Rainy days productions proudly presents...

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

P6R, 99.8 FM, EJDM, “Rainy days productions proudly presents”, avui per sopar hi ha restos de nevera. Restos de sèrie del programa passat. La primera idea pel programa de divendres passat era combinar cançons alegres i saltarines 60’s amb el mateix però modernes, rotllo l’impagable J.Lekman que està sonant i amb que vam tancar divendres passat, la elecció no é spara nada casual. Després per qüestions de temps (o d’espai tanto monta) em vaig quedar pràcticament només amb les noves. Pos buenu, avui recuperarem la intenció original amb lo que no va cabre la setmana passada. Que dius, ¿i aquesta disquisició a qui collons l’importa? I dic, pos tens raó, igual a ningú. Però clar, que una cosa no importi a ningú no implica que no sigui útil. Per exemple sempre es necessita una entradilla pel programa i mira, aquesta tonterieta almenys m’ha tret de l’apuru.

Twenty Four Hours a Day - Barbara Pennington

Però vaja, que tal com ha caigut aquella disquisició que no importa a ningú, hauria pogut caure alguna altra rotllo: “Al curro hi vaig normalment en moto. Menys quan plou, clar, perquè mullar-se no mola. Allavonses hi vaig en cotxe. Aparco a uns 10-12 min. patejant del curro, i així aprofito per a) escoltar música b) creuar-me amb gent pel carrer. U qual és una combinació xaxi. És com veure pel·lícules amb B SO de fons. Tantes pel·lícules com gent et creues, una història darrera cada parell d’ulls. ¿Quina? Pst, oiga, ¿y yo que sé? I can only guess. Pero habel·las aylas, això segur. Així que la climatologia d’aquests últims dies ha tingut diverses implicacions: metereològiques propiamente dichas, polítiques, de cohesió territorial, tertuliànica, ascensorística, i doncs finalment també fílmica. Perquè és clar, m’ha permès veure bastantes pel·lícules anant i tornant del curro, amb o sense paraigües. Ara en veurem algunes, d’aquestes películes.”

Superguay - La Casa Azul
Lazy Life - Fine

Bien, cinema a la fresca, cinema al carrer, cinema peatonal. Centenars de películes envoltant els nostres passos, una darrera de cada cara amb que ens creuem. Mirem algú caminant (sota un paraigües o sota una minifalda, tan li fa) i què veiem? Jo últimament res de res, soc incapaç de veure res, estic espès. I sensembarg segur que hi ha tremebundos films amagats, potser darrera la insípida i inodora mirada d’aquell tio tragejat de gris, o darrera els ulls apagats del cambrer que ens serveix el tallat. La xica que ens cobra cada dia el café en llet al meu company de feina i a mi es posa sospitosament sol·lícita i riallera amb ell. ¿perquè? ¿realment vol rollito, com especulem, o simplement és simpàtica de natural? El típc guió d’equivocs sentimentals, chica tontea con chico separado i blablabla. Comedia sentimental a l’hora del tallat.

Shame - Evelyn King
Bailando - Alaska
vacaciones - Carlos Berlanga

L'altre dia tornant del curro, (7-8 del vespre), me la vaig creuar pel carrer després d’aprox 15 anys sense veure-la. Queien quatre gotes mal comptades. Cinc a tot estirar. No em va veure, i això va fer innecessàries aquelles desagradables centèssimes de segon en que dos persones que no tenen absolutament res a dir-se, creuen els ulls i han de decidir si es saluden o no. I si sí, si simplement aixequen les celles i apreten el pas, o bé es paren i pregunten... ¿què? ¿què cony has de preguntar, si fa 15 anys que no et veus, i ni allavonses parlava amb ella de res? Potser morir-se és com això: aquestes centèssimes de segon que et passa tota la vida per davant. A mi, sota el meu miserable paraigües plegable negre, em va passar tot el que sabia d’ella per davant els ulls: la manera com, en llargues nits d’alchol, i dins d’un cotxe vermell, practicava sexe oral fent estrambòtics contorsionismes amb un gran i bon amic meu, ara tot un feliç pater familias. Després, a les set o a les vuit del matí despejaven el nuvol de fum de Camel amb que havien ompler el cotxe vermell i es despedien davant la porta de casa sons pares d’ella, amb un incongruent bonanit –perquè el sol feia una estona que treia el nas per damunt les seves pastoses boques, sabent que no es tornarien a veure en un més o dos, o el que fos: tot a expenses que el destí i l’alcohol els tornés a ajuntar a la Cage, al Krunkurs, al Diseño, o al Disorder, o a La Fàbrica, o al Mam... Tot això em va passar en aquestes centèssimes, com un petit assaig general d'una mort molt cinematogràfica i molt trendy, cony, és clar, ¿i como no havia de ser trendy amb les gafapastas que portava?

