Bocaccio Soul - Augusto Alguero
P6R 99,80FM EJDM. Aquest hiper-lingotazo groovadèlic psyco-soul és del gran i recent traspassat Augusto Algueró. La criatura és diu Bocaccio Soul, i fa 40 i tants anys va servir de tema principal a la BSO de la peli Tusset Street. Estem al 1968. Gauche Divine, progresia, jipiosillos, grenyuts, niños bién, buitres intentant pescar rollete, i demés fauna i flora... uns es traginen gin-tònics a la disco que Oriol Regàs es va treure de la màniga, d'altres procrastinegen a les terrasses de Tusset Street mentre es comenten els uns als altres: “som la polla”, diuen. Avui, igual com fa quarantai piku anys, seguim sent la polla, així ho certifiquen els anuncis de l'Estrella Damm. Som els millor, som els més grans i pixem més lluny que els negrakos d'oblongo cimbel. Tirarem a terra totes les places de toros: ¿per què les volem si el nostre melic és una infinita plaça de toros?. El filòsof Pujols rematxava “els catalans anirem pel mon i ho tindrem tot pagat”. “Ho tindrem tot tot pagat” repetim irònics i cofois mentre fa 30 anys que paguem sol·lícits la factura de solidaritat inter-territorial. Això és el que deia el gran Pujols: “els catalans anirem pel mon i ens ho pagaran tot”. “Anirem tots cap el cel... que toqui el bateria... anirem tots cap el cel... amb crits d'alegria” ...però la bateria mai més no va tornar a tocar. Ni el baix va marcar aquelles línies rítmiques fondes que et fa retrunyir -bumbumbum- el dins dels budells, ni la guitarra elèctrica va esgarrapar el mirall com una ungla, una ungla llarga i afilada, crua com el tall rovellat d'una navalla. Ni beat, ni soul, ni R&B, ni popillo orquestrat. Ens vam haver de conformar amb 30 anys de guitarra acústica. De guitarra acústica i de tota la seva col·lecció de cantautors. Cantautors i cadires en combinacions infinites. Celles arrufades i transcendència. Reflexió i restrenyiment. I el ieiè? Hi va haver ieiè aquí? Por Diós, si lo hubo!... Magnífico ieiè, magnífico. Tots els 60's. Encara que després se'l va empassar la terra. Avui aquí al Jardí del Manicomi revisarem totes aquestes Herències escatimades.
Ho he de fer (Gotta move) - Dova
Dova, Paquita Dolz, Valenciana de Tavernes de Valldinga, revisa amb reminiscències de BSO Hitchcockiana o Jamesbondiana el Gotta move del 2n disc de la Barbra Streisand, i mentre aquí al JDM, parlem d'Herències escatimades.
Parlem del que hauria pogut ser i no va ser. Dos caminos divergian en el bosque i aquí van escollir el més intel·lectualoide i reflexiu. La tesi patillera i de xixinabo del dia és la següent: la hiperinflació de tant cantautor acústic -Línia Brel-Brassensiana- en massives dosis intravenoses durant els 70 i 80 va sobresaturar el ja de per si escanyolit mercat de musica en català fins el punt d'escopir fora el mercat -qual sipi verdós- la música d'arrel anglosaxona (digues-li beat, soul, R&B, pop afrancesat o kraut dodecafònic). Aniquilada de la faça d'aquesta catalana terra. Vint anys després, als 90s', el jovent que volia fotre soroll fort i ràpid amb guitarres elèctriques i amplis va mirar a dreta i esquerra però es va trobar sense pràcticament germans grans o papis, sense referents. Potser per això aquell engrudo del “rock català” va ser un pastitxe tan indigest ¡por Diosss, si més que gripaus semblava que ens empassèsim Dragons de Komodo! ...I sinembargo el eslabon perdido va existir, i no només va existir, sinó que mirat amb objectivitat -i amb lupa de 20 augments- 40 anys després, un no pot menys que dir admirat: Ostia, MOLT BONES CANÇONS, pardiez que sí! Sonaran avui en aquesta edició Herències escatimades, MOLT BONES cançons d'entre el 1962 i el 1969. MOLT BONES CANÇONS d'Augusto Alguero, Dova, Els 7 d'Aquí, Quixot's Quartet, Maria Cinta, Magda, Lita Torello, Nuri, Tony Vilaplana, Mauné i els seus Dinàmics, Picapedrers, Els Drums, Els Dracs, Eurogrup, Els Corbs, Els Xocs, Els 3 Tambors.
