Loveletters, Primavera 2008, 9 de maig
Todas as Cartas de Amor São/Cartas de Amor - Maria Bethânia
P6R, 99.8 FM, EJDM, “loveletters”, les relacions afectives manuscrites en cartes. Cartes d’amor. Avui Programa Postal. com sempre ensobrat sobre una base d’unes arenes movedisses, i segellat amb tres cançons que marquen desafiants el camí, estratègicament colocades al principi, al mig i al final: “Color en el blanco” o “el último mohicano de la era postal” del Sergio Makaroff, "I'm Gonna Sit Right Down (And Write Myself a Letter)" del Sinatra, i la tercera de la Ketty Lester. La del Makaroff pel que representa de “sign’o’the tines”, o millor de “times they are a changing”, El Makaroff partir de la seva trasnochada i caduca mania d’enviar cartes manuscrites, ens parla d’una certa sensació de desubicació en aquesta època digital, i jo ho suscribeixo al 1999%. O sigui, fale, tots –i jo el primer- fem servir a saco els recursos tecnològics, però simultàniament, qual boira artera i de mal fiar, m’envaeix la estranya sensació de desconcert, de que no anem pel bon camí, de que tantes contradiccions tan juntes, tan ràpides i tan extremes son un desafiament massa gran al prinicipi de l’entropia, de que en algun lloc de tot el que em patejat, endarrera però no se exactament on, en quin punt, ens em equivocat al pillar alguna bifurcació (perquè no estava ben indicada, o perquè estàvem distrets parlant pel mòbil, o en el colmo de la paradoxa, perquè estàvem consultant el GPS del Tom-tom Ryder de la PDA per no perdren’s).
Bien, sigamos. La segona cançó-puntal és l’"I'm Gonna Sit Right Down (And Write Myself a Letter)" del Sinatra, una cançó que des de fa molts anys em recorda de l’importància de l’autosuficiència postal i l’optimisme proactiu. Ostia, ¿però tu et pots imagina una botifarra més majúscula i contundent a la cara de l’infortuni, a la cara de la dissort que aquesta? “a si? No m’escrius? No rebo cartes teves? Doncs me la pela, ara m’asseuré i m’escriuré a mi mateix una carta que em digui el que vull escolar” “espejito-espejito ¿quien es la mas bella?” “Tu-tu-tu-tu, obviament”.
Més: la tercera és una fita de joventut. El dia que vaig veure Blue Velvet del Lynch al cineclub del Centre de Lectura (long agó, it was another era glaciar) em vaig adonar que hi havia un altre mon. No allà fora, out there, sinó aquí dins, inside ourselves, aquí dins on a vegades fot vèrtig mirar-hi de lo profund i fosc que està. “What’s on a man’s mind?” es pregunta aquell pòster del Freud: te’n faries creus la quantitat de porqueria xunga i acollonidora que hi ha, i el Lynch agafa el tio, i ens hi porta de bracet. Un passeig per les perversions més fondes, per les pulsions més retorçades de la ment humana, i “love letters” de la Ketty Lester és al aparentment ingènua Banda Sonora Perfecta d’aquest visita guiada pel costat fosc. Cartes d’amor auto-escrites i auto-enviades enviades des del nostre pròpi costat fosc. ¿amb proposits autoexpiatius quisas? Qui sap. Però Sin duda, Cartes d’amor fosc de la era digital.
