Tardor 2005, 30 de novembre
Io vuo far l’italiano
Mambo italiano- Renato Carosone
Benvinguts al Jardi del Manicomi. Punt 6 camp, 99,8 fm, l’edicó d’avui es diu Io vuo far l’italiano. La edició d’avui serà una cosa senzila i tranquileta, sense estridències. És un especial Itàlia. Posarem cançons amb algun punt de conexió amb Itàlia, per tangencial i remot que sigui. De fet és un programa que repeteixo recurrentment, almenys un cop a l’any, com el nadal o la declaració de la renta. Mes o menys sempre les mateixes cançons, els mateixos vinils entranyables, aquells vells EP’s petits de 4 cançons a 45. Així que avuí sentireu aquell fregit típic, aquell cruixit de l’agulla. Una gran diferència de tacte fisic del cartró envellit i el vinil amb les cançons que ens baixem en mp3, que no es poden tocar amb els dits.
E spingole francese- Renato Carosone
Tot el simbol de la cançó italiana, Renato Carosone. Aquí amb el seu sextet. El Mambo Italiano el cantava Renato Giorgetti, la següent ell mateix. Haureu notat un accent molt tancat i que no s’entenia res. I és que sovint, com aquí, cantava amb dialecte napolità. El tornarem a escoltar amb una de les seves últimes gravacions: una colaboració amb Tonino Carotone del seu èxit “tu vuo far l’americano”, el ’99, dos anys abans de morir.
Tu vuo far l’americano- Tonino Carotone & Rentao Carosone
En aquesta cançò Carosone se'n fotia de la moda del jovent de l'època d'imitar els americans: "whisky and soda and rock and roll" i de fumar Camel. Aborria tant el R&R que es va retirar el 1960 en el cim de la seva carrera. El Tonino Carotone l'homentaja, gravant junts a Roma el vell èxit . El Tonino aquest, en realitat es diu Antonio de la Cuesta. És navarrès i va passar del regge i ska dels Potato, a les rancheres de Cojon Prieto, i d’aquí a la cançó italiana, ja com T.C. L’any del disc va venir a tocar aquí. Vam ser 4 gats però va estar bé. Recordo 2 coses que va comentar: que de petit jugava a hockey patins, i que en els tornejos infantils quan els tocava jugar amb el Reus, els agafaven cagarrines a tots. Potser algu que escolti li va partir la cella amb un estic de crio. La segona és que per tot arreu on va, prova de demanar sempre vermut de Reus en lloc de Martini Italià. I amb aixó un record per mon besavi, que va baixar de la Mussara per fer de peó a ca l’Izaguirre del vermut.
Sapore di sale- Tonino Carotone
Ara homenatjan l’exit de Gino Paoli, però portant-lo al seu terreny més festiu i reivindicatiu. Definitivament tot el disc sona molt bé per la producció del geni del Mastretta.
Amar y vivir- Tonino Carotone
Un baccio sulla bocca- Wilma de Angelis con Piero Suffici & orquestra
Fine d’una storia- Café Society
Patatina- Los Danil & Cesare Maina
Come Prima- Golpes Bajos
El millor grup espanyol de la dècada dels 80 (pel meu gust) mostrant la seva fascinació per Itàlia, amb aquest homenatge a l’èxit de Mario Marini. I no son els únics. Al llarg de la història molta gent ha sentit fascinació per Itàlia. Espanyols, francesos i alemanys l’han sentit tan forta que no han pogut evitar passejar els seus exercits per tota la península. O el mateix Stendhal, el del síndrome. Pero de totes les possibles fascinacions per la cosa italiana, la que em sorpren més es la que senten els britànics per les motos italianes. Les Ducatis.
Fiesta de los maniquies- Golpes Bajos
Oju amb els britànics i les seves fascinacions: deixant a banda la tòpica del té, i les que senten per les xocolatines cadbury, o les xips avinagrades. Si fullegeu qualsevol revista de motos britàniques, en les comparatives la més ben parada sempre és la Ducati. Després la Triumph, i després les japos. I això, tenint en compte que en els anys 50 i 60 eren els millors fabricants de motos, és acollonant. Fins i tot llavors les Ducati tenien un excelent mercat a les illes. Aleshores estava de moda les Café Racers, que eren ingertos que els motoristes es fotien a les motos per correr més. Fins i tot intercanviven motors i xassis. El motor més reputat era el de les Triumph T110 Bonneville, peró segons sembla, la Bonnie tenia “la estabilitat d’una camella embarassada”. Llavors el fotien en un xassis de Norton Manx, el “featherbed”, que com indica el seu nom era un llit de plomes. Era una combinació tan corrent que fins i tot tenia nom: els hi deien Triton, de la contracció TRI-umph + Nor-TON. Tal era la fascinació dels britànics que fins en aquells dies de glòria per les motos angleses, es feien DUCA-TON. En fi, us preguntareu que hi pinta aquesta parrafada en un programa de música. Res, no hi pinta res, però és que en aquest programa la majoria de coses sòn incoherents.
Volare- Domenico Modugno
Un altre cançó mítica. Era el 1958 i Modugno va guanyar el festival de San Remo d’aquell estiu. La portada del EP és un evocador dibuix de la línia de la costa, amb una enorme sombrilla groga i vermella. Al darrera hi diu “en la bella ciudad italiana de San Remo, frente al claro azul del mediterraneo, se celebra desde hace ocho años el Festival de la canción Italiana, en el señorial ambiente del casino. Instituido exclusivamente con el objeto de ensalzar la canción italiana, concurren en el los mas importantes compositores y los mas afamados cantantes. (…) Las cuatro canciones que se condensan en este disco son las mas significativas del festival de 1958. Descuellan “Nel blu dipinto di blu”, la sorpresa del festival, la cancion triunfadora, el Priemer premio, el éxito del año. (…) con esta cancion su compositor y a la vez interprete se ha dado a conocer definitivamente consagrandose”, ale, llegit tot d’un corrido.
De tota manera la cançó que hem escoltat no és aquest primer enregistrament, sinó que és molt posterior. La que hem escoltat és molt més rítmica i accelerada, amb una bateria molt mes contundent, i un baix molt més marcat (dins el que cap, clar). El EP original ens aclareix que la primera, mol més “aquietada”, és un Fox-mod (¿?). A més aquesta la titulava “Volare” en lloc de “Nel blu dipinto di blu”
La nostra casa- Mina
Giapponese a Roma- Kahimi Kahare
Non Partir- Fred Buscaglione
La cançó d’abans es deia molt apropiadament Giapponese a Roma perquè aquesta xica, la KK, és japonesa. Momus li composa la cançó i la produeix, i ella la canta amb aquest italià tan macarronic i descollonant. Per cert que en el mateix disc fa una versió del “Porque te vas” del Perales brutal, (brutal el seu accent espanyol, ja l’hem posat més d’un cop). Parlant de canvis d’idioma, això era molt corrent en els anys 60’s. A la mateixa cançó se li canviava la pista de la veu per una cantada en castellà i la resta es deixava tal qual. Italians i francesos a passar pel tubu. Sentirem un altre cop Mina, però ara en espanyol. El que és curiosisim és un EP de 4 cançons que va caure a les meves mans: 4 grans cantants italians canviant d’idioma el 1965 per cantar EN CATALÀ!!! (i evidentment tot el disc rotulat en castellà). Jimmy Fontana, Rita Pavone, Giani Morandi i Donatella Moretti. Sentirem “il mondo” de Jimmy fontana en català.
Ciudad Solitaria (citta vuota)- Mina
El mon (Il mondo)- Jimmy Fontana
Parole, parole- Mina & Alberto Lupo
Estremidora cançó!!, en fi senyors, amb això ens despedim. Demano disculpes per lo que he perpetrat, però tal com sempre dic al despedir, avui no he pogut evitar caure en aquesta meva temptació . Sisplau, facin el mateix, caiguin en les seves. Almenys estarem empatats.
Apa, Ciao
Azzurro- Ernesto & The Spectors
Tardor 2005, 23 de novembre
I Robot, you Jeane
Senyors, benvinguts. Això és Punt 6 Camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. I la edició d’avui es diu I Robot, You Jeane. I Robot, You Jeane perquè en aquella frondosa selva de l’Àfrica Occidental, la humitat i les intenses pluges tropicals fotien a prendre pel cul tots els robots. Tanta aigüeta es fotia per dins els mecanismes sense remei. I el servei post-venda era horrorós. Entre tanta liana i tant ximpanzé, els operaris anaven perduts, quan no es fotien daltabaix dels altíssims arbres. Total que Jeane tenia tot un armari ple de robots espatllats. De robots de cuina quisir. El robot de llit no. Aquest funcionava de conya cada tarda, a eso de las 5. Quan la Jeane fotia la rodeta en "on", totes les bèsties de la selva callaven per escoltar els seus crits i gemecs.