Només tu - Els 7 d'Aquí
Aquest doo-woop high-school tan nostrat va sortir del segell Concèntric el 1967, any de màxima activitat de l'invent. El 1961 Ermengol Passola i Espar Ticó van fundar EDIGSA per popularitzar la música en català. Allà van gravar des dels setze jutges fins a puro-purito ieiè com el que escoltarem avui. El '64 Passola i Espinàs van llargar d'EDIGSA per alguns desacords de pasta i estil i van fundar Concèntric, emportant-se de pas alguns artistes com Raimon o Pi de la Serra. Allà treien de tot, des de contes per crios -regireu per casa i trobareu aquells entranyables singles del conte de la rateta que escombrava l'escaleta, jo el tenia fins i tot en vinil vermell- a la música tradicional, fins marcianismes com els que posarem avuí: des de R&B raw i descarnat fins softpop bailongo i facilon. Però oju! eren discogràfiques atípiques: no estaven “in it for the money”, no estaven en allò pels calés, sinó que eren els calés els que estaven per allò. No eren segells al ús, no: eren una pandilla mecenes ricatxons que en lloc de gastar-se la pasta en -diguem- ferraris, furcies i farla, havien decidit gastar-la editant discs en català. I si l'empresa perdia bous i esquelles, doncs que els perdés i puntu -i de fet les dues van acabar petant, Concèntric el '73 i EDIGSA el '83. Una elaborada operació militar: l'”alta cultura” posant humilment el seu talent, coneixement i pasta, a disposició de la “cultura pop(ular)” per “normalitzar-la”. Això és interessant perquè el mateix patró es va repetir els 90's amb el rock català, només que aquest cop la pasta gastada era la nostra, la de tots, i no d'uns ricatxons catxondus (i el xiste fàcil seria que també com abans, la empresa subvencionadora -la Generalitat en aquest cas- ha acabat al final també al borde de la fallida)
Windy - Quixot's Quartet
Una perleta radiant de sunshine pop. Armonies vocals i melodies suaus que transporten a Califòrnia, al soft, al bublegum. També de Concèntric.
Encara que això no vol dir que Concèntric -ni menys encara EDIGSA- es centressin en el ieiè, de fet de tota la immensa producció dels 2 segells, només una certa part va ser ieiè, ara bé, aquesta part es va fer amb un producte molt-molt cuidat: tant el disseny gràfic de portades, (molt guapes, molt currades, a càrrec de Pau Riba, Oriol Maspons o Jordi Fornas); com l'adaptació de les lletres (que solien ser de tipus tan solvents i reputats com l'Espinàs, Ramon Folch i Camarasa, Pau Riba, o fins i tot Pere Quart); però sobretot eren produccions cuidades a nivell musical -que al cap del carrer és el que importa- Això es veu en la elecció de les versions, on no només es decideixen per les eleccions fàcils dels èxits més immediates i evidents (Beatles, Stones, Adamo, Rita Pavone, Jimmy Fontana, Gainsbourg), sinó que també piquen de cosetes més rares: Allen Touissants i Lee Dorsey, els Yardbirds, els primers Kinks, The Animals, Donovan, els primers Bee Gees... I és clar, no és només l'elecció de versions, també els arranjaments son de notassa, a càrrec de Francesc Burrull o Josep Solà, veterans músics de jazz amb les orelles molt obertes, tan com per triomfar en pantans tan diferents. Per si fos poc, grans músics de sessió omplien buits puntuals.
