This is the end my friend, the ancient end, my friend: I'll never look into your eyes again. Again. Tardor, Hivern, Primavera, i quan comença l'Estiu, cau la persiana de la temporada de ràdio: puntual com la caiguda del pèl masculí, la caiguda de la líbido o la caiguda de l'imperi Romà -o pel cas, de qualsevol altre imperi que conjunturalment domini el tinglado (perquè al capdevall tots passen avall per l'aigüera, tot passa avall i tot és conjontura, tot és conjuntural des de que a Déu li va pillar un patatús, des del final de la Història, des de que Davos va matar el llarg plaç i ara a veure qui li posa el cascavell al gat). Però ens perdem, divaguem, ens en anem per les rates, i aquí no hem vingut a parlar de rates ni de gats ni de cascavells ni de formatges, ni de qui els pren: aquí hem vingut a parlar del meu llibre, del Llibre Sant, del Llibre Sagrat, del Llibre de les Escriptures, del Llibre d'Estil: el que diu que tot té un final, el que diu que quan arriba el bon temps, que quan ve el temps de les cireres, a P6R s'acaba la temporada i comença la d'estiu, i llavors my friend, al JDM xapem la porta rovellada del jardí, arrosseguem la pesada porta enreixada per sobre les herbes entre grinyols d'òxid encrostonat per segles i mil·lennis d'immobilitat i d'apatia, i hi passem una cadena gruixuda i brunyida, passem el candau pesat i també rovellat -perquè per aquí tot ja està refotudament rovellat, que fot una pena que t'hi cagues, my friend, que t'hi cagues de lo rovellat que està tot-, ens girem i fem una última mirada endarrere a través de les reixes -yatediga my friend, rovellades-, i comencem a desfilar d'una puta vegada, que ja va sent hora, home. This is the end my friend. I avui el narrarem en directe.
Strange Fruit - Nina Simone
Strange Fruit Records era el nom de la discogràfica que va fundar John Peel per ediat les seves cèlebres Peel Sessions. El nom estava inspirat en la cançó que cantava Billie Holiday des dels anys 40's. Strange Fruits són els que penjaven dels arbres del sud, del sud dels estats units. Entre 1889 i 1940 es van linxar 2.833 persones, quatre cinquenes parts eren negres. Se'ls va linxar no tant pels crims comesos com per pedagogia, per a educar aquella comunitat, per insertar-los genéticament, innatament el xip de l'estricta obediència i del sentit del domini, igual com als elefants bebès que els lliguen a una estaca que no poden arrancar i quan son adults, de pura costum ni es qüestionen que amb una simple estirada de pota la podrien fer volar pels aires. A partir dels 20's-30's els linxaments van disminuir notablement perquè ja les regles del comportament “correcte” havia estat après per aquella comunitat.
Dels arbres del sud pengen estranys fruits, Sang a les fulles i sang a l'arrel, noi negre balancejant-se amb la brisa del sud, estranys fruits penjats dels àlbers
Escena pastoral del sud galant, Els ulls botits i la boca torta, olor de les magnòlies dolç i fresc, i el sobtat olor de carn cremada
Escena pastoral del sud galant, Els ulls botits i la boca torta, olor de les magnòlies dolç i fresc, i el sobtat olor de carn cremada
Aquesta és una fruita perquè l'arrenquin els corbs, perquè l'embolcalli la pluja, perquè la xucli el vent, perquè la podreixi el sol, perquè caigui de l'arbre. Aquesta és la estranya i amarga collita.
El poema el va composar Lewis Allan, un jueu blanc de NY el 1936 i el 1939 el va començar a cantar Billie Holiday com a tancament de les seves actuacions. Aviat es va convertir en un himne. Aquí l'escoltem en la veu de Nina Simone que sempre es va mostrar encara més combativa i significada que Billie Holiday en aquest aspecte
Baby, I'm Yours - Barbara Lewis
Chove Chuva - Sergio Mendes & Brasil 66
Last Summerdays - The Montesas
This is the End, my friend. The End, el fin. Fin és també el nom del LP de 1985 amb què es van acomiadar The Monochrome Set, la banda del genial Bid. A la portada un trapezista aguanta amb les dents la seva companya suspesa al buit. Un fart d'espectadors decimonònics observen atònits. The Monochrome Set eren guais i enrollat i arty's però mai es van menjar un putu rosco comercial, per això, el 1985 es van separar i van llençar un LP en directe dels seus èxits que sona de puta pena, de puta pena sona. Això sí, les cançons molt guapes: Jet Set Junta, Eine Simphonie des Gauens, i aquesta Jacob's Ladder, pel cas extreta del LP Unreal, un imaginatiu disc en directe de l'actual banda de Bid: Scarlet's Well. Dic imaginativa perquè el que va fer el 2006 l'amic Bid va ser demanar músics amateurs per fer una gira per USA i Suècia i tal: ell tocava i cantava rodejats de músics fans diferents en cada concert, com per exemple aquesta versió del Jacob's Ladder.
