Sigil·lografia, tardor 2007, 26 d’octubre

Partit trabat, lent, romo, plomizo, berenjena, el perpetrat aquest divendres al Municipal del Manicomi. Mal planteig tàctic i ple de constant fallos en les entregues, amb melons més que pilotes. Han intentat combinacions talentoses i imaginatives saldades sempre amb el més estrepitòs fracas, ni tres frases seguides lligades amb sentit. Sense embarg sempre hi ha algú que s’acaba tragant per la tele fins i tot un Sestao – Cultural Leonesa narrat en euskera. Si sou d’aquests podeu downloadejar el programa com sempre entrant al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.

Cherry Coloured funk – Cocteau Twins

Sigil·lografia és la ciència que es dedica a l’estudi dels misteris dels segells. Una bonica paraula que vaig aprendre del cèlebre professor Nestor Alambí, famos per ser involuntàri protagonista del cas del ceptre d’Otokkar (una o dues kas? bah, 40 Megas) . En fi, sigil·lografia, dèiem, perquè l’eix conductor del programa és un segell, concretament el segell anglès 4AD , fundat a principis dels 80 per Ivo Watts-Russell. No és que anem a posar cançons exclusivament del segell, sinó cançons que per alguna raó o altre comparteixen alguna cosa amb la sonoritat característica d’aquest segell, pel que han passat bandes com Cocteau Twins, This Mortail Coil, Dead Can Dance, Bauhaus, Birthday Party, Throwing Muses, Pixies o Scott Walker.

Anatomy of love – Sheyllean Orphan
You are not the only one I know – The sundays

Fa unes setmanes l’amic i blogger de referència Dr J em va proposar la cançó “song of the siren” de This Mortail Coil . Estirant d’aquest fil, la història ha acabat embullada en aquest cabdell de nom sigil·lografia. Si et toca la loteria et pots permetre el capritxo de sopar cada dia bocata de beluga, i regar les plantes amb veuve clicqot del 67. Buenu doncs si ets l'amo d’una discogràfica pots inventar-te un supergrup amb els millors músics del teu segell i fer los tocar les teves cançons preferides. I això és aprox, el que va fer l’amic Ivo Watts, de 4AD, amb This Mortail Coil. Per aquest supergrup d’estudi hi van passar, els de Cocteau Twins, Tanya Donnelly, Kim Deal, la cantant de Shelleian Orphan i molts d’altres. Aquesta cançó deu ser la més coneguda, en concret és una versió de Tim Buckley i estava en la BSO the Lost Highway del Lynch.

Song to the siren - This Mortail Coil 3:30
Struggle for pleasure – Wim Mertens
Our Darkness – Anne Clark
All night long - Peter Murphy
Blue Bell Knoll – Cocoteau Twins

The Thirteen Moons no van estar mai a 4AD però en certa manera comparteixen la seva sonoritat més paradigmàtica, una bellesa etèrea i melancòlica, amb deixos de gòtica introspecció, (toma ya que xaxipilongui, con dos cojones). Eren suecs, no es van menjar mai un rosca i van treure tres discs, en l’últim dels quals (You’ll find mercy on the road, del 1990) hi havia aquesta cançó. El disc estava dedicat al primer ministre assassinat Olof Palme.

A moment in time – Thirteen Moons
Here comes your man – Pixies
Cannonball – The Breeders
In love with a view – Mojave 3
I final amb la connexió bostoniana de 4AD. Senyors, salut i siau, i perdonin les disculpes

Long Hot Summer, tardor 2007, 19 d'octubre.

Si us el volguéssiu baixar en mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in a comment in order to broaden the bits in the net.