Love letter - Nick Cave & The Bad Seeds
Carta de amor - Los Manolos
I'm Gonna Sit Right Down and Write Myself a Letter - Frank Sinatra
Cartes. Cartes manuscrites. De la importància de les cartes. Cartes que obren portes, com les cartes de recomanació, o que les tanquen, com les cartes de despido, cartes que sellen destins, com aquell as de cors que no em va pujar a la última mà de la nit, quan estava tota la pasta damunt la taula. O com aquelles cartes d’amor carregades de sentiment fins a l’últim palet de la ç trencada. Preparades curosament fins la última coma, fins l’últim pronom feble. Cartes enviades per evitar la caiguda de l’imperi romà quan Atila ja està pixant al lavabo de Palau Imperial. L’últim i desesperat intent postal d’esquivar la inevitable ruptura. (Avui en veurem algun exemple BTW). Cartes, on –com en aquell no-as de cors meu- algú diposita tot el seu patrimoni afectiu per canviar la fortuna de la mà, per enxampar –per fi- la merescuda bona ratxa. Tot el patrimoni jugat a una sola carta. I el carter, es clar. Tot jugat a una sola carta. I correus, es clar. Tot el que som i serem jugat en un troç de paper o cartro. Correus, la gran xapussa nacional, substituïda finalment per la fiabilitat de l’email. ¿cuant cobra Telefònica per tallar via SMS? Krñu, tllm
Return to sender - Ian McCulloch
letter ful of tears - Glady's Knight & The Pips
Please Mr. Postman - Dianna Ross & The Supremes
Please Mr. Postman – The Beatles
Love letters, Cartes d’amor. Si aquest programa tracta d’aquest tema postal és perquè el destí em va enviar el missatge. Un missatge tan clar i diagonal que era impossible que el malinterpretès. I això que no era un missatge enviat a mi directament, sinó per via interposada. Interposada en forma d’un paradista de llibres vells al mercadillu de brocanters del passeig. Seria carter-llibreter vamus. Allí estava jo remirant llibrots i paperots vells, a veure si em podia pillar 2 o 3 Kilos de diàris de fa 30 anys a euro el kilo, perquè m’agrada rellegir-los i comprovar lo fútil que és la immediatesa del titular llegit al cap de tant anys. Tempus fugit. And money too. En fi, em desvio, total que regirant vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció. No pel meu bon ull per la literatura sinó per simple cromàtica: era groc i negre, aquell tant canton de la colecció “la cua de palla”. En concret el núm 12: “el carter sempre truca dues vegades” del James M. Cain. € 3,00. Vaig regatejar i me’l van deixar per €4,00, abanda del parell de kilos de diaris vells (els escandalosos titulars d’avuí no serviran ni per embolicar el bocata d’anxoves de demà). En fi torno a perdre’m. Total que ja a casa vaig deixar tirat por ahí el llibre fins que fa uns dies el vaig agafar per matar una mosca que em tocava els collons. Vaig fallar estrepitosament –res nou, la meva punteria matant mosques és igual de pèssima que en el resto d’àmbits de la meva vida: lamentable- Però amb el cop van caure de dins el llibre per terra uns papers esgrogueits i perfectament plegats. I sí, efectivament, eren unes quantes cartes. Cartes d’amor concretament, entre un tal Enric i una tal Clara. Perfecta caligrafia de cole de monges, en ploma la d’ella; i arrodonida i vertical, a boli negre la d’ell. Joves adolescents cremant Naftalina emocional. Naftalina amarga ja que eren Cartes de desamor. La crònica epistolar d’una mort anunciada. I bé, res de nou, ¿no? ¿a qui no li ha passat mai? A mi sí. Em venen al cap unes cartes enviades a una enamorada meva. Petita, morena i primeta i amb una remarcable habilitat pel sexe oral, crec que n’he parlat algún cop: una remarcable habilitat pel sexe oral. La vaig perdre un octubre de fa moltíssims anys, un divendres per la tarda a la platja, la vaig perdre. Una divendres que fotia una ventada d’escàndol. La ventada se la va emportar. Així, de cop, plas! la vaig perdre, d’un cop de vent bufant amb massa força, un divendres d’octubre a la platja. Però em torno a desviar. Parlavem de les cartes trobades al llibre. En una estona hi farem un cop d’ull.
Carta a Beyoncé Knowles - La Costa Brava
Color en el blanco - Sergio Makaroff
Alguns fragments a l’atzar. Diu l’Enric “ Clara, ahir mentre follavem, la vaig tornar a sentir: em va envaïr aquesta cansada resignació, com quan et submergeixes en una banyera d’aigua calenta, una sensació molt física, un cansament etern, un pes de moltes tones.”
Un altre “Potser en una temporada més relaxada i amb més comprensió no ens hagués afectat tant l’incident del condó. ¿com demanar perdò? ¿com rebobinar?”
