Tardor 2005, 30 de novembre

Io vuo far l’italiano

Mambo italiano- Renato Carosone

Benvinguts al Jardi del Manicomi. Punt 6 camp, 99,8 fm, l’edicó d’avui es diu Io vuo far l’italiano. La edició d’avui serà una cosa senzila i tranquileta, sense estridències. És un especial Itàlia. Posarem cançons amb algun punt de conexió amb Itàlia, per tangencial i remot que sigui. De fet és un programa que repeteixo recurrentment, almenys un cop a l’any, com el nadal o la declaració de la renta. Mes o menys sempre les mateixes cançons, els mateixos vinils entranyables, aquells vells EP’s petits de 4 cançons a 45. Així que avuí sentireu aquell fregit típic, aquell cruixit de l’agulla. Una gran diferència de tacte fisic del cartró envellit i el vinil amb les cançons que ens baixem en mp3, que no es poden tocar amb els dits.

E spingole francese- Renato Carosone

Tot el simbol de la cançó italiana, Renato Carosone. Aquí amb el seu sextet. El Mambo Italiano el cantava Renato Giorgetti, la següent ell mateix. Haureu notat un accent molt tancat i que no s’entenia res. I és que sovint, com aquí, cantava amb dialecte napolità. El tornarem a escoltar amb una de les seves últimes gravacions: una colaboració amb Tonino Carotone del seu èxit “tu vuo far l’americano”, el ’99, dos anys abans de morir.

Tu vuo far l’americano- Tonino Carotone & Rentao Carosone

En aquesta cançò Carosone se'n fotia de la moda del jovent de l'època d'imitar els americans: "whisky and soda and rock and roll" i de fumar Camel. Aborria tant el R&R que es va retirar el 1960 en el cim de la seva carrera. El Tonino Carotone l'homentaja, gravant junts a Roma el vell èxit . El Tonino aquest, en realitat es diu Antonio de la Cuesta. És navarrès i va passar del regge i ska dels Potato, a les rancheres de Cojon Prieto, i d’aquí a la cançó italiana, ja com T.C. L’any del disc va venir a tocar aquí. Vam ser 4 gats però va estar bé. Recordo 2 coses que va comentar: que de petit jugava a hockey patins, i que en els tornejos infantils quan els tocava jugar amb el Reus, els agafaven cagarrines a tots. Potser algu que escolti li va partir la cella amb un estic de crio. La segona és que per tot arreu on va, prova de demanar sempre vermut de Reus en lloc de Martini Italià. I amb aixó un record per mon besavi, que va baixar de la Mussara per fer de peó a ca l’Izaguirre del vermut.

Sapore di sale- Tonino Carotone

Ara homenatjan l’exit de Gino Paoli, però portant-lo al seu terreny més festiu i reivindicatiu. Definitivament tot el disc sona molt bé per la producció del geni del Mastretta.

Amar y vivir- Tonino Carotone

Un baccio sulla bocca- Wilma de Angelis con Piero Suffici & orquestra

Fine d’una storia- Café Society

Patatina- Los Danil & Cesare Maina

Come Prima- Golpes Bajos

El millor grup espanyol de la dècada dels 80 (pel meu gust) mostrant la seva fascinació per Itàlia, amb aquest homenatge a l’èxit de Mario Marini. I no son els únics. Al llarg de la història molta gent ha sentit fascinació per Itàlia. Espanyols, francesos i alemanys l’han sentit tan forta que no han pogut evitar passejar els seus exercits per tota la península. O el mateix Stendhal, el del síndrome. Pero de totes les possibles fascinacions per la cosa italiana, la que em sorpren més es la que senten els britànics per les motos italianes. Les Ducatis.

