Tants cafès perduts en la joventut

Electric Café - Kraftwerk

EJDM 99.8 FM i aquesta edició que es diu “Tants cafès perduts en la joventut” perquè, és clar, avui parlarem de (i sobretot escoltarem cançons de) cafès. Vagi per endavant que no soc cap gran cafeteru, ni per quantitat –més de dos al dia em provoquen ardors estomacals quan no ardors vaginals-, ni per quantitat –tinc un paladar tan nefast pel cafè, que el primer del dia és un grapat de Nescafé a granel. I així i tot parlarem de –i sobretot escoltarem cançons de- cafès. Perquè sí, perquè tots coneixem la seva mística especial: tant la d’aquest líquid opalescent que subministra combustible a l’ànima, com la dels temples de la confidència on es serveix a tasses aquest líquid. Parlarem i escoltarem cançons sobre tasses fumejants pel líquid negre pròxim a l’ebullició, i sobre taules amb potes de ferro forjat i brillant superfície de marbre. Sobre mullides capes de mig centímetre d'escuma cremosa, i sobre il·luminacions intimistes indirectament enlluernant calbes de cambrers elegantment uniformats. Sobre petites culleretes rellepades amb xurrups-xurrups sonors, i sobre núvols de fum escapant-se de cigarros descuidadament aparcats en pesats cendrers de vidre, o mig despenjats de dits de llargues ungles pintades de vermell Ferrari. Sobre saquets de sucre minunciosament convertits en diminutes boletes de paper, i sobre colzes que emmarquen cares atentes a alguna conversa. Converses de cafè. De vegades intranscendents com un solitari pèl de cony oblidat un matí qualsevol a la banyera, de vegades converses a cara o creu, de les que marquen indeleblement el destí d’una vida. Més val anar al tantu: algunes converses de cafè semi-desert a altes hores de la nit, depèn de cap on petin, a la llarga igual et poden conduir a un mort reposada als 80 anys i a 100 m del lloc on vas néixer (beatíficament rodejat de nets i besnets), com et poden portar a una lenta agonia a Mozambic o a Turkmenistan, acribillat a balassus per soldats de fortuna a qui just havies acabat de trair. “tants cafès perduts en la joventut”. Més val anar al tantu amb els Deus de La Cafeina. Converses de cafè. Mai passa res. Però quan passa, passa.

A cup of coffee - Polar

Mario's Cafe - Saint Etienne

Cafes. Taules de marbre, il·luminació cremosa, denses capes de fum en diversos estrats, isòbares de nicotina dibuixant canvis de pressió, himalayes del tabac. Cadires de fusta. Noies rosses trainet ooos de fum, risotades sobtades algunes taules més enllà

Afternoon Tea - The Kinks

Smokey Joe's Cafe - Loudon Wainwright III

The Blue Cafe - Chris Rea

Cafe Regio’s és de la banda sonora de la mítica blaxplotaition Shaft, del 1971. A més va ser la cara B del single Theme from Shaft, un hitazzo tant el tema com el LP, que va guanyar l’oscar a la BSO, i a més va ser el primer doble LP de R&B. El mateix Hayes (mort l’agost del 2008) fa un petit cameo a la peli (de fet ell pensava que li donarien el paper de Shaft).

Cafe Regio's - Isaac Hayes

The Teams That Meet in Caffs, instrumental del 1r i epatant LP dels Dexis Midnight Runners “searching for the young soul rebels” del 1980. Diu el seu líder (fuhrer més aviat) Kevin Rowland en unes notes d’un recopilatoris: “Written and arranged by Kevin Archer, it summed up the group's feeling. He may have titled after a few of us sat around in a caff talking about the group. We liked the idea of us as a team, as in a gang. I recalled a well known gang from my teenage years called Y.K.T. - Young Kingsbury Team. When Kevin showed it to us I felt excited about the future. It gave another facet to our music”. Boniques paraules sobre el sentit d'equip. Encara que al final van ser el dos Kevins qui es van cepillar un munt un parell o tres de vegades tota la formació sencera. Com aquells Atlètics del Jesús Gil.