Robot- Antònia Font
Doncs, si. En aquella humida selva de l’Àfrica Occidental, cada mitja tarda, mentre Tarzan i Xita estaven amb les seves cosetes, Jeane engegava el seu robot. I tots els animalons de la selva ben atents i excitats, esperaven els crits de Jeane: un, dos, tres…els clímax es succeïen en creixent intensitat fins el punt culminant. En aquella selva totes les bestioletes sabien que els famosos crits de Tarzan eren simples mariconadetes comparats amb els que el robot percutor provocava a la Jeane. Si, en aquelles nits selvàtiques, Jeane somniava amb el robot. Tarzan amb Xita. ¿i el robot? ¿sueñan los androides con Jeanes elèctricas?
Yo no tengo novia-Sergio Makaroff
I una altre imatge de Jeane i Tarzan, aquesta de Sergio Makaroff. Sho no tengo novia. Entranyable sempre. No se que van dir els especialistes en el seu moment (’96) d’aquest disc, però per mi és el millor de l’any, de la dècada i del mileni. Buenu, aquí m’he passat, en tot cas m’agrá molt. Makaroff és un tio entranyable que no ha tingut mai sort comercial en la seva carrera musical. Ha fet mil històries, tocar per gust a la rambla, sortir en el Buenafuente, composar música per jingles…I té un germà als Gotan Progect, però el bo és el Sergio. I escriu cançons i lletres per altres com el Roth, o el Calamaro. I li agrada descriure textures anacròniques: el último mohicano de la era postal. Amb tot això dels nous suports informàtics i tal, el bolígraf s’acabarà convertint en una eina prehistòrica. Com aquelles destrals fetes amb una pedra muescada i mal lligada a un pal. Així veurem els bolis d’aquí poc.
Color sobre el blanco- Sergio Makaroff
Stars above us- Saint Etienne
Ells son molt agradables i simpàtics, la cara amable de l’electropop, em sembla que aquest és l’últim single de Turnpike Tales. Però la cançó seva que ve ara és freda, dura, seca i contundent. Metàl·lica i percusiva. Robòtica. Fa un temps van fer el hombre centenario per la tele, del llibre de l’Asimoff. Va d’un robot centenari. Un robot perfecte, que s’assemblava enormement al Robin Williams. Maravelles de la tècnica: d’aquí uns milenis es veu que els robots seran cagats a famosos actors de Holliwood del SXX-XXI. Però per a mi un robot no és així. Un bon robot te el cos cilíndric de xapa, amb coll, cames i braços com tubus de dutxa flexibles, un cap també de xapa cilíndric i mans en forma de pinces de ferro que fan xac-xac. Al que seria la panxa hi te una porteta quadrada rotllo les portetes de les faroles del carrer. Quan s’obre s’hi veuen un munt de cables de colors. Un robot dels de tota la vida, vaja, dels que sortien al Mortadelo i Filemon.
Angel (way out west radio edit)- Saint Etienne
Al trencar l’alba les veureu ballar al ritme desbocat de cançons com aquesta. Unes ties impressionants, llençant violentament els apèndix pectorals en totes direccions. Únicament fixades amb el ritme que marquen les percussions elèctriques. Abduides pel síncope. Cabelleres ondulant, ulls tancats, caderes accelerades i escots desafiants. I un botellí d’aigua a la ma. I jo que m’ho miro penso, quanta energia desperdiciada en el ball!. Perquè és cert que la dansa és una activitat edificant i plaent. Però, ¿no ho és molt més el sexe?. ¿Què porta a aquestes noies despampanats, que podien tenir-ne en abundància i a elecció només xasquejant els dits, a preferir la dansa al sexe? ¿en quin punt de la evolució de la espècie es va trencar la cadena? ¿hem de culpar a la música per la paulatina i inequívoca degeneració de la espècie? ¿o bé a les discoteques? ¿o als botellins d’aigua? Els flaixos de la disco es disparen intermitents sobre la foscor il·luminant cares grotesques. Si un estigués serè, la imatge trasbalsaria.
Fem l’amor- Sanjosex
Catch my desease- Ben Lee
Ke xaxi, ke xaxi, vaia cançó optimista amb un punt d’ingenuïtat. Em ve per algun puestu el Jonathan Richman. Bonic, si, si. Va estar al BAM es veu. Australià. Xaxi xaxi.
Tan lejos, tan cerca- Miqui Puig
La Poma de la discòrdia. No conec cap explicació perquè hagi de ser precisament una poma. Si del que es tractava era de buscar una metàfora il·lustrativa, i tenint en compte la proverbial simplicitat humana, em sembla molt més immediata i visual la imatge de, p.ex., un plàtan. O un parell de peres. O dos melons. O una figa. En fi la llista pot ser mol llarga…Però ¿una poma? Com icona il·lustrativa no em sembla gens apropiat. Com icona d’una multinacional informàtica, vale. Però com a imatge universal del pecat original, sincerament no l’hi veig.
Past- Microdisney
Nomads- High Llamas
Una altre entranyable saga minoritària. Microdisney + High Llamas. "Past" és de l’LP "the clock run down the stairs" de mitjans 80’s. Un final de rickenbaker guapo, guapo. Nomads és del ’96. De l’un en fa 20 anys, de l’altre 10. Llavors els coneixien 4 gats. Segur que si algun d’aquests gats l’ha sentit, l’haurà reconegut "osti, si, em sona, em sona…" per a ells dedicada la cosa. ¿i d’aquí 10 anys? ¿qui se’n recordarà? Res. Ningú. Polvo sobre polvo. ¿algú va veure Memento per la tele?
Micronomic- Lali Puna
Que extraña chica es- Los Soberanos
Yo quiero ser ye-ye- Ernesto Ronchel
Yo no tengo a nadie- Ernesto Ronchel
Le petite Monique- Ernesto Ronchel
Senyors, amb aquest toc retro, final de trajecte. Hem saldat algun deute pendent, però n’hem contret de nous. Amb el sentit comú vull dir: podent estar fent coses més productives com mirar telebasura o llegir La Razon, i mira, perdent el temps aquí i fent-lo perdre a aquests oients tan simpàtics. Si tenen alguna reclamació, algun insult o algun dubte existencial, no dubtin a trucar al 012 de la Generalitat. Si de cas comuniquen, no s’atabalessin pas. Entrin a http://www.eljardidelmanicomi.blogspot.com/ o a http://www.punt6camp.com/ i per enllaços al jardí del manicomi, i el seu missatge serà degudament processat per exuberants teleoperadores atuellades únicament amb minúsculs tanguilles des de d’alguna paradisíaca illa fiscal. Fins aleshores, molt important: NO deixin de caure en les seves temptacions. Però YA. És mol important. Caiguin-HI tan aviat com puguin: Una important multinacional del sector ha avisat que hi ha una partida de temptacions amb data de caducitat equivocada i que les retiraran del mercat. Caiguin en les seves temptacions abans un inspector de sanitat no es presenti a casa per retirar-los hi les seves.
I Robot, you Jeane
Senyors, benvinguts. Això és Punt 6 Camp, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. I la edició d’avui es diu I Robot, You Jeane. I Robot, You Jeane perquè en aquella frondosa selva de l’Àfrica Occidental, la humitat i les intenses pluges tropicals fotien a prendre pel cul tots els robots. Tanta aigüeta es fotia per dins els mecanismes sense remei. I el servei post-venda era horrorós. Entre tanta liana i tant ximpanzé, els operaris anaven perduts, quan no es fotien daltabaix dels altíssims arbres. Total que Jeane tenia tot un armari ple de robots espatllats. De robots de cuina quisir. El robot de llit no. Aquest funcionava de conya cada tarda, a eso de las 5. Quan la Jeane fotia la rodeta en "on", totes les bèsties de la selva callaven per escoltar els seus crits i gemecs.