Now I Know What Love Is - Al Wilson

Bien, tornem de la publicitat. Rebobinem. M’havia quedat sota la pluja a uns metres d’ella amb tot lo que sabia d’ella flashejant-me el tarro. Recomença l’acció en slow motion replay. Just haver-nos creuat em vaig arriscar a parar-me i em vaig girar. La vaig veure allunar-se, i passat el Texca, tirar Carrer dels Recs avall. Portava un paraigües vermell i la mateixa mitja-melena rossa. La mateixa figura imponent, la que tants cops m’havia corroido la imaginación quan el meu amic, l’endemà d’aquelles nits d’alcohol i sexe oral, me les pormenoritzava al mínim detall davant un Plim. Excel·lents radiografies de precisió. Cirurgia fotogràfica, pastilles concetrades de narrativa descriptiva. En cos i ànima. ¿Quantes intimitats pots arribar a saber d’algú a qui ni coneixes, i amb qui apenes has creuat 10 frases? ¿era ella la qui s’arreglava el pubis en forma de cor pel seu nuvi oficial, o és que la confonc amb alguna altra, algú de qui algú algún cop em va parlar? Portava un bolso vermell, a joc amb el paraigües. Va trepitjar un petit toll implosionant centenars de petits esquitxos, que van sortir disparats agafant unes velocitats i unes trajectòries totalment absurdes, físicament impossibles, fins el punt d’acribillant-me i deixar-me agonitzant, mig mort damunt les rajoles xopes de l’Avinguda Prat de la Riba. "sei somzing nais tu mi", diu Bobi Clain

Say Something Nice To Me - Bobby Kline
You've Been Gone Too Long - Ann Sexton
Add Your Light To Mine, Baby - Lucky Soul

Caminar sota la pluja te alguna cosa semblant a estar al curro: caminar ràpid. La clau es caminar ràpid. Cap on sigui, encara que no hi hagi destí. Aparentar una ingent quantitat de preucupacions. Milions de maldecaps que ens poden caure al cap en qualsevol moment causant-nos un enorme xixon moral. Qui canta els seus mals espanta, i qui corre les seves pors deixa enrere. Cap a la tranquilitat a través de la velocitat.

Breakaway - The Valentines
By Your Side - Irene
We Are The Sleepyheads - Belle & Sebastian

Més pel·lícules: conec un tio. M’explica algunes històries que em gelen la sang qual cubito dins Bombay Saphire. Entre calada i trago de JB & Red Bull m’explica quotidianitats que cuasi em fan vomitar de quan va estar de cooperant a la guerra de Bosnia perllà el 95, la humanitat degradada fins molt més avall que la bestialitat. Riu-te’n de la cucaratxa del Kafka. Li pregunto que se’n farà de totes aquestes històries que només sap ell. Em mira com si no entengués la pregunta. De fet ni el volum de la música ni la meva treballosa dicció –coses de l’hora i l’alcohol- hi ajuden, però no és això, companys, no és això el que jo quisir, em perdo amb tecnicismes inútils. El que Voldria és sacsejar-lo per les espatlles i EXIGIR-LI que les expliques, que les escrivís, que les filmes, que les dibuixes, aquelles històries. El que sigui, però “Cullons que no es perdin!”. Però no em surt, només balbucejo arguments bastant incoherents i tòpics. Ni tarro ni llengua: purita boira. Em mira ja desconectat, com dient que a ell ja li han fet tot el profit que li podien fer, que tot el que l’haurien d’haver marcat, jo ho han fet i amb escreix, “¿pa que mas?” Sembla dir-me mentre escura el JB. Intento treballosament raonar si no hi ha un punt d’egoisme en quedar-se per ell aquest patrimoni humà i moral mentre me’n vaig i pixar. Quan torno, al tamboret només hi queda el resto de la seva colilla aplastada amb ràbia i saña al cendrer i el seu got buit, restos de gels en procès de licuació. Cap més rastre. Glu-glu-glu, fa l’aigua en derritir-se. Una altra pel·lícula sense final.

Victor, fly me to Stafford - My Little Airport
Lightnin'seeds - Lucky You - Lightnin' Seeds

Apa salut i siau

Todo va ¿bien? 23 de maig, Primavera 2008

Pst, no he tingut connexió en tot el cap de setmana, així que no podré penjar el programa fins dimarts. Sorry.

Todo va bien – Los Sencillos

La cosa va començar com una gotellada d’aquelles d’estiu, que així de sopetòn, sense com va ni com ve, comencen a caure enormes gotots com grans de raïm, com monedes, que quan exploten violentament contra la terra suelta causen cràters lunars -inserir aquí escena presa amb objectiu macro tipus programa d'insectes del 33 després de dinar. Escena de gotes de pluja d'abeja Maya i Flip també fa-. Allavonses, tu et quedes tan sorprès per aquesta violència que no et pares a pensar fins quan plourà, ni les conseqüències que tindrà sobre tu. Pos eso, el dilluns passat en cosa de mitja hora: 1) vaig perdre, evaporat en el limbo informàtic, el word en que havia treballat les darreres 5 hores 2) un cop repicat a marxes forçades, la connexió a intenné que m’hauria permès enviar-lo abans de la deathline es va morir. Bien. Emprenyat com una mona em vaig piltrar.

El dimarts matí em van comunicar una preocupant notícia familiar. Res de vida o mort però si de tocacollons. A la mitja hora una altra preocupant notícia acadèmica. I a mig matí van esclatar quasi consecutivament un parell de temes de feina implicant unes bones hores laborals extres. Res greu agafant aquests successos d’un en un, però per fixar-s’hi una mica agafats així en conjunt.

El dimecres havia de comprar una cosa ineludiblement, final d'un termini determinat. Tenia un missatge de la botiga avisant-me que havia arribat el meu article. M’hi vaig passar, per comprovar incrèdul, que m’havia passat l’únic dia de l’any que tanquen per inventari. Aquí sí. Aquí ja em vaig dir, “tiu, altantu-altantu que això ja és molt seriu: aqui t’estàs jugant els quartos amb el DESTÍ –així en majúscules- altantu que la cosa ve de cul, eh?”. Quisir, el més elemental sentit de la prudència obliga a prendre mesures de protecció en casos tan clars. Cony ¿que no prens el paraigües per quan et cau una gotellada a sobre?, doncs quan et cau una xorrejada de contrarietats també t’has de posar l’impermeable.