Més “No saps com m’agradaria escapar-me de tot això. Fugir simplement. Dormir 2 o 3 mesos. Despertar i –pura curiositat- comprovar com hauria acabat tot això”
I un de la Clara. “Ni mil rams de roses roges em faràn oblidar tots els moments d’amargor que m’has fet passar. Tots els meus moments de soledat mentre tu estaves amb altres... Enric, se m’hi han fet solcs a les galtes de tant plorar-te. Ara ves-te’n. Ves-te’n per sempre, Enric.”
L’Enric altre cop “Clara, les teves paraules em replenen de plom. Quin sentit podrien tenir els meus segons lluny de tu? Només el estirar-se fins fer-se eterns.”
I més “Pànic a no estar a la teva alçada. Pànic a no saber-te fer feliç. No cap desitg sinó aquest panic em van portar a refugiar-me en d’altres noies per poder sentir-me prop teu. Clara, ¿quan ens podem veure? ...t’espero”. Bien. Cartes d’amor. Cartas de amor, de Vainica Doble, en aquest cas versionejada pel Sisa:
Cartas de amor - jaume sisa
Letter from America - Proclaimers
Bien, les postals, un altre gènere epistolar ensimismo. Un gènere que abarca des d’un missatge kilomètric amb lletra ultra comprimida fins a un lacònic “records” (¿de qui?¿per a qui? ¿amb quina intenció? misteris). Bien. En aquesta següent cançó, el brillant suec Jens Lekman ens explica una postal que va enviar. Ens explica que envia una postal a Nina, des de Berlin a NYC que diu “Nina: no deixis que ningú s’interposi en el teu camí”, i diu “signat, Jens Lekman”. I el Jens Lekman ens explica la història que hi ha darrera d’aquesta postal: de com l’amiga del Jens Lekma, la Nina, el tima per anar a sopar a ca sons pares d’ella (que son profunds i devots cristians), fent-se passar pel seu novi, perquè no sàpiguen que ella es lesbiana i estima una altra noia. Bien. En aquestes, l’amic Jens Lekman ens diu que està enamorat de la Nina. El vell truc de fer-se amic de la tia que ens mola, total perquè la tia que ens mola s’acabi enrotllant amb un altre tio, (en el cas de la Nina, amb una altra tia). Bien. ¿a qui no li ha passat això? A mi sí. Bien. Sigamos. Aquesta és la història protagonitzada pel Jens Lekman, que el mateix Jens Lekman ens canta i ens explica. Bien. Jo no se quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquesta història Meta-musical (posar “meta” davant de qualsevol paraula vesteix que t’hi cagues, no? Quantes vegades fa anys no he fet servir aquests zafio recurso per emportar-me alguna cangregita d’alguna barra amb resultats patètics val a dir. I deixem de moment en aquesta via morta la disgressió). Bien, sigamos pel camí principal. Potser la història protagonitzada pel Jens Lekman és inventada. Potser se l’ha inventat Jens Lekman per completar la lletra de la última cançó que li faltava per completar el disc. O potser no s’ha inventat ni una coma. Bien. Però al cap del carrer no em sembla gens important si sí o si no, perquè al final, la realitat i la ficció son la mateixa cosa, el mateix “ens” l’únic que amb un altre vestit (no se, de rebaixes del Zara p.ex). Els mateixos àtoms agrupats de forma lleugerament diferent. És com un xiclet, no? Un xiclet és un xiclet, és un xiclet. Ontologia pura. Si el treus de l’envoltori és un xiclet de menta verd, de 2mm de gruix * 15 d’ample i * 30 de llarg. Te’l poses a la boca i és el mateix xiclet. El mastegues, i és realment el mateix xiclet, “rality bites”. Li treus suc de la realitat, en sentit tant figurat com literal. Mastegues la realitat. Bien. El mastegues ben mastegat, i te’l treus de la boca, i ¿que tens a la mà? (a part de les teves pròpies babes): una massa informe de realitat mastegada, realment el mateix xiclet, però ordenat formalment d’una manera diferent, massa informe ficcional Una ficció de xiclet que és el mateix xiclet en realitat. La mateixo realitat només que reformulada, reordenada, reubicada. Tan li fa si la història li va passar o no. El que importa és que el xiclet tingui gust. En aquest cas un gust de postal. I de cançó, clar.
A Postcard To Nina - Jens Lekman
Love Letters - Ketty Lester
Cavallers, ha estat més que un plaer: un honor.
Apa, salut i siau!
