Siesta, Mercadona, la dictadura de la "relació qualitat/preu", i el relativisme moral

Take My Hand - The Orchids

Dies convulsos, dies confusos, dies crital·lins i freds, d’hivern amb sol lluent glaçat i primaveres nuclears esperant darrera la cantonada. Em poso la boina negra amb rabillu de tertulià generalitzador per dir que l’esperit Mercadona ha envaït els nostres dies (i els nostres cors). De manera definitiva i definitoria, com una difusa boirina gris-cachalote.

L'esperit Mercadona és la submissió implacable a l'imperi de la “relació qualitat/preu”. L'esperit Mercadona ha aniquilat tota competència. Caprabos, Consumers, Dias han caigut decapitats davant la simplicitat letal de la idea: estanteries i lineals amb només dues marques per producte, la marca líder, Nestle (o La Española, o Durex, per dir algo), i la marca blanca, Hacendado. La blanca amb una “relació qualitat/preu” devastadora: al numerdor, una qualitat raonablement bona. Al denominador, un molt-molt bon preu. El conjunt del quocient resulta una “relació qualitat/preu” imponent. Èxit Massiu. Hacendado copant el mercat. Un procés massiu i generalitzat d'Hacendament. I aquí -reflexiono amb la boina al cor- hi ha el tema. El quocient pot ser òptim. Però això no vol dir que el numerador, la “qualitat”, ho sigui: la qualitat NO és excel·lent. Ni tan sols òptima. Simplement és raonablement bona. L'esperit Mercadona ha inoculat a la societat una qualitat general “raonablement bona”. No òptima. Ni excel·lent.

Amb la mateixa boina garrula generalitzadora em poso a enumerar alguns camps on intueixo aquest fenomen: la programació de la tele, les llibreries farcides de Stieg Larsson i els seus clons nòrdics, i en el cas que ens ocupa, el negoci musical. El ventall de cançons gràtix a la nostre disposició és descomunal: Spotifys, myspaces, emules i tal. Mp3, “mis documentos”, “mi música”, zips, rars, rms. iTunes, Foobars, rips, i més formats i més arxius informàtics. Preu tendent a zero, relació qualitat/preu infinita. Queda però l'espinós tema de la qualitat. Vull dir de la qualitat en general: la qualitat de so, de tacte, de penetració en les cançons, d'interioritzar-les, del procès de qualitat de quedar-se les com a pròpies, ja sigui a través de llegir les lletres a les caràtules, de viure el grafisme, de veure les fotos dels tios. Perquè de sobte et cau a les mans un –oju que no vaig a dir ja un vinil, el sant grial dels puristes- sinó un CD com aquestes últimes novetats de Siesta , amb digipak, de tacte suau, so depurat, finet al tacte, diseny esmerat, carpeta interior amb tipografia deliciosa i un redactat de lletres i comentaris de gust inusitat. Aleshores et pares, i amb uns llagrimons densos com gotes de mercuri radioactiu de nostàlgia per la nocilla perduda (o pels pots de tambor de Colón), et dius: “joder tiu, sí: és això... ja ho havia oblidat. Pel camí s'han anat quedant coses, a força d'Hacendamiento, a força de degradació lenta, imperceptible, però constant. Perdent gust, exigència per l’excel·lència. Em conformo amb qualsevol cosa. M’he tornat bast.” Aquests CD's que tinc a les mans, tot això... això no és “relació qualitat/preu” ni hòsties. Això no té res a veure amb quocients, amb ratejar o regatejar en costos o comercialitzacions o Mercadoneig. Això no és qualitat relativitzada per alguna cosa. Això és qualitat per si sola, pel gust, pel perquè sí. “Qualitat absoluta”. Qualitat plena, radical, sense concessions.