Allavonses, quan entro en alguna d’aquestes zones de turbulències temporals, que –rotllo nau espaial dins una pluja de meteoritos- et venen mastegots de cara a dreta i esquerra, la meva tàctica consisteix en el principi de la tortuga: introspeccionar-se dins la pròpia closca-impermeable, i –desprès de descartar inútils reaccions tipus ¡¡Oh-Diosssesss-Del-Destino!! ¿¿Porque-A-Mi??- aplicar el programa de tres punts: a) conduïr la moto amb extremissima precaució, igual com quan condueixes en mullat, que no és qüestió d’anar provocant al destí b) practicar as much sex as posible durant aquesta adversa temporada, en el benentès que una activitat sexual rica i plena acaba compensant de llarg qualsevol infortuni amb que el destí et posi a prova i c) músicalment escapar-se dels lirismes desfermats i de les cançons que furguen destempladament les entranyes amb un vell tornavís rovellat. No, en tiempos de desazon s’imposa l’efervesència musical per compensar la tendència general cap la melancolia.

Així aquest programa es converteix en una aplicació pràctica del punt c) (¿es pot dir punt, o s’ha de dir lletra?). Un programa sense mes xixa ni substància que el purament musical (que , calla tú, tampoc és moc de pav, no?). Cançons rapidilles, distretes, enfocades cap a les ganes de disfrutar, europop en bones dosis, electromelodies en altres, alguns violins disco-funk, i nanananas de fons....

Stoned out of my mind – The Chi-lites
La revolució sexual – La Casa Azul
Sonido Total – The Pinker Tones
Parlez vous anglais? – Mr Katerine
Dear Diary – Roisin Murphy
Suburbia – Pet Shop Boys
Round & Round – New Order

Els somnis son la cosa més privada que tenim. I els psicoanalistes uns xafarders de cuidadu armats de coartada científica. M’estranya que els famosos encara no en venguin exclusives, dels seus somnis.

Promised Land – The Styl Council
Matter of time – Tahiti 80
Rise and Shine – Cardigans
Who do you thing you are – Sanit Etienne
Martín se ha ido – Family

Hi havia un temps en que podia individualitzar estius. Allí estaven ells, perfectament categoritzats i aliniats a l'estanteria, conceptes finits, comptables, acabats en ells mateixos. El primer cigarro, la primera mamada, la primera caiguda en moto...

Ara tot es una pasta informe i indistingible. Confusió. Una amorfa aglomeració de bicicletes, motos, xurrupaylles i ressaques...

Breakaway – The Valentines
Xavi – Peret
Falling and Laughing – Orange Juice
Totalmente a favor – Miqui Puig
Sipping on the sweet nectar – Jens Lekman

Apa, salut i siau!

Suspès en l'aire, Primavera 2008, 16 de maig

Suspès en l'aire - Ja t'ho diré

P6R, 99.8 FM, EJDM, aqui tenim un programa que va a la pota coixa, saltant amb visibles dificultats sobre un peu, el musical, mentre que l’altre està “suspès en l’aire”, en el buit, penja d’un filet de baba –“hilillos de plastilina”, quan hi penso encara ric ara, per no plorar, ric; i ja ha perdut dos eleccions, el paio-. En fi, a lo nostru, Un programa a la pota coixa, i el peu que va saltan boing-boing-boing, ho fa sobre una base més o menys sòlida, la d’algunes cançons noves -més o menys noves- que últimament he estat escoltat i m’han agradat, sobretot el cap de setmana passat, escoltant bastanta música mentre estava bricolageando a brochazo limpio, a rodillazo limpio per ser més exacte, rodillazo de rodillo, no de rodilla… but we’ll come to this latter, com deia un professor meu quan li preguntaven alguna cosa que no sabia.

Secret Beach - Brad Mehldau Trio

“We’ll come to this latter”, com un latiguillo, com una pala de pingpong pegant-li a la pregunta (artefactes ambdos –el latigillu i la pala- també aptes per trencar rutines, sobretot sexuals, spalsh-splash-splash, oh sí-sí, oh-més-més... jave iu eve traied? bat uans aguén, uil queim to dis leiter). En fi, deia del latiguillu lingüístic del meu professor. “We’ll came to this latter”, deia. Un enorme parking, omplert al principi de preguntes mai respostes, de dubtes irresolts, i finalment atapeït fins les canyeries a ras de sostre d’escepticisme sobre lo que sabia el tio aquell, i lo que ens podia ensenyar, el George aquell. Es deia George i era de Sierra Leona, o de Costa d’Ivori o un lloc així, alt, trenta i pico, i un accent africà molt marcat que a mi m’ajudava a entedre el seu anglès (però que desconcertava a la resta de britànics del grup) “we’ll came to this latter”, deia per guanyar temps, per posposar una resposta que probablement mai tindria, per evitar mirar els ulls de l’interrogador. Alt, el tio. I reia. Sempre reia, reia per tot, tot li feia una gràcia desmesurada. El sexe també. També li feia gràcia. La seva apetència sexual també semblava desmesurada. George no-se-que-més, es deia, bién.