Todas as Cartas de Amor São/Cartas de Amor - Maria Bethânia
P6R, 99.8 FM, EJDM, “loveletters”, les relacions afectives manuscrites en cartes. Cartes d’amor. Avui Programa Postal. com sempre ensobrat sobre una base d’unes arenes movedisses, i segellat amb tres cançons que marquen desafiants el camí, estratègicament colocades al principi, al mig i al final: “Color en el blanco” o “el último mohicano de la era postal” del Sergio Makaroff, "I'm Gonna Sit Right Down (And Write Myself a Letter)" del Sinatra, i la tercera de la Ketty Lester. La del Makaroff pel que representa de “sign’o’the tines”, o millor de “times they are a changing”, El Makaroff partir de la seva trasnochada i caduca mania d’enviar cartes manuscrites, ens parla d’una certa sensació de desubicació en aquesta època digital, i jo ho suscribeixo al 1999%. O sigui, fale, tots –i jo el primer- fem servir a saco els recursos tecnològics, però simultàniament, qual boira artera i de mal fiar, m’envaeix la estranya sensació de desconcert, de que no anem pel bon camí, de que tantes contradiccions tan juntes, tan ràpides i tan extremes son un desafiament massa gran al prinicipi de l’entropia, de que en algun lloc de tot el que em patejat, endarrera però no se exactament on, en quin punt, ens em equivocat al pillar alguna bifurcació (perquè no estava ben indicada, o perquè estàvem distrets parlant pel mòbil, o en el colmo de la paradoxa, perquè estàvem consultant el GPS del Tom-tom Ryder de la PDA per no perdren’s).
Bien, sigamos. La segona cançó-puntal és l’"I'm Gonna Sit Right Down (And Write Myself a Letter)" del Sinatra, una cançó que des de fa molts anys em recorda de l’importància de l’autosuficiència postal i l’optimisme proactiu. Ostia, ¿però tu et pots imagina una botifarra més majúscula i contundent a la cara de l’infortuni, a la cara de la dissort que aquesta? “a si? No m’escrius? No rebo cartes teves? Doncs me la pela, ara m’asseuré i m’escriuré a mi mateix una carta que em digui el que vull escolar” “espejito-espejito ¿quien es la mas bella?” “Tu-tu-tu-tu, obviament”.
Més: la tercera és una fita de joventut. El dia que vaig veure Blue Velvet del Lynch al cineclub del Centre de Lectura (long agó, it was another era glaciar) em vaig adonar que hi havia un altre mon. No allà fora, out there, sinó aquí dins, inside ourselves, aquí dins on a vegades fot vèrtig mirar-hi de lo profund i fosc que està. “What’s on a man’s mind?” es pregunta aquell pòster del Freud: te’n faries creus la quantitat de porqueria xunga i acollonidora que hi ha, i el Lynch agafa el tio, i ens hi porta de bracet. Un passeig per les perversions més fondes, per les pulsions més retorçades de la ment humana, i “love letters” de la Ketty Lester és al aparentment ingènua Banda Sonora Perfecta d’aquest visita guiada pel costat fosc. Cartes d’amor auto-escrites i auto-enviades enviades des del nostre pròpi costat fosc. ¿amb proposits autoexpiatius quisas? Qui sap. Però Sin duda, Cartes d’amor fosc de la era digital.