Nina de cera (Poupee de cire) - Maria Cinta
Aquí Maria Cinta no desmereix en res l'original del Gainsbourg i la France Gal, amb la que es van fer petar una Eurovisión cantant per Luxemburg. En l'original Gainsburg -amb els seus dobles sentits habituals-, jugava amb l'equívoc de ser ell qui movia a voluntat els fils de la “nina de cera”: una France Gall adolescent que aparentava no saber què ni per a què cantava.
No sé - Magda
No T'ho Dire Pas - Lita Torello
És una noia (She's a woman) - Nuri
Yea Yea la va gravar Mongo Santamaria rotllo jazz-fussion a principis dels 60's, però el Tony Vilaplana -cantant de Sabadell-, pilla de model la versió que el gran Georgie Fame va portar als xarts el '65 (encara que la majoria de nosaltres suposo que la vam conèixer a mitjans 80's amb la versió dels Matt Bianco).
Ie-ié - Tony Vilaplana
Those days of wine and roses es van acabar quan els 2 segells van tancar l'aixeta. En un recopilatori del 1970 de concèntric (quan estaven quasi a punt de xapar), al text de la contraportada es poden endevinar entre línies restes desdibuixades de decepció i amargura, rotllo “senyors, aqui mos hem fotut un curro de la hòstia per treure música lleugera en català, (“exactament com es fa arreu del mon”) Han estat 78 cançons en 7-8 anys, però tst, lu que hi ha és lu que hi ha, i buenu, tu pots portar el burro a la vora del riu però no el pots obligar a beure...”. Sempre de rerefons la noble empresa de normalitzar un país en temps difícils. El que queda 40 anys després, són aquestes bones cançons. Bones cançons i Herències escatimades.
Per tu ploro - Mauné i els seus Dinàmics
I apartir d'aquí i fins el final del programa anirà rodolant avall la part que em sembla més interessant de l'assuntillo: un seguit de perles negres, perles negres i fosques, trallazos dignes d'entrar en aquells típics recopilatoris d'obscures bandes seminals del garatge més cavernari: Els Picapedrers, Els Drums, Els Dracs, Els Xocs, Els Corbs, Eurogrup, Els 3 Tambors... Guitarrassos secs, afialats, violents, cops de bateria, baixos consistents. Garatge i R&B, tocs psicodèlics, ràbia i diversió. Què se'n va fer amb el temps d'aquest petit tresor? Doncs bàsicament aquesta herència, aquestes arrels anglosaxones es van perdre com llàgrimes en la pluja. Alguns d'aquells músics van evolucionar seguint la lògica generacional cap sonoritats típiques setanteres (Pau Riba, els germans Batista, l'ona laietana, progressiva i farcida d'acid. Sisa, les Diòptries, Màquina, Ia i Batista, Oriol Trenvia, Picnic...). Les noves generacions sempre maten el pare i solen reivindicar l'avi: el pop/punk va matar tot allò que feia olor a complexitat i barroquisme setantero (digues-li glam, progressiu, simfònic, kumbayà...) per reivindicar la simplicitat més poppy, primitiva, i animal dels 60. Aquí, aquesta magnífica herència generacional es va perdre, el fil es va tallar, i aquest grapat de grups, aquest grapat de cançons no van arribar a poder fer d'avis de cap net.