Doncs això. Es deia George no-recordo-què-més, però sí recordo la extranya manera com parlava de sexe: com d’amagat, sil·labejant en veu baixa, un secret, una confidència. No parava de treure el tema, ta-ta-ta-ta, però de reull, saps? No et mirava mai, saps? Bien. Vivia en un cutxitril, una habitació d’uns 15-20 m2 amb cuina i water separats per parets de fullola, en un enorme edifici decimonònic (georgià? Victorià? No se), un antic casalot noble d’habitacions enormes i altíssimes, amb tabics de fullola que servien per partir-les en habitacions, convertint-les en més petites i així donar més pasta al Landlord que passava a cobrar setmanalment. Gran filldeputa per cert, el Landlor, Steve o una cosa així, tenia la galta travessada per un tajo amb un be de deu de punts de sutura, a saber com se'l devia fotre el tajo aquell, saps? Bién. Un putu cutxitril, George no-se-com vivia al segon pis, i jo a la planta baixa.

the big parade - BEN VAUGHN

Solíem prendre junts algunes pints al pub de la cantonada. Em preguntava sovint si tenia novia -sí-, si em vindria a veure –probablement-, quan –segurament per nadal-. Si jo anava amb altres ties –no-, lo bona que estava aquella tia de la barra –aha-, i els pits que tenia –aha aha-, i (reullant a dreta i esquerra rotllo peli d’espies al Berlin Oriental el 1969) lo que li agradaria follar-se-la –aha-, i (amb un susurro inaudible) si a mi també –i uai not?-, i si que et sembla, l’entrem? –i... pos no tiu, quina presa- Bien. I llavorens, reullant continuament, em deia, com disculpant-se, “és que soc catòlic, sats? practicant”, si tingués gavardina s’hauria pujat el coll, “¿i tu?” “psse, pel context, per cultura, per dir algo” li deia, però no entenia de què li parlava, ¿sats? “així no deuràs practicar sexe amb la teva novia fins el casament, ¿no?” “No, no te res a veure”. Llavors, em costava molt entendre’l, entre lo justet del meu idioma, el seu accent, lo baix que parlava, i que continuament estava girant la cara a dreta i esquerra. “El dimoni del sexe em crema per dins, sats? em consumeix...” deia, “...soc una llauna de gasolina i les dones el meu mexero, saps?” em deia sense mirar-me “Se que és pecat, pecat... pecat, fer-ho fora del matrimoni, sats? Sé que em condemno cada cop, saps?” allí estava aquell gran home, tan alt i tan negre, buscant aprovació i consol espiritual, a tartamudejades, sats? Implorant confessió, comprensió, què se jo... tot el que fes falta. En aquell punt jo ja solia portar una excel·lent taja, un soberano pedal. Desbordava la generositat i bonhomia d’un perfecte director espiritual, sats?. El putu rei del mambo. La imbatible combinació entre la Dra Francis que escoltava de petit a ca mons avis, i el Sr Lobo. El Sr Francis Lobo en puta plena forma, sats? Mr Francis Wolf en campanya electoral, en gira mediàtica pol pub de la esquina. Bién.

“al meu país vaig tenir dues novies, ¿sats?” seguien les confidències “les vaig respectar a les dues. A dures penes, però em vaig poder contenir: no les vaig arribar a desvirgar ¿sats?” deia l’amic “Però el dimoni em consumia per dins, ¿sats? les vaig convèncer ... els hi vaig ensenyar a... vam fer...” i llavors mirava perdudament les seves cotxambroses sabates, ara la puntera dreta, ara l’esquerra... pobre George, tio, tens el tarro encallat ¿sats? ¿que necesites? ¿una ajuda? ¿T’estiro de la llengua? ¿completo la línia de punts? ¿vau fer sexe oral, amic George?” i aprovava tímidament amb el cap... “¿més, encara? ¿vols que t’estiri més de la llengua? Va ser sexe anal, també? Vau fer també sexe anal, amic George?” i queia un segon assentiment per terra, com la caiguda lenta però majestuosa d’un globus aerostàtic inflamat. Bién.

Straight 'Til Sunrise - Barry Adamson

El primer cop que va passar tota aquesta història em va incomodar profundament, a pesar de la enorme taja que portava sobre. La vegada que feia 4 o 5 ja em donava soberanament pel cul ¿sats?: ell acabava pagant les rondes i tots tenim el nostre preu. El meu era llavors irrisori, però això no impedia que actués com un bon professional, amb la dignitat d’un mercenari de l’alcohol ¿sats?.

Bién. Finalment la meva novia d’aleshores, arribava. Les llums de Nadal il·luminant els carrers i tal, tota aquesta lamentable ambientació. Bién. La nit abans d’anar-la a buscar a l’aeroport vam anar a fer unes pints amb el George no-se-què, (¿Robinson, Jackson, Andrews? Bah). Desprès d’unes agòniques converses circulars vam arribar al punt de sempre: el dimoni del sexe il·luminant aquell pub a llamarada límpia, qual pou de petroli durant la primera guerra d’Irak. Aquest cop, però, l’amic Geroge semblava més nerviós, ratllant la histèria. Bién. Com fos va trobar forces per agafar carrerilla: “...i doncs, si dius que practiqueu sexe amb la teva novia, ¿com penses que...? ¿creus que...? ¿que et semblaria si...?” me’l vaig mirar. Llavors, ell va aixecar la vista per tornar-me la mirada, i em va preguntar amb una veu cavernària que sortia del seu interior més fosc: “creus que li agradaria ficar-se al llit amb mi? i amb tu també, si vols, tots tres?”. Allavors vaig arreplegar tot el professionalisme que vaig poder d’entre les 5 o 6 pints que portava a sobre aquella nit, per contestar-li, “George, my friend... You see... we’ll come to this latter”.