Siesta Records porta 18 anys passant-se olímpicament pel forro de l'escrot, aquest esperit Mercadona i la dictadura de la “relació qualitat/preu”. 18 anys de (la seva personal concepció de) qualitat. Qualitat com meta absoluta. Prescindint de qualsevol altre relativisme moral, qualsevol collonada mundana (com el preu), qualsevol mariconada terrenal (com el criteri comercial). Un ideari consistent, coherent i sobretot, enemic declarat de la teoria de la relativitat, ja sigui aquesta moral o comercial. Avui sonaran les darreres novetats de Siesta: Francisco Nixon i Ricardo Vicente, Pauline en la Playa, i Anne Arbor.

Historias de detectives - Kiki d'Aki

La parte de Pauline en la Playa: Les germanes Mar i Alicia Álvarez venen des de Madrid amb disc recent sota el braç, el seu quart en deu anys de carrera, i el primer per Siesta Records després de deixar Subterfuge. Es diu “Física del Equipaje”, i sí, excel·lents lletristes i arreglistes com son, proposen un viatge per països recent fundats, per cosidors de sastre folrats de mullits coixins amb estampat de floretes, i agulles de cosir de plata, de les que es claven en dits de princesa, i per esquadres i cartabons per practicar geometria euclidiana sentimental. Amb regust a Vainica Doble, o Le Mans, La Buena Vida, aquest quart disc em sona més pausat, tranquil, reposat i meditat que p.ex. l'anterior “Silabario”. Els arreglos justos per punxar on cal, a la perifèria de la poma emetzinada.

Un Muelle - Pauline En La Playa

“Me enroscaré después me iré curvando como un muelle, la tarde ira pasando como suele, en espiral, girando mis talones formando tirabuzones, pienso, retorceré mis dudas entre circulos perfectos, concentricos anillos mientras cuento, te esperaré, sentada en los resortes que disparan todos mis temores” “Esconderé mis penas, que no puedas encontrarlas. Alargaré mis brazos por taparlas, y buscaré algo para envolverlas y olvidarlas antes de que vuelvas”

Tendencias De Sastre - Pauline En La Playa

Quién Lo Iba A Decir - Pauline En La Playa

La Siesta - Pauline En La Playa

“tu que me aumentas de charco a bahia, y me trazas a besos de uno a otro lugar”

La parte de Francisco Nixon y Ricardo Vicente: Francisco Nixon és el nom de guerra del Gijonés Fran Fernandez, líder que fou dels Australian Blonde, de la primeríssima fornada de l'indie espanyol. Fa uns anys es va ajuntar amb el saragossà Sergio Arola (provinent de El Niño Gusan, aquells de les lletres demencialment poètiques) per formar La Costa Brava. 5 preciosos LP els contemplen. Snif. Al temps s'hi afegí el també saragossà Ricardo Vicente . El 2008 Sergio Arola va morir per problemes coronaris i La Costa Brava es va dissoldre amb un concert final rotllo The Last Waltz de The Band, perquè “no era un grup sinó una història d'amistat”. Sota el nom de Francisco Nixon, Fran Fernández ha editat 2 LP per Siesta Records, i aquest Mini LP amb el seu amic Richi Vicente. A les promos diu ell mateix: “La idea de sacar un mini-álbum en los tiempos que corren sencillamente se debe a que cuando Ricardo me enseñó la canción "San Fernando", me gustó tanto que no pude esperar a verla publicada. Tras proponérselo a Siesta, nos metimos en el estudio en la primera ocasión que tuvimos (agosto de 2009) y grabamos tres temas cada uno. Al ser un disco hecho al alimón, me pareció de justicia que Richi, que venía colaborando conmigo hasta ahora en la sombra, tuviera el reconocimiento que se merecía en la portada (...) Un disco que habla de la amistad y de hacerse mayor. Espero que les guste.”

Banderas Rojas, Final Feliz - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

És un luxe poder comptar amb l'explicació del perquè d'una lletra. Ricardo Vicente , per a sort nostra, la va penjar al seu Blog : Los Números, la rayuela, y Final Feliz

“Era una canción que escribí de retazos de la temporada que viví en Sitges y bueno algunos viajes más. Por otro lado, la canción primera "Banderas Rojas", ya he contado que supuso un gran paso en mi vida como compositor. Hay un lugar común en todo lo que escribo que es la angustia contenida. No quería dejar siempre el mismo sabor de boca, pero no quería perder el espíritu de la primera.