Autumn Leaves - Oscar Peterson

Wake up to reality: el final de l’estiu ha venid i ningú sap com ha sid, i aquest moment tan particular de l’any mereix ser recordat, cristal•litzat i fixat en la memòria, en part perquè passa un sol cop a l’any, però sobretot perquè la revelació del moment és impactant, cegadora i puntual com una epifania. Un bon dia t’adones que amb les xancletes tens fred als peus, que se t’eriça el vellu de les cames amb les bermudes, que fa dies que cap noia amb el melic a l’aire et crida l’atenció. L’estiu s’ha acabat, mort, deses, this estiu is no more. Pesdament la roda de les estacions es torna a posar en marxa, i el cos humà, sensible ell, reacciona a aquests canvis: l’altre dia em vaig enterar (precisió: encara que en públic fingeixi que m'assabento de les coses, intimament m'en entero de les coses), bé, doncs me'n vaig enterar que a l’entrada de la tardor i de la primavera son les èpoques més perilloses per la gent amb problemes coronaris. Casualitat o no, passa lo mateix amb la líbido. A la tardor res no sembla tan exhuberant: m’acabo d’inventar que els experts asseguren que el rati d’impactes sexuals per hora disminueix dràsticament a la tardor, amb la mateixa cadència que les fulles cauen dels arbres, en lentes i cansines oscil•lacions, com paracaigudistes abocats a una mort segura a mans d’un peloton de fusellers practicant el tiro al pichon (aqui hi va una instantània de les guerres balcàniques). Ja caigudes a terra, les fulles grogues miren cap amunt amb nostàlgia cap les branques d’on venen, i pensen que ja està, que tot s’ha acabat, i que sí, que el cicle de la terra en perfecta harmonia i blahblahblah... però que què divertit era abans, quan es miraven el mon des de tan amunt, i tot era verd, i eren dalt del plataner, o la morera, o l’avet de plàstic del Nadal... Avui, aquí al J del M intentarem retratar aquest merdós moment de merda en que se’t fa clar i patent, que no te sentit seguir fingint que seguim a l’estiu, que a mes de fer el ridícul, amb la samarreta de màniga curta, les bermudes i les xancles tenim fred, molt de fred. I no només a les cames o als braços, sinó a l’ànima, per dins, al cor, a l’anima. Tardor dolenta, i filla de puta, ets una assassina. Tot es fred i fa molta presa esperar uns altres sis mesos a que torni el bon temps, i les noies exhibeixin amb generositat i descaro, melics i escots. Que, mira, al capdevall, és una de les poques coses per les que val la pena fer un programa de ràdio. Epicur, que gran que ets, que fonda la teva herència i com trobem a faltar el teu somriure...

End of September - Donna Regina
Frankie's First Affair - Sade
As-Agua - Lura

I ara venen tres cançons enllaçades pel mateix tema: l’estiu s’ha acabat i ell (o ella) se n’ha anat. La terra orbita en translació, i les passions també. No sembla casualitat que si el planeta s’allunya de la font de vida i d’escalfor que és el sol en el seu moviment de translació, el mateix facin els cors i les passions dels humans. Els baixos instints emigren i les bruixes es pentinen. Vamos la història de tota la vida. “Vam ser tan feliços junts i els orgasmes van ser tan violents i ara tu has marxat lluny d’aquí i bla bla bla”. Exercicis d’estil: reconstruïr un sentit de la vida, amb un cor solitàri i cinc dits com a úniques eines.

Summer kisses, winter tears - Julee Cruise
Autumn Rendez-Vous - Françoise Hardy
There Is An end - Ronnie Spector
Outubro - Nadadora

Doncs sí, tres cançons enllaçades per raons obvies: el tag de la primera és el claríssim “Summer kisses, winter tears: Els petons de l’estiu es van convertir en llàgrimes d’hivern”. El de la segona de la Françoise Hardy diu “Now the summer days are ending, now the warm of loving is fading, and the nights are getting cold, summer’s go and so are you, I’ll forget that sad september, and be glad i loved you so”. La tercera, de la Ronnie Spector (qui simultaneja el ser ex Ronnette i ex dona de Phil Spector) diu: “Spring brings the rain, With winter comes pain, Every season, Has an end”. Tambe podiem haver posat “el final del verano llegó” del Duo Dinàmic (amb flash back de Verano Azul inclòs) però ¿pa què riteracions de dubtosa qualitat? més obvi impossible. En definitiva un cant nostàlgic als amors d’estiu perduts. Artístics bodegons que es podrien titular “Crueltat de final de cicle, amb final d’Atenes de fons”. Però vaja, per treure-li transcendència i posar-ho en la seva perspectiva justa, només són cicles petits, microcicles. Girs estacionals (quisir, tan metereològics com afectius) inscrites dins el cicle més gran, el que de veritat ens interessa, que és el cicle de la nostra vida humana. Aquestes 3 cançons parlen de la nostàlgia per perdre l’amor d’aquell estiu. Però, amics, - i mentre dic això estic pujant en aquest inestable taburet de tres potes per pontificar amb la gratuïta vacuitat i grandiloqüència que em caracteriza, el següent: hi ha una nostàlgia més gran i més fonda que la de perdre aquestes menudències, perquè, arribat un moment determinat de la vida del mascle reproductor, és norma genèrica que es tanqui el cicle dels amors de temporades, tan variats com apassionats i intranscendents in the long run, i s’enceti el cicle de l’amor únic, definitiu, vertader i perpetu (almenys en el seu plantejament inicial). I un cop transcorregut un bon trexu d’aquest cicle definitiu, senyors, la nostàlgia per haver perdut un amor de temporada és mariconda i tonteria al costat de la nostàlgia i la melancolia per la certesa quasi absoluta (i a més escollida voluntàriament) que un probablement no en perdre mai més cap més, d’amor de temporada. En fi, Louis Philippe i el seu pop preciosita rematxen el clau amb “Il ne reste plus rien de l’etee” i “this never ending summer”.