I Could Love You - Barry Adamson
From ghost town - Robert Forster

Hi ha discos marcats per les circumpstàncies, aquests n’és un: "The evangelist" del Robert Forster. Conté les últimes cançons que Forster i Grant McLennan van compondre junts pel seu grup The Go-Betwens (ressucitat el 2000 després d'haver-lo dissol el 1989) abans de la mort de McLennan. Va patir un atac de cor el 2006 a casa seva, a Brisbane. Un tò general d'elegia dominan tot el disc. Entranyable, per això. Com l'homentage del Serrat al Bardagí a la cançó del fantasma del Paquebot Francès del Port de Marsella. Molt entranyable i bonic.

Demon days - Robert Forster

Estava guapa i radiante, amb uns texans que li marcaven un cul molt bonic i una samarreta vermella, i quan ens vam trobar aquell matí, de casualitat al mig del carrer, ens vam saludar més o menys efusivament, ens vam fer petons tots tres, i ella li va arreglar carinyosament el cabell al meu amic. Van estar parlant un momentet de les típiques obvietats de parella, ¿que plegaràs tard? ¿has aparcat el cotxe molt lluny? ¿que farem per dinar? Ens veiem a casa, xau-xau, més petons, despedida i fundido en negro, Stop. El meu amic i jo vam continuar caminant pel mig del carrer peatonal, creuant-nos amb desconegudes noies, algunes guapes, algunes no. I gent conectada als cascs, als auriculars, aparentment evadits a una diferent dimensió sideral, exilats voluntàris a un altre univers, el musical. Exilats a qui aquella estoneta vaig envejar i pels que m’hauria volgut canviar de lloc ya mismo, punt.

No feia ni vint minuts que el meu amic m’havia explicat davant un café amb llet -amarg com una punyalda trapaera- com l’altre dissabte s’havia follat a alguna-qui-fos (a lo que ens importa ara és totalment irrellevant), dins el seu cotxe, escaramuza amb tanta incomoditat com clandestinitat. No li vaig dir el que pensava, clar. Prou complicacions té conviure amb l’engany com per afegir turbulències morals a les vides dels demès, crios a la sortida del cole trepitjant furiosament tolls d’aigua enfangada, esquitxos als pantalons perfectament planxat d’algun comptables divorciat de camí cap el bingo.

Caminant - Roger Mas
Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona - Roger Mas
La resistencia - Sr. Chinarro

No descarto que d’aqui un temps més o menys llarg, la humanitat desaparegui tal com la coneixem ara. Una conflagració nuclear, una pandèmia de sífils africana galopante, una intoxicació alimentària mundial causada per, no sé, una partida de calamars enllaunats en mal estat, radioactius o genèticament mutats en anxoves d’aigua dolça (coses més rares ens ha portat la globalització). El com és lo de menys, lo que importa és la imatge d’humanitat desmebrada post-cataclisme mundial, els quatre gats que quedin passejant-se vestits amb pells de conill, (enganys, enganys i enganys: com sempre gat per llebre). El perquè, amics, és lo de menys, el que compta és la idea de les pelis catastrofistes, Mad max, el dia dels trífids, o ja d’un palo més caseru, el mecanoscrit del segon origen. Bien. No se vull dir, si els guionistes de Holliwood han ficcionat com a extravagants i fantàstiques, tonteries aparentement inversemblants (té, mira, lo dels avions de l’11S mateix) i que després –sorprenentment- han acabat passant, doncs, cony, dic jo, ¿i perquè no pot acabar passant també lo del cataclisme, la humanitat tornant a començar de zero?. Quan això passi, queridísimo hermano, cap rastre de tecnologia quedarà: ni ipods, ni minipimers, ni maquinetes de fer punta. A la mierda TeraBites, HD TV sets, ni LOST, ni Youporn, ni polles. Un pal i una tablilla de fang, per escriure i a cagar i pixar a la via. Té, ni això, perquè no hi haurà vies: els pocs rails que quedin dels AVEs els arrancaran per fer tanques pel bestiar. Em desvio, com sempre. Deia una tablilla de fang i un pal per contar vaques i gallines –bussines continuarà sent bussines, això sí-. No quedarà res, serà curiós de veure, costums de la era moderna desconectades del seu origen, tallades d’arrel, consqüències arrencades de les seves causes, oblidades en un parell de generacions. Com la història de la pota de cabrit de Nadal que tota la vida la família havia cuinat tallant-la per la meitat, fins que una besneta va preguntar perquè la tallaven per posar-la al forn si hi cabia sencera, sense que ningú sabés més motiu que el “sempre s’ha fet així”, fins que una tia-besavia va recordar que de petita, veia a sa mare tallant-la perquè en el forn de ferro forjat que tenien fa 3 generacions no hi cabia sencera. Ya te digo, una tablilla de fang i un palet per contar burros i ovelles a les fires de bestiar. I si estan conformes en el tracte posaràn algo així com els nostres dos punts i un tancar parèntesi :), o escriuran LOL. I si no estan conformes posaran dos punts i un obrir parèntesi :( Restes d’emoticons, naufragis desconectats per sempre més de la nostra era digital ;)

its the end of the world as we know it - REM
Man-Sized Wreath - REM

Apa, salut i siau!