Fiesta de los maniquies- Golpes Bajos

Oju amb els britànics i les seves fascinacions: deixant a banda la tòpica del té, i les que senten per les xocolatines cadbury, o les xips avinagrades. Si fullegeu qualsevol revista de motos britàniques, en les comparatives la més ben parada sempre és la Ducati. Després la Triumph, i després les japos. I això, tenint en compte que en els anys 50 i 60 eren els millors fabricants de motos, és acollonant. Fins i tot llavors les Ducati tenien un excelent mercat a les illes. Aleshores estava de moda les Café Racers, que eren ingertos que els motoristes es fotien a les motos per correr més. Fins i tot intercanviven motors i xassis. El motor més reputat era el de les Triumph T110 Bonneville, peró segons sembla, la Bonnie tenia “la estabilitat d’una camella embarassada”. Llavors el fotien en un xassis de Norton Manx, el “featherbed”, que com indica el seu nom era un llit de plomes. Era una combinació tan corrent que fins i tot tenia nom: els hi deien Triton, de la contracció TRI-umph + Nor-TON. Tal era la fascinació dels britànics que fins en aquells dies de glòria per les motos angleses, es feien DUCA-TON. En fi, us preguntareu que hi pinta aquesta parrafada en un programa de música. Res, no hi pinta res, però és que en aquest programa la majoria de coses sòn incoherents.

Volare- Domenico Modugno

Un altre cançó mítica. Era el 1958 i Modugno va guanyar el festival de San Remo d’aquell estiu. La portada del EP és un evocador dibuix de la línia de la costa, amb una enorme sombrilla groga i vermella. Al darrera hi diu “en la bella ciudad italiana de San Remo, frente al claro azul del mediterraneo, se celebra desde hace ocho años el Festival de la canción Italiana, en el señorial ambiente del casino. Instituido exclusivamente con el objeto de ensalzar la canción italiana, concurren en el los mas importantes compositores y los mas afamados cantantes. (…) Las cuatro canciones que se condensan en este disco son las mas significativas del festival de 1958. Descuellan “Nel blu dipinto di blu”, la sorpresa del festival, la cancion triunfadora, el Priemer premio, el éxito del año. (…) con esta cancion su compositor y a la vez interprete se ha dado a conocer definitivamente consagrandose”, ale, llegit tot d’un corrido.

De tota manera la cançó que hem escoltat no és aquest primer enregistrament, sinó que és molt posterior. La que hem escoltat és molt més rítmica i accelerada, amb una bateria molt mes contundent, i un baix molt més marcat (dins el que cap, clar). El EP original ens aclareix que la primera, mol més “aquietada”, és un Fox-mod (¿?). A més aquesta la titulava “Volare” en lloc de “Nel blu dipinto di blu”

La nostra casa- Mina

Giapponese a Roma- Kahimi Kahare

Non Partir- Fred Buscaglione

La cançó d’abans es deia molt apropiadament Giapponese a Roma perquè aquesta xica, la KK, és japonesa. Momus li composa la cançó i la produeix, i ella la canta amb aquest italià tan macarronic i descollonant. Per cert que en el mateix disc fa una versió del “Porque te vas” del Perales brutal, (brutal el seu accent espanyol, ja l’hem posat més d’un cop). Parlant de canvis d’idioma, això era molt corrent en els anys 60’s. A la mateixa cançó se li canviava la pista de la veu per una cantada en castellà i la resta es deixava tal qual. Italians i francesos a passar pel tubu. Sentirem un altre cop Mina, però ara en espanyol. El que és curiosisim és un EP de 4 cançons que va caure a les meves mans: 4 grans cantants italians canviant d’idioma el 1965 per cantar EN CATALÀ!!! (i evidentment tot el disc rotulat en castellà). Jimmy Fontana, Rita Pavone, Giani Morandi i Donatella Moretti. Sentirem “il mondo” de Jimmy fontana en català.

Ciudad Solitaria (citta vuota)- Mina

El mon (Il mondo)- Jimmy Fontana

Parole, parole- Mina & Alberto Lupo

Estremidora cançó!!, en fi senyors, amb això ens despedim. Demano disculpes per lo que he perpetrat, però tal com sempre dic al despedir, avui no he pogut evitar caure en aquesta meva temptació . Sisplau, facin el mateix, caiguin en les seves. Almenys estarem empatats.