Jacob's Ladder - Scarlet's Well
Le Pastie de la Bourgeoisie - Belle & Sebastian
What have you ever done - Mood six
Rain Of Crystal Spires - Felt
Ti tendo la braccia (Reach out for me) - Nicola Di Bari
Being Boring - Pet Shop Boys
Per començar Being Boring no és només una cançó acollonant, sinó una de les preferides dels propis PSB, sobretot del Neil Tennant, que en va fer la lletra. Lo següent és dir de què va la cançó. Va de quan un és gran i recapitulant, a un li apareixen records de quan un és jove i va a saco, i un té la determinació de fer coses grans, de no avorrir-se, i un no pensa que el temps es pugui acabar, ni tan sols considera remotament la possibilitat que existeixi un The End. I llavors, després de tant de temps i ja mirat amb perspectiva, un penses "no, amic, no ho érem, d'avorrits, no senyor".
La cançó està estructurada en tres dècades, la dels 20, la dels 70, i la dels 90, quan es va editar, i doncs el temps de referència, quan el protagonista -la primera persona del singular que som tots-, remena per casa i es troba fotos i invitacions a festes de quan era adolescent, a finals dels 70's, i en una d'aquestes invitacions a teenage-parties, hi troba escrit "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai". I la dona dels anys vint és Zelda Fitzgerald, i l'escriptor Scott Fitzgerald. I la cita literal és: “Es va maquillar tota, perquè no ho necessitava i perquè es negava a avorrir-se, principalment perquè no ho era, d'avorrida. Era molt conscient que les coses que feia eren les coses que sempre havia volgut fer”. Això és el que deia Zelda, però resulta que pocs anys després d'escriure això Zelda va embogir i ja no va sortir viva dels diferents manicomis on va estar reclosa. Mentre això passava Scott Fitzgerald retratava aquest procés -almenys part d'ell- i del seu matrimoni amb ella a Tender Is The Night, on Fitzgerald s'autoretrata com un psiquiatre de talent il·limitat que es casa amb una seva pacient per curar-la, i la cosa acaba amb ell tirat en la misèria, enfonsat per l'alcoholisme, la desesperació i el malbaratament del seu talent. I també en el llibre, la parella protagonista pacta això mateix: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses divertides, sempre festes i borratxeres i amics i tomba i gira pel Paris dels anys 20, per Suïssa, i per la Costa Blava. Però ell acaba alcoholitzat i fet un nyap i ella el deixa, curada i feliç, i se'n va amb un altre amant. En la vida real Zelda no es va curar mai, va morir pocs anys després en l'incendi d'un dels manicomis on estava internada, en canvi Scott Fitzgerald sí va acabar arruïnat i alcoholitzat. Va morir d'un atac de cor el 1948.
Ara, als 90's i ja una estrella del pop, Neil Tennant regira pels calaixos de la memòria, en una habitació d'hotel, estant de bolus per Alemanya -habitacions llogades de l'estranger-, i recorda aquelles teenage-parties, i tots els que hi eren, i els projectes de grandesa per les seves vides que tenien en aquells llunyans 70s, i com va pujar al tren deixant el seu Newcastel natal per anar a Londres. Pensa en tot això i també pensa que llavors mai s'hauria imaginat ni que finalment s'hauria convertit en tot allò que somniava, ni molt menys que no ho podria compartir amb un dels seus millor amics de llavors, mort de sida. Tractant-se d'una cançó que parla de teenage-parties, el video també anava d'això, era molt guai, d'una festa amb una guerra d’espuma tot en blanc i negre. Per a ells, Tennant & Lowe, va suposar una petita decepció que el single no piqués més amunt als charts, després de tot el que hi havien implicat. Amb tot, passats els anys, és manté com un record inesborrable; la meva cançó preferida dels PSB.
Stars Above Us - Saint Etienne
lean period - Orange Juice
La revolución sexual - La Casa Azul
This is the end, my frien. Marxem, ens en anem. Ara hi som, (i ho som tot: eternitat pura, caldo concentrat d'immortalitat) an de repent, de necs step, per art de màgia negra, alhop! ja no som res, em perdut l'instant, se'ns ha escapat per entre els dits com volutes de fum (bloup-bloup-bloup), amb el rastre de la eternitat esfilagarsant-se darrera seu. Da momen's gon foreva. El no res: un pam de nas i dos dits de titola arrugada. Ah amigu! Però ¿i mentre ho vam tocar? ¿i els micronèssims instants en que ho vam arribar a fregar, en que hi vam nedar, entre de bombolletes d'oxigen mandrosament escapant cap la superfície, com si fóssim en una piscina de xampany frances? Sí. Nostàlgics pel moment perdut afirmen: “per moments hi vam ser, dins l'alambí, nedant entre el viscos magma fundacional, com Oblexis caiguts dins la marmita”. Perdre i trobar. Intentar la missió impossible de captar l'infinit. Però hi vam ser. I per això sabem que aquestes pastilletes de 2-3 minuts son carn i peix al mateix temps: perles concentrades d'immortalitat fugaç. This is the End, my friend.
Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman
Siau, amics!