Love letter - Nick Cave & The Bad Seeds
Carta de amor - Los Manolos
I'm Gonna Sit Right Down and Write Myself a Letter - Frank Sinatra
Cartes. Cartes manuscrites. De la importància de les cartes. Cartes que obren portes, com les cartes de recomanació, o que les tanquen, com les cartes de despido, cartes que sellen destins, com aquell as de cors que no em va pujar a la última mà de la nit, quan estava tota la pasta damunt la taula. O com aquelles cartes d’amor carregades de sentiment fins a l’últim palet de la ç trencada. Preparades curosament fins la última coma, fins l’últim pronom feble. Cartes enviades per evitar la caiguda de l’imperi romà quan Atila ja està pixant al lavabo de Palau Imperial. L’últim i desesperat intent postal d’esquivar la inevitable ruptura. (Avui en veurem algun exemple BTW). Cartes, on –com en aquell no-as de cors meu- algú diposita tot el seu patrimoni afectiu per canviar la fortuna de la mà, per enxampar –per fi- la merescuda bona ratxa. Tot el patrimoni jugat a una sola carta. I el carter, es clar. Tot jugat a una sola carta. I correus, es clar. Tot el que som i serem jugat en un troç de paper o cartro. Correus, la gran xapussa nacional, substituïda finalment per la fiabilitat de l’email. ¿cuant cobra Telefònica per tallar via SMS? Krñu, tllm
Return to sender - Ian McCulloch
letter ful of tears - Glady's Knight & The Pips
Please Mr. Postman - Dianna Ross & The Supremes
Please Mr. Postman – The Beatles
Love letters, Cartes d’amor. Si aquest programa tracta d’aquest tema postal és perquè el destí em va enviar el missatge. Un missatge tan clar i diagonal que era impossible que el malinterpretès. I això que no era un missatge enviat a mi directament, sinó per via interposada. Interposada en forma d’un paradista de llibres vells al mercadillu de brocanters del passeig. Seria carter-llibreter vamus. Allí estava jo remirant llibrots i paperots vells, a veure si em podia pillar 2 o 3 Kilos de diàris de fa 30 anys a euro el kilo, perquè m’agrada rellegir-los i comprovar lo fútil que és la immediatesa del titular llegit al cap de tant anys. Tempus fugit. And money too. En fi, em desvio, total que regirant vaig topar amb un llibre que em va cridar l’atenció. No pel meu bon ull per la literatura sinó per simple cromàtica: era groc i negre, aquell tant canton de la colecció “la cua de palla”. En concret el núm 12: “el carter sempre truca dues vegades” del James M. Cain. € 3,00. Vaig regatejar i me’l van deixar per €4,00, abanda del parell de kilos de diaris vells (els escandalosos titulars d’avuí no serviran ni per embolicar el bocata d’anxoves de demà). En fi torno a perdre’m. Total que ja a casa vaig deixar tirat por ahí el llibre fins que fa uns dies el vaig agafar per matar una mosca que em tocava els collons. Vaig fallar estrepitosament –res nou, la meva punteria matant mosques és igual de pèssima que en el resto d’àmbits de la meva vida: lamentable- Però amb el cop van caure de dins el llibre per terra uns papers esgrogueits i perfectament plegats. I sí, efectivament, eren unes quantes cartes. Cartes d’amor concretament, entre un tal Enric i una tal Clara. Perfecta caligrafia de cole de monges, en ploma la d’ella; i arrodonida i vertical, a boli negre la d’ell. Joves adolescents cremant Naftalina emocional. Naftalina amarga ja que eren Cartes de desamor. La crònica epistolar d’una mort anunciada. I bé, res de nou, ¿no? ¿a qui no li ha passat mai? A mi sí. Em venen al cap unes cartes enviades a una enamorada meva. Petita, morena i primeta i amb una remarcable habilitat pel sexe oral, crec que n’he parlat algún cop: una remarcable habilitat pel sexe oral. La vaig perdre un octubre de fa moltíssims anys, un divendres per la tarda a la platja, la vaig perdre. Una divendres que fotia una ventada d’escàndol. La ventada se la va emportar. Així, de cop, plas! la vaig perdre, d’un cop de vent bufant amb massa força, un divendres d’octubre a la platja. Però em torno a desviar. Parlavem de les cartes trobades al llibre. En una estona hi farem un cop d’ull.
Carta a Beyoncé Knowles - La Costa Brava
Color en el blanco - Sergio Makaroff
Alguns fragments a l’atzar. Diu l’Enric “ Clara, ahir mentre follavem, la vaig tornar a sentir: em va envaïr aquesta cansada resignació, com quan et submergeixes en una banyera d’aigua calenta, una sensació molt física, un cansament etern, un pes de moltes tones.”
Un altre “Potser en una temporada més relaxada i amb més comprensió no ens hagués afectat tant l’incident del condó. ¿com demanar perdò? ¿com rebobinar?”