Loveletters, Primavera 2008, 9 de maig

Todas as Cartas de Amor São/Cartas de Amor - Maria Bethânia

P6R, 99.8 FM, EJDM, “loveletters”, les relacions afectives manuscrites en cartes. Cartes d’amor. Avui Programa Postal. com sempre ensobrat sobre una base d’unes arenes movedisses, i segellat amb tres cançons que marquen desafiants el camí, estratègicament colocades al principi, al mig i al final: “Color en el blanco” o “el último mohicano de la era postal” del Sergio Makaroff, "I'm Gonna Sit Right Down (And Write Myself a Letter)" del Sinatra, i la tercera de la Ketty Lester. La del Makaroff pel que representa de “sign’o’the tines”, o millor de “times they are a changing”, El Makaroff partir de la seva trasnochada i caduca mania d’enviar cartes manuscrites, ens parla d’una certa sensació de desubicació en aquesta època digital, i jo ho suscribeixo al 1999%. O sigui, fale, tots –i jo el primer- fem servir a saco els recursos tecnològics, però simultàniament, qual boira artera i de mal fiar, m’envaeix la estranya sensació de desconcert, de que no anem pel bon camí, de que tantes contradiccions tan juntes, tan ràpides i tan extremes son un desafiament massa gran al prinicipi de l’entropia, de que en algun lloc de tot el que em patejat, endarrera però no se exactament on, en quin punt, ens em equivocat al pillar alguna bifurcació (perquè no estava ben indicada, o perquè estàvem distrets parlant pel mòbil, o en el colmo de la paradoxa, perquè estàvem consultant el GPS del Tom-tom Ryder de la PDA per no perdren’s).

Bien, sigamos. La segona cançó-puntal és l’"I'm Gonna Sit Right Down (And Write Myself a Letter)" del Sinatra, una cançó que des de fa molts anys em recorda de l’importància de l’autosuficiència postal i l’optimisme proactiu. Ostia, ¿però tu et pots imagina una botifarra més majúscula i contundent a la cara de l’infortuni, a la cara de la dissort que aquesta? “a si? No m’escrius? No rebo cartes teves? Doncs me la pela, ara m’asseuré i m’escriuré a mi mateix una carta que em digui el que vull escolar” “espejito-espejito ¿quien es la mas bella?” “Tu-tu-tu-tu, obviament”.

Més: la tercera és una fita de joventut. El dia que vaig veure Blue Velvet del Lynch al cineclub del Centre de Lectura (long agó, it was another era glaciar) em vaig adonar que hi havia un altre mon. No allà fora, out there, sinó aquí dins, inside ourselves, aquí dins on a vegades fot vèrtig mirar-hi de lo profund i fosc que està. “What’s on a man’s mind?” es pregunta aquell pòster del Freud: te’n faries creus la quantitat de porqueria xunga i acollonidora que hi ha, i el Lynch agafa el tio, i ens hi porta de bracet. Un passeig per les perversions més fondes, per les pulsions més retorçades de la ment humana, i “love letters” de la Ketty Lester és al aparentment ingènua Banda Sonora Perfecta d’aquest visita guiada pel costat fosc. Cartes d’amor auto-escrites i auto-enviades enviades des del nostre pròpi costat fosc. ¿amb proposits autoexpiatius quisas? Qui sap. Però Sin duda, Cartes d’amor fosc de la era digital.

Love letter - Nick Cave & The Bad Seeds
Carta de amor - Los Manolos
I'm Gonna Sit Right Down and Write Myself a Letter - Frank Sinatra

Cartes. Cartes manuscrites. De la importància de les cartes. Cartes que obren portes, com les cartes de recomanació, o que les tanquen, com les cartes de despido, cartes que sellen destins, com aquell as de cors que no em va pujar a la última mà de la nit, quan estava tota la pasta damunt la taula. O com aquelles cartes d’amor carregades de sentiment fins a l’últim palet de la ç trencada. Preparades curosament fins la última coma, fins l’últim pronom feble. Cartes enviades per evitar la caiguda de l’imperi romà quan Atila ja està pixant al lavabo de Palau Imperial. L’últim i desesperat intent postal d’esquivar la inevitable ruptura. (Avui en veurem algun exemple BTW). Cartes, on –com en aquell no-as de cors meu- algú diposita tot el seu patrimoni afectiu per canviar la fortuna de la mà, per enxampar –per fi- la merescuda bona ratxa. Tot el patrimoni jugat a una sola carta. I el carter, es clar. Tot jugat a una sola carta. I correus, es clar. Tot el que som i serem jugat en un troç de paper o cartro. Correus, la gran xapussa nacional, substituïda finalment per la fiabilitat de l’email. ¿cuant cobra Telefònica per tallar via SMS? Krñu, tllm

Return to sender - Ian McCulloch
letter ful of tears - Glady's Knight & The Pips
Please Mr. Postman - Dianna Ross & The Supremes
Please Mr. Postman – The Beatles