Apa, Ciao

Azzurro- Ernesto & The Spectors
Tardor 2005, 23 de novembre

I Robot, you Jeane

Senyors, benvinguts. Això és Punt 6 Camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. I la edició d’avui es diu I Robot, You Jeane. I Robot, You Jeane perquè en aquella frondosa selva de l’Àfrica Occidental, la humitat i les intenses pluges tropicals fotien a prendre pel cul tots els robots. Tanta aigüeta es fotia per dins els mecanismes sense remei. I el servei post-venda era horrorós. Entre tanta liana i tant ximpanzé, els operaris anaven perduts, quan no es fotien daltabaix dels altíssims arbres. Total que Jeane tenia tot un armari ple de robots espatllats. De robots de cuina quisir. El robot de llit no. Aquest funcionava de conya cada tarda, a eso de las 5. Quan la Jeane fotia la rodeta en "on", totes les bèsties de la selva callaven per escoltar els seus crits i gemecs.

Robot- Antònia Font

Doncs, si. En aquella humida selva de l’Àfrica Occidental, cada mitja tarda, mentre Tarzan i Xita estaven amb les seves cosetes, Jeane engegava el seu robot. I tots els animalons de la selva ben atents i excitats, esperaven els crits de Jeane: un, dos, tres…els clímax es succeïen en creixent intensitat fins el punt culminant. En aquella selva totes les bestioletes sabien que els famosos crits de Tarzan eren simples mariconadetes comparats amb els que el robot percutor provocava a la Jeane. Si, en aquelles nits selvàtiques, Jeane somniava amb el robot. Tarzan amb Xita. ¿i el robot? ¿sueñan los androides con Jeanes elèctricas?

Yo no tengo novia-Sergio Makaroff

I una altre imatge de Jeane i Tarzan, aquesta de Sergio Makaroff. Sho no tengo novia. Entranyable sempre. No se que van dir els especialistes en el seu moment (’96) d’aquest disc, però per mi és el millor de l’any, de la dècada i del mileni. Buenu, aquí m’he passat, en tot cas m’agrá molt. Makaroff és un tio entranyable que no ha tingut mai sort comercial en la seva carrera musical. Ha fet mil històries, tocar per gust a la rambla, sortir en el Buenafuente, composar música per jingles…I té un germà als Gotan Progect, però el bo és el Sergio. I escriu cançons i lletres per altres com el Roth, o el Calamaro. I li agrada descriure textures anacròniques: el último mohicano de la era postal. Amb tot això dels nous suports informàtics i tal, el bolígraf s’acabarà convertint en una eina prehistòrica. Com aquelles destrals fetes amb una pedra muescada i mal lligada a un pal. Així veurem els bolis d’aquí poc.

Color sobre el blanco- Sergio Makaroff

Stars above us- Saint Etienne

Ells son molt agradables i simpàtics, la cara amable de l’electropop, em sembla que aquest és l’últim single de Turnpike Tales. Però la cançó seva que ve ara és freda, dura, seca i contundent. Metàl·lica i percusiva. Robòtica. Fa un temps van fer el hombre centenario per la tele, del llibre de l’Asimoff. Va d’un robot centenari. Un robot perfecte, que s’assemblava enormement al Robin Williams. Maravelles de la tècnica: d’aquí uns milenis es veu que els robots seran cagats a famosos actors de Holliwood del SXX-XXI. Però per a mi un robot no és així. Un bon robot te el cos cilíndric de xapa, amb coll, cames i braços com tubus de dutxa flexibles, un cap també de xapa cilíndric i mans en forma de pinces de ferro que fan xac-xac. Al que seria la panxa hi te una porteta quadrada rotllo les portetes de les faroles del carrer. Quan s’obre s’hi veuen un munt de cables de colors. Un robot dels de tota la vida, vaja, dels que sortien al Mortadelo i Filemon.