Més “No saps com m’agradaria escapar-me de tot això. Fugir simplement. Dormir 2 o 3 mesos. Despertar i –pura curiositat- comprovar com hauria acabat tot això”
I un de la Clara. “Ni mil rams de roses roges em faràn oblidar tots els moments d’amargor que m’has fet passar. Tots els meus moments de soledat mentre tu estaves amb altres... Enric, se m’hi han fet solcs a les galtes de tant plorar-te. Ara ves-te’n. Ves-te’n per sempre, Enric.”
L’Enric altre cop “Clara, les teves paraules em replenen de plom. Quin sentit podrien tenir els meus segons lluny de tu? Només el estirar-se fins fer-se eterns.”
I més “Pànic a no estar a la teva alçada. Pànic a no saber-te fer feliç. No cap desitg sinó aquest panic em van portar a refugiar-me en d’altres noies per poder sentir-me prop teu. Clara, ¿quan ens podem veure? ...t’espero”. Bien. Cartes d’amor. Cartas de amor, de Vainica Doble, en aquest cas versionejada pel Sisa:
Cartas de amor - jaume sisa
Letter from America - Proclaimers
Bien, les postals, un altre gènere epistolar ensimismo. Un gènere que abarca des d’un missatge kilomètric amb lletra ultra comprimida fins a un lacònic “records” (¿de qui?¿per a qui? ¿amb quina intenció? misteris). Bien. En aquesta següent cançó, el brillant suec Jens Lekman ens explica una postal que va enviar. Ens explica que envia una postal a Nina, des de Berlin a NYC que diu “Nina: no deixis que ningú s’interposi en el teu camí”, i diu “signat, Jens Lekman”. I el Jens Lekman ens explica la història que hi ha darrera d’aquesta postal: de com l’amiga del Jens Lekma, la Nina, el tima per anar a sopar a ca sons pares d’ella (que son profunds i devots cristians), fent-se passar pel seu novi, perquè no sàpiguen que ella es lesbiana i estima una altra noia. Bien. En aquestes, l’amic Jens Lekman ens diu que està enamorat de la Nina. El vell truc de fer-se amic de la tia que ens mola, total perquè la tia que ens mola s’acabi enrotllant amb un altre tio, (en el cas de la Nina, amb una altra tia). Bien. ¿a qui no li ha passat això? A mi sí. Bien. Sigamos. Aquesta és la història protagonitzada pel Jens Lekman, que el mateix Jens Lekman ens canta i ens explica. Bien. Jo no se quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquesta història Meta-musical (posar “meta” davant de qualsevol paraula vesteix que t’hi cagues, no? Quantes vegades fa anys no he fet servir aquests zafio recurso per emportar-me alguna cangregita d’alguna barra amb resultats patètics val a dir. I deixem de moment en aquesta via morta la disgressió). Bien, sigamos pel camí principal. Potser la història protagonitzada pel Jens Lekman és inventada. Potser se l’ha inventat Jens Lekman per completar la lletra de la última cançó que li faltava per completar el disc. O potser no s’ha inventat ni una coma. Bien. Però al cap del carrer no em sembla gens important si sí o si no, perquè al final, la realitat i la ficció son la mateixa cosa, el mateix “ens” l’únic que amb un altre vestit (no se, de rebaixes del Zara p.ex). Els mateixos àtoms agrupats de forma lleugerament diferent. És com un xiclet, no? Un xiclet és un xiclet, és un xiclet. Ontologia pura. Si el treus de l’envoltori és un xiclet de menta verd, de 2mm de gruix * 15 d’ample i * 30 de llarg. Te’l poses a la boca i és el mateix xiclet. El mastegues, i és realment el mateix xiclet, “rality bites”. Li treus suc de la realitat, en sentit tant figurat com literal. Mastegues la realitat. Bien. El mastegues ben mastegat, i te’l treus de la boca, i ¿que tens a la mà? (a part de les teves pròpies babes): una massa informe de realitat mastegada, realment el mateix xiclet, però ordenat formalment d’una manera diferent, massa informe ficcional Una ficció de xiclet que és el mateix xiclet en realitat. La mateixo realitat només que reformulada, reordenada, reubicada. Tan li fa si la història li va passar o no. El que importa és que el xiclet tingui gust. En aquest cas un gust de postal. I de cançó, clar.
A Postcard To Nina - Jens Lekman
Love Letters - Ketty Lester
Cavallers, ha estat més que un plaer: un honor.
Apa, salut i siau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada