Musica en blanc i negre, Tardor 2008, 25 d'octubre

Waiter, Ask The Man To Play The Blues - Freddie Cole

Avui portem un carretó de cançons estiloses, aparents i tocades per aquell punt estètic que recorda les fotos en blanc i negre, cançons apropiades per una barra de club dels anys 50’s, amb un taburet alt i un barman amb americana blanca atent a les confidències. Cançons elegants per quan (pel que sigui) portes una temporada especialment espessa, sense agudesa mental, sense res per dir, res mínimament axispat i ocurrent, i vamus, et veus sense profunditat de pensament, doncs buenu, s’hi t’has de quedar a la superfície, almenys que sigui aferrat a una cosa ben estètica, com aquestes cançons. Pillat a un flotador, sí, però un flotador amb estil.

Dreamsville - Shirley Scott
Each & every one - Everything but the girl
I'll never smile again - Billie Holiday
Moonlight Cocktail - Mel Torme

Fa uns dies em vaig passar pel fotolog del fotografo gafapasta , molt recomanable, bien vale un vistazo. En una de les seves entrades diu aixó que copypastejo literalment tal que així:

“El poder de evocación de la fotografía química. Sin negar la evolución, sin renegar de la fotografía digital, abogo por su defensa. En la eclosión de los CDs, también nos llamaban locos cuando defendíamos los vinilos. Y si no me equivoco, es el único formato físico de transmisión de música cuyas ventas están creciendo. Hay algo en la tangibilidad de esas máquinas y de los resultados que producen de lo que nos cuesta mucho abstraernos. Esa diapositiva en 6 x 6 centímetros, que podemos coger en nuestras manos, sin necesidad de ningún otro soporte de visionado, es como un pequeño truco de magia. Y la magia siempre fascina.”

Captain Bacardi - Antonio Carlos Jobim
Better Now - De Phazz
In A Shanty In Old Shanty Town - Dizzy Gillespie
Bobo - Walter Wanderley

“Tedd Wilson és un burges relativament culte per a qui la verdadera llibertat és la de pensament, i la considera una qüestió privada perquè en lo privat es refugia front la hostilitat social. Potser ho faci per trobar lloc per a una reflexió tranquil·la i noble, de vegades velada. Tan velada com l’atmosfera que es respira en les seves millors cançons” Acollonant,no? Doncs això és el que va escriure Marcello Piras de Teddy Wilson, en el llibret interior del disc. A mi m’encanta llegir els llibrets dels discs de jazz. Tenen unes parrafades immenses plenes d’etereitats i d’abstraccions acollonants. Em meravellen. M’al·lucinen perquè quasi mai entenc res de res. I a les coses que no entenc de res els hi dono molt de mèrit. Em deixen fascinat i embobat com una salamandra davant un llum la manera com engalten divagacions una darrera l’altra sense que jo sigui capaç de trobar-li la més mínima relació amb la música que se sent. I ostres, potser ja es això. Vull dir que les cançons acaben inspirant als “llibretistes de jazz” curioses divagacions, històries de ficció que només existeixen en la seva ment, un subproducte de lo que han escoltat. Com diu el fotografo gafapasta “es como un pequeño truco de magia. Y la magia siempre fascina.”

En fi, ara escoltarem el Teddy Wilson al piano, a veure si pilleu lo de “la reflexió tranquil·la i noble” o lo de “llibertat privada”, o lo de “atmosfera velada”.

All of me - Teddy Wilson & Lester Young Quartet
Ciao, ciao - Stanley Turrentain
Jazz devil - Barry Adamson
So tell the girls that i'm back in town – Jay Jay Johanson

Més del fotógrafo gafapasta “Queremos el riesgo 0, como la tolerancia 0. Y esos absolutos no existen en nuestra vida. Si estamos vivos, corremos el riesgo de morir. Tanto si vamos por la calle como si cogemos un avión o nos montamos en coche. Y no siempre existe un culpable en el que descargar nuestra frustración. Aunque se busque porque el culpable siempre es “el otro”, aquél que nos permite vivir sin incertidumbre. Es una falacia, una burbuja de cristal, que es en lo que se está convirtiendo nuestra sociedad.”

Ordinary Joe - Terry Callier
Jazz a gogo - France Gall
Big City - Shirley Horn
Daiquiri – Xavier Cugat

Live is bussiness, risky bussines. Però amb l’aversió al risc, ¿no ens estarem tornant més tramposos? En lo de les fotos, per exemple, tirar fotos en digital o en analògic. La qüestió, quan tires en analògic, no hay vuelta atras. Click, un instant que condiciona definitivament la afoto per la resta de l’eternitat, sinvuelta atras posible, sin vista previa. Click i casar-se amb la posteritat. No serà que vivim vides de photoshop? Retocables infinitament fins el dia del judici, sense acabar de fixar res definitivament. Crec que era Cartier Bresson que enfocaba, tirava, i revelava tota la superfície que havia tirat, els marcs blancs inclosos, o que John Ford no utilitzava apenes el muntatge perquè ja el tenia al cap quan el rodava. I jo, p.ex. per escriure aquest trist paràgraf he tirat endavant, endarrera, arrastrat, copiat, desfet, borrat, refet un munt de vegades. I el pitjor és que demà mateix (o quan sigui) encara podré fer un altre guardar como. Vides de photshop, retocables fins l'infinit... y mas allá.

Jungle Strut - James Taylor Quartet

Apa, salut i siau!

Brel i Aledaños, Tardor 2008, 17 d'octubre

Arte - Nosotrash

“El cassette de Jac-ques-Brel... / ... esto si que es ar-te” diuen les Nosotrash. Doncs a això ens dedicarem avui, al cassette de Jaques Brel. ¿qui no ha tingut un casset de Brel? Sí, jo també tenia un cassette Brel, me’l va gravar una franceseta... respectable mare de 5 fills... La idea del pugrama d’avui ve de que fa uns dies l'amic Orbison va deixar un comentari sobre Brel en un estimat blog de referència i vaig pensar, calla tú, yastá, ja tinc tema. Després rascant perquí-i-perllà vaig descobrir que el passat 9 d’octubre va fer 30 anys de la seva mort (i potser d’aquí venia el comentari d’Orbison. O potser va ser casualitat, nusé). El cas és que tocarem Brel i aledaños, Brel i versions de Brel, Brel i cançons que tinguin alguna relació amb Brel, encara que sigui tan tangencial que només existeixi en la meva ment. “Esto son imaginaciones tuyas muchacho!”

Mathilde - Scott Walker

Scott Walker, enamorat confés de Brel. Tio d’immens èxit entre jovenetes nyonyes a principis dels 60’s amb els Walker Brothers, es sentia constrenyit pel seu grup. Va deixar la California solejada dels seus èxits per llargar a Londres, on en una festa de la revista Playboy es va enrotllar amb una conilleta. Van anar a cas d’ella assumeixo que a consumar la festa de la carn de conill, i –oh! Meravelles del destí- en les pròpies paraules d’S.W: «ella va posar un disc de Brel, i me’l va traduïr. El vaig estar escoltant tota la nit. Vaig pensar, això és meravellós. Em va canviar per complet. Ho va cambiar absolutament tot». Pos seria l’influx de Brel o no, el cas és que en aquells anys va enfilar 4 obres mestres en fila de a uno, una darrera l’altre; Scott, Scott II, Scott III i Scot IV. En totes hi ha alguna versió de Brel en anglés. Finalment va recopilar les versions en el disc “Sings Jacques Brel”. Una llarguíssima llista de músics han versionat o es declaren influenciats per Brel: Nina Simone, Dominique A, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beach Boys, Dusty Springfield, David Bowie, Neil Hannan dels Divine Comedy, Frank Sinatra, Núria Feliu (hmmm Sinatra & Feliu... sounds good!), Juliette Greco (parella de Jourese, arreglista de Brel), Serrat o el mateix Jarvis Cocker de Pulp que escoltarem ara mateix

Tonite - Jarvis
Quand on n'a que l'amour - Jacques Brel
Favourite song - Vincent Delerm

Deliciosa cançó on Delerm i Neil Hannon (dels Divine Comedy) s’intercanvien els respectius idiomes per reflexionar sobre el significat de les lletres en llenguatges que un no domina: “j’ai écouté toutes ces chansons françaises / je ne savais pas ce qu’est une javanaise / un poinçonneur des lilas / ça veut dire quoi”. Tot ple de referències a la cançó francesa: “la javanaise” i “un poinçonneur des lilas” provenen de cançons de Serge Gainsbourg, “cheval fourbu” de Leo Ferre, i “poupée de cire” de la France Gall.

Le moribond - Jacques Brel
La chanson des vieux amants - Juliette Gréco
La chanson de Jacky - Jacques Brel

Personalment vaig descobrir Brel amb el Nemequitepà, escupint-me a la cara els sipiajus a través de la pantalla de la tele de tan intensament com cantava en aquell famós video en blanc i negre. Més que cantar, sembla arrastrar-se, suplicar que no la deixès. És sense dubte la meva preferida de Brel. Diuen que quan el 1959 la va sentir Edith Piaff va dir que “un home no hauria de cantar aquestes coses” de trist i arrastrat (i “poc masculi” suposo jo) que li semblava. Aleshores Brel tenia 28 anys, estava casat amb la seva dona Miche des de feia 9 anys i just acabava de tenir la seva tercera filla. També feia pocs anys que s’havia instal·lat a Paris deixant el negoci familiar que portava a la seva Brusseles natal. I be doncs, aquest peaso cançó la va escriure dedicada a Suzanne Gabriello, una de les moltes amants que va tenir a Paris. Així que em sembla que expressa perfectament la contradicció entre vida personal i vida artística. Brel té una gran quantitat de cançons que parlen d’amors intensos, de dones, de passions, de vida viscuda a consciència i sense deixar ni una engruna. Si les cançons són el mirall de l’ànima, no hi ha dubte que amb la música de Brel ens aboquem a un pou fondo-fondo com un forat negre. I es clar un no pot evitar preguntar-se com lliga tota aquesta fondària vital amb els convencionalismes d’un matrimoni amb tres nenes. Vull dir que estiguis que se jo, planxant, o fent el sopar, o fregant el water i la dona et pregunta, “escolta, i lo de que "et portaré les perles de pluja d'un pais on mai no plou", ¿per qui anava?”. Quisir, mal rotllo, ¿no?. I sinembarg no es va divorciar mai de la seva dona. Diuen que va viure tota la vida amb el mal de cap d’aquesta contradicció; entre els valors catòlics i burgesos amb els que havia crescut ( havia estat minyó escolta dels catòlics, dels que Tintin n’és en certa forma paradigma), i les ganes de viure la vida al màxim; entre no ser capaç de fer de bon marit ni de bon pare ("la paternitat no existeix"), i ser conseqüent amb les seves pulsions més bàsiques. I bé, potser d’aquesta tensió vital en va sortir tot l’art, tot l’enginy, tota la profunditat de les seves cançons. O potser no, jo que se. El cas és que al final va tirar pel dret. El 1974 es va comprar un veler i va començar la volta al món, va aprendre a pilotar un bimotor, i es va instal·lar a les Marqueses, al mateix lloc on Gauguin. Va pillar un cancer de pulmó (obviament fumador empedreit) i va morir el 9 d’octubre de 1978. La seva dona i filles van heretar tot el seu patrimoni i han manejat el seu legat since then. Però per tornar a la seva contradicció vital, amb motiu de l’anniversari de la seva mort Sotheby’s subastarà una sèrie de records personals. No els han posat a la venda la seva família sinó els descendents d’una de les seves amants, Sylvie Rivet, qui els havia guardat. Deien que en traurien un pastón. Però definitivament, el que sí que no te preu son les seves cançons. Ara en Nemequitepà en la versió anglesa d’Scott Walker.

If You Go Away - Scott Walker
Sticks and stones - The Divine Comedy
La Fanette - Jacques Brel
Amsterdam (Olympia 1964) - Jacques Brel
Next - Scott Walker

Versió d’”Au suivant”, on Brel retrata amb pinzell i vitriol com de traumatitzada per sermpre més pot quedar la vida sesuà d’un pobre recluta obligat a fornicar en un abarrotat i embotellat (next! next!) bordell militar gratuït. Un clarivident i descarnada repassada a la institució militar, i si m’apures al concepte clàssic de nació europea:

Naked as sin, an army towel, Covering my belly, Some of us blush, somehow, Knees turning to jelly, “next”, “next”

I was still just a kid, There were a hundred like me , I followed a naked body A naked body follwed me, “next”, “next”

I was still just a kid, When my innocence was lost, In a mobile army whorehouse, Gift from the army, free of cost, “next”, “next”

Me, I really would have liked, A little touch of tenderness, Maybe a word, a smile, An hour of happiness, But, “next”, “next”

Oh, it wasn't so tragic, The high heavens did not fall, But how much of that time, I hated being there at all, “next”, “next”

Now I always will recall, The brothel truck, the flying flags, The queer lieutenant who slapped, Our asses as if we were fags, “next”, “next”

I swear on the wet head, Of my first case of gonorrhea, It is his ugly voice, That I forever hear, “next”, “next”

That voice that stinks of whiskey, Of corpses and of mud, It is the voice of nations, It is the thick voice of blood, “next”, “next”

And since then each woman, I have taken to bed, Seems to laugh in my arms, To whisper through my head, “next”, “next”

All the naked and the dead, Should hold each other's hands, As they watch me scream at night, In a dream no one understands, “next”, “next”

And when I am not screaming, In a voice grown dry and hollow, I stand on endless naked lines, Of the following and the followed, “next”, “next”

One day I'll cut my legs off, Or burn myself alive, Anything, I'll do anything, To get out of line to survive, Never to be next, Never to be next.

Vesoul - Jacques Brel

Matem ja el tema amb la meva preferida. Anys després va declarar que el nemequitepà era una cançó pròpia d’”un covard i un imbècil”. No voldria equivocar-me però és que a més crec recordar que va ser ell qui va aviar a la xica aquesta. Però després de tot, ¿qui es vol fixar amb menudències i incoherències com aquestes, tractant-se d’aquesta obra d’art? Si Paris bién vale una misa, és obvi que el nemequitepà bien vale una covardia, una imbecilitat, i si m’apures tota una vida plena de sentiments de culpa.

Ne me quitte pas - Jacques Brel