Il ne reste plus rien de l'etee - Lous Philippe
Venus - Lous Philippe
Mornington Crescent - Belle & Sebastian
“Rain in the southeast / Men feeling blue / Men with their bowlers / Kids with their spats / Ladies with chauffeurs / Dogs wearing hats and jackets”
Autumn - Carla Bruni

El divendres passat 12 d'octubre vaig anar a la platja i això sol ja va donar sentit a la festa nacional. “visca el rei, visca la constitució, visca la cabra de la legió”. Vam plantar la sombrilla a primera hora, només hi erem el típic grup d’irreductibles entusiastes. “els últims de filipines”, que és un concepte en si, una tipologia de personalitat que es mereix un programa abanda. Bien. A veure, anar a la platja el juny no te cap mèrit, perquè hi anem encegats i encabronats per pillar caxo. El desig urgent, els passos accelerats damunt la sorra cremant, després de tants mesos de fred als peus i privació. I clavem la sombrilla a la sorra destempladament, amb la mateixa violència i poca delicadesa d’un polvo desprès de setmanes d’abstinència sexula. Amb urgència animal, marquem el nostre territori a cops de tovallola, tal com els gossos a cop de pixada. El títol de propietat, l‘escriptura pública del nostre patrimoni sentimental. Després arriba l’agost, amb tota aquella urgència saciada, empatxats de platja i sobretot de multituds. El consum de platja disminueix, no en va un és elitista irredent. Però aleshores, així en sec, ens adonem que hem arribat al final, que estem a les escorrialles, que el tinglado se’ns escapa per entre els dits, que per molt que tanquem fort, molt fort els punys, la sorra i les hores de sol sen s’escolen per les escletxes de les falànges... Morituri te salutant, tu quoque fili mi, in dubis pro reo... Ara tot s’ha acabat, l’octubre és l’agonia lenta. Cada dia de platja és una petita victòria, un allargament de l’estertor, un retard de la mort ineludible. Ara cada nou dia de platja l’assaborim com les darrers gotes de la copa de gelat, el cop de pèlvis final, la última escletxa de sol abans del gran fundido en negro. “The End”

Sleep - Jimi Tenor
Breaking Glass - Jay-Jay Johanson
Blue monday - Pastel Vespa

Tant fred el novembre, en aquell apartament. Es va mirar al mirall del labavo, i la cara mal afaitada que el va mirar des de l’altra banda li va recordar els llençols de l’últim agost, sempre rebregats, suats i plens de les taques encrostades dels líquids corporals d’ells dos. En aquells quinze dies de vacances, ell i ella hi havien abocat litres de fluids corporals sobre aquells troços de roba, de totes densitats i colors, amb totes les postures imaginables, amb tants utensilis com se’ls va acudir. Els miralls son uns artefactes amb curioses propietats insospitades, i igual com la sinàpsi neuronal posa contacte dues neurones separades físicament, els miralls son capaços de connectar dos moments determinats separats per molt de temps. Per això, per matar dos pàjarus d’un tiro, es va fer endarrere per agafar impuls i li va fotre un violent cop de cap al mirall, per tallar al mateix temps la connexió neuronal que li portava el record, i el forat del temps que havia obert el mirall. Els bocins es van estellar per les parets alicatades del labavo i per terra, tot de vidres tacats de vermell, esquitxos a propulsió. A l’altre cantó del mirall la xafagor d’agost era empalagosa i el ventilador que donava voltes pesadament al quarto apenes servia per espantar les mosques que volaven per sobre els dos cossos despullats, immobils sobre una massa de llençols arrugats i encartronats.

carlos baila – family
Long hot summer – TSC

“somnia que les coses dolentes no es converteixin en realitat”: when the world is about to end, they will be there in your local lounge swinging and singing about it. Lyrics with surface wit, subversiveness with a smirk paired with finger snappin’ grooves...it’s all good.

Apa, salut i siau