Me puse a escribir una síntesis de eventos de mi vida. De lo que pude ser y no fui. A nivel instrumental quería hacer algo con arreglos orquestales venidos a menos: con esto me refiero a que quería una parte con guitarra y voz sin más y luego una explosión de ritmos y melodías caóticas. Así se lo expliqué a Paco y nos entendimos en 10minutos.

Sobre la letra, Quería usar números, quería tener un juego de niños sencillo. Los números están vacíos hasta que los llenas de recuerdos. Yo siempre lo explico en clase así. [Ricardo Vicente és mestre d'institut a Saragossa] Les digo que hay días en los que veo caminar números por la calle. Tres veces dije que no, 2 veces quise ser otra persona y sólo una vez amas de verdad. A los números, de este modo, les salen patitas y bailan al compás de la canción de tu vida.

Los barcos son siempre cosa de padres, no sé, es una reflexión antigua que no sé ni de dónde viene. Por otro lado, siempre me gustó la idea de que hay una contradicción entre la levedad con la que navegan y la brusquedad con la que chocan y se hunden; algo especial debe pasar en el universo cuando dos barcos chocan. De alguna manera tiene reminiscencias a mi lectura de Rayuela cuando era muy joven. El fragmento: "el encuentro de las miradas de Traveller y Oliveira fue como si dos pájaros chocaran en pleno vuelo y cayeran enredados en la casilla nueve..." . Otra vez los números y otra vez pienso en los días en los que supe que mi vida daría un choque en el aire sobre el cielo de Buenos Aires y caería entrelazado sobre la rayuela. Lo pensé con tantas ganas que sucedió.

Las medusas son algo terrorífico para los niños. Tienes ganas de tocarlas pero son tan indefinidas que no comprendes el peligro. Me gustaba un coro de medusas a lo Walt Disney.

A Cielo Raso - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

“que nadie pueda decir que yo no lo he intentado, que nadie pueda decir que yo me lo he inventado”.

San Fernando - Francisco Nixon & Ricardo Vicente

Si és un luxe tenir la explicació de l'autor sobre una canço, tenir-ne de dos deu ser un doble luxe. Aquí el destripe de la cançó “San Fernando”, motiu i origen d'aquest EP de 6 cançons: El Porqué de San Fernando

“Muchas de las imágenes pertenecen a una época en la que trabajaba de jardinero. Los nombres de las plantas siempre me parecían tan arbitrarios que se podría repetir sus letras incesantemente hasta quedar dormido cada noche.

Quería demostrarme que se puede hacer una canción sin apenas percusión que sonara potente. Al principio hice todo con susurros pero Paco me aconsejó que pusiera un timbal base y un poco de ritmo; y tenía razón.

En la primera estrofa hablo de cuando me sentaba a descansar en mis jardines y repasaba mentalmente los textos de Borges.

La segunda estrofa repasa la idea de las marismas. En la carretera, yo mido las distancias con estas cosas. Siempre que pasaba a buscar a Fran, cuando iba a Gijón, las marismas de Santoña me decían que estaba más lejos que cerca de mi casa. Después conocí las del sur e imaginaba el barco escuela de Elcano varado en las marismas, lejos del mar abierto y sus músicos tocando para nosotros dos al despertar; como punto final del disco.

El estribillo es la parte más literal de la canción pero es una frase que todos hemos dicho tantas veces que se vuelve la más metafórica de todas. “ a ver cómo lo digo”

El solo, sinceramente soy muy pudoroso con estas cosas, al componer soy muy comedido, no hago alardes exhibicionistas normalmente, pero bueno, creo que lo requería. Paco dijo:

- tienes razón, debes grabar un solo a la vieja usanza, enchufado directo a la mesa y con un pedal de distorsión.

Hice dos o tres distintos y al final me bloqueé, es por el pudor. Los cuatro últimos compases los tuvo que terminar él. Pero creo que así está perfecto, mi problema con los solos es que no sé qué hacer cuando terminan, si mirar al cielo o pedir un whisky con un hielo.

