa 15 anys que no et veus, i ni allavonses parlava amb ella de res? Potser morir-se és com això: aquestes centèssimes de segon que et passa tota la vida per davant. A mi, sota el meu miserable paraigües plegable negre, em va passar tot el que sabia d’ella per davant els ulls: la manera com, en llargues nits d’alchol, i dins d’un cotxe vermell, practicava sexe oral fent estrambòtics contorsionismes amb un gran i bon amic meu, ara tot un feliç pater familias. Després, a les set o a les vuit del matí despejaven el nuvol de fum de Camel amb que havien ompler el cotxe vermell i es despedien davant la porta de casa sons pares d’ella, amb un incongruent bonanit –perquè el sol feia una estona que treia el nas per damunt les seves pastoses boques, sabent que no es tornarien a veure en un més o dos, o el que fos: tot a expenses que el destí i l’alcohol els tornés a ajuntar a la Cage, al Krunkurs, al Diseño, o al Disorder, o a La Fàbrica, o al Mam... Tot això em va passar en aquestes centèssimes, com un petit assaig general d'una mort molt cinematogràfica i molt trendy, cony, és clar, ¿i como no havia de ser trendy amb les gafapastas que portava?
Now I Know What Love Is - Al Wilson
Bien, tornem de la publicitat. Rebobinem. M’havia quedat sota la pluja a uns metres d’ella amb tot lo que sabia d’ella flashejant-me el tarro. Recomença l’acció en slow motion replay. Just haver-nos creuat em vaig arriscar a parar-me i em vaig girar. La vaig veure allunar-se, i passat el Texca, tirar Carrer dels Recs avall. Portava un paraigües vermell i la mateixa mitja-melena rossa. La mateixa figura imponent, la que tants cops m’havia corroido la imaginación quan el meu amic, l’endemà d’aquelles nits d’alcohol i sexe oral, me les pormenoritzava al mínim detall davant un Plim. Excel·lents radiografies de precisió. Cirurgia fotogràfica, pastilles concetrades de narrativa descriptiva. En cos i ànima. ¿Quantes intimitats pots arribar a saber d’algú a qui ni coneixes, i amb qui apenes has creuat 10 frases? ¿era ella la qui s’arreglava el pubis en forma de cor pel seu nuvi oficial, o és que la confonc amb alguna altra, algú de qui algú algún cop em va parlar? Portava un bolso vermell, a joc amb el paraigües. Va trepitjar un petit toll implosionant centenars de petits esquitxos, que van sortir disparats agafant unes velocitats i unes trajectòries totalment absurdes, físicament impossibles, fins el punt d’acribillant-me i deixar-me agonitzant, mig mort damunt les rajoles xopes de l’Avinguda Prat de la Riba. "sei somzing nais tu mi", diu Bobi Clain
Say Something Nice To Me - Bobby Kline
You've Been Gone Too Long - Ann Sexton
Add Your Light To Mine, Baby - Lucky Soul
Caminar sota la pluja te alguna cosa semblant a estar al curro: caminar ràpid. La clau es caminar ràpid. Cap on sigui, encara que no hi hagi destí. Aparentar una ingent quantitat de preucupacions. Milions de maldecaps que ens poden caure al cap en qualsevol moment causant-nos un enorme xixon moral. Qui canta els seus mals espanta, i qui corre les seves pors deixa enrere. Cap a la tranquilitat a través de la velocitat.
Breakaway - The Valentines
By Your Side - Irene
We Are The Sleepyheads - Belle & Sebastian
Més pel·lícules: conec un tio. M’explica algunes històries que em gelen la sang qual cubito dins Bombay Saphire. Entre calada i trago de JB & Red Bull m’explica quotidianitats que cuasi em fan vomitar de quan va estar de cooperant a la guerra de Bosnia perllà el 95, la humanitat degradada fins molt més avall que la bestialitat. Riu-te’n de la cucaratxa del Kafka. Li pregunto que se’n farà de totes aquestes històries que només sap ell. Em mira com si no entengués la pregunta. De fet ni el volum de la música ni la meva treballosa dicció –coses de l’hora i l’alcohol- hi ajuden, però no és això, companys, no és això el que jo quisir, em perdo amb tecnicismes inútils. El que Voldria és sacsejar-lo per les espatlles i EXIGIR-LI que les expliques, que les escrivís, que les filmes, que les dibuixes, aquelles històries. El que sigui, però “Cullons que no es perdin!”. Però no em surt, només balbucejo arguments bastant incoherents i tòpics. Ni tarro ni llengua: purita boira. Em mira ja desconectat, com dient que a ell ja li han fet tot el profit que li podien fer, que tot el que l’haurien d’haver marcat, jo ho han fet i amb escreix, “¿pa que mas?” Sembla dir-me mentre escura el JB. Intento treballosament raonar si no hi ha un punt d’egoisme en quedar-se per ell aquest patrimoni humà i moral mentre me’n vaig i pixar. Quan torno, al tamboret només hi queda el resto de la seva colilla aplastada amb ràbia i saña al cendrer i el seu got buit, restos de gels en procès de licuació. Cap més rastre. Glu-glu-glu, fa l’aigua en derritir-se. Una altra pel·lícula sense final.
Victor, fly me to Stafford - My Little Airport
Lightnin'seeds - Lucky You - Lightnin' Seeds
Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman
P6R, 99.8 FM, EJDM, “Rainy days productions proudly presents”, avui per sopar hi ha restos de nevera. Restos de sèrie del programa passat. La primera idea pel programa de divendres passat era combinar cançons alegres i saltarines 60’s amb el mateix però modernes, rotllo l’impagable J.Lekman que està sonant i amb que vam tancar divendres passat, la elecció no é spara nada casual. Després per qüestions de temps (o d’espai tanto monta) em vaig quedar pràcticament només amb les noves. Pos buenu, avui recuperarem la intenció original amb lo que no va cabre la setmana passada. Que dius, ¿i aquesta disquisició a qui collons l’importa? I dic, pos tens raó, igual a ningú. Però clar, que una cosa no importi a ningú no implica que no sigui útil. Per exemple sempre es necessita una entradilla pel programa i mira, aquesta tonterieta almenys m’ha tret de l’apuru.
Twenty Four Hours a Day - Barbara Pennington
Però vaja, que tal com ha caigut aquella disquisició que no importa a ningú, hauria pogut caure alguna altra rotllo: “Al curro hi vaig normalment en moto. Menys quan plou, clar, perquè mullar-se no mola. Allavonses hi vaig en cotxe. Aparco a uns 10-12 min. patejant del curro, i així aprofito per a) escoltar música b) creuar-me amb gent pel carrer. U qual és una combinació xaxi. És com veure pel·lícules amb B SO de fons. Tantes pel·lícules com gent et creues, una història darrera cada parell d’ulls. ¿Quina? Pst, oiga, ¿y yo que sé? I can only guess. Pero habel·las aylas, això segur. Així que la climatologia d’aquests últims dies ha tingut diverses implicacions: metereològiques propiamente dichas, polítiques, de cohesió territorial, tertuliànica, ascensorística, i doncs finalment també fílmica. Perquè és clar, m’ha permès veure bastantes pel·lícules anant i tornant del curro, amb o sense paraigües. Ara en veurem algunes, d’aquestes películes.”
Superguay - La Casa Azul
Lazy Life - Fine
Bien, cinema a la fresca, cinema al carrer, cinema peatonal. Centenars de películes envoltant els nostres passos, una darrera de cada cara amb que ens creuem. Mirem algú caminant (sota un paraigües o sota una minifalda, tan li fa) i què veiem? Jo últimament res de res, soc incapaç de veure res, estic espès. I sensembarg segur que hi ha tremebundos films amagats, potser darrera la insípida i inodora mirada d’aquell tio tragejat de gris, o darrera els ulls apagats del cambrer que ens serveix el tallat. La xica que ens cobra cada dia el café en llet al meu company de feina i a mi es posa sospitosament sol·lícita i riallera amb ell. ¿perquè? ¿realment vol rollito, com especulem, o simplement és simpàtica de natural? El típc guió d’equivocs sentimentals, chica tontea con chico separado i blablabla. Comedia sentimental a l’hora del tallat.
Shame - Evelyn King
Bailando - Alaska
vacaciones - Carlos Berlanga
L'altre dia tornant del curro, (7-8 del vespre), me la vaig creuar pel carrer després d’aprox 15 anys sense veure-la. Queien quatre gotes mal comptades. Cinc a tot estirar. No em va veure, i això va fer innecessàries aquelles desagradables centèssimes de segon en que dos persones que no tenen absolutament res a dir-se, creuen els ulls i han de decidir si es saluden o no. I si sí, si simplement aixequen les celles i apreten el pas, o bé es paren i pregunten... ¿què? ¿què cony has de preguntar, si fa 15 anys que no et veus, i ni allavonses parlava amb ella de res? Potser morir-se és com això: aquestes centèssimes de segon que et passa tota la vida per davant. A mi, sota el meu miserable paraigües plegable negre, em va passar tot el que sabia d’ella per davant els ulls: la manera com, en llargues nits d’alchol, i dins d’un cotxe vermell, practicava sexe oral fent estrambòtics contorsionismes amb un gran i bon amic meu, ara tot un feliç pater familias. Després, a les set o a les vuit del matí despejaven el nuvol de fum de Camel amb que havien ompler el cotxe vermell i es despedien davant la porta de casa sons pares d’ella, amb un incongruent bonanit –perquè el sol feia una estona que treia el nas per damunt les seves pastoses boques, sabent que no es tornarien a veure en un més o dos, o el que fos: tot a expenses que el destí i l’alcohol els tornés a ajuntar a la Cage, al Krunkurs, al Diseño, o al Disorder, o a La Fàbrica, o al Mam... Tot això em va passar en aquestes centèssimes, com un petit assaig general d'una mort molt cinematogràfica i molt trendy, cony, és clar, ¿i como no havia de ser trendy amb les gafapastas que portava?
Now I Know What Love Is - Al Wilson
Bien, tornem de la publicitat. Rebobinem. M’havia quedat sota la pluja a uns metres d’ella amb tot lo que sabia d’ella flashejant-me el tarro. Recomença l’acció en slow motion replay. Just haver-nos creuat em vaig arriscar a parar-me i em vaig girar. La vaig veure allunar-se, i passat el Texca, tirar Carrer dels Recs avall. Portava un paraigües vermell i la mateixa mitja-melena rossa. La mateixa figura imponent, la que tants cops m’havia corroido la imaginación quan el meu amic, l’endemà d’aquelles nits d’alcohol i sexe oral, me les pormenoritzava al mínim detall davant un Plim. Excel·lents radiografies de precisió. Cirurgia fotogràfica, pastilles concetrades de narrativa descriptiva. En cos i ànima. ¿Quantes intimitats pots arribar a saber d’algú a qui ni coneixes, i amb qui apenes has creuat 10 frases? ¿era ella la qui s’arreglava el pubis en forma de cor pel seu nuvi oficial, o és que la confonc amb alguna altra, algú de qui algú algún cop em va parlar? Portava un bolso vermell, a joc amb el paraigües. Va trepitjar un petit toll implosionant centenars de petits esquitxos, que van sortir disparats agafant unes velocitats i unes trajectòries totalment absurdes, físicament impossibles, fins el punt d’acribillant-me i deixar-me agonitzant, mig mort damunt les rajoles xopes de l’Avinguda Prat de la Riba. "sei somzing nais tu mi", diu Bobi Clain
Say Something Nice To Me - Bobby Kline
You've Been Gone Too Long - Ann Sexton
Add Your Light To Mine, Baby - Lucky Soul
Caminar sota la pluja te alguna cosa semblant a estar al curro: caminar ràpid. La clau es caminar ràpid. Cap on sigui, encara que no hi hagi destí. Aparentar una ingent quantitat de preucupacions. Milions de maldecaps que ens poden caure al cap en qualsevol moment causant-nos un enorme xixon moral. Qui canta els seus mals espanta, i qui corre les seves pors deixa enrere. Cap a la tranquilitat a través de la velocitat.
Breakaway - The Valentines
By Your Side - Irene
We Are The Sleepyheads - Belle & Sebastian
Més pel·lícules: conec un tio. M’explica algunes històries que em gelen la sang qual cubito dins Bombay Saphire. Entre calada i trago de JB & Red Bull m’explica quotidianitats que cuasi em fan vomitar de quan va estar de cooperant a la guerra de Bosnia perllà el 95, la humanitat degradada fins molt més avall que la bestialitat. Riu-te’n de la cucaratxa del Kafka. Li pregunto que se’n farà de totes aquestes històries que només sap ell. Em mira com si no entengués la pregunta. De fet ni el volum de la música ni la meva treballosa dicció –coses de l’hora i l’alcohol- hi ajuden, però no és això, companys, no és això el que jo quisir, em perdo amb tecnicismes inútils. El que Voldria és sacsejar-lo per les espatlles i EXIGIR-LI que les expliques, que les escrivís, que les filmes, que les dibuixes, aquelles històries. El que sigui, però “Cullons que no es perdin!”. Però no em surt, només balbucejo arguments bastant incoherents i tòpics. Ni tarro ni llengua: purita boira. Em mira ja desconectat, com dient que a ell ja li han fet tot el profit que li podien fer, que tot el que l’haurien d’haver marcat, jo ho han fet i amb escreix, “¿pa que mas?” Sembla dir-me mentre escura el JB. Intento treballosament raonar si no hi ha un punt d’egoisme en quedar-se per ell aquest patrimoni humà i moral mentre me’n vaig i pixar. Quan torno, al tamboret només hi queda el resto de la seva colilla aplastada amb ràbia i saña al cendrer i el seu got buit, restos de gels en procès de licuació. Cap més rastre. Glu-glu-glu, fa l’aigua en derritir-se. Una altra pel·lícula sense final.
Victor, fly me to Stafford - My Little Airport
Lightnin'seeds - Lucky You - Lightnin' Seeds
Apa salut i siau