Love letters, Cartes d’amor. Si aquest programa tracta d’aquest tema postal és perquè el destí em va enviar el missatge. Un missatge tan clar i diagonal que era impossible que el malinterpretès. I això que no era un missatge enviat a mi directament, sinó per via interposada. Interposada en forma d’un paradista de llibres vells al mercadillu de brocanters del passeig. Seria carter-llibreter vamus. Allí estava jo remirant llibrots i paperots vells, a veure si em podia pillar 2 o 3 Kilos de diàris de fa 30 anys a euro el kilo, perquè m’agrada rellegir-los i comprovar lo fútil que és la immediatesa del titular llegit al cap de tant anys. Tempus fugit. And money too. En fi, em desvio, total que regirant vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció. No pel meu bon ull per la literatura sinó per simple cromàtica: era groc i negre, aquell tant canton de la colecció “la cua de palla”. En concret el núm 12: “el carter sempre truca dues vegades” del James M. Cain. € 3,00. Vaig regatejar i me’l van deixar per €4,00, abanda del parell de kilos de diaris vells (els escandalosos titulars d’avuí no serviran ni per embolicar el bocata d’anxoves de demà). En fi torno a perdre’m. Total que ja a casa vaig deixar tirat por ahí el llibre fins que fa uns dies el vaig agafar per matar una mosca que em tocava els collons. Vaig fallar estrepitosament –res nou, la meva punteria matant mosques és igual de pèssima que en el resto d’àmbits de la meva vida: lamentable- Però amb el cop van caure de dins el llibre per terra uns papers esgrogueits i perfectament plegats. I sí, efectivament, eren unes quantes cartes. Cartes d’amor concretament, entre un tal Enric i una tal Clara. Perfecta caligrafia de cole de monges, en ploma la d’ella; i arrodonida i vertical, a boli negre la d’ell. Joves adolescents cremant Naftalina emocional. Naftalina amarga ja que eren Cartes de desamor. La crònica epistolar d’una mort anunciada. I bé, res de nou, ¿no? ¿a qui no li ha passat mai? A mi sí. Em venen al cap unes cartes enviades a una enamorada meva. Petita, morena i primeta i amb una remarcable habilitat pel sexe oral, crec que n’he parlat algún cop: una remarcable habilitat pel sexe oral. La vaig perdre un octubre de fa moltíssims anys, un divendres per la tarda a la platja, la vaig perdre. Una divendres que fotia una ventada d’escàndol. La ventada se la va emportar. Així, de cop, plas! la vaig perdre, d’un cop de vent bufant amb massa força, un divendres d’octubre a la platja. Però em torno a desviar. Parlavem de les cartes trobades al llibre. En una estona hi farem un cop d’ull.

Carta a Beyoncé Knowles - La Costa Brava
Color en el blanco - Sergio Makaroff

Alguns fragments a l’atzar. Diu l’Enric “ Clara, ahir mentre follavem, la vaig tornar a sentir: em va envaïr aquesta cansada resignació, com quan et submergeixes en una banyera d’aigua calenta, una sensació molt física, un cansament etern, un pes de moltes tones.”

Un altre “Potser en una temporada més relaxada i amb més comprensió no ens hagués afectat tant l’incident del condó. ¿com demanar perdò? ¿com rebobinar?”

Més “No saps com m’agradaria escapar-me de tot això. Fugir simplement. Dormir 2 o 3 mesos. Despertar i –pura curiositat- comprovar com hauria acabat tot això”

I un de la Clara. “Ni mil rams de roses roges em faràn oblidar tots els moments d’amargor que m’has fet passar. Tots els meus moments de soledat mentre tu estaves amb altres... Enric, se m’hi han fet solcs a les galtes de tant plorar-te. Ara ves-te’n. Ves-te’n per sempre, Enric.”

L’Enric altre cop “Clara, les teves paraules em replenen de plom. Quin sentit podrien tenir els meus segons lluny de tu? Només el estirar-se fins fer-se eterns.”

I més “Pànic a no estar a la teva alçada. Pànic a no saber-te fer feliç. No cap desitg sinó aquest panic em van portar a refugiar-me en d’altres noies per poder sentir-me prop teu. Clara, ¿quan ens podem veure? ...t’espero”. Bien. Cartes d’amor. Cartas de amor, de Vainica Doble, en aquest cas versionejada pel Sisa:

Cartas de amor - jaume sisa
Letter from America - Proclaimers

Bien, les postals, un altre gènere epistolar ensimismo. Un gènere que abarca des d’un missatge kilomètric amb lletra ultra comprimida fins a un lacònic “records” (¿de qui?¿per a qui? ¿amb quina intenció? misteris). Bien. En aquesta següent cançó, el brillant suec Jens Lekman ens explica una postal que va enviar. Ens explica que envia una postal a Nina, des de Berlin a NYC que diu “Nina: no deixis que ningú s’interposi en el teu camí”, i diu “signat, Jens Lekman”. I el Jens Lekman ens explica la història que hi ha darrera d’aquesta postal: de com l’amiga del Jens Lekma, la Nina, el tima per anar a sopar a ca sons pares d’ella (que son profunds i devots cristians), fent-se passar pel seu novi, perquè no sàpiguen que ella es lesbiana i estima una altra noia. Bien. En aquestes, l’amic Jens Lekman ens diu que està enamorat de la Nina. El vell truc de fer-se amic de la tia que ens mola, total perquè la tia que ens mola s’acabi enrotllant amb un altre tio, (en el cas de la Nina, amb una altra tia). Bien. ¿a qui no li ha passat això? A mi sí. Bien. Sigamos. Aquesta és la història protagonitzada pel Jens Lekman, que el mateix Jens Lekman ens canta i ens explica. Bien. Jo no se quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquesta història Meta-musical (posar “meta” davant de qualsevol paraula vesteix que t’hi cagues, no? Quantes vegades fa anys no he fet servir aquests zafio recurso per emportar-me alguna cangregita d’alguna barra amb resultats patètics val a dir. I deixem de moment en aquesta via morta la disgressió). Bien, sigamos pel camí principal. Potser la història protagonitzada pel Jens Lekman és inventada. Potser se l’ha inventat Jens Lekman per completar la lletra de la última cançó que li faltava per completar el disc. O potser no s’ha inventat ni una coma. Bien. Però al cap del carrer no em sembla gens important si sí o si no, perquè al final, la realitat i la ficció son la mateixa cosa, el mateix “ens” l’únic que amb un altre vestit (no se, de rebaixes del Zara p.ex). Els mateixos àtoms agrupats de forma lleugerament diferent. És com un xiclet, no? Un xiclet és un xiclet, és un xiclet. Ontologia pura. Si el treus de l’envoltori és un xiclet de menta verd, de 2mm de gruix * 15 d’ample i * 30 de llarg. Te’l poses a la boca i és el mateix xiclet. El mastegues, i és realment el mateix xiclet, “rality bites”. Li treus suc de la realitat, en sentit tant figurat com literal. Mastegues la realitat. Bien. El mastegues ben mastegat, i te’l treus de la boca, i ¿que tens a la mà? (a part de les teves pròpies babes): una massa informe de realitat mastegada, realment el mateix xiclet, però ordenat formalment d’una manera diferent, massa informe ficcional Una ficció de xiclet que és el mateix xiclet en realitat. La mateixo realitat només que reformulada, reordenada, reubicada. Tan li fa si la història li va passar o no. El que importa és que el xiclet tingui gust. En aquest cas un gust de postal. I de cançó, clar.