Angel (way out west radio edit)- Saint Etienne

Al trencar l’alba les veureu ballar al ritme desbocat de cançons com aquesta. Unes ties impressionants, llençant violentament els apèndix pectorals en totes direccions. Únicament fixades amb el ritme que marquen les percussions elèctriques. Abduides pel síncope. Cabelleres ondulant, ulls tancats, caderes accelerades i escots desafiants. I un botellí d’aigua a la ma. I jo que m’ho miro penso, quanta energia desperdiciada en el ball!. Perquè és cert que la dansa és una activitat edificant i plaent. Però, ¿no ho és molt més el sexe?. ¿Què porta a aquestes noies despampanats, que podien tenir-ne en abundància i a elecció només xasquejant els dits, a preferir la dansa al sexe? ¿en quin punt de la evolució de la espècie es va trencar la cadena? ¿hem de culpar a la música per la paulatina i inequívoca degeneració de la espècie? ¿o bé a les discoteques? ¿o als botellins d’aigua? Els flaixos de la disco es disparen intermitents sobre la foscor il·luminant cares grotesques. Si un estigués serè, la imatge trasbalsaria.

Fem l’amor- Sanjosex

Catch my desease- Ben Lee

Ke xaxi, ke xaxi, vaia cançó optimista amb un punt d’ingenuïtat. Em ve per algun puestu el Jonathan Richman. Bonic, si, si. Va estar al BAM es veu. Australià. Xaxi xaxi.

Tan lejos, tan cerca- Miqui Puig

La Poma de la discòrdia. No conec cap explicació perquè hagi de ser precisament una poma. Si del que es tractava era de buscar una metàfora il·lustrativa, i tenint en compte la proverbial simplicitat humana, em sembla molt més immediata i visual la imatge de, p.ex., un plàtan. O un parell de peres. O dos melons. O una figa. En fi la llista pot ser mol llarga…Però ¿una poma? Com icona il·lustrativa no em sembla gens apropiat. Com icona d’una multinacional informàtica, vale. Però com a imatge universal del pecat original, sincerament no l’hi veig.

Past- Microdisney

Nomads- High Llamas

Una altre entranyable saga minoritària. Microdisney + High Llamas. "Past" és de l’LP "the clock run down the stairs" de mitjans 80’s. Un final de rickenbaker guapo, guapo. Nomads és del ’96. De l’un en fa 20 anys, de l’altre 10. Llavors els coneixien 4 gats. Segur que si algun d’aquests gats l’ha sentit, l’haurà reconegut "osti, si, em sona, em sona…" per a ells dedicada la cosa. ¿i d’aquí 10 anys? ¿qui se’n recordarà? Res. Ningú. Polvo sobre polvo. ¿algú va veure Memento per la tele?

Micronomic- Lali Puna

Que extraña chica es- Los Soberanos

Yo quiero ser ye-ye- Ernesto Ronchel

Yo no tengo a nadie- Ernesto Ronchel

Le petite Monique- Ernesto Ronchel

Senyors, amb aquest toc retro, final de trajecte. Hem saldat algun deute pendent, però n’hem contret de nous. Amb el sentit comú vull dir: podent estar fent coses més productives com mirar telebasura o llegir La Razon, i mira, perdent el temps aquí i fent-lo perdre a aquests oients tan simpàtics. Si tenen alguna reclamació, algun insult o algun dubte existencial, no dubtin a trucar al 012 de la Generalitat. Si de cas comuniquen, no s’atabalessin pas. Entrin a http://www.eljardidelmanicomi.blogspot.com/ o a http://www.punt6camp.com/ i per enllaços al jardí del manicomi, i el seu missatge serà degudament processat per exuberants teleoperadores atuellades únicament amb minúsculs tanguilles des de d’alguna paradisíaca illa fiscal. Fins aleshores, molt important: NO deixin de caure en les seves temptacions. Però YA. És mol important. Caiguin-HI tan aviat com puguin: Una important multinacional del sector ha avisat que hi ha una partida de temptacions amb data de caducitat equivocada i que les retiraran del mercat. Caiguin en les seves temptacions abans un inspector de sanitat no es presenti a casa per retirar-los hi les seves.