Robot- Antònia Font
Doncs, si. En aquella humida selva de l’Àfrica Occidental, cada mitja tarda, mentre Tarzan i Xita estaven amb les seves cosetes, Jeane engegava el seu robot. I tots els animalons de la selva ben atents i excitats, esperaven els crits de Jeane: un, dos, tres…els clímax es succeïen en creixent intensitat fins el punt culminant. En aquella selva totes les bestioletes sabien que els famosos crits de Tarzan eren simples mariconadetes comparats amb els que el robot percutor provocava a la Jeane. Si, en aquelles nits selvàtiques, Jeane somniava amb el robot. Tarzan amb Xita. ¿i el robot? ¿sueñan los androides con Jeanes elèctricas?
Yo no tengo novia-Sergio Makaroff
I una altre imatge de Jeane i Tarzan, aquesta de Sergio Makaroff. Sho no tengo novia. Entranyable sempre. No se que van dir els especialistes en el seu moment (’96) d’aquest disc, però per mi és el millor de l’any, de la dècada i del mileni. Buenu, aquí m’he passat, en tot cas m’agrá molt. Makaroff és un tio entranyable que no ha tingut mai sort comercial en la seva carrera musical. Ha fet mil històries, tocar per gust a la rambla, sortir en el Buenafuente, composar música per jingles…I té un germà als Gotan Progect, però el bo és el Sergio. I escriu cançons i lletres per altres com el Roth, o el Calamaro. I li agrada descriure textures anacròniques: el último mohicano de la era postal. Amb tot això dels nous suports informàtics i tal, el bolígraf s’acabarà convertint en una eina prehistòrica. Com aquelles destrals fetes amb una pedra muescada i mal lligada a un pal. Així veurem els bolis d’aquí poc.
Color sobre el blanco- Sergio Makaroff
Stars above us- Saint Etienne
Ells son molt agradables i simpàtics, la cara amable de l’electropop, em sembla que aquest és l’últim single de Turnpike Tales. Però la cançó seva que ve ara és freda, dura, seca i contundent. Metàl·lica i percusiva. Robòtica. Fa un temps van fer el hombre centenario per la tele, del llibre de l’Asimoff. Va d’un robot centenari. Un robot perfecte, que s’assemblava enormement al Robin Williams. Maravelles de la tècnica: d’aquí uns milenis es veu que els robots seran cagats a famosos actors de Holliwood del SXX-XXI. Però per a mi un robot no és així. Un bon robot te el cos cilíndric de xapa, amb coll, cames i braços com tubus de dutxa flexibles, un cap també de xapa cilíndric i mans en forma de pinces de ferro que fan xac-xac. Al que seria la panxa hi te una porteta quadrada rotllo les portetes de les faroles del carrer. Quan s’obre s’hi veuen un munt de cables de colors. Un robot dels de tota la vida, vaja, dels que sortien al Mortadelo i Filemon.
Angel (way out west radio edit)- Saint Etienne
Al trencar l’alba les veureu ballar al ritme desbocat de cançons com aquesta. Unes ties impressionants, llençant violentament els apèndix pectorals en totes direccions. Únicament fixades amb el ritme que marquen les percussions elèctriques. Abduides pel síncope. Cabelleres ondulant, ulls tancats, caderes accelerades i escots desafiants. I un botellí d’aigua a la ma. I jo que m’ho miro penso, quanta energia desperdiciada en el ball!. Perquè és cert que la dansa és una activitat edificant i plaent. Però, ¿no ho és molt més el sexe?. ¿Què porta a aquestes noies despampanats, que podien tenir-ne en abundància i a elecció només xasquejant els dits, a preferir la dansa al sexe? ¿en quin punt de la evolució de la espècie es va trencar la cadena? ¿hem de culpar a la música per la paulatina i inequívoca degeneració de la espècie? ¿o bé a les discoteques? ¿o als botellins d’aigua? Els flaixos de la disco es disparen intermitents sobre la foscor il·luminant cares grotesques. Si un estigués serè, la imatge trasbalsaria.
Fem l’amor- Sanjosex
Catch my desease- Ben Lee
Ke xaxi, ke xaxi, vaia cançó optimista amb un punt d’ingenuïtat. Em ve per algun puestu el Jonathan Richman. Bonic, si, si. Va estar al BAM es veu. Australià. Xaxi xaxi.
Tan lejos, tan cerca- Miqui Puig
La Poma de la discòrdia. No conec cap explicació perquè hagi de ser precisament una poma. Si del que es tractava era de buscar una metàfora il·lustrativa, i tenint en compte la proverbial simplicitat humana, em sembla molt més immediata i visual la imatge de, p.ex., un plàtan. O un parell de peres. O dos melons. O una figa. En fi la llista pot ser mol llarga…Però ¿una poma? Com icona il·lustrativa no em sembla gens apropiat. Com icona d’una multinacional informàtica, vale. Però com a imatge universal del pecat original, sincerament no l’hi veig.
Past- Microdisney
Nomads- High Llamas
Una altre entranyable saga minoritària. Microdisney + High Llamas. "Past" és de l’LP "the clock run down the stairs" de mitjans 80’s. Un final de rickenbaker guapo, guapo. Nomads és del ’96. De l’un en fa 20 anys, de l’altre 10. Llavors els coneixien 4 gats. Segur que si algun d’aquests gats l’ha sentit, l’haurà reconegut "osti, si, em sona, em sona…" per a ells dedicada la cosa. ¿i d’aquí 10 anys? ¿qui se’n recordarà? Res. Ningú. Polvo sobre polvo. ¿algú va veure Memento per la tele?
Micronomic- Lali Puna
Que extraña chica es- Los Soberanos
Yo quiero ser ye-ye- Ernesto Ronchel
Yo no tengo a nadie- Ernesto Ronchel
Le petite Monique- Ernesto Ronchel
Senyors, amb aquest toc retro, final de trajecte. Hem saldat algun deute pendent, però n’hem contret de nous. Amb el sentit comú vull dir: podent estar fent coses més productives com mirar telebasura o llegir La Razon, i mira, perdent el temps aquí i fent-lo perdre a aquests oients tan simpàtics. Si tenen alguna reclamació, algun insult o algun dubte existencial, no dubtin a trucar al 012 de la Generalitat. Si de cas comuniquen, no s’atabalessin pas. Entrin a http://www.eljardidelmanicomi.blogspot.com/ o a http://www.punt6camp.com/ i per enllaços al jardí del manicomi, i el seu missatge serà degudament processat per exuberants teleoperadores atuellades únicament amb minúsculs tanguilles des de d’alguna paradisíaca illa fiscal. Fins aleshores, molt important: NO deixin de caure en les seves temptacions. Però YA. És mol important. Caiguin-HI tan aviat com puguin: Una important multinacional del sector ha avisat que hi ha una partida de temptacions amb data de caducitat equivocada i que les retiraran del mercat. Caiguin en les seves temptacions abans un inspector de sanitat no es presenti a casa per retirar-los hi les seves.
Tardor 2005, 16 de novembre
Per comoditat
If I shoul fall in grace with god (directe)- The Pogues
El jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui es diu "Per comoditat" com veurem més tard.
Boys from the County Hell (directe)- The Pogues
Amics, els designis del Senyor són inescrutables. Ja està dit, ja m’he quedat descansat. Després d’aquest topicazo, es pot seguir amb qualsevol cosa, aquest començamnet serveix per tot. En aquest cas vé de que la setmana passada vam escoltar a the Nips, el grup precursor dels Pogues, i estava jo ahir al vespre desorientat sobre què posar avui, i per aquelles coses vaig haver d’anar a comprar a una gran superfície de la nostra ciutat. M’estava deixant la setmanada quan vaig passar by la secció de discos. Remirant em trobo un recopilatori dels Pogues: 22 cançons + unes altres 22 en un directe. Hum, hum…9 € en total. Me’l pillo o el baixo? Sospeso. Quasi tota la discografia en vinil….Em decideixo: passo per caixa. Així que per rendibilitzar la inversió escoltarem unes cançonetes dels Pogues. Començarem per la meva preferida. No és la millor seva, pero va ser la primera meva, i això, com tots sabem, marca.
Dirty Old town- The Pogues
A pair of brown eyes (directe)- The Pogues
Summer in Siam- The Pogues
Aquesta que hem escoltat potser no és la seva millor, però a mi em sembla la més bonica. Està en l’últim disc en que va cantar Shane McGowan, "Hells Ditch" del’90. Després en van treure un parell més, el ’93 i ’96 i ho van deixar. Es van ajuntar el 2001 pel concert aquest que sentim. La veu del McGowan, ja veieu, sota mínims després d’un metòdic procès autodestructiu a base d’alcohol i mala vida. Nem xapant el tema amb la mítica Fiesta, també del concert aquest. Són els records de quan van rodar un delirant western a Almeria, "Straight to hell". Divertiti de veritat. "We have sin gas, y con leche" i amb això els tornem a tancar l’armari dels bons records.
Fiesta (directe)- The Pogues
The Irish Rover (directe)- The Pogues
Quan es va donar el tiro de sortida a la carrera de la competitivitat, als del Jardí del Manicomi ens va enxampar aseguts a la barra del bar, fotent-nos un xampú fresquet, però no dels d’ara, embotellat, no, un xampú dels de tota la vida, artesanal, dels de la cervessa de barril tirada en gerra gelada i schweppes botella de vidre. Tot deu va sortit corrents, els uns cap una ingenieria, els altres cap un consell d’administració…Naltrus vam pensar, "i total, pa que? les butaques del consell seràn més còmodes que aquest tamboret?" i home, mirat amb perspectiva, doncs, probablement sí. Ara bé, si parlem de butaques còmodes, la estrella és la reclinable amb massatge que hi ha a ca mons sogres. Alló si que és comoditat. Però es clar, després d’un dinar de la òstia de ma sogra, sap com a greu aixecar-se pitant abans del café per pillar-la el primer. Queda lleig, no? i també és perillós: hi ha travetes fetes amb traïdoria entre els cunyats. És molt llepola aquella butaca: qualsevol dia per una d’aquestes travetes, algú hi perdrà les dents. I com tota moneda te la seva cara, algú hi guanyarà alguna cosa: el dentista en treurà uns durets. Els dentistes, uns altres tios còmodos. Per això gasten aquestes butaques, no tan còmodes com la de ma sogra però més que algun llit. Potser per això en aquestes butaques s’hi fan tantes rebolcades eròtiques, -si be la immensa majoria només existeixen en la imaginació dels protagonistes, majoritariament masculins. I es clar, això els dentistes ho saben. I se n’aprofiten, se n’aprofiten: guaita les factures!. Jo cada cop que hi he d’anar em poso còmode, li dic "faci, faci, prengui’s tot el temps que necessiti, no pateixi per mi", tanco els ulls, i au! Que comenci la funció, em foto unes rebolcades de collons…Home ja que et clava tant, almenus treu-ne algún gustillo, no?. Mira, decidit. El diumenge que ve, després del rostit, m’aixecaré de taula com un tiro, i si no és la butaca de ma sogra, serà la del dentista.
Lucky you- Lightening seeds
Yo te perdí una tarde de abril- Family
If she wants you- Belle & Sebastian
Hi ha cançons que sempre vull posar i per una cosa o altre se’m passen. Aquesta que ve ara de La Costa Brava ho és. Una cançó molt bonica i sobretot molt divertida. La lletra és d’un costumisme tremendo. Retrata sarcàsticament i a la perfecció tot un estrat social. Només amb el titol ja ens queda clar. "adoro la pijas de mi ciudad". I jo també.
Adoro las pijas de mi ciudad- La Costa Brava
Adoro a las pijas de mi ciudad
su aroma es tan distinto
que uno se esfuerza en averiguar
el secreto de sus besos
Su estilo de vida tan convencional
me produce tanta envidia
Incluso el más cínico puede apreciar
la belleza de las cosas simples
Van rompiendo los corazones
en sus coches de tres millones
Te lo cambio por amor
Te lo cambio[x3]
Te lo cambio por amor
el dinero
Cuantas veces disfruto al verlas bailar
esos ritmos latinos
o las sevillanas con esfuerzo aprendidas
para no ser menos
No es sólo la ropa que pueden comprar
brillan por sí mismas
Y cuando el buen tiempo las viste de estreno
cortan el aliento
No conozco quien se resista
a su sonrisa de dentista
Te lo cambio por amor
Te lo cambio[x3]
Te lo cambio por amor
el dinero que tu padre te dejo
Las chicas modernas enseñan las piernas
Las chicas de barrio levantan las manos [...]
We Came along this road- Nick Cave & the bad seeds
L’apassionant disquisició filosòfica sobre els diferents plans ontològics va anar pujant de to. Les celles s’arrugaven i les cares dels vells professors es tornaven vermelles en contrast amb blanques cabelleres i calves. El nom de Hobbes pronunciat amb un deix de despreci va ser el detonant. La paraula es va dir i després es va fer el silenci. Les navalles es van obrir i sang i visceres van esquitxar butaques de cuir repujades i cortines centenàries. El problema s’havia resolt de nou a la manera dels filòsofs: a osties. Com sempre.
Senyors, aquí pau i després glòria. Com diem sempre, no deixin de caure en les seves temptacions per deslliurar-se de qualsevol mal. La carn és dèbil, la carn es dèbil, la carn és dèbil…susurra de fons la veueta interior.
Aquest és l’últim programa abans de la gran cita. La fita sobre la que gravita gran part de la nostre existència, sobre la que gira la meitat del nostre calendari vital. El Partit. Senyors, en aquestes hores d’incertesa i de vetlla, hores de tensió i angoixa, que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat.
Someone else in the room- Fine!
Per comoditat
If I shoul fall in grace with god (directe)- The Pogues
El jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui es diu "Per comoditat" com veurem més tard.
Boys from the County Hell (directe)- The Pogues
Amics, els designis del Senyor són inescrutables. Ja està dit, ja m’he quedat descansat. Després d’aquest topicazo, es pot seguir amb qualsevol cosa, aquest començamnet serveix per tot. En aquest cas vé de que la setmana passada vam escoltar a the Nips, el grup precursor dels Pogues, i estava jo ahir al vespre desorientat sobre què posar avui, i per aquelles coses vaig haver d’anar a comprar a una gran superfície de la nostra ciutat. M’estava deixant la setmanada quan vaig passar by la secció de discos. Remirant em trobo un recopilatori dels Pogues: 22 cançons + unes altres 22 en un directe. Hum, hum…9 € en total. Me’l pillo o el baixo? Sospeso. Quasi tota la discografia en vinil….Em decideixo: passo per caixa. Així que per rendibilitzar la inversió escoltarem unes cançonetes dels Pogues. Començarem per la meva preferida. No és la millor seva, pero va ser la primera meva, i això, com tots sabem, marca.
Dirty Old town- The Pogues
A pair of brown eyes (directe)- The Pogues
Summer in Siam- The Pogues
Aquesta que hem escoltat potser no és la seva millor, però a mi em sembla la més bonica. Està en l’últim disc en que va cantar Shane McGowan, "Hells Ditch" del’90. Després en van treure un parell més, el ’93 i ’96 i ho van deixar. Es van ajuntar el 2001 pel concert aquest que sentim. La veu del McGowan, ja veieu, sota mínims després d’un metòdic procès autodestructiu a base d’alcohol i mala vida. Nem xapant el tema amb la mítica Fiesta, també del concert aquest. Són els records de quan van rodar un delirant western a Almeria, "Straight to hell". Divertiti de veritat. "We have sin gas, y con leche" i amb això els tornem a tancar l’armari dels bons records.
Fiesta (directe)- The Pogues
The Irish Rover (directe)- The Pogues
Quan es va donar el tiro de sortida a la carrera de la competitivitat, als del Jardí del Manicomi ens va enxampar aseguts a la barra del bar, fotent-nos un xampú fresquet, però no dels d’ara, embotellat, no, un xampú dels de tota la vida, artesanal, dels de la cervessa de barril tirada en gerra gelada i schweppes botella de vidre. Tot deu va sortit corrents, els uns cap una ingenieria, els altres cap un consell d’administració…Naltrus vam pensar, "i total, pa que? les butaques del consell seràn més còmodes que aquest tamboret?" i home, mirat amb perspectiva, doncs, probablement sí. Ara bé, si parlem de butaques còmodes, la estrella és la reclinable amb massatge que hi ha a ca mons sogres. Alló si que és comoditat. Però es clar, després d’un dinar de la òstia de ma sogra, sap com a greu aixecar-se pitant abans del café per pillar-la el primer. Queda lleig, no? i també és perillós: hi ha travetes fetes amb traïdoria entre els cunyats. És molt llepola aquella butaca: qualsevol dia per una d’aquestes travetes, algú hi perdrà les dents. I com tota moneda te la seva cara, algú hi guanyarà alguna cosa: el dentista en treurà uns durets. Els dentistes, uns altres tios còmodos. Per això gasten aquestes butaques, no tan còmodes com la de ma sogra però més que algun llit. Potser per això en aquestes butaques s’hi fan tantes rebolcades eròtiques, -si be la immensa majoria només existeixen en la imaginació dels protagonistes, majoritariament masculins. I es clar, això els dentistes ho saben. I se n’aprofiten, se n’aprofiten: guaita les factures!. Jo cada cop que hi he d’anar em poso còmode, li dic "faci, faci, prengui’s tot el temps que necessiti, no pateixi per mi", tanco els ulls, i au! Que comenci la funció, em foto unes rebolcades de collons…Home ja que et clava tant, almenus treu-ne algún gustillo, no?. Mira, decidit. El diumenge que ve, després del rostit, m’aixecaré de taula com un tiro, i si no és la butaca de ma sogra, serà la del dentista.
Lucky you- Lightening seeds
Yo te perdí una tarde de abril- Family
If she wants you- Belle & Sebastian
Hi ha cançons que sempre vull posar i per una cosa o altre se’m passen. Aquesta que ve ara de La Costa Brava ho és. Una cançó molt bonica i sobretot molt divertida. La lletra és d’un costumisme tremendo. Retrata sarcàsticament i a la perfecció tot un estrat social. Només amb el titol ja ens queda clar. "adoro la pijas de mi ciudad". I jo també.
Adoro las pijas de mi ciudad- La Costa Brava
Adoro a las pijas de mi ciudad
su aroma es tan distinto
que uno se esfuerza en averiguar
el secreto de sus besos
Su estilo de vida tan convencional
me produce tanta envidia
Incluso el más cínico puede apreciar
la belleza de las cosas simples
Van rompiendo los corazones
en sus coches de tres millones
Te lo cambio por amor
Te lo cambio[x3]
Te lo cambio por amor
el dinero
Cuantas veces disfruto al verlas bailar
esos ritmos latinos
o las sevillanas con esfuerzo aprendidas
para no ser menos
No es sólo la ropa que pueden comprar
brillan por sí mismas
Y cuando el buen tiempo las viste de estreno
cortan el aliento
No conozco quien se resista
a su sonrisa de dentista
Te lo cambio por amor
Te lo cambio[x3]
Te lo cambio por amor
el dinero que tu padre te dejo
Las chicas modernas enseñan las piernas
Las chicas de barrio levantan las manos [...]
We Came along this road- Nick Cave & the bad seeds
L’apassionant disquisició filosòfica sobre els diferents plans ontològics va anar pujant de to. Les celles s’arrugaven i les cares dels vells professors es tornaven vermelles en contrast amb blanques cabelleres i calves. El nom de Hobbes pronunciat amb un deix de despreci va ser el detonant. La paraula es va dir i després es va fer el silenci. Les navalles es van obrir i sang i visceres van esquitxar butaques de cuir repujades i cortines centenàries. El problema s’havia resolt de nou a la manera dels filòsofs: a osties. Com sempre.
Senyors, aquí pau i després glòria. Com diem sempre, no deixin de caure en les seves temptacions per deslliurar-se de qualsevol mal. La carn és dèbil, la carn es dèbil, la carn és dèbil…susurra de fons la veueta interior.
Aquest és l’últim programa abans de la gran cita. La fita sobre la que gravita gran part de la nostre existència, sobre la que gira la meitat del nostre calendari vital. El Partit. Senyors, en aquestes hores d’incertesa i de vetlla, hores de tensió i angoixa, que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat.
Someone else in the room- Fine!
Tardor 2005, 9 de novembre
Sin perdon
Punk- Los Planetas
El Jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui és diu "sin perdon" com el mític western del’Eastwood, però també s’hauria pogut dir "gilipolles" o "despistat dels collons", en referència a què tenia preparada una molt recomanable selecció de cançons de Jabalina Records que m’he oblidat miserablement. Un principi de grip aviar, segur. Tans cops m’he agut de sentir dir lo de "gallina, gallina" que al final algo se m’haurà pegat…. Un oblit sense perdó de Deu. Però en fi, porto una motxilla groc fosforito plena d’altres CD’s per fer una selecció prou digna.
Cherry people- Shizuka
Personne n’est come toi- Autour de Lucie
The taste of a girl- White town
La setmana passada vaig llençar una dura invectiva contra la premsa especialitzada. Vaig mencionar de passada la revista Rock de Lux. Avui els meus advocats m’han dit que aquesta revista em presentarà una querella per difamació. M’han aconsellat que matissi el que vaig dir. En aquella llista de millors discs del 2004, el nomber one era el de Tom Waits, que a mi se’m va atravessar. Pero entre els nacionals hi posaven "temps de destrals" d’un tal Xavier Baró. No l’havia sentit en ma vida. ¿qui collons deu ser?. Parlaven de les millors cançons escrites aquí. De música feta avuí tradicional. Vaig demanar al Pep Cartanyà de "Cops i flames" què teniem a la casa d’aquest tio i em va ensenyar el que sentireu. Es diu "contraband" i parla d’una família de contrabandistes de la Seu just acabada la Guerra Civil, i d’enfrontaments amb la Guardia Civil. A mi em recorda en certa manera a les Rebel Songs irlandeses, (gent com els Dubliners). I si no haguès sortit al Rock de Lux ni m’haruria enterat d’aquest gran disc.
Contraband- Xavier Baró
Viva la muerte- Maria Napoleon
El bevedor compulsiu es fot copa rera copa com qui encén un cigarro amb la burilla de l’anterior. La noia que està amb ell, a la barra del club de carretera, ha passat la ratlla que separa la preocupació del pànic. Sap per experiència, (és una professional de la nit) que els mascles que han begut tant, després al llit, acostumen a posar-se molt violents. Ho acaben pagant les noies com ella, amb costelles trencades i burilles apagades a les plantes dels peus. Però el bevedor compulsiu, totalment aliè al pànic de la noia, segueix amb el seu metòdic pla de consum alcohòlic, sin perdon.
Love comander- Married Monk
El bevedor compulsiu apenes es pot aguantar sentat al tamboret de la barra. La columna de miralls li serveix de suport i cada cop que allarga el braç per buidar un altre copa, és com una treballosa expedició antàrtica. La noi que està amb ell pensa que arribats en aquest punt de taja, potser tindrà sort i el tio caurà rodó del tamboret abans de pujar a les habitacions de dalt. La noia s’equivoca perquè no compta amb els anys d’entrenament etílic del bevedor.
Adios- Kiki d’Akí
El bevedor compulsiu veu com es mouen els llavis d’ella de forma indesxifrable: "aquestes eslaves no sel’s entén de res". La noia, nascuda a la Barranquilla, Colòmbia, fa 20 anys, fa estona que ha deixat d’entendre res del que diu el bevedor compulsiu, i vista la impossibilitat de portar una conversa intel·ligible s’ha decidit a explicar-li lo guapa que es la filla que ha deixat a Colòmbia amb sa mare "Estos españoles no se entienden de nada" pensa para si mentre les copes segueixen el seu treballós però incessant trànsit de la barra a la boca del bevedor compulsiu.
Making plans for Nigel- Nouvelle Vague
El bevedor compulsiu, entre bromes etíliques, decideix que ha arribat el moment que pugin a l’habitació. Amb gestos inequivocs li fa entendre a la noia Colombiana. La noia es queda lívida i espantada. Comença a resar. ¿Podria ser una miraculosa caiguda del bevedor per les escales per salvar-la de cops i cremades?. Però s’equivoca, tants anys de beure li han desarrollat un sentit de l’equilibri més enllà de la consciència.
Different Sounds- Fantastic Something
La habitació es tranquil·la i ordenada, amb una moqueta neta però plena de taques encrostades. Sense finestres ni telèfon. Difícil escapatòria. La noia, resignada, es prepara pel pitjor. El bevedor compulsiu, després de l’esforç de pujar les escales, s’aguanta com pot les arcades. El bevedor compulsiu detesta l’alcohol. Sap que després de lo d’aquesta nit, haurà d’estar una setmana de baixa. Però de les poques coses que sap del cert en aquesta vida, una n’és que abans de posar-se en matèria amb cap noia ha d’estar com-ple-ta-ment tajat. Tajat a con-ci-èn-cia. El bevedor compulsiu sap per experiència que quan entra en matèria amb noies i està serè, es descontrola, se li dispara la vena violenta, se li’n va la olla. Comença a pegar, a destrossar, a mossegar i finalment a matar. No ho arreglen ni les temporades a la presó, ni les diverses teràpies. La única manera inofensiva d’estar amb noies, és tajar-se ab-so-lu-ta-ment. Llavors sí. Es queda manso com un corderet. Com ara. Mansament arraulit junt a la Colombiana a qui ha pagat per hores.
Née dans la nature- Helena
Solo para mis ojos- Los Sencillos
Gabrielle- Nips
Un entranyable tomb pel racó de la nostàlgia. Los Sencillos en el seu millor disc, en plena forma per fabricar perfectes píndoles mod-pop, i després el cantant amb les dents més podrides del mon musical, Shane McGowan, ex cantant dels Pogues, aquí amb el seu grup precursor, Nips. El nom verdader era Nipples Erectors (els erectors de mugrons), però sel van escurçar per "obligació". I més nostàlgia: They might be giants, un tal John no-se-què i un tal John no-se-quantos. Amb una cançó que sempre m’havia pensat que era original seva, i l’altre dia veient una peli dels anys 30 o 40 vaig sentir l’original, i em va venir de gust posar-la, o sigui que aquesta que sentirem dels They might be giants és una versió.
Istanbul is not Constantinoble- They might be giants
Ens despedim amb una cançó de l’Ilegal Jorge Martinez, un tio amb unes males puces de cuidado segons es diu, però amb un talent bestial per treure lletres amb un sentit de l’humor negre i morbós. Aquesta va de un xica triomfadora d’institut, que es fa actriu, envelleix, fracasa i es suicida. Històries Exemplars. Sec, tallant i accelerat normalment, però aquest cop amb una perfecta melodia pop. A mes i per matar-ho m’encanta la portada del disc, amb uns precioses fotos de motos clàssiques: BSA’s, Triumphs Bonnevilles i (puaj) Harleys.
En fi senyors, una altre edició perpetrada del Jardí del Manicomi. Sembla que la cosa no tingui remei. No sortim del forat. Però ho seguirem intentant. En una setmana. Si volen assistir a l’intent, ja ho saben, mismo lugar misma hora. Si ho deixen per impossible, serem comprensius. Recordin que poden deixar els seus insults i agressions verbals a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com, els estaré esperant amb els punys tancats. Segur que tenen obscures temptacions rondant pel tarro. Millor que hi caiguin i així engreixin la maquinaria de la economia productiva.
Me gusta como hueles- Ilegales
Sin perdon
Punk- Los Planetas
El Jardí del manicomi, 99.8 FM, Punt sis camp. La edició d’avui és diu "sin perdon" com el mític western del’Eastwood, però també s’hauria pogut dir "gilipolles" o "despistat dels collons", en referència a què tenia preparada una molt recomanable selecció de cançons de Jabalina Records que m’he oblidat miserablement. Un principi de grip aviar, segur. Tans cops m’he agut de sentir dir lo de "gallina, gallina" que al final algo se m’haurà pegat…. Un oblit sense perdó de Deu. Però en fi, porto una motxilla groc fosforito plena d’altres CD’s per fer una selecció prou digna.
Cherry people- Shizuka
Personne n’est come toi- Autour de Lucie
The taste of a girl- White town
La setmana passada vaig llençar una dura invectiva contra la premsa especialitzada. Vaig mencionar de passada la revista Rock de Lux. Avui els meus advocats m’han dit que aquesta revista em presentarà una querella per difamació. M’han aconsellat que matissi el que vaig dir. En aquella llista de millors discs del 2004, el nomber one era el de Tom Waits, que a mi se’m va atravessar. Pero entre els nacionals hi posaven "temps de destrals" d’un tal Xavier Baró. No l’havia sentit en ma vida. ¿qui collons deu ser?. Parlaven de les millors cançons escrites aquí. De música feta avuí tradicional. Vaig demanar al Pep Cartanyà de "Cops i flames" què teniem a la casa d’aquest tio i em va ensenyar el que sentireu. Es diu "contraband" i parla d’una família de contrabandistes de la Seu just acabada la Guerra Civil, i d’enfrontaments amb la Guardia Civil. A mi em recorda en certa manera a les Rebel Songs irlandeses, (gent com els Dubliners). I si no haguès sortit al Rock de Lux ni m’haruria enterat d’aquest gran disc.
Contraband- Xavier Baró
Viva la muerte- Maria Napoleon
El bevedor compulsiu es fot copa rera copa com qui encén un cigarro amb la burilla de l’anterior. La noia que està amb ell, a la barra del club de carretera, ha passat la ratlla que separa la preocupació del pànic. Sap per experiència, (és una professional de la nit) que els mascles que han begut tant, després al llit, acostumen a posar-se molt violents. Ho acaben pagant les noies com ella, amb costelles trencades i burilles apagades a les plantes dels peus. Però el bevedor compulsiu, totalment aliè al pànic de la noia, segueix amb el seu metòdic pla de consum alcohòlic, sin perdon.
Love comander- Married Monk
El bevedor compulsiu apenes es pot aguantar sentat al tamboret de la barra. La columna de miralls li serveix de suport i cada cop que allarga el braç per buidar un altre copa, és com una treballosa expedició antàrtica. La noi que està amb ell pensa que arribats en aquest punt de taja, potser tindrà sort i el tio caurà rodó del tamboret abans de pujar a les habitacions de dalt. La noia s’equivoca perquè no compta amb els anys d’entrenament etílic del bevedor.
Adios- Kiki d’Akí
El bevedor compulsiu veu com es mouen els llavis d’ella de forma indesxifrable: "aquestes eslaves no sel’s entén de res". La noia, nascuda a la Barranquilla, Colòmbia, fa 20 anys, fa estona que ha deixat d’entendre res del que diu el bevedor compulsiu, i vista la impossibilitat de portar una conversa intel·ligible s’ha decidit a explicar-li lo guapa que es la filla que ha deixat a Colòmbia amb sa mare "Estos españoles no se entienden de nada" pensa para si mentre les copes segueixen el seu treballós però incessant trànsit de la barra a la boca del bevedor compulsiu.
Making plans for Nigel- Nouvelle Vague
El bevedor compulsiu, entre bromes etíliques, decideix que ha arribat el moment que pugin a l’habitació. Amb gestos inequivocs li fa entendre a la noia Colombiana. La noia es queda lívida i espantada. Comença a resar. ¿Podria ser una miraculosa caiguda del bevedor per les escales per salvar-la de cops i cremades?. Però s’equivoca, tants anys de beure li han desarrollat un sentit de l’equilibri més enllà de la consciència.
Different Sounds- Fantastic Something
La habitació es tranquil·la i ordenada, amb una moqueta neta però plena de taques encrostades. Sense finestres ni telèfon. Difícil escapatòria. La noia, resignada, es prepara pel pitjor. El bevedor compulsiu, després de l’esforç de pujar les escales, s’aguanta com pot les arcades. El bevedor compulsiu detesta l’alcohol. Sap que després de lo d’aquesta nit, haurà d’estar una setmana de baixa. Però de les poques coses que sap del cert en aquesta vida, una n’és que abans de posar-se en matèria amb cap noia ha d’estar com-ple-ta-ment tajat. Tajat a con-ci-èn-cia. El bevedor compulsiu sap per experiència que quan entra en matèria amb noies i està serè, es descontrola, se li dispara la vena violenta, se li’n va la olla. Comença a pegar, a destrossar, a mossegar i finalment a matar. No ho arreglen ni les temporades a la presó, ni les diverses teràpies. La única manera inofensiva d’estar amb noies, és tajar-se ab-so-lu-ta-ment. Llavors sí. Es queda manso com un corderet. Com ara. Mansament arraulit junt a la Colombiana a qui ha pagat per hores.
Née dans la nature- Helena
Solo para mis ojos- Los Sencillos
Gabrielle- Nips
Un entranyable tomb pel racó de la nostàlgia. Los Sencillos en el seu millor disc, en plena forma per fabricar perfectes píndoles mod-pop, i després el cantant amb les dents més podrides del mon musical, Shane McGowan, ex cantant dels Pogues, aquí amb el seu grup precursor, Nips. El nom verdader era Nipples Erectors (els erectors de mugrons), però sel van escurçar per "obligació". I més nostàlgia: They might be giants, un tal John no-se-què i un tal John no-se-quantos. Amb una cançó que sempre m’havia pensat que era original seva, i l’altre dia veient una peli dels anys 30 o 40 vaig sentir l’original, i em va venir de gust posar-la, o sigui que aquesta que sentirem dels They might be giants és una versió.
Istanbul is not Constantinoble- They might be giants
Ens despedim amb una cançó de l’Ilegal Jorge Martinez, un tio amb unes males puces de cuidado segons es diu, però amb un talent bestial per treure lletres amb un sentit de l’humor negre i morbós. Aquesta va de un xica triomfadora d’institut, que es fa actriu, envelleix, fracasa i es suicida. Històries Exemplars. Sec, tallant i accelerat normalment, però aquest cop amb una perfecta melodia pop. A mes i per matar-ho m’encanta la portada del disc, amb uns precioses fotos de motos clàssiques: BSA’s, Triumphs Bonnevilles i (puaj) Harleys.
En fi senyors, una altre edició perpetrada del Jardí del Manicomi. Sembla que la cosa no tingui remei. No sortim del forat. Però ho seguirem intentant. En una setmana. Si volen assistir a l’intent, ja ho saben, mismo lugar misma hora. Si ho deixen per impossible, serem comprensius. Recordin que poden deixar els seus insults i agressions verbals a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com, els estaré esperant amb els punys tancats. Segur que tenen obscures temptacions rondant pel tarro. Millor que hi caiguin i així engreixin la maquinaria de la economia productiva.
Me gusta como hueles- Ilegales
Tardor 2005, 2 de novembre
Premsa especialitzada
Tongued-tied Jill- Charlie Feathers
Senyors benvinguts, això és el Jardí del Manicomi, Punt Sis Camp, 99,8 FM. La edició d’avui es diu "Premsa especialitzada", discutirem més tard com hem arribat a aquest títol. Ara urgeix proclamar el següent: Ja és hora que es digui sense embuts i amb totes les lletres, la premsa especialitzada no és més que una pandilla d’enteradillos pedants que l’única escorrialla de vida que tenen, és allò amb que s’han especialitzat. Parlo de revistes de bicis, de futbol, d’ordenadors, i sobretot de música.
Three o’clock blues- BB King
Sí, d’acord, cada especialitat necessita la seva jerga, però expressions com "rock cubista" són necessàries? Cal "indietrònica"? "glicht rock"?. O si no, parlem del tema modes: als 80’s li xupem al pop britànic, després ens en cansem li mamem a la electrònica, ara la electrònica és una merda (ells diuen "ha esgotat el discurs") i toca l’americana", (atenció, no la "música americana" sinó "americana" a seques: "que toques, tu?" "jo?..americana"). Anda Yaa!!!.
Boogie Chillen- John Lee Hooker
I així amb totes els temes: les motos, per exemple. Als 80’s privaven les japoneses de 1.200cc ultracarenades de coloritos, després tot deu a despullar les motos, el que mola son les nakeds, després vinga scooters de gran cilindrada, ara tots a la brossa, que necessitem supermotards. Anda Yaaa!!!.
(Per cert, anècdota real parlant de motos naked: anava jo pels concessionaris de motos preguntant "escolta, què teniu de segona mà de "neiqueds"?". El del concessionari "de queeeè???". I jo "de "neiqueds", de motos "neiqueds"" "Ahhh" , feien ells, i hem corregien la pronúncia anglesa: ""nàquets", tu vols dir de motos "nàquet"")
The Chicken and the Hawk- Joe Turner
En fi, davant de tal sectarisme de tota la premsa especialitzada, hem de proclamar i proclamem que la única excepció són les revistes de noies sense roba. Les úniques que fan servir un llenguatge clar i planer, del carrer. Les úniques que no es deixen influenciar per les modes. Les úniques que mantenen un discurs coherent i inalterable al llarg del temps. Pots mirar les revistes de fa 25 anys i allí estan elles. Clares. Fresques com el primer dia. Amb el missatge igual de vigent.
Summertime- James Moody
I buenu, us preguntareu a què ve tanta indignació amb la premsa especialitzada?, doncs a que ja fa temps va caure a les meves mans el número de la revista musical Rock De Lux que llistava els millors discs del 2004, a criteri dels redactors. El number one era Real Gone, de Tom Waits. La ostia era. Una "reinvenció del rock". Una "deconstrucció del rock", per ser més exacte. "Rock cubista"(¿?), en fi . Los viejos rockeros nunca mueren. Buenu, ens l’haurem de pillar, doncs. I sí, quan vaig tenir ocasió allà que hi vaig invertir els meus eurets. I arribo a casa i amb la mes grans de les expectacions, enxufo l’equip a tota ostia. I faig la primera passada. I em dic a mi mateix, tio, aquí passa algo. No has esta prou al lloro. Se t’ha escapat alguna cosa. Vinga tornem-hi. I faig la segona passada. I em dic, tio a veure si et concentres i estem a lo que estem. I faig la tercera. I la quarta. I em dic, tio aquí no hi veig res, soc massa obtús, a mi aquest disc em supera per la dreta, per l’esquerra per dalt i per baix, no el pillo de res. I sí, la veritat és que té 3 o quatre cançons molt bones, però xiquet, d’on no n’hi ha no en raja, i a lo que es veu, jo no dono per més. Ara, la que sonarà ara és la bona, eh?.
Hoist that rag- Tom Waits
Mas que nada- Odell Brown & the Organizers
Cantaloup Island- US3
Lover man- Sarah Vaughan (Jazzelious remix)
El col·lectiu de boletaires de les nostres contrades (en el que no m'incloc) està indignat. Ahir dia de Tots Sants vaig fer el que tothom: agafar el cotxe i pujar a la muntanya. Vam acabar a la (normalment) tranquil·la vil·la de Prades, que estava com Port Aventura un 15 d’agost: totalment a saco. Igual que la Mussara, amb embussos per entrar i per sortir, i sense un sol lloc per aparcar. No està mal per a un poble abandonat i derruït on només s’aguanta en peu el campanar!. Buenu deia que estaven indignats els boletaires, i ho estaven amb un altre nombrós col·lectiu: amb tots els que van pujar a veure el Rally Catalunya, el tram Vilaplana- La Mussara en concret. Indignats amb la quantitat de merda que hi havien deixat: llaunes, ampolles, condons…. Els del Rally (*) hi havia deixat tanta merda que no havien deixat cap lloc per a que els boletaires hi deixessin la seva. Però ja se sap, al bosc, el primer que arriba agafa el millor lloc per emmerdar.
Falling into- Stateless (Boy Wonder remix)
Keep Getting it On- Lloyd Chambers
Tell it like it is- Aaron Neville
Can’t do a thing to stop me- Chris Isaak
In-cre-i-ble la capacitat d’aquest tio per tocar la fibra sensible, una de les seves millors cançons. Segur. L’hem escoltat una mica de xiripa, la cosa va anar així, vaig veure l’altre dia a hores intempestives un documental d’aquests de desastres naturals, sortia el terratrèmol de San Francisco de 1906, amb imatges d’aquesta bonica ciutat, famosa per les seves persecucions policials amb cotxes saltant pels carrers en baixada. Va sortir el famós pont aquell tan llarg, i em vaig dir, "posarem una cançó de San Francisco", i em va venir al cap "San Francisco Days", del Chris Isaak, que també dóna nom al seu 4rt disc. Però després vaig pensar, què collons, ni és la millor cançó del disc, ni el LP és el seu millor. I em vaig decidir per posar del mateix disc, aquesta melancòlica meravella, la especialitat de l’Isaak. Brillant en els seus 2 primers discs, Silverton i Chris Isaak, de finals dels 80’s. Tan magníficament tristos com minoritaris. La perfecta imatge del perdedor melancòlic. El seu tercer no era tan rodó, però David Lynch va incloure la cançó Wicked Game com a tema principal de la BSO de Wild at Heart, i d’aquí a la popularitat. Més tard una altre cançó seva "Baby did a bad thing" va ser a una altre BSO, la de Eyes Wide Shut.
Gold mine gutted- Bright eyes
I parlant de eyes ens acomiadem amb els de Conor Oberst, els Bright Eyes, la nova sensació en música "americana" com dèiem al principi. Del seu disc Digital Ash in a Digital Urn.
Senyors, finalment el final. Aquí acabem. Demano perdó per la edició que he perpetrat. La única responsabilitat és meva, ni l’Aznar no en té la culpa. Hi ha dies que acabes, et treus els cascos i dius, collons, xec, avui ha valgut la pena. Doncs avui va a ser que no. Però en fi, una de les meves mes fosques temptacions és començar cada dimecres aquests 60 minuts per veure que hi ha al final del túnel. Avui no hi ha hagut res, però no perdo l’esperança. El dimecres que ve tornarem a caure a la temptació. Vostès també hi haurien de caure. En les seves vull dir. Caiguin en les seves més fosques temptacions, que a la llarga s’estalviaran disgustos. De veritat.
I belive in simetry- Bright eyes
(*) Nota fora de programa: El mateix dia de Tot Sants els del RACC estaven recollint tota la merda pel costat dels trams amb sacs.
Premsa especialitzada
Tongued-tied Jill- Charlie Feathers
Senyors benvinguts, això és el Jardí del Manicomi, Punt Sis Camp, 99,8 FM. La edició d’avui es diu "Premsa especialitzada", discutirem més tard com hem arribat a aquest títol. Ara urgeix proclamar el següent: Ja és hora que es digui sense embuts i amb totes les lletres, la premsa especialitzada no és més que una pandilla d’enteradillos pedants que l’única escorrialla de vida que tenen, és allò amb que s’han especialitzat. Parlo de revistes de bicis, de futbol, d’ordenadors, i sobretot de música.
Three o’clock blues- BB King
Sí, d’acord, cada especialitat necessita la seva jerga, però expressions com "rock cubista" són necessàries? Cal "indietrònica"? "glicht rock"?. O si no, parlem del tema modes: als 80’s li xupem al pop britànic, després ens en cansem li mamem a la electrònica, ara la electrònica és una merda (ells diuen "ha esgotat el discurs") i toca l’americana", (atenció, no la "música americana" sinó "americana" a seques: "que toques, tu?" "jo?..americana"). Anda Yaa!!!.
Boogie Chillen- John Lee Hooker
I així amb totes els temes: les motos, per exemple. Als 80’s privaven les japoneses de 1.200cc ultracarenades de coloritos, després tot deu a despullar les motos, el que mola son les nakeds, després vinga scooters de gran cilindrada, ara tots a la brossa, que necessitem supermotards. Anda Yaaa!!!.
(Per cert, anècdota real parlant de motos naked: anava jo pels concessionaris de motos preguntant "escolta, què teniu de segona mà de "neiqueds"?". El del concessionari "de queeeè???". I jo "de "neiqueds", de motos "neiqueds"" "Ahhh" , feien ells, i hem corregien la pronúncia anglesa: ""nàquets", tu vols dir de motos "nàquet"")
The Chicken and the Hawk- Joe Turner
En fi, davant de tal sectarisme de tota la premsa especialitzada, hem de proclamar i proclamem que la única excepció són les revistes de noies sense roba. Les úniques que fan servir un llenguatge clar i planer, del carrer. Les úniques que no es deixen influenciar per les modes. Les úniques que mantenen un discurs coherent i inalterable al llarg del temps. Pots mirar les revistes de fa 25 anys i allí estan elles. Clares. Fresques com el primer dia. Amb el missatge igual de vigent.
Summertime- James Moody
I buenu, us preguntareu a què ve tanta indignació amb la premsa especialitzada?, doncs a que ja fa temps va caure a les meves mans el número de la revista musical Rock De Lux que llistava els millors discs del 2004, a criteri dels redactors. El number one era Real Gone, de Tom Waits. La ostia era. Una "reinvenció del rock". Una "deconstrucció del rock", per ser més exacte. "Rock cubista"(¿?), en fi . Los viejos rockeros nunca mueren. Buenu, ens l’haurem de pillar, doncs. I sí, quan vaig tenir ocasió allà que hi vaig invertir els meus eurets. I arribo a casa i amb la mes grans de les expectacions, enxufo l’equip a tota ostia. I faig la primera passada. I em dic a mi mateix, tio, aquí passa algo. No has esta prou al lloro. Se t’ha escapat alguna cosa. Vinga tornem-hi. I faig la segona passada. I em dic, tio a veure si et concentres i estem a lo que estem. I faig la tercera. I la quarta. I em dic, tio aquí no hi veig res, soc massa obtús, a mi aquest disc em supera per la dreta, per l’esquerra per dalt i per baix, no el pillo de res. I sí, la veritat és que té 3 o quatre cançons molt bones, però xiquet, d’on no n’hi ha no en raja, i a lo que es veu, jo no dono per més. Ara, la que sonarà ara és la bona, eh?.
Hoist that rag- Tom Waits
Mas que nada- Odell Brown & the Organizers
Cantaloup Island- US3
Lover man- Sarah Vaughan (Jazzelious remix)
El col·lectiu de boletaires de les nostres contrades (en el que no m'incloc) està indignat. Ahir dia de Tots Sants vaig fer el que tothom: agafar el cotxe i pujar a la muntanya. Vam acabar a la (normalment) tranquil·la vil·la de Prades, que estava com Port Aventura un 15 d’agost: totalment a saco. Igual que la Mussara, amb embussos per entrar i per sortir, i sense un sol lloc per aparcar. No està mal per a un poble abandonat i derruït on només s’aguanta en peu el campanar!. Buenu deia que estaven indignats els boletaires, i ho estaven amb un altre nombrós col·lectiu: amb tots els que van pujar a veure el Rally Catalunya, el tram Vilaplana- La Mussara en concret. Indignats amb la quantitat de merda que hi havien deixat: llaunes, ampolles, condons…. Els del Rally (*) hi havia deixat tanta merda que no havien deixat cap lloc per a que els boletaires hi deixessin la seva. Però ja se sap, al bosc, el primer que arriba agafa el millor lloc per emmerdar.
Falling into- Stateless (Boy Wonder remix)
Keep Getting it On- Lloyd Chambers
Tell it like it is- Aaron Neville
Can’t do a thing to stop me- Chris Isaak
In-cre-i-ble la capacitat d’aquest tio per tocar la fibra sensible, una de les seves millors cançons. Segur. L’hem escoltat una mica de xiripa, la cosa va anar així, vaig veure l’altre dia a hores intempestives un documental d’aquests de desastres naturals, sortia el terratrèmol de San Francisco de 1906, amb imatges d’aquesta bonica ciutat, famosa per les seves persecucions policials amb cotxes saltant pels carrers en baixada. Va sortir el famós pont aquell tan llarg, i em vaig dir, "posarem una cançó de San Francisco", i em va venir al cap "San Francisco Days", del Chris Isaak, que també dóna nom al seu 4rt disc. Però després vaig pensar, què collons, ni és la millor cançó del disc, ni el LP és el seu millor. I em vaig decidir per posar del mateix disc, aquesta melancòlica meravella, la especialitat de l’Isaak. Brillant en els seus 2 primers discs, Silverton i Chris Isaak, de finals dels 80’s. Tan magníficament tristos com minoritaris. La perfecta imatge del perdedor melancòlic. El seu tercer no era tan rodó, però David Lynch va incloure la cançó Wicked Game com a tema principal de la BSO de Wild at Heart, i d’aquí a la popularitat. Més tard una altre cançó seva "Baby did a bad thing" va ser a una altre BSO, la de Eyes Wide Shut.
Gold mine gutted- Bright eyes
I parlant de eyes ens acomiadem amb els de Conor Oberst, els Bright Eyes, la nova sensació en música "americana" com dèiem al principi. Del seu disc Digital Ash in a Digital Urn.
Senyors, finalment el final. Aquí acabem. Demano perdó per la edició que he perpetrat. La única responsabilitat és meva, ni l’Aznar no en té la culpa. Hi ha dies que acabes, et treus els cascos i dius, collons, xec, avui ha valgut la pena. Doncs avui va a ser que no. Però en fi, una de les meves mes fosques temptacions és començar cada dimecres aquests 60 minuts per veure que hi ha al final del túnel. Avui no hi ha hagut res, però no perdo l’esperança. El dimecres que ve tornarem a caure a la temptació. Vostès també hi haurien de caure. En les seves vull dir. Caiguin en les seves més fosques temptacions, que a la llarga s’estalviaran disgustos. De veritat.
I belive in simetry- Bright eyes
(*) Nota fora de programa: El mateix dia de Tot Sants els del RACC estaven recollint tota la merda pel costat dels trams amb sacs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)