La tercera estrofa: decidimos quitar toda la percusión y volver a la idea original que yo traía. Esto es: que suene bien sin batería y sin bajo. Al final creo que es buena idea porque ahí entran los coros y la canción respira de ese bajo tan melódico. Respecto a la letra viene de la preocupación constante que hay entre Fran y yo. Siempre me dice eso cuando nos despedimos tú a Boston y yo a California. Los domingos en las carreteras cada uno por su lado.

La última estrofa vuelve toda la instrumentación inicial y se suman los coros. Lo que tengo claro es que: la forma más sincera y poética para expresar lo que me ha pasado durante estos últimos años es que he trabajado con gente que le pasaban cosas maravillosas sin pensarlo. No encontré una frase mejor que “Si te quedas hasta tarde también salgo”.”

La parte de Anne Arbor: La tercera novetat és d'un grup “fantasma”. A Siesta són molt d'aquestes coses. Vila-Matas, Auster, Borges, Cortázar, Pitol, i Talital tenen en comú allò de que fan interseccionar diferents plans de realitat ficcional (o de ficció i realitat a seques, o amb cubitus) com qui fa petar els dits, com aquells mags que amb planxes metàliques, travessen per la meitat esculturals cossos d'hostesses de cames llaaaaargues com l'udol d'un home-llop una nit de lluna plena. Funcions aniuades. Funciona aniuades de ficció dintre de ficció, dintre de realitat, dintre de ficció i així anant fent en un joc de nines russes inesgotable, fins l'infinit i més enllà (o fins que doni de si el talent narratiu). A Siesta els hi encanta aquestes pijades: “Disfracemos a los músicos y démosles un papel a interpretar. Fabriquemos grupos sin rostro, de atrezzo. Seleccionemos un repertorio distinguido "a la carta". Rompamos las normas y el mito de los grupos "con imagen y actitud". Dejemos interrogantes abiertos. En aquest sentit la fita son els inoblidables i deliciosos recopilatoris de la sèrie Travel Trilogy Compilations “Educación Y Descanso”, “Información y Turismo”, “Sol y Sombra”, històries de personatges inventats que a més d'"interpretar" el tracklist, protagonitzen les rocambolesques històries de pelis d'espies chic dels '60 a Saint Tropez o Gstaad, narrades als llibrets interiors. “Discos temáticos, conceptuales con su sentido y filosofía por trivial que sea. En clave de fantasía ejercen el efecto de evocadoras bandas sonoras, discos de esparcimiento o sueños sumidos en melancolía o pequeñas sinfonías para los más jóvenes.”. Anne Arbor és el mateix esperit: una parella que en la realitat de carn i ossos, són relativament coneguts (en el mundillo indie) com ex-components de grups de (+ o -) èxit, i que al les caràtules ens presenten com Peter Anne i Nathalie Arbor, parella de músics enamorats a la recerca de composar la perfecta cançó pop, a casa seva, a “l'habitació de la música” de la vella mansió on habiten a Sesubal, a la costa blava portuguesa, un casalot anomenat “El Reino de Clarissa”. A la carpeta interior del digipak ens expliquen amb detallada minunciositat la seva història. Neix el 1760 de l'amor que l'infante al tron portugés Don Juan de Portugal sent per la seva filla bastarda, Clarissa, per qui construeix la mansió i dins seu, “la habitación de la música”. Aquí és on Peter Anne i Nathalie Arbor van composar el 2009 les cançons del disc que escoltem. Ficció dins de ficció dins realitat interseccionada amb més ficció, nines russes a la enèssima impotència, esperit juganer per emmascarar els personatges de carn i ossos. Però és clar, ¿qui sap realment on s'acaben la carn i els ossos i on comença l'esperit?

El Chico De Cincinnatti (El Jugador Más Triste De Las Series Mundiales) - Anne Arbor

Un Apple Fizz En México - Anne Arbor

Los Reyes Del Nightclub - Anne Arbor

Mrs. Crisis - Anne Arbor

La Premiada (Featuring Las Escarlatinas) - Anne Arbor