Un bitllet he comprat (She's got a ticket to ride) - Picapedrers
Si aquestes cançons han sonat en aquest programa és per l'esforç d'uns quants malalts de vinilitis, recuperadors de vinils per aquestes fires i mercadillos de Déu, que no només gasten pasta i s'empolseguen les puntes dels dits, sinó que es molesten en preparar complicades compilacions, o ripejar els seus tresors i penjar-los a la xarxa per que els demés en puguem gaudir: els dj i/o bloggers Phil Musical (alter ego d'Oscar Dalmau, guionista de tele i ràdio) i el seu blog Phil's Musical Lounge Corner;, el Sr 45 rpm i el seu blog Pots Sentir-me o el blog de Modernisme Aborigen . Una feina espectacular, val molt la pena entrar als seus blogs perquè s'hi poden veure les portades escanejades que son una autèntica passada. També s'han fet diverses recopilacions: Hi ha ieié per aquí (La Sèpia Verda/ Barraques), els 3 volums del “Modernisme Aborigen” dels Badabadoc Selectors (2008, 09 i 10). “Pop ie-ié Català 60's Picap” “Pop ie-ie català” de Picap 2010 (pq Picap es va quedar tot el catàleg d'EDIGSA), “Pop a la catalana Jazz, Bossa & Groovy Sounds from Catalunya 1963-1970” (2010) compilat pel DJ Phil Musical per la discogràfica francesa Vadim Music.
I després hi ha la música en directe: des de les sessions de Phil Musical i les ballades de Modernisme Aborigen de Badabadoc Selectors. Fins el rotllo grups retro: Angelina i els Moderns, Els Trons, Belda i els Badabadocs, o Refugi, la banda paral·lela del Joan Reig.
Digue'm coses (Words of Love) - Els Drums
La casa del sol naixent (House of the rising sun) - Els Dracs
Sembla que aquesta versió dels The Animals va ser el disc més venut de Concèntric
Pots sentir-me (Can You hear me?) - Eurogrup
Eurogrup escolleixen una no massa coneguda de Lee Dorsey composada per Allen Touissant
Nit Sense Fi (Endless Sleep) - Els Corbs
La fosquedat d'aquesta també impressiona, sobretot tenint en compte que l'original era una èxit de 2na fila country. Oju els corus hipnòtics, aquests ecos, i els guitarrazos secs del sol. Una tenebrosa excursió per una gruta del Montsant. L'original de Jody Reynolds la van censurar perquè parlava més o menys encobertament del suicidi de l'amant.
Què passa amb els duros? (Get out of my life, woman) - Eurogrup
Un altre préstec d'Allen Touisant i Lee Dorsey, les dones i la mala vida que ocasionen, ¿què passa amb els duros? get out of my life woman, que em fots tots els calés.
Un Cor Fet d'Amor (Heart full of Soul) - Els Dracs
Els Dracs (Dracs per tot arreu: tancat dins un cercle com en l'emblema del segell concèntric, o a la seva cova: La Cova del Drac el “centre operatiu” del grup). Heart full of Soul era original dels Yardbirds (on van començar Eric Clapton, Jeff Beck, o Jimmy Page). Chris Isaak la va versionar pel seu 2n LP del '87 amb un tractament molt semblant, molt sec i auster.
l'Última vegada (The Last Time) - Els Corbs
Més enllà (Milk Cow Blues) - Els Xocs
El Milk Cow Blues original venia d'un blues dels anys 30, però aquí els Xocs -o els arrangistes de Concèntric- agafen de model la versió definitivament molt més passada de voltes i gurridnonga dels Kinks. Els Xocs l'agafen amb mala bava i resquemor que espanta. Un cop més impressiona l'aire garatge.
Tot negre (Paint it black) - Els Xocs
I per l'últim la meva preferida, Romanço del fill de vídua dels 3 Tambors. Versió De-mo-li-do-ra del Tombston Blues del Bob Dylan, amb lletra de Pere Quart, què dic lletra: HIMNE, descripció descarnada i crua com els guitarrazos secs que ataquen entre els cops de bateria, de la quintescència catalana. Els 3 Tambors eren els germans Jordi i Antoni Batiste i Xavier Triadó quan tenien 16-17 anys, van treure un parell d'EPs per Belter. “però a soc catalanista, i a casa amb la mama, quan no hi ha visites parlo sempre en català”.
Romanço del fill de vídua (Tombston Blues) - Els 3 Tambors