The Teams That Meet In Caffs - Dexy's Midnight Runners

Pearl's Cafe - The Specials

Cigarettes And Coffee - Otis Redding

Cafès. Com el petroli: negre, viscos, energètic. Un juraria que també s'extreu de les profunditats tel·lúriques. Primer va ser l’alcohol, -el sexe sempre ho havia estat, de prohibit- després el menjar, i finalment ha vingut el tabac. I, amic meu, ¿quan temps creus que li queda al cafè? Ja comencen a sonar -allunyats de moment- els primers trets. Alguns, els mes agosarats de l’avançada, ja ensenyen la pedra. Algunes pedretes aparentment inofensives comencen a caure, provocant opaques ones expansives d'una concentricitat perfecte, dins la tassa. El líquid dens i melós trontolla estranyat. Es pregunta què ha fet ell, quina és la seva culpa. Tocacollons a reacció, gavetades d’esgarriacries, el gregarisme acrític ens enfonsarà dins la tassa coagulats de cafeina. L'últim que estiri de la cadena...

Blue Cafe - The Style Council

Peggy Lee va extendre la seva carrera des de principis dels 40’s com a cantant de l’Orquestra del Beny Goodman, fins els anys 90’s. Al poc d’estar amb Benny Goodman es va casar amb el seu guitarrista, i va començar una carrera en solitari plena de cançons composades per ella, ranging des del zazz, el blues, el pop, al rock. Aquest lament per la solitud de l'amant és del 1956, “Black Coffe with Peggy Lee” enregistrat per la Decca.

Black Coffe - Peggy Lee

Wonderwall - The Cooltrane Quartet

Va ser fa molt de temps, tant que no recordo si era primavera, o hivern o tardor. Només que era un matí de diumenge radiant en una terrassa de cafè. El sol rostia les tapes del llibre que estava llegint: d’un matemàtic belga sobre àlgebra sentimental. Llegia l'original sense traduir perquè la matemàtica –especialment la sentimental- perd molt traduïda a un altre llenguatge. I ella de sobte va deixar el seu llibre obert sobre la taula i em va posar la ma sobre el musle, i jo vaig deixar el meu llibre també obert sobre la taula, entre el seu tallat i el meu cafè sol, i ella va dir, “no, si no volia que deixessis de llegir...” i jo li vaig dir “no, si jo l’únic que vull llegir són les línies secretes que s’amaguen en els plecs més ocults del teu cor” i ella em va dir “cony, quina cosa més bonica” i es veu que es va emocionar i li va caure una llagrimeta, i mentrestant jo em preguntava per quina raó en l’últim moment havia substituït la paraula “cor”, quan el primer que m’havia saltat al tarro havia estat dir “jo l’únic que vull és llegir les línies secretes que s’amaguen entre els plecs més ocults dels teus llavis vaginals”. Però de tot això no li vaig dir res, clar. I de fet probablement fos precisament per això, que al cap d’una estona, efectivament estava desplegant els plecs més ocults dels seus llavis vaginals, on –tot s'ha de dir- hi hauria pogut llegir curioses formules matemàtiques que convenientment desxifrades m’haurien informat de futures tempestes nuclears i/o sentimentals. Però és clar, en aquells precisos instants tenia el cap ficat –literalment- en altres assumptes.

Colour Cafe - Jane Birkin

Jane Birkin en un concert a l'Olympia de Paris el 2002 reinterpretant les cançons del seu ex amant (i finit) i gran Serge Gainsbourg amb un quartet de musics nord africans. L’original de Gainsbourg es del LP de 1964 “Gainsbourg percussions” dedicat a les percusions exòtiques, brasilenyes, africanes, i tal. Arreglat pel seu inseparable Alain Goraguer, aquesta canço sobre el cafè va ser la seva primera experiència en música per publicitat.

Moliendo Cafe - Mina

“¿que ho fa que ens atragui un cafè o un altre? Què ho fa que un es faci parroquià d'aquest o l'altre cafè? Un carrer en pendent? Una vorera assolellada o una vorera a l'ombra? O be un ruixat, i acabes allà, en el punt precís on havies d'embarrancar. Cafès amb poders magnètics per atreure ànimes extraviades buscant consol espiritual”. Punts fixos. Punts cardinals. Referents canònics a partir d'on ordenar la pròpia existència. ¿massa exagerat per una simple beguda negra, pel local on la serveixen? I és clar que sí ¿i què et pensaves doncs? Amb una trompa al darrera i una cua al davant, això no és més que un putu programa de ràdio. Xapem amb un gran Cafè: el Cafe Atlantico, Impressionant LP del 1999 de la immensa Cesaria Evora. Mournas do Cavo Verde.

Amor Di Mundo - Cesaria Evora (Cafe Atlantico)