A Postcard To Nina - Jens Lekman
Love Letters - Ketty Lester

Cavallers, ha estat més que un plaer: un honor.
Apa, salut i siau!

Tots ballen al ritme de la princesa Leonor. Primavera 2008, divendres 2 de maig

Segon no-programa consecutiu (aquest degut al pont). Però com a més de ser un no-programa és un sí-post, ens permetrem la llicència bloggètica de fer una piruleta temporal axí que, tot i que el programa s’emet els divendres, parlarem d’una cosa que va passar el dissabte 3 de maig:

Els Marlango van tocar al Teatre Bartrina el dissabte i EJDM -naturalment hehe- hi va ser. L’actuació va començar pitjor que la de la darrera vegada. Primer perquè na Leonor Watling no es va presentar amb el mateix esplendid (/ espectacular) escot que el darrer cop . Aquell mateix que cada cop que s’acotxava per recollir l’ampolla d’aigua et transportava a un altre univers, el dels matins del dia de reis de quan crios. Oh, sí, aquell escot... mi reccordo... records que desitjaria no m’abandonessin mai car diria molt poc i molt mal de les meves futures apetències sensuals. Però en la vida no tot són escots (no tot: quasi tot). Hi ha altres coses, com la musica. I en aquest aspecte les 3-4 primeres cançons del concert van bordejar perillosament la cara més exterior de la debacle per planes i buides d’ànima i esperit. Allà estava jo preguntant-me com era possible que m’estigues aburrint tant amb una xica tan guapíssima, uns músics tan collonuts (el bateria sobretot), un so tan apabullant, un joc dialèctic entre ella i el pianista tan simpàtic i ocurrent, i una ambientació estètico-músical tan lograda (tota la banda impecablement trajeada amb americana & corbata negre contra camisa blanca; més endavant na Leonor els donà permís per soltar-se: “ya os podeis quitar las americanas que estais igual de guapos” curiosament només li va fer cas el que anava més sueltu, el bateria). Però sí, m’aburria: el que veia i escoltava ho podia analitzar i racionalitzar, senyal que no m’havia absorbit els sentits, senyal que no ho sentia. Aquelles primeres cançons avançaven molt treballosament, com enmig d’un camp de neu que cobris fins el genolls. Semblaven tenir dificultats per fer esclatar les cançons, per conduïr-les al clímax. Pujaven la intensitat al tran-tran i allà es quedaven, com polvos sense orgasme final i redemptor, alguns amb manxades més fortes i violentes i d’altres així, més reposadets.

Perdre l’ànima de les cançons és un perill en grups tan condicionats per una estètica sonora tan volgudament marcada, en el seu cas d’aquest palu jazzy-lounge-Cabaret: arreglos sonors originals i vistosos, trompeta-piano. Però igual acabes posant per davant aquesta sonoritat tan característica sobre les cançons (¿Una mica com el Everything But The Girl?).

En fi, fos com fos, crec que als 20-25 minuts les seves cançons em van atrapar finalment, coincidint amb “hold me tight” el primer single del disc de l’any passat (“hay canciones que en lugar de escribirlas tu, te escogen ellas a ti o sea que es cuestion que cuando te busquen te encuentren trabajando. Nosotros ahún creemos que esta pertenece a alguien y que qualquier dia puede venir a reclamarnosla, así que mientras, mas vale disfrutar de ella” ens va explicar Alejandro Pelayo, el pianista just abans de toacar-la). I a fe meva que la vam disfrutar tot el Bartrina en llenazo assoluto d’aquest popillo troton amb –sí, aquest sí- orgasme final alliberador. Sí, crec que va ser a partir d’aquí que la cosa va començar a fluir amb naturalitat i sentiment, i jo em vaig dedicar a sentir i és per això que no puc explicar gaire res més del concert.

PD: diu que el Roland Gift dels Fine Young Cannibals (She drives me crazy...) és tiet del Frank Rijkard ;)

Automatic Imperfection - Marlango
Party People - CatPeople
Shake The Moon - Marlango
Perfect Day - Lou Reed
Hold me light - Marlango
Pyjama de soie - Katerine
Pequeño Vals - Marlango
Poses - Rufus Wainwright
Days Are Tired - Marlango
Les Abeilles- Jérémie Kisling
Shout - Marlango
Twist Party - Los Straitjackets
Never trust me - Marlango
dance! dance! dance! - Marlango
London Girl - The Pogues
Don't Do It Some More - The Cindermen
The 'In' Crowd - Dobie Gray
Little Deuce Coupe - Beach Boys